C A V I A R O L L E N T I E S

de

Giulio Scarnacci; Renzo Tarabusi

PERSONATGESVALÈRIA 40 anys. Companya de LeònidaFIOREL·LA Filla de Leònida i ValèriaANTONI VeíVITTORIO Jove. Repartidor de diarisMATILDE 50 anys. Germana de Leònida PapagatoLEÒNIDA PAPAGATTO Mitjana edat. Cap de casaVELLUTA MindunguiL’AVI Vell invàlidILONA CZIBOR 40/50 anys. Mare de NicolàsCOMTESSA CHIARELLI AristòcrataBARONESSA ALFONSINA CHIOCCIA AristòcrataNICOLAS CZIBOR Fill d’IlonaRAIMON CZIBOR Cosí de NicolàsROBERT Fill de Leònidas i ValèriaALEXIS Majordom

L’acció a Napols els nostres dies

DECORAT ÚNIC

Tota la historia passa al pis de Leònida Papagatto, l’últim pis d’una casa vella situada en un barri obrer. Per les finestres es poden veure els terrats de les cases veïnes.

La cambra, una mica tronada, està pobrement amoblada, però una punta pintoresca, donant la impressió que les persones que hi habiten posseeixen un cert gust artístic.

Al fons dreta, una escala de fusta, d’un parell de graons, que condueix a un replà on hi ha la porta de la cambra conjugal de Leònida i Valèria.

A l’esquerra una cortina de flors, tapa una raconada. Quan s’obre queda al descobert un tros de Ilit, (la paret del capçal queda amagada), un aparell de música vell, un silló tronat, un pòster, algun petit quadret.

AI fons una mica a l’esquerra, porta d’entrada que dóna directament al replà. Quan s’obre, es veu la porta del veí del davant, l’Antoni.

A l’esquerra primer terme, una porta que dóna a la cambra de Matilde.

A la dreta una porta baixeta que dóna la impressió de ser la pujada a unes golfes i que en realitat és la cambra dels mals endreços.

Dreta i esquerra de l’actor.

L’acció passa a Nàpols als nostres dies.

ACTE PRIMER

A l’aixecar-se el teló, l’escena esta buida il·luminada apenes per la claror del matí que entra pels finestrals entreoberts. S’obre la porta de la cambra superior donant pas a VALÈRIA, que directament surt al balcó. Es una dona agradable d’una quarantena d’anys. Porta camisa de dormir i té un aire endormiscat. Obre les cortines que descobreixen els peus de FIOREL·LA que surten del llit. Aquesta es desperta i s’asseu al llit. És una noia jove d’aire dolç i romàntic. Es frega els ulls i s’alça amb els peus nus i amb camisa de dormir, dirigint-se a la cambra dreta on VALÈRIA havia entrat un moment abans, es creuen, —se suposa que a la banda dreta hi ha el lavabo—. VALÈRIA es dirigeix a la porta del carrer, obre i truca a la casa del davant i sense esperar resposta, torna a casa seva i obre el bufet. El pis de davant s’obre i apareix un home d’una quarantena d’anys, traspassa el replà i entra ala casa. Porta una safata de pastisser, que deixa sobre la taula. És l’ANTONI.)

(Entra VALÈRIA a la sala i obre les cortines. Se’n va per la dreta.)

(Entra FIOREL·LA per la cortina fregant-se els ulls.)

(Entra VALÈRIA de la dreta.)

(Surt FIOREL·LA per la dreta.)

(Se’n va VALÈRIA per la porta del pis i truca a la porta del davant. Torna a entrar i obre el bufet.)

(Entra ANTONI per la porta del pis i porta una safata.)

ANTONI. — Salut!

VALÈRIA. — (Contesta amb un murmuri. Treu del bufet alguns plats i llaunes que posa sobre la safata que ha deixat l’ANTONI i va dient mentre aquell la contempla amb aire mofeta.) Nou sandwixes... un pollastre fred sencer ...

ANTONI. — (Baixet.) No m’has de dir res?

VALÈRIA. — (Sense fer cas.) Pernil... (Es gira de cara a ell.) Ets un porc! Això és el que t’he de dir!

ANTONI. — (Provant d’agafar-la per la cintura.) Així m’agrades... maltracta’m, pega’m, esclavitza’m!

VALÈRIA. — (Desfent-se i donant-li una bufa.) EI senyor està servit!

ANTONI. — Que t’agafa, ara?

VALÈRIA. — Et fa mal la corona, fill meu? Doncs vés a que t’ho miri l’imfermera del tercer!

ANTONI. — Això sí que és divertit!

VALÈRIA. — No massa per la cara que fas!

ANTONI. — Penses continuar així, molt de temps?

VALÈRIA. — (En veu baixa.) No cridis, ximple. Fiorel·la, esta aquí! (Segueix parlant en veu alta mentre posa aliments a la fusta.) Set llaunes de caviar... deu marrons glacés... una ampolla de whisky...

(FIOREL·LA entra per la porta de la dreta i encara a tentines va cap el seu racó.)

ANTONI. — Bon dia, Fiorel·la!

FIOREL·LA. — ...dia... (S’amaga a la cortina.)

VALÈRIA. — (Donant un cap de colze a l’ANTONI que esta mirant a la noia.) Mira aquí i no badis. De tot plegat en Leònida en vol 50.000 lires.

ANTONI. — Somia! Tindrà sort si en puc treure 30.000! No és fàcil de col·locar-ho, sobretot després de voler enredar a la gent amb dues llaunes de caviar plenes de perdigons.

VALÈRIA. — Ja saps que no va ser culpa nostra. El bromista va ser el comte Ercolani. Apa! Vés, i si et fas mal, no vagis a veure cap infermera. Recorda que hi ha hospitals!

ANTONI. — No hi ha hospitals per les ferides d’amor! (VALÈRIA insinua una amenaça, i l’ANTONI se’n va de pressa amb la safata.)

VALÈRIA. — Fiorel·la, quantes vegades t’he de dir que no vull que vagis per casa amb camisa de dormir? Fiorel·la...? Em sents?

FIOREL·LA. — (Des de dins.) Sí, mare...

VALÈRIA. — Doncs mira de no oblidar-ho mai més. Sobretot quan hi hagi a casa gent forastera!

FIOREL·LA. — (Des de dins.) Perdona’m, mare però quan m’he llevat no hi havia ningú.

(Darrera la cortina se sent música.)

VALÈRIA. — Déu meu! Altra vegada aquesta horrible cançó...! Comencem bé el dia! (Truquen a la porta.) És obert! (Va cap a la porta.) Almenys no la posis tan forta!

(El volum baixa. Entra el repartidor de diaris. És VITTORIO, trempat i divertit que sempre parla en to alt com si anunciés els diaris. En porta tres.)

VITTORIO. — Bon dia senyores i senyors. Aquí tenen els diaris.

Últimes novetats: Un secretari d’alcaldia sorprèn a la seva senyora amb l’alcalde i fa mutis sense fer soroll; per no destorbar!

Els funcionaris públics han obtingut un nou augment de sou.

Aquí teniu, senyora Valèria la premsa del dia. Tres diaris.

VALÈRIA. — I que vols que faci de tres diaris?

VITTORIO. — La senyoreta Matilde me’ls va encomanar ahir a la nit. Ultimes notícies: Un jove repartidor prova sort amb una bella senyora... (Prova d’abraçar VALÈRIA, que li planta una bufa.) ...i s’emporta una pinya com de costum... (Va cap a la porta.) Ultimes notícies! (Sen va.)

VALÈRIA. — Matilde, Matilde... Aquí tens els teus diaris...!

MATILDE. — (De dins.) Ja vinc...

FIOREL·LA. — (Sortint de darrera la cortina.) El pare encara no s’ha llevat?

VALÈRIA. — Ahir al vespre no el vaig sentir entrar.

FIOREL·LA. — Que no treballa aquest matí?

VALÈRIA. — Li hauré de preguntar.

FIOREL·LA. — Comprenc que el pare a vegades et faci enfadar, però li hauries de perdonar... ell és un poeta... un artista... aleshores...

VALÈRIA. — Aleshores jo no el comprenc perquè sóc una imbecil... conec la cançó!

MATILDE. — (Entrant per l’esquerra. És una dona d’una cinquantena d’anys. Va amb una bata i el cap ple de rul·los.) On són els diaris...? (Els veu sobre la taula i els desplega, tot seient.)

FIOREL·LA. — Bon dia, tieta. L’estrena d’ahir al vespre, va anar bé?

MATILDE. — Molt bé. Tinc la impressió que ha estat un èxit. Estava ple a vesar d’un públic distingidíssim.

VALÈRIA. — I per tu, la cosa com va anar?

MATILDE. — (Que esta llegint.) No va anar malament ...sobretot després del segon acte. Si la crítica és bona, crec que haurem fet un gran èxit!

(Segueix llegint.)

VALÈRIA. — (Preparant el cafè.) No vas a arribar a veure en Robert, a la sortida del teatre?

MATILDE. — Ni tan sols hi vaig pensar.

VALÈRIA. — Algú s’hi hauria d’arribar. Porta tres nits i tres dies ballant sense parar.

MATILDE. — Si és tan ruc com per participar en una marató de ball, pitjor per ell.

FIOREL·LA. — Si el pare no el renya aviat i de valent, farà una bona carrera!

VALÈRIA. — El teu pare farà bé de callar. El noi mira de guanyar-se la vida. Això és tot!

MATILDE. — (Llegint.) “Un drama profundament humà amb una al·lucinant riquesa interior dels personatges, creant una atmosfera que atrapa al públic des de les primeres escenes...”

FIOREL·LA. — Com m’agradaria de veure-ho, tia. No podries fer-m’hi entrar algun dia?

MATILDE. — No ho sé. Ho demanaré al director.

VALÈRIA. — Això mateix! Porta-la al teatre! Com si ja no tingués prous fantasies al cap!

FIOREL·LA. — El pare sempre diu que somiar és com un oasi en la nostra vida...

VALÈRIA. — Aquí tots som artistes! Tots ens passem la vida esperant i somiant. El teu pare espera que el món sencer reconegui el seu geni, però mentre ho espera, dorm. El teu germà espera un futur esplendorós, però mentrestant, balla! I tu esperes el príncep blau, i tot esperant-lo fas donar voltes al disc!

FIOREL·LA. — I tu?

VALÈRIA. — Jo? Jo estic esperant que se m’acabi la paciència per treure-us a tots de casa d’una empenta! (Truquen.) Estant trucant. Vés a obrir, qui sap si no és un gentil patge ros que et porta un missatge d’amor...

(FIOREL·LA va a obrir i entra VITTORIO, amb un voluminós paquet de paper higiènic.)

VITTORIO. — Aquí tenen el paper.

MATILDE. — Gràcies.

VITTORIO. — Hi ha dues dotzenes de rotllos. En tindrà prou per la setmana?

VALÈRIA. — I per que t’ho fas portar aquí? No t’aniria millor que ho deixessin al teatre?

MATILDE. — (Desfà el paquet i treu un rotllo.) No me’n fio. Cada dia en desapareixen. I per les propines que en trec, val la pena vigilar-lo.

VITTORIO. — D’acord amb les dues dotzenes?

MATILDE. — Penso que sí... Però amb aquesta crítica... Mira, porta’m una Altra dotzena apa!

VITTORIO. — Entesos senyoreta Matilde. Fins ara. (Se’n va.)

MATILDE. — Ja és hora de vestir-me. He d’anar al teatre a fer la neteja. Fiorel·la, mira’m quina hora és al despertador.

FIOREL·LA. — Sí, tia.

VALÈRIA. — No perdis el temps. El teu pare el va empenyorar ahir.

MATILDE. — I ara no tindrem manera de saber quina hora és. La culpa és meva per quedar-me a viure en aquesta casa, on l’única que té una situació estable sóc jo!

VALÈRIA. — Calleu, la senyora pipi!

MATILDE. — Riu-te’n encara, però la veritat és que els únics diners segurs que entren en aquesta casa, són els meus!

(Se sent la veu de LEÒNIDA, a dins.)

LEÒNIDA. — (De dins.) Dones! Estic despert!

VALÈRIA. — Alegreu-vos bona gent! Aquí tenim al Papa Noel, que baixa del cel...!

LEÒNIDA. — (Entrant. Mitjana edat, distingit. Duu bata di estar per casa desgastada, les cames i els peus nus amb sabatilles. Declamant entre un aire seriós i irònic.) Jo, Leònida Papagatto, llest com

un isard i fresc com una rosa, saludo l’aurora d’aquest nou dia, que m’agafa com sempre disposat a l’atac de les empreses més difícils, de les conquestes més increïbles. (Canviant el to.) Dones, em teniu preparat l’esmorzar?

FIOREL·LA. — (Afectuosament.) Bon dia, pare.

LEÒNIDA. — Bon dia, delicada flor, presonera d’aquest modest castell! Dones, aquesta nit he meditat intensament!

VALÈRIA. — Roncant!

LEÒNIDA. — Potser sí! Però tot roncant m’he lliurat a meditacions profundes, i m’he dit: “Honor a l’home dotat d’un esperit superior i que al mate ix temps es resigna a viure dins l’anonimat, dins la foscor”!

VALÈRIA. — Continua sense pagar el rebut de la llum i ja veuràs com viuràs fosc del tot!

LEÒNIDA. — Calla tu, petita burgesa i prepara’m l’esmorzar. Aquest matí t’adonaràs com aquest esperit superior que et parla, il·luminarà la grisor de les vostres vides. (Fa un petó al front de la seva filla.) Com va la pintura?

FIOREL·LA. — Molt bé, pare. Ahir vaig il·luminar 400 postals.

LEÒNIDA. — Quan fa, això?

FIOREL·LA. — 8.000 lires.

LEÒNIDA. — Molt bé. No les donis a ningú.

FIOREL·LA. — No pateixis, pare. Encara no les he cobrat. (Desapareix per la cortina.)

LEÒNIDA. — Malament, en necessitava 5.000. Paciència. On es en Robert?

VALÈRIA. — Ballant.

LEÒNIDA. — Però si fa tres dies que no el veig...

VALÈRIA. — Es que fa tres dies que balla.

MATILDE. — I tres nits. Es una prova de resistència. Marató de bar.

LEÒNIDA. — Una marató de bar! Bonica ocupació pel primogènit d’en Leònida Papagatto. Aquest noi té la capacitat al nivell dels seus peus.

VALÈRIA. — Més aviat hi té l’estómac als peus.

LEÒNIDA. — Enfermetat passatgera que no predisposa normalment al ball. Jo que havia somiat fer-ne un diplomàtic!

VALÈRIA. — Però, com volies fer-ne un diplomàtic si als catorze anys el vas fer anar a tirar d’un carro?

LEÒNIDA. — Per això dic que somiava. (A MATILDE.) Que diuen els diaris de la teva estrena?

MATILDE. — Que va ser un èxit. Diuen que en “Gasman” va entusiasmar a tothom.

LEÒNIDA. — Una opinió exagerada, naturalment.

MATILDE. — No ho crec. La prova és que mentre va durar la representació, no va venir ningú a veurem...

LEÒNIDA. — Ah! Aleshores...

VALÈRIA. — (Que ha servit cafè.) Esta a punt. No el deixeu refredar.

MATILDE. — Jo em vaig a vestir. (Se’n va per l’esquerra.)

LEÒNIDA. — (Seu.) Que puc sucar, al cafè?

VALÈRIA. — Ametlles confitades.

LEÒNIDA. — Per substituir el sucre, em sembla molt bé... però per menjar... Ahir vaig portar tres quilos de diversos queviures. No en queda res?

VALÈRIA. — Ho he donat tot a l’Antoni per vendre-ho. No puc comprar res sense diners.

LEÒNIDA. — Ho he donat tot a l’Antoni per vendre-ho. No puc comprar algun Sandwich ama!

VALÈRIA. — Això no ho vol comprar ningú!

LEÒNIDA. — I tinc de fer malbé el cafè amb aquesta porqueria?

VALÈRIA. — I que hem de fer doncs? Si no fos per l’Antoni que es preocupa de vendre els queviures...

LEÒNIDA. — No em comparis amb aquest petit trampós anomenat Antoni, que no sap viure més que del treball dels altres. I per altre banda, això que es passi l’estona rondant per aquí, no m’agrada gens! (Mentre marxa.) Quina hora és?

VALÈRIA. — Es gran això. Portes el rellotge a empenyorar i encara vols saber l’hora que és!

LEÒNIDA. — Tens raó. “Ignora el temps —que diu el filòsof— i sempre et sentiràs jove”. Dones, em vaig a vestir! (Se’n va.)

MATILDE. — (Entrant per l’esquerra.) Qui m’ha pispat les sabates?

VALÈRIA. — Pregunta-l’hi a Leònida.

MATILDE. — Utilitza les meves sabates, ara?

VALÈRIA. — No, les ha canviades amb la senyora Arduíno, per unes del seu marit.

MATILDE. — A mi m’agafarà alguna cosa, ho veig venir.

(Se’n va. Truquen a la porta. VALÈRIA va a obrir. Es l’ANTONI.)

ANTONI. — Això no marxa. El mercat esta de baixa.

VALÈRIA. — Que vols dir?

ANTONI. — Que de tot plegat, no en puc treure més de 13.500 lires.

VALÈRIA. — 13.500 per tota aquella meravella? Quina barra! Ai, quan s’enteri el Leònida.

ANTONI. — I que vols que hi faci. Jo m’escarrasso tant com puc, però no hi han calers...

VALÈRIA. — Procura que no s’esveri gaire...

ANTONI. — Ho intentaré, però... Au crida al Leònida, que m’estic posant nerviós només de mirar-te.

VALÈRIA. — Vols tornar a rebre?

ANTONI. — No, no...

VALÈRIA. — Doncs calma’t... (Crida a dins.) Leònida...! Leònida!

LEÒNIDA. — (De dins.) Què hi ha de nou?

VALÈRIA. — L’Antoni diu que de tot allò, només pot treure 13.500 lires.

LEÒNIDA. — (De dins.) Com diu?

(Surt vestit de frac, al pit una medalla i amb monocle a l’ull. Té un aire distingidíssim.)

ANTONI. — Es tot el que donen. He voltat per tot arreu.

LEÒNIDA. — Sense voler-vos tirar en cara la viva antipatia que m’inspireu pel fet de rondar constantment per casa meva, fet pel qual, un dia us esberlaré el cap, passem a l’afer que ara tenim entre mans. Abans de permetre que em donin 13.500 lires per tots aquests queviures, prefereixo tirar-ho tot per la finestra. Ho voleu veure?

ANTONI. — Feu el que us sembli. Per mi...!

LEÒNIDA. — Heu anat al restaurant de les quatre estacions?

ANTONI. — Res a fer. Encara té les gallines de la setmana passada.

LEÒNIDA. — I a casa d’en Salvador?

ANTONI. — Es a l’hospital. La seva dona el va estomacar ahir.

VALÈRIA. — No es pot negar que tenim una clientela distingida...

LEÒNIDA. — I a casa d’en Polo, hi heu anat?

ANTONI. — Es justament el qui ofereix la quantitat que us he dit.

LEÒNIDA. — Es pot saber quant us poseu a la butxaca?

