TREBALL. NUM 203 (OCTUBRE 2013)

núm 203octubre 2013preu: 1,05 e

VOLEMDECIDIR-HO

TOT

Diada Nacional de Catalunya Els actes convocats per a la Diada van ser un èxit extraordinari. Parlem de com continuar avançant per assolir el dret a decidir i promoure els drets socials / Pàg. 4 i 5

Els pressupostos es prorroguen, les retallades també El govern de CiU, amb suport d’ERC, amaga els pressupostos, però les retallades continuen. Coneixem de primera mà els seus efectes a la salut pública / Pàg. 8

Entrevista a Arcadi Oliveres Sempre present en l’activisme social, impulsa ara la plataforma Procés Constituent. Ens explica què és i també com veu l’actualitat / Pàg. 12

La Revista d’Iniciativa per Catalunya Verds - Publicació fundada el 1936 com a òrgan central del Partit Socialista Unificat de Catalunya

Drets nacionals, sí.Drets socials, també.© ACN

2 trebAll · núm 203 · octubre

opinió

MerChe Negro

Periodista

Para mí, la política es la zona co-mún de la cotidianidad de la vida, la dimensión colectiva de

la forma de entender cómo somos, qué podemos hacer juntos y desde dónde.

Quiero decir que cada uno es cada uno; de su padre y de su madre, se dice. Y muy raros; cuanto más mayores nos hacemos, peor. Hay un espacio de individualidad que nadie debería tras-pasar, como mínimo, sin el permiso de cada cual. Tenemos derechos y obliga-ciones para con nuestra persona que no hay por qué explicar. Nuestra piel es nuestro mundo, y la única frontera que yo reivindico.

Esta perogrullada es la verdad más grande jamás contada. Sin embargo, me sirve de apoyo para hablar de nues-tro pánico a que la propia individuali-dad sea nuestro todo, también en un contexto social. Por muy contradictorio que parezca. No hay religión ni librito de autoayuda en que no se haga refe-rencia a la soledad humana y al páni-co que tenemos a padecerla. “No es bueno que el hombre esté solo”, decía un Yahvéh aún inocente hace mucho, mucho tiempo. También la escritora cubana Zoé Valdés: “Uno está solo y termina bailando con su sombra, en puntillas para no molestar al vecino, que estará haciendo el amor con su do-ble. Uno está solo y crea una historia, verdadera o falsa”.

Me permito una nueva referencia: la PAH, y así ya nos vamos centran-do en el tema. Ada Colau no se cansa de decir, hablando de la situación de desesperanza en que se acercan a la

Plataforma los afectados por el drama de los desahucios, que “el experimen-tar la colectividad y conocer gente que está en la misma situación es la mejor terapia”. Pues entonces, está claro: al relacionarnos, establecemos algunas pautas entre varios, y mil y una rela-ciones multidireccionales que aver-güenzan a las tracas valencianas: se encienden, explotan, se apagan, que-man y algunas, pues ni prenden.

Sea como sea, siempre acercamos ideas, adaptamos gustos, colectiviza-mos proyectos. Y ya tenemos aquí al Homo Politicus, que no sé yo si existe como concepto en sociología o antro-pología o suena a personaje de Monty Python, pero que ahí queda.

“La política es el arte de dialogar para llegar a consensos”. Eso dicen. Hay algo conformista en esta frase. Me suena a territorio seguro, a legislación viscolástica. A parlamento burgués posrevolucionario de oratorias vacías.

Porque no hay una política: hay miles. El jurista Javier Pérez Royo dijo, hace cosa de unos meses, que la política es la “representación colectiva de la dignidad humana”. Esta frase sí la siento mía.

Entonces, la dignidad, ¿tiene lí-mites? La desigualdad humana, ¿es indigna, o resultado de una globali-zación inevitable que ha de asegurar

un mínimo de condiciones –término muy arbitrario– mientras el que pue-da acceda a un máximo? La respuesta a esta última pregunta nos lleva a en-tender que, de consenso, nada, en al-gunos temas. Ni lo queremos. Cuando yo aún no sabía que era de izquierdas, hablaba de una línea de salida común igualitaria: situarnos a todos al mismo nivel de oportunidades. Supongo que de esta afirmación se me podría tildar de “buena gente”, con suerte. Pero aún no de izquierdas.

Porque igualar no significa ser justo. Se puede igualar a la baja, como está ocurriendo con las medidas labo-rales últimamente, por poner un ejem-plo. Se puede situar a todo el mundo en el mismo punto de salida y dejar de vigilar cuando comience la carrera. Se puede permitir el dopaje y no querer mirar, también. U organizar carreras alternativas con mejores condiciones para otros y callarnos la boca con el argumento de que ya tenemos nuestra carrera en la pista de al lado, que ya nos han dejado participar.

Me salgo ya de la metáfora de atle-ta, que quizá no se comprende. Lo in-tento otra vez: si la política es el pen-samiento común, la izquierda es el trabajo de evaluación continua de ese discurrir. Un debate eterno, sí, pero porque nunca estaremos satisfechos al cien por cien. Por cada victoria, que las hay, hay una media de cinco grie-tas que hay que ir corriendo a luchar, reivindicar, exigir, denunciar. Y de-jamos la copa de celebración encima de la mesa para salir pitando. Por eso nos dicen que siempre estamos ca-breados. Habría que trabajar en esto, organizarnos mejor para quedarnos a brindar, quizá, una vez de cada diez. Y mirarnos, para reconocer que algo hacemos bien.

Yo estoy orgullosa de esta izquierda. De estar acompañada por la gente que he elegido y que me hace mejor persona cada día. Por lo tanto, estoy convencida de que no es el momento de rendirse ante unas políticas neoliberales que, de tanto repetidas, nos anestesian. O de una sociedad a la que le cuesta mil do-lores reconocernos dentro de las institu-ciones, porque es más fácil generalizar el mal que buscar una solución entre los que compartimos ideas con sus ideolo-gías. Tampoco es la época propicia para resignarse al “hagamos lo que hagamos, no nos entenderán”, o al “no estamos en la agenda mediática, no nos quieren”.

Hubo un político inglés conserva-dor del siglo XIX, Disraeli, que dijo: “Los experimentos en política signifi-can revoluciones”. Intentaba ridiculi-zar los movimientos sociales, pero mu-chos hemos visto en esta afirmación la afirmación que necesitamos para pro-bar, intentar, cambiar, pero cambiar de verdad cosas. Porque en una de estas, llegará la revolución.

Y vaya, con eso de que tenemos la sangre roja y el corazón escorado a la izquierda... no seremos capaces de re-sistirnos.

Cómo necesitamos experimentar

Yo estoy orgullosa de esta izquierda. De estar acompañada por la gente que he elegido y que me hace mejor persona cada día.

Pere Nieto

Veí del Poblenou

E l passat mes d’abril, el barri del Poblenou a Barcelona va engegar un procés participatiu per tal de dibuixar com volíem que fos la nos-

tra Rambla, Aquest és el passeig més emblemàtic del Poblenou, una rambla que darrerament està vi-vint una major pressió per la proliferació d’hotels al barri i l’augment de terrasses de bars i restaurants.

En aquest context, el govern del Districte de Sant Martí decideix impulsar una reforma sense comptar amb un procés participatiu ni escoltar les entitats del barri. L’anunci de l’asfaltat de les roton-des de la Rambla, en contra del criteri veïnal, suposa que entitats, veïns i veïnes iniciem el procés parti-cipatiu Fem Rambla, liderat per un Grup de Treball obert a tothom que vol participar i amb el suport de UrbanIn, urbanisme inclusiu.

Quatre assemblees veïnals obertes, una jornada de treball, quatre-centes vuitanta-tres enquestes recolli-des, onze reunions del Grup de Treball... són les dades

objectives de l’èxit del procés. Però més important és haver tancat el procés de diagnosi amb una assemblea veïnal, amb més de cent persones assistents, que va aprovar per unanimitat el suport al procés fins al final, previst per al mes de desembre i la negativa a acceptar la proposta municipal, que teòricament volia fer con-sens amb la nostra feina. També es va aprovar exigir que no es facin obres fins que acabi el procés. És greu que un equip de govern no pugui impulsar un autèn-tic procés participatiu, però molt pitjor és que sigui in-capaç de recollir un procés veïnal que ha funcionat bé i que recull moltes energies ciutadanes.

La gent ha entès que darrere del procés parti-cipatiu hi ha altres aspectes molt importants, com són la defensa de l’espai públic per a tothom, la ne-cessitat de saber limitar el creixement turístic o la necessitat de crear nous espais de participació que puguin respondre, de veritat, a la voluntat ciutadana de decidir.

Com a Fem Rambla, seguirem treballant per garantir la participació ciutadana que el govern de CiU a Sant Martí ens nega. I som conscients que el nostre procés forma part d’una xarxa molt més gran de gent que aposta per transformar les coses i que a la ciutat de Barcelona va creixent.

Fem Rambla: participació ciutadana des de baix

Si la política es el pensamiento común, la izquierda es el trabajo de evaluación continua de ese discurrir. Un debate eterno, sí, pero porque nunca estaremos satisfechos al cien por cien.

Votacions al procés participatiu de la Rambla del Poblenou

3

opinió

CrèditsANy 22 - NúM. 203 - oCtubre 2013 direCtor: Sergi de Maya

CoNsell de redACCió: Amèlia Bautista, Clara Bosch,Júlia Brosa, David Cester, Aritz Cirbián, Jesús Hernández,Gabi Losada, Arnau Martí, Rosa Mateu, Susi Montón,Roger Morales, Josep Puigdengolas, Marta Ribas, Xavier Riu, Delfina Rossi, Jaume Rovira i Gerard Sentís.

