Sant Jordi 15

PREMIS SANT JORDI 2015 IM

US ESPEREM EL DIA 22 D’ABRIL A LES 19.30 AL PATI DE

L’ESCOLA. NO HI POTS

FALTAR!

SANT JORDI

IM

TEXTOS PREMIATS 2014


L'altra finestra

Sempre m’he preguntat què hi ha a l'altra finestra, què m'amaga. Mai ho

vaig saber. Sempre en aquella hora començava la cançó, que no sé com

acaba. Et capta l'atenció, et fa perdre el cap... I a la meitat para, la

melodia del piano s'oculta en el vent i no sé com agafar-la. I després,

frustrada, miro per la finestra, amb l'esperança de saber què és el que

m'amaga. Tot un misteri. I torna a pasar el dia següent, i l'altre... Sense

jo poder-ho evitar.

Al principi, m'espantava. Però vaig arribar a un punt, en el que m'asseia

a la finestra esperant el moment en què tornés a sentir aquella melodia.

Mirava amb curiositat què hi havia dins, i només veia aquella paret

perfectament blanca, que fins i tot brillava, i aquelles cortines de color

violeta que ballaven al ritme de la cançó.

Aquella casa i la meva eren les úniques que tenien una finestra que

donava al carrer. I sempre em preguntava si havia estat destinada a

comprar aquella casa. A vegades somio que la cançó la tocava només

per a mi... I que la seva intenció era donar-me un missatge. Però, quin?

Una vegada, jo, incrèdula, vaig pensar que acabaria la cançó, però no va

ser així... I plorant vaig preguntar: per què, amb ràbia, a la finestra, i

em va respondre amb un silenci total. A vegades, intento repetir la

cançó, i sense èxit ho decanto impossible. No hi ha un soroll igual.

Quan la vaig escoltar per primera vegada, el meu cor es va parar, crec

que la meva vida tenia el destí de trobar-se amb aquella finestra, amb la

cançó. I no sé si així és, però el que et puc assegurar és que la meva


vida es va aturar amb ella. Aquesta obsessió em va guiar a la vora de la

bogeria. Vaig creure que la meva missió era saber el què, el qui i el

perquè de tot allò. I mai podré dir que ho sé, no ho he aconseguit.

Alguna cosa màgica s'oculta allà dins, i jo, no sé què és.

Saps? Tinc un secret. Estava realment malalta quan tenia vuitanta-vuit...

Sentia que m'estava anant d'aquest món... En aquell moment faltava

molt poc perquè comencés la cançó, em vaig asseure a la finestra i vaig

observar que la cançó anava amb retard, em vaig espantar. Però al cap

d'uns minuts, va començar, aquell dia sonava especialment bé la cançó.

Els ulls se’m tancaven, i sabia que estava caient en un somni del que no

despertaria mai més. Escoltava la música amb pau. Quan va arribar en

aquell punt, em vaig aixecar de la finestra, quan vaig veure que la cançó

no va parar, va seguir, i vaig sentir el seu final, mentre la meva ànima

sortia del meu cos.

Autora: Mariona Gil

2n Premi. 1r d’ESO


Tanco els ulls i intento pensar en coses alegres. Com sempre, no puc dormir.

Obro els ulls, i contemplo el sostre destrossat i tremolós, dels pocs que queden

des que va començar la guerra. Torno a tancar els ulls. Intento contenir les

llàgrimes sota les parpelles, mossegar-me els llavis i silenciar els gemecs. Però

no puc. Com sempre, no aconsegueixo dormir. No aconsegueixo acostumar-me

al soroll de les bombes... i, a la vegada, no vull. Perquè espero que això acabi

dáquí poc i també espero no morir així, amb els ulls plorosos i tremolant, com

he estat des que tot va començar. Però aquí,

désperances, n´hi ha molt poques. Finalment, renunciant al descans, m

áixeco, recorro

l´habitació a les palpentes i busco alguna cosa per menjar.

- No queda res- diu una veu tremolosa, insegura, temorosa que la senti. La

veu de la meva mare. Recordo quan la seva veu mínspirava confiança i em

reconfortava sentir-la de tant en tant. Amb un somriure melancòlic, observo

lármariet on s´hi guarda el menjar, com si esperés que, per art de màgia, es

tornés a omplir.

- Aniré a buscar el menjar- dic jo, com si fos el més natural del món - Es diu

que "el coix" ven conserves de tota mena a canvi dóbjectes de valor-

De cop i volta, la mare sáferra a mi com si em volgués retenir per sempre:

- Et mataràs...-

El seu to és tan angoixant que fins i tot penso en deixar-ho estar. Però

continuo:

- No és veritat mare, no em passarà res- La miro als ulls. És probable que no

torni, però sóc incapaç de mentir, sobretot amb els seus ulls castanys de

mirada trista suplicant-me que em quedi: - A més a més mare, no puc seguir

així tancada ni un minut més. No vull morir així. No vull passar-me la resta de

la meva vida compadint-me de mi mateixa. Vull lluitar per viure, i tu saps que

això no és viure! No t´ho estic preguntant, només vull que ho sàpigues.-

- Tu no aniràs enlloc!- crida ella. Mai l´havia vist cridar així des que va

començar la guerra.

