Upload
yaroslav-sigeyev
View
229
Download
2
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Â
Citation preview
INTRODUCCIÓ
El Romànic es considera el primer corrent artístic d’abast internacional. Segles abans, l’Imperi Romà havia
conquerit territoris alhora que imposava una mateixa estètica i tècnica en ciutats a milers de quilòmetres. Entre els
segles XI i XIII, en canvi, els territoris els lideren reis i comtes de llinatges i llengües diferents, però sobre el
fonament comú del Cristianisme es difonen una estètica i unes tècniques de nou comparables i, sobretot, un mateix
missatge. En el cas de Catalunya, l’extraordinari patrimoni conservat ens permet descobrir un temps del romànic
que se’ns revela més ric i complex del que tal vegada podríem imaginar.
L’exposició se serveix de cinc conceptes i s’inspira en el conjunt del romànic català per apropar el visitant a
aquesta època, a la Catalunya d’entre els segles XI i XIII.
CATALUNYA I CATALANS EN EL TEMPS DEL ROMÀNIC
Els “catalans” del romànic no eren gaire diferents de la resta d’europeus de l’època, però la llengua i el territori
van configurar una nova identitat visible i reconeguda. Durant el temps del romànic es documentaven els primers
textos en català. Ens mostren una llengua encara en formació, però que a poc a poc conquerirà registres i usos.
Més tard, que el català ja s’havia format com a llengua, la majoria d’habitants dels comtats catalans no entenia el
llatí, reservat als sectors més cultes de la societat. El català ja en aquest temps era prou diferent del llatí, com
perquè s’haguessin de fer traduccions del llatí al català, de textos que tothom pogués entendre.
Els pilars
El del romànic és un temps de transformacions artístiques, polítiques i culturals sobre la base de noves estructures:
una nova manera de construir, un nou repartiment de poders en la societat feudal o la força d’una llengua
clarament diferenciada entorn de la qual es desenvolupa una nova cultura.
- Una característica primerenca que sovint identifica el romànic té a veure amb l'arquitectura: apareix una nova
manera de construir en pedra, que permet la generalització de la coberta amb volta d'obra.
- Alhora que naixia un nou art arreu d’Europa, s'afermaven també noves llengües i noves estructures
socioculturals. La llengua és, sens dubte, un dels trets principals a l'hora de definir la cultura d’un país. Durant el
temps del romànic es documenten el primers textos en català. Ens mostren una llengua encara en formació, però
que a poc a poc conquerirà nous registres i usos.
- La societat del romànic arreu d'Europa és una societat feudal i Catalunya no n'és una excepció. Comtes i barons,
abats i bisbes es repartien terres, poder i prestigi, mentre que la majoria dels habitants eren analfabets i treballaven
al camp.
Monestir de Sant Pere de Rodes (El Port de la Selva, Girona), representatiu del concepte “poder”.
Els contrastos
El romànic català, així com el d’arreu d’Europa, sorprèn quan el coneixem en tota la seva diversitat. De la mateixa
manera, dins d’una societat i una cultura a priori rígides, hi trobem realitats concretes prou diferents. Així, tampoc
l'art romànic és monòton. Factors cronològics, culturals, geogràfics o econòmics, entre d'altres, van influir en la
diversificació de l'art romànic català. Un dels camps on podem observar la diversitat és la música: els cants
religiosos i les músiques populars o trobadoresques són testimoni de la convivència de dos móns prou diferents.
Tot i que la societat del romànic era molt rígida, amb grans diferències entre els privilegiats i els no privilegiats, la
realitat dels homes i les dones d'aquesta època podia ser prou diversa dins de cada estament.
El missatge
Els lligams entre l’art i la religió són potents i gairebé omnipresents en temps del romànic. L’edifici més imponent
i l’escultura més menuda es defineixen sovint a partir del missatge que el cristianisme estén per Europa.
Tanmateix, aquest missatge es percebia amb diferents matisos en funció de la posició social i de les circumstàncies
particulars. La iconografia religiosa del romànic transmetia els conceptes més importants del Cristianisme.
L’abstracció (rigidesa, gust pels motius gràfics, manca d'ombres, simbolisme dels colors) s’imposava sempre al
vessant naturalista de les coses: un llenguatge simbòlic que els homes i les dones del romànic reconeixien.