Col·lAboreN eN Aquest NúMero:Merche Negro, Pere Nieto, José Luis Atienza, Joan Herrera,Jaume Bosch, Llorenç Planagumà, Carles Seijó, Enric Oltra, Octavi Julià, Joan Coscubiela, Lluís Moreno, Ernest Urtasuni Eduard Soler

Els continguts d’aquesta publicació, mentre no s’expressi el contrari, estan subjectes a una llicència Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que se’n citi l’autoria i la titularitat dels drets (autor o autora i revista Treball) i no se’n faci un ús comercial. Si transformeu aquesta obra per generar una nova obra derivada, heu de distri-buir-la amb una llicència igual a la que regula l’obra original.La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/legalcode.ca

La mobilització ciutadana és el motor de la història. Això, l’esquerra ho sabem molt bé. I avui Catalunya ho viu de manera intensa.

El poble de Catalunya és protagonista d’una ve-ritable revolta cívica, tant nacional com social, contra un statu quo inacceptable. Un statu quo caracteritzat per la sobirania limitada que impo-sen els mercats i l’Estat, i avalada en ambdós ca-sos per la dreta, ja sigui la catalana o l’espanyola, i que es concreta en retallades als drets de la ciu-tadania i en la negativa a reconèixer el dret a de-cidir de tot un poble.

La passada Diada Nacional va ser un exem-ple d’aquesta mobilització ciutadana pels drets nacionals i socials, que és el que fa més àmplia majoria a Catalunya. És aquest activisme social el que permet mantenir viu el dret a decidir i és la única raó de què CiU parli ara (parole, parole, parole...) de gir social. Tenim un govern que no pot fer el que voldria (continuar retallant desca-radament), ni vol fer tot el que podria (impulsar una sortida més justa a la crisi).

Aquest Govern presumeix de seguir el que marca el poble, però la realitat és que menysté els seus representants al Parlament. Negar-se a debatre els pressupostos per amagar les retallades, especial-ment en un context com l’actual, és una burla a la ciutadania i un menyspreu a la democràcia.

Un frau, en definitiva, com serien unes eleccions plebiscitàries per substituir la con-sulta. La consulta no pot ser un mitjà més cap a l’assoliment de la independència, o de l’Estat propi, del qual es pot prescindir o substituir per altres instruments. La consulta és una fi en si mateixa. La consulta és la fi.

I en aquesta consulta volem decidir-ho tot, i no volem dreceres ni trampes. CiU, amb el suport d’ERC, vol acabar reduint unes eleccions al Parla-ment en un plebiscit. Nosaltres, ben al contrari, vo-lem convertir un referèndum, la consulta, en unes eleccions constituents que serveixin per canviar-ho tot: la relació amb Espanya, però també la promo-ció dels drets socials i laborals, l’eixamplament de l’Estat del benestar, la lluita contra la corrupció i la qualitat de la nostra democràcia...

La consulta és més un procés que no pas un acte, és un debat i un diàleg més que no pas una decisió. El procés és més important que el resul-tat. L’objectiu ara és guanyar el dret a decidir. I en el seu assoliment és evident que totes aque-lles persones que defensen diferents preguntes i/o respostes són aliades. Cal sumar el màxim de gent que no es conformi amb l’statu quo, ni nacio-nal ni econòmic ni social.

Editorial

trebAll · núm 203 · octubre

Contral’statu quo

Dret a Decidir i Cultura Federal, un Grup de treball pel Fet Nacional

José luis AtieNzA

Grup de treball Dret a Decidir i Cultura

Federal

En el Consell Nacional del dia 20 de juliol es va aprovar la constitució del Grup de treball Dret a Decidir i Cultura Federal, que funcionarà com

a secció de l’Àmbit de Fet Nacional. Naturalment, és un Grup obert a la participació de tota la gent d’Iniciativa que pensi que cal aprofundir en la solució federal i confederal i tingui ganes d’aportar-hi el gra-net de sorra del seu treball.

I el cert és que tenim molta feina a fer, perquè la tradició federal present en l’esperit fundacional tant del PSUC com d’ICV no ha acabat de concretar-se en una proposta precisa i articulada sobre l’encaix de la Cata-lunya d’avui en l’Espanya d’avui. En el Grup de treball ens proposem desenvolupar la cultura federal per trans-formar-la en proposta política que enriqueixi el tronc comú d’ICV. Som conscients que el Fet Nacional és un fet complex, que en el si de la nostra formació política conflueixen en un diàleg constant i constructiu les po-sicions federalistes i independentistes, i que una de les nostres preocupacions totalment compartides és assolir per part del poble de Catalunya el Dret a Decidir.

Des del nostre Grup volem participar en la redac-ció i debat de les preguntes de la consulta, i al respecte creiem que és imprescindible que la consulta reculli les dues sensibilitats centrals que defensen l’emancipació nacional del nostre poble: una que creu legítimament que la millor solució és la Catalunya independent, i una altra que legítimament reclama una relació federal o confederal de Catalunya amb l’Estat espanyol. Són dues sensibilitats que conviuen en la nostra formació políti-ca, però que també ocupen entre les dues el nucli ma-joritari de la gent que demana a Catalunya un referèn-dum perquè vol votar el futur del nostre país. Nosaltres volem dedicar una part de les tasques del Grup a fer una proposta per concretar una consulta que aconse-

gueixi sumar, sense dividir, tot el catalanisme popular que vol un canvi radical en el model de relacions en-tre Catalunya i Espanya. En els treballs preliminars del nostre Grup hem acordat explorar la tesi que la visió so-bre el fet nacional està plena de matisos i que una elec-ció del tot o res no reflectiria la majoria social a favor del canvi de la relació amb l’Estat.

Nosaltres creiem que podria ser interessant de-dicar una part dels nostres esforços a defensar un model de consulta en què el conjunt de tota la nostra organització pugui votar que sí, cadascú des del seu matís, en un referèndum inclusiu de la nostra plura-litat, que s’assembla molt a la pluralitat de la societat catalana, perquè tenim la sort de ser l’organització política que recull amb més fidelitat el que és la com-plexitat, no exempta de contradiccions, dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

El nostre Grup de treball es planteja organitzar se-minaris i jornades per explicar que el federalisme no és ni cap utopia irrealitzable, ni un carreró sense sortida, perquè està present en la tradició dels Estats europeus, encara que hauria d’adaptar-se al fet irrenunciable del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític dife-renciat. El federalisme, al cap i a la fi, no ha estat històri-cament tant una militància emocional ni un model tan-cat com una solució de compromís davant d’interessos nacionals, culturals i territorials contradictoris i en con-flicte; una solució de compromís que ha tingut el su-port de l’acord signat el mes de maig entre ICV-EUiA i Izquierda Unida on ens comprometem, entre altres coses, a “Trabajar conjuntamente de manera coordinada por un modelo de Estado federal, plurinacional, social y republicano, que incorpore el derecho a decidir”.

El Grup Dret a Decidir i Cultura Federal vol tre-ballar en aquest sentit, generar discurs i debat ami-gable, però sobretot vol produir coneixement que ajudi la nostra organització a situar-se de la millor manera possible en aquests temps que s’anuncien complicats, on serà més necessari que mai convertir la cultura en coneixement per guanyar terreny amb el nostre pensament i la nostra acció.

Obrim un nou espai en la nostra revista per a la participació de tots els lectors i totes les lectores de Treball. Podeu enviar-nos els vostres textos, que seran publicats en el web de Treball, de propera ober-tura, i una selecció dels mateixos en l’edició impresa.

No podran tenir més de 250 paraules (aproximadament, 1.700 caràcters amb espais) i podran ser extractats a criteri de Treball. Caldrà fer-hi constar nom i cognom i població de residència. Quedaran exclosos aquells que no respectin la dignitat de les persones o representin una falta de respecte. Podeu fer-los arribar a [email protected] o bé a ICV, Passatge del Rellotge 3, 08002 Barcelona.

Cartes dels lectors i les lectores

CorreCCioNs: Àngels Manent i Mercè Canals

MAquetACió: Enrique Esteve disseNy: Eva Marín

fotos: Enrique Esteve i Departament de Comunicació d’ICV

redACCió: Passatge del Rellotge, 3 08002 Barcelona

tel.: 93 301 06 12 Correu eleCtròNiC: [email protected]

web: http://www.iniciativa.cat

iMPressió: Rotimprès

diPòsit legAl: B-36406-1991

editA: Fundació Nous Horitzons (NIF: G-60193331)Treball no es responsabilitza necessàriamentde les opinions que expressen els articles signats


diada nacional

JoAN herrerA

Coordinador nacional d’ICV

Tenim un país dempeus. Una ciutadania dinà-mica i mobilitzada, socialment i nacional, que està d’acord, de forma molt majoritària, amb

el dret a decidir i que així ho va plasmar en les darre-res eleccions al Parlament.

Aquesta demanda és una oportunitat, perquè con-necta amb un estat d’ànim: la necessitat de canviar-ho tot: el sistema polític, les relacions amb l’Estat, amb Europa, i l’ordre social i econòmic. En poques parau-les: un nou procés constituent. Per això, el nostre lema aquest 11 de setembre és: “Volem decidir-ho tot”.

Guanyem el dret a decidir

El principal objectiu és guanyar el dret a decidir per conèixer la voluntat de la ciutadania de Catalunya. I aquest objectiu és imbatible des del punt de vista democràtic. A més, lluny de ser un mer tràmit, pot acabar sent un procés de debat social, serè i seriós, sobre com ens relacionem amb l’Estat i amb Europa, i també com ens relacionem amb nosaltres mateixos.

Crec que moltes persones amb sentiments identi-taris complexos, entre les qui m’hi compto, estan fent la següent reflexió: entre la situació actual, cada vegada més insuportable, i la independència, podem acabar optant per l’Estat propi o, fins i tot, per la independèn-cia. Fins i tot perquè potser aquest és l’únic camí per tenir una nova relació amb l’Estat que no sigui de sub-ordinació, sinó d’igual a igual, en el marc europeu.

