TARRACOSortida de camp

Filla de la guerra contra Anníbal

Diu una llegenda que Tarragona fou fundada per Hèrcules, el forçut heroi semiDéu protagonista d’algunes de les gestes més

extraordinàries de la mitologia greco-romana. En una altra versió, és el mateix Júpiter, el Déu més poderós de l’Olimp i pare d’Hèrcules, el responsable del naixement de Tarraco. Les terres de la vora del Francolí eren tan belles que Júpiter va quedar-ne meravellat i va

abandonar la seva esposa per fundar la ciutat de Tarraco.

Una altra llegenda, en canvi, atribueix la fundació a Túbal, nét de Noè; qui havia rebut l’encàrrec del seu pare, Jafet, de poblar

Europa. La llegenda diu que arribà a la Península Ibèrica, a prop de la desembocadura del riu Francolí. Allà tingué el seu primogènit, Tarrahó, en honor al qual batejà la primera ciutat

fundada a Iberia després del diluvi universal: Tarrahona.

Més enllà de la mitologia, les restes arqueològiques i les fonts clàssiques ens diuen que abans de l’arribada dels romans, un poble íber anomenat

“cossetans”, ja habitava les terres de l’actual Tarragona.

Romans i cartaginesos a la Península Ibèrica

En el segle VI aC, Cartago es converteix en la pri-mera potència del Mediterrani. La seva hegemonia, però, començarà a tremolar aviat amb el sorgiment d’una nova força: Roma, la qual en el segle III aC posseïa el control de quasi tota la Península Itàlica. Poc a poc l’espai entre elles es feia cada cop menor i el moment d’establir la supremacia en el Mediterra-ni s’apropava. Només calia una mínima excusa per iniciar la confrontació directa. I aquest motiu arribà: el control de la illa de Sicília. Tot i que els romans no eren ni molt menys una potència tan forta com Carta-go, decidiren enfrontar-s’hi i així iniciaren un seguit de guerres que tindrien conseqüències històriques universals vigents fins els nostres dies, unes guerres que portarien a Roma a la dominació mundial, i que donaren al món actual les seves característiques prin-cipals: les Guerres Púniques. Vençuts en la primera Guerra Púnica i havent perdut les illes de Sicília, Còrsega i Sardenya i qualsevol oportunitat a la Península Itàlica, els cartaginesos dirigeixen la seva mirada cap a un altre territori: Hispania. La Primera Guerra Púnica havia deixat Cartago molt empobrida i calia cercar riqueses en altres territoris. Hispania és la solució proposada pel general cartaginés Amílcar, qui mitjançant una sabia combinació de força militar i diplomàcia, aconseguirà controlar els territoris de la costa me-diterrània hispànica. A la seva mort, el seu gendre Asdrúbal prendrà el comandament i fundarà la ciu-tat de Cartago Nova (Cartagena). Però Asdrúbal serà assassinat el 221 aC i aleshores serà el general més famós de la història de Cartago qui prendrà les regnes: Anníbal Barca.

Tarraco: filla de la guerra contra Anníbal

Amb la frase Tarraco Escipionum opus (Tàrraco fou obra dels Escipions), Plini, a finals del segle I dC, ens remunta al moment fundacional de la ciutat. I és que Tarraco sorgeix arran de l’arribada dels exèrcits romans a la Península Ibèrica el 218 aC, en el marc de la confrontació bèl·lica entre romans i cartaginesos, l’anomenada Segona Guerra Púnica.

Els romans, per la seva banda, comencen a sentir-se pre-ocupats per la presència cartaginesa a Hispania. Si els cartaginesos entressin en contacte amb els gals (a l’actu-al França), també enemics de Roma, les conseqüències d’una aliança podrien ser nefastes. La prioritat del romans, doncs, consistí a mantenir separats gals i cartaginesos. Amb el pretext de protegir les colònies gregues situades al nord-est de la Península Ibèrica, els romans intervenen i obliguen a Asdrúbal a fixar la seva frontera a l’Ebre.

Però el successor d’Asdrúbal, l’orgullós Anníbal Barca, ple d’odi contra Roma, decideix trencar les relacions di-plomàtiques amb Roma i es llença a una desafiant con-questa de tota Hispania. El 219 aC conquereix la ciutat de Sagunt, aliada de Roma i això provoca l’inici de la Segona Guerra Púnica.

Roma

Cartago

Anníbal, el pitjor enemic de Roma

Anníbal comptava només nou anys d’edat quan va abandonar Cartago, la seva ciu-tat natal, per acompanyar el seu pare,

cap de les tropes cartagineses i protagonista de la primera guerra púnica, en la conquesta de la península ibèrica. Conta la llegenda que Amílcar, el pare d’Anníbal, va fer prometre al seu fill que odiaria Roma eternament davant l’altar del déu cartaginès Baal, i que aquesta promesa va marcar per sempre més la vida d’Anníbal.