ANTONI. — Ni cinc lires. Us porto íntegre la quantitat que m’ofereixen i llestos. Sabeu que si faig això, és per afecte a la família.

LEÒNIDA. — M’insulteu proposant-me aquesta misèria. Es que voleu suposar que ho he robat?

ANTONI. — Senyor Leònida, més val que no en parlem, d’això!

LEÒNIDA. — Al contrari. Parlem-ne. Totes aquestes coses les he guanyades amb la suor del meu front. Representen la prima establerta a la meva professió de convidat.

ANTONI. — Professió...

LEÒNIDA. — Professió, exactament, professió! Ja que el saber moure’s amb distinció, en un banquet de casament, en mig de gent que no coneixes ni et coneixen... fent creure als convidats del marit que ets un convidat de la muller i convencent als convidats de la muller que ho ets de part del marit ...simpatitzar amb les dues famílies... conversar alegrement amb totes les persones importants i al mateix temps reeixir en omplir-te les butxaques interiors, especialment adaptades per aquest afer ...de totes les viandes que pots ser capaç... i quedar davant de tothom com un senyor no en dubteu requereix la tècnica de un professional. Més que un professional, un artista...! ja que es tracta de tenir talent, iniciativa i això no és tot ...també cultura! No us cregueu que és fàcil parlar de la guerra de Vietnam, tot introduint a les butxaques mitja dotzena de llaunetes de caviar... o dissertar sobre l’existència de “hippis”, deixant lliscar suaument dues ampolles de conyac a les trampes del teu vestit.

ANTONI. — I d’això, vos, no en dieu robar?

LEÒNIDA. — Robar? Robar, a qui?

ANTONI. — A aquells que us conviden, als que us reben!

LEÒNIDA. — No senyor! Ja que ells, precisament, han posat totes aquelles viandes a la disposició dels senyors i senyores convidats... que estan obligats a fer-ne honor, sinó volen disgustar els amos de la casa.

ANTONI. — Com vulgueu, però a mi em sembla que un convidat que s’aprofita, per emportar-se tot el que pot ...

LEÒNIDA. — Un convidat, es clar! Però jo, no! Ja que a mi no m’ha convidat ningú! Doncs aleshores el deshonest no sóc jo, sinó vos que m’oferiu aquesta misèria per dues jornades de treball, honestament complertes... un casament i un bateig. Sense comptar totes les despeses de representació que això m’obliga a fer.

ANTONI. — Despeses?

LEÒNIDA. — Naturalment. El lloguer del vestit el pagueu vós, per ventura? I aquestes condecoracions? El govern no me les regala a mi, sinó que em veig obligat a comprar-les. I el cert és que al govern, no l’hi deu venir d’una.

ANTONI. — Aleshores, senyor Leònida, en que quedem?

LEÒNIDA. — No en parlem més. Doneu-me les 13.500 lires i matem-ho!

ANTONI. — A les vostres ordres.

LEÒNIDA. — Bé, me’n vaig a treballar. Fiorel·la, els guants!

FIOREL·LA. — (De darrera la cortina.) Els blancs, pare?

LEÒNIDA. — Naturalment. Avui vaig de casament. Tornaré abans de les onze.

ANTONI. — Però senyor Leònida, ja sabeu quina hora és? Abans de posar-vos els guants, ja seran les onze.

LEÒNIDA. — (Mirant a MATILDE, que surt.) Com dieu? Les onze? Si el casament es a les deu.

MATILDE. — I per que em mires a mi? Jo no m’he venut el despertador!

LEÒNIDA. — Era un casament almenys de tres quilos... En fi, paciència. Els déus sens dubte m’han volgut lliurar de les ocupacions en aquesta jornada fatídica...

VALÈRIA. — Jornada fatídica?

LEÒNIDA. — Calla, petita burgesa. Tot ho sabràs al seu temps! Vaig a modificar el meu aspecte mundà. (Se’n va.)

ANTONI. — Bé, jo us deixo.

VALÈRIA. — I de pressa. J a hem perdut prou temps regatejant.

ANTONI. — No faig res més que anar i tornar... Però no m’importa... (Se’n va, tot mirant a VALÈRIA.)

VALÈRIA. — Para aquest disc, nena! (La música para.)

MATILDE. — Trobo que aquest Antoni es pren moltes llibertats.

VALÈRIA. — Amb qui?

MATILDE. — Amb tothom. Leònida ha tingut raó quan ha dit que el veu massa per aquí. Només cal que et fixis com tracta a la infermera del tercer.

VALÈRIA. — No és culpa d’ell. No el deixa viure...

MATILDE. — Però ell se n’aprofita. La meitat dels seus mobles són d’ella!

VALÈRIA. — Ja li esta bé a aquella vella gata maula.

MATILDE. — Vella gata maula? Quina edat et creus que té?

VALÈRIA. — Més o menys la mateixa que tu!

(MATILDE, va a reaccionar d’una manera violenta, però entra de l’escala una vella cadira de rodes en la que hi ha assegut l’AVI SIMEONE: un vell desmemoriat vestit pobrament, amb un barret de plomes estil ”Versalliere”: La cadira és empesa per VELLUTA, una infermera.)

VELLUTA. — Bon dia la companyia! Aquí teniu l’avi!

VALÈRIA. — L’avi? L’avi de qui?

VELLUTA. — I a mi que m’expliqueu. L’avi!

MATILDE. — I no sabeu de qui és avi, aquest bon home?

VELLUTA. — I com voleu que ha sàpiga? El senyor Leònida me’l va encomanar ahir al vespre. Em va especificar que volia un home com aquest per quatre hores. Doncs aquí el teniu!

MATILDE. — Bona! Només ens faltava un avi, ara! I quina mena d’avi!

VALÈRIA. — (Cridant a dins.) Leònida...! Leònida!

LEÒNIDA. — (Surt parcialment canviat de roba, sense condecoracions.) Bon dia, Velluta.

VALÈRIA. — Quina historia és aquesta de l’avi?

LEÒNIDA. — Dones, no us espanteu! Tot això forma part d’un pla perfectament concebut.

VELLUTA. — Suposo, senyor Leònida, que us convé...

VELLUTA. — Tal com el vàreu demanar. El vell Simeone, militar retirat. He dit a la residencia que anàvem a passejar.

LEÒNIDA. — Encantat.

VELLUTA. — 94 anys. Artrític, diabètic, arterioescleròtic i completament atontat.

LEÒNIDA. — Perfecte. (L’AVI comença a cantar una cançó militar. Entra FIOREL·LA per la cortina.)

VALÈRIA. — Es tracta d’una altra de les teves bromes? Tens la pretensió de que tinguem a casa aquesta desferra?

MATILDE. — Ja no ve d’una boca més, en aquesta casa...

LEÒNIDA. — Fareu el favor de callar, fins que jo us ho mani? (Pausa. A VELLUTA.) Sempre canta així?

VELLUTA. — No, que us penseu? Si se li posa un caramel a la boca, calla com un mort. (Ho fa. L’AVI para de cantar i xarrupa el caramel.) Veieu? Què, esteu satisfet deis meus serveis...?

LEÒNIDA. — A poc a poc... Jo l’hauria volgut més cadavèric, una mica més esquelètic...

VELLUTA. — Però que dieu, home de Déu...? diabètic, artrític, arterioscleròtic... Pot petar d’un moment a l’altre...

LEÒNIDA. — Això fora l’ideal... però no es pot demanar massa!

VELLUTA. — Bé, en que quedem... us va o no us va?

LEÒNIDA. — Em va. A part d’aquesta vestimenta militar que no m’acaba de fer el pes.

VELLUTA. — Però si això, precisament li dóna caràcter!

LEÒNIDA. — Molt possible. Però no m’agrada explotar el sentiment patriòtic de la gent. Treu-l’hi aquest accessori. (Fa el gest d’agafar el barret de plomes.)

VELLUTA. — No feu això, per l’amor de Déu! El voleu fer plorar?

LEÒNIDA. — Plorar?

VELLUTA. — Miri-ho.

(Aixeca el barret de plomes del cap de l’AVI i aquest, comença a plorar. Li torna a posar, i para immediatament.)

LEÒNIDA. — I també plora així quan no té un caramel a la boca?

VELLUTA. — No, aleshores canta, però no plora.

LEÒNIDA. — I sense el caramel i el barret?

VELLUTA. — Canta i plora.

LEÒNIDA. — És un cas. Me’l quedo. A quant me’l deixeu?

VALÈRIA. — Però això és un manicomi. Ara resulta que vol comprar un avi. Jo me’n vaig. No en vull d’avis a casa meva.

LEÒNIDA. — Tu et quedes aquí, i cuidaràs l’avi, el besavi i al rebesavi, si convé.

FIOREL·LA. — Pare no crec que tinguem pis suficient per posar-hi aquest senyor tan vellet.

LEÒNIDA. — Es clar que no, petita meva. Aquest senyor no es quedarà a viure aquí. Només l’he llogat per quatre hores.

MATILDE. — Com vols dir llogat?

VALÈRIA. — Llogat?

LEÒNIDA. — Sí. Llogat. En dipòsit. Està clar?

VELLUTA. — Són 3.000 lires per hora. Però com que són quatre deixem-ho per 10.000 lires tot plegat.

LEÒNIDA. — 10.000 lires? Però qui és aquest personatge? La Gioconda?

VELLUTA. — Però el transport, els caramels, tot plegat ...

LEÒNIDA. — D’acord, d’acord, no en parlem més. Prefereixes cobrar-ho el dissabte o al comptat?

VELLUTA. — Al comptat.

LEÒNIDA. — Doncs, ho sento, però ara no tinc diners.

VELLUTA. — Esperaré al dissabte. Ara, si em poguéssiu avançar una petita cosa... per beure a la vostra salut.

LEÒNIDA. — Ja t’he dit que ara no puc.

VELLUTA. — No en parlem més. (Anant-se’n i donant-li els caramels.) Us el recomano, senyor Leònida. Ja heu vist la qualitat del gènere. Cuideu-lo... És molt fràgil i l’he de tornar sencer a la residència. (Se n va.)

VALÈRIA. — Espero que ara et dignaràs explicar-nos aquesta operació genial, i que produirà grans beneficis.

LEÒNIDA. — Escolteu doncs, ja que desgraciadament tinc necessitat de la vostra col·laboració. I tot s’ha de fer d’una manera metòdica , dins de la mes absoluta disciplina.

VALÈRIA. — Per guanyar quant?

LEÒNIDA. — De 300 a 400.000.

MATILDE. — (Interessada.) 300.000...?

VALÈRIA. — (Desconfiada.) 300.000 lires?

FIOREL·LA. — (Admirativament.) 300.000 lires?

LEÒNIDA. — Us he donat aquesta quantitat a títol purament informatiu. L’afer ens pot donar molts més diners si sabeu comportar-vos com cal. Ahir, mentre complia les meves funcions de convidat al baptisme del Comte Chiarelli d’Adda, vaig tenir l’avinentesa de departir amigablement amb els membres d’aquesta distingida família. Així, davant del bufet, dins d’aquesta agradable atmosfera on cada un formula els seus vots de felicitat pel nounat, vaig voler també unir la meva felicitació a la dels altres i vaig pronunciar un inspirat discurs que començava així... (L’AVI es posa a cantar una cançó militar.) Ep! Avi, una mica de calma!

FIOREL·LA. — S’haurà acabat el caramel...

LEÒNIDA. — Exactament. (S’apropa a l’AVI i li posa un caramel a la boca que para de cantar.) Normalment quan poses una moneda a una ranura és perquè toqui. Aquí és al revés. El que prova que les mateixes causes no produeixen sempre els mateixos efectes. On era...?

VALÈRIA. — Al teu discurs.

LEÒNIDA. — Ah, sí! Doncs aixecant la meva copa de cristall cisellat vaig dir: “No podem oblidar, senyores i senyors, de poder gaudir en aquest món, de la més gran de les joies humanes, projectant sobre els altres una part de l’alegria que en aquests moments disfrutem. Jo els proposo de perpetuar aquest feliç aconteixement amb la fundació d’un comitè de beneficència que millori la misèria del pròxim.

VALÈRIA. — Això és una troballa... I tu has fundat aquest comitè?

LEÒNIDA. — Sí, senyora.

VALÈRIA. — I en formaràs part?

LEÒNIDA. — Naturalment. En soc el fundador

VALÈRIA. — Digues que hem fet una bona adquisició! (Rient.) L’han pres per en Rokefeller!

LEÒNIDA. — No riguis. El món d’en Rokefeller és tant respectable com el meu.

MATILDE. — Però en fi, Leònida, no en tens prou amb la teva misèria que t’has d’ocupar de la dels altres?

LEÒNIDA. — La caritat més sublim és justament la d’aquell que menys posseeix.

VALÈRIA. — I que és el que tu has donat?

LEÒNIDA. — L’idea! L’idea de fundar un comitè de beneficència. A més a més he parlat del cas d’una pobra família maltractada per la indigència i la misèria.

VALÈRIA. — Perfecte. I quina és aquesta família?

LEÒNIDA. — La meva.

TOTES. — La teva?

LEÒNIDA. — La vostra. La nostra. En resum, nosaltres... Per que moveu el cap?

FIOREL·LA. — Però, pare, com has pogut fer això?

LEÒNIDA. — I per que no? Jo no he fet més que complir amb el meu deure.

VALÈRIA. — Potser per primera vegada has tingut una bona idea.

LEÒNIDA. — Una bona idea! Una idea genial! Genial com totes les idees que surten de la testa de Leònida Papagatto. Quan arribi la comitiva tot ha de marxar a la perfecció.

MATILDE. — El comitè vindrà aquí?

LEÒNIDA. — Naturalment.

FIOREL·LA. — Però i si et troben a tu aquí?

LEÒNIDA. — Precisament aquí m’han de trobar. Sóc el membre fundador i vinc d’avançada. No perdem el temps.

VALÈRIA. — I que hem de fer?

LEÒNIDA. — Posar un aire trist, pansit ...i suprimir tot signe exterior de riquesa. Amagueu els quadres, el “tocadiscos”... El llit al centre. I fem-ho de pressa. No seria convenient que ens trobessin al mig de aquesta important operació.

(Tots fan el que LEÒNIDA indica. FIOREL·LA duu el tocadiscos. VALÈRIA duu els quadres i LEÒNIDA treu la cortina , mentre MATILDE desplaça el llit.)

MATILDE. — Esta ben posada l’escena?

LEÒNIDA. — De moment, bé. Ja veurem després. (A VALÈRIA.) Amaga la cortina i porta el silló trencat. (FIOREL·LA i VALÈRIA obeeixen i treuen de la cambra un silló desfet. LEÒNIDA se’l mira amb aire d’artista.) Va bé. El paisatge es comença a dibuixar! Em fa falta un malalt ...Tu, Matilde posa’t al llit.

MATILDE. — Jo al llit? He d’anar a netejar els lavabos del teatre.

LEÒNIDA. — El teatre avui és aquí!

MATILDE. — Es massa això! Jo que sóc l’única que té una bona situació en aquesta casa!

LEÒNIDA. — La vols més bona que ajaguda? Calla i jeu! (MATILDE es fica al llit rondinant.) Tu Valèria seu a la taula i posa el cap entre les mans i els ulls negats per l’angoixa!

VALÈRIA. — (Obeint.) Així?

LEÒNIDA. — Més negats!

VALÈRIA. — Més negats?

LEÒNIDA. — Sí, sí... ofegats per les llàgrimes. Fiorel·la, posa una mica de polvos de talc a la cara de la teva tia, no té l’aire d’una moribunda. (Ho fa.) I ara l’avi! On el podem posar? Aquí? No... Millor aquí al costat del llit. Ara esta bé. Filla moribunda i pare paralític. L’escena és perfecta!

(Truquen a la porta, sobresalt de tots.)

MATILDE. — Déu meu, ja són aquí!

LEÒNIDA. — Tothom al seu lloc i no dir ni una paraula. Sí us pregunten alguna cosa, ploreu!

FIOREL·LA. — I jo, que tinc que fer?

LEÒNIDA. — Vés a l’altra cambra i no surtis fins que et cridi.

(FIOREL·LA se’n va. LEÒNIDA mira al seu entorn. Retoca algun detall. Pren l’aire d’una persona que va de visita. Aleshores fa un signe a VALÈRIA.)

VALÈRIA. — (Amb veu feble i malaltissa.) Entri...

VITTORIO. — (Entra amb el paquet de paper higiènic que l’hi havia encarregat. Es queda parat mirant l’espectacle.) Perdonin... m’he equivocat de pis... (I es disposa a sortir, mentre tothom deixa l’aire que havia agafat.)

VALÈRIA. — Equivocat de pis...! Ximple!! Deixa el paper aquí mateix i surt pitant ...Au!

VITTORIO. — Però es pot saber que els passa?

LEÒNIDA. — Res. No et preocupis! (L’hi agafa el paquet de les mans.)

VITTORIO. — Senyor Leònida, qui esta malalt?

LEÒNIDA. — (Encara amb el paquet a les mans.) No t’interessa... apa, noi! Escampa la boira d’una vegada!

ILONA. — (Des de dins.) Permeten?

LEÒNIDA. — (Sorprès.) Eh...!? (A mitja veu.) Ja són aquí! Preparats!

(Tots es posen en les seves posicions. VITTORIO encara més sorprès del que veu.)

LEÒNIDA. — Oh! Entrin, els hi prego...!

(Entra la senyora ILONA ZCIBOR, distingida estrangera d’uns 40/50 anys, la COMTESSA CHIAREL·LI i la BARONESSA ALFONSA CHIOCCINA, que porta un voluminós paquet. Totes saluden a LEÒNIDA. Aquest besa les mans de les dones i dissimuladament empeny VITTORIO, cap a la sortida.)

Estimades senyores...

ILONA. — Bon dia, estimat amic...

COMTESSA. — (Parla amb la BARONESSA, a part.) Pobra gent ...

BARONESSA. — (A part a la COMTESSA.) Quina pena que fan... Que passi això el 1970...

ILONA. — Veig que ens heu precedit, Coronel...

LEÒNIDA. — Només uns minuts... Els suficients per adonar-me de la trista situació en que viuen aquest gent ...

ILONA. — (Indicant el paquet que LEÒNIDA porta encara a les mans, que com ja sabem conté els rotllos de paper higiènic.) Ja veig que també vos, Coronel, heu volgut contribuir amb un present particular... De que es tracta?

LEÒNIDA. — Bah! Una tonteria... Un petit obsequi del que aquests desgraciats en poden tenir necessitat algun dia... (Posant el paquet a la taula i ensenyant a la família.) Filla moribunda... pare paralític i diabètic, dona angoixada...

ILONA. — És terrible!

LEÒNIDA. — Ja veieu com tenia raó en portar alguna cosa que no fos ni vestits ni menjar ...Perquè... que és el que heu portat?

BARONESSA. — Medicaments vitamínics!

LEÒNIDA. — Excel·lent idea... en lloc de menjar...

BARONESSA. — Vitamines!

COMTESSA. — Els serà molt útil!

LEÒNIDA. — Molt, molt n’estaran...