Això és el que volem: assolir l’Estat propi, un Es-tat propi que pot establir un nou pacte federal o con-federal amb l’Estat en una lògica d’igualtat de relació i de pacte de sobiranies, o esdevenir plenament inde-pendent.

El que rebutgem de ple és l’statu quo actual, i el que volem és un Estat propi com a eina imprescindi-ble al servei de la transformació social, de la construc-ció d’un nou model econòmic ecològic i d’un Estat del benestar que mereixi aquest nom.

Com fer-ho possible

La forma és el fons. El conflicte amb l’Estat s’ha de plantejar més en termes democràtics que en termes de sobirania nacional. Que quedi clar a ulls de la societat catalana, espanyola i internacional, que si la consulta no es realitza és per manca de voluntat política del Go-vern de l’Estat, no per impossibilitat jurídica.

Per això no n’hi ha prou amb què Mas enviï una carta a Rajoy; cal portar el debat a les Corts Generals. Hi ha dues vies: la reforma de la Llei Orgànica regu-ladora dels referèndums per incloure aquesta modali-tat específica, o bé la delegació de la competència per a convocar un referèndum. Aquesta és la via que el Regne Unit ha utilitzat en el cas d’Escòcia.

I potser la millor de les maneres d’impulsar-les seria mitjançant una Iniciativa Legislativa Popular que posés en evidència la voluntat política de la ma-joria de la ciutadania de Catalunya per celebrar un re-ferèndum i que donés més força a la proposta.

Consulta sí o sí

Tanmateix, si la consulta tolerada per l’Estat no és possible, no crec que la sortida sigui ni la declaració unilateral d’independència ni unes eleccions plebis-citàries. Aquesta opció suposa la renúncia a celebrar una consulta, i a més, alguns intentarien que aca-béssim votant unes polítiques que tenen voluntat de mantenir tota la legislatura.

Què fer, doncs? Celebrar la consulta, sí o sí. El clam, com ho ha expressat l’ANC, és “Volem votar”. Per això cal forçar al màxim la legalitat, emprant la Llei catalana de consultes per via no referendària, convocant la consulta fins i tot si l’Estat s’hi oposa.

Es tracta d’una batalla cívica i democràtica en la que, possiblement, haurem de combinar l’ús de la le-galitat amb fórmules de desobediència civil, per por-tar la legalitat a l’extrem o anar més enllà, fins i tot, si és necessari. Es tracta de situar aquesta proposta en el marc de la tradició de les lluites en favor dels drets civils, i en la llarga lluita per la conquesta, l’ampliació i l’aprofundiment democràtic. No guanyem només el dret a decidir la relació amb Espanya: estem guanyant un dret democràtic col·lectiu.

Com a diputat, prefereixo ser sancionat per posar una urna perquè la gent hi voti, idea que ens uneix, que per una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) que ens pot dividir com a país.

Ara, i subratllo aquest “ara”, no es tracta de guanyar la independència; es tracta de guanyar la democràcia, com a pas imprescindible per donar-ne qualsevol altre.

Resum de la conferència pronunciada en motiu de la diada nacional.

Consulta, sí o sí

Es tracta d’una batalla cívica i democràtica, en la que possiblement haurem de combinar l’ús de la legalitat amb fórmules de desobediència civil.

Volem decidir-ho tot. Volem que la gent pugui decidir el model de societat i el sistema polític. I, per descomptat, les relacions amb l’Estat.

MArtA otero

Participant a la Via Catalana per la Independència

a Vilafranca del Penedès

1. Perquè estem en un carreró sense sortida i vull un país millor. Catalunya ha de ser escoltada. Crec que era important ser-hi present precisament perquè la dreta no monopolitzi les reivindicacions catalanis-tes i per aportar-hi la nostra visió social d’una Cata-lunya més lliure, però també més justa i humana. Si alguna cosa m’agrada d’ICV és el respecte per la pluralitat en aquesta qüestió.

MArtA gAbArdA

Participant a la cadena humana que encerclà

l’Hospital Josep Trueta de Girona

1. Perquè vaig creure important fer ressò que vull una Ca-talunya lliure, pero també justa i social. Ara mateix, amb l’actual situació de crisi a tots nivells, em costa imaginar una Catalunya independent, tot i que hi estic a favor. Per aquest motiu vaig creure en assistir (fermament) a l’encerclada de l’hospital Trueta (acte totalment comple-mentari i gens contrari a la Via Catalana, al meu parer).

2. Empoderant la ciutadania amb petits actes. Estem en un moment de total desconfiança cap a la figura del polític. És un bon moment per crear actes on es vegi que la sobirania del poble hi és.

3. Treballant al costat del poble amb transparència, amb coherència. Lluitant contra la corrupció i els co-rruptes. Sent valents i valentes.

1. Perquè vas decidir participar en aquest acte en particular?

2. Com seguir avançant per guanyar el dret a decidir?

3. I els drets socials?

3 actes,3 testimonis,3 preguntes

© ACN

5

diada nacionaltrebAll · núm 203 · octubre

JAuMe bosCh

Diputat d’ICV-EUiA al Parlament

La Diada Nacional d’enguany ha estat un èxit indub-table de mobilització. La Via Catalana ha aplegat centenars de milers de persones que s’han enllaçat

des del Pertús a Alcanar, amb extensions dins la Cata-lunya Nord i el País Valencià, i actes de solidaritat a les Illes. La unió de la reivindicació nacional i la social s’ha concretat en trams de la mateixa Via (a Barcelona, Giro-na, Badalona...) i a l’acció d’Encerclem la Caixa. Moltíssi-ma gent d’ICV, militants i votants, hi ha pres part activa i ha participat en ambdues mobilitzacions.

No ha estat cap sorpresa: la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010 ens va dir amb claredat que les nostres aspiracions d’autogovern no tenen ca-buda en el marc d’una interpretació centralista i fossi-litzada de la Constitució de 1978, que és com l’entenen PP i PSOE. La manifestació del juliol d’aquell any (“Som una nació. Nosaltres decidim”) va tenir conti-nuïtat durant la Diada Nacional del 2012 a Barcelona (“Catalunya, nou Estat d’Europa”) i en la d’enguany a la Via Catalana cap a la Independència. És evident que el centre de gravetat del catalanisme s’ha mogut: des de la reivindicació de l’Estatut a l’exigència d’un re-ferèndum d’autodeterminació i d’un Estat propi. Els partits i les persones que no ho entenen, o no volen entendre-ho, es veuen superats per una onada geganti-na que els passa pel damunt.

ICV, partit que aposta per la transformació de la societat i que propugna la mobilització social, no pot quedar al marge d’aquest moviment. Ni pot anar-se’n al cinema mentre la gent és al carrer, ni pot apel·lar a la majoria silenciosa, com fan sempre els polítics conservadors: Nixon als Estats Units als anys 60, Ar-tur Mas a Catalunya davant del Moviment dels Indig-nats, o ara el PP a Espanya davant la mobilització de la Diada. És evident que dins aquesta mobilització hi ha interessos diferents i contraposats, però no és menys cert que la part més activa de la societat hi és present, entre ells moltes persones progressistes i moltíssima gent jove. També hi havia interessos diferents i contra-posats quan el PSUC va propugnar el sí a la Constitu-ció del 1978 o, més recentment, quan ICV va defensar el sí a l’Estatut del 2006 al costat del PSC i de CiU. El tema de fons és que per a l’esquerra, quedar-se al marge d’aquesta mobilització massiva seria el suïcidi: plantar cara per l’hegemonia, per un país diferent del

que vol CiU, ho hem de fer en el marc del moviment sobiranista, no des de fora. I, al costat de molts mo-viments socials, hem d’aportar-hi els nostres valors i les nostres aspiracions de construir una Catalunya d’esquerres. Fora només queda la visió conservadora i antidemocràtica d’un PP i uns Ciutadans que ens ne-guen el dret a votar, i les restes d’un PSC superat per les circumstàncies i en procés de descomposició.

Tot això no implica haver de fer seguidisme de CiU i dels seus aliats d’ERC. ICV fa un plantejament diferent de l’avenç nacional: exigim que el centre de gravetat estigui en el Parlament (i no en el pacte CiU-ERC). Reclamem que la societat civil present al Pacte Nacional pel Dret a Decidir pugui exercir un paper pro-tagonista i no de simple lector de les cartes entre Mas i Rajoy. Volem que el Parlament defineixi les vies legals que cal enviar al Congrés de Diputats per poder cele-brar el referèndum, per tal d’omplir-nos de legitimitat i obligar les forces polítiques espanyoles a definir-se. Plantegem que sigui també el Parlament qui fixi la data i la pregunta o preguntes de la consulta. Apostem per un debat rigorós i respectuós en el que els mitjans públics de comunicació impulsin, des de la neutralitat, la informació i el contrast d’idees. I vetllarem perquè el procés no trenqui la cohesió social del nostre poble, avui posada en perill no per cap referèndum sinó per les retallades i l’atac a l’Estat de benestar.

ICV té molt a aportar al procés que viu Catalunya: en el marc dels drets nacionals, en la lluita contra les conseqüències de la crisi econòmica i per un altre mo-del de societat, i en l’exigència de posar fi a la corrupció que allunya a molta gent de les institucions democràti-ques. I aquesta aportació l’hem de fer sense comple-xos, sense ambigüitats i sense demanar permís o per-dó a ningú, i en tots tres àmbits de forma simultània. Una força política ha de ser present en tots els marcs que poden ajudar a transformar una realitat que no ens agrada. I més quan l’alternativa és mantenir l’statu quo actual, que és, segons la nostra darrera Assemblea Nacional, la única opció que ens neguem a acceptar.

ICV té molt a aportar al procés que viu Catalunya: en el marc dels drets nacionals, en la lluita contra les conseqüències de la crisieconòmica i per un altre model de societat.

