2Segona taula rodona

LA SOCIETAT CATALANA COM A EXPORTADORA DE VALORS

64 65

2a Taula rodona

6766

Advocada, màster en Justícia constitucional, tutela judicial i drets fonamentals per la Universitat Ramon Llull - ESADE i diplomada en Estudis Avançats (DEA) en Drets Fona-mentals. Ha estat advocada de l´Estat substituta a l´Advocacia de l´Estat de Barcelona i continua treballant al Ministeri de Justícia. Actualment és presidenta de la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans i de la Confederació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament. És membre del Grup de Juristes Roda Ventura - Pax Romana, ONG amb estatus consultiu al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, i forma part de la Plataforma d´Entitats Cristianes per a la Immigració. És vocal de la Junta de la Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes i autora del llibre Configuración jurídica de la dignidad humana en la jurisprudencia del Tribunal Constitucional.

Eulàlia PascualVOCAL DE LA FOCIR I PRESIDENTA DE LA FEDERACIÓ CATALANA DE ONG

PELS DRETS HUMANS.

Voldria començar per citar un jutge del Tribunal Europeu de Drets Humans, el senyor Zupancic, que en una sen-tència recent del tribunal afirmava que «els drets de l’home no són només matèria de reflexió jurídica i pedant. Són també judicis de valor. Certament, només aquest judici de valor es tradueix en una norma jurídica, expressada en termes clars, es pot consolidar la preeminència del dret. Però seria un gravíssim error oblidar que la base, l’origen de la norma jurídica que aplicarem, es troba en una resolució moral d’aquells que no només tenen opinions i con-viccions sinó el coratge de defensar-los.»

En aquesta jornada hem parlat molt de valors des de la perspectiva acadèmica i de persones especialistes en el tema, però hem de tenir en compte que aquests valors sorgeixen de la societat mateixa; la primera responsable dels valors és la societat. La profunda crisi econòmica globalitzada que es va desfermar l’any 2008 ha irromput com un tsunami en una societat en la qual, de manera intencionada o simplement per inèrcia, s’ha desestabilitzat i destruït qualsevol valor referencial que no fos simplement l’econòmic. Això significa que, d’una banda, la societat es troba mancada de referents als quals agafar-se en cas d’esfondrament del seu entorn i d’incertesa del seu futur i, de l’al-tra, que aquesta mateixa societat no és capaç de fer autocrítica, i ha optat per un qüestionament acarnissat i sovint superficial de les institucions i de les normes. No es pot, de manera superficial, carregar contra les institucions i els principis de l’estat de dret, del sistema democràtic, dels partits polítics i dels agents socials.

La crisi econòmica ha estat fruit principalment d’una especulació financera consentida, és cert, per governs i institu-cions, però també per una societat obsessionada pels valors materials i mancada d’una jerarquia clara de referents morals, i que, massa sovint, mentre les coses anaven bé, ha estat massa passiva, sense cap capacitat ni voluntat de reacció ni de crítica, tot i que des del tercer sector ja advertíem des de feia temps dels perills d’un model econòmic i social profundament injust.

És palesa la necessitat d’establir de nou uns referents estabilitzadors i regeneradors del sistema de valors, indis-pensables per garantir el respecte dels drets i de les llibertats públiques. La societat catalana ha estat històricament un paradigma d’aquests valors que cal recuperar i promoure. Ja a l’edat mitjana Catalunya comptava amb un Parlament i, com recordava Pau Casals en el seu emotiu discurs a les Nacions Unides el 1961, des de Catalunya es va promoure en el segle XI un congrés entre nacions per treballar per la pau. Catalunya és terra de respecte per tots aquells valors que ara més que mai cal recuperar i invocar: l’esforç, la serietat en el treball, la innovació i la creativitat, l’empoderament de les persones, el treball en equip, el respecte per les tradicions, la defensa de la prò-pia cultura, l’amor al país. Sempre hem tingut vocació internacional i disposició per rebre novetats i aprendre coses noves. Recordem com els industrials catalans del segle XIX van recórrer a Europa i van importar màquines tèxtils, i com els artistes més innovadors de la nostra terra, en totes les arts, han fet de Catalunya un referent des de fa molts segles. També ha estat un país on s’ha respectat la cultura, una cultura per a tothom de la qual donen fe els ateneus, els jocs florals i els nombrosos petits teatres que es van crear ja a principis del segle XIX. I, com s’ha dit abans, la societat catalana va ser un referent en l’acceptació de la música wagneriana i va ser capaç de construir i gestionar privadament un gran teatre d’òpera com el Liceu.

Recordem que a Catalunya també, des de sempre, la societat civil ha tingut una importància cabdal. El món asso-ciatiu català té una gran diversitat (només cal veure les associacions de la FOCIR) i una gran vocació internacional. Com deia Pau Casals, som un país petit en dimensions però grandíssim en capacitats i possibilitats.

2a Taula rodona

68 69

Nascut a Barcelona i llicenciat en Biologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser professor de secundària en diverses escoles del 1979 al 1999. Des del 1972 va exercir com a monitor de colònies i des del 1973 com a cap escolta. Membre del Consell Permanent de l’antic Servei de Colònies de Vacances. A l’inici dels anys vuitanta va for-mar part del Secretariat del Consell de la Joventut de Barcelona i del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. Des del 1992 forma part del Casal dels Infants, on primer va exercir com a educador. Del 1998 al 2008 va ser el responsable de Voluntariat de l’entitat. Actualment n’és director de Relacions Ciutadanes.