De sobte, la seva expressió congestionada per la ira sésvaeix.


- A més- diu de cop - no tenim res de valor que puguem intercanviar. És inútil.-

Jo retrocedeixo furiosa. Inútil, intentar sobreviure és inútil? Tenir esperança és

inútil?:

- Això és el més útil que faré en la vida! I sí que tenim un objecte de valor...-

mentre ho dic, senyalo el penjoll que porta posat, i, amb veu trista, dic: - el

teu penjoll -

-Però, aquest penjoll és del pare, no el podem vendre...-

- Sí que podem vendre´l, perquè ja no és del pare, PERQUÈ EL PARE HA MORT

- .

Al dir això, la meva mare cau a terra, abatuda. No era conscient del dany que

poden causar les meves paraules. De totes les bombes, de totes les morts,

aquelles paraules havien pogut amb ella... Es va aixecar, es va eixugar les

llàgrimes i va marxar de la habitació.

Durant la resta del dia no ens vam dir res. Hi ha molts tipus de silencis, i aquell

era increïblement dolorós. El soroll dels trets era l´únic que trencava aquell

silenci angoixant. Vaig dedicar-me a observar des de la finestra. Feia temps

que els trets l´havien destrossat, i encara hi havia trossos per terra que se’m

claven als meus peus descalços. La mare havia bloquejat la finestra apilonant

les restes dáltres cases davant seu, dient que, sinó, ens podrien trobar i

matar-nos. A mi em sembla que la mare no em volia protegir de la mort... sinó

de presenciar-la. Tot i així, quan dorm, mágrada comparar el paisatge d

ábans de la guerra amb láctual, i, imaginar-me que res ha canviat. Els

canvis máterren. Per això sempre tinc por. Ara ja és de nit. A la nit em sento

còmoda, ningú em pot veure ni em pot fer mal. O això crec. Miro la mare.

Encara té la cara envermellida i els llavis morats de tant plorar. Quan van

matar el pare, ella també va morir, però dúna altra manera. Lácaricio. Quan

dorm és l´únic moment que sembla en pau. Li faig un petó al front: dolç,

carinyós, com els que acostumava a fer-me abans. Finalment, li prenc el

collaret.

- Adéu- dic jo, baixet, gairebé en un murmuri - tornaré aviat -.


Contenc un crit de dolor al trepitjar un dels cristalls trencats. Me´l guardo a la

butxaca, com a record. "Un record trist dún lloc encara més trist" penso jo,

amb un somriure nostàlgic. No sé cap a on anar, així que recorro els carrers

buscant un indici que

míndiqui com aconseguir menjar. De tant en tant, em sobresalten una

explosió en la foscor o un crit dágonia. Però res em sobresalta tant com quan

un home sáferra a la meva cama, clavant-me les seves afilades ungles.

- Deixa´m anar- li mano jo, intentant aparentar seguretat. - No tinc res

que et pugui interessar -.

L´home sáferra a mi amb més força, fent-me sagnar. Jo, com a súplica, li

dic:

- Si us plau... Deixa´m anar...-

És llavors quan l´home aixeca el cap i em mira de dalt a baix. Té la cara

desfigurada, probablement per culpa dúna de les explosions i els ulls

desorbitats per la bogeria:

- I ara!- crida ell- no ets res més que una mocosa que juga a ser lladre!- Una

llàgrima cau pel rostre desfigurat del vell - La guerra torna boja la gent...-

Llavors em deixa anar. Jo, sorpresa, me’n vaig corrents, pensant en aquesta

última frase del vell, que, probablement, també ho va perdre tot a la guerra.

Fins i tot la cara.

"Tant de bo li hagués preguntat pel coix" penso jo, mentre me n’allunyo

corrents. La veritat és que a penes penso en res de tot això. La por s´ha esvaït

i ha donat pas a la tristesa. Cada cadàver desfigurat, cada casa en ruïnes, on

abans hi vivia famílies, són una punyalada més al meu cor. Em fa molt de mal

el cor, i no és una sensació agradable...

Finalment, i sense previ avís, les avionetes sobrevolen els cels i una de les

seves bombes explota. Just darrere meu.

Em xiulen les orelles. Després de sortir catapultada pels aires sense previ avís,

he aconseguit refugiar-me on, per sorpresa meva, està tot ple de gent. La


desesperació es reflecteix a les seves cares, però, sobretot, als seus ulls. No

els ha sorprès veure´m. Arriba gent com jo cada dia. La meitat mor. A láltra

meitat, només els queda plorar pels que han mort. Mai paren... Mai.