Romànic català, europeu, únic
L’art romànic català és un art europeu, amb vincles amb el d’altres indrets, però també singular i únic, tant des de
la perspectiva de la peça o el conjunt com per la seva vigència en la cultura actual. També la societat feudal
catalana començava aleshores a ser reconeguda entre les de la resta d’Europa i la Mediterrània. L'art romànic
català comparteix característiques amb el que es va produir en altres indrets d'Europa, de França a Croàcia i
d'Alemanya a Itàlia. Sovint aquestes similituds són el resultat de relacions entre artistes o promotors del romànic
de diferents indrets del continent. Tot plegat va contribuir a la formació d’aquest art alhora europeu i únic. El
temps del romànic és també el temps de l’origen de la llengua i la cultura catalanes. Per això és un art considerat
singular en l'imaginari de Catalunya: tant els qui hi viuen com els visitants d'arreu del món són convidats a
descobrir-ho o redescobrir-ho en totes les seves dimensions. Per exemple, diferents artistes del segle XX van
descobrir en el romànic català l'impuls per a noves creacions i això va contribuir al seu reconeixement
internacional.
La vida i els mons
L’art romànic religiós és un testimoni important del seu temps, però no esgota pas la realitat de l’època. Gràcies al
patrimoni conservat podem entreveure el marc de la vida civil, com també imaginar quina era la visió del món i
com podia variar segons la formació i posició social de cadascú.
De l'art romànic no religiós se'n conserven pocs exemples. Són principalment mostres d'arquitectura relacionades
amb els estaments privilegiats, amb el naixement de les ciutats o amb infraestructures viàries. Els habitants del
romànic no compartien una mateixa visió del món. Per a la majoria, s'acabava a les muntanyes de l'horitzó
quotidià, tot i que se sabés de l’existència d’altres països més o menys llunyans. Els instruïts i els intel·lectuals,
sempre dins el marc reglat de l'Església, havien après dels Pares de l'Església que el món tenia tres continents -
Europa, Àsia, Àfrica- dividits per rius i mars, Jerusalem al centre i els abismes oceànics tot al voltant; però sovint
la seva vivència d'aquest món, en canvi, es limitava al clos monàstic.
BISBE
És un dels màxims representants de l’estament eclesiàstic, designat pel comte o, després de la Reforma gregoriana,
pel capítol de canonges. A més de tenir formació cultural i poder espiritual, també té poder polític. Controla terres i
vassalls i, en aquest sentit, comparteix els mateixos privilegis que un noble. L’alt clergat estava format per
membres de la gran i mitjana noblesa: els llinatges solien enviar el segon fill, des de molt petit, al monestir o a la
catedral. MONJO DE COR
Aquest és un dels monjos que es dedica a la vida contemplativa, a la pregària i a l’estudi dins d’una comunitat
monàstica de clausura, és a dir, separada del món. Les tasques domèstiques i artesanes dins el monestir les
realitzen els servents o els monjos llecs, que no tenen formació intel·lectual i estan menys considerats. Uns i altres
estan supervisats per l’abat. Aquest és el màxim càrrec de la comunitat i responsable de l’administració temporal i
espiritual del monestir, amb tant de poder com un senyor feudal. CLERGUE RURAL
Dedicat a gestionar una petita parròquia, el separa ben poc del nivell de vida dels seus feligresos. Tot i així,
gaudeix del seu respecte i es manté amb part de les rendes parroquials que procedeixen dels seus tributs. Sap poc
més que llegir i escriure i l’imprescindible per dir la missa i administrar els sagraments. Però això és molt
comparat amb una població analfabeta. Sol procedir dels estrats inferiors de la noblesa, però queda lluny d’altres
càrrecs eclesiàstics superiors com els canonges de la catedral, que pertanyen a llinatges més benestants. BARÓ
Pertany a la noblesa i, per tant, al grup privilegiat de població. En el seu cas, controla una jurisdicció territorial
amb terres i serfs, però alhora és el vassall d’un senyor més poderós. Si la relació entre tots dos és fructífera, el
baró es pot veure recompensat amb noves possessions. La traïció, en canvi, es paga cara, perquè el pacte feudal de
fidelitat és l’eix vertebrador de l’estament de la noblesa. Tot i així, la seva condició d’especialista de la guerra fa
