Serveis del Col·legi

TAG juny · juliol · agost 20072

�� SEU A TARRAGONATel. 977 212 799info@apatgn.com / www.apatgn.comRambla del President Francesc Macià, 643005 TarragonaHorari d’estiu:

Del 15 de juny al 15 de setembre(ambdós inclosos): De 8 a 15 h

Tancat per vacances: del 15 al 30 d’agost (ambdós inclosos)

Gerència: Pablo Fernández de Caleya Dalmau

Secretaria:Míriam Ferrer, Mercè Obiol, Dora Fernández

Comptabilitat: Àngels Recuero

Visats:Tècnics: Josep Anguera i Ramon RebolloCarme Vallverdú, Eva Larraz i Katia PesareHorari d’estiu: Del 15 de juny al 15 de setem-bre (ambdós inclosos): De 8 a 14 h

Oficina del Vendrell: Oscar FranchC. Narcís Monturiol, 2 - 4(cantonada Av. del Puig) Tel. 977 155 643delegacio_vendrell@apatgn.comDilluns i dijous: de 16 h a 19 h(només col·legiats residents)

Oficina de Reus: Emma PonsAv. Onze de setembre, 4Tel. 977 331 072delegacio_reus@apatgn.comDimarts i dijous: de 16 h a 19 h(només col·legiats residents)

�� SERVEIS EXTERNSserveisexterns@apatgn.comMeritxell GispertOCT:Ana AlmansaTel. 977 249 998Assegurances:Cesca ToledanoTel. 977 250 871

�� SERVEI DE BIBLIOTECAAlexandra FortunyHorari: de 9 h a 14 h

�� GABINET TÈCNIC I DINAMITZACIÓLluís Roig, Ramon Rebollo (Gabinet Tècnic)gabtec@apatgn.comMarisa Rujano (Dinamització)formacio@apatgn.comBorsa de treball: Gabinet TècnicServei d’inspecció: Josep Anguera

�� INFORMÀTICAMarcel Ramírez i Jaume Cabréinformatica@apatgn.com

�� REVISTA TAGJosep Maria Sanet Nou Silva Equips Tel. 977 248 883

�� ASSESSORAMENTMíriam FerrerASSESSORIES EXTERNESJurídica: Escudé Advocats (Tgn)Tel.: 977 249 832Ricard Foraster (Reus) Tel.: 977 343 204Fiscal: Assessoria Mallol Tel.: 977 235 752Laboral: Assessoria Félix GonzálezTel.: 977 213 458

�� FUNDACIÓ TARRAGONA UNIDANancy Arispetarragonaunida@apatgn.com

�� LABORATORI D’ASSAIGSTel. 977 524 537citam-sa@terra.es / www.citam-sa.comAv. Europa, cantonada C. Bèlgica illa 14Polígon Ind. Constantí · 43120 Constantí Director tècnic: Ernest Valls

EDITA:Col·legi d’Aparelladors i ArquitectesTècnics de TarragonaRambla del President Francesc Macià 643005 TarragonaTel. 977 212 799Fax 977 224 152 e-mail:info@apatgn.comwww.apatgn.com

Els criteris exposats als articles signats sónd’exclusiva responsabilitat dels autors i norepresenten necessàriament l’opiniódel TAG.

Junta de Govern:PRESIDENT:Julio Baixauli Cullaré

SECRETÀRIA:Montserrat Muñoz Madueño

TRESORER:Jordi Adam Andreu

COMPTADOR:M. Teresa Solé Vidal

VOCAL1-VIDEPRESIDENT:Adolf Quetcuti Carceller

VOCALS:Josep Marsal SansJosé Luis Hernández Osma Jesús Moreno MartosJordi Adam AndreuFrancesc Xavier Llorens GualJoan Ferré Menasanch

Redacció i producció revista Nou Silva EquipsTel. 977 248 883Fax 977 248 892e-mail: nse@telefonica.net

Contractació publicitat Inventa’t Comunicació Tel. 658 855 321Fax 977 248 892e-mail: inventat@tinet.org

Dipòsit legal: T-800-93

ISSN: 1134-086 X

EditorialEditorial

ESPAI AL TEMPSUn exemple de reialista pur.Despeses de manteniment de l’església Prioral

Pàgs. 3-10

OPINIÓDret de tanteig i retracte

Pàgs. 11-13

PATRIMONIPedreres de l’antiguitat

Pàgs. 14-15

LABORATORIGeotècnia

Pàgs. 16-17

URBANISMEOportunitat històrica per canviar de xip.La ciutat sostenible

Pàgs. 18-21

ASSESSORIA JURÍDICALes edificacions en sòl aliè

Pàgs. 22-23

GABINET TÈCNICLa construcció romana Dades de la construcció a Tarragona 2006-07

Pàgs. 24-27

LEGISLACIÓEspeculació del sòl i dret de l’habitatge

Pàgs. 28-29

CULTURAAnar fent memòria

Pàgs. 30-31

ACTIVITAT COL·LEGIALITARQ: Viatge a Berlin

Pàgs. 32-37

LA NOVA JUNTAPàg. 39

INFORMÀTICALas nuevas amenazas de Internet

Pàgs. 40-42

TAG

EDIFICI EN CONSTRUCCIÓ

Foto: NOU SILVA EQUIPS

REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA

TAG juny · juliol · agost 20073

Contrastar les informacions, un exercicifonamental —a la nostra professsió i a qualsevol altra.Tothom ho anunciava: la bombolla i l’excés d’anysanteriors, les exigències del Codi Tècnic del’Edificació, els plans urbanístics per aprovar i lamanca de sòl, el preu de les hipoteques, etc., etc. Peròaquest alentiment ha estat així? Contrastem-ho amb lesdades: Segons dades dels col·legis de tota Espanya elsvisats d’obra nova han augmentat els primers mesosde 2007 respecte a 2006. Segons dades del ministe-rio d’Economia, la inversió no residencial (infraestruc-tures i altres) és gairebé la meitat de la realitzada enla construcció. Segons xifres del Gabinet Tècnic delnostre Col·legi (veure article en aquesta revista), pelque fa a habitatge nou en les nostres comarques, delsmesos de gener a maig de 2007, l’alentiment ha estatmolt suau envers l’any anterior, només d’un 2%. Totplegat conforma un panorama menys pessimista delsque molts o alguns continuen profetitzant. Nosaltrescreiem en un verb que ens empeny a l’acció: “resisti-rem”.��

Resistir

NORMES DE PUBLICACIÓ

La revista TAG és el mitjà de comunicació i difusió del COAATT amb el públicen general per informar i promoure la professió. Es publica trimestralment irecull temes relacionats amb l’actualitat del sector professional i l’àmbit histo-riogràfic i cultural.

La revista és oberta a la recepció de propostes d’articles, sempre que s’a-justin a les següents normes:• Els treballs s’han d’acompanyar de les dades complertes d’identificació i

localització de l’autor personal o col·lectiu d’aquest.• Els articles, que es presentin per a la seva publicació a la revista TAG, hau-

ran de ser inèdits i no es podran sotmetre a altres publicacions fins que nohagin estat desestimats pel Consell de Redacció.

• Els articles admesos i publicats passaran a ser propietat de la publicació,que se’n reserva els drets d’autor.

Per presentar articles a la valoració del Consell de Redacció, cal posar-se encontacte amb el COAATT al telèfon 977.212.799, o per correu-e: secreta-ria@apatgn.com

TAG juny · juliol · agost 20074

Espai al tempsEspai al temps ���

Un exemple de reialista pur: JoanNepomucè de Suelves i de Montserrat(1761-1844)

Joan Nepomucè de Suelves i de Montserrat era fillde Joaquim de Suelves i de Zamora i de Baltasara de Mont-serrat i d’Ustariz, cinquena marquesa de Tamarit. Vingué almón al castell d’Altafulla el 31 de maig de 1761 i el deixàa Ciutat de Mallorca, on s’havia refugiat, el 8 de maig de1844.

Fou un prototipus de noble de l’Antic Règim i davant elscanvis de l’edat contemporània s’aferrà als seus privilegis ies manifestà contrari a qualsevol evolució. Conservador enles seves idees es mantingué fidel a la manera de viure delsseus avantpassats i contraposat en tot moment a les novesidees sorgides de la Revolució Francesa. Aquesta manerade ser el dugué a la fi a situar-se en el bàndol dels partida-ris de l’infant Carles M. Isidre de Borbó.

El 16 de novembre del 1784 contragué matrimoni ambMaria-Lluïsa de Riu i de Cruïlles, pubilla de la importantfamília dels Riu, de Tortosa. El matrimoni amb una tortosinael vinculà a la capital del Baix Ebre i mentre visqué la mar-quesa Baltasara, hi residí al casal dels Riu que s’aixecavaal costat del portal del Romeu, al solar de l’actual casaGrego. Després de 1795 compartí la residència tortosinaamb la casa del Pla de la Seu de Tarragona1 i el castelld’Altafulla, però la major part del temps el continuà passanta Tortosa.

La mort de la seva mare, el 19 d’abril de 1794, el conver-tí en marquès de Tamarit i l’acceptació de l’herència mater-na l’obligà per vincle a anteposar el cognom matern alpatern per la qual cosa apareix en la documentació com aJoan de Montserrat i de Suelves i no pas com a Joan deSuelves i de Montserrat. Oficialment entrà en possessió deltítol de marquès el 28 d’agost, data en què se li atorgà lareial carta de successió.2

Diputat a les Corts de CadisEls electors dels diputats a Corts que s’aplegaren del 22 al25 de febrer de 1810 per elegir els representants de Cata-lunya a les Corts que s’havien de celebrar a Cadis, l’esco-lliren diputat suplent i ben segur que aquesta circumstànciapot explicar el fet que fos el darrer diputat català que juràel càrrec ja que no esdevingué diputat en ferm fins que nohi hagué una vacant.

La seva activitat com a diputat per Tarragona a les Corts deCadis començà el 20 de juny de 1811 en què jurà elcàrrec3 i des del primer moment s’integrà al grup de repre-sentants catalans —Fèlix Amat, Ramon Utgés, Francesc Cal-vet, Ramon de Lladós, Francesc Papiol, Fèlix Aytés, etc.—que votaren negativament els acords més progressistes i ala fi, com destaca Carmen de Suelves, “fue uno de los con-tados [diputats] que votaron en contra de la Constitución”.4

Per conèixer la manera de pensar i veure les coses del mar-quès de Tamarit en la seva etapa de diputat a les Corts deCadis resulta impagable la carta, datada a Cadis el 3 demarç de 1813, que envià al marquès de Sentmenat i queaquest llegí a un grup d’amics el 26 d’abril. Entre els assis-tents a la reunió figurava Rafael d’Amat i de Cortada, baróde Maldà, que no se’n pogué estar de resumir-la en el seuCalaix de sastre i ho féu amb aquestes paraules:

Condolent-se dit senyor [el marquès de Tamarit] de tantsalteraments com hi ha allí [Cadis], moguts dels lliberalsde les Corts contra la regència; per lo què no conformeen les impies proposicions d’eixos, se pot dir, apòstatesde la religió catòlica i heretges dels sigles passats repro-duïts en est ben infeliç sigle XIX contra lo Sant Tribunal dela Inquisició; i en mudar la regència, plàcia a Déu que nopúguien alçar més lo cap. Se deixa considerar los moltsllargs mal ratos, afliccions i congoixes d’ànimo, que vol-dríem ja fossen acabades dites Corts, i així no aprofitaren res [...] diputats i dels catalans, no podent alçar la veucontra tants [...] arruïnar la monarquia espanyola, i prin-cipalment lo catolicisme, que fins ara havia estat lo grandipòsit de la fe, que ens afligeix a tots lo desvergonyimentab què parlen i escriuen eixos infames lliberals, que tenencarretera ampla per anar a l’infern a no reconèixer-se desos impietats i demanar, ab copioses llàgrimes perdó a

5TAG juny · juliol · agost 2007

Déu, a qui tant han ofès, i después a esta benemèritanació espanyola5

Informador del capità generalde CatalunyaEl capità general de Catalunya marquès de Campo Sagra-do6 sabia molt bé qui era i com pensava Joan de Suelves,per això, el 14 de novembre de 1814, no dubtà en adre-çar-se-li de manera reservada, tot dient-li que estava “ínti-mamente persuadido que dirigiéndome a V.S, en quién con-curren las señales más acendradas de patriotismo yrectitud”, per demanar-li que l’informés sobre els tortosinsmés destacats, distingits i amb capacitat de lideratge, tantseculars com eclesiàstics, dels que volia saber “la cuna,edad, empleos, conductas durante la revolución, costum-bres, talento, conocimientos, carrera literaria, carácter ymodo de pensar”. Molt particularment volia saber qui eratingut per afrancesat o liberal.7

El marquès de Tamarit no rebutjà els requeriments del capi-tà general amb qui quedà d’acord sobre el tema en unaentrevista privada, però trigà a contestar-li ja que no ho féufins el 12 de març de 1815; el retard el justificà en el fetque li havia calgut temps per aplegar la informació sol·lici-tada.

Demanà perdó per “sino lleno sus deseos, con aquellaextensión que haún jo mismo apetesco, pero la gravedaddel asumpto y la reserva son dos motivos porque tal vez nohabré podido adquirir todas aquellas noticias por menorque se requiere, pero he procurado en quanto me a sidoposible el desempeño de tan ardua comisión”.8

Tot i que el capità general li sol·licitava informació sobre elsgovernadors de Tortosa sota els napoleònides no li envià iaixò “porque haviendo sido varios interinos y por muy pocotiempo no lo a havido para experimentarlos”. Com a com-

pensació, malgrat que el marquès de Campo Sagrado noli ho demanava, va trametre informació sobre els pobles delcorregiment tortosí i ho va fer “para lo que pueda conveniral bien general”. Aprofità l’avinentesa per fer present a laprimera autoritat del Principat “el descontento de estos pue-blos porqué con la orden de S. M. para que los ayunta-mientos se compusieran de los mismos individuos que loscomponían el año 1808 a dado la casualidad que muchosson afrancesados”.9

Suelves va complir fil per randa la tasca encomanada ienvià a la primera autoritat de Catalunya els noms de totsels que al seu parer eren afrancesats o liberals, tant civilscom militars o eclesiàstics, els quals s’elevaven, pel que feiaa tot el corregiment tortosí, a cent onze.10

Val a dir que en les relacions fa constar “aquellos que hanobtenido empleos o que con su conducta han agravadomás los males de este pahís, y que por lo mismo se hanadquirido mayor odio del mismo”. Especifica que omet“algunos que ya por su clase, falta de representación, y yaporqué aunqué siguiendo el partido del intruso no han cau-sado daño a los buenos españoles” i aclareix que “muchosde los que van en la lista estan anotados en esta ciuda,otros se ausentaron, de algunos se ignora el paradero, deotros se dice en donde se hallan”.11

Primer alcalde constitucionalde TortosaJoan de Suelves, a despit de la seva manera de pensar icontra tot pronòstic, fou elegit alcalde constitucional de Tor-tosa, sent-ne el primer. El fet sols es pot explicar pel presti-gi social de la seva persona i perquè devia nedar i guardarla roba força bé, procurant en tot moment no fer exposiciópública de la seva ideologia. Tot i això durà poc en elcàrrec, ben segur perquè l’ocultació del seu tarannà no

El castell d’Altafulla, mal anomenat per alguns de Montserrat, és, des del segle XVII la residència dels marquesos de Tamarit. En ell nasqué Joan Nepomucè de Montserratòlim de Suelves, sisè marquès de Tamarit. © Foto: Mario Soler Santos

degué ser prou bona. Aquesta interpretació que fem de lasituació resulta avalada pel fet que a Tarragona guardà lesaparences pel que feia a la definició en el tema successorii no dubtà pas en participar, presidint el cos de la noblesa,en els actes de celebració del jurament de la princesa Isa-bel com a hereva de la corona que se celebraren l’1 dejuliol del 1833.12

Com a alcalde constitucional de Tortosa fou qui, el mes demaig de 1820, adreçà a la resta d’alcaldes del corregi-ment tortosí els exemplars impresos de la circular que infor-mava que es posaven de nou en vigència els decrets deCorts del 6 d’agost de 1811 i 19 de juliol de 1813 que dis-posaven la incorporació a la corona dels senyorius jurisdic-cionals i abolien els privilegis exclusius i privatiu (el fet nodeixa de ser paradoxal ja que mantenia una lluita aferris-sada amb els seus vassalls del Baix Gaià per mantenir elsseus drets senyorials).14

També fou ell qui com alcalde envià una representació alsdiputats, datada a Tortosa el 8 d’octubre de 1820, perdemanar per a la ciutat la condició de capital d’una de lesnoves províncies que aleshores s’estaven discutint a lesCorts, doncs, segons ell, no hi havia cap ciutat que “por susituación local y recursos” pogués disputar-li la capitali-tat.15

És ell qui, com a primera autoritat municipal, rep l’encàrrecde la Col·lectoria General d’Espolis i Vacants de notificar albisbe de Tortosa Ros de Medrano una carta ordre en la quese li ordenava que en el termini de vint dies fes a mans delcap polític provincial 50.000 rals que eren part dels dinersque li foren anticipats per pagar les butlles de presa de pos-sessió de la mitra tortosina i que havien de ser remesos alcap polític de Mallorca per atendre les despeses de desin-fecció de diversos pobles mallorquins.16

Cessà en el càrrec entre el mes d’octubre de 1820 i el 8d’abril de 1821 en què trobem com alcalde de Tortosa aPrudenci Serres.17

Darreres consideracionsEl marquès de Tamarit evolucionà gradualment vers les filesreialistes. Així el trobem figurant com a membre de la juntaauxiliar de beneficència militar, creada per atendre lesnecessitats del Batalló de Voluntaris Reialistes de Tortosa, iun diari francès, en vespres dels Malcontents, el presentàcom a cap de dit moviment al corregiment tortosí.18��

SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ

Dr. en Història Modernai professor de la URV

TAG juny · juliol · agost 20076

NOTES

1 Ens referim a la Cambreria, actualment coneguda com casaBalcells, residència tarragonina dels marquesos de Tamarit desque Francesc de Montserrat i Vives l’adquirí al segle XVII.