Amílcar dominava ja tot el sud d’Hispania, que s’havia convertit en un gran centre econòmic, quan va morir durant l’assetjament de la ciutat d’Hélike, l’Elx actual. El seu gendre, Asdrú-bal, el va succeir i va consolidar la seva obra, bo i fundant la ciutat de Cartago Nova, l’actual Cartagena, com a capital del nou territori car-taginès a la península ibèrica. Tanmateix, pocs anys més tard, Asdrúbal va ser assassinat mis-teriosament. Anníbal tenia aleshores 26 anys i va ser aclamat per les tropes com a successor. L’Assemblea de Cartago va donar-hi posterior-ment el seu consentiment.

Anníbal havia passat molts anys a Hispania i ha-via participat en moltes batalles, primer al costat

del seu pare i més tard amb el seu cunyat Asdrú-bal; de manera que havia après molt bé a lluitar i elaborar estratègies, i havia mostrat ja als com-panys les seves qualitats com a líder.Els anys següents, Anníbal va prosseguir l’expan-sió territorial cartaginesa per la península ibèrica. El 219 aC, després de 8 mesos de setge, el gene-ral cartaginès va conquistar la ciutat de Sagunt, aliada de Roma, la qual cosa va fer esclatar la se-gona guerra púnica, un conflicte que s’allargaria durant 17 anys, fins el 202 aC.

La travessia dels Alps

La primavera de l’any 218 aC Anníbal va elaborar l’estratègia militar que el va fer passar a la histò-ria. Va creuar els Alps amb tot el seu exèrcit per traslladar la lluita al territori italià. El general car-taginès sabia que l’enemic, després que haguessin arrasat Sagunt, estaria preparat per contraatacar. Però intuïa que voldria fer-ho al nord d’Àfrica i que no s’esperaria que el gran exèrcit cartaginès aparegués a Itàlia.

Anníbal i el seu exèrcit van sortir des de Cartagena i van creuar el riu Ebre. Sembla ser que van evitar la ruta més directa, la de l’Empordà, per tal de no ser advertits pels romans de la colònia de Massa-lia, la Marsella actual. Així, van encaminar-se cap a la Cerdanya, van creuar el riu Roine, al nord de l’actual ciutat francesa d’Avinyó i van arribar als Alps a finals d’estiu.

La travessia dels Alps va ser extremadament com-plicada, tenint en compte que es tractava d’un exèrcit complet, amb avituallament, 90.000 soldats d’infanteria, 10.000 cavalls, tropes auxiliars i uns quaranta elefants de guerra. La veritat és que hi va haver moltes baixes a la tropa i es van perdre bona part dels cavalls i sobretot dels elefants, que no van poden resistir les temperatures tan baixes de la gran serralada alpina. Aquest episodi és el que més ha contribuït, sens dubte, a forjar la llegenda d’Anníbal, el general més admirat de l’Antiguitat.

Anníbal, el pitjor enemic de Roma Triomfs a Itàlia

La tardor de l’any 218 aC, Anníbal i el seu exèr-cit van arribar a Itàlia i el pànic va apoderar-se de Roma. El primer enfrontament entre ambdues forces va tenir lloc a les ribes del riu Tesino, al nord d’Itàlia. Els cartaginesos van demostrar aviat la seva superioritat i els romans van veure’s obli-gats a fugir. Poc temps després, vora el riu Trebia, els cartaginesos van derrotar novament els romans amb una emboscada d’allò més hàbil.

Van continuar avançant cap al sud i van saquejar la regió d’Etruria fins a provocar els romans que, encesos, van enviar un gran exèrcit per a contrarestar-los. La victòria d’aquesta batalla, lliurada prop del llac Trasimeno, va ser també d’Anníbal. Els romans van caure de quatre potes a la seva trampa. Les tropes cartagineses s’havien amagat i van llançar-se contra les legions romanes en un moment en què aquestes no podien fer cap maniobra, ni tan sols fugir. An-

níbal va fer presoners 20.000 soldats, tanmateix, tal i com ja havia fet ocasions anteriors, va deixar anar als presoners no romans per a posar de mani-fest que només feia la guerra a Roma.

Els romans van reunir aleshores un exèrcit extra-ordinari de més de 80.000 homes. Era el 2 d’agost de l’any 216 aC. Aquest enorme exèrcit desafiava els cartaginesos a Cannas i els homes d’Anníbal van jugar les seves cartes millor que mai. Mit-jançant una tàctica elaboradíssima, van aniquilar l’adversari en qüestió d’hores. Era el dia del de-sastre militar més gran de la història de Roma.

Una decisió equivocada?