ILONA. — (Apropant-se a VALÈRIA i senyalant MATILDE.) I doncs, bona dona, què té aquesta pobreta?

(VALÈRIA mira a ILONA i es posa a plorar.)

LEÒNIDA. — (Intervenint.) Es millor no fer-los massa preguntes. Dóna sense esperar res, diu el bon samarità. Un interrogatori seria una humiliació per ells. No ho creieu així, senyora?

COMTESSA. — Però hauríem de saber quina enfermetat pateix, si volem ajudar...

BARONESSA. — És pel seu be...

ILONA. — (A MATILDE.) Què us fa mal, bona dona?

(MATILDE mira a ILONA, després a LEÒNIDA i es posa a plorar.)

LEÒNIDA. — Jo crec que no li pot ser bo parlar.

BARONESSA. — (S’interessa per l’AVI. Li treu el barret militar que li tapa mitja cara. L’AVI es posa a plorar.) Caram, tothom plora, aquí!

LEÒNIDA. — Perdoni senyora Baronessa, però no els porta més que medicaments i encara vol que riguin? (Agafa el barret i li torna a posar a l’AVI que deixa de plorar.)

ILONA. — (A VALÈRIA.) Digui’m, bona dona, és casada, vostè?

(VALÈRIA torna a plorar al veure un signe afirmatiu de LEÒNIDA, i sanglotant contesta.)

VALÈRIA. — Sí...

ILONA. — No ploreu d’aquesta manera. Nosaltres som aquí precisament per ajudar-vos. Treballa el vostre marit? (VALÈRIA, mira a LEÒNIDA i plora amb més força.)

LEÒNIDA. — Treballar...? M’han dit que es tracta d’un gandul que es passa la vida bevent i quan beu, pega a la seva dona! Mireu com ha ensorrat a aquesta pobra criatura! Quanta desolació! Quanta tristesa!

(Tot de sobte, l’AVI es posa a cantar la seva cançó militar. VALÈRIA de mica en mica va deixant de plorar.)

BARONESSA. — Es tracta d’un vell soldat, d’un veterà?

LEÒNIDA. — (Posant-li un caramel a la boca de l’AVI que para de plorar.) Va ser víctima d’una crisi nerviosa lluitant al front rus durant l’última guerra!

BARONESSA. — Durant l’última guerra? Quants anys té, llavors?

LEÒNIDA. — Sembla que en tingui més de cent, però no en té més de 60. L’esgotament nerviós i la misèria expliquen el seu estat de decrepitud...

Bé, aleshores... que decidim?

COMTESSA. — Jo proposo que fem una detinguda visita al pis, per adonar-nos de les condicions higièniques en que viuen aquest proletaris...

ILONA. — Ben pensat! (A VALÈRIA.) No serem indiscrets, veritat?

(VALÈRIA, automàticament es posa a plorar.)

BARONESSA. — Pobrets! No són massa alegres, que diguem.

LEÒNIDA. — (Anant cap a la dreta.) Aquí teniu la cambra de l’avi.

BARONESSA. — Però si és la cambra dels mals endreços!

ILONA. — Si no hi ha llit!

LEÒNIDA. — Es paralític, dorm a la cadira.

ILONA. — (Senyalant a l’altre costat, la cambra de MATILDE.) I aquí, al costat?

LEÒNIDA. — No ho sé pas.

COMTESSA. — Anem-ho a veure.

LEÒNIDA. — Si ho creuen necessari... endavant!

(Fa entrar el grup a la cambra de l’esquerra i els segueix després d’haver llançat a la seva família una ullada de complicitat, deixant-los al seu posat de comediants.)

MATILDE. — (Incorporant-se del llit.) Ja n’estic tip d’aquesta comèdia. Sembla que representem el tercer acte de “La dama de les Camèlies”.

VALÈRIA. — Una mica de paciència, dona... el més dur ja ha passat. Deixem treballar a Leònida. Pensa que són 300.000 lires!

MATILDE. — 300.000 lires...! (Es torna a deixar caure al llit, gemegant. Entra l’ANTONI.)

ANTONI. — (Veient el panorama.) I bé, que passa? No es troba bé, senyoreta Matilde?

MATILDE. — No faltava més que aquest!

VALÈRIA. — Marxi, Antoni... no és el moment.

ANTONI. — (Adonant-se del vell.) Quí és...?

VALÈRIA. — Apa, apa, que tenim feina... marxeu, ràpid... Tenim visita.

ANTONI. — Es que ara us porten els babaus a domicili?

VALÈRIA. — Ximple, que no ets més que un ximple!

(I li engega una bufa fenomenal just en el moment en que tornen per l’esquerra, primer la COMTESSA, seguida d’ILONA i finalment la BARONESSA. Les tres es queden esverades. VALÈRIA, en adonar-se’n, agafa el mateix posat d’abans plorant.)

COMTESSA. — Has vist això, Ilona? Li ha pegat!

ILONA. — Es deu tractar del marit.

BARONESSA. — Segur que ho és!

(ANTONI, no sap quin aire agafar. Entra LEÒNIDA, que no ha vist res.)

LEÒNIDA. — Que passa, aquí?

BARONESSA. — El marit ha tornat i ella li ha ventat una clatellada

LEÒNIDA. — El marit? Quin marit?

BARONESSA. — Aquest home. Que no es tracta del marit?

LEÒNIDA. — Ah, sí... sí... és el marit ...ja els he dit que es tractava d’un home repel·lent... inútil... primitiu... (A l’ANTONI.) Veniu aquí, homenet. Mireu en quina miserable situació heu ensorrat la vostra família.

ANTONI. — La meva família?

LEÒNIDA. — Ah, aleshores, és la meva? Seria millor que dessapareixesiu d’una vegada, en lloc de venir sempre borratxo i pegar a la vostra dona!

COMTESSA. — Si hem de dir la veritat, és ella qui li ha pegat.

LEÒNIDA. — Precisament!

ILONA. — Però vos dieu que és ell qui li pega...!

LEÒNIDA. — Quant esta torrat! Quan no ho esta, ella si torna i amb raó... Apa... aneu-vos-en d’aquí!

(ANTONI ha comprés la situació i es disposa a marxar.)

ILONA. — Espereu-vos, sisplau!

(ANTONI, s’atura. Dirigint-se a LEÒNIDA.)

Amb la vostra manera de procedir no feu més que engrandir els motius de separació que pot tenir aquest matrimoni, quan jo crec que la nostra tasca, a més d’ajudar materialment a aquesta família, és la de portar-los-hi la serenitat als seus cors.

LEÒNIDA. — Noble concepció de la caritat, senyora Zcibor, però inútil, tractant-se d’aquest home...

ILONA. — Per què? Una bona acció no es perd mai del tot.

COMTESSA. — (A ANTONI.) Demaneu perdó a la vostra dona.

ANTONI. — (Violent.) Però jo... senyora... veritablement ...

COMTESSA. — Us ho prego, abraceu-la i feu les paus.

LEÒNIDA. — Permeteu-me, senyora... que s’abracin...? No crec que sigui el moment. Hi ha una persona agonitzant ...no em sembla oportú...

ILONA. — Pujarà al cel, sabent que l’harmonia, regna entre els seus...

(MATILDE; des del llit fa un signe d’exorcisme.)

COMTESSA. — Apa! No en parlem més. Feu-l’hi un petó i una abraçada.

ANTONI. — Que haig de fer jo, ara?

LEÒNIDA. — Que vol dir, que haig de fer?

ANTONI. — Res, res... jo volia dir si em permeteu...

BARONESSA. — Es clar. Tot el que vol el Coronel, és la vostra reconciliació. No es això coronel?

LEÒNIDA. — I tant! Vatua el món dolent!

ANTONI. — Que faig?

LEÒNIDA. — Abraceu-la, abraceu-la... (ANTONI s’apropa i animat per tots els personatges l’abraça. Ràpid.) Apa! Ja esta bé! Amigues meves, s’està fent tard... Tinc altres afers, que m’impedeixen quedar-me aquí més temps.

ILONA. — Com passa el temps, fent el bé!

LEÒNIDA. — Sí, però resulta que encara no l’hem fet ...Medicaments, bones paraules... però d’això... Passem d’una vegada al veritable objecte de la nostra visita!

ILONA. — Naturalment!

LEÒNIDA. — Es hora que decidim la quantitat en efectiu que aportem en socors d’aquesta família.

COMTESSA. — Estem a la vostra disposició.

BARONESSA. — Digui, digui...

LEÒNIDA. — Retirem-nos. (Fan un grupet apart, les tres dones i ell.)

ANTONI. — (A LEÒNIDA.) Si no ens necessiteu, la meva dona i jo anirem a descansar una estona a l’habitació...

LEÒNIDA. — Ah, no! Vosaltres dos quiets aquí! Jugueu la comèdia de la tendresa, ara! Hipòcrita!

BARONESSA. — Que creieu que hem de fer, Coronel?

LEÒNIDA. — Que vol dir que hem de fer? Nosaltres fem la caritat, nosaltres fem el bé... En fi... nosaltres donem. Vull dir, diners...

BARONESSA. — Que proposeu?

LEÒNIDA. — Jo faig un donatiu de 100.000 lires.

(VALÈRIA i MATILDE, estosseguen.)

ILONA. — Esta molt bé. La vostra generositat em fa feliç. Amb això serà suficient. I no és cert?

COMTESSA. — Es a dir, que ens permeteu que reservem la nostra aportació per una altra família, no és així?

LEÒNIDA. — (Vivament.) No! No! M’he explicat malament! Dic que jo m’he deixat 100.000 lires a casa i que en aquest moment em trobo sense diners! Però no tinc inconvenient en fer un taló.

ILONA. — I en quina quantitat quedem per fi?

LEÒNIDA. — (Parlant una mica confusament, ja que té por de donar una xifra massa grossa.) Com?! Els sembla be que ho deixem... per 500.000 lires?

TOTS. — Com?!

LEÒNIDA. — Es a dir, vaja... he dit 500.000 com hagués pogut dir... 400.000...

BARONESSA. — Es massa, és massa...

COMTESSA. — Sou molt generós, però ho trobo excessiu!

LEÒNIDA. — 300.000...?

BARONESSA. — Massa; massa...

LEÒNIDA. — Com apreteu els cordons de la bossa, Baronessa...

COMTESSA. — Una quantitat tant important els podria fer més mal que bé.

LEÒNIDA. — No podem pas fer caritat a crèdit, senyora!

ILONA. — 150.000 serà més que suficients de moment.

LEÒNIDA. — Deixem-ho en 200.000 i no en parlem més.

COMTESSA. — Perfectament. Hi estic d’acord.

ILONA. — Jo també.

LEÒNIDA. — Això fan 50.000, cada un.

BARONESSA. — Si em permeteu la meva posició és diferent.

LEÒNIDA. — Per què?

BARONESSA. — Jo he portat medicaments, llavors la meva quantitat serà de 40.000 lires... els estatuts...

LEÒNIDA. — Com es nota que els catalans van dominar aquesta terra durant molts anys estimada Baronessa! Tot s’arreglarà. El meu taló serà de 60.000 lires i en paus!

(Tot parlant la BARONESSA, la COMTESSA ¡ ILONA, han anat posant els diners en un sobre, que ILONA es disposa a entregar a L’ANTONI. Però LEÒNIDA, els agafa al vol.)

Però que va a fer? No pensarà pas donar els diners a aquest torrat... Jo me’n ocuparé si els sembla bé. (Es posa el sobre a la butxaca.) Faré un taló per la suma total de 200.000 lires a nom d’aquesta dona. Els diners en efectiu me’ls guardo. Quin és el vostre nom, bona dona?

VALÈRIA. — Valèria... Valèria Papagatto.

LEÒNIDA. — (Omplint el taló.) Senyora... Valèria... Papagatto...

(Apareix NICOLA, fill d’ILONA. Està trasbalsat. Es queda un moment mirant a tothom.)

NICOLA. — (Corrent a la seva mare.) Mare... Mare...

ILONA. — Nicoletto! Que et passa?

NICOLA. — (Llançant-se als seus braços.) L’he matat L’he matat.

ILONA. — ¿Però que estàs dient?

NICOLA. — Jo l’he matat, mare! He matat l’Alexis. (Cau plorant en una cadira.)

ILONA. — Déu meu, tingueu pietat de nosaltres!

LEÒNIDA. — Segui, senyora. Li ho prego!

ILONA. — Però, per que l’has matat? Per què?

(NICOLA, aclaparat. Apareix RAIMON. Home distingit de 30/40anys. També esta agitat.)

RAIMON. — Ja sóc aquí, tieta! Ja sóc aquí!

ILONA. — Raimon, que ha fet el noi, que ha fet?

RAIMON. — Tieta, ha estat una cosa terrible!

ILONA. — Explica’t, per Déu!

RAIMON. — Una fatalitat. Nicola ha cregut que el meu revòlver estava descarregat i ha disparat sobre una porta. Al darrera estava l’ Alexis!

ILONA. — I és mort?

RAIMON. — Sí!

ILONA. — Déu meu! Nicoletto... ara l’agafaran... Oi que el tancaran? (Es desmaia.)

COMTESSA. — S’ha desmaiat ...! de pressa... les sals...

BARONESSA. — En el meu paquet n’hi ha...

(Mentre els altres envolten ILONA, la COMTESSA desfà el paquet de paper higiènic, creient que es tracta de l’altre. Comença a desembolicar.)

LEÒNIDA. — (A RAIMON.) Em permet? Sóc el fundador del comitè. Si puc ajudar ...

RAIMON. — Molt amable. M’emportaré a Nicola, immediatament.

LEÒNIDA. — I és mort de veritat, l’Alexis?

RAIMON. — La bala l’hi anat al mig del cor!

LEÒNIDA. — Quina punteria...! Era algun parent?

RAIMON. — No, era el majordom.

LEÒNIDA. — Ah, així...! (Canvi de to.) Es trist evidentment. Aquestes coses sempre són tristes...

COMTESSA. — (Ensenyant els rotllos de paper higiènic.) Perdoni, Baronessa, però això són els seus medicaments?

BARONESSA. — Però que diu? El meu paquet és aquell d’allà. Aquest és el paquet del Coronel.

(Agafa el paquet de paper higiènic. La COMTESSA va a desfer l’altre. La BARONESSA diu a LEÒNIDA, mostrant-li un rotllo.)

Us demano perdó, Coronel... però voldria saber...

LEÒNIDA. — (Veient el rollo.) Ah , allà... per l’esquerra... Mort ...Alexis...

BARONESSA. — Perdó, Coronel...

LEÒNIDA. — No és el moment ara, Baronessa. Vostè mateixa... No sigui pesada, dona...

ILONA. — (Tornant en sí.) Déu meu... Nicoletto...

NICOLA. — Em detindran, oi mare...?

RAIMON. — Una mica de calma! De moment t’amagarem. Després ja buscarem la manera...

ILONA. — Això... això... l’hem d’amagar...

RAIMON. — Es el que anem a fer, tieta. Ara és precís que marxem. Apa, Nicola, anem!

LEÒNIDA. — Efectivament, és millor que marxem... No som a casa nostra, aquí. Hi ha malalts...

COMTESSA. — (A ILONA.) Tindreu forces per baixar l’escala, amiga meva?

ILONA. — Sí, sí... Es necessari amagar-lo tot seguit ...Però on...?

RAIMON. — Això no serà difícil. Tot és qüestió de preu!

(La BARONESSA es dirigeix cap a la porta, ajudant a ILONA. RAIMON procura aixecar NICOLA de la cadira.)

LEÒNIDA. — (Que al sentir la paraula “preu”: ha tingut una sobtada inspiració.) Un moment senyora Zcibor... vostè vol amagar al seu fill, no és cert?

ILONA. — Naturalment i de seguida!

LEÒNIDA. — Llavors deixi’l aquí!

ILONA. — Com diu?

LEÒNIDA. — Es clar. En tota la ciutat no podria trobar un amagatall millor. Qui vol que vingui a buscar aquí, al pis d’aquesta miserable família? I encara un altre avantatge, no tindran necessitat de treure’l al carrer, on el podrien detenir abans de trobar el lloc per amagar-se!

RAIMON. — Anem. Estem perdent el temps!

ILONA. — Jo trobo que es una bona idea.

BARONESSA. — A mi també m’ho sembla.

NICOLA. — Sí... deixeu-me aquí... tinc por de sortir al carrer. Deixeu-me aquí...

RAIMON. — No siguis criatura. No et convé quedar te aquí.

ILONA. — (Decidida.) Perdona Raimon, però jo penso el contrari… es el millor que podem fer…Mes tard ja veurem…

RAIMON. — És una solemne ximpleria... però en fi... feu el que us sembli.

ILONA. — Gracies, Coronel... No oblidaré mai el que esta fent per mi i el meu fill.

LEÒNIDA. — Senyora... A més no sóc jo el que us fa el favor, sinó aquesta família... Naturalment trobo que no estaria de més recompensar-los generosament. Crec que s’ho mereixen.

ILONA. — No faltaria més. Naturalment.

LEÒNIDA. — Estigui tranquil·la. Jo me’n ocuparé;

BARONESSA. — Amiga meva, us deixo... suposo que teniu ganes de quedar-vos a soles amb el vostre fill.

ILONA. — Gracies, amiga meva.

COMTESSA. — A reveure, estimada amiga. Ja veure com tot s’arreglarà.

ILONA. — Gracies. (La COMTESSA i la BARONESSA, se’n van.) Permeteu-me que us acompanyi. (Surt amb elles.)

LEÒNIDA. — Jo... és a dir ...jo crec que seria precís que em quedés...

RAIMON. — (Seu.) Ja ens ha ajudat prou i massa... no el volem retenir ni un minut més.

LEÒNIDA. — Però tinc necessitat de fixar la quantitat necessària a aquesta pobra gent per anar tirant ...si els deixo tant sols... tant abandonats... com s’ho faran?

RAIMON. — Coronel, perdoneu però el pobre Nicola es troba sota una forta impressió i no...

LEÒNIDA. — Però, jo...

RAIMON. — En fi, serà precís posar el punt sobre la i... Vol fer el favor de marxar d’una vegada! No esteu pas a casa vostra, aquí.

LEÒNIDA. — Es a dir, que encara que sigui el fundador del comitè...

RAIMON. — (A ANTONI.) Senyor Papagatto, vol fer el favor de demanar al senyor Coronel, que surti de casa vostra?

ANTONI. — Com...? Ah! Sí, sí... (A LEÒNIDA, aixecant el braç i senyalant la sortida.) Coronel, us donem les gracies per tot, però ara val més que ens deixi sols. En família.

LEÒNIDA. — (Mirant a ANTONI, amb ràbia continguda.) Esta bé. Esta molt bé. Tenen el dret de quedar-se en família. Sí senyor, tenen raó. Me’n vaig!

(Agafa el seu barret i es dirigeix a la porta. Just en aquest moment l’AVI es posa a cantar la seva cançó militar.)

VALÈRIA. — Coronel, els caramels, per favor.

LEÒNIDA. — Ah! Sí, els caramels. (Treu de la butxaca un paquet de caramels, i n’agafa un.)

Els caramels soc jo qui me’ls menjo.