2 Archivo Histórico Nacional de Madrid. Títols del regne i grande-ses. Llib.: 2374, f. 7.

3 Jardí, Enric. Els catalans de les Corts de Cadis. Barcelona:Editorial Rafael Dalmau,1963, p. 16.

4 Carmen de Suelves y de Goyeneche. Orígenes de la Casa deMontserrat de los Marqueses de Tamarit según datos históricos u ori-ginales que obran en el archivo de la casa. Algeciras: TalleresGráficos regimiento de infanteria número 1, 1943, p. 14.

5 Rafel d’Amat i de Cortada. Calaix de sastre (volum desè: 1813-1814). Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 2003, p. 55.

6 Ens referim a Francisco Bernaldo de Quirós Mariño que fou capi-tà general de Catalunya tres cops: 1814, 1824, 1826-27.

7 Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre (ACTE). Fons del’Ajuntament de Tortosa (FAT), document 5291.

8 ACTE. FAT. Document 5292.9 Ibid.10 ACTE. FAT. Documents 5294, 5299, 5248, 5250, 5249.11 ACTE. FAT. Document 5292.12 Salvador-J. Rovira i Gómez. Marià Rius i Montaner, primer comte

de Rius (1838-1894). Tarragona: Arola Editors, 2005, p. 16,13 Joan R. Vinaixa i Miró. R. El Trienni Constitucional al partit de

Tortosa (1820-1823). Valls: Cossetània Edicions, 2003, p. 14 Salvador-J. Rovira i Gómez. “Joan de Montserrat olim de Suelves,

sisè marquès de Tamarit”, Estudis Altafullencs, 26 (2002), p. 23-42.

15 José Adserà. Tarragona, capital de provincia. Estudio histórico-documental sobre la división del territorio. Tarragona, 1986, p.66.

16 ACTE. Manuals notarials de Tortosa. Sig. 3085, f. 297,17 J. Adserá. Tarragona, p. 128.18 Roc Salvadó. “La primera guerra carlista a les Terres de l’Ebre”,

dins DD.AA. El carlisme al territori de l’antiga diòcesi de Tortosa,volum I. Tarragona: Arola Editors, 2004, p. 118

L’antiga cambreria del Palau de la Seu, ara casa Balcells, ha estat la residènciatarragonina dels marquesos de Tamarit des del segle XVII fins al XIX en què passàa ser propietat dels germans Balcells i de Suelves

7TAG juny · juliol · agost 2007

Espai al tempsEspai al temps ���

Les despeses de manteniment de l’església Prioral en els albarans de laComunitat de Preveres de Reus(s. XV-XVII)*

A l’Arxiu Comarcal del Baix Camp(ACBC) es conserva una part important del fons documen-tal de la Comunitat de Preveres de Reus. Una altra part esconserva a la casa abadia de la Prioral, on hi va ser tras-lladat a mitjans dels anys 90, després d’haver estat moltsanys a les sales adjuntes a la Capella del Santíssim, onactualment hi ha la sagristia. La documentació va ser gene-rada per la Comunitat de Preveres de l’església de SantPere, que va ser creada l’any 1326. En el mateix momentel rector d’aquesta parròquia va obtenir el títol de prior,que encara conserva en l’actualitat, malgrat que la Comu-nitat de Preveres va deixar d’existir després de la GuerraCivil. El primer prevere que va ser tractat amb aquest títolva ser mossèn Vidal Ferran, i juntament amb ell formaven laComunitat un grup de cinc preveres, a més de dos diaquesi d’un subdiaca.1 Vivien de les rendes de les esglésies sufra-gànies de Sant Vicenç de Castellvell i de Sant Miquel d’Al-moster, així com de les rendes de la Prioral i dels diferentsbeneficis. A més, rebien llegats testamentaris, tant a nivellpersonal com col·lectiu.2 Aquesta comunitat de preveres vanéixer en un moment en que arreu sorgien col·lectius simi-lars a causa de la mentalitat de l’època, que promovia lavida comunitària i pobra dels preveres. La de Reus va arri-bar a tenir poc a poc un nombre més gran de preveres,cosa que generava més despeses, però també va anarobtenint més rendes que eren necessàries per al sostenimentde la comunitat, arribant la seva existència gairebé a mit-jans del segle XX. Tot aquest moviment va generar un con-junt documental que és el que es conserva, fragmentat,entre l’Arxiu Comarcal del Baix Camp i l’Arxiu de l’esglé-sia Prioral de Reus.

Els documents són diversos i tots de cabdal importància per

a l’estudi de la història de Reus, entre ells hi ha els llibresd’actes de la comunitat, els capbreus i llevadors de censalsi també un gran nombre d’albarans. Ara ens fixem enaquests darrers documents, advertint, però, que no s’had’oblidar la resta de documents que encara resten, en granpart, inèdits. Tots ells servirien per a estudiar una institucióde la qual en sabem ben poca cosa, a banda d’algunesnotícies soltes.

Els albarans als que ens referim són petits documents en elsque algú reconeix que ha rebut una quantitat de diners depart d’algun membre de la Comunitat de Preveres per raód’alguna tasca o servei que s’ha realitzat. La sèrie arxivísti-ca s’inicia amb dos albarans del segle XV i es perllongafins l’any 1893, essent molt més abundants els del segle XIXque no pas els de les centúries anteriors.3 Entre aquestsdocuments destaquen aquells que estan redactats per per-sones —fusters, mestres de cases, sastres, cerers...—4 quehan realitzat treballs a l’església i que els preveres elspaguen la quantitat demanada. Aquests documents els hemd’ubicar dins del context de les obres de construcció de l’e-glésia Prioral que es van portar a terme des dels primersanys del segle XVI.5 No obstant, els atorgants dels alba-rans, és a dir, les persones que fan els documents són decondició diversa. Per exemple, hi ha notaris que cobrendiners per haver fet escriptures per als capellans; o perso-nes que han fet viatges per a portar cartes fora de la vila;músics que cobren per tocar l’orgue en alguna festa;6 o pre-dicadors per fer sermons...

Una de les característiques d’aquest albarans és que, moltsd’ells, estan escrits per persones gairebé illetrades o que noutilitzen l’escriptura de forma habitual, cosa que es manifes-ta en un tipus d’escriptura molt irregular i insegura... Otambé constatem la presència del que s’anomena escriptu-ra delegada, és a dir, que algú escriu el document en nomd’un altre ja que l’interessat no sap escriure.7 Aquest feno-men de la delegació de l’escriptura està molt estès entrepersones semialfabetitzades i que tenen la necessitat d’es-

* Els documents que es citen pertanyen tots al Fons Documental de la Comunitat de Preveres, Sèrie Albarans, conservat a l’Arxiu Comarcal del Baix Camp. Per

evitar reiteracions innecessàries en les referències només s’inclou el nom de la sèrie, la carpeta corresponent i les dades de la unitat documental que es cita.

TAG juny · juliol · agost 20078

criure en diferents àmbits de la vida; en el cas que ensocupa, necessitat de fer un document per tal de cobrar unsdiners. La delegació sempre s’indica en el document a tra-vés de diverses fórmules. Els primers albarans conservatsdins d’aquesta sèrie arxivística precisament presentenaquesta característica a la que ens referim. Es tracta d’unfull de paper que conté tres albarans datats entre els anys1495 i 1497 i que es refereixen a censals i almoines (figu-ra 1).8 En ells es veu perfectament com els interessats noescriuen directament el document si no que necessiten d’al-gú que ho faci, en aquest cas són els preveres GuillemGavaldà i Joan Canal, que insereixen el text següent per aindicar que són ells qui han redactat el document: «(...) Eper que és veritat que he rebuts dits set sous e cinch sousque pren suma de dotze sous, faç vos fer lo present albaràscrit de mà del capellà Guillem Gavaldà, fet a X de marçde l’any M CCCCLXXXXV.»

Aquests primers albarans no es refereixen a cap mena d’o-bra realitzada a l’església Prioral, però sí que són significa-tius de l’ús de l’escriptura per part de persones que nosaben escriure. Si ens endinsem a les carpetes d’albaransdels segles següents les referències ja són més abundants, imolts d’ells inclouen la fórmula final «...scrit de mà mia» otambé «... i per la veritat fas lo present albarà y cautela demà mia a XII de juny 1570». Aquest darrer testimoni està

inclòs en un albarà signat per Perot Compte, apotecari, quecobra 5 lliures per raó de cera blanca i groga de part deFrancesc Olives, prevere i clavari de la Comunitat. La ceraés «...per les antorxes de la dita cumunitat se feren per aldia del Corpus...».9 D’aquesta època destaca un altre alba-rà que es refereix a la construcció d’una campana. El faJaume Francesc, clavari dels preveres, qui rep de mossènPere Torroja, 12 lliures «...les quals, dita venerable comuni-tat donà per adiutori de la campana que la vilabuydà...».10 Curiosament aquest albarà presenta escripturadelegada ja que, al final, es diu que «...per lo ver fas fer lopresent albarà de mà de Gabriel Mercer, notari...». Aquestalbarà ens trasllada a les dades sobre les campanes, de lesque precisament el Consell Municipal en parlava aquellmateix any, concretament en les deliberacions del Conselldel dia 19 d’abril.11 També l’any 1544 s’havia parlat derefondre una campana grossa «...que hera tranchada... »,tasca que havia d’anar a càrrec d’uns oficials vinguts deSaragossa.12

Al segle XVII, i també al XVIII i en alguns casos del XIX tro-bem sovint l’expressió «...per no saber esciure...», com ésel cas de Gabriel Pujol, mestre de cases, que ha portat unespedres per a fer la boca de la sepultura dels preveres. Peraquesta tasca cobra 6 lliures de mans del clavari de lacomunitat. Però no sap escriure, i l’albarà el fa Joan Olives,

Figura 1: Albarans dels anys 1495-1497

9TAG juny · juliol · agost 2007

pagès de Reus que escriu «... lo present albarà de ma miapròpia...».13 Un de similar és el cas de Gabriel Rocamora,que tampoc sap escriure i l’albarà l’escriu Rafael Fortuny(figura 2). O també en diversos casos no es diu claramentamb una fórmula, però sí que s’indica que l’albarà l’escriuuna persona diferent de la que realment l’atorga. Un alba-rà de Jaume Pàmies Carbó de Reus —no diu l’ofici—, rep6 lliures i 16 sous de mans de mossèn Joan Lanés, procura-dor de la Comunitat i oïdor de les causes pies, però al finaldel document es diu «...i per ser ver fas io Gabril SalvatSabater lo present albarà y firmat de mà de dit Pàmies (...).Jo, dit Pàmies, dich sé ver lo demunt dit...».14

Del segle XVII també hi ha el fuster Jaume Tàrrec que arran-ja bancs de l’església,15 el serrador Joan Banet que ven doscabirons i, com que no sap escriure l’albarà està redactatper en Pere Joan Requesens;16 el mestre Magí, fuster, quecobra 2 lliures per unes claus i per fer diverses obres.17 Estracta d’obres de manteniment per a les que es porta calç18

i rajoles;19 o també obres en les que es fan petites paretsde pedra,20 no únicament a l’església prioral sinó també ales cases on viuen els preveres.

A banda del manteniment i de les grans obres de construc-ció de la Prioral, que al segle XVII inclouen entre altres l’a-

cabament del retaule major o la confecció de la pila bap-tismal,21 cal considerar altres que manifesten que la Comu-nitat de Preveres és un col·lectiu ben viu i dinàmic. Ens refe-rim, per exemple, a despeses pel carbó que es compra perescalfar els capellans durant les Maitines de Nadal l’any1658,22 o les 5 lliures i 1 sous que costen 10 gallines queel prior envia a l’arquebisbe de Tarragona aquest mateixany per a les festes nadalenques.23

Totes les despeses del culte, per exemple, configuren unapartat important. Ja n’hem citat alguna, com ara la com-pra de cera que es va repetint mes rera mes, i que s’incre-menta en celebracions com la Setmana Santa o el Corpus.Però també es gasten diners per les processons quan elsportadors del tàlem o dels tabernacles que van al seguicireligiós volen cobrar. Hi ha referències a la processó delDivendres Sant —«...la profasó ab lo llit... » diu el docu-ment24 —; dues referències a la «de les Maries» del dia dePàsqua, i una referència a la de Santa Susanna.25 En undels que recull les despeses de la processó de Pàsqua, capdels atorgants de l’albarà sap escriure, i l’albarà el redac-ta Pere Pau Oriol, jove.26

Finalment, hem de referir-nos a la conservació de totsaquests documents com un fet clau dins de la vida de la

Figura 2: Albarans, carp. 2015, 1633, desembre, 23. Albarà de Gabriel Rocamora

TAG juny · juliol · agost 200710

Comunitat de Preveres i de l’església Prioral. Si ara podemparlar d’aquestes notícies és perquè ja al seu moment es vacreure necessari gestionar bé l’arxiu que, de forma naturali paral·lela al desenvolupament d’aquest col·lectiu, s’anavaformant. L’interès per l’arxiu també es posa de manifestquan, per exemple, el prevere Miquel Figuerola cobra 1lliura i 10 sous per fer d’arxiver —a més consta que és cla-vari—, l’any 1658,27 però és que al mes de febrer ja haviacobrat 30 lliures per fer un llibre, tot i que no sabem a quinllibre es refereix. És evident doncs, la voluntat que tenen elscapellans de conservar bé la documentació per a una bonagestió de la Comunitat. Però aquesta voluntat no és nova al

segle XVII si no que els llibres d’Acords ja en comencen aparlar al segle XV, quan encara ni es parla de construir lanova església Prioral de Sant Pere;283 i continua amb elnomenament anual del càrrec d’arxiver als segles poste-riors. Gràcies a la bona tasca dels capellans que van ferd’arxivers podem ara reconstruir una petita part de la His-tòria. ��

DANIEL PIÑOL ALABART

Professor Titular de Ciències i Tècniques Historiogràfiques.Universitat de Barcelona

NOTES

1 J. DOMINGO BLAY, La Prioral de Sant Pere de Reus, Reus, 1977, pp. 17-18.

2 D. PIÑOL ALABART, A les portes de la mort. Religiositat i ritual funerari al Reus del segle XIV, Reus: Ed. Centre de Lectura, 1998, pp. 126-131.

3 Alguns d’aquests albarans han estat treballats a D. PIÑOL ALABART, «Alfabetització, cultura escrita i classes populars a l’època contemporà-

nia», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics XVI (2005), pp. 113-132.

4 Sobre els diferents oficis de la gent de Reus vegi’s E. GORT JUANPERE, «La població laboral de Reus el 1520», dins de IDEM, El treball i la

festa (ss. XIV- XVII). Recull d’articles sobre el Baix Camp i el Priorat, Reus: Carrutxa, 1995, pp. 71-74.

5 Cfr. E. LIAÑO MARTÍNEZ, La Prioral de Sant Pere de Reus. El último gótico ante la llegada del Renacimiento, Tarragona: Diputació, 1992.

6 Albarans, carp. 2015. 1640, abril, 10. Pere Vidal, músic cobra 10 rals de mossèn Francesc Pallejà, clavari de la Comunitat, «...per haver sonat

a la missa i professó del dia de Pàsqua».

7 A. PETRUCCI, «Escribir para otros», dins de IDEM, Alfabetismo, escritura y sociedad, Barcelona, 1999, pp. 105-116.

8 Albarans, carp. 2010.

9 Albarans, carp. 2011. 1570, juny, 12. Albarà de Perot Compte.

10 Albarans, carp. 2011. 1573, juliol, 24. Albarà de Jaume Francesc.

11 P. BARRUFET I PUIG, Les campanes del nostre campanar, Reus: Ass. d’Estudis Reusencs, 1593, p.17-21. Sembla ser que es tracta de la campa-

na Petra Clàudia, que encara avui és enmig del campanar.

12 E. LIAÑO MARTÍNEZ, La Prioral..., op.cit., Apèndix documental, doc. 136. 1540, agost, 16. Acord del Consell que determina ajornar la refo-

sa d’una campana.

13 Albarans, carp. 2015. 1632, setembre, 2. Albarà de Gabriel Pujol.

14 Albarans, carp. 2015. 1628, octubre, 15. Albarà de Jaume Pàmies Carbó.

15 Albarans, carp. 2015. 1639, agost, 12. Albarà de Jaume Tàrrec, fuster de Reus.

16 Albarans, carp. 2015. 1640, abril, 14. Albarà de Joan Banet, serrador de Reus.

17 Albarans, carp. 2015. 1647, febrer, 18. Albarà de Mestre Magí, fuster de Reus. També 1676, juny 20. Albarà de Pere Gili, manyà de Reus,

per adobar 3 panys i 2 claus.

18 Albarans, carp. 2015. 1640, febrer, 2. Albarà de Pere Anglada, pagès de Reus, que rep 4 lliures, 10 sous i 8 diners per 32 quarteres de calç.