Després de la desfeta del gran exèrcit romà a Cannas, no hi havia ningú que pogués guanyar a Anníbal en tota Itàlia. Semblava, doncs, que Anníbal podia conquistar la ciutat de Roma, però el cartaginès va decidir no fer-ho. Els seus oficials van provar de convèncer-lo, però no hi va haver manera. Un d’ells, davant la negativa del general, va deixar anar una rèplica que s’ha fet famosa: “Saps vèncer però no saps aprofitar la victòria”. Fins a quin punt és certa aquesta frase? Va prendre Anníbal una decisió equivo-cada? D’una banda, és veritat que no disposava de soldats suficients per mantenir un llarg as-setjament de la ciutat. A més, Cartago mai no va enviar-li reforços. Els únics que van anar a trobar-lo i a dur-li recursos van ser els seus ger-mans, que van morir abans de poder reunir-se amb l’exèrcit d’Anníbal.

D’altra banda, se sap també que Roma es trobava certament en una situació molt críti-ca després de Cannas, sense exèrcit i moral-ment desolada, de manera que potser sí que podria haver caigut als peus d’Anníbal.

Una altra hipòtesi fa referència al fet que Anníbal no volia destruir Roma, sinó res-taurar l’equilibri al Mediterrani. Fos com fos, el cas és que aquesta decisió va conver-tir l’Imperi Romà en el més gran imperi de l’èpo-ca i en sobirà absolut de tot el Mediterrani.

Roma contraataca

L’orgull i la perseverança dels romans foren la clau de la seva supervivència i posterior expansió. Després de la catàstrofe militar més gran de la seva història, Roma no es va donar per vençuda. Va refer l’exèr-cit i va incorporar-hi un general de gran talent, Publi Corneli Escipió, més conegut com Escipió l’Afri-cà. Aquest havia lluitat en primera línia a diverses batalles contra Anníbal i n’havia estudiat les seves estratagemes. Si algú podia vèncer el cartaginès, era Escipió. De primer va anar a Hispania a conquistar Cartago Nova i després va desembarcar a la costes africanes. Anníbal va corre a defensar Cartago. Prop de la capital fenícia, a Zama, va tenir lloc la batalla en què el cartaginès seria finalment abatut. Escipió l’Africà

Un final doblement tràgic: el suïcidi d’Anníbal i la desapa-rició de Cartago

Una vegada finalitzada la Segona Guerra Púnica, Anníbal va exercir de cap de govern de la seva ciutat natal, impulsant-ne la re-cuperació econòmica. Tanmateix, els seus opositors polítics van acusar-lo davant de Roma d’idear una conspiració. Roma el per-seguia i Anníbal va haver de fugir de Cartago per a refugiar-se a Síria i després a l’Àsia Me-nor. Finalment, l’any 183 aC, no va poder seguir fugint i va ingerir un verí abans de caure en mans de l’enemic. Cartago també desapareixeria sense deixar rastre 37 anys més tard, completament devastada pels romans.

Tarraco, una ciutat romana a Hispania

L’any 218 aC, en el context de la Segona Guerra Púnica, desembarca a Emporion (Empúries), colònia grega aliada de Roma, Gneu Escipió al comandament de les forces romanes. Immediatament es dirigeix des d’allà cap al sud amb la finalitat de controlar les terres al nord de l’Ebre. El primer enfrontament contra els cartaginesos a la Península té lloc prop de la ciutat de Cesse (antigua població ibera) identificada amb el que avui seria la ciutat de Tarragona. Gneu Escipió venç l’exèrcit cartaginès liderat per Hannó i estableix la seva base d’operacions en el territori recentment ocupat: així es produeix el naixement de la que serà una de les ciutats romanes més importants d’Hispània, Tarraco.

Capital de la conquesta d’Hispania

Un cop guanyada la guerra, els romans no es van retirar d’Hispania sinó que s’hi van quedar amb la intenció d’explotar les riqueses d’aquests nous territoris. L’any 197 aC s’establiren dues provín-cies: la Hispania Citerior i la Hispania Ulterior. L’administració de la Hispania Citerior corres-ponia a la ciutat de Tarraco, on residia el Gover-

nador. Tanmateix, encara no era considerada ni tan sols una colònia, només una fun-

dació militar.

Tarraco va créixer de forma ac-celerada durant els segles II i I

aC, i es va convertir, junta-ment amb Cartago Nova, en la ciutat més important de la Hispania Citerior. Cè-

sar hi va reunir els seus llegats durant la guerra civil contra Pompeu. Gràcies a la lleialtat mostrada pels tarragonins, Cèsar li concedí el títol de Colònia.

Va ser durant els anys 26-25 aC quan Tarraco va adquirir una rellevància més gran com a ciutat, en convertir-se en la capital del món romà. Això es deu al fet que l’emperador August s’hi va traslladar i hi va residir durant aquests anys per dirigir les campanyes contra càntabres i àsturs, destinades a la conquesta definitiva de la península. Gràcies a la presència militar, Tarraco es va consolidar com a capital de la Hispània Citerior, i va rebre un fort impuls urbanístic, una mostra del qual és el teatre i la monumentalització del fòrum local.

