XI PREMI BARCELONA SOLIDARITAT

Ajuntament de Barcelona

LA RECOL·LECCIÓ D’ARMES: Una bona oportunitat per la reconstrucció de la Pau

Daniel Luz i Álvarez

PRESENTACIÓ “Dir que les armes les carrega el diable significa delegar responsabilitats. És una molt perillosa comoditat” Rodolfo Bracelli Si durant els anys 70 i 80 van ser les armes nuclears, i als anys 90 van ser les mines antipersona, en l’actualitat, la societat internacional es troba amb un nou desafiament: la proliferació d’armes lleugeres1. L’accessibilitat a aquest tipus d’armament degut al seu baix cost i a les seves característiques tècniques –fàcils d’utilitzar, transportar i mantenir- ha generat un increment molt notable de la seva presència a la societat. En l'actualitat es comptabilitza un arsenal de 650 milions d'armes lleugeres en mans de la població civil, al que s'hauria d'afegir les armes en mans de les forces armades i de seguretat pública. En el món, per tant, hi ha un arma per cada deu persones. Aquesta massiva quantitat d’instruments de violència en mans de la població civil es tradueix en un elevat cost humà. S’estima que mundialment les armes lleugeres generen més de 1000 víctimes mortals diàries. En conflictes bèl·lics, 4 de cada 5 víctimes moren a causa de les armes lleugeres (de les que el 90% són civils, majoritàriament dones i infants). De totes maneres, cal deixar clar que els conflictes violents no son conseqüència directa de la presència d’armes, sinó el resultat de processos procedents d’arrels molt profundes i complexes. L’impacte humanitari per la presència d’armes petites ha provocat que hagin estat qualificades per part del Secretari General de les Naciones Unides com armament de destrucció massiva. No és d’estranyar, aleshores, que la lluita contra la proliferació d'armes lleugeres s'estiguin convertint, més que en una opció, en una necessitat. Aquesta recerca pretén donar a conèixer un tipus d’iniciatives dutes a terme per tal de combatre aquesta situació: els programes de microdesarmament o de recol·lecció d’armes. Programes on a través del desarmament de la població civil, tant en contextes posbèl·lics com en situacions d’inseguretat ciutadana, s’aspira a la construcció de condicions per la convivència pacífica. La hipòtesis de partida, per tant, es que aquest tipus d’iniciatives són una bona eina per la reconstrucció de la convivència i del pacte social. Per realitzar aquesta recerca, a part d'apuntar les raons que són a la base de la violència i que generen demanda d'instruments de violència, també s'analitza la proliferació d'armes i el funcionament d'aquests programes de microdesarmament. Per poder validar la hipòtesis s’han analitzat quatre casos ubicats en un context geogràfic i cultural similar: El Salvador i Guatemala, com a països posbèl·lics; i, Mendoza (Argentina) i Rio de Janeiro (Brasil), com a contextes d’inseguretat ciutadana. El resultat d'aquest anàlisis permetrà donar algunes pautes d'acció pel futur.

1 Per "armes lleugeres" s'entén aquell tipus d'armes convencionals que poden ser transportades per una persona o per un vehicle lleuger. Per una definició d'armament lleuger més acurada veure Quadre 1. En aquest paper s'ha utilitzat de manera intercanviable els conceptes d'armes lleugeres, armes petites, armes de foc i armes. A pesar que també són una categoria d'armament lleuger, no s'ha tingut en compte les mines antipersona, ja que aquestes responen a una lògica molt diferent. Sí que s’inclou a la munició.

2

INTRODUCCIÓ Sobre la violència Per entendre la presència massiva d'armament lleuger en mans de la població civil cal analitzar les arrels, les raons que generen la seva demanda, i que per tant, constitueixen la base d’aquesta proliferació. La mera presència d’armes no explica, per sí mateixa, els actuals nivells de violència en moltes regions del món. Molts països que han sortit de conflictes bèl·lics compten amb uns índexs més elevats d’homicidis a l’actualitat que durant els enfrontaments armats. Fins i tot els països que avui en dia tenen una més elevada taxa per càpita de mortalitat per armes de foc (Sudàfrica, Brasil i Jamaica) són països que no estan en guerra. Afrontar aquest nou panorama requereix una mirada àmplia. Tal i com diu Johan Galtung, la primera tasca per afrontar les arrels dels conflictes és tenir molt clar quins elements formen aquest conflicte, quines són les parts implicades, els seus objectius i les raons que els enfronten. Una representació del “mapa de la violència” que proposa Galtung és la següent: Gràfic 1: El triangle de la violència VIOLÈNCIA VISIBLE violència directa VIOLÈNCIA INVISIBLE

Violència cultural Violència estructural

Font: Galtung, Johan: Tras la violencia, 3R: reconstrucción, reconciliación, resolución. Afrontando los efectos visibles e invisibles de la guerra y la violencia, Bakeaz/Gernika Gogoratuz, Bilbao, 1998 Segons aquesta perspectiva, la violència directa –la part més visible, i per tant, la que es té més present- neix d’elements que la configuren i que poden provenir de dinàmiques temporals i estructurals llunyanes. La violència directa, per tant, té unes arrels que la determinen. D’aquesta manera es rebutja el supòsit que afirma que "la violència es inherent a la naturalesa humana". A la naturalesa humana tant hi ha el potencial per la violència com per l’empatia i la tendresa. És la socialització el que condiciona la realització d'aquest potencial. Per Galtung, la violència cultural -la suma dels mites, les glòries i els traumes- i la violència estructural -la suma total de tots els enfrontaments incrustats a les estructures socials- són a la base de la violència directa, i perquè aquesta pugui ser transformada, s’ha d’entendre en el seu conjunt. Si s’observen els contextes on més es pateix l’impacte humà de la proliferació d’armes lleugeres es troben elements comuns. Són els problemes econòmics, socials i polítics; la iniquitat, la manca d'educació, els abandonaments polítics i la ineficàcia de la justícia i la impunitat el que porten a la necessitat de posseir i utilitzar instruments generadors de violència.