Enric CanetEQUIP DIRECTIU DEL CASAL D’INFANTS DEL RAVAL

Tots som hereus d’una postguerra i, sobretot, d’uns anys seixanta i uns anys setanta que van marcar molt Catalu-nya. Fonamentalment, tot l’esperit del Concili Vaticà II marca molt un tipus d’església catòlica que llavors influeix en una determinada gent del país. Importantíssim va ser també el maig francès; aquell esperit encara es veu en moltes maneres de fer nostres.

Sempre que parlem de valors hem de saber que aquests poden generar uns contravalors. El nostre país s’ha mogut entre dos pols: un, el de buscar a fora (motivat en part pel franquisme) i dos, que seria el contravalor, el de tan-car-nos en el nostre melic. Avui en dia, aquesta rèmora del maig francès també, ja ho veiem tots, vivim amb dos contravalors importants que marquen tota la societat occidental: la por (i la crisi genera por) i l’absència (tendim a no tenir relació amb la gent i a crear fronteres). Davant d’aquesta situació, com a poble català també ens hem mogut per un desig de redreçar el país i redreçar la societat, dues voluntats que no es poden separar. Quan parlem de les associacions que han servit per redreçar la societat, hem de saber que la majoria es movia també per una voluntat de redreçament del país. Les persones que treballaven en el moviment escolta, en les colònies i en certes associaci-ons culturals, socials i comunitàries (això que avui en dia anomenen voluntariat) ho feien no només per millorar la vida de les persones, sinó que darrere hi havia un desig de redreçar el país.

Hem viscut diverses onades migratòries. Molts de vosaltres recordareu l’arribada de poblacions andaluses i ex-tremenyes, i també hi trobem les actuals. Un valor que sempre ens ha identificat és el valor d’acollida. Hem estat un país acollidor, i hem estat un país que ha assumit maneres de fer diferents; per exemple, tenim una fira d’abril que és gairebé tan important com la d’Andalusia, i l’acceptem entre nosaltres. Però, a la vegada, com a poble hem desenvolupat un contravalor que és mirar la gent per sobre de les espatlles. Hem d’anar amb molt de compte, ja que sempre ens hem mogut entre aquests dos pols: per una banda, hem estat un país acollidor, i això seria sens dubte un valor per exportar —al cap i a la fi, Catalunya, com diria Anna Cabré, s’ha fet gràcies a l’arribada de gent de fora, i ens hem refet sempre com a poble—, però, a la vegada, hem tingut aquesta tendència a mirar els nouvinguts per sobre de les espatlles.

Per una altra banda, hem tendit sempre a lluitar per mantenir la nostra societat i per cohesionar la societat en la fluïdesa. I, evidentment, el model de catalanisme d’ara no té res a veure amb el de fa trenta anys. Tot i així, també hem caigut en la temptació de fixar valors inamovibles, que ens sembla que són dogmàtics, i ens movem entre la fluïdesa que aglutina més gent, amb un grup de persones que fa gala d’uns valors dogmàtics que crea fronteres amb els altres.

Un element que em sembla també molt important per al nostre país, i que prové del maig del 68 i dels esperits de principis del segle XX que hi havia al barri del Raval, seria la desestructuració, la mobilització fora de les estructures. Ja sabeu que a principis del segle XX Barcelona, i concretament el barri del Raval, va esdevenir la Rosa de Foc, el centre de l’anarquisme mundial. Aquest tarannà desestructurat sempre ens ha marcat. I aquest deixar anar s’oposa frontalment a una necessitat, també molt nostra, que seria la necessitat d’institucionalitzar. Deixar anar l’esperit i institucionalitzar, certament dos pols complicats. I les institucions que hem creat moltes vegades s’han dogmatitzat tant que han perdut l’esperit.

Com s’ha dit i sempre es diu, Catalunya és un país d’associacions. A l’estat espanyol, Catalunya i Euskadi són els dos nuclis d’associacionisme, fruit de la necessitat de redreçar el país. I això és molt positiu, però també ens hem seg-mentat, els catalans tendim a fer-nos cadascú el seu propi xiringuito i fer el nostre propi muntatge, allunyat de l’altre. Només cal veure la quantitat d’entitats de cooperació que hi ha. I aquí al barri del Raval ens trobem amb la mateixa situació, hi ha un munt d’entitats amb les quals no ens entenem. És un altre dels valors i contravalors que tenim.

2a Taula rodona

70 71

És veritat que som un país solidari. Fa molts anys que sóc al Casal dels Infants, i la solidaritat ha mogut i mou al nostre país. Però també ens movem entre una solidaritat crítica, que intenta ser rigorosa, que és compassiva, que pateix amb el que pateix, i una solidaritat fonamentada en la llàstima. Els catalans patim amb els que pateixen, i ho podem veure en la sensibilitat que hi ha cap a conflictes com el de Palestina o, en el seu moment, el de Bòsnia. Però a la vegada tendim a la llàstima, i això ho podem veure en moltes campanyes de recollida de joguines o de roba. Quina és la diferència entre la llàstima i la compassió? La compassió ha d’impulsar a trencar les estructures que generen les desigualtats i, en molts casos, els catalans ho hem fet. Al contrari, la llàstima el que vol és que els pobres segueixin sent pobres, vol perpetrar aquestes estructures i generar dependència.

