Romà Vallès 90 anys

90 anysromà vallès

EXPOSICIÓ

romà vallès. 90 anys

ComissariAlbert Mercadé

ProduccióCentre Cultural Terrassa

MuntatgeDepartament d'Arts GràfiquesCentre Cultural Terrassa

CATÀLEG

EdicióCentre Cultural Terrassa

Textosdels seus autors

Fotografies© Albert Bonnin© Gloria Domènech

AgraïmentsJoan PérezPromoció i Social Media de la UPCMaria Dolors ForrelladAcadèmia de Belles Arts de Sabadell. Fundació Privada

Coberta:6006Nous conceptes, 1975Tècnica mixta sobre tela

Portadeta:Detall de 1085, Cosmogonies, sèrie monocroma, 1960/61Acrílic sobre tela

2

Sèrie Negre, 1959Al terrat de l’estudi carrer Roger de Flor, 125

3

Exposició Romà Vallès. 90 anys

A Catalunya, la pràctica artística, l’estima per la bellesa i l’obstinada voluntat de transcendència de molts cre-adors ha estat una línia de fons, constant i, fi ns a cert punt, distintiva de la nostra identitat.

Catalunya ha estat terra de creadors, d’artistes, d’arte-sans, de genis. Sempre hem estat vinculats a la creativi-tat, a una profunda necessitat d’expressar una vivència, de crear signifi cats, de suggerir escenaris, d’explicar el sentit del món.

En aquesta línia, Romà Vallès, que ha esdevingut per dret propi un dels fars de l’informalisme a casa nostra, no ha estat cap excepció. Totes les variants de l’art in-formal, o ‘art autre’ com el batejà el crític Michel Tapié, es concentren a expressar directament, per mitjà d’un impuls emocional sense signes intermediaris de càrre-ga simbòlica, un crit, una intenció que neix i prové del subjecte que el realitza.

En el text del catàleg, Albert Mercadé ho expressa amb precisió: “l’obra de Vallès ens apropa a les qualitats de l’informalisme profund, les ànsies de veure i descobrir les realitats amagades darrera els materials i les for-mes”. Certament, el recorregut que se’ns proposa ens demostra com l’artista va ultrapassant les barreres materials i aconsegueix fer afl orar l’inconegut, l’ocult, l’íntim.

Cal destacar, a més, les continuïtats i la coherència sub-jacent en el transcurs de les onze sèries de l’obra de Vallès. Un recorregut artístic que ha estat prolífi c, divers i autoexigent i que ha sabut desplegar-se tot conservant essències permanents. Un balanç, doncs, tan sols a l’abast de comptats creadors, entre els quals es compta el protagonista d’aquesta exposició.

Certament, mitjançant aquesta mostra, resseguim el fi l de l’obra de Romà Vallès i en traspassem la superfície. Saludem, doncs, que el Centre Cultura Terrassa continuï oferint espais (físics i referencials) per al desenvolupa-ment cultural. Així, amb la present exposició, el visitant té accés a revisitar un gran artista i, amb ell, a qües-tionar-se límits i a transgredir formats. A esmolar, en defi nitiva, l’esperit crític, condició indispensable per a la qualitat democràtica a la qual aspirem col·lectivament.

Ferran MascarellConseller de Cultura

4

Exposició Galeria René Metras, 1963

5

El passat 16 de desembre Romà Vallès feia 90 anys. Uns dies abans compartíem un matí repassant els diversos aspectes de l’exposició. Vallès té un esperit incombusti-ble i parlem una estona de la seva llarga i pròspera tra-jectòria.

D’entrada, Romà Vallès és un home àgil, tenaç i serè. És una persona que en la seva vellesa manté un discurs intel·ligent i apassionat. Amb noranta anys és un bon moment per fer una valoració del que s’ha fet a la vida i la conversa es converteix en una refl exió en veu alta de l’artista; “a l’any 57 érem tres o quatre els que enteníem l’informalisme. Vaig ajudar a introduir a Barcelona unes idees i que la modernitat entrés a casa nostra”. També es va sentir molt recolzat per una sèrie de crítics com Cirlot i Cirici, així com els articles que es publicaven a la revista Correo de las artes de René Metras. De fet, Romà Vallès és l’artista que va realitzar més exposicions a la històrica galeria de Barcelona. Finalment, conclou: “es-tic satisfet del que he fet”.

Certament Vallès ha estat un referent de les renovadores tendències dels anys 50 i 60, introductor de l’informalis-me i l’abstracció. L’any 57 feia la primera exposició indivi-dual a Madrid, a la galeria Fernando Fe, a on mostrava la sèrie “matèrica” clarament abstracte-informalista. Dos anys després, el 1959, exposava a l’Ateneu Barcelonès, i així fi ns un total de més de 100 exposicions per galeries i museus d’Europa i Amèrica fi ns les darrers mostres que hem pogut veure; Un món trencat en el Museu Miramar de Sitges o l’exposició Romà Vallès. Memòria 88 que es va poder visitar a la Fundació VilaCasas de Barcelona.

