25/11/19AraCataluña

Prensa: DiariaTirada: 25.999 EjemplaresDifusión: 15.427 Ejemplares

Página: 26Sección: CULTURA Valor: 1.896,76 € Área (cm2): 339,9 Ocupación: 37,19 % Documento: 1/1 Autor: SANTI FONDEVILA BARCELONA Núm. Lectores: 137000

Cód: 129228044

De la mort i el dol

als. Una agonia i mort real que ens acosta a la protagonista supervivent de la història. La història de Josep Pujol i Andreu, catedràtic d’his-tòria econòmica, i la seva filla, l’actriu Alba Pujol. Josep afronta l’última fa-se de la quimioteràpia per un càncer de pulmó. I és ell qui parla, amb la veu de Pep Cruz, tot responent qüesti-ons sobre l’existència humana que li planteja el director amb la complicitat de la filla que l’acompa-nya en el camí. Un trajecte que de-fuig el dramatisme a la recerca de l’harmonia per deixar aquest món, fins i tot amb apunts d’humor. Bri-llant. Alba Pujol ho viu reprimint l’emoció, el plor que surt de la pèr-

dua. No sempre ho aconsegueix. Aquest és el seu dol. Una pro-

posta senzilla de gran im-pacte que es podrà veure a la Sala Beckett dins del ci-cle Memento Mori.

Res a veure amb el nou exorcisme de l’explosiva Angélica Liddell, Una cos-

tilla sobre la mesa. Madre. El seu espectacle és una

mena de rèquiem farcit de dolor i de crits que s’allarguen

i deformen com una simfonia es-quinçada en la veu del Niño de El-che. Una posada en escena d’arrels goyesques innecessàriament pobla-da de 23 intèrprets on l’actriu bol-ca l’angoixa i la culpa per una mare a qui pensa que no va estimar prou. De fet, el millor aspecte de la funció

‘Aquest país no descobert...’ i ‘Una cos-tilla sobre la mesa. Madre’ TEMPORADA

ALTA (SALT I GIRONA) 22 I 23 DE NOVEMBRE

La mort, com la defecació, uneix la humanitat. Tot-hom hi passa i els manu-als d’instruccions per en-frontar-se a la qüestió no

sempre són útils. D’aquí en surt el nou i colpidor espectacle d’Àlex Ri-gola, que pren el títol d’un fragment del monòleg de Hamlet, Aquest pa-ís no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viat-gers. És una creació covada durant temps d’on brollen tant unes lliçons del bon morir com una catarsi per assolir el dol. I tot es basa en fets re-

Crítica

BARCELONASANTI FONDEVILA

és el llarg i intens monòleg de l’ac-triu i directora que obre el ritual mortuori. Recolzada en una mena de bressol, Liddell s’endinsa en un plany d’arrels tràgiques d’una sin-ceritat aclaparadora, en què es bar-regen l’amargor, la ràbia, la impo-tència i la follia. Arrancar amb tan-ta tensió i força crea una expectati-va difícil de mantenir. Com així passa malgrat les excel·lents com-posicions plàstiques dels quadres següents recolzats en una poderosa partitura eclesiàstica que inclou una versió esqueixada de l’Ave Ma-ria interpretada pel Niño de Elche.

A tots els espectacles, Liddell vol compartir el seu patiment amb els espectadors. Un patiment tan emo-cional com físic que aquí la conver-teix en un “empalao”. Homenatge a les arrels extremenyes de la seva mare i forma d’expiació d’un senti-ment contradictori d’amor i odi. No deixa indiferent, segur.e

Alba Pujol a Aquest país no descobert..., d’Àlex Rigola. TEMPORADA ALTA

6 / 35

25/11/19El País (Cataluña)Cataluña

Prensa: DiariaTirada: 17.682 EjemplaresDifusión: 11.474 Ejemplares

Página: 8Sección: CATALUÑA Valor: 8.204,83 € Área (cm2): 572,4 Ocupación: 60,57 % Documento: 1/1 Autor: RAQUEL VIDALES, Girona La muerte -o cómo Núm. Lectores: 45896

