74
Núria Escolà Hernández Portfoli de les pràctiques 10 DOCUMENT 3 Planificació docent: Disseny d’una Seqüència Didàctica en forma de projecte

SD Núria Escolà

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Aquesta seqüència didàctica té com a objectiu la redacció d’una producció narrativa inserida dins un gènere. Cada alumne realitzarà l’inici de la seva pròpia novel·la després d’analitzar inicis de grans clàssics i novel·les juvenils contemporànies per tal d’adquirir estratègies que els permetin comptar amb els elements necessaris per construir el gènere discursiu (un inici amb personatges, marc de l’acció, narrador, etc.).

Citation preview

Page 1: SD Núria Escolà

Núria Escolà Hernández

Portfoli de les pràctiques

10

DOCUMENT 3

Planificació docent: Disseny d’una Seqüència Didàctica en forma de projecte

Page 2: SD Núria Escolà

Núria Escolà Hernández

Portfoli de les pràctiques

11

3.1. PREPARACIÓ I JUSTIFICACIÓ DE LA SEQÜÈNCIA DIDÀCTICA

Saber llegir i narrar són, actualment, dues de les habilitats indispensables amb les quals els alumnes han de sortir acabada l’etapa de la secundària. Malgrat això, són tasques que els alumnes superen amb dificultats i la imatge prestigiosa de la literatura cada dia queda més arraconada pels joves.

L’aprenentatge de l’escriptura i de la lectura, si l’entenem com una habilitat creativa i interpretativa, és un procés que s’allarga durant tota la vida de l’aprenent i que el capacita per comprendre i elaborar textos cada cop més rics, complexos i adequats a diferents contexts. La majoria dels alumnes observats no gaudien d’un interès especial per la llengua i la literatura i la predisposició que aquests tenien envers l’assignatura de llengua i les tasques d’escriptura no eren les més adequades. Per aquesta raó, el professorat de llengua catalana de l’institut, per tal de dotar les classes de competència escrita d’un sentit més positiu i motivar a l’alumnat, va decidir fa uns anys que cada alumne elaboraria la seva pròpia novel·la a final del quart curs de l’ESO per posar en pràctica els coneixements teòrics del curs.

Aquesta pràctica d’escriptura creativa pot ser molt positiva per als alumnes si aquests l’efectuen de manera guiada però també molt feixuga si l’alumnat no es capaç d’organitzar-se la tasca per ell mateix. Hem constatat que els alumnes es deixaven les tasques d’escriptura per a l’últim dia i les activitats els acabaven aclaparant.

El que molts cops succeeix és que els aprenents comencen amb molt d’entusiasme el projecte però en no comptar amb un treball d’acompanyament o unes directrius a seguir, aquests s’acaben perdent amb les tasques i els aprenentatges pel camí. Si bé és cert que cada alumne acaba amb la seva pròpia novel·la a les mans també s’ha de tenir en compte que aquests no han gaudit del recorregut i que el producte final pot acabar tenint molt poca qualitat literària. La pregunta que ens vam fer és si tenia cap sentit realitzar la tasca si durant el transcurs d’aquesta, l’alumnat no gaudia del treball amb ella ni hi creava cap vincle. Escriure, també ha de ser una font de plaer que permeti a l’estudiant trobar-se amb ell mateix o poder compartir creacions amb els altres.

Així, un dels principals objectius d’aquesta seqüència és que els alumnes prenguin consciència que escriure és un procés complex, en què cal realitzar tot un seguit d’operacions per planificar, redactar i revisar el text. Aquesta tasca hauria de ser un aprenentatge significatiu per als alumnes.

Les seqüències didàctiques ofereixen un gran potencial per al desenvolupament d’estratègies que involucren als estudiants. Per aquesta raó, el projecte que presentem pretén dur a terme una possible proposta per guiar a l’alumnat durant el procés d’escriptura de la seva pròpia novel·la, possibilitant-li l’atmosfera correcta i una tasca guiada perquè aquests s’involucrin més en l’escriptura. Donat que els alumnes no coneixen els gèneres narratius novel·lístics aquests són un punt clau en la seqüència doncs l’alumnat ha de conèixer les diferents tipologies i prendre consciència de què la seva producció narrativa ha d’estar inserida en un gènere per garantir una producció literària de més qualitat.

D’altra banda, i donada la llargada que hauria de tenir aquest projecte d’escriptura, creiem convenient que la nostra seqüència se centri en el gènere discursiu dels inicis. Això ens possibilitarà centrar-nos en una part més petita de la producció global però no menys important, puix que en l’inici queda marcat el to d’una novel·la, es capta al lector i s’estableix el món de la ficció. A més, mitjançant la creació d’un inici per a la pròpia

Page 3: SD Núria Escolà

Núria Escolà Hernández

Portfoli de les pràctiques

12

novel·la, la seqüència potenciarà l’afecció dels alumnes per la literatura tot fomentant la lectura de diversos inicis tant d’obres clàssiques com d’altres més contemporànies. Llegir i escriure són, segurament, les millors maneres d’aprendre llengua i en un grup com aquest que no compta amb una biblioteca d’aula pensem que treballar amb inicis és una bona oportunitat tan per motivar l’alumnat envers la lectura com per ajudar-los a planificar les idees, elaborar esborranys i esquemes i facilitar-los la tasca d’escriptura mitjançant mostres i exemples previs.

El plantejament del projecte també comporta canvis en la manera en que s’organitzen les classes ja que aquest apropament al gènere discursiu dels inicis el realitzarem des d’una perspectiva activa dins les aules i integrant un espai virtual per treballar que els aproparà a vàries eines TIC (una wiki on cercar i compartir informació, pujar i mirar vídeos, on projectar els wordles, padlets i on presentar el treball final fet a classe).

En les primeres sessions es fomentarà la participació dels alumnes i després es passarà al treball en grup on adquiriran nous coneixements sobre els gèneres mitjançant l’interdependència positiva a la vegada que fiancen les relacions amb els companys. Individualment i en grup també hauran de generar i organitzar les seves idees de cara a l’escriptura del seu inici.

En les últimes sessions esperem que els alumnes també aprenguin a treballar individualment i en silenci. Per aquesta raó els proposarem elaborar el seu relat en un espai ampli i tranquil com es la biblioteca de l’institut. Contràriament a lo habitual, la creació literària es produirà dins l’institut i un cop fet el primer esborrany seran els propis alumnes els que valoraran els aspectes positius i negatius de cada escrit per a millorar-lo de cara a la tasca final. Després de l’última revisió s’elaborarà un llibre digital que penjarem en la wiki del projecte perquè poguem compartir-lo amb la resta del grup-classe durant tot el curs.

Nom : Creem l’inici de la nostra novel·la ! Nivell : 4t d’ESO Sessions : 6

A qui va adreçada: Alumnes de quart d’ESO amb poc coneixement dels gèneres literaris i que necessiten ser guiats en el procés de creació d’una novel·la per tal de garantir un millor resultat en aquesta tasca d’escriptura creativa.

Tasca: Realització d’un escrit narratiu. Creació de l’inici de la seva novel·la adequant-se a un gènere novel·lístic i incorporant-hi els trets principals tant del gènere narratiu com del discursiu.

Objectius d’aprenentatge:

• Conèixer els elements característics dels diferents gèneres literaris novel·lístics, tot fomentant el gust per la lectura.

• Adonar-se que les produccions literàries constitueixen diverses interpretacions del món i de l’individu, afavoreixen el desvetllament de la imaginació i el bon gust estètic, i són un mitjà d’arrelament i participació en la cultura pròpia, i de la relació amb altres pobles.

• Identificar les característiques discursives dels inicis: establir el món de la ficció, els personatges, seduir al lector i oferir elements perquè aquest s’adapti al to.

Page 4: SD Núria Escolà

Núria Escolà Hernández

Portfoli de les pràctiques

13

• Potenciar la comunicació d’idees exposant-les en diferents formats.

• Utilitzar la descripció, el diàleg i la narració com a eina per a la millora en la qualitat dels textos narratius que elaboren.

• Adquirir estratègies per definir els trets psicològics i físics dels personatges.

• Caracteritzar l’escenari i els personatges a partir dels colors i les connotacions que s’associen amb emocions, sensacions o trets de la personalitat.

• Reflexionar sobre l’estructura “causa-efecte” de la seva història narrativa.

• Identificar el punt de vista narratiu.

• Desenvolupar estratègies de revisió de textos.

• Elaborar esquemes, resums i mapes conceptuals per tal d’ajudar a tenir les idees clares de cara a l’elaboració d’un escrit.

• Redactar una producció narrativa inserida dins un gènere.

• Enfortir la comunicació entre companys i companyes: fomentar el treball en parella, en grups i de tota la classe, sempre des d’un punt de vista de cooperació.

Activitats i avaluació: Les activitats es dissenyaran en funció dels objectius d’aprenentatge. Primer es farà una exploració dels coneixements previs i de les idees que tenen els alumnes sobre els gèneres. Farem que els alumnes es recomanin una novel·la entre ells. Després es presentarà la seqüència amb tota la nova informació que els servirà per a ajudar-los a elaborar la tasca d’escriptura.

Per donar coherència a les activitats, els aprenentatges principals s’aniran organitzant mitjançant esquemes conceptuals que els ajudaran a l’hora d’escriure l’inici de la seva novel·la. Per aportar dinamisme es treballarà tant amb tot el grup-classe, com individualment o en petits grups i els alumnes també participaran fent una coavaluació.

Com a docents farem diferents tipus d’avaluacions segons la nostra finalitat: avaluació inicial, formativa i sumativa. No avaluarem tan sols un producte final sinó que caldrà que els alumnes utilitzin el que s’ha après en altres contextos i es valorarà la seva participació al llarg de la seqüència didàctica.

Destinataris: El producte final els servirà per començar a elaborar les bases per a la redacció de la novel·la que hauran de crear com a projecte del curs. En penjar-se en un mur virtual (Padlet) que es troba inserit en l’espai virtual de la classe (wikispaces), la producció escrita es comparteix amb la resta de companys rebent una retroalimentació per part dels companys. Els texts més votats podrien aparèixer en el pròxim número de la revista de l’Institut.

ACCÈS A LA WIKI DE L’AULA:

http://unsotracdellibresimaquinesdescriure.wikispaces.com/

Page 5: SD Núria Escolà

Núria Escolà Hernández

Portfoli de les pràctiques

14

3.1.1 ESQUEMA DE PREPARACIÓ DE LA SEQÜÈNCIA DIDÀCTICA

FASE DE PREPARACIÓ DEL PROJECTE

Formulació del

projecte/tasca/producte

Tasca: què es farà / producte final Es confeccionarà l’inici de la seva novel·la. L’inici del seu relat presentarà el món de la ficció amb un o més personatges i un escenari que situarà el gènere del relat.

Amb quina intenció (projecció social): Penjar en el wiki l’inici de la seva novel·la per compartir-lo amb la resta de companys.

Qui en seran els destinataris: Els companys de la classe, companys de l’institut i familiars. Els inicis més votats en el wiki podrien aparèixer en el pròxim número de la revista de l’institut.

Formulació dels objectius

d’aprenentatge

Què s’aprendrà:

- Conèixer els elements característics dels diferents

gèneres literaris novel·lístics, tot fomentant el gust

per la lectura.

- Redactar una producció narrativa inserida dins un

gènere.

- Identificar les característiques discursives dels inicis:

seduir al lector, oferir elements perquè s’adapti al to i

establir el món de la ficció (marc de l’acció i

personatges).

- Caracteritzar l’escenari i els personatges a partir de

diferents estratègies.

- Identificar el punt de vista narratiu.

- Elaborar esquemes, resums i mapes conceptuals.

- Desenvolupar estratègies de revisió dels textos.

- Fomentar el treball cooperatiu i en grup.

- Manejar diferents eines TIC que els permeten

compartir informació amb els companys.

Page 6: SD Núria Escolà

Núria Escolà Hernández

Portfoli de les pràctiques

15

3.2. DESENVOLUPAMENT DE LA SD PER SESSIONS

ITINERARI D’APRENENTATGE:

BLOC 1: Familiaritzar-se amb els diferents gèneres narratius. Conèixer diferents gèneres novel·lístics i el que els caracteritza mitjançant l’anàlisi de diferents fragments d’obres.

BLOC 2: Identificar els trets més significatius dels inicis: el marc de l’acció, l’espai i la presentació dels personatges, el to i el tipus de narrador.

BLOC 3: Elaboració d’una petita creació literària inserida en un gènere: l’inici de la seva obra.

SESSIÓ 0: PREVI A L’INICI DEL PROJECTE

Objectius Activitats Materials Organització de l’aula

ANÀLISI DEL PUNT DE PARTIDA

Evidenciar que saben els alumnes sobre els gèneres novel·lístics.

Motivar a l’alumnat envers el taller d’escriptura i els llibres

Compartir els seus gustos de lectura amb altres companys

Exercicis d’aprenentatge

1. Entrar al wiki i penjar una recomanació d’un llibre per llegir, regalar, etc.

Es pot complementar amb una frase del llibre, vídeo o il·lustració.

* Wiki.

* Exemple de

model

Exercici individual

(previ a les classes)

DEURES:

Objectius Activitats Materials Organització de l’aula

ANÀLISI DEL PUNT DE PARTIDA

Familiaritzar-se amb l’eina TIC de Wikispaces.

Evidenciar que saben sobre els gèneres novel·lístics i els seus inicis.

http://unsotracdellibresimaquinesdescriure.

wikispaces.com/

1. Obrir un compte a Wikispaces i fer la seva aportació al wiki recomanant un llibre seguint l’exemple. Perquè puguin entrar més fàcilment rebran un correu amb un enllaç.

https://wikispaces.com/join/QDKQQ3T

* Ordinador. Els alumnes han de tenir accés a Internet

* Entrar al wiki

* Necessitem un llistat amb els correus electrònics dels alumnes

Exercici individual

(per a fer a casa o des

de la biblioteca)

Page 7: SD Núria Escolà

Núria Escolà Hernández

Portfoli de les pràctiques

16

SESSIÓ 1: AULA HABITUAL

Objectius Activitats Materials Organització de l’aula

ELS GÈNERES NOVEL·LÍSTICS

Identificar els principals gèneres literaris de la novel·la.

Fomentar el gust per la lectura.

Identificar els principals gèneres literaris de la novel·la.

Analitzar els elements claus que es troben en els inicis dels diferents gèneres.

Treballar en grup cooperativament.

Evidenciar el que s’ha après en l’espai comú wikispaces.

1. Presentació

2. Comentaris de les aportacions wiki

3. Es llegiran fragments de novel·les policíaques, fantàstiques, d’aventures, ciència-ficció, terror, etc. Hauran de saber de quin gènere es tracta.

Exercicis d’aprenentatge

1. Grup d’experts: Cada grup tindrà fragments d’un gènere. Ho posaran en ordre per treballar la cohesió i tractar d’esbrinar les característiques que se’n desprenen.

Posada en comú a la classe apuntant a la pissarra els trets principals dels gèneres.

2. Donarem indicacions perquè puguin fer un GLOGSTER en grup sobre el gènere novel·lístic que els ha tocat en l’anterior activitat.

Després, el compartiran amb els seus companys en el wikispaces creat.

* Presentació

* Fragments curts de novel·les per esbrinar el gènere.

* 5 texts (aventures, negra, realista, fantasia, ciència-ficció)

* Preguntes clau

* Pauta o exemple del Glogster.

*Espai al wiki

Grup-classe

5 grups de 5 persones

Els anteriors grups de 5 persones

DEURES:

Objectius Activitats Materials Organització

Evidenciar el que han après del gènere novel·lístic del seu inici.

Construir un espai comú amb tot el material treballat.

Familiaritzar-se amb les eines TIC: els pòsters multimèdia (Glogster) i l’espai Wikispaces.

1. Començar a fer un Glogster en grup del gènere que els ha tocat en l’activitat de grup d’experts.

2. Pensar en el seu gènere i decidir una mica el seu inici per a la pròxima sessió.

* Ordinador. Els alumnes han de tenir accés a Internet

* Entrar al wiki

Exercici en grup

Exercici individual

(per a fer a casa)

Page 8: SD Núria Escolà

Núria Escolà Hernández

Portfoli de les pràctiques

17

SESSIÓ 2: AULA HABITUAL

Objectius Activitats Materials Organització de l’aula

INICIS I GÈNERES

Conèixer els principals gèneres literaris de la novel·la.

Treballar la cohesió i l’ordre en el text.

Analitzar els elements claus que es troben en els inicis dels diferents gèneres.

Enfortir la comunicació entre els companys

Evidenciar el que s’ha après en un espai comú.

Habituar-se a l’ús de les eines TIC: elaborar un pòster multimèdia i penjar-ho en el wiki.

Exercicis d’aprenentatge

1. Explicació en Power Point de tots els gèneres i les seves característiques i els trets més importants recollits de la pluja d’idees de la sessió 1.

2. Mirarem un parell d’inicis.

Mitjançant l’activitat “Busca el teu igual”, ordenarem els texts i després els llegirem.

Cada alumne té un fragment de text i té uns minuts per trobar la resta del text que li manca. Cal discutir sobre la informació que ens dóna del gènere.

Després analitzarem entre tots un parell dels inicis i discutirem els elements que hi apareixen i els fragments descriptius, narratius i de diàleg.

* 4 texts (negra, terror-misteri, detectivesca, policíaca).

* 4 fulls amb paraules pel fragment.

* Cartells amb els noms de gèneres per penjar en les cantonades classe.

*Deures meus: Penjar explicació dels gèneres al wiki i organitzar classe per grups.

Grup-classe

5 grups de 5 persones

DEURES:

Objectius Activitats Materials Organització

Evidenciar el que han après del gènere novel·lístic del seu inici.

Construir un espai comú amb tot el material treballat.

Familiaritzar-se amb les eines TIC: els pòsters multimèdia (Glogster) i l’espai Wikispaces.

1. Acabar de fer el Glogster per penjar-lo en el wiki.

2. Fer una entrada en el wiki en l’apartat de discussió aportant que hem après sobre la sessió d’avui on explicàvem els gèneres i analitzàvem els inicis.

* Ordinador. Els alumnes han de tenir accés a Internet

* Entrar al wiki i fer una aportació.

Exercici en grup

Exercici individual

(per a fer a casa)

Page 9: SD Núria Escolà

Núria Escolà Hernández

Portfoli de les pràctiques

18

SESSIÓ 3: AULA HABITUAL

Objectius Activitats Materials Organització de l’aula

PLANIFICAR I ADQUIRIR ELEMENTS PER CONSTRUIR L’INICI

Elaborar esquemes i mapes conceptuals que facilitin la feina d’escriptura.

Planificar el seu inici.

Reflexionar sobre l’estructura “causa-efecte” de la seva història narrativa.

Caracteritzar l’escenari, el temps i l’espai.

Exercicis d’aprenentatge

1. Breu explicació oral de les parts de la novel·la (inici, nus-trama i desenllaç). Ho aplicarem a la lectura obligatòria del curs (novel·la policíaca).

3. Explicar en una frase la nostra trama.

4. Analitzarem el marc de l’acció on ocorre un inici de novel·la.

5. Elaborar la fitxa del marc de l’acció del seu micro relat segons la pauta i pensar el seu personatge per la sessió 4.

* Foli i ∆ trama.

* Un inici per analitzar l’ambient, l’espai i el temps.

* Pauta marc de l’acció.

Grup-classe

Individual

Grup-classe

Individual

DEURES:

Objectius Activitats Materials Organització

DECIDIR EL MARC DE L’ACCIÓ

FAMILIARITZAR-SE AMB L’EINA TIC DE WIKISPACES

1. Acabar d’elaborar la fitxa del marc de l’acció del seu micro relat segons la pauta.

2. Pensar en el personatge principal del seu relat i descriure’l en 5 línies per a la sessió 4.

* Ordinador. Els alumnes han de tenir accés a Internet

* Entrar al wiki

Exercici individual

(per a fer a casa)

Page 10: SD Núria Escolà

Núria Escolà Hernández

Portfoli de les pràctiques

19

SESSIÓ 4: AULA HABITUAL

Objectius Activitats Materials Organització de l’aula

ADQUIRIR ESTRATÈGIES PER CONSTRUIR LA NARRACIÓ I ELS PERSONATGES

Identificar el punt de vista narratiu des del que es presenten els personatges.

