Upload
hbotey
View
484
Download
2
Embed Size (px)
Citation preview
1Treball de RecercaLes Pseudociencies
0. INTRODUCCIÓ
Des de sempre que m’han interessat molt els aspectes relacionats amb el món científic
i sempre que he pogut he mirat tots els documentals que feien per la televisió. Un dia
van retransmetre un documental de la BBC que tractava sobre una sèrie de judicis que
havien tingut lloc a Estats Units degut a que s’havia intentat ensenyar creacionisme ( el
Disseny Inteligent) a les aules, el jutge havia determinat que ensenyar creacionisme a
les aules era anticonstitucional. Des d’aquell dia em vaig interessar molt pel tema i
inclús vaig fer un petit treball a primer de batxillerat sobre el Disseny Intel·ligent. Em
costava d’entendre que tanta gent podes creure en afirmacions científiques clarament
errònies i contradictòries mentre que alhora criticaven l’evolució que te bases
científiques solides i comprovades.
A partir d’aquí vaig ampliar el ventall i em vaig interessar pel món de les
pseudociencies en general. Van despertar el meu interès sobretot, apart del disseny
intel·ligent, l’astrologia i algunes medicines alternatives, com ara la homeopatia. Tot
això va coincidir amb l’època d’escollir el tema per el treball de recerca i desprès de
pensar-ho bé i de descartar altres temes em vaig decidir sobre enfocar el treball cap al
món de les pseudociencies.
Per que el treball quedes ben estructurat vaig decidir que l’estructuraria en quatre
parts: una primera part on definiria les diferencies entre el que realment és una ciència
i el que és una pseudociencia; a partir d’aquí dividiria les pseudociencies segons els
àmbits que li corresponen en tres parts: l’àmbit evolutiu (el Disseny Intel·ligent),
l’àmbit astronòmic (l’astrologia) i l’àmbit mèdic (la homeopatia i l’acupuntura).
L’objectiu del treball és demostrar que realment les pseudociencies no es poden
emmarcar dins la ciència, per fer-ho , exposaré els arguments científics que reclamen
tenir aquestes pseudociencies i desprès els contrastaré amb els arguments que dona la
comunitat científica per classificar-los com una pseudociencia. Tot això serà possible
graciès a una extensa recerca bibliogràfica i a la opinió d’especialistes en el tema.
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
2Treball de RecercaLes Pseudociencies
1. CIENCIA I PSEUDOCIÈNCIA
1. Què és i què podem considerar una ciència?
La “ciència” és un dels conceptes més difícils de definir si parlem d’ella en la seva
totalitat, ja que és fàcil definir les diferents disciplines científiques (com ara la química,
bioquímica...) però de totes maneres per definir aquests conceptes sempre utilitzem:
“és una branca de la ciència que estudia...” així doncs anem a veure que és la ciència.
En l’època de la Ciència i la Tecnologia en la que ens trobem es fàcil sentir missatges
com ara: “en el nom de la ciència”,”per culpa o graciés a la ciència”,”misteris de la
ciència” o “científicament provat”. I en la nostra societat coexisteixen diverses
aproximacions a la ciència: per molts és l’origen de tots els mals derivats de la
tecnologia; altres la consideren rígida i immutable, incapaç d’acceptar noves idees que
no segueixen unes normes rígides i estrictes (ortodoxa) i altres la consideren
deshonesta, sovint venuda a interessos politics o econòmics. En canvi també alguns la
consideren capaç de crear benestar, curar, portar la pau... fins i tot ja qui la considera
una nova religió de masses.
Per definir la ciència hem d’apartar la mescla de veneració i temor que sovint es fa
servir per parlar d’ella. A la pregunta de “Què és la ciència?” Alan F. Chalmers diu que
no hi ha tal cosa ja que no existeix una sola categoria de ciència ni sembla possible
determinar els criteris que una àrea de coneixement ha de tenir per ser considerada
científica. Si busquem al diccionari descobrim que la paraula ciència prové del llatí
scientia, derivada de scire (saber). L’enciclopèdia britànica diu que la ciència és
“qualsevol sistema de coneixement del món físic i els seus fenòmens que implica
observacions objectives i una experimentació sistemàtica i busca el coneixement a
traves de veritats generals o lleis fonamentals”. En una de les seves cites més famoses
Albert Einstein diu: “El conjunt de la ciència es només un refinament del coneixement
de cada dia: comença amb l’experiència i desemboca en ella”. Així doncs podem
distingir la ciència d’altres activitats perquè busca un coneixement que no esta basat
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
3Treball de RecercaLes Pseudociencies
en opinions personals sinó en observacions i experiments i l’ús de la raó, sempre amb
rigor. Aquest coneixement sempre serà provisional i millorable.
2. Pseudociències. Diferencies respecte les ciències.
La paraula pseudociència és un neologisme format a partir del sufix grec pseudo- i la
paraula “ciència”: falsa ciència. És un terme que acull un conjunt de suposats
coneixements, practiques o creences no científiques però que reclamen ser-ho. Es un
concepte utilitzat per el col·lectiu de científics que estan preocupats per diferenciar
clarament el que és una ciència del que no ho és. Les pseudociències tenen una sèrie
de característiques que ens ajuden a diferenciar-les de les ciències:
No tenen consistència interna i externa. Suporten contradiccions lògiques i no
s’integren en altres disciplines científiques.
No apliquen els mètodes característics de les ciències, com ara el metode
científic (mètode deductiu) que són aquells que es poden considerar vàlids
sense tenir en compte les expectatives del observadors (tot i que això també
passa a les ciències pures).
Són dogmàtiques. Els seus principis estan formulats de manera que no
accepten refutacions, a diferencia de la ciència en la que la seva evolució depèn
d’aquestes refutacions i millores.
Proclamen teories a les que no hi aporten proves empíriques i que moltes
vegades contradiuen les observacions o resultats experimentals coneguts i
acceptats.
Invaliden explicacions admeses sense oferir alternatives millors per explicar els
fenòmens.
Són immutables. Al no tenir bases experimentals, les pseudociencies no
canvien ni davant de nous descobriments. La màxima autoritat teòrica
s’atribueix al fundador o fundadors de la disciplina. Agafen una mica la forma
d’una religió.