Quines altres propostes em semblen interessants de la nostra societat? Jo en diria tres. La primera: Catalunya s’ha mogut per la defensa dels drets humans. I si hi ha alguna cosa que ens ha de moure en el futur és tornar a aquesta referència. I això es tradueix en el fet que qualsevol persona que és al nostre país, tingui papers o no tingui papers, vingui d’on vingui, és un ésser humà que ha de tenir dret a la dignitat. Això és fonamental. La segona, en el món de les absències, Catalunya s’ha definit com un país de presències, de volum. L’absència és la virtualitat, el núvol, l’allunyament de la realitat; el nostre poble, al contrari, de tant en tant, es mobilitza en massa i ocupa el Passeig de Gràcia. Aquesta necessitat que tenim d’ocupar volum, que trenca les fronteres i en què frec a frec ens situem a la vora dels altres i ens els mirem d’igual a igual, és un valor que jo he viscut des del 76 a Sant Boi fins ara i que hem de recuperar. I la tercera és que som una societat que hem mirat als ulls dels altres. Quan hem mirat de prop la immigració, quan hem mirat als ulls de la gent que pateix, s’han despertat en nosaltres valors de compassió, d’ajudar a fer sortir aquesta gent de la situació de dolor, d’injustícia, de desigualtat. Hem de mirar d’igual a igual la gent que estem ajudant, també des de les entitats que treballen amb persones en situacions de vulnerabilitat i d’injustícia. Moltes gràcies.

Treballa coordinant projectes d’educació per al desenvolupament. Ha estat responsable del Departament d’Educació i de l’Escola de Formació del Centre UNESCO de Catalu-nya. Llicenciada en Filologia i diplomada en Ciències Religioses, ha anat ampliant la seva formació en temes relacionats amb la cooperació al desenvolupament i l’educació global des d’una perspectiva de drets. Té una àmplia experiència docent i com a forma-dora, sobretot en temes de diversitat religiosa, educació en valors i educació en drets humans.

Marga SerraEXPERTA EN EDUCACIÓ PER AL DESENVOLUPAMENT

En primer lloc, voldria agrair a la FOCIR haver-me convidat. Jo parlaré d’educació i valors, un tema que no s’ha tractat en les sessions d’aquest matí i que he trobat a faltar, sobretot pel que fa a l’educació en les escoles. Preparant la meva intervenció, preguntava als companys què dirien de la societat catalana com a exportadora de valors, i els debats han estat molt llargs.

Començaré demanant que feu un petit exercici. Imagineu-vos un arbre. I ara, en les seves arrels aneu-hi posant tot allò que us ha educat. Segurament no només hi heu posat l’escola, sinó també família, entorn, amics, barris, asso-ciacions, etc. En el tronc vull que hi poseu els valors que heu tret d’aquesta educació, de les arrels que us han anat nodrint. I en les branques poseu-hi els fruits, el que sou, el que treballeu, el que viviu i el que sentiu. El que faré avui és una petita pinzellada de l’estat de l’educació en valors aquí a Catalunya, i d’aquesta educació en valors n’extrauré els que crec que són exportables. L’educació, ja ho he dit, no és només l’escola, però em centraré avui en l’educació escolar: primària i secundària. Tot i que crec que l’educació de les persones grans i les relacions intergeneracionals no la podem deixar de banda. I tampoc podem obviar la universitat, que treballa també molt en l’àmbit internacional, i tenim com a exemple l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut, que participa en aquestes Jornades. Veurem les relacions entre l’escola i l’entorn i també la família com a primer entorn educatiu.

Quan vaig començar la meva exposició me’n vaig anar a la llei, la Llei d’educació de Catalunya, a veure què hi deia sobre els valors. El principi rector de l’educació número 2 diu: «L’educació ha de transmetre els valors d’una societat democràtica: llibertat personal, responsabilitat, solidaritat, respecte i igualtat.» Se’ns ha girat molta feina. La llei tam-

2a Taula rodona2a Taula rodona

72 73

bé reconeix la importància de l’educació en el lleure a l’hora de transmetre valors. Aquest aspecte és molt important, perquè a l’escola hi ha el perill que l’educació en valors quedi reduïda a l’assignatura d’educació per a la ciutadania i perdi transversalitat en tot allò que fem; els valors han d’estar en l’ADN de l’acció educativa. El col·legi de llicenci-ats ha publicat recentment el codi deontològic del personal docent i la UNESCO treballa moltíssim aquest aspecte.

Educar en valors és garantir que hi hagi un impacte en qui rep l’educació. Per molt que hi hagi contingut, si no hi ha valors no hi ha impacte, i si no hi ha impacte no hi ha canvi. Eduquem per transformar: d’una cosa que no sabem, la sabem; una actitud, la transformem. Si no hi ha valors al darrere no es pot produir aquest canvi, són el garant que hi hagi un desenvolupament integral en l’aprenent.

En referència a l’educació en el lleure. Com ja s’ha dit, som un país de llarga tradició associativa tant en el món de l’escoltisme, de l’esplai com de l’esport. A la FOCIR hi ha moltes entitats esportives, i tot i que l’exemple és recurrent, la Fundació del Barça i el seu portal Juga-la (www.juga-la.cat) serien un bon exemple d’educació en valors mitjan-çant l’esport.

L’escola educa en valors i sobre valors, però en el món de l’educació no formal és on es produeix l’experiència i vivència d’aquests valors en el dia a dia. I aquests dos àmbits han d’anar de la mà: els valors s’han d’aprendre i s’han de viure. I ara entraré a dir-vos quins són, crec jo, els valors exportables.

