M

PUBLICACIÓ MENSUAL GRATUÏTA Plaça Berenguer el Gran, 1 - 08002 - BARCELONA N^ 7 ESTIU 1992

^

SUMARI • Crònica Mercats municipals: La renovació dels mercats muni­cipals inclou actuacions discuti­bles que suposen privatitzar equipaments públics Pàgina 5.

Presons a la ciutat: Els veïns sempre s'hi han oposat, però també cal tenir en compte els avantatges de la situació de les presons dins la ciutat. Pàgina 6.

Dossier Legalització de les drogues La prohibició del consum de drogues és la causa de la major part dels problemes produïts per la drogaaddicció Pàgines 9 a 12.

• Viure Barcelona Barcelona, camina... per on puguis: L'associaicó Barcelona Camina vol defensar els drets dels vianants Pàgina 14.

• Història Història de Barcelona en còmic: Uns dibuixos atractius però un guió que oblida els barris. Pàgina 16.

• Vida Associativa Aluminosi: L'aluminosi és responsabilitat de l'Administració, que s'ha de comprometre a trobar solucions efectives i concretes. Pàgina 17.

ENTREVISTA

Toni Albiol, pescador

Toni Albiol, patró d'una bar­ca de pesca de la Barceloneta, ens paria del treball dels pescadors i dels problemes amb que es troben al port de Barcelona.

Pàgina 13

2 CARRER Estiu 92

Edita:

Federació d'Associacions de Veins de Barcelona. Plaça Berenguer el Gran, 1, 3r. 2a. 08002 Barcelona Telèfon: 319.60.89 / 310.63.52 Fax: 319.79.41

Consell de redacció: Ernest Alós, Roser Argemí, Andrés Naya

Fotografia: Miguel López

Portada: Carlos Gàflez

Consell Assesson Aivna Alabart, Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Joan Costa, Eduard Delgado, Xec Febrer, Jordi GasuU, Josep Ramon Gómez del Moral, Joan B. Isart, Alfons López, Oriol Martí, Pep Martí, Pep Martínez, Mariano Messeguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Constantí Ortega, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Sagarra, Prudenci Sanchez, José Manuel Salgado (Nou Barris), Mercè Tatjer, Ole Thorson, Pau Vinas (Sant Andreu), Goya Vivas.

Han participat en l'elaboració d'aquest número: César Aguado, Marc Andreu, Carol Biosca, Juanjo Caballero, Montse Cabo, Xavi Cafiadas, Edmond Castell, Mercè Costa, Joan B. Isart, Juanito Garrafa, Antoni Gisbert, Ramon Gómez, Pedró Maduefïo, José Molina, Lluís Puig, Albert Recio, Enric Tello, Tamayo, Ernest Udina, Jordi Vila-Abadal, Pau Vinas, Roc Parés.

Disseny i producció: Edicions Sibil.la Josep Tarradellas, 31,4rt. 08029 Barcelona Telèfon: 4191341 Fax: 4870562

La FAVB no està necessàriament d'acord amb les opinions que s'expressen als articles signats per particulars o col.lectius. Qualsevol reproducció total o par­cial del contingut d'aquesta revista haurà de fer esment del seu autor i origen.

Imprès en paper ecològic de 55 grams de Papefera Echezarreta, SA.

L'edició d'aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col.laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya.

Aquest número té un tiratge de 20.(X)0 exemplars, i la seva distribució és gratuïta.

EDITORIAL Els piquets d'en Corcuera Va ser el 25 de maig. La concentració de la plaça de Sant Jaume s'havia acabat. La Generalitat i l'Ajuntament havien recollit les nostres reivindicacions, relacionades amb el greu problema de l'aluminosi.

Quan els dos mil manifestants ja se n'havien anat de la plaça, quan ja s'havien endut els empostissats i els altaveus, uns quants dirigents del moviment veïnal vam ser abordats per policies de paisà en diferents llocs dels voltants. No tan sols ens feien identificar, sinó que a més a més es van anotar totes les dades del DNI, i posaven especial èmfasi que l'adreça que hi constava fos "l'actual". Ens feren la fitxa ben complerta.

Els vam recriminar que actuessin d'aquella manera. I els vam preguntar per què ens identificaven quan durant l'acte tots havíem actuat púbUcament, amb noms i cognoms.

La seva resposta fou si coneixíem la Llei Corcuera. I van afegir cjue complien ordres, que els havien manat d'anar allà per esbrinar de quins temes s'hi parlaria i qui n'eren els dirigents.

Vam sentir una gran tristesa. Tots recordàvem les imatges dels celebres socials. 1 la Llei Corcuera, que cjuan les Corts l'aprovaren ens asseguraven que era només per perseguir narcotraficants i terroristes, ara ells la feien servir per espiar, controlar políticament la concentració i reprimir policialment, fitxant-los, els seus dirigents.

Vam ser tractats com a delinqüents. L'operació estava ben planificada. Els policies havien assistit a la concentració i després van seguir alguns dels seus participants fins la mateixa porta de la seu de la FAVB.

Aquesta situació planteja un greu precedent. L'aplicació de la Llei Corcuera confirma tots els nostres temors: es cruament una retallada de les llibertats individuals i col·lectives.

Per l'actuació policial d'aquell dilluns hem sentit tristesa, indignació i vergonya. Cal aclarir de qui és la responsabilitat. Els piquets d'en Corcuera no fan cap favor a la democràcia.

Bones vacances LA VEU DEL CARRER tomarà a sortir el mes de setembre, i estem preparant un núme-

« ro especial dedicat a la Barcelona Olímpica. Així doncs, LECTOR, LECTORA, BONES VACANCES.

LA CIUTAT EN XIFRES Entre 1988 i 1991 s'han construït a Barcelona 5500 places hoteleres al marge del pla

municipal d'hotels i sense necessitat de disposar de requalif icacions especulatives de terrenys públics. Tot indica que ara en sobraran.

Emplaçament

Diputació 262 Pau Claris 150 Rosselló 249

Poeta Cabanyes 5-7 Diputació 6 Total 1988: 5

Places hoteleres

197

287 230

124 150

988

Emplaçament

Gravina 5-7 Gran Via 647 Av. Roma 23

Pelai 20 Carme 20 Pelai 22 Total 1989: 6

Places hoteleres

86 272

42 41

111 148 700

Emplaçament

Gran Via 574

Rambles 122 Sardenya 170

Casp 13 Pelai 13-39

Gran Via 327 Marquès Argentera 11

Bailén 4-6 Joan Güell 199 Pss. Gràcia 73 Consell de Cent 74 Castillejos 340 Vila Olímpica Diagonal Center Total 1990: 14

Places hoteleres

71

308 497

132 204

88 151

260 105 150 51 45

1028 200

3.290

Emplaçament

Aragó 591 Nicaragua 47 Rambles 124

Balmes 142

Places hoteleres

87 140 54

146

Equador 20 | 96 Total 1991: 5 523 Total 1988-91: 30 5.501

SUMARI CRÒNICA

La sida és una malaltia que afecta ja 8 de cada 10.000 barcelonins, i cada cop es posa més de manifest que tothom hi està exposat. Pàgines 3 i 4.

Les consultes i queixes que ha rebut l'assoaació Infor­mació i Defensa del Soldat des de la seva fundació demostren les difícils con­dicions en què es desen­volupa el servei militar. Pàgina 5.

L'existència de presons dins la ciutat, que ha tin­gut sempre l'oposició veï­nal, té avantatges per als f resos i les seves famílies.

àgina 6.

La modernització de l'ofer­ta dels mercats muiúcipals no pot suposar la privatit-zaaó d'espais públics. Pàgina 7.

Imatges de la Rambla. Pàgina 8.

DOSSIER

La legaützadó del consum de drogues: articles de Jordi Vila-Abadal, Antorü Gisbert i Albert Recio. Còmic de Tamayo. Pàgines 9 a 12.

ENTREVISTA

Toni Albiol, un dels pocs pescadors que surten cada dia del port de Barcelona. Pàgina 13.

VIURE BARCELONA

L'assodació Barceloruí Ca­mina engeça una cam­panya per millorar la quah-tat de vida dels vianants de la nova Barcelona. Pàgina 14.

HISTORIA

El llibre en forma de còmic que explica la història de Barcelona s 'oblida del

Faper dels barris. àgina 16.

VIDA ASSOCIATIVA

L'aluminosi és responsabi­litat de l'Estat, que s'ha de comprometre a trobar solu­cions efectives i concretes. Pàgina 17.

Les instaI.lacions olímpi­ques construïdes al Poble­nou podrien quedar veta-des a l'esport de base i als clubs esportius del barri. Pàgina 18.

F=E D'ERRADES

Al número 6 de La Veu dd CARRER, pàg. 6, vam pnibli-car un article sobre "Les tres barcdonesquevan votard 15 de març" on dos símbols del plànol 2 estan invertits: i I quadratí blanc guanya CIU amb menys del 50% (Raval, Ciutat Vella...) ^ ^ quadratí en tramat guanya CIU amb més del 50% (Sarrià, Sant Ger-vasi...)

Estiu 92 CrARRER 3 La sida afecta 8 de cada 10.000 barcelonins

A Ciutat Vella, la xifra de malalts és de 27 per cada 10.000 habitants. El col·lectiu més afectat és el dels drogaaddictes per via

intravenosa.

Aquest reportatge pretén fer una introducció a una malaltia que és al carrer i a les converses de tothom, ma lau radamen t no sempre amb el nivell de coneixement que caldria per parlar-ne amb rigor i per actuar-hi efectivament de forma preventiva. Les gràfiques mostren l'evolució de la incidència i la mortalitat de la sida a Barcelona des de 1981 per semestres, la incidència actual i la distribució de la malaltia als 10 districtes de la ciutat segons les conductes que han afavorit el contagi, el sexe i l'edat.

César Aguado/Edmond Castell

Tot i que la primera imatge que es va difondre de la sida la ider\tificava com la pesta dels homosexuals, l'anàlisi de les dades de la malaltia a Barcelo­na demostra que només un 30% dels malalts tenen con­ductes homosexuals i que la via de contagi heterosexual no deixa d'incrementar-se. Les dades sobre la sida a Barcelo­na fan patent una altra pecu­liaritat: el grup més afectat és el dels drogaaddictes per via intravenosa, sobretot als dis­trictes on la malaltia té un efecte més estès (Ciutat Vella i Nou Barris).

A la primera gràfica es po­den veure els casos de sida nous (el que els tècnics en diuen incidència), que inclou el nombre de malalts diag­nosticats i els morts durant cada semestre entre 1981 i 1991. La xifra sobre cada barra indica la proporció de morts, amb data d'avui, del total de persones a qui van diagnosti­car la sida durant el trimestre corresponent.

Augment entre 1987 i 1988

Podem veure com els ca­sos detectats augmenten ràpi­dament a l'entorn del 198/ i 1988, potser a causa de l'am­

pliació de la definició de sida

aue va fer l'Organització Mun-ial de la Salut, (OMS), el 1988.

A la gràfica sembla que últimament s'estabilitzi 1 ex­tensió de la malaltia, però segurament les xifres defi­nitives de 1991 i comença­men t s de 1992 no baixa­ran, perquè encara es poden detectar casos or ig inats aleshores.

L'estabilització del nombre de morts en els darrers semes­tres potser és d e g u d a al t rac tament amb AZT, un medicament que només retar­da la malaltia però que no la cura, fet pel qual la mortalitat continua essent alta.

A més, cal tenir en compte que la sida és una malaltia amb un període de desenvo­lupament llarg. Els malalts pateixen primer la infecció del virus sense que els símptomes que condueixen a la fase ter­minal es manifestin d'im­mediat. Així que la proporció d'afectats és més gran que la que apareix a les estadístiques, sobretot en les dates més recents.

Distribució per sexe, edats i grups de risc

La divisió primària de la població es fa segons l'edat i el sexe. Es pot observar que la

piràmide d'edats (gràfica 2) està molt decantada cap a l'esquerra, és a dir, que la sida a Barcelona és una malaltia que afecta sobretot els homes (en proporció de 5 a 1). A més, trobem que les barres situades més amunt de la base de la piràmide són més llargues. Això vol dir que la sida és una malaltia d'adults, i sobretot d'adults joves.

Per què el grup més afectat es troba entre els 20 i 40 anys? Perquè els drogaaddictes per via intravenosa tenen un risc molt elevat de contagi quan utilitzen diverses vegades una mateixa xeringa, a causa del contacte que es produeix en­tre els fluxes sanguinis dels diferents individus. I precisa­ment aquest grup és avui en dia el més nombrós dintre del total d'afectats per la sida, tant pel que fa als homes (46%) com a les dones (75% del total dels respectius sexes). I aques­ta és una població jove, entre 20 i 40 anys, perquè no fa gaires anys que l ' h e r o ï n a es va introduir al nostre país i pel desgast físic, que fa difícil que els ianquis arribin a edats

avançades. En canvi, els homosexuals

masculins, que són un 39% dels homes amb sida, els trobem des dels 20 anys fins la vellesa.

Al marge d'aquests grups majoritaris, n'hi ha d'altres: els heterosexuals, dels quals hi trobem un percentatge petit però que creix lentament i es repar te ix per igual ent re homes i dones (potser es tracta d'un grup tancat). També són pocs els hemofílies, i es dóna algun cas a edats joves. Si passem als menors, veiem que la principal (i preocupant) cau­sa de transmissió de la malaltia és la via perinatal, el contacte entre la mare i el fetus.

Casos de sida per districtes

Per últim, podem veure la distribució de la sida segons la distribució als 10 districtes de Barcelona. És interessant ob­servar com la proporció entre malalts drogaaddictes per via intravenosa i homosexuals, que a nivell de ciutat és d'un 51% i 33% respectivament, varia segons els districtes. A més, interessa analitzar la població afectada en referència a la població global del districte. Amb aquests parà­metres es poden fer quatre grups:

Ciutat Vella. Es el més proper a la proporció mitjana entre els malalts que han adquirit el virus per compar­tir xeringues i els que ho nan fet a través de pràct iques homosexua ls : 55-28%. En canvi, és el districte més cas­tigat, amb 27 malalts per 10.000 habitants.

Sants-Montjuïc i Les Corts. Hi augmenta la proporció d'individus amb via de conta­gi homosexual però encara hi predomina la població afecta­da drogaaddicta. La relació és d'un 45% de drogaaddictes i un 36% d'homosexuals. Les taxes d'incidència són baixes, de 6 a 9 malalts per 10.000 habitants.

Eixamjple, Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia. Hi predomi­nen els contagiats per con­ductes homosexuals f40% dro­gaaddictes i 45% homosexuals masculins). Les taxes són més elevades que en el cas ante­rior, entre 8 i 11 per 10.000 habitants.

Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí. Aquí predomina molt

el g r u p d 'afectats d ro ­gaaddictes: 60% drogaaddic­tes per un 25% d'homosexuals. El cas més extrem és el de Nou Barris, amb un 67% dro­gaaddictes i un 15% d'homo­sexuals. Les taxes oscil·len entre 7 i 9 malalts per 10.000.

Drogaaddicció i barris obrers

De tot això es pot extreure que la drogaaddicció per via intravenosa va molt lligada als barris obrers i marginals, on és la via de contagi majoritària. Cal destacar el greu problema de Ciutat Vella, on s'arriba ja a prop del 0.3% de malalts de SIDA respecte al conjunt de la seva població.

Evolució futura

Però hem de tenir en compte l'evolució de la ma­laltia, perquè les taxes al voltant del 8 per 10.000 que avui tenim a la resta de Barce­lona eren les normals a Ciutat Vella fa només 3 anys. La con­clusió més evident és que la solució no pot ser la marginació de grups que ja estan massa marginats, sinó les mesures preventives. Mesures que han de dur-se a terme dins d'un programa de prevenció i con­trol que arribi perfectament tant a grups específics com els hemofílies i a les persones que mantenien conductes que fins ara semblaven més arriscades (drogaaddictes, homosexu­als), com als altres col·lectius susceptibles de patir la infecció per via heterosexual.

Les dades estan extretes dels butlletins trimestrals "SIDA a Barcelona" del Servei d'Epide-mologia de l'Institut Municipal de la Salut. Agraïm la col.laboració del doctor Joan Caylà.

EVOLUCIÓ DE LA INCIDÈNCIA I MORTALITAT EN LA SIDA. RESIDENTS A BARCELONA.

(1981-31 DE DESEMBRE DE 1991)

N.CASOS

«i-2«4-iaB-ise-2 aa-iee-!«7-i sr- iaa- i aa-aat-t at-sao-iao-i t i - i 91-2 SEMESTRE

L** xifria •xpr·aaad·· tn ptroantatgaa lan rafarinol* a It ItUlltat dal acmtatr* oorraa-pontnt daUotada • 10/04/92. La latalltat global tn agutata data ha tatat dat «3,08%

Distribució de casos acumulats

de SIDA a Barcelona ciutat a

1 d'abril de 1992

n

Homes

25 20 15 10 -d

5^60

50-55

45-50

<.0-í,5

35-40

iJ-35

25-30

20-25

15-20

10-15

5-10

0-5

Dones

D. 10 15 20 25 •/.

Gràfica Gràfica 2

DISTRIBUCIÓ DELS CASOS DE SIDA A BARCELONA

PER EDATS I GRUPS DE TRANSMISSIÓ A 1. IV. 1992

100 T

80

60

iO

2 0 • •

ÜD

usuaris de drogues per via parenteral

liomosexuals no UDVP

altres casos

0-10 10-20 20-30 SO-iO 40-50 SO-tO 60 o.

