Terra Baixa Aa Josep Ramon Vidal

document.doc. Pàg. 1 de 36

Terra Baixa

Text de Josep Ramon Vidal i Cosialls, d’introducció a l’edició que fa a:

GUIMERÀ, ÀngelTerra baixaEd. McGraw Hill. Clàssics Literaris. Madrid, 1988

L'ÈPOCA que va viure Àngel Guimerà és d'una gran rellevància dins de la nostra història moderna i contemporània, tant en el camp econòmic com en els camps polític i cultural. Es consideren dos fets com a motors dels profunds canvis que va patir Catalunya durant el segle XIX i principi del XX: el primer, l'inici i consolidació de la revolució industrial, que comportà el naixement d'una creixent burgesia i d'un nombrós proletariat; el segon, la recuperació del sentiment nacional, somort des de feia dècades.

Aquest procés no va ser pas fruit de la casualitat, ja que feia temps que s'anava creant el caliu i fou durant el segle anterior que arrelaren les bases del que seria un gran moviment polític, social i cultural que rebria el nom de Renaixença.

Quin segle XVIII!

Al llarg del segle XVIII es produïren una sèrie de fets que abastaren tots els camps i donaren la imatge d'un país en ebullició. Per exemple, la població es va doblar, en un moment en què l'augment de la producció agrícola fou impressionant, gràcies a la roturació de noves terres i als avenços en les tècniques de conreu. Tot plegat facilità l'acumulació de grans capitals, que serien els que posteriorment s'invertirien en la creació d'indústries. La construcció de les primeres línies de ferrocarril, com ara la de Barcelona-Mataró (1848), van ser un factor de dinamisme molt important.

El creixement econòmic fou general a tot el país, però se centrà bàsicament a la capital, Barcelona, on el 1760 ja fou reconeguda la Junta de Comerç, que tenia com a objectiu redreçar el comerç català i regular l’intens moviment que s'estava generant. La família d’Àngel Guimerà pertanyia a una nissaga de comerciants i així s'explica que aquest autor nasqués a les Canàries, terra on va arribar el seu pare per fer-hi negocis.

En el món cultural, l'interès per la història i la llengua de Catalunya augmentava i això es manifestà en fets com la creació de la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (instituïda el 1752), que tenia entre els seus principals objectius investigar el passat


històric de Catalunya i confeccionar un diccionari d'autors de la llengua catalana. Paradigmàticament, per exemple, la Universitat de Cervera –creada després de la derrota dels catalans– es convertí en un centre d'on van sortir una part considerable dels escriptors de la Renaixença.

En aquest procés de revifalla, la lingüística no va quedar-ne al marge i van aparèixer els primers apologetes de la llengua, amb figures destacades com Antoni de Bastero o Ignasi Ferreras. Això només era la manifestació d'un estat d'inquietud que abastava totes les classes socials, ja que l'interès va arribar a la premsa, com ara la polèmica sobre temes d'ortografia i gramàtica que es va produir a les pàgines del Diari de Barcelona (1796). De fet, ja es manifestava la necessitat d'iniciar el procés de normativització del català que permetés als escriptors escriure amb la seguretat que això els donaria.

Amb aquests antecedents, no és estrany que augmentés durant el segle XIX el desig de recuperació lingüística i històrica, amb estudis cabdals, com l'obra de Pau Ballot, Gramàtica i Apologia de la Llengua Catalana (1813); o històrics, com la de Pròsper de Bofarull, Los Condes de Barcelona vindicados (1836); o la de Fèlix Torres Amat, Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1836).

Les classes socials

La revolució industrial va portar el naixement de dues classes socials noves i emergents, la burgesia i el proletariat, que capitalitzaren els fets socials, econòmics i culturals de l'època en què visqué Guimerà. La burgesia, originària en part de fortunes nascudes de l'activitat agrària, s’instal·la a les ciutats i constitueix nous grups socials que dominen el rumb del país, amb una ideologia nacionalista que conduiria a la gestació del catalanisme polític modern.

Alguns d'aquests burgesos finançaren la construcció dels teatres de Barcelona on Guimerà estrenà les seves obres. Sens dubte, sense aquell auge de l'activitat econòmica, no s'hauria produït l'adveniment de la Renaixença. Es significativa l'etapa entre 1876-1886, de forta expansió de l'economia i de creació de grans fortunes, coneguda com «la febre d'or», que Narcís Oller reflectí magistralment en la novel·la del mateix nom.

El proletariat, també provinent en gran part del món rural, ocupà els ravals i els barris obrers de les grans ciutats, principalment Barcelona, on va raure arraconat i en una situació laboral bastant desastrosa. Progressivament, va prendre consciència de classe i l'any 1888 es van fundar a Barcelona la UGT i el PSOE; l'any següent es va


celebrar, també a Barcelona, el II Certamen Socialista –de tendència anarquista–; i l'any 1890 es va celebrar el Primer de Maig, en què es va reivindicar, entre altres coses, la jornada de vuit hores. Aquesta reivindicació no era gens estranya, ja que els obrers solien treballar entre dotze i catorze hores en llocs amb unes condicions pèssimes i sempre sota l'amenaça de perdre la feina, bé per les fluctuacions del mercat, bé per les tensions laborals.

Amb aquesta situació, any rere any, l'agitació al carrer augmentava i, en un període molt dur, l'any 1893 unes bombes llançades per anarquistes al Liceu i al carrer dels Canvis Nous van sembrar el terror. De fet, és una època marcada per l'acció terrorista i la repressió, fets que van afectar profundament Àngel Guimerà i que van fer que a les seves obres apareguessin personatges com la de l'obrer a En Pólvora o l'anarquista a La festa del blat. Tot i no ser gaire crítiques, cal dir que aquestes obres van molestar força les classes burgeses.

La vida al món rural i la vida a ciutat

El naixement de la vida urbana i industrial com la coneixem actualment és un dels fenòmens més notoris que caracteritzen el segle XIX, fins llavors majoritàriament rural i agrícola.

En aquells temps ja es produïa una diferència notable entre els dos modes de vida, però amb l'arribada de la revolució industrial aquest marge augmentà considerablement, de forma matisada en aquells llocs més petits on també arribà la revolució industrial, com ara els pobles de les ribes del Llobregat, el Ter o el Cardener.

La ciutat –especialment Barcelona, el cap i casal– presentava una imatge enlluernadora que es va consolidar amb actes com la celebració de l'Exposició Universal a Barcelona (1888), però que també contrastava amb tot el clima d'agitació social que es vivia als carrers.

La dicotomia camp/ciutat era vista per algunes persones –per exemple, escriptors com Guimerà– com una comparació taxativa que traspuava una imatge romàntica i idíl·lica del camp. Aquesta imatge no reflectia en absolut la realitat, que, com podem suposar, era molt més dura i conflictiva. Aquesta imatge es desfeia sobretot en aquells llocs on les indústries tèxtils havien transformat els pagesos en obrers i, lògicament, patien molts dels conflictes que a major escala es donaven a les ciutats.

En altres nuclis rurals es perpetuava el problema de la propietat i uns pocs disposaven de la majoria de les terres mentre la resta vivien en condicions bastant lamentables i en total submissió als terrati-


nents.

L'emigració del camp a la ciutat

La millora de les condicions de vida va fer que es produís un fort increment de la població, que coincidí amb l'aplicació de noves tècniques de conreu que no demanaven tanta mà d'obra. Així, a les zones rurals es produí una situació insostenible que desembocà en onades d'emigració cap a les ciutats, on s'estava creant tot el teixit industrial, que demanava molta mà d'obra.

A més, el camp català mantenia encara estructures pròpies de l'edat mitjana, amb l'existència de l'estructura de propietat feudal, en què grans terratinents posseïen enormes extensions de les millors terres.

En el període comprès entre 1857 i 1910, Barcelona va passar de concentrar només el 14% de la població de Catalunya, a fer-ho de més d'un 28%, i s’havia convertit en una metròpoli moderna, model d'un país que havia passat del predomini dels nuclis rurals a una població majoritàriament urbana.

Aquest creixement de les ciutats, acompanyat per l'augment de la població, provocà un gruix de mà d'obra que només va poder ser absorbida per la indústria manufacturera, encapçalada pel sector tèxtil i, en menor grau, el metàl·lic. En aquest moment es consolida Barcelona –com ja hem vist– i creix un cinturó de ciutats que també van experimentar un enorme creixement, com ara Terrassa, Sabadell o Manresa. Aquest corrent migratori ja ha estat imparable fins als nostres dies.

ESCRIURE EN LA RENAIXENÇA

El segle XIX, després d'un llarg període d'esmorteïment polític i cultural del país, va suposar la recuperació, la sortida de la foscor: és el segle de la Renaixença. Com ja hem vist, aquest no hauria estat possible sense l'auge econòmic que el va conduir, que ja es remarcava a la premsa de l'època, ni sense el naixement d'una burgesia nacional creixent i conscienciada.

Els inicis de la Renaixença

Convencionalment, es considera un fet significatiu la publicació de l'oda La Pàtria (Trobes) de Bonaventura Carles Aribau a la revista El Vapor (24 d'agost de 1833). Es tracta d'un cant a la pàtria i a la llengua, que es pren com a inici del moviment de recuperació de l'ús


literari del català.

Joaquim Rubió i Ors, Lo Gaiter del Llobregat, (1818-1899) va recollir les idees d'Aribau i de Ballot i en els seus primers poemes (1841) ja plantejava la «independència literària» del català i la necessitat de recuperar els Jocs Florals.Una altra figura, Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), omnipresent a totes les institucions culturals del país, va bastir la recuperació amb dues línies de treball: l'estudi de la literatura medieval catalana i la recopilació de la literatura oral (Observaciones sobre la poesía popular -1853- i Romancerillo catalán –1882).

Aquests estudis i publicacions manifestaven la inquietud que aviat sorgiria amb les dues línies principals d'inici de la restauració de la llengua i cultura catalanes: la recuperació dels Jocs Florals i el teatre en català –que fins llavors només havia estat en castellà, encara que cada vegada més amb temes propis del país.

Els Jocs Florals

Neixen com una exaltació del món medieval i trobadoresc, amb la intenció de consolidar el català com a llengua literària, que en aquells moments no existia. La primera convocatòria se celebra l'any 1859 i ja des de bon principi és un èxit de participació. Els temes de les composicions havien de girar sobre el lema «Pàtria, Fe i Amor».

Són una peça clau en la consolidació de la Renaixença per diversos motius: uneixen els esforços dels escriptors –fins llavors dispersos i sense cap contacte entre ells–, es constitueixen en un focus de difusió literària i de projecció social dels escriptors –poc o gens coneguts pel públic– i, molt important, ajuden a la creació d'un sentiment de consciència nacional.

