Sineu, vila de llegenda    

Itinerari per les llegendes, les tradicions, les anècdotes i les rondalles 

de la vila de Sineu  

            

Gaspar Valero i Martí Portal Forà Dinamització Cultural 2009 

   

2Col∙labora: 

      ÍNDEX 

 

Introducció 

1. La Barcella de Sineu (Ajuntament, antic convent dels Mínims) 

2. En Xadó  i  la cisterna del claustre dels Mínims  (Ajuntament, claustre de  l’antic convent dels Mínims) 

3. En Faveta (Església de l’antic convent dels Mínims) 

4. La bacina de l'església dels Mínims (Església de l’antic convent dels Mínims) 

5. El notari Gili, capdavanter dels agermanats (Can Gili, Carrer Major) 

6. El  campanar de  l’església parroquial  i  els  santjoaners  (sa Plaça‐Plaça de  Sant Marc) 

7. Es  pern  del món  (Campanar  de  l’església  parroquial,  sa  Plaça‐Plaça  de  Sant Marc) 

8. L'incendi de l'església de Sineu i el miracle del retaule de Sant   Cristòfol  

9. El lleó de Sant Marc (Plaça de Sant Marc) 

10. L'Angelot  del  palau  de  l’Almudaina  de  Palma  (Convent  de  monges Concepcionistes, antic Palau dels Reis de Mallorca) 

11. La venerable Sor Isabel Sabater Noceras. La potada del dimoni   en  el  cor concepcionista  (Convent de monges Concepcionistes) 

12. “Fer dimecres”: La Fira de Maig i el mercat de Sineu (Es Mercadal) 

13. Mestre Antoni Llampina (La Riba, escales des Mercadal) 

14. El gegant de Sineu (Son Cleda, es Fossar) 

15. Sineu, port de mar? (Son Cleda, es Fossar) 

    

3Col∙labora: 

Introducció  En  aquest  itinerari  titulat  “Sineu  vila  de  llegenda”  volem  donar  a  conèixer  Sineu  –vila  la primera, com diu el seu lema‐ a partir d’un punt de vista original, amb les llegendes com a eix temàtic. Recrearem  les  contarelles,  les  llegendes  i  les  tradicions o  les  anècdotes que  tenen Sineu com a protagonista,  i trescarem pels seus carrers, places  i monuments amb  la  intenció de  conèixer  una mica més  aquesta  vila  ,  brufada  per  l'encís  que  es  desprèn  dels  contes populars, de  l'enginy dels seus habitants  i de  la saba de  l'avior, de  les generacions passades, que és present en un urbanisme i en una arquitectura difícilment igualables.  Per recollir tota la informació que presentam, tres fonts resplendeixen com si d'un llumeneret blau es tractàs: per una banda, les aportacions i l'ajuda de Mn. Bartomeu Mulet i Ramis, a qui dedic aquesta activitat; sense  la col∙laboració de Don Bartomeu, no seria aquí dirigint‐vos  la paraula. La segona  font és constituïda per  l'obra d'un historiador emèrit de Sineu, Mn.  Joan Rotger  i Niell, amb publicacions molt  interessants dins els camps que ara ens han motivat a parlar‐vos. Una tercera font és l'Aplec de rondaies mallorquines d'en Jordi des Racó, de mossèn Antoni M. Alcover, del qual han sortit algunes de les contarelles aquí referides.  Dues raons justifiquen plenament plantejar aquests temes. La primera, el valor íntrínsec de la recuperació  i divulgació de  les  llegendes,  tradicions,  anècdotes  i detalls d'un poble o d'una comunitat,  tema que entra de ple dins els  camps de  la  literatura popular, de  l'antropologia cultural  i del  folklore com a ciència. Un segon motiu és el plantejament clarament didàctic  i formatiu de la divulgació de llegendes i tradicions en el sentit de constituir una porta d'entrada en la història, la geografia, la literatura i la cultura popular de cada poble. No hi ha dubte que la personalitat de  Sineu,  i de  tota Mallorca,  surt  reforçada  amb els  continguts  com els que desplegarem tot seguit. Alerta, emperò, no vos ho cregueu tot!, perquè  llegenda  i ciència no sempre tresquen els mateixos viaranys.  1. La Barcella de Sineu (Ajuntament, antic convent dels Mínims)  

Aquesta  peça  es  pot  considerar  la mesura de cereals i altres àrids per antonomàsia. És un  recipient  de  bronze  que  probablement data de mitjans segle XIII, potser de 1242; es conserva  actualment  a  les  dependències municipals  de  l'antic  convent  de  Mínims. Ens  conta  Mn.  Bartomeu  Mulet:  "Els primers mostassafs de Mallorca demanaren una mesura  pel  gra,  per  tal  que  servís  de model als pagesos i conradors de Mallorca i, segons  aquestes,  se  construïssin  les  altres. 