Utilitzen davant el públic un llenguatge estrany i utilitzen termes que tenen un
significat precís a la ciència amb sentits totalment diferents.Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
4Treball de RecercaLes Pseudociencies
No compleixen la estratègia de “la navalla de Occam” que és un metode que
proposa que , en igualtat de condicions, la explicació més senzilla es la que s’ha
de considerar com la més probable. I en els casos que la compleixen ho fan a
base d’utilitzar recursos divins com per exemple els que usa el creacionisme.
No busquen lleis generals.
Desqualifiquen les critiques que reben per part de la ciència dient que formen
part de conspiracions i que son perseguits.
Invoquen entitats immaterials o sobrenaturals, com la força vital, l’inconscient
metafísic, la creació divina, etc. dels que diuen que participen en fenòmens
observables.
Proclamen i exigeixen que se’ls hi reconegui el seu caràcter científic, però
nomes davant del públic general renunciant a posar a prova les seves
explicacions davant la comunitat científica.
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
5Treball de RecercaLes Pseudociencies
2. Pseudociencies en l’àmbit evolutiu
1. El Disseny Intel·ligent i el creacionisme
1.1 Introducció a la teoria evolucionista de Darwin i al Disseny
Intel·ligent
Avui en dia, al nostre planeta, es coneixen més de dos milions d’espècies diferents que
difereixen en forma, mida i estil de vida. Tota aquesta variabilitat va ser considerada
durant gran part de la història com una obra divina,
cada espècie havia estat creada seguint un patró
concret i cada individu era una copia de l'arquetipus
dissenyat per Déu i les variacions en una mateixa
espècie eren considerades defectes en l’execució d’un
pla diví. No va ser fins a ben avançat el segle XIX quan
Charles Darwin va donar la volta a aquesta concepció
demostrant que la variabilitat entre individus és la clau.
Les sospites de que les espècies animals no eren
estàtiques sinó que podien extingir-se i aparèixer amb noves formes venen ja d’anys
enrere. Darwin va unir els elements (temps, variabilitat i superpoblació) que junts
portaven a la indubtable existència de la evolució de les espècies mitjançant la selecció
natural. Un d’aquests elements és el temps: segons la bíblia la vida tenia unes desenes
de milers d’anys, insuficients per a què es creessin noves espècies a partir de canvis
sobre formes ja existents, però els geòlegs de la època tenien cada vegada més indicis
de que els fenòmens que transformaven la terra ho feien a base de milions d’anys i
Darwin es va apoderar de aquestes conclusions per aplicar-les als éssers vius. Un altre
element és la superpoblació que ve d’una teoria que deia que els recursos naturals no
creixen al mateix ritme que la població humana i per tant no són suficients per
mantenir-la. Darwin va extrapolar aquesta teoria a les poblacions d’éssers vius i
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
Charles Darwin (1809-1882)
6Treball de RecercaLes Pseudociencies
afirmava que havia d' haver-hi un filtre, una selecció que deixés només als més
adaptats a l'entorn ja que els recursos no eren suficients. Aquest filtre és la selecció
natural que actuava sobre una amplia varietat de formes heretables de les quals
només les més aptes a l’entorn sobrevivien i arribaven a reproduir-se. La variabilitat és
l’element que més li va costar de demostrar i va morir sense saber com sorgia i es
mantenia la variabilitat de formes entre individus d’una mateixa espècie. Anys desprès
Mendel inicià el que ara anomenem genètica i va poder demostrar la variabilitat.
L`any 1987 es desenvolupa a Estats Units un nou moviment que intentarà demostrar
que la evolució no es tal i com l’explica Darwin sinó que som el resultat d’un disseny
executat per una entitat intel·ligent. Aquest moviment rep el nom de Disseny
Intel·ligent que a través de suposats arguments científics intenta argumentar que
l’origen o evolució de l’Univers, la vida i l’home són el resultat d’uns dissenys realitzats
per un o més agents intel·ligents. Aquesta teoria no és res més que una modernització
de la teoria de William Paley (1743-1805) que es troba en l'obra Natural Theology,
argumenta que l’existència de Déu queda demostrada a partir de l'obvi disseny dels
éssers humans i els seus òrgans. L’argument té dues parts: primera, que els organismes
evidencien haver estat dissenyats; segona, que tan sols un Déu omnipotent podria
donar explicació a la perfecció, multitud i diversitat dels dissenys. Fa continues
referències a la complexitat de l’ull humà i de l’esquelet per intentar demostrar el seu
argument.
Tot i que els partidaris del Disseny Intel·ligent mai
relacionen aquest suposat dissenyador amb Déu es
difícil no veure aquest moviment com una versió de
creacionisme contemporani antievolucionista que
procura buscar el respecte intel·lectual que el
creacionisme clàssic no ha estat capaç d’obtenir. El
Disseny Intel·ligent ha tingut molta repercussió als
Estats Units on fins i tot s’han hagut de fer judicis ja que
alguns professors pretenien ensenyar creacionisme a les
aules.
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
Revista TIME (Agost, 2006)
7Treball de RecercaLes Pseudociencies
1.2 Arguments que contrasten el Disseny Intel·ligent
Els defensors del Disseny Intel·ligent (DI d’ara en endavant) mostren una sèrie
d’arguments per corroborar que la diversitat i la complexitat de la vida ha estat
dissenyada i per intentar desbancar la teoria evolucionista i sobretot la selecció natural
1.2.1 La
complexitat irreductible
Els defensors del DI prediquen la necessitat de un dissenyador intel·ligent basant-se en
l’existència de la complexitat irreductible dels organismes. Aquest concepte va ser
creat pel bioquímic Michael Behe que defineix el concepte de la següent manera:
Un sistema de complexitat irreductible és una entitat composta de varies parts
ben encaixades que actuen recíprocament i contribueixen a la funció bàsica
d’aquest sistema, degut a això la supressió de qualsevol de les seves parts
provoca que el sistema deixi de funcionar.