-Busco el coix- dic jo, tot i que ni tan sols em sento parlar - Necessito menjar.

Qualsevol cosa-. De cop i volta, un home de pell coberta per la cendra i ulls

foscos i penetrants,

sáixeca i em senyala. No és difícil saber qui és. Li falta una cama. És el coix.

Ara estic asseguda, contemplant el paisatge desolador des de la finestra. Ploro.

I a la vegada somric. Quan vaig arribar, la mare estava tant contenta de veure

´m que ni tan sols s´hi veia lámargura en els seus ulls castanys. Miro l

ármariet del menjar. És ple. Durarà com a mínim un mes. I després, què?

Autora Ariadna Caballero

1r d’ESO. 1r Premi.


NO S’HI POT FUGIR

Neva. Neu i res més que neu i alguns arbres al fons. Una dona emergeix de la

foscor i corre cap a una llum intensa que, queda difuminada entre les branques

dels forts roures.

Sense saber com i perquè ella corre, només corre tot esquivant arbustos i

pedres. Res no pot aturar-la però, sense previ avís, un fort i estrident soroll

impacta contra la protecció dels arbres. I sembla com si aquests, s'anessin

aprimant i debilitant fins al punt de convertir-se en petites i joves tiges. La

dona accelera la marxa i el batec del seu cor ressona en tot el bosc. Està

preocupada, amoïnada, trista, però viva i en alguna part del seu interior també

conscient i preparada. Les trepitjades trenquen les fulles caigudes i encara

presents de la passada tardor. Però no està sola, fulles seques es trenquen

darrere seu, però no és capaç de girar-se i intentar divisar el seu perseguidor.

Ja no pot més, les cames li comencen a fallar però el bosc no s'acaba i

paralitzada per la por del que la segueix, s'atura. Encara pot escapar, però cau

amb una de les pedres que, no ha pogut esquivar. La dona sap que ha perdut,

ha fallat i res del que faci podrà fer que la seva vida torni a ser com abans.

Amb els seus fills tornant de l'escola o amb el seu marit acomodats al sofà.

Res, absolutament res, un buit envaeix el seu cor, el seu casament, el

naixement dels seus fills, la seva tendra infància en el poble dels seus avis. Tot

sembla anar-se esfumant a mesura que ho recorda.

Finalment, es gira, veu la cara al seu captor, i en aquell moment i només en

aquell moment, ho sent: tranquil·litat, seguretat, fermesa i confiança. Sap que

s'aixecarà i se n'anirà, però ja no es pot fer res més que acceptar que mai

tornarà.

Autor Raúl Barroso

2n ESO Accèssit.


L’ESPERA

Les escletxes el feien despertar cada matí, amb la claror d'un raig de sol que

il·luminava algun racó de l'habitació. S'aixecava lentament, com si el seu cor

encara estigués reposant.

No hi havia soroll, cap ànima, ni cap olor. Res. Només ell atrapat en la tristesa.

Obria el balcó pausadament. En el seu rostre notava la claror, l'aire fresc de les

salades ones i alhora sentia una escalfor que li envaïa tot el cos. Potser era un

bon presagi, una confiança, una esperança per al dia que començava. Es girava

d'esma, i arrossegant els peus es dirigia a espolsar-se la son amb aigua fresca

sobre el seu rostre. Tot seguit preparava un cafè ben calent, la seva aroma

omplia tota la casa, en aquest precís moment apareixia un altre bri

d'esperança.

Després de recollir la cuina anava a la seva habitació. Sempre, amb molta

cura, es posava la camisa blanca, la seva americana i la seva corbata. Es

mirava al mirall i s'hi reflectia un jove alt i ben plantat, de faccions agradables.

Tot i això se'l veia diferent, ell sempre duia una rosa a la solapa, anava ben

repentinat i duia un barret que li donava un toc bohemi.

El primer pas al carrer el feia tremolar d'emoció. Seria avui?

Mirava de fit a fit la plaça que tenia al davant, buscant algun missatge sobre el

que li depararia el dia d'avui. Ho feia sempre i no podia evitar-ho. Era una de

les seves obsessions.

Mentrestant, tot un seguit de gent l'anava saludant camí a la cafeteria del port.

Només seure, la cambrera ja sabia el que li havia de dur. Ell, des de darrere de

la finestra començava l'espera. Havia de trobar el senyal que li indiqués qui era

l'elegida.

Immers en el seu somni, el tentinejar de la tassa sobre la taula el tornava a la

realitat. La infusió estava perfecta, ni molt freda ni molt calenta. Quan arribaria

el moment de trobar la perfecció en una noia? Aquest pensament el

turmentava.


Amb els ulls cansats, quan el dia s'enfosquia se'n tornava a casa. Ara, però,

més a poc a poc. Com cada matí, les escletxes el feien despertar, amb la claror

d'un raig de sol que il·luminava algun racó de l'habitació. S'aixecava

lentament, com si el seu cor encara estigués reposant.