La dita mesura s'anomena Barcella de Sineu i així ho diu la llegenda pintada al seu damunt, és equivalent  a la sisena part de la quartera, de cabuda de sis almuts mallorquins (11 kg aprox.). La  Barcella  és  de  bronze,  de  forma  troncocònica,  amb  dues  anses  o manetes  d'estil  gòtic, enmig de les quals hi ha, a una part l'escut de Sineu i l'altra, l'escut de la Casa Reial". S'aguanta sobre  tres peus  i a  la part  superior  té una barreta anomenada  rasador, que és de  ferro  i és posterior a la fundició de la peça.  

4Col∙labora: 

Sovint hi havia plets  i conflictes per  l'existència de mesures  incorrectes. En aquest sentit, una notícia curiosa és  la denúncia que el 1343 es  fa al mostassaf sobre el vicari de Sineu, que té una barcella de mesurar blat injusta (Mulet‐Rosselló‐Salom, 1994: 205).  Un document del segle XVIII, ben autèntic, trobat per Mn. Bartomeu Mulet a l'arxiu municipal, exposa  la petició de  l'Ajuntament de Palma al de Sineu de  la barcella, per cotejar‐la amb  la còpia que hi havia a Ciutat. Amb una mica d'imaginació, els  fets degueren ser més o manco així:  

«Amb el consistori sineuer reunit en  la sala de  l'Hospital, el secretari  llegeix  la carta de l'Ajuntament de Palma al batle i als regidors presents: "Us demanam que tengueu a bé de  portar‐nos  la  barcella,  si  és  vostra,  per  cotejar‐la  amb  la  nostra  que  tenim  en  el vestíbul del nostre Ajuntament". "— Com és que aquests ciutadans gosen dubtar de sa nostra propietat de sa Barcella. És ben clar que hi ha es nostro escut i es nom des nostro poble", s'exclama el batle. "— Duis sa barcella i ho vorem tots". Cada regidor mirava al del seu costat, i tots al batle. "—On és sa Barcella", s'interrogarren tots. Ningú no sabia on era. A la fi, feren entrar el saig, i després de pensar un poc digué: "—Sa Barcella és en es porxo, i ses òlibes hi fan es niu". "—Ves a cercar‐la, diu el batle, que quedi ben neta i la posarem damunt un domàs, aquí, que noltros no partirem fins que estigui ben aclarit què  feim amb ella.  La  tenim  tan gelosa!" Es  féu hora de dinar  i, després de menjar  i beure, decidiren  accedir  a  les peticions de  l'ajuntament de Ciutat.  "—La hi deixarem. Però dos  regidors  ansa per  ansa  la duran  a Ciutat,  i que no  tornin  a  Sineu que no  la duguen ben sencera", decretà el batle». 

 2.  En  Xadó  i  la  cisterna  del  claustre  dels Mínims  (Ajuntament,  claustre  de  l’antic convent dels Mínims)  En el centre del claustre del convent dels Mínims, hi ha un coll de cisterna octogonal, aixecat damunt un graó també vuitavat, amb el lema Charitas, símbol dels mínims; data de 1693.  

«L'aigua de  la font sempre fou  la millor  i  la més fresca de  la vila,  i en begueren moltes generacions de sinevers. La seva frescor provenia, segons corria de boca en boca, d'una llivanya, clivell o comunicació que tenia amb un pou que, fins els nostres dies, hi hagué a un cornaló, que servia preferentment per regar l'hort dels frares amb què antigament se proveïen d'hortalisses i verdures per a la cuina austera de la comunitat. D'aquest pou, en parla D. Joan Rotger a  l'opuscle titulat El Convent de Jesús‐Maria de Sineu,  i diu: "L'any 1697  fra  Joan Mieres, corrector del Convent,  tengué  la  idea de  fer  treure del pou una multitud de pedres a fi d'aprofitar  l'aigua. Se començà  la feina servint‐se d'un torn que feia moure  un  joc  de  barrils  que  pujaven  i  davallaven  alternativament.  Un  jornaler anomenat Antoni Riera, àlies Xadó, se posà dins un barril per davallar en el pou; però, en un descuit dels homos que feien rodar el torn, el barril trabucà i en Xadó caigué dins el pou des d'uns  cent‐trenta pams d'altària. No  se  va  fer  gens de mal.  El  referit Antoni Riera va viure molts d'anys i, quan ja en tenia noranta de fets, deia que desitjava encara llarga vida per agrair al gloriós Sant Francesc de Paula  la seva protecció, tenguda el dia que va caure dins el pou"». 