Cód: 129227885

10 / 35

24/11/19El Punt AvuiCataluña

Prensa: DiariaTirada: 29.404 EjemplaresDifusión: 21.338 Ejemplares

Página: 31Sección: CULTURA Valor: 6.577,25 € Área (cm2): 582,0 Ocupación: 66,75 % Documento: 1/1 Autor: Jordi Bordes Núm. Lectores: 117000

Cód: 129211530

Salvador Su-nyer, directordel TemporadaAlta, reivindicaque el teatrecontemporaniho és per la for-ma, més que nopas pel que s’hidiu. És la fórmu-

la que utilitza per relativitzar unteatre social, militant, que nomésarriba als convençuts. L’art ha detransgredir per respirar amb rà-bia. Atrevir-se a creuar el carrerper on ningú s’ho espera. Des-obeir la lògica de l’entorn i trobar-ne una de més radical. Doncsaquesta forma tan trencadorava arrencar la tarda de divendresamb uns formats que van de lajoguina més naïf (La melancolíadel turista) al clam més pur(Aquest país no descobert queno deixa tornar de les seves fron-teres cap dels seus viatgers). Elpresent teatral revela que la hu-manitat és una marioneta delpassat. Convé ser honestos iadaptar-se a la vida, a la desco-berta i a la mort.

Shaday Larios i Jomi Oligor te-nen una dramatúrgia inconfusi-ble: ho és pel xiuxiueig i per unamanipulació fràgil, sigui per ladensitat emocional inestable queremouen, sigui pel material físicque desplacen. L’estètica remet alTribulaciones de Virginia, d’apa-rells que es mouen sempre demanera analògica, amb una me-cànica tan precària com màgica.En l’obra, no qüestionen la con-tradicció entre considerar-se viat-gers amb ganes de conèixer quanes creua la frontera i que els au-tòctons els reconeguin com a tu-ristes inconfusiblement. En reali-tat, ensenyen el seu particular àl-bum de vacances identificat ambels havans de l’Havana i els salta-dors del penya-segat d’Acapulco.

Larios i Oligor sempre treba-llen a partir de l’arqueologia emo-cional que deixa rastre. Per aixòtroben estètica la humitat de laparet de l’hotel, o que els llumsde neó es desplomin dramàtica-ment. Com a Livalone, de CescCuéllar, en què ell disfrutava de lalletjor dels pisos que aconseguiahabitar en solitari, per breus pe-ríodes de temps: les esquerdessón una connexió evident entreels dos mons, irreconciliables.

Probablement, perquè la sevadramatúrgia és un àlbum que re-talla els records i els dona volum,ja sigui dins de caixes d’havans oconvertits en postal (“Acapulco,testimonio de que existió”), elllenguatge audiovisual els aclapa-ra. La pantalla, encara que enne-grida, tapa un treball que encaraté molt de mecanisme i tensióperquè no es desmanegui. La pa-rella atraparà els nous especta-dors, però els més fidels hi troba-ran a faltar més presència seva,davant del teatrí, com a El solar -

Primer álbum i La máquina de lasoledad.

Rigola proposa un altre tipusde turisme. Hi ha un país del qualno es torna. Ho deia Hamlet en elmonòleg en què arrencava ambel “ser o no ser”. Àlex Rigola fa ungrapat d’espectacles que posenl’actor al centre. Ja sigui un Txèk-hov o un Pasolini. Ara tenia el rep-te de construir una dramatúrgiasobre la mort. Es va submergir enla lectura més fosca. I hi va trobarel desllorigador al costat, amb elsactors, novament. L’obra, que co-produeix la Sala Beckett i el Tem-porada Alta, recull les conversessobre la mort de l’actriu Alba Pu-jol amb el seu pare, amb un càn-cer terminal. I sí, la mort és tan in-accessible que la seva porta ensdesplaça a un mirall que ajuda arevisar tot el que s’ha fet i el ques’ha deixat per fer de la vida. Peròla tristor de la pèrdua, de la sepa-ració, se salva amb una abraçadaprofunda i l’acceptació de la mortcom a companya de viatge.

