Dia Mundial de la Poesia, 21 de març de 2013 Biblioteca Central d’Igualada

Australopitec / Ricard Desola Mediavilla Érem, senzillament, un grup de micos amb el cul pelat, un grapat de criatures esgarriades, desnerides, porugues, fugisseres, una caterva de primats homínids provant penosament de sobreviure enmig d’aquell paisatge horitzontal. Ja caminàvem sobre dues cames, plens d’incertesa i de recel, esquerps, alçant el coll per albirar per sobre de la vegetació de la sabana. Una espècie maldestre, vulnerable, de cos menut i de mirada inquieta emmirallada en una llum prehistòrica que jugava amb les ombres del ramatge o buscava el perfil dels predadors. Un grup de micos amb el cul pelat plens d’incertesa i de recel, esquerps, alçant el coll per albirar per sobre, això és el que érem. I el que som encara. Història Universal Particular. Barcelona: Viena Edicions, 2013. Premi Joan Llacuna de poesia 2012 Invocació a l’estalvi / Joan Llacuna Ègida, espill del Seny i la Virtud, Romàntica il·lusió de l’endemà, Temerari corser de joventut, Estalvi. Jo devot vinc a invocar- Te, esperit creador, cauta aventura. Cors femenins et diuen son fervor, -ordre, prudència, voluntat, mesura-. Fes-els-hi amable esforç i el dolor I jo lloaré ta bondat, Estalvi, i t’amaré per qui no t’ama encara, i t’invocaré amb clamor exultant; Imploraré amb la veu trèmula i clara: “Que ens nodreixi l’alè teu fecundant i de l’ombrívola indigència ens salvi”.

La ciutat llunyana / Màrius Torres Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. El pi de formentor / Miquel Costa i Llobera

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina, no canta per ses branques l'aucell que encaptivam; el crit sublim escolta de l'àguila marina o del voltor qui puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge; domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l'au dels temporals. El futur a l’agenda / Anna Garcia Garay Penjo el telèfon i la teva veu encara juga amb la meva orella. Que no se’ns acabin les nits, Omplim de demàs el futur immediat de les agendes. No deixem un sol espai buit, En blanc, que no parli de nosaltres. Mentre ens quedi l’alè per pronunciar-nos les ganes de més, ens citarem a cegues per celebrar aquesta fam d’abraçar-nos el cos inquiet rere el color vermell viu de festius i diumenges. Tot és en tot / Miquel Martí i Pol Perquè els colors de la tendresa aporten Tonalitats més netes al paisatge I fan l’ombra dels arbre molt més densa. Així creixem, i els anys són una pedra de formes consuetes, que no llasta la ingravidesa mòrbida dels somnis ni afeixuga el delit de les mirades. Tot és en tot i el cicle recomença cada vegada que el desig detura l’ocell del temps i en fixa bé la imatge. Tot és en tot, delimitat, tangible, i a poc a poc, amb mots de cada dia, pot concretar-se en signes, en paraules.

Calendari / Miquel Martí i Pol De tan veloç, aquest món no commou. Pugna el silenci per guanyar nous àmbits, però només hi ha lloc per la notícia. De tan veloç, el món es desgavella. Cap pensament no sap dir l'hora exacta i el venerable racó dels profetes ara l'ocupen mitjans mediàtics. Algú pot dir si el vent bufa a deshora? si "fer l'amor" és o no un eufemisme? si es compliran les promeses i els pactes? si de tant viure no perdrem la vida? o si ens sobraran fulls de calendari quan ja no hi hagi temps per repensar-se? "El món va a la catàstrofe", ja ho deia el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid: per descansar fem esports d'aventura. -No exagereu? -Doncs no, gens no exagero, només cal que mireu al voltant vostre. El temps / Joan Brossa Aquest vers és el present. El vers que heu llegit ja és el passat —ja ha quedat enrera després de la lectura—. La resta del poema és el futur, que existeix fora de la vostra percepció. Les paraules són aquí, tant si les llegiu com no. I cap poder terrestre no ho pot modificar. Arbres / Marc Freixas Els cossos que somies ressegueixen amb la meva mà tot el paisatge etern de color verd. Destries cada minut en la senzillesa que no coneixes, en poetes que parlen i saben escoltar. En els arbres hi ha la resposta a cada bellesa inequívoca des de la immensitat fins a l’inici. I tot torna a començar perquè hem estat capaços d’estendre la mirada més enllà dels propis ulls. -els cossos que somies són arbres amb resposta-