que les ambicions, en alguns casos, es resolguin amb violència entre nobles. DONA NOBLE
La dona dins la noblesa té un paper destacat en les estratègies matrimonials. La seva missió consisteix en parir fills
forts que perpetuïn la dinastia i filles sanes per reproduir els mecanismes d’aliança matrimonial. A les filles petites
i a les vídues els espera la vida religiosa. Això els donarà accés a una mínima cultura que normalment no va més
enllà del coneixement dels llibres sagrats i els textos de la pregària litúrgica, però que pot representa ocasions de
certa llibertat espiritual i de pensament. CAVALLER [MILES]
Forma part del rang més baix de l’estament nobiliari. Serveix a un senyor feudal a canvi d’una parcel·la de terres o
de diners, com a mercenari. Forma una classe generalment d’origen noble, però també oberta a homes de la
pagesia que s’hi hagin fet un lloc per la seva habilitat guerrera i arribin a posseir armes pròpies. El servei al seu
senyor inclou garantir la pau social dins les seves possessions – exercint, si cal, la violència-, auxiliar-ho en les
guerres entre nobles i, quan sigui necessari, acompanyar-ho en campanyes militars de més abast com, per exemple,
contra els sarraïns. CAMPEROLA
Ella i la seva família són serfs d’un senyor feudal. Treballen les seves terres a canvi de protecció i en viuen, però
no pas amb abundància: estan obligats a pagar diferents taxes, entre elles les vinculades als “mals usos”. Estan
lligats al feu i, si en algun moment en volen marxar, han de proporcionar al senyor una important quantitat
econòmica, la remença. En el cas de la pagesa, però, la situació de no privilegiada s’agreuja: en cap cas la dona té
els mateixos drets que l’home. PAGÈS DE LA CATALUNYA NOVA
Aquest camperol pateix menys càrregues i abusos que el serf perquè ha anat, amb la seva família, a repoblar les
terres de la Catalunya Nova. El rei o el noble a qui s’han assignat terres acabades de conquerir – com ara el
Penedès o el Camp de Tarragona – ha incentivat la presència d’aquests pagesos en els territoris de frontera
mitjançant avantatges fiscals i privilegis, continguts en les cartes de franquesa i de poblament, que també afavorien
la seva agrupació en viles i pobles. JUEU
Ell forma part de la comunitat jueva que, juntament amb la musulmana, es dediquen sobretot a activitats artesanes
i comercials. Els jueus ja fa molts segles que s’han instal·lat a les ciutats més importants; els musulmans s’han
quedat sobretot a les de la Catalunya Nova com Tortosa o Lleida. Aquestes comunitats estan al marge de l’Església
i de la concepció feudal de la societat, tot i que depenen del comte-rei, que els permet mantenir la seva religió i els
seus costums a canvi d’importants beneficis econòmics.
LES CIUTATS
De l’art romànic no religiós, se’n conserven pocs exemples. Són principalment mostres d’arquitectura relacionades
amb els estaments privilegiats, amb el naixement de les ciutats o amb infraestructures vàries. Entre els segles XII i
XIV, les ciutats eren centres de producció artesana i d’intercanvi de productes, ja que es va desenvolupar una
burgesia pròspera que la governava. Els monarques van aprofitar el creixement d’aquesta burgesia per augmentar i
consolidar el seu poder sobre la noblesa feudal. En les ciutats medievals havien moltes cases unides, carrers
estrets, no hi havia quasi llum en el carrer i també havia molta humitat i estaven envoltades per muralles. A la
plaça central hi havien edificis molt importants: l’església, l’ajuntament, l’hospital i el Palau senyorial.
1: Castell 2: Torre de guaita 3: Pont
4: Palau 5: Residència urbana 6: Banys
7: Hospital 8: Plaça 9: Muralles
CASTELL El castell era la residència dels nobles feudals, i a més, complia una important funció militar, sobretot en èpoques
marcades per conflictes bèl·lics. Per això, habitualment se situava en punts elevats, de difícil accés i que permetien
el control visual del feu. L’edifici primitiu, de planta rectangular amb parets altes i robustes, va evolucionar cap a
un sistema defensiu cada cop més complex, que tenia per objectiu últim protegir el cor del castell: la torre de
l’homenatge. Allí s’hi concentraven les principals estances i era l’últim refugi del senyor en cas d’atac.
