TALLER Escriptura Creativa

Llengua i literatura catalana – 3r d’ESO Dimensió comunicativa – Expressió escrita

TALLER D'ESCRIPTURA CREATIVA - ACTIVITATS AMB TEXTOS NARRATIUS

1

TALLER D’ESCRIPTURA CREATIVA

1.- CANVIAR EL PUNT DE VISTA Reescriviu el text fent servir el punt de vista d'e n Pere. Entre setembre i Nadal vam sortir junts moltes vegades, per separat o tots tres. Un dia es presentava en Pere a casa per preguntar-me qualsevol cosa i acabàvem parlant de la Maria. Un altre dia, jo anava a buscar-la a la sortida de la feina i acabàvem parlant d'en Pere. Hi havia dies que sortíem tots tres a fer el vermut i per anar al cinema, ja que gràcies a ell hi entràvem gratis. Era un bon avantatge. En aquella època vaig veure més cinema que en tota la meva vida. El desavantatge era que no podies triar, ja que les invitacions eren per a les pel·lícules concretes i en dates concretes. Però tant se'ns en donava, ens ho passàvem de pel·lícula.

LLUÍS-ANTON BAULENAS, El fil de plata

2.- ORDENAR I REESCRIURE Expliqueu els fets de manera cronològica i reescriv iu el relat mantenint aquest ordre. Encara que feia molts anys que la família Rodlel ja no hi vivia, els habitants de Laforqueta la continuaven anomenant Casa Rodlel. La casa era sobre un turó des d'on es veia tot el poble; tenia algunes finestres tapiades, li faltaven algunes teules i l'heura creixia de manera descontrolada per la façana. Antigament havia estat una mansió elegant, l'edifici més gran i imponent en molts quilòmetres a la rodona; ara la Casa Rodlel estava deixada i abandonada. Tots els habitants de Laforqueta pensaven que la casa feia «cangueli». Mig segle enrere hi havia tingut lloc un fet horrible, un fet que encara comentaven els més grans del poble quan se'ls acabaven les xafarderies. La història s'havia explicat tant, i la gent hi havia ficat tanta cullerada, que ja ningú sabia què era el que havia passat realment. Ara bé, totes les versions tenien un punt en comú: tot havia començat feia cinquanta anys, a l'alba d'un bonic dia d'estiu, en els temps en què la Casa Rodlel encara estava ben cuidada i era un lloc impressionant, quan una de les minyones va entrar a la sala i va trobar-se els tres membres de la família Rodlel morts.

J. K. ROWLING, Harry Potter i el calze de foc (Trad. Laura Escorihuela)

3.- TRADUIR

El portal de la casa es tan grande que podemos jugar en él al paso y a las bolas, cuando no está la señora Pascuala. La portería es muy pequeñita, debajo de la escalera, y la escalera es tan grande como el portal. Tiene ciento un escalones y yo los bajo de tres en tres. Algunas veces bajo montado en la barandilla, pero una vez se me fue la cabeza y me quedó colgando por la parte de afuera en el piso segundo. No se enteró nadie, pero me dio un susto que parecía que se me iba a romper el corazón y me temblaban las piernas. Si me caigo, me hubiera pasado lo que al botijo. En la buhardilla no hay fuente y hay que bajar por el agua a la cochera. Mi madre había comprado un botijo muy grande, y cuando yo bajaba por el agua, me pesaba mucho; tenía que subir parándome en todos los descansillos. Un día, desde el



2

segundo, lo dejé caer al portal y explotó como una bomba. Desde aquel mismo sitio por poco me caigo yo. Ahora, cuando paso, me separo de la barandilla.

ARTURO BAREA, La forja de un rebelde

4.- IMITAR L'ESTRUCTURA Feu una descripció d'un personatge fantàstic (d'un llibre llegit, vist en una pel·lícula...). Quan després el van voler descriure, no van poder. ¿Era una mena de conill, un esquirol gran o un nen disfressat amb un vestit de pell com un animal del bosc? Una mica de tot i alhora ben diferent. Tenia un pelatge argentat i relluent, marró com una avellana quan el vent l'eriçava. Sens dubte tenia una cua com la d'un esquirol, i manyocs de pèl sobre les orelles. Però la cara era humana. No era una cara de nen, però tampoc era de persona gran. Simplement no podia dir-se si era jove o gran o totes dues coses alhora.