Caracteritzar els personatges a partir de diferents estratègies.

Elaborar esquemes, resums i mapes conceptuals que facilitin la feina posterior d’escriptura.

Redactar una producció narrativa inserida dins un gènere.

Identificar el punt de vista narratiu

Exercicis d’aprenentatge

1. Llegim dues descripcions de personatges, la primera serà de tipus retrat robot i la segona, més elaborada.

3. Pluja d’idees. Parts cos que ens fixem més de les persones. Fer llistat d’adjectius pissarra.

4. Repartir el llistat d’adjectius d’una part del cos i classificar-los per grups. Anàlisi dels trets psicològics i físics del primer text llegit.

5. Començar a crear fitxa retrat del nostre personatge de deures.

6. Recopilar mitjançant una pluja d’idees tot el que s’ha fet. Escriure-ho en el dossier de l’alumne.

7. Començar a escriure la nostra novel·la si comptem amb temps.

* Una descripció de personatge principal en un inici i retrat robot.

* Llistat d’adjectius per descriure persones.

* Pauta fitxa personatge

*Deures meus: penjar en el wiki el que hem après.

Individual

Tota la classe

Grups de 5

Individual

Individual

DEURES:

Objectius Activitats Materials Organització

PRESENTAR I CARACTERITZAR EL PERSONATGE DE LA NOSTRA NOVEL·LA

ELABORAR ESQUEMES QUE FACILITIN LA FEINA D’ESCRIPTURA

1. Elaborar la fitxa retrat del nostre personatge.

2. Imprimir les dues fitxes (marc de l’acció i personatge) i portar-les a classe per a la pròxima sessió.

* Ordinador. Els alumnes han de tenir accés a Internet

* Entrar al wiki i penjar la fitxa retrat.

Exercici individual

(per a fer a casa)

Page 11: SD Núria Escolà

Núria Escolà Hernández

Portfoli de les pràctiques

20

SESSIÓ 5: AULA HABITUAL

Objectius Activitats Materials Organització de l’aula

ESCRIPTURA DE L’INICI

Desenvolupar estratègies de revisió de texts.

Potenciar l’esperit crític utilitzant la coavaluació i l’autoregulació per a la millora en la qualitat dels textos narratius que elaboren.

Treballar col·laborativament.

Redactar una producció narrativa inserida dins un gènere.

Exercicis d’aprenentatge

1. Portaran a classe les fitxes creades per a la seva novel·la.

3. Continuaran escrivint l’inici de la seva novel·la (20 min)

4. Exercici de coavaluació mitjançant una pauta que els permetrà identificar errors. Cada alumne es llegeix el text del company i li farà anotacions.

5. Temps per reelaborar el text. Entregar.

* Materials d’ajuda com marcadors textuals, correctors en línia, material d’ajuda per novel·les de certs gèneres,etc.

*Pauta per avaluar als companys.

Individual

o

asseguts per grups

segons el gènere?

DEURES:

Objectius Activitats Materials Organització

FAMILIARITZAR-SE AMB L’EINA TIC DE WIKISPACES I PADDLET

1. Penjar en el Padlet una imatge i una frase promocionant la seva novel·la perquè en la sessió 6 els alumnes triaran el text que més els interessa.

http://es.padlet.com/insmariustorres/

https://wikispaces.com/join/QDKQQ3T

2. Opcional: Avançar la novel·la pensant paraules, frases, etc.

* Ordinador. Els alumnes han de tenir accés a Internet

* Entrar al wiki

* Padlet

Exercici individual

(per a fer a casa)

Page 12: SD Núria Escolà

Núria Escolà Hernández

Portfoli de les pràctiques

21

SESSIÓ 6: AULA HABITUAL

Objectius Activitats Materials Organització de l’aula

ESCRIPTURA DE L’INICI

Desenvolupar estratègies de revisió de texts.

Potenciar l’autoregulació per a la millora en la qualitat dels textos narratius que elaboren.

Redactar una producció narrativa inserida dins un gènere.

Habituar-se a l’ús de les eines TIC: elaborar un llibre virtual per penjar el seu inici al wiki.

Exercicis d’aprenentatge

1. Rebran els seus propis texts amb les anotacions i correccions de la professora.

2. Acabar d’adequar el text fent les correccions que siguin pertinents abans de penjar-lo en el wiki.

* Materials d’ajuda com marcadors textuals, correctors en línia, material d’ajuda per novel·les de certs gèneres,etc.

*Pauta per identificar errors propis i poder-se autoregular.

*Explicar l’eina ISSUU per si algun alumne vol penjar el relat així al wiki.

Individual

DEURES:

Objectius Activitats Materials Organització

FAMILIARITZAR-SE AMB L’EINA TIC DE WIKISPACES I L’EDITOR ISSUU

1. Penjar el relat al wiki, en format text o utilitzant un ISSUU (llibre digital).

2. Fer un comentari al relat de dos companys. Ho triaran mitjançant els que els hagin semblat més interessants al Padlet.

http://es.padlet.com/insmariustorres

Per garantir que tothom rep informació dels companys, cada relat rebrà un màxim de dos comentaris.

* Ordinador. Els alumnes han de tenir accés a Internet

* Entrar al wiki

* ISSUU

Exercici individual

(per a fer a casa)

Page 13: SD Núria Escolà

RECURSOS MATERIALS - INICIS DE NOVEL·LES

Novel·la història / bèl·lica La lluita per la llibertat, Simon Scarrow

Sinopsi: El destí de Marco, un jove romà fill d'un veterà centurió, està marcat per un fosc passat.

Quan la seva família cau en les arpes d'un prestador sense escrúpols i aquest assassina al seu pare,

comença per a ell un atzarós recorregut com a esclau que li portarà fins a una granja en el Peloponès i,

finalment, a convertir-se en un gladiador destinat a morir per distreure als ciutadans de Roma. No obstant

això, serà precisament en el passat de la seva família on haurà de buscar les claus que li permetin fugir

d'una mort segura.

El centurió Tito Cornelius es va eixugar el front mentre inspeccionava el camp de batalla que s'estenia al voltant. El vessant del turó estava cobert de cadàvers, amuntegats en aquells llocs on el combat havia estat més aferrissat. Els seus homes buscaven a companys ferits o recollien el poc botí que podien dels seus enemics caiguts.

Aquí i allà els ferits donaven crits planyívols, retorçant enmig de la carnisseria. Entre els cossos hi havia legionaris romans vestits amb les seves túniques vermelles i les seves armadures de cota de malla, tenyides ara de sang.

En Tito va calcular que a la batalla haurien mort milers dels seus companys. Així i tot, les baixes romanes no eren res comparades amb les de l’enemic.

Mogué el seu cap amb sorpresa davant els homes i dones als quals abans s'havia enfrontat. Molts d'ells només estaven armats amb ganivets i eines de conreu, i la majoria no tenien armadures, ni tan sols escuts. No obstant això, s'havien llançat contra ell i els seus companys, cridant amb ràbia, amb els ulls espurnejants i amb un coratge desesperat.

—Esclaus... —va murmurar tot sorprès mentre mirava els cossos—. Són només esclaus.

Qui hauria pensat que homes i dones als quals la majoria dels romans consideraven poc més que eines errants alberguessin en el seu interior la ràbia suficient per lluitar?

Havien passat gairebé dos anys des del començament de la revolta d'esclaus i des de llavors havien derrotat a cinc de les legions que Roma havia enviat contra ells. També havien incendiat moltes de les viles i havien saquejat les finques de les famílies més poderoses de Roma. Fins i tot una vegada, va recordar Tito, els esclaus havien intentat atacar Roma.

En mirar cap avall, va veure el cos d'un nen; de poc més de deu anys, va suposar, de cabell molt ros i trets delicats, el seu cap reposava sense vida sobre l'armadura d'un

Page 14: SD Núria Escolà

legionari mort. Els ulls del nen s'estaven mirant el cel brillant i la seva boca penjava lleugerament entre oberta, com si es disposés a dir alguna cosa. Va sentir el lleu dolor de la pena en el seu cor quan va mirar al noi. «En una batalla no hi ha lloc per als nens -es va dir a si mateix -Ni s'aconsegueix cap honor derrotant o matant-los.»

—Centurió Tito!

Es va tornar a sentir el crit i va veure una petita partida d'oficials que s'obria camí entre els cadàvers. Al capdavant anava una figura corpulenta, d'amples espatlles i vestida amb un lluent plastró de plata que creuava un ample cinta vermella per indicar la seva graduació. A diferència d’altres homes que havien estat al cor de la batalla, el general Pompeu i els seus oficials estaven nets de sang i brutícia, i alguns oficials més joves i exigents frunzien els llavis amb desgrat en avançar sobre els morts.

—General —En Tito es va posar en una posició ferma i va inclinar el cap mentre el seu comandant s’atansava.

—Quina carnisseria—va observar el general Pompeu, alhora que assenyalava amb un gest el camp de batalla- Qui hauria pensat que uns simples esclaus presentarien tanta batalla, eh?

—Així és, senyor.

Pompeu va prémer els llavis un moment i va arrufar el seny

—Quin tipus deu haver estat el seu cap, aquest tal Espàrtac!!

—Era un gladiador, senyor —va respondre Tito— Són d'una raça especial. Almenys els que aconsegueixen sobreviure algun temps a l’arena.

—Només rumors, senyor. Pel que sembla, tot just havia fet unes poques aparicions a la sorra abans que la rebel·lió esclatés.

—És una vergonya que mai hagi tingut oportunitat de conèixer a aquest home, l’hauria admirat.-va aixecar la vista ràpidament i va mirar als seus oficials- tranquils, no m'he passat a l'enemic. Al cap i a la fi, Espàrtac és, o era, només un esclau. El nostre enemic.

Un jove oficial va arronsar les espatlles.

—Hem guanyat la batalla, senyor. Però la fama d'alguns homes sobreviu després que hagin caigut. Si és que aquest ha caigut.

—Llavors haurem de trobar el seu cadàver -va replicar el general Pompeu-. Un cop el tinguem i el mostrem perquè tots el puguin veure, haurem posat fi a qualsevol esperança de rebel·lió en els cors de tots els maleïts esclaus d’Itàlia.

Es va girar per encarar-se amb Tito.

—Centurió, on podria haver caigut Espàrtac?

En Tito va arrufar els llavis i va assenyalar amb un gest cap a un petit monticle a uns cent passos de distància. Allà hi havia més cadàvers que en qualsevol altra part del camp de batalla.

—Vaig veure el seu estendard per allà durant el combat i és on l'últim d'ells va lluitar fins al final. Allà el trobarem, senyor, si és que l’hem de trobar en algun lloc.

—Bé, doncs anem a buscar-lo.

Page 15: SD Núria Escolà

Novel·la de terror Dràcula, Bram Stoker

Sinopsi: Abans de convertir-se en vampir, el comte Dràcula era el príncep Vlad Tepes, que en saber de la mort de la seva estimada va vendre la seva pròpia ànima al diable. Així, segles més tard, es trobarà a Mina, la reencarnació de la seva estimada. Sense dubtar-ho ni un moment Vlad Tepes, ara ja Dràcula, articularà un pla ambiciós per a recuperar-la.

5 de maig. El castell.

La foscor del matí ha passat i el sol està molt alt sobre l'horitzó distant, que sembla perseguit, no sé si per arbres o per pujols, ja que està tan allunyat que les coses grans i petites es barregen. No tinc son i, com no em dirà fins que desperti només, naturalment escric fins que arribi el son. Hi ha moltes coses rares que voldria anotar, i perquè ningú en llegir pugui imaginar-se que vaig sopar massa bé abans de sortir de Bistritz, també anotaré exactament el meu sopar. Vaig sopar el que ells anomenen "biftec robat", amb rodanxes de cansalada, ceba i carn de res, tot assaonat amb pebre vermell enfilat en pals i rostit. ¡En l'estil senzill de la "carn de gat" de Londres! El vi era Mediasch Daurat, que produeix una rara picor a la llengua, la qual, però, no és desagradable. Només vaig beure un parell de gots d'aquest vi, i res més.

Quan vaig arribar al cotxe, el conductor encara no havia pres el seu seient, i el vaig veure parlant amb la propietària de l'hostal. Evidentment parlaven de mi, ja que de tant en tant es tornaven per veure, i algunes de les persones que estaven assegudes al banc fora de la porta (a les que criden amb un nom que significa "Portadors de paraula") es van acostar i van escoltar, i després em van mirar, la major part d'ells compadint-se de mi. Vaig poder escoltar moltes paraules que es repetien sovint: paraules rares, ja que hi havia moltes nacionalitats en el grup; així és que tranquil·lament vaig extreure el meu diccionari poliglot de la meva petaca, i les vaig buscar. He d'admetre que no em van produir cap alegria, ja que entre elles estaven "Ordog" (Satanàs),

"pokol" (infern), "stregoica" (bruixa), "vrolok" i "vlkoslak" (les que signifiquen la mateixa cosa, un en eslovac i l'altra en serbi, designant una cosa que és un home llop o un vampir). (Recordar: he de preguntar al comte sobre aquestes supersticions.)

Quan vàrem partir, la multitud al voltant de la porta de l'hostal, que per llavors ja havia crescut a un nombre considerable, tots van fer el signe de la creu i van dirigir dos dits cap a mi. Amb alguna dificultat vaig aconseguir que un passatger acompanyant em digués què volia dir tot allò; al principi no volia respondre'm, però quan va saber que jo era anglès, em va explicar que era un encanteri contra el mal d' ull. Això tampoc em va agradar majorment quan sortia cap a un lloc desconegut amb un home desconegut; però tothom semblava tan bondadós, tan compassiu i tan simpàtic que no vaig poder evitar sentir-me emocionat.

Mai oblidaré l'últim cop d'ull que vaig fer al pati interior de l'hostal i la seva multitud de pintorescs personatges, tots fent el senyal de la creu, mentre estaven al voltant de l'ampli pòrtic, amb el seu fons de ric fullatge de baladres i arbres de taronger agrupats al centre

Page 16: SD Núria Escolà

del pati. Llavors el nostre conductor, va fustigar el seu gran fuet sobre els quatre petits cavalls que corrien de dos en dos, i vàrem iniciar el nostre viatge...

Aviat vaig perdre de vista i de la memòria els fantasmals temors, gràcies a la bellesa de l'escena per la qual travessàvem, encara que si jo hagués conegut l’idioma, o millor, els idiomes que parlaven els meus companys de viatge, és molt possible que no hauria estat capaç de desfer-me’n d'ells tan fàcilment. Davant nostre s'estenia el verd camp inclinat ple de boscos amb costeruts turons aquí i allà, coronats amb cúmuls de trèvols. Per tot arreu hi havia una embogidora quantitat de fruits en flor: pomes, prunes, peres i maduixes. A mesura que avançàvem, vaig poder veure com la verda herba sota els arbres estava gelada amb pètals caiguts.

Llavors un gos va començar a udolar a alguna casa pagesa més endavant del camí. Va deixar escapar un llarg, lúgubre udol, com si tingués por. El seu udol va ser recollit per un altre gos i per un altre i un altre, fins que, a través del congost, va començar un aterridor concert d’udols que semblaven arribar de tots els punts del camp, des de tan lluny com la imaginació arribés a captar a través de les tenebres de la nit. Des del primer udol els cavalls van començar a inquietar-se, però el cotxer els va parlar i ells van recobrar la calma, encara que tremolaven i suaven com si acabessin de passar per un sobtat ensurt. Llavors, en la llunyana distància, des de les muntanyes que estaven a cada costat de nosaltres, va arribar un udol molt més fort i agut, l'udol dels llops, que va afectar els cavalls i a la meva persona de la mateixa manera, ja que vaig estar a punt de saltar i arrencar a córrer. No obstant això, pocs minuts després ja s'havien acostumat als udols, i els cavalls s'havien calmat tant que continuaven el seu camí. El fort vent encara portava els udols dels gossos, encara que aquests van anar decreixent a mesura que ens allunyàvem. L'udol dels llops, en canvi, es va apropar cada vegada més, com si ells s'anessin aproximant cap a nosaltres per tots costats. Em vaig sentir terriblement angoixat, i els cavalls van compartir la meva por... Però llavors la lluna, navegant a través dels negres núvols, va aparèixer darrere de la dentada cresta d'una roca revestida de pins, i a la seva llum vaig veure al voltant de nosaltres un cercle de llops, amb dents blanques i llengües vermelles, amb llargs membres sinuosos i pèl hirsut...

... Sobtadament vaig tenir consciència que el conductor estava parant als cavalls al pati interior d'un immens castell ruïnós en part, de les altes finestres negres no sortia un sol raig de llum, i les muralles mostraven una línia dentada que destacava contra el cel il·luminat per la llum de la lluna...

Page 17: SD Núria Escolà

Novel·la d’aventures Ullal Blanc, Jack London

Sinopsi: Quan tenia vint anys, Jack London va viure a Alaska durant l’època de la febre d’or. Ullal Blanc sorgeix de les experiències viscudes aquells anys. En aquesta novel·la London narra la història d'un llop que, a poc a poc i gràcies a l'amor d'un home, és domesticat.

A un costat i a un altre de la llera del riu s'alçava un bosc fosc d'avets. Feia poc que el vent havia despullat als arbres de la capa de gel que els cobria i, enmig de l'escassa claredat, que s'anava afeblint per moments, semblaven inclinar-se uns cap a uns altres, negres i sinistres. Regnava un profund silenci en tota la vasta extensió d'aquella terra.

Era la desolació mateixa, sense vida, sense moviment, tan solitària i freda que ni tan sols n'hi hauria prou de dir, per descriure-la, que la seva essència era la tristesa. En ella hi havia els seus indicis de riure; però d'un riure més terrible que totes les tristeses..., un riure sense alegria, com el somriure d'una esfinx, tan freda com el gel. [...]

Era el bàrbar i salvatge desert, aquell desert de cor gelat, propi dels països del nord. Però, malgrat tot, allí hi havia vida; el que significava, sens dubte, tot un repte. Pel pendent de la gelada llera del riu baixava penosament una filera de gossos que semblaven més aviat llops. El gebre cobria el seu pelatge. L'alè se'ls gelava en l'aire quan sortia de la seva boca, era acomiadat cap enrere en vaporosa escuma fins a posar-se en els seus peus, on es cristal·litzava. Els gossos portaven sengles arnesos de cos, com a tirants, que els mantenien units a un trineu que

arrossegaven. El vehicle havia estat construït de fortes escorces de bedoll, mancava de fulles o patins, i tota la seva superfície inferior descansava sobre la neu. La part davantera del trineu estava tornada cap amunt, a fi que pogués penetrar per la gran ona de neu tova que li dificultava el pas. Lligada fortament sobre el trineu, es veia una caixa estreta i llarga, rectangular. [...]

Davant dels gossos, calçant amples i toves sabates de pèl per a la neu, avançava treballosament un home. Darrere del trineu anava un altre. Dins, en la caixa, anava un tercer per qui tot esforç hi havia ja acabat: una víctima d'aquell salvatge desert, un vençut que no es mouria ni lluitaria ja més, aixafat, aniquilat per ell. [...]

Pells i cuirs tous cobrien els seus cossos. Tenien pestanyes, galtes i llavis tan coberts de cristalls de gel, produïts per la seva gelada respiració, que era impossible distingir-los la cara. Això els donava l'aspecte d'emmascarats follets, d'enterradors d'un món d'espectres en l'enterrament d'un dels seus. Però, malgrat les aparences, eren homes que penetraven a la terra on tot és desolació, mofa sarcàstica i silenci; aventurers novençans embardissats en una colossal empresa. S'introduïen a viva força en un món poderosament, tan remot, tan aliè a ells i tan sense pols com les profunditats de l'espai.

Page 18: SD Núria Escolà

Avançaven sense parlar, economitzant l'alè per mantenir les funcions del cos. Per tots costats regnava el silenci, gairebé podien palpar la seva presència.

