Sala Gran · Web view... tant dins de las «chozas de tierra» dels pobres com entre els «muros gruesos» de la casa de Bernarda, un mateix comportament unifica tot el teixit social

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala Petita

BERNARDA: Y no quiero llantos. La muerte hay que mirarla cara a cara. ¡Silencio! (A otra hija.) ¡A callar he dicho! (A otra hija.) ¡Las lágrimas cuando estés sola! ¡Nos hundiremos todas en un mar de luto! Ella, la hija menor de Bernarda Alba, ha muerto virgen. ¿Me habéis oído? Silencio, silencio he dicho. ¡Silencio!La casa de Bernarda AlbaTercer acte

2


Lluís Pasqual dirigeix el drama més universal de García Lorca Núria Espert (Bernarda Alba) i Rosa Maria Sardà (La Poncia), juntes per primer cop damunt l’escenari, encapçalen una extraordinària companyia d’actrius.

Federico García Lorca és, juntament amb Valle-Inclán, el més gran dramaturg que ha donat la literatura espanyola en el segle xx. El seu teatre, carregat de poesia i d’imatges memorables, arriba al TNC sota la batuta de Lluís Pasqual i amb un repartiment excepcional que encapçalen Núria Espert i Rosa Maria Sardà, juntes per primera vegada damunt d’un escenari.

La casa de Bernarda Alba, subtitulada Drama de mujeres en los pueblos de España, va ser escrita l’any 1936 i va més enllà del drama per consolidar-se com una tragèdia d’una força extraordinària. Bernarda Alba decideix portar el dol més rigorós després d’haver enviudat per segon cop. Les seves cinc filles, víctimes de la rigidesa de la mare, es veuen encadenades a la casa familiar, tancada i barrada per l’ombra de la mort, i envaïda per l’home que portarà la desgràcia a la casa de la família. Un drama rural sobre com els valors socials i el fanatisme són capaços de sufocar les ànsies de llibertat i les arrels del desig.

3


La casa de Bernarda AlbaFederico García Lorca

Direcció .............................................................................Lluís Pasqual

Repartiment:

Bernarda ............................................................................Núria Espert

María Josefa ....................................................................Teresa Lozano

Angustias ................................................................................Rosa Vila

Magdalena .........................................................................Marta Marco

Amelia .................................................................................Nora Navas

Martirio ..............................................................................Rebeca Valls

Adela ..........................................................................Almudena Lomba

La Poncia ....................................................................Rosa Maria Sardà

Criada ...............................................................................Tilda Espluga

Prudencia ......................................................................Marta Martorell

Mendiga ..........................................................................Montse Morillo

Muchacha ..................................................................Bàrbara Mestanza

Vecinas:Marion Adell, Josefina Álvarez, Sira Andreu, Montse Antolino, Carme Bassas, Carme Canel, M. Antònia Carbó, Maria Coll, Mayka Dueñas, Imma Garcia, Carme Ginesta, Paquita de la Hoz, Pura Hurtado, Isabel Laso, M. Teresa de Llagó, Maribel Martínez, Montserrat Masó, Laia Oliveras, Meritxell Planàs, M. Pilar Pons, Anna Pujol, Carme Samper, Mercè Sanz, Conxita Sesé, Carolina Simó, M. Teresa Solà, Roser Soler, Argentina Sosa, Gemma Ventura

4


Escenografia ........................................................................Paco AzorínVestuari .............................................................................Isidre PrunésIl·luminació .........................................................Maria Domènech (aai)So ..........................................................................................Roc MateuMúsica .................................................................Josep M. ArrizabalagaCaracterització ...........................................Lluís Soriano, Mariona Trias

Ajudant de direcció ...................................................Juan Carlos MartelAjudant d’escenografia ..........................................................Jordi SolerAjudanta de vestuari ....................................................Georgina Viñolo

Alumnes de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona en pràctiques:Abel Vernet (direcció i dramatúrgia)Jordi Montalvo, Konstanze Müller, Enric Planas (escenografia)

Construcció d’escenografia ........Pascualin, Taller d’escenografia Jordi CastellsConstrucció de vestuari ..................................................Goretti Puente

Veus del cor de segadors:Xavier Canela, Pau Fincias, Juan Gómez, Josep Jarque, Miquel Malirach, Francisco Martínez, Xavi Melero

Agraïment: ESMUC

Muntatge, assaigs i representacions:Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya

Producció:Teatre Nacional de Catalunya iTeatro Español

Durada de l’espectacle:1 hora 40 minuts (sense entreacte)

Espectacle en castellà

Aquest espectacle es representarà del 10 de setembre al 25 d'octubre, al Teatro Español de Madrid, a la Sala Matadero

5


Poques generacions hauran tingut la memòria tan segrestada com la gent de la meva generació. Molts i molt bons escriptors, així com molts homes senzills, han pogut explicar el pes del silenci a la ciutat i al camp, a les llars i en cadascun dels que hi viuen, el pes que va caure sobre Espanya durant gairebé quaranta anys. Per descomptat, alguns que ja cridaven van continuar fent-ho encara més alt, però sobre la major part dels cors va caure de bon començament un silenci fet de plom fos que els va oprimir gairebé fins a l’asfíxia.Poques generacions, també cal dir-ho, hauran tingut l’oportunitat de viure col·lectivament l’explosió de vida que sent un asmàtic quan veu que els seus pulmons finalment s’obren i l’aire hi penetra fins al darrer bronqui i li retorna la llum i la pau. La força d’aquella explosió que ens va empènyer cap endavant ens va impedir, potser assenyadament, mirar enrere. Tanmateix, quan el primer impuls es va acabar, vam trobar a faltar arrels que ens sostinguessin, que ens lliguessin a la terra i que ens impedissin precipitar-nos cap a una (altra?) caiguda lliure. I vam anar a cercar aquestes arrels. Va ser aleshores, no fa gaire, quan la societat, allò que els polítics anomenen la societat civil, va assumir com a propi i comú un terme fins aleshores gairebé exclusivament literari: «memòria històrica». A més, per a la nostra satisfacció generacional, les noves tecnologies ens permeten accedir a documents que posen cara, i fins i tot de vegades veu, a personatges coneguts, propers o llunyans el nom dels quals s’havia de pronunciar, si és que es feia, en veu molt baixa. I així estem. Entre moltes altres coses, per descomptat. Recollint pedaços d’aquella part íntima del nostre passat. Imaginant-lo més proper a nosaltres a partir d’aquells testimonis.La casa de Bernarda Alba forma part d’aquells testimonis que sempre hem tingut, com un tresor per a qui pogués llegir-lo. Com una denúncia impúdica i viva, gràcies al teatre, per a qui pogués representar-lo o assistir a alguna representació. García Lorca va ser molt clar quan va escriure sota el títol de l’obra: «El poeta advierte que estos tres actos tienen la intención de un documental fotográfico». Fotos que reflecteixen realitats contingudes en paraules, en frases escrites amb el blanc i negre del Guernica de Picasso.Bernarda i els seus, ara i sempre, no defensen res més que la seva casta i els privilegis que se’n deriven, una casta sustentada sobre unes columnes inamovibles de principis tan fàtuament eterns com buits i descompostos («los antiguos sabían muchas cosas que hemos olvidado», reconeix Bernarda al tercer acte). I per fer-ho, desafien fins i tot les lleis de la Natura, sabent, inclús, que només hi trobaran la mort.En cada escena de l’obra es percep fins a quin punt la corda estava tensa quan Lorca escrivia el seu reportatge fotogràfic. Fins a quin punt la naturalesa dels seus personatges ens concerneix genèticament en el passat i s’endevina en el present rere el batec de

6

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala Petitacadascun d’ells. A La casa de Bernarda Alba, Lorca hi va deixar tancada la temperatura de l’instant abans del Big Bang. I no precisament a l’espai, sinó en aquestes terres, entre els nostres parents de sang.

Lluís PasqualAbril de 2009

7


Sobre La casa de Bernarda AlbaEn contra d’algunes afirmacions, amb La casa de Bernarda Alba Federico García Lorca no renuncià a la seva recerca d’un teatre innovador i rupturista amb les limitacions de l’escena del seu temps. Aquest «drama de mujeres en los pueblos de España» assoleix un equilibri magnífic entre les convencions dramàtiques heretades i l’avantguarda. Tragèdia grega, teatre clàssic espanyol o drama rural vuitcentista són els fonaments d’una casa moblada amb elements del teatre idealista i simbolista, amb cantonades de perspectiva cubista i habitacions on viuen dones amb un món passional en el qual palpita la fúria surrealista i s’insinua el gest de l’existencialisme. La finalitat social també és present en la denúncia punyent de les desigualtats, sobretot amb l’exemple màxim d’un món que ha engabiat la dona darrere de les reixes del fanatisme religiós, les lleis del patriarcat i els interessos econòmics. Atrapades en un temps de proporcions infernals i eternes, recloses en una arquitectura traçada amb les línies opressives del desig insatisfet i com a resultat de la repressió sexual que unifica les identitats d’aquestes dones, l’Eros irromp amb una força imparable entre les parets d’una llar per les quals regalima l’aigua sexual d’una set mai satisfeta. La masculinitat es projecta com una figuració simbòlica i arquetípica, però també covardament derrotada amb la fugida final de Pepe el Romano entre la foscor i les alberedes, després d’haver desencadenat la desgràcia, individual i col·lectiva, de la família Alba. El conflicte entre la llibertat i l’autoritat, entre l’espai tancat i domèstic i l’espai obert de l’esfera pública, es clausura en les habitacions interiors de la casa, en els refugis insatisfactoris de la bogeria, malgrat que pugui ser un estat de lucidesa, i de la mort, malgrat que suposi una acció conscient, individual i rebel com la del suïcidi. La creença en la condició tràgica del destí de l’ésser humà, condemnat a la frustració dels desitjos més pregons i a la limitació de la mort, troba un dels seus exemples majors a La casa de Bernarda Alba. La unió entre Eros i Tanatos que García Lorca sempre considerà una dialèctica essencial i implacable.

Manuel Aznar SolerCatedràtic de Literatura Espanyola (UAB)i José Ramón López GarcíaProfessor associat de Literatura Espanyola (UAB)

8


Sobre Federico García LorcaEl pas del temps ha confirmat la condició clàssica de Federico García Lorca, un dels noms de referència dins la història del teatre universal. Més enllà dels tòpics, de les lectures folklòriques o superficials que han buscat abans el mite del poeta gitano o de l’home assassinat jove que la veritable vàlua de l’artista, la importància de la seva obra s’ha acabat imposant pels mèrits estètics d’una manera d’entendre la vida i la literatura basada en un compromís insubornable. Com confessava l’any 1934, en un món en el qual «yo siempre soy y seré partidario de los pobres […] de los que no tienen nada y hasta la tranquilidad de la nada se les niega», Lorca entenia que l’obligació de l’intel·lectual era la del sacrifici: «el poeta ha de abrirse las venas para los demás». Molt abans del seu tràgic assassinat, Lorca havia demostrat la sinceritat d’aquestes afirmacions i, de fet, declarà més d’una vegada que la seva vocació pel teatre obeïa en bona mesura a aquestes idees. La rellevància del Lorca dramaturg creix quan recordem la seva comprensió moderna del teatre com un espectacle total, el seu domini del text espectacular (sustentat en una personalitat polifacètica: músic, escenògraf, actor, pintor…) i la seva convicció de la necessitat d’una reforma a fons de les condicions de l’escena del temps en què va viure que afectés tots els nivells (actors, escenògrafs, teatres, obres, autors, públic). De la seva primera peça dramàtica fins a la darrera, dibuixa un trajecte d’innovació constant, alerta a les tendències més modernes i amb una capacitat excepcional per mantenir una praxi dramàtica plural, que transita sense problemes, i que moltes vegades articula en síntesis encertades, de la tradició popular a l’experimentació avantguardista. Després de la mort de Valle-Inclán el 5 de gener i de l’assassinat de García Lorca el 19 d’agost d’aquell tràgic any 1936, el teatre espanyol restava sense els seus dos dramaturgs més qualificats i de major projecció internacional. Lorca deixava rere seu algunes obres fonamentals sense representar, com l’obra El público, aquell «teatro imposible» amb una ambició estètica, qualitat plàstica i poètica, sentit polític revolucionari i innovació avantguardista, principis als quals no és en absolut aliena una obra com La casa de Bernarda Alba. Som davant d’un drama que obria nous camins que, malauradament, per al seu autor van ser els últims.