19 Albarans, carp. 2015. 1639, novembre, 15. Llorenç Enveja, pagès, dit «Del Obradó», rep de Francesc Pallejà, clavari, 3 lliures 6 diners, per

550 «...regolles groses me an comprades los señós procuradós de dita reverent comunitat».

20 ACBC, Comunitat de Preveres, carp. 2105. 1640, febrer, 17. Baltassar Pasqual, cobra 8 sous per fer un muret de pedres a l’hort de na Ferrera.

L’albarà li escriu Antoni Llor.

21 E. LIAÑO MARTÍNEZ, La Prioral..., op.cit., Apèndix documental, documents 194 a 213.

22 Albarans, carp. 2015. 1658, novembre, 30. Albarà d’Esteve Aloy, procurador de la Comunitat rep del clavari Miquel Figuerola 1 lliura i 3

sous per a comprar carbó.

23 Albarans, carp. 2015, 1658, desembre, 3. Albarà de Mateu Espasa, prior de Sant Pere.

24 Albarans, carp. 2015. 1658, abril, 21. Albarà de Pere Enveja, prevere. Rep 16 sous que ha de repartir amb altres tres preveres (Esteve Aloi,

Carles Voltes i Josep Torroja), per haver portat el Sant Crist.

25 Albarans, carp. 2015. 1682, agost, 29. Albarà de Pere Martí, Miquel Manresa i Mateu Manresa, reben 10 sous del clavari de la Comunitat

per portar el tàlem i la peana el dia de Pàsqua i el dia de Santa Susanna.

26 Albarans, carp. 2015. 1661, abril, 17. Albarà de Pau Ferrer, Felip Serdà, Pere Joan Tarrabadell i Jaume Serra, que reben 12 lliures i 1 sou.

27 Albarans, carp. 2015. 1658, desembre, 30; 1658, febrer, 8. Albarans de Miquel Figuerola.

28 ACBC, Comunitat de Preveres, Llibre de Resolucions de la Comunitat de Preveres (1450-1589). Referències a l’arxiu i a la caixa de les escriptu-

res. També els llibres dels anys 1591-1657, 1658-1667 i 1668-1680, i els dels segles XVIII i XIX, que ara no són objecte d’aquest article.

11TAG juny · juliol · agost 2007

OpinióOpinió ���

Dret de tanteig i retracte:eina que possibilita la intervenció del’Administració Municipal i aconseguir sòl

Tanteig: Es la subrogació en les transmissions a títol one-rós (amb càrregues excessives), en la posició del compra-dor.

Retracte: Dret de subrogar-se en les mateixes condicionsestipulades en el contracte en el lloc del comprador.

Aquest drets venen reconeguts en la vigent llei d’Urbanismede Catalunya, llei 2/2002, tenint com a precedents la llei8/1990 de 25 de juliol que preveia la possibilitat que elsAjuntaments delimitessin àrees en què els terrenys i les edi-ficacions podien quedar subjectes a drets de tanteig iretracte sent aquesta tècnica d’intervenció ja prevista ambanterioritat en altres legislacions autonòmiques i havia estatavalada pel Tribunal Constitucional. Si bé el Tribunal Cons-

titucional va entendre que aquesta llei envaïa competènciesde les Comunitats Autònomes, deixant que aquestes fossinles que regulessin aquests drets.

Hi han precedents d’aplicació d’aquests drets en la llei d’a-rrendaments que reconeixen el tanteig i retracte a favor del’arrendatari quan a l’arrendador li interessa la venda del’habitatge que ocupa. Si en els actes jurídics de compra-venda es reconeix aquest dret en caràcter privatiu, com nos’ha de reconèixer quan es l’administració en l’exercici dela seva funció pública qui té el deure del compliment de laseva funció social?

L’Ajuntament ha de disposar del patrimoni públic de sòl queli ha d’arribar dels programes d’actuació urbanística i de

TAG juny · juliol · agost 200712

l’aplicació de tots els recursos jurídics (tanteig i retracte,etc...).

Aquest es un mitjà per a, primer que tot, complir amb eldeure constitucional recollit d’entre d’altres en l’article 47que diu: “tots els espanyols tenen dret a un habitatge dignei adequat. Els poders públics promouran les condicionsnecessàries i establiran les normes pertinents per tal de ferefectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acordamb l’interès general per tal d’impedir l’especulació...”

Els patrimonis públics de sòl es conceben com a instrumentsde política urbanística destinats a regular el mercat immobi-liari i a incidir sobre aquests efectes negatius derivats deljoc en aquest mercat. Els patrimonis públics de sòl perme-ten que l’ajuntament intervingui activament com un agentimmobiliari més en la realització d’actuacions urbanístiquesdestinades a la construcció directa d’habitatges, així com ala creació del sòl urbanitzat per oferir-lo al mercat a preusde producció i forçar per aquesta via una reducció del preudel sòl ofert per als propietaris privats.

Per tant, està mes que justificat fer ús del dret de tanteig iretracte. També hem de donar compliment a l’article 46 dela Constitució que diu literalment: “Els poders públics garan-tiran la conservació i promouran l’enriquiment del patrimo-ni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya i delsbéns que l’integrin, sigui quin sigui el règim jurídic i la titu-laritat. La llei penal sancionarà els atemptats contra aquestpatrimoni”.

Els ajuntaments estan obligats a exercir aquest dret de tan-teig i retracte en actuacions urbanístiques, delimitant àrees

en les quals les transmissions oneroses de terreny i edificisquedin subjectes a aquest dret.

És important que la Revisió del Pla d’Ordenació Urbanísti-ca Municipal determini ja sectors d’interès i també s’apliquiaquest dret en àrees i illes edificades d’interès arquitectònici arqueològic que s’han de protegir. És un deure obligat perl’article 46 de la Constitució.

És imprescindible que els ajuntaments comptin amb un “pro-grama d’actuació urbanística” incorporat en el planejamentgeneral, assumint així el grau màxim de competències urba-nístiques en matèria de planejament derivat i d’instrumentsde política de sòl i d’habitatge.

Tot el que es manifesta és tan sols una pinzellada del quela legislació (Llei d’Urbanisme 2/2002) permet i que ha desuposar l’intervenció d’aquesta administració per assolirobjectius constitucionals, sent l’urbanisme una funció públi-ca que permet concretament als ajuntaments, com a poderpúblic, planificar el procés urbanístic i vincular els usos delsòl a les demandes col·lectives, i alhora incorporar al con-tingut normal de la propietat del sòl una sèrie de deuresdestinats a garantir el compliment de la seva funció social.Disposar de suficient patrimoni públic de sòl ha de regularel mercat immobiliari i incidir sobre els efectes negatiusderivats del joc del mercat. Amb la intervenció activa del’administració municipal, es podran realitzar actuacionsurbanístiques destinades a la construcció directa d’habitat-ges i a la urbanització i, per tant, a la creació de sòl urbàper oferir-lo al mercat a preus de producció i forçar peraquesta via una reducció del preu del sòl.

ANTECEDENTS RESPECTE AL PATRIMONI MUNICIPAL DEL SÒL

Definició:El patrimoni municipal del sòl té com a finalitat preveure, posar en marxa i desplegar tècnicament i econòmicament l’ex-pansió de les poblacions, i s’ha d’inscriure a la gestió urbanística necessària per a la immediata preparació i alienacióde solars edificables i reserva de terrenys de futura urbanització. El reglament d’aquesta llei disposa: “Los Ayuntamientosque dispongan de planeamiento general deberán constituir su respectivo Patrimonio Municipal del suelo, con la finali-dad de regular el mercado de terrenos, obtener reservas de suelo para actuaciones de iniciativa pública y facilitar laejecución del planeamiento”. (Reglament de bens de les Corporacions Locals de 27 de maig de 1955)

Es justificava: “Con el fin de prevenir encauzar y desarrollar la expansión urbana de las poblaciones mayores de50.000 habitantes o capitales de provincia y para facilitar los planes de ordenación urbana, los respectivos ayunta-mientos habrán de constituir patrimonios municipales de suelo”.

Llei del sòl de 1956 – La llei d’urbanisme de l’estatLlei 19/1977 – Reforma la llei sòl 59Llei 8/1990 de 25 juliol – introdueix tanteig i retracte TRLS 92 (text refós de la Llei del Sòl del 92)

Antecedents d’actuacions públiques destinades a pal·liar els dèficits d’habitatges:Llei d’expropiació forçosa de 1879Llei de cases barates de 12 juny de 1911 Llei de cases barates de 10 desembre de 1921Llei de solars de 1945

En aquest sentit és imprescindible disposar departida pressupostaria per a la consecució d’a-quests objectius. Si bé està derogada l’anteriorllei catalana d’urbanisme 1/90, que establia eldeure de consignar partida pressupostària i ante-riors lleis del sòl determinaven que aquest fonss’havia de constituir amb un import del 5% delcapítol d’ingressos. Caldria que així es procedísper a fer front a les despeses de l’aplicació de lavigent normativa, no sigui que disposant-se desuficients mecanismes no es pogués intervenir permanca de recursos econòmics.��

FRANCESC DÍEZ RAL

President de l’Associació de Veïns de la Part Alta deTarragona i aparellador

13TAG juny · juliol · agost 2007

EINES A DISPOSICIÓ DE LES ADMINISTRACIONSACTUANTS EN URBANISME PER A LACONSTITUCIÓ D’UN PATRIMONI PÚBLIC DE SÒLI D’HABITATGE

Expropiació:Prèviament s’ha de redactar un projecte de delimitacióper a l’adquisició per expropiació de reserves de sòl. Had’haver una declaració d’utilitat pública i necessitat d’o-cupació dels terrenys i edificis afectats.

Tanteig i retracte:Determinació d’àrees d’interès declarat en les que lestransmissions oneroses de terrenys i edificacions quedensubjectes a l’exercici dels drets de tanteig i retracte.

Registre de solars sense edificar:Declaració d’incompliment de l’obligació d’edificar refe-rida a solars concrets. (Termini de 2 anys per a fer-ho).Comporta la iniciació de l’expedient d’alienació forçosao d’expropiació.

Planejament:Incorporació al patrimoni dels percentatges provinentsdels nous usos i l’edificabilitat addicional de les unitatsd’actuació que es desenvolupin.

� Un municipi amb una FORTA PROJECCIÓ

� UBICACIÓ ESTRATÈGICA al Camp de Tarragona

� El segon POLÍGON INDUSTRIAL de Catalunya

� ESTACIÓ FERROVIÀRIA de mercaderies

� Cruïlla de COMUNICACIONS TERRESTRES

� AEROPORT Reus-Tarragona

� VIURE A 5 MINUTS de Tarragona i de Reus

� Òptims EQUIPAMENTS esportius i culturals

� Centcelles PATRIMONI DE LA HUMANITAT

un espai d’oportunitatsConstantí

AJUNTAMENT DE CONSTANTÍ

�

TAG juny · juliol · agost 200714

PatrimoniPatrimoni ���

Pedreres a l’antiguitat

Una de les condemnes més inhumanes dela llei romana era la damnatio ad metalla, la condemna ales mines i, per extensió, al treball de les pedreres. Fins i totalguns autors clàssics, com ara Diodor el Sícul, creien queaquell càstig era superior a la pena capital i el qualificavende infernum in terra, l´infern a la terra. Es tractava d´uns tre-balls duríssims i esgotadors amb una elevada taxa de mor-talitat degut a les males condicions amb que s´executaven ia la gran quantitat d´accidents que es produïen. Era unapena reservada als pitjors malfactors i criminals, als incen-diaris, als abigei o lladres de bestiar, als presoners de gue-rra i, en algunes èpoques també als màrtirs cristians. Elscondemnats a treballs forçats de per vida sovint eren mar-cats amb un tatuatge o un ferro roent, i passaven a seresclaus propietat de l´Estat.

Només una important pedrera romana va ser una excepcióquant a les penoses condicions de treball que hi havia a lesaltres de l´imperi. Es tracta del Mons Claudianus. Un assen-tament situat al cor del desert egipci, enmig del no res i acinc jornades de viatge del Mar Roig. Allí hi vivien unes milpersones, entre els treballadors i una guarnició de soldats,ja que l´explotació la portava directament l´exèrcit. Lapedrera era un immens jaciment de granet gris d´on s´arren-caven blocs colossals per elaborar columnes d´una solapeça que arribaven a medir vint metres de llargada amb unpes de més de dues-centes tones. Gairebé tot el material estransportava cap a Roma on els emperadors l´utilitzaven enels edificis més importants i sumptuosos de la capital, comara el pòrtic del Panteó. La gran quantitat d´ostraca, trossosde ceràmica amb escriptura, que s´han trobat a l´assenta-ment, indiquen que al Mons Claudianus hi treballavenhomes lliures, els més experts en aquelles feines, que cobra-ven un bon sou i que els emperadors romans no van estal-viar res per a tenir-los satisfets i ben alimentats.

Com és natural, sempre que es podia, es mirava que lapedrera que havia de subministrar el material de construc-ció es trobés a prop de l´obra. Aquesta circumstància vapermetre disposar al podium del temple de Júpiter Heliopo-lità de Baalbek, a l´actual Líban, el famós trilithon, tresmegàlits de dinou metres de llargada i d´un pes de més denou-centes tones cadascun que van ser extrets, carejats itransportats al santuari des d´una pedrera situada només avuit-cents metres i amb una altitud lleugerament superior,així que aquells blocs enormes no es van haver d´elevar encap moment. Tot i amb això costa d´imaginar com es vanpoder realitzar aquells treballs amb els mitjans de l´època.

En una anada a l´illa de Sicília em va sorprendre molt lapedrera de Cumas. Passejant pel terme de Campobello diMazara, prop dels temples grecs de Selinunte, és com si enstrobéssim a les nostres terres del Penedès o del Camp de

15TAG juny · juliol · agost 2007

Tarragona. El paissatge és molt semblant i en un bosquet depins vora d´un oliverar, de sobte apareix una pedrera ambels treballs a mig fer, tal com van quedar fa vint-i-quatresegles quan els cartaginesos van atacar les colònies gre-gues de Trinacria o Sicília. Allí s´hi veu tot el procés perarrancar de la roca i elaborar els grans tambors de lescolumnes que anaven destinats als temples que s´aixecavena Selinunte. Ça i lla de l´arbreda hi ha els blocs cilíndricsen diverses fases d´excavació, des dels que només estanmarcats a la superfície de la roca fins els que tenen el perí-metre excavat fins a més de tres metres de profunditat, ambuna rasa perimetral de treball tant estreta que sovint no arri-ba a 50 cms. Sembla impossible que allí dins els obrers s´hipoguessin moure i picar la pedra.

Altres pedreres interessants i espectaculars de Sicília són lesanomenades latomies de Siracusa. Latomia vol dir tall depedra i és la paraula grega per denominar una pedrera. Lamés notable és la del Paradiso, que és com una cavernagrandiosa excavada a la roca calcària i que disposa d´unaacústica excepcional.

Pedreres de Tarraco. El MèdolPer bastir la ciutat de Tarraco, capital d´una gran província del´imperi, calia disposar de molta pedra i, per sort, al mateixemplaçament de la colònia i a tot el territori que l´envolta, n´hihavia en abundància. La muralla defensiva que es va aixecaral punt més alt es va construir sobre una potent base de megà-lits arrencats al mateix turó. Per fer totes les altres obres i cons-truccions que es van realitzar en època romana es va exca-var, treballar i transportar la pedra de diversos indrets. S´hantrobat almenys una dotzena de pedreres a l´entorn de Tarra-gona. La més gran i interessant de totes és la del Mèdol.

Des de petit no havia tornat al Clot del Mèdol i he quedatembadalit i impressionat.

De totes les restes de la civilització romana que hi ha a laciutat i rodalia de Tarraco, la pedrera del Mèdol és proba-blement una de les més desconegudes i, en canvi és de lesmés interessants i didàctiques. Així com els edificis i cons-truccions d´aquell temps, com no podia ser d´altre forma,ens han arribat mutilats, enderrocats, barrejats amb cons-truccions d´altres èpoques i, sovint, arrassats fins al fona-ment, la pedrera del Médol està intacta. Ningú hi ha fet resmés des que la van deixar d´explotar, de manera que unmunt de carreus desbastats s´han trobat fa poc dipositatsprop de la carretera de Barcelona, tal com hi van ser aban-donats quan es van acabar els treballs.

Una construcció o un edifici omple un espai buit mentre queuna pedrera, en canvi, en buida un de ple, excava una massarocosa. La pedrera del Mèdol, amb més de 200 metres dellargada, amb talls de roca de més de 20 m. d´alçada i ambun esvelt pilar petri anomenat l´agulla del Mèdol, situat al bellmig de la clotada que ens indica el nivell inicial de l´explota-ció, conforma un espai excavat que inicialment estava ocupatper un volum aproximat de 50.000 m3 de roca.

La cavitat del Mèdol és captivadora. El bosc mediterrani sen’ha emparat amb més exhuberància que a les altures quel´envolten i hi ha creat un microclima especial, mentre quela llum del crepuscle encen els paraments de pedra amb undaurat color de mel. Veient els espadats o fronts d´avanç dela pedrera amb les marques de les eines, els angles, vinces,esquerdes, tallats i encaixos del rocam, no costa res imagi-nar-se als treballadors esforçant-se per extreure i carejar elscarreus de pedra sorrenca.