Sense caure en el contravalor dels xiringuitos que comentava l’Enric, un tret que ens defineix en el terreny educatiu són les ganes de fer coses en xarxa, de promoure el treball cooperatiu, de trobar acords i d’encetar col·laboracions. I tot des del respecte. Això també és un avís per a l’escola. Moltes vegades els docents volem treballar en xarxa, però no treballem els valors des de l’experiència, i si ens fixem en els drets humans, l’escola hauria de ser un laboratori de proves per a l’exercici dels drets. En l’àmbit internacional, el Consell d’Europa i la UNESCO desenvolupen projectes interescolars, d’agermanament, per treballar cooperativament en temes de drets humans.

Un altre valor exportable seria el valor de la tradició i del patrimoni com a arrels d’una identitat, com alguna cosa que ens explica. Des de projectes de patrimoni amb les escoles associades a la UNESCO fins a altres exemples com el del Consorci d’Educació de Barcelona, que posa en contacte centres educatius de Barcelona amb ONG. Un exem-ple és un intercanvi entre escoles del Senegal i escoles de Barcelona, on mitjançant els jocs populars de cada país els

i les alumnes coneixen altres realitats. Des de l’Associació d’Amics de Diakha Madina (http://amics-diakha-madina.blogspot.com) han fet tot aquest treball d’interacció i de reconeixement cultural a través d’aquests jocs.

En el terreny personal, vaig participar amb altres companys d’Unescocat coordinant el projecte Mediterrani occiden-tal amb escoles associades a la UNESCO de nou països d’aquest territori. A partir del treball sobre el patrimoni com-partit, natural i cultural es va organitzar una trobada de cinquanta alumnes a Tunísia que va ser molt enriquidora. En aquest camí trobaríem el respecte per la diversitat en diferents àmbits. La gestió de la diversitat religiosa a l’aula ha tingut presència internacional. Prou significativa és la presència de nombroses entitats catalanes a la Fundació Anna Lindh (www.euromedalex.org), que té i desenvolupa materials i formacions de professorat sobre aquest tema.

La diversitat lingüística, l’aposta per l’educació multilingüe i la consciència lingüística de les cultures ha donat fruit amb formacions, amb processos de revitalització lingüística i, en definitiva, ha aportat coneixement i reconeixement a aquesta diversitat. En aquest sentit, trobem el treball del CIEMEN (www.ciemen.cat), amb l’experiència de formar formadors en llengua kurda, o de Linguapax (www.linguapax.org), amb processos de revitalització de llengües afri-canes i americanes.

I si ens fixem en els projectes de cooperació exterior liderats des de Catalunya, trobem que sempre l’educació i la salut són els eixos vertebradors de moltes iniciatives. En temes d’educació bilingüe participo en projectes d’aquest tipus a Bolívia i a Guatemala per fomentar i reforçar les llengües indígenes.

Quant a la diversitat cultural, ara me n’aniré a les branques del nostre arbre. La cultura pot aplegar moltes coses. Quan participem en un camp de treball, la finalitat del camp no és en si mateixa treballar la diversitat cultural, però inevitablement aquest tema sorgeix, i aquesta diversitat enriqueix i educa. Som, com hem dit, un país d’acollida i treballem molt aquest tema a casa. Per això, a vegades trobo a faltar la presència d’entitats catalanes en els fòrums internacionals on es debaten aquests temes. Al darrer ECOSOC en temes d’educació des de Catalunya hi vam anar només dues persones des d’Intervida, entitat amb la qual treballo. A l’ECOSOC vam presentar una proposta de com incorporar la diversitat cultural en el moviment Educació per a Tothom (www.unesco.org), no sé si el coneixen. El moviment Educació per a Tothom, impulsat des de la UNESCO amb el suport de diversos organismes multilaterals, parteix d’un seguit d’objectius, el primer dels quals seria garantir l’educació primària universal a tots els nens i nenes del món. I nosaltres vam introduir algunes qüestions: es té en compte la diversitat cultural? Es té en compte la llengua d’origen? Quins indicadors hi ha per veure si tothom s’hi sent representat? Aquesta major presència catalana en aquests debats internacionals seria, doncs, un repte.

2a Taula rodona

74 75

I per acabar, la defensa i promoció dels drets. Ja ho he dit: l’escola ha de treballar l’educació en drets humans, ha d’esdevenir un laboratori, ha de crear un espai per exercir aquests drets. En l’àmbit internacional trobem diversos exemples on els joves hi participen: la Coalició Europea de Ciutats contra el Racisme (www.citiesagainstracism.org), que organitza trobades i dóna eines per promoure una representació catalana tant de joves com de l’Ajuntament de Barcelona.

Entrant en el tema de l’empatia (el «patir amb el que pateix» que comentava l’Enric), a Catalunya hi trobem també moltes experiències. Un exemple que em toca de prop: una companya de feina marxa a Palestina amb UNRWA a liderar un projecte sobre l’impacte en processos d’educació en els territoris ocupats. És un bon exemple de com unes bones arrels i un tronc ple de valors han donat uns fruits que són el compromís per lluitar contra les desigualtats. I en aquest punt, també caldria esmentar el valor de la convivència tant a l’escola com en el temps de lleure.

Quatre reptes per esdevenir entitats exportadores de valors:

El primer, que té més a veure amb les entitats, i que ha sorgit aquest matí en relació amb els joves i l’envelliment de les associacions: cal rejovenir-les.Trobar nous missatges, formats; a vegades no hem sabut transmetre el missatge. Donar a conèixer allò que fem; hem de trobar aliances amb els mitjans.Més presència en fòrums internacionals d’educació. N’hi ha poca, tot i que trobem experiències com la Xarxa d’Edu-cadors en Drets Humans, gent molt jove que prové del CNJC i que participa en el Consell d’Europa per portar aquí tot el procés educatiu de treball en drets humans i introduir el programa COMPASS (http://eycb.coe.int). COMPASS és un programa d’educació en drets humans per a primària, secundària i superior, i la Xarxa el vol traduir al català i fer d’enllaç. Cal més representacions en aquest sentit.

