Sala Petita 19/05/16 — 12/06/16 #quibonesobresfarà

Qui bones obres farà

Informació pràctica Sala Petita 19/05/16 — 12/06/16 #quibonesobresfarà Horaris: De dimecres a dissabte: 20 h Diumenge: 18 h Durada: 2 hores 45 minuts (més entreacte) Preu: Tarifa general: 23 €. Tarifa 50%: 11,5 €. Joves de fins a 35 anys, Carnet jove i aturats (excepte divendres i dissabte nit). Tarifa especial: 19,5 €. Compra abans de l'estrena, dia de l'espectador (dimecres), abonats del TNC (entrades fora de l'abonament), grups (+ 10 persones), + 65 anys, discapacitats, i famílies nombroses i monoparentals. Divendres i dissabte nit: joves de fins a 35 anys, Carnet jove i aturats. Servei educatiu: 12 € . Centres educatius i escoles d'adults en funcions escolars i de públic en general. Programes de sala en format digital: Disponibles des d’abans de l’estrena i amb actualitzacions constants a www.tnc.cat. Per consultar abans i després de veure cada espectacle. TNC & TAPES La barra del TNC ofereix una àmplia varietat de tapes del dia que canvien segons mercat. Una fórmula divertida, fàcil i sempre diferent per gaudir abans o després de la funció. I també els menús «Exprés» i «Piscolabis del teatre», que es poden tenir a punt i sense esperes amb reserva prèvia. Més informació i reserves: 93 306 57 29 restaurant@tnc.cat

Qui bones obres farà

Activitats complementàries — Qui bones obres farà El Teatre Nacional de Catalunya no vol ser només un espai d’exhibició d’espectacles, sinó sobretot un espai de reflexió i articulació de les arts escèniques catalanes. Per això, dediquem un gran esforç al llarg de la temporada a totes les activitats «complementàries», entre les quals hi ha projectes de llarg recorregut amb algunes de les principals institucions culturals públiques catalanes. Conversa amb Pep Tosar Cicle Lectures escèniques (biblioteques de Barcelona – TNC) Biblioteca Mercè Rodoreda 24/05/16, a les 19 h, activitat gratuïta El periodista Albert Lladó dialoga amb Pep Tosar, per aprofundir en la seva lectura sobre ‘Qui bones obres farà’ a la Biblioteca Mercè Rodoreda. www.tnc.cat/lectures-esceniques

Qui bones obres farà

Col·loqui amb Monika Zgustova Cicle de col·loquis TNC, Sala Petita 27/05/16, en acabar la funció de les 20 h, activitat gratuïta Durada: 1 h El col·loqui sobre Qui bones obres farà comptarà amb la presència de Monika Zgustova, escriptora i traductora txeca, Pep Tosar, director de l’espectacle i la companyia artística. Monika Zgustova Escriptora i traductora nascuda a Praga i establerta a Barcelona, ha traduït més d’una cinquantena de llibres de ficció russos i txecs, pels quals ha rebut diversos guardons, com el Premi Ciutat de Barcelona o el Premi de les Lletres Catalanes. Va guanyar el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions l’any 2009 per Contes de la lluna absent, i la seva novel·la La dona silenciosa va ser finalista del Premio Nacional de Narrativa de 2005.

Qui bones obres farà

Qui bones obres farà, de Pep Tosar a partir de L'hort dels cirerers d'Anton Txèkhov Una companyia de teatre es veu obligada a abandonar la sala on ha treballat els últims trenta-cinc anys. Els deutes acumulats en fan impossible la continuïtat i per acomiadar-se la companyia assaja La Gavina, l’obra amb la qual tot havia començat trenta-cinc anys enrere.