L'any 1865 ja va ser premiat Jacint Verdaguer –que va anar a recollir el premi amb una barretina penjada del braç–, i la convocatòria de 1868 ja va suposar el gran llançament amb un seguit de celebracions i la presència d'escriptors d'arreu que van impactar els assistents a l'acte de lliurament de premis, entre els quals destacava la colla d'amics de joventut de Guimerà.

La consolidació es produeix l'any 1877, en què Verdaguer va tornar a recollir un premi per una obra cabdal, L'Atlàntida. Però el més destacat fou ja un autor que sorgia amb força en els ambients literaris, un jove Àngel Guimerà que obtingué el títol de Mestre en Gai Saber, per tres composicions encapçalades pel famós poema L'any mil. El ressò de la convocatòria d'aquell any fou tan gran que Apel·les Mestres dibuixà una al·legoria amb les imatges de Verdaguer i Guimerà, que es publicà a La Llumanera de Nova York


(juliol 1877).

Pel que fa al teatre, els Jocs Florals foren decisius en la seva renovació, bàsicament des de la convocatòria de 1875, en què s'inclogué un premi extraordinari per a un estudi crític del teatre català, dotat per l'Ateneu Barcelonès (entitat que anys més tard presidiria Àngel Guimerà). Fou declarat desert fins a l'any 1879, que guanyà Josep Yxart amb el seu assaig Teatre català. Ensaig històric-crític, considerat el millor text de tot el segle XIX. Aquell mateix any fou clau en la consolidació del teatre català, ja que al transcendental estudi d'Yxart s'afegiren dues estrenes: Gal·la Placídia, de Guimerà –la seva primera obra teatral–, i Les esposalles de la morta, de Víctor Balaguer.

El teatre català: dues tendències

Ja hem dit que la consolidació d'una dramatúrgia nacional fou una eina de consolidació de la Renaixença. Ara bé, no tot el procés fou lineal ni unitari, ja que sobretot en els inicis i després del llarg període de marginació del català sorgiren discrepàncies que es mani-festaren en dues tendències:

a) Un teatre culte amb un llenguatge arcaic i medievalitzant, bastit sobre la nostàlgia dels temps de la corona catalano-aragonesa.

b) Un teatre popular, hereu del sainet i que reivindicava un model de llengua del «català que ara es parla», amb una referència molt important a temes de tradició local.

A poc a poc les postures es van apropar i una mostra en va ser el teatre de Frederic Soler, especialment a partir de la creació del Teatre Català (1866), inici de la configuració d'una dramatúrgia catalana. Aquest autor, conegut també pel pseudònim Serafí Pitarra, (1839-1895), va destacar en el panorama que s'apuntava en els inicis de la renaixença teatral i va arribar a ser un autor molt popular, amb obres prou conegudes pel públic d’aquells temps. De fet, va esdevenir l'autor preferit d'aquella burgesia naixent, i només va començar la seva decadència quan va irrompre en l'escena la gran figura del teatre de la Renaixença: Àngel Guimerà.

En aquell moment, l'ambient teatral es trencà radicalment en dos bàndols irreconciliables: el més conservador, representat per Frederic Soler, i el més renovador, per Àngel Guimerà.

L'assagista Joan Fuster ho comentava amb aquestes paraules:

«Cap al 1890, Àngel Guimerà es trobava en la plenitud de la seva glòria. Ell havia donat al teatre català la categoria literària que


necessitava. Les primeres produccions escèniques del vuit-cents, dialectals, merament eutrapèliques o innocentment polítiques, tin-gueren al Principat un catalitzador d'indiscutible eminència: Pitarra. Frederic Soler (1839-1895) i els seus seguidors foren, en els inicis, hostils a l'esperit «culturista» dels Jocs Florals i a l'ambició de «literatura» que els Jocs Florals introduïren en la llengua del país. Guimerà, en canvi, ja feia teatre des de dins de la Renaixença, la seva inqüestionable envergadura de dramaturg contribuïa molt, de més a més, a afermar el prestigi i les posicions del procés renaixentista. »1

I és que la tibantor entre aquests dos autors caracteritzà aquest període, amb un Guimerà que dia rera dia augmentava els seus èxits davant d'un Frederic Soler que va intentar infructuosament d'aturar-lo, posant-li pals a les rodes i tota mena d'entrebancs perquè no pogués estrenar les seves obres al Romea, teatre que controlava Pitarra.

La lluita acabà amb la definitiva imposició de Guimerà com a representant d'una nova concepció del teatre i de la llengua; de fet, de la consolidació d'una nova generació literària i política que seria reconeguda com la de la Renaixença.

La situació de la llengua

El català d'aquella època arribava després d'haver patit una dura repressió des del Decret de Nova Planta (1714) que comportà un seguit de disposicions legislatives que el bandejaren de qualsevol presència pública. Aquest procés va fer que els autors de la Renaixença es trobessin un català farcit de castellanismes i amb una manca de prestigi total i absoluta que feia que restés amagat en moltes ocasions darrera del castellà. Significativament, institucions culturals com l'Ateneu Barcelonès (fundat el 1860) o l'Acadèmia de Bones Lletres empraven exclusivament la llengua castellana i no van adoptar el català –no sense reticències i problemes– fins als anys 1895 i 1897, respectivament.

Quan els estudiosos es van plantejar la recuperació del català com a llengua culta i d'ús literari i la seva dignificació, es van trobar amb un problema que ja s'arrossegava des de feia anys: la normativització. No existien unes normes ortogràfiques reconegudes per tothom, i tampoc n'hi havia de lèxiques ni de gramaticals. Ens podem imaginar la situació caòtica agreujada pels enfrontaments entre els partidaris del «català que ara es parla» i aquells que creien en la possibilitat de depurar la llengua després de tants anys d'abandó. Aquests últims pensaven que calia aconseguir un referent

1 FUSTER, Joan. Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1972. pàg. 103.


que anés més enllà del català d'aquell moment, tant geogràfic –recollint informació de tots els territoris del domini lingüístic– com històric –estudiant els models de llengua medievals. Guimerà es va trobar enmig d'aquests dos bàndols i ja veurem com va intentar trobar una sortida i no va reeixir.

El segon gran problema, a més de la manca de normativa, era el de la recuperació d'espais d'ús del català i, conjuntament, l'assoliment d'un grau de prestigi que la fes considerada entre els parlants. Un cas molt significatiu va ser el que li va succeir a Guimerà quan, en ésser elegit president de l'Ateneu Barcelonès, se li va presentar la disjuntiva entre fer el discurs en castellà –com s'havia fet fins aquell moment, perquè es considerava que el català no era una llengua apropiada per a aquell ús– o fer-lo en català –com creia ell i molts seguidors del moviment de la Renaixença–. D'acord amb el seu pensament, el va fer en català i, a més, sobre el tema de la llengua catalana. Els cronistes recorden que aquell vespre del 30 de novembre de 1895 va ésser recordat durant molt de temps: crits, xiulets, baralles, cadires que es movien... van rebre l'inici del discurs, però a mida que avançava es van anar apaivagant, del tumult es va passar a l'atenció i al seguiment de les encertades paraules d'en Guimerà, fins a l'aclamació final després de les dues frases de Dant amb què va cloure el seu discurs:

Si l'idioma del país és algun cop abominable, és quan se 'I sent en la boca meretriu dels que el prostitueixen.

Vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben lo dels altres.

Vida, costum i valoració social dels escriptors

Alguns escriptors –com ara Guimerà– van aconseguir professionalitzar-se i viure de la seva producció literària, però foren una minoria. La resta patien un públic que es movia entre la burgesia i el proletariat, amb més d'un noranta per cent d'analfabets.

Guimerà fou un autor molt reconegut, primer com a poeta i després com a dramaturg. De fet, eren moments de puixança i apogeu del món teatral, encabit en el brogit de la Renaixença, que afectava tots els sectors de la cultura. Els autors no eren uns desconeguts, sinó que arribaven a ser ídols d'amplis sectors de la població. Ho demostren els enfrontaments entre Soler i Guimerà, en què els seguidors del primer xiulaven les obres de l'altre i a l'inrevés.

El gran públic va reconèixer bàsicament al final del procés de la Renaixença els tres grans autors d'aquest període: Guimerà pel seu teatre, Verdaguer per les seves poesies i Narcís Oller per les seves novel·les.


Problemes del gènere: tipus de transmissió, tipus de lectors i tipus d'escriptors

En general, la producció escrita en català a partir de mitjan del segle XIX inicia una revifalla, amb algunes revistes literàries i culturals que van difondre l'obra de molts escriptors –bàsicament poetes–, entre els quals cal destacar els participants als Jocs Florals.

És una peça clau en aquest procés la figura de Francesc-Pelagi Briz, que edità el Calendari català (1865-1882) –amb un ús exclusiu del català– i la revista Lo Gay Saber, publicació que recollia col·laboracions d'escriptors de tots els racons dels Països Catalans i que tant va influir en el pensament i en la formació d’Àngel Guimerà.

Posteriorment, ja en plena Renaixença, aparegueren altres revistes i diaris, com ara La Renaixensa –de la qual Guimerà esdevindria el director més carismàtic–, L'Avenç o La Il·lustració Catalana, publicacions que amb el temps es van constituir com a editorials i van publicar una quantitat considerable d'obres en català. Això va ésser possible gràcies a la subscripció prèvia que es demanava, que ja manifestava en certa manera com era de precària la situació d'aquestes modestes empreses editorials.

Pel que fa al gènere dramàtic, a final del segle XIX es produeix un període d'estabilitat política i de puixança econòmica que desemboca en l'aparició d'un gran nombre de teatres a la zona de la Plaça de Catalunya i a la de l'Eixample: Teatre de Catalunya (1884), Teatre Líric (1881), Tívoli (1875), Novetats (1869)... Els altres que ja existien –Principal, Liceu i Romea– es van mantenir amb força davant l'allau de nous espais que naixien a partir de la consideració del teatre com a negoci.

L'augment d'escenaris no va evitar que en el món del teatre d'aquell temps la competència entre les companyies autòctones i les forànies fos ferotge.

Molts dels autors es van agrupar i van fundar l'Associació d'Autors Catalans (1885) davant els problemes del gènere i, sobretot, de l'actitud que mantenia Frederic Soler des del Romea, teatre que controlava com a director i que barrava el pas a molts dels joves au-tors, com va ser el cas de Guimerà. Aquest autor, que començà amb la fundació de l'associació teatral La Gata, creà posteriorment el Teatre català i va arribar a tenir el monopoli de l'escena barcelonina de l'època.


