Viatge d’una cartasense anada ni tornada

1

“Fes-me el favor de creure, no pas en mi, de creure

que les coses per mi són per ser dites, que jo encara m’assajo

de dir-les amb paraules difícils de trobar, que quan les trobo ja no hi ha les coses

i em quedo sol.”

Joan Vinyoli

2

Viatge d’una carta sense anada ni tornada

Oblido els números i t’escric una carta...

No he tornat a passar pel carrer de la Cera, no pas encara, primer t’escric la carta. Tants

cops he pujat al teu apartament mono-plaça, i encara ara no recordo el número ni el

timbre ni l’escala. Pels oblits t’escric, també per tot el que recordo. Improvitzo aquesta

primera i última, aquesta sola carta. La meva primera i última ficció cap a tu, que els

teus ulls no seguiran, potser per això ficció, però que t’escric directament a tu, potser

per això carta. Aquí estàs salvaguardat per una pobre però no dol tot dòcil memòria. La

memòria, però, no ens salva del present, ni l’oblit del passat. Que fem històries d’amor,

deies. Doncs en prenc exemple, que és l’únic que val. Aquesta és, doncs, la meva

primera i última carta d’amor, d’agraïment, ara que és tard i el rellotge s’espatlla, ara

que la mà no troba la seva espatlla ni la mirada còmplice on reposar. Escolta, escolta-ho

tot i bé, no deixis que es refredi. I potser, llavors, també tu, t’allunyaràs del fred de la

pedra i dels anys a través del dèbil cant que et teixeix i et refà i no sap per on començar.

Mots sols, solsament mots i un buit fred de navalla closa que cal travessar.

Oblido els números i continuo la carta, encara...

De vegades recordem dates i noms de coses que no hem vist mai. Jo recordo amb detall

què em trobo al carrer de la Cera, a l’acollidor mono-plaça, però sempre se m’escapa el

número exacte amb què aquell tros de vida s’apuntala, com un número més, al cadastre

(un de tants cementiris de dades, bandera del que l’home com a civilització fa amb ell i

els altres). La memòria és un joc, el més estrany, i el que hi fem sortir podria ser tan

aleatori com el fet de trobar-me aquí. Però m’enfronto a plena consciència amb el

record que en guardo d’aquest fragment de carrer, de , l’adormit sobre la pedra, número,

potser 27 . Tu, que hi has passat els anys, em diràs: “No és això ni el que vols ni el que

has d’explicar, això no és res, parla del que t’importa, deixa de ser pel deure i lluita per

allò en què creus”. Cert, això no és res, però és el que m’importa.

3

Dos hemisferis, dues realitats...

Et mous lent pels familiars i confusos (pel que tenen d’estrany i de familiar, per com

n’arriba a ser, també, d’estrany el familiar) laberíntics carrers del cor del Raval. La teva

orella esquerra no sent res (potser és la dreta), així una part del teu cos flota amb una

indiferència estoica, amb l’atenció d’un nen captivant-se, indefinidament, amb el passar

del riu sota els seus peus. Així deuen fluir els rius de gent al teu voltant, com ombres

d’ombres, blanques i roges, negres i amargues (és el deix amarg a les parpelles que

tenen aquells que han deixat, des de fa temps, la seva casa). Passen amb gestos

estridents silenciats per la mudesa del cos que s’ha negat a funcionar com a cos i ho fa

des d’una altra banda. L’altra orella, en canvi, s’aferra amb mans de ferro i sang a les

coses. I tot, per tu, és per ser dit, prenent una fantàstica doble vida: El que les coses

semblen i el que esdevenen un cop explicades. Mai has dubtat de posar, com aquell que

serveix el pa i l’aigua, aquest misteri doble sobre cada taula.

Historiar-se...

“Explica’m més històries”, et demano. “Te’n podria explicar fins que es fes fosc, fosc

del tot, i ja no veiéssim res més que els nostres somnis nedant d’un cos a un altre que ja

no ens pertany, des del nostre cos ja clos del tot en els braços de la pàl·lida mort”. La

primera frase me la dius, la resta és cosa inventada, cosa meva. Les vides que es relaten

mútuament celebren, ininterrompudament, el més estrany dels matrimonis.

Conec les teves ferides de guerra, nascudes de la batalla de la vida. Me’n sé les

cicatrius de memòria, cicatrius que em dones a veure com a pòrtic d’una nova història,

però quasi no en sé res del que eres ni del que has estat. Jo veig la senyal, la resta és

història de la història, i encara ara m’ho crec. Confabulem el real contra el real.

Ravalejar...