Behe i els defensors del DI argumenten que aquests sistemes complexos i irreductibles
no poden ser el resultat de la evolució ni de la selecció natural ja que aquests no es
poden formar per lleugeres modificacions de un sistema anterior, perquè qualsevol
precursor d’un sistema complexe i irreductible al que li falti una part serà per definició
no funcional. Com que la selecció natural només pot actuar sobre sistemes que ja
tenen una funció bàsica, aquest sistemes no podrien aparèixer de una forma gradual
sinó que haurien de sorgir de cop en forma d’unitat integrada. Per entendre-ho podem
extrapolar aquest concepte a un exemple molt més senzill com és una trampa per a
ratolins que està composta per diferents parts i si extraiem alguna d’aquestes parts la
funció bàsica del sistema falla. Per posar un exemple, a no ser que totes les parts de
l’ull humà comencin a existir de forma simultània,
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
Complexitat de l'ull humà
8Treball de RecercaLes Pseudociencies
l’ull no pot funcionar; no beneficia a un organisme precursor el fet de tenir nomes una
retina, o una lent, si falten les altres parts. Segons aquest argument, l’ull humà no pot
haver evolucionat per selecció natural.
Un dels altres grans exemples que utilitza Behe per
demostrar el seu argument és el flagel1 bacterià.
Segons Behe, el flagel bacterià és irreductiblement
complex perquè es composa de varies parts i si
alguna d’aquestes falla, el flagel1 no funciona. Per
tant no pot haver evolucionat de forma gradual
perquè la funció pertany al conjunt de parts ja que
aquests no poden funcionar per si mateixes en solitari. El flagel es troba en la
membrana cel·lular de les bactèries. El filament que funciona com un propulsor és un
filament compost d’una sola proteïna (flagelina). A la membrana de la cèl·lula el
filament està unit a un “rotor” per una altre proteïna. El motor que fa girar el filament
està localitzat a la base del flagel i esta constituït per dos elements: un rotor ( la part
que gira) i una dinamo (el component estacionari).
Behe també considera la coagulació i el sistema immunològic com un sistema de
complexitat irreductible.
1.2.2 La complexitat especifica
1 El flagel és l’estructura mitjançant la qual les bactèries aconsegueixen moure’s. Es com una espècie de filament unit a la membrana de la bactèria.
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
9Treball de RecercaLes Pseudociencies
El concepte de la complexitat especifica va ser desenvolupat
pel teòleg, matemàtic i filòsof William Dembski . Dembski
sobrepassa el “descobriment” de Behe de la complexitat
irreductible reduint-ho a un cas especial de informació
complexa i especifica que és aquella que té una probabilitat
molt baixa d’aparèixer per atzar. Argumenta que la mutació i
la selecció natural són incapaces de generar coses tan
altament improbables i especifiques. Si prenem per exemple
les trenta proteïnes que constitueixen el flagel bacterià.
Suposant que cada proteïna conté uns 300 aminoàcids,
Dembski calcula que la possibilitat de que sorgeixi per atzar
una proteïna com aquesta és de 10-300 . Per tant dedueix que
la creació del flagel bacterià per atzar (mutació o selecció natural) és de 10 -1700, conclou
d’aquesta manera que la possibilitat de la formació per atzar d’un flagel funcional es
pràcticament impossible.
Per entendre el concepte ens podem plantejar diferents exemples: una sola lletra de
un alfabet és especifica però no és complexa. Una llarga frase
amb lletres escollides a l’atzar és complexa però no és
especifica. En canvi un sonet de Shakespeare és complexa i
específic i ha sigut dissenyat per un agent intel·ligent. Dembski
extrapolarà aquesta idea a patrons complexes i específics dels
organismes on considera que ha d’haver actuat alguna mena de
guia per a la seva aparició.
1.3 Arguments que refuten el Disseny
Intel·ligent
Tots els arguments que hem vist anteriorment han estat
desmentits ràpidament per la comunitat científica que no ha dubtat de qualificar-los
de pseudocientifics.
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
10Treball de RecercaLes Pseudociencies
1.3.1 Critica a la complexitat irreductible
En resposta als arguments de Behe, els evolucionistes han demostrat amb proves
consistents que els òrgans i altres components dels essers vius no són complexos i
irreductibles: no apareixen de cop. Han demostrat que els òrgans i sistemes que els
teòrics del DI consideren irreductiblement complexos (l’ull humà, la coagulació de la
sang i el flagel bacterià) no són irreductibles ja que han existit versions menys
complexes del mateix sistema en el passat que es poden trobar en organismes actuals.
L’ull humà no va aparèixer de cop amb tota la
seva complexitat actual. La seva formació va
requerir la integració de moltes unitats
genètiques, cada una millorava el funcionament
d’ulls preexistents que eren menys perfectes
des de el punt de vista funcional.
Fa 700 milions d’anys els ancestres dels
vertebrats actuals ja disposaven de òrgans sensibles a la llum. A partir d’aquests,
diferents classes d’ulls han evolucionat de forma independent almenys 40 vegades en
els animals, cadascun d’aquests exhibeixen una completa gama de complexitats. Els
ulls van evolucionar paulatinament i van arribar a tenir configuracions molt diferents
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
Fases de la complexitat de l'ull en mol·luscs vius. L’ull del pop (extrem dret) és bastant complex i similar a l’ull humà. Podem veure com altres mol·luscs tenen ulls més senzills. El més senzill de tots és de les lapes (extrem esquerre), que consisteix nomes en una sèrie de cèl·lules pigmentades.
11Treball de RecercaLes Pseudociencies
en varis organismes, però totes destinades a la funció de veure. Degut a que la llum del
sol es una característica global de la terra, no és estrany que els òrgans que se’n
beneficien hagin evolucionat.
Respecte al flagel bacterià (fig. A) els científics responen que aquest en la seva totalitat
no existeix. Hi ha diverses especies de bactèries i diverses classes de flagels, alguns són
més senzills que els descrits per Behe, altres són simplement diferents, alguns molt
diferents com és el cas des arqueobacteris que és un grup molt gran d’organismes
semblants a les bactèries. A més, la motricitat en moltes bactèries es duu a terme
sense cap tipus de flagel. Alguns bioquímics han demostrat que els components del
flagel podrien haver evolucionat a partir de sistemes secundaris, que són molt similars
al flagel, però manquen d’alguns components d’aquests. Un component important del
flagel descrit per Behe posseeix essencialment la mateixa estructura que un sistema
secretor 2TTSS (fig.B) , però aquest manca de proteïnes motores.
