22 | R

MC

· j

uli

ol

- a

go

st 2

013

Després de presentar en directe al Palau de la Música Catalana el disc Bad Guys, al costat del conjunt Il Pomo d’Oro, el contratenor d’Avià Xavier Sabata torna a actuar a Catalunya aquest estiu i

per partida doble: inaugurarà el nou Auditori de Torroella de Montgrí, al costat de la soprano Núria Rial, i presentarà I dilettanti al Festival de Música Antiga dels Pirineus.

Amb quina idea va néixer un disc com Bad Guys?

Des del Festival Händel de Halle em van proposar un recital i de seguida vaig pensar a fer alguna cosa amb personatges dolents. Vaig veure que hi havia moltís-sim material i que podria ser un projecte interessant. Als de Halle, la idea els va entusiasmar i van ser ells mateixos que em van dir “i això no ho has gravat?”. Ja feia temps que se’m demanava si tenia ganes de començar una carrera discogràfica i va ser el moment.

I és millor fer de bo o de dolent?

Com a intèrpret és molt més divertit fer personatges dolents que personatges bons. Tot i que tots són molt complexos, fer un personatge dolent, d’entrada et dóna mol-ta energia. A més, ha de ser creïble: no tots els personatges són només bons o només dolents. En tot cas, són humans, i se’ls han de poder donar totes les dimensions que els facin humans. I no he volgut fer mai “el personatge”, he volgut fer l’ària, totalment descontextualitzada de l’òpera.

Aquest disc és d’alguna manera una tar-geta de presentació teva?

No hi ha res intencionat, però sí que és veritat que s’ha rebut com una “declara-ció d’intencions”. I això em fa feliç. Els contratenors tenen fama de “veus pures, angelicals, és tan bonic, tan eteri...”. I no hi

estic d’acord. És una fantasia, no és real. És una il·lusió. Jo crec que un contratenor pot ser tan dramàtic o terrenal com angelical, i tan masculí com femení. Com a intèrprets som moltes coses, aquesta és la gràcia de la nostra feina.

Què representa Händel per als contrate-nors?

Per a mi és la destil·lació màxima. A diferència d’altres compositors contem-poranis seus, en Händel res no és banal. Pot posar moltes colorature, però sempre van lligades a una necessitat expressiva, a una energia molt concreta o a una emoció. Ell més que ningú en el Barroc sap jugar amb la convenció barroca que diu que una ària és el desenvolupament d’una emoció, en contraposició al recitatiu, que és el desenvolupament de l’acció teatral. Quan Händel fa una ària, es para el món. Hi ha tant de material i tot té tanta qualitat, que fins i tot les àries que canten papers operístics menys importants, les pots dur a concert sense problemes.

Vivim un bon moment pel que fa a la mú-sica de Händel. Ara se’n recuperen també les òperes menys conegudes...

Sí. Jo crec, però, que encara podríem viure millor. [riu] Hi ha una forta tradició de programar només obres compreses en 150 o 200 anys de la història de la música. Això ocupa el vuitanta o noranta per cent del repertori. Consumim el que se’ns ofereix,

no només el que volem. I com es pot canviar?

Amb risc, disciplina i rigor. Per a mi té poc sentit agafar una orquestra moderna i fer-li fer una òpera de Händel. Tenim sufi-cients músics i cantants com per poder fer produccions amb criteris històrics. Aques-ta és l’única manera de poder presentar aquest tipus de música amb la seva pròpia energia. No té gaire sentit que determinats cantants facin aquest tipus de repertori.

Ets partidari de l’especialització?

Jo sóc partidari de la flexibilitat. Es necessita conèixer molt bé el teu instru-ment, saber què és el que pot fer i el que no pot fer. A nivell discogràfic es fan certs experiments amb determinats cantants, en un tipus de repertori que segurament no haurien de fer, perquè el producte final no és interessant. L’intèrpret no ha d’estar mai per damunt del repertori. Només som canals, hem d’estar al servei de la músi-ca. Aleshores el producte el tenyim de la nostra personalitat, però aquesta no pot passar per sobre.

Ara tornes a actuar a Catalunya...