LUISE RINSER, L’Equirrel (Trad.Judith Vilar)

5.- CONTINUAR Continueu el relat, en unes 15 o 20 línies. L'àvia viu sola des de fa molts anys, d'ençà que l'últim fill se li va casar. El seu marit, és a dir, el meu avi, va morir-se just quan ella esperava el seu tercer fill. Diuen que, quan l'àvia Anna va assabentar-se de la mort del seu marit, va desesperar-se de tal manera que es donava cops de cap contra la paret. Després, però, devia convèncer-se que les trompades només li ocasionarien mal de cap i, en canvi, no li resoldrien la vida, ni a ella ni als seus tres fills. Aleshores l'àvia, que mai no havia treballat i que havia estat educada per ser una noia fina de casa seva, va vendre's el negoci de l'avi i va quedar-s'hi treballant com a comptable.

GEMMA LIENAS, Així és la vida, Carlota

6.- TERGIVERSAR Manteniu l'estructura del text, però canvieu «excur sió» per «partit ». La fotografia que mira ara li ha dut al cap el dia de l'excursió. L'última que va fer amb l'Anna. No recorda el nom del poble. Creu que tot just arribar-hi van visitar una església desolada i una mena de castell en ruïnes. Després, de seguida es va fer l'hora de dinar. Sempre era igual. Durant un parell d'hores, i un cop donades les consignes oportunes, els professors abandonaven la vigilància. Els alumnes obedients, distribuïts per grups en una magnífica esplanada, obrien les bosses del menjar i en presumien davant dels amics. N'hi havia que compartien la truita, les galetes i la carn arrebossada; d'altres se'n guardaven prou d'oferir res als companys.

MARÍA JAÉN, La dona discreta

7.- CREAR

Elaboreu un text d'opinió, comentant la idea que es planteja en el text —«es menja cada dia més malament»—, i comparant-la amb l a pròpia experiència.



3

La cuina és un art molt difícil, que vol una vocació, un sentit de l'observació permanent, una llarga experiència i molta paciència. En el temps que som, aquestes qualitats bàsiques s'han anat perdent, i per això es menja cada dia més malament a gairebé tot arreu. No és precisament ara l'ocasió de fixar les causes d'aquesta decadència. El que no té dubte és que aquesta decadència és un fet, constatat no solament en aquest país, sinó en molts altres països. Per començar faria una afirmació: un plat cuinat i, per tant, fet amb diversos elements de la naturalesa, no ha de ser una monografia, o sigui dominat per un element, sinó que ha de contenir, equilibrats, els gustos de tots els elements que conté.

JOSEP PLA, Alguns grans cuiners de l’Empordà

8.- CANVIAR EL TO Reescriviu el text exagerant les sensacions d'angoi xa i el to intrigant. Després de molta estona de navegar i de deixar enrere illes i més illes, em vaig adonar que anàvem dibuixant un cercle sense fi en les aigües quietes. La felicitat que sentia feia uns moments esdevingué una estranya intranquil·litat. Vaig pensar que no sortiríem mai d'aquell laberint d'illes mentideres. Perquè, encara que aparentment es mostraven tan confortables, no hi havia vida: no vam veure-hi ni un home, ni un nen, ni un ocell, ni una casa. Eren deshabitades, deshabitades del tot, com mortes. I nosaltres no en podíem fugir.

DOLORS GARCÍA I CORNELLÁ, La boira més blanca

9.- COMBINAR Després d'haver llegit tots dos textos, escriviu-ne un altre en què la Beti (personatge del segon text) parli de com era i com és el seu amic Martí. Feu servir la informació de tots dos textos. Em dic Martí. Martí Besalú. Jo era doctor en Història Antiga i Arqueologia i, malgrat tot, un tipus normal a qui, per dir alguna cosa, li agradava comprar-se roba i veure esports per televisió. I faig aquest descàrrec per prevenir els qui tan fàcilment assimilen els historiadors amb les relíquies o les mòmies que investiguen. Va haver-hi una època en què semblava que s'havia de saber informàtica o disseny gràfic per anar pel món. La resta érem rates de biblioteca o rates de discoteca, sense terme mig possible... però això ja és una altra història.