Manuel Aznar Soleri José Ramón López García

9


Dones de casa seva: societat, simbolisme i tragèdia a La casa de Bernarda AlbaL’estrena el 22 de març de 1920 d’El maleficio de la mariposa, «comedia en tres cuadros», al Teatre Eslava de Madrid per part de la Compañía Cómico-Dramática Gregorio Martínez Sierra, amb figurins de Rafael Barradas, suposa l’inici de la trajectòria escènica de Federico García Lorca. La fredor amb què públic i crítica van rebre la peça va allunyar Lorca dels escenaris durant uns anys, però no de l’escriptura teatral i d'un interès envers el llenguatge dramàtic més avançat del seu temps que el convertiria en un dels pioners de la figura moderna del director d’escena a Espanya. El 24 de juny de 1927, en plena dictadura primorriverista, Lorca estrena la seva segona obra dramàtica, Mariana Pineda, «romance popular en tres estampas», exaltació de l’heroïna liberal granadina. L’estrena de l’obra al Teatre Goya de Barcelona va comportar l’inici d’una gran amistat i col·laboració entre el dramaturg i l’actriu catalana Margarida Xirgu, i també de l'idil·li que Lorca va viure a partir d’aquell moment amb el públic català. No obstant això, malgrat el favor de crítica i públic i del fet que els decorats d’aquesta obra van ser dissenyats per Salvador Dalí, Lorca sent, però, que la peça queda ja molt llunyana dels seus interessos estètics actuals, encaminats sense vacil·lació pels camins de l’avantguarda i per un progressiu aprofundiment del seu compromís social. De fet, al marge de l’estrena el 24 de desembre de 1930 de La zapatera prodigiosa, els èxits més espectaculars del dramaturg es van produir després que el 14 d’abril de 1931 es proclamés la Segona República Espanyola: Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín (5 d’abril de 1933, Teatro Español de Madrid, pel Club Teatral Anfistora, dirigit per Pura Maórtua de Ucelay, amb decorats de Santiago Ontañón) i Bodas de sangre (8 de març de 1933, Teatro Beatriz de Madrid, Companyia de Josefina Díaz de Artigas i Manuel Collado, amb decorats de Santiago Ontañón i Manuel Fontanals). Nogensmenys, la seva consagració escènica té lloc amb l’estrena el 29 de desembre de 1934 al Teatro Español de Madrid –el teatre de l’ajuntament de la capital– de Yerma per part de la companyia de Margarida Xirgu i Enric Borràs, amb decorats de Manuel Fontanals i direcció escènica de Cipriano de Rivas Cherif.Quan l’èxit truca per fi a la porta de García Lorca, les seves relacions amb Catalunya eren ja un fet essencial en la seva trajectòria personal i formació estètica. La intensitat d’aquesta vinculació estreta del poeta amb Catalunya ha estat estudiada d’una manera esplèndida per Antonina Rodrigo al seu llibre García Lorca, el amigo de Cataluña. Un Lorca que, de la mà de Salvador Dalí, Sebastià Gasch i molts altres artistes i escriptors, va desenvolupar una profunda estimació per la gent, el paisatge i la cultura d’aquest país, tal com es comprova, per

10

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala Petitaexemple, en una carta a Anna Maria Dalí datada al setembre de 1925 quan Lorca afirma: «Y amigo de Cataluña entera, ¡eso siempre! Visca!». Aquesta estimació va ser mútua i es manifestà de manera indiscutible pel que fa a la sort del teatre lorquià en els escenaris catalans. Recordem en aquest sentit que

11


durant els últims mesos de l’any 1935 es van representar a Barcelona dues obres de l’autor per part de la companyia de Margarida Xirgu: el 17 de setembre de 1935 Yerma al Teatre Barcelona, entusiàsticament rebuda, i el 22 de novembre Bodas de sangre al Teatre Principal Palace. I no oblidem tampoc l’estrena, el 12 de desembre d’aquell 1935 en el mateix teatre, de Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, amb decorats i figurins de Manuel Fontanals i direcció escènica de Rivas Cherif, que obtingué un èxit apoteòsic tant de crítica com de públic. Atès que les obres Así que pasen cinco años i El público van ser qualificades per l’autor mateix com a dues peces del seu «teatro imposible» de ser representat aleshores, la següent obra que Lorca tenia previst estrenar als teatres comercials era precisament La casa de Bernarda Alba, escrita expressament perquè la Xirgu interpretés el paper protagonista i perquè fos estrenada durant la tardor de 1936 a Buenos Aires.Aquesta successió d’èxits va confirmar a Lorca que existia la possibilitat de fer un teatre que no renunciés ni a la conquesta dels escenaris i guanys comercials ni a la preservació de la seva llibertat artística. Un teatre que fos atraient i accessible no només per al públic habitual o artísticament còmplice, sinó també per a aquell públic popular la immensa potencialitat del qual havia descobert durant les gires pels pobles espanyols de la seva companyia de teatre ambulant La Barraca. Però un teatre que, en qualsevol cas, no havia de renunciar a l'experimentació i a les fites del teatre més avançat de l’època i que, sense espantar el públic mitjà, havia d’anar preparant el terreny per a un tipus d’obres que, com El público, ell denominava el «teatro del porvenir».La casa de Bernarda Alba suposa un pas decisiu en aquest projecte d’educació del públic i de preparació del terreny per a aquest nou teatre. Des de l’any 1933, Lorca ja parlava de la seva intenció d’escriure una «trilogía dramática de la tierra española», les dues primeres peces de la qual serien Bodas de sangre i Yerma. Malgrat no saber amb certesa si La casa de Bernarda Alba és el drama que tanca la trilogia rural, són evidents els trets comuns amb les altres dues peces: ambientació camperola, protagonisme femení, certa base anecdòtica real de la trama, abundància d’elements simbòlics, perspectiva tràgica i temes com la frustració sexual i l’esterilitat.L’abril de 1936, Lorca es lamentava que la majoria dels dramaturgs de la seva època escrivissin per «el piso principal», fet que li semblava «lo más triste del mundo». És a dir, denunciava el fet que la majoria del teatre del seu temps s’adrecés gairebé en exclusivitat al públic burgès, ja que tractava sistemàticament els problemes d’aquesta classe social, relacionats amb els diners i la posició social, i ho feia des d’una perspectiva convencional i rutinària per tal d’adequar-se en allò que es considerava el bon gust. En conseqüència, el teatre marginava temes com el sexe o la política, aquells que podien escandalitzar els espectadors del «piso principal».

12

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala PetitaNo obstant això, Lorca dissenyava la seva proposta per a una altra mena de públic, per tal de «satisfacer la parte de butacas y los pisos del paraíso», i tenia molt clar que «hoy no interesan más que dos clases de problemas: el social y el sexual. La obra que no siga una de esas direcciones está condenada al fracaso». No és per

13


casualitat que es tracti del mateix contingut i sentit cap on apunta el seu «teatro del porvenir», aquell que Lorca xifra en obres com la inacabada El sueño de la vida o Comedia sin título, qualificada com a «drama social» i que estava acabant d’escriure també en aquell moment. Per la seva banda, La casa de Bernarda Alba es va concebre com un «drama de la sexualidad andaluza» que abordava el conflicte entre l’instint eròtic i la norma social. Així doncs, podria dir-se que en aquesta tragèdia Lorca ha pres consciència que la sexualitat és també una qüestió ideològica que s’integra en la dimensió social de l’existència.

Realisme i simbolisme d’un drama social«Drama de mujeres en los pueblos de España» és la definició que Lorca proposa de la seva obra. La dona i l’espai de la casa es reconeixien a l’època com a elements d’una mateixa identitat: l’esfera domèstica és la reservada a les seves accions, als seus poders limitats, a les seves estratègies de supervivència, fins i tot a un ús particular del llenguatge. Això no vol dir que la representativitat del conflicte quedi associada únicament a un dels sexes ni tampoc a una condició exclusiva de l’àmbit rural i espanyol, atès que l’espai de la casa, lluny d’esdevenir una topografia closa, s’obre a una identificació col·lectiva amb la resta del poble, és a dir, propicia una dimensió social i universal. Aquest drama i aquestes dones no són exclusius de les zones rurals, com demostra l’ambientació urbana de Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, coincident en molts sentits amb La casa de Bernarda Alba. Lorca tampoc no vol que el seu drama es llegeixi en aquella clau d’andalusisme folklòric i gitano que el va perseguir des del Romancero gitano. De fet, les explicacions que dóna sobre obres com Poeta en Nueva York o Doña Rosita la soltera… indiquen la mateixa preocupació per no caure en el parany del localisme, una concepció de l’espai poètic o dramàtic idèntica com a «visión» abstracta en la qual «lo pintoresco está suprimido». Fins i tot es pot parlar de la creació d’una temporalitat de naturalesa abstracta, propera als cerimonials dels misteris i autos sacramentals que tant van atreure els autors avantguardistes, en la qual el temps s’alça com una coordenada tràgica, detingut per un ordre social que nega qualsevol oportunitat de canvi, com la imatge de l’infern, real i simbòlic, que aquestes dones pateixen, obligades a carregar de per vida amb la condemna imposada.Aquesta abstracció no és més que un altre camí cap a la universalització de les experiències tractades. El drama que García Lorca troba i localitza en els pobles d’Espanya no difereix en allò substancial del drama de l’home modern que els seus ulls contemplen al Nova York de 1929, drama determinat en ambdues circumstàncies per codis socials idèntics que sotmeten l'individu. El Bronx novaiorquès habitat pels «americanos rubios» i l’espanyol «pueblo de pozos» enverinats són exponents d’una mateixa circumstància:

14

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala Petita«gentes que aman los muros porque detienen la mirada; un reloj en cada casa y un Dios a quien sólo se atisba la planta de los pies» que contrasten amb els barris dels negres on el poeta troba «un profundo temblor de tierra que oxida las columnas de níquel y algún niñito herido te ofrece su tarta de manzana». També per a la Bernarda i

15


les seves filles els murs són la barrera fràgil que les protegeix de la mirada dels seus veïns; el temps es viu amb la mateixa angoixa en la ciutat, marcat pels rellotges, i en el poble, pautat per les campanes de l’església que organitzen les hores de cada casa i els ritmes de la vida social; i el Déu al qual remeten els defensors d’aquest ordre és, en efecte, un Déu tot just entrevist, petit, mesquí, cruel i venjatiu, davant el qual s’aixeca la veu instintiva de la natura, la «verdadera inclinación» que dorm en els pits de les filles de Bernarda o que s’insinua al somriure dels negres. També dins dels gratacels de la ciutat, a l’epicentre de la modernitat industrial i capitalista, habita la repressió, la intolerància i l’agressivitat de la norma.Per fer palesa aquesta modernitat de la seva mirada, Lorca explica que els tres actes de La casa de Bernarda Alba «tienen la intención de un documental fotográfico». És a dir, el dramaturg es va proposar de reflectir la realitat com ho feien els directors de documentals que tot sovint van utilitzar el cinema per tal d’articular la denúncia dels problemes socials (així ho va fer, sense anar més lluny, Luis Buñuel amb Tierra sin pan, el seu escruixidor i polèmic documental de 1932 sobre la misèrrima situació dels habitants de Las Hurdes). La casa de Bernarda Alba és, per tant, un drama social que retrata un món dominat per les profundes desigualtats entre rics i pobres, els valors tradicionals de la burgesia rural, i també la pobresa i la injustícia pròpies d’un sistema semifeudal que continuava enquistat en l’Espanya rural dels anys trenta del segle passat; però és també un drama representat des d’una comprensió estètica moderna. Per tal de potenciar aquest vessant, Lorca planteja una escenografia dominada pel blanc i el negre, com la d’un documental de l’època on el blanc i el negre eren majoritaris en fotografia i cinema, circumstància que apunta igualment cap a un ús simbòlic del color com a part d’un llenguatge dramàtic total. Aquesta totalitat integra en un plànol d’igualtat tots els components del text espectacular: des del llenguatge (aparentment, translació de la parla popular però, en realitat, una construcció lingüística depurada i treballada, molt llunyana del naturalisme de via estreta d’autors com els germans Álvarez Quintero, creadors d’una imatge falsa i tòpica d’allò andalús que feien parlar als seus personatges amb girs i construccions completament artificiosos) fins a les llums (que en les seves variacions cromàtiques ens informen de significacions essencials, com ara el blanc blavós que anuncia el final tràgic); des dels moviments de les actrius (que ens traslladen en ocasions la imatge indiferenciada d’unes germanes a les quals es vol desposseir de la identitat individual) fins a la plasticitat (amb una escenografia de la casa que ens endinsa progressivament en una interioritat claustrofòbica, laberíntica i indeterminada, molt propera a les indagacions cubistes i expressionistes).Totes aquestes dades indiquen que Lorca està jugant amb el paradigma realista –heretat, sobretot, de les convencions del drama

16

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala Petitarural burgès– per tal de subvertir-lo i fer entrar l’espectador en un plantejament allunyat del realisme convencional mitjançant un procés d’estilització simbòlica i creador d’un lirisme soterrat però constant. En aquest sentit, és ben coneguda la base real que tenen molts personatges d’aquesta obra en la vida d’Asquerosa, el poble en el qual Lorca visqué de petit. Sense anar més lluny, la mateixa Bernarda Alba