Llicenciat en Farmàcia per la Universitat de Barcelona el 1976 i doctorat a la Universitat de Barcelona (1976-1979). També va realitzar un Programa d’alta direcció-PDG a IESE el 1986 i el postgrau d’Indústria química a Grenoble (França) el 1995. Actualment és el secretari del Patronat de la Fundació PIMEC Acció Social i el director de la Fundació PIMEC Acció Social. És propietari i director de l’empresa Direct Will BCN, SL, del sector químic. Director tècnic farmacèutic de DAU, primer laboratori d’Europa amb col·lectiu de disminuïts psíquics i assessor de diferents empreses. És membre del Ple de la Càmera Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona i membre fundador de la Comis-sió de Responsabilitat Social Empresarial. També és patró de la Fundació PIMEC Acció Social i membre de la Junta Directiva de PIMEC (Petita i Mitjana Empresa de Catalunya). Presideix la Comissió Iberoamericana de la UEAPME, Patronal de la Petita i Mitjana Empresa a Brussel·les i és vicepresident d’RSE de la Cambra de Comerç. Vicepresident de Barcelona Negocis i Franquícies de la Fira de Barcelona i membre del Consell d’Ad-ministració de l’Agència Catalana de Cooperació.

Ramon VilaSECRETARI DEL PATRONAT DE LA FUNDACIÓ PIMEC

En primer lloc, gràcies per convidar-me a aquesta taula, el nom de la qual produeix un cert goig: la societat catala-na com a exportadora de valors. I és que Catalunya és realment capdavantera en moltes coses de cara a l’exporta-ció. Per exemple, la Patronal de PIMEC, juntament amb Foment del Treball, Comissions Obreres i UGT, vam muntar fa cosa d’uns deu anys un grup de treball per ajudar el Nord d’Àfrica a organitzar els seus propis sindicats. Vam anar a Tunísia, a Algèria i al Marroc juntament amb la Fundació Adenauer. Va ser un projecte absolutament pioner a Europa. Uns agents socials d’aquí, de Catalunya, anaven més enllà, com ja va passar al segle XII, a explicar, en llocs on les administracions i lleis ho prohibien, com havien d’organitzar-se. Alguna cosa devien sembrar en aquella societat del Nord d’Àfrica, que canvia tan ràpidament ara.

Però fa cinc anys, en la petita i mitjana empresa hi havia un rebombori al voltant de l’RSE; tothom apostava per la responsabilitat social de l’empresari, i nosaltres hi estàvem totalment en contra. Per què? Perquè l’RSE consisteix a obtenir benefici i generar llocs de treball. Per contra, ens trencàvem el cap per poder donar la volta a les paraules i buscar un empresari socialment responsable. I sota aquesta òptica, vam fer nostres un seguit de missatges i valors i vam crear la Fundació PIMEC Acció Social, una entitat innovadora (només n’hi ha una altra de semblant a Europa). Des de la Fundació volem crear consciència i donar acció social al món empresarial, aportar valor, sensibilitzar, etc.

2a Taula rodona2a Taula rodona

76 77

I ara us detallaré tres pinzellades o tres accions que hem dut a terme.

Avui vivim uns moments de crisi, i molts empresaris han hagut de tancar els seus negocis. Quan un empresari tanca, el que fa és baixar la persiana i el que li queda és una angoixa brutal i, segurament, molts deutes. Això no ho volem per a ningú. Davant d’aquesta situació, nosaltres hem elaborat un programa que ajuda aquestes persones que viuen un estat absolutament dolorós i que no saben què fer ni com reaccionar. Tenim un programa que es diu emppersona, que té com a objectiu principal preocupar-se de totes aquelles persones empresàries, autònomes i emprenedores del nostre país —i també que han vingut de fora— que s’han quedat sense feina i necessiten ajuda des del punt de vista empresarial, professional, socioeconòmic o psicosocial. Els donem un cop de mà, i ens trobem amb situacions molt dramàtiques, com un sense sostre i moltes més coses.

També hem cregut que havíem de ser agosarats perquè la societat ha creat uns tabús davant de certes realitats, i a l’empresa encara es fan més difícils de tractar, i un d’ells és la paraula droga. Havíem de buscar un pacte amb els sindicats perquè poguessin fer una tasca de sensibilització sobre aquest problema, que hi és a la societat, i que si hi és a la societat també hi és a l’empresa. Vam contactar amb el Projecte Home i vam crear un programa —és un projecte viu, com tots els que us explicaré—, i estem entrant en l’empresa gràcies al fet que els sindicats han admès que no sigui risc laboral sinó un tema d’informació, de sensibilització. Personalment crec que estem fent molta feina, estem creant uns canals als quals la gent en aquestes situacions de desesper es pot acollir. Us explicaré una anèc-dota, un fet molt emotiu que ens va passar fa una setmana a Sabadell. El que va succeir és que una empresa ens va demanar d’anar a la seva seu a fer una xerrada. Quan vam arribar, ens vam trobar en una sala amb cinquanta dones. Mai ens havíem trobat amb una situació de tanta gent d’un mateix sexe. Quin era el motiu? El motiu era que totes eren mares d’adolescents i estaven angoixades pel problema de la drogoaddicció. Curiosament, quan totes elles van poder expressar la seva angoixa, en van parlar, van veure com s’havia de tractar, l’endemà els índexs de productivitat de l’empresa van començar a canviar i es van incrementar.