Esplendor

Durant el segle I dC la ciutat va créixer i es va consolidar. L’any 68, l’emperador Neró va ser as-sassinat i es va iniciar un període de guerra civil en tot l’Imperi per la seva successió. A cada regió es recolzava a un candidat. El general romà Galba va ser l’escollit per les legions romanes hispanes, mentre que en d’altres parts de l’Imperi van sorgir altres pretendents a emperador. Galba, tanmateix, va morir i aleshores les províncies hispanes van do-nar suport a Vespasià, que va ser qui finalment va arribar al poder. S’iniciava així la dinastia flàvia i un moment de gran esplendor per a les províncies hispanes.

Gràcies al suport prestat a la causa, Vespasià con-cedí als hispans els Ius Latii, a l’entorn de l’any 73. A partir d’aquell moment tots els hispans foren considerats ciutadans romans de ple dret amb tot el que això significava. Així mateix, els nuclis més importants de població, molts dels quals encara mantenien l’estatus sorgit en el moment de la con-questa, es varen convertir en municipis. Tot això va comportar la necessitat de crear una nova admi-nistració que s’adeqüés a aquesta nova realitat. Van sorgir així, sobre la base creada per August, unes importants xarxes administratives que tenien com a nuclis rectors les capitals provincials. D’aquesta

manera, Tarraco, com a capital de la Hispània Tar-raconensis o Citerior, va disposar de dos fòrums: un colonial i l’altre provincial. Al fòrum provincial se li va afegir uns anys més tard el circ, i es va com-pletar el conjunt municipal estatal.

Durant el segle II la ciutat va arribar a la màxima expressió gràcies a la construcció del darrer dels grans edificis d’entreteniment: l’amfiteatre.

Tarraco, com la majoria de centres urbans d’Hispà-nia, va ser objecte de les incursions que els francs realitzaren a mitjans del segle III. Segons ens relaten les fonts, i sembla que ho corrobora l’arqueologia, la ciutat va ser devastada l’any 260 dC, i en va resul-tar especialment afectada la zona d’hàbitat. Després d’un període d’incertesa que va representar bona part del segle III, la ciutat va recobrar el seu dinamisme a partir de la recuperació general que va suposar la pujada al poder de Dioclecià i de la tetrarquia que va establir l’any 285. A partir d’aquesta data i amb con-tinuïtat al llarg de la meitat del segle IV, la ciutat es va revitalitzar, tal i com ho manifesta la construcció de nous edificis públics, el manteniment dels espec-tacles, l’amfiteatre o la restauració d’edificis públics d’època de l’alt imperi. Amb tot, Tarraco no es va escapar de la dinàmica de transformació social, polí-tica i econòmica que va alterar la fisonomia de molts centres urbans d’occident.

La implantació del cristianisme

Un element imprescindible per a la ciutat tarda-na de Tarraco va ser se’ns dubte el cristianisme i la seva implantació. S’han transmès fins avui les actes martirials del bisbe Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi, que foren objecte de persecució i mort l’any 259. El lloc de la sepultura es va acabar per convertint en el centre eclesiàstic de Tarraco, a partir del segle V, amb la construcció d’una gran basílica funerària amb edificis annexos, entre els quals un baptisteri. Aquesta església, emplaçada als antics suburbis de Tarraco i amb proximitat al riu Francolí, va generar la construcció d’altres edificis eclesiàstics, com una segona basílica, molt propera a la primera, que disposava d’un atri i edificis agraris que s’hi vinculaven. L’anomena-da necròpoli paleocristiana que rodeja l’àrea cons-titueix un dels conjunts funeraris cristians més ben documentats de l’Europa occidental. Tot aquest suburbi cristià va acabar esdevenint un centre im-portant i dinàmic de Tàrraco.

Necròpolis paleocristiana

La documentació escrita dels inicis del segle V ens mostra una Tàrraco que mantenia estructures socials complexes, en les quals el bisbe metro-polità era el defensor de l’ordre establert, en un imperi en què Christianitas era sinònim de roma-nitas. Cal destacar, a més, la presència a la ciutat del Comes hispaniarum.

Tarraco després dels romans

Tarraco va continuar sent una de les principals metròpolis hispanes durant la monarquia visigo-da, fins que el panorama va canviar radicalment amb la conquesta de la ciutat per part d’exèrcits islàmics cap a l’any 713 i la seva incorporació a Al Andalus. A partir d’aquest moment la ciutat entra en un llarg i obscur període que no va concloure fins a la conquesta impulsada pels comtes catalans al segle XII i que va aportar el restabliment de la seu metropolitana a Tarragona.

Necròpolis paleocristiana

Activitats

La muralla romana

Les restes de la muralla de Tarraco constituei-xen el testimoni de la muralla romana més antiga d’Hispania.