ü z O X ü

Gràfica 3 Gràfica 4

4 CARRER Estiu 92

<

ü z O OC

ü

La sida al món

= -=é?̂ ^_^ '^í^^

La sida és una pandèmia mun­dial que, detectada a finals dels anys 70 i diagnosticada el 1981, el 1990 arribava ja a tenir infectats pel v i rus VIH (únicament portadors) un mínim del 0.02% de la població mundial segons l'OMS; això representa uns 10 milions d'nomes, dones i nens.

És molt probable que la malaltia s'originés a l'Àfrica, i la difusió des d'acpesta àrea s'ha produït molt ràpidament de ciutat en ciutat. Això és el que els geògrafs anomenen difusió jeràrquica, que es mou lentament cap a dalt (de ciutat petita a gran) però ràpidament de dalt a baix (de ciutat gran a les zones petites que depenen

d'ella). Així, des d'Àfrica, la malaltia ha arribat fortament als centres met ropol i t ans mundials que trobem a Estats Units i Europa.

Hi ha dos tipus de sida al món: a l'Àfrica, d'on és ori­ginària la malaltia, en situació de subdesenvolupament. 1 al món occidental, on es diag­nostica i es prenen mesures en contra, cosa que és viable perquè es tracta d'una societat rica; el cert és que els científics han aconsegui t frenar la difusió de la malaltia a llocs com Holanda i els països escandinaus.

A l'Africa són les classes dirigents, que es mouen més, les més afectades..En la pobla­

ció en general es comptabi­litzen els infectats per sobre del 5%. És important saber que a l'Africa la infecció es dó­na sobretot entre heterosexu­als, i això significa que afecta per igual homes i dones.

A la nostra societat occi­dental s'ha produït inicialment una difusió ràpida de la sida entre determinats col·lectius relativament estancs, que man­tenien conductes que faciliten el contagi i no utilitzaven o no tenien accés a les mesures preventives necessàries. La malaltia comença ara a sortir d'aquests col·lectius, de ma­nera que no és descartable la possibilitat d'una àmplia pan­dèmia.

Què és la sida? Anomenem la malaltia Sín­drome d'InmunoDeficiència Adquirida. Es tracta doncs d 'una malalt ia infecciosa, produïda pel virus VIH (Vi­rus d'Inmunodeficiència Hu­

mana), que ataca el sistema immunitari de les persones i permet el desenvolupament de diverses malalties, ciue són les que poden portar a la mort perquè el cos es queda sense

defenses. Així, la infecció pel virus

VIH no és la malaltia pròpia­ment di ta , s inó el factor necessari per desenvolu­par diverses patologies. Es diferencien tres fases de la sida:

1. Infecció pel VIH. Són els portadors del v i rus , cir­cumstància que es detecta per la presència d'anticossos. No són, però, malalts.

2. Fase transitòria en la qual es desenvolupen símptomes d'afebliment del sistema im­munitari.

3. Sida. El virus esdevé actiu i es desenvolupen una o d iverses infeccions opor­tunistes i determinats tipus de càncer.

Un cop definida la SIDA i veient el VIH com el seu agent infecciós, és necessari aclarir també les vies de transmissió del virus, que són tres:

1. Fluxes sexuals (semen i fluix vaginal)

2. Fluxes sanguinis 3. Via perinatal (intercanvi

de fluxes entre la mare porta­dora i el fetus).

Finalment, i com que ara per ara no hi ha cap vacuna, cal informar també de les mesures preventives per ta­llar cadascuna de les vies de transmissió:

1. Utilització de preser­vatius.

2. Utilització de xeringues no reutilitzables.

3. Contracepció en mares portadores.

Adreces d'interès Associació Ciutadana anti-SIDA de Catalunya. Carrer Sepúlveda, 181. 08011 Barcelona. Telèfons: 254.71.93 i 207.46.72.

ACTUA. Associació de persones que vivim amb VIH. Apartat de Correus 12143. 08080 Barcelona. Telèfon: 237.03.43.

Centre de Prevenció i Cont ro l de Mala l t ies de Transmissió Sexual Generalitat de Catalunya. (Anàlisi gratuïta VIH). Avinguda Drassanes, 17-21. 08001 Barcelona Telèfon: 241.29.97 Horari: de 8h. a 15h. Donen números de 8h. a 9.45h. Stop Sida. (Coordinadora d'Iniciatives Gai) Carrer Carolines, 13. Entresol 2a. 08012 Barcelona Telèfon: 237.70.70 De 19 a 21 hores, dilluns a divendres.

Paco Candel, un merescut homenatge Joan B. Isart

Paco Candel, un home entre tants, un lluitador infatiga­ble, un dels altres catalans, un treballador social· un de­fensor dels drets dels homes i de les dones, de les capes socials populars...

La seva lluita vol dir sacrifici, dedicació, i estar convençut que val la pena treballar per un món just i més humà.

En Candel escriptor, des-

f rés el polític, i sempre home social disposat a fer

alguna cosa pels seus, pels barris més necessitats, i a defensar les llibertats i els drets humans.

El recordem encapçalant aquelles primeres manifes­tacions en plena dictadura, junt amb d'altres companyes i companys que eren bru­talment colpejats per les forces d'ocupació. Aquest era i és en Paco Candel.

Per això el divendres 29 de maig, al seu barri, Paco Candel va ser motiu d'un calorós i merescut homenat­ge per les més de 300 perso­nes que, aplegades en un sopar al polisportiu de la SEiATalaZ ona Franca, vam anar a homenatjar el nostre amic. Molta gent senzilla i amics personals, les asso­ciacions de veïns i entitats del barri, la FAVB, i també les institucions. Ajuntament i Generalitat, amb la pre­sència del President Pujol i l'Alcalde Maragall. No hi faltaven, tampoc, polítics i vells amics com en Gregorio López Raimundo i en Josep Benet, entre d'altres.

Després de l'àpat vin­

gueren els parlaments; llàs­tima que el so era molt deficient i es feia difícil de seguir-los. Tothom volia ser-hi 1 dedicar-li unes paraules, abraçar-lo i deixar-li alguns motius de record. L'amic, el venerable Paco Candel, en­cara que l'emoció l'anava en­vaint, ens va obsequiar amb un petit parlament. No va ser altra cosa que dir-nos que havia valgut la pena de dedicar la seva vida a una causa tan noble com treballar pels seus, pels barris més deprimits, per un poble que l'estima, i per una gent que l'ha motivat constantment a fer la seva feina, a estimar, sofrir i avançar per una societat millor.

Tot aquest bagatge ple de vivències ha estat el ferment de la seva obra es­crita que, amb senzillesa narrativa, ha sabut trans­metre el seu missatge social a tots els catalans, sense dife­rència de llengua, procedèn­cia, sexe o condició social.

Per això crec merescuda la proposta que la biblioteca del parc de Can Sabaté de la Zona Franca porti el nom de Francesc Candel.

Paco, el teu no és un homenatge més. És la res­posta popular a la teva tasca social i a una obra que conti­nua; a la teva fidelitat al poble i als amics i companys que t'estimen i que aquesta nit així ho han volgut testi­moniar.

A l'anüc, al treballador infatigable, al polític honest, a l'escnptor narrador de tan­tes vivències, al sempre vene­rable Paco Candel: per molts anys, segueix treballant.

Estiu 92 CARRER 5

Informació i defensa del soldat

Les consultes que ha rebut l'associació Informació per a la Defensa dels Soldats composen un retrat dels traumes i problemes que

suposa el servei militar obligatori.

<

ü Z O OC

ü

Redacció

En les darreres setmanes, els problemes que suposa tant complir el servei militar com exercir el dret a no anar a files han tornat a ser actualitat. El fiscal general de l'Estat ha donat ordres perquè els fiscals reclamin condemnes més altes per als insubmisos. Molts dels seus subordinats, com els de Barcelona, s'hi han negat. Però no només els objectors i in­submisos es troben amb perse­cucions: també els reclutes pateixen les nefastes condi­cions de la vida militar: suïci­dis, accident i maltractaments que, quan arriben al tribunal, poden acabar amb sentències que consideren que cremar un soldat amb alcohol és "una broma entre companys."

La memòr ia de les activitats de l'oficina d'infor­mació del soldat permet fer-se una idea de les preocupacions dels soldats, dels quintos i dels seus familiars. Totes les con­sultes que ha rebut tenen un interès clar: no fer la mili.

Reclutament

L'oficina ha rebut 190 con­sultes per temes relacionats amb el reclutament, incloent les pròrrogues, exclusions i objecció de consciència. Els responsables valoren que aquest nombre de consultes respon a la "desconfiança existent en els organismes

Roc Parés

Des de la seva constitució el febrer de 1990, l'associació Informació per a la Defensa dels Soldats ha anat establint una xarxa d'advocats especialitzats en la

legislació militar i ha rebut consultes de tot tipus al seu local, al Casal de la Pau (carrer Cervantes, 2. Telèfon: 318.39.94). L anàlisi de les consultes que ha

atès són una bona mostra dels problemes que afecten els joves que han de complir el servei militar obligatori.

oficials i la caixa de reclutament". S'han posat re­cursos per la denegació de pròrrogues. La memòria d'IDS considera que les arbitrarietats a l'hora de decidir les exlu-sions mèdiques són una cau­sa d'indefensió i insegure­tat.

Accidents

La causa dels accidents es pot trobar en la inexperiència dels soldats i en el tracte que se'ls dóna. La memòria de Ï'IDS assegura que la simulació de situacions de guerra "porta

molts cops a paranoies de s imulació que originen evidents situacions de perill".

Sanitat militar

L'ambient de duresa fa que molts cops l'atenció sanitària no t ingui la urgència ne­cessària. Tot això provoca retards en el diagnòstic o el tractament de malalties que originen lesions irreversibles, tractaments inadequats, difi­cultats per obtenir trasllats a hospitals de la ciutat d'origen, poca informació sobre el dret

a seguir obtenint prestacions sanitàries després de la mili pels soldats que queden amb seqüeles i tractaments brutals en algun psiquiàtric, on enca­ra es lliga de mans i peus als malalts suposadament peri­llosos.

Suïcidis

Els casos que ha atès l'IDS relacionats amb suïcidis han estat motivats per la realització del servei. Un dels casos era el d'un legionari. El tracte rebut a la caserna li va provocar un pànic que l'obliga a desertar.

Quan va ser pres i retornat a la Legió es va mtentar suïcidar.

Sancions

Els soldats coneixen les fal­tes per les quals poden ésser castigats però no els seus drets i les possiDilitats d'al.legació o assessorament extern. Es fa un ús abusiu de l'article de les ordenances que posposa el llicenciament si hi na una sanció pendent.

Novatades

L'IDS denuncia que hi ha "una autèntica proliferació d'aquesta forma de vexació" i en alguns casos es va més enllà, amb màfies de vete­rans que extorsionen els més nous.

Abusos i vulneracions de dret

Alguns dels casos concrets dels que s'ha tingut informació són els següents:

-No concessió de permisos ni descans en determinades unitats.

-Realització de feines impròpies del servei militar. En una residència d'oficials els soldats feien el servei hoteler. Per Nadal, estiu i Setmana Santa no tenien cap tipus de permís.

-Discriminacions sexuals. -Discriminacions lingüís­

tiques.

La "mili" és perillosa: 300 joves moren cada any

Col.lectiu de pares i mares antiservei militar obligatori / Col.lectiu per la pau de Sants / Informació per a la defensa dels soldats / Campi

Els col.lectius i associacions que donem suport a aquest document treballem a dife­rents nivells perquè el servei militar no sigui obligatori, i ens solidaritzem amb tots els joves que han optat per una via alternativa.

Un tema que ens preocu­pa, per la seva actualitat, són els accidents i les vexacions que tenen lloc durant aquest període, dins o fora de les casernes, i és la nostra inten­ció denunciar-los periòdica­ment.

Comptant suïcidis i morts per accident, cada any moren més de 300 joves mentre fan la Juanito Garrafa

mih. Els responsables argu­menten que el nombre de morts a la vida civil és més elevat, però no pensem que aquests arguments siguin una justificació.

Nosaltres pensem que la mili (obligatòria o no) és poten­cialment perillosa perquè crea unes condicions d'alt risc -present i futur- que s'agreu­gen amb l'obligatorietat.

Els responsables del servei militar, demostrant un grau d'imprudència i d'irrespon­sabilitat més que notables, donen armes i instrueixen en els valors de la cultura de la violència uns joves dels que (si no és la talla i el pes) ho desconeixen tot: entorn socio­lògic, cultura, família, salut física, característiques de per­sonalitat bàsica, nivell ma-duratiu...

6 CARRER Estiu 92

<

ü z o ce ü

Les presons a la ciutat tenen avantatges Tot i que els veïns acostumen a denunciar els aspectes negatius de conviure amb els centres penitenciaris, cal pensar en els aspectes

positius de la seva inserció en la ciutat

Els veïns de les presons de la Trinitat, Model, Wad-Ras... sovint han reclamat que es treguessin les presons de la ciutat. I han denunciat l'ocupació que fan aquests establiments d'espais urbans necessaris per als barris, així com les incomoditats que suposen als que viuen al voltant. De fet, la majoria de les noves presons, com Brians o Quatre Camins, han fugit del marc urbà. No obstant, cal reflexionar sobre els efectes positius que suposa inserir la presó en el teixit de la ciutat.

Xavi Canadas

Abans de parlar dels avan­tatges i desavantatges de la presó dins de la ciutat, cal fer una referència als avantatges i desavantatges de la presó tal i com està concebuda a la jurisprudència penal.

L'any 1791, amb l'apro­vació del primer Codi Penal modern, la presó passa de ser un centre de custòdia fins a la celebració del judici a ser un centre de càstig abans i després de la celebració del judici.

Posteriorment, en el marc de la mentalitat positivista, es crea el sistema progressiu i el tractament penitenciari que continuen existint avui en dia.

La primera pregunta que. cal fer-se és: són els delinqüents malalts psíquics o biològics per ésser sotmesos a tractament? La resposta és no, són sim­plement causa i objecte d'una situació social determinada.

També cal fer-se una altra pregunta: és possible reinserir algú en la societat apartant-lo

totalment d'ella? La resposta torna a ser no. La inserció en la societat només és possible abans que l'individu ingressi a la presó, per exemple, dotant de recursos els barris de­primits, ajudant les famílies desestructurades, creant un sistema educatiu que s'allunyi diametralmente cfe la compe­titivitat, eliminant la societat de consum...

A més, cal destacar que les paraules reinserció, resocia-lització... ni tan sols existeixen en el diccionari, sinó que són paraules inventades per la jurisprudència penal i peniten­ciària per justificar aquest tractament penitenciari creat a finals del segle XIX i que fins ara no ha servit per res.

No s'ha d'oblidar que les persones que surten de la presó i no tomen a delinquir en la seva vida, no és perquè el tractament penitenciari les hagi reinserides, sinó perquè no necessitaven aquesta rein­serció o pel terror de tornar a perdre la llibertat.

Tot aquest plantejament de racionalitat i tolerància pot semblar utòpic i de fet ho és, perquè la pròpia societat, des­prés d'haver perdut els valors de solidaritat, està necessitada de mecanismes per apartar d'ella a qui no compleix les pautes establertes.

Desavantatges de la presó a la ciutat

Utili tzació d ' u n espai públic que només serveix per generar despeses.

Molèsties quan els interns s'amotinen.

Possible perill de tràfic de drogues a la porta els dies de comunicació.

Avantatges de la presó a la ciutat

Els advocats no han de desplaçar-se fora de la ciutat. Per tant, les minutes són més econòmiques.

Els familiars dels interns només necessiten utilitzar els transports públics de la ciutat per visitar els presos.

El contacte entre els interns i el carrer -les seves famílies-no depèn del poder adquisitiu d'aquests últims i per tant és més freqüent.

Els interns que accedeixen al tercer grau -secció oberta-tenen més possibilitats de trobar feina a la ciutat que fora d'ella i no pateixen tantes

despeses en els seus despla­çaments.

Analitzant els desavantat­ges de la presó a la ciudad, arribarem a la conclusió que aquest espai públic utilitzat que només serveix per gene­rar despeses l'anem a tenir també fora de la ciutat, o que el perill de fums i sorolls pels motins no és la pitjor causa d'incomoditats, o que no és necessària l'existència d'una presó perquè hi hagi tràfic de drogues.

La presó fora de la ciutat

Per contra , per dona r suport a l'alternativa de la presó dintre de la ciutat només cal haver estat pres alguna vegada o consultar amb els familiars dels interns.

Un exemple important és que per visitar un intern de la presó de Quatre Camins -La koca- cal fer una despesa d'entre 680 i 1.000 ptes només en desplaçaments per cada

visita i, si considerem que les visites acostumen a ser dues o tres setmanals, la despesa pot augmentar molt.