ÀNGEL GUIMERA, EL GRAN CLASSIC DEL TEATRE CATALÀ

ÀNGEL Guimerà i Jorge va néixer el dia 6 de maig de 1845 a Santa Cruz de Tenerife. Això s'explica perquè el seu pare, com molts altres catalans a principi del segle XIX, va emigrar a aquella ciutat per iniciar negocis. Va fundar «Guimerà i companyia» (1929), una casa d'importacions i exportacions de materials de tota mena, des de cebes, alls o pedres de destil·lar, fins a corretjam i sabres per als militars. Poc temps després va conèixer Margarita Jorge i Castellano –una jove canària de família senzilla– i després d'uns anys de convivència va néixer Àngel Guimerà. Com a fill de pares desconeguts –terminologia pròpia de l'època– va ser registrat en el seu bateig (10 de maig de 1845) per una dona que no era la seva mare. El carrer on va néixer es deia dels Canales, ja que per allà passava la conducció de l'aigua, i avui porta el nom d'aquest gran autor.

Quan tenia vuit anys (1853) va embarcar cap a Catalunya acompanyat de la seva mare i del seu germà petit, Juli. El viatge fou terrorífic, ja que van patir grans tempestes a l'Atlàntic que li deixaren un record inesborrable que li durà tota la vida.

Àngel Guimerà va arribar a Barcelona el 10 de gener de 1854, en un hivern rigorós en què «les fonts públiques es van glaçar» i també les vores del Llobregat a l'alçada de Sant Boi. Allà els esperava el pare, que havia arribat temps abans i que els va comunicar el malestar creat a la família pel fet de no ser casats. Per això, al poc es van casar a l'església de Sant Francesc de Paula de Barcelona (1854) abans d'emprendre camí cap al Vendrell, a instal·lar-se a Can Ximet, la casa pairal.

La mare, incòmoda en una casa que no era la seva, desitjava en cos i ànima anar a viure a Barcelona, de manera que la família Guimerà ja va alternar des d'un principi, les estades al poble i a la ciutat. L'estiu de 1859, Àngel Guimerà havia acabat els estudis a l'escola del Vendrell i el seu pare va decidir portar-lo a seguir estudis als Pares Escolapis de Barcelona.

D'aquell període, el nostre autor tingué un bon record i per això en va guardar gelosament molts testimonis com ara els treballs de la classe de dibuix. L'assignatura que més l'apassionava era la Història, fet que després es manifestaria en les poesies i tragèdies que escriví. Gràcies a una altra assignatura, Retòrica i Poètica, va conèixer les diferents formes mètriques i, molt important, tingué accés a la lectura dels grans poemes clàssics que tractaven dels herois i gestes que tant el van influenciar. Davant d'aquestes preferències es va crear una forta divergència entre les idees del seu pare respecte a l'orientació dels seus estudis, ja que el que pretenia era, que es


preparés per ser un bon comerciant, però a l’Àngel Guimerà no «li interessaven ni els negocis del seu pare, ni les bótes del seu avi, ni les terres dels seus passats, ni la marineria dels seus parents, ni cap dels oficis que al Vendrell s'exercien» (Miracle, 1948, pàg.166). De fet, tot el Vendrell tenia aquell noi despreocupat per un vagarós.

Entre els anys 1862-1870, quan tenia entre 17 i 25 anys, va travessar una temporada molt dolenta que va coincidir amb l'enamorament per la filla del cerer del Vendrell, Maria Rubió, coneguda amb el sobrenom de Maria «Candeles». Guimerà no va ser correspost, i aquest fet el va marcar per a tota la vida. Eren moments en què ja vivia de fet a Barcelona, on va conèixer una colla d'amics que li va presentar el seu gran amic del Vendrell Jaume Ramon i Vidales. Eren Pere Aldavert, Francesc Matheu i Francesc Ubach i Vinyeta.

La seva carrera literària la va iniciar en aquells moments amb versos en castellà que seguien el model de l'època, però que a poc a poc deixaren pas als escrits en català, influenciat pel seu amic Jaume Ramon i Vidales, que després d'assistir a la gran sessió dels Jocs Florals de 1868 li va proposar el canvi de llengua. El primer poema en català que va escriure Guimerà fou:

Clou los ulls, hermosa nina que dintre d'ells veig lo sol i mirant-me se fondriala neu que tinc en lo cor.

La transició fou molt ràpida, ja que l'any següent (1869) va escriure Lo vectigal de la carn, el que es considera el seu primer poema important, i que després seria publicat al primer número de la revista –La Gramalla, 14/V/1870– impulsada per la colla de Jaume Ramon i Vidales. Aquesta tenia la seu a la Botica Central, on a'vui hi ha la farmàcia de la Plaça del Pi de Barcelona. Àngel Guimerà s'hi va incorporar ràpidament, avalat per alguns poemes que coneixien els seus components i que havien tingut molt bona acollida.Àngel Guimerà va assistir amb aquest grup de joves als Jocs Florals de l'any 1870, quan ja residia a Barcelona, i en quedà fortament impressionat. Hi assistí l'alcalde, Rius i Taulet, i els presidí Josep Lluís Pons i Gallarza, que en el seu discurs adreçà paraules que impactaren Guimerà: «En català devem pensar i sentir com tostemps los catalans sentiren i pensaren; en català devem escriure, puix nostra literatura viu de la llengua i per la llengua».2

En paraules de Josep Miracle (1948), «Guimerà sortí de la Llotja trasbalsat.. Aquelles recomanacions que li havia fet temps abans el seu amic Jaume Ramon i Vidales no eren desaforades.

2 Discurs presidencial dels Jocs Florals de Barcelona 1870.


Animat enmig d'aquell ambient favorable, va participar ja com a autor en posteriors convocatòries dels Jocs Florals. En la de 1875 –que va guanyar Frederic Soler– ja va aconseguir un accèssit. L'any següent va aconseguir la Flor Natural, i fou en els Jocs Florals de 1877 que va aconseguir el gran triomf. Als 32 anys d'edat va aconseguir la Flor Naural, l'Englantina i la Viola, premis que li donaven el títol de Mestre en Gai Saber. En aquella mateixa convocatòria Verdaguer fou premiat pel poema L'Atlàntida.

Els anys posteriors els va dedicar bàsicament a la direcció de la revista La Renaixensa (fundada l'any 1871), però sense abandonar el conreu de la poesia. Fou un període en què patí dos fets traumàtics que influïren força en la seva obra poètica: el primer, que Maria Rubió –la seva enamorada– s’havia casat, sotmesa a pressions familiars; el segon, la mort de la seva mare, Margarita Jorge, a la qual estava molt unit. Aquesta etapa la tancà amb la publicació del volum Poesies (1879-1887).

L'entrada en el món del teatre se situa simbòlicament amb una carta que li escriví Pere Aldavert el 27 de maig de 1871 que deia:

« (...) m'ha vingut de cop la idea d'escriure't per encoratjar-te envers un gènere nou tractat fins ara a l'esquitllenta, o bé per autors de poc nervi i de poca varietat en la concepció. Qualitats estes que et reconeguí lo primer moment, serien la base, a mon entendre, dels llors que bé en duràs sens dubte lo dia en què trencant amb ta indolència i amb ta mal entesa humilitat te dediquis de cor a est genre de literatura dramàtica.»3

Ara bé, la situació del teatre no era gaire favorable als nous valors, ja que, d'acord amb la idea dels seguidors de La Renaixensa, estava en franca decadència. De fet, estava estancat per autors com Frederic Soler que, d'acord amb el lema «el català que ara es parla», havien arribat a nivells de vulgaritat extrema.

Àngel Guimerà no estava gaire preparat ni tenia cap experiència en la literatura teatral, però a les darreries de 1873 ja treballava en la que seria la seva primera peça, Gal·la Placídia, que malgrat agafar-lo en un mal moment –havia mort el seu pare i ell havia estat sotmès a un processament a causa d'un article a La Renaixensa (1878)–, s'estrenà el 28 d'abril de 1879. Fou representada per companys de la redacció al Teatre Principal de Barcelona i, poc des-prés, al Novetats. La segona obra, Judit de Welp, també fou estrenada per amics d'en Guimerà a Canet de Mar el 20 d'octubre de 1883 i, posteriorment al Romea –moment que va coincidir amb la mort de la seva mare.

3 GUIMERÀ, Àngel. Epistolari. Barcelona: Barcino, 1930. pàg. 3637. A: MIRACLE, Josep. Guimerà. Barcelona: Aedos, 1958. pàg. 331.


Poc després ja tenia escrits Mar i cel i La filla del mar, però temia el veto que Frederic Soler tenia sobre el Romea. Finalment va arribar l'estrena al Novetats de la segona d'aquestes obres (1886) i l'èxit ja fou aclaparador, mostra clarivident del geni dramàtic que naixia.

L'any 1889 presidí els Jocs Florals de Barcelona i s'inicià un període de nombroses estrenes: Rei i Monjo (1890), Mar i cel (Madrid, 1891), La Baldirona (1892), Mestre Oleguer (1892), L'ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894) i, aquell mateix any, una de les obres més reconegudes, Maria Rosa.

Paral·lelament destacà en el món del catalanisme i en fou un dels caps destacats, fet que el dugué a la presidència de l'Ateneu Barcelonès (1895), en aquells moments la institució cultural de més prestigi, fins i tot per davant de la universitat. El seu discurs en català provocà un daltabaix que desembocà en la recuperació del català com a llengua d'ús en aquests àmbits culturals. L'any següent estrenà Terra baixa en castellà i, poc després, en català a Tortosa (1897).

El 23 de maig de 1909 rebé el gran homenatge del poble de Catalunya i fou nomenat fill adoptiu de Barcelona, amb una àmplia adhesió que abastava totes les classes socials, mostra fefaent de la seva popularitat, mai assolida per cap escriptor fins aleshores.

L'any 1921 estrenà la darrera obra, Alta banca, i [en] deixà inacabada una altra: Per dret diví.

El 18 de juliol de 1924 morí a casa seva, al número 4 del carrer Petritxol de Barcelona. L'endemà se celebrà l'enterrament multitudinari al qual van assistir més de cinquanta mil persones, com una mostra de reconeixement.

Segons Joan Maragall, havia mort «aquell home de gran fe i poques paraules, infantil i fort, humil i tossut», característiques que el van empènyer a tirar endavant tota la seva obra.

Josep M. de Sagarra va dedicar-li en aquells moments tan emotius aquests versos:

Ha estat home de crits i veus encesesque ens han gronxat i ens han fiblonejat;ha fet viure miracles de princesesi ha fet lluir punyals de llibertat.