3

La cultura armamentista Per tant, per afrontar la violència directa relacionada amb la presència d’armes cal transformar la base cultural i estructural de la societat. Tal i com suggereix Vicenç Fisas2, reduir la magnitud del problema de la proliferació d'armes i assolir les bases per una estratègia de solució a llarg termini serà, sense cap mena de dubte, una tasca essencialment educativa. La cultura de la violència, que ha primat i glorificat l'ús de les armes, és el resultat de la confluència de diversos factors sobre els que cal aplicar correctius i contrapesos: la mística de la masculinitat generada a partir de la glorificació de la força, la repressió dels sentiments i el despreci per l'empatia, la cura i la tendresa; l’escassa capacitat de valorar el significat de la vida i la seva pèrdua, i la relació entre valentia i risc de morir, així com la identificació entre poder i violència. Totes aquestes confusions, molt vinculades amb el patriarcat, són la base de les actuacions de moltes persones, que es recolzen en la possessió d'armes per guanyar seguretat i poder. La cultura de les armes és per tant el resultat d’un procés específic de producció cultural: són símbols i pràctiques entrellaçades en sí mateixes en un complex teixit de mites i creences. Una de les principals funcions d’aquesta ideologia consisteix en neutralitzar la prevenció del perill i convertir-la en font de poder i de profit. Aquests mites del poder s’han convertit en representacions col·lectives dels programes polítics de qui els controlen3. Les noves “guerres” La proliferació d'armes lleugeres ha contribuït a desdibuixar les distincions entre guerres (enteses com aquella violència per motius polítics entre Estats o grups políticament organitzats), crim organitzat (la violència per motius particulars, normalment el lucre econòmic, exercida per grups privats organitzats) i violacions a gran escala dels drets humans (violència contra persones individuals exercida per Estats o grups políticament organitzats). És a dir, les noves violències han engendrat un nou panorama al que Mary Kaldor anomena les “noves guerres”4. Aquestes noves guerres apareixen en contextes on hi ha una erosió de l’autonomia de l’Estat i, en certs casos extrems, fins i tot s’arriba a la seva desintegració. Són situacions on els ingressos de l’Estat disminueixen pel retrocés de l’economia i es dóna una expansió d’activitats delictives, de la corrupció i de la ineficàcia. Contextes on la violència cada vegada està més privatitzada mentre que per altra banda la legitimitat política es va diluint. Un altre fenomen típic d’aquestes noves guerres és l’aparició i atomització de nous actors armats de caràcter privat: paramilitars, mercenaris, caciques locals, bandes criminals, narcotraficants,… majoritàriament formats per homes molt joves que troben els seus fonaments en la frustració i el ressentiment. En lloc de voler crear un entorn favorable per a la seves bases, tal i com es feia a les guerres revolucionàries, els nous actors pretenen construir un entorn desfavorable per tots aquells a qui no puguin controlar. El domini del propi bàndol es basa en un sistema de distribució de càstigs i

2 Fisas, Vicenç: Adiós a las armas, Icaria, Barcelona, 2000, pg. 60 3 Luckman, Robert: La cultura de las armas, Ed. Lerna, Barcelona, 1986 4 Kaldor, Mary: New and old wars. Organized violence in a global era, Standford University Press, Stanford, 1999

4

recompenses per tal de mantenir la por i la inseguretat i de perpetuar els odis recíprocs. Per això la importància de cometre atrocitats desmesurades i espectaculars, moltes vegades gratuïtes, per tal de realitzar demostracions de força i reforçar les divisions5. La incapacitat de conservar la sobirania, el control del territori i d’inspirar l’adhesió popular redueix la cohesió de l’Estat generant una espiral de pèrdua de legitimitat, de creació de desordre i de fragmentació. Això genera tendències d'autosupervivència entre els actors privats donant pas a la creació d’interessos depredadors. La satisfacció d’aquests interessos és més assequible pel fàcil accés a instruments de violència. A l’actualitat, en aquests contextes desfragmentats, tant els actors privats com el conjunt de la societat civil poden accedir a la possibilitat d’erigir-se com a galants de la seva pròpia seguretat en cas de què l’Estat no satisfaci les seves necessitats bàsiques. Nous conceptes de seguretat La seguretat s’ha interpretat tradicionalment d’una manera molt miop: com a seguretat del territori, contra l’agressió externa, com a protecció dels interessos particulars… deixant de banda altres preocupacions que cobreixen més adientment la seguretat de la vida quotidiana de la població civil. Per això, també cal tenir en compte que la seguretat també significa la protecció contra les malalties, la gana, l’atur, els delictes, els conflictes socials, la repressió política, i els riscs del medi ambient, és a dir, existeix una dimensió de la seguretat molt més humana6. La seguretat humana no és una preocupació per la seguretat armada, sinó que constitueix una preocupació per la vida i per la dignitat humana. Però tradicionalment s’ha imposat una visió limitada a la seguretat, on ha predominat la vessant armada i s’ha deixat de banda els altres factors. Per tant, culturalment s’ha respost a la inseguretat amb l’acumulació i l’ús d’armes i d’instruments de violència per culpa de la influència de la cultura armamentística. L’actual accessibilitat a les armes de foc també qüestiona el concepte tradicional d’Estat, de convivència i de pacte social. En aquests moments la proliferació d’armes lleugeres planteja, per primera vegada, la pèrdua per part dels Estats del monopoli del control sobre l'armament. Els Estats ja no són els únics posseïdors de la capacitat de coacció. La constatació que la proliferació d'armament lleuger incrementa la inseguretat i obstaculitza el desenvolupament ha forçat la voluntat en els darrers anys perquè els Estats vulguin reprendre el seu control. El reconeixement d'aquesta problemàtica es va veure plasmada a la Conferència de les Nacions Unides sobre Transferències Il·lícites d'Armes Lleugeres en Tots els Seus Aspectes (Nova York, 9-21 de juliol de 2001). Per primer cop a la història, els Estats del món es plantejaven la necessitat de tallar la proliferació d'aquest tipus d'armament. Però no només les transferències il·legals, sinó també considerant la necessitat d’acabar amb les transferències il·lícites, és a dir, aquelles transferències que encara que puguin ser legals siguin èticament condemnables. I a més s'afegia una dimensió molt ambiciosa: "en Tots els Seus Aspectes", reconeixent que el problema de les armes lleugeres necessita d’un plantejament molt ampli ja que no és merament un problema armamentístic.