Després de la Diada, continuar endavant

Plantar cara per l’hegemonia, per un país diferent del que vol CiU, ho hem de fer en el marc del moviment sobiranista, no des de fora.

2. Incorporant el màxim de suports, amb respecte a la pluralitat, liderat des del Parlament amb els ins-truments creats a aquest efecte (el Pacte Nacional i la Comissió parlamentària) que consensuï la via, el canal i el calendari de la consulta.

3. Drets nacionals i drets socials van de la mà, no té sentit plantejar-se un nou Estat que no planti cara a les desigualtats i al patiment de les famílies i in-fants; no vull un Estat propi de dretes. Per això pen-so que el paper d’ICV en aquest procés és puntal; cal remoure moltes consciències i generar més pensament crític entorn els efectes en la degradació dels serveis públics i la manca de cohesió social.

MireiA de rosselló

Participant en l’acció “Encerclem la Caixa”

a Barcelona

1. Perquè em sentia més còmode en aquest acte. Els Bancs (i la Caixa) són els responsables màxims de la crisi. Sense canviar les polítiques econòmiques, no es pot fer res. No vull una Catalunya en mans dels mateixos de sempre.

2. Amb paciència i fent les coses pas a pas, tot i que hi ha molta pressa. Hem de seguir dialogant i tro-bar la manera d’exercitar el dret a decidir, que ara més que mai és necessari.

3. Drets socials i nacionals no es poden separar. Hem de poder decidir sobre tot. Si segueixen fent la po-lítica actual, encara que fóssim independents no millorarien la vida de la gent. No acabarien ni amb la pobresa, ni amb l’atur.

© ACN

© ACN


fracking

Beneficis imaginaris, perjudicis realsEl fracking representa una nova operació especulativa de la indústria energètica plena de riscos per a la salut i el medi ambient. Analitzem què és, quina amenaça representa i què s’està fent per aturar-lo.

redACCió: Rosa Mateu

El fracking és la gran bombolla que presagia la propera i temuda crisi energètica, una crisi que estem a

temps de mitigar i d’evitar amb un canvi de model i la superació de l’actual sistema econòmic. La confrontació d’interessos es dirimeix entre unes grans corporacions transnacionals del lobby energètic que, en connivència amb els seus servents po-lítics, s’enfronten a una empoderada opo-sició ciutadana, mobilitzada localment, en un espai plural i a priori despolititzat. Un moviment no només format per ecologis-tes o conservacionistes, sinó per persones que, quan tenen la informació a la mà, es consciencien, planten cara i diuen “no”.

El fracking, a Europa, s’ha trobat amb les dificultats pròpies del terreny, mai millor dit, i d’una legislació me-diambiental més dura, de moment. Però s’ha d’estar alerta, perquè ningú no dub-ta que el mateix tarannà que ha caracte-ritzat les institucions europees i la ma-joria dels seus governs estatals, que han abandonat les persones davant la voraci-tat dels mercats i l’especulació finance-ra, actuïn de la mateixa forma davant la insistència de les grans multinacionals dels hidrocarburs.

És un primer èxit del moviment an-tifracking que el Govern anunciés que seguirà les recomanacions de l’informe encarregat a experts, que conclou que és una tècnica “poc recomanable”. Tanma-

teix, cal recordar que el Govern central és qui pot canviar la normativa. Cal seguir alerta i, de pas, aprofitar les onades de mobilització per denunciar altres pros-peccions, com les marines.

Davant d’aquest repte, tots els esfor-ços i les complicitats polítiques s’han de centrar a punxar la bombolla especulativa de la indústria energètica convencional. La lluita contra el fràcking es presenta com una oportunitat per exigir veritables polítiques de canvi de model energètic. Un repte difícil davant l’actual context de crisi econòmica, social i mediambien-tal, però no impossible. Només cal veure com plataformes locals han aconseguint que es declaressin moratòries o zones lliures de fracking en el seu territori.

eNtrevistA: Rosa Mateu

Com expliques que és el fracking, per a no entesos?

És el trencament de la roca mare amb aigua a pressió, amb explosius i més de 200 productes químics, amb el perill de contaminació d’aqüifers, del subsòl i de l’aire.

També comporta la creació d’una pis-cina d’evaporització, amb el risc de fugues, i l’evaporació crea una capa a l’atmosfera contaminada i perillosa per a la gent que

hi viu a prop. Una MAT, tala dárbres, cir-culació continuada de vehicles pesats... I en un país on els geòlegs diuen que no hi ha res a extreure, una bombolla especulativa d’hidrocarburs.

A RiudauraJunts us ha costat molt fer-vos escoltar?

Doncs no, el resultat ha estat posi-tiu, fruit de la quantitat i qualitat d’hores i hores de feina invertides en aquesta lluita. Aprofito per agrair a tot el poble de Riudaura, a tots aquells qui ens han donat suport, sense qui no haguéssim aconseguit tot el que tenim ja guanyat!

Com us defenseu dels qui us re-treuen que aturar el fracking és anar en contra del progrés i el crei-xement econòmic del territori?

Aquesta pregunta té ganxo!! Som tot un poble preocupat i convençut del que volem:

no volem que es faci servir aquesta tècni-ca, ni aquí ni enlloc; a més a més, tothom qui sínforma veu que aquesta tècnica no és rendible econòmicament... Creixement econòmic, de qui? Em fa gràcia; qui es po-den posar diners a la butxaca són les em-preses i l’Estat espanyol, que és qui dóna els permisos d’explotació. Si parlem dels llocs de treball, ens van deixar molt clar que serien zero.

Com valores que el Govern de la Generalitat hagi fet cas de l’informe dels experts? Creus que la mobilització ciutadana ho ha fet possible?

Valoro positivament que el Govern faci cas dels experts i també del poble, cosa que crec que hauria de ser sempre... La mobilització? Ja ho podeu veure vosaltres: un poble de 400 habitants al capdavant de la lluita contra el fracking.

redACCió: Aritz Cirbián

Aquesta passada primavera va passar sense fer gaire so-roll, eclipsada per les grans

estrenes comercials del moment malgrat atraure més de 100.000 espectadors, una pel·lícula de l’any passat que és una gran eina per a nosaltres i la nostra lluita contra el fracking.

Es tracta de Terra Promesa [Promised Land], coescrita per Matt Damon, que n’és també el protagonista, i dirigida per Gus Van Sant –director del biopic sobre Harvey Milk, entre d’altres–, amb qui ja van fer equip en l’aclamada L’indomable Will Hunting (1997).

Amb l’excusa dramàtica i d’intriga de seguir la peripècia de dos agents comercials amb la gens lloable habilitat de convèn-cer poble rere poble de vendre els drets d’extracció de carburants mitjançant la tècnica del fracking, podem conèixer el funcionament d’aquesta tècnica i el joc brut de les corporacions petrolieres per tirar-ho endavant. Ara que ja està dispo-nible en DVD i VOD, us convido a fer-vos amb una còpia i organitzar un passi al local de l’agrupació, per tenir un bon debat posterior sobre el fracking.

Promised Land, una pel·lícula sobre el fracking

“Qui sínforma veu que questa tècnica no és rendible econòmicament”.

“No volem que es faci serviraquesta tècnica, ni aquí ni enlloc”

Blanca GómezPresidenta de RiudauraJunts

Entrevistem a Blanca Gómez, la riudarenca presidenta de RidauraJunts Contra el Fracking. La Blanca és una lluitadora nata en l’àmbit privat i ho ha demostrat també en l’àmbit públic. Com a treballadora familiar i auxiliar de geriatria, reconvertida a social media manager, no hi ha cap dubte que la seva vocació és la cura de les persones i és natural la seva apassionada defensa de la salut i el benestar de la gent “d’arreu”, i se sent orgullosa de ser ciutadana activista de “poble petit”. Ens envia a la redacció uns versos del poema Democràcia i Urani, de Joan Oliver:

“No permeteu que furguin les entranyesde les nostres planures i muntanyes,tot envoltant-nos de mortals perills!Fora i ben lluny aquestes gents estranyes!Per la vida de tots! Pels nostres fills!”

Cartell promocional de la pel·lícula

Fracking

7trebAll · núm 203 · octubre

fracking

Beneficis imaginaris, perjudicis reals

El fracking sorgeix en aquest final de cicle civi-litzatori en què estem immersos en trobar-nos amb l’inevitable esgotament de recursos natu-

rals finits que fins ara el nostre sistema i estructura social utilitzava. El preu del gas i del petroli augmen-ten en intentar accedir a explotar jaciments fins ara descartats per la seva baixa rendibilitat. Ara bé, el frac-king genera una forta resistència social de les comu-nitats afectades, pels seus riscos ambientals i socials. A causa d’aquest fet, països com França han declarat prohibida la seva explotació.

Però, què és el fracking?

La fractura hidràulica o fracking consisteix a fer una perforació vertical fins a la capa de roca que es busca, normalment impermeable. La perforació es realitza amb una sèrie de barres perforades i roscades unes amb altres per arribar a la longitud desitjada. Quan s’arriba a la capa on es troba l’hidrocarbur, la perforació s’encamina de forma horitzontal, cosa ex-tremadament difícil degut al mínim espessor i variabi-litat de profunditats de la capa de roca.

Dins de la capa de lutites s’utilitzen explosius per pro-vocar petites fractures i s’injecten milers de tones d’aigua a molt alta pressió, barrejades amb sorra i additius químics, entre d’altres alguns carcinògens (com ara Naphthalene, Formaldehyde, Thiourea, Benzene).

Segons les indústries extractives que apliquen la tècnica del fracking, cada aspecte de la fractura hidràu-lica és monitoritzat i degudament controlat. Tanma-teix, hi ha nombrosos riscos inherents sobre el medi i fins i tot sobre la salut de les persones que habiten en zones properes als pous.