No hi havia soroll, cap ànima, ni cap olor. Res. Només ell atrapat en la tristesa.

Obria el balcó pausadament. En el seu rostre notava la claror, l'aire fresc de les

salades ones i alhora sentia una escalfor que li envaïa tot el cos. Potser era un

bon presagi, una confiança, una esperança per al dia que començava. Es girava

d'esma, i arrossegant els peus es dirigia a espolsar-se la son amb aigua fresca

sobre el seu rostre. Tot seguit preparava un cafè ben calent, la seva aroma

omplia tota la casa, en aquest precís moment apareixia un altre bri

d'esperança.

Després de recollir la cuina anava a la seva habitació. Sempre, amb molta

cura, es posava la camisa blanca, la seva americana i la seva corbata. Es

mirava al mirall i s'hi reflectia un home no massa alt, de cabells blancs, amb

un bastó i un rostre ple d'arrugues. Tot i això se'l veia diferent, ell sempre duia

una rosa a la solapa, anava ben repentinat i duia un barret que li donava un

toc bohemi.

Autora Judith Cabrera

2n ESO 2n Premi.


TESTIMONI NÚMERO 1

"El meu padrastre sempre deia que si no pots amagar les males notícies,

inventa'n d'altres que la distreguin. Ell em va mostrar una manera diferent de

veure Alemanya, de seleccionar les prioritats a la vida i aprofitar-les a favor

meu. Als meus germanastres no els vaig veure el suficient, eren molts i molt

petits, tot i això, donades les circumstàncies actuals, em referiré a ells i al Sr.

Goebbels com al meu pare i germans durant aquest testimoni.

Tinc entès que reclamen la carta, no veig inconvenient en mostrar el que les

seves línies amaguen, la decisió que va prendre la meva mare.

Desgraciadament, ella ja no és aquí per transferir el seu valor als presents, per

tant, i si no li suposa un problema, preferiria narrar jo mateix el que mereix

ser tractat com l'acte d'honor més pur que ha presenciat aquest nou món

sense rumb.

Fa unes quantes setmanes, al cafè Anast de Munich, la mare va veure un nen

jueu, petit, no tenia més de 7 anys. L'Aldolf, va dir que li venien ganes

d'esclafar-lo contra la paret. La mare, com sempre fidel a l'ideal del règim, va

pensar que no seria més que una provocació, però els seus pensaments es van

interrompre quan el nen va caure desplomat al terra, com a resultat de la

pallissa propagada pel Fürher. A partir d'aquest moment, la mare ja parlava

només de coses trivials, semblava perduda, tot i això, la seva confiança

seguiria intacta durant els següents dies. Com cada 20 d'abril, en motiu del

seu aniversari, les nenes havien portat els seus regals al tiet Adolf. L'ambient

ja es veia diferent, hi havia acumulada molta set de revenja en la creació d'un

sistema que la mare també defensava. L'endemà, quan la situació va

empitjorar, el pare els va portar a tots al búnquer de sota la cancelleria. La

mare va decidir emportar-se les nenes amb ells, ja que eren massa boniques

per al món que quedaria després del del Fürher. Durant els següents dies l'aire

semblava oprimit, l'ambient era fred i tothom sabia que el model d'Alemanya

per al que lluitàvem, no acabaria sent més que un plànol. El búnquer va rebre


escasses visites aquells dies. La mare, insistia en quedar-se amb els nens i,

davant d'aquella desesperació silenciosa, intentava apartar del Fürher la idea

d'una caiguda, de la derrota.

Adolf Hitler es va suïcidar l'endemà junt amb la seva dona Eva. A partir

d'aquell moment ja ningú esperava ajudes d'exèrcits fantasma, només

quedava escapar o morir."

-Una narració esplèndida senyor Quandt, però seria oportú que se centrés en

el moment per al qual ha estat necessària la seva presència.-

"És clar, és clar... Era u de maig quan els soldats soviètics van rodejar la

cancelleria, els tenien a 200 metres, i el meu pare va creure que aquell era el

moment més convenient, per dur a terme el que, segons la mare m'ha escrit,

ja tenien parlat des de feia temps. Eren les cinc de la tarda quan les nenes van

començar a caminar pel búnquer. Totes amb un pijama blanc i llacets als

cabells. El pare va treure de la improvisada cuina un carro amb sis tasses i una

gerra de xocolata calenta. Algú va comentar que tenia pastilles per dormir,

mentre la mare abraçava les nenes i les acariciava. No crec que sabessin que

el seu tiet havia mort, reien i parlaven com ho farien un dia qualsevol. Poc

després van pujar cap al pis de dalt en filera, la més petita agafada de la mare.

Van entrar a les habitacions cantant. Ja està. Ella i el pare van fer el millor, van

donar a la seva vida nacionalsocialista l'únic final possible i honest, i és que, tal

i com ella m'escriu, no és millor viure una vida curta i honesta a una llarga i

vergonyosa? He sentit que els soviètics els van trobar l'endemà. No l'entenc,

però li dec el meu suport i memòria."