Minvava, cada vegada més ràpidament, la pàl·lida llum del dia, curt i sense sol, quan enmig de l'aire en repòs va ressonar un crit feble i llunyà. Es va remuntar primer amb ràpid impuls fins a arribar a la nota més alta, on es va afirmar vibrant per anar baixant després lentament fins a deixar de sentir-se. Allò hauria pogut ser el lament d'una ànima en pena, de no haver-hi en el trist crit certa ferocitat, certa famolenca vehemència.

L'home que anava al capdavant del trineu va tornar el cap i va creuar la mirada amb el qual anava darrere. Per sobre de l'estreta caixa rectangular, tots dos van canviar un senyal d'assentiment. Llavors es va sentir un segon crit que va semblar elevar-se en l'aire perforant aquell silenci amb la subtil penetració d'una agulla. Els dos homes van comprendre d'on partia el so. Venia d'allà enrere, d'algun lloc en la nevada extensió que acabaven de travessar. Un tercer crit, contestació als anteriors, va ressonar també en la mateixa direcció, però més a l'esquerra del segon.

-Ens persegueixen, Bill -va dir l'home que anava davant del vehicle. La seva veu va sonar ronca, com alguna cosa que no semblava humà, i era evident l'esforç que va realitzar per parlar.

-La carn escasseja -va contestar el seu company- Des de fa dies no he vist ni un rastre de conill.

Page 19: SD Núria Escolà

Novel·la d’aventures

L’illa del tresor, Robert Louis Stevenson

Sinopsi: L’illa del tresor explica les experiències d’un grup d’aventurers que van a la recerca d’un tresor enterrat en una illa per un vell pirata. Aquesta novel·la, narrada en primera persona per Jim Hawkins, el més jove dels mariners, ha entusiasmat milions de lectors des que es va publicar l’any 1883. És una obra que conté tots els ingredients d’un llibre d’aventures: una expedició a terres llunyanes i desconegudes, perills, pirates, baralles…

Per haver-me demanat el senyor Trelawney i el doctor Livesey que posi per escrit tots els detalls relatius a l’illa del Tresor, de principi a fi, amagant-ne només la situació de l’illa, i això perquè no se n’ha tret tot el tresor, agafo la ploma l’any de 17… per a tornar a l’època en què el meu pare era el propietari de l'hostal «Almirall Benbow» i el vell i bronzejat mariner, amb la cara marcada per un cop de sabre, va venir a allotjar-se sota el nostre sostre.

Ho recordo com si fos ahir, quan va arribar a la porta de l'hostal amb passos lents i feixucs, seguit per un carretó de mà amb el seu cofre de mariner. Era un home alt, fort, gros, de pell colorada, amb una cua que li queia sobre les espatlles de la bruta casaca blava; les mans, rugoses i plenes de cicatrius, amb les ungles negres i trencades; i la marca d’una estocada, d’un blanc brut i moradenc, que li travessava una

galta. Normalment era un home silenciós. Passava el dia a la cala o sobre els penya-segats, amb una ullera de llarga vista de metall. A la nit, seia en un racó de la sala, al costat del foc, i bevia rom quasi pur. No tornava quasi mai les salutacions. Cada dia, quan tornava del seu passeig, solia preguntar si algun home amb aspecte de mariner havia passat pel camí.

Hi havia nits en les quals prenia molt més rom del que el seu cap podia suportar. Aleshores acostumava a cantar velles i brutals cançons marineres, aliè a tot el món. A vegades, però, demanava una ronda per a tots i obligava l’atemorida clientela a escoltar les seves històries o a corejar les cançons. Però el que més atemoria la gent eren les seves històries; històries terrorífiques sobre

penjats, tempestes a la mar, l’illa Tortuga i perillosos successos i llocs del Carib.

Segons la seva pròpia narració, devia haver passat la vida entre els homes més malvats que Déu hagi permès mai navegar. I el llenguatge amb què contava aquestes històries escandalitzava els nostres senzills veïns quasi tant com els crims que descrivia.

Page 20: SD Núria Escolà

Una vegada algú li va plantar cara, i això va ser cap al final, quan la salut del meu pobre pare s’havia deteriorat. El doctor Livesey va arribar una nit i va visitar el pacient. Es va prendre el sopar lleuger que li va oferir la meva mare, i se’n va anar a la sala a fumar-se una pipa fins que li portessin el seu cavall del poble, perquè no teníem estable a l'hostal. De sobte, el capità va començar a cantar la seva eterna cançó:

Quinze homes en el cofre del mort…

Io, oh, oh, i una botella de rom!

El rom i el diable es van emportar la resta…

Io, oh, oh, i una botella de rom!

Aquella cançó no era nova per a ningú excepte per al doctor Livesey, i vaig observar que no li produïa un efecte agradable. El capità es va anar animant amb la seva pròpia música fins que va donar un cop sobre la taula; tots sabíem que significava silenci. Totes les veus es van detenir immediatament, excepte la del doctor Livesey que va continuar com abans, parlant clarament i amablement amb el jardiner. El capità se’l va quedar mirant un moment, va donar un altre cop i finalment va esclatar amb un jurament groller:

—Silenci allà, a coberta!

—Us dirigiu a mi, cavaller? —va dir el doctor. I quan el rufià li va contestar que així era amb un altre renec, va replicar:

—Només us diré una cosa, cavaller, que si continueu bevent rom, el món es veurà aviat lliure d’un miserable canalla! La fúria del vell mariner va ser terrible. Es va posar dret d’un bot, va traure una navalla i la va obrir i, amb ella en la mà, va amenaçar el doctor de clavar-lo a la paret. El metge no es va immutar i es va dirigir a ell amb el mateix to de veu, prou alt per sonar a tota l’habitació, però completament calmat i ferm:

—Si no guardeu ara mateix la navalla a la butxaca, us prometo, pel meu honor, que en la propera sessió dels tribunals us faré penjar.

Page 21: SD Núria Escolà

Novel·la de ciència-ficció Mecanoscrit del Segon Origen, Manuel de Pedrolo

Sinopsi: Una mena d'atac provoca la destrucció del planeta. L'Alba, una nena blanca de 14 anys estava submergida en l'aigua intentant salvar en Dídac, un nen de color de 9 anys, que no sabia nadar. Gràcies a això els dos sobreviuen. Quan s'adonen del que ha passat es creuen els únics supervivents de la Terra, així doncs s'armen de valor i es disposen a començar una nova vida

L'Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, tornava de l'hort de casa seva amb un cistellet de figues negres, quan s'aturà a avergonyir dos nois, que n'apallissaven un altre i el feien caure al toll de la resclosa, i els va dir:

—Què us ha fet?

—No el volem amb nosaltres, perquè és negre.

—I si s'ofega?

I ells es van arronsar d'espatlles, car eren dos nois formats en un ambient cruel, de prejudicis.

Aleshores, quan l'Alba ja deixava el cistellet per tal de llançar-se a l'aigua sense ni treure's la roba, puix que només duia uns shorts i una brusa sobre la pell, el cel i la terra van començar a vibrar amb una mena de trepidació sorda que s'anava accentuant, i un dels nois, que havia alçat el cap, digué:

—Mireu!

El cel i la terra van començar a vibrar amb una mena de trepidació sorda que s'anava accentuant. Tots tres van poder veure una gran formació d'aparells que s'atansava remorosament de la llunyania, i n'hi havia tants que cobrien l'horitzó.

L'altre noi va dir:

—Són platets voladors, tu!

I l'Alba va mirar encara un moment cap als estranys objectes ovalats i plans que avançaven de pressa cap a la vila mentre la tremolor de la terra i de l'aire augmentava i el soroll creixia, però va pensar de nou en el fill de la seva veïna Margarida, en Dídac, que havia desaparegut en les profunditats de la resclosa, i es va capbussar en l'aigua, darrere els nois, que s'havien oblidat del tot de llur acció i ara deien:

—Guaita com brillen! Semblen de foc!

Dins l'aigua, quan ja nedava cap a les pregoneses, l'Alba es va sentir com estirada per la puixança d'un moviment interior que volia endur-se-la altre cop a la superfície, però ella lluità enèrgicament i amb tot el seu braó contra les onades i els remolins, que alteraven la calma habitual del toll, i bracejà amb esforç per atansar-se a l'indret on havia vist desaparèixer en Dídac. Una altra commoció de l'aigua, més intensa, l'apartà de la riba sense vèncer-la, car ella li oposà tota la seva voluntat i els recursos de la seva destresa i,

Page 22: SD Núria Escolà

per sota el vòrtex que estava a punt de dominar-la, s'enfonsà encara i va nedar cap a les lianes que empresonaven el noi.

Sense tocar terra, ara en una aigua que tornava a encalmar-se sobtadament, va arrencar en Dídac de les plantes grimpaires, entre els circells de les quals d'altres infants havien trobat la mort, i, sense que ell li donés cap feina, puix que havia perdut el coneixement, va arrossegar-lo amb una mà, mentre l'altra i les cames obrien un solc cap a la superfície, on la respiració continguda va explotar-li, com una bombolla que es forada, abans de continuar nedant fins on la riba baixava a nivell de l’aigua.

En enfilar-s'hi i hissar-hi el cos exànime del noi, encara va tenir temps de veure com el núvol d'aparells desapareixia per l'horitzó de llevant.

I, sense entretenir-se, l'Alba va ajeure en Dídac sobre l'herba del marge, va fer-li treure tanta aigua com pogué, el girà de cara enlaire en comprovar que encara no donava senyals de vida i enfonsà la boca entre els seus llavis per tal de passar-li l'aire dels propis pulmons fins que el noi parpellejà i es va moure, com si aquella boca estranya li fes nosa. Va treure-li la roba xopa perquè el sol eixugués el seu cos, va friccionar-lo encara, tota abocada al seu damunt, i només llavors, quan ell ja es recobrava, se li acudí d'estranyar-se que els dos nois que l'havien empès no haguessin acudit.

Va veure que tots dos eren ajaçats a terra, garratibats i amb les faccions contretes, com colpits per un atac d'apoplexia que els hagués deixats amb la cara groc-rosada. El cistellet s'havia capgirat i totes les figues eren escampades a llur entorn, però no n'havien menjat, car tenien els llavis nets. En Dídac, que es redreçava, preguntà:

—Vols dir que no són morts?

I llavors, l'Alba, que es girava en adonar-se que tenia un gran esquinç a la brusa, va alçar la vista cap al poble i obrí la boca sense que li'n sortís cap so. Al seu davant, a tres-cents metres, Benaura semblava un altre, més pla; sota la pols que hi penjava com una boira llorda i persistent, les cases s'amuntegaven les unes damunt les altres, com esclafades per una gran mà barroera.

I a la vila no quedava res dempeus. Els edificis s'havien aclofat sobre ells mateixos, talment com si de cop i volta els haguessin flaquejat les parets, sobre les runes de les quals havien caigut les teulades. Tot de pedres i de teules partides eren escampades pels carrers i cobrien, sobretot, les voreres, però l'esfondrament era massa aplomat per haver deixat intransitables les vies més amples, per on ja corria l'aigua de les canonades esbotzades que, en alguns llocs, alçaven guèisers impetuosos entre la polseguera.

Page 23: SD Núria Escolà

Novel·la de ciència-ficció L’home invisible, H.G.Wells

Sinopsi: L'home invisible explica la història d'un jove dedicat a la ciència que descobreix la fórmula que fa invisibles els objectes, els animals i també les persones. Ell mateix es fa invisible, però utilitza tan malament aquest poder que a poc a poc es torna boig i es converteix, després de moltes peripècies, en un assassí que s'aprofita del fet que la gent no el pot veure. Fos el que fos el que pensessin, tothom estava d’acord a sentir antipatia al foraster. La seva irritabilitat, ben comprensible per a treballadors intel·lectuals de ciutat, era una cosa sorprenent per als plàcids habitants de Sussex. Les frenètiques gesticulacions, el seu caminar precipitat al capvespre per racons tranquils, la inhumana esquerperia davant tota temptativa de curiositat, el seu gust per la foscor, que li feia tancar les portes, baixar les cortines, apagar espelmes i llums, eren motius de sobres per a fer néixer

preocupacions a qualsevol. Tothom se n’apartava quan baixava al poble, i així que havia passat, hi havia brivalls humoristes que s’alçaven el coll, s’enfonsaven el barret, i li anaven al darrere, imitant el seu caminar misteriós. En aquell temps la cançó popular era “El Papu”, Miss Satchell l’havia cantada al concert de l’escola a profit de la il·luminació del temple, i d’ençà d’això, quan alguns del poble es trobaven junts i sorgia el foraster, es posaven a cantar-la o a xiular-la. Al vespre, també, la quitxalla li cridaven: “Papu!”, i després fugien prudentment. A Cuss, el metge, la tafaneria se’l menjava de viu en viu. Els embenaments havien excitat el seu interès professional, i l’informe de les mil i una botelles, la seva mirada gelosa. Tot l’abril i tot el maig va sotjar una oportunitat de topar-

se amb el foraster, i a l’últim, pels voltants de Pasqua, no podent esperar més, s’empescà el pretext d’una llista de subscripció per a una infermera del poble. Aleshores descobrí amb admiració que Mrs. Hall ignorava el nom del seu hoste. —Ha donat un nom— digué Mrs. Hall (afirmació completament infundada) —, però no l’he entès bé. Li semblava que la prendrien per ximple si no sabia el nom d’aquell home. Cuss trucà a la porta del saló i entrà. Un renec ben clar li respongué des de dintre.

Page 24: SD Núria Escolà

—Perdoneu l’atreviment—digué Cuss, i al mateix moment la porta es tancà i Mrs. Hall es veié privada de la resta de la conversa. Durant cosa de deu minuts va sentir soroll de veus, després un crit de sorpresa, una bellugadissa de peus, una cadira que anava per terra, una riallada, passos ràpids cap a la porta, i Cuss sortí, blanc com la cera, mirant per damunt l’espatlla. Deixà la porta oberta i, sense fer-hi atenció, travessà el hall i baixà els graons: Mrs.Hall sentí el soroll dels seus passos precipitats carrer avall. Duia el barret a la mà. Ella resta dreta al bar, mirant cap al saló; sentí com el foraster reia tranquil·lament, i després els seus passos que travessaven la peça. No li pogué veure la cara des d’on estava. La porta del saló petà violentament i l’escena tornà a quedar silenciosa. Cuss anà de dret a casa de Bunting, el pastor. —Que estic boig? — crida Cuss bruscament, entrant al despatxet tronat— Deu-me alguna cosa per a beure... Aquell home de l’hostal... Quan tingué els nervis calmats gràcies a un got de whisky de poc preu, explicà la visita que acabava de fer. —Vet aquí que entro—digué panteixant— i començo per demanar per a la subscripció de la infermera que volem tenir. Ell tenia les mans a les butxaques i es va deixar anar sobre una cadira. Va ensumar. Vaig dir-li que jo havia sentit dir que tenia interès per les coses científiques, i em va contestar que sí. I va tornar a ensumar. Sempre va estar ensumant: evidentment, havia agafat un refredat infernal. No té res d’estrany, tal com va vestit. Li vaig explicar la idea de la infermera, i mentrestant jo no parava de mirar: tota l’habitació era plena de botelles i productes químics. Hi havia també unes balances, tubs d’assaig posats en gradetes, i una olor de prímula omplia l’aire. Es volia subscriure? Em va respondre que ja ho miraria. Tot d’una vaig demanar-li si feia investigacions. Em diu que sí. “Si?”, faig jo. Aquí es va començar a espatllar la cosa. Aquell home es veu que acaba la paciència aviat, i la meva pregunta la hi va fer perdre tota. Li havien donat una f órmula, una fórmula de molt valor, però no deia per què. Era mèdica? “Aneu al diable! Què dimoni n’heu de fer?” Li demano dispensa i ell agafa un aire digne, tus i resumeix. Vaig a llegir-me-la. Cinc ingredients. La posa sobre la taula i gira el cap. Un corrent d’aire que venia de la finestra fa volar el paper. Ell s’hi tira damunt... Ara! Justament en aquest punt, perquè entengueu aquesta història, treu el braç... —Com? —Sense mà! Res més que una màniga buida. Senyor! Vaig pensar que era una deformitat, que devia tenir un braç artificial i l’havia perdut. Però jo veia alguna cosa d’estrany en tot això. ¿Per què diable aquella màniga s’aguantava en l’aire, si no hi havia res a dintre? I no hi havia res a dintre, us ho asseguro. —I què? —Res més. No va dir una paraula, els ulls li lluïen i es va ficar de seguida la màniga a la butxaca. Aleshores vaig dir-li: “¿Com dimoni us ho feu per bellugar una màniga buida?” I al mateix moment es posa dret. En tres passos va estar a prop meu i es va aturar. Ensumava d’una manera malvada. Jo no em vaig moure. Però que em pengin si aquella cara amb benes i ulleres no era per a posar nerviós qualsevol. “Heu dit que una màniga buida, eh?”, em pregunta. Vaig recular veient que aquell home em mirava fit a fit.

Page 25: SD Núria Escolà

Ell llavors es treu la màniga de la butxaca i allarga el braç cap a mi, com per ensenyar-me’l altra vegada. Ho va fer a poc a poc, molt a poc a poc. Jo mirava. Va durar un segle. “Sí—vaig dir, esforçant-me a parlar—, no hi ha res a dintre.” Bé havia de dir alguna cosa. Començava a estar esporuguit. Podia veure fins a dintre de tot. Ell allargava el braç cap a mi a poc a poc, a poc a poc, fins que el va tenir a sis centímetres de la meva cara. És una cosa ben estranya veure una màniga buida que se us acosta a tocar. Aleshores... —Aleshores, què? —Alguna cosa.... exactament com un dit gros i un índex, em va pessigar el nas. Bunting esclafí a riure. —Us asseguro que a dintre no hi havia res! —digué Cuss, la veu convertida en crit agut en dir “a dintre” —. No costa res de riure. Però és ben cert el que us dic. Estava tan esverat, que vaig copejar aquesta màniga violentament, em vaig tombar i vaig fugir de l’habitació... Cuss es deturà. No hi havia cap dubte sobre la sinceritat de la seva por. Giravoltava amb aire desvalgut, i begué un segon got del dolent whisky. —Quan vaig picar la màniga—deia Cuss—us asseguro que era com si toqués un braç! I no n’hi havia pas, de braç! Ni ombra d’un braç! Mr.Bunting reflexionà. Mirava Cuss amb suspicàcia. —Ja és una història ben estranya, ja. Havia pres un aire molt prudent i molt greu. —Realment—repetí Mr.Bunting amb l’èmfasi d’un jutge—, una història ben estranya.

Page 26: SD Núria Escolà

Novel·la negra/psicològica Les llàgrimes de l’assassí, Anne-Laure Bondoux

Allà ningú no hi arribava per casualitat. Perquè allò, aquell extrem sud de Xile que anava a trobar les aigües fredes del Pacífic amb formes retallades com puntes de coixí, era la fi del món.

En aquella terra tot era tan dur i tan desolat, tot estava tan castigat pel vent, que fins i tot les pedres semblava que patien. Tanmateix, just abans del desert i del mar, s’alçava una estreta construcció de parets grises: la casa dels Poloverdo.

Els viatgers que arribaven fins allà s’estranyaven de trobar-hi una casa. Baixaven pel camí i trucaven a la porta per demanar allotjament per una nit. El més habitual era que es tractés d’un científic, un geòleg amb la seva caixa de pedres o un astrònom a la recerca de nits negres. Alguna vegada, qui trucava era un poeta. De tant en tant, un aventurer.

Com que eren tan escasses, cada visita es convertia en un esdeveniment. La senyora Poloverdo, amb mans tremoloses, servia una beguda amb un gerro escantonat. El senyor Poloverdo feia l’esforç de dir dues paraules a l’estrany per no semblar massa antipàtic. Però ho era igualment, d’antipàtic, i la dona abocava el vi fora del got mentre el vent bufava amb tanta força per sota de les finestres mal ajustades que hauríeu dit que eren llops que udolaven.