17


té molt en comú amb una dona real, Frasquita Alba Sierra, veïna de la primera casa que els pares de Lorca tingueren en aquest poble. Malgrat això, seria un error interpretar La casa de Bernarda Alba com una simple transposició mimètica de la vida d’Asquerosa, perquè allò que Lorca està proposant és transcendir el pur naturalisme, i per això converteix en símbol tots els elements del seu drama, des dels animals i plantes mencionats en els diàlegs fins als efectes acústics i jocs cromàtics que ens arriben des de dalt de l’escenari. D’aquesta forma, posem per cas, el cavall semental blanc que a l’acte tercer colpeja les parets de la llar es converteix en una encarnació de l’Eros invasor i omnipresent. O més clarament encara, la centralitat de l’espai que conté el títol ens remet a una unitat escènica, la casa, enganyosa, ambigua i de clar sentit simbòlic que fins i tot s’ha considerat com el personatge mut i principal de la tragèdia. Tots tres actes transcorren en aquest únic espai escènic de la casa, fent de la contraposició interior/exterior un dels eixos constructius del drama. A l’espai tancat i anul·lador de la casa, visible al públic, s’oposa l’espai invisible del carrer i els camps, en el qual el gènere masculí exerceix el seu domini i gaudeix de la seva llibertat. D’aquest exterior provenen els elements que pertorben la immobilitat de la llar: els sorolls que indiquen les activitats dels homes; els xiulets i els estossecs de Pepe el Romano o la remor dels cascs de la seva egua; l’avalot que s’organitza durant el linxament a la filla de la Librada… L’exterior és el lloc anhelat on els desitjos poden realitzar-se: el carrer pel qual es passeja en llibertat, els olivars i jonqueres on els homes i les dones gaudeixen del sexe… Ara bé, la identificació de l’exterior amb la llibertat és parcial i enganyosa, doncs el carrer no és un lloc ni de llibertat, ni d’amor, ni de justícia, sinó el lloc on es crea, expandeix i aplica el codi inflexible que converteix la Bernarda en guardiana de les seves filles. El conjunt del poble és una presó en la qual la rebel·lió més petita és castigada col·lectivament, amb l’ostracisme social o, si s’escau, amb una brutalitat atroç, com demostra el linxament a la filla de la Librada resultat de la seva vivència lliure de l’erotisme. Per totes bandes s’espia, es murmura, es fa callar i es critica, de tal manera que és difícil saber on comença i on acaba la «casa». Així doncs, tant dins de las «chozas de tierra» dels pobres com entre els «muros gruesos» de la casa de Bernarda, un mateix comportament unifica tot el teixit social en un pacte que ha fet de la impostura la seva norma i de la diferència, una amenaça a extingir.El món apareix, doncs, com un lloc insolidari, cruel, implacable i tràgic, en el qual es reprimeix sistemàticament la «inclinación natural». En conseqüència, les filles de Bernarda saben prou bé que tampoc la sortida de la llar materna resoldria la seva situació. Per a la norma social, la sortida passa pel matrimoni, institució que no suposa cap emancipació, ja que només serviria per perpetuar l’enclaustrament, la dependència econòmica i el sotmetiment als valors del patriarcat que ja pateixen les cinc germanes dins la casa familiar. És en aquest sentit que s’activa la major força crítica

18

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala Petitad’aquesta tragèdia, quan Lorca fa prendre consciència al públic que la societat sencera, amb els seus valors immobilistes imposats per la burgesia i la religió, constitueix una presó per a tots aquells que aspiren al seguiment dels seus propis instints i a la realització dels seus somnis de llibertat. Bernarda actua com una defensora a ultrança d’un codi moral que descansa sobre la religió, la possessió de la terra, el

19


matrimoni, la unitat familiar, l’honra, la tradició, la raó cartesiana i el predomini moral del mascle. Davant d’aquesta opressió, gairebé totes les dones expressen la seva voluntat de fugida i el drama conclou exposant uns desitjos de llibertat, corporal i ideològica, que es reprimeixen perquè resulten escandalosos a l’ordre social burgès. Aquest ordre és aliat del discurs religiós catòlic, que ha oblidat el missatge original de defensa de l’amor i de la justícia social del Crist, un Crist que, encarnat sense transcendència metafísica en un personatge com Adela, és novament sacrificat damunt de l’escenari per la seva defensa audaç de la llibertat amorosa i sexual. En aquest punt, el conflicte que exposa La casa de Bernarda Alba excedeix la finalitat merament social, perquè en parlar-nos de la frustració amorosa, de les ànsies insatisfetes de llibertat o de la mort com un fet inevitable, Lorca posa de manifest un pessimisme filosòfic molt proper a determinades propostes existencialistes, mostrant les limitacions inherents a la condició humana en el seu conjunt, que en aquesta ocasió no poden solucionar-se amb cap mesura política o millora social. L’estructura circular de La casa de Bernarda Alba, presidida per la presència de la mort i de l’imperatiu silenci que Bernarda exigeix des de la seva primera intervenció fins a la darrera, ens aboca a un final tràgic en el qual els personatges, sens dubte, són gairebé sempre botxins, però sobretot, més enllà de les lògiques gradacions, víctimes.

Estrenes de La casa de Bernarda AlbaEl 8 de març de 1945 Margarida Xirgu va poder estrenar per fi La casa de Bernarda Alba al Teatro Avenida de Buenos Aires. Federico García Lorca havia acabat d’escriure aquest drama el 19 de juny de 1936, dos mesos abans de ser assassinat el 19 d’agost al barranc de Víznar. El dramaturg s’havia convertit així en la víctima simbòlica de la barbàrie feixista durant la Guerra Civil Espanyola, una víctima més d’una Espanya a la qual, l’any 1939, no va arribar la pau sinó la victòria, és a dir, una cruel repressió contra els vençuts republicans, «rojos, masones, judíos, marxistas y demás ralea» en el llenguatge franquista d’aquella obscura postguerra. Per la seva banda, la companyia de Margarida Xirgu havia començat el 6 de gener de 1936 una gira americana de la qual mai no va poder retornar. La mort de l’actriu catalana el 25 d’abril de 1969 a Montevideo la transformà igualment en el símbol més representatiu del nostre exili teatral republicà. Així doncs, l’estrena de La casa de Bernarda Alba a Buenos Aires palesa fins a quin punt Madrid o Barcelona no eren aleshores les capitals de l’escena espanyola sinó que aquesta qualificació es restringia per a algunes capitals americanes com ara Mèxic o Buenos Aires.Les relacions entre La casa de Bernarda Alba i Catalunya comencen ja en els primers anys de postguerra. Malgrat la significació política antifeixista i republicana de Federico García Lorca i de la crítica a

20

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala Petital’autoritarisme i l’opressió de l’obra, Albert Manent afirma que entre 1945 i 1946 es va fer a l’Institut del Teatre de Barcelona, «només per als alumnes, una lectura mig escenificada de La casa de Bernarda Alba, i la principal actriu de la qual fou Eulàlia Soldevila». I afegeix que «un d’aquests anys es va fer una lectura també de La casa de Bernarda Alba al Foment de les Arts Decoratives». La primera representació de

21


l’obra als escenaris espanyols no va tenir lloc fins el 20 de març de 1950, tot i que la dictadura franquista només va autoritzar una única representació d’aquest meritori muntatge de la companyia Teatro de Ensayo «La Carátula» en el Teatro del Parque Móvil de los Ministerios de Madrid. No fou fins el 10 de gener de 1964 que l’obra s’estrenà amb la professionalitat adequada al Teatro Goya de Madrid, amb direcció de Juan Antonio Bardem i decorats d’Antonio Saura, una posada en escena molt fidel a les intencions del dramaturg.Lluny de la censura nacionalcatòlica de la dictadura franquista i durant els darrers deu anys de la nostra democràcia actual, els espectadors catalans han pogut veure diverses representacions i adaptacions de La casa de Bernarda Alba a càrrec de diversos directors d’escena, des de Calixto Bieito al Teatre Principal de Barcelona el 7 d’abril de 1999 –amb la María Jesús Valdés com a Bernarda–, fins a Bernarda Alba Bendita, un espectacle de dansa, dirigit per Ramon Oller amb la Companyia Metros Angar, del 7 al 24 d’agost de 2008 al Teatre Romea, revisió de Bernarda Alba Bendita, que es va representar al Mercat de les Flors el 2006. En aquest sentit no podem oblidar, entre d’altres, la Bernarda Albas Haus, versió operística del músic alemany Eribert Reimann al Festival Castell de Peralada l’estiu de 2001, interpretada per la companyia de la Komische Oper de Berlín; les representacions de l’obra al Teatre Guasch en 2003; La casa de Bernarda Alba o Las furias de Bernarda, interpretat per Antonia’s Company, posada en escena al Teatre Artenbrut el desembre de 2003, que va guanyar el premi al millor espectacle en la Vuitena Mostra del Teatre de Barcelona; o, finalment, l’adaptació escènica i direcció de Lluís Juanet que es va representar durant els mesos de maig i juny de 2007 al Teatre Poliorama, amb la Marian Bermejo com a Bernarda.Lluís Pasqual –implicat en nombrosos muntatges lorquians, d’entre els quals destaquen molt especialment les seves estrenes, els anys que va ser director del Centro Dramático Nacional de Madrid, del «teatro imposible»: El público (16 de gener de 1987) i Comedia sin título (23 de juny de 1989)– i un repartiment d’actrius també catalanes (Rosa Maria Sardà, Teresa Lozano, Marta Marco, Nora Navas, Rebeca Valls i Rosa Vila), encapçalat per la Núria Espert com a Bernarda –una Espert que va debutar en l’àmbit de la direcció amb un muntatge de l’obra memorable l’any 1986 en el Lyric Theatre Hammersmith de Londres amb Glenda Jackson, Joan Plowright i Patricia Hayes com a protagonistes–, han fet possible el retorn als escenaris d’aquesta ja clàssica tragèdia de Lorca. El fet que tots ells siguin responsables de la representació de La casa de Bernarda Alba a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya durant aquest any 2009, sembla una prova més, reveladora i significativa, de la continuïtat d’una tradició teatral que vincula Federico García Lorca amb l’escena catalana.

Manuel Aznar Soler i José Ramón López García

22


23


Altres Bernardes

Cia Margarida Xirgu. Teatro Avenida, Buenos Aires. 1945. Margarida Xirgu en el paper de Bernarda Alba.

Teatro Nacional Cervantes, Buenos Aires. 1958. Milagro de la Vega en el paper de Bernarda Alba.

Teatro Cómico, Buenos Aires. 1955. Lola Membrives en el paper de Bernarda Alba.

Companyia Grupo Artístico del Instituto del Teatro de Barcelona. Dir. Francisco José Nieto. Figueres, 11 d’octubre de 1967.

24


The Cullberg Ballet. Coreografia: Mats Ek. Gran Teatre del Liceu, 9 de maig de 1979. Foto: Josep Aznar.

Bernarda Alba Bendita. Coreografia: Ramon Oller.Mercat de les Flors, 2006. Foto: Josep Aznar.

Teatre Principal, Barcelona. Dir. Calixto Bieto. Maria Jesús Valdés en el paper de Bernarda AlbaFoto: Ros Ribas.

25


Federico García Lorca«Tengo un concepto del teatro en cierta forma personal y resistente. El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse, habla y grita, llora y se desespera. El teatro necesita que los personajes que aparezcan en la escena lleven un traje de poesía y al mismo tiempo que se les vea los huesos, la sangre. Han de ser tan humanos, tan horrorosamente trágicos y ligados a la vida y al día con una fuerza tal, que muestren sus traiciones, que se aprecien sus olores y que salga a los labios toda la valentía de sus palabras llenas de amor o de ascos. Lo que no puede continuar es la supervivencia de los personajes dramáticos que hoy suben a los escenarios llevados de las manos de sus autores. Son personajes huecos, vacíos totalmente, a los que sólo es posible ver a través del chaleco un reloj parado, un hueso falso o una caca de gato de esas que hay en los desvanes.»Felipe Morales«Conversaciones literarias. Al habla con Federico García Lorca. La poesía es algo que anda por la calle», La Voz, Madrid (7 d’abril de 1936)

Cronologia

1898. Neix el 5 de juny a Fuente Vaqueros, poble de la Vega de Granada que esdevindrà el paradís infantil del poeta.

1899-1906. Durant la infantesa, sobresurt per la seva habilitat musical i per una gran imaginació, que aviat es concreta en jocs que avancen el seu interès envers el teatre, com les recreacions del cerimonial de la missa o el teatre de titelles. Comença a prendre consciència de la condició social privilegiada en què viu, fet que determinarà la seva futura mirada crítica envers la realitat i la seva reivindicació de justícia per a les classes humils i populars. Aquests anys, caracteritzats també pel seu contacte amb la natura i la vida rural, seran decisius en la configuració de la seva peculiar visió del món.