Una forma amb la qual les bactèries causen malalties es mitjançant la injecció de
toxines a l’interior de les cèl·lules de l’organisme amfitrió, que duen a terme a través
de sistemes especials de proteïnes, un dels quals és el TTSS. Les proteïnes TTSS i
algunes parts del flagel són molt semblants i tenen un origen evolutiu comú. El flagel
bacterià no és irreductiblement
complex: un subconjunt del
complement de proteïnes del
flagel va evolucionar com un
mecanisme per a que les
bactèries poguessin injectar
proteïnes a traves de la
membrana d’una cèl·lula.
1.3.2
Critica a la complexitat especifica
Els crítics defineixen el concepte de Dembski com una tautologia, ja que esta buida d’
informació i afirma que la informació complexa especifica no apareixeria naturalment
2 Flagel que injecta la toxina a la cèl·lula de l’organisme amfitrió.Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
12Treball de RecercaLes Pseudociencies
tan sols perquè ell ho defineix així. Dembski es basa en moltes suposicions que poden
ser falses i segurament són errònies. La selecció natural i el seu mecanisme gradual
poden aconseguir resultats positius amb probabilitats prèvies immensament inferiors
que les dels càlculs de Dembski. Un exemple: la probabilitat de que una sola bactèria
pugui ser resistent a un antibiòtic concret i que a més sigui capaç de sintetitzar un
aminoàcid és de 4 x 10-16. Però totes les bactèries existents, en el cultiu final, entre 20 i
30 milions, exhibeixen aquestes propietats. Això ha estat realitzat per selecció natural
degut als canvis mediambientals en només uns pocs dies.
Dembski afirma que és impossible (o molt improbable) que informació complexa i
especifica aparegui per atzar i posa l’exemple d’un sonet de Shakespeare del que diu
que només pot aparèixer perquè una entitat intel·ligent l’ha dissenyat. Però si
agaféssim una maquina generadora de lletres al atzar, en un moment o altre, acabaria
apareixent aquest mateix sonet o qualsevol altre text conegut sense que ningú l’hagi
dissenyat.
1.3.3 Imperfeccions
Una altra dificultat en atribuir el disseny dels organismes a un dissenyador o creador es
que el món viu està ple d’imperfeccions i defectes. Considerem un exemple predilecte
del DI, l’ull humà. Les fibres del nervi visual de l’ull convergeixen per formar el nervi
òptic, que creua la retina fins arribar al cervell, d’aquesta manera crea un punt cec; els
calamars i els pops no tenen aquest defecte. Aquest disseny defectuós sembla
incompatible amb un omnipotent dissenyador intel·ligent. Els teòrics moderns del DI
diuen que aquestes “aparents imperfeccions” podrien haver estat incloses per algun
motiu pel dissenyador (alguns parlen de raons artístiques) i afirmen també serà
impossible conèixer aquests motius a no ser que el dissenyador ens digui quines són
aquestes raons.
Aquesta afirmació potser te validesa teològica, però destrueix el DI com a hipòtesis
científica ja que mai es podrà comprovar de forma empírica. Una hipòtesis que no es
pot examinar de forma empírica (observació o experiments) no és científica.
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
13Treball de RecercaLes Pseudociencies
1.4 Parlen els especialistes. Entrevistes
Desprès de realitzar diverses entrevistes (apartat A dels annexes) podem contrastar les
opinions de diferents especialistes en els seus respectius àmbits. En aquest cas
disposarem de les opinions d’un metge, un físic i un mossèn (Carles Vallbona, Joan
Ferrer i mossèn Joan de Llerona, respectivament).
Cap dels tres entrevistats creu que el Disseny Intel·ligent és una teoria plausible i diuen
que aquesta no te cap base científica solida, coincideixen amb que consideren
l’evolució de les especies com la teoria correcte la qual consideren que esta
pràcticament demostrada. També coincideixen en que consideren la teoria del Big
Bang com la més plausible però que encara té algun punt per comprovar.
Carles Vallbona, metge, considera que la teoria del Big Bang o qualsevol altra teoria de
la “creació” ens porta a acceptar l’existència d’un Deu, sense especificar en que
consisteix aquest. El mossèn considera que la teoria del Big Bang i de la evolució són
clarament compatibles amb l’existència d’un Deu i fa referència a que Darwin era
creient. Joan Ferrer, físic, en canvi diu que aquestes teories no són compatibles amb
l’existència física d’aquest però considera que és pot ser creient contemplant també
aquestes teories.
Pseudociencies en l’àmbit astronòmic
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
14Treball de RecercaLes Pseudociencies
1. L’astrologia
L’astrologia és un tipus d’endevinació basada en la
suposició de que la posició i el moviment de alguns
cossos celestes al moment de néixer influencien el
caràcter i la vida de una persona. Segons Nicholas
de Vore, expresident de la Societat de Investigació
Astrològica, l’astrologia és “la ciència que tracta de la influencia sobre el caràcter humà
de les forces còsmiques dels cossos celestes” . Encara que aquesta definició és
clarament contradictòria, és fàcil comprovar si realment l’astrologia s’ajusta a aquesta
definició. Veurem ara, si l’astrologia posseeix alguna base científica per les afirmacions
que realitza.
1.1 Orígens de l’astrologia
Quan observem el cel realment estem observant el passat. Quan mirem a la lluna
estem veient com era aquesta fa 1.3 segons. Això és degut a que la llum viatja a uns
300.000 quilometres per segon, per tant tarda 1.3 segons a recórrer la distancia que
ens separa de la lluna. Algunes estrelles estan tan lluny que les estem veient quan
realment ja no hi són. Per tant resulta inversemblant que l’astrologia suposi que la
posició del Sol respecte a un grup d’estrelles (que pot ser que ja no existeixin) influeixi
en la nostra personalitat.