(Se’n posa a la boca. Al mateix temps treu el barret de l’AVI que es posa plorar mentre continua cantant, marxa ràpidament mentre cau el teló també ràpidament.

FI DEL PRIMER ACTE

ACTE SEGON

(Tot el que havia estat canviat en ocasió de la visita, ha tornat a posar-se al seu lloc. És de nit. A l’aixecar-se el teló, FIOREL·LA i NICOLA són a escena. NICOLA, esta assegut al llit de FIOREL·LA, i per la seva actitud es pot veure que encara no ha superat del tot la crisi nerviosa. FIOREL·LA està transportant les seves coses a la cambra de MATILDE. Tot el diàleg té lloc mentre ella va fent viatges amunt i avall, entre les dues peces, cortina i esquerra.)

FIOREL·LA. — (Portant vestits.) Veus? Aviat estarà tot desembarassat. No estiguis tan decaigut ...això passarà... ja ho veuràs. Tot s’arregla, a la vida.

NICOLA. — He matat un home. Tinc la sensació de que em tornaré boig.

FIOREL·LA. — No hi pensis més. Ha estat una fatalitat, res més. Tu no volies fer-ho... Per què no m’ajudes a portar les meves coses?

NICOLA. — Perdona. Em sap greu treure’t del teu lloc. Es un racó agradable.

FIOREL·LA. — Té gracia que el trobis bonic.

NICOLA. — Per què?

FIOREL·LA. — Deus estar acostumat a una altra mena de casa.

NICOLA. — No em parlis de casa meva...

FIOREL·LA. — Perdona’m, sóc una tonta.

NICOLA. — (Veient les postals de sobre la taula.) Que són aquestes postals?

FIOREL·LA. — Es la meva feina. Mira. (N’hi ensenya una.)

NICOLA. — Les has fetes tu?

FIOREL·LA. — No! Jo solament els dono el color rosa i blau cel. Es un treball una mica poca-solta, no és veritat? Però a mi, m’agrada. És com si posés una mica de color en la grisor de la meva vida. Em deus trobar ximpleta, no?

NICOLA. — Perquè ximpleta?

FIOREL·LA. — Perquè en sembla una tonteria tenir fantasies per escapar-se de la realitat .

NICOLA. — Això no és cap defecte.

FIOREL·LA. — Doncs la mare em renya sempre. Diu que les altres noies no tenen el cap tan ple de pardals com jo.

NICOLA. — A mi també em diuen que sóc diferent dels altres. I potser tenen raó. No hi ha dubte que si fos normal no hauria fet el que he fet, ni tindria necessitat d’amagar-me.

FIOREL·LA. — Vols escoltar una cançó? Es la meva preferida... val a dir que també és el meu únic disc.

(El posa. S’adona que ell segueix preocupat i l’agafa del braç.)

Vinga, ajuda’m a portar la meva roba.

NICOLA. — Ah, sí. Naturalment...

(Se’n van els dos portant roba per l’esquerra. De la seva cambra surt VALÈRIA. Se sent el soroll del vent i de la pluja. Tanca una mica les finestres mentre tornen a entrar FIOREL·LA i NICOLA.)

VALÈRIA. — (A FIOREL·LA.) No veus que no es el moment de posar la cançoneta?

FIOREL·LA. — En Nicola, la volia escoltar...

VALÈRIA. — Ah, si és per el senyor Nicola...

(En aquest moment truquen a la porta.)

NICOLA. — Qui pot ser... la policia...?

FIOREL·LA. — No ho crec... qui deu ser, mare...?

VALÈRIA. — I que vols que sàpiga jo! Amagui’s aquí, senyor Nicola!

(El fa sortir per l’esquerra. FIOREL·LA para el disc. Mira al seu voltant per veure que res denunciï la presencia del noi a la casa. Després va a obrir. Entra VITTORIO.)

VITTORIO. — Bona nit, senyora Valèria! Aquí tenim les notícies de la nit...

VALÈRIA. — I que t’agafa a tu, ara? Qui t’ha demanat el diari?

VITTORIO. — Les notícies de la nit no les porten pas els diaris... porto aquesta carta per la Fiorel·la.

VALÈRIA. — Una carta?

VITTORIO. — Una carta urgent del senyor Leònida per la seva filla.

(Li dóna una carta a VALÈRIA.)

VALÈRIA. — (Agafant-la.) I on és ara, el senyor Leònida?

VITTORIO. — A baix, al quiosc de diaris. Enfadat com mai l’havia vist. Sort que plou, sinó amb el foc que li surt de la boca m’hauria calat foc a la barraca. Bona nit! (Se’n va.)

VALÈRIA. — (Donant la carta a la seva filla.) Que diu? Llegeix i no et deixis ni una coma!

FIOREL·LA. — (Llegint.) “Comunicat urgent per tota la família, dos punts. De la mateixa manera que Napoleó no havia contat amb l’arribada de Blücher, coma, jo no havia suposat que l’estada del jove Nicola al meu pis em prohibiria de poder-hi posar els peus, punt i seguit. I per acabar-ho d’adobar, plou a bots i barrals, admiració. En conseqüència, aquí van les meves instruccions, dos punts.

Primera, dos punts. Anunciaré la meva arribada trucant a la porta tres copets curts, coma, seguits d’una pausa que donarà pas a un quart cop, coma, més fort.

Segona, dos punts. A aquesta senyal, tancareu al jove Nicola a la cambra dels mals endreços, coma, fent-li creure que es tracta d’una probable arribada de la policia.

Tercera, dos punts. Que aquesta espècie de ruc, anomenat Antoni, coma, faci un simulacre de feina inesperada fora de casa, coma, ja que si jo el trobo jugant el paper de fals marit, coma, es recordarà de mi tota la seva vida, punt i apart.

Salutacions distingides, coma, Leònida Papagatto, punt i final.”

VALÈRIA. — No calia ni que la firmés, només ton pare podia escriure una carta així!

FIOREL·LA. — Però, si es presenta de sobte, que fem?

VALÈRIA. — Porta 140.000 lires a la butxaca. Podria anar a dormir a qualsevol lloc!

FIOREL·LA. — Vina, Nicola. (Aquest entra de l’esquerra.) Era tant sols el repartidor de diaris. Però si estàs tremolant!

NICOLA. — He de confessar que tinc por... Tinc els nervis desfets... no em puc dominar...

FIOREL·LA. — Hauries de mirar de tranquil·litzar-te.

NICOLA. — Potser he begut una mica massa de vi, l’ampolla que el Coronel ha fet portar, crec que ha contribuït a...

VALÈRIA. — Però si n’ha begut a penes, dos gotets...

NICOLA. — És que no estic massa acostumat a beure un vi tant dolent.

VALÈRIA. — Sap que farem? Es posarà aviat al llit i... (Truquen a la porta.)

NICOLA. — Altra vegada. Qui deu ser ara? (Vol marxar per l’esquerra.)

VALÈRIA. — (Retenint-lo.) No! Per aquí, no!

(El porta a la cambra dels mals endreços.)

Potser és menys confortable, però és més segur. Vingui!

(El fa marxar per la dreta i tanca la porta per fora. FIOREL·LA va a obrir i entren ILONA i RAIMON.)

ILONA. — (Sorpresa de veure FIOREL·LA.) Senyoreta...?

VALÈRIA. — Entri, de pressa, li prego senyora! No es preocupi, és la meva filla Fiorel·la. Aquest matí no hi era i per això no la coneixia.

ILONA. — I Nicola, on és?

FIOREL·LA. — El vaig a buscar tot seguit, senyora. (Surt per la dreta.)

RAIMON. — Com esta el meu cosí?

VALÈRIA. — Molt espantat.

(Entra NICOLA per la dreta.)

ILONA. — Com et trobes, fill meu?

NICOLA. — Es terrible, mare... No faig més que pensar...

ILONA. — Estàs bé, aquí?

NICOLA. — Molt bé, mare. Tots són molt amables.

(Truquen a la porta d’entrada. Tres copets, pausa; un altra de més fort. La senyal de LEÒNIDA.)

ILONA. — Quí pot ser?

VALÈRIA. — Vol dir que han trucat? Jo no he sentit res. I tu, Fiorel·la?

FIOREL·LA. — No, mare.

NICOLA. — Veus, mare on he arribat? Juraria que havien trucat!

ILONA. — Però es que han trucat! Jo ho he sentit ben clar... tres cops... i després un cop de més fort ...

VALÈRIA. — Ah! Uns cops... toc, toc, toc... és el veí del costat que fuma en pipa i espolsa la cendra contra la paret ...toc, toc... i sembla que truquin aquí, oi?

(Es tornen a sentir els cops seguits, una pausa; un altre cop més fort.)

RAIMON. — Estan trucant a la porta!

VALÈRIA. — Ara, em sembla que sí.

NICOLA. — I si és la policia?

VALÈRIA. — No, no crec... no tingui por.

ILONA. — (A FIOREL·LA.) Senyoreta, li prego, amagui’l! De pressa!

(FIOREL·LA, s’emporta NICOLA per l’esquerra.)

Pot obrir, senyora.

VALÈRIA. — Oh, no crec que sigui res important ... (Parlant molt fort.) Potser algú que ja haurà marxat! Sí, sí... ha marxat... el sento Baixar l’escala. (Es tornen a sentir els cops d’abans.) Ja ho veu estimada senyora, ja ho diu el refrany! “El que truca com un sord, no té orelles per escoltar”!

ILONA. — Doncs no l’he sentit a dir mai aquest refrany...

VALÈRIA. — (Cridant més fort.) Entri!

(Apareix LEÒNIDA, sorprès de veure ILONA i RAIMON, agafa un aire desinvolt.)

ILONA. — Vostè, Coronel?

LEÒNIDA. — Estimada senyora...

RAIMON. — Vostè, aquí, a aquestes hores?

LEÒNIDA. — Vinc de casa dels Verdemani, on hem celebrat la festa de la imposició del birret cardenalici al seu oncle i... tornant, m’he dit... Aniré a fer una visiteta a la família... la família... (A VALÈRIA.) Família, què…?

VALÈRIA. — Papagatto.

LEÒNIDA. — Això mateix! Per saber noves del jove Nicola. Em sento responsable d’aquest afer.

ILONA. — Molt amable, Coronel.

RAIMON. — Coronel, no voldria que s’ho prengués malament... però li agrairíem que, durant uns dies procurés de no protegir-nos més. Les seves visites podrien perjudicar a Nicola. M’ha comprés, veritat?

LEÒNIDA. — Justament no hi vinc mai aquí… i avui sortint de la casa els...

RAIMON. — Verdemani...

LEÒNIDA. — Exactament. He desitjat fer una visita a la família... (A VALÈRIA.) Família...?

VALÈRIA. — Papagatto...

LEÒNIDA. — Això... On és el simpàtic minyó?

VALÈRIA. — Es allà, amb la Fiorel·la.

LEÒNIDA. — I es troba bé en el seu nou allotjament?

ILONA. — Sí... crec que sí. A propòsit, Coronel... quina suma ha decidit per recompensar l’hospitalitat d’aquesta bona gent?

LEÒNIDA. — (Portant a ILONA, a part.) 50.000...

ILONA. — (Que estava distreta i no l’ha sentit bé.) Quant...?

LEÒNIDA. — 60.000 per dia.

ILONA. — 60.000…?

LEÒNIDA. — Ho troba massa poc, naturalment ...

ILONA. — No, no... em sembla que ja esta bé.

LEÒNIDA. — Així, no vol augmentar la tarifa?

ILONA. — No, quan tot s’haurà acabat, ja els faré un present. De tota manera aquest migdia, ja els he deixat 50.000 lires!

LEÒNIDA. — Molt ben fet! A qui les hi ha donat?

ILONA. — Al marit, naturalment.

LEÒNIDA. — Doncs molt mal fet! Es un torrat! Quan té diners a les butxaques, se’ls va a gastar a la taverna. Aquests diners no els tornarem a veure!

ILONA. — Jo no hi comptava.

LEÒNIDA. — Jo sí!

ILONA. — Com diu, Coronel?

LEÒNIDA. — Dic, que jo comptava veure’ls entre les mans d’aquesta pobra gent... Es la família la que s’ha d’aprofitar de la seva generositat i no pas aquell torrat! Ja veurà, jo avançaré els diners i vostès me’ls tornen a mi. Li sembla bé?

ILONA. — Ja n’ha avançat massa!

LEÒNIDA. — No té importància... què... Ja se’n van, oi?

RAIMON. — No. Ens quedarem encara una estona.

LEÒNIDA. — Li adverteixo que està el seu fill.

(ILONA i LEÒNIDA se’n van per l’esquerra. RAIMON es dirigeix a VALÈRIA.)

RAIMON. — Tenim el cotxe a baix. No pateixi.

LEÒNIDA. — Aleshores, anem a veure al seu fill.

(ILONA i LEÒNIDA se’n van per l’esquerra. RAIMON es dirigeix a VALÈRIA.)

RAIMON. — Senyora, el vostre marit, és aquí?

VALÈRIA. — (Sense pensar.) Que no l’ha vist?

RAIMON. — Com diu?

VALÈRIA. — Bé... vull dir si té necessitat de veure’l.

RAIMON. — M’agradaria parlar amb ell.

VALÈRIA. — Ara mateix? Es a l’habitació.

RAIMON. — Que és precís demanar una audiència, per parlar amb ell!? Cridi’l, sisplau...

VALÈRIA. — Es necessari?

RAIMON. — És urgent!

VALÈRIA. — Si és així... Antoni... Leònida… Leònida…

LEÒNIDA. — (Entrant per l’esquerra.) Què vols?

RAIMON. — De vostè res, Coronel. Per què?

LEÒNIDA. — Perdó, havia entès, Coronel... Coronel...

VALÈRIA. — No. Era al meu marit a qui cridava... (Torna a cridar.) “Carinyet”... “carinyo”...

LEÒNIDA. — (Empipat.) Ah, encara és aquí el vostre marit? Jo em creia que era fora...

ANTONI. — (Sortint de la cambra en samarreta imperi.) No, Coronel, encara sóc aquí!

LEÒNIDA. — Mira-te’l, ja ha superat les regles de la més elemental decència! Vivint en plena orgia! Sodoma i Gomorra!

RAIMON. — No comprenc que el pot sorprendre.

LEÒNIDA. — Però que no ho veu? Aquest home es passeja per la cambra de la seva senyora en samarreta!

VALÈRIA. — Però a la cambra també hi ha l’avi. Vostè mateix el va fer traslladar allí!

LEÒNIDA. — Ah, hi ha l’avi?

VALÈRIA. — Es clar ...

RAIMON. — Perdoni, Coronel no és que el vulgui ter fora, però és que entre aquesta família i nosaltres, han quedat moltes coses per aclarir. Si em permet, doncs... (Porta a LEÒNIDA cap a la sortida.)

LEÒNIDA. — (Resistint-se.) Ah! Vol que me’n vagi... Doncs, esperi’s! En qualitat de fundador del Comitè m’he d’assegurar que l’avi està ben instal·lat. El pobre no es pot defensar i el poden haver posat d’esquena al... vaja... al dallonses... i no podria veure res. Que fa el vell, senyora?

VALÈRIA. — Que vol que faci? Res! Es vell i paralític!

LEÒNIDA. — EII potser sí, però el seu marit és massa llest pel que estic veient. I de paralític, res. (Ràpidament ell i VALÈRIA, se’n van.)

RAIMON. — (Mirant si estan de veritat sols.) Em permet que li parli un moment?

ANTONI. — A les seves ordres.

RAIMON. — Es tracta d’una cosa confidencial que ha de quedar entre nosaltres dos.

ANTONI. — Soc cec, mut i sord... quan convé.

RAIMON. — Molt bé, així m’agrada. Des del moment que ha acceptat una retribució per amagar el meu cosí, s’ha convertit en el nostre còmplice... Està al cas?

ANTONI. — Del tot.

RAIMON. — Això vol dir que ha de guardar la màxima discreció sobre el que ara li diré... Servei que estarà ben pagat, naturalment ...

ANTONI. — I... de què es tracta?

RAIMON. — Aquesta nit s’ha de portar a casa seva una persona.

ANTONI. — Una altra. I qui és?

RAIMON. — Alexis, el majordom.

ANTONI. — Alexis, el majordom? Però... no està mort?

RAIMON. — Ben mort.

ANTONI. — I he d’amagar un mort a casa meva? Això és molt greu, senyor... molt greu!

RAIMON. — Només aquesta nit.

ANTONI. — Comprenc... però aquí... a casa meva... i si algú s’entera?

RAIMON. — No pateixi, he pres totes les precaucions.

ANTONI. — Té necessitat de fer-lo desaparèixer?

RAIMON. — Es absolutament necessari. Si declarem la seva mort, hi haurà unes investigacions que podrien perjudicar a Nicola.

ANTONI. — Però... va ser un accident...

RAIMON. — Oh, amic meu... això no és gens fàcil de provar!

ANTONI. — Em demana una cosa molt perillosa. I si algú es posa a buscar al difunt?

RAIMON. — Per aquesta banda, no hi ha por. L’Alexis és apàtrida!

ANTONI. — Pobret! I ho sabia, ell?

RAIMON. — Apàtrida...! Que vol dir, si ho sabia? Apàtrida, home! Vol dir sense pàtria, sense nacionalitat... sense res... ni família, ni ambaixador, ni res... Ningú hi pensarà mai més. Ho entén?

ANTONI. — Ho entenc, ho entenc... Però, noi, es tracta d’amagar un cadàver i això... no, no m’interessa!

RAIMON. — Senyor Papagatto... Hi ha 1 milió de lires, per vostè.

ANTONI. — Ah! Si es tracta d’una bona obra, no en parlem més. No

ILONA. — (Entrant per l’esquerra.) En Nicola esta més tranquil.

RAIMON. — No ens en poden refiar. El xoc ha estat molt fort. Vés a reposar, tieta. Jo em quedaré encara una estona. (VALÈRIA i LEÒNIDA, surten de la cambra. Es veu que han tingut una baralla.)

LEÒNIDA. — Ja estic més tranquil. L’avi està ben instal·lat.

VALÈRIA. — (Mirant l’ANTONI.) L’ha posat al llit de matrimoni!

LEÒNIDA. — “Honora la vellesa si vols que la teva sigui honorada”

(Truquen a la porta. Tots es queden parats.)

ILONA. — Quí pot ser?

VALÈRIA. — I jo que sé!

RAIMON. — Espera a algú?

VALÈRIA. — No.

ILONA. — Déu meu! (Més trucades.)

VITTORIO. — (Des de fora.) Senyor Leònida, obri!

VALÈRIA. — Ah, és en Vittorio.

LEÒNIDA. — I que deu voler a aquestes hores?

(VALÈRIA va a obrir. Entra VITTORIO, aguantant a ROBERT, un jove completament esgotat per tres dies de ball seguit. Va amb els ulls tancats i de tant en tant es mou amb moviments nerviosos i convulsius, com si ballés en una mena de somni.)

VITTORIO. — Us porto en Robert!

VALÈRIA. — Ah, ha tornat en Robert ...

LEÒNIDA. — En Robert ha tornat...

RAIMON. — I qui és aquest Robert?

ANTONI. — És el fill de...