TORRE DE GUAITA Des d’aquestes torres, altes i fàcils de defensar, es vigilava el territori. Sovint eren cilíndriques, amb dues o tres
plantes i construïdes, amb un mur de carreus i reble intern, cobert de morter de calç. S’ubicaven en indrets elevats i
estratègics i, tot i que eren elements aïllats, habitualment formaven part d’una xarxa de torres i castells. Quan
s’albirava un possible perill, es comunicava a la fortalesa més propera fent senyals amb foc, fum o miralls.
ELS PONTS Els ponts romànics, que permetien travessar els rius en qualsevol època de l’any, van proliferar durant els segles
XI i XII per l’augment de la mobilitat de persones i mercaderies. Normalment es feien amb arcs de mig punt,
disposats amb una forma que recorda l’esquena d’un ase, amb arcs de diàmetre creixent cap al centre, on el riu té
més cabal. Els ponts eren llocs de pas estratègic i podien incorporar torres de vigilància. Per travessar-los, sovint
s’havia de pagar un impost o pontatge, recaptat pel senyor feudal que en tenia la jurisdicció i que moltes vegades
també n’havia promogut la construcció.
PALAU Tan aviat com el clima bèl·lic i les possibilitats econòmiques ho van permetre, els nobles feudals van establir la
seva residència en palaus. Sovint els dreçaven a l’interior de nuclis urbans existents o, si més no, ben aviat se’n
generava un al seu voltant. Eren grans senyorials que incorporaven sales de representació, estances privades,
dependències per als criats, magatzems, capella i fins i tot horts. Des d’aquí governaves els seus feus amb més
comoditats que als castells.
RESIDÈNCIA URBANA A partir del segle XII, es va revitalitzar el comerç i l’artesanat a les ciutats i va augmentar-ne la població. Les cases
més senzilles, on podia viure més d’una família, solien ser estretes i altes, condicionades per les parcel·les
urbanes. Combinaven en un mateix edifici el lloc de treball, a la planta baixa, que solia ser de pedra, i la
residència, als pisos superiors, que podien ser d’estructura més lleugera. En canvi, els grans burgesos mostraven el
seu prestigi fent-se cases de pedra, amb façanes amples que agrupaven diverses parcel·les, grans obertures i fins i
tot decoració escultòrica: a la pràctica, esdevenien palaus urbans.
BANYS Els banys públics ja existien en època romana, però a les ciutats medievals catalanes s’hi van implantar més aviat
per influència musulmana. Tot i que l’Església els veia com a llocs de mala reputació, van ser molt utilitzats pels
cristians com a indret d’esbarjo i terapèutic. Estaven formats per espais amb diferents temperatures: vestidor, sala
de banys freds i sales calentes, escalfades per sota terra com en època romana, on es podia suar i prendre banys
calents. Les comunitats jueves necessitaven també una micvé i bany ritual; quan no en tenien de propi, podien
emprar el banys públics en determinats dies de l’any.
HOSPITAL Els hospitals medievals eren edificis dedicats a atendre malalts i recollir persones necessitades. També allotjaven
pelegrins i viatgers. Generalment eren de fundació eclesiàstica i s’ubicaven a prop d’edificis religiosos o a la vora
dels accessos a nuclis habitats. Els més senzills comptaven amb una simple estança; el més grans podien tenir
sales de llits separades per a homes i dones, capella, cambres especials per a sagnies i purgues, refetor, farmàcia,
un pati central o horts amb plantes medicinals. Alguns fins i tot es dotaren de façanes monumentals, reflectint el
prestigi de la institució que els promovia.
PLAÇA En l’època del romànic, tot nucli habitat – gran o petit – disposava d’espais de socialització. Com a les ciutats
antigues, les places servien de lloc de trobada i per celebrar-hi mercats, que es podien estendre per diferents places
o carrers segons les mercaderies. Els porxos – o, fins i tot, l’interior de les esglésies – també s’utilitzaven de lloc
de reunió de les corporacions, com ara les confraries, les parròquies o els consells municipals, que van començar a
proliferar al segle XII.
MURALLES Tot i que la majoria de muralles medievals catalanes conservades són posteriors, les poblacions romàniques
importants estaven emmurallades. Moltes, com Barcelona, Girona o Balaguer, conservaven les muralles que, ja en
època romana, carolíngia o islàmica, protegien els seus nuclis principals. L’evolució de les ciutats ràpidament va
fer créixer ravals exteriors, que sovint no van tenir protecció fins segles més tard. Travessar les muralles per anar
al mercat de la ciutat representava pagar impostos – com el portatge – al poder feudal corresponent.