1907. Per interessos comercials, la família es trasllada al poble d’Asquerosa (actualment anomenat Valderrubio); en alguns sentits, l’espai real d’aquesta casa i les seves rodalies seran evocats anys després durant la redacció de La casa de Bernarda Alba.

1909. Trasllat familiar a Granada. Anys més tard, el poeta xifraria simbòlicament en la data de 1910 l’any de la pèrdua del seu paradís infantil campestre i el primer pas en el món adult de la ciutat.

26


1915. Finalitza els estudis de Batxillerat, que ha compaginat amb la seva formació musical com a pianista. La pressió familiar el fa desistir de continuar la carrera com a músic i inicia els estudis de Lletres i Dret a la Universitat de Granada.

1916-1917. Fa diversos viatges d’estudis per Andalusia, Castella i Galícia durant els quals coneix Antonio Machado i Miguel de Unamuno. Algunes d’aquestes experiències constituiran la base del seu primer llibre, Impresiones y paisajes (1918). El seus textos juvenils reflecteixen una crisi religiosa i els conflictes personals motivats per la seva homosexualitat. Es produeix en aquest moment una identificació de la passió amorosa amb l’angoixa i la frustració, que considerarà sempre un sentiment inherent a l’ésser humà.

1918-1919. Viatja a Madrid, s’instal·la a la Residencia de Estudiantes i inicia el contacte amb alguns dels joves poetes i artistes de les avantguardes. Coneix el músic Manuel de Falla, amb qui mantindrà una estreta amistat.

1920. El mes de març puja als escenaris del Teatro Eslava de Madrid El maleficio de la mariposa, «comedia en tres cuadros» escrita en vers, dirigida per Gregorio Martínez Sierra, amb decorats de Mignoni i figurins de Rafael Barradas. L’obra és un fracàs rotund. Comença a escriure les Suites.

1921. Es publica Libro de poemas, selecció de composicions antigues. Inicia la redacció d’una obra de titelles, Tragicomedia de don Cristóbal y de la señá Rosita, que patirà un llarg procés de composició i de canvis. La seva protagonista femenina anticipa bona part dels conflictes desenvolupats en el futur per altres heroïnes lorquianes.

1922. Juntament amb Falla i altres amics granadins, impulsa la celebració del Concurso de Cante Jondo, experiència que l’inspira en la composició de Canciones (editat en 1927), Poema del cante jondo (editat en 1931) i el seu assaig conferència El cante jondo. Primitivo canto andaluz.

1923-1924. Es llicencia en Dret. Coneix Salvador Dalí a la Residencia de Estudiantes. Inicia la redacció del Romancero gitano. Conclou la primera versió de Mariana Pineda, «romance popular en tres estampas».

1925. Passa la Setmana Santa a la casa dels Dalí a Cadaqués i visita Barcelona, origen d’un marcat amor per Catalunya. Escriu l’«Oda a Salvador Dalí», composició decisiva en la seva evolució estètica avantguardista, i El paseo de Buster Keaton, diàleg cinematogràfic.

27

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala Petita1926. Pronuncia a Granada la conferència La imagen poética de don Luis de Góngora. Conclou Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín, «aleluya erótica en cuatro cuadros».

28


1927. Publica el poemari Canciones, que el consolida com un dels principals poetes de la seva generació. Margarida Xirgu accedeix a estrenar Mariana Pineda, fet que representa l’inici d’una estreta amistat i col·laboració entre el dramaturg i l’actriu catalana. Lorca torna a Barcelona per encarregar-se dels preparatius de l’estrena, que es farà al mes de juny al Teatre Goya amb escenografia de Dalí, amb bona acollida per part dels espectadors i dels crítics. Viu un estiu feliç amb Dalí a Cadaqués i coneix, entre d’altres, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà. Fa la seva primera exposició de dibuixos a la Galeria Dalmau de Barcelona. El mes de desembre participa en l’homenatge a Góngora que organitza l’Ateneo de Sevilla, on coneix al torero Ignacio Sánchez Mejías.

1928. Publica Primer romancero gitano que, tot i que té un èxit popular immens, no satisfarà l’autor a causa de la lectura folklòrica que en farà el públic. Pronuncia algunes de les seves conferències més importants: Imaginación, inspiración y evasión o Sketch de la nueva pintura.

1929. Molt afectat per una crisi amorosa i pel distanciament amb un Dalí que, molt proper a Buñuel i a les files del surrealisme, ha criticat amb duresa el Romancero gitano com a llibre «putrefacte» i l’ha omplert de dubtes sobre la seva proposta estètica, Lorca decideix viatjar a Nova York. Comença a escriure Poeta en Nueva York, una obra fonamental que es publicarà pòstumament. Redacta el guió cinematogràfic de Viaje a la luna.

1930. Abans de tornar a Espanya, passa uns mesos a Cuba, on gairebé conclou l’experimental El Público, «drama en cinco cuadros», una de les peces cabdals del seu teatre. En aquesta obra defensa un «teatro bajo la arena», revolucionari i sense màscares, davant el «teatro al aire libre», burgès i hipòcrita. Margarida Xirgu estrena el desembre al Teatro Español de Madrid la versió de cambra de La zapatera prodigiosa, «farsa violenta en un prólogo y dos actos», conclosa l’any 1928 i representada amb figurins i decorats fets també per Lorca.

1931. Comença la redacció de Diván del Tamarit i conclou Así que pasen cinco años, «leyenda del Tiempo», un dels seus drames més rupturistes. Amb el suport del govern republicà i amb l’objectiu de fer arribar als pobles les obres del teatre clàssic espanyol, crea la companyia de teatre ambulant La Barraca, integrada per estudiants universitaris i de la qual és el director artístic.

1932. Difon per tota Espanya part dels poemes de Poeta en Nueva York en diverses conferències-lectura de l’obra. Visita Galícia i compon alguns poemes en gallec. Fa les primeres sortides amb La Barraca. Escriu Bodas de sangre, «tragedia en tres actos y siete

29

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala Petitacuadros» inspirada en l’anècdota d’un crim passional succeït a Níjar, que el dramaturg transforma en una tragèdia de tel·lúric i mític andalusisme amb la qual s’inicia en els drames rurals.

30


1933. El mes de març es produeix l’estrena de Bodas de sangre al Teatro Beatriz de Madrid, sota la seva direcció i amb la companyia de Josefina Díaz de Artigas i Manuel Collado, amb decorats de Santiago Ontañón i Manuel Fontanals. S’estrena al Teatro Español, en una única funció, Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín, prohibida durant la dictadura de Primo de Rivera i representada conjuntament amb una nova versió de La zapatera prodigiosa (1933). Continuen les representacions de La Barraca. S’estrena Bodas de sangre a Barcelona, a Buenos Aires i a Montevideo i, davant el gran èxit que obté l’obra, Lorca viatja en companyia de Manuel Fontanals a la capital argentina. A Buenos Aires assoleix una popularitat espectacular, coneix escriptors i artistes com Pablo Neruda, llegeix la conferència Juego y teoría del duende i estrena una versió ampliada de La zapatera prodigiosa.

1934. Estrena a Buenos Aires de Mariana Pineda, d’una versió de La niña boba [La dama boba] de Lope de Vega i de l’obra per a titelles Retablillo de don Cristóbal y doña Rosita. Visita Montevideo. De retorn a Espanya, després de la tràgica mort del seu amic, compon la cèlebre elegia Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías. El mes de desembre, la companyia de Margarida Xirgu i Enric Borràs, amb decorats de Manuel Fontanals i direcció de Cipriano de Rivas Cherif, estrena Yerma al Teatro Español. Drama de l’esterilitat de nova ambientació rural, aquesta tragèdia provoca una notable polèmica entre el públic conservador, però suposa la consagració de Lorca.

1935. Pronuncia la seva Charla sobre el teatro. El Neighborhood Playhouse de Nova York estrena, el mes de febrer, Bitter Oleander, traducció anglesa de Bodas de sangre. Nova estada a Barcelona, on es reestrena amb gran èxit Yerma i es retroba, després de set anys, amb Salvador Dalí. A finals d’any, en el Teatre Principal Palace de Barcelona, la Xirgu reestrena triomfalment un nou muntatge de Bodas de sangre i estrena també Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores, «poema granadino del Novecientos, dividido en varios jardines, con escenas de canto y baile», tots dos espectacles dirigits per Rivas Cherif. Lorca organitza una representació especial de Doña Rosita la soltera… per a les floristes de La Rambla i rep un homenatge multitudinari a l’Hotel Majestic de Barcelona.

1936. S’edita Primeras canciones i lliura a impremta Diván del Tamarit. Sota la seva direcció, el Club Anfistora inicia els assaigs d’Así que pasen cinco años, que pensen estrenar el mes de setembre. Llegeix a alguns amics La casa de Bernarda Alba, «drama de mujeres en los pueblos de España», que conclou el 19 de juny. Poc abans del cop d’Estat feixista, decideix viatjar a Granada. El 16 d’agost, el mateix dia en què el seu cunyat Manuel Fernández-Montesinos, alcalde socialista de Granada, havia estat afusellat, Lorca és detingut. La nit del 19 d’agost és assassinat prop del barranc de Víznar.

31


1945. El 8 de març, Margarida Xirgu protagonitza l’estrena mundial de La casa de Bernarda Alba al Teatro Avenida de Buenos Aires.

32


La casa de Bernarda Alba

Currículums de l’equip artístic i la companyia

33


Lluís Pasqual DireccióReus, 1951.Llicenciat en Filosofia i Lletres, en l’especialitat de Filologia Catalana, per la Universitat Autònoma de Barcelona, i llicenciat en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Dirigeix el seu primer espectacle, Roots, d’Arnold Wesker, el 1968. És fundador del Teatre Lliure el 1976. Als 32 anys, el 1983, va ser nomenat director del Centro Dramático Nacional – Teatro María Guerrero de Madrid. El 1990 se’n va a París per dirigir durant sis anys l’Odéon - Théâtre de l’Europe. El 1995/96 va dirigir la Biennal de Teatre de Venècia. Entre el 1997 i el 1999, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, és comissari del Projecte Ciutat del Teatre. Del 1998 fins al 31 de desembre del 2000 va codirigir el Teatre Lliure. L’abril del 2004 entra a formar part del Teatro Arriaga de Bilbao com a assessor artístic, des d’on impulsa el Projecte BAT, un laboratori de formació, col·laboració pedagògica i promoció i creació d’espectacles contemporanis.

Direccions escèniques al Teatre LliureCamí de nit, espectacle inaugural del Teatre Lliure el 1976. Leonci i Lena, de G. Büchner, 1977. La vida del Rei Eduard II d’Anglaterra, de C. Marlowe, 1978. Premi Óscar Viva, Long Play, 1983; Premi de l’Espectador i la Crítica, 1984. Les tres germanes, d’A. Txèkhov. Premi de la Crítica Serra d'Or, 1979. El balcó, de J. Genet. Premio Adrià Gual, 1980; Premio Josep Maria de Sagarra de la Diputació de Barcelona, 1982. Primera història d’Esther, de S. Espriu, 1982. Al vostre gust, de W. Shakespeare, 1983. Premi Nacional de Teatre i Dansa, 1984. Un del últims vespres de Carnaval, de C. Goldoni. 1985. Premi de la Societat General d’Autors i Editors; Premi Ciutat de Barcelona, 1985; Premi Serra d'Or, 1986. Lorenzaccio, Lorenzaccio, d'A. de Musset, 1987. Capvespre al jardí, de R. Gomis,1990. Los caminos de Federico, de F. García Lorca,1992. Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès, 1993. Premio ADE, 1994. Como canta una ciudad de Noviembre a Noviembre, 1998-1999. Tot esperant Godot, de S. Beckett, 1999. Diumenge, de J. Brossa, dins Cantonada Brossa, 1999. Cómo Canta una ciudad de noviembre a noviembre 1997-1998. La nit de les tríbades, d’O. Enquist, reposició segons el muntatge de Fabià Puigserver del 1978, 1999. L’hort del cirerers, d’A. Txèkhov, últim espectacle presentat al Lliure de Gràcia, 2000. Mòbil de Sergi Belbel. 2007.

Direccions escèniques al Centro Dramático NacionalLa hija del aire, de Calderón de la Barca, 1981. La vida del Rey Eduardo II de Inglaterra, de C. Marlowe, 1983. Madre Coraje y sus hijos, de B. Brecht. Premi Long Play, 1986. El público, de F. García Lorca. Premi de la Crítica Europea, 1986. Comedia sin título, de F. García Lorca, 1989. Haciendo Lorca, Premi Internacional El Cairo, del

34

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala PetitaMinisteri de Cultura d’Egipte; Premi de la Cambra de Comerç de París 1996, entre d’altres.