Aigua

La composició del fluid de fracturació consisteix majoritàriament en aigua i sorra (un 98%), i un 2% de productes químics que serveixen per aconseguir una distribució homogènia de l’agent d’apuntalament (la sorra), facilitar el retrocés del fluid, inhibir la co-rrosió, etc. Es tracta, aproximadament, de més de 600 compostos (segons la United States House of Repre-sentatives. Committee on Energy and Comerce, April 2011), alguns dels quals presenten un nivell de risc so-bre la salut molt perillós (segons la National Fire Pro-tection Associaction).

També és important ressaltar el gran consum d’aigua que implica la utilització de la tècnica del frac-king. Només per a la fase de fractura es necessiten com

a mínim uns 20.000 m3 d’aigua (aproximadament, 12 piscines olímpiques!) per a cada injecció d’aigua. Les necessitats d’aigua de les operacions de fractura entra-rien en conflicte amb el subministrament per a la de-manda local i podria tenir nefastes conseqüències per a la vida aquàtica, la pesca, les indústries o les explota-cions agrícoles i ramaderes de la zona afectada.

Un altre aspecte a tenir en compte és la possible contaminació de les aigües subterrànies o superficials, tant pels compostos químics utilitzats en el procés de fracturació com pels compostos provinents del subsòl que conté el fluid residual generat i el mateix gas extret.

Cicatriu en el paisatge

L’impacte en el territori, ben mirat, potser és el major problema que planteja l’explotació a Catalun-ya, ja que és necessari perforar un gran nombre de pous, amb el que això comporta de major nombre d’emplaçaments, infraestructures i trànsit associat (transport de maquinària, transport d’aigua, etc.).

Cada emplaçament pot ocupar 1,5 hectàrees, aproxi-madament. Quan es perfora un reservori convencional, en què no cal fer cap operació de fracking, n’hi ha prou amb disposar d’1 hectàrea, o fins i tot menys.

Tensions i contradiccions

Alguns apunten que el gas natural se situa com una font d’energia de transició cap a un model energètic baix en carboni. Però amb inversions adequades i si s’impulsa una nova cultura energètica basada en l’estalvi, les renovables i l’eficiència i la sobirania energètica, els experts apunten que el gas no serà necessari.

Un dels aspectes claus és si aquests hidrocar-burs tenen una bona Taxa de Retorn Energètic (TRE) superior a 10 perquè la cosa surti rendible econòmi-cament. No hi ha hagut cap civilització en la història que s’hagi mantingut amb TRE inferiors a 10. Tot i no haver-hi cap estudi que avaluï seriosament quina és la TRE del gas d’esquist, suposem que ha de ser força baix, atesos els costos de producció a boca de pou als

EUA: entre 2,25 i 9 dòlars per cada mil peus cúbics; això és, unes 8 vegades més car que la dels pous con-vencionals a Rússia. Tenint en compte que la TRE del gas rus se situa al voltant de 20, podem estimar que el gas d’esquist ha d’estar entre 2 i 3, i fins i tot hi ha qui planteja que pot ser inferior a 1.

Així mateix, la creació de llocs de treball, segons l’economista francès Thomas Porcher, que ha estudiat l’efecte del fracking en l’economia dels Estats Units, demostra que és una altra bombolla especulativa, amb una forta dosi de capital fictici basat en estudis poc creï-bles i expectatives inflades sobre les reserves disponi-bles. Malgrat es repeteix que es reactivarà l’economia i es crearan llocs de treball, la realitat és que les dades són demolidores: 600.000 llocs de treball per 500.000 pous. Poc més d’un lloc de treball per pou.

El dret a un medi ambient sa

El dret de les persones a un medi ambient sa està reconegut per l’ONU. Addicionalment, i trencant la visió antropocèntrica dels drets, la natura és subjecte de drets, facultant l’exigibilitat dels mateixos a qualse-vol persona, comunitat, poble o nacionalitat. Un dels drets de la natura és l’aplicació de mesures de precau-ció i restricció per a les activitats que puguin conduir a l’extinció d’espècies, la destrucció d’ecosistemes o l’alteració permanent de cicles naturals. Aquesta és l’amenaça que suposa la fractura hidràulica, agreujada pel fet que algunes concessions podrien trobar-se dins d’espais de la Xarxa Natura 2000.

La noció de desenvolupament que hi ha en el fons d’aquestes polítiques atribueix el benestar de les per-sones exclusivament al creixement econòmic, el qual se suposa només és possible aconseguir sotmetent-se a les relacions de mercat, on tot esdevé mercaderia i, per tant, tot té un preu .

Per contra, el dret humà al desenvolupament s’ha de definir com un procés global i no només econòmic; un desenvolupament cultural, social, etc. La Declaració del Dret al Desenvolupament de Nacions Unides, esta-bleix condicions preexistents per a la vigència d’aquest dret, com l’autodeterminació dels pobles, la sobirania sobre les riqueses, la participació social i la vigència dels drets civils i polítics, així com dels econòmics, so-cials i culturals. A més, aquest instrument planteja que els Estats han de realitzar els seus drets i deures de ma-nera que promoguin un nou ordre econòmic interna-cional basat en la igualtat sobirana, la interdependència i la cooperació entre els Estats.

El fracking representa una nova operació especulativa de la indústria energètica plena de riscos per a la salut i el medi ambient. Analitzem què és, quina amenaça representa i què s’està fent per aturar-lo.

Promet ser una font d’energia baixa en CO2, propera i que genera ocupació. La realitat ens la descobreixen els autors d’aquest article: contaminació, impacte territorial i un model insostenible.

Punxem la bombolla del fracking

lloreNç PlANAguMà

Geóleg (CST i Alba Sud)

CArles seiJó

Enginyer Industrial


catalunya

eNriC oltrA

Àmbit d’economia d’ICV

El Govern actual de la Generali-tat (CiU), amb el suport parla-mentari d’ERC, ha prorrogat els

pressupostos de l’any passat (2012) per a enguany per raons que no tenen el més mínim suport jurídic, ocultant així els comptes i el que representen, no solament al Parlament, sinó a la ciutadania de Catalunya.

Una pròrroga pressupostària no és una mesura banal; té conseqüències importants per a la gestió de la totalitat dels serveis públics, per als ciutadans que en són usuaris i per a la política econòmica general del país.

En un moment tan delicat econòmi-cament i socialment, aquestes conse-qüències es fan encara més punyents.

Una pròrroga exclou els projectes i el finançament que no consten en el pressupost anterior i frena les inver-sions en desenvolupament. Prorrogar un pressupost és introduir un fre a la política inversora i al reequilibri terri-torial que això comporta. La ciutadania pot, simplement tot passejant, compro-var les obres aturades o les que, ja pre-vistes, no s’han iniciat. La més evident és la línia 9 del metro de Barcelona.

Però l’activitat corrent, com les aportacions per a l’educació o per a la sanitat, també es veuen fortament limitades, sense poder-se adaptar a l’increment d’alumnes, per exemple. Igualment, afecta els contractes amb les empreses que aporten serveis a

la Generalitat, ja que impedeix modificar els crèdits aprovats

més d’un any abans.

El pes de l’activitat econòmica del govern de la Generalitat en la vida so-cial i econòmica és enormement im-portant, per l’ocupació que genera, els serveis que presta, els incentius inversors que provoca... eixos bàsics de l’economia d’un país. Els pressu-postos fan d’orientadors de l’evolució econòmica, estructuren el territori, augmenten la productivitat social, afa-voreixen la millora de les condicions de vida. Tot això està contingut anual-ment en els pressupostos, malgrat que sota xifres i conceptes que resul-ten complexos de comprendre per a la majoria de ciutadans.

El que tenim al davant, en definiti-va, és purament una retallada de fons que no apareixerà en el debat polític (al Parlament), ni entre la ciutadania, atès que les xifres no es faran públiques. Cal afegir que la pròrroga pressupos-tària també comporta que el Govern pugui introduir modificacions als crè-dits prorrogats, reduint o augmentant les partides que puguin ser del seu in-terès exclusiu. És a dir, que la pròrroga no és solament ocultació de les dades, sinó ocultació dels canvis.

De fet, la pròrroga pressupostària hauria de ser purament circums-tancial i per causes majors. No té cap mena de sentit una pròrroga que contempli la totalitat de l’exercici.

La manca d’aprovació dels pressupos-tos per falta de majoria suficient, com-porta inevitablement la convocatòria d’eleccions per tal d’obtenir una majoria suficient per aprovar un nou projecte.

Tal vegada aquest és el motiu ocult d’aquesta sorprenent mesura, més pròpia de països immadurs democràti-cament. Els pressupostos no són una Llei qualsevol; són l’eix de l’activitat pública i determinen la possibilitat de governar o no. L’exclusió de la tramita-ció parlamentària no està a l’albir del govern de torn. És indefugible la seva presentació, tramitació i aprovació per a governar. L’alternativa és la dimissió del govern, la formació d’una majoria alternativa o la convocatòria d’eleccions anticipades.

CiU i la majoria que li dóna suport oculten la política que els pressupostos representen, al Parlament i a la ciutadania de Catalunya.

Pressupostos ocults o prorrogats?

El que tenim al davant, simplificant, és purament una retallada de fons que no apareixerà en el debat polític (al Parlament), ni entre la ciutadania.

oCtAvi Julià

Xarxa de sindicalistes amb ICV

El fet que no s’hagin aprovat els pressupostos no significa que les retallades s’hagin aturat. Ben al contrari, s’intensifiquen. Estem assistint,

amb l’excusa de la crisi, a l’intent més potent d’afeblir el sistema públic de salut. Amb l’excusa de la RAT (Reorganització Assistencial Territorial) s’està tras-lladant l’activitat d’hospitals i Centres d’Atenció Pri-mària cap a l’empresa privada.