 3. En Faveta (Església de l’antic convent dels Mínims)  En  relació  a  les  processons  de  Setmana  Santa  (especialment  del Dijous  Sant  a  Palma  i  del Divendres  Sant  a  Sineu),  diu  el  folklorista  català  Joan  Amades:  «A  Palma  i  en  d'altres 

5Col∙labora: 

poblacions de  l'illa,  la gent creia veure en  les  figures que  formaven  les escenes dels misteris personatges i subjectes veïns de la població... s'armava gran cridòria»... «Entre les figures dels misteris va assolir molta popularitat en Faveta de Sineu, un jueu que menava el Bon Jesús i que tenia la boca oberta. Els xicots li posaven una tavella de fava dins de la boca. El qui trobava una fava més grossa que la que duia la figura tenia dret a treure‐li la que portava i posar‐hi la seva. Aquesta facècia donava motiu a molta gresca».  Mossèn Alcover també ens conta aquesta facècia: «A Sineu crida molt s'atenció En Faveta, un jueu d'un Pas que atupa el Bon Jesús caigut en terra; En Faveta té sa boca badada, i ets al∙lots hi van i li afiquen una bajoca de favera dins sa boca, i la hi barata per una de més grossa es qui en troba de més grossa. D'aquí ve dir‐li En Faveta».  4. La bacina de l'església dels Mínims (Església de l’antic convent dels Mínims)    A  l’església  de  l’antic  convent  dels Mínims  s’esdevingué  una  anècdota  que  tengué  com  a protagonista principal el Dr. en Medicina Pere Font  i Torelló, un personatge popular sineuer que anava a missa a l'esmentada església conventual: Un dia, el matí, un frare deia missa, i va resultar que en Pere Font era totsol dins l'església; era l'únic que oïa la missa. En haver acabat l'Evangeli, el llec va passar la bacina. Pere Font va pensar: no em fotràs; agafà una altra bacina i es passejava rere el llec, i així, eren dos que passejaven la bacina pel temple buit. El llec, quan considerà oportú deixar de  fer voltes  inútils, posà  la bacina damunt  l'altar major; Pere Font, darrere darrere,  també ho  féu  talment,  i  així no es  veié obligat  a deixar doblers, ni  a  retre comptes de quina era la mesura de la seva caritat.  5. El notari Gili, capdavanter dels agermanats (Can Gili, C/ Major, 13)  La  casa  coneguda  amb  el nom de Can Gili, situada  al  carrer  Major,  núm.  13,  té  un origen  molt  antic,  possiblement  del  segle XIII.  A  principis  del  segle  XVI  el  casal  era propietat  del  notari  Joan  Gili,  un  dels capdavanters  de  la  Germania.  Aquest personatge  fou un dels quatre membres de la  comissió  d'agermanats  que  anaren  a demanar  clemència  a  la  Cort,  aleshores  a Valladolid;  l'ambaixada  fracassà  i els quatre components de  la comissió  foren executats al castell de Bellver a finals d'agost de l'any 1523, a les anomenades forques dels ambaixadors (Piferrer‐Quadrado, 422). A  l'Arxiu del Regne de Mallorca es conserven documents dels anys 1523  i  1524  relatius  a  les  subhastes  dels béns  del  notari  Joan Gili,  condemnat per  crim de Germania; la crida del 10 de setembre de 1523 fa referència a Can Gili de Sineu: «Per encantar les cases y corral den Johan Gili, Notari, per crim de lesa Magestat».  El mateix notari  Joan Gili  fou  el que  signà  el  8 d'abril de  1513  l'acta  relativa  a  l'altar de  la capella de Sant Cristòfol de l'església parroquial.  No obstant els esdeveniments de  la Germania,  la  casa dita Can Gili  continuà en mans de  la mateixa família, almenys fins al segle XVII. Fins fa poc temps Can Gili era propietat de Jaume Janer; actualment és de la família Aparicio, els membres de la qual han emprès una important i 

6Col∙labora: 

interessant reforma. L'artista pintor  i escultor Ricardo Aparicio —Gago—, hi té el seu estudi  i l'espai d'exposició.  6.  El  campanar  de  l’església  parroquial  i  els  santjoaners  (sa  Plaça  ‐  Plaça  de  Sant Marc) 

 Una  rondalla  de  Mn.  Alcover  es  titula  "Com  és  que  es campanar  de  Sineu  està  una mica  decantat  de  l'església".  Malgrat  el  caire  inversemblant,  no  exempt  d’ironia,  de  la contarella,  té  una  base  històrica  ben  interessant,  la instauració de la nova parròquia de Sant Joan, segregada de la  de  Sineu  l’any  1298,  procés  que  culminà  dos  anys més tard  amb  la  separació  de  Sant  Joan  del  terme municipal sineuer. Conta la rondalla:  

«Diuen  que  va  esser  que  es  santjoaners  un  temps  no tenien campanar, i varen resoldre de dur‐se'n es de Sineu un dia que vessen es sineuers descuidats. 