Més tard, quan el viatger se n’anava, l’home i la dona tornaven a tancar la porta amb un sospir d’alleujament. La solitud reprenia el seu curs en aquella landa assolada, terra de còdols i de violència.

El senyor i la senyora Poloverdo tenien un fill. Un nen nascut de la rutina del llit conjugal, sense un amor particular, que creixia com la resta de coses d’aquella terra, és a dir, com podia. Passava el dia empaitant serps. Tenia terra sota les ungles, orelles com dos pàmpols, de tant aguantar els embats del vent, pell grogosa i seca, i les dents blanques com cristalls de sal. Es deia Paolo. Paolo Poloverdo.

Va ser ell qui va veure l’home que s’acostava pel camí un dia càlid del mes de gener. I va ser ell qui va córrer a avisar els seus pares que venia un estrany. Aquella vegada, però, no era ni un geòleg ni un aventurer, i encara menys un poeta. Era l’Ángel Alegría. Un bergant, un estafador, un assassí. I ell, a diferència dels altres, no arribava a la casa de la fi del món per casualitat.

La senyora Poloverdo va treure el gerro. Els seus ulls es van trobar amb els de l’Ángel Alegría. Dos ulls petits, encaixats a les òrbites com a cops de puny, dos ulls on es llegia una maldat absoluta. Va tremolar més que de costum. El seu marit, assegut al banc de cara al bergant, va preguntar:

—Si quedarà gaire temps, per aquí?

—Sí —va respondre l’altre.

Es va mullar els llavis amb el vi.

A fora, del mar emergien núvols carregats de

pluja. En Paolo s’havia allunyat de la casa.

Amb la cara inclinada cap al cel i la boca oberta

esperava que les gotes comencessin a caure.

Page 27: SD Núria Escolà

Era com els animals d’aquella terra: sempre assedegat, instintiu i àvid. Els poetes que havien passat per allà l’havien comparat amb una llavor plantada a les roques, condemnada a no florir mai. En Paolo era una mena de balbuceig, un simple murmuri d’humanitat.

Quan les primeres gotes es van estavellar contra la pols i la llengua d’en Paolo, l’Ángel Alegría va treure la navalla i la va clavar al coll de l’home, i tot seguit, al de la dona. A la taula, la sang i el vi es van barrejar i van tenyir de vermell per sempre més les profundes esquerdes de la fusta.

Aquell no era el primer crim de l’Ángel. Al lloc d’on venia, la mort era la moneda corrent. Posava fi als deutes, a les baralles de borratxos, a les infidelitats de les dones, a les traïcions dels veïns o, simplement, a la rutina d’un dia sense distraccions. Aquesta vegada posava fi a dues setmanes de vagabunderia. L’Ángel estava

tip de dormir al ras, de fugir cada matí una mica més cap al sud. Havia sentit dir que aquesta casa era l’última abans del desert i del mar, el refugi ideal per a un home buscat, i aquí era on volia dormir.

Quan el petit Paolo va tornar, xop fins al moll de l’os, va descobrir els seus pares estesos a terra i ho va entendre tot. L’Ángel l’esperava amb la navalla a la mà.

Page 28: SD Núria Escolà

Novel·la policíaca/thriller Ulls negres, William Harlan Richter

Sinopsis: Valentina Maiakova va néixer a Rússia, però de petita va ser adoptada per una família i es va instal·lar als Estats Units, on es va canviar el nom a Wallis Stoneman. Amb el pas del temps, la Wallis es va començar a plantejar la vida que volia tenir i va acabar vivint al carrer, on intentava sobreviure. De la forma més inesperada, Wallis començarà a qüestionar-se el seu passat i el de la seva mare, formulant-se moltes qüestions. En intentar esbrinar la veritat, es veurà involucrada en assumptes tèrbols i és que està disposada a arribar fins al final siguin quines siguin les conseqüències.

En cinc anys pràcticament no havia abandonat mai els confins de l’orfenat.[...]Al cap d’uns segons, la van fer pujar al seient del darrere d’un cotxe en marxa, gros i negre, que va arrencar i es va perdre en la llum del dia. Amb el cor encongit, va veure com l’única llar que mai havia tingut s’anava fent petita, fins a desaparèixer.

[...]

Onze anys més tard...

Va trucar als nois de Columbia al mòbil i al cap d’uns minuts van sortir de la residència d’estudiants, lleugerament ebris ja, tots quatre mudats i empolainats, a punt per a una nit d’aventures als clubs del centre de la ciutat. Els nois la van repassar amb la mirada, flirtejant amb la idea que poguessin treure’n alguna cosa més que drogues, però llavors van topar-se amb els seus ulls freds i tallants, i van descartar la idea tot d’una.

Van tancar l’intercanvi i els nois van marxar en direcció sud, cap a la parada de la línia ve rmella del carrer 116. En realitat, ella també havia d’agafar el metro, però no li feia gens de gràcia la idea d’haver d’anar fins allà en companyia d’aquells quatre estudiants borratxos. Agafar un taxi hauria estat el més intel·ligent, però no estava acostumada a gastar-se diners per ella mateixa.

Així doncs, creuaria per Riverside Park a peu. Va travessar el campus Barnard i va enfilar Riverside Drive, fins que va arribar al caminet que resseguia Hudson Avenue, amb vistes al riu. Va triar aquella ruta per costum, habituada com estava a anar sempre en grup per fer pinya, però aquella vegada anava sola. No havia passat ni un minut que va sentir passes darrere seu: dos homes, tots dos corpulents, que primer se li van acostar ràpidament, però després van frenar una mica. Notava els ulls a l’esquena. Va accelerar una mica, però aquells paios no la deixaven de petja i seguien tots els seus moviments.

<<Merda>>, va pensar. Va donar un cop d’ull al voltant del camí, buscant una ruta de fugida, però just en aquell moment va comprendre realment, massa tard, els perills inherents del trajecte apartat que havia triat. Els fanals de la zona estaven pràcticament tots fosos; de fet, només n’hi havia un d’encès en quasi mig quilòmetre a la rodona. Un mur de roques renegrides, els fonaments originals del parc, encerclaven el parc com el mur infranquejable d’un castell medieval, que impedeix qualsevol possibilitat d’escapatòria. Els oms s’alçaven, altíssims, i les seves branques tapaven la vista del camí des de dalt. El trànsit de l’avinguda omplia l’ambient d’un brunzit constant i esmorteïa els sons, que, altrament, haurien pogut alertar els habitants dels edificis d’apartaments propers.

Page 29: SD Núria Escolà

<<No corris>>, va pensar. <<Encara no>>. Havia adquirit l’instint de supervivència a còpia de cops, al llarg de la infància, i ara aquest instint li deia que quan arribés el moment i arrenqués a córrer, ho faria per salvar la pell.

De sobte, el mur de pedra s’interrompia i el camí es bifurcava. Si seguia muntanya amunt, després d’un tram de menys de cent metres, aniria a parar a Riverside Drive. Si aconseguia salvar aquella distància abans que els homes l’atrapessin, segur que a l’avinguda hi hauria cotxes, testimonis, i la seva presència obligaria els seus perseguidors a rendir-se. Cent metres.

<<Corre, ara>>. El seu esperit inicial va agafar els homes per sorpresa: estava cansada, demacrada i desnodrida, feta pols pel desgast implacable de la vida al carrer, i feia pinta de poca cosa, de dèbil. Però els ulls dels perseguidors no eren capaços de veure-li el cor, la seva voluntat de supervivència. Per això va continuar corrent, cada cop més a prop de l’avinguda, on potser algú podria rescatar-la.

Els homes esbufegaven i la maleïen per obligar-los a fer aquell sobre esforç amb què no comptaven. Només faltaven trenta metres, vint... Ja quasi notava l’alè calent al clatell, notava com se li anaven acostant..., però ho aconseguiria, ara n’estava segura. Tenia l’avinguda allà mateix. Va sortir del camí, va creuar la vorera i es va plantar al mig de l’avinguda, sota la llum enlluernadora dels fanals. Va començar a córrer pel mig del carrer i just en aquell moment un cotxe blau va derrapar a temps per no atropellar-la. Es va quedar glaçada, paralitzada per la impressió d’haver-se salvat pels pèls... i també perquè reconeixia aquell cotxe. La porta es va obrir i en va sortir el conductor: una cara coneguda, un amic. La va envair l’alleujament davant aquella sorpresa tan benvinguda... Però de sobte li va llegir l’expressió. I li va caure l’ànima als peus.

No somreia. No era la salvació que havia imaginat.

[...]

Atley Greer va aparcar el vehicle al costat del segon camp de beisbol, on hi havia un sector marcat amb la cinta groga que s’utilitzava quan hi havia un crim. Va deixar el cotxe al costat de dos cavalls de la policia muntada del parc.

—Bon dia, detectiu.

—Bon dia, agent Carlin— va saludar-lo l’Atley amb un cop de cap.

—Els de la científica ja vénen cap aquí—va explicar en Carlin—Enviaran més agents quan s’acabi el torn.

En Carlin va acompanyar l’Atley cap a l’escena del crim i va aixecar el precinte perquè el detectiu pogués passar-hi per sota. El cos de la noia estava sota un xiprer, d’esquena, completament vestida amb diverses capes de roba negra i damunt de tot una jaqueta de pell negra. La nena tenia els cabells curts i rossos, un blau a la galta esquerra i un munt de pírcings a la cara. Sota les mànigues s’insinuaven diversos tatuatges i duia quilos de maquillatge a la cara, ara tota empastifada.

—Què tenim? —va preguntar l’Atley?

—Wallis Stoneman— va contestar en Carlin, mostrant-li una bosseta de plàstic transparent dins la qual hi havia un carnet de conduir, clarament visible. Duia el permís de conduir amagat entre el mitjó i les malles. Aquí diu que té vint-i-tres anys, però a mi

Page 30: SD Núria Escolà

m’ha semblat que no podia ser, o sigui que he fet un parell de trucades. És una bona falsificació, deu costar dos o tres-cents dòlars al mercat. Apareix a les llistes de fugitius i tenia una ordre judicial de supervisió.

Si tenia un ordre judicial de supervisió, volia dir que la noia depenia dels Serveis Socials.

Tenia els ulls oberts, unes pupil·les d’un gris fosc que tot just havien començat a perdre el color. En Greer va tancar els ulls de la noia i es va alçar. Va mirar al seu voltant amb l’esperança de descobrir algun detall fora del comú.

—Vol dur la notificació en persona, detectiu?

—És d’aquí? —va preguntar en Greer, sorprès.

Va agafar la bosseta amb el document d’identitat que li oferia en Carlin i ho va confirmar. Era possible que s’hagués equivocat i que no fos una noia del carrer? Si l’adreça era correcta, havia mort a menys d’un quilòmetre de casa seva.

Page 31: SD Núria Escolà

Novel·la de distopia Divergent, Veronica Roth

Sinopsi: La ciutat de Chicago està dividida en cinc faccions i cadascuna d'elles es dedica a cultivar una virtut particular: Honestedat, Abnegació, Intrepidesa, Amistat i Erudició. Als setze anys, els joves han d'escollir de quina facció volen formar part definitivament. La Beatrice dubta entre quedar-se amb la seva família o ser qui realment és. No pot tenir les dues coses. I prendrà una decisió que sorprendrà a tothom, sobretot a ella.

A casa tenim un mirall amagat darrere una pantalla, al passadís de dalt. La nostra facció permet que m'hi posi al davant el segon dia de cada tres mesos, el mateix dia que la mare em talla els cabells

M'assec al tamboret i la mare s'està dreta darrere meu amb les tisores, tallant per aquí, tallant per allà. Els cabells cauen per terra en silenci, rínxols d'or caragolats.

Quan acaba, m'aparta els cabells de la cara i em fa un monyo. Se la veu molt tranquil·la, concentrada en la feina. Hi té la mà trencada, a l'hora de fugir de la realitat. Jo, en canvi, no. Quan no para atenció dono un cop d'ull al meu reflex, no perquè sigui vanitosa, sinó més aviat per curiositat. L'aspecte d'una persona pot canviar molt en tres mesos. El reflex em mostra una cara estreta, d'ulls grans i rodons i un nas llarg i prim. Continuo semblant una nena, malgrat que un d'aquests últims mesos vaig complir setze anys. Les altres faccions celebren els aniversaris; nosaltres no. Resultaria massa gratificant.

-- Així que ha arribat el dia —diu.

-- Sí —responc.

-- Estàs nerviosa?

Durant un segon em quedo amb la mirada clavada als ulls del mirall. Avui és el dia que em toca fer la prova d'aptitud que em permetrà veure a quina de les cinc faccions pertanyo. I demà, a la Cerimònia de l'Elecció, escolliré una facció; decidiré la resta de la meva vida; decidiré si em quedaré amb la meva família o si els abandonaré.

—No —dic—. Els exàmens no tenen per què canviar el que nosaltres volem.

—Exacte. —La mare em somriu.— Va, anem a esmorzar.

—Gràcies. Per tallar-me els cabells.

A mesura que ens acostem al cor de la ciutat els edificis estan més atapeïts i els carrers, més ben asfaltats. El que abans havia estat la Torre Sears (nosaltres en diem l'Epicentre)

Page 32: SD Núria Escolà

s'alça entre la boira, una columna negra que forma part del perfil característic de la ciutat

L'edifici dels Nivells Superiors és el més antic de les tres escoles de la ciutat: els Nivells Inferiors, els Nivells Mitjans i els Nivells Superiors.

Tan bon punt som a dins, noto que els músculs se'm contrauen. Es respira un aire d'ànsia, com si en aquest últim dia tots els que tenim setze anys intentéssim apoderar-nos del màxim nombre de coses possible. És molt probable que després de la Cerimònia de l'Elecció, quan hàgim escollit, les nostres noves faccions es facin responsables de l'educació que ens quedarà per rebre.

Els passadissos estan plens com un ou, però la llum que entra per les finestres dóna sensació d'espai. Els passadissos són un dels pocs llocs on la gent de la nostra edat es pot barrejar amb la d'altres faccions. La gentada d'avui desprèn una energia nova, diferent, una mena de força d'últim dia.

Noto una màniga de jaqueta que em clava una bufetada a la galta. I aleshores un noi Erudit amb un jersei blau em dóna una empenta cap a un costat. Perdo l'equilibri i caic a terra.

—Aparta't del davant, Rígida! —m'etziba abans de continuar passadís enllà.

Noto les galtes que se m'encenen. M'alço i m'espolso la roba. Quan he caigut s'han aturat unes quantes persones, però ningú no s'ha ofert a ajudar-me. Les seves mirades em segueixen fins a un racó del passadís. Situacions com aquesta ja fa mesos que ens passen, als de la meva facció. Els Erudits han fet circular una sèrie d'informes hostils sobre Abnegació, cosa que ha afectat com ens veuen els altres a escola. Se suposa que la roba grisa, el pentinat senzill i el comportament modest que caracteritza els de la meva facció m'ho han de posar més fàcil a l'hora d'oblidar-me de mi mateixa, i que als altres també els ha de servir per oblidar-se de mi. Però ara, sense més ni més, em converteixen en un objectiu identificable.

Page 33: SD Núria Escolà

Novel·la de fantasia Allà on els arbres canten, Laura Gallego

Sinopsi:

La Viana, l’única filla del duc de Rocagrisa, està promesa a Robian de Castellmar des que eren petits. Tots dos s’estimen i es casaran a la primavera. Però, durant les festes de celebració del solstici d’hivern, un home estrafolari adverteix al rei de Nòrtia i els seus cavallers de l’amenaça dels bàrbars de les estepes… I tant Robian com el duc es veuen obligats a anar-se’n a la guerra. En aquestes circumstàncies, una noia com la Viana no pot fer altra cosa que esperar que el seu promès torni. I, potser també, fer cas de les llegendes que s’expliquen sobre el Gran Bosc… allà on els arbres canten.

Cada any, per la vigília del solstici d'hivern, el rei convocava els seus nobles al castell de Normont per commemorar l'aniversari de la seva coronació. Hi havia justes durant el dia, i un gran banquet amb música i dansa a la nit. Els barons del rei hi acudien amb la família i el servei, de manera que, durant un parell de dies, el castell era un autèntic bullir de gent. La Viana i el seu pare, el duc Corven de Rocagrisa, mai no havien faltat a la festa del solstici d'hivern. La filla del duc arribava a Normont plena d'il·lusió perquè sabia que, la propera vegada que els seus ulls contemplarien les torres des del revolt, a la primavera, seria per casar-se amb el seu estimat Robian. Tots dos havien nascut el mateix dia, però aquí s'acabava la semblança entre ells. La Viana de Rocagrisa havia vist la llum de la seva primera albada tant bon punt va obrir els ulls, grisos com l'alba, i tenia els cabells del color de la mel més exquisida. Robian de Castellmar, per contra, havia arribat al món hores més tard, quan la nit ja s'abatia sobre la terra, i era un marrec inquiet i ploraner, amb una mata indomable de cabells castanys que amb els anys s'encresparia, i li emmarcaria un rostre afable i atractiu. [...] El príncep Beriac i els joves nobles van ser armats cavallers en caure la tarda amb una cerimònia solemne. La Viana va contemplar com en Robian se cenyia una espasa que hi havia estat del seu avi i s'inclinava davant el rei per rebre'n la benedicció. Allò era un pas més en el camí de la seva futura felicitat: oficialment, en Robian ja era un home i, com a tal, podia prendre muller. La celebració va continuar a l'interior del castell es van servir pastissets de pinyons, crema de pèsols, perdius escabetxades, garrins rostits, escudella, xai amb mel, etc. —I ara —va anunciar—, continuarem celebrant el banquet. Que soni la música! En aquell moment, va entrar a la sala un personatge vestit amb robes gastades i estrafolàries, i que duia un barret llampant de coloraines amb dotzenes de picarols que repicaven a cada pas que feia. —Us saludo, majestat, senyor i monarca de les terres del nord —va dir, amb una veu serena i solemne que contrastava amb la seva indumentària extravagant. Tots coneixien l'Oki, el joglar, i el respectaven profundament perquè, malgrat l'aspecte ridícul i les seves maneres festives, ningú no sabia tantes històries i cançons com ell, ni les interpretava igual. —Senyors —va dir—. Formoses dames —va afegir, amb una inclinació galant adreçada a la reina i la resta de dones—. Avui hi ha lluna nova. És nit de bruixes i ensurts, de miracles i meravelles. No és, doncs, una història d'amor o de batalles el que he vingut a

Page 34: SD Núria Escolà

relatar. Avui ha arribat el moment de parlar dels misteris del Gran Bosc. Es va sentir un murmuri de temor entre els comensals. La Viana va reprimir un calfred. El Gran bosc s'estenia per tota la part occidental de Nòrtia i delimitava el reialme, de la mateixa manera que l'oceà n'establia la frontera oriental. En els mapes era una immensa taca fosca que se sabia on començava, però no on acabava. Ningú que s'hagués atrevit a explorar-lo havia tornat per explicar-ho. Segons les llegendes, tota mena de monstres i criatures estranyes en recorrien els senders ombrosos. El Gran Bosc, es deia, era el refugi de trols i de follets, de bruixots i fetilleres, de fades i elfs, d'espectres i fantasmes. S'alçava silenciós, com una ombra amenaçadora, a l'horitzó de Nòrtia, i era un territori ignot i desavinent al qual els successius monarques del reialme havien girat l'esquena, - Què ens contaràs sobre el Gran Bosc? -va preguntar el rei.