També cal tenir present que els interns de la Model, la Trinitat o Wad-Ras estan millor atesos pels seus advo­cats oue els que hi ha a Brians o La Roca.

Tot això que he dit no vol dir, no obstant, que defensi unes presons obsoletes com les que tenim a la nostra ciutat, però no les defenso simple-mente perquè són obsoletes i perquè ni aquestes ni cap no serveixen per a res.

Però finalment, si traslla­dem a una població penitencià­ria d'aproximadament 2.600 persones, hem de ser cons­cients socialment que estem perjudicant més de 10.000 per­sones que només han comès el delicte de ser familiars de pre­sos, o sigui, estem crimina­litzant el col·lectiu de familiars sense que hagin comès cap delicte.

Pensions'92 Enguany les pensions han augmentat una mitjana del 5.7% i tenen ja totes 14 pagues l'any.

Mercè Costa

Quan parlem de pensions cal saber que el conjunt està format per les pensions contributives, el complement de mínims (per

les contributives que no arri­ben a la pens ió mínima establerta per l 'Estat), les pensions no contributives (amb FAS i LISMI), les pensions de classes passives

Las pensiones catalanas En Catalunya, el aumento de las pensiones es inferior al aumento real del coste de la vida

Enric Tello

Jubilado

La Ley Orgànica 26/1985 de 31 de Julio, que regula los fundamentos del dere-cho a la Seguridad Social respecto a los pensionistas y sus pens iones , en su preàmbulo dice: "Para su cumplimiento, la ley intro-duce la garantia de que las pensiones seran actualiza-das cada ano según la evo-lución del indice de pre­ciós al consumo, mante-niendo así los pensionis­tas el poder adquisitivo de sus pensiones".

Recordemos que la úni­ca institución legalmente autorizada para establecer el IPC es el Instituto nacio­nal de Estadística (INE). Por otro lado, el Real Decreto 2/1992del0deEnero(BOE del 11 de Febrero de 1992), establece el 5,7% para re-valorizar las pensiones de la Seguridad Social para 1992.

Pues bien, tenemos en Catalunya un IPC, que cer­tifica el INE, del 6,8%, y.

como en anos anteriores, es superior a la media nacio­nal. Sin embargo, la Seguri­dad Social invierte este pro-ceso con la rigidez centra­lista y la misèria que conlle-va aplicando el promedio nacional, en este caso el 5,7%, y entonces surge la pregunta: ^cómo mantener el poder adquisitivo de las pensiones si revalorizan con el 5,7% y el INE certifica en esta zona el 6,8%?.

No olvidemos que el Producto interior Bruto (PIB) de Madrid, Baleares y Catalunya es superior a la media de la CE, y ello quie-re decir que la aportación de los trabajadores a las ar-cas de la Seguridad Social, al igual que el IRPF, tiene la misma proporción. Y por ello surge otra pregunta: ^por que la Seguridad So­cial vulnera los derechos fundamentales de los pen­sionistas y la ley orgànica de rango superior a lmen-cionado real decreto?.

(funcionaris) i les pensions de guerra.

Tot aquest entramat repre­senta més de 7 milions de pensions repartides entre uns 6'5 milions de pensionistes, i una despesa que supera els 5'5 bilions de pessetes, segons la dotació prevista enguany als Pressupostos Generals de l'Estat.

Quanties mínimes i augments

Amb l 'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat per al 1992, a finals de l'any passat, i un cop fixat el Salari Mínim Interprofesional (SMl) a mitjan gener, van que­dar determinades les quanties

Pensions contributives de la Seguretat Social Quanties mínimes mensuals per al 1992 (en pessetes) ambcóni

acài ÏÍ^Se sense con] a

Jubilació amb 65 anys 53.020 45,060 menor de 65 anys 46.395 39.325

Invalidesa gran invalidesa 79.395 67.590 Permanent

invalidesa absoluta 53.020 45.060 invalidesa total (65 anys) 53.020 45.060 invalidesa parcial, règim d'accidents de treball (amb 65 anys) 53.020 45.060

Subsidis invalidesa provisional i llarga malaltia 39.065 33.345

Viduïtat amb 65 anys de 60 a 64 anys menor de 60 anys

45.060 39.325 30.000

Orfenesa 13.320

A favor de familiars 13.320

Sovi vellesa i invalidesa viduïtat

32.215 32.215

Pensions no contributives de la Seguretat Social Quanties mensuals per a! 1992 (pessetes)

Jubilació i invalidesa FAS (vellesa i invalidesa) LlSMl (minusvàlids)

^

de les pensions de la Seguretat Social en totes les seves tipologies, ja que els objectius eren el manteniment ael po­der adquisitiu, revaloritzant-les en funció de l 'augment dels preus (IPC), i l'aproxi­mació de les més baixes al SMI net.

L'augment mitjà respecte de l'any passat ha estat del 5'7%, però s'han produït salts més importants per situar algunes pensions a nivells una mica mes raonables.

Així, han igualat els vidus amb 65 anys als jubilats de la mateixa edat i han igualat els vidus d'entre 60 i 64 anys als jubilats menors de 65; això re­presenta un augment del 10'2% per als primers i del 18'1% per als segons.

La pensió de viduïtat del SOVI d'antic "seguro obliga-torio de vejez e invalidez") també s'ha igualat a la pensió de vellesa i inval idesa , i per tant ha augmentat un 10'5%.

Les noves pensions no contr ibutives de vellesa i invalidesa, pels que no han cotitzat gens, o no el suficient, a la Seguretat Social, han augmentat un 15'4%, no així les del FAS (l'antic "fondo de asistencia social") i de la LISMI (que provenen de la "ley de integración social del minusvàlido"), que creixen només el 5'7% ja que estan condemnades a desaparèixer perquè seran subst i tuïdes progressivament per les no contributives.

A partir d'enguany totes les pensions tenen 14 pagues i la pensió màxima, amb eí5'7% d'increment, és de 233.631 pessetes mensuals.

Estiu 92 CARRER El mercat de la Sagrada

Família, xu\ mal precedent La FAVB ha interposat recursos contra la construcció del primer

exemple de la nova generació de mercats municipals

Uúltima trampa

La meitat dels 41 mercats municipals de Barcelona patirà en el pròxims anys una reforma de les seves estructures i funcionament, per tal de fer-los competitius amb les noves superfícies comercials. El mercat de la Sagrada Família, que ha de tornar a entrar en funcionament el mes de setembre i ha de ser el pioner d'aquesta nova generació de mercats, ha esdevingut també un mal precedent. La FAVB ha presentat un recurs contra la llicència de construcció i la resolució del plenari de l'Ajuntament que va aprovar l'estudi de detall del mercat.

Redacció

El mercat municipal de la Sa­grada Família va ser traslladat provis ionalment al carrer Cartagena l'any 1989. En la seva ubicació original, la illa formada pels carrers Mallor­ca, Provença i Padilla, s'està cons t ru in t el nou edifici

cjue disposarà de nou plantes i t indrà una superfície de 26.000 metres quadrats sota sostre. Tres plantes es desti­naran a aparcament de cotxes, tres més constituiran un gran magatzem i una altra acollirà serveis interiors del centre. Unes galeries comercials i un autoservei ocuparan tot el

segon pis i part de tres plantes estaran destinades a locals per a oficines. El mercat munici­pal pròpiament dit només ocuparà la planta baixa. (4.219 metres quadrats del total, o 10.000 si afegim la resta d'espais comercials).

Els responsables dels mercats municipals de Barce­lona defineixen així el paper aue tindrà el mercat: "nucli

'un veritable centre comer­cial". Aquesta serà la pauta que hauran de seguir el proces­sos de reforma de la major part dels mercats municipals de Barcelona.

Crítiques

Aquest plantejament ha estat contestat des de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, que el passa t 24 de febrer va interposar un recurs contra les decisions municipals (estudi de detall, llicències d 'ús i llicències de construcció) que permeten la construcció del nou mercat.

El recurs de la FAVB recorda que l ' espai que ocupava el mercat inaugurat el 1944 i on ara es construeix el nou edifici està qualificat al Pla Genera l Metropol i tà (PGM) com a equipament (situació generalitzada a la resta dels mercats). I recorda també q^ue la meitat de la superfície del nou mercat, segons el projecte municipal, no correspondrà a equipa-

I La meitat de les ins-1 tal.lacions en construcció al i mercat de la Sagrada Família i (un espai qualificat com a j equipament al PGM) està I dedicat a usos aliens a ! aquesta qualificació: ofici-\ nes, galeria comercial, res-, taurant, supermercat i apar-', cament.

La construcció i els usos aliens al de l'equipament són

I una contravenció clara de I les normes del PGM. Aques-I ta és la última desvirtuació

que ha inventat l'Ajun-! tament per anar t rans-\ formant el sòl així qualificat

en altres usos. Primer va permetre usos aliens als

I concrets d'equipament, mit­jançant interpretacions ex-

1 tensives. Després va passar a admetre un petit percen-

ments, sinó a usos com les oficines o les superfícies de venda de roba i art icles esportius, per exemple.

En el recurs també es diu que "part de les edificacions construïdes ocupen un espai qualificat com a lliure vial en el PGM i superen la pro­funditat edificable", extrem aue no està previst en l'estudi

e detall del projecte. El document reclama " q u e s'acordi ordenar l 'enderro­cament del que hi ha cons­truït, així com la devolució de les edi f icacions als usos propis de l 'equipament".

En vindran més

Els mercats municipals de Barcelona són una realitat amb pocs paral·lels a la resta del món. Aproximadament el 70% de les famílies de la ciutat es proveeixen habitualment als

tatge d'usos aliens a l'equi-

Pament dintre d'aquests, osteriorment va promoure

la conversió de sol d'equi­pament en hotels. Després va passar a t ransferir edificabilitat dels equipa­ments existents a sòls pri­vats qualificats com equi­paments al PGM i als que va convertir en edificables, en alguns casos amb una part de cessió a l'Ajuntament. 1 finalment, ja ha recorregut a la fórmula més grollera, que és construir, directament sobre sòl qualificat com a equipament, oficines pri­vades, galeries comercials, supermercats i restaurants.

En definitiva, el resultat ha estat un, i clar: reduir la superfície qualificada al PGM com equipament.

mercats, de titularitat munici­pal i que en nombre de 41 es tan s i tuats al nucli de cadascun dels barris de la ciutat. No obstant, els canvis d'hàbits de compra (cada cop més setmanal i menys diària) i la competència dels preus fan que les grans superfícies comercials suposin una ame­naça pels mercats.

Les previsions municipals estableixen que la meitat dels mercats de Barcelona seran reformats seguint el model del de la Sagrada Família per "ser competi t ius", com aparca­ments o encàrrecs per telèfon i una major varietat de pro­ductes. Alguns en quedaran exclosos per impossiDilitat fí­sica o pel seu valor patrimo­nial, com el de la Boqueria. Però n'hi ha tres que seguiran els mateixos passos d'aquí poc: Santa Caterina, la Concepció i Vall d'Hebron.

<

ü z o oc ü

EL CUARTO FOSC

A Josep Ullis Nunez^ i Navarro Treballa habitualment fent can tonades , i compar te ix aquesta noble professió amb la dolorosa tasca de president del Barca. Ha trigat 15 anys a guanyar la Copa d 'Euro ­pa, però en canvi és més rà­pid i eficaç a l'hora d'espe­cular.

Anuncia que se'n va amb la satisfacció d'aquell <jue, amb el seu treball, ha assolit tots els seus objectius, però no és conscient que s 'està en­ganyant. El Carrer pot infor­mar en exclusiva que, com sempre, els mèrits són com­partits, però en aquest cas qui s ' enduu la millor par t és Monsenyor Escrivà de Bala­guer, recentment beatificat, nascut a Barbastro (Huesca), i culé de tota la vida.

El miracle del pare s'ha realitzat gràcies a la interven­ció del senyor Joan Gaspart, que va anar de pelegrinatge a Roma.

El Barca campió! D'Europa i de Lliga! Ara se'ns planteja un dubte: tindrà l'Opus molt de poder en un club que és més que un club?

A Joan Torras El Rei de les mul tes , ac­tualment és també el respon­sable del Metro de Barcelona. Quan els convenis estan blo-

Ïuejats i es convoquen vagues, órras sovint ha declarat que

el diàleg és important; que ambdues parts han de cedir; que cal pactar; i que s'han de respectar els pactes i acords.

El passat 28 de maig, amb motiu de la mitja jornada de vaga general -o de la vaga ge­neral a mitges-, els sindicats de transports i la Generalitat van arribar a uns acords de serveis mínims.

Doncs bé, la Companyia del Metro que ell dirigeix va trencar l'acord i, estimulant l 'esquirolatge, va posar en funcionament 37 trens enlloc dels 20 pactats.

A Joan Torras li ha caigut la màscara: el 28 de maig va de­mostrar el respecte que li mereixen els acords.

A Joaquim Maria Puyal Director i presentador de La vida en un xip. Fa unes setmanes va organitzar un programa

sota l'enunciat T'agrada la nova Barcelona?

Entre els convidats de l'amic Puyal abundaven els personatges de l'Administra­ció, com el tinent d'alcalde Lluís Armet o els regidors Joan Torras i Oriol Bohigas. En can­vi, va marginar delprograma, incomprensiblement, les veï­nes i veïns que durant aquests darrers anys han estat criticant la Barcelona Olímpica.

No va convidar els veïns de Montbau, o de Nou Barris, per parlar dels cinturons; ni els de Trinitat Vella, per co­mentar el tema de les pantalles acústiques; i encara menys una Coordinadora de Bams que hauria anunciat que les nostres Olimpíades estaran, per pri­mer cop a la història, il·lumi­nades per l'aluminosi. Veïnes i veïns de Poblenou, gue lluiten contra l'especulació, tampoc no van poder parlar; i el mateix els va passar a les entitats de Ciutat Vella, que haurien criti­cat l'expulsió de veïns o el ne­goci del Port Vell; o els afectats del Liceu; o...

( ^

-»8L'"

—^^ÍB

^BBKA^^^ÇJFTT ^í

^^•^^^t^

\ y^-

En resum, que l'amic Pu­yal, locutor obert i progres­sista, va donar la paraula als qui ja la tenen i, en canvi, la va negar a un sector important de la ciutat, dones i homes que, amb fets, han estat crítics

amb aquesta nova Barcelona. Ell deu saber per què ho va

fer.

Al triumvirat del Districte de Nou Barris

Ferreiro, Tomàs i Rosa Romeu. A la seva manera, manen tots tres sense cap jerarquia entre ells. Van deci­dir inaugurar la cobertura del II Cinturó el Primer de Maig. D'aquesta manera, mentre al Passeig de Gràcia començava la manifestació, arribaven al II Cinturó l 'alcalde, l 'Eulàlia Vintró, la música i un elefant.

S'inauguraven així, oficial­ment, les lloses i els petits equipaments que, després de molt d'esforç, nan aconseguit els veïns i veïnes de la zona. Fent coincidir els dos actes, l'Administració s'assegurava la tranquil·litat de saber que les associacions de veïns, amb la seva molesta reivindicació de les pantalles acústiques, no sortirien a la foto.

Algun jubilat de la zona recordava que en ternps de Franco s'aprofitava el Primer de Maig per inaugurar viven-des arní) aluminosi o per fer

festivals folklòrics. No volem fer comparacions; a Nou Barris es van limitar a llogar un elefant.

Acabada la jornada, el triumvirat estava feliç i con­tent: els irrecuperables de sem­pre, que s'havien manifestat al Passeig de Gràcia, els havien deixat la festa en pau.

Al promotor de lliotel Juan Carlos I

L'Ajuntament ha imposat una multa de 10 milions de pessetes a l'empresa promo­tora i constructora de l'hotel Rey Juan Carlos 1.

La causa de la sanció és l'enderrocament con noctur-nidad y alevosía de la masia Torre Melina, que tenia -ara malauradament ja no- un alt interès arquitectònic.

Tot i que valorem el gest municipal, considerem ridícu­la la quantitat de la multa, que dista molt del caràcter exem­plar que es mereixia el fet.

Estem completament se­gurs que els directius de l'em­presa promotora es van gastar uns altres 10 millonets amb Moet Chandon per celebrar la irrisòria multa imposada.

I el passat 2(5 de maig, aprofitant que les desgràcies no venen mai soles (ep, no ens referim a la Copa d'Europa), les màquines excavadores van enderrocar, també per sorpre­sa, una altra masia, aquest cop a Sant Andreu: la de Can Nyau.

Descansin, totes dues, en pau.

Totes les il.lustracions d'aquesta secció són obra de Car­los Azagra.

8 CARRER Estiu 92

<

ü z o t£ ü

L'hora de la Rambla Durant molts anys, la Rambla de Barcelona ha viscut de rendes. La imatge consagrada del sarau nocturn (l'històric o l'alternatiu de la transició) no es corresponia amb la visió d'un passeig polsós, decadent en el sentit mes ruïnós del terme i utilitzat sobretot per a operacions mercantils inconfessables. Les figures mítiques de la Rambla (la Monyos, els ocellaires, les floristes...) o ja no hi són o han perdut el seu alè romàntic, fins esdevenir tòpics tan passats com el "pasear por la Rambla de las Flores" d'aquell "qué bonita es Barcelona, la ciudad de mis amores".