El pare de l’Alba va morir el 22d’octubre. Un mes després, s’ha

estrenat la peça, carregada defragilitat. Rigola ha editat les llar-gues converses que van mantenirtots tres (el director com a cata-litzador, amb la càmera i les pre-guntes) i les ha convertit en untestament de vida. Pep Cruz posaveu a les paraules del pare. L’Alba,a les seves pròpies. Amb la senzi-llesa de la sinceritat. Honesta-ment. Procurant mantenir unadistància respecte al dolor per noconvertir la peça en impúdica.L’acció, despullada de cap artifici,no amaga res. Ensenya el dolor iel comparteix generosament.Potser l’Alba, actriu i filla, agrairiatenir un punt de metàfora o el pú-blic mateix preferiria una repre-sentació simbòlica, però la deci-sió de treure les ombres desjerar-quitza la intimitat. Ara tothom larep amb el sanglot absorbit peruna profunda respiració. Tothomté tota la informació. En aquelldolor hi ha aquesta vida.

Pere Faura proposa un mésenllà molt més gamberro. Com acoreògraf pop, s’ha deixat imbuirper l’estètica zombi. El que co-mença sent un videojoc barroeracaba esdevenint una alertamundial. Faura, simplement, seserveix de la videografia zombiper fer riure i provocar un pèl defàstic a la concurrència. Evident-ment, no pot obviar el Thriller deMichael Jackson i li agrada fersarcasme quan fa ballar La Maca-rena als seus tres zombis. Faura,ara, té un dispositiu nou –que al-terna la coreografia, la música iun recurs de vídeo molt com-plex–. Ara és el moment de cons-truir una tesi (més o menys con-notada ideològicament) queqüestioni la comoditat de la socie-tat de deixar-se influenciar per lesmodes, per les proclames del mo-ment, sense esperit crític. Amb lapor, l’amenaça de fenòmens es-tranys que impedeixin sortir de lesconvencions que marca el poder.Els zombis, diuen, van aparèixercom a mà d’obra esclava alscamps, fins que es van alliberar.Per això, té una molt bona rèplical’arrencada amb els robots (faanys que Asimov especula que lesmàquines acabaran subjugant quiles va crear) que, uns 100 anysmés tard, reprodueixen el cànon.Potser les marionetes del futur ar-raconen la humanitat. La incertesa(i el joc) és vitamina per a l’art.

Marionetes sense temps— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

Crònica Setmana de creació contemporània

Un detall del muntatge ‘Aquest país no descobert...’ ■ HEARTBREAK HOTEL

La peça de Rigola esveurà en breu a laBeckett; la d’Oligor iLarios serà una deles perles del Grec

JordiBordes

— — — — — — — — — — — — — — — — — — —

Girona

17 / 149

23/11/19La VanguardiaEspaña

Prensa: DiariaTirada: 70.690 EjemplaresDifusión: 55.058 Ejemplares

Página: 41Sección: CULTURA Valor: 15.234,02 € Área (cm2): 468,1 Ocupación: 47,76 % Documento: 1/1 Autor: Justo Barranco Girona Núm. Lectores: 488000

Cód: 129194421

El público de Temporada Alta ovaciona la arriesgada reflexión sobre la muerte del nuevo montaje de Àlex Rigola

Carta a los queosquedáis aquí

El sentido de la vida lo da el mo-mentodelamuerte,decíaMontaig-ne, y anoche, pues, sobre el escena-rio del Teatre de Salt, dentro delfestival TemporadaAlta, se discer-nía en cierto modo el sentido de lavidadeJosepPujol(1956-2019),ca-tedrático de Historia de la Econo-mía fallecido el pasado 22 de octu-bre, padre de la actriz Alba Pujol.El sentidode la vidadeJosepPujoly,porextensión,deladetodoelpú-blico que contemplabaAquest paísno descobert que no deixa tornarde les seves fronteres cap dels seusviatgers, la nueva propuesta del di-rectordeteatroÀlexRigolaquelle-va por título uno de los versosshakespearianos del ser ono ser deHamlet.Pese al complejo título, unmon-