Conxita Oliver, directora de l’Arts Santa Mònica, era la comissària de l’exposició que el Departament de Cul-tura de la Generalitat dedicava a Romà Vallès el 1998. En aquell text, Oliver deia: “L’obra de Romà Vallès el fa mereixedor d’un dels llocs capdavanters del panorama contemporani al nostre país i de ser un dels artistes que

pot passar amb èxit la confrontació amb els seus inicis”. Aleshores era conseller de Cultura el senyor Joan Maria Pujals, qui deia “la seva trajectòria és prou sòlida, prou coherent, i prou de nivell, com perquè li fos dedicada una gran exposició on tots poguéssim veure una de les evo-lucions artístiques més personals de l’art català de la segona meitat del segle XX”.

Pel Centre Cultural Terrassa és un repte i una gran res-ponsabilitat organitzar l’exposició Romà Vallès. 90 anys, que recull una amplia selecció d’obres que mostra tota la carrera artística de Romà Vallès. Els diversos crítics i estudiosos del seu treball han agrupat les seves pin-tures en 11 sèries, i totes elles queden representades. Una selecció que se n’ha fet cura el doctor en humani-tats per la Universitat Pompeu Fabra i crític d’art, Albert Mercadé.

Mercadé ha volgut mostrar la coherència de la trajectò-ria d’un artista que durant 60 anys s’ha mantingut fi del als principis plàstics de l’informalisme, del qual en va ser un dels pioners a Catalunya. Pel comissari, el més interessant de l’exposició és poder traçar una línia tonal en l’abstracció que es percep a les diferents etapes de la seva obra, i que defi niria en dos conceptes: força gestual i actitud experimental davant la pintura.

Estem segurs que Vallès quedarà satisfet de l’exposició, i d’aquesta manera li retornarem la confi ança que ha tin-gut en nosaltres. Tot desitjant que la seva obra tingui una presència més important al nostre equipament.

Gràcies per tot, i moltes felicitats Romà Vallès!

Adrià FornésDirector artísticCentre Cultural Terrassa

Presentació

Romà Vallès Estudi Teià, c. 1973

7

Romà Vallès. Entre la llum i la foscaper Albert Mercadé

Las murallas más grises de los mundosdescienden por el mar hacia otros fondos

Juan Eduardo Cirlot1

Romà Vallès és, sens dubte, un dels pintors més impor-tants del moviment informalista català; tot un ortodox en la matèria: un dels pioners en assajar l’estil, un dels que amb més devoció el van cultivar, i, també, el que amb més constància n’ha perpetuat els seus principis, fi ns a la present hora. En la clarividència dels seus noranta anys, Romà Vallès ens apareix com un testimoni únic, ir-reemplaçable, per tal de revisar no només la complexi-tat de la seva obra retrospectivament, sinó també la del seu temps, encara avui esbossat, precàriament difós. La pertinença de l’esperit informalista, potser el darrer gran moviment col·lectiu a casa nostra en haver vehiculat, a través de la plàstica contemporània, valors universals d’alta densitat existencial.

GènesiLa irrupció de Vallès en el si de la pintura informal es donà, al nostre entendre, a través de tres revelacions fonamen-tals. La primera, en el curs de la visita del pintor a la Bien-nal Hispanoamericana d’art de Barcelona de 1955. Frapà a Vallès la pinzellada lliure de l’expressionisme abstracte americà, de Pollock, Kline o De Kooning, artistes que fi ns llavors només havia pogut entrellucar en blanc i negre, a les revistes franceses -Cimaise, L’oeil, Les Arts2- disponibles

1. Vers del poema de Cirlot dedicat a la pintura de Romà Vallès: ¿Donde está la serpiente? / Una agua de dolor entre el agua / Las murallas más grises de los mundos descienden por el mar hacia otros fondos / Y la serpiente busca en las tinieblas. Arxiu Romà Vallès2. A partir de 1956, Romà Vallès estarà subscrit a les esmentades revistes.

al Cercle Maillol de Barcelona. A la península, en aquell grisaci 1955, estava tot per fer i tot anava tard –les prime-res obres de l’informalisme francès de Fautrier o Dubuffet es remuntaven el 1944! En excepció d’algunes incursions subterrànies de Tàpies i Cuixart en l’art matèric, el medi natural d’expressió de l’avantguarda catalana encara era la fi guració -la onírica la més avançada-, al costat de la fauvista, la volumètrica o la primitiva; aquesta darrera, la mateixa amb la que Vallès s’havia iniciat pictòricament a l’entorn de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, entre lliçons de Josep Maria Junoy i la com-panyia de joves artistes com Domènech Fita o Joan Lleó.

La segona revelació de Romà Vallès es donà l’estiu de 1954, en una breu estada a París. A la llibertat de gest dels americans, ara aprèn la pinzellada soferta i exis-tencial dels creadors europeus de postguerra –Fautrier, Dubuffet, Wols: la traçada informal sublimadora d’un context de tragèdia epocal. Encara que la profunditat d’aquelles obres li impressionà tant o més que la peda-gogia de l’art infantil que estudià a l’Institut Nacional de Pedagogia de Sévres, al costat de M. Stern. Vallès era un devot de l’art infantil, que coneixia bé per la seva etapa prèvia a Sabadell com a docent. Com als surrealistes, al nostre pintor li interessava l’expressió veraç i primigènia del nen davant l’art, sense apriorismes tècnics ni cultu-rals. A París, pogué perfeccionar els seus estudis, que difongué més tard, pionerament, a la península3, i que, de retruc, li van permetre fer avançar la seva obra cap a l’art

3. Vallès, Romà: “El arte y la educación de la infancia”, Diario de Barcelona, 17-04-1956, pàg. 47. Romà Vallès va estar a punt de publicar una monografía sobre art infantil amb Juan Eduardo Cirlot, i fou un dels fundadors de la secció de pedagogía del FAD a fi nals dels anys cinquanta a Barcelona.