-Perdoni que l'interrompi, però quin dia en concret va saber vostè de la carta?

"Sé de segur que la va escriure durant els últims dies del règim, no la va

obligar ningú, ho sé, els dos tenim la mateixa sang, i no volia viure en el món

que quedaria després del Fürher, no ho mereixia.

Va lliurar la carta a Hanna Reitsch, la va omplir d'amor, esperança i valentia, i

com ella mateixa em demana, seré fidel, fidel a mi mateix, als homes i a la

meva pàtria. M'alegra que pensés en mi en aquells moments, però les nenes…


Ella era així. Sabien vostès que Hitler li havia donat la seva insígnia d'or? Em

sento orgullós de ser el seu llegat."

-Moltes gràcies Herald, la seva aportació contribuirà a la història de la seva

mare. Vol afegir alguna cosa al sumari?-

"Només voldria recordar a Alemanya que quan una mentida es repeteix moltes

vegades, acaba convertint-se en veritat."

Autora: Laia Soler

2n d’ESO 1r Premi


L’ALTRE PUNT DE VISTA

Des de petits ens han explicat històries on hi ha un bo i un dolent i els contes

sempre estaven escrits des del punt de vista del bo, però el dolent què pensa?

Resulta que en aquest cas sóc jo el dolent, i no un qualsevol, sóc el dolent més

conegut del planeta, sóc el llop de La caputxeta vermella. Mai ningú m’ha

preguntat com em sento, ningú s’ha interessat per la meva versió, i he decidit

que n’estic fart i necessito explicar-ho tot.

Jo provinc de les muntanyes més altes de Transilvània, la meva família era

bastant pobra, no tenien suficients diners per sobreviure i cada dia havia

d’anar a robar una ovella al pastor. Vaig decidir que no m’agradava aquella

vida, i que volia ser independent, vaig marxar lluny, molt lluny, fins que vaig

arribar a un petit poble on hi havia un bosc on m’hi podia quedar. M’encantava

aquell bosc, era la meva vida, el cuidava com si d’un fill es tractés. Regava les

plantes cada dia, parlava a les flors perquè creixessin maques i més colorades,

vaig descobrir que la meva passió era la botànica.

Cada dia venia un nena vestida de vermell, sempre amb la mateixa roba. El

primer que vaig pensar és que aquella petita noia no tenia idea de combinar

colors. De cop va començar a arrencar les meves flors com si de cebes es

tractés, trepitjava les plantes i donava puntades als arbres per simple diversió.

Em va destrossar tot el que tant m’havia costat plantar. Vaig decidir seguir-la i

vaig descobrir que anava a casa la seva àvia.

Estava tan enfadat que no podia pensar en res i vaig anar cap a casa l’àvia

d’aquell petit dimoni. Era un senyora molt amable i compartíem la mateixa

passió: l’amor a les plantes. Per això, li vaig explicar el que havia fet la seva

neta i va estar d’acord amb mi que li podíem donar una lliçó. A partir d’aquí, és

el que tots coneixeu, jo em vaig disfressar, la Caputxeta em va començar a


insultar i finalment em va descobrir, pensant-se que m’havia menjat la seva

àvia. Em van posar a la presó amb una condemna de milers d’anys, i he de

pagar multes de més de 10.000 d’euros per danys psicològics i morals. Resulta

que la petita nena vestida de vermell i la seva àvia eren unes grans

estafadores, i ja havien aconseguit arruïnar al llop dels tres porquets.

Ara, després de molts anys, he sortit de la presó i penso explicar la veritable

història de La Caputxeta Vermella, costi el que em costi.

Autora: Júlia Fernández

3r d’ESO 2n Premi


PUNT FINAL

Probablement quan llegiu aquest escrit ja no hi seré. Vagaré per la foscor infinita,

alhora que el meu cor roman aturat, sense vida. Avui 23 d’abril, he decidit posar punt

i final als meus dies. Precipitar-me al buit.

La idea del no res m’aterra, fa que se’m geli la sang i el pols se m’acceleri. Ho temo.

Una força desconeguda m’impedeix alçar la mirada, em paralitza davant l’ímpetu del

fi. Però la idea de passar un minut més en aquest món és encara pitjor. Un món

salvatge, cruel i egoista. Un món hipòcrita. Un lloc on el poble és lliure però viu

sotmès, on es busca la pau a través de les guerres, on les promeses s’inflen de

mentides. Un món del que no vull formar part. No, ja no.

Molts m’etiquetaran de covard, altres m’acusaran d’immadur i la majoria em jutjarà, i

hores després no recordarà el meu nom. Però què cony? Qui es creuen que són? Sí,

potser a mi em manca coratge, no sóc un exemple d’heroi, però ningú em podrà

negar mai que ho he intentat. Cadascú té el poder d’escriure el seu final, i jo vull

aquest.

