Laura Morro. Treballadora Social sanitària Hospital del Mar21 de setembre de 2017"Tenir cura és molt més que curar".

Amb aquesta frase d'en Carles Capdevila vull iniciar el meu relat de com vam atendre les víctimes i les seves famílies als hospitals de la nostra ciutat.

La nit del 17 d'agost, quan el desconcert i el terror envaïen els carrers de Barcelona, els equips sanitaris i socials dels hospitals ens vam preparar per atendre tant les necessitats clíniques dels ferits com les necessitats socials, d'informació i cura de les seves famílies.

Durant les hores posteriors a l'atemptat, quan els serveis assistencials a urgències i quiròfan funcionaven com un engranatge i amb una gran capacitat de treball en equip assistint les víctimes, els nostres esforços es van dirigir a atendre la gran demanda que acudia en tromba des de l'exterior. La coordinació, en casos com aquest, és una necessitat i una prioritat. Tan important com la perfecta assistència mèdica era poder implementar de la forma més coordinada i humana possible l'ajuda psicosocial, organitzant els equips d'atenció i acollida, oferint acompanyament i assessorament de manera continuada.

Aquella primera nit la nostra tasca es va centrar en la localització i identificació de les víctimes i de les seves famílies, que estaven essent ateses en diferents centres hospitalaris de Barcelona. Era constant l'afluència de persones que preguntaven angoixades per amics i familiars i recordo com si fos ara les trucades bloquejant les centraletes de l'Hospital del Mar i també les nostres gestions, utilitzant fins i tot els mòbils personals a companys i companyes d'altres hospitals preguntant pel marit, el fill o la mare de víctimes ingressades al meu hospital. Pacients, persones, víctimes, els noms dels quals sempre recordaré: la Josefa, el Francisco, la Marta... Encara que, més que mai, en aquesta situació intentes fer la teva feina de la forma més ordenada, rigorosa i professional possible, en aquests moments no hi ha ni un minut de respir i, amb la intensitat que tot et transmet, no pots evitar sentir les emocions a flor de pell: l'alegria quan localitzàvem algú o la nostra tristor quan tot ens feia sospitar que, si una persona no es trobava a cap hospital, molt probablement no la trobaríem amb vida. I, un cop feta la gestió, haver de parlar i comunicar les persones que tenen posades les teves esperances en tu, les bones notícies i les dolentes, reagrupar, reorientar i consolar.

Tanmateix, centenars de ciutadans de Barcelona ens van fer costat, oferint la seva sang, la seva llar, els seus coneixements i, en definitiva, el seu amor i la seva solidaritat. No vam voler que ningú sentís que el rebutjàvem o no apreciàvem la seva contribució i vam fer llargues llistes d'oferiments i contactes, per si haguessin fet falta en qualsevol cas. Recordo com els taxistes es posaven a la nostra disposició, oferint-se per traslladar els familiars; no sé els seus noms, però no oblidaré mai el seu somriure, la seva calidesa envers les víctimes de l'horror o ajudant a tornar a les seves

llars els professionals que deixaven el centre a altes hores de la matinada.Va ser una nit molt i molt llarga, però mai una nit ha vençut a l'alba, i mai un problema ha vençut l'esperança.

L'endemà, encara impactats pels esdeveniments, la nostra feina es va centrar en les tasques de coordinació amb els consolats i ambaixades, que ens van oferir tota la seva expertesa i solidaritat: Alemanya, Irlanda, Filipines, França, Grècia, Estats Units, Itàlia i Portugal entre molts d'altres van respondre amb eficàcia i eficiència i, per sobre de tot, amb una gran humanitat i respecte pel dolor de tots nosaltres.En aquella nit i en aquells dies que van seguir, totes les persones volien ajudar i necessitaven saber quin era el seu lloc i la seva tasca, rebre orientacions, validacions i també reafirmació.

I si alguna cosa té de bona una situació tan horrible com aquesta és que t'adones que no estàs sol i et sents ajudat per tot un equip fantàstic, per moltes persones treballant a la una, empeses pel mateix sentiment d'ajut als altres. El meu reconeixement als equips d'infermeria, auxiliars, metges, administratius, etc. , però deixeu que destacaqui el paper dels i les treballadores/es socials que van liderar la gestió dels casos en situacions molt complexes., localitzant persones, organitzant trasllats i acompanyant a les víctimes i a les seves famílies en el seu patiment.

No vull acabar sense dir-vos que em sento orgullosa d'haver pogut comprovar la fusta de la qual estem fets tots plegats els qui vam ser allà i hi vam participar d'alguna manera. Ara sé que en els moments importants, els que compten, els que ens deixen més vulnerables i indefensos, no fallem ni defallim. Davant la brutalitat amb què el món ens colpeja, aquesta seguretat i confiança no deixa de ser un consol.

Nota: Agrair a Laura Morro el permís per reproduir el seu discurs.