-Heràclit presenta l’univers com un foc viu (pur aeízoon). El món és un procés, una unitat dinàmica i viva sense limitacions temporals per això no parla del món com una creació del no-res ( aeí- vol dir sempre i ZOON animal).Heràclit veu el mon com una unitat viva, es a dir, allò que perdura vivint, fent-se i desfent-se. És un etern consumir-se que no es consumeix mai. ( no és un Oxímoron, es una dir una contradicció de termes).

-Per Heràclit les coses no són realment coses...són processos. Són com una flama de foc o com un riu ( una altra metàfora d’Heràclit.. no et pots banyar dues vegades al mateix riu), que , encara que puguin tenir una forma definida, són corrents de matèria que flueixen de forma constant.

-Heràclit utilitza una dialèctica peculiar ( s’encén i s’apaga) en la qual els contraris o oposats es troben en una unitat dinàmica. Per Heràclit existeix llei o norma superior fora del temps però que regula el procés de canvi de totes les coses que són.

-Heràclit es pot comparar amb Parmènides. Tos dos inicien un debat que dóna pas a la reflexió gnoseològica de la realitat. Mentre els presocràtics monistes i pluralistes cercaven l’Arkhé, és a dir, es preguntaven sobre què existeix, Heràclit i Parmènides es preguntaven què puc conèixer.