Recordem el CAP de l’Escala, que es va posar a concurs i el van adjudicar a Eulen (una empresa pri-vada, originàriament dedicada als serveis de neteja i seguretat, i que ara es dedica a tot). Un cas simi-lar l’hem vist amb l’Hospital de Viladecans (ICS). El CatSalut havia previst traslladar bona part de la seva activitat a l’Hospital de Sant Boi. En ambdós casos, només la pressió popular va aconseguir frenar-ho.

En el cas de l’Hospital Clínic, la retallada del 4’6% en el pressupost i la nova reordenació territorial comporta la reducció de 75 llits, reducció de primeres visites a d’altres hospitals i la no acceptació de nous pacients de fora de Barcelona. Part de l’activitat que fins ara s’havia fet a l’Hospital Clínic es derivarà a l’Hospital del Sagrat Cor, concretament una part de Medicina Interna, Pneumologia, Aparell Digestiu, Ci-rurgia Vascular, Cirurgia General i Cirurgia de Trau-matologia.

Actualment, el Sagrat Cor no és una mutualitat, com ho havia estat fins fa uns anys, sinó que pertany a la multinacional IDC Salut, que en realitat és Capio. Què és Capio? Capio és una empresa privada que gestiona hospitals, i que té com a finalitat l’obtenció de beneficis.

CiU, des del Departament de Salut, ha impulsat aquest desplaçament de l’activitat pública a l’empresa privada. Sota una pretesa eficàcia i millora de la gestió, justifiquen allò evident: que fan de la salut un negoci.

L’opacitat del Departament de Salut no és nova, ha estat una constant en diferents governs. La sociover-gència ha funcionat com un sindicat d’interessos i ha impulsat els processos d’externalització. En no explicar en què consisteix la RAT, evidencia plans de privatitza-ció que s’estan aplicant com a fets consumats.

Fins ara, els treballadors i les treballadores de la Sanitat Pública hem aguantat i combatut les retalla-des, però hi ha una cosa que tenim clara: la sanitat pública és de tots i totes, i per tant la seva defensa també és de tota la societat. Dissortadament, les for-ces polítiques d’esquerres, llevat d’ICV, han estat for-ça absents.

L’excusa del Departament de Salut de la Gene-ralitat per justificar les retallades és la crisi i la si-tuació precària de les seves finances. Ningú no nega que la situació financera de la Generalitat és do-lenta; però hi ha altres maneres de fer les coses. Si tinguéssim una política fiscal diferent, no viuríem situacions tan angoixants, per als pacients i per als professionals.

El Govern de la Generalitat, amb l’excusa de la crisi, no té un altre objectiu que el canvi del model ac-tual sanitari, reconegut com un dels millors d’Europa i del món.

Finalment, vull remarcar i fer un reconeixement als professionals, que malgrat tot segueixen atenent els malats amb la mateixa dedicació i professionalitat que abans de les retallades.

La salut és un dret, no un negoci

La sociovergència ha funcionat com un sindicat d’interessos i ha impulsat els processos d’externalització.

© ACN


congrés i local

El balanç de la Reforma Laboral és desastrós. En un any, 600.000aturats més i 800.000 ocupats menys. Els salaris han continuat la seva caiguda, mentre els beneficis empresarials creixien.

Fracassos i èxitsde la Reforma Laboral

JoAN CosCubielA

Diputat d’ICV-EUiA al Congrés

Quan han passat 18 mesos de l’entrada en vi-gor de la Reforma Laboral de PP- CiU, el ba-lanç confirma el que ICV i el grup Izquierda

Plural, amb les organitzacions sindicals, vàrem de-nunciar.

Si atenem l’objectiu declarat pel Govern, el ba-lanç de la Reforma Laboral és desastrós. En un any, 600.000 aturats més i 800.000 ocupats menys. La temporalitat es manté elevada i, si baixa uns punts, és més per destrucció de contractes temporals que per augment dels indefinits.

El llistat de les noves vies de precarietat ober-tes per la Reforma Laboral és llarguíssim. És el cas dels contractes d’emprenedors, molts dels quals es rescindeixen en apropar-se el període de prova d’un any. Així mateix, la contrareforma ha incentivat la reducció unilateral per l’empresa de la jornada de temps complet a temps parcial i, en paral·lel, la pro-liferació d’hores extraordinàries no declarades.

En contra del que afirmen PP i CiU, les mol-tes formes de desregular –ells li’n diuen “flexibi-litzar”– les condicions de treball no han evitat l’ús dels acomiadaments. La raó és obvia: les empreses, asfixiades per la caiguda de la demanda interna i per la manca de finançament, han imposat unilate-ralment modificacions en les condicions de treball i al mateix temps han utilitzat uns mecanismes d’acomiadament més fàcils i més barats.

Aquests resultats catastròfics de la Reforma en termes d’ocupació eren previsibles, perquè els pro-blemes de l’atur no tenen el seu origen en el que ano-menen rigidesa o excés de protecció dels treballadors, sinó en un teixit productiu feble, molt castigat per l’explosió de la bombolla especulativa i la manca de crèdit per a les empreses, especialment les PIMES i els autònoms.

Malauradament, s’ha confirmat que els objectius de la Reforma no eren els declarats, sinó uns altres que PP i CiU han mantingut ocults: provocar una re-ducció dràstica de salaris com a principal estratègia de recuperació de beneficis empresarials i de desapa-lancament de l’economia espanyola. Els salaris han continuat la seva caiguda i han passat de representar el 54% de la renda nacional el 2008 al 49% el 2012, mentre els beneficis empresarials creixien un 7,1%. Davant el tancament del crèdit dels bancs, les em-preses s’han servit dels 65.000 milions d’euros no pagats en salaris com a recurs per reduir el seu en-deutament.

Però PP i CiU no s’han acontentat en el curt ter-mini amb l’abaixada de salaris, sinó que han aprofi-tat la crisi per imposar una contrareforma del model de relacions laborals: despenjament en l’aplicació del conveni, deteriorament de la negociació col·lectiva sectorial i la fi de la ultraactivitat pretenen donar un cop a la negociació col·lectiva. En el fons, es tracta d’impedir als treballadors organitzats poder disputar el repartiment en les plusvàlues produïdes pel treball.

Davant d’aquesta realitat, la batalla sindical políti-ca contra la Reforma ha estat important i tenim inten-ció de continuar-la. Des de la perspectiva parlamen-tària, ens disposem a presentar un seguit d’iniciatives per provocar canvis legals en temes sagnants, com els contractes a temps parcial, la tutela judicial i altres. Es tracta de demostrar que sí tenim alternatives i també d’anar preparant el terreny per si poguéssim provo-car un canvi de majories. El PSOE s’ha compromès a derogar la Reforma Laboral del PP, però no ha dit en quin sentit. I els precedents de la Reforma Laboral de Zapatero no donen gaires garanties. És per això que volem que les nostres propostes alternatives serveixin també per traçar un camí de futur, amb compromi-sos de present.

Els salaris han passat de representar el 54% de la renda nacional el 2008 al 49% al 2012, mentre els beneficis empresarials creixien un 7,1%.

lluís MoreNo

Secretari d’Organització

i Coordinació Municipal d’ICV

La intensitat de la crisi està justificant moltes actuacions que en altres moments haurien estat molt discutides. Usant les restriccions

financeres com a argument, es privatitzen serveis públics, es modifiquen les condicions dels em-pleats públics i es debiliten les institucions demo-cràtiques. Entre elles, es troben especialment ame-naçats els ajuntaments.

Tenim davant dos projectes de llei, el de “racio-nalització i sostenibilitat de l’administració local” (del Govern de l’Estat) i el de “governs locals” (del Govern de la Generalitat), ambdós fonamentats en la Llei d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat finan-cera. Ambdós són un atac a la capacitat dels ajun-taments d’influir i actuar en benefici dels ciutadans i les ciutadanes. Aquestes dues lleis volen convertir els governs locals en administracions perifèriques, sotmeses a un tutelatge jeràrquic i invasiu de les diputacions i el Govern de l’Estat, d’una part, i dels consells comarcals i la Generalitat, de l’altra.

Des dels ajuntaments hem estat capaços d’afrontar com ningú els grans reptes i canvis cul-turals de finals del segle XX i principis del XXI: els fenòmens migratoris, els nous models familiars, la dependència, l’envelliment de la població, el des-envolupament sostenible o el canvi climàtic. I ara som el primer dic de contenció contra la crisi i el principal espai de resistència, de dignitat, de defen-sa dels drets de la ciutadania i els principals espais generadors d’alternatives socials i econòmiques. I tot això s’ha fet i es fa tot i ser la institució més fe-ble i amb menys recursos.

Els nostres ajuntaments han reivindicat i han exercit la voluntat de fer política i d’incidir intencio-nalment en el present i en el futur de la nostra co-munitat. Precisament, és això el que avui està sota sospita. Molts dels responsables de l’Estat espanyol i de Catalunya participen o s’han deixat portar per la demagògia populista, que fa considerar que sen-se la política i sense els polítics, els ajuntaments funcionaran millor, i seran més eficaços i accepta-ran acríticament tots els processos de recentralitza-ció i el desmantellament de serveis.

Tenim al davant dues reformes locals regres-sives però amb un mateix origen: la dreta neolibe-ral, representada a Madrid pel PP i a la plaça Sant Jaume per CiU. Ambdues traspuen la mateixa desconfiança, amenaces i superioritat moral cap al món local i una desolació política i jurídica sense precedents, que en cap cas podrà dignificar i dotar la condició d’estructura d’Estat que mereixen els governs locals.

La deriva centralitzadora i autoritària del PP no ens sorprén, però el joc permanent i de seguidis-me de CiU ens preocupa i molt. Aprofiten una re-forma local (per cert, sense complir amb l’Estatut, que obliga a presentar una reforma financera) per modificar les estructures territorials i de governs de segon nivell, i de retruc l’organització comarcal.