Els heralds de les reformes institucionals han anunciat la ressurrecció de la Rambla. L'establiment de nous hotels, restau­

rants, centres universitaris, conselleries i regidories de cultura... ha rentat la cara i ha donat respectabilitat al passeig. Però l'autèntica nova imatge de la Rambla cal buscar-la en un altre lloc. Cal buscar-la en la renovada animació dels ocupants del passeig, habituals o Passavolants, que són els qui han fet de la Rambla allò que és.

assejar-hi torna a ser un plaer pels voyeurs. I cada cop fins mes tard. La principal senyal la podem trobar en els personatges que estan

prenent el relleu en la galeria de tipus típics de la Rambla: els grups folklòrics andins; l'home de llauna; el ballarí de zapateado; l'audaç acròbata que travessa anelles orlades amb ganivets (hi ha dies que de veritat, hi ha dies que de plàstic); els mims; els jugadors nocturns d'escacs; els caricaturistes i tiradors de cartes que s'han salvat del naufragi de l'underground hippie; les es tà tues h u m a n e s emblanquinades; els grups d'estudiants estrangers del programa Erasmus... Tot un paisatge humà que demostra que ha arribat l'hora de tornar a passejar per la Rambla.

Scn>crcs i torres luiiiiancs. í{\ Barca va

yiianyar la Copa d'iiuropa.

HIs ganivcls no cslaii gaire esmolals, però fins

i tol així hi ha perill. sobretot amb el eap

amagat dins d'un sae.

L'infatigable ballarí de zapiitCLHlo. patrocinat

per Bartelona-92.

Un mim reuneix una rotllana d'espectadors al

seu voltant.

Estiu 92 DOSSIER 9

Cal legalitzar les drogues?

Jordi Vila-Abadal

Metge

Cal que les drogues es puguin vendre de forma legal i con­trolada com qualsevol altre producte i evitant tota mena de màfia i especulació? Sí.

Les drogues que avui dia són il·legals (que no vol dir que siguin per força més perilloses queies legals), s'han de poder vendre legalment per entitats degudament autorit­zades i sense afany espe­culatiu.

Per què és necessari legalitzar la venda de dro­gues?

Perquè l'úiüca raó de pro­hibir-la seria que s'evites el mal de la drogaaddicció. Però està clarament demostrat que, malgrat els molts anys que dura la prohibició, no s'evita el mal de la drogodepen-dència , s inó que encara augmenta. Si disminueix tem­poralment el consum d'alguna droga, augmenta el d'una altra i mes tard toma a augmentar el de la primera, etc , però en conjunt l 'ús de d rogues il·legals augmenta.

La prohibició mai no ha tingut efectes

A més, sabem que això que

f)assa ara que la prohibició no a efecte, na passat sempre.

Només cal recordar que quan el cafè i el tabac eren drogues que es van introduir per pri­mer cop a Europa, el seu ús va ser severament prohibit amb grans penes, fins i tot amb la de mort, i en canvi es va haver d 'acabar legali tzant-los. I també sabem que a principis de segle la famosa llei seca prohibitiva o restrictiva de l'ús de l'alcohol als Estat Units no va impedir el consum d'al­cohol 1 va generar altres des­gràcies molt més greus, i també es va acabar suprimint-la.

Ens hem d'acostumar a viure en una societat on hi ha gent que consumeix altres d rogues , com ens hem acostumat a conviure amb gent que consumeix alcohol, tabac, cafè o te. I per acon­seguir que el consum dismi­nueixi, dóna més resultats una bona prevenció (f ixeu-vos com a m b l 'educació ciu­tadana disminueix progres­sivament el nombre d'usuaris de tabac) , que no pas la repressió.

Però sobretot hem d'inten­tar la legal i tzació de les drogues il.legals perquè fa molt més mal la seva prohi­bició que no pas el seu ús: els mateixos drogaaddictes són més per judicats per la prohibició de la droga que pel seu consum.

Perquè si la droga fos legal, no contraurien la sida -i la sida no s'estendria a la resta de la població amb la intensitat amb que ho fa ara-, ni hepatitis, tuberculosi, endocarditis, etc.

Transloms físics, psíquics i socials

Perquè tampoc no tindrien necessitat de prostituir-se, en­

trar en la delinqüència, estafar els de casa, fingir, enganyar, perdre els amics, contactar amb mafiosos i rebre la nefas­ta influència de l'ambient de les presons. És a dir, que tampoc el seu psiquisme no patiria els gravíssims trans-torns que sofreix com a conseqüència de la prohibi­ció.

Aquests transtorns psí­quics, com els físics esmentats més amunt, són fruit de la prohibició i són més greus cjue els produïts per la mateixa droga. I no cal dir que tots els problemes familiars, socials, d 'ordre públic, narcotràfic, lleis repressores, increment i corrupció de la policia, lligats a les drogues, que avui són tan greus, no hi serien, si les d rogues est iguessin lega­litzades. O sigui que, pel que fa a les persones afectades directament (drogaaddictes) o indirectament (familiars, amics, veïns, conciutadans) no hi ha cap dubte que la il·legalitat de les drogues causa més per­judicis físics, psíquics, morals i socials que el seu ús.

El dubte pot aparèixer so­bre si el fet de legalitzar-les faria augmentar o no el nom­bre de drogaaddictes.

Drogar-se ja no seria una transgressió

Sobre això s'ha de dir que la legal i tzació t raur ia al consum de droga el caràcter que té ara de transgressió d'una llei. Aquest aspecte té uii fort atractiu per a molts

adolescents i joves, que senten sovint la fascinació per allò

aue està prohibit. Per tant, la roga tindria molt menys

atractiu per a ells del que té ara.

Fa molt més mal la prohibició que

la legalització de les

drogues il.legals

En una situació de lega­lització, quedaria clar que els drogaaddictes són simple­ment malalts, i no com ara que sobretot són els protagonistes d'aventures extraordinàries i que mantenen en escac els

f)oders polí t ics, sani tar is , inancers, els famosos de tot

ordre, els mitjans de comu­nicació, els barris, les ciutats... Avui dia ser ionqui (heroï-nòman) és ser alguna cosa, és com ser una mena d'heroi en negatiu. En canvi, si el dro­gaaddicte nómes fos un sim­ple malalt, no seria cap cosa i no tindria cap gràcia: ser un po­bre malalt no atreu ningú (fora d'algun malalt mental). També per això disminuiria enorme­ment el seu atractiu i per tant l'adhesió de molta gent.

Pel que fa a això últim s'ha de tenir en compte que gairebé sempre el toxicòman és una persona amb un cert dèficit

d'identitat, de personalitat poc madura; i que acut a la droga amb una doble finalitat: la d ' intentar anestesiar-se del malestar interior que aquesta manca d'identitat li provoca, i la d'intentar revestir-se de la pseudoidentitat (la de ionqui, cocaïnòman o el que sigui) que li dóna l'ús de la droga, i que li fa l'efecte que li omple elbuit

Esíquic produït pel dèficit de i seva veritable identitat.

No es faria proselitisme

Actualment el drogaaddic­te es veu obligat a fer pro­selitisme, és a dir, intentar vendre la droga a clients nous per poder-se pagar la que nesessita ell. Alguns amants del sensacionalisme diuen que cada ionqui amb un any fa 10 ionquis més. Això és mentida perquè només cal saber multi­plicar per deu per adonar-se que a hores d'ara ja hi haurien més ionquis al món que perso­nes sanes. Però no hi ha dubte que el proselitisme existeix, i no sols per un sentiment de culpabilitat que intenta ficar d'altres en la seva culpa com fa l'embriac, per exemple, sinó per la necessitat imperiosa d'aconseguir diners per la pròpia droga. Això augmenta el nombre de drogaaddictes i, en canvi, si la droga fos legal no hi hauria proselitisme.

Sense criminalització

A més, ara molts d ro ­gaaddictes no acudeixen a fer-se tractar perquè no s'acaben

de creure que la societat els consideri malalts. I és molt lògic aquest recel perquè als malalts no se'ls persegueix perquè estiguin malalts o perquè presentin certs símp­tomes de la seva malaltia i, en canvi, als toxicòmans sí (en la tristament famosa llei Cor-cuera es defineix com a "in-fracciones graves a la seguri-dad ciudadana, el consumo en lugares, vías, estableci-mientos o transportes públi-cos, así como la tenencia ilícita, aunque no estuviera destina­da al trafico, de drogas tóxi-cas, estupefacientes y sustan-cias psicotrópicas..." Imagi-neu-vos què passaria si també es cortóiderés "infracción gra-ve a la seguridad ciudadana" beure vi en públic o tenir-ne a casa!).

L 'act i tud host i l de la societat cap al drogaaddicte dificulta que molts es tractin i

Euguin recuperar-se. En canvi, i legalització trauria aquesta

hostilitat, facilitaria el tracta­ment dels afectats i disminuiria el seu nombre.

Atenció mèdica més fàcil

I si, malgra t tot això, a u g m e n t é s el nombre de drogaaddictes, aquests serien simplement malalts i els te­rapeutes sabríem a què aten­dre'ns. En canvi, ara no saps mai si tractes un malalt, un criminal, un falsari o una barreja de tot plegat. Això fa que 1 abordament i seguiment terapèutics es facin enorme­ment difícils.

És molt evident que la legalització i ordenació de la venda de totes les drogues faria disininuir considerablement la problemàtica tan greu que hi na l'entorn d'aquestes subs­tàncies.

Ara, per aconseguir aques­ta eficàcia, caldria que la legalització es fes a tot el món, o almenys en tot un continent, perquè si només es fes en un territori petit aquest es veuria envaït pels toxicòmans dels països veïns. A més, l'orde­nació corresponent hauria de prohibir-ne la propaganda, però aquesta també sTiauria de prohibir de les drogues que ara ja són legals (no som amics de cap prohibició, però encara som més amics de la llibertat dels ciutadans i és ben provat que la propaganda enganya sovint el ciutadà i l'indueix a fer allò que lliurement no faria).

Estem, doncs, a favor de la legalització de les drogues i creiem que seria un gran benefici per a la humanitat. Això, però, no ens amaga que sota el fet que molts joves es droguin o també delinqueixin, tinguin fracàs escolar crònic, es mcin de sectes, facin intents i realitats de suïcidi, e tc , hi ha un malestar profund que indueix aquests joves a pren-de tals actituds conflictives. 1 aquest malestar profund no s'arregla solament legalitzant les drogues, sinó que exigeix un canvi de la societat, del model de societat. Però això ja són figues d'un altre paner o motíu d'un altre debat.

10 CARRER Estiu 92

OC UJ (Ò (0

o o

Por qué algunos juristas somos partidarios de la legalización del trafico de drogas

Antoni Gisbert

Fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Los que por razón de nuestra profesión tenemos un contac-to mas cercano con el llamado problema de la droga pode-mos observar en nuestro que-hacer diario que la política represiva actual no es capaz ni de anular, por supuesto, ni de disminuir el fenómeno que teóricamente la justifica: el consumo y el trafico de dro­gas.

No obstante, los acuerdos internacionales y la modifica-ción de la legislación interna sobre el trafico y consumo de drogas, aumentando las pe-nas a los traficantes y perfec-cionando el aparato represi-vo, no disminuyen ni el consu­mo ni el trafico, que muy al contrario aumenta, aumentan­do también las correspondien-tes consecuencias sociales ne-gativas que de los mismos se derivan. Ahí tenemos las esta-dísticas oficiales para demos-trarlo. Véanse los datos facili-tados por el Plan Nacional

Acords de la setena assemblea de la CONFAVC en matèria de

drogodependència i marginació Dins de la setena assemblea de la Confederació d'As­sociacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC), ce-lebrada el d i u m e n g e 5 d'abril a Barcelona, a la qual van assistir 300 delegats de 88 associacions i 11 federa­cions, s'aprovà majoritària­ment el document elaborat per la Comissió de Drogues 1 Marginació, composta per uns 40 delegats de diferents indrets de Catalunya:

1. Creació d'una Comis­sió de Drogues de Cata­lunya (integrada a hores d ' a ra per delegats de : Tarragona, Lleida, Sant Damià, Sant Antoni de Ribes, Cornellà, Mataró, FAVB i Nou Barris).

2. Organització de les Primeres Jornades de Cata­lunya en matèria de drogo-dependències (a primers de juny d'enguany) amb dos temes fonamentals: Les respostes del moviment veïnal davant la problemà­tica de les drogodepen-

dències i un debat sobre els

Í>ros i els contres de la egalització de les drogues

que avui són il·legals. 3. Pressionar totes les

administracions ptibliques per tal que permetin la participació i el control del moviment associatiu en tots els programes de prevenció i tractament de les drogode-pendències.

4. Pressionar totes les administracions públiques

?er la creació de Centres de ractament per a Toxicò­

mans a tots els districtes de totes les ciutats de Cata­lunya i a tots els pobles que es t robin immersos en aquesta problemàtica.

5. Pressionar totes les administracions públiques per tal de dur a terme plans de prevenció de les drogo-dependències amb inci­dència a les escoles, a tots els indrets de Catalunya.

6. Reconeixement que els toxicòmans són malats i no pas delinqüents.

contra la Droga y por la Fisca­lia General del Estado y su apéndice especializado, la Fis­calia contra la Droga.

Política fracasada

La constatación de lo ante­rior lleva a la reflexión sobre el problema de la droga y la va-lidez de la actual política cri­minal. Algunos hemos llega-do a la conclusión no solo de que la actual política ha fraca-sado, lo que parece bastante ev idente , sinó de que la criminalización del trafico de las drogas es la causa princi­pal de las dimensiones actua-les del problema de la droga.

Las razones por las que hemos Ueeado a esta conclu­sión no dineren, en lo esencial, de las que desde hace afios vienen dàndose desde diver­sos Campos de la cultura. Su exposición aquí resultaria fue-ra de lugar p o r q u e son sobradamente conocidas y por otra parte necesitaría mas es-

La criminalización es la causa

principal de la mayor parte de la

dunensión del problema de las

drogas

pacio del que concede un arti­culo periodístico de esta natu-raleza. Recordemos no obs­tante que la reflexión parte del caràcter de mercancía que tie-ne la droga. La prohibición de traficar con ella, bajo la ame-naza de duras penas a quien lo haga, trae consigo un encare-cimiento exhorbitado del pre-cio del producto, con la consi-guiente consecuencia de obtención de pingües benefi­ciós por parte de los trafican­tes. Ello les llevarà a traficar

pasando por encima de cual-quier valor, bien o derecho respetado en toda sociedad democràtica.

El consumidor tendra que pagar por la droga un alto precio, que muy pronto le lle­varà al delito para la obtención de los medios necesarios para su adquisición. Se convertirà no solo en un enfermo sinó en un delincuente.

La legalización del trafico permitiría

liberar las energías sociales dedicadas

a la represión y dedicarlas a la prevencióny tratamiento

La Sociedad tendra que soportar sus actos. El Estado tendra que dedicar una consi­derable energia y medios no solo a la represión del trafico sinó tambien a la persecución y castigo de esas actuaciones. Y como los medios siempre son limitados, todo ello resta­rà posibilidades a la persecu­ción y castigo de otras con-ductas antisociales mas dafio-sas: grandes fraudes, delitós ecologicos, delitós fiscales, etcètera.

La legalización del trafico permitiría liberar esas ener­gías sociales dedicadas a la represión y encauzarlas a la prevención del consumo y tra­tamiento de los adictos, que en su mayor parte dejarían de ser delincuentes para ser solo enfermos. La sociedad se evi­taria las consecuencias de la criminalidad originada por el trafico y por los adictos.

Por otra parte, el Estado dejaría su impropio papel de paternal protector, imponien-do la salud a los ciudadanos, vulnerando su libertad a deci­

dir qué es lo que quieren con­sumir, y asumiría únicamente su función de prevención y asistencia que constitucional-mente le corresponde.

Trabas

Si la legalización del trafi­co es tan razonable, ^por qué esa cruzada de àmbito inter­nacional en favor no solo del mantenimiento de la represión sinó del aumento de esta? Contestar a esta pregunta nos llevaria a un extenso anàlisis que està aquí fuera de lugar. Baste afirmar que hay pode­rosos intereses políticos y eco-nómicos que imponen el man­tenimiento de la actual políti­ca. Dicho de otra manera, hay quien obtiene beneficiós polí­ticos y económicos de la pro­hibición del trafico. De ello también se ha venido hablan-do durante los últimos anos.

La actual política represiva no es capaz de anular

ni de disminuir el consumo y trafico

de drogas

La legalización del trafico de drogas, que hoy por hoy no deja de ser una utopia, dejarà de serio cuando se extienda la reflexión razonable a amplias capas sociales capaces de pre-sionar a quienes detentan fun­ciones de gobierno. Y para ello, por supuesto, a nivel interna­cional, ya que no es posible contemplar el cambio en un àmbito puramente nacional.

Mientras tanto, quienes estamos convencidos de la bondad de la despenalización, tenemos el deber social de in­sistir una y otra vez en ello y desde cualquier plataforma que la sociedad nos propor-cione.

Dossier sobre les drogues. Nou Barris

1991.Tamayo.

