«FUSIÓ» I PETITA AMPLIACIÓ DE LA HISTÒRIA DE LA LITERATURADEL TOMBANT DELS SEGLES XIX-XX I DEL SEGLE XX(Informació en el llibre de text: p. 181 i 200)

1) Tombant de segle XIX-XX

a. ModernismeMoviment cultural europeu, l’estètica del qual vol compaginar

bellesa amb funcionalitat, i que valora especialment la natura. El modernisme va estendre’s a totes les arts (per exemple, a Catalunya destaca l’arquitectura d’Antoni Gaudí). Aquí, el moviment pretenia impulsar l’europeïtzació del país i la renovació dels cànons estètics (lluny de la literatura artificiosa de la Renaixença i els Jocs Florals).

Pel que fa a la literatura, cal distingir dues etapes. La primera és vitalista-regeneracionista (es considera que l’art pot canviar la societat); la segona, decadentista-esteticista (l’art es desvincula de la societat, ja que té sentit per ell mateix).

El poeta més destacable del moviment és Joan Maragall.

b. L’Escola MallorquinaTendència literària poètica que té com a característiques principals

la contenció d’arrel clàssica, el rigor de la forma i la temàtica sovint paisatgística (paisatge mediterrani). Tindrà una forta influència en el noucentisme.

Un dels precedents de l’Escola Mallorquina és Miquel Costa i Llobera.

2) Segle xxa. NoucentismeMoviment predominant a Catalunya entre, aproximadament, el

1906 i el 1923. Va néixer amb el propòsit de normalitzar la cultura catalana, i es va desenvolupar amb el suport de les institucions. En aquest moment es despleguen organismes com l’Institut d’Estudis Catalans i es normativitza el català gràcies a la tasca de Pompeu Fabra.

Els noucentistes rebutgen el sentimentalisme romàntic. I, també, els excessos estètics del modernisme. S’allunyen de la natura com a motiu artístic, i en canvi reivindiquen la racionalitat de l’espai urbà i la bellesa clàssica. La poesia va esdevenir el gènere literari ideal per mostrar el model noucentista d’harmonia.

El poeta més destacat és Josep Carner. D’altra banda, Carles Riba, jove durant el noucentisme, evolucionarà les propostes d’aquest moviment cap a una poesia intel·lectualitzada (poesia pura) i que exercirà una forta influència al llarg de tot el segle en diverses generacions de poetes postsimbolistes.

b. AvantguardesSimultànies al noucentisme català, les avantguardes es

desenvolupen a Europa entre les dues guerres mundials. El futurisme, el cubisme, el dadaisme i el surrealisme (els quatre corrents avantguardistes principals) comparteixen l’esperit revolucionari i la voluntat de ruptura amb els cànons estètics burgesos i tradicionals, i assagen noves formes expressives (per exemple el cal·ligrama o el collage). Es defensa la llibertat creativa sense límits.

A Catalunya, tot i que les avantguardes generen interès, no es desenvolupen amb la força amb què ho fan a Europa, atès que la situació de la cultura encara no està prou consolidada com per plantejar-se ruptures radicals.

Joan Salvat-Papasseit recollirà aspectes de la poesia d’avantguarda, tot i que els fusionarà amb elements d’altres propostes poètiques.

c. Literatura de postguerraDesprés de la guerra civil, i durant la dècada dels quaranta i els

cinquanta, la poesia catalana mostra el tràngol de l’exili, tant interior com exterior, i hi reflexiona. Les condicions per crear i publicar són molt precàries.

Són autors d’aquest període Pere Quart o Salvador Espriu.

d. Realisme històricA partir dels anys seixanta, juntament amb un cert relaxament de

la dictadura, es produeix una obertura del país, que assimila noves tendències culturals i socials. El realisme històric, influït per l’existencialisme francès, veu en l’art un vehicle de denúncia i de conscienciació social. Els temes, doncs, se centraran en la realitat immediata. Pel que fa a l’estètica, es prioritza el contingut abans que la forma: s’imposa el vers lliure i una expressió pròxima al registre col·loquial.

D’altra banda, en aquest moment, la Nova Cançó comença a esdevenir un autèntic fenomen musical a Catalunya.

L’obra de Miquel Martí i Pol i de Vicent Andrés Estellés pot identificar-se amb el realisme històric.