Hi  anaren un dimecres que  tots es  sineuers eren en es mercat,  i  aquests,  males  quimeres  poques!  que  los volguessen prendre es campanar. 

Es  santjoaners  anaven  tots  amb  una  partida  de  cerros  embolicats  per  sa  cinta,  fent cordellina; i ben feta que la feien, perquè fos ben forta, que tot s'era mester. 

Sobretot, ell fermaren ben fermat es campanar amb aquelles cordes, i ja foren partits de cul enrera cap a Sant Joan fent corda fent corda... 

Què me'n direu? 

Ell com no tengueren pus cerros diuen: 

— Ara és s'hora! 

Se posen peu envant peu enrera,  i a  la una, a  les dues, a  les tres, sus!... peguen tirada tots amb tota sa força, i tanmateix el decantaren, an es campanar una passa o dues de l'església; però ses cordes se romperen, i pataplum! tots es santjoaners de folondres i de cul, uns damunt ets altres, i cames a l'aire. 

Amb tal estabó se'n temeren es sineuers,  i es santjoaners ho hagueren de donar a ses cames per por de sa por. 

De  sa  culada que pegaren,  varen deixar  ses anques  senyades a  sa  terra,  i encara  són coneixedores. Encara  les hi veureu si anau an es mateix punt, allà on se diu es Cocons, devora es camí que va de Sant Joan, a uns deu minuts de Sineu». 

 7. Es pern del món (Campanar de l’església parroquial, sa Plaça‐Plaça de Sant Marc)  Cada 31 de desembre, el rector, es batle,  i s'escolà, davallaven a engreixar es pern des món, situat  davall  es  campanar  perquè  el  món  no  s'aturi  de  rodar.  És  aquesta  una  llegenda relacionada amb Sineu com a centre de Mallorca i Mallorca com a centre del món. Aquest eix ens recorda l'Omphalós clàssic de Delfos.  

7Col∙labora: 

Diu na Caterina Valriu: «Just a davall es campanar de Sineu hi ha el PERN DEL MÓN, si aquest pern no anava, si no estigués ben untat el món se n'aniria a  fer punyetes. Aleshores perquè això no passi, hi ha uns encarregats que són es  rector, es batle  i s'escolà major, cada 31 de desembre a punt de mitjanit, mentre que noltros mos engatam i mos pegam aferrades pes coll per celebrar es canvi d'any, ells se'n venen per sa porteta de davall santa Bàrbara i se'n van per avall, per avall,…fins en es pern del món  i duen una bona quantitat d'oli  i  l'unten ben, ben untat i així el pern pot anar voltant durant la resta de 364 dies de l'any».  8. L'incendi de l'església de Sineu i el miracle del retaule de Sant Cristòfol  Dia  17  de  maig  de  1505  l'església parroquial de  Sineu patí un  greu  incendi. L'acta  notarial  de  Joan Gili,  de  1513,  diu així:  «Sàpian  totes  universes  i  singulars persones,  així  presents  com esdevenidores,  que  divendres  que comptàvem  vuit  del mes  d'abril  de  l'any 1513  , anar  jo  Joan Gili, notari, habitador de  la  vila  de  la  Verge Maria  de  Sineu,  a l'isglésia  de  dita  vila,  per  mirar  i  veure l'obra  que  cascun  dia  se  fa,  i  aquella  de nou  redificar  a  causa  de  la  pèrdua  de  la nostra antiga isglésia, la qual en lo any 1505 i 17 del mes de maig, lo dissabte de la Santíssima Trinitat, fonc cremada;  lo  incendi del qual cremà ningú no pot sebre com, ni en qual manera fonc causat; en lo qual incendi foren attrobades en su estat i reservades les coses siguents; ço és:  la capsa dels olis de  la crisma,  lo reliquiari aont estava  lo Corpus Domini, en  la capella del benaventurat  St.  Cristòfol».  El  notari,  a  continuació  conta,  amb  tota  casta  de  detalls  com desmuntaren l'altar de la capella i de l'ara, en tragueren una caixeta de vidre; «fonc dintra dita caxeta  de  vidre  un  coixinet  quadrangular  sobre  lo  qual  estava  lo  Corpus Domini,  sens  fiola alguna, dintra la qual caixeta de vidre més avant foren sinc grans d'encens molt humits».  L’historiador  Joan B. Binimelis  l’any 1595 diu de  l’incendi de  l’església de 1505 “sólo el Smo sacramento con su custodia por el infinito poder de Dios, quedó ileso, y sin mancha ni señal de fuego…”.  Una tradició de fora de Sineu, situada en les contrades entre el desembarc de Santa Ponça i la Ciutat, recull el testimoni de la fonda impressió que causà als mallorquins l'incendi del temple sineuer: «Segons els  jurats,  veent‐se en el  cas d'haver de  lluitar ell  tot  sol  [Jaume  I]  contra trenta moros, posat de genolls en  terra, va exclamar: "Mare de Déu, Mare de Déu, Mare de Déu socorreu‐nos" i apareixent‐li la Verge el va socórrer i el féu vencedor. Idò bé, en el mateix lloc on es va agenollar el Rei en Jaume, hi va tornar aparèixer, al cap de 277 anys, la Mare de Déu per consolar els cristians aprés del gran  incendi anorreament s'és seguit en  la  isglesia de Sineu».  9. El lleó de Sant Marc (plaça de Sant Marc)  A la plaça de Sant Marc, davant la Rectoria, i just en l'arrencada de la davallada de l'escala de la Riba, s'aixeca el monument del  lleó de sant Marc. És una escultura feta amb planxa de coure que data de 1945, obra de  l'escultor Joan Maimó Vadell; aquest treballà  la maqueta de guix, d'on sortí el motlle que permeté  la fundició de  la planxa de coure, realitzada en els tallers de 