Qui bones obres farà

Qui bones obres farà – Pep Tosar Direcció Pep Tosar Escenografia Pep Oliver Il·luminació Maria Domènech (aai) So Albert Balada Música original Elisabet Raspall Caracterització Toni Santos Audiovisuals Manual produccions: Manu Benavente Alfons Garrido Marga Ninou Ninots Mim Juncà Coordinació de vestuari Nídia Tusal Ajudant de direcció Xavier Serrat Assistent a la direcció Marta Colomer Construcció d’escenografia Zeroquatre Agraïments Albert Vidal, Krystian Lupa, Gilda Love, Victor Guerrero, Irene Vicente, Mika Widmanska.

Qui bones obres farà

REPARTIMENT: Emily Rainbourn / Nina Evelyn Arévalo Catarina Dentoler Imma Colomer Maria Colom / Maixa Tilda Espluga Julià Genovard Pere Eugeni Font Sebastià Colom / Sorin Miquel Gelabert Diego Romero Xavi Sáez Víctor Finers / Trigorin Blai Llopis Blai Mataix / Treplev Xavier Ripoll Isabel Descós / Arkadina Mireia Ros Anton Txèkhov Pep Tosar Pianista Elisabet Raspall Producció Teatre Nacional de Catalunya

Qui bones obres farà

Presentació del director de l’espectacle, Pep Tosar Mai m'he sentit gaire seduït per escriure un text per a un programa de mà. No acabo d'entendre en què consisteix. Bé, per raons dramatúrgiques he hagut de suprimir aquest poema que, inicialment, estava inserit en la meva obra. Posar-lo al programa de mà, a més de referenciar l'espectacle millor que qualsevol esborrany que jo hagués pogut escriure, m'ha semblat una manera de no renunciar-hi del tot. Espero que em disculpin.

Pep Tosar Allò que de debò estimeu, roman, la resta no val res. Allò que de debò estimeu no us serà pres. Allò que de debò estimeu és el vostre veritable heretatge. És el meu món, o el d’ells, o no és el de ningú? Al començament fou la imatge, i després l’Elisi tangible, l’Elisi, malgrat que fos davant les portes de l’Infern. Allò que de debò estimeu és el vostre veritable heretatge. Allò que de debò estimeu no us serà pres. La formiga és un centaure al seu món de dragons. Derruïu la vostra vanitat, no és l’home fet. Coratge, ni fet ordre, ni fet harmonia. Derruïu la vostra vanitat, derruïu-la us dic. Apreneu del verd món quin pot ser el vostre lloc. En l’invent fet a mida o en l’art. Derruïu la vostra vanitat. Derruïu-la us dic. L’elm verd sobrepassa la vostra elegància. Domineu-vos i llavors els altres us suportaran. Derruïu la vostra vanitat. No ets més que un gos apallissat sota la calabruixada, just una garsa estarrufada sota un sol vel·leïtós, mig negra, mig blanca, i ni tan sols distingeixes la cua de l’ala. Derruïu la vostra vanitat. Que n’és de vil tot el vostre odi nodrit per la falsedat. Derruïu la vostra vanitat desitjosa de destruir, avara de caritat. Derruïu la vostra vanitat. Derruïu-la us dic.

Qui bones obres farà

Però haver fet en lloc de no haver fet, això no és pas vanitat. Haver, honestament, copejat el que una eina roma hauria obert, haver recollit de l’aire una tradició viva, o d’un vell esguard la flama invicta, això no és pas vanitat. L’error rau sempre en allò que no fem, Sempre en la inseguretat que titubeja. Ezra Pound, Canto LXXXI