No em veig amb forces de seguir veient nens que moren de fam, dones lligades a la

“virilitat” dels seus marits -imbècils, no us mereixeu res, ni el seu somriure-, pobles

sencers refugiats, cultures que el capitalisme ha fulminat. M’és impossible viure amb

tot aquest pes, és una càrrega que em doblega causant-me un dolor irremeiable. Una

daga que em travessa. Les cruels notícies que ocupen els titulars cada dia em cremen

l’ànima. El poder fa invisible les misèries. El primer món s’enfonsa, i jo amb ell.

M’agradaria poder ignorar-ho, donar-hi l’esquena, però és que no puc.

Aquí, les coses no van millor. La pobresa i la desigualtat comencen a tenyir les ciutats,

els diners es perden entre els passadissos del govern i els deutes ens ofeguen fins a

matar-nos. Mentre els polítics xerren des dels seus palaus, articulen un grapat de

paraules i ens fan creure que canviaran el món, que tot anirà a millor. Però quan

girem el cap intercanvien sobres com els nens intercanvien cromos, juguen amb

nosaltres com si fóssim titelles. Ara mateix mil famílies deuen estar sent desallotjades

i el doble de persones despatxades. Obeïm sense miraments, som esclaus del

sistema, hem d’encaixar a la força a la meticulosa quadrícula. Ens van restant en

educació, en sanitat... ens retallen la vida! Fart, estic fart d’aquesta democràcia


dirigida per una colla de lladres disfressats, que ens venen una humilitat llunyana de

la veritat. Uns tant i altres tan poc, uns d’etiqueta i altres amb draps, uns a paradisos

fiscals i altres als terres dels caixers. Cap a on anem?

Tot i això, he conegut la felicitat. Tinc allò que qualsevol home anhela: amor, feina,

casa, amistat... Sou els pilars de la meva vida, sense vosaltres no seria qui sóc. Sento

que aquesta decisió pugui fer-vos mal, però dono per segur que m’entendreu i sabreu

perdonar-me. Sempre caminaré al vostre costat. Gràcies, us estimo.

Tinc moltes coses a dir, però no vull fer més dolorós aquest comiat. Ara només vull ser

una foto al bagul dels records, un nom més a la llista, una llàgrima muda

acompanyada d’un melancòlic sospir. No he estat ni seré ningú. Passaré a ser pols.

Tots ho serem.

Autor Biel Moll

3r d’ESO 1r Premi.


Recordo quan tu i jo no érem res. Aquells dies de principis de setembre. Quan

et vaig veure amb aquells ulls de color de primavera, aquelles tonalitats de

verd i la teva cabellera d’espigues d’or. Em vaig apropar a tu lentament, fluixet

i de forma tímida et vaig preguntar com et deies, tu em vas respondre: “Ona”,

amb veu suau i dolça. En aquell instant, no sabia que series una persona molt

important a la meva vida.

A partir del dia que et vaig conèixer, van anar passant les setmanes i vam

començar a sortir totes les tardes al carrer, a veure passar el temps: tu i jo,

un davant de l’altre, sense qüestionar-nos com vam iniciar la confiança i la

complicitat… Eren moments màgics on tu i jo no érem res i ho érem tot. Vam

aprendre a mirar-nos als ulls i saber-ho tot sense paraules.

Un dels dies que millor recordo és aquella nit d’agost, per les festes del nostre

barri, pels carrers que ens va veure créixer, quan sota la música del concert,

vam fer que la nostra amistat esborrés les fronteres, amagant entre el soroll i

el fum els petons que sempre ens havíem reprimit, fent fondre les nostres

mans juntes... a partir d’aquella nit tot va canviar. Vam passar de ser tu i jo a

ser nosaltres. Van ser les millors setmanes, tots els instants, eren únics i

irrepetibles, mirant el cel com ens observava la lluna i la nostra petita foguera

que fèiem a la sorra de la platja per il·luminar-nos .Vora el foc fèiem com si res

ens fes por. Ens dèiem a cau d’orella que allò que teníem era etern. Però va

començar el curs escolar i els dos vam canviar d’escoles. A l’acabar l’ESO vam

deixar de veure’ns, vam deixar de veure passar el temps. Tots aquells

moments es van anar esborrant, poc a poc, i se’ns escapaven els instants junts

per les puntes dels dits sense poder-los recuperar, sabent que tot el que vam

viure va ser aquella bonica amistat, va passar el primer amor.

Ara ho recordo i em sap greu que tot el que vam ser i teníem, s’hagi esborrat.

Autor: Cesc Fabregat

4t d’ESO 2n Premi.


REMORDIMENTS

L’habitació estava a les fosques, però s’hi podien apreciar dues figures al

centre. Una era una dona, es trobava estirada al terra completament immòbil,

estava morta. Al seu costat hi havia una persona agenollada, era en Joan.