Guimerà, home públic

Guimerà era una figura reconeguda pels ciutadans, que el


saludaven quan passejava pels carrers de Barcelona, la seva imatge amb les ulleres de molla i la barba migpartida eren trets que després foren motiu de caricatura. Segons Manuel de Montoliu, Guimerà «havia escrit per al poble, amb l'esperit del poble, en la llengua del poble i sense altre ideal que fer vibrar tot el poble», i de fet, aquest poble se sentia representat per Guimerà.

A més, algunes de les seves creacions foren musicades per Enric Morera com a sardanes i foren assumides pels catalans com a lletres pròpies i tradicionals, que han arribat fins als nostres dies. Es el cas de lletres tan conegudes com les de La Santa Espina, La sardana de les monges o Les fulles seques. Aquests poemes musicats i altres van fer que Carles Riba digués que «L'obra poètica de Guimerà es lliga en unitat de sentit amb la seva actuació com a home públic. No fou mai un polític pròpiament dit, sinó un patriota pur».

La seva actuació va anar fornint la figura d'autor de prestigi que el dugué a ésser candidat al Nobel l'any 1904, conseqüència de la seva projecció internacional, ja que les seves obres van ésser traduïdes a tots els idiomes cultes (alemany, suec, italià, rus, txec...). A Catalunya, dos actes foren la mostra fefaent de la seva consideració com a home públic: l'homenatge que se li va tributar (1909) i el seu enterrament (1924).

L'homenatge que se li tributà el 23 de maig de 1909 a la plaça Catalunya davant de totes les institucions catalanes –que van desfilar davant d'ell– i més de cent mil persones fou el punt àlgid d'una sèrie d'actes com ara el fet que la ciutat de Barcelona l'anomenés fill adoptiu o que els teatres només representessin obres seves durant aquella setmana. A més, a Montjuïc es va alçar una estàtua d'en Manelic, un dels personatges més memorables que va crear, i es van repartir entre tots els escolars catalans cent mil exemplars d'un llibret amb fragments significatius de les seves obres. Aquest homenatge va suposar la seva consagració, però també l'inici de la seva retirada de la vida pública i, específicament, de la política.

Guimerà va morir pocs mesos abans de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera i aquell mateix dia tots els diaris ja ho van anunciar amb pissarres als balcons de les redaccions. Les seves despulles foren amortallades amb la senyera i seguidament començà a desfilar un seguit de gent que li volien retre homenatge, com ara Pompeu Fabra, aleshores president de la comitiva de l'Ateneu Barcelonès.

El dia de l'enterrament, la Rambla s'omplí amb una munió de gent, calculada en més de cinquanta mil persones, que en seguici el portà al cementiri on va ser enterrat, al costat dels seus pares. L'endemà de la seva mort, Carles Soldevila escrivia a La Publicitat:

«Tothom a Catalunya sap qui era l'Àngel Guimerà, tothom a


Barcelona l'havia vist amb el seu capell bombí, les seves ulleres, el seu bigoti horitzontal, la seva barba partida, el gep incipient de la seva esquena, caminant Rambla avall o Rambla amunt, amb un pas una mica indecís, de miop.

Per a molts, per a mi mateix, aquesta figura ha estat la primera que ha representat en el meu pensament d'infant la imatge de la glòria literària.»

I és que Guimerà fou una de les últimes grans figures populars catalanes anteriors a la desfeta de la guerra civil, que la veu d'Emili Vendrell acabà d'escampar amb la cançó Catalunya plora:

Germans de Catalunyaportem ramells de florsal bon amic del pobleque d'art en feu tresors.La seva noble històriatothom recordarà.Cantem cançons de glòriaal nostre Guimerà.

Guimerà, un compromís amb Catalunya

Quan Guimerà va arribar a Barcelona l'any 1870 –encara no tenia 25 anys– ja va entrar a La Jove Catalunya, organització catalanista que havia estat fundada l'any 1869, entre d'altres, pel seu gran amic Jaume Ramon i Vidales. Aquesta es considera la primera entitat del catalanisme específicament polític.

Posteriorment, ja dins d'aquesta òrbita, com a director de La Renaixensa tingué sempre el convenciment de defensar el catalanisme, postura que féu extensiva a qualsevol iniciativa, com quan va saber que Jaume Collell volia editar el periòdic La Veu de Montserrat i li adreçà aquestes línies:

«(...) us prometo fer per part meva tota la propaganda que puga a fi de que la tireu endavant. Ella sí que ve a omplir un buit, i pot fer molt dintre el Catalanisme, lo nostre bell ideal.»4

Ara bé, cal aclarir que Guimerà no era un polític, sinó un intel·lectual compromès amb la causa catalanista de l'època. Ell era fidel al que anomenava «la santa idea catalanista». Segons Riba, «pot dir-se que la seva biografia no té altres fites que les de la seva creació poètica i les de la seva acció de patriota.»5

4 GUIMERÀ, Àngel. Epistolari. Barcelona: Barcino, 1930. pàg. 47. A: MIRACLE, Josep. Guimerà. Barcelona: Aedos, 1958. pàg. 313.5 RIBA, Carles. Àngel Guimerà. A: L'Institut d'Estudis Catalans. Els seus primers XXV anys. Barcelona, 1935. pàg. 68. Recollit per MIRACLE, Josep. Guimerà.


Guimerà creia en una tasca general d'enfortiment de la consciència de catalanitat i per això feia catalanisme amb el seu teatre: Mestre Oleguer (1892) –un monòleg en què parla un dels defensors del setge de Barcelona de 1714–, Mort d'En Jaume d'Urgell (1896), El camí del sol (1904), Indíbil i Mandoni (1917) i, especialment, Joan Dalla (1921) –amb el mateix tema que Mestre Oleguer, fou prohibida la seva estrena a Barcelona pel Governador Civil.

En un altre front, fou membre de la comissió que redactà i presentà el Memorial de Greuges al rei Alfons XII (10 de març de 1885) i, tres anys després, durant l'Exposició de 1888, lliurà a Maria Cristina d’Habsburg un missatge redactat per ell i signat per més de 400 personalitats catalanes com a reiteració del Memorial. També participà en l'elaboració de les Bases de Manresa (1891).

L'any 1895 es va plantejar, des de la Unió Catalanista, la conquesta de l'entitat més important del cap i casal, l'Ateneu Barcelonès, i s'aconseguí que Àngel Guimerà en fos elegit president. El discurs que féu en català el 30 de novembre d'aquell any es considerà una de les seves grans victòries polítiques.Després es retiraria progressivament de la vida política, fita marcada amb l'abandó de la direcció de La Renaixensa l'any 1903, i centrà el seu catalanisme en les seves obres de teatre, com ja hem vist, fet que va provocar represàlies com la de la companyia de teatre Guerrero-Mendoza, que li va retirar la versió castellana d'algunes obres.

En definitiva, Guimerà no fou un dirigent polític, però la seva figura restà present en tots els actes de reivindicació nacional i, sobretot, lingüística. Segons Joaquim Molas, es movia «amb crides al cor més que amb guies per a l'acció.», i restà com un símbol, però arraconat.6

La influència dels amics

La vida, l'obra i el pensament d'Àngel Guimerà estan marcats per la influència d'un grup d'amics entre els quals destacaren amb força Jaume Ramon i Vidales i Pere Aldavert.

Jaume Ramon i Vidales va ser company de Guimerà a l'escola d’El Vendrell i sempre més es va mantenir la seva amistat. Va anar a estudiar a Barcelona la carrera de notari i Guimerà l'admirava, de manera que, per exemple, li lliurava els seus versos perquè els revisés. De fet, fou Ramon i Vidales qui descobrí les grans dots de

Barcelona: Aedos, 1958. pàg. 294.6 MOLAS, Isidre. Guimerà, polític A: Serra d'Or, núm. 180, 15 de setembre de 1974, pàg. 31-32.


poeta i escriptor que tenia Guimerà.

L'any 1868 aquest gran amic va assistir als Jocs Florals i, impactat per l'acte i el discurs ideològic que s'hi transmeté, va proposar a Guimerà que comencés a escriure en català, com ja havia fet ell poc temps abans.

De fet, un cop va arribar Guimerà a Barcelona, ja el va posar en contacte amb la colla que tant influiria en la seva vida, formada, entre d'altres, per F. Matheu, F. Ubach i Vinyeta i Pere Aldavert. Era la colla de la Botica Central, catalanista i promotora de La Jove Cata-lunya, organització on també s'integraria.

L'altre gran amic, Pere Aldavert, cinc anys més jove que Guimerà, fou la peça clau que propicià l'adopció del català com a llengua literària per part de Guimerà. A més, fou qui descobrí les aptituds que aquest tenia per al teatre i qui el va esperonar a entrar en el món de la dramatúrgia.

Per una altra banda, Aldavert el va acollir després de la mort de la seva mare –que va morir sobtadament mentre Guimerà era a l'assaig de Judit de Welp–, ja que va quedar totalment abatut i no se sentí amb forces per continuar vivint al pis del carrer Pelai tot sol. Guimerà es va instal·lar al pis del carrer Xuclà amb la família Aldavert i mai més deixà la seva companyia, que li oferí una vida familiar i tranquil·la. Al mateix edifici, a la planta baixa, hi havia la redacció de La Renaixensa. Anys després van anar a raure al carrer Petritxol, on Guimerà trobà la mort.

Pere Aldavert fou el company inseparable que va arribar fins i tot a ajudar Guimerà a passar a net els esborranys de les seves obres. Josep Pla, en una crònica al setmanari Destino (13 de novembre de 1948), explicava que eren un binomi inseparable, en què Guimerà era el geni i, en canvi, Aldavert no representava res. Eren temps en què tots dos eren elements imprescindibles a les tertúlies de l'Ateneu Barcelonès.

Finalment, cal fer esment d'un gran amic de Guimerà, Lluís Via, que va rebre les confidències sobre les relacions frustrades de Guimerà amb Maria Rubió i, en morir aquest, va concloure i va fer l'edició anotada de Per dret diví, obra que havia deixat inacabada.

EL TEATRE DE GUIMERÀ, CLAU DE LA NOSTRA TRADICIÓ ESCÈNICA

Segons Joan Fuster, un dels crítics més destacats del teatre de Guimerà, cal destacar dos elements clau en el seu teatre. Per una banda, el desfasament respecte al teatre que es feia a llocs


capdavanters –com ara París– i, per l'altra, el fet d'escriure'l des dels pressupòsits de la Renaixença, amb una gran ambició per fer «literatura», fet que va donar al teatre català la categoria literària que necessitava.