-Una història, oh gran senyor, que es va gestar a l'albada dels temps, quan Nòria no existia com a tal. Un dia, a finals de tardor, un viatger es va endinsar en les amples planures que avui conformen el vostre reialme i va acampar a tocar de la vegetació frondosa. Quan es va despertar, cansat i entumit va anar a rentar-se al rierol, en acotar-se sobre l'aigua, va veure en el seu reflex el rostre d'una jove extraordinàriament bonica, i li va dir: “Us atorgaré un do que us ajudarà a deslliurar-vos d'aquests enemics que us encalcen. Heu de ser valent”, li va dir “i viatjar al cor d'aquest bosc, fins allà on els arbres canten, on cap ésser humà no ha arribat mai. Allí hi trobareu la llegendària font de l'eterna joventut. Si beveu un glop d'aquella aigua, sereu invulnerable per sempre”. -Què li va passar, al viatger? -va voler saber el príncep Beriac-. Va trobar la font de l'eterna joventut? -Això no ho sabem pas, Altesa -va respondre l'Oki-, perquè ningú no li ha seguit les passes des de llavors. La rondalla diu que els seus enemics no van aconseguir acaçar-lo mai, però no sabrem si això fou perquè s'havia tornat invulnerable o, si, per contra, era degut al fet que no va sortir viu del Gran Bosc! El rei va grunyir alguna cosa, va fer que sí amb el cap, com si li semblés bé, i va elogiar la seva actuació amb una salva d'aplaudiments. La resta de comensals el van imitar i el joglar els ho va agrair amb una reverència. De sobte, el rei va picar amb les mans sobre la taula.

Page 35: SD Núria Escolà

—I ara —va anunciar—, continuarem celebrant el banquet. Que soni la música! —No — el va interrompre una veu aspra des de l'entrada—. Que no soni. Avui no. Tots els comensals es van tornar, atònits, cap a la porta, per la qual entrava un home de faccions dures i esmolades, cabells negres, que ja lo blanquejaven a les temples, i mirada de falcó. El seu port era noble i orgullós, però anava vestit amb robes atrotinades de cuir, més pròpies d'un caçador o d'un muntanyenc. Portava una espasa al cinyell, però també un arc i un buirac a l'espatlla. —Llop! —va bramar el rei, furiós—. Com goses interrompre d'aquesta manera la celebració del solstici! —Senyor, no és temps de celebracions. Vinc de les fronteres septentrionals del reialme, de més enllà de les Muntanyes Blanques, i no porto bones notícies: els pobles bàrbars han tornat a unir-se. Els homes del rei van expressar la seva opinió respecte a allò en un caos de juraments, exclamacions irades i insults als bàrbars. —No podem permetre que els bàrbars tornin a travessar les muntanyes! —I no ho farem, per l'honor de Nòrtia! —Per l'honor de Nòrtia! —van bramar tots. —Així doncs, està decidit —va declarar—. Senyors, quan acabin les celebracions del solstici, tots i cadascun dels cavallers al meu servei retornaran a les seves terres i reclutaran la seva gent, i formarem un exèrcit que plantarà cara als bàrbars quan arribi la primavera. Els nobles van rugir com a mostra del seu acord. La Viana va comprendre que no es casaria amb en Robian a la primavera… perquè ell acabava de ser armat cavaller i hauria d'anar a la guerra juntament amb el seu pare, com tots els nobles que havien jurat fidelitat al rei de Nòrtia. A l'hora del ball, la noia va veure que el seu promès estava més seriós que de costum. Es van asseure junts durant un dels descansos, i la Viana li va preguntar sobre la guerra contra els bàrbars. —Hauràs d'anar a lluitar? El jove va fer que sí amb el cap. —Ara sóc un cavaller del rei, Viana. Li he jurat fidelitat, i la meva espasa ha d'estar al seu servei allí on la requereixi. Aquell vespre, la Viana va ballar i va ballar, i va oblidar les històries d'en Llop sobre l'amenaça que venia del nord. Però aquella nit, allotjada en una habitació de l'ala de convidats del castell, va somiar bàrbars baladrejant i velles fetilleres. En despertar-se, va notar fred, i en mirar a través de la finestra, va descobrir que havia caigut la primera nevada sobre Normont. Va veure un corb negre que volava sobre les muntanyes i es va estremir, perquè li va semblava que era un mal presagi…

Page 36: SD Núria Escolà

Novel·la fantàstica El Hobbit, J.R.R.Tolkien

Sinopsi: Situada l’any 2941 de la Tercera Edat del Sol, la història del hòbbit Bilbo arrenca amb la recerca d’un tresor. Fins ara la vida del protagonista ha estat molt tranquil·la i rutinària, però tot canviarà quan emprengui camí cap a terres estranyes. Amb la companyia del mag Gandalf i altres personatges que trobaran al llarg del recorregut, les aventures d’en Bilbo ens transporten al món imaginari que creà l’autor del senyor dels anells.

En un forat a terra, hi vivia un hòbbit. La porta de la seva casa era perfectament rodona, com un ull de bou, pintada de verd, amb una argolla brillant de llautó daurat al bell mig, la porta donava a una mena de vestíbul amb el terra encatifat, moblat amb cadires envernissades i nombrosos penja-robes per a barrets i abrics. Les millors habitacions eren totes a la banda esquerra, ja que eren les úniques que tenien finestres, unes finestres rodones, fondes, des de les quals es dominava el jardí, i els camps de més enllà, que baixaven suaument cap al riu. Per alguna curiosa coincidència, un matí de fa molt de temps, en la quietud del món, quan hi havia menys soroll i més verd, i els hòbbits encara eren nombrosos i pròspers, en Bilbo Saquet s'estava a la porta després d'esmorzar, tot fumant una enorme i llarga pipa de fusta que gairebé li arribava als dits dels peus. Aleshores, aparegué en Gàndalf. —Bon dia! —digué en Bilbo, i ho deia de cor. El sol brillava i l'herba era molt verda. —Cerco alguna persona que vulgui participar en una aventura que estic planejant i em costa molt trobar-ne cap —digué en Gàndalf. —M'ho imagino..., en aquestes terres! Som gent senzilla i tranquil·la i no sé per a què serveixen les aventures. Coses incòmodes, desagradables, torbadores! Sempre arribes tard a sopar! No acabo de veure què hi troba la gent—digué en Bilbo. —Arribaré, fins i tot, a embarcar-vos en aquesta aventura. Per a mi serà molt divertit, i molt bo per a vós, si és que arribeu a sortir-vos-en—digué en Gàndalf. —Ho sento! No en vull saber res, d'aventures, moltes gràcies. Avui no. Bon dia! Però, si us plau, passeu a prendre el te quan més us abelleixi! Demà mateix, per què no? Veniu demà! Adéu-siau! Amb aquestes paraules el hòbbit va fer mitja volta i s'esmunyí endins de la seva porta rodona i verda, i la va tancar tan bon punt gosà sense por de semblar rude. Després de tot, els mags són els mags.

Page 37: SD Núria Escolà

Mentrestant el mag Gàndalf encara s’estava dempeus davant de la porta, i rient d'allò més, però baixet. Passada una estona s'acostà i amb la punta del bastó marcà un signe estrany a la bonica porta verda del hòbbit. Després s'allunyà a grans passes. L’endemà, just abans de l'hora del te la campaneta de la porta principal repicà amb força descomunal, i llavors ho recordà! Va córrer i posà la tetera a escalfar, i parà una altra tassa i el platet, i un o dos pastissos extres, i corregué a la porta. Anava a dir «Sento molt haver-vos fet esperar», quan va veure que en realitat no es tractava d'en Gàndalf. Era un nan amb una barba blava ficada dins un cinturó daurat, i ulls molt lluents sota la caputxa d'un verd fosc. Tan bon punt la porta quedà oberta, el nan empenyé cap endins, ben bé com si l'haguessin estat esperant. Va penjar la capa amb caputxa al ganxo més proper i amb una profunda reverència digué: —Dwalin, per servir-vos! —Bilbo Saquet, a disposar! —respongué el hòbbit, massa sorprès de moment per formular cap pregunta. Quan el silenci que se'n seguí esdevingué massa incòmode, afegí: —Estic a punt de prendre el te; si us plau, passeu i acompanyeu-me. No feia gaire que seien a taula, de fet quasi no havien tocat el tercer pastís, quan se sentí un altre truc de la campana, encara més fort. «De manera que per fi heu arribat!», això era el que li pensava dir, a en Gàndalf, aquesta vegada. Però no era pas en Gàndalf. Eren dos nans més, ambdós amb caputxes blaves, cinturons platejats i barbes grogues; i cadascú duia un sac amb eines i una pala. Tan bon punt la porta comença a obrir-se, s'hi escapoliren endins... En Bilbo quasi ni se'n sorprengué! Només havia tingut temps de fer un glopet, en un racó, mentre els nans seien al voltant de la taula i parlaven de mines i d'or i de problemes amb els orcs, i de les devastacions de dragons, i de munts d'altres coses que no entenia, ni volia entendre, perquè semblaven excessivament aventurades. Acabava de posar una gran cafetera al foc, els pastissos de llavors s'havien acabat, i els nans encetaven una ronda de galetes amb mantega, quan es produí una forta trucada. No un repic, sinó un dur toc-toc en la meravellosa porta verda del hòbbit. Algú la colpejava amb un bastó!

Page 38: SD Núria Escolà

En Bilbo va córrer pel passadís, molt enutjat, era el dimecres més extravagant de tots els que recordava. Obrí la porta d'una estrebada, i tots van caure dintre, els uns sobre els altres. Més nans! I darrere hi havia en Gàndalf, recolzat al seu bastó i rient. —No fa per a vós, Bilbo, tenir els amics esperant al llindar i després obrir la porta com una escopetada! Ara ja hi som tots! —va dir en Gàndalf, contemplant la filera de les tretze caputxes, les millors caputxes per a les grans ocasions, i el seu propi barret suspès del penja-robes. —Ens trobem reunits per discutir els nostres plans. Aviat, abans que trenqui el dia, iniciarem un llarg camí, un camí del qual alguns de nosaltres, o per ventura tots potser no tornarem mai. Sobre la taula, a la claror d'un gran llum amb una pantalla vermella, en Gàndalf estengué un tros de pergamí que semblava força un mapa. Fa molt de temps, en època del meu avi Thror, la nostra família tornà amb totes les seves riqueses i les seves eines a aquesta Muntanya del mapa—digué Thorin— Hi trobaren una quantitat considerable d'or i també moltes joies. El cas és que es feren immensament rics i famosos. Sens dubte això fou el que va atreure el drac. Els dracs roben or i joies, com sabeu, dels homes i dels elfs i dels nans, de qualsevol lloc on en trobin; i guarden llur botí mentre viuen. Hi havia un cuc especialment cobdiciós, fort i malvat, anomenat Smaug. Un dia s'envolà pels aires i vingué cap al sud... Parlaren d’històries i llegendes durant tot el dia, tarda i nit fins que el pobre Bilbo no pogué suportar-ho més. —Escolteu el que us he de dir!—exclamà en Bilbo.— ¿Què us sembla si anem a dormir, i si ens aixequem d'hora, i tota la resta? Abans que marxeu us prepararé un bon esmorzar. —Suposo que voleu dir, abans que marxem tots —va saltar en Thorin. El hòbbit es colgà al seu llitet, molt cansat i no pas gaire feliç, no acabava d'estar gaire segur si, al matí, hauria d'emprendre o no algun viatge. Quan despertà feia estona que era de dia…

Page 39: SD Núria Escolà

Novel·la realista El vigilant en el camp de sègol, S.D. Salinger

Sinopsi: La novel·la narra el retorn d'amagat d'un adolescent, Holden Caulfield, des de l'internat de Pencey, d'on ha estat expulsat, fins a Nova York, on viu la seva família.La narració s'allarga durant els tres dies en què el protagonista posa de manifest la seva aversió per les convencions socials. Només s'escapa d'aquesta caracterització la seva germana Phoebe, a qui estima de veritat, així com Allie, un altre germà que va morir de leucèmia. El vigilant en el camp de sègol va ser publicada per primer cop als Estats Units el 1951. Quan es va publicar va aixecar molta controvèrsia per l'ús de paraulotes i pel retrat que fa de la sexualitat i de l'angoixa del protagonista. Amb tot, ha estat considerada una de les obres més importants i influents de la literatura del segle XX.

Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes. Primer de tot, aquestes coses m'avorreixen, i segon, els meus pares tindrien un parell d'hemorràgies cadascun si expliqués res gaire personal sobre ells.

A més, no us explicaré pas tota la meva remaleïda autobiografia. Només us explicaré la mà de bestieses que em van passar als voltants del Nadal passat.

Vull començar pel dia que vaig marxar de Pencey. L'Institut Pencey és a Agerstown, Pennsilvània. Segurament n'heu sentit parlar. Segurament n'heu vist els anuncis, si més no. S'anuncien a prop de mil revistes, i sempre ensenyen algun tio ben parit dalt d'un cavall que salta una tanca. Com si l'única cosa que fessis a Pencey fos jugar a polo tota l'estona. Mai, ni una sola vegada, no vaig veure cap cavall a prop d'allà.

És igual. Era el dissabte del partit de rugbi contra Saxon Hall. Se suposava que el partit contra Saxon Hall era festa gran a Pencey. Era l'últim partit de l'any, i se suposava que havies de suïcidar-te o alguna cosa així si Pencey no guanyava. Recordo que aquella tarda, cap a les tres, jo era ben amunt, a dalt de tot del turó de Thomsen, just al cantó d'aquell canó idiota que havia fet la Guerra de la Independència i etcètera.

La raó que m'estigués allà dalt, al turó de Thomsen, en comptes d'allà baix al partit, era que tot just acabava d'arribar de Nova York amb l'equip d'esgrima. Jo era el remaleït cap de l'equip d'esgrima. Quin gran honor. Aquell matí havíem anat a Nova York a una trobada d'esgrima amb l'institut McBurney. Només que no vam fer la trobada. Vaig deixar-me tots els florets i els equips i el material al cony de metro. No va ser pas tot culpa meva. M'havia d'anar aixecant per mirar-me aquell mapa, per saber on havíem de baixar. O sigui que vam tornar a Pencey cap a dos quarts de tres en comptes de cap a l'hora de sopar. L'equip sencer em va fer el buit durant tot el camí de tornada, al tren. Segons com, va ser prou divertit.

Més tard, vaig anar a dir adéu al vell Spencer, el meu professor d'història. Tenia la grip, i em vaig pensar que segurament no el tornaria a veure abans de començar les vacances de Nadal. Em va escriure una nota dient que em volia veure abans de marxar cap a casa. Ell ja sabia que jo no tornaria a Pencey. M'he oblidat d'explicar-vos això. M'havien fotut fora. Després de les vacances de Nadal ja no hi havia de tornar, perquè m'havien tombat quatre assignatures i no m'esforçava gens.

Sovint m'advertien que comencés a esforçar-me —sobretot al voltant de les avaluacions, quan els meus pares venien a parlar amb en Thurmer—, però jo no ho vaig fer. O sigui

Page 40: SD Núria Escolà

que em van fotre al carrer. Foten la gent al carrer ben sovint, a Pencey. Té un nivell acadèmic molt bo, Pencey. De debò que sí.

És igual, era desembre i tota la pesca i feia un fred que pelava, especialment al cim d'aquell estúpid turó. Només duia l'anorac, sense guants ni res. La setmana abans, algú m'havia robat l'abric de pèl de camell de l'habitació, amb els meus guants folrats de pell a dins de la butxaca i tot. Pencey era ple de lladres. Força gent venia de famílies molt riques, però és igual, era ple de lladres. Com més cara és una escola, més lladres hi ha. No és broma. Vaig començar a córrer turó avall cap a l'altra banda, cap a casa del vell Spencer Vaig córrer ben bé fins a la porta principal, i després vaig esperar un segon fins que vaig recuperar l'alè. No aguanto gens, si voleu que us digui la veritat. Per començar, sóc molt fumador, vull dir que ho era. M'ho han fet deixar. De seguida que vaig recuperar l'alè vaig travessar la carretera 204. Feia un fred de pebrots i de poc em va anar que no caigués. No sé ni per què corria. Suposo que em venia bé i prou. Quan vaig haver travessat el carrer, vaig sentir com si estigués desapareixent. Era una d'aquelles tardes de bogeria, amb un fred de por, sense sol ni res, i era com si estiguessis desapareixent cada cop que travessaves un carrer. [...] Hosti, quan vaig arribar a casa del vell Spencer vaig picar el timbre tan de pressa com vaig poder. Estava congelat de debò. Em feien mal les orelles i gairebé no podia moure gens els dits. —Vinga, vinga —vaig estar a punt de dir en veu alta—, que algú obri la porta. Al final va obrir la senyora Spencer. No tenien cap criada ni res i sempre obrien la porta ells mateixos. No tenien gaires calés. —Holden! —va dir la senyora Spencer—. Quina alegria de veure't! Passa, rei! Estàs mort de fred! —Bé —vaig dir—. Com es troba el senyor Spencer? Ja se li ha curat aquella grip? —Curat?! Holden, es comporta com un perfecte…, no sé pas què. És a la seva habitació, rei. Ja pots entrar-hi.

Page 41: SD Núria Escolà

Novel·la realista Algun dia aquest dolor et servirà, Bram Stoker

Dijous, 24 de juliol de 2003 El dia que la meva germana, la Gillian, va decidir pronunciar el seu nom amb g de gat va ser, per coincidència, el mateix dia que la meva mare va tornar, d’hora i sola, de la seva lluna de mel. Cap d’aquestes dues coses no em va sorprendre. La Gillian, que estava entre el tercer i el quart curs a la Barnard, sortia amb un professor de «teoria lingüística» que es deia Rainer Maria Schultz, i en conseqüència s’havia tornat una mica fanàtica de la lingüística, i sovint discursejava sobre alguna cosa anomenada llengua «pura». La meva mare, d’altra banda, havia decidit força arrauxadament casar-se amb un home estrany que es deia Barry Rogers. Tant la Gillian com jo sospitàvem que aquest matrimoni (el tercer de la meva mare) no duraria gaire, però confiàvem que sobreviuria a la lluna de mel, tot i que quan vam sentir que planejaven anar a Las Vegas, el nostre escepticisme va augmentar. La meva mare, que s’ha passat la vida evitant llocs com Las Vegas i menyspreant alegrement qualsevol que ni tan sols pensés a anar, va anunciar, igual com si li haguessin fet un rentat de cervell inquietant, que una lluna de mel a Las Vegas seria «divertida» i un canvi agradable de les llunes de mel anteriors (Itàlia amb el meu pare i les Illes Galápagos amb el seu segon marit). Sempre que la meva mare deia que alguna cosa era, o seria, «divertida», t’ho podies prendre com un advertiment que aquesta cosa no era ni seria gens ni mica divertida, i quan ho vaig recordar a la meva mare—vaig fer servir l’exemple de quan em va dir que les colònies de vela a què m’havia obligat a anar l’estiu que jo tenia dotze anys serien «divertides»—, va admetre que les colònies de vela no havien estat divertides per a mi, però que això no volia dir que una lluna de mel a Las Vegas no hagués de ser divertida per a ella. Aquesta és la capacitat que els adults —bé, la meva mare, si més no— tenen per a enganyar-se a si mateixos.