Jo també visc al Raval, però poc importa. Som veïns, però les portes que ens han

comunicat són unes altres. Ara en diuen “ravalejar” al que llavors era un viure en zona

vedada. Els joves d’aquí “ravalegen”, els joves del sud i d’allà sobreviuen com poden en

un barri que és mare acollidora i que menysprea alhora. Les prostitutes passen

vergonya, turistes borratxos s’atrinxeren per burlar els oficis més ancestrals. Ells,

4

passants etilitzats, que venen del treball més nou: Oci-mercaderia per a prostituir els

engonals més burgesos de la ciutat.

Tot un “Senyorito”... pres d’enlloc

En el carrer de la Cera tot es transfigura. “Llavors la policia va entrar a buscar el

Senyorito”, em deies. “I qui era el Senyorito?”. “El Senyorito Jaime Gil de Biedma. Als

Senyoritos com nosaltres, ell que a casa era Don, no s’atrevien a estomacar-nos, ens

tenien respecte, ens arrestaven per dir el que pensàvem, com aquell que et convida a un

ball que no saps que és el teu funeral, i finalment acabàvem a la presó”. Ni en la presó

has estat presa de toc, ni tan sol la mort et substreu: Pensar amb ella només

t’emprenyava.

Bar-Cel-Ona...

Des del carrer de la Cera la història del nostre país esdevé la tragèdia més còmica de

totes i, de Barcelona, que a mi encara ara em sembla una urbs romana post-

modernitzada o una burgeseta de doble moral, me’n presentes els que llavors, en uns

marges que ara són el nucli heroic de la vella epopeia, l’animaven. De marxistes a

marcians, tot valia, immoralitat per protegir la moral. No hi havia gravetat en els gestos

dels artistes que transitaven per la transició cap a l’anomenada democràcia. Hi havia un

parodiar-se i un disparar reclams, certeses i rialles que la ironia acabava de fer esclatar i

que les ànsies de dir en veritat el que passava feia arrelar.

La mort entra per la porta, la tanca, i ja no s’obre...

Una altra Barcelona ha arrelat en mi des del carrer de la Cera. Érem veïns, però una

altra porta era la que ens comunicava, i ara, que ja ets mort, aquesta porta me la trobo

per sempre més tancada. No em vaig recordar mai del número que em portava a casa

teva, però sempre més recordaré el número que t’ha portat a l’escenari on ja no t’hi

veuré més, el número de l’habitació on t’he vist per darrer cop farà quasi una setmana.

Aquell gèlid infinit, immòbil número 8, la vuitena sala de la filera de sales d’espera per

a la mort. I ella no es va fer esperar, mentre a tu tots t’esperàvem.

5

Parla’m de tu..., encara que la boca estigui seca...

Però sento que em dius que no vols que parli de tu, sento la teva veu que em demana

una història responent a l’habitual “parla’m de tu”. Parlo del Raval, al Raval t’hi veig a

tu i tota possible història s’eclipsa sota el pes enlluernador del teu cos absent. Em mires

amb les mans al cap “que no tens una història?”. Et responc que he acumulat, per

covardia, tantes queixes i planys que tinc, com deia el poeta, “la boca seca”, però no de

tant cridar, sinó per haver callat. Callar, miserable covardia dels que viuen amb un peu a

l’infern de la por i l’altre més enllà.

Veritat i mentida... en el començament de la història

Però resulta que vaig al carrer de la Cera, que m’obres la porta i t’acompanyo fins la

taula. Parles per telèfon, et fumes deu cigarretes. T’acompanyo fins la taula tota la tarda.

Et dic que ja no treballo per tots aquests i tants d’altres, que visc en un pis on el sol em

fa sentir les cames, on la finestra s’obre en cada cambra i dota al pis d’ales. Et dic que

tot és mentida, em demanes la versió final i t’explico exactament la mateixa història. Et

dic que tot és veritat i bevem la mentida amb els glops més grats. Flueix la sang al

compàs de les converses, i això ho posa tot en clar sobre l’ampit d’una finestra que

només s’obre amb la comprensió que neix del vell amor; aquell vell amor que ens posa

a tots sota la mateixa llar i que ens deixa estirar, amb mans somrients i durant molt

temps, el fil de la nostra pròpia soledat.

El temps que parla...

Et dic que començo allà mateix una història on tu ets un dels protagonistes i jo l’altre.

“Que sigui jo no té gràcia”, em dius. Deu ser el vertigen que sent l’àguila planejadora

d’altures quan passa a ser presa de caça. Té més gràcia que jugar a ser Hamlet, perquè ja

deia l’escriptor que era molt fàcil posar grans idees en boca de grans personatges.

Nosaltres, dos qualsevol, estem aquí abandonats al cop-i-fuig de l’instant sobre la taula.