5 Op. Cit. Pg, 129 6 PNUD: Informe sobre Desarrollo Humano, PNUD, Nova York, 1994

5

LA PROLIFERACIÓ DE LES ARMES LLEUGERES L’accessibilitat a les armes lleugeres, tot i que no sigui el problema de base, sí que constitueix un accelerador en la resolució violenta dels conflictes. És a dir, influeix de manera dinàmica sobre les arrels d’aquests conflictes, fent-los més violents i difícils de transformar. Entendre com es produeix i com s’alimenta la proliferació d’armes lleugeres esdevé un element fonamental per tal de buscar els remeis i les vies d’intervenció. El Secretari General de les Nacions Unides, Boutros-Boutros Ghali, va establir al “Suplement per una Agenda de Pau7”, que les raons de l’aparició d’aquesta proliferació es podien imputar principalment a quatre motius: el fort subministre armamentístic durant la Guerra Freda, la circulació d’armes a nivell regional després de la finalització dels conflictes armats, la competència pels mercats comercials i l’increment de les activitats criminals a causa del col·lapse de la llei i l’ordre governamental. En tot cas, cal tenir present que la proliferació d’armes lleugeres és un fenomen nou, amb característiques particulars i diferents a la resta de material militar. Per aquest motiu, l'Assemblea General de les Nacions Unides va establir al desembre de 1995 un Pannell d’Experts Governamentals per tal que examinés l’estat de la qüestió. El mandat del Pannell d’Experts8 establia l'anàlisi dels tipus d’armes utilitzades en els conflictes armats on treballen les Nacions Unides; la naturalesa i les causes de l’acumulació i de les transferències excessives i desestabilitzants (incloent la producció i les transferències il·lícites); i les vies per prevenir i reduir l’acumulació d’armes excessives i desestabilitzants. Seguint la definició establerta per aquest grup d’experts en el seu informe, es diferencia entre armes petites -dissenyades per a un ús personal-, armes lleugeres -dissenyades per l'ús de vàries persones-, municions i explosius. Quadre 1: Tipologia de les armes petites i lleugeres Armes petites Armes lleugeres Munició i explosius Revòlvers i pistoles Rifles i carabines Metralladores lleugeres Metralladores de calibre petit Rifles d'assalt

Metralladores pesades Llençagranades Canons antiaeris portàtils Canons anticarro Llançadors portàtils, míssils contracarro i sistemes de coets

Cartutxos Granades per armes lleugeres Contenidors mòbils amb míssils o projectils per acció antiaèria i sistemes contracarro Granades de mà antipersonal i contracarro Mines terrestres Explosius

Font: Nacions Unides: Informe del Pannell d'Experts Governamentals sobre Armes Lleugeres, A/52/298 de 27 d'agost de 1997 En l’informe, es prosseguia afirmant que el valor de les exportacions d’armes lleugeres suposaven a prop d’una tercera part del valor total del comerç d’armes, però s’advertia que tot i aquesta dada, la seva perillositat no es veia reflectida pel seu valor monetari. Segons algunes estimacions posteriors, com les del Arms Control and Disarmament Agency (ACDA), les exportacions legals d’armes lleugeres i municions suposen el 13% del total del comerç d’armes mundial –el que vindria a suposar uns 3.000 milions de dòlars/any-. Aquesta xifra s’hauria de corregir amb l’import del valor del tràfic il·legal, estimat entre 2.000 i 10.000 milions de dòlars/any. Després d’aquestes correccions, es podria afirmar que el valor total de les transferències legals i il·legals d’armes lleugeres