8

informal, tal i com queda palès alguns quadres del fi nal de la seva etapa fi gurativa4.

La tercera revelació ens ve narrada pel poeta Juan Edu-ardo Cirlot, el gran valedor de l’obra del nostre artista. En el primer article de Cirlot sobre Vallès a La Revista, el poeta explica la forta impressió que al pintor li causà un viatge estival a la Vall de Boí, de l’any 19565. A dife-rència dels seus companys de generació, no li impactà tant la fi guració magnètica del romànic, com les petjades informals que el temps havia deixat sobre l’entorn natu-ral dels claustres i esglésies: l’austeritat cromàtica de les pedres, els clarobscurs dels celatges, els rastres de mol-sa als camps, les descomposicions orgàniques; també les qualitats dels rastres de pintures murals arrencades: el temps i la naturalesa com a pintors i mestres.

Cirlot es convertí en el mentor espiritual de Vallès du-rant la seva primera travessia informalista: la lectura dels seus assaigs d’art –Les Morfologies, el Diccionari de símbols, L’informalisme- mostraren al pintor que el nou estil es trobava lluny de la mera fi ligrana gestual; era, contràriament, un vehicle de transmissió espiritual i existencial, un medi des del qual transportar l’home cap a un món paral·lel -un món altre-, que enllaçava les formes irregulars de la naturalesa amb el cosmos i la vida humana. Des d’aquell moment l’informalisme per Vallès representarà el triomf de l’organicitat biomòrfi -ca dins l’art, contra la fredor industrial de l’art concret: l’abstracció de Mondrian o el Kandinsky de la Bauhaus. Reivindica ara la traçada espontània perceptible des d’ Altamira, passant per Turner, Goya, els expressionistes alemanys o Paul klee: un crit de l’ànima en estret con-tacte amb les metamorfosis primigènies de la natura-lesa: els esclats, les transicions, les descomposicions, els espirals d’energia, l’expansió còsmica, la propulsió volcànica.

4. Veure la sèrie Vallès abans que Vallès (1953-55).5. Cirlot, Juan Eduardo. “La pintura de Romà Vallès”, La Revista, 21 de març de 1959

EclosióResultat de les revelacions i els estudis de Romà Vallès sobre l’informalisme en foren la sèrie Cosmogonies. Res més ambiciós que la translació pictòrica del xoc de du-alitats que donà, segons el mite grec, origen al cosmos: l’estudi de la paradoxa primigènia, creadora de tot el que és visible i estudiable: l’univers, el món, la naturalesa i l’home. Al llarg de vuit anys (entre 1955 i 1963) Vallès treballarà plàsticament l’antagonisme còsmic en sis mo-ments diferents identifi cables: la línia contra la matèria (sèrie matèrica); la llum i la fosca (sèrie negra); la pin-zellada contra el color (sèrie color); el gest contra l’es-pai (sèrie gest) i l’espai contra el gest monocrom (sèries blanca i monocroma). Tot un desplegament de tècniques i recursos formals que apleguen les principals àrees de treball de l’informalisme -el gest, l’espai, la taca-, així com els dos processos necessaris descrits per Cirlot per a l’obra informal: la recreació en primer lloc d’un efecte ambigu de la realitat, per desplaçament o aïllament; i en un segon moment, la sublimació de l’esmentat efecte, per a transformar-la en imatge artística a base del tre-ball tècnic, infonent contingut espiritual.

El reconeixement a l’aportació plàstica de Cosmogonies –sens dubte una de les grans fi tes de la pintura contem-porània peninsular- va eclosionar durant la temporada 1959-1960, any que pels premis, exposicions i recensi-ons fou anomenat per Cirici Pellicer com “L’any Vallès”6. Dels mesos de gener i febrer del 59 data la seva primera exposició individual a l’Ateneu Barcelonès, i l’hivern de l’any següent presenta la Sèrie blanca a la Cúpula del Co-liseum, en el museu d’Art Contemporani català ideat per Alexandre Cirici Pellicer. Tota la crítica es volcà en elogis en aquella obra mínima, sense matèria ni color, defi nida per Cirici com Escpecialisme emotiu, indiciària d’un camí que anava, a parer de l’autor, més enllà de l’obra de Tà-

6. “Romà Vallès y su 1960”, Foment Arts Decoratives, 4 novembre-6 desembre 1960. A la primavera de 1959 se li consedeix la medalla de bronze del premi Nacional de Belles Arts, i a l’estiu el Primer Premi Suís de Pintura Abstracta, superant al pintor peruà afi ncat a Barcelona Enrique Tabara, amb la presència de 35 pintors internacionals.

9

pies7: fi nalment s’aconseguia a la pintura catalana aliar l’abstracció amb la vida oculta del surrealisme:

“Los blancos de latex, sedosos, con calidades suaves de Paros ilustre, forman purísimos desiertos porosos. A me-nudo forman caudales que fl otan en atmósferas etéreas, evocar el paisaje lunar, el desierto del Far West, la soledad de las playas de Urgell, las danzas de un fuego blanco, los surcos de los campos, los poros de las madráporas...”