La muralla va ser la primera gran construcció que els romans van dur a terme, poc després d’esta-blir-se a l’indret. Aquest assentament militar pri-migeni fou l’origen de la futura ciutat de Tarraco. Cal suposar que la primera muralla devia consistir en una simple estacada de fusta. El fet que ràpi-dament el nucli es convertís en cap de pont per l’arribada de reforços des de Roma es va traduir, en l’àmbit urbanístic, en la necessitat d’enfortir les defenses que hi havia fins llavors. Així doncs, entre el 217 i el 197 aC, es va aixecar la primera muralla de pedra. En els punts més vulnerables de la muralla s’hi aixecaren torres. L’altura dels murs era de 6 m i el gruix de 4,5 m. Les torres eren més altes. Es conserven d’aquesta època tres torres: Arquebisbe, Cabiscol i Minerva. Per les inscrip-cions íberes que hi trobem en els blocs de pedra que formen les muralles, podem imaginar que els picapedrers responsables eren locals.

L’opinió més estesa és que entorn del 150/125 aC la Muralla es va transformar força, i va créi-xer en extensió, altura i amplada. D’aquesta forma va passar a englobar tota la ciutat fins al port. Cal pensar que, a partir d’aquest mo-ment, la muralla ja no va complir una funció merament defensiva sinó que es va convertir en l’element definidor de l’espai urbà. La muralla de la segona fase presenta un basament mega-lític més baix, entre 1,5 i 2 m d’altura (una o dues de filades de pedres). Per sobre d’aquest, la construcció s’aixeca mitjançant paraments de carreus formant compartiments.

Els estudis efectuats han permès delimitar les parts més antigues de la muralla de les parts més

Segueix les indicacions per localitzar les construccions romanes més importants que encara trobem dempeus de l’antiga Tarraco, llegeix la informació a continuació i realitza les activitats indicades.

modernes, corresponents respectivament als dos períodes de construcció. En una primera etapa (finals del segle III aC) es creà una muralla de 6 metres d’alçada per 4,5 metres d’amplada, remo-delada i ampliada en una segona etapa (mitjans del segle II aC) fins arribar als 12 metres d’alça-da i els 6 metres d’amplada, aproximadament. El sistema de construcció utilitzat consistí en aixecar dos murs paral•lels separats entre sí que s’uneixen per uns murs transversals.

Actualment es conserven uns 1300 metres en bo-nes condicions, que inclouen tres torres. Es poden recórrer envoltant l’actual nucli històric de la ciu-tat pel Passeig Arqueològic, la Via de l’Imperi, el Passeig Torroja i el Passeig de Sant Antoni.

1) Localitza en els mapes de l’annex la situació de les antigues muralles.

2) Realitza fotografies de restes de la muralla més antiga i de la muralla més moderna.

3) Fotografia les tres torres que queden i localitza-les als mapes.

4) Tracta de localitzar alguna inscripció íber als blocs de pedra i dibuixa-la.

El Fòrum

En les ciutats romanes, el Fò-rum era el centre neuràlgic de totes les activitats polítiques, religioses, administratives i co-mercials. Però Tarraco no era una ciutat qualsevol: era una capital de província. Per aquest motiu necessitava de dos fò-rums: el fòrum colonial, el pro-pi de l’administració de la ciu-tat; i el fòrum provincial, on es trobaven els òrgans de govern de la província.

Al Fòrum colonial (o local) de Tarraco hi conduïen els carrers principals i s’hi concentrava tota l’acti-vitat pública de la ciutat, per la qual cosa es va con-vertir en un punt de trobada i de reunió de les elits locals. A més, s’hi va desenvolupar tota l’activitat administrativa. Va ser, en definitiva, el centre de la vida social i política de la colònia.

Tècnicament, era una gran plaça porxada on es tro-baven els principals edificis administratius i religio-sos de Tarraco, dividits en dues àrees: d’una banda, l’àrea de culte, presidida per un temple que se supo-sa que hauria estat dedicat a la Tríada Capitolina -Jú-piter, Juno i Minerva-, a Dea Roma o a l’emperador deïficat -culte imperial-, en un moment més avançat; i, d’una altra, l’àrea comercial i política, articulada al voltant de diversos edificis entre els quals desta-quen la cúria -lloc de reunió de l’ordo decurionum (Consell de la Ciutat)- i la basílica. En els porxos que circumdaven el recinte s’obrien una sèrie de ta-bernae (botigues). També era freqüent la presència en aquest espai de l’arxiu local, d’altres petits tem-ples, així com de pedestals i estàtues dedicades als membres de la família imperial i altres dignitats de la ciutat.

El Fòrum local estava situat a la part baixa de la ciutat romana, dins de l’àrea residencial, a mig camí entre l’espai administratiu provincial i el port. Està actualment delimitat pels carrers Cardenal Cer-vantes, Lleida i Gasòmetre.