VALÈRIA. — (Interrompent-lo.) Sí, és el fill del meu primer marit.

ANTONI. — Això mateix. Del primer marit que és mort.

LEÒNIDA. — (Fa un gest apartant els mals esperits.) Ah, és mort?

VALÈRIA. — Déu meu! En quin estat torna el meu pobre fill...

VITTORIO. — El empleats del Palace, l’han hagut de treure a pes de braços.

ILONA. — El pobre! I que té? Es mou sempre així?

VALÈRIA. — Sempre no! Es que fa tres dies i tres nits que balla sense parar...

RAIMON. — Que segui!

VITTORIO. — No! Han dit que no el facin seure, almenys durant dues hores, sinó volen que perdi els seus reflexes.

LEÒNIDA. — Però, ha guanyat alguna cosa?

VITTORIO. — Ni un ral. Ha parat a les 120 hores. I encara hi ha nou parelles que segueixen.

LEÒNIDA. — Quina llàstima...

VALÈRIA. — Robert! Robert...! Com et trobes?

ROBERT. — Cansat... cansat... molt cansat.

VITTORIO. — Que en faig?

ANTONI. — Doneu-me’l. Ja me’l carregaré.

ROBERT. — (Agafant-se al braç de l’ANTONI, es posa a ballar. Després mira a LEÒNIDA.) Vull dormir, pare... vull dormir...

VITTORIO. — Res de dormir. S’ha de passejar. Bé, jo me’n vaig. Bona nit a tothom.

VALÈRIA. — Moltes gracies, Vittorio.

VITTORIO. — Els hi recomano altra vegada... Que passegi, que camini... molts passejos. (Se’n va.)

ROBERT. — (Aguantat per l’ANTONI, passeja per la sala, sense esma. S’atura davant del seu pare.) Pare, pare... em perdones...?

LEÒNIDA. — (Se’l queda mirant com si el noi no hagués dit res. Després diu als altres.) Però, a qui parla?

ROBERT. — A tu, pare... Perdona’m...

LEÒNIDA. — Senyora, jo crec que aquest noi, a més del cansament, ha tingut la meningitis...

VALÈRIA. — Esta esgotat, Coronel... perdoni’l.

LEÒNIDA. — Doncs posi’l al llit d’una vegada. Allà dalt, amb l’avi. Hi estarà molt bé.

ILONA. — Però i si el pobret, perd els seus reflexes?

LEÒNIDA. — Li podem donar un parell de pinyes i ja veurà com torna en sí. Apa! Enduguin-se’l!

ROBERT. — Sí, pare... bona nit, pare...

LEÒNIDA. — Es una idea fixa. Es creu ben bé que sóc el seu pare...

ILONA. — Potser s’assembla al seu difunt pare, Coronel.

LEÒNIDA. — Potser sí, potser sí...

(ROBERT, sostingut per VALÈRIA i ANTONI, se’n van.)

RAIMON. — (A LEÒNIDA.) Voldria tenir la bondat d’acompanyar a la meva tia... jo m’he de quedar encara un moment.

LEÒNIDA. — Ah, vostè es queda?

RAIMON. — Encara una estona…

LEÒNIDA. — Vingui amb nosaltres, estimat amic. Sigui bon minyó.

RAIMON. — De cap manera! Bona nit, Coronel. He de parlar amb Nicola. Bona nit, tieta i no pateixis.

(RAIMON se’n va per l’esquerra.)

ILONA. — Esperem que tot acabi bé.

LEÒNIDA. — No ho crec. De la manera com van les coses...

ILONA. — Anem?

LEÒNIDA. — (Mirant a dins.) No li sembla que jo...

ILONA. — Apa, anem, Coronel... serà millor.

LEÒNIDA. — Per què serà millor?

ILONA. — Coronel, me n’he adonat de tot... de tot.

LEÒNIDA. — I què es, tot?

ILONA. — He comprès que hi ha un motiu, que el fa quedar en aquesta casa, i no precisament, el de la beneficència...

LEÒNIDA. — Que diu, senyora?

ILONA. — M’he adonat de la seva manera de trucar a la porta. Allò era una senyal convinguda, no?

LEÒNIDA. — Una senyal convinguda?

ILONA. — Exactament. I aquest interès en entrar a l’habitació, sol, amb la senyora Papagatto... Per què?

LEÒNIDA. — Per ocupar-me de l’avi...

ILONA. — Per ocupar-se d’una altra cosa, Coronel! Vostè desitja convertir-se en l’amant de la senyora Papagatto. Està ben clar.

LEÒNIDA. — (Rient forçadament.) Ja, ja... Jo busco... jo l’amant de la senyora Papagatto... Ja, ja...

ILONA. — Podria resultar perillós.

LEÒNIDA. — Perillós?

ILONA. — No em negarà que es veu clarament que estan enamorats!

LEÒNIDA. — Quí?

ILONA. — Ella i el seu marit.

LEÒNIDA. — Perdoni, senyora, però no pot ser.

ILONA. — No s’ho creu, eh? Com es veu que no els ha vist en la seva intimitat... amables... carinyosos...

LEÒNIDA. — Carinyosos? Comèdia, senyora, pura hipocresia. Vaja, així m’ho penso...

ILONA. — No. Coronel es veia ben clar. Estan enamorats: I és tan bonic!

LEÒNIDA. — Bonic? Això és bonic? Però si no poden estar mai sols...! A veure, senyora. Allà hi ha l’avi. Allí la noia i Nicola. Sempre hi ha algú o altre, doncs... on els han pogut veure sols... A la cambra dels mals endreços?

ILONA. — No sigui groller, Coronel. Mirant-los n’hi ha prou.

LEÒNIDA. — I posaria les mans al foc?

ILONA. — Però que té d’estrany, que una dona estigui enamorada del seu marit?

LEÒNIDA. — El seu marit? Quin marit?

ILONA. — El seu.

LEÒNIDA. — Senyora meva, hi ha marits i marits... i el seu és un miserable... un torrat...

ILONA. — Però és el seu marit! Jo no el penso deixar, fins que em prometi de no tornar a posar els peus en aquesta casa.

LEÒNIDA. — Jo, prometre... i per que he de prometre...?

ILONA. — Vostè és un sensual, Coronel.

LEÒNIDA. — Jo?

ILONA. — Sí, vostè, que ve aquí amb l’única esperança de poder disfrutar del pecat... original. La pometa pecadora...

LEÒNIDA. — La pometa...? Senyora, aquí ja fa dies que és difícil trobar alguna cosa per menjar. Ni que sigui un plat de llenties.

ILONA. — No s’ho prengui a broma, Coronel. Es de mal gust ...i anem-nos-en d’una vegada!

LEÒNIDA. — (Resistint-se.) Però...

ILONA. — No en parlem més. Serà el millor per a tots. (Se’n van.)

RAIMON. — (Entrant per l’esquerra. Es veu que esperava la marxa de LEÒNIDA. Crida a la cambra.) Senyora Papagatto... Senyora Papagatto...! El seu marit, pot sortir un moment?

VALÈRIA. — (De dins.) Ha marxat el Coronel?

RAIMON. — Sí, ha marxat per fi!

ANTONI. — (Entrant.) Estic a la seva disposició, senyor. Que s’ha de fer?

RAIMON. — S’ha d’anar a buscar el bagul que conté les despulles mortals del pobre Alexis, i l’haurem de portar aquí! Demà a primera hora, vindre a emportar-me’l.

ANTONI. — Em, sembla molt , bé... i mentrestant no em podria avançar alguna coseta...?

RAIMON. — (Li dóna un sobre.) Aquí té 500.000 lires. Les altres 500.000, quant tot s’hagi acabat.

ANTONI. — Molt bé. (Guardant-se el sobre.) Som-hi doncs. Té el cotxe de morts a baix?

RAIMON. — Siiit... calli... tinc el meu cotxe.

ANTONI. — Es clar! Ja està posat el...?

RAIMON. — No tingui por. Ja esta posat dins del bagul. I l’he tancat amb clau. Ara només falta...

ANTONI. — Traslladar-lo... doncs, endavant! Valèria… surto un moment amb el senyor...

VALÈRIA. — (Entrant.) On vas?

RAIMON. — Anem a buscar una maleta... o potser un bagul amb la roba i les al tres coses de Nicola.

ANTONI. — Torno de seguida. Aneu a dormir. No, tu no. Espera’m desperta, per si de cas...

VALÈRIA. — Per si de cas, què...?

ANTONI. — Per si de cas... bé... ja t’ho explicaré quan torni. (Els dos homes marxen.)

VALÈRIA. — Aneu adormir... Es fàcil de dir això. Hi ha més gent aquí que al Ritz! (Cridant.) Fiorel·la... Fiorel·la...!

FIOREL·LA. — (De dins.) Sí, mare... (Entra.)

VALÈRIA. — Crec que el senyor Nicola deu voler anar a dormir... Aviat serà dos quarts de dotze.

FIOREL·LA. — Li he deixat la manta. Dormint amb la tieta Matilde, no tindré fred.

VALÈRIA. — Les tres dormirem juntes. El teu estimat germà ha tingut la idea de deixar de ballar, precisament, avui.

FIOREL·LA. — I on és, ara?

VALÈRIA. — Dormint amb el Matusalem. Semblen dues mòmies.

FIOREL·LA. — Crido en Nicola?

VALÈRIA. — Sembla que no et desagrada gens, aquest refugiat, oi?

FIOREL·LA. — Però, que dius, mare?

(Se’n va per l’esquerra i torna a entrar, amb NICOLA.)

VALÈRIA. — Apa,senyor Nicola. La seva habitació es a punt. Si continua plovent, es possible que tingui aigua corrent i tot!

FIOREL·LA. — Em sap greu que estiguis tan mal instal·lat.

NICOLA. — Però, si esta molt bé... el difícil serà que pugui agafar el son… estic desfet…

VALÈRIA. — Hauria tingut d’emborratxar-se per anar bé. Au posi’s al llit i veurà com s’adormirà.

(NICOLA, va a la cortina.)

FIOREL·LA. — Tinc una idea. Aniré a la farmàcia comprar un somnífer ...

VALÈRIA. — On has d’anar a aquestes hores! Escolta... per que no mirem el paquet de medicaments que ens ha portat la Baronessa. Hi pot haver alguna cosa que vagi bé. (Obre el paquet.) Pomada de penicil·lina... no... Vitamines A, B, C... li podríem donar a l’avi, a veure si aprèn l’alfabet.

FIOREL·LA. — Mira, mare... Ronquium... (Llegint.) “Calmant contra l’insomni i els estats emotius...”

VALÈRIA. — Perfecte. El que ens feia falta.

FIOREL·LA. — (Llegint.) “De dos a quatre comprimits, segons prescripció facultativa.”

VALÈRIA. — L’hi haurem de donar sis, perquè li facin efecte. Té, dóna’ls-hi. (Omple un got d’aigua.)

FIOREL·LA. — Però, mare... s’està despullant...

VALÈRIA. — Ja hi vaig jo. Però si als 20 anys, jo hagués tingut por d’un home en calçotets, ni tu ni el teu germà, no serieu aquí... (Se’n va per la cortina. Des de dins.) Tingui, senyor Nicola. Prengui’s això i veurà com dormirà com un angelet!

NICOLA. — (De dins.) Gracies, senyora... estic tan cansat... (Pausa.)

VALÈRIA. — (De dins.) Molt bé... i ara a dormir!

NICOLA. — (De dins.) Bona nit, senyora.

VALÈRIA. — (Sortint de la cortina.) Una cosa feta. Apa, ara a dormir nosaltres. Apaga la llum.

(Se’n va per l’esquerra.)

FIOREL·LA. — (Apropant-se a la cortina.) Bona nit, Nicola.

NICOLA. — (De dins.) Bona nit... i gràcies.

FIOREL·LA. — (Apaga la llum. L ‘escena queda il·luminada per la claror que entra del carrer. Al davant de la cortina, diu:) Bona nit...

(No se sent resposta. Torna a dir-ho, més fort.)

Bona nit!

(Ningú respon. Se’n va per l’esquerra. Pausa. Entra ANTONI, mira al voltant, sense encendre la llum, i comprova que tothom dorm. Surt i torna a entrar seguit de RAIMON. Entre els dos porten un gros bagul.)

ANTONI. — On el deixem? A la cambra dels mals endreços..?

RAIMON. — Sí.

ANTONI. — Que, li faran recordatoris...?

RAIMON. — Sí... Calli! (Porten el bagul a la dreta. Quan tornen, al passar per la cortina, on dorm NICOLA, escolten.) Va bé... Respira tranquil·lament... (A ANTONI.) Bona nit!

ANTONI. — Bona nit, senyor.

RAIMON. — Quedem a les cinc en punt.

ANTONI. — Estigui tranquil, l’estaré esperant... (RAIMON, marxa. ANTONI va cap a l’esquerra.) Valèria... Valèria...!

VALÈRIA. — (Surt vestida com el primer acte. L’il·lumina una mica de llum que surt de la seva cambra actual.) Que vols, ara?

ANTONI. — Fiorel·la, dorm?

VALÈRIA. — Sí.

ANTONI. — I el teu marit?

VALÈRIA. — No ha tornat. No hi ha lloc per ningú més, aquí.

ANTONI. — Doncs deixaré la porta de la meva habitació, oberta...

VALÈRIA. — Però que hi tens al cap? Deixa’m tranquil·la! Es que no penses en res més!

ANTONI. — I que hem de fer ...Si no ho aprofitem ara que fem de marit i muller... Mai més!

VALÈRIA. — Vés-te’n!

(L’empeny cap a l’altra banda.)

ANTONI. — (Sortint.) T’espero!

(VALÈRIA se’n va per l’esquerra. L ‘escena queda fosca. El rellotge d’un campanar toca les dotze. La porta de la cambra dels mals endreços, s’obre grinyolant. Apareix per la dreta la silueta d’un home que com un autòmat, camina per l’escena. Encén una llanterna. És ALEXIS, el majordom amb la clàssica armilla ratllada. Porta una gran taca vermella al pit, mira al seu voltant i es dirigeix al racó on dorm NICOLA. Aparta la cortina i es planta davant del llit com si fos un fantasma amb la llanterna a la cara. Parla amb veu d’ultratomba.)

ALEXIS. — Assassííí...! Assassí maleït... Mira’m! Soc jo, l’Alexis... Tu m’has mort i el meu fantasma et perseguirà per tot arreuuu... Mira’m... et dic...!

(NICOLA, dorm tranquil·lament.)

Assassííí... Assassí maleït ...Sóc jo, l’ Alexis.

(El discurs es interromput per un ronc de NICOLA, ALEXIS fa un gest d’impaciència. Torna parlar amb veu més forta, però no massa.)

Eh...! Eeep...! Pssst ...! (En to natural.)

Senyor Nicola, l’esmorzar...

(NICOLA, diu alguna cosa en somnis. ALEXIS, reprèn el to de fantasma.)

Assassííí... sóóóc l’Alexiiis... Tu m’has mort, però el meu fantasma...

(Aquesta vegada el discurs és interromput per tres cops seguits, pausa i un cap fort a la porta. Els cops propis de LEÒNIDA. ALEXIS apaga la llanterna. Tornen a trucar. Entra LEÒNIDA, a fosques. ALEXIS no té temps d’amagar-se al bagul i entra darrera la cortina de NICOLA.)

LEÒNIDA. — (Ha entrat amb precaucions. S’assegura que NICOLA dorm. ALEXIS, darrera la cortina resta invisible per ell. Va a la seva cambra. Hi dóna un cop d’ull. Després va a la de l’esquerra.) Valèria... Valèria...!

(Durant aquest temps, ALEXIS ha sortit de la cortina i torna a la dreta on hi ha el bagul.)

VALÈRIA. — (Entra en camisa de dormir.) Es pot saber, que vens a fer aquí?

LEÒNIDA. — (Senyalant el racó de la cortina.) Parla més baix...

VALÈRIA. — Encara que cridis més que el Pavarotti, no et sentirà. Li hem donat un somnífer i no hi ha por que es desperti.

LEÒNIDA. — Li has donat un somnífer...?

VALÈRIA. — Sis comprimits de Ronquium.

LEÒNIDA. — (Encén la llum i va cap a ella indignat.) Sis comprimits de Ronquium... demana’m perdó!

VALÈRIA. — Has tornat per dir bestieses?

LEÒNIDA. — He tornat per fer-te un cap gros, així!

VALÈRIA. — A qui?

LEÒNIDA. — A tu! Que passa...?

VALÈRIA. — (Amenaçant-lo amb una ampolla.) I jo et trencaré el teu amb aquesta ampolla! (L’alça, però hi ha una mica d’aigua i es mulla.)

LEÒNIDA. — (Canviant de to.) Calma... nena, calma. Vas molt poc vestida, per remullar-te així. Escolta’m...

VALÈRIA. — Però, que et passa...?

LEÒNIDA. — Que algú ha observat uns certs esguards libidinosos, entre tu i aquesta mena d’objecte sexual, anomenat Antoni.

VALÈRIA. — Què dius, ara?

LEÒNIDA. — Això explica la meva decepció i la meva melanconia... Ja que una dona que te la sort de pertànyer espiritual i físicament a Leònida Papagatto...

VALÈRIA. — Més espiritual que físicament...

LEÒNIDA. — Aquesta dona no pot fer cas, d’aquesta mena de subproducte humà anomenat Antoni!

VALÈRIA. — Has acabat?

LEÒNIDA. — On és l’ Antoni?

VALÈRIA. — I que sé jo? Ja fa hores que es fora!

LEÒNIDA. — No me’n fio ni així! Dormiré aquí amb els ulls oberts!

(Va a la cambra dels mals endreços i veu el bagul.)

Què significa aquest bagul

VALÈRIA. — L’han portat el senyor Raimon i l’ Antoni. Hi ha les coses del noi. Ja veus que no hi ha lloc. Hauràs d’anar a dormir fora.

LEÒNIDA. — (Des de dins.) Astúcia femenina... No, estimada meva... no! Jo dormiré aquí. Trauré el bagul i em quedaré al observatori! Porta’m un coixí!

(VALÈRIA se’n va per l’esquerra. LEÒNIDA entra per la dreta i fent grans esforços porta el bagul al costat de la cortina.)

Mare meva... Com pesa... aquest noi es deu vestir amb les armadures dels seus avantpassats!

(Entra VALÈRIA, amb un coixí, per l’esquerra.)

Has anat de pressa. I l’avi, s’ha despertat?

VALÈRIA. — Com vols que ho sàpiga? Si assegut ja sembla mort, figura’t quan està estirat! Bé... ja tens l’observatori a punt ...Si el senyor General no mana res més, me’n aniré a dormir!

LEÒNIDA. — No te’n fumis de mi, Valèria...

(Ella torna a agafar l’ampolla.)

Calma’t. No tinc set més que d’honor i de fidelitat.

VALÈRIA. — Em sembla molt bé!

(Marxa per l’esquerra. LEÒNIDA apaga la llum. Se’n va a la cambra dels mal endreços, a la dreta. L ‘escena queda buida. A les fosques. Toquen les tres. La tapa del bagul s’obre, però en sentir-se un soroll, es torna a tancar. Entra ANTONI, es dirigeix amb precaucions a la cambra de l’esquerra. LEÒNIDA, surt del seu amagatall, sense americana i amb un bastó.)