TONI SOLER, Pretèrit imperfecte

Es va presentar com a Martí, company d'escola i amic de la Beti des del temps de parvulari. S'estava allà, plantat al replà de l’escala, petit i prim, amb uns ullets intel·ligents rere les ulleres rodones, amb una carpeta sota el braç i aire de nen que no es decideix a créixer. Vestia discretament, texans i samarreta i unes vambes que semblaven massa grans. Sota el nas, I'ombra incipient d'un bigoti disputant el terreny amb uns quants grans. Duia el braç esquerre enguixat, penjant-li d'un cabestrell. Tenia tot l'aspecte de ser el setciències de la classe.

PAU JOAN HERNÁNDEZ, El misteri de les quatre punyalades



4

10.- INVERTIR Reescriviu el text començant pel final i anant enre re fins als fets del començament. «La seva bonica i arrodonida cara esta va encalmada per un lleuger somriure: devia tenir un somni agradable... ». A fora, la lluna foradava els núvols i, al cap d'un moment, inunda el cel amb la seva llum freda; tot seguit, els núvols, a corre-cuita, van tornar a cobrir-la i tot se sumí en una foscor absoluta. De cop i volta, la claror de la lluna reaparegué travessant la llucana rodona i arriba al jaç de la nena. El son i la feixuga flassada havien fet enrogir les galtes de Heidi; descansava plàcidament, amb el caparro recolzat en el bracet rodanxó, i devia tenir un somni agradable perquè un lleuger somriure encalmava la seva bonica i arrodonida cara.

JOHANNA SPYRI, Heidi (Trad. Núria Martí)

11.- CANVIAR EL NARRADOR Escriviu el diari de la Lídia del mateix cap de set mana que explica la Carlota. Hem estat tot el cap de setmana al Montseny, a casa dels pares de la Lídia. Ens ho hem passat pipa collint bolets i castanyes i cuinant els fruits de la tardor. Hem bullit espaguetis i els hem barrejat amb els ceps tallats a làmines i saltats amb mantega. Els rovellons, els hem fet a la brasa. Les castanyes les hem cuites al caliu a l'hora de sopar. La Lídia ha dit que si l'endemà l'acompanyàvem a buscar cireres d'arboç, en podíem fer melmelada. Però li hem respost que ja havíem satisfet les ànsies pageses i culinàries, que ens estimàvem més jugar a l’escrable.

GEMMA LIENAS, El diari blau de la Carlota

12.- INTEGRAR Escriviu un relat que s'integri entre els tres frag ments marcats (un al principi, un al mig i l'altre com a final). Les dues vegades que m'he enamorat ho he fet de dos homes que es deien Joan. En Joan i en John han estat els dos amors de la meva vida. Amarga casualitat de coincidir amb el nom, Joan, el mateix del meu pare. Amargues coincidències. I en Joan, a qui feia quasi un any que no veia , m'havia trucat per telèfon per demanar-me que tornés a viure amb ell, que reféssim la nostra convivència trencada. En Joan tenia una oferta de treball i em proposava de marxar amb ell cap a Londres, Londres, on havia viscut amb en John. El desfici es va apoderar de mi.

MONTSE PALAU, Cadires confortables

13.- CANVIAR EL TO Convertiu el text en una situació inquietant, miste riosa. Vaig observar que tothom trobava naturalíssim el dossier que havia rebut: tot eren cares alegres, somrients, un cert entusiasme feia brillar els ulls. Els meus col·legues, vaig pensar, eren mes aviat joves: no feien, tampoc, cara de savis erudits. Ens vam



5

encaminar cap a una gran sala; ja hi havia, a l'escenari, poc elevat, tres ponents al voltant d'una taula, guarnida amb flors molt boniques, per cert. Un membre de la Societat, alt, de cabells ja blancs als polsos però d'aspecte jove, semblava presidir; tenia a la seva dreta una dona negra, també jove, i a l’altre costat un alemany.