^ ^ ' ^ c s T t Sí*.7-, Uívi'j v^Ü^

^out[':)[SoDEl/\D^OCA'? g0M^3·»TaMdV0(Di;9-(

Estiu 92 CARRER 11 X UJ (0 (0

o Q

MOYÀO, St U Vé M£N05...

^^ M«UTO,

12 CARRER Estiu 92

UJ ( / )

(0

o Q

Las drogas y los barríos obreros Albert Recio

xonomista

Existe una imagen, insistente-mente repetida en los medios de comunicación y bastante extendida entre la población, sobre la drogadiccion: se trata de un vicio particular de indi-viduos aislados atraídos por el placer sugerido por estàs sustancias. La imagen se com­pleta con la asociación de las drogas con aquellas que estan prohibidas, diferenciàndolas de aquellos otros productos de uso legal: alcohol, tabaco, etc. Sobre esta interpretación del problema se centra toda la política de actuación que se basa fundamentalmente en la represión sobre los propios consumidores y en su cnmi-nalización como seres peligro-sos. Esta forma de enfocar el problema, falsa a todas luces, tiende seguramente a empeo-rar aún mas la búsqueda de distintas soluciones.

Ignora la problemàtica so­cial que existe detràs de las diferentes formas de consu­mo y los efectos que el mismo tiene en grupos sociales dife­rentes.

Cualquier anàlisis serio permite constatar que los pro­ductos consumidos varían en función de los grupos sociales (la heroína o elcrack son dro­gas màs proletarias que la co-caína). Y también varían los efectos: aunque en todos los casos la salud quede afectada, entre los consumidores de cla-ses altas no se producen los

fenómenos de marginación que padecen los jóvenes de los barrios obreros y las posibili-dades de acudir a clínicas de desintoxicación son bastante habituales. Solo hace falta re­cordar los numerosos casos de estrellas de cine o familias de prohombres políticos nor-teamericanos que suelen con­tar su curación en las revistas del corazón. El problema so-cialmente grave es el de la juventud obrera que queda atrapada en esta espiral de marginación.

Situación històrica

De hecho, el consumo de sustancias con efectos qumü-cos ha estado presente en toda la historia de la clase obrera, aunque el tipo de producto haya variado en función de las épocas y los países: el opio fue

El consumo de substandascon

efectos químicos ha estado presente en

toda la historia de la dase obrera

un consumo habitual entre los trabajadores chinos, al igual que la hoja de coca se consu-mió en cantidades ingentes entre los indios que trabaja-ban las minas del Perú. En

Europa, el tabaco y el alcohol han constituido los productos de consumo habitual , con gravísimos efectos sociales y sanitarios. La imagen del tra-bajador borracho que perdia el empleo y la vida ha sido una visión repetida, bien plasma­da en novelas, como La taber-na, de Zola, o en estudiós so-ciológicos. Cabé, por tanto, preguntarse por qué existe esta asociación y analizar si en cierta medida el actual aumen-to del consumo de una sèrie de nuevos productos no es sinó la continuación de un mismo fenómeno.

Hay bastantes estudiós que muestran que este consumo entre la población trabajadora està en parte inducido por el deprimente marco social en el que le ha tocado vivir. Las condiciones laborales de mu-chos empleos de bajo ni vel son desagradables: ritmos agota-dores, trabajos poco creativos y aburridos, sueldos bajos, escaso reconocimiento laoo-ral, inseguridad en el empleo...

Todo ello genera en algu-nas personas actitudes de re-chazo, de rebelión, que no sienypre toman la misma for­ma. En algunos casos da lugar a la creación de núcleos cons-cientes de personas que se or-ganizan para cambiar la situa­ción. Però en otros muchos las salidas son individuales, bus-cando solo hallar una salida personal o simplemente eva-dirse de una situación des­agradable, y es entonces cuan-do una de las posibles salidas es la evasión, la búsqueda de situaciones que permitan ol-vidarse de todo. Posiblemen-te, éste es el camino màs direc-to al consumo de drogas de todo tipo, la búsqueda de algo que permita hacer soportable una situación que no lo es.

Indudablemente, esto se producirà màs cuanto meno-res sean las posibilidades de salirse por otras vías. Cuantos màs medios y posibilidades de mejorar la pròpia vida tie­ne la gente, menos necesida-des de sustitutivos. Por esto es màs fàcil que la drogodepen-dencia se produzca con màs frecuencia entre los sectores màs marginados.

Condiciones sociales propicias

Sin lugar a dudas, los cam-bios en los últimos afios han tendido a crear las condicio­nes sociales propicias a este crecimiento del consumo. El paro y el empleo precario ge-neran no solo misèria sinó la percepción de que no hay un futuro mejor. Hoy pràctica-mente todos los jóvenes estan abocados al empleo temporal, poco gratificante; estan abo­cados a no poder indepen-dizarse durante largo tiempo, con dificultades para acceder a un empleo y a una vivienda digna.

Y ello ocurre al mismo tiempo que, desde los medios de comunicación, se transmi-te un mensaje i lusorio y desesperanzador. Ilusorio por-que se transmite una gran cul­tura consumista. Todos los bienes parecen estar disponi­bles, la búsqueda del placer individual (desde la chocola-tina que nos permite pasar el momento aburrido hasta los paraísos tropicales de los con­

cursos) se presenta como el bien supremo. Desesperan­zador porque se repite conti-nuamente que no nay mejor Sociedad que la actual, no exis­te ningún proyecto de Socie­dad por ei que luchar, cual­quier experimento lleva al desastre... Los jóvenes, mejor que nadie, perciben este doble mensaje y aprenden, amarga-mente, que ni van a alcanzar el falso paraíso prometido ni se les deja participar en la bús­queda de una sociedad distin­ta. No parece extrafio com-prender que , ante esta disyuntiva, para muchos solo queda la estampida, la caída en el mundo que prometé al-

f ún alivio a corto plazo a cam­ió del desastre final.

Desesperanza, deseo repri-mido, insolidaridad... son las bases sobre las que se asienta el crecimiento del consumo. Para algunos, incluso, el con-vertirse en camellos puede ser una solución deseable frente a los empleos que se ofrecen. La incomprensión de muchos mayores (lógicamente teme-rosos de que sus hijos sigan este camino, però también atrapades en las tenazas del consumismo y del empleo pre­cario) no hacen sinó fomentar esta situación, ya que favore-cen que los que han entrado en este circulo de marginación tiendan a quedarse en el mis­mo como respuesta a las mira-das y gestos nostiles del resto.

Caldo de cultivo

Es evidente que no todo el mundo responae igual a las mismas situaciones. Però ca­ben pocas dudas de que es el desempleo, el empleo preca­rio, el consumismo y el actual retroceso social, el caldo de cultivo que conduce a una parte de nuestros jóvenes al incierto camino de la drogodependencia. Posible-mente, el mismo contexto que condujo a otros al alcoholis-mo mortal.

El desempleo, d empleo precario, el

consumismo y el actual retroceso social son el caldo de cultivo que

conduce a una parte de nuestros jóvenes a la drogpdependenda Hay ya un número crecien-

te de científicos sociales que reconocen este hecho y que en función del mismo saben que la lucha contra este problema no pasa por la represión sinó por las reformas sociales.

Y en todo ello bastante po-demos decir desde nuestros barrios. Porque, finalmente, solo podemos confiar en nues-tras propias fuerzas. Luchar por un mundo màs solidario, por cambiar las condiciones de vida y trabajo, por mejorar nuestro entorno y nuestra comprensión de los que, sien-do como nosotros, son dife­rentes, constituye una tarea que debemos realizar colecti-vamente. Evitar que aumen-ten los enganchados no es cues-tión de màs policia, sinó de màs solidaridad y màs justicia social. Cuando descubramos que el paraíso de los anuncies publicitarios y el infierno del nada puede cambiar son simple propaganda para enturbiar nuestras mentes, quizàs po-damos empezar a plantearnos la necesidad de desarrollar formas de vida, reivindicacio-nes y proyectos que inviten a apuntarse a experiencias vita-les màs fructíferas.

Estiu 92 CARRER 13 / / Si tornés a néixer, pescador

una altra vegada / /

En Toni Albiol fa 37 anys que s'endinsa a la mar i encara n'està enamorat.

>

LU QC h-Z UJ

Carol Biosca

Passen uns minuts de les 5 de la tarda. Quan arribem al moll de pescadors de Barcelona, davant de la torre del rellotge (el vent fresc de mar no aconsegueix dissimular la sentor d'una olor forta, mo­lesta per als no avesats), la Maireta II tot just acaba d'atracar: ha sortit a dos quarts de 6 de la matinada. En Toni Albiol, el seu patró, ens ha rebut amb un somriure ample, que li ha enfonsat encara més els seus ulls petits, i ens ha convidat a entrar a la barca. Es balanceja. A la cuina (els fogons, ima taula i un banc de fusta), a més de les bosses del menjar, hi ha, en un racó, un munt de peix de forma estreta i allargada..

-Aquests peixos que veieu aquí s'anomenen gats, i, com tots els que pesquem, són peixos semi-pelàgics, és a dir, que s'adapten a baixa o a mitjana altura. Nosaltres pesquem a 300 o 400 metres de profunditat (són 30 quilos de pressió), així que quan el peix puja a coberta ja està rebentat.

-Quin és el sistema de pes­ca que utilitzeu?

"Els hàbits de consum han

canviat totalment; hi ha una sèrie de peixos que abans

es venien i que ara no es volen a cap

preu

-Dels dos sistemes prin­cipals que hi ha a Catalunya, nosaltres ens dediquem a la pesca d'arrossegament, la que arrossega la xarxa per baix. L'altre tipus de pesca és la traïna, on es fa servir la llum d'un fanal per atraure el peix.

-Tots els que feu pesca d 'arrossegament agafeu el mateix tipus de peix?

-No sempre, perquè se­

gons la profunditat es cria una espècie o una altra. Ara bé, per regla general, sí que pesquem tots el mateix tipus de peix, que sol ser el que més es ven: el lluç, el rap, la gamba i els escamarlans.

-Això sempre ha estat així, o és que els hàbits de consum han canviat?

Si esteu interessats a treballar en la contractació d'espais publicitaris per

La Veu del

CARRER

poseu-vos en contacte amb la redacció de la revista a través del següent número de telèfon:

319.60.89

-No, no; els hàbits de con­sum han canviat totalment. Hi ha una sèrie de peixos que abans es venien i que avui no es volen a cap preu. Per exemple, el bessuguet, la xucla, la boga i la sardina s'han de tirar a la mar. A la mar tenim un grapat de peix que no pesquem perquè no es consumeix.

-Creus que si no es consumeix més peix és perquè es ven a un preu molt elevat?

-Aquesta és una raó, però és que no el podem vendre més barat. Jo, a més de ser pescador, tinc una botiga de peix, i puc entendre la posició del peixater. Abans de tenir la botiga també m'exclamava, però ara veig que amb els impostos que ens fan pagar no podem vendre el peix a un altre preu. D'altra banda, a més de l'encariment del peix, hi ha l'inconvenient que la gent jove no en consumeix: en part, pel preu, però també

perquè ara es menja d'una altra manera que no es menjava abans. Avui es consumeixen molts més productes prefabricats.

"A Barcelona no ens ho muntem

bé: treballem massa hores i

això fa que quedi molt poc

peix al viver perquè es

reprodueixi

dia quin peix he d'anar a bus­car perquè és el que he de vendre més car o més barat. Per exemple, els dijous i divendres sé que he d'anar a buscar escamarlans i gambes perquè són els dos dies de la setmana que es venen més.

-Aleshores és important arribar abans que els altres pescadors per vendre el peix.

-Sí, és clar. El peix no només s'ha de saber agafar, també s'ha de saber vendre. Un cop arribem al moll, hem de dur el peix a la llotja, el lloc on se subhasta. Allí la meva filla, que és peixatera, el compra i alhora fa de reclam: és la primera que trenca el foc i proposa un preu elevat perquè els qui el com­pren darrera ho hagin de fer a un preu més alt. Com que el peix és meu, ella influeix en el seu preu, l'encareix.

-Com veus el futur dels pescadors?

-Sóc bastant pessimista i penso que d'aquí a un parell o tres d'anys això anirà bastant guardabaix. D'una banda perquè cada cop es consumeix menys peix, i d'altra banda perquè hi ha cada cop menys peix dins la

"SÓC bastant pessimista pel que fa

al futur dels pescadors. Penso que d'aquí aim

pareU o tres d'anys això de la pesca anirà bastant guardabaix

-El t ipus de peix que pesqueu varia segons el dia?

-Sí, totalment. Jo sé cada

mar. A Barcelona no ens ho muntem bé: treballem massa hores (de dos quarts de 6 de la matinada a dos quarts de 6 de la tarda) i això fa que capturem molta quantitat o que quedi molt poc peix al viver perquè es reprodueixi.

-L'horari que feu, doncs, no l'establiu vosaltres?

-Sí, i podríem canviar-lo si volguéss im. Però no arribem a fer-ho per la pressió que tenim d'hisenda, seguretat social, petrolers... Pensem que quantes més hores treballem, més hem de guanyar, i no és pas veritat.

-Però malgra t tot, si tornessis a néixer, voldries ser pescador?

-Sense cap mena de dubte. Ja tinc 50 anys i des dels 13 que vaig a la mar; no he conegut altra cosa. El meu pare ja era pescador, els meus dos fills també ho són, i la meva dona i la meva filla són peixateres. Així que som tots del ram de l'àigua, en el bon sentit de la paraula.

14 CARRER Estiu 92

<

z o - I LU ü <

LU

o: D >

Barcelona, camina... per on puguis Una nova associació vol sensibilitzar sobre els problemes de la

qualitat de vida a la ciutat i defensar els drets dels vianants

La nostra ciutat, la casa comuna dels que hi viuen i treballen, dels emprenedors i negociants, el cap i casal dels catalans, l'aparador, la modernista i post-moderna, està convalescent. Tot i que ara encara ensenya les ferides d'una gran operació estètico-urbanística, acabarà revifant-se. 1, segurament, farà bona cara pels Jocs. Es troba bé Barcelona? Potser sí; així ho desitgem de debò, però som conscients que té punts per tancar, alguns fins i tot infectats, que seran motiu d'un acurat post-operatori.

Barcelona Camina.

Associació pels drets dels vianants.

És innegable que durant els darrers anys Barcelona ha anat canviant molt, i sovint en un sentit positiu. Però la qualitat de vida a l'entorn urbà és una assignatura que encara té pen­dent i que es posa de manifest en molts aspectes. Diferents estudis coincideixen en as­senyalar el trànsit, la contami­nació i els equipaments de barri -jardins, biblioteques, casals...- com els problemes que requereixen una solució més urgent.

Hem de dir que, per alguns

barcelonins, la ciutat fa temps que amaga la pols sota l'estora; tanta, que ofèn el nas, com a mínim quan es va a peu. Hi ha gent que ho diu, que ho la­menta , i els p reocupa la despreocupació d'uns i altres per la (micro)qualitat de vida a la ciutat.

Són els amants del carrer, que gaudeixen quan veuen la gent que va i ve més o menys atrafegada; que s 'admiren quan veuen que la canalla en­cara pot fer pastissos amb sorra en alguna plaça no dura; que aproven els conductors de gest amable que s'aturen per deixar passar la iaia; que de tant en tant es marquen una

f)assejada Rambla avall; o que ins i tot fan testimoniatge a

una festa de la bici que organitza no se sap ben bé qui ni per quins motius.

Taula 1. Qualitat de Tentom urbà; Sants-Montjuïc 1986

PROBLEMES DEL BARRI

Contaminació Inseguretat ciutadana Trànsit Aparcament Indústries insalubres

MOLT(%)

27,6 29,2 28,3 60,1 10,0

BASTANT(%)

41,3 43,5 29,8 22,5 10,0

POC(%)

22,9 20,4 25,0 7,3 15,0

RES(%)

5,3 3,3 14,2 4,9 60,0

NS/NC(%)

3,0 3,5 2,7 5,2 5,0

Font: Enquesta Metropolitana 1986, Volum 4, Sants-Montjuïc I Taula Z Problemes més importants relacionats amb els equipaments i serveis

dels barris de Barcelona. Importància del problema en percentatge, prioritzadó de solucions i valors de l'enquesta pel conjunt de l'Estat Espanyol

PROBLEMES DEL BARRI

Jocs de nens Jardins Biblioteques Esports Centres per avis Esbarjo joves Ambulatoris Llars d'infants

BARCELONA(%)

78,8 77,8 73,2 69,9 64,8 64,3 42,6 40,2

URGÈNCIA SOLUCIÓ (% conjunt Estat)

51,1 63,9 22,2 16,5 40,0 28,0 49,1 24,0

MITJANA ESTAT(%)

78,4 50,7 73,7 70,6 57,9 66,8 39,6 43,6

Font Informe sobre la qualitat de vida a l'Estat Espanyol. CEOIMA. Capítol IV, 1982.