Quant al nom de Mèdol no en sé el seu significat o etimolo-gia. Sospito que podria provenir de la paraula llatina medu-lla que significa médula, moll, substància, la part més essen-cial i apreciable d´una cosa. El gran poeta llatí ValeriusCatulus parla de montis medullae fent referència a l´interior oles entranyes d´una muntanya. Així que la paraula Mèdolpodria al·ludir a la preuada substància, el moll inexhauriblede pedra daurada amagada com un tresor en un bosc propde Tarragona.��

BENJAMÍ CATALÀ BENACH

Arquitecte Tècnic

TAG juny · juliol · agost 200716

LaboratoriLaboratori ���

Geotècnia

Des de les “Normas sobre redac-ción de proyectos y dirección de obras de la edi-ficación” de 1971, de l’aleshores Ministeri de laVivenda, existeixen diverses normatives que fanreferència, de forma més o menys extensa, a l’es-tudi o reconeixement del terreny i que tenen inci-dència en el disseny, projecte i execució de lescimentacions:

La norma NTE CGE-1975, diferencia diferentscampanyes de reconeixement del terreny en fun-ció de les característiques d’aquest, tipologia del’edificació i patologies en construccions prope-res.

La Norma NBE-AE-88, d’obligat compliment, enel capítol “Presiones en el terreno de cimenta-ción”, proposa realitzar les prospeccions necessà-ries per tal de preveure els assentaments en elsdiferents nivells.

La Norma EHE, entrada en vigor el 1999 (Estruc-tures de formigó), en el seu article 4t, contemplaque tot projecte inclourà un informe geotècnic delterreny, excepte en els casos que resulti incompa-tible amb la naturalesa de l’obra.

La llei d’Ordenació de l’edificació (LOE), entradaen vigor el 2000, contempla que els edificis, eldestí principal del qual sigui el d’habitatge, hau-ran de contractar una Assegurança Decennal perdanys que afectin a elements estructurals.

Amb la recent aprovació per Real Decret314/2006 el 17 de març de 2006 del nou Códi-go Técnico de la Edificación (CTE), s’inicia un noumarc normatiu que estableix les exigències bàsi-ques de qualitat, seguretat i habitabilitat dels edi-ficis.

El CTE s’estructura en dues parts, els DocumentosReconocidos, que defineixen el contingut, objecte iàmbit d’aplicació del projecte i els DocumentosBásicos, dins els quals podem destacar el capítol3 del Documento Básico Seguridad Estructural:Cimientos (DB SE-C) que fa referència a l’estudigeotècnic. A banda de la seva obligatorietat,aquests seran més exhaustius i estaran subjectes auns requisits comuns per a tots els edificis engeneral.

L’estudi geotècnicAmb caràcter general, l’estudi geotècnic inclouràtota la informació quantificada en quant a carac-terístiques del terreny en relació amb el tipus d’e-difici previst i de l’entorn on s’ubica l’obra.En qualsevol cas, les conclusions de l’estudi geo-tècnic s’hauran d’establir abans que l’estructuraestigui totalment dimensionada.

Reconeixement del terreny:La programació dels treballs de camp es faran enbase a la tipologia i extensió de l’edifici així comdel tipus de terreny. Aquests aspectes es recullena les següents taules, condicionant el nombre iprofunditat de les prospeccions, així com elsassaigs in situ i de laboratori.

En el còmput de plantes s’inclouran els soterranis.

TIPUS DESCRIPCIÓ

C-0 Construccions de menys de 4 plantes isuperfície construïda inferior a 300 m2.

C-1 Altres construccions de menys de 4 plantes

C-2 Construccions d’entre 4 i 10 plantes

C-3 Construccions d’entre 11 i 20 plantes

C-4 Conjunts monumentals o singulars, o demés de 20 plantes.

17TAG juny · juliol · agost 2007

Amb caràcter general el nombre de prospeccionsserà de tres, la fondària i les distàncies màximesdels quals estaran condicionats pels paràmetresde les taules anteriors de la següent manera:

GRUP DE TERRENY

En qualsevol cas la fondària a investigar (P) ha degarantir que s’ha assolit una cota per sota de laqual el terreny no experimentarà assentamentsapreciables. En aquest cas serà necessari com-provar-ne una continuïtat de dos metres més 0.3metres per cadascuna de les plantes de l’edifici.

Aquests paràmetres no queden definits en aquestDB per a terrenys desfavorables (T3), de maneraque s’intercalaran punts intermedis per tal de definirzones problemàtiques. En cap cas el reconeixementserà inferior al que s’estableix per un terreny T2.

Les tècniques emprades per al reconeixement delterreny queden també condicionades pels parà-metres anteriors, essent necessari un mínim desondeigs mecànics, podent-se substituir, en part,per proves contínues de penetració.

La determinació dels paràmetres geotècnics esdurà a terme mitjançant assaigs de laboratori iassaigs in situ. El nombre de determinacions arealitzar en una unitat geotècnica serà l’adequatper a que aquest sigui fiable.

A tall d’exemple, en una superfície de fins a 2000m2 i un tipus de terreny favorable (T1), per a cadanivell geotècnic s’han de realitzar 3 assaigs granu-lomètrics, 3 assaigs de plasticitat, 3 a 4 assaigs dedeformabilitat, 4 a 5 assaigs de resistència a com-pressió simple, 3 assaigs de resistència al tall i 3determinacions del contingut en sals agressives.

Aquest nombre orientatiu de determinacions enterreny T1, s’incrementaria un 50% en terrenys T2i un 50 % addicional per a construccions de tipusC-3 i C-4.

En cas que el terreny estudiat presenti nivell freà-tic, es realitzarà l’anàlisi d’agressivitat de l’aigua,com a mínim en el 50% dels sondeigs.

Pel que fa al contingut de l’estudi, aquest inclouràun apartat d’antecedents i dades recopilades, aixícom dels treballs de reconeixement realitzats, distri-bució de les diferents unitats geotècniques, nivell fre-àtic i 2 o 3 perfils geotècnics. També s’aportaranconclusions i possibles recomanacions constructivesaixí com els valors necessaris per l’anàlisi i dimen-sionament de la fonamentació, elements de conten-ció i moviments de terra. Tanmateix s’indicaran elspossibles treballs complementaris a realitzar enfases posteriors, abans o durant l’execució de l’o-bra amb la finalitat de poder resoldre les limitacionsque s’hagin pogut observar.

ConclusionsEl nou Codi Tècnic de l’Edificació pretén garantiruna millor qualitat dels estudis geotècnics, demanera que aquests aportin la informació neces-sària per a la caracterització del terreny. El nom-bre i la fondària dels reconeixements, així com elnombre d’assaigs in situ i de laboratori, donaràlloc a la desaparició, per exemple, dels estudisgeotècnics realitzats únicament amb proves contí-nues de penetració.

El nou CTE consta de nombroses imprecisions idades orientatives que, per part de CITAM hanestat objecte d’estudi al llarg dels últims mesos. Ésper això que s’està treballant per tal que els criteristècnics dels nostres professionals segueixin tenintvalor en el compliment de la normativa vigent.��

ÀREA DE GEOTÈCNIA

CITAM

TIPUS DESCRIPCIÓ

T-1Terrenys favorables: aquells amb pocavariabilitat i en els que la pràctica habitualde la zona és de fonamentació directa mit-jançant elements aïllats.

T-2

Terrenys intermedis: aquells que presentenvariabilitat, o en què no sempre es recorreal mateix tipus de fonamentació, o podenpresentar rebliments, encara que no supe-riors a 3 m.

T-3

Terrenys desfavorables: aquells que no espoden classificar en cap dels anteriors (sòlsexpansius, col·lapsables, tous o solts, càrs-tics, variables en quant a composició iestat, rebliments antròpics superiors a 3m,terrenys susceptibles a patir lliscaments,roques volcàniques, terrenys amb desnivellssuperiors a 150, sòls residuals i maresmes.

TIPUS DECONSTRUCCIÓ

T1 T2

dmàx(m) P (m) dmàx(m) P (m)

C-0, C1 35 6 30 18

C-2 30 12 25 25

C-3 25 14 20 30

C-4 20 16 17 35

TAG juny · juliol · agost 200718

UrbanismeUrbanisme ���

Oportunitat històrica per canviar de xip

L es eleccions municipals celebrades el27 de maig obren un nou cicle en el món local.Un cicle que, amb poca diferència, coincideixamb la legislatura catalana i, si molt m’apuren imolt convingués, amb una imminent (qüestió demesos) nova legislatura estatal. L’oportunitat nopot ser més propícia per induir un canvi històricde xip en la planificació dels serveis i dels equi-paments locals. Un canvi adreçat també a modifi-car l’escala amb què ara es planifica el territorides del punt de vista local, que evitaria la reitera-ció, de vegades absurda, d’idèntics equipamentsi usos en una mateixa zona.

En ocasions anteriors m’he referit justament aaquesta necessitat, que consistueix la base d’estu-di de la tesi doctoral que estic elaborant sota ladirecció del departament de Gestió Urbanísticade la Universitat Politècnica de Catalunya. Peròara ho plantejo també com a candidat que es vapresentar a les eleccions del 27 de maig. Crecque tots els candidats i partits ens hauríem de pro-nunciar sobre si volem que tot continuï com finsara, amb uns ajuntaments que sovint funcionencom taifes desconnectades del seu entorn mésimmediat, o apostem per una planificació comar-cal, més eficaç i beneficiosa per a tots.

Tots tenim clar que hi ha serveis que, per ser efi-caços, s’han de prestar des de la proximitat i queels municipis són els més indicats per prestar-los.

Tots sabem també que altres serveis troben laseva eficàcia en la gran escala. Però hi ha unnivell intermedi que combina ambdós criteris. Finsa la data, ni les diputacions ni els consells comar-cals han estat capaços de complir aquestspapers. És trist dir-ho, però fins i tot les diputa-cions han complert més la funció de reequilibridel territori que no pas els consells comarcals.

En espera que sigui viable reformular el paperdels consells comarcals, hi ha moltes vies que per-meten als ajuntaments iniciar camins plegats. Lalegislació preveu la possibilitat de mancomunar oconsorciar la prestació dels serveis municipals. Ésuna bona via. La promoció turística és un campamplíssim de treball conjunt, del qual n’hi haexcel·lents exemples. Però cal anar més enllà iportar aquest treball conjunt a la planificació delterritori.

Què hi guanyem planificant el territori a escalacomarcal? Bàsicament, un repartiment equilibrat isostenible de les grans infraestructures i dels equi-paments públics. Sé que el que diré potser noserà ben encaixat per alguns, però ens cal unapiscina coberta a cada poble, fins i tot als pobleson el nombre d’usuaris és insuficient perquè la ins-tal·lació es pugui mantenir un cop construïda, on’hem de planificar mitja dotzena, per dir unaxifra, estratègicament situades i ben connectadesamb transport públic? Es poden citar altres exem-ples, però tots es poden aplicar fins i tot amb unsentit de distribució equitativa. El demogràfic noha de ser l’únic criteri a aplicar i, en particular, notot ha d’anar a raure als pobles grans.

És més, quan critiquem la insuficiència del finan-çament local, i ens adonem a la vegada de lesdificultats per trobar-hi solució, no és més lògicplantejar-se compartir esforços que duplicar-losinútilment?

Pel que fa als usos del sòl, la planificació a esca-la superior a l’estrictament municipal ens perme-tria gaudir de comarques més equilibrades queles actuals. En particular, s’acabaria amb l’absurdque significa que cada municipi vulgui tenir el seupolígon industrial, tot i que la major part després

La legislació preveu lapossibilitat de mancomunar oconsorciar la prestació delsserveis municipals

19TAG juny · juliol · agost 2007

no s’ompli mai. O amb els problemes que sorgei-xen del creixement en els mateixos límits entremunicipis. Però sobretot reconduïríem l’actualmodel econòmic, basat en el monoconreu de l’ha-bitatge, que és insostenible, entre altres raons,per tenir data de caducitat.

És la comarca l’àmbit de mesura adient? Jo crecque sí. Que els consells no hagin sabut liderar finsara les necessitats del seu propi territori no hi téres a veure. A moltes comarques ens hem posatd’acord per crear consells d’alcaldes que podenprendre decisions polítiques, com a mínim les mésgenèriques. A l’Alt Penedès han fet una passamés: el pla director comarcal estableix uns parà-metres mínims que els municipis de la comarcahan acceptat incorporar al seu planejament.

Hi ha més vies que podem explotar. Per exemple,podem treure profit del Pla Únic d’Obres i Serveisde Catalunya amb projectes compartits comarcal-ment. Al Baix Ebre ens han ensenyat el camí: la

nova biblioteca comarcal està ubicada a un delsmunicipis, però s’ha pogut finançar a càrrec delPUOSC gràcies a que tots els pobles han renun-ciat a presentar projectes propis en benefici d’a-quest.

Podem fer molt amb els instruments normatius ipolítics que ja són al nostre abast. Però també hiha objectius desitjables que requereixen canvislegislatius. Per això, és imprescindible aprofitar elcicle polític al qual em referia al principi per rea-litzar les modificacions normatives que facin pos-sible un panorama més satisfactori per al futurdels nostres pobles i comarques.��

JORDI SÁNCHEZ I SOLSONA

Arquitecte TècnicMàster en Gestió Urbanística UPC

TAG juny · juliol · agost 200720

UrbanismeUrbanisme ���

La ciutat sostenible

El terme desenvolupament sostenible va ser uti-litzat per primera vegada en l’Informe Brundtlant (1987),informe socio-econòmic elaborat per la ONU sobre unagran quantitat de nacions del planeta i que alertava delsperills del model de creixement econòmic dominant. Aquestinforme va definir com a desenvolupament sostenible aquellque satisfà les generacions presents sense comprometre lesnecessitats de les generacions futures. Aquests principisforen ratificats en la coneguda Cimera de la Terra de Rio(1992), on es considera els vectors econòmic, social iambiental com les tres potes bàsiques on ha de girar i inci-dir el concepte de sostenibilitat.

En l’actualitat, de la mateixa manera que el sistema econò-mic és cada vegada més global i expandeix la seva influèn-cia a tots els camps de la societat, es fa necessari que elsprincipis de sostenibilitat també s’apliquin en tots els àmbitspossibles, inclòs l’urbà. Cal ser plenament conscients, quegran part dels problemes ambientals als que ens enfrontem,estan totalment relacionats amb l’estil de vida que portem iel nostre model de desenvolupament urbà.

S’ha de recordar que l’any 1900 només un 10% de lapoblació mundial vivia en ciutats; el 2000 aquest percen-tatge superava el 50% a tot el món (en només un 4% delterritori) i el 80% a Europa, Amèrica i Austràlia. Durant elsegle XIX només Londres superava el milió d’habitants, aprincipis del segle XX ja eren una dotzena de ciutats i gai-rebé totes eren als països capitalistes desenvolupats; enaquests moments, prop de 500 ciutats superen el miliód’habitants i estan repartides per tot el món.

El món s’ha fet urbà, la població urbana ha crescut mésaquests últims trenta anys que en tota la història de la huma-nitat, fet que ha disparat el consum de recursos a tots elsnivells. El gran creixement del sistema urbà a escala mun-dial i les noves formes que adopta l’urbanisme, més dispersi consumista, conviden a repensar un model més sostenibleper les nostres ciutats.

Diversos autors1 coincideixen en que la ciutat es pot tractaramb els mateixos paràmetres ecològics que la resta d’eco-sistemes. D’aquesta manera, les aglomeracions urbanesactuals requereixen pel seu funcionament diari l’entrada derecursos (equivaldria a l’aliment) i la sortida de residus, deforma anàloga a com ho faria un ésser viu. La ciutat idealseria aquella que és capaç de consumir només aquellsrecursos que poden ser considerats renovables o si més noque retornés al sistema Terra el mateix que consumeix. Noobstant, la ciutat ideal no existeix, però sí podem aplicartotes aquelles accions i polítiques que la transformin en unlloc més sostenible. Fet que contribueix a que la planifica-ció urbana tingui una gran responsabilitat en els problemesambientals actuals, tant a escala local com a escala plane-tària.

Com a sistema, la ciutat sostenible haurà de permetre inte-grar tots els seus elements, procurant provocar el mínimimpacte sobre el seu entorn. D’aquesta manera, elementspropis de les ciutats com el tràfic intens de persones i mer-caderies; l’ocupació de sòl, el consum i la contaminaciódels recursos naturals, etc.; s’hauran de concebre sota unanova mirada. Segons l’Informe 2007 del WorldWatch,2 elconsum energètic ha crescut a Espanya més del 53% desdel 1991, la demanda de recursos hídrics s’ha incrementatde forma similar, els residus no tractats han passat de tren-ta milions a quaranta-quatre, a més de detectar un deterio-rament destacat d’espais naturals i agrícoles.

Per citar un exemple concret, en el municipi de Barcelonaels espais verds només poden aportar el 7% del oxigennecessari i absorbeixen tan sols el 9% del CO2 emès per labiomassa humana que concentra.3 Aquesta situació s’hisobreporta localment gràcies a les aportacions dels territo-ris que les envolten i que tenen unes densitats de poblaciómenors i considerablement més vegetació. Però potser elproblema més preocupant actualment a Catalunya és l’a-dopció del model de creixement urbà anglosaxó, un model

La ciutat es pot tractar ambels mateixos paràmetresecològics que la restad’ecosistemes

extensiu que provoca un consum d’energia irecursos molt més gran que la ciutat compactamediterrània. Aquest estil de vida obliga a multi-plicar l’ús del transport privat, l’ampliació desme-surada de la xarxa d’infrastructures (carreteres,clavegueram, línies elèctriques, etc.), la distribu-ció dels serveis públics (escoles, correu, telèfon,etc.) dificulta el reciclatge de residus, etc.