7 S/1995/1 de 25 de gener de 1995 8 Resolució de l'Assemblea General 50/70 B de 12 de desembre de 1995

6

i municions a escala internacional ronda els 6.000 milions de dòlars/any9. Aquesta xifra, però, es limita a les transaccions internacionals, per el que no es contempla l’import de les armes fabricades i consumides domèsticament. Per aquest motiu, encara caldria afegir el valor dels mercats interns que en alguns casos, com als EEUU, és molt considerable. Si es té en compte que el valor de les exportacions d’armes pesades convencionals10 està entre els 15.000 i 16.000 milions de dòlars/any11, potser l’estimació que es feia des de les Nacions Unides és fins i tot curta. Diferències entre armes pesades i armes lleugeres Com que les armes lleugeres no necessiten d’un elevat nivell tecnològic per la seva producció, es calcula que a l'actualitat les produeixen un mínim de 70 països. Aquesta és una xifra més elevada que en altres tipus d’armes, el que multiplica les dificultats pel seu control. A més, la producció sota llicència està molt estesa12, sent un fet curiós ja que en altres tipus d’armes els productors solen ser molt recelosos en la protecció de la seva tecnologia. Una part cada vegada més important d’aquesta producció està concentrada en mans privades especialitzades en producció militar. La producció d'armament pesat, per contra, ha estat tradicionalment més lligada a empreses públiques. També cal recordar que les transferències d'armes pesades han esdevingut un instrument de política exterior governamental. Es podria afirmar, per tant, que les armes lleugeres tenen un tarannà més privat i comercial que els altres tipus d’armament. Això també està lligat al fet que en les armes lleugeres es troben tres tipus de clients: arsenals nacionals (exèrcit i policies), arsenals estrangers i actors no-governamentals (nacionals i estrangers), fet que no es troba en els altres mercats armamentístics com ja s'ha dit anteriorment. Una altra particularitat és que una part molt important del comerç de les armes lleugeres està ubicada en la re-exportació o mercat de “segona mà” i no tant de nova producció. Hi ha estimacions, com les d’en William Benson del think tank britànic Saferworld, que calculen que la relació de les transaccions és de 8 armes usades per 1 de nova. Això és donat pel fet que en molts països s’han modernitzat i reduït els exèrcits, el que ha provocat una generació d’excedents que en molts casos han estat exportats –lícita o il·lícitament- cap a altres països. També és necessari pendre consciència de la incapacitat de molts països en controlar les armes en circulació. Hi ha Estats on no hi ha un veritable control sobre els seus propis arsenals, amb membres de les forces armades i de seguretat corruptes, amb fronteres i ports porosos o amb processos de desarmament incomplets o mal conduïts. Això provoca que en països afectats per la violència armada tingui més importància les existències i les armes en circulació que les armes de nova producció i el seu comerç legal.

9 Renner, Michael: “Arms Control Orphans” a The Bulletin of the Atomic Scientists, vol. 55, nº 1 (gener/febrer 1999), pgs. 22-26 10 Per armament pesat s’entén aquell armament que no és de destrucció massiva (armament nuclear, químic o bacteriològic) i que per tant és d’ús convencional, com avions o vaixells de guerra, tancs, artilleria, radars o míssils. 11 SIPRI, SIPRI Yearbook 2002, Oxford, 2002 12 Per producció sota llicència s'entén la venda o cessió de les patents per la seva producció per part d'altres països o empreses. Alguns exemples d'això són el rifle belga FAL que es produeix a 15 països, el rus AK47 en un mínim de 14, el M-16 de EEUU a 7 i la família alemanya de H&K a 18 (Informe del Pannell d'Experts Governamentals sobre Armes Lleugeres, A/52/298 de 27 d'agost de 1997 par. 35)

7

Els problemes derivats de l'acumulació d'importants quantitats d'armes ha portat a un dels debats més polèmics sobre el control de l'armament. Quan es pot determinar que l'armament és excessiu o desestabilitzant?. Hi ha països que no tenen restriccions sobre la producció, les transferències o l'adquisició d’armes, el que provoca que vaguin molt més enllà de les seves necessitats merament defensives. També hi ha estats que no tenen la capacitat de controlar la circulació il·lícita d’aquestes armes, o bé aquestes armes es poden estar utilitzant en conflictes armats, activitats delictives o en accions contràries a les lleis nacionals o al Dret Internacional. En tot cas, determinar quan les armes comporten un risc addicional per ser excessives o desestabilitzants és un element important, ja que això permetria limitar la seva circulació cap a aquell determinat context. En aquest estudi per armament excedentari o desestabilitzant s'ha entès aquell que no sigui considerat essencial per les forces armades o de seguretat d’un Govern i que pugui generar una sèrie de riscs per la seguretat interna o internacional, així com obstaculitzar tècnicament, econòmica i ecològica el desenvolupament pacífic de la societat13. Aquesta definició, centrada en les necessitats governamentals, també porta a un altre element polèmic com és la necessitat de limitar l'accés de la població civil a les armes lleugeres. Existeix un ampli consens internacional sobre el fet que la possessió massiva d'armament per part de la població civil pot convertir-se en un factor de risc desestabilitzant. Però aquest aspecte va ser retirat del Pla d'Acció per combatre la proliferació d'armes lleugeres de les Nacions Unides14 de manera unilateral per part dels EEUU. Els circuits de proliferació de les armes lleugeres Les raons de la proliferació de les armes lleugeres són més complexes que a la resta d’armament ja que presenten particularitats pròpies. Com ja s’ha dit, el fet que sigui un tipus de productes no exclusivament reservat per la guerra permet que pugui ser utilitzat per una varietat més àmplia d’actors. Aquest fet, a més d’incrementar la quantitat d’aquests productes, també planteja el debat sobre l’existència d’armament civil. És a dir, sobre si s’ha de permetre que determinats instruments de violència (com les pistoles, per exemple) puguin ser utilitzades per actors privats que no posseeixen l’autoritat pública de coaccionar. Però el problema no és només que les armes estiguin presents entre actors privats (com els membres d’empreses privades de seguretat, o entre la ciutadania de determinats països); la presència d’armes lleugeres també és constant en molts canals de transmissió cultural com el cinema, la televisió, la literatura o les joguines. Això genera una elevada visibilitat que es plasma en una acceptabilitat social i cultural de les armes. De fet, poques són les persones que hores d'ara s'horroritzen en veure imatges de violència protagonitzades per pistoles o metralletes, ja que aquestes han esdevingut un element molt present i constant a la vida quotidiana. Aquest és un fet capdal per tal d’entendre el perquè de la seva proliferació.