Totes aquestes accions les considerem d’acció social, i estan dins de la missió de la Fundació, que és fomentar una cultura empresarial renovada i compromesa amb l’entorn. I volem sensibilitzar el món de la petita i mitjana empresa i de l’emprenedor sobre la necessitat d’incloure aspectes socials com a valor de competitivitat dins de la dinàmica empresarial des de la visió de l’esforç compartit amb els diferents agents socials i econòmics. I ara estem incorporant una nova paraula al mercat, que és l’empresari voluntari, un concepte que encara no s’havia posat en marxa, i ho estem organitzant.

Per acabar, un exemple d’exportació de valors que hem realitzat des de la Fundació PIMEC juntament amb “la Caixa” i el programa Incorpora (http://obrasocial.lacaixa.es/incorpora), que possiblement coneixeu molts de vos-altres. Aquest programa vol oferir oportunitats i ocupació a persones en situació d’exclusió. Nosaltres hi vam entrar com a mitjancers, ja que els tècnics d’inserció laboral no parlaven el mateix llenguatge que l’empresari, i vam fer tasques de formació en aquest sentit. La veritat és que va ser el primer programa que vam desenvolupar, i ens va anar tan bé que encara l’estem fent. Però més enllà del seu èxit, en un diàleg amb “la Caixa” ens van comentar que volien dur a terme una acció social al Marroc perquè havien d’obrir una oficina allí i no sabien ben bé què fer. Ells estaven pensant a fer una cosa semblant a quan van anar a Polònia i van organitzar una exposició de quadres. Però nosaltres els vam oferir la idea de portar el programa Incorpora al Marroc. En un principi semblava una idea molt escabellada, però justament amb els Infants del Raval ens vam posar en marxa. I avui en dia és un programa espectacular al Marroc que fa ja tres anys que camina. Nosaltres vam fer el traspàs a la CGEM, que és la patronal de la petita i mitjana empresa allí, vam exportar el model, i ells han muntat arran d’això la seva pròpia acció social. En aquests moments estan inserint més de vuit-centes persones l’any en el món laboral, i hem de tenir en compte que al Marroc això és molt més complicat que aquí.

Amb tots aquests exemples he volgut reforçar aquesta idea que Catalunya és efectivament gresol de valors, com altres, però a més a més, jo crec que els sap exportar.

Debat

79

DDebat

78

Mònica Sabata

Volia fer un passet més en tot el que hem dit al llarg del dia. Tots estem d’acord que d’una manera o una altra transmetem valors sigui des del món de l’empresa, des del món de l’educació, des del món del lleure o des de la política inclús...Crec que també estem d’acord que quan internacionalitzem, que és el negociat de la FO-CIR, també ho fem amb uns valors concrets però a ve-gades ens trobem que ni el nostre receptor ni els mitjans de comunicació, acaben dient el que nosaltres estem intentant dir. Caldria revisar per exemple que va acabar dient la premsa marroquina, possiblement ho hagueu fet des de PIMEC, sobre el treball de la Patronal en el programa d’inserció. També ens trobem que anem a la UNESCO i que no és senzill explicar perquè una ONG catalana fa accions concretes o perquè les federacions esportives que competeixen a nivell internacional siguin o ignorades als mitjans o bé els diaris espanyols s’hi tirin a sobre. Està clar que aquí intervenen els mitjans de comunicació; però també és evident que nosaltres hem de fer una feina interna per aprendre com hem d’explicar això a fora. En aquest sentit, us explicaré una anècdota que m’ha passat aquesta setmana: a l’aero-port de Sicília em van donar un diari, Le Monde, on hi havia un article sobre el reciclatge a Barcelona. Els elements identificatius per definir Barcelona en aquell article eren una bandera espanyola i un brau. Tenim un problema en la difusió dels nostres valors, dubto molt que els senyors del reciclatge amb els que va parlar Le Monde parlessin de braus. Poso aquest exemple perquè avui hem abordat un nivell de debat molt interessant però crec ens queden definir encara quins instruments tenim com a país perquè les organitzacions que fan fei-na internacional puguem fer-ho en condicions, tot i que ja sabem que sempre hi haurà diaris que tractaran la in-

formació d’una determinada manera, però quines són les eines? És a dir, som una societat d’acollida, d’acord. Però com expliquem això a fora?

Ramon Vila

Hem de concentrar, si volem tenir una única imatge, no pot ser que dins de l’administració es tracti la pro-jecció exterior de manera tan diferent. Hem de donar el missatge mastegat als mitjans de comunicació i ne-cessitem un òrgan que concentri la imatge que volem projectar.

Enric Canet

Crec que part del problema es diu Espanya, i a vegades és una piconadora tan gran que no ens hi podem en-frontar i hem de buscar camins accessoris, dreceres. Te-nim coses a exportar, també en el món de l’associacio-nisme, el mateix Casal dels Infants en seria un exemple. El Casal és una entitat que ha esdevingut propietat de la ciutadania catalana i és un invent difícil de trobar enlloc més. Un espai on gairebé totes les opcions polítiques, religioses s’hi agrupen perquè creuen en el dret a la igualtat. N’és un exemple, com també ho seria el món de l’escoltisme i de l’esplai. I la proposta seria exportar aquests models sense enfrontar-nos a Madrid.