M. ANGELS ANGLADA, Nit de 1911

14.- INVERTIR Reescriviu el text però començant pel final i anant enrere fins als fets del començament. «La destrucció d'un home, aquesta ofen sa que hem patit, no hi ha paraules a la nostra llengua que la puguin expressa r. Avui ens...». De sobte l'aigua ha començat a sortir bullent de les dutxes, cinc minuts de felicitat; per immediatament després irrompen quatre tipus que, xops i fumejant, ens empenyen amb crits i cops a l’habitació contigua, que està glaçada; aquí una altra gent que també xiscla ens llança a sobre no sé quins parracs i ens plantifica a les mans un parell de sabates amb la sola de fusta; no tenim temps d'entendre res i ja ens trobem a l’aire lliure, damunt la neu blava i glaçada de l’alba, i, descalços i despullats, amb tot l’equip a les mans, hem de córrer fins a un altre barracó, a un centenar de metres. Aquí se'ns permet de vestir-nos. Aleshores, per primera vegada ens hem adonat que la nostra llengua no té paraules per expressar aquesta ofensa, la destrucció d'un home.

PRIMO LEVI, Si això és un home (Trad. Francesc Miravitlles)

15.-CANVIAR EL TO Canvieu el to i convertiu-lo en misteriós i terrorí fic. «La meva àvia va començar a contar-me unes històries que feien posar els pèls d e punta...». L'endemà mateix, per tal que tots dos provéssim d'oblidar la gran tristesa que ens afligia, la meva àvia va començar a contar-me històries. Ho feia meravellosament i jo quedava fascinat per cada cosa que em contava. Però no vaig sentir un veritable entusiasme fins que va passar al tema de les bruixes. Pel que semblava, era una gran experta en aquests éssers, i em va deixar ben clar que les seves històries de bruixes, a diferència de moltes d'altra gent, no eren contes imaginaris. Eren totes veritat, tan certes com l’evangeli. Eren part de la història real. Cada cosa que em contava de les bruixes havia passat realment, i més em valia creure-ho.

ROALD DAHL, Les bruixes (Trad. Manuel Florensa)

16.- IMITAR L'ESTRUCTURA Imiteu l’estructura i l'estil del text canviant la situació: una noia es posa crema per al sol . Amb el pintallavis de color grana fosc es va resseguir lentament, davant del mirall, el llavi inferior; després, amb compte, amb minuciositat, el superior. Va fer un moviment, ajuntant els dos llavis i tancant-los cap a dintre de la boca, per tal que la crema s'hi distribuís de forma homogènia i tot seguit va tornar a repassar-los. Llestos els llavis, es va dedicar als ulls. Amb un raspallet va escampar pólvores entre les celles i les



6

parpelles. Després, amb un llapis negre, va remarcar les pestanyes fins uns mil·límetres enllà d'on s'ajuntaven l'una i l'altra i s'hi va fer com una petita cueta negra.

MIQUEL PAIROLÍ, El camp de l’Ombra

17.- CONTINUAR

Continueu el relat explicant les raons del que ha p assat. L'autobús estava a punt d'anar-se'n, esbufegava sordament amb sobtats roncs i singlots. El cobrador va tancar la porta, l'autobús es va moure amb una fressa de desballestament. Amb l'última ullada a la plaça, el cobrador va veure l'home vestit de fosc que venia corrent; va dir: —Un moment— al conductor i va obrir la porta mentre l'autobús encara es movia. Es van sentir dos trets esquinçats: l'home vestit de fosc, que estava a punt de saltar al marxapeu, es va quedar un moment penjant, com si una mà invisible l’estirés cap amunt pels cabells; li va caure la cartera de la mà i, a poc a poc, s'hi va plegar a sobre.

LEONARDO SCIASCIA, El dia de l’òliba (Trad. Xavier Lloveras)

Documents

TALLER Escriptura Creativa