Una transformació austera però radical, que incorpo-rava, al seu torn, un canvi revolucionari de tècnica: la descoberta del làtex, dels aliatges amb guix i de les tèc-niques d’origen surrealista de decantació. Cosmogoni-es fou una de les primeres sèries a casa nostra en que s’experimentà sobre suport pictòric amb materials, su-ports, coles o aglutinants, després de Tàpies (1952), Cui-

7. “Vallès és un dels pintors que es troben a la delantera de l’esforç per portar la pintura més lluny del punt en que Tàpies la va portar” Cirici Pellicer, A., 1960, op. Cit.

xart (1954), i contemporàniament a August Puig o Llo-renç Jiménez Balaguer (1955). Amb l’informalisme, per primera vegada en la història de la pintura, el creador abandona la pintura a l’oli –massa pesada i lenta- i bar-reja els pigments amb aliatges artifi cials: més fl exibles, mal·leables, les quals permetien al creador informal plasmar amb més precisió les ondulacions i sinuositats de l’ànima. Com en l’obra dels grans pintors, no va ser el pintor en obeir la tècnica, sinó la tècnica en obeir a la missió del seu esperit.

La trajectòria ascendent de Romà Vallès passà per expo-sicions a l’estranger –Sao Paulo, Lausana, Madrid, Roma, Brussel·les, Tetuan o Bonn-; així com també per la seva inclusió a la galeria René Metras, introductora de l’infor-malisme internacional a la península, i amb la que Romà Vallès faria fi ns a 6 exposicions individuals entre 1962 i 1975. Tanmateix, les noves pràctiques d’art contemporani advingudes amb força a mitjan de la dècada dels seixan-ta –el pop art, l’art conceptual-, sotmeteren a l’artista en particular, i al moviment informalista en general, a una revisió profunda dels seus principis. No és sobrera la dada de Lourdes Cirlot, segons qui, dels 25 pintors infor-

Exposició Cosmogonies, Sèrie Blanca. Cúpula del Coliseum Barcelona, 1960.

10

malistes censats el 1960 a Barcelona, el 1970 només en quedaven 6 defensant l’estil8. A les noves generacions no els hi interessa l’esperit, sinó la realitat; tampoc els hi ati-ra l’obra pictòrica en si, sinó l’art com a experiència i pro-cés vital; i fi nalment, tampoc s’identifi quen amb la idea del creador separat de la societat: ara s’ha de comprome-tre políticament amb ella, hi ha d’intervenir. Aquest xoc contextual fou viscut com un repte pel nostre artista, que intentà superar presentant fi ns a 3 variacions substanci-als en la seva obra al llarg dels anys seixanta i setanta: la introducció del collage el 1964; el treball objectual amb els cordatges i, fi nalment, la realització d’un gran projecte col·lectiu amb el fotògraf Jordi Cerdà.

El 1964 presentava la sèrie Mundo Roto a la galeria René Metras: una sort de metamorfosi dels paisatges de les cosmogonies, que ara s’amalgamen amb retalls de la premsa quotidiana. Novament, Vallès intenta anar més enllà de la moda i l’ornament: incorpora imatges impac-tants de la premsa alemanya a fi de proposar una refl exió complexa sobre el dolor i la tragèdia en el món actual, que subratlla i interpel·la amb el seu magisteri gestual; un món al límit d’una tercera guerra mundial i amb canvis radicals que afectaven, al seu torn, el món de la matèria i de l’esperit: l’alliberació de la sexualitat o la globalització dels confl ictes bèl·lics.

No tots els crítics de la vella guàrdia van acceptar en un primer moment el canvi de rasant proposat per Vallès. Rafael Santos Torroella, advertia al pintor que de seguir per aquell camí no l’ajudaria a restar en el paper destacat que havia estat fi ns llavors9 . En la mateixa direcció, Juan Eduardo Cirlot també el decepcionà la nova línia de tre-ball de Vallès, de qui no tornarà a escriure fi ns el gener de 1969, amb la presentació a René Metras de la sèrie Noves estructures. Aquella sèrie del 69 però, en la que el pintor reprenia els estudis espacials i gestuals del moment in-

8. “Vallès, Llucià, Puig, Tharrats, Valbueno i Garcia Pibernat”; Cirlot, Lourdes: La pintura informal en Cataluña. 1951-1970. Anthropos, 1983., pàg. 329. 9. Santos Torroella, Rafael: “Vallès en Rene Metras”, Noticiero Universal, 22 desembre 1965.

formal, va tornar a deixar paraules elogioses del poeta: “Vallès se ha alejado fi nalmente de los cielos confundidos con oceanos. Su grandeza subyace cuando pinta mundos otros, sin renunciar a su natural técnica anacronística de conjunción de contrarios –la coincidentia oppositorum de los escolásticos-, que eleva una mera oposición pictórica al nivel de expresión auténtica.”10 .

