12, 13, 14 i 15 de maig de 2014 39CIÈNCIA I TECNOLOGIA

President i CEO: Serafí Gàzquez i MoyaSotspresident i dir. financer: Amadeu Cazador PuigResp. d’institucions, partits polítics i universitats: Jordi Dueso AlmirallAdjunta a direcció: Mireia Guerola CarbóDirecció comercial: Marc CampinsCoach: Joan Carles Folia Torres

Direcció de redacció: Rosa Sariñena IborraCap de tancament: Mireia Prat DuranCap de NEWTdigital: Xavi Calvó MazorriagaPeriodistes: Mercè Folch Titó, Laura Alastruey Arnan, Zuriñe Martín Cazorla, Mireia Prat DuranLa contra: Montse Puig i Jorge FloresEntreteniments: Josep Hierro i Ubach

Col·laboradors: Marc de la Torre, Oriol Marcet, Artur Martínez, Andrés Aragoneses, Isaac Camps, Toni Hernández, Joseba Quevedo, Andreu Enrich, Iñaki Bustínduy, Lluís Garrido, Daniel Ollé, Javier de Agustín, Isaac Meler, Cristina Mora, Final de Trajecte: Núria Casanovas, Anna Fernández, Anna Brullet.Il·lustracions: Dani Zarzuelo

Ressenyes: Oriol González, Cesc Llaverias, Synusia, Abacus Terrassa. Casa del llibre.Correcció lingüística: Berta Homs i CorberaFotografia: Marta Balaguer Comas, Lydia CazorlaMaquetació: Mireia AlcarazDisseny editorial: Julio Estrela Arenas Distribució: MarinaBCN Distribucions

Dipòsit legal: B-25860-2013

Sota les llambordes hi ha el ventallIsaac Camps Geòleg i editor científic

Les cinc ciutats més po-blades de Catalunya són Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat, Badalo-

na, Terrassa i Sabadell. Per què aquestes i no unes altres? Tenen algun punt en comú que ho hagi determinat així?

Si ho pregunteu a un científic social probablement us donarà arguments històrics, econòmics, socials… però jo us remetré a un fet radicalment pretèrit, a un fac-tor geològic anterior a l’existència dels primers pobladors: les cinc ciutats estan edificades sobre ven-talls al·luvials.

Un ventall al·luvial, o con de dejecció, és un cos de sediments constituït pels arrossegalls trans-portats per un curs d’aigua tor-rencial. El curs alt d’una riera, a la muntanya té un pendent elevat que dóna a l’aigua prou energia com per transportar en massa grava, sorra i argila. Quan arriba a la plana, el pendent disminu-eix, l’aigua perd força i diposita la seva càrrega formant una extensa rampa de sediments. Gran part de Barcelona, L´Hospitalet i Badalona estan edificades sobre la coalescència de petits ventalls al peu de Collserola i la Serralada de Marina. Terrassa i Sabadell són sobre el ventall de la riera de les Arenes, un con de dejecció allar-gat que té l’àpex a Matadepera i que arriba fins a Ripollet.

Els ventalls tenen una topogra-fia bastant suau, oberta i unifor-me, només alterada per riuades de menor entitat que els travessen longitudinalment. Fundar sobre ells una ciutat té avantatges i inconvenients. Conformen terri-toris fèrtils fàcils de conrear, pas-turar i comunicar. Poden expan-dir-se sense obstacles topogràfics remarcables i per això les ciutats més grans de Catalunya estan sobre ventalls. Però paguen dos preus molt cars: el risc de rierades i que en una plana és més difícil defensar-se de l’enemic. A Bar-celona ho van resoldre edificant la ciutat romana sobre el Mont Tàber, un petit turó de roques antigues que sobresurt com un

illot uns pocs metres per sobre del pla de Barcelona. Al pla de Terras-sa també hi ha dos petits illots de materials antics que sobresurten sobre el ventall de la Riera de les Arenes: el Turó de l’Argila (al cim del quan hi ha Can Colapi) i el Puignovell (on hi ha la CECOT). Però els dos nuclis històrics de la nostra ciutat, Ègara i la Vila del Palau de Terrassa, van obviar aquestes atalaies i van seguir una altra estratègia vàlida: assentar-se entre dos torrents que els feien de fossat naturals.