La Gillian i jo estàvem dinant, o fèiem un àpat cap al migdia que semblava un dinar, quan la meva mare va tornar a destemps de la seva lluna de mel. Era cap a les dues. La Gillian seia a la taula de la cuina tot fent els encreuats del New York Times i jo m’estava menjant un sandvitx d’ou ferrat. Se suposava que havia d’estar treballant a la galeria d’art que tenia la meva mare però com que era juliol i feia dies que ningú no entrava, havia decidit, amb molt de seny, tancar-la i gaudir de la setmana. La meva mare va obrir la galeria uns dos anys

després de divorciar-se del segon marit, perquè volia «fer» alguna cosa, que pensareu que volia dir treballar, però no: «fer» alguna cosa implicava comprar molta roba nova (roba molt cara que havia estat «desconstruïda», la qual cosa pel que jo podia veure significava que havien arrencat algunes costures o havien posat cremalleres on Déu no volia que anessin cremalleres) i dinar en restaurants molt cars amb assessors artístics de museus o, de vegades, un artista de debò. La mare havia tingut una carrera amb prou èxit com a editora de llibres d’art fins que es va casar amb el segon marit, i es veu que quan

Page 42: SD Núria Escolà

pares de treballar legítimament és impossible tornar a començar. La Gillian i jo sèiem a la cuina, ella concentrada en els encreuats i jo gaudint del meu sandvitx d’ou ferrat, quan vam sentir que s’obria el pany de la porta principal. El meu pare tenia claus del nostre pis, i hauria estat lògic —bé, més lògic— que arribés ell, ja que en teoria la meva mare estava de lluna de mel a Las Vegas, però per algun motiu tant la Gillian com jo vam saber de seguida que era la nostra mare. Vam sentir com arrossegava les rodes de la maleta pel llindar (la meva mare no viatja lleugera, especialment en llunes de mel), després el soroll de la maleta en caure i, tot seguit, vam escoltar com llençava a terra els llibres i revistes i altres deixalles que s’havien acumulat al sofà durant la seva absència. Finalment vam sentir-la esfondrar-se al sofà i dir, amb un to força baix i commovedor: —Merda. Ens quedàrem asseguts un moment en un silenci estupefacte. Era gairebé com si penséssim que si estàvem callats i no es notava que hi érem, ella podria recular: aixecar-se del sofà, tornar a posar al lloc les deixalles, redreçar la maleta, arrossegar-la enfora per la porta, tornar a agafar l’avió a Las Vegas i reprendre la lluna de mel. Però evidentment això no va succeir. Al cap d’un instant vam sentir que s’aixecava i venia cap a la cuina. —Què hi fas tu, aquí? —vaig preguntar. —Sí —va dir la Gillian—. Per què ets a casa? On és el senyor Rogers? La mare no va respondre. Em vaig adonar que plorava. La Gillian es va aixecar i se li acostà per darrere, es va ajupir i l’abraçà, i se li va quedar abraçada mentre sanglotava. Vaig pensar que en aquelles circumstàncies, el millor podria ser sortir de casa, així que vaig dur el nostre gos, un púdel normal i negre que es deia Miró, al tancat de gossos de la plaça Washington. Hi ha un sentiment de companyonia en el tancat dels gossos que jo odio. Aquesta mena d’amistat suficient que els amos de gossos comparteixen i que es pensen que els dóna dret a conversar. Vaig pensar en la meva mare i la seva tornada inesperada. No em sorprenia que el seu matrimoni hagués fracassat. La mare va ser casada amb el meu pare quinze anys, i va ser casada amb el seu segon marit tres anys, per això suposo que aquest matrimoni era proporcional. A aquest pas, a la meva mare l’abandonarien a l’altar si gosava tornar a casar-se. Aquella tarda, la mare va anar a consultar la Hilda Temple, la seva consellera vital. Jo era a la meva habitació quan la meva mare va tornar de la cimera amb la Hilda Temple. Durant una estona vaig sentir la mare a la sala d’estar parlant al Miró. De fet, em sembla que tots parlem al Miró més del que parlem entre nosaltres. Aleshores vaig sentir que s’acostava pel passadís. Jo estava assegut al meu escriptori, buscant a Internet cases en venda en ciutats petites de l’Oest Mitjà. És increïble el que pots aconseguir amb 100.000 dòlars en un estat com Nebraska. Vaig sentir com la mare s’aturava a la porta, però no vaig aixecar la mirada. —Què fas? —vaig preguntar. —Et miro —va dir—. Abans que me n’adoni ja no hi seràs. Se suposa que aniré a la Universitat de Brown, a Rhode Island, aquesta tardor. La meva mare va seure al meu llit. Va estirar la mà i m’eixugà la galta amb dolçor, com si hi tingués una taca o alguna cosa, però jo sabia que només era una excusa per a tocar-me. S’inclinà damunt la meva espatlla. Sentia l’aroma de Prélasser, el seu perfum favorit, però hi havia una altra olor just a sota, una olor estranya i aspra d’esgotament o pànic o desesperació. Al cap d’un moment vaig preguntar: —Per què et vas casar? No va respondre. Mirava per la finestra, o potser només mirava el seu reflex a la finestra; no ho sabria dir.

Page 43: SD Núria Escolà

—Perquè em sentia sola. Probablement no t’hauria d’explicar res d’això. —Per què no? —Et traspassaré tota la meva amargor i escepticisme, i no creuràs en l’amor. —Ja no crec en l’amor. —És clar que no. Com podries? Mai no t’has enamorat. O sí? M’he perdut res? —No —vaig respondre. —T’enamoraràs —va dir ella. —No m’enamoraré —vaig dir jo. Va posar-me totes dues mans a les espatlles i s’acotà i em féu un petó a la galta. —Ets massa dolç per a no enamorar-te. Sé com ets de dolç. —No sóc dolç —vaig dir. —Calla —va fer la meva mare—. No em portis la contra, estic esgotada. Me’n vaig al llit. Només digues bona nit. Va quedar-se dreta a la porta. Em vaig tombar a la cadira. —Bona nit —vaig dir. Ella va recórrer el passadís i apagà el llum del vestíbul. Vaig sentir com s’obria la porta de la seva habitació i després es tancava. Vaig sentir un soroll darrere meu, un petit dring de l’ordinador. Em vaig tombar: com que no havia tocat cap tecla en cinc minuts, el monitor s’havia desconnectat tot sol. La casa de Roseville, Kansas, havia desaparegut, substituïda pel reflex fosc de la meva cara...

Page 44: SD Núria Escolà
Page 45: SD Núria Escolà
Page 46: SD Núria Escolà
Page 47: SD Núria Escolà
Page 48: SD Núria Escolà

PISTES JOC D’EXPERTS PER ENDEVINAR EL GÈNERE Històries d'acció i violència físiques en el marc d'una tasca perillosa. Situada en el passat o en el present. Desenvolupada en indrets "exòtics" o remots. Poden aparèixer selves, deserts, muntanyes o oceans. Generalment amb elements de valor, companyonia i traïció. Un dels gèneres més antics. Cerca distreure i emocionar el lector i transmetre-li els valors dels protagonistes. -------------------------------------------------------------------------------------------------- Desplega aventures èpiques. Situada en mons imaginaris i meravellosos. Generalment en un passat llegendari. Sovint amb intervenció de la màgia.

-------------------------------------------------------------------------------------------------- Gènere molt vast i divers. Especula sobre mons possibles. Narra sobre el possible impacte de la ciència i la tecnologia en la vida humana. Històries sovint ambientades en el futur. Espai exterior, civilitzacions extraterrestres. Viatges en el temps. -------------------------------------------------------------------------------------------------- En la seva atmosfera el delicte, la infracció, l’amenaça i l’assassinat són el denominador comú. Llenguatge dur i introspecció en el món interior dels personatges. El temps és lineal, directe, sempre endavant. Els diàlegs serveixen per mostrar la psicologia dels personatges.

-------------------------------------------------------------------------------------------------- S’adreça als lectors en primera persona. Es fan retrats de la naturalesa dels personatges. Es mostra una particular forma de veure les coses. Retrats psicològics, interpretacions dels valors i conductes humanes. Anàlisi social.

Page 49: SD Núria Escolà

FRAGMENTS PER TALLAR: NOVEL·LA FANTÀSTICA (EL HOBBIT)

En un forat a terra, hi vivia un hòbbit. La porta de la seva casa era perfectament rodona, com un ull de bou, pintada de verd, amb una argolla brillant de llautó daurat al bell mig, la porta donava a una mena de vestíbul amb el terra encatifat, moblat amb cadires envernissades i nombrosos penja-robes per a barrets i abrics. Les millors habitacions eren totes a la banda esquerra, ja que eren les úniques que tenien finestres, unes finestres rodones, fondes, des de les quals es dominava el jardí, i els camps de més enllà, que baixaven suaument cap al riu. Per alguna curiosa coincidència, un matí de fa molt de temps, en la quietud del món, quan hi havia menys soroll i més verd, i els hòbbits encara eren nombrosos i pròspers, en Bilbo Saquet s'estava a la porta després d'esmorzar, tot fumant una enorme i llarga pipa de fusta que gairebé li arribava als dits dels peus. Aleshores, aparegué en Gàndalf. —Bon dia! —digué en Bilbo, i ho deia de cor. El sol brillava i l'herba era molt verda. —Cerco alguna persona que vulgui participar en una aventura que estic planejant i em costa molt trobar-ne cap —digué en Gàndalf. —M'ho imagino..., en aquestes terres! Som gent senzilla i tranquil·la i no sé per a què serveixen les aventures. Coses incòmodes, desagradables, torbadores! Sempre arribes tard a sopar! No acabo de veure què hi troba la gent—digué en Bilbo. —Arribaré, fins i tot, a embarcar-vos en aquesta aventura. Per a mi serà molt divertit, i molt bo per a vós, si és que arribeu a sortir-vos-en—digué en Gàndalf. —Ho sento! No en vull saber res, d'aventures, moltes gràcies. Avui no. Bon dia! Però, si us plau, passeu a prendre el te quan més us abelleixi! Demà mateix, per què no? Veniu demà! Adéu-siau! -------------------------------------------------------------------------------------------------- Amb aquestes paraules el hòbbit va fer mitja volta i s'esmunyí endins de la seva porta rodona i verda, i la va tancar tan bon punt gosà sense por de semblar rude. Després de tot, els mags són els mags. Mentrestant el mag Gàndalf encara s’estava dempeus davant de la porta, i rient d'allò més, però baixet. Passada una estona s'acostà i amb la punta del bastó marcà un signe estrany a la bonica porta verda del hòbbit. Després s'allunyà a grans passes. L’endemà, just abans de l'hora del te la campaneta de la porta principal repicà amb força descomunal, i llavors ho recordà! Va córrer i posà la tetera a escalfar, i parà una altra tassa i el platet, i un o dos pastissos extres, i corregué a la porta. Anava a dir «Sento molt haver-vos fet esperar», quan va veure que en realitat no es tractava d'en Gàndalf. Era un nan amb una barba blava ficada dins un cinturó daurat, i ulls molt lluents sota la caputxa d'un verd fosc. Tan bon punt la porta quedà oberta, el nan empenyé cap endins, ben bé com si l'haguessin estat esperant. Va penjar la capa amb caputxa al ganxo més proper i amb una profunda reverència digué: —Dwalin, per servir-vos! —Bilbo Saquet, a disposar! —respongué el hòbbit, massa sorprès de moment per formular cap pregunta. Quan el silenci que se'n seguí esdevingué massa incòmode, afegí: —Estic a punt de prendre el te; si us plau, passeu i acompanyeu-me.

Page 50: SD Núria Escolà

No feia gaire que seien a taula, de fet quasi no havien tocat el tercer pastís, quan se sentí un altre truc de la campana, encara més fort. «De manera que per fi heu arribat!», això era el que li pensava dir, a en Gàndalf, aquesta vegada. Però no era pas en Gàndalf. Eren dos nans més, ambdós amb caputxes blaves, cinturons platejats i barbes grogues; i cadascú duia un sac amb eines i una pala. Tan bon punt la porta comença a obrir-se, s'hi escapoliren endins... En Bilbo quasi ni se'n sorprengué! Només havia tingut temps de fer un glopet, en un racó, mentre els nans seien al voltant de la taula i parlaven de mines i d'or i de problemes amb els orcs, i de les devastacions de dragons, i de munts d'altres coses que no entenia, ni volia entendre, perquè semblaven excessivament aventurades. Acabava de posar una gran cafetera al foc, els pastissos de llavors s'havien acabat, i els nans encetaven una ronda de galetes amb mantega, quan es produí una forta trucada. No un repic, sinó un dur toc-toc en la meravellosa porta verda del hòbbit. Algú la colpejava amb un bastó! En Bilbo va córrer pel passadís, molt enutjat, era el dimecres més extravagant de tots els que recordava. Obrí la porta d'una estrebada, i tots van caure dintre, els uns sobre els altres. Més nans! I darrere hi havia en Gàndalf, recolzat al seu bastó i rient. -------------------------------------------------------------------------------------------------- —No fa per a vós, Bilbo, tenir els amics esperant al llindar i després obrir la porta com una escopetada! Ara ja hi som tots! —va dir en Gàndalf, contemplant la filera de les tretze caputxes, les millors caputxes per a les grans ocasions, i el seu propi barret suspès del penja-robes. —Ens trobem reunits per discutir els nostres plans. Aviat, abans que trenqui el dia, iniciarem un llarg camí, un camí del qual alguns de nosaltres, o per ventura tots potser no tornarem mai. Sobre la taula, a la claror d'un gran llum amb una pantalla vermella, en Gàndalf estengué un tros de pergamí que semblava força un mapa. —Fa molt de temps, en època del meu avi Thror, la nostra família tornà amb totes les seves riqueses i les seves eines a aquesta Muntanya del mapa—digué Thorin— Hi trobaren una quantitat considerable d'or i també moltes joies. El cas és que es feren immensament rics i famosos. Sens dubte això fou el que va atreure el drac. Els dracs roben or i joies, com sabeu, dels homes i dels elfs i dels nans, de qualsevol lloc on en trobin; i guarden llur botí mentre viuen. Hi havia un cuc especialment cobdiciós, fort i malvat, anomenat Smaug. Un dia s'envolà pels aires i vingué cap al sud... Parlaren d’històries i llegendes durant tot el dia, tarda i nit fins que el pobre Bilbo no pogué suportar-ho més. —Escolteu el que us he de dir!—exclamà en Bilbo.— ¿Què us sembla si anem a dormir, i si ens aixequem d'hora, i tota la resta? Abans que marxeu us prepararé un bon esmorzar. —Suposo que voleu dir, abans que marxem tots —va saltar en Thorin. El hòbbit es colgà al seu llitet, molt cansat i no pas gaire feliç, no acabava d'estar gaire segur si, al matí, hauria d'emprendre o no algun viatge. Quan despertà feia estona que era de dia…

Page 51: SD Núria Escolà

FRAGMENTS PER TALLAR: NOVEL·LA REALISTA

Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes. Primer de tot, aquestes coses m'avorreixen, i segon, els meus pares tindrien un parell d'hemorràgies cadascun si expliqués res gaire personal sobre ells. A més, no us explicaré pas tota la meva remaleïda autobiografia. Només us explicaré la mà de bestieses que em van passar als voltants del Nadal passat.

Vull començar pel dia que vaig marxar de Pencey. L'Institut Pencey és a Agerstown, Pennsilvània. Segurament n'heu sentit parlar. Segurament n'heu vist els anuncis, si més no. S'anuncien a prop de mil revistes, i sempre ensenyen algun tio ben parit dalt d'un cavall que salta una tanca. Com si l'única cosa que fessis a Pencey fos jugar a polo tota l'estona. Mai, ni una sola vegada, no vaig veure cap cavall a prop d'allà.

És igual. Era el dissabte del partit de rugbi contra Saxon Hall. Se suposava que el partit contra Saxon Hall era festa gran a Pencey. Era l'últim partit de l'any, i se suposava que havies de suïcidar-te o alguna cosa així si Pencey no guanyava.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

Recordo que aquella tarda, cap a les tres, jo era ben amunt, a dalt de tot del turó de Thomsen, just al cantó d'aquell canó idiota que havia fet la Guerra de la Independència i etcètera.

La raó que m'estigués allà dalt, al turó de Thomsen, en comptes d'allà baix al partit, era que tot just acabava d'arribar de Nova York amb l'equip d'esgrima. Jo era el remaleït cap de l'equip d'esgrima. Quin gran honor.

Aquell matí havíem anat a Nova York a una trobada d'esgrima amb l'institut McBurney. Només que no vam fer la trobada. Vaig deixar-me tots els florets i els equips i el material al cony de metro. No va ser pas tot culpa meva. M'havia d'anar aixecant per mirar-me aquell mapa, per saber on havíem de baixar. O sigui que vam tornar a Pencey cap a dos quarts de tres en comptes de cap a l'hora de sopar. L'equip sencer em va fer el buit durant tot el camí de tornada, al tren. Segons com, va ser prou divertit.

Més tard, vaig anar a dir adéu al vell Spencer, el meu professor d'història. Tenia la grip, i em vaig pensar que segurament no el tornaria a veure abans de començar les vacances de Nadal. Em va escriure una nota dient que em volia veure abans de marxar cap a casa. Ell ja sabia que jo no tornaria a Pencey. M'he oblidat d'explicar-vos això. M'havien fotut fora. Després de les vacances de Nadal ja no hi havia de tornar, perquè m'havien tombat quatre assignatures i no m'esforçava gens.

--------------------------------------------------------------------------------------------------

Sovint m'advertien que comencés a esforçar-me —sobretot al voltant de les avaluacions, quan els meus pares venien a parlar amb en Thurmer—, però jo no ho vaig fer. O sigui que em van fotre al carrer. Foten la gent al carrer ben sovint, a Pencey. Té un nivell acadèmic molt bo, Pencey. De debò que sí.

És igual, era desembre i tota la pesca i feia un fred que pelava, especialment al cim d'aquell estúpid turó. Només duia l'anorac, sense guants ni res. La setmana abans, algú m'havia robat l'abric de pèl de camell de l'habitació, amb els meus guants folrats de pell a dins de la butxaca i tot. Pencey era ple de lladres. Força gent venia de famílies molt riques, però és igual, era ple de lladres. Com més cara és una escola, més lladres hi ha. No és broma.

Page 52: SD Núria Escolà

Vaig començar a córrer turó avall cap a l'altra banda, cap a casa del vell Spencer. Vaig córrer ben bé fins a la porta principal, i després vaig esperar un segon fins que vaig recuperar l'alè. No aguanto gens, si voleu que us digui la veritat. Per començar, sóc molt fumador, vull dir que ho era. M'ho han fet deixar. De seguida que vaig recuperar l'alè vaig travessar la carretera 204. Feia un fred de pebrots i de poc em va anar que no caigués. -------------------------------------------------------------------------------------------------- No sé ni per què corria. Suposo que em venia bé i prou. Quan vaig haver travessat el carrer, vaig sentir com si estigués desapareixent. Era una d'aquelles tardes de bogeria, amb un fred de por, sense sol ni res, i era com si estiguessis desapareixent cada cop que travessaves un carrer. Hosti, quan vaig arribar a casa del vell Spencer vaig picar el timbre tan de pressa com vaig poder. Estava congelat de debò. Em feien mal les orelles i gairebé no podia moure gens els dits. —Vinga, vinga —vaig estar a punt de dir en veu alta—, que algú obri la porta. Al final va obrir la senyora Spencer. No tenien cap criada ni res i sempre obrien la porta ells mateixos. No tenien gaires calés. —Holden! —va dir la senyora Spencer—. Quina alegria de veure't! Passa, rei! Estàs mort de fred! Com va? —Bé —vaig dir—. Com es troba el senyor Spencer? Ja se li ha curat aquella grip? —Curat?! Holden, es comporta com un perfecte…, no sé pas què. És a la seva habitació, rei. Ja pots entrar-hi. FRAGMENTS PER TALLAR: NOVEL·LA NEGRA (LES LLÀGRIMES DE L’ASSASSÍ)

--------------------------------------------------------------------------------------------------

Allà ningú no hi arribava per casualitat. Perquè allò, aquell extrem sud de Xile que anava a trobar les aigües fredes del Pacífic amb formes retallades com puntes de coixí, era la fi del món.

En aquella terra tot era tan dur i tan desolat, tot estava tan castigat pel vent, que fins i tot les pedres semblava que patien. Tanmateix, just abans del desert i del mar, s’alçava una estreta construcció de parets grises: la casa dels Poloverdo.

Els viatgers que arribaven fins allà s’estranyaven de trobar-hi una casa. Baixaven pel camí i trucaven a la porta per demanar allotjament per una nit. El més habitual era que es tractés d’un científic, un geòleg amb la seva caixa de pedres o un astrònom a la recerca de nits negres. Alguna vegada, qui trucava era un poeta. De tant en tant, un aventurer.

Page 53: SD Núria Escolà

Com que eren tan escasses, cada visita es convertia en un esdeveniment. La senyora Poloverdo, amb mans tremoloses, servia una beguda amb un gerro escantonat. El senyor Poloverdo feia l’esforç de dir dues paraules a l’estrany per no semblar massa antipàtic. Però ho era igualment, d’antipàtic, i la dona abocava el vi fora del got mentre el vent bufava amb tanta força per sota de les finestres mal ajustades que hauríeu dit que eren llops que udolaven.