Molts anys enrere, quan s’observava el cel nocturn es veia que un cert grup d’estrelles
estava sempre present en una mateixa estació. A voltants de l’any 3.000 aC es van
agrupar arbitràriament algunes
estrelles en quatre constel·lacions (nom que se li dona als grups d’estrelles que sembla
que formin dibuixos al cel, però que no tenen res a veure l’una amb l’altre i poden
estar a distancies molt diferents de nosaltres). Més endavant aquestes constel·lacions
es van reorganitzar fins arribar a les actuals. Un cop aparegudes aquestes
constel·lacions és quan els astròlegs creen l’astrologia, de fet, hauríem de dir que es
creen diverses astrologies perquè no n’hi ha tan sols una, n’hi ha moltes i cadascuna te
les seves diferents constel·lacions i les seves pròpies regles. Podríem preguntar-nos
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
Van associar cada constel·lació del zodíac a un nom relacionat amb el que creien reconèixer en el patró d’estrelles
15Treball de RecercaLes Pseudociencies
quina validesa tenen
aquestes astrologies si totes es
basen en un mateix principi però
alhora donen resultats
diferents i contradictoris.
1.2 Els signes del zodíac
S’afirma que la influencia astrològica més important és la posició del Sol en certa
constel·lació en el moment de néixer (signe de naixement). Aquesta és la faceta més
coneguda de l’astrologia , del mateix tipus que trobem en els horòscops3 dels diaris.
Però és en aquest concepte de “signe” on sorgeix el desacord més gran amb
l’astrologia. En general, podem distingir dos tipus d’astrologia: la sideral i la tropical.
L’astrologia sideral utilitza la constel·lació real en la que es troba el Sol en el moment
de néixer, en canvi, l’astrologia
tropical utilitza una divisió del zodiac2
en signes de 30º d’ample. Aquesta
divisió es fa per que algunes constel·lacions són molt amples (Verge, 45º) i altres són
molt petites (Escorpí, 7º). Encara que el sol passa per una constel·lació anomenada
Ophiuchus, aquesta no forma part dels dotze signes astrològics
del zodíac. No tenir en compte aquesta constel·lació també es
un punt de contradicció i confusió en l’astrologia.
Per l’astrologia no nomes és important la posició de les
estrelles sinó que també li dona molta importància a la posició
que ocupen els planetes respecte les constel·lacions. Si tenim
en compte totes aquelles per les que passen els planetes
(excepte Plutó) obtindrem 24 constel·lacions (a les 13 originals
els hi haurem de afegir 11 de noves). Si a més incloem les
constel·lacions per on passa Plutó obtindrem 4 constel·lacions
més, 28 en total. Per què l’astrologia només utilitza 13
d’aquestes 28 constel·lacions? Alguns astròlegs afirmen que 3 En astrologia es denomina horòscop tant a la predicció astrològica com al mapa de símbols que s’utilitza per fer aquesta predicció.
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
El pla de la orbita de la Terra al voltant del Sol talla l’esfera terràqüia en un cercle anomenat eclíptica. El zodíac és una banda de la esfera celeste dins la qual s’observen el sol i els planetes, amb 360º de circumferència i 9º a cada costat de la eclíptica.
16Treball de RecercaLes Pseudociencies
aquestes constel·lacions són noves i per tant no tenen poder astrològic. Però la
majoria de les constel·lacions són molt antigues, com ara Escorpí i Orió, que
comparteixen la mateixa història i tenen la mateixa antiguitat però un és considerat un
signe zodiacal i l’altre no. Per solucionar aquest problema, alguns astròlegs diuen que
els signes no es corresponen amb les constel·lacions perquè són coses diferents,
contradiuen d’aquesta manera el principi bàsic de l’astrologia.
Un dels altres problemes que té l’astrologia és la pressió dels equinoccis, que és el
moviment que fa l’eix de la Terra cada 26.000 anys. Com a resultat d’aquest moviment,
l’eix canvia la seva orientació i per tant canvia també la posició del sol respecte les
constel·lacions. Suposem que el 12 de gener del 2000 aC el Sol es trobava a Capricorn.
Com podem veure a la figura, amb el transcurs del temps el Sol s’ha anat desplaçant de
manera que el 12 de gener del 2000 dC la diferencia és una constel·lació sencera (ara
Sagitari). Això significa que havent nascut el 12 de gener, el meu signe zodiacal serà
Capricorn quan realment el Sol es troba a Sagitari. Per tant l’astrologia es basa en
estrelles fictícies, estrelles que suposadament estan on estaven les estrelles reals 4000
anys enrere.
1.3 Els signes i les característiques personals
Experiment de Cluver i Ianna (1979)
La majoria d’astròlegs estan d’acord en que existeix una relació entre el signe de la
persona i la seva personalitat. Per comprovar l’existència d’aquesta relació Cluver i
Ianna (1979) van agafar una descripció proporcionada pel astròleg Hone on s’afirmava
que els Àries són pèl-rojos i van voler comprovar si era cert. Per demostrar la relació
entre cabell vermell i signe Àries s’havien de complir simultàniament dos afirmacions:
1) que totes les persones que neixen en el signe Àries són pèl-rojos i 2) que tots els pèl-
rojos són del signe Àries. Clarament la primera afirmació no és compleix, n’hi ha prou
amb fixar-se en un grup d’orientals o africans. Per a la segona afirmació, els autors Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
Seqüència d’imatges que mostra l’efecte de la pressió dels equinoccis sobre la posició del Sol respecte les constel·lacions.
17Treball de RecercaLes Pseudociencies
citats anteriorment, van agafar un grup de pèl-rojos i els hi van preguntat quin era el
seu signe i van veure que no només la majoria d’ells no era Àries sinó que hi havia
aproximadament la mateixa quantitat de pèl-rojos per signe. Això te molt a veure amb
les coincidències que es donen a la naturalesa. Suposem que llancem una moneda a
l’aire i observem si surt cara o creu. Repetint l’experiment moltes vegades veurem que
aproximadament la meitat de les vegades surt cara i l’altre meitat creu, això és el que
anomenem atzar. En el cas dels pèl-rojos tenim 300 persones i 12 signes possibles, per
tant la possibilitat de que els pèl-rojos caiguin en algun d’aquest signes és de
300/12=25. Simplement per atzar hi hauria d’haver 25 pèl-rojos de cada signe que és
molt aproximadament el que s’obté. Si aquesta relació signe-personalitat fos real
hauria d’haver aparegut una majoria d’Àries. Per tant, podem concloure que les
principals característiques físiques no depenen del signe de naixement.