!"#$ %#&'(#")%*#"+%&,'-.$/!'$01$ '+$ #'2*)%"&$ 3'$ +"$45678.$&"-90$:*$;'-$"-9$!#1$<"+*(1$)*#)('&1$='(>$a vegades ens trobem que ni el nostre receptor ni els

mitjans de comunicació, acaben dient el que nosal-

tres estem intentant dir.

DebatDebat

80 81

Marga Serra

Afegiria també que hem de perdre la por. És a dir, som petits, però som catalans i ho hem de dir amb orgull (tot i el rebuig que produeix aquesta paraula). No ens hem d’acovardir, la piconadora que passi però nosal-tres hem de tirar pel dret i anar fent.

Ricard Lobo

DEL CIEMEN

Jo voldria fer una reflexió de caire filosòfica o concep-tual. Parlar de valors catalans exportables és una mica perillós ja que pot comportar una certa autocomplaen-ça. És a dir, pot suposar voler donar lliçons als de fora i els valors si són valors són universals. Una altra cosa molt diferent, i aquí se n’ha parlat molt, és el que aquests valors són capaços de generar, en virtut d’una cosa que ens és molt característica que és la imaginació. I en aquest país n’hi ha d’imaginació. I posaré dos exemples que he conegut avui en aquestes Jornades. El primer el de l’empresari-voluntari, això és una gran troballa. El segon, el Casal d’Infants del Raval. Els dos són aplica-cions concretes d’uns valors que són universals. Per tant hauríem de parlar més d’exportació d’experiències soli-dàries dintre del que són els drets humans, la sensibilitat, la compassió. Aquestes experiències són les exportables.

Lluch Martí

DE LA FUNDACIÓ PRIVADA CATALUNYA VOLUNTÀRIA

Jo volia dir que les experiències de les que parleu de-mostren uns valors molt clars com el coratge i la va-lentia. I al final depenen de nosaltres mateixos, mirar davant tot i que la piconadora s’apropi, i tenir aquest coratge per seguir endavant com a país. La responsa-bilitat no em lliga amb victimismes o les excuses, és a dir, s’ha d’acceptar la realitat però s’ha de tenir valor i seguir endegant projectes com entitats i persones des del respecte i la responsabilitat. I s’ha de reconèixer la feina que entitats com les que estan aquí fan, que no busquen excuses sinó que segueixen lluitant.

Enric Canet

El que dius lliga perfectament amb aquesta manera de fer de Catalunya en el que el redreçament social i el redreçament nacional han estat imbricats. Quanta gent ha volgut redreçar el país redreçant socialment la gent del país i a l’inversa? Som un país que constantment ens redrecem, vivim a la contra, com diria Vázquez Mon-talbán “contra Franco vivíamos mejor”.

Àngel Messeguer

DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Jo voldria dir que tindrem un problema de projecció exterior fins que no tinguem estat, aquest problema no el té Suècia, no el té Finlàndia. No és una proclama política d’última hora; és l’assumpció d’una realitat. Tots aquests camins que s’estan provant, aquests pas-sos perifèrics, són tots molt vàlids perquè consciencien i entrenen. Potser el pas que falta és l’assumpció de risc, el concepte del risc com a part de la formació de valor d’una persona, d’una col·lectivitat. Per tant si ens pen-sem que el que estem fent és l’entrenament abans del partit i que el partit que hem de jugar és en un altre camp, tots aquests entrebancs que ens trobem es donen perquè el que estem vivint -per molts anys que s’hagi allargat- és una situació de provisionalitat, d’excepcio-nalitat. Si no fos així els models d’estats petits que estan fent aquesta tasca de projecció d’identitat i valors ja ens serviria; però com no és així sí que hem de fer aquest exercici d’imaginació perquè és molt difícil trobar exem-ples que ens serveixin.

I fins que no juguem el partit, hem de seguir lluitant el pre partit i hem d’assumir el risc que val la pena fer-ho.

?"(+"($3'$<"+*(1$)"&"+"#1$'@=*(&"9+'1$01$!#"$-%)"$perillós ja que pot comportar una certa autocom-

=+"'#A"B$C1$"$3%(.$=*&$1!=*1"($<*+'($3*#"($ ++%A*#1$als de fora i els valors si són valors són universals.

Aquesta manera de fer de Catalunya en el que el

('3('A"-'#&$1*)%"+$%$'+$('3('A"-'#&$#")%*#"+$:"#$'1-&"&$%-9(%)"&1B$ !"#&"$2'#&$:"$<*+2!&$('3('A"($'+$="D1$('3('A"#&$ 1*)%"+-'#&$ +"$2'#&$3'+$="D1$ %$"$ +E%#<'(1"F$G*-$!#$="D1$/!'$)*#1&"#&-'#&$'#1$('3(')'-.$<%<%-$"$+"$)*#&(".$)*-$3%(%"$HI,/!',$J*#&"+9I#$K)*#&("$4("#)*$<%<D"-*1$-'L*(MB

Jo voldria dir que tindrem un problema de projecció

'@&'(%*($N#1$/!'$#*$ &%#2!'-$'1&"&.$"/!'1&$=(*9+'-"$#*$'+$&0$G!O)%".$#*$'+$&0$4%#+P#3%"B$Q*$01$!#"$=(*)+"--"$=*+D&%)"$3ER+&%-"$:*("S$01$+E"11!-=)%T$3E!#"$('"+%-&"&B$U*&1$"/!'1&1$)"-%#1$/!'$1E'1&"#$=(*<"#&.$"/!'1&1$passos perifèrics, són tots molt vàlids perquè conscien-

)%'#$%$'#&('#'#B$?*&1'($'+$="1$/!'$;"+&"$01$+E"11!-=)%T$de risc, el concepte del risc com a part de la formació

3'$<"+*($3E!#"$='(1*#".$3E!#"$)*+V+')&%<%&"&B

DebatDebat

Ignasi Donyate

ADVOCAT

Recuperant la intervenció del Sr. Ricard Lobo i distingint entre valors i experiències que transmeten uns valors, sí que crec que la FOCIR hauria de ser un lloc on donar valor a les experiències internacionals positives i imagi-natives. Perquè totes les coses que les entitats realitzen a l’àmbit exterior per molt petites que siguin són molt importants.

