INTRODUCCIÓ:

El treball que trobem a continuació és una anàlisis del llibre “Va de mestre” de

Jaume Cela Ollé i Juli Palou Sangrà.

El treball consta d’una breu explicació sobre la trajectòria dels autors del llibre i

una síntesi, també molt breu sobre de que tracta el llibre, la intencionalitat dels

autors i els trets més característics de l’estil literari. Finalment, he triat un dels

capítols del llibre i l’he explicat.

Tal i com he esmentat anteriorment, els autors d’aquest llibre són: Jaume Cela

Ollé i Juli Palou Sangrà.

Jaume Cela i Ollé és Mestre va néixer a Barcelona l’any 1949. És mestre i

pedagog. Actualment treballa a l'escola pública de Bellaterra, l'Escoleta, on

compagina, des del setembre de 1991, la tasca de direcció del centre amb les

classes. A més a més, participa molt activament en la Junta Rectora de

l'Associació de Mestres Rosa Sensat i en la Federació de Moviments de

Renovació Pedagògica de Catalunya i col·labora en diferents revistes i diaris

sobre temes educatius. També forma part del consell de lectura de Cavall Fort.

Al llarg de la seva trajectòria professional, la seva obra ha estat guardonada

amb diversos premis: el Ciutat d'Olot (1991) per Un cas com un piano; el de

Rosa Sensat de Pedagogia (1992) per Amb veu de mestre, conjuntament amb

Juli Palou; el premi Marià Vayreda (1995) per Xerraires impenitents; el premi de

novel·la El Vaixell de Vapor (1997) per Hola, Pep! i el Folch i Torres (1997) per

Quin parell!.

Juli Palou i Sangrà és llicenciat en filosofia i en filologia catalana i doctor en

Filosofia i Ciències de l’Educació (2002). La seva tesi va merèixer el Premi

Especial de Doctorat. Va rebre el Premi de Pedagogia Rosa Sensat l’any 1992 i

el Premi Alexandre Galí de Pedagogia, el 2004. Té una llarga experiència com

a mestre i com a formador de mestres.

Actualment és professor del Departament de Didàctica de la Llengua de la

Universitat de Barcelona.

Tos dos es varen conèixer en el grup de treball de Rosa Sensat i conjuntament

han publicat nombrosos articles a diaris i revistes i l’any 1992 van guanyar el

Premi Rosa Sensat de Pedagogia amb el llibre amb veu de mestre. Aquest

llibre es un treball més fet entre tots i es tracta d’una carta que els autors

adrecen a totes les persones que volen fer de mestres, tot i que també es un

llibre interessant per a totes aquelles persones a qui els interessi la educació:

“gosem adreçar-nos a tu per mostrar-te alguns suggeriments i per desitjar-te,

sobretot, que siguis tant feliç com nosaltres ho som, malgrat tots els malgrats,

en l’exercici de la feina que has decidit iniciar” (pàg. 10).

A més a més els autors transmeten al lector les claus essencials que un mestre

ha de tenir per a poder exercir i garantir als seus alumnes una acció educativa

correcta sigui com sigui l’escola, els seus alumnes, les seves capacitats i

l’entorn social, fent que la lectura motivi a la persona que té el llibre al davant a

voler començar a endinsar-se en les aules: “No sabem si coincidiràs amb les

nostres reflexions o no. Això, però –si vols que t’ho diguem–, no és el nostre

propòsit principal. El que pretenem es acompanyar-te, ser al teu costat ara que

com a mestre et començaràs a contaminar de la vida de l’aula” (pàg. 11).

L’estil literari d’aquest llibre és molt variat. D’una banda els autors s’expressen

d’una forma molt clara i entenedora, parlen segons el meu punt de vista sense

embuts i donen idees i reforços als mestres des de les seves vivències

personals d’una forma molt clara. No hi ha cap dubte que ens trobem davant de

dos grans professionals que saben les pors que els mestres poden tenir, els

errors més freqüents i més perillosos en que un mestre pot caure i tots els

aspectes que un bon mestre ha de tenir clars i això ho fan arribar al lector.