El primer fòrum de la ciutat data d’època republi-cana (segle II aC) però és pràcticament desconegut. Durant el mandat d’August (al voltant del canvi d’era) es va monumentalitzar de manera important. La basílica data d’aquesta època.

Cap a l’any 73 dC, en època de l’emperador Vespa-sià, es va construir el Fòrum Provincial a la part alta de la ciutat. Tenia la funció de dirigir la província des del punt de vista polític i econòmic. L’òrgan rector de la nova xarxa administrativa va ser el Consilium Provinciae Hispaniae Citerioris (Consell Provinci-al) del qual el governador formava part activa.

El lloc escollit per establir les dependències gover-namentals va ser la part més alta de la ciutat, un espai de propietat estatal des d’època fundacional amb una extensió total que es devia acostar a les 7,5 ha.

Representació d’un fòrum romà

Fòrum colonial de Tarraco

El Fòrum Provincial s’articulava en dues terrasses aprofitant el desnivell del terreny. A la terrassa su-perior es va situar el recinte de culte imperial i sota, la plaça de representació. En una tercera terrassa es degué trobar el Circ que, construït uns anys més tard, va completar el conjunt monumental.

La plaça de representació era l’edifici des d’on es gestionava tota la província. S’hi trobaven espais tan importants com el tabularium (arxiu de l’Es-tat) o l’arca (caixa de l’Estat). Per facilitar l’accés als diversos sectors de l’edifici es van habilitar una sèrie de torres laterals que van servir de cai-xes d’escala.

El complex provincial s’articulava d’una forma unitària a través d’un eix de simetria que, en sen-tit nord-oest/sud-est, enllaçava el temple de culte imperial, a la part més alta, amb el pulvinar del Circ mitjançant una via processional que creuava longitudinalment la terrassa intermèdia. A ban-da i banda d’aquesta via es distribuïen tota una sèrie d’estàtues de les quals només es conserven els pedestals. L’estudi epigràfic ens mostra com la majoria d’aquestes estàtues es van dedicar als fla-mines imperials (sacerdots encarregats del culte imperial) després d’abandonar el càrrec anual.

El Fòrum Provincial va deixar de funcionar estruc-turalment a principis del segle V. A partir d’aquest moment, l’àrea administrativa va quedar reduïda a uns espais molt menors que són, ara com ara, des-coneguts. Pel que fa a l’arquitectura, la major part dels edificis altimperials van entrar en un procés continuat de desmantellament de murs i materials que van ser reutilitzats en la construcció dels edi-ficis civils i religiosos de la Tarraco de finals de l’època romana i de la medieval.

Representació d’un fòrum romà

Plaça del Fòrum provincial

Circ

Recinte de culte imperial

Imatges del Fòrum provincial de Tarraco

Les dimensions del fòrum provincial eren tan con-siderables que la converteixen en una de les places pública més gran del món romà. De fet, els seus vestigis s’escampen per una bona part del nucli històric. Les torres del Pretori i de l’Audiència, situades a cadascun dels extrems de la façana me-ridional, tancaven el recinte.

El Fòrum colonial està actualment delimitat pels carrers Cardenal Cervantes, Lleida i Ga-sòmetre.Les restes del Fòrum provincial s’escapen per bona part del nucli històric.

1) Situa en el mapa el Fòrum colonial. Realit-za fotografies de les restes que en queden.

2) Dibuixa la planta del Fòrum colonial, amb la situació dels edificis més importants. Situa les fotografies que has fet en la planta.

3) Localitza els edificis de l’antiga Audiència i el Pretori, i tracta de delimitar el recinte que ocupava el Fòrum provincial en el mapa de l’annex.

4) Realitza fotografies de diverses restes del Fòrum provincial i situa-les en el mapa i en el dibuix de la planta de la pàgina anterior.

Accès al Fòrum Provincial, a la Plaça de Pallol

Escales d’accés al Fòrum Provincial des del Circ. (Plaça Pallol, edifici antiga Audiència)

Mur exterior del Fòrum Provincial. Actual Plaça del Fòrum

Per accedir al Fòrum Provincial, als seus dos extrems hi havia un edifici d’escales.El de la dreta correspon a l’actual Pretori.

El circ

El circ va ser, sense cap mena de dubte, l’especta-cle de masses de més popularitat al món romà. En aquest recinte es disputaven les curses de carros (ludi circenses), tirats generalment per dos o qua-tre cavalls (bigues o quadrigues).

L’edifici es va construir a finals del segle I dC, du-rant el regnat de Domicià, i formava part del gran complex monumental provincial, del qual ocupa-va la terrassa inferior. El seu estat de conservació és excepcional.