L'obra dramàtica d'Àngel Guimerà neix enmig d'un desert literari, amb una manca absoluta de tradició teatral i, a més, en solitari en la seva creació madura i de nivell. El teatre català no tenia cap obra ni autor que li pogués mostrar un camí a seguir, fet que Guimerà sabia, ja que coneixia prou bé el passat esplendorós de les lletres catalanes, com va manifestar en el famós discurs de l'Ateneu (1895), on va esmentar amb precisió i coneixement els grans escriptors de l'edat mitjana (Jaume Roís [per Jaume Roig], Anselm Turmeda, Bernat Desclot, Joanot Martorell).

I és que s'havia hagut de formar tot sol, amb lectures de tota mena que li queien a les mans. Com deia Francesc Curet, llegia i rellegia «llibres de tota mena: velles cròniques, reculls antics i moderns de poesies, històries, obres de teatre. »7 Volia treballar el drama i la tragèdia i ho aconseguí.

Partia d'una gran ambició i d'una gran exigència per crear la tragèdia pròpia del seu país, com reconeixia en una nota a la seva primera obra, Gal·la Placídia (3a ed.):

«Per a la trama i el desenllaç d'aquesta producció hem pres la història tal com l'han presa tots los escriptors tràgics des de Shakespeare, Schiller, Victor Hugo i Ventura de la Vega fins als més humils i de vol més rastrer»8

Guimerà, que havia estat un poeta romàntic, intervingué en el teatre com un acte obligat de renovació de l'escena catalana amb valors romàntics, que a la resta d'Europa ja estaven en regressió. En un article a La Renaixensa afirmava que el teatre havia de ser un retrobament de la consciència nacional, de la història de Catalunya, i això és el que va aplicar a la seva primera obra, Gal·la Placídia (1879), protagonitzada per personatges totalment medievalitzants.

El primer teatre que produí participava plenament de l'estètica romàntica, influït pel romanticisme francès (Victor Hugo) i, potser, per l'italià (Pietro Cossa). Posteriorment es decantà cap a una síntesi de romanticisme i realisme.

Els temes que tractà foren sempre els mateixos i molt repetitius. Destacà la defensa dels «éssers diferents», paradigmàticament, aquells que rebutjaven les classes que freqüentava; personatges im-

7 CURET, Francesc. Història del teatre català. Barcelona: Aedos, 1967. pàg. 226.8 GUIMERÀ, Àngel. Obres Selectes. Barcelona: Selecta, 1948. (Biblioteca Perenne; 6). pàg. 3.


mersos en històries d'amor aparentment simples, però que trasllueixen escenes d'una gran passió amorosa que voregen l'erotisme. Relacions amoroses intenses i complexes no superades en la nostra escena. Per aquesta riquesa i complexitat de la seva obra va gaudir del merescut èxit dins i fora de Catalunya.

Segons Xavier Fàbregas, el seu teatre es pot dividir en quatre etapes, que s'exposen a l'apartat Altres obres.

Una obra marcada per una vida

Guimerà és un autor que cal analitzar des de la perspectiva biogràfica, ja que hi ha una sèrie de fets personals que són determinants en la seva obra.

Així, els temes i els personatges, marcats per les circumstàncies vitals i els moments més vibrants del seu teatre, coincideixen amb els seus conflictes amorosos i passionals. Una vida interior que projecta en la seva obra.

Alguns esdeveniments marcaren la seva vida, ja que era un home de preocupacions que va arribar en alguns temes a l'obsessió. Per això es diu que la seva obra manifesta el seu jo més íntim, el seu món interior.

L'origen

Era fill natural, ja que els seus pares no estaven casats canònicament quan va néixer. Això va patir-ho en un poble petit, el Vendrell de 1853; agreujat pel xoc entre la mentalitat canària d'on procedia i la catalana. No es va refer mai del trauma i fugia d'estudi davant de qualsevol comentari sobre la seva edat.

De fet, va arribar a falsejar l'any de naixement durant tota la seva vida i durant molts anys es va creure que va ser l'any 1849, quatre anys després del real, 1845. Això no es va descobrir fins a l'any 1932.

Alguns personatges recullen aquesta situació, com ara la Marta de Terra baixa, que era borda i recollida com a desemparada, fins que rep l'amor desinteressat de Manelic; a Mar i cel, Saïd és fill de moro i cristiana i renegarà de la seva manera de ser originària.

Un home de cultura mestissa

L'arribada a Catalunya, nascut d'un català i d'una canària, el va dur a acceptar Catalunya com la seva pàtria després de passar per un període infantil de gran estima cap a les Canàries i de desconeixement de l'expressió en llengua catalana. Això li provocà


un complex de mestís que féu refermar la seva catalanitat. Arribat el gener de 1854 amb vuit anys, es va integrar ràpidament i va aprendre el català en un ambient familiar i local on era la llengua hegemònica, malgrat que va rebre sempre l'ensenyament en castellà, al Vendrell i als Escolapis de Barcelona.

En uns primers anys manifestà enyorança per la terra canària en els primers versos que escriví –en castellà–. L'adopció del català com a llengua pròpia suposa acceptar també un sentiment catalanista que traspuà en la seva obra, sobretot en vers, i en les seves intervencions públiques. De fet, que ningú li pogués retreure una manca de catalanisme «racial» el portà al catalanisme racial.

Un amor que mai no va arribar

El fracàs amorós amb Maria Rubió –Maria «Candeles», filla de la cereria del Vendrell– el dugué a sublimar-lo amb la figura de la mare. Creà així una imatge ideal de l'estimada. La relació, frustrada en part per l'oposició familiar, originà un llarg festeig que no s'acabà ni amb el casament de Maria Rubió amb un altre home. Guimerà, amb un sentiment amarg, escrivia aquest poema el 1870:

Mira que un jorn me juraresamor etern, i em donaresper record un roig clavell;i avui, a tosjurs en faltespus sé qui besa tes galtesi quijuga amb ton cabell.

I és que aquell amor de joventut mai el va oblidar i sempre el recordà amb enyorança.

Aquests fets es manifesten amb força en múltiples personatges i situacions de l'obra guimeraniana i li donen gran autenticitat; de fet, són la base de les passions que marquen els personatges de la seva obra. Una relació amorosa inexistent que s'aboca en els personatges i les seves passions, juntament amb una idealització de la mare.

Tots aquests fets vitals de la seva adolescència, Guimerà els aboca en els temes de les seves obres, en defensa sempre dels éssers «diferents», ja que ell se'n sentia de la diferència, dels marginats i dels ètnicament mestissos.

Ja a Gal·la Placídia, la protagonista és una persona que prové de dues cultures i que se sent entre aquestes i, a més, entre dues llengües, circumstància que posteriorment es reprendrà en altres obres. L'altre fet és la marginació, emblemàtica en els casos de la Marta de Terra baixa o l'Agata de La filla del mar.


Els referents: un origen conegut

Si bé en una primera etapa els referents de les seves obres foren els de la Catalunya històrica –la medieval–, ben aviat foren substituïts pels de la Catalunya geogràfica i contemporània que tan bé coneixia a través dels mítings que el portaren a recórrer tot el país.

Per això, molts dels elements que integren la seva obra tenen uns orígens coneguts, ja que Guimerà els va agafar de la realitat que l'envoltava o de la que coneixia en els seus viatges, en una actitud d'observador atent que el va caracteritzar tota la seva vida.

La font d'informació de Guimerà fou el poble. Com diu Miracle: «tafanejava entre els grups de la Plaça Reial, en la taverna del carrer de Petritxol, entre els sardanistes de la Plaça del Pi o enmig dels pescadors de la Barceloneta, escoltant les converses i observant els contertulis.»9

Guimerà treballa a partir de l'observació de la realitat i recrea –crea– diferents paisatges humans. Hi destaca la presència de la Catalunya més rural i costanera, ja que aquests estaments són per a ell com el cor del país, de la Catalunya ideal. Guimerà descriu i reflecteix en les seves obres la Catalunya que estima i –molt important– imagina.

Per exemple, es pot considerar que substancialment –no exactament– es podrien identificar alguns referents en la seva obra, en estaments socials o en persones concretes:

– la gent de l'interior a En Pólvora.

– els pagesos de Mossèn Janot.

– els pescadors i la gent de la costa de La filla del mar.

– un fuster de Matadepera en el Gepa de Maria Rosa (recordem les estades al Casal que els Aldavert tenien en aquesta població del Vallès).

– un parent de Guimerà en el Sebastià de Terra baixa.

Alguns escriptors posteriors –i també alguns critics– van retreure a Guimerà que els seus personatges eren «lineals, plans», creença que es va mantenir durant molts anys, però el cert és que l'obra i els personatges són molt més complexos del que es creien els seus detractors. Són personatges molt reals, populars i senzills, que entren en escena amb una tècnica molt depurada que Guimerà

9 MIRACLE, Josep. Guimerà. Barcelona: Aedos, 1958. pàg. 402-403.


dominava molt bé.

Alguns escenaris també han estat clarament identificats com a font d'inspiració, com ara una gran propietat entre Matadepera i Mura per a Terra baixa, encara que l'acció de l'obra s'inspiraria en una casa de Queralbs. Maria Rosa, una altra de les grans obres, s'inspiraria en el Mas de Rigala, al Vendrell, amb influències de Cal Quistó, de Matadepera, on li nasqué la idea mentre es reunien els enginyers durant la construcció de la carretera.

Més reduïda va ser la influència dels llibres sagrats, com va ser el cas de Jesús de Natzaret.

El model de llengua

Cal advertir des de bon principi dos fets que influirien notablement en el model de llengua de Guimerà:

– El primer, que durant la infantesa no havia sentit la llengua catalana, excepte dels llavis del seu pare en les converses amb els navegants catalans que feien escala a Tenerife.

– El segon, que la llengua de cultura d'aquells moments era el castellà i, per tant, no tenia els clàssics com a model d'on partir.

Per això, es considera que va mantenir una dura lluita amb la llengua, que es pot qualificar d'aventura fascinant.

La situació deficitària de què partia la va compensar ràpidament amb el seu esforç en dues línies: l'atenció al parlar del poble –cercava paraules i girs en les veus rurals, sobretot a Matadepera, on va residir llargues temporades al carrer de Sant Joan i on va escriure Maria Rosa–, enregistrat en llargs apunts en una llibreta; i, per una altra banda, la lectura sistemàtica i conscient dels grans autors catalans medievals.

La conseqüència fou un domini depurat de diferents models de llengua que es manifestaren en les seves obres: els parlars dels pastors d'alta muntanya a Terra baixa, els del pla a Mossèn Janot, el dels peons de carretera a Maria Rosa i el dels pescadors a La filla del mar.