8Col∙labora: 

Can  Seguí;  a  títol  de  curiositat,  podem  esmentar  que  el  coure  procedia  de  les  calderes  de l'Hotel Formentor. 

 El monument  fou  inaugurat amb motiu del tercer  centenari  del  patronatge  de  sant Marc de la vila de Sineu, tal com diu l'escrit en  llatí  de  la  base:  "Tertio  centenario electionis  sancti  Marci  in  patronum  Sinii apud  Deum".  El  lleó,  símbol  de l'evangelista,  apareix  alat  i  aguanta  l'escut de Sineu.  La  festa  se  celebra  el  25  d'abril.  És  molt probable  que  la  devoció  a  sant Marc  fos 

inculcada pel  rei  Jaume  II, qui  ja havia dedicat  la  capella  reial del  castell de Bellver  al  sant Evangelista.  Aquesta  devoció  passà  als  conradors  de  Sineu  «perquè  li  demanassen  pluges saludables en venir el mes d'abril, que cada gota val per mil. I sant Marc sovint els brufava els camps perquè tenguessin bona saó». L'evangelista  tenia a Sineu una confraria ben pol∙lenta; apareix documentada  l'any 1512, quan  regalà 12 quarteres  i 3 barcelles de blat al clavari de l'obra de l'església, que llavors es bastia.  Ja se sap que la major part dels sinevers es dedicaven a conrar els camps; sols una petita part vivia de la menestralia; així, l'antic patró dels conradors, es convertí en patró de tota la vila de Sineu. L'origen del patronatge data del 29 de juny de  l'any 1645 quan, havent d'escollir patró les viles, reunits els jurats i el Consell de Sineu a la casa de l'Hospital es proposaren, a requesta de Mn. Cristòfol Gacies, rector de  la Parròquia,  fer  l'elecció del patró de Sineu: o sant Marc, patró dels conradors o sant Cristòfol, patró dels honorables menestrals, que comprenia tots els oficis gremials, excepció  feta dels  teixidors. Degut al major nombre de  jurats  i de consellers dedicats al conró, elegiren sant Marc per patró de la vila.  

"A sant Marc, patró de Sineu"  Oh Sant Marc Evangelista! Vostre poble de Sineu emportau a la conquista de l'etern Regne de Déu.  La llavor de l'Evangeli escampada en abundor feis que hi brosti i que hi arreli per la gràcia del Senyor.  El Sineu de bella història ja en els pobles del passat pressentint nous temps de glòria vos prengué per advocat.  I obtenir de vós espera l'alt país de llet i mel; sou deixeble de sant Pere, 

9Col∙labora: 

del qui té les claus del cel.  Vostra vida un temps romana i el martiri alexandrí i la pau veneciana contemplam en vós, aquí.  Aquí vostre patronatge de cada any anà creixent i adorant la nova imatge bat el cor de vostra gent.  Com s'alegren cor i vista dels bons fills d'aquest Sineu! Oh sant Marc Evangelista! conduïu‐los cap a Déu!         1944  (Salvà, M. A.: Cel d'horabaixa. Moll, 1981; 48) 

 Una glosadora de Sineu, na Maria “Brondera” (Maria Jordà Matas, 1917‐1997), retreu el  lleó amb el toc d’ironia i de desimboltura, ben característic de les gloses mallorquines: 

Davant sa Rectoria han posat un lleó perquè guardi el senyor rector en sa nit i en de dia 

 (Glosa citada per Biel Florit: Diari de Balears, 5 d’agost de 2008) 