Una altre dada significativa és l’estudi de la pet-jada ecològica, indicador que fa un càlcul apro-ximat de la superfície del planeta que necessitaexplotar un territori per mantenir el model de con-sum que actualment desenvolupa. En un estudi4realitzat per a Catalunya, s’ha calculat que cadacatalà necessita 3,92 hectàrees per subsistir, és adir, per continuar amb el nivell de vida actual, uti-litzem un territori 7,7 vegades més gran que elnostre. En relació a altres països ens situariem enun nivell intermedi, propers a Itàlia i per sota deEstats Units o Nova Zelanda, però molt per sobrede Etiòpia o Sudan. S’ha de pensar que si algunsestats com la Xina o l’Índia tinguessin les nostrespautes de consum no tindríem suficients recursosal planeta per viure.

Hem de ser conscients de la importància de lesciutats com a reflex de les formes de vida actuals,com a imatge de la producció i del consum, con-vertint-la en l’eix o dur a terme el veritables can-vis sostenibles. Per tot això, és important que lesidees sobre la sostenibilitat existents des de finalsdels anys 80 es transportin a les realitats urbanesexistents. Els governs han de realitzar un planifi-cació territorial i urbana respectuosa amb el medique habitem, hem de controlar i limitar el nostrecreixement, el nostres barris han de ser diversos imultiracials, però sobre tot s’ha d’actuar indivi-dualment fins on podem, com a parts integrants

d’un tot que és la Gaia Terra. El reciclatge de resi-dus, l’estalvi d’aigua,5 l’acolliment d’inmigrants,l’ús de transports públics i d’energies sostenibles,etc., són alguns dels petits fets que per el nostreplaneta són molt importants. La ciutat s’ha de con-formar sota la base dels tres vèrtexs bàsics de lasostenibilitat, l’equitat social, la justícia econòmi-ca i la millora de la qualitat medi ambiental.��

ANNA BALLESTEROS FERRANDIS

Historiadora

JOAN JAUME INIESTA GIRONA

GeògrafMembre del Grup d’Anàlisis

Territorial i Estudis Turístics Universitat Rovira i Virgili

NOTES

1 Com Rueda, S. (1999). La ciutat sostenible: un procés de transformació.

Universitat de Girona, Girona.

2 http://www.worldwatch.org/ Independent research for an environmentally

sustainable and socially just society.

3 Terradas, J., Pares, M. y Pou, G. (1985). Ecologia d'una ciutat: Barcelona,

Centre del Medi Urbà y Programa Mab, UNESCO, Barcelona.

4 Mayor Farguell, X. Et alii. (2005). Aprotximació a la petjada ecològica de

Catalunya. Documents de Recerca, 7. Generalitat de Catalunya. Consell

Assessor per al Desenvolupament Sostenible.

5 Iniesta, J.J. i Fores, E. (2005). L’estalvi domèstic d’aigua, clau per a un siste-

ma territorial sostenible. Revista TAG. Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes

Tècnics. Tarragona.

21TAG juny · juliol · agost 2007

Figura 1. Exemple d’urbanització dis-persa al Baix Penedès. Font: elabora-ció pròpia

TAG juny · juliol · agost 200722

Assessoria JurídicaAssessoria Jurídica ���

Les edificacions en sòl aliè

El 10 de maig del 2006 el Parlament de Cata-lunya, va aprovar la Llei 5/2006 que conté el Llibre Cinquèdel Codi Civil de Catalunya relatiu als drets reals.

Aquesta és una llei que segueix els propòsits codificadorsde l’Administració catalana per aconseguir un Codi Civilcatalà.

El seu contingut és important perquè regula d’una maneraglobal tots els aspectes que tenen a veure amb el dret depropietat, la possessió, la transmissió i extinció dels drets,l’abandonament, la protecció i les restriccions a la propie-

tat, les relacions de veïnatge, les situacions de comunitat, lapropietat horitzontal, la mitgeria, l’usdefruit, el dret d’habi-tació, la superfície, els cens, les servituds, el dret de vol i elsdrets reals de garantia. Dins d’aquest Llibre es regula unaqüestió que és més habitual del que es pot pensar i és lad’edificar en un terreny que no és propietat del promotor deles obres.

L’article 542.3 del text legal que analitzem fa una declara-ció de principis molt important i és que les plantacions, elscorreus i les edificacions que estiguin inclosos en una finca,pertanyen als propietaris de la finca per dretd’accessió immobiliària.

Feta aquesta proclamació, el Codi estableix diferents supò-sits, segons si el que ha plantat o construït ho ha fet de bonafe o de mala fe, circumstàncies que es relacionen amb elconeixement de la persona que s’extralimita de que el solaron s’actua no és de la seva propietat. Així, segons l’article521.7 del Codi Civil, els efectes de la bona fe cessen a par-tir del moment en què els posseïdors saben, o poden saberraonablement que no tenen dret a posseir i, segons l’art.542.10, la bona fe es presumeix llevat de prova en contrai cessa per la mera oposició dels titulars del sòl.

Per tant, aquest extrem serà una qüestió que s’haurà devalorar d’acord amb les proves que existeixin. Lògicament,el propietari registral del sòl, quan algú pertorba la sevapropietat i veu que s’està edificant, haurà de fer algunacosa en positiu per oposar-se a la construcció iniciada, comcursar un requeriment notarial demanant la suspensió de lesobres o acudir als mecanismes judicials fent ús de l’interdic-te d’obra nova o de recobrar, segons el cas. Si no ho fa,podrà interpretar-se com a consentiment dels fets i, llavors,el promotor de les obres, al·legant que construïa de bonafe amb la creença de que el solar era d’ell, podria adquirirla propietat del sòl en la forma en que a continuació descri-vim:

En aquest sentit, el Codi diferencia dos supòsits totalmentdiferents pel cas de que el constructor té bona fe: si el valorde l’edificació construïda és superior al sòl. En aquest cas,si el valor del sòl envaït és superior a la construcció, se lidóna la facultat al propietari del sòl d’adquirir la totalitat del’edificació pagant les despeses o cost de l’edificació, o bétambé pot obligar als constructor que adquireixin la partdel sòl que no era seva. Aquesta facultat caduca als tres

23TAG juny · juliol · agost 2007

anys, passats els quals, els constructors tan solspoden ser obligats a adquirir el sòl que no erad’ells. En tots els casos el pertorbador haurà defer front als possibles danys i perjudicis que l’ac-tuació constructiva hagi pogut irrogar a l’amo delterreny.

Si el valor de la construcció és inferior o igual aldel solar, el propietari del solar ha de cedir lapropietat al constructor a canvi del pagament delpreu del solar més els possibles danys i perjudicisque li hagin pogut causar. També poden obligaral constructor a que els hi compri la totalitat delsolar si aquest és indivisible i, finalment, tambépreveu la possibilitat de que el pagament del preudel solar al legítim propietari es pugui fer en espè-cies, com pisos, trasters o places d’aparcament.

Fins aquí hem parlat dels supòsits de construccióen sòl aliè quan el constructor ho fa amb bona fe.Si, en canvi, el que passa és que s’ha construït demala fe, l’art. 542.10 del Codi civil preveu la pèr-dua per part del constructor d’allò que ha cons-truït de mala fe, a més d’haver d’indemnitzar alpropietari pels danys i perjudicis que hagi pogutcausar. També preveu la possibilitat de que el pro-

pietari del solar pugui demanar l’enderrocamenta càrrec del constructor més els possibles danys iperjudicis.

Com a arquitectes tècnics, hem de dir que, comsigui que la construcció d’edificis han de comptaramb un projecte que habitualment és arquitectò-nic i, a més, ha de gaudir de la reglamentària Lli-cència Municipal, rarament es poden despendreresponsabilitats directes pel fet de construir en unsolar que no és propietat del promotor de lesobres, ja que inclús les llicències administrativeses concedeixen sense entrar en qüestions de pro-pietat. Per tant, el propietari que veu com cons-trueixen en un solar de la seva propietat noméspodrà reclamar davant del promotor de les obres.Per tant la intervenció professional de l’arquitectetècnic és, en un principi, aliena a les qüestions depropietat i, conseqüentment, no ha de preveurecap tipus de responsabilitat per aquest fet.��

F. XAVIER ESCUDÉ I NOLLA

Lletrat-assessor

TAG juny · juliol · agost 200724

Gabinet TècnicGabinet Tècnic ���

La Construcció romana (15)

LA VOLTA CONCRECIONADA

Quan els constructors romans prenen conciència de la resis-tència que té la pasta de morter, el concepte de dovellar lesvoltes es canvia pel de concrecionar-les (finals del s.I a.C.,Època Imperial).

Podem dir que gran part de la capacitat constructora roma-na està bassada en el fet d’encofrar i formigonar, cosa queels resulta molt més fàcil que tallar dovelles.

Les voltes romanes, al estar construïdes amb materials petits,adopten infinites disposicions. Si a més a més s’executendamunt d’un cindri, poden agafar les formes més variades,i alhora cobrir tot tipus d’espais tan rectangulars com super-fícies poligonals i circulars, rotondes, exedres etc.

La capacitat de fer les coses senzilles va portar als romansa treballar amb la volta concrecionada, així podien realit-zar les formes més impensables sense tenir que resoldre elsproblemes de talla ni els d’acoblaments minuciosos com enles voltes adovellades.

Per tot això podem considerar que els romans van fer d’a-quest sistema la base de tota la seva arquitectura. Aquestarevolució és possible al disposar d’un sistema constructiunou i amb una tecnologia que els romans arriben a dominara la perfecció (encara que sense el coneixements teòrics).

La Domus Aurea de Nero, eminentment singular, va serel primer edifici en construir-se amb volta concrecionadaesfèrica. Aquí i per primer cop en la història de la construc-ció fou possible crear espais sense dependre de les estric-tes exigències que imposa cobrir-los amb fusta o amb mate-rials petris. A partir d’aquest moment, la llum entre elementsportants deixa de tenir importància i els espais interiors esmagnifiquen.

Cal recordar que el temple grec no disposa d’espai habita-ble. Es un edifici per mirar-lo des de l’exterior.

La gran sala octogonal de la Domus Aurea amb una cúpu-la de 13 m de diàmetre, inicia el camí que permetrà cons-truir en poc temps edificis com el Panteó, Santa Sofia,Santa Maria Majore, Sant Pere...

Amb tot això, els romans són capaços de construir el mesgran edifici amb coberta de volta esfèrica o cúpula al llargde dos mil anys: el Panteó d’Adrià.

Aquí trobem una cosa realment curiosa, en l’esquelet lleugerde fabrica de maó (armadura), els junts estan orientats cap aun centre únic, en canvi el formigó que l’embeu està col·locatseguint filades o tongades rigorosament horitzontals.

Aquest és el fet diferencial del sistema constructiu concrecio-nat. I els romans, pràctics com són, adopten aquest sistemamolt mes senzill que l’emprat fins aleshores de junts conver-gents amb pedra, molt més complicat i car de realitzar.

El formigó emprat, es el mateix que el dels murs, però ambmaterials més lleugers, com toves i laves volcàniques.

Aquest formigó s’ha de col·locar sense piconar, pel mètodede tongades, degut a les empentes que es produirien.

Els cindris que han de suportar la volta concrecionada, hande ser prou indeformables per tal d’aguantar les masses dematerial, ja que, si els assentaments amb voltes de dovellesno són desitjables, en les concrecionades, significa la sevaruïna.

La qual cosa ens porta a admetre que aconseguir aquestrequisit amb fusta és molt difícil i fóra impropi dels romansfer obres auxiliars complicades i cares.

D’aquí neix la idea ingeniosa i alhora simple de dotar lesvoltes d’un nervi intern capaç de suportar el pes dels formi-gó durant la construcció, evitant així que aquest pes estransmeti íntegrament als cindris de fusta.

A més a més, aquest nervi a part de tornar-se un cindri per-manent embegut en el formigó, fa la funció d’una armadu-ra, col·laborant en la solidesa i conservació de l’obra.

En tota volta concrecionada romana trobem dues parts bendiferents:

• uns arcs de maó a sardinell que, com uns autènticsnervis, formen una retícula

• el formigó, que els envolta, format per petits frag-ments de pedra aglomerats amb morter.

Però, l’armadura o conjunt de nervis d’una volta romana éssolament un artifici per poder-la construir.

Tota vegada que el formigó s’ha endurit, l’armadura perdel seu valor i la seva funció, deixant d’existir individualmentper passar a formar part del conjunt de la mateixa volta.

25TAG juny · juliol · agost 2007

D’aquí que l’estabilitat de les voltes concrecionades, neixde la constitució monolítica de les seves masses de formigó.

El estintolat passa aquí a ser una operació molt simple isense cap perill, ja que el cindri de la volta és un simplemotlle i són el propis nervis de fàbrica de maó embeguts enel formigó els que aguanten el pes de la volta fins l’enduri-ment total del formigó. Cal recordar que per reduir esfor-ços, col·loquen pedres volcàniques de poca densitat en lapart superior de les voltes.

La major part de les voltes del Coliseu estan construïdesamb un formigó de toves volcàniques. La utilització d’atuellsde terrissa sàviament col·locats en les zones on es precisamenys pes, no és un fet fortuït.

A Roma arriben contínuament aliments líquids en terrisses,però els romans no tenen res que exportar i les llencen enun lloc anomenat el Testaccio on es forma una colina. Undia els constructors descobreixen el valor d’un material deconstrucció de cost pràcticament zero, l’argila cuita delsatuells, i que pot reemplaçar la pedra en molts llocs de l’e-difici.

Vitruvi en parla molt poc de les voltes concrecionades, i nodona cap detall de la seva construcció.

Els estrepsL’avantatge de les voltes concrecionades està en que es sos-tenen pel seu propi pes sense una empenta excessiva, jaque els efectes queden minimitzats pel poder de cohesió dela pasta que impedeix el desplaçament dels elements. Cosaque no passa en les voltes de dovelles.

L’únic inconvenient són els moviments d’assentament que espuguin produir quan la massa de formigó està encara enestat plàstic.

La forma més segura d’evitar que la clau pugui baixar i elsrinyons separar-se està en crear un tancament en la zonadels rinyons amb potents estreps que evitin tot moviment.D’aquí els contraforts de les voltes romanes.

En voltes per aresta, el romans van idear la següent solució:col·locar el naixement de l’aresta a una certa distancia delsmurs exteriors, de manera que els murs transversals, actuïncom un estrep (Termes de Caracalla).

En el Panteó, el tambó continu fa d’estrep. És tan potent quepoden alleugerir-lo formant nínxols.

En la basílica de Constantí, els estreps estan embeguts enels murs i per això deixen de ser un accessori acoplat alperímetre de l’edifici, ja que queden embeguts dins delmonument i a més a més participen en l’equilibri de lesparts.��

ANTONI BLADÉ

Arquitecte tècnicProfessor de Construcció

Gran Sala octogonal de la Domus Aurea

TAG juny · juliol · agost 200726

Gabinet TècnicGabinet Tècnic ���

Dades de la construcció a les comarquesde Tarragona 2006-2007

El balanç global del sector a les comarques deTarragona en l’àmbit d’actuació del Col·legi d’Aparella-dors i Arquitectes Tècnics de Tarragona durant el 2006revela un lleuger alentiment en l’inici de construcció denova planta amb unes dades de creixement molt semblantsa les de 2005. L’any passat, el 2006, es van iniciar16.347 habitatges de nova planta, 4.314 del tipus unifa-miliar i 12.033 en bloc; la qual cosa significa un descensdel 2% respecte de l’exercici anterior, el 2005, però enca-ra amb uns nivells de creixement respecte de 2004 supe-riors al 23%.

En línies generals el sector reflecteix una tendència genera-litzada de refredament per retornar a uns nivells raonablesde creixement, perquè el 25% d’increment respecte de2005 i el 15% des de 2003 eren evidentment difícils demantenir.

El comportament del sector fou en qualsevol cas molt mésversàtil quan l’analitzem en detall. Si la tendència globalens indica un descens del 2,63%, l’evolució de cadascunade les comarques és molt diferent. La Conca de Barberà,l’Alt Camp, el Tarragonès i principalment el Priorat, pugenper sobre del 10%, fins un 45% en el cas del Priorat. Encanvi Baix Camp i Ribera d’Ebre baixen entre un 2% i un3%, i és el Baix Penedès, amb un descens del 23%, quipateix un reajustament de les perspectives d’obra nova.

La construcció d’habitatge nou als diferents municipis foutambé molt irregular. Cambrils, per exemple, baixa persegon any consecutiu; aquest 2006 un 41% respecte l’anypassat. En canvi, Reus puja un 27%. Com a tendènciageneral sí s’aprecia un descens general de construccionsdedicades a segona residència en municipis costaners, i eldescens és encara més acusat per habitatge d’alta qualitat.

Els primers mesos de 2007, de gener i fins al 21 de maig,confirmen la tendència de molt suau alentiment, amb unlleuger descens del 2% respecte del mateix període de2006.

A les comarques de Tarragona s’han visat, entre gener imaig, 5533 habitatges nous, 118 menys que al 2006,quan es van iniciar 5651, un 2.09% menys. En quant a latipologia d’habitatges, 1436 son habitatges unifamiliars i4097, habitatges en edifici.

Les causes d’aquest canvi de tendència són múltiples, evi-dentment, encara que una part s’han d’atribuir a canvisnormatius: les diferents modificacions dels plans generalsdels diferents municipis o l’entrada en vigor del Codi Tèc-nic de l’Edificació, que regularà en un futur el sector de laconstrucció i en el qual les mesures més innovadores són lesreferides a l’estalvi energètic, el respecte al medi ambient ila millora de l’habitabilitat. Els nous habitatges hauran dedisposar d’acumuladors solars tèrmics per a la producciód’aigua calenta sanitària. D’aquesta manera es vol reduirla despesa energètica dels edificis fins a límits sosteniblesmitjançant, d’una banda, la millora de les prestacions acús-tiques i tèrmiques dels habitatges, minvant la demanda d’e-nergia, i de l’altra, de la generació d’una part d’aquesta

27TAG juny · juliol · agost 2007

energia necessària amb fonts de producció pròpies i reno-vables.