Taula 3. Problemes més importants relacionats amb l'estructura urbanística, serveis bàsics i manteniment dels barris de Barcelona. Importància del

problema en percenta^e, prioritzadó de soludons i valors de l'enquesta pel conjimt de l'Estat Espanyol

PROBLEMES BARRI

Aparcaments Contaminació atmosfèrica Vigilància nocturna Embussos de trànsit Sorolls Mol estat dels carrers Falto de semàfors Contaminació industrial

BARCELONA(%) URGÈNCIA SOLUCIÓ

(%conjunt Estat)

77,2 75,4 72,3 52,8 40,3 38,6 34,5 25,0

37,6 37,0 47,5 16,3 15,9 13,5 15,3 14,8

Font Informe sobre la qualitat de vida a l'Estat Espanyol. CEOIMA. Capítol IV, 1982.

Respecte a la ciutat i al ciutadà

Alguns, encara que de moment pocs, n'han parlat, i voldrien fer alguna cosa per millorar la qualitat de vida a la ciutat. Barcelona Camina, as­sociació per a la defensa dels drets dels vianants, som un grup de persones que des de fa un any volem passar de les lamentacions a les accions, dirigides al conjunt dels ciuta­dans i a les administracions.

Als ciutadans, per sensi­bilitzar-los i fer-los adonar del problema de la qualitat de vida a la ciutat. I a les adminis­tracions, per aportar criteris i promoure les accions neces­sàries que facin canviar la situació. Pensem que, en el fons, es tracta d'un problema de sentiment de comunitat, de solidaritat i de respecte al ciutadà i a la ciutat per part de tothom. En definitiva, d'estar a favor de, i no pas d'esquena als problemes.

Els aspectes de la vida ur­bana que caldria anar modi­ficant es poden deduir de les enquestes d'opinió i estudis sobre la valoració de la qualitat de l'entorn urbà. A la primera taula apareixen els resultats d'un estudi realitzat per l'Àrea Metropolitana l'any 1986, i podem veure que el trànsit, l'aparcament i la contaminació ambiental són alguns dels problemes més valorats pels ciutadans d'un districte con­cret de la ciutat, com és el de Sants-Montjuïc. Les taules reflecteixen també altres va­loracions sobre els problemes urbans i les necessitats d'equi­paments i serveis als barris.

La Carta Europea dels Drets dels Vianants

En aques t senti t , cal esmentar que els problemes relacionats amb la vialitat ur­bana no són exclusius de la nostra ciutat, sinó que formen

part d 'un fenomen genera­litzat que es dóna a bona part del món occidental . Una evidència de la seva impor­tància és que el mateix Par­lament Europeu va fer pública el 1988 la Carta Europea dels Drets dels Vianants. I a un nivell més ampli, fer esment que des de l'any 1963 existeix la Federació Internacional d'Associacions de Vianants. Tot això dóna una idea de la rellevància social que arreu del món té la lluita per millorar la qualitat de vida a la ciutat.

Limitar l'iis del cotxe privat

Per anar canviant la situa­ció cal promoure mesures de t ipus molt d ivers , enca­minades a recuperar el màxim d'espai urbà per al vianant i a fer possible una convivència harmònica amb els cotxes. Això suposa, per exemple, millorar les voreres, aconse­guir un mobiliari urbà sufi­cient i potenciar tot el que és zona verda.

També cal limitar l'ús del cotxe privat, però no úni­cament en base a la fiscalització sinó promovent l 'ús d 'un transport públic que atregui l'usuari de l'automòbil i que col·labori a crear un ambient saludable, lliure de fums i de sorolls. La solidaritat i una educació que sensibilitzi els conductors envers els vianants són dos elements bàsics per aconseguir aquests objectius.

Hem d'analitzar a poc a poc tots aquests problemes -i d'altres- relacionats amb la qualitat de vida a la ciutat per buscar -h i les posic ions , accions i estratègies de solució més adients. Es un gran repte que necessita la coOaboració de tothom, i són necessàries tant l'opinió dels ciutadans com la responsabil i tat de l'Administració. Som dels que pensem que encara és possible millorar la realitat a cop de bones intencions. Tant de bo sigui veritat.

Estiu 92 C>ARI\JER 15 EL CURS DE L'ANY

Per Sant Joan festeig, per Sant Josep bateig

Lluís Puig

Aprofitant el pont festiu del 8 de juny, i per no haver de patir tants embussos automobi­lístics d'última hora, podeu tornar del xalet o la torreta dilluns de bon matí, per algu­na carretera comarcal, i arri­bar-vos a l'ermita de Sant Mus (de sant què...?), sí, sí, de Sant Mus. Només és a tres quilò­metres de Rubí, per tant no cal agafar cadenes per la neu, ni la taula de surfing.

Allí us trobareu amb un curiós aplec que tantes perso­nes de Barcelona havia arribat a mobilitzar: l'aplec dels xatos. Doncs resulta que des de fa uns quants anys, i promogut per l'Esbart Dansaire de Rubí entre d'altres, s'ha donat un nou i decidit impuls a la festa, recuperant el Ball dels Xatos, les enramades de flors, els cullerots i les forquilles ge­gants, les sardanes, el ball de gegants,... i també una gran, grossa i sucosa paella d'arròs.

Pot ser una bona manera de passar la festa de Pasqua Granada, com alternativa als esports d'aventura, o a l'aven­tura de si guanyarà el Barca, o que tornar a Barcelona no sigui tota una heroïcitat d'esport.

Corpus

Un cop resituats altra vega­da a la reina diària, no ens

caldrà esperar gaire temps per poder gaudir cf una altra festa cívico-atàvica-mítico-religio-sa, ja que el dijous dia 18 de juny tenim un cl'aquells famo­sos tres jueves hay en el ano que relucen mas que el sol jueves San­to, Corpus Cbristi y el dia de la Ascensión.

Una festa com aquesta (Corpus), fruit de les al·lu­cinacions o revelacions de la beata (no us sona?) Juliana de Bétine, cap allà l'any 1246; i que tan ben documentada es troba a la ciutat de Barcelona, en el Llibre de les Solemnitats de 1424-1729, ens plantejarà dubtes metafísics molt serio­sos, ja que aquest any tindrem un gran i complicat dilema per resoldre:

Opció A: Anar a saltar els Plens de la Patum de Berga, ja que els salts que fan el diumenge són insuportables per la quantitat de aomingue-ros, kamacos i turistes que hi van.

Opció B: Quedar-nos a Barcelona i poder participar de la recuperació de la famosa i mai oblidada Processó de Corpus.

Si escolliu l'opció A tindreu la sort i l'emocio de poder tor­nar a veure el magnífic i majestuós Ball de l'Aliga, els Nans, les Mules Guites, els Plens,... i quedar-vos bruts, suats, amb pudor de fum, trepitjats, colpejats i boigs de

pensar que fins l'any vinent no hi torna a haver Patum.

L'ou com balla i les boles de drac

Per contra, si trieu l'opció B, podeu anar a passejar pel Claus­tre de la Catedral o oé per la Casa de l'Ardiaca, i quedar-vos totalment encantats contem­plant les mil i una ballarugues que pot arribar a fer un ou, col·locat damunt d'un rajolinet

Joan Grau

d'aigua. Si ara comencem a par­lar de la simbologia de l'ou, les set Boles de Drac que fa temps que busca el Songoku -i per­doneu que no ho escrigui bé, però tampoc em dóna la gana d'anar a buscar algun cromo de la filla- quedarien petites al voltant del nostreOu Com Balla.

Sant Joan

Fet i fet, us pot dura r l'encanteri de l'ou fins arribar

a la nit màgica de Sant Joan. Quina nit nois; de veritat que val la pena de preparar-se bé la celebració de la verbena de Sant Joan; i dic verbena perquè cal no oblidar que aquest nom pertany a una de les herbes més sagrades de la nostra mitologia, juntament amb la malva, la mandràgora, la be-lladona, la falguera, la clave­llina, la Valeriana, la carlina, etc, etc, etc... Cadascuna d'elles té un ritual específic per ésser collida al bon punt de la mitjanit, i us donarà uns resul­tats i encanteris immediats.

No oblideu tampoc que és un bon dia per anar a prendre la bonaventura, que l'aigua també us pot resoldre alguna coseta i les cendres de la foguera us allunyaran els mals esperits. En fi, que coques, cava i cremades pirotècniques a part, a veure qui serà el xulo que podrà fer una foguera dins la ciutat tan guai que ens ha quedat. Sigueu simpàtics amb els turistes, que no es pen­sin que tot l'any portem a so­bre la gresca de la nit de Sant Joan.

Com encertadament deien els Dagoll-Dagom i en Jaume Sisa:

La nit de Sant Joan és nit d'alegria estrellat de flors, l'estiu ens arriba de mans d'un follet que li fa de guia. Primavera mor, l'hivern es retira. Si arribés l'amor, mai més moriria.

CARRER P E R A 8 0 . 0 0 0 L E C T O R S A B A R C E L O N A

A partir de ben aviat la Veu del CARRER podrà ser el vehicle perquè els seus missatges arribin a:

1^ 20.000 llars i oficines comercials ^ 80.000 barcelonins que llegeixen cada mes la publicació de més

difusió escrita en català

Ompliu el butlletí del peu de pàgina, si us interessa rebre informació detallada dels espais publicitaris d'aquesta publicació. ,

z o LU ü OC <

LU DC D >

• • \

'"' JS \0 » ^ '

o*^*

16 CARRER Estíu 92

<

g z

La història de Barcelona en còmic s'oblida dels barris

El llibre, editat amb la col·laboració de l'Ajuntament, explica gràficament més de 2000 anys de vida de la ciutat, però té alguns

buits considerables.

Segons les dades oficials, el llibre més venut durant la diada de Sant Jordi de 1991 va ser L'aventura d'una ciutat. Breu història de Barcelona en còmic, una obra de Gregori Luri i Jaume Marzal editada per Edicions Júnior amb la col·laboració de l'Ajuntament. Aquest llibre és el primer intent de dibuixar la història de la ciutat comtal en forma de còmic. 1 la possibilitat de difondre en 120 pàgines, d'una manera clara i amena, més de 2000 anys de la vida d'una ciutat és una fita prou important que queda tacada per haver oblidat el paper dels barris dins la història d'aquesta ciutat.

Pau Vinas

L'obra fa una aproximació a la vida de Barcelona des d'una perspectiva social i historio­gràfica. Ens narra fil per randa les gestes llegendàries de la fundació de la ciutat pel semi­déu més gran de la mitologia

grega. Hèrcules, així com taníbé, ent re d 'a l t res , el creixement de la Barcelona emniurallada vers l'Eixample de Cerdà. Potser s'estén massa en la creació mitològica i, en canvi, deixa fulls arraconats allà on es podria descriure millor l'època romana. Però,

CDM i^ÇU^ HO VOU6>

P'AUís|WN6^ARRl^... p e M CDNTAMíNACíCÍ...

/ A U l

Remordiments de consciència. Els autors, a través dels seus personatges, reconeixen l'oblit.

Els pobles agregats. Aquesta és l'única menció del llibre als barris més antics.

malauradament, no n'hi ha cap que reculli la rica història dels barris barcelonins.

Els dibuixos, acompanyats de textos breus, estan molt ben treballats, i es basen en una bona font documental, cosa que dóna fe d 'un excel·lent recurs historiogràfic. La bre­vetat dels comentaris escrits ve donada pel fet de tenir molt poc espai i, sobretot, per do­nar una més gran agilitat a les il·lustracions, tot evitant ser massa carregades.

Una història incompleta

Però no tot són flors i violes per aquesta Barcelona en còmic, car hi ha una pefifa falla: la Barcelona dels barris és paper mullat. Els vells pobles avui convertits en barris, així com les barriades de nova creació, no existeixen; Gregori Muri i Jaume Marzal , au tors del Ihbre, no fan cap esment a aquesta altra reahtat històrica de la ciutat. Potser per a ells Barcelona només no és de muralles endins, amb excepció feta de l'Eixample, i més enllà d'aquest àmbit no existeix res més. Només hi conviu l'obht i la marginació envers una part de la ciutat que també ha fet història.

Els antics pobles del pla de Barcelona (Sants, Sant An­dreu, Sant Martí, Horta, Sarrià, Sant Gervasi , Les Corts i Gràcia) han contribuït també a la vida social, cultural i polí­tica de la ciutat. Hi trobaríem moltíssims exemples, comen­çant pel mateix pas del rec Comtal per Sant Andreu. I malgrat que aquests pobles van ser agregats a la ciutat comtal sense tenir-ne ganes, amb el temps han superat la seva annexió i han treballat activa i obertament per fer de Barcelona una metròpoli més digna i habitable.

No podem oblidar Valtra ciutat

Quan és necessari, doncs, les antigues viles hi tenen cabuda, i no hauria costat res dedicar-los un parell o tres de pàgines. Sabem que és molt complicat resumir la vida d'una ciutat com Barcelona en només 120 pàgines; hi ha més història que pagines. Però cal no oblidar que també hi ha la història dels no famosos, de les bugaderies, dels oprimits...

De la mateixa manera , també és una gran errada no remarcar la història dels nous

Tranvies-escola a Torre Baró. Única referència als nous barris, amb els ous (l'en Porcioles.

Un bombardeig que no va existir. A la plaça Rius i Taulet no va caure cap bomba.

barris sorgits de l'especulació franquista. Són una part de la ciutat sense im passat mil·le­nari, però tenen una història intensa i plena de dificultats, barbaritats urbanístiques, po­bresa, marginació i una rica vida associativa. Barcelona, malgrat que ara li hagin rentat la cara, no pot oblidar aquesta altra ciutat. I malauradament això és el que fan les historietes d'aquest còmic.

Cal conèixer totes les barcelonès

Amb l'excusa dels Jocs Olímpics, la ciutat de Barcelo­na viu immersa en una allau de publicacions sobre la seva transformació, així com sobre la seva història, cultura, vida social i urbanisme. Potser hauria estat una bona ocasió per oferir al públic en general el coneixement de la Barcelo­na dels barris. És l'altra cara de la ciutat, on els carrers han viscut enfosquits en un llarg passadís de penombres, on la degradació urbanística ha jugat, desgraciadament, un paper massa important.

L'empobriment d'aquesta ciutat, ja sigui culturalment o socialment, durant el creixe­ment dels anys 60 ha de tenir un lloc en la memòria de la gran Barcelona. Ha de ser la història de la veritat, que cal recordar per evitar futures

especulacions administrati­ves. Conèixer la història de Barcelona vol dir conèixer totes les barcelonès, sense amagar-ne els episodis bruts, en aquest cas quaranta anys de dictadura.

Sant Andreu prepara el seu còmic

El fet que aquests darrers anys els nostres barris hagin millorat no ens priva de seguir lluitant per dignificar-los amb un caire social, oberts al veïnat i no pas al món especulatiu. Hi ha una Barcelona olímpica que encara continua fent mal, i llibres com la Breu història de Barcelona en còmic, que poden tenir un gran nombre de lectors, han de ser eines útils per treballar per una ciutat de tots, amb els barris com a eixos vertebradors d'aquesta metrò­poli quasi ja post-olímpica.

Sortosament, i per omplir una part d'aquest oblit, està prevista properament l'apari­ció del còmic historiogràfic de Sant Andreu del Palomar, gràcies a la iniciativa d'un grup d'entitats que volen comme­morar el mil·lenari d'aquesta antiga vila del pla barceloní. Aquest còmic no podrà repa­rar el greu oblit comès per Luri i Marzal, però serà un bon element per conèixer una rica part integrant d'aquesta Barcelona dels barris.

Estiu 92 CARRER 17 La aluminosis es responsabilidad

del Estado Los vecinos del Turó presentaron 4.000 reclamaciones por escrito a la Delegación del Gobierno para que la Administración asuma sus

obligaciones

José Molina

A. V. Turó

El cemento aluminoso y su uso indebido en la edificación, fundamentalmente durante los anos 50 y 60, con la debida permisividad de las autorida-des del momento, se ha con-vertido en el fenómeno actual llamado aluminosis, ciue afec­ta a miles de viviendas, que necesariamente deben ser re-paradas o sustituidas.

Ante dicho problema, la Administración actual plan-tea la opción de que sean los propietàries de las viviendas afectadas quienes asuman las soluciones del problema y sus costes, partiendo del argumen­to de que son ellos los respon­sables legales de la conserva-ción de los inmuebles.

Dicho planteamiento, que seria aceptable èn los inmuebles construidos en las debidas condiciones ya que el factor t iempo requiere las oportunas obras de conserva-ción, en este caso es injusto e improcedente porque el fenó­meno de la aluminosis no en­tra en estos supuestos; el vicio y el defecto existen desde el propio origen de la construc-ción. En el momento de elabo­rar las viguetas y colocarlas en los edificios ya existe poten-cialmente el defecto que, con el paso del tiempo y ayudado por el calor y la humedad, acelera el proceso de descom-posición de las vigas llegando hasta su colapso y nula resis­tència.

La aluminosis no es, pues.

Manifestació per Taluininosi.

w^ I

^ r r s A ' j

un estado que aparezca des-pués de construido el edificio, ni es fruto de una fuerza ma-yor, sinó que es causa desde el momento inicial de la elabora-ción de las viguetas y de su instalación en los edificios.

La administración debe controlar

Esta tesis es importante para delimitar la responsabili­dad patrinionial del Estado, derivada de una actitud negli-gente que bien podria caiifi-carse de imprudència temerà­ria por parte de la Adminis­tración al homologar el cemen­to aluminoso y autorizar su uso en unas determinadas con­diciones, totalmente inadecua-

das para la construcción de viviendas y, ademàs, peligro-sas para la seguridaa de las mismas.