 Al sòl de la plaça de Sant Marc, envoltant el monument, el lateral de l'església i la façana de la Rectoria,  s'hi poden veure diverses  làpides  sepulcrals, provinents de  l'interior del  temple;  la majoria són dels segles XVII  i XVIII;  la més allunyada de  la Rectoria mostra una  inscripció que diu: "Sepultura de la casa Son Thoralló"   10.  L'Angelot  del  palau  de  l’Almudaina  de  Palma  (Convent  de  monges Concepcionistes, antic Palau dels Reis de Mallorca)  La  imatge  de  l'àngel‐penell  de  la  torre  de l'homenatge  del  palau  de  l'Almudaina  fou realitzada per  l'escultor  rossellonès Antoni de Camprodon, l'any 1310, per ordre del rei de Mallorca Jaume II. Té una estructura de fusta de poll  folrada de planxa de bronze. Conten  les  cròniques  que  el  rei mallorquí posà molt d'interès en aquesta imatge, per la qual cosa féu que li duguessin l'angelot ‐així  l'anomenen‐  a  la  vila  de  Sineu,  on residia aleshores Jaume II, per tal de donar‐li el vist‐i‐plau.  

10Col∙labora: 

Diuen que quan la imatge era al capcurucull del palau de l'Almudaina, i l'escultor demanà per cobrar,  els  oficials  reials  li  digueren  que  primer  havia  de  dur  la  imatge  a  Sineu,  residència d'estiu del monarca. Imaginau‐vos la cara de sorpresa del rossellonès. No li quedà altre remei que davallar l'angelot, posar‐lo a lloms de mula i partir cap a la vila. A l’antic palau dels reis de Mallorca  de  Sineu,  actualment  convent  de monges  Concepcionistes  l’escultor  tingué  sort, perquè el rei quedà satisfet de l'obra. Així, Camprodon pogué tornar‐la al palau de l’almudaina i cobrar la feina. Es conserven els rebuts del viatge de les dues mules; una per a l'artista i l'altra per a l'obra.  11. La venerable Sor Isabel Sabater Noceras (Convent de monges Concepcionistes,)  Sor  Isabel  Sabater Noceras  era  una monja  asceta que  visqué  a  Sineu  entre  els  anys  1724  i 1790). Perseguida pel dimoni, proferia profecies i mostrava símptomes extranys (Berard, 238‐239).  En relació al do de profecia, Mn. Bartomeu Mulet ens conta aquest fet:   

«Un dia, al matí,  les monges s'estranyaren de veure a Sor Isabel, riure, com deim aquí, amb una rialla fresca ... i quasi no es podia contenir  — Què li passa, sor Isabel; quin motiu així la commou tota plena de joia i de gaubança?  — Germanes,  respongué  ella.  El  pare  confès  (que  seria  un  dominicà  del  convent  de Llorito), que ve a confessar a les Monges ha caigut de la mula devora Benasque.  Les monges, corpreses per aquella resposta, en volgueren sebre la prima i bones estaren elles que, en haver arribat el dominicà al Monestir li feren preguntes al respecte i, sobre tot, si havia tengut un bon avenir.  El pare confès respongué: Així, així, perquè devora Benasque he caigut de la mula i vat‐me‐t‐qui rodolant pe'n terra, fins que m'he aixecat.  Sens dubte, les monges esclafiren en rialles... també ben fresques. Però... dins el seu cor s'hi  anava  congriant  de  bon  de  veres  una  admiració  tota  respectuosa  pels  fets  que anaven vestint de fama i de preferida de Déu envers la seua germana». 

 La potada del dimoni en el cor concepcionista  Fa devers 50 anys el pare de Mn Bartomeu Mulet anava a trempar l'orgue; entre aquest i el cor hi havia un passadís, on hi havia una  rajola de  test amb  la  senya d'una potada del Dimoni. Sembla que el dimoni  li va aparèixer a  la venerable Isabel Sabater, segons tradició oral de  les monges.  Mn.  Bartomeu Mulet  ens  ho  conta  així:  «Mostra  evident  de  posseir  un  cor  netíssim,  propi d'una verge totalment consagrada a Déu tenim quelcom a dir de la presecució que li declarà el dimoni,  fins  i  tot  en  apariència  de  bell  jove  que  la  volgués  encativar.  Altres  voltes  se  li presentava en forma de boc; i se conserva en el cor una rajola del trispol on apareix la potada, com si fos d'una cabra. Jo l'he vista no poques vegades, quan més jove anava amb mon pare a trempar l'orgue del mateix cor».  