El Circ romà de Tarraco tenia unes dimensions aproximades de 325 m de llargada i una amplada d’entre 100 i 115 m. Tenia capacitat per a 25.000 espectadors. La grada estava separada de la sorra (l’espai on es desenvolupava l’espectacle) per un mur de més de 2 m d’altura, el pòdium, que tenia la funció de protegir els espectadors en el cas que es produís algun tipus d’accident (naufragi) du-rant l’espectacle. Aproximadament al centre d’un dels costats llargs del Circ, el septentrional, i unit als edificis que conformaven el Fòrum Provincial, hi havia el pulvinar.

Un dels costats curts de l’edifici estava ocupat per les carceres, els punts de sortida dels carros, en les quals s’obrien generalment dotze cambres de sorti-da, sis a cada costat d’una porta principal. Les carce-res estaven flanquejades per una torre. Tot el sector es coneixia amb el nom d’oppidum. L’organitzador dels jocs (editor spectaculorum), que tenia l’honor de donar la sortida, gaudia d’un lloc reservat a la ter-rassa sobre les carceres, mentre que als magistrats

que controlaven la cursa, el comportament correcte dels aurigues i l’ordre d’arribada, se’ls reservava una tribuna (tribunal iudicum).

Analitzant les restes arqueològiques, podem esta-blir que el circ va estar en funcionament com a tal durant més de 300 anys, i és possible que se seguís utilitzant fins al segle VII, sota dominació visigo-da. Amb el temps, una part del circ es convertí en zona residencial i l’any 1128 una menció escrita ens el presenta com un lloc on es desenvolupa-ven activitats comercials, fires, etc. amb el nom de “Lo Corral”. El 1368, la façana del circ s’utilitzà per construir la Muralleta (una muralla que actual-ment correspon a la Rambla Vella.

Avui podem admirar les restes del circ situades entre el casc antic de la ciutat, la Plaça del Rei i l’Amfiteatre romà.

1) Situa el circ al mapa de l’annex i realitza fo-tografies de les restes exteriors i dels passadisos interiors.

L’Amfiteatre

L’Amfiteatre va completar la trilo-gia d’edificis d’espectacles (teatre, circ i amfiteatre) distintius d’una ciutat romana de primer nivell, capital d’una de les províncies im-perials. La seva construcció és el resultat de la donació evergètica d’un flamen provincial (sacerdot imperial) el nom del qual es des-coneix, però se sap que va viure a principis del segle II dC.

L’Amfiteatre es va situar fora del nucli urbà, però molt a prop de la ciutat. Aquest emplaçament no és ocasional, ja que es trobava molt pròxim a la Via Augusta, poc abans que aquesta s’endinsés a la ciu-tat, i a prop de la platja, on es descarregaven els ani-mals que havien de participar en els espectacles.

En aquest edifici es van organitzar dos tipus d’espec-tacles: les lluites de gladiadors (munera) i les lluites o caceres de feres (venationes). A més, també era l’edi-fici on s’ajusticiaven els condemnats a mort.

L’edifici és de planta el•líptica. La sorra, o espai on es desenvolupava l’espectacle, té unes dimensions de 62,50 m per 38,50 m. Tallant la sorra es trobarien les fossae. S’hi va descobrir una pintura mural dedi-cada a Nèmesis. Així mateix la sorra està separada de les grades per un pòdium de 3,25 m d’altura.

Les grades o cavea estaven dividides en tres sec-tors o maeniana. Aquestes grades es van construir retallant la roca al costat nord i recolzant-les sobre voltes a la resta de l’edifici. S’han localitzat també la tribuna, les portes principals de sortida a la sorra i una part molt petita de la façana.

L’edifici es va reformar l’any 221, durant el regnat d’Heliogàbal. Anys més tard, el 21 de gener del 259, el bisbe cristià Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, van ser cremats vius a la sorra de l’Amfiteatre. Aquest fet va motivar al segle VI la construcció d’una basílica de culte dedicada a aquests màrtirs. Durant el segle XII es va edificar l’església romànica de Santa Maria del Miracle so-bre la primitiva basílica paleocristiana.

L’Amfiteatre es va situar fora del nucli urbà, però molt a prop de la ciutat. Aquest empla-çament no és ocasional, ja que es trobava molt pròxim a la Via Augusta, poc abans que aquesta s’endinsés a la ciutat, i a prop de la platja, on es descarregaven els animals que havien de participar en els espectacles.

1) Situa en els mapes l’amfiteatre.

2) Realitza fotografies de l’edifici.

3) Localitza l’església romànica de Santa Maria del Miracle i fes-ne fotografies.

L’aqüeducte

Anomenat Pont de les Ferreres o, popularment Pont del Diable, l’aqüeducte romà de Tarraco fou construït en el segle I dC i tenia la funció de con-duir l’aigua del riu Francolí fins a la ciutat.