13 Laurance, Edward: Surplus Weapons and the Microdisarmament Process, Monterrey Institute of International Studies, Monterrey, 1995 14 Conferència de les Nacions Unides sobre Armes Lleugeres i Petites en Tots els Seus Aspectes, Nova York 9-20 juliol 2001, (A/CONF.192/L.5/Rev.1)

8

Gràfic 2: El circuit de proliferació de les armes lleugeres

Un altre motiu que incrementa la presència d’aquestes armes, a més d’aquesta acceptabilitat cultural, és el fet que a causa de les seves característiques tècniques també hi ha una comercialització diferent a la resta de productes armamentístics. Mentre que en l’armament pesat, les transaccions bàsicament es mouen a nivell governamental15, en l’armament lleuger, per exemple, es pot parlar de dos (o fins i tot tres) circuits diferents amb els seus corresponents comportaments particulars. Keith Krause, del Institute of International Studies de Ginebra, per exemple, diferencia entre circuits primaris i circuits secundaris. En el circuit primari (o mercat blanc) es fa referència a aquelles relacions que són legals o lícites entre els productors i els clients, tant domèstics com internacionals16. Per contra, per circuit secundari s’entenen aquelles transaccions no sancionades adequadament per les autoritats governamentals, o bé que encara que hagin estat sancionades per les autoritats competents es faci en un marc de secretisme17. Aquí s'inclouen les “fugides” d’armes legals (robatoris, pèrdues, transferències il·legals,…), les adquisicions d’actors sancionats (perquè estiguin embargats, per exemple) així com les transferències amagades. Aquest segon circuit està marcat per l’ambigüitat ja que és difícil diferenciar entre allò legal i allò il·legal. És a dir, es refereix a l’anomenat mercat negre, però també al mercat gris, aquell que potser sigui legal però que és difícil diferenciar-ho de l'il·legal perquè és secret o no ha estat autoritzat degudament. En tot cas, cal tenir present que totes les armes han estat perfectament legals en algun moment del circuit, tant en la producció com en l’adquisició. Aquest és un element molt important de cara a la gestió del problema per part de les autoritats públiques. Cal tenir present que malgrat que la presència massiva d’armes lleugeres és a causa de múltiples fenòmens i que la divisió entre el circuit lícit i il·legal és difusa, també existeixen múltiples punts d’intervenció. La majoria d’ells, però, són complexes i requereixen un elevat contingut polític. Fins el moment, les estratègies polítiques d’intervenció s’han enfocat -quasi exclusivament- en les transferències il·legals, el que 15 És a dir, els consumidors finals d’aquests productes són majoritàriament Governs tot i que els productors de les armes siguin empreses privades. 16 Es fa referència a les transaccions, no tant a la producció il·legal donat que es considera un fenomen molt marginal. 17 Krause, Keith: Small Arms and Light Weapons: Proliferation Processes and Policy Options, International Security Research and Outbreach Programme, International Security Bureau, juliol 2000

9

deixa de banda bona part del problema. Primer perquè com ja s’ha dit totes les armes han estat, en algun moment, legals; i segon perquè els efectes nocius de les armes lleugeres no són només fruit de les transferències il·legals. La qüestió a plantejar, per tant, no és si un arma és legal o no, sinó quines conseqüències per la seguretat regional, nacional, social i de les persones pot tenir una arma en particular. Gràfic 3: Exemples de punts d’intervenció en el circuit de proliferació de les armes lleugeres

10

EL MICRODESARMAMENT I LES MESURES PRÀCTIQUES DE DESARMAMENT El concepte “microdesarmament” també va néixer amb el “Suplement per una Agenda de Pau” del Secretari General de les Nacions Unides, Boutros-Boutros Ghali. En aquest document s’advertia a la comunitat internacional de l’urgent necessitat de dur a terme tasques de “microdesarmament”, definint-ho com: “processos concrets de desarmament en el context dels conflictes que les Nacions Unides està tractant de solucionar, i en relació amb les armes, la majoria lleugeres, amb les que s’està matant a centenars de milers de persones” S/1995/1 de 25 de gener de 1995, par. 60 Avui en dia, aquest terme ha estat substituït pel de mesures pràctiques de desarmament. Definit per l’Assemblea General al 1996, es tracta d’un terme més ampli on s’inclouen mesures com: el control de l’adquisició i ús d’armes, la creació de mesures de confiança, la desmobilització i reintegració d'antics combatents, la reforma del sector de seguretat, el desminatge o la conversió de la indústria militar, així com les restriccions sobre la producció i sobre les transferències. També implica la recol·lecció d'armes de la societat civil, ja sigui en el marc de processos de pau o com element constructor de la seguretat pública. Aquesta nova perspectiva mostra una evolució en el mode d’afrontar el problema. Primer pel fet que es reconeix de manera implícita que aquesta problemàtica no es limita als contextes tradicionals d’acció de les Nacions Unides. I en segon lloc perquè s’aborda un ventall més ampli de mesures que estan implicades de manera directa amb la problemàtica de la proliferació de les armes lleugeres. Ja no es tracta simplement de l’eliminació o retirada de circulació de l’element físic que causa morts. El nou plantejament dóna un enfoc més ampli i tracta d’incidir sobre altres elements que també influeixen sobre la proliferació d’armes lleugeres. D’aquesta manera, els elements clau en les mesures pràctiques de desarmament tenen tres direccions:

- Reducció de la demanda: incidint sobre les motivacions que poden estar

generant la necessitat d’armes, com l’oferiment d’un desenvolupament econòmicament sostenible, reformant els sistemes policials i de justícia, millorant la governabilitat, generant mesures de confiança,…

- Control de les existències: mitjançat legislacions i pràctiques restrictives

respecte les armes de foc. Alguns aspectes interessants en aquest punt són alguns exemples de cooperació duanera entre diferents països, així com la millora del control en les instal·lacions policials per tal d’evitar les fugues d’armes dels arsenals governamentals18.

- Reconversió dels excedents: recol·lectant, reduint i destruint les armes en

mans de la població civil i en els arsenals governamentals.