Els resultats dels diferents municipis són també molt positiusaquest primer trimestre. A la banda de dalt, ciutats comVila-seca passen de 38 habitatges iniciats el 2006 a 160habitatges iniciats el 2007, i Torredembarra de 74 a 166.

Pugen entre un 10% i un 50%: Cambrils, que arriba als212, Calafell, Cunit, Salou o Reus, que amb 468 habitat-ges nous iniciats és el municipi amb major creixement.Tarragona i el Vendrell, en canvi, han experimentat un des-cens en el nombre d’habitatges iniciats. Un 10% en el casde Tarragona i un 21% en el cas del Vendrell.

La bona salut del sector coincideix amb CONSTRUMAT, elSaló Internacional de la Construcció, en el qual 4.500empreses de tots els sectors de la construcció van presentarels seus productes, del 14 al 19 de maig de 2007.

El Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarrago-na fou present al Saló en un estand del Consell de Col·legisd’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya a on hivan ser representats tots els Col·legis catalans.

En l’estand, el nostre Col·legi va fer una extensa difusió dela seva imatge, mostrant els seus serveis, publicacions, for-mació, etc. Moment idoni per presentar el COAATT Tarra-gona com un Col·legi dinàmic, i que representa a uncol·lectiu amb una presència important de present i de futuren el sector i que dóna servei a la societat.��

GABINET TÈCNIC DEL COAATT

ESPECIALISTES EN CONSTRUCCIÓ US OFEREIXEN EL MILLOR SERVEI EN UNA SOLATRAMITACIÓ I A PREUS AJUSTATS

ASSEGURANCES

DECENNALTOT RISC CONSTRUCCIÓRC PROMOTOR-CONSTRUCTORPÒLISSA D’AUTOPROMOTORRC PER A GABINETS TÈCNICS, ADMINISTRACIONS...

OCT

SEGUIMENT BÀSICIMPERMEABILITZACIÓ DE FAÇANES

CITAM

GEOTÈCNIACONTROL DE FORMIGÓALTRES ASSAJOS

DEMANEU PRESSUPOST SENSE COMPROMÍS

Dependències COAATT - Tarragona • Rambla President Francesc Macià, 6 • serveisexterns@apatgn.comTEL. 977 25 08 71 • FAX. 977 24 97 56

SERVEIS EXTERNSdel COAATT

TAG juny · juliol · agost 200728

LegislacióLegislació ���

Especulació del sòl i dret de l’habitatge

L’obtenció, en qualsevol transac-ció, de beneficis superiors als considerats “nor-mals” dóna lloc al que es considera socialment ieconòmicament un “negoci especulatiu”.

En termes econòmics i per tal que sigui possibleaquest “negoci”, s’han de donar, al menys, lessegüents condicions: 1) que els preus dels bénsobjecte de l’especulació presentin variacions, enl’espai i en el temps, superiors al cost de les ope-racions especulatives; 2) que el mercat no estiguien condicions de compensar pel seu compteaquestes variacions.

Sense voler desmerèixer, en absolut, el debatsocial creixent i una bibliografia abundant, vol-dria recordar el que deia la “Ley del Suelo” del’any 1956 (LS1956), al respecte; en l’exposicióde motius, aquella llei tenia molt present els efec-tes perniciosos que l’especulació del sòl podiatenir en l’ordenament urbanístic i, per aquestmotiu, es proposà “imponer” un règim adequatper fer front a l’especulació del sòl, regulant l’úsdel sòl conforme a la funció social de la propie-tat, limitant profundament l’històric “ius aedifican-di” romà, del dret universal reconegut a tots elpropietaris d’edificar sobre el seus predis.

La pròpia LS1956, reconeixia que “resulta elcometido más delicado y difícil que ha de afron-tar la ordenación urbanística…” manifestant unavoluntat, en aquells moments inassolible, com era

que tot el sòl necessari per a l’expansió de lespoblacions fóra de propietat pública, sense dei-xar de costat els efectes que aquesta situació“ideal” podia suposar per altres sectors de lasocietat i l’economia.

Per combatre l’especulació, la LS1956, va creàl’obligació de constituir en els municipis de mésde 50.000 habitants, el “patrimonio municipaldel suelo”, amb l’objectiu que aquest fóra el regu-lador de preus en el mercat de solars, eliminantaixí una de les condicions esmentades per ferpossible l’especulació.

La Constitució Espanyola de l’any 1978, tambéva manifestar la seva preocupació per l’especula-ció del sòl i en concret l’article 47, preceptuant:“Todos los españoles tienen derecho a disfrutarde una vivienda digna y adecuada. Los poderespúblicos promoverán las condiciones necesariasy establecerán las normas pertinentes para hacerefectivo este derecho, regulando la utilización delsuelo de acuerdo con el interés general paraimpedir la especulación”. S’estableix, per tant,una correlació o connexió directa i frontal entreespeculació del sòl i habitatge, o el que és elmateix, entre el sòl i l’edificació, o si es vol, entreurbanisme i habitatge.

Crec interessant fer notar que l’especulació delsòl es regula, a l’article en que el constituent regu-la el dret que tenen “todos los españoles... a dis-frutar de una vivienda digna y adecuada”, en serconscient de la relació directa esmentada en elparàgraf anterior, entre especulació del sòl yhabitatge; una segona qüestió és la responsabili-tat que tenen els poders públics de fer possiblel’accés a un habitatge digne i adequat, i el mésimportant: combatre de manera decidida i con-vençuda l’especulació del sòl; una tercera qüestióés la regulació de la utilització del sòl atenent l’in-terès general i per tant regulació aquesta total-ment oposada al fenomen especulatiu; la realitatn’és una altra.

Malgrat la claredat i contundència de l’article 47de la CE, convé precisar que això mateix no espot considerar com un dret subjectiu, és a dir,com un dret que la Constitució reconeix a favor

Els poders públics tenen laresponsabilitat de combatre,de manera decidida,l’especulació del sòl

29TAG juny · juliol · agost 2007

de tots els ciutadans, i per tant, que vincula a totsels poders públics, i que qualsevol ciutadà podriademanar la tutela dels tribunals en cas de no ser-li reconegut aquest (dret) o en resultés perjudicaten la seva aplicació; els drets subjectius com atals, es troben regulats exclusivament en el Capí-tol II del Títol I de la CE. No obstant això, la regu-lació que fa l’article 47 de la CE es situa dins delCapítol III del Títol I, on es regulen “Los principiosrectores de la política social y económica” per laqual cosa, el reconeixement, respecte i proteccióque mereixen aquest principis rectors com ara:“todos los españoles… disfrutar de una viviendadigna y adecuada… Los poderes públicos…hacer efectivo este derecho… impedir la especu-lación”, únicament es podrien al·legar davant laJurisdicció ordinària d’acord amb les lleis que hodesenvolupin (art. 53.3 de la CE), cosa que noha succeït en el cas que ens ocupa.

La legislació urbanística catalana (Decret legisla-tiu 1/2005) amb l’objectiu de resoldre el “greu”problema de facilitar l’accés a l’habitatge (recollittambé a l’article 47 de l’Estatut d’Autonomia deCatalunya), estableix un seguit de mecanismes“instruments de la política de sòl i habitatge” talscom:

• Reserves de terrenys de possible adquisi-ció.

• Patrimonis públics de sòl i d’habitatge.• Alineació de béns immobles per les enti-

tats urbanístiques especials.• Drets de tanteig i retracte.• Obligació d’edificar i d’urbanitzar i conse-

qüències de l’incompliment d’aquesta obli-gació; el registre municipal de solars senseedificar.

Lamentablement, mig segle després, la concepcióde l’urbanisme com a servei públic i com a meca-nisme redistributiu ha quedat superat per la embo-gida realitat urbanística.

Malauradament. encara avui, s’ha de recordarque el dret a un habitatge digne és un dret cons-titutiu de la dignitat de l’ésser humà i que el seuaccés constitueix un element bàsic per a la inte-gració social.��

JORDI SAMPER

Arquitecte TècnicGraduat en Dret Urbanístic per la URV

Màster en Gestió Urbanística per la UPC

TAG juny · juliol · agost 200730

CulturaCultura ���

Anar fent memòria (3)

“LA CAPUTXETA VERMELLA”

¡A las 8 de la mañana del 23 de junio de 1960, todos losalumnos del (¡x!) curso de Dibujo, deberán presentarsedelante de la fuente de la “Caperucita Roja” del Parque deMontjuich!

Cada cop que tocava fer un examen de Dibuix a l’Escolad’Aparelladors de Barcelona, un reclam d’aquestes carac-terístiques estava enganxat un parell de dies abans de l’e-xamen a la porta de l’aula de Dibuix.

Mitja hora després de l’hora assenyalada a la convocatò-ria, un examinador (un auxiliar) de l’assignatura ens assa-bentava que teníem dues hores per fer el croquis acotat amà alçada de la famosa font de la “Caputxeta Vermella”(famosa pels estudiants d’aparellador) i que l’havíem delliurar, el croquis, a l’aula de Dibuix de l’Escola a les dotzedel migdia d’aquell mateix dia.

Campa com puguis!, busca’t la vida com sigui i a les dotzea l’Escola, amb tota la informació exigida i una bonacol·lecció de bocates, ja que els professors de l’acadèmiaens informaven que si volies menjar alguna cosa al llarg detot el dia t’ho havies de portar de casa, donat que el quet’esperava en arribar a l’Escola era una reclusió (de treballforçat, a preu fet) d’unes quantes hores de durada.

A la porta d’entrada de l’aula de Dibuix de l’Escola esta-ven amuntegades unes piles de taulers de dibuix de 90x70cm que havíem de recollir i col·locar sobre les taules dedibuix, d’uns 70 cm de fondària i uns quants metres de llar-gada, que tenien a la part oposada a la dels dibuixants(nosaltres) un repeu d’uns 20 cm d’alçada que servia perrecolzar-hi els taulers de dibuix, perquè quedessin decan-tats.

Cada alumne recollia per rigorós ordre de llista un tauler dedibuix, el col·locava sobre la taula i enganxava un full depaper on dibuixar-hi (si es podia, del conegut paper “caba-llo”); a continuació el “Pedró” (un ordenança) enganxavaun precinte (la meitat al full i l’altra meitat al tauler) i a con-tinuació un examinador signava el precinte. A partir d’a-quell moment ja es podia començar a dibuixar a escala,primer a llapis i després a tinta, les diferents vistes i detallsnecessaris per representar adequadament la font. Unavegada omplert el primer full s’havia de repetir el procésdel precinte cada vegada que se n’utilitzava un de nou.

Aquest tipus de convocatòria i d’examen es podien produirtambé:

• davant del Col·legi Milà i Fontanals,• a la plaça de Castellà, enfront de l’església,• al Saló Víctor Pradera, al costat de l’Arc del Triomf,• al Passeig de Gràcia, per dibuixar un banc-farola,• al Parc de la Ciutadella, davant del Museu d’Art

Modern (avui Parlament de Catalunya),• a la Plaça de Catalunya, per dibuixar un tram de

balustrada corba amb el pedestal que sostenia ungrup escultòric (senyores nues i vaques)...

Normalment els elements que havíem de dibuixar eren d’unestil clàssic determinat, format per motllures, columnes,capitells, arcs..., tots ells d’unes proporcions d’acord a lesdel seu estil arquitectònic que calia conèixer per poderdeterminar el mòdul (unitat de mesura) i no haver de pren-dre sobre el terreny totes les mesures.

Passat un cert temps arribava l’hora de dinar i els examina-dors ens tancaven dintre de l’aula i marxaven a dinar afora, deixant-nos sols amb l’aula degudament precintadaper a evitar que poguessin entrar “reforços”.

Com que tots nosaltres disposàvem d’aliments també dinà-vem, però “al tajo” i a preu fet, sense deixar de dibuixar iaprofitant per intercanviar amb els companys informacions,mals humors i malediccions contra els examinadors.

Després de dinar els examinadors tornaven, s’asseien alvoltant d’una taula i es feien portar cafè, copa i puro, tothavent-nos informat, advertit i suggerit, prèviament, que enspodíem retirar de l’examen i ells ens signarien un paperque evités que aquella convocatòria contés, donat que enaquell temps es tenia un nombre determinat de convocatò-ries per a poder aprovar les diferents assignatures de lacarrera, i per tant representava que ens feien un gran favor.

La tarda es feia llarga i pesada, alguns companys abando-naven i cada vegada l’aula era més buida. Cap a les sisde la tarda, quan ja semblava que aquella lluita la teniesguanyada, un d’aquells examinadors, el més fatxenda,anunciava, lluint una ampla rialla, que calia fer la perspec-tiva cònica del conjunt de la font, el que suposava mésdesercions per part dels examinats i un altre somriure,barreja d’ironia, malícia i satisfacció d’aquells personat-ges.

31TAG juny · juliol · agost 2007

Al voltant de les deu de la nit, i en alguns casosencara molt més tard, s’acabava l’examen i elsque teníem la capacitat de resistir aquell seguitde..., lliuràvem el treball i ja havíem aprovat unaltre curs de dibuix de la carrera d’aparellador.

Aquests exàmens tenien una altra “virtut”, la defer-los coincidir amb la revetlla de Sant Joan,

segurament perquè els coets i les fogueres erenun complement apropiat al que vulgueu pensarque eren aquell tipus de...��

MARIÀ CASAS HIERRO

Aparellador

TAG juny · juliol · agost 200732

Activitat col·legialActivitat col·legial ���

ITARQ: Viatge a Berlín

GÈNESIS

Un dia qualsevol de juny, ara farà un parell d’anys, estavaassegut en una terrassa de la Plaça de la Font. Un cafè, unallibreta, moltes idees i la companyia d’un bon amic. Tot ple-gat el marc ideal per discernir, reflexionar i discutir sobrela política, la cultura, l’arquitectura i la història dels païsosi ciutats que havíem visitat o voldríem visitar. Sens dubte,motius infinits per mantenir un debat etern a la vegada queapassionant.

Aquesta situació es produïa de tant en tant, accentuant-sedesprés de cada viatge. Així és com el meu amic i jo vamdecidir fer alguna cosa més que parlar i debatre.

Ell formava part de la Junta del Col·legi d’Arquitectes Tèc-nics de Tarragona, un grup jove amb noves idees i ambganes de voler canviar la dinàmica del col·lectiu. I jo,il·lusionat per poder portar a terme aquella idea, no para-va de pensar en la gran quantitat de llocs que podríem visi-tar. Teníem la plataforma i només faltava buscar un fil con-ductor per donar-li forma. Es tractava de generar un viatgecultural anual prou atractiu per conèixer i reconèixer l’ar-quitectura, amb visites guiades des de diferents punts devista, un itinerari arquitectònic per aprofundir en la història,cultura i sobretot en la forma de construir i entendre l’arqui-tectura de les diferents ciutats mundials. Aconseguir, depas, canviar la dinàmica dels viatges promoguts pel

Col·legi, basant-nos en el motiu principal de l’agrupaciócom a col·lectiu: ARQUITECTURA I CONSTRUCCIÓ. Per ami era un repte aconseguir fer un viatge que al mateixtemps que lúdic també fos interessant, profund, intens cultu-ral i arquitectònicament parlant .

Es tractava, alhora, de desmentir la idea falsa que la pas-sió per l’arquitectura només és pròpia de l’arquitecte. Laveritat és que al principi van aparèixer els dubtes lògicsd’una proposta que evidentment no s’havia assajat mai,però que teníem la certesa que seria de gran interès per ala majoria de la gent, tant si fos arquitecte com si no.

Així, amb totes aquestes premisses i pensaments, va néixerl’itinerari arquitectònic anomenat ITARQS.

ITARQ 1 BERLÍN

PresentacióBerlín, ¿una metròpoli? No, encara es prepara per ser-ho.¿Des de quan? Des de sempre.

Berlín no té un estil, té molts estils! És un mercat arquitectò-nic que ofereix les més variades mercaderies. El més bellocupa el seu lloc al costat del més antiestètic. “Segueixi l’i-tinerari que li proposo i faci les seves pròpies fotos...”

Us proposem un viatge basat en el temps, des de principisde segle fins el futur més inmediat. Mirar i remirar des del’òptica arquitectònica i històrica amb visites que ens apor-tin els coneixements necessaris per entendre la metamorfo-si tan radical i vertiginosa d’aquesta ciutat; a peu, en vai-xell, en globus… Ho volem fer visitant fins i tot el subsòl dela ciutat, on trobarem, darrera de les parets del metro, habi-tacions i espais que mostren un antic passat subterrani. Ala vegada intentarem combinar-ho amb les experiènciesmés ciutadanes i lúdiques: mercats, sales de festes noctur-nes, museus, sales d’art alternatiu, restaurants, passeja-des…

HistòriaBerlín, una ciutat que esdevé la capital de l’imperi alemanyal segle XIX, es reconstrueix per primer cop després de laPrimera Guerra Mundial. Després de la Segona GuerraMundial, la ciutat es reparteix entre les quatre potènciesaliades, en quatre sectors formalitzats en la construcció delmur. Quan el 1990 s’enderroca el mur, apareixen dues ciu-tats totalment diferents: Berlín Est i Berlín Oest. En els últimsvint anys, la reconstrucció de tota la ciutat ha estat la màxi-ma prioritat del govern alemany. A hores d’ara, Berlín és

33TAG juny · juliol · agost 2007

una ciutat avantguardista i cosmopolita, mantenint la sevahistòria més recent en cada racó de la ciutat. La sensacióque reps al passejar per la ciutat és que els berlinesos, ale-manys en general, tenen encara un sentiment de culpa moltgran. És com si necessitessin airejar tot aquell horror viscut,mostrant el seu dolor i penediment a tot arreu, mitjançantexposicions sobre la guerra i la persecució nazi.