Aquest es va mirar les mans, les tenia sanguinolentes. No recordava res,

només que estava sol a l’habitació fins que havia arribat ella, la seva dona.

Llavors s’havien posat a discutir sobre alguna tonteria, però cada cop era

pitjor, fins al punt que ella havia dit que el deixava, que no el volia tornar a

veure. Allò havia enfurismat al Joan. A partir d’aquí ja no recordava res més i

ara ella estava morta, se n’havia anat per sempre.

En Joan no es podia imaginar una vida sense ella, sense el so tranquil·litzador

de la seva veu, no es creia que ja no hi fos. Es penedia del que havia fet, ni

tan sols sabia com havia arribat a aquest punt.

Va recordar com es van conèixer, un dia a Llafranc. Ella estava asseguda a la

taula d’un bar amb unes amigues, des del primer moment que la va veure va

saber que seria seva, que compartirien les seves vides. Mai s’hauria imaginat

que acabarien així, d’aquesta manera tan violenta.

En Joan no podia suportar més el dolor de la culpa. Ell l’havia matat i ara

n’hauria de patir les conseqüències. Va agafar el ganivet del costat del cos

inert de la seva dona, la va mirar per darrer cop dirigint-li els seus últims

pensaments i se’l va clavar al pit, traient-se d’aquesta manera la vida i el dolor

pel que havia fet.

A vegades la realitat només és dolor i per fugir-ne l’única solució que et queda

és la mort.

Autora: Judit Suarez de Figueroa

4t d’ESO 1r Premi.


El meu cor no t'oblidarà

El meu cor no t'oblidarà,No s'et emportaran les onades del mar

que t'arroseguen a la sorra.No t'esborrarà la pluja

on desapareix la teva ombra.No s'et endurà el vent

que ensorra la teva persona.No et canviaran les paraules

Amb les que el cos et recobren

No et perdré,Per tancar els ulls

Tota la nit jo penso en tu.

Somiare que estas al meu costat.

Que mai,d'aqui t'en vas anar.

Que no eren veritat

les teves paraules

Que noméseren poques faules.

El meu cor no t’oblidarà.

Autora: Lola Sanchez

2n Premi. 1r ESO


Vistes a l'horitzó sense fi

Ai, aquella platja de sorra clara.

Ai, aquest mar sense fi.

Ai, aquell sol que adorava.

Per tot, s'havia de seguir aquell camí.

La barca lliscava a les ones.

Les ones picaven les roques.

Les roques marines, de coralls a vessar;

les algues, que amb l'aigua volien dansar.

Els peixos de colors pintaven el mar,

i amb l'aigua creaven un art especial.

Ai, aquella platja de sorra clara.

Ai, aquest mar sense fi.

Ai, aquell sol que adorava.

Aquell era el meu destí.

Autor: David Bonet

1r Premi. 1r d’ESO


La pluja

La pluja sona,

i els trons se senten

i el sol no surt.

Els núvols no el deixen,

mai no s’acaba.

Si us plau, que pari ja!

Els trons se’n van

i el sol sortirà aviat

Autor: Pau Felipe

1r Accèssit. 1r ESO


Poema Sant Jordi

M’agrada el fútbol

i veig al Messi al Camp Nou

Quan no vaig al camp

el veig per la televisió

Estic content

per què el Barça

va guanyant !!!

Autor: Biel Bouzas

2n Accèsis. 1r ESO


Dolor

Naixem pletòrics, optimistes.

Tot un món per descobrir!

Quants dies alegres, feliços, intensos!

Qui pogués aturar el temps!

De sobte el buit, el no res,

un buit, profund, negre, sense fi, sortida.

La mort...

La desaparició d'aquest ésser et transforma;

preguntes,

ningú respon, ningú entén res.

El dolor, el dolor de la no existència.

Què és l'existència?

Sol, insignificant, en l'infinit univers,

dolor.

Autora Júlia Laugé

2n Premi. 2n d’ESO


La meva presó...

No sé com explicar-ho,

com descriure aquest sentiment,

aquest enemic que em fa trair-lo,

i s'apodera de la meva ment.

Em fa ser un covard,

ser del meu pensament el seu esclau,

i tornar a ser un covard,

i no poder obrir aquesta porta amb cap clau.

Vull saber com alliberar-me'n,

com fer-la invisible als meus ulls,

saber la lliçó per allunyar-me'n,

i no veure com els meus somnis culls.

Crec que sóc forta,

això és el que em vol fer creure,

però ell ni tant sols m'obre la porta,

i em deixa imaginar-me el que no puc veure.

No sé si anomenar-te sensació,

tampoc sé si dir-te malson,

doncs jo em sento dins d’una presó,

que no em permet ser qui sóc.

S'apropia de la meva llibertat,

no em deixa mostrar-te com t'estimo,

voldria que esbrinessis la veritat,

que a cada moment més t'admiro.