11Col∙labora: 

12. “Fer dimecres”: La Fira de Maig i el mercat de Sineu (Es Mercadal)  Seguint  V. M.  Rosselló  Verger,  «No  hi  ha  cap  sineuer  actual  que  no  presumesqui  del  seu mercat, de  "fer dimecres", una  realitat  relativament més essencial en  segles passats. No cal descartar‐ne  un  precedent  islàmic,  però  l'any  1252  el  trobam  ja  documentat  de  biaix...  El privilegi explícit del Mercadal és de 1306. De  la  fira, també hi ha una referència  indirecta de 1321  i  una  altra  de  1366,  que  ens  remet  a  temps  del  rei  Sanç  (1318,  probablement)».  Els detalls històrics de  la  fira de maig  i del mercat  setmanal els  trobareu al primer volum de  la Història de Sineu i a la monografia 1306‐2006. 700 anys de mercat a Sineu.  A més de la història, la fira i el mercat de Sineu és un tema farcit de tradicions i d'anècdotes. Per exemple,  segons V. M. Rosselló Verger, qui  recorda que  li  contava el  seu padrí, «dur el capell tirat per enrere volia dir "tenir xeixa venal"».  

Segons el Diccionari Català‐Valencià‐Balear, una  altra  accepció  de  la  locució  "fer dimecres"  era  embriagar‐se,  engatar‐se. A Sineu «ho diuen perquè aquest dia és el de mercat  i  solen  anar  a  beure  després  de cloure els tractes (Sineu)».  Una altra locució típica del mercat era –i és, perquè  encara  és  viva  l’expressió‐  “fer barrina”, com conta    Joan Rosselló de Son Fortesa, en un  fragment de  la novel∙la “En Rupit”,  que  ens  recrea  magistralment 

l’ambient de la fira de Sineu:  

“Comparegué  l’amo de Son Corbella  i al punt  s’hi acostaren un parell de mercaders a fer‐li la xerra. Li parlaren totd’una del temps i de la collita, ponderaren llavors la riquesa de  l’amo, el “ronyó clos” que tenia, segons  li deien per a més afalagar‐lo  i, alabant‐li  la bona casta de bestiar de  la possessió, acabaren  recitant un  i altre defecte dels mulats que examinaven, contant d’altres compres de bestiar, fetes a baix preu, per a obtenir‐hi el que tractaven d’adquirir. S’hi atansa també el terratinent que volia el parell de mules fumades, i començà el tira i amolla entre el comprador i el venedor, dient‐hi la seva els mercaders  i altra gent que s’hi era entremesclada, ponderant uns  les bones qualitats,  i retreient  i exagerant els altres els defectes del parell. L’amo en demanava  tres‐centes seixanta  lliures,  i el  terratinent només en volia donar  tres‐centes dotze; s’escoblejaren bona estona,  i a  la fi un mercader xapà  la diferència  i feren barrina per catorze unces. Xerrant amb bon humor, se n’anaren totd’una a beure a la taverna de més aprop”. 

  13. Mestre Antoni Llampina (La Riba, escales des Mercadal)  Una  rondalla  de Mn. Alcover    es  titula  "Mestre Antoni  Llampina",  que  conta  les  aventures d’aquest escolà polissó.  És una rondalla llarga, que aquí resumirem.  

«En aquell  temps que ets animals parlaven... com ses roques ara, hi hagué a Sineu un escolà que  li deien mestre Antoni Llampina, més viu que una centella, més polissardo 

12Col∙labora: 

que  un  gat  negre,  que  taiava  un  cabei  a  l'aire  i  era massa  afectat  de  fer  farses  a qualsevol que es posava a tir. 

Un  dia  reparà  una  doneta  que  estava  agenoiada  davant  s'altar  de  sant  Antoni,  fent oració ben arreu, i que deia adesiara: 

‐Sant Antoni, ¿no em diríeu què ha de ser de mon fill?». 

Un  dia,  l’escolà,  decidí  posar‐se  darrera  la  imatge  del  sant  i  parlar‐li,  a  la  doneta;  li demanà doblers a canvi d’assegurar‐li el  futur del  fill. La dona,  li arriba a donar dues‐centes lliures. 

Després de diversos episodis, la doneta conta  la  feta  al  seu home  i  al  seu  fill. Aquest,  decideix  tornar‐li  la  jugada,  a mestre  Antoni  Llampina…  Es  vesteix d’àngel i fa creure que ho és, un esperit angelical,  a  l’escolà.  El  convenç  per dur‐lo  al  Cel;  però,  com  que  al  Cel  hi han  d’anar  lliure  de  pecat,  l’escolà confessa  l’estafa  que  havia  fet  a  la dona li li torna les dues‐centes lliures. 

‐Idò bé –diu s’àngel‐. Perquè no vegeu  lo lloc estret  i tan amunt per on hem de passar, vos posaré dins un sac,  i així no vos temereu de res nat del món, fins que serem a  les portes del Cel, que Sant Pere mos obrirà tot d’una  

‐Faré lo que vós me direu, angelet de Déu. 