On creiem que també el pintor va reeixir en la seva temp-tativa d’aliar el món plàstic de l’esperit i el compromís amb la realitat va ser en el treball Refl exió - Procés – Pin-tura, endegat amb el fotògraf Jordi Cerdà, en un projecte que va merèixer la beca del ministeri espanyol de Cultura l’any 1979. Els dos creadors es tancaren a l’estudi de Va-llès a Teià i durant gairebé un any treballen en una sèrie conjunta dedicada a l’estudi de quatre camps: el gestu-

10. Cirlot, Juan Eduardo: “Nuevas Estructuras”. La Vanguardia, 02-I-69

Exposició René Metras, Informalisme i Geometria, 1965. Jordi Cerdà i Romà Vallès

11

al, el geològic, el biomòrfi c i el constructiu. El resultat va ser d’un impacte plàstic i social extraordinari. Fins a 200 fotografi es de Cerdà i 100 acrílics de Vallès, les quals es fusionaren en mig centenar de parelles de plaques conjuntes. Els estudis corporals fotografi ats per Cerdà, Vallès els sap interpretar perfectament trobant el gest precís i expressiu que només el pintor informalista sap trobar. El projecte es va presentar amb un gran èxit de convocatòria l’any 1981 a la galeria Maeght de Barcelona, i al llarg de la dècada va itinerar per diferents poblacions catalanes gràcies a la del Departament d’Arts Plàstiques de la Generalitat i el seu director, Daniel Giralt Miracle. En el textos del catàleg, hi van intervenir Alexandre Cirici, Joan Brossa i el propi Giralt-Miracle, convertint el projec-te en un esdeveniment cultural de primer ordre.

Desenllaç. Heràclit o la paradoxa universal“En una época en la que se impone el diseño, la razón, el estructuralismo, yo mantengo este estilo de pintura en oposición a la masifi cación del arte”11. D’aquestes pa-raules de Vallès al Noticiero Universal, de l’any 1972, se’n desprèn que el nostre artista no s’acabava de trobar cò-mode amb els projectes experimentals endegats en els anys propers al 68. La seva aposta sempre es va donar en els alts registres de la pintura, des dels quals opta ara per explorar nous camins orgànics i cromàtics mai expe-rimentats fi ns el moment. Així, el 1972 presenta a René Metras la sèrie dels Biomorfi smes: per primera vegada es produeix en l’art de Vallès un enllaç pictòric amb l’és-ser humà. Ulls condensats i irroents, que el pintor tracta com a volcans, es despleguen sobre un fons neutre i pàl-lid, donant un aspecte dramàtic del cos humà que ens apropa a les conquestes dels grans pintors en aquest gè-nere de la segona meitat de segle: Bacon, Picasso, Freud.

Vallès entén les sèries com a successions naturals de les anteriors. Així, els fons neutres i espacials de la sèrie bi-

11. Sáncez, Carmen. “Entrevista a Romà Vallès”, Noticiero Universal, 13-III-1972

omòrfi ca responen a l’evolució de Geometria i Informalis-me. Així mateix, treballa en la següent sèrie: Floracions, de 1974: els ulls dels biomorfi smes s’obren i desprenen fl uents cromatismes que es despleguen sobre sòl terres-tre. Una afi rmació vital amb força de creixement que, cer-tament, contrasta amb la tonalitat desolada d’etapes an-teriors. Si, en efecte, Biomorfi smes i Floracions són sèries terrenals, alienes a la mirada còsmica del passat. Una dimensió, si es vol, tel·lúrica que es manté amb les dues sèries subsegüents: Els quatre elements (1978) i Els sig-nes (1983)), de les que, per a la seva lectura, ens agrada-

Estudi Teià. Joan Hernández Casellas, Jordi Cerdà i Romà Vallès

12

ria recolzar-nos en les paraules del poeta manxec Àngel Crespo. Crespo adverteix el totèmic esforç del pintor per a captar els secrets d’una naturalesa “a la que li agra-da ocultar-se mitjançant una sèrie de signes d’enèrgic i sòlid traç, que semblen sincronitzar-se amb els ritmes dels vents, de l’aigua, de la terra i sobre tot del foc”. Per a copsar l’essència del substrat terrenal, Vallès s’encami-na, segons Crespo, cap una nova “Davallada als inferns”,

i en aquesta ocasió, enlloc de fi xar-se en les ambigüitats panteistes de la natura, el que busca són signes, és a dir missatges codifi cats d’una manera concisa, per tal de prosseguir el seu camí –sense bitllet de tornada- cap a la comprensió profunda del temps i de la naturalesa.

Vallès segueix durant els vuitanta en els seus planteja-ments de fons, sense alterar essències ni conviccions

Romà Vallès a l’estudi de Barcelona

13

pictòriques. La llibertat gestual i matèrica d’un pintor que ara, en plena maduresa, es veu capacitat per assajar la llibertat plàstica en grans formats, realitat que trobem en les tres grans darreres sèries de Vallès, molt espa-iades en el temps: Nous Espais (1987-98), Entre segles (1999-2004) i Heràclit (des de 2004). Prova de l’ambició del nou camí emprès és l’aparició, per primera vegada en la seva obra, de díptics, tríptics, políptics, sobre el que assajarà monumentalment el treball gestual. En aquesta nova dimensió es produeix un canvi profund en el diàleg amb l’espectador: la desmesura del quadre no s’ofereix a la contemplació de l’espectador, sinó que l’embolcalla i l’obliga a submergir-se en el seu univers.