En els seus primers escrits –per exemple, Lo vectigal de la carn– va emprar el mateix llenguatge arcaïtzant que empraren els escriptors de la Renaixença. Eren models que partien de les lectures que li facilità Jaume Ramon i Vidales, com ara novel·la històrica com L'orfeneta de Menargues d'Antoni de Bofarull i, sobretot, exemplars


de Lo Gay Saber, revista literària que entusiasmava lletraferits com Guimerà i la seva colla.

També prengué nota de la lectura de llibres sagrats, com ara per a la redacció de Jesús de Natzaret, on es manifesten expressions pròpies dels personatges religiosos. Es un moment en què el seu lèxic ja defugia els arcaismes i en què la crítica el comparava amb Verdaguer, l'altre gran geni de la Renaixença.

La coexistència de diferents registres manifestava un bon domini de la llengua, fruit d'aquella observació atenta i interessada en escenaris com ara el Vendrell o Matadepera. És una mostra del seu realisme que fa que els personatges de les millors obres s'expressin en un català directe i clar, encara que farcit en certs passatges d'arcaismes, castellanismes i frases amb sintaxi castellana.

El seu llenguatge, contundent, ha estat infravalorat per comparació amb la riquesa lèxica de Verdaguer, l'altre gran autor de la Renaixença. Segons Carles Soldevila, el llenguatge de Guimerà era antiquat i feia de mal escoltar, i demanava una revisió urgent per a adaptar-lo als nous temps (això ho deia l'any 1928) i a les noves generacions.

Segons Ricard Salvat «El nostre autor (per Guimerà) mai no va posseir el geni de l'idioma que va posseir sempre i en tot moment Verdaguer (...), usava un català tan poc fluid, tan poc dúctil i lliscant. Mentre Verdaguer, al nostre entendre, encerta sempre, en tot el que concerneix a la bellesa i a la validesa funcional del seu llenguatge, el català de Guimerà sol ser sempre mancat de frescor i naturalitat.»10

És veritat que no tots els crítics han pensat i pensen així, però el cert és que el debat sobre la llengua teatral de Guimerà persisteix. A més, la realitat és que aquestes dues grans figures, Guimerà i Verdaguer, van obrir el pas al català com a llengua per a l'ús de l'alta cultura, que encara trigaria a arribar –no ho faria fins al Noucentisme.

Pel que fa a les disputes ortogràfiques de la seva època, Guimerà hi va participar i va intentar mantenir sempre una posició eclèctica, encara que força contradictòria en certs moments, que el portà a participar en institucions tan dispars com l'Institut d'Estudis Catalans (1913) o l'Acadèmia de la Llengua (1916). En el tema de la unitat de la llengua, participà en congressos amb representants de tots els territoris de parla catalana i mantingué sempre un sentiment d'unitat manifestat en l'amistat que l'uní amb escriptors com Josep Lluís Pons i Gallarza (Balears), Teodor Llorente (País Valencià) i Justí Prepatx (Catalunya Nord). Ell, de fet va convocar trobades com la

10 SALVAT, Ricard. Guimerà i la tradició. A: Nadala de la Fundació Carulla-Font, 1974. Barcelona: Fundació Carulla-Font, 1974. pàg. 36.


d'Elna (1883), que va aplegar un gran nombre d'escriptors de tots els Països Catalans. Són una bona mostra dels seus sentiments aquestes estrofes que va escriure de l' Himne:

Catalunya i València,Mallorca i Rossellóles branques són d'un arbreque al món no té parió.Són una pàtria solades de la creació.La nostra parla és unai és un nostre braó. [braó: coratge]

TERRA BAIXA, EL DRAMA MÉS CONEGUT I REPRESENTAT

Terra baixa és l'obra cabdal de Guimerà i la peça fonamental i més important del teatre català del segle XIX; és la fita bàsica del teatre català modern i l'obra més representativa de la seva extensa producció. Fou escrita en l'etapa més madura com a dramaturg i és l'eix de la gran trilogia de la seva obra, juntament amb Maria Rosa –anterior– i La filla del mar –posterior.

Fou estrenada per la companyia de Teodor Bonaplata al Teatre Principal de Tortosa el dia 8 de febrer de 1897. Aquella temporada, el Novetats i el Romea –dos teatres on Guimerà habitualment estre-nava– no li havien demanat cap obra i, a més, havien portat una política de representar més teatre en castellà. Però en canvi, tres dies després de Tortosa va ésser estrenada a la vila de Gràcia, que aquell any fou annexionada a Barcelona.

L'èxit li va arribar amb l'estrena al Romea, per la companyia d'Enric Borràs, que feia el paper de Manelic, (temporada 1896-1897) en una creació no superada que arribà fins als anys 30.

Fou la primera obra escènica que passà els Pirineus i s'estrenà a París, al teatre La Bodinière, el 28 de desembre de 1897 i, abans de passar deu anys, es representà a tots els escenaris importants d'Eu-ropa i Amèrica. De fet, l'èxit de Terra baixa, juntament amb el de Mossèn Janot i Maria Rosa, foren els que li obriren les portes de les companyies estrangeres.

Terra baixa ha estat traduïda, com a mínim, a 15 idiomes (castellà, alemany, anglès, esperanto, francès, hebreu, holandès, jiddisch, italià, sicilià, noruec, portuguès, rus, serbi, suec, txec...) i ha estat adaptada al cinema a Espanya, els Estats Units, Alemanya i Mèxic –amb un mínim de cinc versions cinematogràfiques– i se n'han escrit i composat dues òperes: La Catalane (francesa) i Tiefland (alemanya).


A Catalunya, és una obra que ha mantingut una presència constant en els grups teatrals, tant populars com professionals. En els últims temps ha estat representada a l'Institut del Teatre (1975), al Romea (1976), al Poliorama (1981) i al Mercat de les Flors ( 1990), entre altres.

El mite de la terra alta.Terra alta / terra baixa

L'antagonisme radical que planteja Guimerà entre la terra alta i la terra baixa, el va heretar del romanticisme francès, amb una idealització de la primera que simbolitzava el món rural. No fou fins al naturalisme que es va demostrar que la vida al camp era un infern tan sense esperança com ho podia ser la vida a la ciutat.

Guimerà creia en una Arcàdia –món ideal i idealitzat–, en la Catalunya pagesívola que ja es manifestava en els seus primers poemes escrits al Vendrell i que cada cop pren més cos i radicalitat fins a arribar a la formulació extrema de Terra baixa. En paraules de Pere Gimferrer: «La imatge pregona de la Catalunya de Guimerà resideix o bé a les arrels d'un passat llunyaníssim més d'un cop, o bé a la parsimònia idíl·lica i feréstega, d'una vida pairal transfigurada.»11

La terra alta apareix com un paradís, completament idealitzada i per això en Manelic s'endurà la Marta al cim de les muntanyes, arran del cel, des d'on Guimerà pretenia projectar les qualitats «incorrupti-bles» de la terra alta sobre la societat atrafegada i egoista de la terra baixa. Creu sincerament en l'existència d'una Arcàdia que subsisteix en el món rural i que en obres anteriors (La festa del blat, 1896) ja havia apuntat; i és que la terra alta és el món feliç de la ruralia.

A La festa del blat, la societat rural de la muntanya apareix feliç, amb treballadors que surten de la fàbrica cantant i que es presenten com el contrapunt de la societat urbana, plena de vicis. Es en aquestes dues obres consecutives, La festa del blat (1896) i Terra baixa (1897), que el mite de l'Arcàdia rural pren cos.

En l'origen d'aquest valor pejoratiu de la ciutat cal veure els problemes que pateix Barcelona en aquests anys i que Guimerà veu com una Babel on els homes ja no se senten germans els uns als altres, on els rics van a la seva i els pobres es veuen abocats a accions violentes. En canvi a la ruralia –l'Arcàdia– tothom s'estima, ja que han conservat uns criteris purs que ara l'evolució i el progrés amenacen. Aquesta idealització pretenia crear un model per a la gent de la ciutat, que era el públic de Guimerà.

11 GIMFERRER, Pere. Guimerà, poeta. A: Serra d'Or, núm. 180, 15 setembre de 1974. pàg. 20-21.


A la terra baixa no hi ha lloc per a l'innocent, per a la persona honesta i sincera, com en Manelic, que creu en aquest món ideal d'on prové i on retornarà acompanyat de la Marta. Ara bé, abans xocarà contra aquest món real, el de la terra baixa, on hi ha la societat corrupta. I és que d'allà on ve, la terra alta, hi ha una renúncia a aquesta societat i l'individu esdevé un solitari.

Guimerà busca un mite que situa en la terra alta, d'on prové en Manelic, que es troba amb les passions i les enveges de la terra baixa. Per això vol treure la Marta d'aquell món corromput:

MANELIC: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot, que no és com aquí

baix, on tot se corromp. Quin fàstic! (Enduient-se-la.) Que allà dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!

Acte II, Escena VIII

Xavier Fàbregas planteja fins a quin punt no planava sobre aquesta idea la imatge del Teide, que Guimerà ja va cantar quan tenia setze anys i s'iniciava com a poeta en castellà. Es pot aventurar que aquest intent de creació d'un món ideal sorgeix en contraposició als problemes que Guimerà havia patit i patiria durant tota la seva vida.

Benet i Jornet relaciona el mite de la terra alta amb un de Modernista que tipifica en l'obra de Santiago Rusiñol Cigales i formigues: «la lluita entre el pla, on viu la massa corrompuda, i l'altitud, on només viuen uns pocs esperits selectes; em refereixo, doncs, a un dels temes bàsics del Modernisme, a l’oposició entre la prosa de la vida i l'Ideal.» La creença d'en Manelic en un món ideal connecta amb l'ideari Modernista, i és possible que col·laborés en la seva potenciació.

La figura de Manelic

Sens dubte, una de les fites més importants de Guimerà és haver creat uns personatges emblemàtics, d'entre els quals destaca molt especialment el mític Manelic, un mite que qualsevol català podria identificar, ja que ha estat el de més projecció popular.

Aquest personatge, ingenu i simple, un pastor senzill i pobre, ha guanyat des de sempre la simpatia del públic de tot el món allà on s'ha representat Terra baixa. Segons Frederic Roda, representa els ingredients bàsics que han fet de Terra baixa una gran obra molt estimada pel públic: «la puresa del cor del salvador, messies d'una


nova terra i d'un nou món.»12

En Manelic és un home pur que manifesta el gust de Guimerà pels marginats, crescut als cims de les muntanyes, que somnia amb uns móns ideals que s'enfonsaran quan arribi a la realitat de la terra baixa, però no sense lluitar. Apareix aquí Guimerà com el cantor dels sentiments primaris i de les passions més elementals que són les que el seu públic ha recollit, barrejades amb aquell punt de rebel·lia que el caracteritzà, on ha ensenyat de tant en tant .les dents del llop i les ales de l'àngel.»