1.4 Les prediccions astrològiques
Encara que nombrosos estudis donen resultats negatius, podríem preguntar-nos si
l’astrologia és realment capaç de fer una predicció existosa. Podríem pensar que, tot i
no tenir cap argument lògic que la recolzi, el seu èxit predictiu podria convertir-la en
una teoria a tenir en compte. L’èxit de les prediccions astrològiques es pot comprovar
fàcilment: en tindríem prou amb agafar unes quantes revistes astrològiques, contar el
nombre de total de prediccions que es van realitzar i veure quin percentatge és
correcte. Cluver i Ianna (p.17) van realitzar aquest experiment amb una sèrie de
revistes astrològiques dels EEUU i van obtenir que els astròlegs només encertaven una
de cada deu prediccions (concretament, l’11% de les prediccions estudiades era Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
18Treball de RecercaLes Pseudociencies
correcte), cosa que és un resultat clarament negatiu. També van observar que algunes
prediccions es repetien contínuament . Com ara: atemptat contra el president (23%),
contacte amb extraterrestres (26%) i cura del càncer (22%). Lògicament , aquesta
manera de predicció no és correcte perquè si repetim moltes vegades i durant molt
temps una mateixa predicció no és difícil que a la llarga acabi passant.
1.5 Parlen els especialistes. Entrevistes
Desprès de realitzar diverses entrevistes (apartat A dels annexes) podem contrastar les
opinions de diferents especialistes en els seus respectius àmbits. En aquest cas
disposarem de les opinions d’un metge, un físic i un mossèn (Carles Vallbona, Joan
Ferrer i mossèn Joan de Llerona, respectivament).
Carles Vallbona considera que l’astrologia no té cap base científica, diu que hi cap la
possibilitat però que no ha estat estudiat científicament afirma que explorar un
esdeveniment històricament cert i desprès les possibles causes astrològiques no és una
manera científica d’arribar a una relació causa-efecte. El mossèn, que és un gran
aficionat a l’astronomia, considera que l’astrologia va ser l’inici de l’astronomia però
que avui en dia ja no te cap sentit. Joan Ferrer considera també que actualment
l’astrologia no té cap sentit i fa referència a un aspecte tractat més amunt (les
referències a astres que possiblement ja no hi són).
Pseudociencies en l’àmbit mèdic
1. L’homeopatia
L’homeopatia és un sistema de medicina alternativa que va ser creat pel metge Samuel
Hahnemann a principis del segle XIX. Hahnemann és va basar en el concepte de
Hipòcrites: similia similibus curantur (els similars curen els similars). Té gran
popularitat i fins i tot és finançada per alguns sistemes de sanitat publica. El problema
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
19Treball de RecercaLes Pseudociencies
és que no es basa en cap prova empírica solida i els seus fonaments teòrics són
contradictoris.
1.1 Base teòrica
La teoria de la homeopatia afirma que els mateixos símptomes que provoca una
substancia tòxica en una persona poden ser curats per una dissolució amb aquesta
mateixa substancia en quantitats molt petites (infinitesimals). A diferencia de la
medicina convencional, els homeòpates consideren que l’arrel del dolor és espiritual
en comptes de físic. També diuen que el malestar s’expressa primer amb símptomes
emocionals, desprès mentals i finalment físics.
1.2 Els medicaments homeopàtics
Els medicaments homeopàtics es preparen en
dissolucions infinitesimals, es fan 30
dissolucions successives de una part de la
substancia potencialment activa en 99 parts de
alcohol o aigua. Avui en dia, aquesta dissolució
és prepara amb un dinamitzador que agita
enèrgicament l’envàs (150 vegades en 7.5
segons) i és repeteix 30 vegades (sempre en dissolucions 1:99). Aquesta substancia
desapareix al arribar a un factor de dissolució del ordre del nombre de Avogrado4
(1023), en el cas dels medicaments homeopàtics al repetir aquesta dissolució 30
vegades successives la possibilitat de que quedi alguna molècula de la substancia és
pràcticament nul·la. Alguns homeòpates sostenen que encara que no hi hagi
pràcticament substancia queda com una mena de marca en el dissolvent (el record de
l’aigua esta recolzat per una investigació de l’any 2003 explicada a continuació).
1.3 Arguments dels partidaris de la homeopatia
4 1 mol de qualsevol substancia conté sempre el mateix nombre de àtoms o molècules, aquest nombre és conegut com el nombre d’Avogrado (6.023x1023)
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
Medicaments homeopàtics
20Treball de RecercaLes Pseudociencies
Els partidaris dels tractaments homeopàtics senyalen el fet de que la majoria de gent
que s’ha sotmès a aquesta classe de tractaments estan satisfets amb els resultats.
Diuen que tot tractament que faci que el pacient millori és vàlid. De l’efecte placebo
diuen que si esta implicat o no és un assumpte de caire acadèmic.
Alguns s’aferren a que algunes investigacions indiquen que quan més diluïda està una
substancia, les seves molècules tendeixen a quedar-se juntes. Aquest fenomen, però,
no te cap connexió amb la homeopatia ja que aquesta pretén diluir la substancia fins
que no en quedi, mentres que en aquest experiments sempre hi havia quantitats
mesurables de substancia.
Una investigació publicada l’any 2003 aportaria un argument a favor de la homeopatia.
Aquest estudi assegurava que l’aigua tenia una mena “d’efecte fantasma” ja que van
comprovar que substancies com el clorur de liti o el clorur de sodi modificaven
l’estructura de l’hidrogen de l’aigua després de realitzar una dilució intensiva.