Sobretot,  ell  s’àngel  el  posa  dins  un  sac,  el  se’n  du  rossegant  fins  an  es  portal  de l’església, el treu an es replà que hi ha davant, li enverga sempenta cap avall per aquella escalonada que hi ha davant Son Garriga  i Can Dameto,  i aquell sac tum‐tam tum‐tena per avall  i per avall,  i es pobre escolà carabassotades  i més carabassotades per aquells graons, i uns remeulos que li escapaven, de lo més esglaiós. 

S’àngel  l’havia  avisat  que  no  digués  res  fins  que  veiés  claror.  A  l’alba  de  l’endemà, s’escolà, crida qui crida Sant Pere. Tothom qui passava s’aturava a veure què era allò; a la fi un desferma es fermall d’es sac i m’hi veuen mestre Antoni Llampina, tot copetjat i més empegueït que el rei porc. 

Ah idò! Preniu llum de Na Pintora, si no vos ne voleu dur s’aumud p’es cap! 

 14. El gegant de Sineu (Son Cleda, es Fossar)  Mn. Rotger al  llibre Orígens de Sineu  recull una  informació que assegura que vora el Fossar, davant Son Cleda, s'hi trobà un enterrament de gegant. L'il∙lustre historiador sineuer diu així: «L'amic D. Diego Zaforteza Musoles, ens ha fet veure un antic manuscrit anònim que guarda en el seu arxiu. És  l'extracte d'una relació de D. Jeroni Alemany, Cronista de Mallorca, en el qual se diu que  els  talaiots  eren  cases  i habitació de  gigants  i on  s'hi  llegeix  això que no  volem amagar  a  ningú».  A  continuació,  cita  textualment  la  referència:  «El  Doctor  Nicolás  Ferrer, sobrino de don  Juan Ferrer, canónigo de nuestra Catedral,  fue ocular  testigo del  invento de otro Gigante, que se halló en la villa de Cineu, en el año 1718. Yase en las espaldas de la Iglesia Mayor  una  casa  que mira  a  la  Plaza,  que  llaman  el  Cementerio,  la  llaman  Casa  de  Coll;  y fabricando en ella en dicho año, fué hallado un sepulcro de mármol». Hi trobaren un esquelet 

13Col∙labora: 

de 18 pams d'alt, és a dir, ni més ni menys que 3'6 m; tenia un anell en un dit que «tot  i ser home ben fet el pare del deponent,  junts els tres dits  índex, anular  i mitjà, hi posà  l'anell,  i  li venia molt balder. L'anell tenia esculpit en  la pedra un genet a cavall amb una  llança a  la mà dreta. A la capçalera tenia una làpida també de marbre, perà amb una inscripció tan rara, que no sabé conèixer els seus caràcters el Dr. Baltasar Calafat»,home que dominava  les  llengües hebrea i grega; diu el text que «por mas que forsejó huvo de confesar que no conocía aquellas cifras  o  caracteres  aunque  si  aseguraba  que  no  eran  Arábigas,  Griegas,  ni  Hebreas,  ni Egipsiacas... De  este  esqueleto,  inscripción,  y  anillo de  todo  ello  se  apoderó  el  conde de  la Aguila, y lo regaló no sabemos a quién de la corte de Madrid».  Però, a Sineu, hi ha també petjades d'altres gegants, més festius que l'anterior. Així, a mitjans del segle XVII, els jurats de la vila paguen «1 lliura 8 sous 2 a mestre Pere Antoni Real per aver vestit y adornat lo gegant per la festa de St Roch».  15. Sineu, port de mar? (Son Cleda, es Fossar)  

A  la  revista Anales de Sineu, de  l'any 1915, dirigida  per Mn.  Joan  Rotger,  hi  aparegué un  article,  sense  signatura,  però  molt possiblement  de  l'esmentat  prevere sineuer, titulat "Sineu Port de Mar?"; el text ocupava, a tres columnes, la meitat inferior de  la  pàgina,  mentre  que  a  la  meitat superior  hi  havia  un  dibuix  de  Sineu  amb l'aigua  de  la mar  que  entrava  ben  endins, amb  el  Fossar  ben  inundat.  També aparegué  a  la  revista  La  Aurora  del  18  de desembre de 1915. 

 Diu  l’article  esmentat  que  temps  enrera  Sineu  era  un  port  de mar,  i  ho  justifica  dient  que encara, avui en dia, es conserven molt de noms de lloc i malnoms relacionats amb la mar i amb sos mariners. Algun exemple d'aquest noms són: Cas Mariner, Can Copinyes, Can Remos, Can Barques, Cas Capità. A més, a  la paret de devora el monument al ciclista Alomar, s’hi poden veure  fòssil marins. Tot plegat, un caramull de proves  irrefutables que antigament Sineu era port de mar.