1

TEXTOS D'ARISTÒTIL

I. La filosofia.-

1. El saber filosòfic neix de l'admiració i la sorpresa davant la realitat: Metafísica, A (llibre I), 982b10-983a10.

"Que no es tracta d'una ciència productiva és quelcom ja evident en els primers filòsofs. Perquè els homes comencen i començaren sempre a filosofar moguts per l'admiració; primerament admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després avançant de mica en mica i en plantejar-se problemes més amplis, com és ara els canvis de la Lluna, del Sol i de les estrelles i la generació de l'univers. Ara bé, qui es planteja un problema o s'admira reconeix la seva ignorància. (Per això els qui estimen els mites són en certa mesura filòsofs, car el mite és una combinació d'elements meravellosos.) Si filosofaren, doncs, per fugir de la ignorància, és ben clar que cercaven el saber amb vista al coneixement, i no pas per cap utilitat. I així ho testimonia el que s'esdevingué. Perquè aquesta disciplina començà a ser cercada quan ja existien gairebé totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l'ornat de la vida. És, doncs, evident que no la cerquem per cap altra utilitat, sinó que, així com anomenem home lliure el qui és per a ell mateix i no per a un altre, així també considerem aquesta com l'única ciència lliure, ja que aquesta sola és per a si mateixa. Per això també la seva possessió podria amb justícia ser considerada impròpia de l'home. Perquè la naturalesa humana és esclava en molts aspectes; talment que, segons Simònides, «només un déu pot tenir aquest privilegi», encara que és indigne d'un home no cercar la ciència proporcionada a ell. Per consegüent, si tingués algun sentit el que diuen els poetes, i la divinitat fos per naturalesa envejosa, aquí sembla que s'aplicaria principalment, i serien dissortats tots els qui sobresurten en això. Però ni és possible que la divinitat sigui envejosa (sinó que, segons el refrany, menteixen molt els poetes), ni hem de pensar que una altra ciència sigui més digna d'estima que aquesta. Perquè la més divina és també la més digna d'estima. I en dos sentits és així ella sola: ja que serà divina entre les ciències la que tindrà Déu principalment, i la que versarà sobre el que és diví. I aquesta sola reuneix ambdues condicions; perquè sembla a tots que Déu és una de les causes i un cert principi, i tal ciència pot tenir-la o Déu sol o ell principalment. Així, doncs, totes les ciències són més necessàries que aquesta; però millor, cap."

2. La filosofia primera: Metafísica, Γ (llibre IV), 1003a20-30.

"Hi ha una ciència que estudia l'ésser en tant que ésser i els seus atributs essencials. No es confon amb cap de les ciències anomenades particulars, puix que cap d'aquestes altres ciències considera generalment l'ésser en tant que ésser, sinó que el tracten des d'un cert punt de vista i només des d'aquest punt de vista estudien els seus atributs essencials: és el cas de les ciències matemàtiques. Com que investiguem els primers principis i les causes més elevades, és evident que hi ha necessàriament alguna realitat a la qual pertanyen aquests principis i aquestes causes, en virtut de llur pròpia naturalesa."

2

II. La lògica aristotèlica.-

3. Les categories com a predicats de l'ésser: Categories, cap. IV.

"Cadascun dels termes que es diu sense estar en combinació amb altres indica o bé substància, o quantitat, o qualitat, o relació amb quelcom, o lloc, o temps, o posició, o estat, o fer alguna cosa, o sofrir alguna cosa. Per tal de donar-ne una idea aproximada, substància és quelcom com 'home' o 'cavall'; quantitat, alguna cosa com 'de dos pams' o 'de tres pams'; qualitat, quelcom com 'blanc' o 'lletrat'; relació, quelcom com 'doble', 'meitat' o 'més gran'; lloc, quelcom com 'en el Liceu' o 'a la plaça del mercat'; temps, alguna cosa com 'ahir' o 'l'any passat'; posició, quelcom com 'ajagut' o 'assegut'; estat, quelcom com 'anar calçat' o 'anar armat'; fer alguna cosa és com ara 'tallar' o 'cremar'; sofrir quelcom és com ara 'ser tallat' o 'ser cremat'. Cap d'aquests termes no dóna lloc, per si mateix, a cap afirmació, sinó que és gràcies a llur combinació mútua que sorgeix una afirmació. Perquè se suposa que tota afirmació és o vertadera o falsa, mentre que tot terme que no estigui en combinació amb altres -com, per exemple, 'home', 'blanc', 'corre' o 'venç' -no és ni vertader ni fals."