Tarraco va disposar en època romana de dos aqüe-ductes que abastien d’aigua la ciutat. El primer la recollia del riu Gaià a l’alçada de Pont d’Armente-ra mentre el segon procedia del riu Francolí. Hi ha la possibilitat que hi hagués un tercer aqüeducte del qual no tenim gaires dades i, per tant, no sa-bem si es tractava d’una conducció autònoma o per contra era una bifurcació de l’aqüeducte del Francolí.

Aquestes conduccions hidràuliques tenien com a missió conduir l’aigua fins als dipòsits distribu-ïdors emplaçats a la ciutat (castella aquae). Per facilitar les tasques de conducció, el traçat dels aqüeductes aprofitava el pendent natural del ter-reny. Malgrat això, hi havia moments en què els accidents geogràfics eren insalvables de forma na-tural. En aquests casos es va optar per fer passar la conducció de l’aigua sobre una estructura d’una o

més filades d’arcades. L’Aqüeducte de les Ferreres és un exemple d’aquest tipus. La seva construc-ció se situa en el segle I dC. La conducció recollia l’aigua a l’actual localitat de Puigdelfí i la conduïa fins a Tarraco. El pont de les Ferreres es va cons-truir per tal de salvar una vall natural. Consisteix en dues filades d’arcades superposades construï-des amb carreus (opus quadratum). La inferior està composta per 11 arcs de 6’30 m de llum i 5’70 m d’alçada. La superior en presenta 25 de similars dimensions. L’alçada màxima de la construcció és de 27 m i la seva longitud de 217 m. La construc-ció en arcades està coronada per una conducció per la quals circulava l’aigua i que originàriament degué anar coberta. El sòl de la construcció devia estar impermeabilitzat mitjançant un morter molt característic que evitava les fuites de líquid.

El Pont de les Ferreres es troba als afores de la ciutat, en una zona adjacent a l’autopista que va de Barcelona a Tarragona. Per veure’l l’autocar hi haurà de fer una parada. Si teniu l’oportunitat, preneu fotografies,

Annexos

Les guerres púniquesLes guerres púniques van ser les guerres entre car-taginesos i romans per a fer-se amb el poder polí-tic i econòmic del Mediterrani. Van afectar molts pobles, des del nord d’Àfrica fins a Itàlia, passant per la península ibèrica. Per tant, van representar una autèntica guerra mundial de l’època.

Primera guerra púnica (264 -241 aC)La primera guerra púnica va tenir lloc a Sicília i va allargar-se més de dues dècades. La victòria va ser de Roma, que va obtenir el domini de Sicília, Sar-denya i Còrsega i va imposar el pagament d’una gran suma de diners a Cartago com a compensació pels danys causats.

Segona guerra púnica (218-201 aC)A més d’haver-li imposat el pagament de molts di-ners, Roma havia arrabassat a Cartago les illes de Sicília, Còrsega i Sardenya, que proporcionaven molts recursos a la capital fenícia. Per a recupe-rar-se econòmicament, els cartaginesos van em-prendre la conquesta de la península ibèrica, que els podia subministrar recursos abundants. Tan-mateix, en atacar la ciutat ibèrica de Sagunt, ali-ada de Roma, els romans van exigir-los la retirada. L’exèrcit cartaginès va ar-rasar la ciutat de totes ma-neres i, conscient que això desencadenaria la guerra, va dirigir-se cap a Itàlia. Si debilitava els romans a Itàlia, els pobles sotmesos per Roma aconseguirien alliberar-se de l’opressor i n’abandonarien la defen-sa, de manera que Cartago podria recobrar el domini de Sicília i de les altres dues illes.

A més, els romans se sorprendrien que els carta-ginesos anessin a Itàlia des de la península ibèrica i hi entressin pel nord, i encara més que ho fessin tan de pressa. L’exèrcit cartaginès va obtenir grans victòries a Itàlia, però va ser finalment derrotat i desarmat i va haver de cedir les conquestes ibèri-ques a Roma.

Tercera guerra púnica (149-146 aC)Malgrat haver estat derrotats pels romans, els car-taginesos s’havien recuperat i Roma va decidir acabar amb el seu pitjor enemic d’una vegada per totes. Va declarar-li la guerra i va encerclar la ciu-tat de Cartago durant tres anys, mentre la capital fenícia resistia heroicament. En caure, la ciutat va ser cremada pels romans, que a més van prohi-bir-ne la reconstrucció. Tal era l’odi (i la por) dels romans envers Cartago.

Això ha suposat que no es conservi pràcticament res del poble cartaginès. La història de Cartago no ens arriba sinó a través dels textos romans, que van manipular-la per a justificar les dubtoses ac-cions de la seva República.

1

23

4

5

6

7

1

2

3

4

5

6

7

Fòrum colonial

Amfiteatre

Circ

Plaça del Fòrum Provincial

Recinte de culte imperial

Aqüeducte

Teatre

Tarraco romana