L’ARQUITECTURA ROMÀNICA RELIGIOSA DE CATALUNYA

11

V. LA CREACIÓ DEL ROMÀNIC. ORIGEN I EXTENSIÓ TERRITORIAL

Els primers investigadors i descobridors de l’ art romànic –parlem de principis del segle XIX– van ser arqueòlegs i historiadors francesos que van considerar França com l’únic focus de creació d’aquest art. En l’últim terç del segle XX, l’historiador francès Raymond Oursel, en el llibre Invention de l’architecture romane (Zodiaque, 1970), presenta la dist ribució dels focus de creació de l’art romànic a Europa, i entre aquests dest aca Catalunya. Cal que ens preguntem per què i en quin grau.

FOCUS DE CREACIÓ DEL ROMÀNIC – SEGLE XI Segons l’historiador francès RAYMOND OURSEL 1- BIZANCI 2– FOCUS DE COMO (LLOMBARDIA) 3– FOCUS IMPERIAL 4- FOCUS LIGURIÀ 5– FOCUS ATLÀNTIC 6- FOCUS CATALÀ La volta de canó Va ser la prim era aportació de Catalunya a l’art rom ànic. El focus de creació català va néixer al segle IX a l’Alt Empordà (església de Sant Julià de Boada, església de Sant Joan de Bellcaire…) i continuà al segle X (Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera…). La introducció o creació de la volta de canó a les cobertes de le s esglésies rom àniques presenta no poques preguntes o qüestions. Té un origen simbòlic (espiritual) o eminentment

JOSEP PAGÈS ROVIRA

pràctic (per exemple, per evitar el perill de foc)? O potser es descobrí bàsicament per pures qüestions constructives? Cal tenir molt present que les primitives esglésies amb coberta de volta de canó eren petites esglesioles, on la cober ta de f usta fou substituïda per un a de pedra. Es trac taria d’una solució molt costosa per a uns edificis tan humils. Descartada a priori la causa de perill de foc –tot i que, en llocs poblats de boscos, el perill realment degué existir– deur ia ser forassenyat aplicar-ho també en altr es llocs on les esglésies estaven situades en terrenys descampats. També resulta absurd –alm enys, respecte al cost econòm ic que comportava– la substitució d’una coberta de fusta, de construcció senzilla i més fàcilment assumible, per una de pedra, de cost més elevat. Aquest canvi és m és fàcilment explicable, per tant, si es reco rre a m otius simbòlics (espirituals). Segurament el nou tipus de construcció perm etia als clergues explicar als feligresos cristians, de manera més fàcil o completa, els conceptes del Bé i el Mal, del Cel i l’Infern, i alhora mostrar de manera més explícita imatges de Déu i els sants. És a dir, seguram ent ajudava a expandir am b més comoditat o m és completament, entre el poble reunit, les Sagrades Escriptures.

Església amb coberta d’embigat.

L’ARQUITECTURA ROMÀNICA RELIGIOSA DE CATALUNYA

13

Església amb coberta d’encavallades.

Sistema constructiu de volta de canó de mig punt.

Coberta amb volta de canó de mig punt.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Els pilars cruciformes La segona aportació catalana, a principis del segle XI, també va ser d’arrel constructiva. Fou una nova solució tècnica que contri buí decididament al desenvolupam ent de l’arquitectura romànica europea. Es tracta dels pilars c ruciformes, aquells elements de sosteniment que, a partir d’un tronc comú, acaben dividint en diversos tram s les naus romàniques amb volta de canó. El nou sistema va incidir en l’arquitectura rom ànica i més tard, degudam ent transformat, en la nova arquitectura gòtica. Ens tr obem, per tant, davant el naixement d’una arquitectura modular. El lloc on es va aplicar per prim era vegada –on, per tant, es va inventar aquesta solució– va ser a la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Per tant, la Catalunya Vella va donar a l’arquitectura rom ànica europea dues aportacions fonamentals: la nau coberta am b volta de canó de pedra (segles IX-X) i els pila rs cruciformes, elements que separaven en dive rsos trams les naus rom àniques de volta de canó (segle XI).

