1992

L’estiu del ’92 el vaig passar a casa de l’àvia. Tenia 16 anys, i feia tant de calor que no

sortia de casa si no era per anar a la platja.

Un matí d’agost que em vaig llevar d’hora, l’àvia em demanà que l’ajudés amb unes

caixes plenes de trastos vells que guardava a les golfes i que volia netejar.

Quan baixarem totes les caixes, vaig començar a obrir-les encuriosida i vaig descobrir tot

de fotografies i correspondència. Entre tot aquell enrenou de papers i fotos vaig trobar una

carta, manuscrita, que datava de l’11 d’abril del 1941 i el remitent de la qual era algú

anomenat Xavier Folch. Era dirigida a l’àvia. Vaig pensar de llegir-la, aprofitant que ella

era a la cuina fent el dinar, i així esbrinar qui era aquest tal Xavier. En obrir-la vaig

descobrir una carta d’amor:

Estimada Lolita,

Us trobo molt a faltar. Cada cop que penso que aviat seré pare se’m fa petit el món de

neguitós que em fa la idea. Només penso en vós.

Ja fa un mes que us vaig veure, i els dies se’m tornen nits, i les nits setmanes quan

espero, ansiós, el dia en què pugui tornar amb vós Lolita. Encara queda una setmana per

la meva tornada, una setmana més i us podré tornar a abraçar. Lolita, llum de la meva

vida, alegria dels meus ulls, tant de bo el nostre fill no neixi abans no ens puguem casar,

seria una desgràcia que algú ho descobrís.

Espero que en Joaquim us protegeixi i cuidi de vós tant com ho faria jo. Desitjo amb ànsia

poder veure-us i que el nostre nen neixi sa.

Us escriuré més endavant.

Us estimo,

Xavier

Em vaig quedar parada quan en acabar de llegir-la. Qui era aquell tal Xavier? Com és que

l’àvia estava embarassada d’ell? Què hi feia l’avi acompanyant-la? I a on? Per què

s’havien de casar?

El cap em rodava. Vaig pensar a preguntar-ho a l’àvia, però ella se m’avançà:- Nai, què fas amb això?- No semblava enfadada.

- L’he trobat per aquí i l’he llegit.- Li vaig donar la carta i al moment em va dir:

- No tens preguntes?

- Sí.

1992- Digues doncs.

- Qui és aquest tal Xavier? Per què parlava de la mama com si fos seva?

- Perquè ho era, de seva // Obro els ulls com plats // Nai, el teu avi Joaquim sempre serà

el teu avi tot i que no ho fos de sang. // Davant aquella sentència, em vaig asseure i ella

continuà:- En Xavier el vaig conèixer a Barcelona, en una llibreria de Gràcia, quan tenia 14 anys.

Hi anava amb el meu pare a comprar alguns llibres que jo vol ia i ell era el fill del

botiguer. M’ajudà a trobar els llibres que buscava mentre el meu pare parlava amb el

seu. Em va semblar simpàtic, així que vaig continuar visitant-lo de tant en tant.

Poc després vam començar a sortir, però la guerra es va acabar i ara havien de venir-ne

les conseqüències. Tots dos érem de famílies republicanes i enteníem que l’exili era millor

que viure amagats, així que miràvem d’ajudar les nostres famílies com podíem i, encara

que ens vèiem poc, ens escrivíem cada dia. Un any més tard ens vam prometre, tot i que

ell tenia 15 anys més que jo, ens estimàvem moltíssim. Aquell mateix any, jo vaig exiliar-

me amb la meva família aquí, a Sète, on vivien els meus avis, i ell havia de venir de tant

en tant a veure’m i a fer de missatger entre els nostres pares. En una d’aquestes visites

em vaig quedar embarassada de la teva mare. Això va ser l’any 40, pels voltants d’agost.

9 mesos més tard en Xavier m’escrivia aquesta carta que has llegit.

Feia un mes que no ens vèiem per dificultats a la frontera. Els nostres pares estaven

assabentats de la nostra relació, per això ens volien ajudar a casar-nos abans no nasqués

la teva mare.- Per què?