35


Direccions escèniques a l’Odéon-Théâtre de l’EuropeLuces de Bohemia, de R. del Valle-Inclán, 1984. Tirano Banderas, de R. del Valle-Inclán, 1992. Le chevalier d’Olmedo, de Lope de Vega, 1992. Les estivants, de M. Gorki, 1993. Le livre de Spencer, a partir de C. Marlowe i B. Brecht ,1995.

Direccions escèniques amb la companyia Núria EspertUna altra Fedra, si us plau, de S. Espriu, 1978. Medea, d’Eurípides, 1981.

Direccions escèniques d’òperaSamson et Dalila, de C. Saint-Saëns, 1981. Falstaff, de G. Verdi, 1983. En gira per Bèlgica (1987), Itàlia (1987) i Holanda (1994). Don Carlo, de G. Verdi, 1985. La Vera Storia, de Luciano Berio. Presentada a París (1985) i a Florència (1986). Il Trittico, de G. Puccini, 1987. Presentat també a Bolonya (1993). Il Turco in Italia, de G. Rossini (1990-1992). Presentat també a Sicília (1995). L’Enlèvement au Sérail, de W. A. Mozart, 1991. Presentat també a Bilbao (1992). La Traviata, de G. Verdi, 1995. Presentat també a Gènova (1995 i 1997). Gianni Schicchi, de G. Puccini, 1996. Boris Godunov, de M. Mússorgski, 1996. Le Comte Ory, d’E. Scribe i C-G. Delestre-Poirson, 2003. Peter Grimes, de B. Britten, 2004. Il Turco en Italia, de G. Rossini, 2004. Gianni Schicchi, de G. Puccini, 2004. Tristan und Isolde, de R. Wagner, 2004. Don Giovanni, de W. A. Mozart, 2004. Les noces de Figaro de W.A. Mozart. Liceu. 2008.

AltresDuet per a Violet, de Tom Kempinski, 1982, amb Rosa Maria Sardà. La Tempestad, de W. Shakespeare, Buenos Aires 2000. Esperando a Godot, de S. Beckett. EDIPO XXI, d’Eurípides, Sòfocles, Èsquil i J. Genet, Festival Grec 2002. Mariana Pineda, de F. García Lorca, 2002. La Brisa de la Vida, de David Hare, 2003. Witt, de M. Edson, 2003. Roberto Zucco, de B.M. Koltès, 2005. Hamlet i La Tempestad , de W. Shakespeare, 2006. La Famiglia dell'antiquario de Goldoni. Teatro Stabile del Veneto. Teatre Romea. Grec 2007.

GuardonsPremi Nacional de Teatre i Dansa (1984), Chevalier des Arts et des Lettres , atorgat per la República Francesa (1984), Premi Ciutat de Barcelona (1985), Premi de la Generalitat de Catalunya (1988), Premio Nacional de Teatro del Ministerio de Cultura (1991), Premi de la Cambra de Comerç de París, Premi Honorífic de la CIFET del Ministeri de Cultura d’Egipto (1995). Chevalier dans l'Ordre des Arts et des Lettres, atorgat per la República Francesa (1991) i Chevalier de la Légion d'Honneur (1996). Premio de la Comunidad de Madrid 2002.

36


Paco AzorínEscenografia1992-1996: Estudis de escenografia i il·luminació escènica a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Ha realitzat més de cent vint escenografies per a teatre, dansa, musical i òpera. Col·laborador habitual dels directors Lluís Pasqual (Hamlet, La Tempestad, Mòbil…) i Carme Portaceli (Ricardo II, Ante la jubilación, Lear, Así que pasen cinco años, Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats d’Elfriede Jelinek, Josep i Maria de Peter Turrini, Fairy, La casa de Bernarda Alba de F. García Lorca, La finestra tancada, Aguantando la vela de Fabrice Melquiot, La violació de Lucrecia de Benjamín Britten, Gènova ‘01 de Fausto Paradivino, Lear d’Eduard Bond, Sopa de Pollastre amb ordi d’Arnold Wesker, L’enemic del poble, El retorn al desert i Sallinger de Bernard-Marie Koltès, Ball–trampa de Xavier Durringer, Cara de foc de Marius Von Mayenburg, Por menjar-se ànima de Rainer W. Fassbinder …). En dansa destaquen les seves escenografies per a Víctor Ullate (Pastoral, Conmemoración del 20 Aniversario del Ballet de Víctor Ullate, Samsara…), i darrerament MozartNu de Iago Pericot i El amor brujo de Falla amb coreografia de Ramon Oller. En teatre musical ha fet Grease dirigit per Ricard Reguant i Chicago dirigit per Coco Comín. En òpera, destaquen les seves escenografies per a muntatges de Lluís Pascual (Il Prigioniero en l’Òpera de París i Le nozze di Figaro al Gran Teatre del Liceu i Welsh Nacional Opera).El 2003 crea i dirigeix el Festival de Shakespeare de Santa Susanna, on dirigeix en el 2007 Hamlet: el dia dels assassinats de Bernard-Marie Koltès. Un altre dels seus muntatges com a director és el Centenario de Chueca proposat per l’Ajuntament de Madrid.Guardonat, entre d’altres, amb els premis de la Crítica Serra d´Or 2004, Butaca 2004 per Lear, Premi Josep Solbes 2005 de la Generalitat Valenciana a la millor Il·luminació i escenografia per Sopa de Pollastre amb ordi i el premi de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana a la millor escenografia 2008 per Los enredos de Scapin.Entre les seves últimes produccions destaquen: l’escenografia per a la Gala dels Premis Max 2009; El narciso en su opinión de Guillem de Castro a València; Els nois d’història d’Alan Benet. Dir. Josep Maria Pou. Teatre Goya. 2008; La Gran Via de Federico Chueca. Dir. H. Pimenta. Plaza Mayor de Madrid. 2006; La buena persona de Se-Zuan de Bertolt Brecht. Dir. Luís Blat. Centro Dramático Nacional. 2006; La pell en flames de Guillem Clua. Dir. C. Portaceli. Villarroel Teatre. Grec 2005; Romance de lobos de Valle Inclán. Dir. Angel Facio. Teatro Español. 2005; Paella Mixta de la Companyia de Sol Picó. TNC. 2004; Un ram de mar. L’univers de Joaquim Ruyra a escena. Dir. Joan Castells. TNC Sala Petita. 2004; El mètode Grönholm de Jordi

37

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala PetitaGalceran. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2003. Teatre Poliorama. 2004; El clavicèmbal de Dani Salgado. Dir. Lurdes Barba. TNC. 2002; El paradís oblidat de David Plana. Dir. Carlota Subirós. TNC. 2002; El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare. Dir. Àngel Llàcer. Companyia

38


Parracs. Teatre Borràs. Teatre Principal. 2002; Refugiats de Sergi Pompermayer. Dir. David Plana. Cia. Mala sang. TNC. 2002; Ran del camí d’Anton Txèkhov. Dir. Joan Castells. TNC. 2002; Ganivets a les gallines de David Harrower. Dir. Antonio Simon. TNC. 2001; La confessione o l’esca del peccato de Palau i Fabre. Dir. H. Bonnin. Teatro Libero. Palermo. 2001; ¡Ay, Carmela! de José Sanchis Sinisterra. Dir. Antonio Simon. Tantarantana Teatre. Estrena al festival El Quijote (París). Il·luminació. 2000.Entre els seus propers projectes destaquen La Calesera al Teatro de la Zarzuela, amb direcció de Carles Alfaro, Chateau Margaux i La Viejecita a Bilbao i Manon Lescaut a l’Òpera de Lyon, amb direcció de Lluís Pasqual.www.pacoazorin.com

Isidre PrunésVestuariTítol Superior en Art Dramàtic, en l'especialitat d'Escenografia per l'Institut del Teatre de Barcelona, ciutat on desenvolupa la seva activitat des del 1975. Fins el 1995 va formar equip amb Montse Amenós. Del seu extens currículum teatral, com a escenògraf figurinista, podem destacar les aportacions als muntatges amb Dagoll Dagom (Antaviana, Nit de Sant Joan, Glups!, El Mikado, Flor de Nit, Historietes, T’odio amor meu, Pigmalió, Els Pirates, Mar i Cel), Adolfo Marsillach (Yo me bajo en la próxima ¿y usted?, Mata Hari, Anselmo B.), Joan Ollé (Woyzeck, Antigona, El Contrabaix), Pere Planella (Hamlet, Marat Sade, Mel Salvatge, El 30 d’abril, Trucades a mitjanit, ¡Tierra!), Carme Portaceli (La Missió, El Parc, Les alegres casades de Windsor, El triunfo del amor), Carles Alberola (Currículum, Spot), El Tricicle (Terrífic), Lluís Pasqual (Hamlet i La tempestad). Ha desenvolupat una activitat paral·lela en Cinema (La miraculosa vida del Pare Vicens, Daniya, El niño de la luna i Faust) i Exposicions (Els cementiris de Barcelona, Dali i els llibres i El retorn dels dinosaures). Compagina la feina creativa amb tasques d'ensenyament a l'Institut del Teatre de Barcelona, Escac-Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, Eina-Escola de Disseny i Art i IED-Istituto Europeo di Design. Al llarg de la seva carrera ha estat guardonat amb diversos Premis: Premi Nacional d'Escenografía (1986); Premi de Cinema de la Generalitat de Catalunya al millor tècnic per Daniya (1988); Premi

39

http://www.isidreprunes.com/ct-pre.htm

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala PetitaGoya al millor disseny de vestuari per El niño de la luna (1990); Premi Max de les arts escèniques al millor figurinista per Els pirates (2000); Premi Max de les arts escèniques a la millor escenografia per Mar i Cel (2006).

40


Entre els seus treballs més recents destaquen: les òperes Le prisonnier de Luigi Dallapicola i Ode à Napoléon d’Arnold Schoenberg, totes dues dirigides per Lluís Pasqual a l’Òpera Nacional de París Palais Garnier; Mòbil de Sergi Belbel, dirigit per Lluís Pasqual al Teatre Lliure; Hamlet i La tempestad de William Shakespeare al Teatro Arriaga amb direcció de Lluís Pasqual; Mar i Cel de Dagoll Dagom al TNC i al Teatre Victòria; Maria Rosa d’Àngel Guimerà al Teatre Nacional de Catalunya amb direcció d'Àngel Alonso; Romancero Gitano al TNT Toulouse amb direcció de Vicente Pradal; Terra baixa d’Àngel Guimerà al Teatre Nacional de Catalunya amb direcció de Ferran Madico; V Gala dels Premis Max amb direcció de Joan Lluís Bozzo; III Gala dels Premis Max amb direcció de Carles Alberola.www.isidreprunes.com

Maria DomènechIl·luminació

Nascuda a Alacant. Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, 1979. Llicenciada en Art Dramàtic per l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre de Barcelona, 1980. Vicepresidenta de l’Associació d’Autors d’Il·luminació (AAI). Professora d’il·luminació a l’Institut Europeu de Disseny (IED). Premis Butaca a la millor il·luminació (2004-2007).Comença la seva trajectòria professional en el camp de la il·luminació, al Teatre Lliure de Barcelona (1984-1992), intervenint en més de cinquanta muntatges teatrals, col·laborant amb directors com Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Pere Planella, Josep Montanyès, Rosa Maria Sardà, Carme Portaceli, Xicu Masó, Lluís Homar, Ariel García Valdés, entre d’altres. Durant la Temporada 1993-1994 s’incorpora com a ajudant d’il·luminació al Gran Teatre del Liceu, i participa als muntatges de Der Fliegende Holländer, Fedora, La Fille du Regiment, Mathis der Maler, Turandot i Lucia de Lammermoor.Com a dissenyadora d’il·luminació ha diversificat el seu treball en diversos àmbits. Ha fet el disseny d’il·luminació d’un gran nombre d’exposicions com El Dublín de James Joyce (Premi FAD de Disseny), Art i Poder, Les cases de l’ànima, Les Lisboes de Pessoa, Madrid-Barcelona, La ciutat Sostenible, El Somriure del Monstre, L’Islam i Catalunya, Temps de radio, En guerra…, amb arquitectes com Dani Freixas, Òscar Tusquets, Fernando Marzá, Pep Cortés, Sílvia Farriol, Carles Guri, Lluís Pau, Saeta Estudi..i escenògrafs com Montse Amenós, Jon Berrondo i Quim Roy, entre d’altres. Entre els seus treballs hi ha també la il·luminació del Museu Dalí de Figueres, el Museu Marítim de Barcelona, el Museu del Cinema de Girona, el Monestir de Santes Creus a Tarragona, L’Abadia de Fontenay a

41

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala PetitaFrança, L’Espai Gaudí a la Pedrera de Barcelona (Premi de la Crítica d’Art), la Casa-Museu Torrens Lladó a Palma de Mallorca, i el Museu Picasso de Barcelona.