Un altre aspecte important que considero que fa molt amena i agradable la

lectura és el to que utilitzen, ja que es molt de casa, és a dir que sembla que

els coneguis de tota la vida, o com a mínim aquesta és la sensació que m’ha

transmès a mi. A més, el to motiva i fa que el lector tingui ganes de començar a

treballar a l’escola seguint els consells que al llarg del llibre ens van donant. A

més, també he notat durant la lectura certs moments d’humor que m’han

provocat un somriure com per exemple: “Potser hauries de llegir dempeus les

paraules que vénen a continuació, atès que volem deixar clar quin és l’únic

pecat que els mestres no podem cometre mai, sota cap circumstància”

(pàg.32).

Un altre aspecte que és important esmentar es que durant tot el llibre fan els

autors fan comparances amb altres disciplines com per exemple trossos de

poemes de Antonio Machado i José Agustin Goytisolo (pàg.11), o una estrofa

d’una cançó de Maria del Mar Bonet (pàg.49), pel·lícules de cinema com

“Casablanca” (pàg.22) o “Deliciosa” (pàg.14) cita obres de pedagogs com

Philippe Meurieu (pàg.19) o Max Van Manen (pàg.110) també fa referència a

novel·les conegudes com “Pinotxo” (pàg.19) o articles d’escriptors com Antoni

Puigvert (pàg.87).

Gràcies a aquestes comparances i relacions s’aconsegueix que el lector capti

de forma molt més clara les idees que expressen els autors.

ANÀLISI DEL CONTINGUT:

El capítol que he triat per explicar es titula: “Tothom ha de tenir el seu paper”.

He triat aquest capítol perquè m’agrada molt la reflexió que fan els autors sobre

la importància de creure en la capacitat dels nostres alumnes.

Esta clar que cada nen no és igual, hi ha alguns que no tenen dificultats però hi

ha d’altres que si, potser perquè els hi costa entendre les cosses més

lentament que els altres ja sigui a nivell físic o cognitiu o simplement perquè no

tenen un nucli familiar adient.

Per aquest motiu, Cela i Palou diuen que es molt important que un bon mestre

no llenci mai la tovallola davant de les dificultats dels seus alumnes, sinó al

contrari ha de lluitar per a que el propi nen confí en ell mateix, es senti segur i

la seva autoestima creixi de manera que aconsegueixi fer tot allò que es

proposi “Hem d’estar convençuts que cada criatura pot aprendre. El que passa

es que aprèn de manera diferent i ningú no pot aprendre per ella” (pàg.30).

Així dons, creure en cada un dels infants i en la seva educabilitat i davant de

les dificultats actuar proposant activitats que facilitin l’aprenentatge.

A més, aquest capítol m’ha agradat perquè al final els autors exemplifiquen el

que han dit mitjançant una persona, l’Alexandre Jolien, el protagonista del llibre

“Elogi de la feblesa” treballat a seminari. Amb aquest exemple es vol remarcar

que tot i tenir la deficiència que te en Jolien ha arribat a llicenciar-se en filosofia

i a escriure un llibre perquè davant de les dificultats només hi ha un repte, però

tot es pot arribar a aconseguir si es creu en un mateix.

VALORACIÓ CRITICA I CONCLUSIONS:

Un cop acabada la lectura, només puc fer-ne una valoració positiva. Penso que

es un llibre molt interessant per a totes les persones que estan relacionades

amb el món educatiu però sobretot penso que es ideal per aquelles persones

que com jo volem ser futurs mestres.

Llegint el llibre es reflexiona sobre certs aspectes i pors que es tenen. El llibre

tranquilitza ja que en moltes ocasions els escriptors comenten que tothom ens

podem equivocar i que no es res dolent, sinó que ens ajuda a rectificar i a

adonar-nos del que no hem de fer.

D’altres vegades també et fan reflexionar sobre com un mestre no s’ha de

comportar i sorprèn que dos professionals diguin que passen cosses que no

haurien de passar. Te n’adones en aquest moment que no vols fer i en quin

tipus de mestre no t’has de convertir sobretot per els infants que el dia de demà

tindrem sota la nostre responsabilitat.

Així dons, només dir que ha estat un llibre molt amè i interessant i que el

recomanaria com ja he esmentat anteriorment a totes aquelles persones que es

dediquin a la educació.

WEBGRAFIA:

http://www.ub.edu/plural/jpalou.htm (30 d’abril de 2010)

http://www.escriptors.com/autors/celaj/biografia.html (30 d’abril de 2010)