Més tard, quan el viatger se n’anava, l’home i la dona tornaven a tancar la porta amb un sospir d’alleujament. La solitud reprenia el seu curs en aquella landa assolada, terra de còdols i de violència.

El senyor i la senyora Poloverdo tenien un fill. Un nen nascut de la rutina del llit conjugal, sense un amor particular, que creixia com la resta de coses d’aquella terra, és a dir, com podia. Passava el dia empaitant serps. Tenia terra sota les ungles, orelles com dos pàmpols, de tant aguantar els embats del vent, pell grogosa i seca, i les dents blanques com cristalls de sal. Es deia Paolo. Paolo Poloverdo.

--------------------------------------------------------------------------------------------------

Va ser ell qui va veure l’home que s’acostava pel camí un dia càlid del mes de gener. I va ser ell qui va córrer a avisar els seus pares que venia un estrany. Aquella vegada, però, no era ni un geòleg ni un aventurer, i encara menys un poeta. Era l’Ángel Alegría. Un bergant, un estafador, un assassí. I ell, a diferència dels altres, no arribava a la casa de la fi del món per casualitat. La senyora Poloverdo va treure el gerro. Els seus ulls es van trobar amb els de l’Ángel Alegría. Dos ulls petits, encaixats a les òrbites com a cops de puny, dos ulls on es llegia una maldat absoluta. Va tremolar més que de costum. El seu marit, assegut al banc de cara al bergant, va preguntar:

—Si quedarà gaire temps, per aquí?

—Sí —va respondre l’altre.

Es va mullar els llavis amb el vi.

A fora, del mar emergien núvols carregats de pluja. En Paolo s’havia allunyat de la casa. Amb la cara inclinada cap al cel i la boca oberta, esperava que les gotes comencessin a caure. Era com els animals d’aquella terra: sempre assedegat, instintiu i àvid. Els poetes que havien passat per allà l’havien comparat amb una llavor plantada a les roques, condemnada a no florir mai. En Paolo era una mena de balbuceig, un simple murmuri d’humanitat.

Quan les primeres gotes es van estavellar contra la pols i la llengua d’en Paolo, l’Ángel Alegría va treure la navalla i la va clavar al coll de l’home, i tot seguit, al de la dona.

--------------------------------------------------------------------------------------------------

Page 54: SD Núria Escolà

A la taula, la sang i el vi es van barrejar i van tenyir de vermell per sempre més les profundes esquerdes de la fusta.

Aquell no era el primer crim de l’Ángel. Al lloc d’on venia, la mort era la moneda corrent. Posava fi als deutes, a les baralles de borratxos, a les infidelitats de les dones, a les traïcions dels veïns o, simplement, a la rutina d’un dia sense distraccions. Aquesta vegada posava fi a dues setmanes de vagabunderia. L’Ángel estava tip de dormir al ras, de fugir cada matí una mica més cap al sud. Havia sentit dir que aquesta casa era l’última abans del desert i del mar, el refugi ideal per a un home buscat, i aquí era on volia dormir.

Quan el petit Paolo va tornar, xop fins al moll de l’os, va descobrir els seus pares estesos a terra i ho va entendre tot. L’Ángel l’esperava amb la navalla a la mà. FRAGMENTS PER TALLAR: NOVEL·LA CIÈNCIA-FICCIÓ (L’HOME INVISIBLE)

--------------------------------------------------------------------------------------------------------- Fos el que fos el que pensessin, tothom estava d’acord a sentir antipatia al foraster. La seva irritabilitat, ben comprensible per a treballadors intel·lectuals de ciutat, era una cosa sorprenent per als plàcids habitants de Sussex. Les frenètiques gesticulacions, el seu caminar precipitat al capvespre per racons tranquils, la inhumana esquerperia davant tota temptativa de curiositat, el seu gust per la foscor, que li feia tancar les portes, baixar les cortines, apagar espelmes i llums, eren motius de sobres per a fer néixer preocupacions a qualsevol. Tothom se n’apartava quan baixava al poble, i així que havia passat, hi havia brivalls humoristes que s’alçaven el coll, s’enfonsaven el barret, i li anaven al darrere, imitant el seu caminar misteriós. En aquell temps la cançó popular era “El Papu”, Miss Satchell l’havia cantada al concert de l’escola a profit de la il·luminació del temple, i d’ençà d’això, quan alguns del poble es trobaven junts i sorgia el foraster, es posaven a cantar-la o a xiular-la. Al vespre, també, la quitxalla li cridaven: “Papu!”, i després fugien prudentment. A Cuss, el metge, la tafaneria se’l menjava de viu en viu. Els embenaments havien excitat el seu interès professional, i l’informe de les mil i una botelles, la seva mirada gelosa. Tot l’abril i tot el maig va sotjar una oportunitat de topar-se amb el foraster, i a l’últim, pels voltants de Pasqua, no podent esperar més, s’empescà el pretext d’una llista de subscripció per a una infermera del poble. Aleshores descobrí amb admiració que Mrs. Hall ignorava el nom del seu hoste. —Ha donat un nom— digué Mrs. Hall (afirmació completament infundada) —, però no l’he entès bé. Li semblava que la prendrien per ximple si no sabia el nom d’aquell home. Cuss trucà a la porta del saló i entrà. Un renec ben clar li respongué des de dintre. —Perdoneu l’atreviment—digué Cuss, i al mateix moment la porta es tancà i Mrs. Hall es veié privada de la resta de la conversa. Durant cosa de deu minuts va sentir soroll de veus, després un crit de sorpresa, una bellugadissa de peus, una cadira que anava per terra, una riallada, passos ràpids cap a la porta, i Cuss sortí, blanc com la cera, mirant per damunt l’espatlla. Deixà la porta oberta i, sense fer-hi atenció, travessà el hall i baixà els graons: Mrs.Hall sentí el soroll dels seus passos precipitats carrer avall. Duia el barret a la mà. Ella resta dreta al bar, mirant cap al saló; sentí com el foraster reia tranquil·lament, i després els seus passos que travessaven la peça. No li pogué veure la cara des d’on estava. La porta del saló petà violentament i l’escena tornà a quedar silenciosa.

Page 55: SD Núria Escolà

Cuss anà de dret a casa de Bunting, el pastor.

—Que estic boig? — crida Cuss bruscament, entrant al despatxet tronat— Deu-me alguna cosa per a beure... Aquell home de l’hostal...

Quan tingué els nervis calmats gràcies a un got de whisky de poc preu, explicà la visita que acabava de fer.

—Vet aquí que entro—digué panteixant— i començo per demanar per a la subscripció de la infermera que volem tenir. Ell tenia les mans a les butxaques i es va deixar anar sobre una cadira. Va ensumar. Vaig dir-li que jo havia sentit dir que tenia interès per les coses científiques, i em va contestar que sí. I va tornar a ensumar. Sempre va estar ensumant: evidentment, havia agafat un refredat infernal. No té res d’estrany, tal com va vestit. Li vaig explicar la idea de la infermera, i mentrestant jo no parava de mirar: tota l’habitació era plena de botelles i productes químics. Hi havia també unes balances, tubs d’assaig posats en gradetes, i una olor de prímula omplia l’aire. Es volia subscriure? Em va respondre que ja ho miraria. Tot d’una vaig demanar-li si feia investigacions. Em diu que sí. “Si?”, faig jo. Aquí es va començar a espatllar la cosa. Aquell home es veu que acaba la paciència aviat, i la meva pregunta la hi va fer perdre tota. Li havien donat una fórmula, una fórmula de molt valor, però no deia per què. Era mèdica? “Aneu al diable! Què dimoni n’heu de fer?” Li demano dispensa i ell agafa un aire digne, tus i resumeix. Vaig a llegir-me-la. Cinc ingredients. La posa sobre la taula i gira el cap. Un corrent d’aire que venia de la finestra fa volar el paper. Ell s’hi tira damunt... Ara! Justament en aquest punt, perquè entengueu aquesta història, treu el braç... -------------------------------------------------------------------------------------------------- —Com? —Sense mà! Res més que una màniga buida. Senyor! Vaig pensar que era una deformitat, que devia tenir un braç artificial i l’havia perdut. Però jo veia alguna cosa d’estrany en tot això. ¿Per què diable aquella màniga s’aguantava en l’aire, si no hi havia res a dintre? I no hi havia res a dintre, us ho asseguro.

—I què?

—Res més. No va dir una paraula, els ulls li lluïen i es va ficar de seguida la màniga a la butxaca. Aleshores vaig dir-li: “¿Com dimoni us ho feu per bellugar una màniga buida?” I al mateix moment es posa dret. En tres passos va estar a prop meu i es va aturar. Ensumava d’una manera malvada. Jo no em vaig moure. Però que em pengin si aquella cara amb benes i ulleres no era per a posar nerviós qualsevol. “Heu dit que una màniga buida, eh?”, em pregunta. Vaig recular veient que aquell home em mirava fit a fit. Ell llavors es treu la màniga de la butxaca i allarga el braç cap a mi, com per ensenyar-me’l altra vegada. Ho va fer a poc a poc, molt a poc a poc. Jo mirava. Va durar un segle. “Sí—vaig dir, esforçant-me a parlar—, no hi ha res a dintre.” Bé havia de dir alguna cosa. Començava a estar esporuguit. Podia veure fins a dintre de tot. Ell allargava el braç cap a mi a poc a poc, a poc a poc, fins que el va tenir a sis centímetres de la meva cara. És una cosa ben estranya veure una màniga buida que se us acosta a tocar. Aleshores...

Page 56: SD Núria Escolà

—Aleshores, què?

—Alguna cosa.... exactament com un dit gros i un índex, em va pessigar el nas. Bunting esclafí a riure.

—Us asseguro que a dintre no hi havia res! —digué Cuss, la veu convertida en crit agut en dir “a dintre” —. No costa res de riure. Però és ben cert el que us dic. Estava tan esverat, que vaig copejar aquesta màniga violentament, em vaig tombar i vaig fugir de l’habitació...

Cuss es deturà. No hi havia cap dubte sobre la sinceritat de la seva por. Giravoltava amb aire desvalgut, i begué un segon got del dolent whisky.

—Quan vaig picar la màniga—deia Cuss—us asseguro que era com si toqués un braç! I no n’hi havia pas, de braç! Ni ombra d’un braç! Mr.Bunting reflexionà. Mirava Cuss amb suspicàcia.

—Ja és una història ben estranya, ja.

Havia pres un aire molt prudent i molt greu.

—Realment—repetí Mr.Bunting amb l’èmfasi d’un jutge—, una història ben estranya. FRAGMENTS PER TALLAR: NOVEL·LA D’AVENTURES (L’ILLA DEL TRESOR) --------------------------------------------------------------------------------------------------

Per haver-me demanat el senyor Trelawey i el doctor Livesey que posi per escrit tots els detalls relatius a l’illa del Tresor, de principi a fi, amagant-ne només la situació de l’illa, i això perquè no se n’ha tret tot el tresor, agafo la ploma l’any de 1714, per a tornar a l’època en què el meu pare era el propietari de l'hostal «Almirall Benbow» i el vell i bronzejat mariner, amb la cara marcada per un cop de sabre, va venir a allotjar-se sota el nostre sostre.

Ho recordo com si fos ahir, quan va arribar a la porta de l'hostal amb passos lents i feixucs, seguit per un carretó de mà amb el seu cofre de mariner.

--------------------------------------------------------------------------------------------------

Era un home alt, fort, gros, de pell colorada, amb una cua que li queia sobre les espatlles de la bruta casaca blava; les mans, rugoses i plenes de cicatrius, amb les ungles negres i trencades; i la marca d’una estocada, d’un blanc brut i moradenc, que li travessava una galta. Normalment era un home silenciós. Passava el dia a la cala o sobre els penya-segats, amb una ullera de llarga vista de metall.

A la nit, seia en un racó de la sala, al costat del foc, i bevia rom quasi pur. No tornava quasi mai les salutacions. Cada dia, quan tornava del seu passeig, solia preguntar si algun home amb aspecte de mariner havia passat pel camí.

En terra ferma no s’hi trobava bé, ell era home d’alta mar. Hi havia nits en les quals prenia molt més rom del que el seu cap podia suportar. Aleshores acostumava a cantar velles i brutals cançons marineres, aliè a tot el món. A vegades, però, demanava una ronda per a tots i obligava l’atemorida clientela a escoltar les seves històries de bucs, bàrbars, abordatges, saquejadors de tresors i després corejava cançons de bucaners.

Page 57: SD Núria Escolà

Però el que més atemoria la gent eren les seves històries; històries terrorífiques sobre penjats, tempestes a la mar, l’illa Tortuga i perillosos successos a llocs del Carib.

Segons la seva pròpia narració, devia haver passat la vida entre els homes més malvats que Déu hagi permès mai navegar. I el llenguatge amb què contava aquestes històries escandalitzava els nostres senzills veïns quasi tant com els crims que descrivia.

Una vegada algú li va plantar cara, i això va ser cap al final, quan la salut del meu pobre pare s’havia deteriorat. El doctor Livesey va arribar una nit i va visitar el pacient. Es va prendre el sopar lleuger que li va oferir la meva mare, i se’n va anar a la sala de la cantina a fumar-se una pipa fins que li portessin el seu cavall del poble, perquè no teníem estable a l'hostal. De sobte, el capità va començar a cantar la seva eterna cançó:

--------------------------------------------------------------------------------------------------

Quinze homes en el cofre del mort…

Io, oh, oh, i una botella de rom!

El rom i el diable es van emportar la resta…

Io, oh, oh, i una botella de rom!

Aquella cançó no era nova per a ningú excepte per al doctor Livesey, i vaig observar que no li produïa un efecte agradable. El capità es va anar animant amb la seva pròpia música fins que va donar un cop sobre la taula; tots sabíem que significava silenci.

Totes les veus es van detenir immediatament, excepte la del doctor Livesey que va continuar com abans, parlant clarament i amablement amb el jardiner.

--------------------------------------------------------------------------------------------------

El capità se’l va quedar mirant un moment, va donar un altre cop i finalment va esclatar amb un jurament groller:

—Silenci allà, a coberta!

—Us dirigiu a mi, cavaller? —va dir el doctor. I quan el rufià li va contestar que així era amb un altre renec, va replicar:

—Només us diré una cosa, cavaller, que si continueu bevent rom, el món es veurà aviat lliure d’un miserable canalla!

La fúria del vell mariner va ser terrible. Es va posar dret d’un bot, va treure una navalla i la va obrir i, amb ella en la mà, va amenaçar el doctor de clavar-lo a la paret.

El metge no es va immutar i es va dirigir a ell amb el mateix to de veu, prou alt per sonar a tota la bodega, però completament calmat i ferm:

—Si no guardeu ara mateix la navalla a la butxaca, us prometo, pel meu honor, que en la propera sessió dels tribunals us faré penjar.

Així va començar aquesta gran aventura. Tres mesos més tard estaríem tots viatjant a bord de la Hispaniola a la recerca del tresor del vell pirata Flint.

Page 58: SD Núria Escolà

Alumne: Curs:

Els gèneres novel·lístics Sessió 1 Exercici 1. Endevina el gènere. De les lectures de petits fragments que es faran a classe, intenta esbrinar quina és la seva temàtica o gènere: 1 2 3 4 5

6 7 8 9 10

Exercici 2. El trencaclosques. Es parteix dels equips de base (grups de 5 alumnes). Cada grup d’alumnes tindrà un sobre de color i es repartirà els papers que hi trobarà dins. Cada un dels membres s’encarrega d’una part de la informació que en un conjunt estudiarà tot l’equip. Anireu seguint les explicacions dels vostres companys de l’equip per tal d’esbrinar de quin gènere es tracta i poder-ho presentar als vostres companys. Segueix aquest ordre.

- Primer, llegeix atentament el teu fragment i contesta aquestes preguntes. ON SUCCEEIX LA TEVA PART DE LA HISTÒRIA?

QUINS PERSONATGES APAREIXEN?

QUÈ SUCCEEIX EN EL TEU FRAGMENT?

Page 59: SD Núria Escolà

Després, poseu en comú el text global i ordeneu-lo per poder llegir a la classe. Un cop estigui en ordre, contesteu aquestes preguntes cadascú al seu full.

Resumiu el text en aquest espai. Quin és el tema principal?

On succeeix la història? De quin gènere creieu que es tracta? Quins personatges apareixen? Quines són les seves característiques.

Anota vocabulari relacionat amb el gènere:

Page 60: SD Núria Escolà

A continuació escriu un final per concloure l’inici que t’ha tocat llegit.

Amb els membres del grup heu de fer un mural amb l’eina “Glogster”, explicant als companys les característiques del gènere que heu treballat avui.

Page 61: SD Núria Escolà

Els gèneres novel·lístics Sessió 2 Poseu en comú el text global i ordeneu-lo per poder llegir a la classe. Un cop estigui en ordre, contesteu aquestes preguntes individualment al vostre full.

Resumiu el text en aquest espai. Quin és el tema principal?

On succeeix la història? De quin gènere creieu que es tracta? Quins personatges apareixen? Quines són les seves característiques.

Anota vocabulari relacionat amb el gènere:

Page 62: SD Núria Escolà

1. CARACTERÍSTIQUES DEL GÈNERE NARRATIU El text narratiu és el missatge en prosa destinat a un o a diversos receptors, organitzat a través d'un codi literari i que l'emissor situa en un context fictici. Presenta la història del conflicte d'un personatge. La història és una invenció de l'autor que imita la realitat: el lector no busca la veritat de l'obra, sinó la seva versemblança, perquè sap que és fictícia. D'altra banda, tota obra narrativa sempre presenta almenys un conflicte: una situació problemàtica que cal afrontar i, finalment, resoldre.

2. LES TÈCNIQUES NARRATIVES En qualsevol novel·la trobem diferents tipus de tècniques o procediments narratius: la descripció, que caracteritza els personatges i els diversos elements que ambienten la història (objectes, paisatges, impressions, estats d'ànim...); el diàleg, que introdueix la veu dels personatges; i la narració, que exposa els fets i els esdeveniments de manera dinàmica. La narració, el diàleg i la descripció es poden combinar de maneres diverses i cada obra o cada fragment pot ser redactat amb un procediment diferent.

Exercici 1. Marca en el text els tres diferents procediments narratius.

Aquests procediments donen lloc a tres estils bàsics: l'estil directe, l'estil indirecte i l'estil indirecte lliure.

• Estil directe: Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix reproduïda directament en el text sense la mediació d'un narrador. Els protagonistes dialoguen o monologuen directament entre si: és la forma típica dels diàlegs, o fins i tot del monòleg o del soliloqui, en què el personatge dialoga respectivament amb un altre personatge, amb si mateix o amb un interlocutor absent. S'introdueix directament o mitjançant la fórmula va dir.

• Estil indirecte: Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix en el text reproduïda per la mediació d'un narrador que l'explica. És el mode de l'enunciat del discurs relatat. També s'anomena discurs narrat. S'introdueix mitjançant la fórmula va dir que.

• Estil indirecte lliure: Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix en el text inserida en el discurs del narrador, que li cedeix la paraula indirectament. És propi de la narrativa moderna.

Exercici 2. Busca exemples diferents exemples en el text dels tres estils i assenyala’ls.

Dues característiques tècniques fonamentals en la prosa narrativa són la tensió narrativa i el clímax. La tensió narrativa consisteix en l'evolució de l'interès argumental, el clímax és el punt més interessant de l'argument. Assenyala on els trobes en cada text.

TEXT 1 TEXT 2

Page 63: SD Núria Escolà

Ulls negres – William Harlan Richter

En cinc anys pràcticament no havia abandonat mai els confins de l’orfenat.[...]Al cap d’uns segons, la van fer pujar al seient del darrere d’un cotxe en marxa, gros i negre, que va arrencar i es va perdre en la llum del dia. Amb el cor encongit, va veure com l’única llar que mai havia tingut s’anava fent petita, fins a desaparèixer.

[...]

Onze anys més tard...