També, en la seva vellesa, tal i com pertoca al savi, es produeix un retorn profund a les arrels pròpies de la tra-dició pictòrica que reivindica. A Entre segles es vincula a una tradició més que un estil: la pintura a base de taques, atmosfèrica, de la llum i la forma ambigua, des de Tur-ner, passant les nenúfars de Monet, o els paisatges dels pintors salvatges del Die Brucke, o les atmosferes de Rothko. Aquest actitud revisionista, també es dóna des de la dimensió intel·lectual. El designi d’Heràclit per a la seva sèrie última, encara oberta, no és arbitrària, ans ens emplaça en el nucli fonamental del principi creatiu de Vallès. No ens estem referint només al topos heracletià del Panta Rei: la pintura com a metàfora del canvi cons-tant i inevitable. La de Vallès és una visió més profunda i complexa de la pintura i l’existència. Heràclit és també indiciària de la paradoxa universal: la tossudesa inces-sant de la vida que avança i s’afi rma, indefectiblement, des de la conjunció de contraris: la veritat i la mentida, la defi nició i l’ambigüitat; la realitat i l’abstracció; parelles que es transmuten sobre el llenç amb el mestratge dels recursos pictòrics informals: l’espai i el gest; la matèria i la pintura; la llum i la fosca.

Amb Heràclit Vallès torna al seu propi gènesi: les Cosmo-gonies, l’aliatge de contraris que estigueren presents en l’origen del cosmos i de l’existència. O dit en paraules de Pierre Restany: “l’informalisme com a manifestació essencial d’un individu totalment integrat en el procés universal.” Va ser Heidegger el que defi ní la pintura com un espai de transmissió del genoma existencial humà,

que es personifi ca en la palpitació del ser i de l’esdevenir: del ser esdevenint. L’obra d’art ve determinada perquè és ser-creació, procés i ser. És la matèria que permet la re-presentació de l’art, l’home i la natura en transformació i és la matèria en conseqüència la base i el camp per a la confrontació artística.

Així, l’obra de Vallès ens apropa a les qualitats de l’infor-malisme profund, les ànsies de veure i descobrir les re-alitats amagades darrera els materials i les formes. Tal i com advertia Cirlot, el pintor ens expressa l’univers de les expressions autònomes, la mística dels detalls; les veus misterioses i certes que ens parlen dels paisatges, les arquitectures, els objectes, com si fossin rostres que balbucegen des de la profunditat dels segles. La matèria parla, i la matèria mana: ja no ens trobem davant la con-cepció d’una obra d’art com a representació, sinó com a transformació: l’art com a autonomia expressiva. L’obra alquímica, l’opus: és la projecció psíquica en el si del ma-terial. Romà Vallès és un dels grans informalistes perquè ha dominat des de la tècnica, el sentiment i l’intel·lecte, la complexitat de tots els registres de l’obra informal. La persistència d’una actitud artística de la que el nostre ar-tista n’és alhora mestre, pupil i valedor.

Albert Mercadécrític d’art

Existia una llum i les tenebres i entre elles estava l’esperit;La llum era el pensament, allà on la intel·ligència

i la lògica estaven enllaçades.Les tenebres eren el vent, el mar escumós,

el lloc d’un concepte mogut pel tumult del foc.L’esperit s’afi rmava entre aquests dos principis.

Seem

Obra exposada

16

1003 Cosmogonies, sèrie matèrica, 195633 x 46 cmTècnica mixta sobre tela

17

1005 Cosmogonies, sèrie matèrica, 1956 81 x 130 cm Tècnica mixta sobre tela

18

Cosmogonies, sèrie matèrica, 1956 41 x 67 cmPigments, cola sobre fusta

1015

19

Cosmogonies, sèrie negra, 1958/5936 x 51 cmAcrílic sobre tela

1034

20

Cosmogonies, sèrie negra, 195950 x 61 cmAcrílic sobre tela

1044

21


1051

22


1053

23

Cosmogonies, sèrie negra, 195981 x 100 cmAcrílic sobre telaMedalla d’or, Premi Suís de Pintura Abstracta, 1960

1057

24

Cosmogonies, sèrie blanca, 196073 x 100 cmAcrílic sobre tela

1072

25

Cosmogonies, sèrie blanca, 1960182 x 130 cmAcrílic sobre tela

1080

26

Cosmogonies, sèrie monocroma, 1960/61130 x 162 cmAcrílic sobre tela

1085

27

Cosmogonies, sèrie monocroma, 1961114 x 162 cmAcrílic sobre tela

1095

28

Cosmogonies, sèrie monocroma, 1961130 x 162 cmAcrílic sobre tela

1097

29

Cosmogonies, sèrie color, 1962 89 x 130 cm Acrílic sobre tela

1105

30

Cosmogonies, sèrie color, 1962130 x 162 cmAcrílic sobre tela

1120

31

Cosmogonies, sèrie color, 1963130 x 162 cmAcrílic sobre tela

1133

32

Collage, sèrie El Mundo roto, 1965130 x 162 cmAcrílic, tècnica mixta sobre tela

2019

33

Collage, sèrie El Mundo roto, 1965164 x 114 cmAcrílic, tècnica mixta sobre tela

2024

34

Collage, sèrie Colorama, 1965115 x 162 cmAcrílic, tècnica mixta sobre tela

2032

35

Sèrie Geometria i informalisme, 1968130 x 162 cmAcrílic sobre tela

3009

36


3010

37


3016

38

Sèrie Biomorfi sme, 197073 x 54 cmAcrílic sobre tela

4001

39


4011

40


4026

41


4033

42

Homenatge a Juan Eduardo Cirlot, 197381 x 100 cmAcrílic sobre tela

5023

43

Sèrie Nous conceptes, 1975130 x 162 cm Tècnica mixta sobre tela

6006

44

Del projecte Refl exió – Procés – Pintura. Sèrie gestual, 1978175 x 130 cmAcrílic sobre fotografi a de Jordi Cerdà