42


Ha col·laborat amb directors com Konrad Zschiedrich, Teresa Vilardell, Xicu Masó, Victor Batallé, Josep M. Mestres, Carlos Lasarte, Imma Colomer, Carme Portaceli, Rafel Duran, Magda Puyo, Alex Rigola, Franco di Francescantonio, Joan Peris, Lurdes Barba, Josep Antón Gomez, Xavier Albertí, Stefano Poda, Rafael Lladó, Jaume Martorell, Angelo Gobbato, Rafel Duran, Carme Portaceli, Ricard Salvat, Ferran Madico, Rosa Mª Sardá, etc.; coreògrafs com Gelabert-Azzopardi, Sabine Darendorf, Mercè Boronat, Angels Margarit, Juan Carlos Lérida, Ferrán Carvajal, en teatres d’Espanya i Sudamèrica.Dels seus darrers treballs cal destacar els muntatges: Panorama des del pont (TNC), dirigit per Rafel Duran, El perseguidor (Festival Grec-Sala Muntaner) i Saló Primavera (Festival Temporada Alta Girona), dirigides per Lurdes Barba; El largo viaje hacia la noche (Teatro de la Abadía), La nit just abans dels boscos (Temporada Alta Girona-Teatre Lliure), L’Holandès errant (Gran Teatre del Liceu), 2666 (Teatre Lliure) i Días mejores (Temporada Alta Girona-Teatre Lliure- Teatro de la Abadía), dirigits per Àlex Rigola; El Carnaval de los animales (Gran Teatre del Liceu), amb la companyia Etcétera; Festen (Teatre Romea-finalista Premis Max), dirigit per Josep Galindo; Solo por placer (Espai Lliure), coreografia d'Àngels Margarit; El arte de la guerra (Festival de Flamenco. Berlín-Radicals Teatre LLiure), coreografia de Juan Carlos Lérida; Vesalii Icones (Festival d’Òpera de Butxaca- Sala Ovidi Montllor) i Goldberg (Mercat de les Flors), coreografia de Ferrán Carvajal; Tornar a casa (CAER-TNC-Teatro Español. Madrid), dirigit per Ferran Madico; Tres Dramolette (CAER-Teatre Romea. Barcelona), dirigida per Rosa Maria Sardà; Un dia. Mirall trencat (Teatre Borrás), dirigit per Ricard Salvat; Molts records per Ivanov (Teatre Principal Palma), dirigit per Pep Tosar. I també les exposicions temporals: Oblidant Velázquez. Las Meninas i Objectes vius, figura i natura morta al Museu Picasso de Barcelona.

Josep M. ArrizabalagaMúsica

Nascut a Markina, Biskaia, el 29 d’octubre de 1931. Organista i compositor. Rep les seves primeres lliçons de solfeig, piano i orgue com a nen cantor del cor parroquial, que més endavant s’amplien en la seva carrera eclesiàstica de carmelita descalç. Estudia Cant Gregorià a Solesmes amb Dom Gajard. Després de la seva secularització, es trasllada a Barcelona on continua l’estudi de piano amb J. Pons, deixeble d’E. Granados. Exerceix d’organista a la parròquia de Santa Coloma de Marata durant 17 anys.Després de 15 anys d’estreta col·laboració amb l’organista G. Blancafort, el 1974 funda el seu propi taller d’orgues a Can Pere de l’Om, Marata, Les Franqueses del Vallès, taller que es converteix en

43

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala Petitaempresa artesana familiar a mesura que s’hi incorporen dos dels seus sis fills, Joan i Misael. Ha construït 38 orgues i n’ha restaurat 26, des del segle XVI al XX.

44


Paral·lelament a la seva carrera d’organista, s’introdueix als cercles artístics de Barcelona com a gerent de la Galeria AS des de 1963. En aquest context i en l’inquiet ambient cultural de la dècada dels seixanta, coneix als integrants de la Nova Cançó; transfereix els ideals d’aquest col·lectiu al món de la cançó popular basca amb el grup Ezdok Hamahiru. La seva cançó Egun da Santi Mamina sobre el poema de Gabriel Aresti es popularitza i es canta com si es tractés d’una cançó tradicional.De 1970 a 1978 imparteix classes de música i cant a l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha compost música per a nombroses obres teatrals, per a les companyias Els Joglars (Cruel Ubris, Olimpic Man Movement, Bye, bye, Beethoven), Teatre Lliure, Cia. Núria Espert, Centro Dramático Nacional, La Comédie Française, i per a autors com M. A. Capmany (Món, Dimoni i Carn, 1982. Dir. Carme Portaceli), S. Espriu, F. García Lorca, A. Guimerà (Terra Baixa, 1981. Cia. Enric Majó), A. Sastre, G. Büchner, F. Lope de Vega, P. Calderón de la Barca, o W. Shakespeare. És autor de més de 100 cançons.Col·laboracions anteriors amb Lluís Pasqual: La Setmana Tràgica, 1975; Leonci i Lena de Georg Büchner, 1977; Una altra Fedra, si us plau de Salvador Espriu, 1978; La Hija del Aire de Calderón de la Barca, 1981; La Primera Història d’Esther Salvador Espriu, 1982; El Público de Federico García Lorca, 1986; Julio César de Shakespeare, 1988; Les Noces de Fígaro de Beaumarchais, 1989; Comedia sin título de Federico García Lorca, 1989; Comme il vous plaira de Shakespeare, 1989; Le Chevalier d’Olmedo de Lope de Vega, 1992; Cómo canta una ciudad de noviembre a noviembre de Federico García Lorca, 1998; L’Hort dels Cirerers de Txèkhov, 2000; La Tempestad de Shakespeare, Teatro General San Martín, Buenos Aires, 2000; Hamlet i La Tempestad de Shakespeare, 2005; Joneren Ametsa – El Sueño de Jone de Patxo Telleria, 2007.

Núria Espert i Lluís Pasqual en un assaig

45


Núria Espert és... Bernarda Alba

Neix a L’Hospitalet de Llobregat i a l’edat de 13 anys ja formava part de la Companyia Titular infantil del Teatre Romea de Barcelona. Als 24 anys crea amb el seu marit Armando Moreno, la seva pròpia companyia, amb la qual actuarà per tot el territori espanyol amb obres de Lope de Vega, Calderón, Eurípides, Sartre, Guimerá, Brecht, O´Neill, Espriu i Shakespeare, entre d’altres autors.El 1969 comença una fructífera relació professional amb el director argentí Víctor García, que la dirigirà en tres espectacles: Las criadas, de J. Genet; Yerma, de F. G. Lorca i Divinas Palabras de Valle- Inclán, que obren a la Compañía Nuria Espert les portes de tots els festivals internacionals. Durant dues temporades (1979 a 1981) codirigeix el Centro Dramático Nacional, assumint la programació d’aquest teatre. En la segona temporada de la seva gestió al capdavant del Teatre interpretarà Doña Rosita la Soltera de F. G. Lorca, dirigida per Jorge Lavelli. En abandonar el María Guerrero el 1981, i novament amb la seva Companyia, realitza els espectacles: Medea d’Eurípides, dirigida per Lluís Pasqual; La Tempestad de Shakespeare, dirigida per J. Lavelli i Salomé de O. Wilde, dirigida per Mario Gas.Des de 1986 suma al seu treball com a actriu el de la direcció d’escena, tant en produccions de teatre com d’òpera; Madama Buterfly, Elektra, Rigoletto, La Traviata, Carmen o Turandot, han recorregut els escenaris operístics més importants del món: Liceu de Barcelona, Covent Garden, Lyric Hammersmith de Londres, Royal Theatre de Glasgow, Los Angeles Opera, La Monnaine de Bruselas, Maestranza de Sevilla, entre d’altres, compartint responsabilitat amb directors musicals com Plácido Domingo o Zubin Metha.En teatre ha dirigit a actors de la talla de Glenda Jackson, Joan Plowright (La casa de Bernarda Alba) a Londres, Irene Papas (Medea) a Barcelona o Tamasaburo Bando (Contradanza) a Tokio.Entre els seus treballs com a intèrpret destaquen el paper de Yoko a Maquillaje de Hisashi Inoue; el d’Arkadina a La Gavina de Txèkhov, amb Josep Maria Flotats al Teatre Nacional de Catalunya; Maria Callas a Master Class de T. McNally, dirigida per Mario Gas, Marta a ¿Quién teme a Virginia Woolf? al costat d’Adolfo Marsillach, Play Strindberg de Friedrich Dürenmatt, al costat de José Luis Gómez i Lluís Homar, i Hay que purgar a Totó de Georges Feydeau, aquestes dues darreres amb direcció de Georges Lavaudant.

46

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala PetitaRecentment, ha fet la direcció de Tosca per al Teatro Real de Madrid i el Tokio Opera House, i una gira internacional interpretant La Celestina, de Fernando de Rojas amb direcció de Robert Lepage.

47


A més, ha estat la Medea d’Eurípides, sota la direcció de M. Cacoyannys, i ha realitzat una sèrie de recitals amb els espectacles Poemas y Canciones, en homenatge a Kurt Weill i Bertolt Brecht, que es van poder veure a La Abadía fa algunes temporades, Aire y Canto de Rafael Alberti.

Els més de 180 premis nacionals i internacionals aconseguits al llarg de la seva carrera fan que en aquest moment Núria Espert sigui considerada com una de les personalitats més destacades i prolífiques del panorama teatral.

Rosa Maria Sardà és... La Poncia

TeatreCom a actriu: El Knack, amb traducció de Terenci Moix. Dir. Ventura Pons; Tartan dels micos de Terenci Moix; Esperando a Godot de Samuel Beckett; Roses roges per mi de Sean O’Cassey. Dir. Josep Montanyès; Sopa de pollastre amb ordi d’Arnold Wesker. Dir. Josep Montanyès; Rosa i Maria d’Irineus Iredinski (traducció de Terenci Moix i Miquel Martí i Pol). Dir. Lluís Pasqual; Una estona amb la Sardà de Terenci Moix, Miquel Martí i Pol i Rosa Maria Sardà; El balcó de Jean Genet. Dir. Lluís Pasqual; Duet per un violí sol de Tom Kempinski. Dir. Lluís Pasqual; Yo me bajo en la próxima, y usted? d’Adolfo Marsillach; Madre Coraje de Bertold Brecht. Dir. Lluís Pasqual; L’hostal de la Glòria de Josep Maria de Sagarra (Premi Nacional d’Interpretació); Fedra de Villalonga; Olors de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Mario Gas. TNC Sala Gran. 2000; Pareja Abierta de Dario Fo. Dir. Adolfo Dufour; Wit de Margaret Edson. Dir. Lluís Pasqual (Premis Chivas Telón, Max, Ercilla, Butaca, Fotogramas de Plata i Teatre Metropol de Tarragona); Tres Dramolette de Thomas Bernhard.Com a directora: Ai Carai de Josep Maria Benet i Jornet (Premi de l’Associació d’Espectadors de Teatre de Reus); L’hostal de la Glòria de Josep Maria de Sagarra; Fugaç de Josep Maria Benet i Jornet; Shirley Valentine de Willy Rusell; El visitant d’Eric-Emmanuel Schmidt (Premi de l’Associació d’Espectadors de Teatre de Reus); Un Dia Cualquiera de Franca Rame i Dario Fo; Petó públic d’Àngel Burgas. Mentidera Teatre.

TelevisióObres teatrals realitzades per a televisió: Una vella coneguda olor, Quan la ràdio parlava de Franco i Revolta de bruixes, les tres de Josep

48

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala PetitaMaria Benet i Jornet; L’hostal de la Glòria de Josep Maria de Sagarra (Premi de l’Associació d’Actors); Las amargas lágrimas de Petra von Kant. Dir. M. Arman (Estudio1 TVE).

49


Sèries i programes: Festa amb Rosa Maria Sardà de Terenci Moix. TVE; Les nits de la tieta Rosa de Maria Aurèlia Capmany. TVE; Per molts anys. TVE (direcció i presentació); Ahí te quiero ver. TVE. (direcció i presentació) Premis Minuto de Oro, TP de Oro i Conquest de Longines; Betes i films. TV3. (direcció i presentació); Olé tus vídeos. TVE. (direcció i presentació); 10 anys de TV3; Cerimònia dels premis Goya (presentació, 1994; direcció i presentació, 1998 i 2002); Villa Rosaura. TVE; Una hora con Vittorio Gassman. TV3 (guió, direcció i presentació) Menció Especial als Premis Ondas; Homenots. TVE; ¡Oh, Espanya! de Dagoll Dagom. TV3; Abuela de Verano. Dir. Joaquim Oristrell. TVE; Petra Delicado. Dir. Julio Sánchez Valdés. Tele 5.