LEÒNIDA. — “Alto”! Qui és!?

ANTONI. — (Espantat.) Soc jo, senyor Leònida... l’ Antoni.

LEÒNIDA. — (Fent servir el bastó com un fusell.) Si et mous, disparo!

(Encén la llum.)

Què vens a fer, aquí?

ANTONI. — Jo...

LEÒNIDA. — Respon o disparo!

(S’adona que té un bastó i no un fusell i l’agafa com bat de beisbol.)

Respon o et trenco el cap.

ANTONI. — Jo venia per… perquè el senyor Raimon i jo hem portat un bagul... amb els vestits de... llavors jo...

LEÒNIDA. — Porc! No parlis més que ho sé tot!

ANTONI. — Però que sap, senyor Leònida? Si no hi ha res a saber!

LEÒNIDA. — Tot, ho sé tot! No valen les protestes! M’he ben mort!

ANTONI. — Ah, es tracte del mort?

LEÒNIDA. — No et fa pena?

ANTONI. — Home, es tractava d’un secret i jo... ningú ho havia de saber...

LEÒNIDA. — Aleshores, és veritat, canalla?

ANTONI. — Es clar, que és veritat! Però no s’ho prengui així, home! Sempre he pensat repartir-la amb vostè... meitat i meitat.

LEÒNIDA. — Que vol dir... meitat i meitat...?

ANTONI. — Una meitat per vostè i una altra meitat per mi.

LEÒNIDA. — I et creus que es pot arreglar així. Els dos a la vegada? Així de tranquil, ho dius?

ANTONI. — No crec que hi hagi cap inconvenient. Hi ha 500.000 lires a guanyar...

LEÒNIDA. — (Sorprès, seu al bagul.) Eh... 500.000 lires...?

ANTONI. — Quant haurem embarcat, llavors llestos!

LEÒNIDA. — Embarcat? Es que et dediques a la “trata” de blanques?

ANTONI. — Quin “trata” ni quins romansos.

(Fa el gest de tirar un cos a l’aigua.)

Un cop embarcat... plouf! Al mar.

LEÒNIDA. — (S’alça. Cridant.) Valèria!

ANTONI. — (Mirant al seu darrera.) Que és aquí?

LEÒNIDA. — Quí?

ANTONI. — La vostra dona... No la crida?

LEÒNIDA. — No la crido! Me’n sorprenc! Així, Valèria... “plouf” (Fent el mateix gest.)

ANTONI. — No em dirà que s’està banyant aquesta hora?

LEÒNIDA. — No te’n fotis de mi... si no vols que...!

ANTONI. — No me’n foto pas. Us prometo que hi ha 500.000 lires...

LEÒNIDA. — (Seient al bagul.) Per fer desaparèixer a Valèria?

ANTONI. — Però, qui parla de Valèria? Per fer desaparèixer l’Alexis!

LEÒNIDA. — L’Alexis?

ANTONI. — El cadàver del majordom

LEÒNIDA. — El cadàver del majordom... I on és aquest cadàver?

ANTONI. — Sota el vostre cul. Aquí! (Assenyalant el bagul.)

LEÒNIDA. — (Fent un salt.) Sota el meu cul? (Tremolant.) Sota el meu...

ANTONI. — Sí! Al bagul!

LEÒNIDA. — Hi ha un cadàver en el bagul?

ANTONI. — Sí. Aquí esta... Que no ho sabíeu?

LEÒNIDA. — Es clar... jo ja sabia... que estic confós, vaja... em confonia amb... ja m’entenc, jo!

ANTONI. — No és cap mal... al cap i a la fi... bé, vull dir...

LEÒNIDA. — I que ha vingut a fer a casa meva, el cadàver d’un majordom tancat en un bagul?

ANTONI. — Ha vingut a esperar.

LEÒNIDA. — A esperar què? El Judici Final?

ANTONI. — No. A esperar que siguin les cinc. A aquesta hora el senyor Raimon el vindrà a buscar... i donarà 500.000 lires als vius...

LEÒNIDA. — Ah! 500.000 lires als vius...

ANTONI. — Sí, 250.000 lires per cada un...

LEÒNIDA. — Un moment ... un moment! Deus voler dir 100.000 per tu i 400.000 per mi. El cadàver és aquí. I aquí és casa meva!

ANTONI. — Però jo, l’he portat!

LEÒNIDA. — Especulador! Explotes la teva falsa posició de cap de casa, per muntar un comerç de cadàvers a casa meva! Vés-te’n. El mort és meu!

ANTONI. — Molt bé. Si el mort és seu, ja s’encarregarà de donar-lo al senyor Raimot... Al mateix temps pot explicar’-li que hi fa aquí a les cinc del matí. Bona nit, Coronel...

LEÒNIDA. — Queda’t! Xantatgista, trampós... Mira... diguem... 300.000 per mi i 200.000 per tu... I tu t’encarregues de treure’l d’aquí. Et va bé?

ANTONI. — D’acord. Vostè mana. Tornaré a les cinc. Bona nit , camarada usurer... (Se’n va.)

LEÒNIDA. — (Sol.) Mira que m’és desagradable, aquest home.

(Apaga la llum. A les fosques va cap a la cambra dels trastos. Al passar es dóna un cop amb el bagul, que li fa fer un crit i un gest de dolor, que es transforma en la senyal de la creu. Agafa el bastó i marxa per la dreta. Se sent la una.)

ALEXIS. — (La tapa del bagul, es torna a obrir. L’ALEXIS, surt, va a la dreta i escolta. Després, com la primera vegada, encén la lot i va a la cortina, tornant a jugar l’escena del fantasma.) Assassííí ...Assassí maleiiit...! Tu m ‘has mooort... sóc el teu fantasmaaa...

(Sent soroll, apaga la llanterna i s’amaga darrera la cortina.)

MATILDE. — (Entrant.) Que no dorms, Fiorel·la...? Fiorel·la? Qui hi ha aquí? (Encén la llum i va a la cortina.) Qui hi ha aquí? (Obre la cortina i veu al NICOLA, dormint.) Ai, és cert que el jove dorm aquí... Però està dormint i jo he sentit una veu i un soroll! No estic pas boja!

(Pregunta a NICOLA.)

Ei, esta dormint ...?

(ALEXIS, s’ha desplaçat una mica per no ser vist. Se sent roncar a NICOLA.)

Li haurem de dir que no és bo, dormir amb la boca tan oberta. No hi ha ningú...?

(Dient això, se sent soroll del lloc on dorm LEÒNIDA.)

És clar que hi ha algú! Qui és? Leònida... ets veritablement tu...?

LEÒNIDA. — (De dins.) Obre... qui m’ha tancat?

MATILDE. — Sembla en Leònida... (Va a la dreta i obre. Queda sorpresa.) Leònida... ets veritablement tu...?

LEÒNIDA. — Qui ha passat la balda? Has estat tu?

MATILDE. — Jo? Si acabo d’arribar ...però he sentit un soroll per aquí i...

LEÒNIDA. — Es el soroll del Ronquium, Però no fa bufar tant fort, com per fer passar una balda!

MATILDE. — Doncs, aquí no hi ha ningú més, que aquest noi que dorm.

LEÒNIDA. — Llavors... és que algú altre, m’ha tancat aquí dins.

MATILDE. — Verge Santa... igual que el Hamlet... un fantasma... un fantasma, aquí...

LEÒNIDA. — Un barrut, és el que hi ha! Això no té res a veure amb Hamlet. El drama el faré jo! Poca-vergonya...! M’ha tancat a mi, i a casa meva mateix! El porc... el lladre... el brut!

MATILDE. — Però qui és aquest monstre?

LEÒNIDA. — Un monstre anomenat Antoni!

(Va a la porta, però s’atura. Sobtadament pregunta.)

Espera... On és Valèria?

MATILDE. — Valèria?

LEÒNIDA. — (Mira a l’esquerra.) Molt bé... Dorm. Dorm tranquil·lament.

MATILDE. — Dorm a la meva habitació? I jo, on dormiré? Al lloc dels trastos vells?

LEÒNIDA. — No, allí dormo jo!

MATILDE. — Perfecte. I que haig de fer? Quedar-me tota la nit així? (Seu sobre el bagul.)

LEÒNIDA. — No! Aquí no! Seu on vulguis, però aquí no!

MATILDE. — Per què? (S’alça.)

LEÒNIDA. — És el bagul de Nicola... amb les seves coses...

MATILDE. — I qui l’ha posat aquí... No deixa passar...

LEÒNIDA. — No el toquis!

MATILDE. — (Però ella sense fer cas agafa una nansa i amb tota facilitat, el trasllada a un altre lloc.) Aquí esta millor.

LEÒNIDA. — Com ho has fet, si es pot saber?

MATILDE. — Ja ho has vist. L’he agafat de la nansa... i l’he apartat una mica.

LEÒNIDA. — Voldries tornar-ho a fer?

MATILDE. — (El mou amb tota facilitat.) Si t’has proposat fer-me fer gimnàs, vas errat ...això no pesa quasi res...

LEÒNIDA. — No pesa?

MATILDE. — (El fa corre.) Gens. Sembla buit.

LEÒNIDA. — Buit? He suat com un animal per treure’l d’allà!

MATILDE. — Però esta tancat amb clau? Ah... no! (L ‘obre.)

LEÒNIDA. — (Que no mirava.) Santa Maria, mare de Déu pregueu per nosaltres...

MATILDE. — Ho veus? Esta buit!

LEÒNIDA. — (Mirant a dins.) Buit ...! Esta buit! M’han robot el mort!

MATILDE. — Que dius que t’han robat?

LEÒNIDA. — El mort!

MATILDE. — Quin mort?

LEÒNIDA. — Un mort de 300.000 lires...!

(Agafa a MATILDE i la porta cap a l’esquerra.)

Vés-te’n a dormir! El dormitori de les dones és aquest!

MATILDE. — (Marxant.) Ha begut... ha begut molt ...

LEÒNIDA. — (Decidit va a la porta del carrer i se sent trucar a la porta d’ANTONI. Torna a entrar.) Ara sí que riurem!

ANTONI. — (Entrant amb samarreta. Va mig adormit. Acabant de cordar-se els pantalons.) I ara, que passa?

LEÒNIDA. — Vine aquí! El mort ha fugit!

ANTONI. — Què?

LEÒNIDA. — He dit “el mort ha fugit”! On l’has posat?

ANTONI. — És el senyor Raimon qui l’ha posat al bagul. No jo!

LEÒNIDA. — Al bagul?

ANTONI. — Al bagul!

LEÒNIDA. — Obre’l!

ANTONI. — No puc, estar tancat amb clau.

LEÒNIDA. — Ah, està tancat amb clau?

ANTONI. — Sí, amb clau!

LEÒNIDA. — Doncs, mira! Sense clau! (L ‘obre. ANTONI va a mirar, aixeca el cap, mira a LEÒNIDA amb aire estúpid. EII el mira severament.)

ANTONI. — (Amb veu feble.) Santa Maria...

LEÒNIDA. — El mort ha fugit! Ha desaparegut...

ANTONI. — El mort ha fugit!

LEÒNIDA. — Es tracta de fer-lo reaparèixer... no?

ANTONI. — Ah, el podem fer reaparèixer?

LEÒNIDA. — (Jugant a prestidigitador.) Res a les mans, res a les butxaques... res al bagul!

(Canviant el to de veu i precipitant-se sobre l’ANTONI.)

Lladre... Mentider... Has entrat a casa meva... m’has tancat a l’habitació amb la balda... m’has robat el mort i l’has amagat per quedar-te amb les 500.000 lires, per tu sol!

ANTONI. — (Enfadat.) Eh? No senyor, no! Vostè l’ha amagat!

LEÒNIDA. — Què?

ANTONI. — Es clar... es vol quedar amb les 500.000... ell solet.

LEÒNIDA. — Jo?

ANTONI. — No em vol deixar ni una petita part del negoci...

LEÒNIDA. — (Amenaçant-lo i mirant el bagul.) Aquí tens la teva part!

(Camina al voltant del bagul i fa caure la tapa, fent soroll.)

ANTONI. — Adéu a 200.000 lires...

LEÒNIDA. — (Seguint el mateix joc.) Pobre de mi, dic jo! (Parant-se en sec.) On és, el mort?

ANTONI. — Això pregunto jo també... On és el mort?

ROBERT. — (Sortint i amb veu feble.) Pare... pare... Hi ha un mort!

LEÒNIDA. — (Vivament.) On?

ROBERT. — Aquí a l’habitació…

ANTONI. — L’heu amagat aquí...?

LEÒNIDA. — Jo? Tanca la boca, indecent!

(Va cap a on deia ROBERT, perseguit per l’ANTONI.)

Es meu, aquest mort!

(Surten tots dos, de pressa, seguits de ROBERT, endormiscat. En aquest moment, surt de la Cortina l’ALEXIS i es torna a ficar dins del bagul. Torna a sortir en LEÒNIDA, seguit de l’ANTONI i ROBERT.)

Vols dir-me on es, el mort?

ROBERT. — Sobre del llit, pare...

LEÒNIDA. — (Donant-li una bufa.) Imbecil... Es l’avi!

ANTONI. — I no esta mort... té 94 anys!

LEÒNIDA. — I és paralític!

ANTONI. — I imbècil!

LEÒNIDA. — (A ROBERT.) Com tu!

ROBERT. — I jo que sabia que tenia un avi paralític i imbecil de 94 anys a sobre el llit?

LEÒNIDA. — Vols veure com el faig sortir de dins un barret... com si fos un Colomí? Espera.

(Surt a casa de l’ANTONI.)

ANTONI. — No cal que busqui a casa meva. No hi és. El mort es aquí i sé on esta amagat. (Se’n va a la dreta.)

ROBERT. — (Va a l’esquerra.) Mare... tia Matilde... jo vull dormir... on...?

MATILDE. — (Surt de l’esquerra amb bata.) Ah, ja ets aquí? Ja som al complet! Què vols?

ROBERT. — Un llit per poder dormir...

MATILDE. — El mateix que jo.

VALÈRIA. — (Sortint, en bata.) Es pot saber que passa?

ROBERT. — No vull dormir al costat d’un vell paralític m’impressiona massa…

VALÈRIA. — Diga-li al teu pare. Ell l’ha fet posar allà.

FIOREL·LA. — (Sortint, en bata.) Mare, que li ha passat alguna cosa al Nicola?

VALÈRIA. — A ell? Si és l’únic que està tranquil aquí!

ANTONI. — (Sortint de la dreta.) Res... no hi res de res...

MATILDE. — Aquest també hi és?

LEÒNIDA. — (Entrant.) I ara, què?

ANTONI. — I vostè?

LEÒNIDA. — Encara no he acabat, jo!

ANTONI. — Jo tampoc.

(Se’n va per la esquerra. LEÒNIDA mira per l’escena i el racó on dorm NICOLA.)

ROBERT. — Pare... jo vull dormir...

(Es desplaça per l’escena més adormit que res, sense adonar-se del que passa al seu entorn.)

VALÈRIA. — Es pot saber, què busqueu els dos?

LEÒNIDA. — El mort!

VALÈRIA. — El què?

LEÒNIDA. — El mort! No l’heu vist pels voltants?

VALÈRIA. — S’han tornat bojos!

FIOREL·LA. — Però què dius, pare?

LEÒNIDA. — Hi havia un mort al bagul! I ara no hi és!

VALÈRIA. — Un mort al bagul? I quí es aquest mort?

LEÒNIDA. — Un mort de gran valor! Un mort de preu!

ANTONI. — (Entrant de l’esquerra.) L’Alexis!

LEÒNIDA. — El majordom!

ANTONI. — El mort del senyor Nicola!

MATILDE. — (Tremolant, apropant-se al bagul.) Aleshores... és per això que al bagul... hi ha un...

(Obre la tapa i mira l’interior. Queda paralitzada per la por. Deixa caure la tapa. El tremolar no la deixa parlar i vol dir als altres que el mort és al bagul, però no li surten les paraules de la boca. Durant aquest temps LEÒNIDA, que no s’ha adonat de res, agafa per la samarreta l’ANTONI.)

LEÒNIDA. — Escolta’m bé, paràsit! En aquesta casa mai ha desaparegut res, res... m’entens! Llavors... un mort... tampoc pot desaparèixer!

FIOREL·LA. — Pare, la tieta no es troba bé!

LEÒNIDA. — (Sense escoltar-la.) T’ho adverteixo per darrera vegada...

ANTONI. — Senyor Leònida, crec que la seva germana s’ha desmaiat...

LEÒNIDA. — (Deixant-lo anar, va cap a MATILDE que esta senyalant el bagul.) Que t’agafa ara a tu?

(Ella no pot parlar, es vol ter entendre gesticulant.)

FIOREL·LA. — Feu-la seure.

(Tots proven de fer seure MATILDE al bagul, però ella s’hi resisteix desesperadament, senyalant-lo amb gestos esgarrifosos.)

LEÒNIDA. — Però, que vol dir? Que senyala? El bagul?

(Aixeca la tapa i ell i ANTONI miren a dins. Sense dir una paraula, tanquen ràpidament i s’asseuen a sobre. MATILDE per fi, fa un crit esgarrifós i es desmaia als braços de FIOREL·LA i VALÈRIA, que la fan seure a una cadira.)

ROBERT. — (En aquest moment, ROBERT, que ha anat seguint el seu pelegrinatge per l’escena, sense enterar-se de res, aixeca la cortina veient a NICOLA.) Pare... Pare...! Aquí hi ha un mort!

FI DEL SEGON ACTE

ACTE TERCER

(Mateix decorat. És l’endemà a darrera hora del matí. Al aixecar-se el teló ILONA i VALÈRIA entren a escena venint de l’esquerra.)

ILONA. — És ben cert que una desgracia no ve mai sola.

VALÈRIA. — Però senyora, no és pas greu. Es tracta d’unes setmanes.

ILONA. — Es diria que el destí s’ha posat en contra del meu pobre Nicoletto.,

VALÈRIA. — El Coronel, que no pot tardar, us tranquil·litzarà.

ILONA. — Esperem-ho així.

(Entra NICOLA, per l’esquerra, assegut a la cadira de l’AVI. Porta una cama embenada. FIOREL·LA, porta la cadira.)

NICOLA. — Ho veus, mare. Fiorel·la és formidable!

FIOREL·LA. — Es que ell és molt valent.

ILONA. — Si el metge confirma que no et pots moure, faré venir una infermera.

NICOLA. — Fiorel·la, és la millor infermera del món. (Truquen.)

VALÈRIA. — Aquí esta el doctor!

FIOREL·LA. — Llavors me’n vaig. (Marxa per l’esquerra.)

VALÈRIA. — Entri...!

(Entra LEÒNIDA i VITTORIO, disfressat amb barba, ulleres i barret, ben vestit i amb aire professional. Es veu que els vestits no són seus. Les ulleres li rellisquen nas avall.)

LEÒNIDA. — Li prego, doctor, entri. (A ILONA.) Senyora Zcibor, permeti’m presentar-li al professor Borgia que és una de les llumeneres més importants de la medecina i la cirurgia. Estic segur que us tranquil·litzarà.