La por / Roc Casagran La por, que se m’escola sota el llit, que rossega els racons bruts de la casa, la por en forma de rata enverinada embogida per una mort segura. La por que no retornis en ser fosc, la por que no s’acabi mai el drama, la por que un dia ja no tinguem pa o que la neu entri per la finestra. I sobretot la por que tanta por no m’obligui a tenir por de la vida. Rima XX / Gustavo Adolfo Bécquer Sabe, si alguna vez tus labios rojos Quema invisible atmósfera abrasada, Que el alma que hablar puede con los ojos, También puede besar con la mirada

Capbussons [fragment] / Olga Xirinachs

A les roques, sota l’aigua, hi ha un mollet, ric del moll menudet, rodonet, amb bigotis de xinet. Ara em fa una reverència I va de cap a l’arena Per veure si hi troba un cuc, Prim, curtet i ballaruc. Cavallet de mar Puja’m a coll, que vull saltar. Com qui vaig tot sol Porta’m a casa del cargol. Cargol ballaruga, Salta i balla, Balla i juga. Cargol banyut, Tens deu punxes i un embut.

Cançó de l’Enamorada / Josep Carner Viu la meva enamorada a la vora de la mar, la somnio cada vespre i la veig cada set anys. Primer dia que la veia una rosa li vaig dar, una rosa que es badava mig volent i mig dubtant. “Ans la joia no se’n vagi sense fressa pel tirany, a ton cap mena la rosa que he collit en albejant”. Això fou el primer dia i passaren els set anys; segon dia que la veia un anell li vaig portar: “Ans es gasti l’esperança, aquí tens un diamant que és segell de fe segura”. I ella encara no em parlà. Això fou el segon dia i passaren els set anys. Tercer dia que la veia (ja mai més l’he de trobar, que una mala xalocada enfonsà la meva nau), d’un mirall li feia ofrena sense mai alçar l’esguard; la pineda gemegava, s’enfosquien els fondals. “Per l’amor sense paraules pren encara aquest mirall, que t’hi miris quan et vagui i aprendràs de sospirar”. Cirurgia / Joana Raspall La papalloneta s’ha trencat una ala; Li cau destrossada al peu del roser. -Ai, que no hi ha metge que pugui curar-me! -sospira la pobra-. Ara, què faré? -no ploris, amiga – li diu una rosa, la més bella i fresca de tot el jardí-. Et donaré un pètal que et pugui fer d’ala; L’aranya té traça i te’l pot cosir. L’aranya, que és sàvia i tothora fila, amb amor la feina enllesteix aviat. ...I la papallona torna a fer volades amb una ala blanca i un pètal rosat.

La ginesta / Joan Maragall La ginesta altra vegada la ginesta amb tanta olor es la meva enamorada que ve al temps de la calor. Per a fer-li una abraçada hi pujat dalt del serrat: de la primera besada m'ha deixat tot perfumat. Feia un vent que enarborava feia un sol molt resplendent la ginesta es regirava furiosa al sol rient. Jo la prenc per la cintura la tisora va enrenou desflorant tanta hermosura, fins que el cor m'ha dit prou. Amb un vímet que creixia innocent a vora seu jo he lligat la dolça aimia ben estreta en un pom breu. Quan la he tinguda lligada m'he girat de cara al mar... m'he girat al mar de cara, que brillava com cristall; he aixecat el pom enlaire i he arrencat a córrer avall.

Constipat / Lola Casas El meu nas està esverat, el coll em fa pessigolles i la tos m’ha arreplegat. La gola la tinc ben rasposa com si fos un fregall vell. El mocador a tota hora (mel i suc de llimona) i un drap mullat al clatell. Quin constipat que tragino. El cap el noto bullent! I la mare, que és molt sàvia, em porta un brou ben calent. Apa abriga’t, no t’amoïnis com tu... hi ha una pila de gent.