Una de las funciones de la Administración es el control e intervención de los materiales que deben ser utilizados en la construcción, estando obliga­da por medio de los instru­mentes legales pertinentes a homologar los materiales que se utilizan y a regular el debi-do uso de los mismos.

En el caso que nos ocupa, es evidente que la Adminis­tración incumplió sus obliga­ciones por cuanto hizo caso omiso a las múltiples aporta-ciones técnicas y científicas que aparecieron entorno al cemento aluminoso y a sus

condiciones de uso, a través de distintas fuentes a partir de los anos 1930.

Francia empezó a limitar su uso en 1928

El cemento aluminoso fue

Ea tentado en Francia por afarge, y Cementos Molins

lo comercializó en Espana, però según parece, en Francia nunca se utilizó para vigas destinadas a la construcción de viviendas. De hecho, ya a

Partir del afio 1928 surgen en rància instrucciones técnicas

limitativas del uso de dicho cemento, y el 5 de enero de 1943, a través de una circular del Ministerio de Producción Industrial, se limito su uso para obras definitivas, lo que re-presentaba en la pràctica su prohibición. También es sig-nificativo que en Francia no hayan existido industrias de prefabricades de vigas de ce­mento aluminoso.

En Espana su mayor uso se produjo durante el

desarroUismo

En el afio 1950, el profesor Lafuma, especialista en cemen­tos, dio unas conferencias en el Instituto Técnico de la Cons-trucción y del Cemento -Eduardo Torroja-, dependien-te del Consejo Superior de In-vestigaciones Científicas, don-de resaltaba las dificultades del cemento aluminoso y los aspectes técnices fundamen-tales a tener en cuenta para su uso. Es en esta època cuando se prohibió el uso del cemento

aluminoso en varios países europeos.

Con estos precedentes, no es hasta el afio 1968, mas de 30 afíos después de que se empe-zara a condicionar su uso en Francia, cuando la Adminis­tración espafiola dicta una Ins-trucción para limitar el em-

[)leo del cemento aluminoso y o condiciona a una justifica-

ción especial. No se comprenden las ra-

zones de la Administración de no abordar adecuadamen-te el problema en el momento oportuno, cuando ademàs éste coincidia con la etapa del desarroUismo, los momentos de mayor crecimiento de las grances ciudades y de mayor auge del sector de la construc­ción.

El Estado debe asumir su responsabilidad

Fero sean cuales fueran esas razones, tal vez sea posi-ble que el tiempo las desgra-ne. Lo que no es justo es que la Administración, ademàs, elu-da sus responsabiliddaes en el problema y desplace toda la carga econòmica del mismo hacia los propietàries o usuà­ries. La aluminosis va a repre­sentar para estàs familias, la mayoria jubilades y pensie-nistas, pagar des veces per una misma vivienda.

Por ello abogamos porque el Estado asuma la responsa­bilidad patrimonial que le co-rrespende en el tema, y en esa línea continuaremos realizan-do los esfuerzes que sean ne-cesarios.

ü o <

<

Q >

NOTICIARI DE LES ASSOCIACIONS

SAGRADA FAMÍLIA Solidaritat amb la gent gran En una gran ciutat com la nostra existeixen una sèrie de condicions ambientals, econò­miques i culturals que origi­nen problemes de difícil solu­ció als ciutadans.

Un dels col.lectius més afectats per aquestes condi­cions és el de la gent gran, sovint amb migrats recursos econòmics, situacions de soli­tud i, moltes vegades, deficièn­cies físiques. Cal doncs, que hom presti atenció i serveis a aquesta gent.

Una de les principals preo­cupacions en aquest punt ha de ser la de considerar que la gent gran segueixi formant part de la societat; que ne ha de quedar marginada ni for­mar un gueto a part; evitar el seu aïllament.

Aquesta tasca incumbeix de manera especial a l'Admi­nistració (aci: Ajuntament i Generalitat), en forma, per exemple, dels serveis dels assistents socials, de l'ajut domiciliari -que no sempre funciona els dies festius-, de les residències, dels centres de dia, del S.A.T. (Servei d'Alar­ma Telefònica).

Però incumbeix també a les entitats que constitueixen les ONG (Organi tzacions No

Governamentals); sense la la­bor d'aquestes -que són sense afany de lucre- el problema no s'acabaria pas de resoldre o he seria d'una manera freda i distant.

Es, entenent-he així, que l'Associació de Veïns Sagrada Família des de força anys enrera intenta fer aquesta tas­ca subsidiària i complementà­ria, conjuntament amb les residències i clubs d'ancians del Barri, de Càritas de les parròquies veïnes, de la FAVB, etc.

Per mitjà de les seves vocalies de Serveis Socials i de la Dona, aquesta Associació organitza per la Festa Major el dia de l'Obsequi als Vells, mitjançant el qual hem des­cobert casos de persones amb moltes mancances, que procu­rem alleujar.

També contribueix l'Asso­ciació a la distribució d'ali­ments, a l'organització de sor­tides culturals i d'esbarjo, a festivals d'entreteniment i a tota altra activitat que tendeixi a suplir en part, les mancances que moltes vegades sofreix la gent gran. Per altra banda, per a aquestes persones disposem també de les assessories jurí­dica i psicològica.

Tot això comporta força dedicació d'esforç i de temps que carrega sobre unes poques

[)ersones. Es per això que 'Associació desitjaria poder

comptar amb mes col·labo­ració per part dels veíns amb ganes d'oferir una acció soli­dària amb la gent gran.

SANTS

Salvem la xemeneia

L'Ajuntament de Barcelona té la intenció d'enderrocar la xemeneia de la Plaça de la Farga. Aquesta xemeneia es va conservar després de l'en­terrament de la fabrica d'olis El Coco. En aquell moment la societat civil de Sants i el Consell de Districte van pen­sar que la xemeneia era un element emblemàtic de la bar­riada i que calia conservar-la.

;u "zr r

l'associàtnp; jli^lbitna:

SANTS, l'associació informa.

La xemeneia va servir, a més, com a pal de paller per reordenar l'espai de la plaça, ja cjue la llar d'infants i el polisportiu es van construir

en sintonia amb la xemeneia i amb una opció estètica que sintonitzés amb el passat de l'arquitectura industrial de Sants.

Ara diuen que cal tirar-la a terra i argumenten que arre­glar-la costaria uns vuit mi­lions de pessetes i que aquests diners es necessiten per altres coses; en cap moment expli­quen cjuin serà el preu que costarà l ' enderroc i si la diferència valdrà la pena, atès que la xemeneia té un valor estètic en el conjunt en què està inserida.

La xemeneia de la Farga és important perquè forma part del passat de Sants. Sants va néixer com a poble industrial i centenars de xemeneies altives eren precisament la seva bandera d'identitat. Sants va ser un poble orgullós de la seva realitat i cultura obrera. Els anys han passat perquè els santsencs a s sumim i recordem el nostre passat; el passat forma part de la nostra personalitat col·lectiva. Dels centenars de xemeneies en queden poques, es poden comptar amb els dits de les mans, cal que no en perdem una més.

Cal aturar aquesta nova agressió contra la personalitat de Sants, i cal que tots plegats fem sentir la nostra veu de protesta contra aquest en­derrocament que no té justi­ficació ni econòmicament ni tècnica (i així ens ho ha manifestat l'equip tècnic de l'obra).

CLOT-CAMP DE L'ARPA La sanitat pública, garantia de la igualtat social. Les crítiques a la sanitat públi­ca, que en aquests moments es difonen des de quasi tots els àmbits, posen en dubte no sols el seu mal funcionament sinó la seva mateixa raó de ser. Poc a poc ens volen convèncer que no és bo, ni necessari que la sanitat sigui pública.

Allò que es públic no està de moda, allò públic és ineficaç i car; sembla, doncs, que si no es privatitza, no té solució.

Les propostes de la refor­ma de l'actual sistema de la Sanitat Pública són la limitació del cost públic i prestacions, el pagament directe d'aquestes per part del malalt, la par­ticipació creixent d'empreses privades.

S'argumenta la necessitat d'una major eficàcia i moder­nitat, i en canvi qualsevol po­lítica privatitzadora suposa prendre mesures insolidàries, de qualitat dubtosa i anti­democràtiques, perquè limi­ten el dret a la salut de les capes més desafavorides de la nostra societat i contribueixen a aprofundir encara més les desigualtats socials.

A més a més de ser més costós, en cap país del món la medicina privada no ha estat

18 CARRER Estiu 92

ü o <

< 9 >

Els parents pobres dels Jocs Olímpics

Els clubs esportius del Poblenou temen que els sigui vetada l'entrada a les instal·lacions olímpiques de la Mar Bella, que

l'Ajuntament vol gestionar amb 'criteris de rendibilitat'

Les flamants instal·lacions esportives construïdes al Poblenou de cara als atletes residents a la Vila Olímpica o fins i tot com a seu de competicions durant els Jocs, contrasten amb les dificultats i el dèficit d'equipaments que pateixen els diferents clubs esportius del barri, que se senten tractats com els parents pobres dels Jocs Olímpics.

Marc Andreu

La construcció de la Vila Olím­pica al Poblenou ha afavorit la instal·lació de nombrosos equipaments esportius. Però els petits clubs esportius del barri temen que els criteris de rendibilitat econòmica que vol aplicar l'Ajuntament els deixi al marge i que l'esport de base no pugui utilitzar les noves pistes. Alguns d'ells s'han començat a agrupar per poder fer front al repte econòmic que se'ls planteja. Uns altres ja p reveuen que no p o d r a n afrontar els p reus que el districte ha posat sobre la taula.

La principal batalla que tenen plantejada ara les entitats esportives ael Poblenou és la definició del model de gestió i capacitat d'ús per al barri que acabarà tenint el pavelló de la Mar Bella. A m b la seva reconvers ió passades les Olimpíades, aquesta instal·la­ció constarà de quatre pistes polisportives, una d'atletisme 1 diversos annexos.

L'Ajuntament diu que serà per al barri

La intenció de l'Ajunta­ment és, com afirma Ferran Julià, coordinador del Districte

Pavelló Olímpic Mar Bella. Miguel López.

Les tres principals preocu­pacions són que el pavelló olímpic de la Mar Bella, on se celebraran les p roves de badminton, es converteixi en una macro-instal.lació semi-privatitzada i vetada a l'esport de base i al barri; la desaparició de tots els camps de futbol que an ter iorment tenia el Po­blenou; i la futura construcció al front marítim d'un complex esportiu privat propietat de la família Sànchez Vicario.

de Sant Martí, "destinar el pavelló per a ús del barri". Està inicialment previst que la instal·lació, apta per a concerts i actes públics, comparteixi el seu caràcter esportiu amb la Biblioteca del Districte i l'Arxiu Històric del Poblenou.

Segons Julià, és possible que una de les pistes del pavelló

3uedi en mans de la Federació e Badminton per

promocionar aquesta moda­litat esportiva. Tota la resta

del complex, inclosa la pista d'atletisme on jugarien els Búfals de futbol americà, estarà gestionat conjuntament entre l'entitat que guanyi un concurs públic i el mateix Ajuntament, que no descarta, en última instància, de gestio­nar-lo directament.

De totes maneres, els clubs esportius del Poblenou tenen

gor que el complex de la Mar ella -que s'obrirà a partir de

gener- segueixi el mateix camí que el pavelló olímpic de Ba­dalona, que ha quedat exclu­sivament en mans d'una gran entitat com el Joventut. Ferran Julià nega r o t u n d a m e n t aquesta insinuació.

El club de bàsquet Pius XII reclama preus polítics

El cert, però, és que el Club de Bàsquet Pius Xll ja s'ha interessat per ut i l i tzar el pavelló la propera teinporada 1 ha topat amb fortes dificultats econòmiques per poder ac­cedir-hi . Segons Francesc Forcada, vice-president del club, un càlcul efectuat en base a unes previsions de les taxes d'utilització del pavelló faci­litades per la secretària tècnica d'esports del Districte, Maite Fontan, situa en un milió de pessetes el que haurà d'afron­tar l'entitat per poder entre­nar i jugar-hi.

Aquesta circumstància im­plica que el CEA Pius XII hauria de doDlar els seus ingressos, i això, segons el seu president Antoni Grima, no és viable en un club que depèn econòmi­cament de rifes i col·labora­dors , on "e ls mate ixos jugadors paguen per jugar i el secretari ha de deixar diners per pagar les fitxes fede­ratives' .

Davant d'aquesta situació, Forcada demana que l'Ajun­tament fixi preus polítics o subvencioni la utilització del pavelló si és que vol ajudar

de veritat" l'esport de base. El Pius Xll, amb cinc equips de bàsquet i una important funció social amb els joves del barri, juga actualment en una pista de col·legi de precàr ies

Un barri olímpic sense camp de futbol

Els veritables parents po­bres dels Jocs Olímpics són els clubs de futbol del Poblenou, un barri d'histò­rica tradició futbolística. Les obres olímpiques van fer desaparèixer els tres camps de futbol que hi havia a la platja de la Mar Bella, i ara l'obertura de la Diagonal ha sentenciat els altres dos que quedaven.

En un d'aquests camps, i en condicions límit tant en l'aspecte esportiu com en la higiene, juga actualment el Club Esportiu Monopol, que veu amb preocupació el seu futur, i així ho na fet saber al regidor-president del Districte, Joaquim de Nadal, en una carta que té el suport de la Coordinado­ra d'Entitats del Poblenou.

Ferran Julià, coordina­dor del Districte, reconeix la crítica situació del futbol base del Poblenou, i afirma que s 'està es tud ian t la possibilitat que un dels dos camps que desapareixen amb l 'ober tura de la Diagonal sigui reubicat a la zona de l'antiga Catalana de Gas, en el marc del Pla

del Front Marítim al qual s'oposen les Associacions de Veïns.

Malgrat això, que només és una possibilitat sense confirmar i a llarg termini, ni el Monopol ni l'Atlètic Poblenou -que actualment juga fora del barri- conside­ren resolta la situació, i són molt crítics amb l'actuació municipal. Comas, secretari de l'Atlètic, denuncia la "trista realitat" d'un barri "que es queda sense camps de futbol m e n t r e els Sànchez Vicar io cons­t rue ixen un complex esportiu privat".

Per la seva banda, res­ponsables i socis dels clubs poblenovins acusen l'Ajun­tament d'ajudar l 'esport d'élite amb les Olimpíades en detriment de l'esport de base, i esperen que després dels Jocs "es torni a la real i ta t i s ' adon in que l'ostentació només serveix per fixar unes despeses de manteniment que difícil­ment es poden assumir", en clara referència al macro-complex del pavelló olímpic de la Mar Bella.

condicions. Per exemple, els àrbitres han de canviar-se en una aula i dutxar-se amb l'equip local. I el club hauria de renunciar a un hipotètic ascens de categoria perquè el camp no compleix la normati­va federativa.

El Club Natació Poble Nou, possible gestor del complex

L'altra cara de la moneda de tot aquest tema la repre­senta el Club Natació Poble Nou (CNPN). L'octubre de l 'any passat, el CNPN va absorvir el Club Atlètic Cana-letes com a secció pròpia d'atletisme -que cal sumar a les de natació, waterpolo, futbol sala, gimnàstica, petan-ca i frontenis- en el marc d'un ambiciós projecte, no exempt de recels per part dels clubs

getits, que el seu gerent Sergi odríguez defineix com "la

creació d'una gran entitat que agrupi tot l'esport del barri".

L'objectiu és tenir prou força per optar a la gestió del complex Olímpic de la Mar Bella. Encara que no hi ha res decidit, sembla probable que el CNPN aconseguirà aquesta gestió si accepta totes les condicions que imposa l'Ajun­tament, i que passen per limi­

tar en benefici dels usuaris independents les prerrogati­ves del club gestionador.

Preus populars sota "criteris de rendibilitat"

Tant Rodríguez com Au­rora Chamorro, coordinado­ra del CNPN, valoren positi­vament les possibilitats de fer escola esportiva que donarà el nou pavelló, i manifesten la intenció, si n'aconsegueixen la gest ió, de posar unes taxes d'utilització "populars" i de fer " l 'ofer ta públ ica més oberta possible, però sempre sota criteris de ren­dibilitat".

Aquesta concepció és com­partida també des de l'Ajun­tament, que respon així les crítiques i la reclamació de preus polítics per part d'algu­nes entitats del barri. Això explicaria les declaracions de la responsable d'esports, Maite Fontan, que afirma que " l ' A j u n t a m e n t ha tancat l'aixeta i, ara per ara, la seva prioritat és eixugar el dèficit de les obres olímpiques", a la vegada que defineix el nou pavelló com "una instal·lació de ciutat que no és potser la més a d e q u a d a p e r q u è hi jugui un petit club de barri".

NOTICIARI DE LES ASSOCIACIONS capaç de solucionar els problemes de la salut de tots els ciutadans. Un exemple són els EUA amb una despesa en sanitat desorbitant perquè tenen 37.000.000 de ciutadans sense assistència sanitària.