Va trucar als nois de Columbia al mòbil i al cap d’uns minuts van sortir de la residència d’estudiants, lleugerament ebris ja, tots quatre mudats i empolainats, a punt per a una nit d’aventures als clubs del centre de la ciutat. Els nois la van repassar amb la mirada, flirtejant amb la idea que poguessin treure’n alguna cosa més que drogues, però llavors van topar-se amb els seus ulls freds i tallants, i van descartar la idea tot d’una.

Van tancar l’intercanvi i els nois van marxar en direcció sud, cap a la parada de la línia vermella del carrer 116. En realitat, ella també havia d’agafar el metro, però no li feia gens de gràcia la idea d’haver d’anar fins allà en companyia d’aquells quatre estudiants borratxos. Agafar un taxi hauria estat el més intel· ligent, però no estava acostumada a gastar-se diners per ella mateixa.

Així doncs, creuaria per Riverside Park a peu. Va travessar el campus Barnard i va enfilar Riverside Drive, fins que va arribar al caminet que resseguia Hudson Avenue, amb vistes al riu. Va triar aquella ruta per costum, habituada com estava a anar sempre en grup per fer pinya, però aquella vegada anava sola. No havia passat ni un minut que va sentir passes darrere seu: dos homes, tots dos corpulents, que primer se li van acostar ràpidament, però després van frenar una mica. Notava els ulls a l’esquena. Va accelerar una mica, però aquells paios no la deixaven de

petja i seguien tots els seus moviments.

<<Merda>>, va pensar. Va donar un cop d’ull al voltant del camí, buscant una ruta de fugida, però just en aquell moment va comprendre realment, massa tard, els perills inherents del trajecte apartat que havia triat. Els fanals de la zona estaven pràcticament tots fosos; de fet, només n’hi havia un d’encès en quasi mig quilòmetre a la rodona. Un mur de roques renegrides, els fonaments originals del parc, encerclaven el parc com el mur infranquejable d’un castell medieval, que impedeix qualsevol possibilitat d’escapatòria. Els oms s’alçaven, altíssims, i les seves branques tapaven la vista del camí des de dalt. El trànsit de l’avinguda omplia l’ambient d’un brunzit constant i esmorteïa els sons, que, altrament, haurien pogut alertar els habitants dels edificis d’apartaments propers.

<<No corris>>, va pensar. <<Encara no>>. Havia adquirit l’instint de supervivència a còpia de cops, al llarg de la infància, i ara aquest instint li deia que quan arribés el moment i arrenqués a córrer, ho faria per salvar la pell.

De sobte, el mur de pedra s’interrompia i el camí es bifurcava. Si seguia muntanya amunt, després d’un tram de menys de cent metres, aniria a parar a Riverside Drive. Si aconseguia

Page 64: SD Núria Escolà

salvar aquella distància abans que els homes l’atrapessin, segur que a l’avinguda hi hauria cotxes, testimonis, i la seva presència obligaria els seus perseguidors a rendir-se. Cent metres.

<<Corre, ara>>. El seu esperit inicial va agafar els homes per sorpresa: estava cansada, demacrada i desnodrida, feta pols pel desgast implacable de la vida al carrer, i feia pinta de poca cosa, de dèbil. Però els ulls dels perseguidors no eren capaços de veure-li el cor, la seva voluntat de supervivència. Per això va continuar corrent, cada cop més a prop de l’avinguda, on potser algú podria rescatar-la.

Els homes esbufegaven i la maleïen per obligar-los a fer aquell sobre esforç amb què no comptaven. Només faltaven trenta metres, vint... Ja quasi notava l’alè calent al clatell, notava com se li anaven acostant..., però ho aconseguiria, ara n’estava segura. Tenia l’avinguda allà mateix. Va sortir del camí, va creuar la vorera i es va plantar al mig de l’avinguda, sota la llum enlluernadora dels fanals. Va començar a córrer pel mig del carrer i just en aquell moment un cotxe blau va derrapar a temps per no atropellar-la. Es va quedar glaçada, paralitzada per la impressió d’haver-se salvat pels pèls... i també perquè reconeixia aquell cotxe. La porta es va obrir i en va sortir el conductor: una cara coneguda, un amic. La va envair l’alleujament davant aquella sorpresa tan benvinguda... Però de sobte li va llegir l’expressió. I li va caure l’ànima als peus.

No somreia. No era la salvació que havia imaginat.

[...]

Atley Greer va aparcar el vehicle al costat del segon camp de beisbol, on hi havia un sector marcat amb la cinta groga que s’utilitzava quan hi havia un crim. Va deixar el cotxe al costat de dos cavalls de la policia muntada del parc.

—Bon dia, detectiu.

—Bon dia, agent Carlin— va saludar-lo l’Atley amb un cop de cap.

—Els de la científica ja vénen cap aquí—va explicar en Carlin—Enviaran més agents quan s’acabi el torn.

En Carlin va acompanyar l’Atley cap a l’escena del crim i va aixecar el precinte perquè el detectiu pogués passar-hi per sota. El cos de la noia estava sota un xiprer, d’esquena, completament vestida amb diverses capes de roba negra i damunt de tot una jaqueta de pell negra. La nena tenia els cabells curts i rossos, un blau a la galta esquerra i un munt de pírcings a la cara. Sota les mànigues s’insinuaven diversos tatuatges i duia quilos de maquillatge a la cara, ara tota empastifada.

—Què tenim? —va preguntar l’Atley? —Wallis Stoneman— va contestar en Carlin, mostrant-li una bosseta de plàstic transparent dins la qual hi havia un carnet de conduir, clarament visible. Duia el permís de conduir amagat entre el mitjó i les malles. Aquí diu que té vint-i-tres anys, però a mi m’ha semblat que no podia ser, o sigui que he fet un parell de trucades. És una bona falsificació, deu costar dos o tres-cents dòlars al mercat. Apareix a les llistes de fugitius i tenia una ordre judicial de supervisió. Si tenia un ordre judicial de supervisió, volia dir que la noia depenia dels Serveis Socials.

Tenia els ulls oberts, unes pupil· les d’un gris fosc que tot just havien començat a perdre el color. En Greer va tancar els ulls de la noia i es va alçar. Va mirar al seu voltant amb l’esperança de descobrir algun detall fora del comú.

—Vol dur la notificació en persona, detectiu? —És d’aquí? —va preguntar en Greer, sorprès.

Va agafar la bosseta amb el document d’identitat que li oferia en Carlin i ho va confirmar. Era possible que s’hagués equivocat i que no fos una noia del carrer? Si l’adreça era correcta, havia mort a menys d’un quilòmetre de casa seva.

Page 65: SD Núria Escolà

Mecanoscrit del Segon Origen – Manuel de Pedrolo

L'Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, tornava de l'hort de casa seva amb un cistellet de figues negres, quan s'aturà a avergonyir dos nois, que n'apallissaven un altre i el feien caure al toll de la resclosa, i els va dir:

—Què us ha fet?

—No el volem amb nosaltres, perquè és negre.

—I si s'ofega?

I ells es van arronsar d'espatlles, car eren dos nois formats en un ambient cruel, de prejudicis.

Aleshores, quan l'Alba ja deixava el cistellet per tal de llançar-se a l'aigua sense ni treure's la roba, puix que només duia uns shorts i una brusa sobre la pell, el cel i la terra van començar a vibrar amb una mena de trepidació sorda que s'anava accentuant, i un dels nois, que havia alçat el cap, digué:

—Mireu!

El cel i la terra van començar a vibrar amb una mena de trepidació sorda que s'anava accentuant. Tots tres van poder veure una gran formació d'aparells que s'atansava remorosament de la llunyania, i n'hi havia tants que cobrien l'horitzó.

L'altre noi va dir:

—Són platets voladors, tu!

I l'Alba va mirar encara un moment cap als estranys objectes ovalats i plans que avançaven de pressa cap a la vila mentre la tremolor de la terra i de l'aire augmentava i el soroll creixia, però va pensar de nou en el fill de la seva veïna Margarida, en Dídac, que havia desaparegut en les profunditats de la resclosa, i es va capbussar en l'aigua, darrere els nois, que s'havien oblidat del tot de llur acció i ara deien:

—Guaita com brillen! Semblen de foc!

Dins l'aigua, quan ja nedava cap a les pregoneses, l'Alba es va sentir com estirada per la puixança d'un moviment interior que volia endur-se-la altre cop a la superfície, però ella lluità enèrgicament i amb tot el seu braó contra les onades i els remolins, que alteraven la calma habitual del toll, i bracejà amb

esforç per atansar-se a l'indret on havia vist desaparèixer en Dídac. Una altra commoció de l'aigua, més intensa, l'apartà de la riba sense vèncer-la, car ella li oposà tota la seva voluntat i els recursos de la seva destresa i, per sota el vòrtex que estava a punt de dominar-la, s'enfonsà encara i va nedar cap a les lianes que empresonaven el noi.

Sense tocar terra, ara en una aigua que tornava a encalmar-se sobtadament, va arrencar en Dídac de les plantes grimpaires, entre els circells de les quals d'altres infants havien

Page 66: SD Núria Escolà

trobat la mort, i, sense que ell li donés cap feina, puix que havia perdut el coneixement, va arrossegar-lo amb una mà, mentre l'altra i les cames obrien un solc cap a la superfície, on la respiració continguda va explotar-li, com una bombolla que es forada, abans de continuar nedant fins on la riba baixava a nivell de l’aigua.

En enfilar-s'hi i hissar-hi el cos exànime del noi, encara va tenir temps de veure com el núvol d'aparells desapareixia per l'horitzó de llevant.

I, sense entretenir-se, l'Alba va ajeure en Dídac sobre l'herba del marge, va fer-li treure tanta aigua com pogué, el girà de cara enlaire en comprovar que encara no donava senyals de vida i enfonsà la boca entre els seus llavis per tal de passar-li l'aire dels propis pulmons fins que el noi parpellejà i es va moure, com si aquella boca estranya li fes nosa. Va treure-li la roba xopa perquè el sol eixugués el seu cos, va friccionar-lo encara, tota abocada al seu damunt, i només llavors, quan ell ja es recobrava, se li acudí d'estranyar-se que els dos nois que l'havien empès no haguessin acudit.

Va veure que tots dos eren ajaçats a terra, garratibats i amb les faccions contretes, com colpits per un atac d'apoplexia que els hagués deixats amb la cara groc-rosada. El cistellet s'havia capgirat i totes les figues eren escampades a llur entorn, però no n'havien menjat, car tenien els llavis nets. En Dídac, que es redreçava, preguntà:

—Vols dir que no són morts?

I llavors, l'Alba, que es girava en adonar-se que tenia un gran esquinç a la brusa, va alçar la vista cap al poble i obrí la boca sense que li'n sortís cap so. Al seu davant, a tres-cents metres, Benaura semblava un altre, més pla; sota la pols que hi penjava com una boira llorda i persistent, les cases s'amuntegaven les unes damunt les altres, com esclafades per una gran mà barroera.

I a la vila no quedava res dempeus. Els edificis s'havien aclofat sobre ells mateixos, talment com si de cop i volta els haguessin flaquejat les parets, sobre les runes de les quals havien caigut les teulades. Tot de pedres i de teules partides eren escampades pels carrers i cobrien, sobretot, les voreres, però l'esfondrament era massa aplomat per haver deixat intransitables les vies més amples, per on ja corria l'aigua de les canonades esbotzades que, en alguns llocs, alçaven guèisers impetuosos entre la polseguera.

Page 67: SD Núria Escolà
Page 68: SD Núria Escolà
Page 69: SD Núria Escolà
Page 70: SD Núria Escolà
Page 71: SD Núria Escolà

LES LLÀGRIMES DE L’ASSASSÍ. LES LLÀGRIMES DE L’ASSASSÍ. LES LLÀGRIMES DE L’ASSASSÍ. LES LLÀGRIMES DE L’ASSASSÍ.

Allà ningú no hi arribava per casualitat. Perquè allò,

aquell extrem sud de Xile que anava a trobar les aigües

fredes del Pacífic amb formes retallades com puntes de

coixí, era la fi del món.

En aquella terra tot era tan dur i tan desolat, tot estava tan

castigat pel vent, que fins i tot les pedres semblava que

patien. Tanmateix, just abans del desert i del mar,

s’alçava una estreta construcció de parets grises: la casa

dels Poloverdo.

Els viatgers que arribaven fins allà s’estranyaven de

trobar-hi una casa. Baixaven pel camí i trucaven a la porta

per demanar allotjament per una nit. El més habitual era

que es tractés d’un científic, un geòleg amb la seva caixa

de pedres o un astrònom a la recerca de nits negres.

Alguna vegada, qui trucava era un poeta. De tant en tant,

un aventurer. Com que eren tan escasses, cada visita es

convertia en un esdeveniment. La senyora Poloverdo,

amb mans tremoloses, servia una beguda amb un gerro

escantonat. El senyor Poloverdo feia l’esforç de dir dues

paraules a l’estrany per no semblar massa antipàtic. Però

ho era igualment, d’antipàtic, i la dona abocava el vi fora

del got mentre el vent bufava amb tanta força per sota de

les finestres mal ajustades que hauríeu dit que eren llops

que udolaven.

Més tard, quan el viatger se n’anava, l’home i la dona

tornaven a tancar la porta amb un sospir d’alleujament.

La solitud reprenia el seu curs en aquella landa assolada,

terra de còdols i de violència.

El senyor i la senyora Poloverdo tenien un fill. Un nen

nascut de la rutina del llit conjugal, sense un amor

particular, que creixia com la resta de coses d’aquella

terra, és a dir, com podia. Passava el dia empaitant serps.

Tenia terra sota les ungles, orelles com dos pàmpols, de

tant aguantar els embats del vent, pell grogosa i seca, i les

dents blanques com cristalls de sal. Es deia Paolo. Paolo

Poloverdo.

Va ser ell qui va veure l’home que s’acostava pel camí un

dia càlid del mes de gener. I va ser ell qui va córrer a

avisar els seus pares que venia un estrany. Aquella

vegada, però, no era ni un geòleg ni un aventurer, i encara

menys un poeta. Era l’Ángel Alegría. Un bergant, un

estafador, un assassí. I ell, a diferència dels altres, no

arribava a la casa de la fi del món per casualitat.

La senyora Poloverdo va treure el gerro. Els seus ulls es

van trobar amb els de l’Ángel Alegría. Dos ulls petits,

encaixats a les òrbites com a cops de puny, dos ulls on es

llegia una maldat absoluta.

Va tremolar més que de

costum. El seu marit, assegut

al banc de cara al bergant, va

preguntar:

—Si quedarà gaire temps,

per aquí?

—Sí —va respondre l’altre.

Es va mullar els llavis amb

el vi.

A fora, del mar emergien núvols carregats de pluja. En

Paolo s’havia allunyat de la casa. Amb la cara inclinada

cap al cel i la boca oberta, esperava que les gotes

comencessin a caure. Era com els animals d’aquella terra:

sempre assedegat, instintiu i àvid. Els poetes que havien

passat per allà l’havien comparat amb una llavor plantada

a les roques, condemnada a no florir mai. En Paolo era

una mena de balbuceig, un simple murmuri d’humanitat.

Quan les primeres gotes es van estavellar contra la pols i

la llengua d’en Paolo, l’Ángel Alegría va treure la navalla

i la va clavar al coll de l’home, i tot seguit, al de la dona.

A la taula, la sang i el vi es van barrejar i van tenyir de

vermell per sempre més les profundes esquerdes de la

fusta.

Aquell no era el primer crim de l’Ángel. Al lloc d’on

venia, la mort era la moneda corrent. Posava fi als deutes,

a les baralles de borratxos, a les infidelitats de les dones, a

les traïcions dels veïns o, simplement, a la rutina d’un dia

sense distraccions. Aquesta vegada posava fi a dues

setmanes de vagabunderia. L’Ángel estava tip de dormir

al ras, de fugir cada matí una mica més cap al sud. Havia

sentit dir que aquesta casa era l’última abans del desert i

del mar, el refugi ideal per a un home buscat, i aquí era on

volia dormir.

Quan el petit Paolo va tornar, xop fins al moll de

l’os, va descobrir els seus pares estesos a terra i

ho va entendre tot. L’Ángel l’esperava amb la

navalla a la mà.

Aquest inici ens

presenta el marc de

l’acció, els personatges i

el conflicte.

Analitza en el text com l’escenari és

un factor clau i com influeix a l’hora

de presentar-nos i descriure un dels

personatges principals, el petit Paolo.

Exercici. Torna a llegir el text i analitza:

- Com queda caracteritzat el personatge gràcies al paisatge? Són també importants les condicions climàtiques?

- Busca paraules, adjectius i recursos literaris que demostrin la resposta.

Page 72: SD Núria Escolà

MARC DE L’ACCIÓ NOMS ADJECTIUS RECURSOS LITERARIS / ALTRES ASPECTES A DESTACAR El sud de Xile Les aigües La fi del món La terra El vent El desert El mar Les pedres Les nits La solitud La landa Els còdols La violència Núvols Pluja Pols Navalla Sang Esquerdes Crim Mort

extrem fredes retallades dur / desolat / castigat gris aïllats negres escantonat / escantellat assolada Vermell Profundes

Formes retallades com puntes de coixí Tot estava tan castigat pel vent, que fins i tot les pedres semblava que patien. El vent bufava amb tanta força per sota de les finestres mal ajustades que hauríeu dit que eren llops que udolaven. La solitud reprenia el seu curs en aquella landa assolada, terra de còdols i de violència. La mort com a moneda corrent

Terres inhabitades, abandonades, dures i desolades. Res és abundant, ni mercat proper ni tenen electricitat ni aigua corrent/ Socialment desconnectats, incomunicats.

Page 73: SD Núria Escolà

PAOLO POLOVERDO NOMS DESCRIPCIÓ Un nen Paolo

Nascut de la rutina Sense un amor particular Creixia com la resta de coses d’aquella terra, és a dir, com podia. Empaitava serps Tenia terra sota les ungles Orelles com dos pàmpols de tant aguantar els embats del vent Pell grogosa i seca Dents blanques com cristalls de sal Com els animals d’aquella terra Sempre assedegat Instintiu Àvid Una llavor plantada a les roques, condemnada a no florir mai. Una mena de balbuceig Un simple murmuri d’humanitat

ÀNGEL ALEGRIA NOMS DESCRIPCIÓ Un estrany Àngel Alegria Bergant Home buscat

Ulls petits Encaixats a les orbites com a cops de puny Dos ulls on es llegia una maldat absoluta Que vagabundeja Dorm al ras Posa fi als deutes, baralles de borratxos, a les infidelitats de les dones, a les traïcions Mata per posar fi a la rutina d’un dia sense distraccions. Fuig

Page 74: SD Núria Escolà

ORGANITZACIÓ SI A VEGADES NO PERQUÈ? / QUIN?

� El primer capítol té un títol suggerent?

� Presenta el tema central de manera efectiva?

� El text s’insereix en el gènere novel·lístic triat?

� S’expliquen detalls interessants i importants?

� Caracteritza bé els personatges?

� Hi ha més qualitat que quantitat d’adjectius en les

descripcions?

� L’ordre de l’escrit té sentit?

� És tracta d’un text comprensible i fàcil de seguir?

� Les idees més importants reben la mateixa atenció?

� Ha fet una descripció rica de l’ambient,espai i temps?

� Conté algun diàleg que faci més amena la lectura? Apareix

l’estil directe introduint la veu d’algun personatge?

� El to elegit apareix en cada frase que escriu, de vegades de

forma més contundent i d’altres de manera més subtil?

� El vocabulari escollit és el més correcte? Heu de conèixer

el seu significat i les seves connotacions, poden tenir un

impacte molt gran en el lector.

� Utilitza connectors entre oracions i frases?

� Repeteix alguna paraula molts cops? Quina? Utilitzeu

sinònims i paraules comodí.

� Ha utilitzat un “ham” per atrapar al lector? Quin?

� S’hi genera o presenta algun tipus de conflicte a resoldre en

posteriors capítols? Quin?

� Convida a seguir llegint?

� Ha revisat les normes ortogràfiques? Recordeu que l’escrit

final no ha de tenir errades ortogràfiques ni gramaticals.

� La seva cal· ligrafia ha estat acurada?