Aquests elements no han de ser interpretats com una meta en sí mateixos, sinó que constitueixen una plataforma per tal d’afrontar propòsits més ambiciosos. Es tracta d'elements dinamitzadors de processos més amplis. Les mesures pràctiques de desarmament impliquen polítiques de control d’armes que incideixen sobre la convivència, reformes estructurals per part de les autoritats públiques que faciliten la 18 L’exemple més exitós de cooperació duanera entre dos països és “l’Operació Rachel” entre Moçambic i Sudàfrica que ha significat la confiscació de més de 20.000 armes il·legals. Mendoza i Rio de Janeiro, analitzats posteriorment amb més profunditat, són alguns dels casos on s’han millorat les instal·lacions policials en aquest sentit.

11

creació de confiança i la millora de la governabilitat. Aquests elements generen una millora en la seguretat pública el que facilita el camí cap a la construcció de la pau social. Gràfic 4: Elements sobre desarmament i Pau

Construcció de la Pau Mesures pràctiques de desarmament

Reconstrucció del pacte social

Creació de seguretat

Tornant al triangle de la violència d'en Galtung, per exemple, es poaquest tipus d'iniciatives serveixen per visualitzar els elements noviolència. Això es deu a què les mesures pràctiques de desarmametravés dels elements que sí que són visibles -com la presència i l'impacde foc-, la gestió dels elements invisibles de la violència, com estructurals i culturals que generen la demanda. A més, aquests proofereixen altres potencialitats afegides. A nivell estructural, per exemcreació d'arenes polítiques de contacte on es troben la societat civil i on a canvi del desarmament de la població civil el poder públic ha afrontar els vicis i les perversions que han creat aquesta determÒbviament, això també ajuda a la vertebració i a la rehabilitació scomunitat. A nivell cultural és obvi que aquests canvis o són culturalsque si no es modifiquen els fonaments d'aquesta societat (glorificacpatriarcat, individualisme depredador, etc.) sempre es correrà el risc de inicial. Gràfic 5: La transformació de la violència armamentística

PART VISIBLE Mesures Pràctiques de Desarmament

Reducció demanda

PART INVISIBLE

Transformació cultural Transformació estructural

L'abordatge d'aquests elements invisibles esdevé imprescindible per tallarg termini una reducció de la demanda d’instruments de violència. D'aes pot afirmar que tot esforç encaminat cap al desarmament de la socila reducció de la demanda d'armes implica, imprescindiblement,transformació cultural i estructural.

temps

t observar com visibles de la nt plantegen, a te de les armes els fenòmens grames també ple, faciliten la el poder públic; de reconèixer i inada situació. ocial d'aquesta o no seran, ja ió de la força, tornar a l'estadi

l de garantir al questa manera

etat civil i cap a plantejar una

12

Per tant, la proposta a plantejar és utilitzar l'expressió més visible de la violència -les armes de foc- per tal d’arribar i visibilitzar les arrels més ocultes de la mateixa i transformar-les. Aquesta lògica segueix la proposta de pensar en paradoxes que proposa John Paul Lederach19. Segons Lederach, es tendeix a entendre els conflictes com una sèrie de contradiccions incompatibles entre sí sobre les que s’ha d’escollir. Per tant, les opcions es formulen com la selecció entre una cosa o l’altre, en lloc de formular-se entre una cosa i a la vegada l’altre. Pensar en paradoxes suposa una manera diferent d’apropar-se a la gestió del conflicte. Aquesta perspectiva ofereix la possibilitat de veure el conflicte no com una seqüència de contradiccions directes, sinó com una situació complexa que presenta facetes diferents de la realitat però que no són necessàriament incompatibles. Segons això, no s'ha d’escollir entre "A o B", sinó "A i a la vegada B" buscant el profit en els aspectes negatius per treure un possible rendiment transformador. Aplicant-ho a la qüestió del desarmament, el dilema a plantejar no seria “millora de la seguretat” o “retirada d’armes”, sinó que hauria de plantejar-se “com fem per treure armes de circulació i a la vegada millorem la seguretat i construïm la pau”. Els programes de recol·lecció d’armes Un dels aspectes mes interessants dintre de les mesures pràctiques de desarmament, i que requereixen una especial atenció són els programes de recol·lecció d'armes lleugeres. Els programes de recol·lecció d’armes consisteixen en la retirada de circulació d’armament lleuger de mans d’actors no-governamentals. Aquest és un terreny nou, el que fa que encara restin moltes preguntes per respondre, tant empíriques com teòriques. Quan es planteja un procés de desarmament sobre la població civil, i no tant respecte a actors regulars com puguin ser membres de les forces armades o dels cossos policíacs i de seguretat, cal tenir present una sèrie de consideracions. El que es busca és la necessitat d'un canvi en el comportament objectiu de les persones, però també fa referència a un canvi en les percepcions subjectives, en les emocions i en els sentiments respecte a les armes. Desarmar a persones o grups que posseeixen armes és difícil, a causa del mite que difon la idea de què les armes generen beneficis. Aquest fet tant es dóna amb els posseïdors d’armes per finalitats il·lícites, com amb aquelles persones que adquireixen armes sota la creença de què amb elles es pot guanyar protecció contra les amenaces. Estadísticament això és fals, i fins i tot es pot demostrar que les armes són un factor de risc. No només perquè poden causar accidents o morts no intencionades, sinó perquè tampoc són un element de protecció real. En cas d’agressió, per exemple, la persona agredida pot fer ben poca cosa encara que vagi ben armada. Primer per l’efecte sorpresa de l’agressió; segon perquè encara que les armes siguin fàcils d'utilitzar requereixen cert entrenament i manteniment, fet que habitualment no es dóna (fins i tot hi ha persones que porten les seves armes descarregades); i tercer, i més important, per què cal la predisposició de voler fer servir l’arma de foc; estar disposats a matar a una persona si cal, element aquest que probablement sí que es trobi en l’agressor. A més, cal combatre el fet que les armes generen una forta atracció, sobretot masculina, perquè es considera que la seva possessió és símbol d'honor, de valor, de virilitat i de prestigi. En tot cas, sempre es troben resistències per entregar quelcom que es considera valuós.