Estem convençuts que el món local necessita canvis, però no més renúncies i més passos enrere. Necessitem canviar disfuncions i dimensionar polí-tiques públiques, innovar per transformar, però des d’una concepció que parteixi del reconeixement de l’autonomia local, del valor dels serveis públics i de la idea que tot canvi exigeix implicació i projecte compartit des de baix.

Ajuntaments: tancats per reformes

© ACN


40 anys d’Allende

eNtrevistA: Júlia Brosa

Quina vessant d’Allende descobriran els lec-tors amb Allende. La biografia?

És la biografia total d’Allende en el sentit polí-tic, amb pinzellades de la seva personalitat huma-na, amb testimonis dels seus familiars i amics i on veiem, per exemple, la importància del seu avi en la seva vida, o com es forja com a dirigent polític. És un llibre bastant complex per conèixer Allende que inclou 35 documents inèdits fins al moment, com el discurs per la mort d’Stalin o el discurs del tot cínic del president Nixon durant la presentació de les cartes credencials del nou ambaixador de Xile, Orlando Letelier.

Quina novetat va aportar Allende en l’espai polític i ideològic de l’esquerra en el seu mo-ment?

Va ser la primera vegada que l’esquerra mar-xista va aconseguir conquerir el govern d’un país a través d’unes eleccions democràtiques. Per això, la via xilena del socialisme va captar l’atenció de tanta gent al món, principalment a Europa Occi-dental. Va ser innovador, perquè feia només dos anys la Primavera de Praga havia estat aixafada i la victòria d’Allende i de la Unitat Popular va sig-nificar donar aire de nou a l’opció de l’esquerra marxista, que plantejava una via democràtica al socialisme. A Amèrica Llatina també va ser im-portant perquè va conviure amb la revolució cu-bana.

Quines de les seves polítiques o reformes destacaria?

La reforma agrària, que va acabar amb els lati-fundis que venien de la colònia espanyola; la nacio-nalització del coure, per retornar al poble la gran riquesa del país, i la nacionalització d’una editorial privada, Quimantú, que va permetre que per pri-mera vegada el llibre no fos un producte de luxe. També destacaria les polítiques socials en educació i sanitat. N’hi ha una de molt emblemàtica: el re-partiment diari de mig litre de llet a les escoles per a tots els nens.

Quins errors creu que es van cometre durant el seu mandat?

Com a dirigent, crec que ell es va poder equi-vocar en no entendre que aquest exemple de l’esquerra a Xile, amb un programa socialista re-volucionari en un marc democràtic, era perillosís-sim per als interessos estratègics dels EUA. Es va equivocar en pensar que les forces armades xilenes eren democràtiques, constitucionalistes i patriòti-ques, quan tenien una gran dependència dels EUA en matèria ideològica, logística i econòmica. Això el va portar a subestimar el risc d’un cop d’Estat militar que com el que es va acabar produint.

Creu que s’ha fet la feina que s’havia de fer en la recuperació de la memòria democràtica a Xile? I a Espanya?

S’ha avançat força, i és mèrit de les forces d’esquerres, que mai no van renunciar a exigir veritat i justícia. Hi ha un museu impressionant, molts llocs públics de la memòria a Xile; i la deten-ció de Pinochet a Londres va permetre a l’any 98 que la impunitat hagués estat esmenada parcial-ment. Avui hi ha desenes de repressors de la dic-tadura a la presó i centenars que han estat jutjats. Per descomptat, si ho compares amb el que passa a Espanya, Xile ha sabut ajustar millor els comptes amb el seu passat. La impunitat s’ha esquerdat i, tot i que encara avui la dreta xilena justifica el cop d’Estat, ja no són capaços de negar els crims de la dictadura de Pinochet.

Què representa la figura d’Allende avui?És una icona universal de la noblesa de l’ésser

humà. Representa uns valors que compartim mol-tes persones: la democràcia, el socialisme, la justí-cia social, el compromís amb les classes populars, l’aspiració irrenunciable a transformar el capitalis-me per com s’ha demostrat un sistema profunda-ment injust com l’estem patint. La seva mort al pa-lau de la Moneda l’11-S l’han convertit en una icona universal, i per això l’11 de setembre hi ha hagut i hi està havent actes arreu del món per recordar Allen-de i la Unitat Popular.

Què hauríem d’aprendre d’Allende avui?La coherència amb uns principis polítics i

no dogmàtics; l’aspiració que aquesta societat que ens ha tocat viure, amb més injustícia social i amb un retrocés brutal de l’Estat del benestar, es pot reformar per vies democràtiques. Hauríem d’aprendre del que va fer Allende en el seu mo-ment: unir el conjunt de forces que representen els interessos del poble, més enllà dels límits de la socialdemocràcia, per rescatar la utopia del so-cialisme al segle XXI.

Mario AmorósHistoriador i periodista

Mario Amorós és llicenciat en Periodisme per la Universitat Complutense de Madrid i llicenciat i doctor en Història, especialitat Amèrica, per la Universitat de Barcelona. Es va atrapar amb la Història de Xile amb 20 anys i això l’ha portat a escriure fins a 7 llibres sobre aquest país. D’Allende. La biografia (Edicions B), diuen que “és el millor que s’ha escrit d’Allende en molt de temps”. El llibre arrenca amb una afirmació provocadora: és un gran desconegut. Parlem amb Amorós una mica de tot: del llibre, de Xile, d’Allende i del que va representar el president que va morir l’11 de setembre d’ara fa 40 anys durant el cop d’Estat de Pinochet.

“L’esquerra ha d’aprendre d’Allendecom va unir el conjunt de forcesque representen els interessos del poble”

“Xile ha sabut ajustar els comptes amb el seu passat millor que Espanya.”

“Un programa socialista revolucionari en un marc democràtic era perillosíssim per als interessos estratègics dels EUA.”

“Allende és una icona universal de la noblesa de l’ésser humà.”

Imatge de la portada del llibre


internacional

Síria es dessagna després de tres anys d’una guerra que no sembla tenir fi. Avui ens trobem davant d’una situació dramàtica, amb milions de morts i desplaçats, en un conflicte enquistat i que sembla haver entrat en un carreró sense sortida.

Síria, en mans dels interessos regionals

erNest urtAsuN

Diplomàtic i economista. Membre d’ICV

Siguem clars: la responsabilitat primera del dra-ma sirià és del seu dictador i el seu règim, que després de dècades de repressió i tortura a tra-

vés dels temibles aparells repressors de l’Estat, va fer esclatar una revolta carregada de raons i impulsada per les esperances democratitzadores de la Primavera Àrab. No obstant això, i com han pogut constatar els observadors de les Nacions Unides, els crims contra la humanitat avui s’han generalitzat a banda i banda del conflicte, i han tingut com a darrer episodi la utilitza-ció d’armes químiques contra innocents, utilització ja acreditada pels observadors de Nacions Unides.

Davant d’aquesta situació, l’actuació de les po-tències influents a la zona ha estat menyspreable. Lluny d’afavorir una sortida dialogada del conflic-te que permetés avançar cap a la democratització del país, Estats Units, Rússia i l’Iran s’han dedicat a incendiar el conflicte, més preocupats pel seu l’impacte geoestratègic i els seus propis interessos regionals que per impedir el patiment i les matances.

El darrer capítol d’aquesta tragèdia ha estat l’amenaça d’acció militar dels Estats Units, aturada pel rebuig majoritari de l’opinió pública i els parlaments.

Amb tot, l’actuació dels Estats Units en l’afer ha es-tat profundament erràtica: després de fer un ridícul es-trepitós durant el cop d’Estat a Egipte, els EUA mostren feblesa i posen en evidència el que cada cop sembla més clar: la pax americana troba cada cop més dificultats ope-ratives i el món s’encamina cap a una situació multipo-lar on cada cop serà més difícil que Occident imposi la seva voluntat manumilitari.

En les darreres setmanes sembla que les converses per reactivar Ginebra II es reprendran i això és una bona notícia. No obstant això, l’esquerra haurà d’estar vigilant perquè d’aquest diàleg no en surti la pitjor de les solucions: un acord que preservés els interessos regionals de les po-tències (la seguretat d’Israel per a uns, la presència a la zona per a altres) sense que s’avancés cap a la democratit-zació siriana, segrestant així la sobirania i la llibertat dels si-rians en pro d’altres interessos. I sense que els criminals de guerra quedin a disposició de la Cort Penal Internacional.

Finalment, cal destacar el nul paper de la Unió Europea en tota aquesta crisi. Més enllà de les pul-sions bel·licistes del govern francès, la UE ha estat la gran desapareguda. I davant de la irresponsabilitat dels altres, se l’ha trobat a faltar.

Aquest capítol ens obliga un cop més a reclamar un reforçament de les estructures de política exterior comunitàries, donant un major pes al Parlament Eu-ropeu en el seu disseny i execució. El món multipolar a què ens encaminem requereix una política exte-rior europea independitzada dels paràmetres nord-americans i que sigui capaç d’emergir amb força en defensa de la pau, els drets humans i un sistema de seguretat col·lectiva just.

eduArd soler

Coordinador de Recerca,

CIDOB

El dia 30 de juny un gran nom-bre d’egipcis va prendre el ca-rrer per dir que estaven farts

del (des)govern de Mohamed Morsi, el candidat dels Germans Musul-mans que havia guanyat les eleccions un any abans. Les manifestacions havien estat convocades per Tama-rod (“rebel·lió” en àrab), però qui va agafar el timó a partir de llavors va ser l’exèrcit. Va donar un ultimàtum de 48 hores a Morsi per deixar el po-der i, com aquest no va accedir a les seves pressions, va detenir-lo, va sus-pendre la Constitució i va encarregar a Adly Mansour, president del Tribunal Constitucional, la formació d’un go-vern civil de transició.