ILONA. — Doctor, encantada.

VITTORIO. — Encantat, senyora. (VITTORIO, que no hi veu, saluda a NICOLA.)

LEÒNIDA. — No, doctor! La senyora és aquí.

VITTORIO. — Ah, perdó. (Aixecant-se les ulleres.) Una distracció.

(A ILONA.) Encantat senyora. (VALÈRIA li agafa el barret.)

ILONA. — Em sap greu, haver-vos d’importunar, doctor, però…

VITTORIO. — No. Pateixi, senyora. No tinc res mes a fer.

LEÒNIDA. — Es molt amable... ja compren, senyora que el professor Borgia parla per parlar... els seu temps és sagrat... la clínica, les visites i el seu gabinet...

ILONA. — Me’n faig càrrec. No us volem robar el temps, doctor. Només voldria saber en quin estat es troba el meu fill.

VITTORIO. — Sóc aquí, precisament per això. Oi Coronel?

LEÒNIDA. — Precisament. Ha donat un cap d’ull a l’estudi clínic que aquest matí, el vostre ajudant, ha fet a l’enguixar la cama del nostre amic?

VITTORIO. — L’he donat.

LEÒNIDA. — I l’heu llegit?

VITTORIO. — L’he llegit... l’he llegit.

LEÒNIDA. — I quin és el vostre diagnòstic, doctor?

VITTORIO. — Què diu?

LEÒNIDA. — Llegeixi l’historial clínic, millor!

VITTORIO. — El què...?

LEÒNIDA. — El full clínic que porta a la butxaca...

VITTORIO. — Ah, sí... justament el porto a la butxaca...

(Treu un full i el deixa sobre la taula.)

Doncs... (S’ajusta les ulleres, i lletreja paraula per paraula.) Dis... tor... sió...

LEÒNIDA. — Ho sent, senyora? Distorsió.

VITTORIO. — (Més ràpid.) Obliqua del fèmur... (Pausa breu.) ...acompanyat d’una... (S’atura.)

ILONA. — Es greu, doctor?

VITTORIO. — No, no és greu. Està mal escrit... (Tornant a llegir.) acompanyat d’una “fritura”...

LEÒNIDA. — D’una fractura, doctor!

VITTORIO. — Naturalment! Però aquí diu “fritura”...

LEÒNIDA. — (Agafant el paper, continua la lectura.) “...d’una fractura longitudinal del peroné”.

VITTORIO. — Peroné... exactament. Molt ben llegit.

ILONA. — I que en pensa, doctor?

VITTORIO. — Jo no en penso res.

ILONA. — Com?

LEÒNIDA. — (A VITTORIO.) Vol dir que és millor que sigui longitudinal, no?

VITTORIO. — Com? Ah, sí! Millor que sigui... així.

LEÒNIDA. — No li deia jo, senyora?

ILONA. — Què?

LEÒNIDA. — El mateix doctor diu que no és res, oi?

VITTORIO. — Res de res!

ILONA. — Però, el peroné...?

VITTORIO. — Sí, el peroné... el peroné... Si tinguéssim de fer cas de tot el que es diu del peroné... qüestió de microbis, res més.

ILONA. — Es tracta d’una infecció?

VITTORIO. — Com?

LEÒNIDA. — No hi ha cap infecció. Oi, doctor?

VITTORIO. — Es el que acabo de dir.

ILONA. — Però si hi ha microbis?

VITTORIO. — Els microbis avui en dia són inofensius, senyora. Els coneixem com si fossin de la família. Els microbis! Ja!

LEÒNIDA. — Doctor, crec que ens hauria de parlar del motiu del traumatisme... de com s’ha produït.

VITTORIO. — Ah, això sí! Apa, jove expliqui’s. Com s’ha fet aquesta “pupa”...

NICOLA. — Jo no en sé res, doctor.

VITTORIO. — Ah, doncs jo, tampoc.

NICOLA. — Es que... ja veurà... el Coronel, ahir a la nit va portar una ampolla de vi per sopar i jo...

LEÒNIDA. — I ja s’ho pot pensar, doctor. Un gotet i després un altre... i com que no té costum de beure...

VITTORIO. — Es va torrar, vaja!

LEÒNIDA. — Marejar, doctor...

VITTORIO. — Marejar, es clar...

NICOLA. — Exactament. Després em van venir unes enormes ganes de dormir i quan m’he despertat, tenia la cama enguixada. No sé res més.

LEÒNIDA. — Es veu que va caure per l’escala amb mala pata... No és això, senyora?

VALÈRIA. — Es cert. Ens va donar un “susto”...

NICOLA. — Es curiós, perquè jo no recordo haver-me fet mal...

VITTORIO. — Ah, és que l’alcohol és un gran anestèsic...

LEÒNIDA. — Suposo que voldrà examinar al pacient?

VITTORIO. — (A NICOLA.) Ah, vostè és pacient? Excel·lent! La paciència és una gran virtut...

(LEÒNIDA li fa senyals que l’examini.)

Ensenyi’m l’ull,... (Li aixeca la parpella i mira.) Miri a dreta i esquerra... Molt bé. La circulació és perfecte. Tregui la llengua... sense por. Perfecte, jove, perfecte. Té una llengua molt blanqueta!

ILONA. — Déu meu! Té la llengua blanca?

LEÒNIDA. — De l’alcohol, sens dubte.

VITTORIO. — Sens dubte. Però l’important és que la llengua sigui blanca. En cas d’accident o malaltia, el blanc és el millor color. Recordeu les bates dels doctors, són blanques. En tot cas, lo millor del cas és que no sigui de color verd. Segueixi traient la llengua... Molt bé!

(Li estira un peu.) Li faig mal?

NICOLA. — (Amb la llengua a fora, no pot parlar.) No... no massa.

VITTORIO. — Perfecte. Continuï traient la llengua. (A VALÈRIA.) Té una cullera, senyora?

NICOLA. — Però, doctor... el coll no em fa mal.

VITTORIO. — I vostè que sap, amic meu. Es comença pel peroné i s’acaba amb una peritonitis...

VALÈRIA. — (Donant-li la cullera.) Tingui, doctor.

VITTORIO. — Molt bé. Ara porteu-l’hi una forquilla i un ganivet, amb un bon bistec per a dues persones. (LEÒNIDA li pessiga el braç.) No, no... per quatre persones... i amb força patates fregides.

ILONA. — Ha de menjar molt?

VITTORIO. — EII sol ha de menjar per tota la família. I no pateixi, que això va molt bé.

ILONA. — Gracies, doctor. No sé com agrair-l’hi... no hi ha perill aleshores, per traslladar-lo a casa nostra?

LEÒNIDA. — Com? (Pessiga a VITTORIO.)

VITTORIO. — Ai! Com?

ILONA. — Pensava...

VITTORIO. — No, no! De cap manera... això seria molt perillós... el peroné...! Li podria venir un cop de febre... la llengua se li podria posar de tots colors... la circulació de l’ull... impossible! No es pot moure d’aquí! En cas contrari, jo no responc de res!

LEÒNIDA. — Ho sento, senyora. Però ja veu que la ciència diu exactament el mateix, que jo li havia avançat.

ILONA. — I quants dies creu que seran necessaris...

VITTORIO. — Oh, senyora... al menys fins d’aquí 40 dies, res.

LEÒNIDA. — Posem-hi 35...

VITTORIO. — Posem-hi 36, per ser justos. A condició que no li pugi la temperatura... On és el meu barret? Us demano perdó, però he de marxar... deu d’haver una cua al quio...

LEÒNIDA. — (Tallant-lo.) A la clínica!

VITTORIO. — Allà justament. Vostè ho sap tot! (A ILONA.) Senyora...

ILONA. — Permeti’m, doctor... Quins són els vostres honoraris?

VITTORIO. — Horaris? Per la feina no tinc hores, senyora.

LEÒNIDA. — El preu de la visita, doctor!

VITTORIO. — 3.000... al comptat! Això sí!

ILONA. — Com diu?

LEÒNIDA. — 3.000 lires pel taxi. La visita són 50.000 lires, oi doctor?

VITTORIO. — Quant?

LEÒNIDA. — No hem quedat en 50.000 lires?

VITTORIO. — Ah, sí! 50.000 lires, senyora.

ILONA. — (Donant-li els diners.) Aquí les té, doctor. I gracies una vegada més.

VITTORIO. — Sóc jo qui us ha de donar les gracies, senyora. (Marxant.)

Ah... i cridi’m sempre que en tingui necessitat. No només per les cames, sinó pel que sigui. Els braços, l’estomac, una trencadura, un embaràs...

ILONA. — Sóc vídua, doctor...

VITTORIO. — Raó de més, senyora, raó de més.

LEÒNIDA. — (Interrompent’l-ho.) A reveure, doctor. I gracies.

VALÈRIA. — No es vol rentar les mans, doctor.

VITTORIO. — Gracies. Ja me les he rentat aquest matí...

VALÈRIA. — Doctor, les ulleres i el barret ...

VITTORIO. — Sí... Sóc molt distret... A reveure...

(Amb les ulleres posades no hi veu gaire i ensopega amb la taula, amb la cadira de rodes...)

LEÒNIDA. — (Agafant-lo del braç.) Per aquí, doctor.

VITTORIO. — Ah, sí per aquí... ja ho veig, ja... (Surt amb LEÒNIDA. Aquest torna a entrar.)

LEÒNIDA. — Ja està més tranquila, senyora?

ILONA. — Però aquest doctor... És realment una eminència?

LEÒNIDA. — És un dels més gran especialistes, senyora.

ILONA. — És extravagant.

LEÒNIDA. — Extravagant, es clar. Com tots els gran savis.

ILONA. — L’he trobat una mica vulgar.

LEÒNIDA. — Com tots els grans savis! Els gran savis, senyora, viuen endinsats en la delicadesa dels seus pensaments. De tant en tant els va bé, de mostrar-se una mica grollers. És així com conserven un equilibri que els és completament necessari.

ILONA. — Molt ben observat, Coronel! (Entra MATILDE.)

LEÒNIDA. — Jo observo sempre, senyora. És la meva feina.

ILONA. — La seva feina?

LEÒNIDA. — La feina d’un home de món!

MATILDE. — (Cohibida al veure a ILONA.) Bon dia a tothom...

LEÒNIDA. — Bon dia, senyora.

ILONA. — Bon dia... (A NICOLA.) Bé, Nicola, t’he de deixar. Ja fa estona que Raimon m’espera i encara no sap res de l’accident... I res d’imprudències, estimat... (L ‘abraça.)

VALÈRIA. — No pateixi, senyora. Si no es porta bé, li trecarem l’altra cama!

ILONA. — És una gentilesa per la seva part.

NICOLA. — Adéu, mare...

ILONA. — Adéu, Nicola. Tornaré aquesta tarda. (A LEÒNIDA.) Ja em suposo, Coronel, que vostè és quedarà encara una estona, no?

LEÒNIDA. — Sí, encara he de prendre unes disposicions... (L’acompanya.)

ILONA. — N’estava segura. A reveure! (Surt.)

LEO/MAT/VAL. — Passi-ho be, senyora

MATILDE. — (Parlant amb LEÒNIDA a part.) L’han vist sortir.

LEÒNIDA. — I qui l’ha seguit?

MATILDE. — Vittorio, fent veure que venia diaris.

(Truquen a la porta.)

NICOLA. — Qui pot ser, ara? (VALÈRIA marxa i torna amb un ram de flors.)

VALÈRIA. — (Entrant.) Fiorel·la, t’han enviat un ram de flors. Què vol dir, això?

FIOREL·LA. — Per mi?

NICOLA. — Son meves... ahir al vespre vaig demanar a la mare que les enviés... em creia que ja no hi seria quan arribessin...

FIOREL·LA. — I què en són de boniques! Gràcies, Nicola! Es la primera vegada que m’envien flors!

(Les posa en un gerro. Se sent un xiulet de fora.)

MATILDE. — (A part, a LEÒNIDA.) És en Robert, que ha xiulat!

LEÒNIDA. — Hi vaig. (A NICOLA.) Perdoni’m, estimat Nicola, però me’n haig d’anar. Tinc una reunió del Consell D’Administració de Propietaris d’Immobles!

NICOLA. — No faltaria més, Coronel...

(Se sent xiular de nou.)

LEÒNIDA. — Bé, el Consell em xiula... m’espera. Hi vaig.

(VALÈRIA, li dóna el bastó i el barret.)

VALÈRIA. — L’altre ha declarat la vaga de fam!

LEÒNIDA. — Millor, així farem estalvis. (Surt.)

Tots. — A reveure, Coronel...

NICOLA. — No es pot negar que és elegant, el Coronel. A més li trobo un no sé què de romàntic...

VALÈRIA. — (Està preparant una mica de menjar en un plat.) Doncs aquesta nit semblava una ànima en pena, al clar de lluna!

(Donant el plat a MATILDE.) Té, vés a veure si el fas menjar.

(MATILDE, surt.)

FIOREL·LA. — Mare, et sap greu que posi el disc?

VALÈRIA. — De cap manera, vaig a fer els llits. (Surt.)

FIOREL·LA. — (Posa el disc.) No sou vos el cavaller, que m’ha demanat un ball?

NICOLA. — (Somrient, prova d’apropar-la al llit.) Estimada...

FIOREL·LA. — No facis això... ens podrien veure...

NICOLA. — T’aprofites que no puc caminar...

(FIOREL·LA, va cap a NICOLA, l’abraça i es fan un petó: Bruscament, ella es separa d’ell i se’l queda mirant. Para el disc.)

FIOREL·LA. — Escolta, Nicola. T’he de dir una cosa...

NICOLA. — Quin aire més seriós...

FIOREL·LA. — (Seient al llit.) Escolta’m, aquell que tu prens pel meu pare, no és en realitat, el meu pare...

NICOLA. — El teu pare no és el senyor Leònida?

FIOREL·LA. — Sí, però el senyor Leònida, no és el que tu et penses.

NICOLA. — I qui és el senyor Leònida?

FIOREL·LA. — El Coronel, comprens?

NICOLA. — No gaire.

FIOREL·LA. — Veuràs, la professió del meu pare...

NICOLA. — Es la de Coronel...

FIOREL·LA. — No, és la de convidat.

NICOLA. — Quina dius...?

(En aquest moment, entra MATILDE; amb el plat de menjar intacte. Va a la porta de l’esquerra sense fer cas dels nois que segueixen parlant en veu baixa.)

MATILDE. — (Parlant per ella mateixa.) Ja n’està ben fotut, aquest... no vol menjar... Leònida, té raó... però no sé perquè, em fa pena.

(Menja del plat.)

Rés que en el fons sóc una romàntica... la lluna... les estrelles...

(Es tornen a sentir xiulets al carrer.)

Ah, ja és aquí...

(I amb el plat a les mans, surt per l’esquerra. Mentrestant NICOLA, ha comprès el que li volia dir FIOREL·LA i es posa a riure.)

FIOREL·LA. — Xiiissst... (Adonant-se que estan sols.) No t’enfades?

NICOLA. — No. Ben al contrari. El Coronel... perdó, el teu pare, cada vegada em resulta més simpàtic.

FIOREL·LA. — Es un home intel·ligent i boig que organitza petits abusos de confiança, per subvenir a les nostres necessitats. Jo l’adoro!

NICOLA. — Jo també!

(Vol abraçar-la de nou, però se senten un forts cops a la porta, i entra RAIMON preocupadíssim.)

RAIMON. — (Sense contestar i dirigint-se a NICOLA.) Quina és aquesta historia de la cama trencada?

NICOLA. — Fiorel·la ha dit bon dia.

RAIMON. — (De mala gana.) Bon dia, Fiorel·la. Perdoni’m, però... (A NICOLA.) Ja saps que avui t’he de portar al camp.

NICOLA. — Ja veus que m’he trencat la cama i no em puc moure d’aquí.

RAIMON. — Has de venir amb mi!

NICOLA. — El doctor m’ho ha prohibit.

RAIMON. — Ara resulta que faig l’impossible, per salvar-te d’un fet molt desagradable i tot el que se t’acudeix, és trencar-te la cama!

NICOLA. — No es culpa meva.

RAIMON. — Ni meva tampoc. No estaré tranquil, fins que et trobis a l’amagatall que t’he preparat a la muntanya.

MATILDE. — (Sortint de l’esquerra.) Perdoni’m que m’hi fiqui, senyor Raimon... però no és possible moure a Nicola de la seva cadira.

RAIMON. — (Rectificant-la.) Senyor... Nicola. Ho sento, senyora, però no crec haver demanat la seva opinió. Jo sóc el seu tutor i m’ha de fer cas.

MATILDE. — Ha d’obeir al metge.

RAIMON. — Però tu, ets un irresponsable! Has matat a un home!

MATILDE. — Per accident!

FIOREL·LA. — Sí, per accident!

RAIMON. — Escolta, Nicola... Tu no veus el joc d’aquesta gent? Com més temps et tinguin aquí, més diners et trauran. Qui sap si no pensen entregar-te a la policia. Són uns usurers!

FIOREL·LA. — (Indignada.) Nicola!

MATILDE. — Vós sou un usurer... Xacal!

RAIMON. — Què?

MATILDE. — Calleu, Cal·lígula!

LEÒNIDA. — (Entrant i observant l’escena.) Una mica de calma, sisplau. Que vol dir aquest desordre?

RAIMON. — Altra vegada vostè? Què vol, ara?

LEÒNIDA. — De moment no vull res. Però em sorprenen aquest crits i aquest desordre que ofenen els meus ulls i les meves trompes d’eustaqui! Fins que et...

RAIMON. — Coronel, és indignant. Aquesta gent volen aprofitar-se de tot el bé que nosaltres els fem.

NICOLA. — Aprofitar-se!

LEÒNIDA. — Té raó, amic meu. No es poden tirar margarides als porcs!

MATILDE. — Als porcs?

LEÒNIDA. — Perdó?

MATILDE. — Res.

LEÒNIDA. — Als porcs. I naturalment, volen aprofitar-se de nosaltres. Proletaris!

RAIMON. — Tractava de fer veure al meu cosí, el perill que corre quedant-se aquí!

LEÒNIDA. — Molt just.

RAIMON. — Jo sóc el seu tutor i tinc la obligació de mirar per els seus interessos.

LEÒNIDA. — Justíssim!

RAIMON. — He preparat un refugi a la muntanya...

LEÒNIDA. — Cada vegada ho veig més just!

RAIMON. — Veus, Nicola, com el Coronel pensa igual que jo? Amb la cama trencada o sense trencar has de marxar d’aquesta casa tot seguit! Oi, Coronel?

LEÒNIDA. — (Tranquil·lament.) No.

RAIMON. — Com ha dit?

LEÒNIDA. — Que no.

RAIMON. — Es vol riure de mi?

LEÒNIDA. — Sí.

RAIMON. — (Furiós.) N’estic tip de les seves comèdies, Coronel. Vostè és un intrús!

LEÒNIDA. — (Tranquil·lament, a FIOREL·LA.) Jove, faci evacuar la sala. He de parlar amb el senyor.