19 Lederach, John Paul: Construyendo la Paz. Reconciliación sostenible en sociedades divididas, Bakeaz/Gernika Gogoratuz, Bilbao, 1998

13

Per aquest motiu, els programes de recol·lecció d’armes depenen de múltiples variables. A més de la necessitat d’una bona planificació i implementació, també afecten les condicions socials, econòmiques i polítiques del moment on s’executen aquests programes. Un altre factor a tenir en compte és que no tenen per què ser excloents d’altres iniciatives. Tot el contrari, a més de fomentar el debat i la consciència social, poden servir –gràcies al seu fort impacte mediàtic- com incentiu per les autoritats per promoure una seguretat i una estabilitat sense armes. Com ja s'ha comentat, els processos de recol·lecció d'armament es poden emmarcar en dos diferents situacions: en contextes posbèl·lics i en el marc de construcció de seguretat ciutadana. El desarmament posbèl·lic En societats que surten d'un conflicte armat la recol·lecció d'armament cobra una importància capdal. L'experiència de Centreamèrica a principis dels anys 90, com es veurà posteriorment, demostra que si les armes no són recuperades immediatament després del conflicte armat poden continuar generant escalades de violència i de crim d'importants dimensions. Quan finalitza un conflicte armat és fonamental desarmar als actors armats, dissoldre les forces irregulars i reconstruir els esforços cap a metes pacífiques. Les mesures dutes a terme en els programes de Desarmament, Desmobilització i Reintegració (DDR) pels antics combatents redueixen molt la probabilitat de nous esclats de violència i són un bon instrument per plasmar el compromís de les parts en el procés de consolidació de la pau. Hi ha però, dos problemes importants en aquest aspecte en el mode com la societat internacional s'ha apropat als processos de reconstrucció posbèl·lica20: 1. Sota la pressió d'haver de respondre a la violència dels conflictes armats, l'atenció

s'acostuma a focalitzar en la pau a curt termini, i s'ha deixat de banda el desenvolupament i l'estabilitat en el llarg termini.

2. En aquelles ocasions on sí que s'ha focalitzat l'estabilitat a llarg termini, s'ha donat

més atenció als elements socials i econòmics de desenvolupament, que no pas a les qüestions de seguretat i als elements primaris de la violència, com pot ser la cultura bèl·lica o armamentística d'aquest determinat context.

Aquesta visió no és exclusiva de les institucions intergovernamentals, sinó que també es troba entre les directrius de moltes ONG. Afortunadament, això està canviant i cada vegada són més les opinions que reclamen la necessitat de comprendre millor la relació entre violència i desenvolupament. Segons les directrius del CAD (Comitè d'Ajuda al Desenvolupament), en el seu pla estratègic sobre conflictes, pau i desenvolupament ja s'apunta la necessitat d'haver de combinar les accions immediates perquè incideixin amb la planificació a llarg termini21. Alguns dels punts clau d'aquestes directrius són:

20 UNIDIR: Microdisarmament: a new agenda for disarmament and arms control, (extracte modificat del Progress Report of the Disarmament and Conflict Resolution Project, UNIDIR, Ginebra, octubre 1995) 21 OCDE: Conflicto, Paz y Cooperación para el desarrollo en el umbral del siglo XXI, CAD, 1998. El CAD és l'òrgan encarregat de l'ajuda al desenvolupament dels països de l'OCDE

14

- L'ajuda al desenvolupament s'ha d'entendre com la contribució a la prevenció de conflictes armats i a la rehabilitació posbèl·lica

- El treball amb els països proclius a la violència forma part de l'ajuda al desenvolupament

- Promovent l'estabilitat democràtica per tal de desactivar el potencial dels conflictes violents

- Fomentant els incentius per la pau i disminuint els detonadors de la violència per tal de promoure la reconciliació en societats fràgils

- Restaurant, de manera prioritària, la sensació de seguretat - Vinculant més estretament l'alerta preventiva amb la presa de decisions - Incrementant la seguretat primant la capacitat de la societat civil i reduint la

capacitat militar - Reconeixent l'estabilitat estructural com a base del desenvolupament

sostenible En aquest nou enfoc, per tant, es posa l'accent en què no només cal els ajuts d'emergència; també és necessari que l'ajut fomenti l'estabilitat estructural entesa com el suport a les institucions representatives de la pau, l'imperi de la llei i el foment del desenvolupament econòmic i social. El desarmament posbèl·lic, entès com la creació de mesures de confiança que fomentin la governabilitat i la convivència pacífica, pot jugar un important paper per aquest propòsit. La recol·lecció d’armes com element constructor de seguretat ciutadana Però com ja s’ha comentat, el problema de la presència d’armament lleuger no està restringit a contextes amb conflictes armats. Existeix tot un ventall de situacions i de països que han de pagar un elevat cost humà a causa de la presència d’armament lleuger a la seva societat. Aquest és un fet que també ha estat ignorat per la societat internacional, que ha primat la seva intervenció en contextes posbèl·lics deixant de banda el fet que la inseguretat ciutadana també esdevé un fre pel desenvolupament social i econòmic. Els projectes de recollida i destrucció d’armament en el marc de programes de millora de la seguretat ciutadana exigeixen tota una sèrie de mides àmplies, com la sensibilització i la conscienciació de la població civil, de cara a generar un ambient apte i segur que no passi per la necessitat de posseir armes de foc. Els objectius que acompanyen a aquestes accions inclouen el desenvolupament de normatives sobre la possessió d’armes, o el foment de millores en la cooperació comunitària. Aquests tipus de projectes van néixer a diverses ciutats dels EEUU22, on es van dur a terme programes de recompra d’armes amb un divers grau d’èxit. De totes maneres, el principal valor d’aquestes iniciatives és el d’incentivar el debat públic sobre la possessió d’armes de foc, i la conveniència d’aquest tipus de programes per reduir el seu impacte. Des del seu inici s’ha generat un debat internacional sobre com aquests programes poden ser emprats com mètodes viables de desarmament i de control d’armament, i sobre la seva eficàcia. Molts dels detractors d’aquests programes, com