CinemaEl vicari d’Olot de Ventura Pons; La ràdio folla de Francesc Bellmunt; Moros y cristianos de Luis García Berlanga; Romàntic, curt-metratge d’Aurora Corominas; Rateta, rateta de Francesc Bellmunt; El anónimo d’Alfonso Arandia; Un submarí a les estovalles d’Ignasi P. Ferrer; Ho sap el ministre? de Josep Maria Forn; L’enfonsament del Titànic d’Antonio Chavarrías; ¿Por què lo llaman amor cuando quieren decir sexo? de Manuel Gómez Pereira (Goya a la millor actriu de repartiment); La febre d’or de Gonzalo Herralde (Premi Nacional de Cinematografia); Al·legre ma non troppo de Fernando Colomo; Quin curs el meu tercer de Francesc Bellmunt (ajudant de direcció); Escenes d’una orgia a Formentera de Francesc Bellmunt; Suspiros de España de José Luis García Sánchez; Parella de tres d’Antoni Verdaguer (Premi de l’Associació d’Actors); El efecto mariposa de Fernando Colomo; La duquesa roja de Francesc Betriu; Actrius de Ventura Pons; Airbag de Juanma Bajo Ulloa; Mátame mucho de José Ángel Bohollo; Grandes ocasiones de Felipe Vega; Carícies de Ventura Pons; Siempre hay un camino a la derecha de José Luis García Sánchez; Todo sobre mi madre de Pedro Almodóvar; Blanca Madison de Carlos Amil; Amic / Amat de Ventura Pons; La niña de tus ojos de Fernando Trueba; Anita no perd el tren de Ventura Pons (Premi a la millor actriu al Festival Internacional de Miami); Sin vergüenza de Joaquim Oristrell (Goya a la millor actriu de repartiment i Premio de la Unión de Actores) A mi madre les gustan las mujeres d’Inés París i Daniela Fejerman; El embrujo de Shangai de Fernando Trueba; Deseo de Gerardo Vera; El Viaje de Carol de Imanol Uribe; Tipos Duros de Juan Martínez; Te doy mis ojos d’Icíar Bollaín; Chuecatwon de Juan Flahn; Vete de mi de Victor García León; Barcelona (un mapa) de Ventura Pons; Rivales de Fernando Colomo; La vida empieza hoy de Laura Mañà.

PremisPremio San Pancracio 2007 "Grandes actores del cine español"; Zinegoak 2007 Premio de honor; Festival de Sitges 2005 - Premios Fundación Aisge; Muestra de cine español dirigido por mujeres - reconeixement per la seva trajectòria professional. 2001; Creu de

50

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala PetitaSant Jordi per la trajectòria personal i professional. 1993; VII Premi Margarida Xirgu. 1979; Premi Sebastià Gasch.

51


Rosa Maria Sardà i Núria Espert

Teresa Lozano és... María Josefa

Premi de la crítica teatral de Barcelona 1991. Premio a la millor interpretació al Festival de Girona 1996.Teatre. Entre moltes d’altres: Ante la jubilación de Thomas Bernhard. Dir. Carme Portaceli. Centro Dramático Nacional; El ventall de Lady Windermere d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2007; La buena persona de Sezuan. Centro Dramático Nacional; Wit. Dir. Lluís Pasqual; El retorn del desert de Bernard Marie Koltés. Dir. Carme Portaceli. Teatre Lliure; Incendiaris de Max Frisch. Dir. Carles Alfaro. Espai Moma. València; Roberto Zuco de Bernard Marie Koltés. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure; El barret des cascabells de Pirandello. Dir. Lluís Homar. Teatre Lliure; Salvats d’Edward Bond. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Lliure.Televisió. Entre d’altres: El internado, La familia Mata, Hospital Central, Maniàtics, Cuestión de sexo, Los Serrano, Mujeres. Dir. D. Ayaso i F. Sabroso; Alberte. Dir. Jean Segols; Mintiendo a la vida. Dir. Jorge Algora. TV movie; El cor de la ciutat; Las hijas de Mohamed. Dir. Sílvia Munt; Locos por la tele. TVE1. Presentadora; Qui?; La vida en un xip; Agència de viatges. Realitzador: Jordi Roura.Cinema: El kaserón. Dir. Pau Martínez; La torre de Suso. Dir. Tom Fernández; Amanecer en Asia. Dir. Dionisio Pérez Galindo; Cosas que pasan. Dir. Sílvia Munt; Iris. Dir. Rosa Vergés; Laura del cielo llega la noche. Dir. Gonzalo Herralde; Un negre amb un saxo. Dir. Françesc

52

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala PetitaBellmunt; El rey del mambo. Dir. Carles Mira; Carambolas. Dir. Jesús Font; Todos a la cárcel. Dir. Luis G. Berlanga.

53


Rosa Vila és... Angustias

Llicenciada en art dramàtic per l'Institut del Teatre de Barcelona (1984-1985). Premi extraordinari d’interpretació 1985 de la Diputació de Barcelona. Realitza estudis de música, cant i de tècnica Alexander. Especialista en veu i dicció.Teatre: Un dia. Mirall trencat de Mercè Rodoreda. Dir. Ricard Salvat. Teatre Borràs. 2008; La filla del mar d’Àngel Guimerà. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2000; Després ve la nit de David Plana i Míriam Iscla. Dir. David Plana. Teatre de Salt. 2001; L’hort dels cirerers de Txèkhov. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure. 2000; El especulador de David Greig. Dir. Philippe Howard. Mercat de les Flors. Grec 1999; La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca. Dir. Calixto Bieito. Teatro María Guerrero. 1998; Quan serà pintada una escena de fons sense fi? de Joan Brossa. Dir. Moisès Maicas. Mercat de les Flors. 1998; El visitant d’Eric Emmanuel Schmit. Dir. Rosa Maria Sardà. Teatre Poliorama. 1996; Les escorxadores de Sarah Daniels. Dir. Ramon Simó. Mercat de les Flors. 1995; Credo d’Enzo Cormann. Dir. Albert Bokos. Festival Internacional de Teatre de Sitges. 1994; Noche de reyes de Shakespeare. Dir. Konrad Zschiedrich. Teatro de la Comedia de Madrid. 1993; L’hostal de la Glòria de Josep Maria de Sagarra. Dir. Josep Montanyès. Teatre Romea. 1992; El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare. Dir. Calixto Bieito. Mercat de les Flors. 1992; Final d’estiu amb tempesta de Francesc Lucchetti. SAT. 1991; Línia roja de Wolker Ludwig i Birger Heymann. Dir. Teresa Vilardell I Miguel Casamayor. Teatre Condal. 1990; Vador de J.M. Muñoz i Pujol. Dir. Joan Ollé. Grec 1989; Danny i Roberta de Hohn Patrick Shanley. Dir. Josep Costa. 1988-1990 i 1993; Tirant Lo Blanc. Adaptació de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Pawel Rouba. Teatre Romea. 1987. Amb Pere Planella: Mel salvatge de Michael Frayn. Teatre Romea. 1986; El bon doctor de Neil Simon. Teatre Regina. 1985; L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol. Teatre Grec. 1984.Televisió. Entre d’altres sèries: Ventdelplà, Des del balcó, El comisario, Laberint d’ombres, El joc de viure, Homenots, La saga de los Clark, El show de la Diana, Rosa, Mirades profundes, Cròniques de la veritat oculta.Cinema: Atlas de geografía humana d’Azucena Rodríguez. 2007; El embrujo de Shangai de Fernando Trueba. 2002; Primats de Carlos Jover. 1997; Escenes d’una orgia a Formentera de Francesc Bellmunt. 1996; Monturiol, el senyor del mar de Francesc Bellmunt. 1992.

54


Marta Marco és... Magdalena

Barcelona, 1976. Llicenciada en interpretació per l'Institut del Teatre de Barcelona. Cursos amb Jordi Mesalles i Berty Tovías. Ha estudiat dansa clàssica durant sis anys, solfeig, violoncel i periodisme.Teatre: Me llamo Rachel Corrie, versió d’Alan Rickman i Katharine Viner. Dir. Mikel Gómez de Segura. Cia. Traspasos. Teatro Principal de Vitoria. 2009; El cercle de guix caucasià de Bertolt Brecht. Dir. Oriol Broggi. TNC Sala Gran. 2008; Carta d’una desconeguda de Stefan Zweig. Dir. Fernando Bernués. Teatre Borrás. 2007; Mòbil de Sergi Belbel. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure. 2007; El malentès d’Albert Camus. Dir. Joan Ollé. Teatre Lliure. 2006; Un matrimoni de Boston de David Mamet. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Lliure. 2005 i 2006; El censor d’Anthony Neilson. Dir. Magüi Mira. Villarroel Teatre. 2004; Teatre sense animals de Jean-Michel Ribes. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 2004; Sis personatges en busca d’autor de Pirandello. Dir. Joan Ollé. Teatre Lliure. 2004; La Perritxola de Jacques Offenbach. Dir. Joan Lluís Bozzo. Dagoll Dagom. Grec 2003; La filla del mar d’Àngel Guimerà. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2002; Unes polaroids explícites de Mark Ravenhill. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Lliure. Grec 2001. Lectura dramatitzada d’aquesta obra al Sitges Teatre Internacional 2000; Terra baixa d’Àngel Guimerà. Dir. Ferran Madico. TNC. 2001; Millor actriu als Premis de l’Espectador de la revista Teatre BCN; 23 centímetres de Carles Alberola i Roberto García. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Poliorama. 2000; Els tristos camps d’Asfòdels de Patrick Kermann. Dir. Pascal Henry. Lectura dramatitzada al Sitges Teatre Internacional 2000; Lectura de poemes “Veus de dones” al Teatre Artenbrut. 2000; Cul sec de François Rochambault. Lectura dramatitzada. 2000; Fashion feeling music. Espectacle de creació. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Lliure. 1999; La venganza de Don Mendo, de P. Muñoz Seca. Dir. El tricicle, Teatre Arnau. 1999; Els dos bessons venecians i Arlequí, servidor de dos amos, dos espectacles enmarcats en l'Operació Goldoni, dir. Toni Cafiero, duta a terme al Mercat de les Flors l'any 1998 i amb els que ha fet gira per França i Italia; La filla del mar d’Àngel Guimerà. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 1992. Figuració.Televisió: Ha treballat en nombroses sèries com Vostè jutja (TV3), Para qué sirve un marido (TVE), dirigida per Rosa Vergés, Nissaga: l'herència (TV3), Laura (TV3), Des del balcó (TV3), Psico-express (TV3), Ventdelplà (TV3), Pelotas (TVE). Les TV-movies de Sílvia Munt Coses que passen i Las hijas de Mohamed.

55

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala PetitaCinema: Soldados de Salamina de David Trueba. 2002; Mala uva de Javier Domingo. 2004; El coronel Macià de Josep Maria Forn. 2006; Fuerte Apache de Jaume Mateu Adrover. 2007.

56


Nora Navas és... Amelia

Nascuda a Barcelona el 1975. Estudia a l’Institut del Teatre de Barcelona. Amplia la seva formació a l’Escola Nancy Tuñón i amb cursos amb Txiqui Berraondo, Manuel C. Lillo, Gabriela Izcovich, Javier Daulte, Alejandro Massi i Ricardo Bartis. També estudia dansa a l’Escola Coco Comín, Escola Rossella Hightower (Cannes) i Escola Rudolf Laban (Londres), entre d’altres.Teatre: Germanes de Carol López. Dir. Carol López. Gira. 2008; La fam de Joan Oliver. Dir. Pep Pla. TNC Sala Petita. 2006; Cassavettiana. Dir. Fèlix Pons. Sala Avelina Argüelles. 2005; Les tres germanes de Txèkhov. Dir. Ariel García Valdés. TNC Sala Gran. 2005; Calígula d’Albert Camus. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2004; Hamlet-Machine. Versió de l’obra Hamlet Maquina de Heiner Muller de Glòria Balañá. Teatre Lliure. 2003; 4D Òptic de Javier Daulte. Teatre Lliure. 2003; Electra. Dir. Glòria Balañá. Teatre Estudi. Barcelona. 2002; Fuera de cuadro de Javier Daulte. Dir. Gabriela Izcovich. Sala Callejón de los Deseos de Buenos Aires i Sala Beckett de Barcelona. 2001; Camino a Nueva York. Dir. Ramon Simó. Sala Muntaner. Grec 1999Televisió. Participa al programa infantil de Canal Plus P+O-O, en el paper de Plexiglás, i a les sèries El cor de la ciutat, Porca Misèria, Jet-Lag, Ventdelplà, Ambiciones (Antena 3 TV), Pagats per riure, Crims i I ara què, Xènia?.Cinema. Participa als llargmetratges Tren-hotel de J.M. Güell, Las vidas de Celia d’Antonio Chavarrías (2006), Un banco en el parque d’Agustí Vila (2000) i Cualquiera de David Marqués, i als curtmetratges Doctor Curry de David Alcalde i A dos de Jasmine Valls.Direcció: Son las tres de Carla Guimaraes. Presentada al Festival Iberoamericano i Festival T.I.S.