(FIOREL·LA, empenyent la cadira surt amb NICOLA. MATILDE també surt.)

RAIMON. — (Exasperat.) Però jo, no vull parlar amb vostè!

(Queden els dos homes sols.)

LEÒNIDA. — M’agrada que hagi volgut quedar-se sol amb mi.

RAIMON. — Jo no he volgut res! Vagi-se’n! On és el senyor Papagatto?

LEÒNIDA. — No crec que sigui massa lluny.

RAIMON. — M’espero.

LEÒNIDA. — Perfecte. Mentre espera, em podrà escoltar. Comprenc la seva agitació, amic meu. La reputació de la seva família esta en joc. Quant penso que ha vingut aquí, a les cinc del matí, i no li han obert la porta...! Venia a buscar un bagul, oi?

RAIMON. — Que m’explica ara, vostè?

LEÒNIDA. — Una història. Una història de majordoms.

RAIMON. — Quin joc es porta entre mans, Coronel?

LEÒNIDA. — Justament, és el que li vull explicar.

RAIMON. — Jo... Coronel... la meva família... és influent ... si necessita una ajuda de qualsevol mena...

LEÒNIDA. — Per trobar un bagul, per exemple? Molt amable per part seva.

(Pica de mans i crida.) Entri’n!

(ROBERT i VITTORIO, entren portant el bagul RAIMON queda astorat.)

Poseu l’equipatge, aquí, al costat del senyor.

(Ho fan. RAIMON fa un instintiu pas enrere.)

No tingui por. Esta buit. (ROBERT es queda al fons i VITTORIO se’n va.)

RAIMON. — Que vol dir aquesta comèdia? On vol anar a parar?

LEÒNIDA. — Una mica de paciència, estimat amic. Comencem la representació pel començament. O si li sembla millor deixem volar una mica la fantasia. Situem-nos en un medi ambient determinat. Un ambient distingit i del millor de l’alta societat de la nostra ciutat, on existeix

una persona... com vostè... simpàtica... agradable... i aquest senyor... un dia compra un revòlver... com aquest.

(Treu un revòlver de la butxaca, amb el que apunta a RAIMON. Aquest recula.)

No tingui por. No està carregat... Hem de dir que no és aquest, el que juga en la meva historia. Això no és res més que un símbol, una imatge per fer-me entendre. Afegeixo que la persona que viu en aquesta casa ho fa en companyia d’una tia seva i d’un cosí i del que és al mateix temps tutor. El cosí, és un jove hipersensible. Robert: vols fer el paper de jove hipersensible?

ROBERT. — No faltaria mas, coronel.

LEÒNIDA. — Seu, doncs. I taral·leja una cançó alegre.

ROBERT. — (S’asseu i ho fa.) Tra... la... la... ra... larà...

LEÒNIDA. — Molt bé. Aquest dia la tia... o sigui la mare del jove ha sortit. En quan al tutor, si em permet... seré jo qui representaré el paper. Heus aquí l’escena... Entro... (Fent comèdia s’adreça a ROBERT en to cordial.) Com et trobes, cosinet?

ROBERT. — Molt bé, estimat cosí.

LEÒNIDA. — Mira el revòlver que acabo de comprar... Es bonic, oi?

ROBERT. — Oh, sí. Es magnífic!

LEÒNIDA. — Vols provar-lo?

ROBERT. — (Imitant inquietud.) Ja saps, cosí, que les armes de foc no m’agraden gens... em fan por.

LEÒNIDA. — Bah! Ja ets un home! T’has de saber dominar... Mira el calendari.

(Ensenyant-li un calendari que hi ha penjat a la paret.)

Pam... Pam... pam...! Al centre! Ara tu, cosí!

ROBERT. — Però cosí, tu creus que jo...

LEÒNIDA. — Es clar que sí... prova... prova de fer-ho tu.

ROBERT. — (S’aixeca, agafa el revòlver i apunta a la porta imitant a LEÒNIDA.) Pam! Pum! (Però a la segona vegada, se sent un tret de veritat. RAIMON té un sobresalt. Surt un home vestit amb uniforme de majordom. Porta una taca de sang al pit. Cau i queda immòbil a terra.)

RAIMON. — (Amb veu estrangulada.) Això és una infàmia!

MATILDE. — (Entrant juntament amb VALÈRIA, atretes per la detonació.) Que ha estat aquest soroll?

ROBERT. — (Continuant la comèdia.) Es terrible! Jo no sabia que hi havia l’Alexis al darrera de la porta! He matat un home! (Corre cap a la porta per fugir, però s’atura i s’ha acabat la comèdia. Entra NICOLA, empès per FIOREL·LA, per l’esquerra.)

NICOLA. — (Al veure a terra un home vestit de majordom.) Alexis... Alexis...!

RAIMON. — I no li fa vergonya, de fer-nos tornar a viure una escena tan horrorosa? (Va cap a la porta.) No em vull quedar aquí, ni un minut més! (Però a l’arribar a la porta en ROBERT el detura. RAIMON recula.)

LEÒNIDA. — (Al home de terra.) Aixeca’t Vittorio… el teu paper de mort s’ha acabat.

(En efecte, l’home que era VITTORIO, s’alça tranquil·lament, mentre LEÒNIDA es dirigeix cap a NICOLA.)

S’ha equivocat, Nicola. No era Alexis aquest home! És el nostre quiosquer Vittorio que ha fet veure que es moria, exactament com ho va fer Alexis, ja que el revòlver no estava carregat!

NICOLA. — (Emocionat.) No estava carregat...

FIOREL·LA. — (Cridant.) Aleshores... Alexis no és mort?

LEÒNIDA. — (A NICOLA.) Alexis és més viu que una anguila... Nosaltres e! vàrem trobar a dins del bagul ahir a la nit, sota la forma d’un mort, és cert... però d’un mort molt viu!

NICOLA. — A aquest bagul... però com...?

LEÒNIDA. — Vittorio tu que les coneixes, digue’ns quines son les característiques d’aquest bagul.

VITTORIO. — Aquest bagul està foradat per 34 llocs diferents, el que permet una fàcil respiració a la persona que es troba a dins. A més a més el pany està arreglat de forma que es pugui obrir i tancar des de dins mateix.

LEÒNIDA. — Què en pensa d’això, el nostre amic Raimon?

RAIMON. — Es absurd! Vostè és un criminal. Deixi’m sortir.

NICOLA. — Però i l’horrible taca de sang a l’armilla d’Alexis...

LEÒNIDA. — Què era aquesta taca de sang, senyor Raimon?

RAIMON. — Aquesta taca era... la sang d’Alexis...

LEÒNIDA. — Aleshores amic Nicola, va matar un badell, ja que l’anàlisi així ho ha demostrat. O no era sang d’Alexis o Alexis era fil! d’una vaca.

NICOLA. — Però què vol dir tot això, Raimon?

RAIMON. — No t’escoltis aquesta gentussa! Ja t’he dit que et volen explotar. Marxem d’una vegada!

NICOLA. — Però per què, l’Alexis s’ha prestat a fer tota aquesta comèdia...?

LEÒNIDA. — Per un milió, del que ja ha cobrat la meitat.

NICOLA. — I qui li ha pagat aquesta suma?

LEÒNIDA. — Vostè.

NICOLA. — Què?

LEÒNIDA. — He dit que vostè.

FIOREL·LA. — Nicola!

LEÒNIDA. — M’explico... Aquesta nit el fals mort ha sortit del bagul per fer el paperot de fantasma. Les seves evolucions han despertat a tothom, menys a vostè.

VALÈRIA. — Gracies al Ronquium.

LEÒNIDA. — Gracies al Ronquium. Quan era a ell que l’Alexis havia de despertar. Es graciós!

FIOREL·LA. — I Nicola, ha pagat per això?

LEÒNIDA. — Espera’t una mica, joveneta. Nicola ha pagat sense saber-ho. L’aparició sobtada del fantasma de la seva víctima, li hauria produït un xoc emotiu suficient com per tornar-se boig. I això precisament era el que esperava el seu cosí i tutor, ja que el mes que ve, Nicola hauria fet 21 anys, seria major d’edat i ell hauria de passar comptes i reconèixer que s’ha gastat una bona part dels seus bens. Jove, com he dit, ha estat vostè el que sense saber-ho, ha pagat aquests diners al fantasma, qui va cometre l’error de no tancar-se al bagul... oferint-nos la possibilitat de descobrir-lo.

NICOLA. — Però això no és possible. Tu, Raimon no ets capaç de fer una cosa així. No ho puc creure.

RAIMON. — Et juro que tot això no són més que mentides d’aquest bergant! No té cap prova.

LEÒNIDA. — Tinc les peces de convicció (Senyalant el bagul.) 34 forats... un pany que s’obre de dins...

RAIMON. — Si és cert que hi havia algú dins del bagul, qui ens assegura que era Alexis. Coronel, us falta el personatge principal!

LEÒNIDA. — No és suficient l’armilla? Doncs bé. Us ensenyaré una darrera prova de convicció. Portin l’interfecte!

(MATILDE i ROBERT: treuen l’ANTONI lligat.)

RAIMON. — Senyor Papagatto!

LEÒNIDA. — Desfeu el paquet. (Ho fan, deslliguen ANTONI.)

RAIMON. — Però, senyor Papagatto, com es deixa tractar així... Com deixa que aquest home disposi de vostè...

(Assenyalant LEÒNIDA.)

Ha de saber que aquest home es l’amant de la seva dona! (Rialles generals.)

ANTONI. — Jo...

RAIMON. — És tot el que sap dir?

ANTONI. — Vull dir que no sóc el senyor Papagatto... el senyor Papagatto, és ell!

RAIMON. — El Coronel...? Aleshores que són totes aquestes mentides? I vostè també en contra meu quan li he donat un milió...

LEÒNIDA. — Un milió...? (A ANTONI.) Cràpula, m’havies dit que 500.000...!

ANTONI. — 500.000 he cobrat, les altres 500.000 encara no.

LEÒNIDA. — En aquest món no et pots fiar de ningú! Bé, ja en parlarem d’això. (A RAIMON.) Aquest és el responsable d’haver deixat escapar a l’Alexis. Ho reconec... s’ha escapat. Però crec que l’armilla, el bagul... i la confessió d’aquest desgraciat, són proves més que suficients. No té res a dir? (RAIMON, calla.)

NICOLA. — Llavors és veritat! Assassí! Et prometo que si em pogués moure, et faria sentir els meus punys!

LEÒNIDA. — I qui el priva? No té pas la cama trencada! Nosaltres l’hem embenat mentre dormia, per no deixar-lo marxar d’aquí.

NICOLA. — (Posant-se dempeus, va cap a RAIMON.) Doncs ara veuràs!

FIOREL·LA. — (L’atura.) No, no... Nicola... sisplau...

NICOLA. — Dóna-li les gracies a ella. Millor que te’n vagis... no et denunciaré per respecte a la família. Però no et vull veure més! Mai més!

RAIMON. — Gràcies. Com vulguis... (Surt.)

VITTORIO. — Com veig que tot s’ha acabat, jo marxaré... sinó el negoci...

LEÒNIDA. — Un moment! Ens falta passar comptes amb aquest comparsa! 500.000... eh, canalla!

ANTONI. — Home, jo...

LEÒNIDA. — Lladre! I per acabar-ho d’arreglar deixa escapar l’Alexis!

ANTONI. — Això no és cert. No he estat jo.

LEÒNIDA. — Calla! No et vull veure més per aquesta casa! (A ROBERT i a VITTORIO.) Tireu-lo escales avall i al seu darrera els mobles de casa seva!

ANTONI. — (Marxant.) No, els mobles, no!

(Desapareixen els tres. Se senten crits a dins. Entra VELLUTA, que veu tot l’aldarull i queda quieta a part.)

FIOREL·LA. — Pare...! Has estat formidable. (A NICOLA.) No t’havia dit que el meu pare era molt intel·ligent?

LEÒNIDA. — Que vol dir això?

FIOREL·LA. — Es que ja li havia explicat tot!

LEÒNIDA. — Tot... Tot?

NICOLA. — Sí, Coronel... perdó, senyor Papagatto... i no m’importa! Però... és que ens trobem bé l’un amb l’altre i... vaja...

LEÒNIDA. — No ha perdut el temps, oi?

NICOLA. — Es tracta d’una cosa seriosa, no cregui... Si em permet diré a la meva mare que vingui... perquè jo... m’agradaria casar-me amb ella el més aviat possible!

LEÒNIDA. — Una mica de calma, senyor Nicola... Estic molt content de l’honor que ens vol fer a tota la família, però...

NICOLA. — No dóna el seu consentiment?

LEÒNIDA. — No! (Moviment general de sorpresa.)

FIOREL·LA. — Pare!

MATILDE. — Però, Leònida...

VALÈRIA. — Home, no siguis així...

LEÒNIDA. — No! Us heu conegut en una situació anormal. Ella t’ha cuidat, i això pot haver influït a desgrat seu. Pot ser veritable amor... però... torni a casa seva... deixi passar un temps. I si dins el seu ambient natural segueix pensant el mateix... llavors...

NICOLA. — Passi el temps que passi, continuaré pensant el mateix.

LEÒNIDA. — Bé. Ara ha de tornar a casa seva. Fiorel·la l’acompanyarà.

NICOLA. — D’acord! Però no us sorprengui que torni demà i demà passat i cada dia! Anem, Fiorel·la?

FIOREL·LA. — Sí, quan vulguis... Gracies, pare! (Se’n van.)

VELLUTA. — Felicitats, senyor Leònida. Aviat sereu de la noblesa!

MATILDE. — Es cert i jo també… jo també ho seré…

LEÒNIDA. — Tu ja tens la divisa. Una divisa partida en dos. En un costat “Senyors” i a l’altre “Senyores”. (A VELLUTA.) Velluta, la cadira de rodes esta lliure. Pots endur-te l’avi quan vulguis.

VELLUTA. — Encara és viu?

LEÒNIDA. — Crec que sí!

VELLUTA. — Doncs no l’he sentit cantar.

LEÒNIDA. — Hem descobert que el puny del paraigua de Matilde fa el mateix efecte que els caramels. No és tan dolç, però té més duració. Espera’t que et donaré les 10.000 lires del lloguer...

VELLUTA. — Les 10.000 lires eren per quatre hores, i l’ha tingut tot el dia...

LEÒNIDA. — Quant vols, doncs?

VELLUTA. — Ho hauria de preguntar a la residència...

LEÒNIDA. — Pregunta-ho. Pagaré el que vulguis.

VALÈRIA. — Ara es fa el senyor, perquè ha refusat la seva filla a un home ric... Com es posaria si en Robert es casés amb una princesa...

LEÒNIDA. — L’avi t’espera, Velluta.

VELLUTA. — Vaig i torno. (Surt.)

LEÒNIDA. — (Passant-se la mà per la cara, amb gest de cansat. Després es posa l’americana, mira al voltant.) Matilde, em vols portar el barret i el bastó?

MATILDE. — Bé. (Va a la cambra.)

VALÈRIA. — Te’n vas?

LEÒNIDA. — Sí, vaig a la inauguració del Congrés Vinícola Internacional.

VALÈRIA. — No vols que parlem una mica de Fiorel·la?

LEÒNIDA. — (Treient-se de la butxaca un feix de bitllets.) Té, guarda’ls. Li donarem quan es casi.

VALÈRIA. — Què són tots aquest diners?

LEÒNIDA. — Per una vegada l’Antoni ha dit la veritat. No va ser ell qui va deixar escapar l’ Alexis. Vaig ser jo. I per la seva llibertat m’ha donat les 500.000 lires que havia cobrat.

VALÈRIA. — Però, aquests diners són de Nicola!

LEÒNIDA. — Ho eren! Són diners tan sols... I per un caprici del destí, tornaran a ell en forma de dot de qui serà la seva dona

VALÈRIA. — Creus que Nicola es casarà amb Fiorel·la?

LEÒNIDA. — Naturalment. Per això m’ha demanat la seva mà.

VALÈRIA. — I per que li has dit que no?

LEÒNIDA. — Perquè jo tinc dignitat. No enganyo a ningú!

VALÈRIA. — (Posa els diners a un calaix.) I el primer dia que et pots quedar a casa sense treballar... vols sortir?

LEÒNIDA. — No tinc més remei que treballar com cada dia.

VALÈRIA. — I a quina hora penses tornar?

LEÒNIDA. — Tard. Molt tard... De tota manera fes el que et sembli. Si encara ets aquí quan torni... ja parlarem.

VALÈRIA. — Que dius, ara?

LEÒNIDA. — Després de tot el que he sabut, no sé si val la pena que seguim junts...

VALÈRIA. — I que és el que saps?

LEÒNIDA. — Que no estic segur si m’estimes o no... (Queden tots dos en silenci.)

MATILDE. — (Sortint amb el bastó i el barret.) Té.

LEÒNIDA. — Gràcies.

MATILDE. — (Se’ls mira.) Que us passa? Que vas a un enterrament?

LEÒNIDA. — Sí.

MATILDE. — Doncs procura no portar al mort a casa! Ja n’hem tingut prou amb l’altre!

(Se’n va per l’esquerra. LEÒNIDA i VALÈRIA, riuen.)

VALÈRIA. — I què farem, nosaltres?

LEÒNIDA. — Potser és millor que cadascú faci el seu camí.

VALÈRIA. — Que m’has preguntat mai, quin era el meu camí?

LEÒNIDA. — Potser no, però del que no pots dubtar, és que mai he deixat d’estimar-te.

VALÈRIA. — Primera notícia! No m’has deixat d’estimar, però mai m’ho has demostrat ... Sempre has fet el que t’ha donat la gana, sense consultar-me. Sempre sola pujant als nens... sempre sola en aquest pis... que no sé si és meu... ja que no ho sóc la teva dona...

LEÒNIDA. — Tu vas néixer a Palerm, no? Haurem d’escriure demanant la teva fe de baptisme.

VALÈRIA. — Per què?

LEÒNIDA. — Per les amonestacions...

VALÈRIA. — Que et vols casar amb mi?

LEÒNIDA. — Sí.

MATILDE. — (Que ha sortit poc abans.) Què...?

LEÒNIDA. — Ens casarem i així Fiorel·la podrà tenir els seus papers en regla.

VALÈRIA. — Aleshores no em penses dir a quina hora tornaràs?

LEÒNIDA. — (La mira. Un moment de silenci.) Les condecoracions portugueses...

VALÈRIA. — (Els hi dóna.) T’esperaré, Leònida. Encara que vinguis molt tard.

LEÒNIDA. — La faixa!

(Treu de la butxaca un faixí i se’l posa.)

No serà una visita molt productiva... un quilo com a màxim...

VALÈRIA. — No vindràs molt tard, oi?

LEÒNIDA. — (La mira amb tendresa.) Em sembla que no...

(Inicia el mutis.) A reveure!

(Fa unes passes i torna enrere.)

Ah! Escolta, pel que fa referència al nostre... matrimoni, no en parleu pel barri, us ho prego. En el casament de Leònida Papagatto, no vull arriscar-me a trobar-hi, per casualitat, algun convidat estrany...

(Surt molt digne mentre MATILDE i VALÈRIA queden abraçades.)

FI DE L’OBRA