- Perquè hagués complicat molt les coses. Pensa que en aquells temps un nen de pare o

mare estranger era maltractat i fins i tot se’l tractava com a criminal //Vaig fer que sí

amb el cap i ella va continuar:- Quan em va escriure això, el teu avi em va avisar que en Xavier arribaria al cap d’un

parell de setmanes, just per quan es fessin els nou mesos d’embaràs.

I així semblava que seria, fins que el 23 d’abril d’aquell any no em van donar ni roses ni

llibres, sinó el cos a mig morir del meu promès. Me l’entregaren quan només li quedaven

uns pocs minuts de vida i l’últim que em va dir va ser que ens trobaria a faltar, que ens

estimava molt i que sabia que la Renée, la teva mare, seria tan maca com jo ho era en

aquell moment, tot i les llàgrimes // Em vaig posar a plorar i a la iaia se li escaparen un

parell de llàgrimes que es va eixugar amb molta quietud. Va continuar després de donar-

1992me un mocador // Jo no parava de plorar i de besar-lo, i en l’últim d’aquests petons va

acabar de morir. Vaig estar més d’un quart d’hora amb ell al damunt, estesa a terra

plorant, fins que van venir els gendarmes i me’l van treure de sobre. El teu avi em va

portar a casa i aquella mateixa tarda vaig tenir a ta mare. Al dia següent vaig anar al

registre per inscriure la Renée i per demanar l’acta de defunció d’en Xavier.

Poc després el teu avi em va demanar que ens casséssim, per poder protegir la nena i

perquè tingués una bona educació. Ho vaig acceptar perquè sabia que no podria cuidar

la nena mentre treballava, a més el teu avi sempre havia estat molt atent amb mi i havia

estat un bon amic d’en Xavier, tot i que ell en realitat estava enamorat d’una altra dona. Li

vaig dir molts cops que no passava res si anava amb ella, que no m’importava què en

pensés la gent, que ell anés amb una altra dona, perquè jo no l’estimava de la manera

que encara estimo en Xavier. El teu avi, Nai, va ser un home molt bo i considerat. Mai em

va tocar amb una altra intenció que no fos la de cuidar-me a mi o a la teva mare, dormíem

en habitacions diferents i tot i estimar una altra dona, sempre ens va posar a nosaltres

primer.

Va callar, i el silenci es va fer tan profund que podia sentir els grills i els espiadimonis

passaven volant. El sol escalfava l’ambient i l’aire que corria per casa era calent. Se

sentien els nens que jugaven al carrer i si afinava l’orella també podia sentir el mar.

Vaig trobar que no feia falta dir gaire cosa més. L’àvia s’estimava l’avi, i l’avi a l’àvia, tot i

que no va ser d’aquest amor d’on va sorgir la mare. Em va semblar que l’avi havia estat

molt valent en casar-se amb una dona que ja tenia una filla i, sobretot, per sobre de la

dona que estimava.- La mama ho sap tot això?

- Sí, li ho vam explicar quan tenia 13 anys. Ho va entendre i va seguir estimant el teu avi

com si fos el seu pare de sang. Li demanàrem que guardés el secret i així ho va fer.- Per què va morir en Xavier?

- En aquells temps hi havia dictadura a Espanya i els republicans van exiliar-se a França.

La gran majoria eren obligats a anar a camps de concentració i als que atrapaven els

espanyols els feien afusellar. Nosaltres teníem família aquí i érem mig francesos, per

això no ens van empresonar o buscar, però en Xavier era espanyol i republicà, així que

el van buscar i el trobaren, poc abans que arribés a Sète. Els van perseguir i disparar,

alguns companys seus van morir i a ell el van arrossegar fins a mi.- On és enterrat?

1992- Al costat del teu avi, al nostre cementiri.

Aquell vespre vaig anar a posar flors a la tomba dels meus avis. Em vaig fixar en la tomba

d’en Xavier, fins aleshores sense importància, i em vaig adonar que hi havia un epitafi.

Dos versos d’un poema de Machado: Hoy dista mucho de ayer, ¡ayer es nunca jamás!

Amb això vaig recordar que aquests versos són d’un poema que l’àvia sempre em recità.

La tardor d’aquell mateix any se’ls va emportar.

Agnes Caminero García4t d’ESO B