La confluència del torrent Monner i el torrent del Vallpara-dís conforma una mena de proa. Aquí es fundà el poblat ibèric d’Ègosa. El segon cas és molt més interessant perquè la trans-formació urbanística ha esborrat els antics torrents i no és evident. Sembla ser que durant el neolític

ja hi havia algun tipus d’assenta-ment a l’entorn del l’actual plaça Vella, entre la riera del Palau (la rambla d’Ègara) i el torrent del Rossinyol (o de Can Santllehí). El Torrent del Rossinyol naixia al pla del Bonaire, passava per l’actu-al camp del Terrassa FC, la plaça Rosa Mora (on es poden veure restes del seu talús en els patis de les cases del costat oest), el passeig de les Lletres (davant de la Bct es pot observar el desnivell de l’anti-ga riba est), el carrer Pantà, el car-rer Gavatxons, pel costat oest de la plaça Vella, el carrer Mosterol… i més enllà.

Aquest assentament va perviure i créixer amb el temps, fins arribar al s. XIII en què trobem un recinte fortificat amb muralla i fossat. Les excavacions dels anys 90 en han donat un visió bastant acurada de com era el fossat i el seu probable

traçat. Tenia una amplada de 5-6 m i una fondària mitja de 3,5 m, tenia un traçat més o menys tra-pezoïdal, bastant irregular, i pro-bablement, no donava tota la volta a la muralla. I és aquí on entra de nou la geologia per explicar-nos algunes coses.

El tram sud del fossat anava més o menys per sota les cases del carrer del Vall (d’aquí el nom), i connectava el torrent del Ros-sinyol amb la riera del Palau, on presumiblement s’acabava. El tram nord del fossat discorria pel raval de Montserrat. En arribar al carrer de la Unió girava cap el sud, i davant de l’antiga FECSA tornava a gira en angle recte de nou per anar a acabar a la riera del Palau.

El tram est era una mica sinuós i anava de l’antic Ajuntament de Terrassa, per sota les cases del cos-

tat oest del carrer Gavatxons, la plaça Vella (al paviment de la pla-ça s’ha simulat el traçat del fossat, la torre sud del portal i, mitjan-çant unes fustes, el possible pont per salvar el fossat) i sota les fin-ques de la banda oest del carrer de l’Església. És a dir, que hàbilment es va aprofitar el tàlveg del tor-rent del Rossinyol per construir la defensa. D’aquí la seva sinuositat. Però el que era bo per una banda era dolent per una altra. És sabut que al nostre país un torrent pot baixar sec durant anys i de cop volta fer una ensulsiada. Els veïns de Terrassa estaven obligats, sota multa, a mantenir el fossat lliure de sediments i deixalles.

Però arribà un punt en què la muralla i el fossat eren un obsta-cle pel creixement urbanístic de la ciutat. El segle XVI el rei Carles I concedí el privilegi d’aterrar la muralla i reblir el fossat. Les exca-vacions arqueològiques demos-tren que abans d’omplir-lo passà un període de temps en què els vilatans deixaren de netejar-lo i la natura feu la seva. Els trams estu-diats del fossat est mostren que abans dels abocaments humans hi ha una capa de sediments del tipus debris flow, això és, una colada de fang amb còdols suspesos diposi-tada a gran velocitat. Aquest tipus de material és propi d’una riera-da sobtada i violenta que va ser canalitzada pel propi torrent del Rossinyol que reclamava la seva antiga llera. Però com havien fet acabar el torrent en un cul-de-sac, l’aigua s’hi estanyava. La prova d’això és que sobre la colada de fang hi ha una capa de troncs i branques en estat de semicar-bonització, un dipòsit típic dels ambients palustres. I per sobre, terres i runes abocades

Aquests sediments contrasten amb els que es dipositen contem-poràniament al fossat del Raval, on pràcticament no es troben materials naturals i com a molt, entre abocament i abocament de runa, hi ha petites capes de sorra i fang decantats, típics dels bassals que es formen després d’una pluja.

Seria més romàntic trobar-se sota una platja sota les llambor-des. Però un ventall al·luvial no és menys interessant.

La topografia dels ventalls és suau, oberta i uniforme, només alterada per rieres petites que l’atravessen. Foto: Redacció