La forma en què es van succeir els fets va generar una gran polèmica so-bre si el que havia succeït era un cop d’Estat i, si ho era, si un cop d’Estat podia acabar conduint a un sistema democràtic. Mentre que alguns par-laven de segona revolució, per altres

s’havia fet marxa enrere, tornant a la casella de sortida o fins i tot retornant a les pràctiques de l’antic règim. En aquest sentit, la repressió sagnant de les manifestacions dels simpatitzants dels Germans Musulmans, el tanca-ment de canals de televisió afins als islamistes o l’extorsió cap als refugiats sirians està donant la raó als més pes-simistes.

Aquests dies s’ha parlat molt del xoc de legitimitats. La legitimitat de les urnes contra la legitimitat dels ca-rrers. Certament, el govern de Moha-med Morsi va malinterpretar la seva ajustada victòria a les eleccions de 2012 com un xec en blanc. Va gover-nar de forma autoritària i sense aten-dre les pors i inquietuds dels qui no pensaven com ell. El problema és que l’exèrcit i aquells qui han donat suport al cop del 3 de juliol estan cometent ara el mateix error.

Els egipcis s’enfronten a un dile-ma clàssic: eradicació o reconciliació. ¿És possible esborrar políticament i socialment un grup com els Germans Musulmans, amb quasi cent anys d’història, amb milions de membres i que va guanyar les eleccions? ¿Encara és possible integrar-los políticament, que concorrin en unes properes elec-cions, mentre els seus líders estan detinguts, els seus mitjans de comu-nicació tancats, les seves propietats confiscades i els seus militants perse-guits? I si no poden participar-hi, qui ocuparà el buit que deixin? Si els is-lamistes no poden accedir al poder a través de les urnes, optaran per altres vies? ¿Encara hi ha marge per a la re-conciliació entre els egipcis o la socie-tat està definitivament trencada?

Egipte s’hi juga molt amb les deci-sions que prenguin els seus líders en els propers mesos. El país està en una si-tuació delicada: la societat està fractura-da, l’economia té unes bases molt febles i l’entorn regional és inflamable. Egipte no és un país qualsevol. Amb vuitanta milions d’habitants, a cavall entre el Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà i havent liderat en el passat els grans moviments de canvi al món àrab, tot el que suc-ceeixi als carrers del Caire, d’Alexandria, de Suez, tindrà repercussions més enllà de les seves fronteres.

Egipte se la juga

Manifestació a la plaça Tahrir del Caire / © ACN

Els Estats Units, Rússia i l’Iran s’han dedicat a incendiar el conflicte, més preocupats pel seu l’impacte geoestratègic i els seus propis interessos regionals que per impedir el patiment i les matances.

La UE ha estat la gran desapareguda. I davant de la irresponsabilitat dels altres, se l’ha trobat a faltar.

Concentració a Barcelona contra la intervenció militar

12

eNtrevistA: Marta Ribas

Quines polítiques econòmiques caldria aplicar ara, d’immediat, per sortir bé d’aquesta crisi?

La resposta ha de ser en dues dimensions: una és descavalcar el capitalisme i canviar a un sistema nou. Però, des d’un punt de vista pràctic, ara cal resoldre dos grans problemes que afecten la gent: la desocupació i la manca de protecció per part de l’Estat del benestar.

Com aconseguir-ho? Per a l’ocupació calen me-sures de repartiment del treball, com les que va apli-car França fa deu anys; aplicar de veritat la Llei de Dependència, que permet donar dignitat i genera ocupació, i afavorir la generació de cooperatives.

I per garantir la protecció social per part de l’Estat?

Calen diners, i de diners n’hi ha si s’ingressa prou, o si es gasta bé.

Un exemple: ara ens diuen que abaixaran les pensions perquè no hi ha diners per pagar-les. Si fóssim capaços de recaptar els 90 mil milions anuals de frau fiscal, tenint en compte que el paga-ment de pensions a Espanya suposa 115 mil milions d’euros, podríem pagar-les tranquil·lament, i fins i tot apujar-les!

I l’altra cara de la moneda és gastar menys, però no en protecció social, sinó en inversions com l’AVE o aeroports que no s’utilitzen, i sobretot en despesa militar. Que estiguem gastant de l’ordre dels 52 mi-lions d’euros diaris en despesa militar és absurd. I l’altra despesa innecessària és el rescat bancari. Els bancs no s’han de rescatar: s’han de deixar caure, i els banquers han de ser jutjats immediatament. Però en els darrers 5 anys, a Espanya ens hem gastat 250 mil milions d’euros en rescats. Això és comple-tament inacceptable.

Està clar que les polítiques econòmiques ac-tuals no van per aquí, i això alimenta el dubte de la ciutadania sobre si els governs tenen marge de maniobra.

Per a mi, una solució pot ser el que ha dit el senyor Almunia sobre que si Catalunya és inde-pendent sortirem de la Unió Europea... Tant de bo! Així potser podríem tenir polítiques econòmiques diferents. I que consti que en la meva joventut vaig ser un fervent defensor de la Unió Europea.

Però ara me’n penedeixo, perquè és un absolut de-sastre. A les empreses potser no, però a la ciutada-nia ens aniria de conya.

El que està aconseguint una creixent mobilit-zació és la causa independentista. Creus que hi haurà consulta?

No n’hi haurà. Tinc la impressió que el sen-yor Mas hi creu, però el seu partit no. És un partit d’ordre, un partit de dretes, i mai no es llançarà a fer cap desobediència. Des de Madrid no ens ho perme-tran, i des d’aquí no es plantaran.

I a la independència de Catalunya, s’hi arri-barà?

Tal i com estan avui les coses, crec que és una il·lusió que serveix per despistar a la població, molt afectada per la crisi; de moment, una il·lusió poc realista.

Independència sí, però per una Catalunya molt diferent. Si tot aquest canvi només comporta que en lloc de la Ñ tinguem la NY, anirem molt malament. Ara, si la independència comporta coses com poden ser la transformació d’una monarquia en una repú-blica, la desaparició de l’exèrcit, la generació d’un Estat solidari, també amb Espanya, amb preocupa-ció mediambiental... doncs, endavant.

Al Procés Constituent heu afirmat que voleu una candidatura unitària d’esquerres. Com te la imagines?

De moment no me la imagino, perquè l’horitzó que ens hem fixat és el 2016. Nosaltres hem treba-llat molt i tenim 43 mil adherits... però no podem començar a parlar amb els partits de tu a tu fins que tinguem una certa dimensió. I això vol dir anys de treball i paciència. No és el mateix anar a parlar amb ICV o amb EUiA o amb les CUP tenint 40 mil adhesions que tenint-ne 400 mil, o havent estat a 80 ciutats com hem fet fins ara, que havent estat a 800 pobles de tot Catalunya; no és el mateix tenir un programa de 10 punts molt suaus que tenir tot un programa polític ben elaborat. Quan tinguem tot això, maduresa i gent preparada suficient, aleshores ens trobarem amb els partits polítics. Evidentment, ens anirem trobant en el camí, com l’altre dia encer-clant la Caixa; però una conversa més enllà l’hem de guardar per d’aquí a un cert temps.

Com ja saps, en la darrera Assemblea Nacio-nal d’ICV vam decidir fer una aposta ferma per la confluència de les esquerres. Quin paper creus que ha de tenir Iniciativa en un procés com aquest?

ICV, per la seva trajectòria, pel referent his-tòric que representa i per la força política que té, ha d’ocupar un lloc principal en aquest tema; per a mi, principalíssim, i m’agradaria que així fos. Per altra banda, també crec que hi ha coses que, en un partit de llarga tradició, de vegades són difícils d’acceptar.

entrevista

Arcadi OliveresPromotor de la plataforma Procés Constituent

Militant hiperactiu per un món més just, en especial al servei de la pau, present en l’activisme i la mobilització social des de la Caputxinada fins als nostres dies. Ja sigui des de la presidència de Justícia i Pau i FETS (Finançament Ètic i Solidari), des de l’acadèmia (és doctor en Economia i professor de la UAB), mitjançant els seus llibres, en actes i xerrades, l’Arcadi és un agitador compromès i un gran comunicador, que sap desxifrar les injustícies de manera clara, directa i contundent, proposar alternatives i transmetre-les demanera accessible per a tots els públics. I per si fos poc, amb una extraordinària amabilitat i proximitat.La seva darrera iniciativa, l’impuls de la plataforma ciutadana Procés Constituent.

“ICV ha d’ocupar un lloc principalen la confluència de les esquerres”

trebAll · núm 203 · octubre

“Fora de la UE, a la ciutadania ens aniria de conya.”

QÜESTIONARI PERSONAL

Quins són els teus referents?D’actuals, Noam Chomsky. I d’abans... mira, als anys 60, quan era estudiant, com la ma-joria d’adolescents, em penjava pòsters a l’habitació. I els 3 que jo tenia eren John F. Kennedy, Nikita Khrushchev i Joan XXIII. Són referents una mica estranys, però simbòlics d’una època de reconciliació est-oest, de resis-tència pacífica, etc.

Quants quilòmetres fas per anar a fer totes aquestes xerrades i conferències?A l’any, uns 40 mil o 50 mil, en cotxe, només per Catalunya. Si surto del Principat ho faig en tren i ja no els compto.

I amb aquesta agenda tan plena, si en tens, a què dediques el temps lliure?No en tinc, però tinc la sort que la feina per a mi ja és un lleure. Sí que tinc un hobby es-trany, però: llegir Le Monde, però vell. Me’ls guardo i els llegeixo uns mesos després que hagin estat publicats.

El que la gent potser no sap és que has estat empresari.12 anys. Em vaig fer càrrec de l’empresa fami-liar, quan va morir el meu pare. Va ser una ex-periència interessant, i en vaig aprendre molt, del món de l’empresa.

“Sense frau fiscal podríem pagar tranquil·lament les pensions, i fins i tot apujar-les!”

“Els bancs no s’han de rescatar: s’han de deixar caure, i els banquers han de ser jutjats.”

Documents

TREBALL. NUM 203 (OCTUBRE 2013)