taje simple, un dispositivo sencillo,dosactores,unamesa,unacalaverade plástico chafada y una pantalladetrás. Pero un montaje que, en lafrontera entre géneros y tambiénentre sentimientos, con riesgo cla-ro de caer desde la cuerda floja porla que se movía, anoche recogiógrandesaplausosyemocionóhastalas lágrimas a buena parte del pú-blico. No sólo por hablar de lamuerte y de la vida, sobre todo de

las lecciones de vida, del profesorde Historia de la Economía, sinoporqueenescena losprotagonistaseran Pep Cruz, dando vida a JosepPujol... y la propia Alba Pujol, quenopudoevitaremocionarseenmásdeunaocasión.“Yoharédeyo,queaunquelopa-

rezca no es fácil”, explicó al inicio

delespectáculo laactriz. Unespec-táculo cuya génesis son las largasconversaciones que mantuvieronellaysupadre frenteaRigola.Unasconversaciones que se produjerondurante el último ciclo de quimio-terapia que recibía Josep por sucáncer de pulmón, sabiendo que laesperanza de vida era yamuymer-

mada y que con ellas se generaríaunmontaje teatral.Unas conversa-ciones que recrean, aderezadas defrasesdeCioran,Montaigne,GildeBiedma, Handke e incluso Euge-nio, y deunvídeo con las recomen-daciones ante la muerte de unmé-dico,EnricBenito,quehavistopar-tir a mucha gente desde las curas

paliativas.Cruz,dandovidaaPujol,reflexiona sobre los amigos, elamor, la amistad, el trabajo, el alco-hol, losmiedos. Seronoser.Ovivirdeverdadomorirenvida.Reflexio-nasobreelcáncer,unaputada,aun-quecreequelepilla“enunpuntodemi evolución bastante respetable”.“Pero toca loshuevos”, remata.Re-cuerda su paraíso en El Hierro, lanaturalidad, la espiritualidad, losamigos, la tribuquedeja allí. Inclu-so pide que en el entierro haya hu-mor,yquesueneAtunesenelparaí-so, de Javier Ruibal. “El paraíso esun sueño/pa’que te voy a engañar/aquí todo tiene dueño/como en lavidareal”, arranca lacanción.Y, especialmente, reflexiona so-

bre el mundo que hemos creado.“El individualismo es el cáncer dela sociedad. Arraiga conmás facili-dadqueunsistemaquerequieraes-fuerzo, diálogo con los demás, co-munidad”,explica,recordandoquelos hijos del Estadode bienestar dela posguerra son los que trajeron elneoliberalismo, los que tirabanadoquinesenmayodel68ynoque-ríanpagarimpuestosporquesetra-taba de su dinero”. Por supuesto,también reflexiona sobre su hija.“Si unonoespráctico, no esprácti-co, pero hay que comer cada día ytener una autodefensa emocional”,le recuerda, porque, dice, siempreescoge el camino más difícil. Sinduda, también lo ha escogido conestaparticularcartaa lavida.c

.

Pep Cruz y Alba Pujol en unmomento del montaje

ESCENARIOS

Justo Barranco

Girona

9 / 149

21/11/19El Periódico de CatalunyaEspaña

Prensa: DiariaTirada: 43.237 EjemplaresDifusión: 34.783 Ejemplares

Página: 50Sección: CULTURA Valor: 35.707,72 € Área (cm2): 954,2 Ocupación: 98,06 % Documento: 1/2 Autor: MARTA CERVERA BARCELONA Núm. Lectores: 378000

Cód: 129148419

9 / 45

21/11/19El Periódico de CatalunyaEspaña

Prensa: DiariaTirada: 43.237 EjemplaresDifusión: 34.783 Ejemplares

Página: 51Sección: CULTURA Valor: 15.138,03 € Área (cm2): 404,5 Ocupación: 41,57 % Documento: 2/2 Autor: MARTA CERVERA BARCELONA Núm. Lectores: 378000

Cód: 129148419

10 / 45