Sí, de fet forma part d’un altre projecte personal. I si tot va bé, acabarà també sent un disc. Quan vaig escriure la tesina, al final de la meva carrera, vaig topar amb una col·lecció d’àries d’una biblioteca

Xavier Sabata“Ser cantant té tota una part de treball personal

que no t’ensenya ningú”

Per Pere Andreu Jariod

ACTUALITAT

Entrevista

ACTUALITAT

Bee

troo

t Des

ign

Gro

up

23 | R

MC

· j

uli

ol

- a

go

st 2

013

ACTUALITAT24

| RM

C ·

ju

lio

l -

ag

ost

20

13

veneciana que estaven firmades amb el nom d’un tal Giovanni Maria Ruggieri. De seguida vaig descobrir que era un ama-teur, un diletant. Aleshores em van venir al cap altres compositors que van tenir una certa influència en el seu moment i que provenien d’un ambient noble o econòmicament resolt, que componien per gust. Per exemple Benedetto Marcello, Albinoni o D’Astorga. He reunit un corpus de cantates i àries seves, i les he agrupades amb el títol d’I dilettanti. És un tribut al Barroc més decadent, més originari, al del clarobscur. Molt de rigor musical, però al-hora amb molt d’humor darrere. Ho farem amb un conjunt que es diu Pulcinella i que dirigeix Ophélie Gaillard. Hi ha previstos uns quants concerts a Catalunya, però també a França i Itàlia.

I inauguraràs l’Auditori de la Costa Bra-va, a Torroella de Montgrí.

Sí, amb la Núria Rial i l’Acadèmia 1750. Ens dirigirà l’Enrico Onofri. Serà un recital de duets i àries barroques. Amb la Núria ens coneixem molt però mai no hem fet res plegats.

Has treballat molt a l’estranger, amb grans noms de la música antiga com Wi-lliam Christie o René Jacobs. Què suposa fer música amb aquestes figures?

D’entrada, rigor. En tots ells és tan alt, que quan treballes amb gent de qualitat

més estàndard, te n’adones. Quan surts a l’escenari a fer una òpera amb el Christie, saps que tot funcionarà, perquè hi ha molta feina al darrere. I el mateix amb Jacobs. O Fabio Biondi. Amb ells vaig aprendre a no cantar amb partitura. Mai. Canto de memòria, perquè és l’única manera que em fa sentir lliure. M’exigeix més hores de feina però a canvi tinc una tranquil·litat que no em dóna la partitura. El coneixement que ells tenen de les obres és molt gran. Et transmeten el seu amor per la feina, per aquesta música, i també t’ensenyen a aprendre un ofici, a orga-nitzar-te, a economitzar l’energia a nivell psicològic. Ser cantant té tota una part de treball personal que no t’ensenya ningú, ni te la plantegen.

Per a un cert tipus de públic, els contra-tenors estan ubicats en el repertori antic. Però també trobem contratenors en la música dels segles XX i XXI.

He cantat i canto repertori contemporani. Per exemple, El Gran Macabre de Ligeti, o música de Mauricio Kagel. Al novembre he d’estrenar una òpera en què un dels papers està escrit expressament per a mi. Tinc més estrenes d’òpera per al 2016 i el 2017. M’agrada molt treballar colze a colze amb els compositors, que et puguin veure en escena i que sàpiguen com utilitzes la veu. Per a mi és molt important, quan faig música contemporània, conèixer el llibret. Llegir-lo. No faré personatges que no

m’interessin, que literàriament no tinguin força.

I dirigint, t’hi veus?

Sí, i de fet ja hi ha un parell de projectes en ferm relacionats amb la direcció d’esce-na. Un, que es farà a Alemanya i segura-ment també a Oslo, parla de l’amor en temps de solitud i es basa en el mite d’Or-lando, amb música de l’Orlando furioso de Vivaldi. I també m’han ofert dirigir una òpera. Encara hem de decidir el títol, però si tot va bé serà una òpera que va escriure la filla de Caccini. Un títol molt desco-negut però que té una sèrie d’elements teatrals que tinc ganes de poder desenvo-lupar. Aquesta es farà a Freiburg. ♦

“Händel té tanta qualitat, que fins i tot les àries

que canten papers operístics menys importants,

les pots portar a concert sense problemes.”

Xavier Sabata a La Didone de Francesco Cavalli (Teatre de Caen, 2011)