4. El principi de contradicció: Metafísica, 1005b10-30.

"El principi més ferm de tots és, al seu torn, aquell sobre el qual és impossible equivocar-se. I aquest principi és, necessàriament, el més conegut (...) i no és hipotètic. Evidentment no és una hipòtesi el principi que ha de posseir qui conegui qualsevulla de les coses que són. I allò que necessàriament ha de conèixer el qui coneix qualsevol cosa és, al seu torn, allò que un hom ha de posseir necessàriament quan es disposa a conèixer-la. És, doncs, evident que aquest principi és el més ferm de tots.

Diguem a continuació quin és aquest principi: és impossible que el mateix es doni i no es doni en la mateixa cosa a la vegada i en el mateix sentit (...). Aquest és el més ferm de tots els principis, ja que posseeix el tret assenyalat. És, en efecte, impossible que un individu, sigui qui sigui, cregui que el mateix és i no és, com alguns pensen que digué Heràclit, car no és necessari creure també les coses que hom diu. I és que si no és possible que els contraris es donin alhora en la mateixa cosa (...), i si l'opinió que contradiu una altra opinió és la seva contrària, és evident que és impossible que el mateix individu cregui que el mateix és i no és."

III. La crítica a la teoria de les idees de Plató.-

5. Les idees platòniques no són la causa de les coses: Metafísica, A (I), 990 i s.

"De totes les qüestions, potser la més difícil seria explicar què aporten les idees als éssers sensibles eterns, o bé als éssers que neixen i moren. Perquè les idees no són la causa de llur moviment ni de llur canvi. (...) Però és que tampoc no aporten res al coneixement dels altres éssers, ja que no en són l'essència, perquè no estan en ells. Ni són tampoc causa de llur existència, perquè no es troben en els éssers que participen d'elles. (...) Dir que elles [les idees] són

3

models exemplars i que totes les altres coses són participacions d'elles, és perdre's en jocs de paraules sense sentit i fer metàfores poètiques."

6. La impossibilitat del món de les idees: Metafísica, 1078b-1079a..

"En efecte, l'opinió sobre les idees es va acudir als qui la proposaren per haver acceptat les raons d'Heràclit sobre la veritat, segons les quals totes les coses sensibles flueixen constantment, de manera que, si hi ha d'haver realment ciència i coneixement d'alguna cosa, cal que, a més de les naturaleses sensibles, n'hi hagi algunes d'altres de permanents, perquè no hi ha ciència de les coses que flueixen.

Sòcrates treballava sobre les virtuts ètiques i fou el primer que buscà de donar-ne definicions universals. (...) Sòcrates, però, no donava existència separada ni als universals ni a les definicions. Ells, però, les van separar i anomenaren idees als éssers d'aquest tipus, de manera que, gairebé per la mateixa raó, se'ls va acudir que hi ha idees de totes les coses que es diuen de manera universal; això és igual que si algú, en voler comptar, pensés que no podia fer-ho per ser poques coses i, això no obstant, les comptés després d'haver fet augmentar llur nombre. En resum, hi ha, per dir-ho així, més idees que no pas particulars sensibles, les causes dels quals buscaven quan van passar d'aquests a aquelles."

IV. La teoria de la substància.-

7. Definició de substància: Metafísica, Δ (llibre V), 1017b10-15.

"Anomenem substància als cossos simples, com la terra, el foc, l'aigua i totes les coses semblants; en general, els cossos i llurs compostos, tant dels animals com dels astres; per últim, les parts d'aquests cossos. Totes aquestes coses s'anomenen substàncies perquè no són predicats d'un subjecte, sinó que les altres coses són predicats d'elles."

8. Formulació de l'hilemorfisme: Sobre l'ànima, II, 1, 412a5-10.

"Diem que un dels gèneres dels éssers és la substància. En primer lloc, nogensmenys, la substància és la matèria, és a dir, allò que en si mateix no és quelcom de determinat. En segon lloc, la substància és la forma i la figura, en virtut de les quals hom diu que la matèria ja és alguna cosa determinada. En tercer lloc, finalment, la substància és allò que es compon d'ambdues coses: de matèria i de forma. D'altra banda, la matèria és potència, mentre que la forma és entelèquia."