6027

45

Del projecte Refl exió – Procés – Pintura. Sèrie gestual, 1978175 x 130 cm Acrílic sobre fotografi a de Jordi Cerdà

6028

46

Del projecte Refl exió – Procés – Pintura. Sèrie geològica, 1978175 x 130 cmAcrílic sobre fotografi a de Jordi Cerdà

6029

47

Del projecte Refl exió – Procés – Pintura. Sèrie constructiva, 1978175 x 130 cmAcrílic sobre fotografi a de Jordi Cerdà

6030

48

Sèrie Quatre elements. El vent, 1978114 x 162 cm Acrílic sobre tela

7008

49

Sèrie Quatre elements. La terra, 1978130 x 162 cmAcrílic sobre tela

7010

50

Sèrie Quatre elements. El foc, 1979162 x 114 cmAcrílic sobre tela

7019

51

Sèrie Signes, segona època, 1984162 x 130 cmAcrílic sobre tela

8013

52

Sèrie Signes, segona època, 1984146 x 114 cmAcrílic sobre tela

8014

53

Sèrie Signes. Segona època, 198587 x 130 cmAcrílic sobre tela

8016

54

Sèrie Signes. Segona època, 1985130 x 97 cmAcrílic sobre tela

8022

55

Sèrie Nous espais. Suite lírica, 1987162 x 260 cm Acrílic sobre tela

9002

56

Sèrie Entre segles, 2003162 x 130 cmAcrílic sobre tela

10080

57

Sèrie Heràclit, 2005162 x 260 cmAcrílic sobre tela.

11002

58

Sèrie Heràclit. Collage A, 2008200 x 100 cmTècnica mixta sobre fusta

11013

59

Sèrie Heràclit. Collage C, 2008200 x 100 cmTècnica mixta sobre fusta

11015

60

Sèrie Heràclit. Collage E, 2008200 x 100 cmTècnica mixta sobre fusta

11017

61

Sèrie Heràclit, 2005114 x 145 cmAcrílic sobre tela

11031

62

Sèrie Heràclit, 2008162 x 130 cmAcrílic sobre tela

11032

63

Sèrie Heràclit. Collage. Autorretrat, nº1, 2011130 x 162 cmTècnica mixta sobre fusta

11059

Exposició II Saló Revista, Saló Modernista Caixa Estalvis Sabadell, 1957 amb obra de Romà Vallès en primer plà.

64

Apunt final

A ROMÀ VALLÈS, amb el cor

Ha estat un gran plaer per l’Acadèmia de Belles Arts. Fundació privada, quan des del Centre Cultural de Ter-rassa, se’ns ha demanat la col·laboració amb motiu de l’exposició retrospectiva d’en Romà Vallès.

Ja va ser una satisfacció quan l’any 2004, arrel de l’expo-sició que vàrem organitzar a l’Acadèmia, vaig poder apro-fundir en la seva trajectòria. Et vaig conèixer l’any 1965, a través del meu espòs (alumne teu), en una inauguració a Barcelona, però l’estiu següent ens vas oferir la teva amistat i la de la teva esposa, Montse, permetent-nos as-sistir a una de les 1eres. Cantades d’havaneres a casa els Audouard al Port Bo de Calella. I després en una visita a les ruïnes d’Ullastret, on vaig aprendre a apreciar-te com a persona i com artista.

No faré pas una crítica artística, doncs em consta que la teva obra ha estat ben estudiada. Només vull dir que en Roman (així et vaig conèixer), home d’aspecte fràgil, seriós, potser tímid, no dona pas la imatge de la força interna que l’empeny. Quan parla de la seva obra es transforma, aleshores es mostra un Romà Vallès, vital, convençut d’on vol anar i de quina manera, de fermes conviccions, meticulós, organitzat, estricte i d’un tracte exquisit. És un artista autèntic, que es dedica a la recer-ca del que fl ueix dintre seu, sense deixar-se temptar ni per tendències ni per ismes, i que ja des dels seus inicis va experimentar i treballar per trobar el seu propi llen-guatge artístic.

A Sabadell va deixar una gran empremta com a pedagog i com a pintor, a les seves classes, no tan sols ensenya-va les tècniques artístiques sinó que aconseguia que els alumnes s’expressessin lliurement, fonamentant la seva creativitat. En aquells anys era realment una manera de fer insòlita i no gaire corrent que un artista promocionés els seus alumnes organitzant exposicions del seus tre-balls. En Romà, no s’atura mai i és per això que la seva trajectòria és llarga, i la quantitat d’obra immensa, però ell amb el seus 90 anys, la té tota classifi cada i recone-guda, els seus ulls que s’encenen quan en parla, sembla que la tinguin registrada, amb tot el que ha implicat d’es-forç, de recerca, introspecció i lluita. Compta amb uns bons puntals la Montse, la Isabel i la Lídia.