1.4 Critiques a la homeopatia. L’efecte placebo
En un estudi clínic realitzat per Ernest E. Pittler amb un medicament homeopàtic es va
començar a dir que la efectivitat d’aquests medicaments era similar a la de l’efecte
placebo5. Els medicaments homeopàtics, tot i estar molt diluïts, poden donar molts
problemes derivats de renunciar a teràpies efectives (de medicina convencional), els
pacients confien més en les tècniques homeopàtiques i abandonen teràpies de
medicina convencional de malalties fàcilment curables, fins que aquestes es
converteixen en intractables. Ja es coneixen 40 casos mortals i es calcula que unes 400
persones en tractaments homeopàtics han patit noves malalties o empitjoraments de
les que ja tenien. És en el camp de les malalties cròniques és on suposadament la
5 L’efecte placebo és aquell pel qual els símptomes d’un pacient poden millorar mitjançant un tractament amb una substancia placebo (una substancia innòcua a la malaltia o símptomes inicials del pacient) aquesta substancia no té cap valor curatiu real.
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
21Treball de RecercaLes Pseudociencies
homeopatia té més èxit ja que son malalties que tendeixen a ser més sensibles al
efecte placebo.
Tant els defensors com els oponents a la homeopatia diferien sobre si el resultats dels
assajos clínics realitzats amb medicaments homeopàtics havien estat o no favorables ja
que mai s’havia fet un estudi de qualitat. La revista The Lancet va publicar (1977) un
anàlisis de 89 assajos en el qual és va arribar a una conclusió no gaire clara que no
donava la raó a cap banda. Però l’any 2005 la mateixa revista va publicar un altre
informe (aquest cop sobre 110 assajos) que determinaven que els efectes clínics de la
homeopatia derivaven del efecte placebo. Els seguidors de la homeopatia van criticar
durament aquest informe queixant-se que no s’explicava bé quin procés s’havia seguir
per fer la selecció dels assajos. Els autors van respondre explicant detalladament totes
les condicions en que s’havia produït l’estudi. Aquest estudi es va realitzar dins el
programa d’avaluació del Govern Suís de la eficàcia de les medicines alternatives. Els
resultats referents a la seguretat dels tractaments homeopàtics van ser clarament
positius, cosa que ningú discuteix. En quant a la eficàcia curativa van concloure que la
homeopatia és trobava dins els mateixos límits que els de l’efecte placebo. Desprès
d’aquest estudi el Govern Suís va decidir interrompre el pagament mitjançant la
Seguretat Social dels tractament homeopàtics.
1.5 Parlen els especialistes. Entrevistes
Desprès de realitzar diverses entrevistes (apartat A dels annexes) podem contrastar les
opinions de diferents especialistes en els seus respectius àmbits. En aquest cas
disposarem de les opinions d’un metge, un físic i un mossèn (Carles Vallbona, Joan
Ferrer i mossèn Joan de Llerona, respectivament).
El Dr. Vallbona considera que les medecines alternatives no comprovades no són
segures però considera que algunes són eficaces. Sobre l’acupuntura diu que és
clarament eficaç tot i que encara no hi ha una explicació solida del perquè ho és.
També fa un incís en la diferencia en la medicina oriental i l’occidental. També diu que
el mecanisme d’acció de l’homeopatia li es impossible d’entendre.
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
22Treball de RecercaLes Pseudociencies
Joan Ferrer creu que no es pot generalitzar que les medicines alternatives són
ineficaces ja que n’hi ha algunes que mostren clares millores en els pacients, posa com
exemple l’acupuntura. En canvi, creu que la homeopatia no té cap valor curatiu.
El mossèn diu que encara hi ha moltes coses del nostre propi cos que no coneixem. Diu
també que l’acupuntura mostra clares millores en els pacients però que la seva eficàcia
no esta comprovada científicament.
5. Resultats de les enquestes
5.1 Resultats estadístics de les enquestes
A continuació exposaré els resultat de les enquestes que he realitzat a diferents companys i
coneguts per saber la opinió general sobre aquest tema. S’han realitzat un total de 30
enquestes sobretot a gent de entre 17 i 19 anys d’edat, estudiants de batxillerat (sobretot del
batxillerat científic i tecnològic). L’enquesta consta de 8 preguntes de tipus test.
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
23Treball de RecercaLes Pseudociencies
*En aquesta pregunta les persones que van respondre que si van donar els següents exemples de pseudociencies: creacionisme (44,4%), astrologia (44,4%) i medicines
alternatives (11.11%)
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
24Treball de RecercaLes Pseudociencies
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
25Treball de RecercaLes Pseudociencies
*En aquesta pregunta les persones que van respondre “algunes” van donar els següents exemples: homeopatia (60%) i acupuntura (40%).
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
26Treball de RecercaLes Pseudociencies
5.2 Valoració de les enquestes
Pel que podem veure a les enquestes la gran majoria de les persones enquestades
tenen una idea positiva del que és la ciència ja que un 73% ha escollit la opció de que
és una manera de conèixer objectivament basant-se en proves empíriques, per altra
banda, grups més minoritaris l’han considerada negativa. Més de la meitat coneixen el
que és una pseudociencia i la majoria posa els exemples més populars actualment
(astrologia, creacionisme i algunes medicines alternatives. En quant a escollir una
teoria per explicar l’origen i la evolució de la vida la gran majoria segueixen la línia
europea de creure en el Big Bang i la teoria Darwiniana, en aquesta mateixa trobem un
resultat curiós: cap persona enquestada creu que la teoria del DI sigui certa i un 99%
considera que aquesta esta fortament lligada amb la religió. Això porta a demostrar
que al nostre país, i fins i tot es podria extrapolar a Europa, el DI no triomfa com ho
faria en zones de Estats Units. L’astrologia no és considerada una ciència pels
enquestats ja que un 92% l’emmarca dins els límits de les pseudociencies. En quant a
les medicines alternatives, molts enquestats pensen que si que és efectiva i la gran
majoria d’aquests posa com exemple la acupuntura. Un 66% dels enquestats respon
que creu en coses que no estan comprovades científicament i un 64% creu que la
societat pateix una falta de coneixement científic.
6. Conclusions
Una de les principals conclusions que he extret un cop acabat el treball és que estem
envoltats de pseudociencies. Vaig començar aquest treball amb l’objectiu de marcar la
diferencia entre ciència i pseudociencia i emmarcar dins el camp de les pseudociencies
algunes que reclamen ser ciència. La principal diferencia entre ciència i pseudociencia
és que una és basa en fenòmens observables i l’altre no. Aquestes falses ciències
utilitzen mètodes molt diferents als científics i sovint trobem contradiccions en les
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
27Treball de RecercaLes Pseudociencies
seves teories. Les pseudociencies acostumen a justificar-se amb fenòmens divins o
espirituals i són aquestes les que tenen més popularitat.