Realment és una petita part de mi,

que l'odio i l’enyoro amagada,

és tan forta que ni em deixa dormir,

ni poder somiar a la vegada.

Fins i tot els éssers més grans,

han tingut oportunitat de patir-la,

i aquells s'han tornat dels ulls blancs,

de les llàgrimes la sortida.

Sé que em costarà abandonar-la,

i que ella amb totes les forces ho evitarà,

també em traurà la sabata,

perquè ho intenti i no em pugui aixecar.

Alguna cosa em recorre la galta,

sé ben bé què és i em lamento,

d'haver caigut a la seva trampa,

i ho faig tot i saber-ho.

A vegades m'ho pregunto, per què existeix la por?

No ho sé ni ho sabré,

tant sols sé que l'he creat jo...

Autora: Marta Alonso

1r Premi. 2n d’ESO


MAMA

On ets? No et veig

Tinc son, no puc dormir.

Tinc fred, tinc por.

De sobte, sorolls, cops:

Xiscles, crits ofegats en la foscor.

Arribes tu, que m’il·lumines la cara.

Ha passat res greu? No ho sembla, perquè ets aquí.

Trets, plors, gemecs.

T’abraço amb força,

Tinc neguit, és el final.

Tinc serenitat, ets amb mi.

Una gota vessa el got, el got de la meva cara.

Explosions, flames i buidor.

Algú pica a la porta, obrim? Encara no.

Els batecs del cor acceleren.

Fugim, ens amaguem a l’armari,

La porta cau a terra, esbotzada.

Vénen a buscar-nos? Callem

Un crit agressiu, ens busquen.

Entren a l’habitació.

Obren l’armari i...

T’agafen amb força,

Empenten, arrosseguen.

No m’han vist, era amagat

A fora, un tret.

Mama!

Autora: Berta Gol

2n Premi. 3r d’ESO


PARAULES ESBOSSADES

Avui surto de casa,

amb la mateixa inseguretat de cada dia

i a cada passa que dono,

totes les esperances s’enderroquen.

Arribo a classe amb el cap abaixat,

intentant que els quadrats de marbre se m’empassin.

Tothom em mira les flames d’aigua que duc de cabell

i el vestit de dol que mostro amb honor.

Tot de riures, secrets impertorbables

s’escapen dels seus llavis com gotes que fugen del cel,

i el meu cor s’encongeix, convertint-se en pedra,

i els ulls se’m fan més grans, a punt de vessar aigua salada.

Arribo a casa amb l’esperança refredada com estels glaçats

i, de cop, apareixes tu, alegria personificada.

Et mous amunt i avall escalfant-me l’ànima

i fent-me feliç a cada passa nova que dónes.

Deixes el teu pèl per terra i em beses la mà amb delicadesa.

T’estimo, t’adoro, ets llum en la meva foscor.

T’abraço amb estima notant el teu cos calent i, amb esma,

fas un lladruc sobresaltant juntament amb un “t’estimo”

esbossat en l’esplendor de les teves nines agraïdes.

Autora: Emma Martín Arrufat

1r Premi. 3r d’ESO


Nayia

“Nayia”: Nom de la dona que porta dins seu el crit que despertarà

el sentiment de llibertat de les dones de l’islam. “Nayia” significa victòria.

Aquí em trobeu,

arrossegant cadenes pesades,

controlada per les fortes mans

de l’home que es creu un Déu.

Oculto la mirada.

No vull.

Creada per a un ésser superior?

No m’ho crec.

Diuen que no som iguals,

no tenen raó.

Ell planta llavors dins meu,

on finalment acaben naixent

les flors més boniques

de les quals sorgirà l’hereu.

El meu cos propietat d’ell.

No vull.


Alà has volgut això per a mi?

No m’ho crec.

Empresonada entre fraus.

No aguanto més.

Hi ha alguna esperança?

Tot ha de canviar.

Dones, ens mereixem molt més.

Dins vostre creix una llança?

Autora: Andrea Piris

2n Premi. 4t d’ESO


Poema de Sant Jordi

La serp surt del seu fosc cau

buscant preses que sorprendre

i és sens dubte el més babau

qui acaba en el seu ventre

la gasela tan tranquil·la,

buscant herbes per menjar.

Sens consciència de l’espia

que entre elles està observant.

La gasela se n’adona

quan ja tothom ha marxat.

Però tard ho ha notat,

ja la serp se l’ha menjat.

És ara quan traïdor vent,

arrossega l’olor a sang,

doncs atrau les fortes feres

que a la serp tanta por fan.

Però les feres també temen

a una bèstia molt més gran.

No d’altura ni estatura,

sinó malícia i maldat.

Sí senyor, aquest ets tu,

també sóc jo, ell, nosaltres.


Tot i això, sentim amor,

sentim culpa i vanitat.

Som els reis de sensacions,

sentim més que els animals.

Autor: Joan Bellavista

1r Premi. 4t d’ESO

Documents

Sant Jordi 15