La superfície actual de Berlín és de 893 km2, 45 km d’est aoest i 38km de nord a sud (Tarragona té 60 km2!), amb unapoblació d’uns 3,2 milions de habitants, vint-i-cinc vegadesmés que la nostra ciutat. Dos rius travessen la ciutat, elHavel i el Spree.

La ciutat de Berlín s’ha reinventat des del punt de vistaarquitectònic. Tots els descampats d’ambdós costats de lazona desmilitaritzada, s’han transformat en punts d’activitatimmobiliària i districtes sencers han sorgit del no res. Enca-ra ara, als berlinesos els hi costa reconèixer la seva pròpiaciutat, una característica esquizofrènica que a la vegada depreocupant és magnètica i estimulant pel visitant.

Dimecres 11/10/06El viatge amb avió, amb el transbord a Munich, es va feruna mica llarg, temps que vam aprofitar per anar coneixent-nos. Vam arribar a l’aeroport de Tegel i només baixar del’avió ja sortien les maletes per la cinta. Allí ens esperavala nostra guia, la Suzanne; les galtes vermelles, ulleres finesi un cos gran eren els seus trets característics. Parlava uncastellà perfecte, amb una barreja d’accent sud-americà,que feia més meloses les seves paraules. Quan l’autobús esva posar en marxa destinació l’hotel, la Suzanne ja entona-va les seves frases, començant a descobrir-nos la ciutat deBerlín. L’hotel situat al centre, entre els districtes de Charlot-tenburg i Tietgarden, era molt acollidor i modern. Estavadecorat pel dissenyador alemany Beate Séller amb obres,quadres i mobles d’Andy Warhol, combinat amb colors viusi futuristes.

Dijous 12/10/06A les 9.30 en punt tothom estava esmorzat i assegut dalt del’autobús. La Pariser Platz seria el nostre primer destí. Vamtravessar, ja a peu, la imponent porta de Brandemburg,motiu per desenfundar les càmeres fotogràfiques i comen-çar el nostre particular reportatge. Tot el disseny de la plaçaes caracteritza per una normativa imposada per l’ajunta-ment de Berlín. Els edificis tenien que seguir una estèticaneoclassicista amb normes d’alçades i proporcions raciona-listes entre el buit i el ple. Només l’Acadèmia de les Artsamb el mur cortina en façana va poder saltar-se la norma-tiva. El seu arquitecte, Gunter Behnisch, va defensar la idead’un edifici on la llum i la transparència eren essencials perpoder mostrar les obres d’art exposades. Va haver de llui-tar amb les revisions exhaustives dels seus plànols i ambdures negociacions per poder arribar a construir-lo, final-ment, el 1998.

El primer edifici en visitar va ser el DZ Bank de FrankGhery. Una façana austera que, seguint la normativa muni-

cipal, amagava en el seu interior tot el furor vanguardista ifuturista creat per l’arquitecte. Ens vam dividir en dos grups.El primer grup va entrar seguint un guia, segons parer unà-nime femení, molt maco i simpàtic... No sé si el van mirarmés a ell o a l’edifici. I l’altre ho vam fer al darrera d’unhome amb barret i ulleres de pasta negra, que semblavatret d’un còmic. La visita va ser extraordinària, contemplantcom dintre d’un atri rectangular, amb un ordre tant estàtic isever, apareixen formes tan espectaculars embolicadesamb la coberta asimètrica de vidre. A més, a partir de l’anyque bé ja no autoritzaran l’entrada als visitants, motiu pelqual seria més privilegiada la nostra visita. Amb l’AlbertoViñas comentàvem els acabats de formigó i amb l’EduardSerrano la cura dels operaris en l’execució, tot i les filigra-nes estructurals que van haver de fer.

El Reichstag posa a prova les nostres cames, recorrent pas-sadissos, sales i escales per diferents plantes. Va ser restau-rat després que l’exèrcit rus enarborés la bandera vermellasobre les seves ruïnes, el 1945. Però no va ser habilitat finsque Norman Foster va guanyar el concurs internacional perremodelar el seu estil, convertint-lo en el nou parlament de laRepública de Berlín. La remodelació del Bundenstag, vacomportar l’aportació de nous conceptes sobre sostenibilitat,ecologia i estructura. La sala de parlamentaris i la cúpulasón els elements més representatius. Tot i aquesta gran reha-

TAG juny · juliol · agost 200734

bilitació podem contemplar encara les empremtes de la gue-rra, amb uns grafiti amb caràcters ciríl·lics gravats pels pro-pis soldats soviètics sobre les parets de pedra de l’edifici.

Tota aquesta zona es veu envoltada per edificis relacionatsamb el govern. Al llarg d’un meandre que fa el riu Spree,en direcció oest del Reischtag, Axel Schultes i CharlotteFrank van planejar una filera d’edificis destinats a institu-cions oficials que tenien com a objectiu la unió simbòlica dela ciutat dividida. Paul Löbe, Marie Elisabeth Lüders i JakobKaiser, eren membres de l’últim parlament abans que Hitleragafés el poder. Ara són els noms dels més de tres nousblocs federals que, des del seu despatx amb vidres a provade bala, pot contemplar el canciller federal. Tots aquestsedificis es caracteritzen per la gran transparència delsmateixos, relacionant-se de forma directa amb l’exterior. Esvolia donar a entendre que la gent que passegés pel carrerpogués veure què feien els seus representants polítics enqualsevol moment.

Vam dinar a la Brasserie Debrosses de l’Hotel Ritz de la Pos-tdamer Platz, moment per compartir les experiències i sen-sacions viscudes al llarg de les visites matinals.

A la tarda vam contemplar entre el bullici de la gent i el frenè-

tic moviment de trens i metros la gran estació de Hauptbahn-hof. Un edifici de vidre i ferro de descomunals dimensionsembolicat d’una coberta translúcida on ascensors i escalesmecàniques unien a diferents nivells, els mitjans de transport iles persones, vinguts de diferents punts de la ciutat.

Vam acabar el dia observant la esveltesa de l’ambaixadamexicana de Teodoro González, qui va contractar operarisqualificats per esculpir de forma artesanal l’acabat buixar-dat de pedra. També vam observar des de l’exterior la grancinta de coure de color verd que envoltava el conjunt de lescinc ambaixades nòrdiques.

Divendres 13/10/06Va ser el dia que vam tenir que matinar més, sobre les 8 delmatí ja estàvem passejant pel magnífic edifici de la biblio-teca de Hans Sharoun.

Un espai interior a diferents alçades, una preocupació perbuscar la llum natural i uns recorreguts entre sales i plantesque evocaven la sensació de passejar per la coberta d’ungran vaixell eren els trets més característics de l’arquitectu-ra proposada. La biblioteca és un dels edificis que van arti-cular l’espai urbà conegut com a Kulturforum (foro de la cul-tura), tot i que aquesta zona mai ha aconseguit ser un punt

35TAG juny · juliol · agost 2007

de referència cultural. Després de passejar pels voltants dela Galeria Nacional de Mies Van der Rohe vam anar capa l’imponent i neoclàssic Antic Museu de Schinkel amb unafaçana principal amb 18 columnes jòniques col·locades enfilera. Sense cap mena de dubte, envoltada d’una infinitatd’escultures de l’Antiga Grècia, l’estrella dels museu, és elbust de Nefertiti. Una bellesa embriagadora que encara ésconserva desprès d’uns 3.300 anys.

Tot seguit, a l’illa dels museus, ens endinsàvem al museu Pèr-gamo per contemplar bocabadats el festí arquitectònic d’ar-quitectura i art grecoromà, babilònic, islàmic i d’OrientMitjà. L’Altar de Pèrgamo, la Porta de l’Ishtar i la Porta delMercat de Mileto, són les tres obres més representatives delmuseu. No pots evitar tenir una barreja de sensacions entrel’expoliciació soferta per tots aquests pobles i l’esforç actuala l’hora d’intentar conservar els seus elements més repre-sentatius dintre dels museus. La immensitat de l’exposició ila quantitat d’obres i escultures fan que el recorregut acabiessent esgotador i provoqui un debat espontani entre els allípresents sobre la condició humana, que no deixa de sermolt rara, perquè el que seria realment fantàstic és poderobservar aquests elements en el seu lloc d’origen i no din-tre d’un edifici.

El canvi d’autobús va provocar l’únic ensurt del viatge; mol-tes de les coses que ens havíem deixat a dalt dels seientstambé van desaparèixer amb l’autobús. Una ràpida gestiócombinada entre la Suzanne i la Yolanda va fer recuperarles coses perdudes i alhora recuperar la calma en algunsque potser l’havien perdut. El passeig amb vaixell pel riuSpree va servir per disminuir la intensitat i el ritme de l’iti-nerari. La majoria vam menjar alguna cosa abans i mésd’un no va poder aturar el pes de les parpelles produït peraquell balanceig suau i acompanyat pel soroll sord i monò-ton del motor.

La visita llampec al museu de la història alemanya construïtper Leoh Ming Pei va ser d’allò més didàctica. Passant lamà per una barana rebaixada en el mur, vaig poder perce-bre la puresa i la subtilitat del material. A primera vista totsemblava pedra natural, però la sorpresa era majúsculaquan t’apropaves. Descobrir un material tan senzill com elformigó, executat i acabat amb aquella extrema delicade-sa, ajudat per un atri totalment il·luminat, feia d’aquellespai una autèntica obra mestra.

A la tarda ens vam aturar al monument del mur de Kohl-hoff+Kohlhoff. En aquest punt el viatge va agafar un nougir, i vam començar a descobrir els llocs on la persecuciónazi sobre els jueus es va fer més cruel i intensa. Tant l’al-çada del mur com la seva llargada i el que va succeirdurant molts anys entre aquells murs et traslladaven una sen-sació de por i esgarrifança difícilment explicable en parau-les. Encara sort que l’Alfonso Navarrete em va fer riure,observant la seva velocitat al pujar i baixar les escales demés de tres plantes de la torre annexa al monument perpoder fer la foto aèria del mur i el seu entorn. Tornant capa l’hotel ens vam aturar a la plaça on es trobava la torre de

l’església Kaiser Wilhelm Memorial Church, que encara esmantenia en peu després de ser bombardejada el 1895.Egon Eirmann va afegir dos estructures de vidres col·lorejatsper commemorar aquell atac. El que és destacable és el fetde mantenir les restes tal i com van quedar, sense retocarres, simplement prevenint-les des del punt de vista de laseguretat.

Un cop arribat el vespre i finalitzada l’excursió, els menyscansats vam anar a l’última planta dels magatzems KaDe-Ve. Una planta sencera dedicada a totes les especialitatsculinàries del món. Allí podies trobar de tot i menjar de totde qualsevol part del món. Després de sopar, a la Yolanda,a el Jose Luis Hernández, a la família Gatell al complert i ala Rosa i a un servidor encara ens van sobrar forces peranar a fer unes cerveses. La nit es va allargar una mica...

Dissabte 14/10/06La Postdamer Platz ens esperava. El notable canvi d’escalaera evident. Els edificis allí projectats no tenien res a veureamb els que havíem visitat fins ara. Illes que fa uns quinzeanys eren solars buits que ara alberguen infinitat i varietatd’edificis. La Postdammer exercia de punt d’unió entre l’Esti l’Oest. Renzo Piano hi ha construït més de 120 comerços,oficines, bancs, un teatre-auditori i uns cinemes. RafaelMoneo també va participar en la construcció de l’HotelHyatt, on vam tenir l’oportunitat de poder passejar per l’in-terior del seu hall. L’edifici de maó de color vermell i granitverdós en el sòcol és de Kolhoff i Timmerman i està situat enl’àrea de la DaimlerChrysler. En la plaça on s’ubica la grancúpula asimètrica del Sony Center hi trobem edificis d’ofici-nes de Richard Rogers. Tot i l’espectacularitat i la magnifi-cència de tot el conjunt em pregunto si realment l’urbanis-me berlinès no es va confondre una mica al voler emularaquest tipus de densitat edificadora més pròpia d’altresindrets on els edificis en alçada competeixen per una posi-ció privilegiada en el cel de la ciutat. De totes maneres, noes podia negar que el resultat aconseguit en l’execució dels

TAG juny · juliol · agost 200736

edificis era perfecte i donava un aire de metròpoli avant-guardista al nivell de qualsevol altre ciutat desenvolupadadel món. El contrast del matí el va posar de nou Hans Sha-roun, aquest cop amb la Filharmònica. Un edifici basat enel concepte de la reflexió humanista. Espais dissenyats enmaquetes a escales pràcticament reals, per reproduir i opti-mitzar al màxim la seva acústica. La veritat és que es fa moltdifícil descriure una peça arquitectònica d’aquesta magni-tud, construïda el 1963. Sembla com si no hagués passatel temps i encara ara l’edifici es comporta de manera òpti-ma pel que fa a la seva climatització, que és tota natural.Van ser unes estones realment inoblidables escoltant elsmúsics assajar. A la nit alguns vam gaudir d’un concert endirecte, confirmant l’excel·lent acústica de l’auditori , prepa-rat per acollir 1.200 persones en cada audició.

A la tarda ens vam endinsar en el subsòl berlinès, en unsuposat refugi antiaeri. I dic suposat, perquè després deescoltar les explicacions de la guia allò era més una rato-nera per persones que no un refugi. Les cambres, els lava-bos, les habitacions, la foscor i la falta d’aire ens va posaren situació. Una barreja d’angoixa i ràbia es reflexava enla majoria de les cares, mentre la guia, amb les sevesparaules emotives carregades d’ira i indignació, ens vaanar narrant tot l’horror allí viscut. Quan vam tornar a sor-tir a l’exterior vam respirar l’aire fred i humit de Berlín ambtota la intensitat. A dalt de l’autobús un silenci respectuósflotava enmig de l’aire. Sort en vam tenir del sentit de l’hu-mor i la simpatia d’en Pau Salas, que en més d’una ocasióens va fer riure al “fondo sur” de l’autobús.

Un cafè i un passeig pel barri jueu, on encara ara quedenles restes d’aquell Berlín atrapat en el temps van ser elsúltims moviments del dia.

Diumenge 15/10/06El monument commemoratiu dels jueus assassinats en Euro-pa, dissenyat per Peter Eisenman, va estar envoltat per unaforta polèmica entre l’alcaldia i el propi arquitecte. Van sermoltes reunions i discussions per demanar explicacions aEisenman. L’alcalde volia conèixer el significat d’aquellsblocs i de l’obra en general, i l’arquitecte deia que era unaobra d’art i no tenia cap significat, simplement volia repre-

sentar mitjançant 2.711 blocs de formigó l’holocaust jueu.La veritat és que l’obra va ser molt polèmica, només inau-gurar-la uns desconeguts van fer malbé moltes de les pecesi hi va haver molta controvèrsia entre la classe política ber-linesa, uns a favor d’aquests monuments commemoratius id’altres dient que ja n’hi havia prou de tants monuments. Laimatge al arribar a peu és d’un llençol de milers de tombes.L’extraordinari és l’efecte que aconsegueix enfonsant elnivell del terra de forma suau i sinuosa. A mesura que cami-nes cap a l’interior d’aquest llençol, l’alçada dels blocs esva fent més gran, fins arribar a punts de més de quatremetres. La sensació d’opressió és més forta com més altssón els blocs. A sota de tota aquesta extensió es troba elmuseu. En el sostre retrobem els motlles en negatiu delsblocs exteriors, que apareixen projectats a terra amb unallum fluorescent.

Més tard vam anar al Museu Jueu de Daniel Libeskind, unedifici autènticament diferent de tots els altres. La sevaimponent façana amb el material d’acabat de titani dezenc, tallat per escletxes que resultaven de la projecció enalçat dels carrers principals de la ciutat. Un edifici basat enreproduir, mitjançant els espais creats, les sensacions realsviscudes pels jueus. La línia de l’holocaust, en un gran con-tenidor fosc i alt, on les veus del exterior es sentien a dintreperfectament. L’única llum que hi havia es filtrava per unaescletxa en la seva part més alta i la sensació d’impotèncias’engrandia en funció del temps que passaves allí dintre.Era, evidentment, una recreació abstracta d’una cambra degas. La línia de l’exili, un espai amb el terra inclinat, on lamajoria dels que ens hi vam passejar vam perdre l’equili-bri. La Suzanne ens va explicar una anècdota. Durant laguerra una família sencera va haver d’emigrar. Al tornar aBerlín van voler visitar el museu. Eren dos nens, els seuspares i l’àvia. Els nens corrien i jugaven entre els blocs, elspares es movien amb certa dificultat i l’àvia va caure. I final-ment la línia de la continuïtat, amb un gest tan senzill comés el fet que després d’una escalinata interminable no hi hafinal, les escales no tenen fi. No hi ha cap altre edifici a Ber-lín que transmeti tantes sensacions mitjançant l’arquitectura.Libeskind aconsegueix, sota el meu punt de vista, la sevamillor obra fins el dia d’avui. És una llàstima que l’exposi-ció del museu no respecta i no entén res de l’arquitecturaproposada per l’arquitecte. Acaba provocant un itineraricaòtic i sense cap mena de sentit. Intenta anul·lar, senseaconseguir-ho, la gran importància dels espais proposatsper l’arquitecte.