No ens podem preparar cap discurs, estem cara a cara, i una cosa ens fa més

interessants, que el temps passa entre nosaltres i no tenim temps per buscar la paraula

exacta, que potser no diem res, perquè el moment és viu i no calen paraules per retallar-

lo i preparar-lo com un deliciós i ja passat àpat. Encara que insisteixes, ja no és possible

6

agafar algú altre, perquè t’agrada el joc, i perquè ja ets aquí, i aquí també la història, i

l’escindit “nosaltres”. Evidentment, t’aviso, faltarà poesia, poesia textual, però es

respirarà la que neix de l’instant. No farem cap paper, podríem ser molts, tants com veus

de llibres que hem desgastat imaginant-los. Només estem aquí, aquí i perquè el temps

passi, també des de nosaltres.

Versos de propina o amagatall...

Tinc versos guardats a la memòria que en qualsevol moment podria treure per si ens

quedem en blanc, però tu no pares, practiques amb virtuositat el “que tot pot arribar a

ser explicat”. Això em tranquil·litza, perquè no voldria treure versos com aquell que

treu un as d’espases. Més val no caure en la temptació de recórrer als vells engranatges.

Més val abandonar-se a la temptativa d’intentar esbrinar què ens passa per dins i com

s’ho mengen els altres. He amagat les cartes d’un possible joc viciat, però n’he tret una

altra: Aquesta carta d’amistat que m’ha fet a tu acostar-me. Vas deixar promeses

vacants, fils que ja estiraran els altres amb el seu propi pas.

Aparició del clatell...

I mentre t’escric des del tren (que, junt amb el llit, és des d’on s’escriuen les cartes),

l’home que tinc just al meu davant i d’esquenes té el teu clatell (pell, color i accidents),

la teva mà esquerra que es recolza a la finestra (l’única que veig), la teva camisa (però

menys gastada). M’agafa per sorpresa, però no em deixo cor-prendre perquè llavors la

història s’acaba: el record ofega i la pedra es posa sobre la paraula per treure-li el suc de

la nostàlgia i tot seguit silenciar-la. Aquest clatell que surt fora de la carta li ha capgirat

les entranyes a la meva parla. El joc ha deixat de ser joc, Barcelona ja no una ciutat

burgesa d’intel·lectuals tronats i assedegats (de justícia i de història), sinó el nòdul

central on batega la teva absència, en el carrer de la Cera, en el cor del Raval.

... i després cau la cera...

Tu també t’has fos com la cera, deixant un rastre que encara crema als que et vam

estimar. Cera d’amor fos a la gemma dels dits que escriuen la carn dels mots, cera

d’amor fos a la gemma dels llavis que canten què viu en un nom.

7

Primer espai en blanc, comodí del vers, neix de la memòria...

“Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena de les hores que se’n van de

pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? Me l’estimo molt”. Veus? Ja puja el

poema, junt amb el record de la cambra, ja s’enfila el rastre dels poemes que m’han

segrestat jornades senceres i tornat, refeta, a la vida. La cambra que em tornava,

contenta, al carrer. I tot per un clatell, un bocí de carn que m’enfronta cara a cara amb

un idiota i vençut misteri (és ell o no és ell?) i que em fa cenyir-me a l’esperança encara

(que no siguis i alhora siguis). No fa ni una setmana que vaig veure el teu rostre tancat,

coronat amb serena pau, darrera el vidre, tot blanc, a punt de volar terra endins, volant

cap a tots els “aquís” que encara et parlem en l’intent quimèric de conservar, en cos i

ànima, l’amic.

El gest clau...

Només caldria un sol gest per comprovar que no és el teu clatell, allargar la mà, veure

com es gira l’altre i, fent cara de sorprès resignat, dir amb un tranquil·litzador pesar,

“perdó, m’he equivocat”. Però no ho faré, preservaré l’enigma o el fet que a partir d’ara

hi haurà molts llocs on trobar-te. En aquesta carta, en el carreró de la Cera o en aquell

despatx on el fum (en la direcció oposada a les nostres paraules) ens amagava. En cada

record, en cada paraula, en un tros de fusta, en el fum que espolsa l’aire. Tots els que

aneu marxant (perquè el cos ho fa de cop, però llarga és l’evaporació de l’ànima),

deixeu a la vida la vostra petjada, com si l’home de peu fos en realitat, i encara ara, un

recol·lector, però d’imatges, i de mots, i d’estampes de records, i de veus d’altres que

van ser, i de móns que algú va desitjar, i repetim gestos, i així, en nosaltres, s’ajunta el

vell i l’infant, el negre i el blanc, l’ahir i el demà, sí i no en totes les coses, les

impossibles unions, l’encara podria i el ja no.

Escac i mat. Pròxima direcció...