Edifici de planta basilical, de tres naus, amb pilars cruciformes, tant a la nau central com a les naus laterals,

que són l’element vertebrador que divideix en trams les naus de l’església.

Els préstecs llombards Al nord d’Itàlia, assolat per les invasions dels hongaresos, es començà la reconstrucció dels temples destruïts per la invasió. Els mestres d’obres llom bards, bons constructors, abandonaren les seves terres i van començar a recórrer Eu ropa amb els seus tallers

L’ARQUITECTURA ROMÀNICA RELIGIOSA DE CATALUNYA

15

ambulants, estenent la seva m anera de construir, el seu estil (anom enat llombard), des de Catalunya i el Rosselló, el Llenguadoc i la Provença fins al nord de la Borgonya i la Renània. L’estil romànic llombard es caracteritza per les decoracions exteriors dels absis, dels murs laterals, de les façanes i dels campanars o cloquers, q ue reben fileres d ’arcuacions dividides per lesenes, finestres cegues i frisos de dents de serra. Catalunya també va rebre de la Llom bardia aquestes típiques decoracions, tant en absis com en murs laterals, a les façanes i a les separacions entre els cossos dels campanars. L’edifici romànic: un model coherent que permet continus enriquiments. Un mòdul que es multiplica No poques persones, quan entren en un tem ple romànic, comenten que la vivència del seu espai interior els ha «aixecat l’esperit». Era precisament això el que v olien aconseguir els arquitectes que en conceberen l’estructura. L’edifici de culte romànic és un tot coherent, sense barreges, i no conté cap element que no estigui rigorosament integrat en les seves línies més pures –o m és simples–. No deixa de ser, en la seva màxima reducció i en les è poques en què l’art es m ostra ja madur, sinó una nau coberta amb una volta de canó i tancada pe r un absis de volta se micircular. A partir d’aquest punt tot es pot complicar, multiplicar i enriquir. Per això alguns temples romànics arriben a tenir fins a cinc naus i incorporen creuers, cim boris, torres, campanars, extenses sèries de columnes, arcades, portalades i portes, i finestres de mig punt. El claustre o pati porticat A més del temple, una construcció que s’inclou dins l’arquitectura romànica religiosa és el claustre. Es tracta d’un espai arquitectònic obert a l’inte rior dels edificis monacals o can onicals, amb un o dos pisos, adjacent a l’edifici pròpiament de culte. En trobem de construcció m odesta i d’altres de m és ostentosos, segons la riquesa de cada congregació m onàstica o m onestir en una època en concret, i tots conserven la disposició de galeries porticades que ta nquen un pati de tipologia m és aviat regular (normalment rectangular). Les arcades se sostenen per columnes, coronades per capitells que passen de ser simples pedres tallades de cares planes a proveir-s e de decoració escultò rica, en alguns casos molt elaborada.