9. Una altra formulació de l'hilemorfisme: Metafísica, Ζ (llibre VII), 1028b30-1029a5.

"La substància es pren en diversos sentits principals: en efecte, hom pensa que la substància de cada ésser pot ser l'universal, o el gènere, o també el subjecte. El subjecte és allò del qual s'afirma tota la resta, sense ser ell atribut de res. Per aquesta raó, ha de ser això el primer que convé examinar, perquè,

4

segons sembla, és (...) el primer subjecte el que constitueix la substància. En un sentit, hom diu que aquest primer subjecte és la matèria; en un altre, que consisteix en la forma, i en un tercer sentit, que és el compost de la matèria i la forma. Entenem per matèria, per exemple, el bronze; per forma, la configuració que revesteix; i pel compost d'ambdós, l'estàtua, el tot concret."

10. La teoria de les causes: Física, B (II), 7, 198a14-20.

"És clar que hi ha causes i que el nombre d'elles és el que hem dit; perquè es corresponen amb les diferents maneres que tenim de respondre la qüestió «per què?». La resposta última a aquesta qüestió es pot reduir o bé a dir què és la cosa (com, per exemple, en matemàtiques, on qualsevol qüestió es redueix a la definició de línia recta o de commensurable o d'alguna altra cosa); o bé a dir allò que primàriament fa moure (si, per exemple, es pregunta per què certa gent ha anat a la guerra, hom contesta «perquè els havien atacat»); o bé a indicar la finalitat (per exemple, «per a poder dominar»); o bé, en el cas de les coses que són produïdes, a indicar la matèria. Queda clar, doncs, que aquestes són les causes i aquest el seu nombre."

V. La Física o investigació sobre la Natura (physis).-

11. Via per al coneixement de la Natura: Física, A, 1, 184a.

"Atès que en tota investigació sobre coses que tenen principis, causes o elements, el saber i la ciència resulten de llur coneixement -ja que només creiem conèixer una cosa quan coneixem les seves primeres causes i els seus primers principis i àdhuc els seus elements-, és evident que també en la ciència de la natura hem d'intentar determinar en primer lloc allò que es refereix als principis. La via natural consisteix en partir d'allò que és més cognoscible i més clar per a nosaltres i anar cap a allò que és més clar i més cognoscible per naturalesa."

12. El canvi com el trànsit d'un estat a un altre: Física, A, 189b30-190a15.

"Hom pot dir: un home esdevé lletrat, però també un no-lletrat esdevé lletrat o un home no-lletrat esdevé un home lletrat. El sentit simple té lloc quan enuncio, d'una banda, el terme subjecte de la generació, com l'home o el no-lletrat, i, d'altra banda, allò que vénen a ésser les coses engendrades, com el lletrat; el sentit complex té lloc quan, al contrari, uneixo en un terme el subjecte de la generació i allò que esdevé: quan dic, per exemple, que l'home no-lletrat esdevé un home lletrat. (...) Entre les coses que són engendrades en el sentit indicat de generació simple, una subsisteix tot i engendrar-se, l'altra no; en efecte, l'home subsisteix quan esdevé lletrat i encara és home, però el no-lletrat i l'illetrat no subsisteixen ni com a simples ni com a units al seu subjecte."

13. El temps i l'instant: Física, Δ, 11, 218b20-30.

"Quan no patim cap canvi en el nostre pensament, quan no percebem els nostres canvis interns, tenim la sensació que el temps no ha transcorregut; és la mateixa sensació que tenen els qui, segons la faula, han dormit a Sardes al

5

costat dels herois. En efecte, ells relliguen l'instant abans amb l'immediatament després, fent-ne dels dos un de sol, eliminant l'interval, ja que és un estat sense sensacions. Si, doncs, l'instant no fos distint, sinó únic i idèntic a ell mateix, el temps no existiria."