No hi ha poesia, no hi ha la meditada construcció en tot això. Fals: hi ha meditació

sobre el teu rastre, i construcció del jo cap a tu a través de les palpitants petjades. He

intentat escriure com si fossis un altre (algú dins meu que encara parla), però la mort

8

obliga a fer el primer pas cap a una única i clara direcció: Cap el cor fred que la mort

apuntala, i és un, té nom, bategava i ja no hi és. En la pròxima carta et diré coses per a

ser embellides, i així continuarem el sagrat matrimoni d’aquells que s’expliquen coses,

inventant-se, l’un a l’altre. Ara, però, en aquest primer pas, només puc dir que vivies al

carrer de la Cera, que jo visc tres carrers més enllà i que, a partir d’ara, haurem

d’ingeniar, delirant o amb fantasia nostàlgica, les portes que ens portin cara a cara.

T’escriuré de tant en tant per si tens ganes de parlar-me o et buscaré allà on mai has

estat, com una manera dolça pels dos de retrobar-se. El Raval (i els dos que hi vivim ho

sabem), és un lloc confús, ple d’un balanceig floral i brutal, un laberint on la gent que es

busca sempre es pot trobar. La mort, en canvi, és un lloc clar on, tant els que el busquen

com els que l’eviten, hi són caçats.

Segon vers, segona esbandida de la memòria mentre arribo de nou a Barcelona...

S’atura el tren. Encara no tinc història. Em planto de nou a Barcelona, al cor del Raval,

tres carrers més enllà del carrer de la Cera. Sento amb més força (per la radiació de

l’espai), que ja no hi ets. “Arreu, arreu”, crida un ocell. Em costa entendre-ho. “I si

enlloc?”, temo. No sé d’on venen aquestes veus, com tampoc sé posar un final just a les

coses. “Ves, ves, va dir l’ocell”. Però aquest ja no el sentia, era la memòria: “Vés, va dir

l’ocell, vés, vés. Els homes a penes poden suportar la realitat. Passat i futur, el que

podia haver estat i el que ha estat, tendeixen a un sol final, que és sempre present”. Els

homes no poden suportar la realitat, és cert, però per curar-nos hi posem agulles o

paraules.

El contista recita-versos ha perdut el conte...

Així va esllanguint-se el dia sobre la carta que volia obrir-me a tu i obrir-te a mi des de

l’impuls nerviós i crèdul del contista, que ja no pot explicar cap més conte que la seva

petita història: La història d’un jo tremolós davant d’un tu absent. “Sigues fidel a les

petites coses, no t’és donat volar sobre el callat abisme”. I, al final, ni conte ni contista.

Rellegeixo el que t’he escrit, i tot em sembla fruit d’un altre. Deixem, doncs, que aquest

nos-Altres, sigui una de les fletxes llançades a la invisible diana del nostre propi temps.

L’únic que és veritat és que sóc jo qui escric i tu complement directe d’un delit d’

“encara”. L’únic que és veritat és que els nostres cors reposen al cim de la vall de les

9

primeres nits d’estiu a alçades, però, vitalment diferents. Tu essent en la mort, jo, de

vegades, no essent-hi en la vida. Tu amb la calma del “definitivament ja no”, i jo amb la

llosa pesada de l’estrident “encara”. Tothom reclama deixar en pau als morts, però als

vius, quan als vius la tranquil·litat de l’ànima?

Passegem...

Sortim a passejar, la lluna nova ens ha posat els astres a la mà, et dic que et trobaré a

faltar, per tota l’eternitat, que és ara. Una altra història que comença ens reclama. No

facis aquesta cara, tu ja has jugat un joc molt llarg... Te’n rius, i amb aquest riure que

amaga un adéu sabut a doble banda, t’escapes...

(...)

Dies després

Què en faràs del Premi Nacional al teu treball? A les notícies ho anunciaven. La cultura

oficial sempre fa tard. I als cavallers de les bones causes, només se’ls reconeixen quan

han caigut del cavall. Encara queda tot per fer, tu descansa... Et deixaré aquí, en aquest

dolç repòs, al final d’aquesta inútil carta.

10

In memoriam a Joaquim Jordà,

que va morir el 24 de juny del 2006

acompanyat pels qui el van estimar.

Aquest text ha estat escrit en l’itinerari

Girona-Barcelona-Girona

el 28 de juny del 20061

1 Nota: Els fragments dels poemes han respòs a l’atzar de la memòria. Tampoc he comprovat que siguin exactament tal com els recordo. Trobem fragments de Cambra de Tardor (Gabriel Ferrater a Les dones i els dies), de Burnt Norton (T. S. Eliot a Quatre Quartets) i de Cap a les deus (Joan Vinyoli, Antologia Poètica).

11