En aquesta projecció del personatge hi jugà un paper especial l'actor Enric Borràs –des de la temporada 1896-97 fins als anys trenta–, que fou qui primer dibuixà amb precisió els trets d'aquest personatge amb el gaiato creuat a l'espatlla (després reproduït com a figura de pessebre), el salt damunt de la taula en la primera aparició en escena, l'arrabassament de la Marta, la manera d'endur-se-la al final de l'obra. Aquella posició eixarrancada amb el bastó creuat sobre l'espatlla és la que reprodueix el monument que hi ha a Montjuïc, tan fidel a la figura d'en Manelic.

La interpretació d'Enric Borràs va ser tan representativa que posteriorment va ser continuada per deixebles com Màrius Cabré –gran coneixedor de l'obra de Guimerà–, que el va representar fins a l'any 1974, o Enric Majó, actor que va mostrar el contrast entre la ingenuïtat i l'agressivitat d'aquest personatge, en una extraordinària interpretació, més d'acord amb els nostres temps.

Segons Sagarra, crític i admirador de Guimerà, en Manelic, superior en autenticitat al personatge de Maria Rosa, s'erigeix en mite; i encara avui dia resta com l'únic heroi que pot representar el nostre teatre amb una certa originalitat i amb una innegable trans-cendència universal.

En Sebastià, l'amo de tot

El personatge d'en Sebastià pertany al món popular, i la seva formació i costums, malgrat la seva situació econòmica, pertanyen al poble. Es el personatge més complex de l'obra, collat entre la passió que sent per la Marta i la necessitat de resoldre la seva difícil situa-ció econòmica. Teòricament, ser l'amo de tot el situa en una posició privilegiada, però tal com avança l'obra es veu que perd cada una de les partides que juga.

El conflicte de la possessió és comú a les tres grans obres de Guimerà, així com a La festa del blat. Terra baixa planteja un

12 RODA, Frederic. Àngel Guimerà, 1845-1995 –150 aniversari–. Barcelona: Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, pàg. 8.


problema de possessió de la dona (la Marta) per un dels homes que la pretenen (en Sebastià) en disputa amb un altre. Es un dels esque-mes bàsics dramàtics de les obres de Guimerà, una tríade en què dos homes es disputen una dona, el personatge desitjat. En aquest triangle, el personatge central és sempre el personatge desitjat:

Maria Rosa: Marçal – Maria Rosa – Andreu La festa del blat: Vicentó – Oriola – JaumeTerra baixa: Sebastià – Marta – Manelic

Només una obra altera aquest esquema, La filla del mar, en què el personatge desitjat és un home: Mariona – Pere Màrtir – Agata.

Aquests plantejaments recorden en certa manera el rapte de les dones pels camperols, com fou el cas de les Sabines o del Kalevala finès.

En aquesta tensió dramàtica, en Sebastià està atrapat a causa de la passió que sent per la Marta i la seva seguretat en altres moments de l'obra queda tocada quan ella entra en acció. Entre ells dos –segons Josep Maria Benet i Jornet, gran defensor de l'obra de Guimerà i de la seva categoria com el més gran dels nostres clàssics– hi ha una relació arrauxada i masoquista que, en el cas d'ella, es tradueix en un doble impuls d'atracció i repulsió. De fet, la Marta apareix durant tota l'obra com un personatge indefens, torturat per aquesta situació.

L'argument, entorn del triangle sentimental esmentat, és un plantejament força tòpic en la literatura i, en aquest cas, tota la seva força i gràcia recau bàsicament en el personatge de l'amo, en Sebastià, i en la propietat que exerceix sobre la Marta, que encara que alguns dels personatges la vegin com a material, és realment sexual i moral. I és que la Marta és utilitzada per en Sebastià com a objecte de plaer que ella no pot negar i que es trasllueix de les seves paraules:

MARTA: Què podia fer, jo? Fugir? Cap a on? Si no podia! Matar-me? Si el

matar-se és pecat; i fa tanta por el morir-se, i jo era tan nena! I es neix per viure i no per morir de seguida!

Acte II, Escena IV

I és que en Sebastià és l'amo de l'Arcàdia i té sota el seu domini tots els personatges: la Marta, els germans Perdigons... i tot pel poder que li dóna la possessió de la terra.

Tot és d'en Sebastià, l'hereu, propietari de la terra i de la gent que l'habita, com diu la Marta, de tot «un món», del món de la terra baixa. Les persones no són més que una propietat més d'en Sebastià,


i això és vist com a normal per tots ells, i no gosen revoltar-se, ja que l’amo en reprimeix qualsevol intent. Per això intenta coaccionar la gent del llogarret per allunyar en Manelic del costat de la Marta. Aquest conflicte sense sortida només podia dur a un desenllaç tràgic com el que passa.

Aquesta propietat d'en Sebastià sobre la Marta acaba quan en Manelic el mata, fet que ja anunciava quan deia:

MANELIC: Oh, i que veniu al punt, a fe! Veureu: digueu-li a l'amo que li

torno el molí, i... que grans mercès, Mossèn. I... prou; que, vaja, que me' n duc lo que és meu. Anem' s-en, Marta.

Acte II, Escena IX

Terra baixa manifesta el món que millor coneixia Guimerà, de sentiments primaris i feréstecs, amb els quals aconsegueix una gran tensió. En Sebastià és el personatge mesquí que es reforça davant d'una exaltació de la bondat; és, de fet, l’encarnació del mal en una dualitat bé-mal que presideix tota l'acció. En ell, Terra baixa reflecteix la injustícia del caciquisme rural.

ALTRES OBRES DE GUIMERÀ

En parlar de l'extensa obra de Guimerà cal fer-ho des de dos vessants: el Guimerà poeta, bàsicament amb una obra produïda en els seus inicis com a escriptor, i el Guimerà dramaturg, amb una amplíssima producció dramàtica que ha arribat fins als nostres dies i que es continua representant arreu.

Guimerà, poeta

Inicialment, Guimerà es dedicà a la poesia, amb col·laboracions a setmanaris, com ara el seu primer poema «El rei i el conseller», publicat a La Gramalla i que aviat fou conegut a tots els cercles literaris de Barcelona (el Cafè Suís, el Cafè de les Delícies...).

Posteriorment, presentà les seves composicions als Jocs Florals, on li donaren un accèssit l'any 1875 per «Indíbil i Mandoni». L'any següent guanyà la Flor Natural amb «Cleopatra». Però no fou fins a la convocatòria de 1877 que obtingué la categoria de Mestre en Gai Saber, per «L'any mil» (Flor Natural), «El darrer plany d'en Claris». (Englantina) i «Romiatge». (Viola). La seva poesia gira al voltant de temàtica històrica (romàntica) i de les seves relacions amoroses fallides amb Maria Rubió.

L'any 1924 era conegut com el poeta més popular i més universal


de Catalunya, amb composicions patriòtiques, d'altres centrades en la mort de la mare i algunes d'evocació dels anys viscuts al Vendrell.

Guimerà, dramaturg

Sens dubte, Guimerà representa la nostra millor tradició teatral, que s'inicia amb Gal·la Placídia (1879), passant a tragèdies de caire romàntic (Judit de Welp –1883– o El fill del rei –1886–); amb una aproximació posterior al realisme (Mar i cel –1888– o La boja –1890–) fins arribar al moment de plenitud amb la producció dels tres grans drames: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900). En totes les obres hi ha uns elements romàntics comuns dels quals Guimerà no es desfarà mai.

Segons Xavier Fàbregas,13 es poden distingir quatre etapes en la producció teatral de Guimerà:

a) Els inicis (1879-1890). Tragèdia romàntica de tema històric amb l'edat mitjana com a mite i font d'inspiració. Els conflictes plantejats evolucione!l en el temps, des de l'edat mitjana fins al segle XIX. Es una obra escrita en vers que manifesta alguns defectes d'estructura. La integren sis obres:

– Gal·la Placídia (1879). Remarcable perquè és la primera obra dramàtica que va escriure.

– Judit de Welp (1883).

– El fill del rei (1886).

– Mar i cel (1888). L'obra més ben construïda d'aquesta etapa, que ja elimina el referent medieval, i que restarà com a gran obra juntament amb la trilogia de la segona etapa.

– Rei i monjo (1890).

– La boja (1890). En aquesta obra, darrera del període inicial, ja no apareixen els temes i personatges medievalitzants, i s'entra en temes socials dins d'un ambient de miners.

b) L'èxit (1890-1900). Pas dels elements romàntics als realistes, que acaben dominant amb alternança de drama i tragèdia, amb incursions en altres gèneres com la comèdia rural o el monòleg romàntic. Es distingeixen diferents grups d'obres en aquesta etapa:

13 FÀBREGAS, Xavier. Àngel Guimerà, les dimensions d'un mite. Barcelona: Edicions 62.


– Sainets costumistes, comèdia rural: La sala d'espera (1890) i La Baldirona (1892).

– Drames realistes, amb situacions i personatges del seu temps: En Pólvora (1890), La festa del blat (1896) i La farsa (1899).

– Els grans drames de la plenitud, que són obres sobre personatges catalans, sobre la Catalunya popular del seu temps, amb descripcions de personatges i passions: els obrers a Maria Rosa (1894), els pagesos a Terra baixa (1897) i els mariners a La filla del mar( 1900).

– Obres de transició –testimoni del contacte amb els corrents modernistes– que apunten un intent de modernització, dividides en dos subgèneres: per una banda, el drama religiós, amb Les monges de Sant Aiman (1895) i Jesús de Natzaret, per l'altra, el monòleg patriòtic i romàntic, amb Mestre Oleguer (1892) i Mort d'en Jaume d'Urgell (1896).

c) La desorientació (1901-1911). Intents d'adaptació als nous corrents dramàtics de tombants de segle en una situació paradoxal: és un autor cèlebre però es considera que viu en el passat. De les 16 obres que va escriure en aquest període en destaquem:

– Arran de terra (1901).

– La pecadora (1902).

– Aigua que corre (1902).

– El camí del sol (1904).

– Sol, solet (1905). Un intent de connectar amb els drames realistes.

– L'aranya (1906). Obra amb trets propis del Naturalisme.

– Finalment, escriví un bloc compacte de peces instigades per noves amistats –com Enric Morera– més properes al Modernisme: La santa espina (1907), La reina vella (1908) i La reina jove (1911 ).