Qui bones obres farà

Konstantín Stanislavski, La meva vida en l’art (capítol sobre La gavina), 1925 (Recollit a Mel salvatge d’Anton Txèkhov, Centre Dramàtic de la Generalitat, 1986) No m’animo a descriure els espectacles en els quals es representaven les peces txekhovianes, perquè resultaria completament impossible. La seva delícia rau en allò que no pot transmetre’s amb paraules, en el que resta ocult darrere, en les pauses, en les mirades dels actors, en la irradiació dels seus sentiments interiors. Fins i tot, les coses inanimades prenien vida sobre l’escena. Tot naixia en la intuïció creadora i el sentiment artístic. La línia de la intuïció i del sentiment en forma indicada pel mateix Txèkhov. Per descobrir l’essència interior de les seves obres, cal pouar-hi per abastar la seva fondària espiritual. No hi ha dubte que qualsevol obra artística, si té un fons de contingut espiritual demana el mateix, no hi ha cap altre camí per arribar-hi. Tots els teatres de Rússia, i gran part dels d’Europa, han intentat posar en escena Txèkhov fent ús de les antigues maneres escèniques de fer. Però què en resulta? Tots els intents resultaren un fracàs. Tracteu de recordar un sol teatre o un únic espectacle on hagi reeixit un muntatge d’una obra de Txèkhov feta amb els costums escènics habituals. I cal pensar que no eren representacions fetes per uns qualssevol sinó pels millors, a qui no mancava talent, tècnica ni experiència. Només, però, el Teatre d’Art aconseguí dur a l’escenari, una mica d’allò que ens llegà Txèkhov, i fou en el període en què els artistes i tot l’elenc eren en formació. Fou gràcies a la sort que tinguérem de trobar una nova manera d’afrontar Txèkhov. Una manera molt particular, i aquesta particularitat fou la nostra aportació principal a l’art dramàtic. Les peces de Txèkhov no revelen a primer cop d’ull tot el seu significat poètic. En haver-les llegides per primera vegada, hom tanca el llibre tot dient: «Està bé... però res de l’altre món, res de sorprenent. Tot és com ha de ser, tot és conegut... veritable... al seu lloc... cap novetat...» Molts cops, el primer contacte amb les seves peces arriba a desil·lusionar. Sembla com si no hi hagués res per explicar-ne, en haver-les llegit. La faula, o el tema? Es poden contar amb ben poques paraules. Els personatges? N’hi ha de bons, però cap de bo, d’aquells que farien córrer, a l’encalç, un gran actor a la recerca d’un paper important. La major part són papers petits, que caben en un full. De tant en tant recordes algunes paraules aïllades de la peça, algunes escenes... Però és estrany com més llibertat i corda dónes al record, més ganes tens de pensar en l’obra. Certs moments, a causa del lligam intern, et forcen a recordar-ne d’altres, encara millors i finalment et fan pensar i recordar tota l’obra sencera. Llavors tornes a llegir i rellegir i t’adones que en el seu si existeixen, com en una mina inesgotable, enormes jaciments.

He tingut oportunitat de representar centenars de cops el mateix paper en obres de Txèkhov, no recordo, però, cap espectacle en què no se’m revelessin noves sensacions, i en què no descobrís, en la mateixa obra, noves profunditats o trets fins i tot delicats que mai no havia copsat anteriorment. Txèkhov és inesgotable, perquè malgrat el quotidià que diuen que hi pinten, parla sempre —leitmotiv fonamental— no del casual o particular, sinó de l’Humà, així en majúscula.

Qui bones obres farà

S. I. Smirnova-Sazónova, Diari, 17 d’octubre de 1896 (Traducció: TNC) La gavina va ser un fracàs inaudit. Van xiular l’obra sense fer sortir a saludar l’autor ni una sola vegada. [...] Van xiular un dels nostres millors escriptors com si fos un inepte. El públic estava furiós, deia que ni Déu sabia què era allò, que era avorrit, decadent, que no ho anirien a veure-ho ni si fos gratuït, i que a sobre aquí cobraven. Algú de la llotja va dir: C’est de Maeterlinck. Reien en els moments dramàtics, i la resta de l’espectacle se la passaven tossint fins a un nivell indecent. El públic no va veure en aquesta obra ni intel·ligència ni talent. No va entendre el seu colorit obscur i desesperant, i només exclamava: Que avorrit que és! No s’entén res! El fet que aquest fracàs dalt de l’escenari fos tan estrepitós, allà on triomfava qualsevol ximpleria, parla en favor de l’autor. Té massa talent i originalitat per competir amb mediocres. Txèkhov s’havia amagat entre caixes durant tot aquest temps, al camerino de Levkèieva i, en acabar la funció, va desaparèixer. Suvorin el va buscar en va per tranquil·litzar la seva germana, que es trobava a la llotja. Abans que comencés l’obra només estava nerviós, però encara hi tenia esperances. Va posar personalment un mocador blanc al cap de Nadezhda [Nina?] quan va sortir com a ombra. La celebració dels 25 anys de Levkèieva als escenaris va ser acompanyada, com sempre, amb discursos, regals, petons dels seus companys i llàgrimes de l’homenatjada. [...] Després d’haver xiulat el nostre millor escriptor després de Tolstoi, el públic aplaudia frenèticament una actriu mediocre.