14. Acte i potència: Metafísica, Θ (llibre 9), 1051a4-15.

"I que l'acte no és només millor sinó també més valuós que una bona potència, és manifest a partir del que direm. En efecte, aquelles coses que es diu que tenen potència per a una cosa, tenen la mateixa potència per a les coses contràries: com, per exemple, allò que diem que té la potència d'estar sa, això mateix té també la d'estar malalt, i les té alhora; perquè és la mateixa la potència d'estar sa i la d'estar sofrint, la d'estar quiet i la de moure's, la d'edificar i la d'enderrocar, la de ser edificat i la d'esfondrar-se. Per tant, és possible, alhora, de tenir la potència per als contraris; els contraris, però, són impossibles alhora, i és impossible també que es donin els actes alhora (com, per exemple, l'estar sa i l'estar sofrint), de manera que un dels dos serà necessàriament el bé."

VI. El primer motor com a causa de tot.-

15. El moviment i la deducció del primer motor immòbil: Física, Η (llibre VIII), 4-5, 255b35-256a20.

"Tot allò que es mou és mogut per una altra cosa. Això es pot entendre de dues maneres: o bé el motor no mou per si mateix sinó a través d'una altra cosa que mou el motor, o bé el motor mou per si mateix, i en aquest cas, o bé va immediatament abans que l'últim terme de la sèrie, o bé n'està separat per molts intermediaris; per exemple, el bastó mou la pedra i és mogut per la mà, la qual, al seu torn, és moguda per l'home; però aquest ja no és mogut per cap altre. (...) Per tant, si tot el que es mou ha de ser mogut per alguna cosa, tant si això altre també és mogut per una altra cosa com si no, i si allò que mou i és mogut ho és per quelcom que al seu torn és mogut, cal que hi hagi un primer motor que no sigui mogut per cap altre. (...) És impossible que hi hagi una sèrie infinita de motors, cadascun dels quals sigui mogut per un altre, perquè en una sèrie infinita no hi ha cap terme que sigui el primer. Així, doncs, si tot el que es mou és mogut per un altre, i si el primer motor es mou però no és mogut per cap altre, és necessari que es mogui per si mateix."

16. El primer motor com a causa final: Metafísica, Λ (llibre XII), 7, 1072b5-20.

"La causa final, presa en aquest sentit, mou com a objecte de l'amor, i totes les altres coses mouen perquè són mogudes en si mateixes. En efecte, l'ésser que és mogut és susceptible de ser diferent a tal com és. (...) Però ja que existeix un motor immòbil en si mateix i en acte, aquest ésser no pot ser de cap manera distint a com és. (...) El primer motor és un ésser necessari i, com a necessari, és el bé, i així és principi del moviment. (...) La seva vida realitza la més alta perfecció, però nosaltres només la vivim un període curt de temps. Perquè aquesta vida només ell la gaudeix sempre, donat que el seu gaudi és el seu propi acte. (...) La intel·ligència es pensa a si mateixa comprenent l'intel·ligible,

6

entrant en contacte amb el seu objecte i pensant-lo de forma que hi hagi identitat entre la intel·ligència i l'intel·ligible."

VII. Ètica i Política.-

17. La virtut: Ètica a Nicòmac, B, 6, 1106a-1106b.

"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una de més petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."

18. L'home és un animal polític: Política, I, 2, 1252b-1253a.

"De tot això, doncs, en resulta manifest que la ciutat és una de les coses naturals i que l'home és, per naturalesa, un animal cívic, i que l'incívic per naturalesa, i no per atzar, certament és d'una condició inferior o bé és superior a l'home, com aquell que Homer recrimina: «sense clan, sense 1lei, sense llar»; i és que qui és així per naturalesa, alhora és tambe un àvid de guerra, com una peça aïllada en un tauler de dames. I el per què l'home és un animal cívic, més que no pas les abelles i qualsevol animal gregari, és evident. I és que la naturalesa -tal com diem- no fa res en va; i, entre els animals, l'home és l'únic que posseeix la paraula. La veu, en efecte, és senyal del dolor i del plaer, i per això es troba també en els altres animals (perquè la naturalesa d'ells va arribar fins a això: a tenir sensació de dolor i de plaer i a fer-se senyals d'aquestes coses els uns als altres); la paraula, però, és per a manifestar el que és convenient i el que és perjudicial, com també el que és just i el que és injust."