En la mort d’un jove / Joan Maragall

Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim... Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita. Somreies a la força dels teus muscles i glaties per guerres i corones, i tot de cop t'has esllanguit per terra amb els ulls admirats...

Ai, la Mort, i que n'ets d'embellidora! Aquell teu primer vel, quan el llançares damunt de l'hèroe en flor, tots somriguérem sota els plors estroncats, que una serena va començar a regnar en el pit i el rostre del moribund. L'alè anava i venia suaument emperesit, fins que esperàrem... I no tornà... Llavores esclataven més alts els plors al Cel... Ell ja no hi era... Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...

Veinte poemas de amor y una canción desesperada (Po ema 15) / Pablo Neruda Me gustas cuando callas porque estás como ausente, y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca. Parece que los ojos se te hubieran volado y parece que un beso te cerrara la boca. Como todas las cosas están llenas de mi alma emerges de las cosas, llena del alma mía. Mariposa de sueño, te pareces a mi alma, y te pareces a la palabra melancolía; Me gustas cuando callas y estás como distante. Y estás como quejándote, mariposa en arrullo. Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza: déjame que me calle con el silencio tuyo. Déjame que te hable también con tu silencio claro como una lámpara, simple como un anillo. Eres como la noche, callada y constelada. Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo. Me gustas cuando callas porque estás como ausente. Distante y dolorosa como si hubieras muerto. Una palabra entonces, una sonrisa bastan. Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

Bèlgica / Josep Carner Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres guarnides d’arços, d’oms i de pereres; viure quiet, no mai assenyalat, en una nació de bones gents plegades, com cor vora de cor ciutat vora ciutat, i carrers i fanals avançant per les prades. I cel i núvol, manyacs o cruels, restarien captius en canals d’aigua trèmuls, tota desig d’emmirallar els estels. M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s’entendrís de música i pintures o del bell arbre japonès quan treu la flor, on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa, on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats de pipes, de parlades i d’hospitalitats, amb flors ardents, magnífica sorpresa, fins en els dies més gebrats. I tot sovint, vora un portal d’església, hi hauria, acolorit, un mercat de renom, amb botí de la mar, amb presents de la terra, amb molt de tot per a tothom. Una ciutat on vagaria de veure, per amor de la malenconia o per desig de novetat dringant, cases antigues amb un parc on nien ombres i moltes cases noves amb jardinets davant. Hom trobaria savis de moltes de maneres; i cent paraigües eminents farien —ai, badats— oficials rengleres en la inauguració dels monuments. I tot de sobte, al caire de llargues avingudes, hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys per a l’amor, la joia, la solitud i els planys. De molt, desert, de molt, dejú, viuria enmig dels altres, un poc en cadascú. Però ningú no se’n podria témer en fent sa via. Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria, ben a recer, de brollador ben clar, amb peixos d’or que hi fan més alegria. De mi dirien nens amb molles a la mà: —És el senyor de cada dia.

Espera / David Soler Què sabré dir-ne, del meu esperat últim estiu si, abruptament, avança el temps i, de cop, ens trobem el fred hivern sobre la pell com un dur càstig dels pols? Sobtats, obligats a mudar de roba, ens endurim i ara són més les capes que ens separen: com les plomes de l’abric, o els sucres als culs de cada tassa amb què ens parim la tarda, o l’enyor del gust de la sal en tastar les pells banyades. Abruptament, perseguim els cicles de la vida. Així creixem i creiem; la vida és un engranatge perfecte d’esperes que sols s’obliden. Només la veu / Zoraida Burgos Emmudit el vent, inventem el silenci, l’equilibri. Només la veu, el poema, Atansa espais oberts, Acull el temps -arena que sense pietat Llisca i no es detura-, Arrela l’instant, tan fràgil. Només la veu, el poema, Desxifra la clau, el somni, el so profund dels morts, els signes ara obscurs de la mirada, la ferida encesa dels amants, la vermellor dels núvols a trenc d’alba. els contrallums opacs dels paisatges i les llunes surant sobre les aigües. Només la veu, el poema, dissol els temps dels verbs sotmet l’oblit. El vers reté als dits el gest , el calfred intacte de la pell.