El mateix dret a la salut per a tothom, garantit per l'Estat, és un valor ètic universal. En un món en profunda trans­formació segueix sent un dret irrenunciable de preservar el caràcter públic del nostre sis­tema sanitari; representa una conquesta social, un instru­ment de la distribució de la ri­quesa i un senyal d'identitat de la solidaritat i cultura dels nostres pobles. Els problemes de la sanitat pública espanyola són: deshumanització, massi-ficació, escassetat de temps dels professionals, burocràcia i desorgani tzac ió , llistes d'espera.

Necessitats no cobertes pel sistema: faltad'informacióigaran-ties de qualitat. Aquestes són les crítiques més populars i conegu­des que fem a la sanitat púbhca.

En el famós informe Abril Martorell s'argumenta la su­posada falta ae vigència de model de Sanitat Publica.

EI Butlletí de l'A.VV Clot-Cainp de l'Arpa, abril 1992.

Proposa com instruments per transformar la situació sa­nitària augmentar la compa­tibilitat dels professionals i una gestió a través del lliure mercat realitzada de forma privada.

En cap moment s'analitza

que els problemes sanitaris tenen relació amb el cost públic, el més petit d'Europa mnt amb Turquia, Grècia i Por tugal , la mala gestió d'aquests últims anys, la falta de participació dels agents socials amo el control de la sanitat, les activitats negatives d'alguns sectors sanitaris, el suficient desenvolupament de la llei de sanitat. Estratègia a través dels pressupostos de les administracions públiques en un percentatge semblant al d'altres països europeus com són Itàlia i Anglaterra.

Per aconseguir l'assistència primària a tota la població: modernització i ampliació de la xarxa hospitalària i d'ur­gència, superació de les igualtats territorials i reducció de les llistes d'espera.jSí! a l'atenció integral de la salut, desenvolupament dels plans de malaltia, rehabilitació i ampliació de les "prestacions" (bucodental, mental, planifi­cació familiar i tercera edat).

jSí a la democratització del

sistema i la participació dels usuaris.

És necessari un major con­trol social.

jSí a la descentralització i in­tegració de tots els serveis pú­blics de salut amb un sistema únic o amb una gestió competent que permeti una atenció sani­tària de qualitat i humanitzada.

jSí a l'ús racional de les tecnologies tècniques i farma­cèutiques!; No a les mides de privatització! jNo al pagament de medicaments pels pensio­nistes ni qualsevol mesura basada en la desigualtat!.

CIUTAT VELLA "Us heu parat a pensar i ima­g ina r si qua l sevo l de nosaltres, pel motiu que sigui, haguéssim d 'abandonar el nostre entorn i provar noves fórmules de convivència en un altre indret?". Aquesta és la reflexió que planteja el nú­mero 9 de Vella Ciutat, publi­

cació de lAssociació de Veïns del Casc Antic, on, sota el títol d'"els altres veïns", es fa una profunda anàlisi de la situació dels immigrants al barri de la ciutat on més intensa és la seva presència. La conclusió es po­dria resumir en la necessitat d'avançar pel camí de la inte­gració amb l'objectiu d'acon­seguir la igualtat per viure i la diversitat per conviure.

Estiu 92 CARRER 19 NOTICIARI DE LES ASSOCIACIONS

SANT ANTONI 10 anys del Triangle

Oriol Serrano

Fundador del Grup de Teatre El Triangle, lix president A. VV. Sant Antoni

Altres companys explicaran al llarg d'aquest butlletí una nuca la història del grup, algunes anècdotes i fins i tot què ens depararà el futur. A mi em toca dir, ostres!, ja han passat deu anys? Si sembla ahir, si no me n'he adonat! A base d'anar fent paperets en les obres que hem representat han passat deu anys! Miro a lgunes fotografies d'antics muntatges i fins i tot algun video i se'ns veu més joves. I encara que sovint hi na alguna cara nova, puc reconèixer la majoria de la gent que hi intervé. I això és maco. Una colla de gent, alguns d'ells com jo mateix, que vàrem estar al comen­çament de l'associació impul­sant les més diverses activitats, teníem molt clar que el més important després d'aconse­guir la democràcia era recu­perar la vida social i cultural que s 'havia pe rdu t . Les característiques del nostre

barri permetien aquesta tasca i sempre ho vam tenir present. Per això, quan ens va arribar el relleu, després d'uns quants anys de tenir més o menys responsabilitats a l'associació, un grup d'ex-alumnes ens vàrem atrevir a fer comèdia. No ens pensàvem pas, de bon començament, que la cosa tindria continuïtat. Més aviat va ser un experiment. Però es veu que hi vam posar tanta afició que el resultat ens va esperonar a seguir, a tomar-ho a provar. I, així, experiment dar re ra exper iment hem arribat a aquest desè aniver­sari, que si algun valor té és el d'haver contribuït a recupe­rar una part, no pas l'única, ni molt menys, d aquesta vida cul tura l de la que abans parlava. Ara cal que tot això, és a dir les diverses activitats que impulsa l 'associació, tinguin 1 oportunitat de poder manifestar-se i desenvolupar en locals adients. Cada vegada que hi ha una activitat, sigui la

aue sigui, té un notable poder e convocatòria i sovint els

mitjans de què disposem són

FORT PIUS La Plaça de les Glòries

Jordi Senties, de l 'A .W. Fort Pius, fa una crítica molt dura al projecte dut a terme a la Plaça de les Glòries Catala­nes, de tal manera que en demana l ' ender rocament "més tard o més dTiora; millor aviat que tard".

Senties, en un article seu

Eublicat al número 7 del but-etí informatiu de l'Associació

de Veïns, es pregunta "quin mal haurem fet els veïns d'aquest barri perquè se'ns

condemni a no veure mai aca­bada la Gran Plaça de les Glòries Catalanes tal com havia de ser, és a dir, un gran parc amb una extensió de setze illes de cases, quatre per costat, on s'alternarien gespa, arbres, espais de lleure 1 esports, piscines, etc, etc. ?".

Critica que s'hagi sacrificat aquest projecte per a construir-hi un gran nus viari que, segons el seu parer, Barcelona no necessitava, i ho qualifica de "malifeta portada a terme d'esquena a la ciutat, al ciutadà i als veïns del barrí." A més a més considera que la plaça tal i com s'ha construït és "agressiva per a l'entorn.

PROSPERITAT Anunci publicat al nú­mero 5 de La Prosperitat, publicació festiva i críti­

ca que es publica un cop a l 'any amb motiu de la Festa Major.

G M ^ 4SMS « M S

^ E \ JK\ M£^ EqnpacüoDeHrKam FaitalaacUiqaes i'teíia(aahmid>

(nOnoBA) col·legi Csdenal Oman)

A ^ ^ ^ MsS.

A I A ^^ ^k MaimaóòaiStxsA BiifiotecftiD&nül EsoQbfadalts

a U inan{ueana Va JuÜa

Això n o està fet Hem acabat les obr«s oUmpiques. LBB t^vindjainom als ha­m s hauran d't^^jerar. Mixtes gràcies pei v^wto^ sacrifici i la y*ysird parièida.

[ i t ™ ( Ajuntament ' W de Barcelona G<ineraltet de Catalunya

SAI\rT A 2000 EL TRIANGLE: 10 ANYS FENT TEATRE

Sant Antoni 2000. n- 13, primavera 1992.

escassos. Perquè si, des de l'Administració, es vol real­ment que el país funcioni, ha d'escoltar les reivindicacions que les entitats reclamen. I resoldre-les. Aquí mateix, sen­se anar més lluny, tenim un conjunt d'equipaments que no acaben d 'a r r ibar . Les cotxeres de Borrell en són un exemple.

Nosaltres continuarem fent la nostra i d'aquí deu anys més mirarem una altra vegada les cada cop més vetustes fotografies, i bríndarem en tots els aniversaris, perquè, creieu-me, ens ho passem bomba.

degradant per a la seva qualitat de vida i denigrant per a Barcelona i Catalunya"

Finalment, i després d'al­tres consideracions, Jordi Senties, acaba fent una crida a diferents col·lectius i ciutadans sensibilitzats perquè aturin "aquesta i les moltes altres agressions que darrerament està patint la ciutat".

CIUTAT VELLA Festa Internacional al Raval

Els dies 6 i 7 de juny l'As­sociació de Veïns Amics del Raval va organitzar al centre Cívic de les Drassanes unes jornades de cooperació "i so­lidaritat internacional que incloïen des de d iverses xerrades a fires d'artesania, exposicions i actuacions musi­cals, entre d'altres actes.

ALUMINOSI Protesta davant la casa de Jordi Pujol

Representants de la FAVB i dels barris afectats d'alumi-nosi es van manifestar, el passat 21 de maig, davant la casa del p res iden t de la Generalitat per exigir solu­cions concretes al problema de l 'aluminosi. La concen­tració, presidida en tot mo­ment pel bon humor i un to satíric, tenia com a leit-motiv les declaracions fetes en el seu dia pel mateix Pujol, que va dir que el seu pis "també té aluminosi".

CAVE Jornades sobre dona i moviment veïnal La Confederación de Asocia-ciones de Vecinos del Estado Espanol va organitzar unes jor­nades sobre dona i moviment veïnal els passats 1, 2 i 3 de rnaig a Tenerife. A aquesta tro­bada van assistir-hi més de 200 dones de diferents asso­ciacions de tot l'Estat. Algunes

POBLENOU Assemblea multitudinària contra el

Pla del Front Marítim

El passat 15 de maig, gairebé un miler de veïnes i veïns de Poblenou van omplir el Ca­sino l'Aliança responent massivament a l'assemblea que havien convocat les associacions de veïns i entitats del barri.

seves crítiques al pla, que consideren inadmissible i especulatiu. Aquestes se cen­tren bàs icament en la reubicació de les prop de 300 famílies afectades i en el perill de pèrdua d'identitat del barri provocat pel procés

Es tractava de mostrar davant els responsables mu­nicipals convidats -el regidor del Districte Joaquim de Nadal i el regidor d'urba­nisme Antoni Lucchetti i el coordinador d 'urbanisme Josep Maria Alibés- l'opo-sicio al Pla del Front Marítim del Poblenou. Aquest pro­jecte recufjera l'antic Pla de ía Ribera, i suposa l'en­derrocament de par t de l'històric barri del Taulat per const ru i r , junt amb els terrenys de les ant igues fàbriques de Macosa i Cata­lana de Gas, una zona resi­dencial i comercial d'alt standing.

Els dirigents veïnals van exposar públicament les

de substitució social que comporta el conjunt d ac­tuacions urbanístiques a què està sotmès el Poblenou.

Veïnes i veïns van exigir a l'Ajuntament la construc­ció de vivenda social als terrenys de propietat muni­cipal 1 el manteniment del caràcter semi-industrial de la zona. L'Ajuntament ha rebaixat alguns dels seus plantejaments inicials però només va donar la vaga pro­mesa de construir no-se-sap-on un reduït nombre de vivendes a preus assequibles, reubicar els afectats (corre­gint així les seves negatives anteriors) i obrir un procés de negociació amb les entitats del Poblenou.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DEL BARRI DEL CONGRÉS

Programa de la celebració del 15 aniversari de la Fundació i Construcció de les Vivendes del Congrés. 1952-1992.

Setembre

Diumenge 13. Competició de petanca. Divendres 18 a les 19h. Conferència sobre els drets dels

consumidors. Dissabte 19 a les 19h. Comèdia "vodevil" a la sala

d'actes del local social de l 'A.W. Diumenge 20 a les 18h. Actuació de l'esbart Joventut

Nostra (agrupació Congrés) a la placeta de l 'A.W. Divendres 25 a les 19h. Havaneres amb Cavall Bernat

sota la direcció d'Ortega Monasterio. A la placeta de l 'A .W.

Dissabte 26 a les l l h . Diada del soci amb una gran xoriçada

A les 18h. actuació de la Banda Municipal de l'Ajuntament de Barcelona a la placeta de l 'A.W.

Diumenge 27 a les l l h . Missa d'homenatge a la gent gran a la parròquia de Sant Pius X. A les 17.30h. festival amb l'actuació del quadre escènic Grup Artístic.

De l 'I de setembre a l 'I d'octubre: exposició de fotografies històriques del barri. A la seu de l'Associació, c/Felip II 222.

de les ponències que s'hi van debatre van ser presentades per les diputades Cristina Al-meida i Maria Dolores Pelayo.

Entre les conclusions de les jornades hi ha, entre d'altres, les propostes de crear vocalies o comissions de la dona a totes les associacions de veïns, de potenciar el fet que les dones ocupin cada cop més respon­sabilitats a les juntes directives delesassociacions, i d'utilitzar els nous sistemes de marketing

ü o 0) <

< o >

associatiu per captar sòcies i realitzar activitats.

La tasca d'aquestes voca­lies de dones té l'objectiu de capgirar el baix índex de participació associativa de les dones i constituir un fort moviment de dona que tingui influència en les diferents administracions. Per altra ban­da, la CAVE va organitzar també les segones jornades d'ecologia celebrades a Can­tàbria ei 16 i 17,de maig.

^ CARRER

Claroscuro Un puerto se asocia a ruido. Però ahí està, como

único ruido, el que puede producir un pincel em-papado en pintura al rozar el casco del buque. El puerto de Barcelona es una cascada de imàgenes.

Gentes y màquinas en movimiento copan este espacio ciudadano con olor a salitre. Ciudadanos

que saben de verdad lo que es el mar. Porque hay una cierta Barcelona que no vive de espaldas al

mar. Vive del mar. Vive, de hecho, en el mar. No se trata en absoluto de una imagen idílica: aún hay quien sabé lo que representa volver a puerto con

la barca vacía, hay quien sabé lo que significa salir a faenar con amenaza de tormenta, hay quien

apenas puede permitirse

el placer de consumir algunas de las piezas que él mismo ha capturado. Por eso la imagen del pintor que con presunta parsimònia repasa una y otra vez la palabra CATALUNYA -por cierto, un aplauso por la normalización- conduce a una visión idílica -la calma, el silencio...- que pudiera resultar enganosa, porque ese mar guarda tonela-das de residuos y su superfície refleja infinitas manchas de aceites y petróleos. La ciudad, esa ciudad que ha vivido de espaldas al mar, es en parte la inevitable responsable de ese estado de cosas. Por eso tiene una deuda pendiente. Con el mar y con su gente. Ciudad y mar estan condena-dos a entenderse.

L'ACUDIT Montse C a b o

LA PUNTA

Nova Barcelona

Ernest Udina

Les visites periòdiques de periodistes -valgui la redundància- a les obres olímpiques, convocades pei COOB o per HOLSA (Holding Olímpic S.A.), han estat una constant els darrers anys. I en l'última, pel maig, la sorpresa ha estat notable: la nova Barcelona ja és una realitat visible, tol i que encara incompleta. Tant de bo que sigui encara incompleta per molts anys, ja que el perill principal és ara, com succeí el 1888 i especialment el 1929, que després d 'una brusca creixença arribi la depressió.

En poc temps, Barcelona ha realitzat les grans obres urbanes pendents des de fa més de 30 anys. Des del punt de vista de l'observador periodista s'ha de dir de seguida que no eren pocs els que creien que a uns quants dies de la inauguració dels Jocs s'estarien mal acabant moltes obres. Això, però, no ha passat.

El conjunt de noves obres arquitectòniques i urbanes és certament positiu, com salta a la vista. Hi ha però dos nusos, i no precisament els de la Ronda, que un dia o altra s'hauran de desfer. Es tracta del tap circulatori del Moll de la Fusta i de la molt excessiva densitat de població en alguns sectors de la nova Vila Olímpica.

En el primer cas -fins i tot l'alcalde ha insinuat que potser caldrà reformar més la que va ser opera prima- hagués estat massa car construir un túnel sota el mar, però tampoc no calia quedar-se en una concepció bona en si mateixa però que estrangula el conjunt. En el segon cas, la dificultat en la venda de pisos té certament a veure amb aquesta excessiva densitat, que potser no s'hagués produït -com ha reconegut indirectament el president de HOLSA, Santiago Roldàn- si el buidat dels terrenys més enllà de la Vila hagués trigat el temps previst, que s'ha accelerat.

Altres crít iques, com les senyalitzacions, són superables. Ara el problema és mantenir tanta obra nova en continu bon estat, quelcom que exigeix sens dubte molla inversió.

A la visió global positiva i a les crítiques puntuals, s'ha d'afegir però un tercer factor que s'oblida sovint; en moltes de les noves intervencions urbanes -el més emblemàtic és el pas de la Ronda per Nou Barris- ha estat ben decisiva la participació, en forma de pressió i diàleg, dels ciutadants, dels veïns.

La nova Barcelona és ja una realitat que per part d'arquitectes i urbanistes europeus és estudiada com un model de transformació urbana. Cal, però, rei­vindicar el pes de la ciutadania en la remodelació urbana com un dels components principals del nou model urbà. Aquí hi ha una línia a seguir per a moltes eurociutats en procés també de transformació. Que qualsevol intervenció urbana sigui el resultat de la democràcia local, del diàleg entre administració i ciutadans, no és precisament la menor aportació de la nova Barcelona en el marc de la nova Europa. I és un model que s'ha de conti­nuar i aprofundir.