M. Dolors Forrellad i DomènechPresidenta de l’Acadèmia de Belles Arts

de Sabadell. Fundació privada

65

66

Síntesi biogràfica i professional

1923 Neix a la ciutat de Barcelona, el 16 de desembre

1945 Ingressa a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona

1952 Professor de dibuix a l’escola Ferran Casablanques de Sabadell

1956 Inici de les Cosmogonies. Exposició d’art infantil a la Capella de l’Hospital de la Santa Creu, Barcelona.

1957 Primera exposició individual, a la Sala Fernando Fe, de Madrid

1959 Exposició individual a l’Ateneu barcelonés. Amb Alexandre Cirici i Antoni Camella funda l’Escola d’Art del FAD

1960 Medalla d’Or, premi Suís de Pintura Abstracta, Lausanna. Exposició individual al Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Premi de pintura a Granollers.

1961 Exposició indivdual galeria Kasper, Lausana (Suïssa). Participació a la IV Bienal de Sao Paulo amb la sèrie Monocroma.

1962 Exposició indivdual Galeria Biosca, Madrid

1963 Gran Premi al Certamen Nacional de Belles Arts, Madrid. Es casa amb Montserrat Audouard i Arboix. Primera exposició individual a galeria René Metras.

1965-69 Professor a l’escola Massana de Barcelona

1967 Edició de la sèrie El Mundo roto, serigrafi es.

1968 Instal·la el seu nou estudi a Teià (Barcelona), masia can Monnac

1970 Sèrie Biomorfi sme

1972 Exposició individual galeria René Metras

1974 Exposició indivudal (1956-1973), galeria René Metras

1975 Sèrie Nous Materials, Nous Conceptes. Exposició individual a Londres.

1977 Exposició indivdual, Galeria René Metrás.

1978 Inici sèrie Elements. Exposició Muntatge-Environ amb Jordi Cerdà a la Universitat Autònoma de Barcelona.

1980 El Ministeri de cultura li atorga amb Jordi Cerdà l’ajuda per portar a terme el treball Refl exió-Procés-Pintura, que esposa a la Galeria Maeght de Barcelona, i més tard itinerarà pel territori català.

1983 Inici de la sèrie Signes. Exposició individual, galeria René Metrás.

1987 Inici de la sèrie Nous Espais

1989 Exposició antològica al Museu d’Art de Teruel

1998 Gran exposició antològica a la Pia Almonia de Barcelona

1999 Gran Premi de pintura Juan Ramon Masoliver, Montcada i Reixac, Barcelona

2001 Presentació del llibre Romà Vallès. 50 anys de pintura, editorial Mediterrània, José Corredor Matheos.

2004 Exposició antològica a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell

2005 Nova sèrie: Heràclit

2009 Exposició edifi ci Museu Miramar, Sitges.

2011 Exposició Romà Vallès. Memòria 88. Fundació VilaCasas, Barcelona

67

Bibliografi a essencial

Cirlot, Juan Eduardo. Roman Vallés. Ed. Xifré, Barcelona 1960

Corrador-Matheos, José. Romà Vallès. 1978-1988. Diputació provincial de Teruel, 1989

Corredor-Matheos, José. Romà Vallès, 50 anys de pintura. Barcelona, Ed. Mediterrània, 2001

Crespo, Ángel. Romà Vallès. Momentos de una trayectoria. Caja de ahorros de la inmaculada, 1996

Gil, Juan. Romà Vallès, Arquitecturas cósmicas. Teruel, Museo Provincial de Teruel, 2007

Lozano, Rossend. Romà Vallès, L’Home, l’artista, el pedagog. Sabadell (Barcelona). Acadèmia de Belles Arts de Sabadell

Oliver, Conxita. Romà Vallès. Trajectòria 1956-1996. Barcelona. Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1998

Oliver, Conxita. Romà Vallès: la llibertat de plantejaments. Ajuntament de Montcada i Reixac, 2000

Perucho, Joan. Romà Vallès. 40 años de pintura. Ajuntament d’Alcañiz, 2001

Planas, Ricard. Romà Vallès, Ajuntament de Sitges, 2009

Planas, Ricard. Romà Vallès. Memoria 88. Fundació Vila Casas, 2011

Col·leccions

Museu d’Art Contemporani de Barcelona

Fundació Caixa Catalunya, Barcelona

Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofi a, Madrid

Museo de Bellas Artes, Sevilla

Museo Proviincial de Arte de Teruel

Museu de Belles Arts de Sabadell

Museo de Arte, Zamora

Museu Municipal de Granollers

Museo de Arte, Murcia

Museo de Estampas, Biblioteca Nacional, Madrid

Fons d’Art. Palau de Generalitat, Catalunya

Col·lecció Tous, Barcelona

Acadèmia de Belles Arts de Sabadell

Col·lecció Cendrós, Barcelona

Col·lecció Perucho, Barcelona

Museu de Pintura, Can Framis, Barcelona

Detall de 1071 Cosmogonies, sèrie blanca, 1960Acrílic sobre tela

Aquesta exposició ofereix el programa pedagògic dels Exploradors de l'Art dins de l'acord de col·laboració de

fundacioct.cat

15

fundacioct.cat

Exposició

Horari

Del 16 de gener al 30 de març de 2014

de dilluns a dissabte de 16 a 21 hDiumenges i festius, obert els dies d’espectacle,des d’1 hora abans de començar fins a 1 hora després de finalitzar

Centre Cultural TerrassaRambla d’Ègara, 340. 08221 TerrassaT. 93 780 41 22 · F. 93 733 13 [email protected]

OrganitzaFundació Cultural Privada Caixa Terrassa

Documents

Romà Vallès 90 anys