– Entre 1812 i 1917 mantingué un període de silenci sense publicar cap obra.

d) La represa malaurada (1917-1926). Segueix fidel als temes que l'havien preocupat en etapes anteriors, amb una producció d'escàs interès, integrada per un total de 6 obres:

– Jesús que torna (1917). Obra cristiana escrita arran de la


guerra europea del 17.

– Indíbil i Mandoni (1917). Intent de recuperació d'un tema que ja havia tractat en un dels seus primers poemes presentats als Jocs Florals.

– L'ànima és meva (1920).

– Joan Dalla (1921). Obra d'exaltació nacionalista.

– Alta banca (1921). Obra que mostra una certa desorientació creativa.

– Pel dret diví (1926). Obra pòstuma inacabada, que tancà i presentà Lluís Via, íntim amic de Guimerà.

D'aquestes dues últimes etapes, plenes de vacil·lacions en la creació, no n'ha quedat cap obra en els escenaris i, a més, resten oblidades per motius prou raonables. Finalment, cal dir que, si bé en aquests anys ja era la gran patum del teatre català, ja havia perdut feia dies el tren de les noves generacions.

PER SABER-NE MÉS

Edicions

GUIMERÀ, Àngel. Teatre. Barcelona: Edicions 62 i «la Caixa», 1993. (MOLC; 26)

Volum que conté el text de Mar i cel, Terra baixa i La filla del mar, obres que apareixen sense cap tipus d'anotació. S'inicia amb una breu introducció de Carme Arnau sobre la vida i obra de Guimerà.

GUIMERÀ, Àngel. Terra baixa. Barcelona: Ed. Selecta-Catalònia, 1996. (Biblioteca Selecta Teatral; 11).

Reproducció fidel de l'obra tal com apareix a les Obres selectes (1948), incloent-hi la nota inicial sobre circumstàncies de l'estrena de l'obra. No conté cap mena d'anotació.

GUIMERÀ, Àngel. Obres completes I. Barcelona: Selecta, 1975 (Biblioteca Perenne; 6).

Aquest primer volum de les obres completes conté, a més d'un bon nombre d'obres de Guimerà, entre les quals cal destacar Terra baixa, un pròleg de Josep M. de Sagarra, bon coneixedor i crític de l'obra de Guimerà, que ens en dóna la seva visió personal. Aquesta edició parteix de les Obres selectes, publicades l'any 1948, amb selecció, revisió i notes de Josep Miracle.


Estudis sobre Àngel Guimerà

Biografies

GRAELLS, Guillem-Jordi. Guimerà. Barcelona: Nou Art Thor, 1979. (Gent nostra; 8).

Biografia força completa escrita en un to molt assequible i amb un excel·lent recull gràfic de la vida de Guimerà. Conté una cronologia bàsica molt esquemàtica, però molt útil per situar els esdeveniments clau en la vida de l'autor de Terra baixa.

Guimerà. 1845-1995. Centre Dramàtic de la Generalitat, 1995.Text indispensable i molt complet, amb una acurada fotografia i

il·lustració en general, publicat amb motiu del 150è aniversari del naixement de Guimerà. Presenta un recull molt ben triat de textos d'altres autors que comenten l'obra de Guimerà o circumstàncies de la seva vida.

Estudis de la seva obra

FÀBREGAS, Xavier. «Àngel Guimerà i el seu temps». A: RIQUER, COMAS, MOLAS. Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, 1986. Vol. VII, pàg. 543-604.

Visió de l'evolució de l'obra per un dels millors crítics teatrals que hi ha hagut al nostre país, a més d'especialista en l'obra de Guimerà.

Presència d'Àngel Guimerà, dins Serra d'Or, núm. 180, 15 setembre 1974. «Especial 50 aniversari de la mort d’Àngel Guimerà.»

Conté articles força interessants de Pere Gimferrer, Xavier Fàbregas, Josep M. Benet i Jornet, Joan Lluís Marfany, Isidre Molas i Josep Miracle, tots bons coneixedors de l'obra de Guimerà i del teatre català en general. Aquest monogràfic permet reprendre l'anàlisi de l'obra de Guimerà a les acaballes de la dictadura i ja dins d'un procés de recuperació dels nostres clàssics.

FÀBREGAS, Xavier (1971). Àngel Guimerà, les dimensions d'un mite. Barcelona: Edicions 62.

El millor i més complet estudi sobre l'obra de Guimerà, amb el qual l'autor va guanyar el Premi Antoni de Bofarull del Centre de Lectura de Reus, 1970. Analitza la figura i l'obra de Guimerà situant-la en el lloc que li pertoca a partir d'un procés d'investigació de materials que anteriorment cap crític havia fet. Estructura les etapes de la seva obra i analitza el món interior de Guimerà tal com apareix reflectit en les seves obres.

Altres llibres útils


Antologies d'obres o escriptors del seu temps

VERDAGUER, Jacint. Canigó. Barcelona: Quaderns Crema, 1997.Obra emblemàtica del més directe competidor de Guimerà als Jocs

Florals en el camp de la poesia. Publicada l'any 1886, és una mostra del gran domini de la llengua que tenia mossèn Cinto i que, sense excepció, va reflectir amb mestratge en tota la seva producció.Textos precedents que van servir de model a l'obra

GUIMERÀ, Àngel. Maria Rosa. Barcelona: Edicions 62, 1996. (El Garbell; 10)

Atesa la pobresa de la tradició immediata, és molt significativa la lectura de l'obra del mateix autor que precedí Terra baixa –es publicà l'any 1894– i que inicià la trilogia dels grans drames guimeranians. Maria Rosa té els obrers com a protagonistes i representants de la Catalunya ideal.

SOLER, Frederic («Serafí Pitarra»). Les joies de la Roser, dins Teatre Selecte. Barcelona: Ed. Selecta-Catalònia, 1967.

Quan Guimerà encara estudiava i només era una jove promesa en el món de la poesia, ja s'interessà per la lectura d'aquesta obra, encara que no manifestés en aquell moment cap inclinació cap al tea-tre. Va ser en una carta de 1867 (tenia 22 anys i era 12 anys abans d'escriure la seva primera peça teatral, Gal·la Placídia, 1879) adreçada al seu gran amic Jaume Ramon i Vidales, que li encarrega la compra de Les joies de la Roser. Segons Xavier Fàbregas, Guimerà manllevà elements d'aquestes obres de la tradició local. De fet, estava aïllat com a autor i no és estrany pensar en la influència del teatre que es feia a Barcelona, per molt poca qualitat que tingués.

Textos coetanis i posteriors del seu gènere amb els quals es pugui contrastar

SOLER, Frederic («Serafí Pitarra»). El castell dels tres dragons, dins Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1981. (MOLC; 56)

El volum Teatre conté El castell dels tres dragons, La dida i Batalla de reines, tres obres ben representatives del principal rival de Guimerà a l'escena catalana d'aquell temps.

GUIMERÀ, Àngel. La filla del mar. Barcelona: Edicions 62, 1987. (Els llibres de l'Escorpí: El Galliner; 100).

L'últim dels tres grans drames de Guimerà –publicat l'any 1900–, amb els mariners com a protagonistes, l'últim dels estaments de la Catalunya popular que quedaven per aparèixer en escena.

Llibres d'història sobre el període en què s'escrigué Terra baixa


LLORENS, Jordi. Liberals, carlins i federals (1833-1874). Barcelona: Barcanova, 1993. (Biblioteca bàsica d'història de Catalunya).

Presentació dels fets polítics d'una part molt important del segle XIX, amb un apartat específic dedicat als inicis de la Renaixença i a la recuperació del català com a llengua de cultura.

LLORENS, Jordi. Obrerisme i catalanisme (1875-1931). Barcelona: Barcanova, 1992. (Biblioteca Bàsica d'Història de Catalunya).

Volum que segueix cronològicament l'anterior i que tracta tots els aspectes polítics, socials, econòmics i culturals del període en què Guimerà va escriure el gruix de la seva obra dramàtica, on cal destacar, Terra baixa (1897). Així mateix, tracta el fenomen del catalanisme, en el qual Guimerà va estar fortament implicat.

ABANS DE COMENÇAR

Quan Guimerà escriu Terra baixa es troba amb una llengua totalment deixada, farcida de castellanismes lèxics i sintàctics, amb un excés de dialectalismes i sense un model literari. A més, l'obra va ésser escrita i publicada en època prefabriana, quan encara el català no s'havia normativitzat. Les edicions actuals –com ara la nostra– parteixen de les publicades a La Renaixensa, editades d'acord a la situació comentada, i han patit un procés de revisió i d'adaptació a la llengua normativa, tot i que s'hi han mantingut trets distintius i imprescindibles. En aquest sentit, i per a aquesta edició, també s'han consultat les edicions de l'editorial Selecta (1948 i 1975), l'edició de la MOLC (1986) i l'edició de luxe de l'editorial Orbis (1930).

Referent al llenguatge de l'obra, lluny dels arcaismes de les seves primeres obres, Terra baixa recull molts elements vius en la parla d'aquell temps, tant en un sentit positiu, amb paraules pròpies d'un vocabulari ric i precís (trescar, jaça) o amb alguns dialectalismes (cana, trapasser), com en un sentit negatiu, amb una munió de castellanismes propis del parlar d'aquell temps.

Trobarem aquests castellanismes i barbarismes tant en el lèxic (sèrio, quarto, apoiant-se), com en la sintaxi (tinc de plorar), barrejats amb alguns vulgarismes (aixís, allavores). En la majoria dels casos s'han mantingut les formes tal i com apareixen a l'edició de La Renaixensa. A les notes a peu de pàgina s'han comentat les més significatives i s’han identificat amb les abreviatures barb. (barbarisme), cast. (castellanisme), vulg. (vulgarisme), o col. (col·loquialisme). Aquestes notes també aclareixen el significat d'algunes paraules molt puntuals, preferentment amb sinònims més entenedors, o, si és el cas, amb una petita definició.

En el cas de les formes verbals, que apareixen amb la forma dialectal (siga, prenga) o col·loquial (vui), no s'han modificat ni


apuntat, atesa la nul·la dificultat en la seva comprensió. També s'ha mantingut l'article «lo» (lo molí), els pronoms (quan nos vegi, me va dir), les formes pronominals dialectals (espereu 's-e) i els possessius forts femenins (sa vida, mes germanes).

Conegudes aquestes dades, es podrà valorar amb justícia la riquesa del llenguatge de Terra baixa, malgrat les difícils circumstàncies en què va ser escrita.

Documents

Terra Baixa Aa Josep Ramon Vidal