Arcuació.- Conjunt d’arcs iguals, contigus i alineats, disposats en un mateix pla, amb finalitat decorativa. Lesena.- Pilastra estreta i de poc gruix que divideix el parament d’un mur i que té una funció decorativa.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Extensió territorial Per cloure aquest capítol, és hora que fe m una nova ullada al m apa. La sim plicitat i alhora la complexitat i riquesa espacial que el model permetia féu aflorar l’art romànic a partir de mitjan segle XI al llarg de les grans rutes d’Europa, especialment les que menaven a llocs famosos de pelegrinatge cristià. Però aquell aflorament no fou pas un art de m iracle: més de cent anys abans, en un petit país com l’Albera, on els Pirineus arriben a tocar la Mediterrània, ja existí una primera florida, impressionant, d’esglésies i de monestirs, entre els quals cal destacar Sant Pere de Rodes. L’Empordà i el Vallespir, on avui majoritàri ament sols resten, gairebé esm icolades, un seguit de ruïnes, es trobaven llavors en tota la seva esplendor. De les prim eres realitzacions, consistents en pe tits edificis de tipus ba silical –on la volta de canó substituïa la coberta de bigues i on, igualment, l’arc de ferradura i l’absis ferrat es feien cada vegada m enys ultrapassats– s’arribà progressivament a esglésies am b absis trapezials, rectangulars, quadrats i, finalment, semicirculars. No fou fins a mitjan segle X que l’art rom ànic no ultrapassà aquesta zona inicial. Al llarg de tot el segle avançà i s’estengué per les comarques compreses entre els rius Ter i Tet, que formen el triangle que té per vèrtex més occidental el monestir de Santa Maria de Ripoll. A la primera meitat del segle X arribà a la vall del riu L lobregat i a la vall del riu Segre, i durant la segona meitat del segle XI ja s’havia estès per to ta la Catalunya Vella. Fou a partir de l’any 1050 que travessà l’àm bit català i s’expandí pe r Aragó, Occitània i Europa.

L’ARQUITECTURA ROMÀNICA RELIGIOSA DE CATALUNYA

17

VI. DIVISIÓ DE LES ETAPES EVOLUTIVES DEL ROMÀNIC La majoria d’historiadors de l’art rom ànic divideixen en dues etapes aquesta manifestació artística. Segueixen l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que fou l’introductor d’aquesta teoria. Es divideixen de la manera següent: PRIMER ROMÀNIC (segles IX, X i XI).- Durant els segles IX i X el romànic apareix a l’arc litoral de l’ occident mediterrani, amb dos f ocus creadors, la L lombardia i Cata lunya, des d’on s’estén a la resta d’Europa. SEGON ROMÀNIC (segle XII fins entrat el XIII).- Al mateix temps que Catalunya estén els seus dominis sobre la Proven ça i Aragó i arriba fins als confins de l’Ebre, la seva arquitectura entra a formar part d’una gran família romànica de tot l’Occident i rep influèn-cies estrangeres, entre les quals destaquen les de l’orde del Cister. Discrepo personalment d’aquesta divisió de l’ art romànic en dues etap es. En canv i, crec més encertada la tesi d e l’historiador manresà Xavier Sitje s i Molins, que té una altra manera de veure i explicar el desenvolupam ent de l’arquitectura rom ànica religiosa a les comarques catalanes. També m’apropo a les tesis del catedràtic d’ar quitectura de la Universitat de H arvard, doctor Kenneth John Connat, respecte a la divisió de l’art romànic en etapes evolutives. La divisió de l’art romànic segons K. J. Connat és la següent:

- Preromànic segle IX – principi del segle X - Protoromànic segle X – mitjan segle XI - Primer romànic segle XI - Segon romànic segle XII

Com que em decanto per aques t tipus més elaborat de divisió evolutiva, faig servir en la meva descripció dels elem ents de l’arquitectura de l’a rt romànic religiós a Cata lunya, la divisió següent, presa de la teoria evolu tiva de l’historiador m anresà Xavier Sitjes i Molins:

- Preromànic segle VIII – principi segle X - Protoromànic segle X – tercera dècada segle XI - Romànic llombard principi segle XI – final segle XI - Romànic fastuós segle XII – principi segle XIII

Per tant, an omenarem preromànica l’arquitectura romànica religiosa catalana sorgida a l’alta edat m itjana a les nostres comarques, és a dir, el f enomen de l’evo lució de l’arquitectura dels temps carolingis. Només amb l’aparició d’estructures més complexes, més sòlides, amb força riquesa ornamental, i en un període anterior a la i rrupció de la m oda llombarda, constatem que existeixen tots els elem ents per poder desprendre el pre i passar al proto i dir-s e Proto.- Del grec protos, ‘primer, anterior’.