Adrià Bas

DE CATALUNYA RÀDIO

Tinc la sensació de que els que avui som aquí si som aquí és perquè tots tenim la mateixa voluntat de pro-moure aquests valors i en el fons estem caient en aques-ta autocomplaença que entre nosaltres ens ho fem tot. La pregunta potser no té resposta però és com sortim a fora a fer la predica a tota la gent que avui no és aquí? I és la resta del país qui també ha de contribuir a cons-truir aquests propis valors. I una mica és això que ens tanquem en els nostres propis “xiringuitos”.

Marga Serra

Per evitar els “xiringuitos” hem de treballar entre nosal-tres però crec que hem de perdre la por a treballar del bracet de les administracions i trobar els encaixos.

Marc Gafarot

DE LA FUNDACIÓ CATMÓN

Fins que no siguem un estat jugarem en una categoria que no és la que ens toca, jugarem en una categoria inferior. Dit això Catalunya com una regió europea té un rol a desenvolupar important i no pas subaltern, el pro-blema és que encara resta en molts de nosaltres un cert colonialisme psicològic i un cert acomplexament que el marca la pertinença a l’Estat espanyol, i això es copsa en molts nivells. I als mitjans de comunicació ho podem veure quan no es té un discurs autocentrat, tots ens en riuríem si TVE fes un mal ús de la llengua castellana cosa que no passa en els mitjans catalans.

Jo provinc del món de la cooperació exterior i de les re-lacions exteriors i crec que un error que em comès com a país - i no vull centrar-ho en cap partit polític- és que no tenim clara la priorització de la nostra estratègia. Moltes vegades hem fet polítiques que han reflectit més un seguidisme cap a Espanya - i l’estat espanyol dit de passada no és un exemple en política exterior ni de co-

Hem de treballar entre nosaltres però crec que hem

de perdre la por a treballar del bracet de les admi-

nistracions i trobar els encaixos.

operació ni de res de res- i hem fet polítiques subsidià-ries. Ara amb un desacomplexament gradual ho estem canviant perquè tenim els elements. Algú ha dit aquest matí que Catalunya no és rica en matèries primes, és cert, ara afortunadament és rica en capital humà i ho és. I avui algú em parlava de la música catalana que fa quatre dies semblava que estigués ferida de mort i ara està vivint un procés de renaixença molt fort. Per què? Perquè hi ha gent, perquè hi ha país. Jo crec que hi ha valors catalans, perquè hi ha valors que penso són més característics i més típics de determinats pobles. Hem acceptat “l’aixecar-se ben d’hora” de Guardiola, com a caràcter català o definitori del fet diferencial català. I el gran problema que tenim és l’acomplexament, que-dar-nos amb un discurs que interessa a l’espanyolisme. I els catalans hem d’excel·lir, i per fer-ho hem de parlar bé català, hem de fer la feina ben feta i hem de tirar endavant la nostra indústria, però per començar ens ho hem de creure. I si ho volem exportar ho hem d’exportar fent bandera de la catalanitat.

Catalunya com una regió europea té un rol a des-

envolupar important i no pas subaltern, el problema

és que encara resta en molts de nosaltres un cert

colonialisme psicològic i un cert acomplexament que

'+$-"()"$+"$='(&%#'#A"$"$+EW1&"&$'1="#X*+B

7$ '+1$ )"&"+"#1$ :'-$ 3E'@)'+V+%(.$ %$ ='($ ;'(Y:*$ :'-$3'$parlar bé català, hem de fer la feina ben feta i hem

de tirar endavant la nostra indústria, però per co-

-'#A"($'#1$:*$:'-$3'$)('!('B$7$1%$:*$<*+'-$'@=*(&"($:*$:'-$3E'@=*(&"($;'#&$9"#3'("$3'$+"$)"&"+"#%&"&B

Z"$ 45678$ :"!(%"$ 3'$ 1'($ !#$ ++*)$ *#$ 3*#"($ <"+*($ "$les experiències internacionals positives i imaginati-

<'1B$?'(/!O$&*&'1$+'1$)*1'1$/!'$+'1$'#&%&"&1$('"+%&,'#$"$+EP-9%&$'@&'(%*($='($-*+&$='&%&'1$/!'$1%2!%#$1T#$-*+&$importants.

Dolors Reig

DE LA FEDERACIÓ CATALANA DE CLUBS I ASSOCIACIONS UNESCO

En referència al tema dels “xiringuitos”, aquest any per primera vegada totes les branques de la Xarxa Civil UNESCO ens hem trobat per tal de que ens conegués-sim més uns amb els altres. I les branques són: escoles associades a la UNESCO, la FCACU, grup de bibliote-ques, càtedres, i el Centre UNESCO de Catalunya. Per primera vegada a la vida, del 12 al 19 de novembre, vàrem decidir aplegar-nos tots sota el mateix paraigües i fer visible l’activitat que fèiem, més de 40 activitats. M’agradaria que féssiu una reflexió per veure quantes n’heu vist en els mitjans de comunicació.

82 83