Una segona conclusió que puc extreure és que el Disseny Intel·ligent és realment una
pseudociencia derivada del creacionisme. Els seus arguments són contradictoris i és
desfan fàcilment amb arguments científics comprovats com s’ha pogut comprovar en
cada respectiu apartat. També, desprès parlar amb els experts, penso que no tot te
perquè ser blanc i negre sinó que també pot ser gris, es a dir, crec que està molt clar
que la teoria de la evolució de les especies i el Big Bang són teories molt plausibles
però penso que acceptar aquestes teories no ha de significar no ser creient. Aquestes
teories són compatibles amb la creença en un Deu, sempre que no és parli d’una
existència física o creadora d’aquest. La societat occidental, en general, no accepta
aquesta teoria tot i que a Estats Units té molt ressó.
L’astrologia no és basa en cap argument coherent i ja ha estat desmentida per la
comunitat científica. Un dels arguments que posiciona l’astrologia dins el camp de les
pseudociencies és que és basen en el moviment d’astres que possiblement ja no hi són
i que tan sols els veiem perquè estan a una gran distancia i la llum d’aquestes tarda
molt temps a arribar a la terra. Un dels altres grans errors de la astrologia és que no
tenen en compte la pressió dels equinoccis on l’eix de la terra canvia la seva orientació
i per tant canvia també la posició del sol respecte les constel·lacions, és a dir, es basen
estrelles fictícies, estrelles que ja no hi són o que han canviat la seva posició.
La homeopatia, molt acceptada socialment, es podria emmarcar dins els límits de les
pseudociencies ja que realment no té cap valor curatiu. No és pot dir que la
homeopatia sigui dolenta ja que mostra clares millores però com s’ha demostrat
anteriorment la seva capacitat curativa és troba dins els límits de l’efecte placebo.
Penso, però, que els medicaments homeopàtics siguin tan cars és podria considerar
una mena d’estafa ja que pràcticament no contenen la substancia químicament activa
que ha de millorar els símptomes del pacient sinó que principalment contenen només
dissolvent.
Durant els últims anys hem assistit a una creixent presencia de tota classe de
continguts màgics, misteriosos i anticientífics dins els mitjans de comunicació que
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
28Treball de RecercaLes Pseudociencies
busquen captar creients i seguidors per les seves diferents doctrines
pseudocientifiques.
A la televisió proliferen els programes dedicats als misteris, que es centren en
fenòmens que desafien a la ciència i a una expilació racional , donant tota classe de
explicacions il·lògiques i sense cap mena de fonament que, algunes vegades,
aconsegueixen credibilitat en alguns grups socials.
Per què creiem en coses increïbles? Una de les principals causes és el dèficit que hi ha
actualment en la distribució social del coneixement científic, una manera de millorar-lo
seria que les parts implicades en aquest dèficit (mitjans de comunicació, sistema de
educatiu i les institucions científiques) s’esforcessin més a divulgar i a ensenyar
correctament el coneixement científic perquè la gent tingues la capacitat de saber
distingir el que és científic del que no ho és.
Amb les enquestes i entrevistes realitzades m’he adonat que la gent valora molt que
les coses estiguin comprovades però la majoria afirmen creure en coses que no
estiguin confirmades científicament. Crec que hi ha coses que no requereixen
confirmació com ara el sentiments o quelcom similar però crec que és important no
deixar-nos enganyar i hem de aprendre a valorar si una cosa és certa, pot ser-ho o no
ho és.
7. Bibliografia
Llibres:
RODRIGUEZ, I.; DÍAZ, L.; GONZALEZ, C.; RIOL, J.M. Ciencia y pseudociencias.
Madrid: Equipo Sirius, 2004. (Coleccion Milenium)
SUSSKIND, L. El paisaje cósmico Londres: Little Brown, 2006.
AYALA, F.J. Darwin y el Diseño Inteligente Madrid: Alianza Editorial, 2007.
SHERMER, M. Por qué crremos en cosas raras Barcelona: Alba Editorial, 1997.
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
29Treball de RecercaLes Pseudociencies
TOHARIA, M. ASTROLOGIA ¿Ciencia o creencia? Madrid: McGraw-Hill, 1993.
CHALMERS, A.F. Qué es esa cosa llamada Ciencia Madrid: España Editores,
2000.
ZIMAN, J. Introducción al estudio de las ciencias. Barcelona: Ed. Ariel, 1986.
CLUVER, R.B.; IANNA, P.A. The Gemini Syndrome: A scientific evolution of
Astrology Nova York: Prometheus Books (1979)
HONE, M.E. The modern Text-book of Astrology Essex (UK): The C W Daniel
Company Ltd., 1972.
SAGAN, C. El cerebro de Broca. Barcelona: Crítica, 1994.
GARDNER, M. La ciencia: lo bueno, lo malo y lo falso. Madrid: Alianza Editorial,
1988.
RANDI, J. Fraudes Paranormales. Girona: Tikal, 1994.
PARK, R.L. Ciencia o vudú: de la ingenuidad al fraude científico. Barcelona:
Grijalbo, 2001.
Pàgines web:
SOCIEDAD PARA EL AVANZE DEL PENSAMIENTO CRITICO, Monografico: ¿és
efectiva la homeopatía?
<http://www.arp-sapc.org/articulos/homeopatia/index.html>
LABORATORIOS BOIRON, Medicamentos Homeopaticos
<http://www.boiron.es/medicamentos/>
ACADEMIA MEDICO HOMEOPATICA DE BARCELONA, ¿Que es la homeopatia?
<http://www.amhb.net/index.php?
option=com_content&task=blogcategory&id=1011&Itemid=107 >
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball
30Treball de RecercaLes Pseudociencies
VIQUIPEDIA, Disseny Intel·ligent <http://ca.wikipedia.org/wiki/Disseny_intel
%C2%B7ligent>
VIQUIPEDIA, Astrologia <http://ca.wikipedia.org/wiki/Astrologia>
Hèctor Botey Colomer | I.E.S. Escola Municipal del Treball