Qui bones obres farà

Anton P. Txèkhov, La gavina (parlament de Trèplev al primer acte), dins Quatre peces teatrals, Edicions 62, 2012 (Traducció: Nina Avrova i Joan Casas) M’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima... (Riu.) Ja ho veus, la meva mare no m’estima. I té raó! Té ganes de viure, d’estimar, de posar-se bruses de colors clars, i jo ja tinc vint-i-cinc anys i li faig recordar constantment que ja no és jove. Quan no em té al davant, només té trenta-dos anys, però quan hi sóc n’ha de tenir quaranta-tres, i per això m’odia. També sap que jo no accepto el teatre. Ella l’estima, el teatre, li sembla que fa un servei a la humanitat, a l’art sagrat, i en canvi segons el meu parer el teatre actual és una rutina, un prejudici. Quan s’alça el teló, i, en una habitació de tres parets amb llums crepusculars aquells grans talents, aquells sacerdots de l’art sagrat representen com la gent menja, beu, estima, es passeja, com porten les jaquetes; quan d’unes escenes i d’unes frases vulgars proven de treure’n una moral, una moral petita, fàcil d’entendre, útil per a la vida domèstica; quan amb mil variacions em serveixen sempre el mateix plat, el mateix, el mateix, jo arrenco a córrer, i corro igual com corria Maupassant fugint de la Torre Eiffel, que li esclafava el cervell amb la seva vulgaritat.

Qui bones obres farà

Olga L. Knípper-Txèkhov, Sobre A. P. Txèkhov (Traducció: TNC) Anton Pavlòvitx se’n va anar a l’altre món d’una manera silenciosa i tranquil·la. Al principi de la nit es va despertar i per primera vegada en tota la vida va demanar personalment que cridessin un metge. La sensació que s’acostava alguna cosa enorme conferia a tot el que jo feia una calma extraordinària i una precisió com si algú em guiés amb tota seguretat. Només recordo un moment en què em vaig sentir perduda: la sensació de proximitat d’una enorme quantitat de gent en un hotel enorme que dormia i alhora un sentiment d’una soledat i impotència totals. Vaig recordar que en aquell mateix hotel s’allotjaven uns estudiants russos que coneixíem, dos germans, i vaig demanar a un d’ells que cridés un metge, mentre jo tallava gel per posar-lo sobre el cor del moribund. I enmig del silenci aclaparador d’una nit de juliol insuportablement sufocant sento unes passes que s’allunyen per la sorra que cruix... Va venir el metge i va demanar que portessin xampany. Anton Pavlòvitx es va incorporar i, d’una manera ben significativa, va dir al metge en veu alta i en alemany (en sabia molt poc, d’alemany): Ich sterbe... Després va agafar la copa, es va girar cap a mi, va somriure amb el seu somriure excepcional i va dir: «Fa temps que no bec xampany»... Es va beure tranquil·lament la copa sencera, va ajeure’s en silenci sobre el seu costat esquerre i al cap de ben poc va callar per sempre... I el silenci espantós de la nit només es va veure interromput per una papallona negra nocturna d’enormes dimensions que va irrompre com un remolí i que anava donant cops penosament contra les bombetes elèctriques enceses i s’agitava per l’habitació. El metge va marxar enmig del silenci i la calor de la nit, i d’una manera terriblement estrepitosa va saltar el suro d’una ampolla de xampany que havia quedat a mitges.

Qui bones obres farà