Entre els anys 1939 i 1946 el teatre en català va desaparèixer totalment de la vida pública. Entre el 1946 i el 1955 el teatre més comercial de Sagarra ocupà de manera gairebé exclusiva l’escena en la nostra llengua. A partir de la segona meitat dels anys cinquanta el repertori es va ampliar amb obres d’autors ja coneguts.Aquest teatre dels anys de postguerra cal distingir-lo en dus orientacions:- El teatre tradicional: es el teatre de Sagarra.- El teatre renovador: apareixen autors com Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo o Joan Oliver.

JOAN OLIVER

El teatre de Pere IV el dividirem en tres etapes diferents:

• Teatre de preguerra: obres que mostren un intent renovador. Es deixa de banda la comèdia burgesa. Destaca l’obra Allò que tal s’esdevingué.

• Teatre de combat: format per l’obra La fam, una contraposició entre dues maneres de concebre un acte revolucionari: la lluita puntual i impulsiva o el diàleg edificant.

• Teatre de postguerra: mostren l’adequació als gustos del públic de la comèdia burgesa, tot i que també introdueix una reflexió sobre la condició humana.

A partir dels anys setanta, el teatre experimentà una profunda transformació:apareixeran joves autors que entenen el teatre d’una manera molt diferent.

Els trets principals de la renovació teatral duta a terme per grups prou diferents entre ells, com Els Joglars, la companyia del Teatre Lliure, Dagoll-Dagom... Són els següents:

• La relativització del text escrit: el text serà un element més al costat de tots els teatres que integren la representació teatral. D’altra banda, els directors esdevenen els veritables autors de l’obra.

• Protagonisme dels elements teatrals: els elements teatrals adquireixen una gran importància.

• Introducció d’altres manifestacions artístiques: la frontera entre manifestacions artístiques és abolida dins el teatre. Així s’arriba al concepte d’espectacle artístic integral.

• Participació del públic: el públic deixa de ser un col·lectiu passiu i passa a guanyar un cert protagonisme.