Rebeca Valls és... Martirio

Interpretació a Barcelona, amb Txiqui Berraondo i Manuel Lillo. Amplia la seva formació al Teatro de la Abadía en diversos cursos.

57

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala PetitaTeatre: La importancia de llamarse Ernesto d'Oscar Wilde. Dir. Gabriel Olivares. Es-Arte, Secuencia 3 i El Reló. 2007; La ilusión de Corneille i Tony Kushner.

58


Dir. Carlos Aladro. Teatro de la Abadía. 2007; Hamlet i La Tempestad de Shakespeare. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure, Grec, Teatro Español i Teatro Arriaga. 2005/2006; Sólo cuando me río de Neil Simon. Dir. Alexander Herrold. 2004; El libertino d’Erick-Emmanuel Schmitt. Dir. Joaquin Hinojosa. Teatro de la Abadía i Teatres de la Generalitat Valenciana. Premi de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana Millor Actriu de Repartiment. 2003; El milagro de Anna Sullivan de William Gibson, versió de Rodolf Sirera. Dir. Rafael Calatayud. Cia. La Pavana. 2001; Alícia de Pasqual Alapont, sobre el conte de Lewis Carroll. Dir. Joaquín Hinojosa. Centre Teatral Escalante, realitzada per Bambalina Titelles. 2000; Atardecer en Santa Elena de Gonzalo Torrente Ballester. Dir. Joaquín Hinojosa. Teatres de la Generalitat Valenciana. 1999/2000; Las arrecogías del beaterio de Santa María Egipcíaca de José Martín Recuerda. Dir. Vicente Genovés. Teatres de la Generalitat Valenciana. 1996/1997; Cabaret. Dir. Jerôme Savary. Teatre Principal, València. 1992/1993.Televisió i cinema: Amar en tiempos revueltos. TVE1 i Diagonal TV; Socarrats, sèrie d'humor per a Canal 9 produïda per Conta Conta i Albena Teatre; L'escenari, programa de Canal 9 de Café Teatre i Música (Actriu i presentadora); Autoindefinits. Dir. Carles Alberola. Sèrie d'humor per a Canal 9 produïda per Conta Conta i Albena Teatre; Hospital central; La sopa boba i Aquí no hay quien viva, produccions de José Luis Moreno per a Antena3; Cuéntame cómo pasó; Temps de silenci; Las cerezas del cementerio. TV-movie. Dir. Juan Luis Iborra; Viento del pueblo, minisèrie sobre Miguel Hernández, per a TVE. Dir. José Manuel Larraz; XXL, llargometratge dirigit per Julio Sánchez Valdés; La leyenda del hombre lento curt d'Armando del Río.

Almudena Lomba és... Adela

Estudis a la Escuela Superior de Arte Dramático de Málaga: llicenciada en Interpretació Textual. 2006. Cursos i tallers complementaris de Commedia de´ll Arte, titelles, màscara, improvisació, dansa, expressió corporal, teatre gestual, etc.Experiència: Sobre un Escenario. Cia. El Viejo Actor. Barcelona. Obra premiada al festival Málagacrea 2008, muestra de artes escénicas. Estrenada en Málaga i Madrid. 2008; Hotel. Curtometratge. Dir. Jorge Barros. Escola de Cinema de Barcelona. 2008; La Sirena y La Marinera (y otras piezas infantiles). Producciones Ilusionarte. Teatre infantil i animación. Parque Selwo Marina, Málaga. 2007; Electra de Sófocles. Sala Falla i Teatro Cánovas de Málaga. Festival de Teatro greco latino

59

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala Petitade Mérida. 2006; Después de la Lluvia de Sergi Belbel. Sala Falla, Conservatorio Superior de Música de Málaga. 2004; El Malentendido d’Albert Camus. Escuela Superior de Arte Dramático de Málaga, Sala Falla y Teatro Cánovas. Obra finalista a la mostra d’arts escèniques Málagacrea. 2004.

60


Tilda Espluga és... Criada

Llicenciada en Art Dramàtic (interpretació) a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (1994-1999). Curs de Commedia dell’ Arte amb Carlo Boso. Cursos d’interpretació amb Rosa Vila, Jordi Mesalles (Col·legi del Teatre) i Franco di Francescoantonio.Teatre: Clowns de l’aigua. Gira. Entresol de Produccions. 2008; Saló primavera. Dir. Lurdes Barba. Temporada Alta i Sala Muntaner. 2007; El maletí de Mark Ravenhill. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Petita. Grec 2007; El ventall de Lady Windermere d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2007; Igrígor, la terra s’escalfa. Entresol de Produccions. Gira. Dir. Matilda Espluga. 2006; Who is P. Assaig obert Teatre Lliure. Dir. David Selvas. 2006; Quatre dones i el sol. Dir. Yvette Vigatà. Transversal i Centre d’Arts Escèniques de Reus. 2005; Gènova 03. Dir. Carme Portaceli. Teatre Grec. 2004; Virus. Dir. David Selvas. Sala Muntaner. 2004; Backlot session. Dir. Txiqui Berraondo. Sitges Teatre Internacional i Teatre Lliure. 2003; Els set contra Tebes i Antígona. Dir. P. Hadis. AIET. 2003; Juli Cèsar de Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2002 i gira; 23 Centímetres. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Principal. 2001; Solness, el constructor de Henrik Ibsen. Dir. Carme Portaceli. TNC Sala Petita. 2000; L’hort dels cirerers de Txèkhov. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure. 2000; El Bell Lloc de Joan Brossa. Dir. Carlos Pazos. Espai Brossa. Grec 1998; La Corrida. La Fura dels Baus. Madrid. 1996; Working progress. La Fura dels Baus. Palau Agricultura. 1995.Cinema: Catalans de Roger Bernat. 2002; Business for pleasure de Rafael Eisesman (USA). 1996; La espera de Francisco Corbella. Curt. 1996Televisió: El cor de la ciutat, Porca Misèria, Majoria absoluta, La Mari, Mirall trencat, Happy House.

Marta Martorell és... Prudencia

Llicenciada en Arts Escèniques, amb menció especial, per l’Institut del Teatre de Barcelona.

61

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala PetitaTeatre. Entre moltes d’altres: Sota el bosc lacti de Dylan Thomas; Enredos de Ken Ludwig; La senyora Florentina i el seu amor Homer de Mercè Rodoreda. Dir. Mario

62


Gas; Mort de dama de Llorenç Villalonga. Dir. Ricard Salvat; El cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra. Dir. J.G. Schroeder; El inspector Cristóforo, amb Joan Capri; Fedra de Racine. Dir. Jordi Grau. Teatro Bellas Artes de Madrid. Amb Arturo Carbonell: Catalina Parr o el caballo de Alejandro, El círculo de tiza de Li Hsing Tao, Historias del cuplé, Mirra. Amb Esteve Polls: El lando de seis caballos i Un día en la gloria, ambdues de Ruiz Iriarte, Don Juan de Zorrilla.Televisió: El cor de la ciutat, Laberint d’ombres, Nissaga de poder.Ràdio i doblatge. Primera actriu de Radio España de Barcelona i de La Voz de Madrid. Com a actriu de doblatge ha posat veu a infinitat d’actrius, com ara Geraldine Page, Angela Lansbury, Helen Hayes, Anne Baxter, Bette Davis, Maureen Stapleton, Maggie Smith, Judi Dench, etc. També ha posat la veu en cançons de pel·lícules Disney com La bella y la bestia i Pocahontas, i altres de dibuixos animats com La princesa Cisne, James y el melocotón gigante, Anastasia, etc.

Montse Morillo és... Mendiga

Bàrbara Mestanza és... Muchacha

Les Vecinas són: Marion Adell, Josefina Álvarez, Sira Andreu, Montse Antolino, Carme Bassas, Carme Canel, M. Antònia Carbó, Maria Coll, Mayka Dueñas, Imma Garcia, Carme Ginesta, Paquita de la Hoz, Pura Hurtado, Isabel Laso, M. Teresa de Llagó, Maribel Martínez, Montserrat Masó, Laia Oliveras, Meritxell Planàs,

63

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala PetitaM. Pilar Pons, Anna Pujol, Carme Samper, Mercè Sanz, Conxita Sesé, Carolina Simó, M. Teresa Solà, Roser Soler, Argentina Sosa, Gemma Ventura

64


Sala PetitaDel 29 d’abril al 28 juny de 2009

Horaris: Dimecres i divendres, 20 h; dissabte, 17 i 21.30 h; diumenge, 18 h.Funcions escolars: dijous, 17 h.

Preus: 14-32 €

Col·loqui: divendres 8 de maig

Espectacle recomanat a partir de 14 anys

Espectacle en castellà

Aquest espectacle es representarà del 10 de setembre al 25 d'octubre, al Teatro Español de Madrid, a la Sala Matadero

Més informació a:www.tnc.catwww.esmadrid.com/teatroespanol/www.garcia-lorca.org

65

http://www.garcia-lorca.org/

http://www.esmadrid.com/teatroespanol/

http://www.tnc.cat/


Informació pràcticawww.tnc.cat

Venda d’entrades

Tel·Entrada Xarxa d’oficines de Caixa de Catalunya de dilluns a divendres de 8 a 14.30 h Telèfon 902 10 12 12 www.telentrada.com

Taquilles del TNCPlaça de les Arts, 1 (Barcelona)

Horari de taquillesDe dimecres a divendres, de 15 a 20 hDissabtes de 15 a 21.30 hDiumenges, de 15 a 18 hHoraris especials per a les funcions de matí. L’hora abans de l’inici de les representacions, venda i recollida d’entrades exclusivament per a la funció d’aquell dia. Venda subjecta a disponibilitat.

Al Palau de la VirreinaLa Rambla, 99 (Barcelona). Telèfon: 933 161 000De dimarts a dissabte d’11 a 20 h

Abonaments www.telentrada.com Taquilles. Atenció telefònica exclusiva per als abonats 933 065 720. De dimecres a divendres de 12 a 14 h (excepte festius).

Relació amb l’espectador i l’empresa

Grups933 065 707 [email protected] educatiu933 065 740 [email protected] Regal Empresa933 065 755 [email protected] Connecta’t 25933 065 749 [email protected] De dilluns a dijous de 9.30 a 14 h i de 15 a 16.30 h. Divendres fins a les 13.30 h.AccessibilitatA totes les sales del TNC hi ha espais reservats per a persones que utilitzen cadira de rodes. Per tal que el personal del TNC pugui garantir una atenció

Cafeteria i restaurant del TNCNou servei de restauració – Singularis: Cafeteria: des d’una hora abans de l'inici de la funció fins després de la representació. Restaurant del TNC, de dimecres a dissabte, amb dos espais:

Espai per a dinars i sopars per a grups (amb reserva prèvia)Restaurant: obert al públic en finalitzar les funcions, per sopar i prendre una copa. Els mesos de juny i juliol, restaurant obert a la terrassa del peristil.

Informació i reserves933 065 729/31 [email protected] Llibreria del TNCOberta des d’una hora abans de les representacions fins després de l’entreacte (excepte en les funcions de tarda)933 065 700 (ext. 243)[email protected]

VideotecaArxiu de gairebé 400 enregistraments de teatre, òpera i dansa. Hores de visionat concertades. 933 065 700 (ext. 312)Visites guiadesDimarts i dijous de 10 a 13 h, cada hora. Preu: majors 18 anys, 5€; menors 18 anys, 3€Grups reduïts (de 15 a 35 persones)El servei de visites requereix reserva prèvia.933 065 [email protected] Com accedir al TNC Autobús Línies 6, 7, 10, 56, 62, 92, B21 i B25 Servei nocturn N0, N3, N7 i N11Metro Línia 1 (Glòries i Marina) Línia 2 (Monumental)Tramvia T4 (Auditori Teatre Nacional)T5 (Glòries)Bicing Meridiana/Padilla i Padilla/RibesTren RENFE (Clot i Arc de Triomf)Autocars Estació del NordCotxe Aparcament al carrer de Padilla (preu especial) amb accés directe al teatre.

66

mailto:[email protected]







http://www.servicaixa.com/

http://www.servicaixa.com/

http://www.tnc.cat/

La casa de Bernarda AlbaFederico García LorcaSala Petitaadequada a les seves necessitats, és recomanable trucar al 933 06 57 20. Els vehicles que transporten minusvàlids tenen reservades places d’aparcament al carrer Padilla. Taxi En finalitzar les funcions de nit de dimecres a dissabte. Es pot sol·licitar des del punt d’informació del vestíbul principal.

Accés a la Sala Tallers L’accés a la Sala Tallers i a les taquilles d’aquesta sala és pel carrer Padilla, cantonada carrer Ribes.

67


68

Documents

Sala Gran · Web view... tant dins de las «chozas de tierra» dels pobres com entre els «muros gruesos» de la casa de Bernarda, un mateix comportament unifica tot el teixit social