La tarda va ser més lúdica i intrèpida. L’experiència deveure la ciutat des de 150 metres d’alçada va ser diferent.L’edifici on Hitler va tenir el seu quarter general, des de l’ai-re agafava una dimensió descomunal. Responia perfecta-ment a la ideologia nazi. Hermetisme, patis tancats entregrans murs rectes i molt opacs. Ens vam dividir en tresgrups. El temps que un grup estava a l’aire, els altres apro-fitàvem per visitar el punt més important de traspàs d’unabanda del mur a l’altra, el Checkpoint Charlie. Uns actorsdisfressats de soldats americans feien guàrdia per recollirdonatius en quant et volies fer una foto amb ells. L’exposi-

37TAG juny · juliol · agost 2007

ció a peu de carrer en unes ruïnes que s’havien utilitzat decalabossos, amb il·lustracions i explicacions cronològiquesdel naixement, plenitud per sort, finalització del nazisme,ens mantingueren entretinguts fins el moment de pujar al celberlinès.

Dilluns 16/10/06L’últim dia de viatge. El temps havia passat massa ràpid il’itinerari arribava al seu final. Vam aprofitar molt bé elmatí. Primer vam contemplar des de l’exterior l’ambaixadaholandesa de Rem Koolhas, un edifici situat a prop de lavora del riu Spree, que respecta l’alineació del carrer prin-cipal al llarg de la seva façana. Cap a l’interior del solar,mirant al riu, l’edifici es desintegra en grans espais buits ien façanes vidriades, mostrant la gran transparència de l’e-difici. Els volums que sobresurten del pla de les façanes sónespais de circulació.

Va ser el desplaçament més llarg amb autobús de tot el viat-ge. Vam anar cap al sud de Berlín, on es trobava la partmés gran de mur encara en peu. Murals i grafitis sobre lacaiguda del mur.

L’últim edifici que volíem visitar era el crematori d’Axel Shul-tes, situat en un antic cementiri. La visita no estava progra-mada, però vam anar-hi pensant que no hi hauria cap pro-blema per accedir-hi. Ens el vam trobar tancat. Només vampoder passejar per l’exterior, suficient però, per veure larotunditat en els talls zenitals dels plans de formigó. Granscolumnes es repartien de forma irregular pel gran espaiinterior, difuminant el seu capitell com si d’espelmes es trac-tessin.

A dalt de l’autobús vam organitzar un emotiu comiat a lanostra guia i un reconeixement per la Yolanda de l’agènciai per la Señora Catalina, representant de l’encomiableesperit viatger de tot el grup.

El viatge de tornada es va fer sense problemes, vam tenirque corre una mica per enllaçar amb el vol a Munich, però,per la resta, tot va anar com tocava.

No voldria acabar aquest escrit sense agrair de tot cor lacol·laboració i complicitat de tots els que vau venir al viat-ge. A part de conèixer i reconèixer arquitectura, vaig conèi-xer grans persones, amb grans inquietuds culturals i vitals.Espero tornar-me a retrobar en els pròxims ITARQS amb totsvosaltres.��

PERE SOCÍAS JULBE

ArquitecteCoordinador del viatge a Berlín

39TAG juny · juliol · agost 2007

La nova JuntaLa nova Junta ���

Per servir la professióEn un exercici estatutari i de democràcia, enguany s’ha elegit laJunta del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarra-gona, resultant autoproclamada l’única candidatura presentada,que renova quatre dels seus membres, entrant-hi Maria TeresaSolé, Adolf Quetcuti, Francesc X. Llorens i Joan Ferré. El Col·legiagraeix la tasca realitzada pels companys que cessen: JosepMaria Buqueras, Josep Anton Teruel, Lluís Borràs i Antonio Nava-rrete, als quals els honoren els seus anys de servei sincer a lanostra professió.�� La Junta electoral: Marc Anguela, Laura Rebollo, Esteve Genovés,

Aurelio Manrubia i Eva Queralt

FRANCESC XAVIER LLORENS M. TERESA SOLÉ

La nova Junta presidida per Julio Baixauli i integrada per 10 membres: Adolf Quetcuti, Montse Muñoz, José Luis Hernández, Julio Baixauli, M. Teresa Solé,Jesús Moreno, Francesc Xavier Llorens, Josep Marsal, Jordi Adam i Joan Ferré

JOAN FERRÉ ADOLF QUETCUTI

TAG juny · juliol · agost 200740

InformàticaInformàtica ���

Las nuevas amenazas de Internet (1)

1. Spam o correo electrónico no deseadoEl término "malware" puede ser definido como "cualquierprograma, documento o mensaje susceptible de causar per-juicios a los usuarios de sistemas informáticos". Así, losvirus son tan sólo una parte de un conjunto cada vez másamplio, en el que también tienen sitio otras amenazas infor-máticas. Entre ellas se encuentran el spam, los dialers, o elspyware.

En la actualidad, uno de los más graves peligros de Inter-net es el spam o correo electrónico no deseado, debido,principalmente, a que pueden causar daños a muy diversosniveles.

El nombre de spam se origina a raíz de un gag de unaserie cómica, en el que todos los platos de un restaurantetenían una marca de carne enlatada llamada spam comoprincipal ingrediente. Así, haciendo un símil, se empezó adesignar con este término el gran número de mensajes nosolicitados que se reciben en cualquier cuenta de correoelectrónico.

Por una parte, el daño que este tipo de malware provocapuede cuantificarse económicamente en horas de trabajoque se malgastan cada día en todo el mundo, ya no con latarea de leer los mensajes spam, sino, simplemente, elimi-nándolos.

Pensemos en una red corporativa con quinientos puestos detrabajo a los que llegan, diariamente, diez mensajes deeste tipo. Si debido a estos mensajes se pierden cinco minu-tos de tiempo, podemos calcular fácilmente el gran númerode horas que cada trabajador pierde anualmente debido alspam. Además, si el contenido es lo suficientemente atrac-tivo para que el usuario lea su contenido, o se conecte aalguna dirección de Internet que se indique en el texto, laperdida de tiempo aumenta exponencialmente.Pero el spam tiene otros peligros añadidos. Por ejemplo, yaunque no sea lo más habitual, puede contener virus u otroscódigos maliciosos, o direcciones de Internet que apuntena páginas web que estén preparadas para descargar algúntipo de programa en el equipo de manera no autorizada.Este ha sido, presumiblemente, el método que ha empleadoel conocido gusano Sobig.F para conseguir el título del"virus que más rápidamente se ha propagado en la histo-ria de la informática".

Cómo protegerse del spam Una gran ventaja es que el correo no deseado tiene, gene-ralmente, una serie de características que lo hacen relativa-mente fácil de identificar. Prácticamente, en todos ellos seinsta a la compra de algún producto utilizando unas pala-bras muy similares. De esa manera, un software especiali-zado puede elaborar un determinado perfil del correo reci-bido para poder catalogarlo como spam y eliminarlo antesde que sea descargado en el cliente de correo electrónicoo en los buzones de los usuarios.

Así, existen sistemas de filtrado de contenidos capaces dellevar a cabo esa labor, y que pueden ser fácilmente confi-gurados por el administrador o persona encargada demantener los equipos informáticos de la empresa. Si, ade-más, el sistema anti-spam está integrado en un softwareantivirus, como en la suite de seguridad Platinum InternetSecurity, se neutralizan todos los peligros del spam.

2. DialersUno de los integrantes del malware (o "cualquier progra-ma, documento o mensaje susceptible de causar perjuiciosa los usuarios de sistemas informáticos"), que más impor-tancia está cobrando en los últimos tiempos, son los marca-dores telefónicos o dialers.

Los dialers son pequeños programas que se encargan demarcar números telefónicos que dan acceso a algún tipo deservicio. En un principio, este tipo de aplicaciones eran dis-tribuidas por proveedores de acceso a Internet para facili-tar a sus clientes el proceso de conexión con el servidor.

Al mismo tiempo, se fueron desarrollando otro tipo de ser-vicios a los que se podía acceder desde el ordenador, rela-cionados, en su gran mayoría, con contenidos pornográfi-cos. Para ello, era necesario marcar un número de teléfonode tarifa muy superior a la normal. Poco después, tambiénse desarrollaron dialers para hacer más fácil el acceso.

Pero, muy pronto, algunos usuarios con pocos escrúpulos sedieron cuenta de que los dialers podían llegar a ser unaexcepcional fuente de ingresos, si se utilizaban de la forma"adecuada". De esta manera, comienzan a proliferar enInternet páginas preparadas para descargar, instalar y eje-cutar dialers de conexión a números de tarifas especialesde forma automática y oculta para el usuario. Y casi almismo tiempo, empezaron a hacer su aparición virus infor-

41TAG juny · juliol · agost 2007

máticos capaces de llevar a cabo todo lo anterior, y con laventaja de que podían propagarse rápidamente.

Básicamente, este proceso puede tener como consecuenciala creación de un nuevo "acceso telefónico a redes" que,además, es el que el ordenador va a usar siempre pordefecto para conectarse a Internet. Pero también es posible-y esto es aún más grave- que se modifique el acceso tele-fónico a redes que el usuario utilice habitualmente para susconexiones a Internet, de manera que, cada vez que seaejecutado, el número marcado no sea el correspondiente alproveedor de servicios de Internet del usuario, sino unnúmero de tarifa especial.

En cualquier caso, el resultado es una factura telefónica deimporte desorbitado. Tanto, que puede llegar a ser noticiaen los medios de comunicación, como ya ha ocurrido endemasiadas ocasiones. Y lo peor de todo es que parte deese importe va a parar al bolsillo del autor del programaque ha instalado el dialer en el equipo.

Cómo protegerse de los dialers Debe tenerse en cuenta que los dialers solamente puedencausar problemas en equipos que se conecten a Internet através de RTB (red telefónica básica), ya que la bandaancha o la conexión por cable funcionan de forma muy dis-tinta, y no precisan marcar ningún número telefónico.

Generalmente, el ataque de un dialer se produce en elmomento que se visitan determinadas páginas web. Hastahace poco tiempo, se restringía a la páginas de contenido"dudoso" (pornografía, páginas underground, hackers,cracks, descargas de programas ilegales...); sin embargo,cada vez aparecen más noticias de usuarios que han sidoatacados por este tipo de malware en páginas que podrí-an calificarse como "no sospechosas". Así que, por desgra-cia, en la actualidad ningún usuario se encuentra a salvode los dialers.

La mejor manera de protegerse ante ellos es instalando enel equipo algún tipo de aplicación que detecte e informe alusuario de que se va a marcar un número telefónico distin-to al habitual. Pero, además, y teniendo en cuenta que exis-ten virus -y seguramente aparecerán más en un futuro pró-ximo- que tienen como misión instalar dialers de formaoculta, lo más idóneo sería combinar el sistema antidialercon un buen antivirus. Este es el caso de Panda AntivirusPlatinum 7.0 o de la suite de seguridad Platinum InternetSecurity, que incorporan sistemas antidialers que neutrali-zan eficazmente las acciones de este tipo de malware.

3. SpywareEl spyware o software "espía" es uno de los tipos de mal-ware más abundantes que existen en la actualidad. Comosu nombre índica, se trata de programas diseñados paraespiar el comportamiento de los usuarios, sobre todo, cuan-do se encuentran conectados a Internet.Estas aplicaciones recogen y envían información sobre las

páginas web que más frecuentemente visita un usuario, o eltiempo de conexión, etc. También suelen capturar datosrelativos al equipo en que se encuentran instalados: sistemaoperativo, tipo de procesador, memoria, etc. Incluso hayalgunos diseñados para informar de si el software instala-do en el equipo es original o no.

En todo caso, la presencia de un programa de este tipo enel sistema supone una agresión a la privacidad de los datospersonales que no debe ser consentida. Sin embargo, nosería demasiado aventurado decir que el spyware es el tipode malware más ampliamente distribuido que existe. Estose debe a varías razones, propias de la naturaleza de estetipo de aplicaciones. Por ejemplo: Utilizan sistemas decamuflaje casi perfectos. Normalmente los spyware se ins-talan en el equipo junto con algún tipo de aplicación: uncliente de alguna aplicación P2P, alguna utilidad para eldisco duro...

• Los nombres de los archivos que se corresponden coneste tipo de programas no suelen dar una idea de suverdadera naturaleza, por lo que pueden pasar des-apercibidos entre el resto de ficheros de una aplicación.

• Al no tratarse de virus, ni utilizar ninguna rutina quepueda relacionarlos con ellos, los programas antivirusno los detectan, a no ser que hayan sido programadosespecíficamente para ello.

• No provocan ningún efecto visible en el ordenador, nicuando son instalados, ni cuando se encuentran enplena acción. Por ello, precisamente, los usuarios nosuelen preocuparse de si algún programa de este tipose encuentra instalado en su sistema. Eso conlleva quela estancia en el ordenador de una aplicación spywaresea larga.

Cómo protegerse del spyware Los programas spyware saben camuflarse perfectamenteentre las aplicaciones legales, por lo que ningún antiviruslos detectará a no ser que haya sido programado para ello.Así, para detectar muchos de estos malware es necesarioutilizar aplicaciones específicas, o mejor aun, utilizar unasuite de seguridad como Platinum Internet Security, que,además de la más avanzada tecnología antivirus, incorpo-ra potentes sistemas de detección y eliminación para todaslas amenazas de Internet, incluyendo el spyware.

4. Los peligros del IRC: nukes y floods El IRC (Internet Relay Chat) es, indudablemente, uno de losservicios de Internet más utilizados por los internautas detodo el mundo. Este sistema de chat ha desbordado cual-quier previsión, y cada día millones de usuarios se ponenen contacto en tiempo real gracias a este medio, sin que ladistancia que les separa suponga problema alguno.

Existen miles de canales de IRC en todo el mundo. Práctica-mente todas las aficiones, profesiones o temas de debatetienen su propio canal. Pero, por desgracia, todo lo buenotiene su contrapartida, y el IRC no iba ser menos. Hace

TAG juny · juliol · agost 200742

tiempo, alguien decidió que molestar a otros usuariospuede ser una buena forma de pasar el rato y lo peor, esque a éste usuario le han seguido otros muchos.

De esa manera, nacen los peligros del IRC que, curiosa-mente, tienen su origen en la forma de funcionamiento deeste tipo de servicio. Cuando un usuario ejecuta su clientede IRC, lo que realmente está haciendo es pedir permisopara entrar en un servidor de IRC, que es el que albergatoda la maquinaria del sistema de chat. Este servidor seencarga de validar las entradas de los usuarios, de evitarque se dupliquen los nicks (alias que cada usuario utilizapara entrar al chat), de controlar que el número de usuariossea el adecuado, etc.

Pero, en un momento dado y bajo ciertas circunstancias, elservidor también puede expulsar a un usuario. Esto se pro-duce, por norma general, cuando un cliente de IRC envíamucha información al servidor en poco tiempo. Así, paraevitar la saturación del sistema, el servidor cierra la cone-xión. Este es, básicamente, el fundamento de los ataquesvía IRC. A continuación, describiremos algunos de los máscomunes:• Nukes: este término se utiliza popularmente para descri-

bir un ataque con armamento nuclear. Y aunque no espara tanto, el efecto cibernético de un nuke es similar,ya que hace que un usuario de IRC desaparezca inme-diatamente del canal. El procedimiento consiste en man-dar paquetes de información falseados a la dirección IPde la víctima, de forma que su sistema responda envian-do una gran cantidad de información al servidor deIRC, consiguiendo que éste lo expulse. Existen distintostipos de nukes, aunque los más conocidos son los detipo ICMP (también llamados de "Denegación deServicio (DoS)". Se trata de los ataques a través de IRCmás populares, ya que circulan por Internet multitud deherramientas para provocarlos.

• Floods: son parecidos a los nukes, aunque, al ser menosefectivos, no son tan utilizados. Consisten en envíosmasivos de información al sistema de la victima, deforma que ésta, al contestar, supere el limite de entradade flujo de información que permite el servidor.

Además, los canales de IRC son cada vez más utilizadospor virus informáticos para facilitar los ataques de hackersa sistemas informáticos. Así, por ejemplo, muchos troyanos,cuando se instalan en los equipos, se conectan a canalesde IRC predeterminados, donde quedan a la espera derecibir las ordenes de su autor sobre las acciones a realizaren el sistema.

Cómo protegerse en el IRC En cuanto a los ataques a través de nukes o floods, y dadoque se basan en el envío masivo de información a un orde-nador, pueden ser evitados utilizando firewalls, tanto detipo hardware como software. De esa manera, si el firewalldetecta un flujo anormal de datos hacía la máquina, blo-queará el puerto de comunicaciones correspondiente.Sin embargo, en el caso de los ataques por parte de virus,la mejor manera de evitarlos es contar con un software anti-virus actualizado. Por ello, la mejor solución para poder"chatear" tranquilamente en IRC es con una solución queintegre ambas características, como Panda Antivirus Plati-num 7.0 o con la suite de seguridad Platinum Internet Secu-rity; Ambas incorporan la más avanzada tecnología antivi-rus, así como un firewall personal de última generación.��

Fuente: Panda Antivirus.

MARCEL RAMÍREZ

Sistemes d’Informació del COAATT

V i s i t e u l a n o s t r a p à g i n a w e bw w w . a p a t g n . c o m

L E G I S L A C I Ó A C T U A L I T Z A D A , D O C U M E N T S , T R À M I T SI M O L T E S M É S E I N E S P E R F A C I L I T A R L A V O S T R A T A S C A