22 Els resultats del programes de recol·lecció d’armament als EEUU distorsionen molt les conclusions de l’avaluació d’aquesta mena de programes. Als EEUU s’utilitza generalment el format del programes de recompra i això serveix per que la població que participa en aquests programes es pugui comprar armament nou, o bé es pugui desfer de les seves armes velles donat que tenen més d’una unitat. A causa d’això, sumat a molts altres factors socioculturals, els índexs de criminalitat d’allà on s’han dut a terme no han variat d’una manera significativa.

15

en el cas de la National Rifle Association (NRA) als EEUU, argumenten que no s’aprecia un impacte significatiu en la reducció de la violència en els llocs on s’han implementat. Un altre tipus ben diferent d’oponents, com algunes ONG a favor del control de l’armament, opinen que aquests tipus de programes afecten a la seva tasca de lobby per canviar o enfortir les legislacions sobre el control de les armes de foc. En tot cas, perquè aquesta mena de programes tinguin èxit, en un marc de construcció de seguretat pública es necessita: - Reduir la percepció pública sobre el nivell d’inseguretat - Educar a la ciutadania sobre el perill potencial de la possessió d’armes - Promoure canals pacífics de resolució de conflictes - Inspirar confiança i construir la cooperació entre les autoritats públiques i la

societat civil en aquest procés - Incrementar la cohesió social a través de la col·laboració entre diferents sectors de

la societat com els mitjans de comunicació, les organitzacions religioses, les associacions empresarials,…

Les diferències en les característiques dels programes en els dos tipus d’escenaris es poden resumir a la següent taula: Quadre 2: Diferències entre el desarmament posbèl·lic i com element constructor de seguretat pública Desarmament posbèl·lic Desarmament com element

constructor de seguretat pública Com Desarmament obligatori Recol·lecció voluntària de armes Marc polític Desmobilització Desmobilització i prevenció del crim Quan Just després dels Acords de Pau Sempre

Objectiu Establir estabilitat política Mantenir l’estabilitat política i reforçar la seguretat pública

Incentius Obligatori: penes i recompenses Penes i recompenses Escala Col·lectiva Individual Visibilitat Pública Pública o privada

Actors responsables Governamental i organitzacions polítiques

Governamental, política i/o organitzacions privades

Font: Laurance, Edward i Godnick, William: Weapons Collection in Central America: El Salvador and Guatemala a Faltas, Sami i Di Chiaro III, Joseph (eds.): Managing the Remnants of War: Microdisarmament as an Element of Peacebuilding, Nomos Verlagsgesellschaft, Baden-Baden, 2001 Tipus de programes de recol·lecció La gran majoria de programes operen sota el principi de l’anonimat per tal de generar confiança i són acompanyats d’alguna mena de compensació (individual o col·lectiva), així com d’al·licients legals (com les amnisties). Bàsicament es consideren tres tipus diferents de programes: • Amnisties: Les amnisties solen ser un component dels altres tipus de programes ja

que normalment els programes de recol·lecció s’acompanyen d’amnisties tot i que normalment s’acompanyen d’alguna mena d’incentiu. El problema de les amnisties és que, per ser efectives, necessiten de sistemes jurídics i polítics forts. És el tipus més complex dels tres tot i que no consisteix en un programa de retirada d’armament en sí mateix.

16

Les amnisties es fonamenten en:

- No castigar a les persones que entreguin les seves armes. Per garantir això, els programes es fan sota la base de l’anonimat i no es formulen preguntes sobre l’origen de les armes

- Facilitar que els propietaris d’armes sense llicència o amb llicència caducada la puguin posar al dia

- Recol·lectar armes que es puguin convertir en il·legals sota una nova legislació

• Recompra: Els programes de recompra són la primera generació dels programes

de retirada d’armament de la societat civil a canvi d'incentius. Aquest tipus d'iniciativa, molt utilitzada als EEUU, fa referència a aquelles situacions on s’entreguen diners a canvi de les armes per part de l’organisme o l’agència recol·lectora. El preu sol ser fixat en funció del valor al “mercat negre” o bé segons el preu de catàleg. Aquest és un tipus de programes molt poc recomanat ja que s’han donat situacions on s’ha generat un mercat secundari al voltant d’aquestes iniciatives. A més, planteja la qüestió de la viabilitat ja que es tracta de programes molt cars.

• Intercanvi: Potser sigui la millor de les opcions i les més utilitzada darrerament

perquè no cau en els vicis d’oferir diners. Consisteixen en intercanviar alguna mena de compensació material a canvi de les armes. Això pot implicar bens productius o de consum, i amb un enfocament individual o col·lectiu. D’aquesta manera no es generen mercats secundaris, i la forma de sufragar els costos és més viable donat que molts empresaris i comerciants locals es poden involucrar en aquesta mena de programes per reduir el nivell de delinqüència i criminalitat. Dintre d’aquesta categoria també es troben diferents tipologies:

- Armes per desenvolupament: el seu principal valor és vincular la

idea entre desenvolupament i desarmament. És molt important en comunitats de baixa renda on la pobresa es manifesta per sí mateixa com un dels elements que generen inseguretat i violència. El tipus d’incentius oferts solen ser d’estris agrícoles en comunitats rurals (en algunes ocasions, fins i tot fets amb la fundició de les pròpies armes, el que incrementa el valor pedagògic). També hi ha casos on s’han ofert cursos de formació educativa i capacitació professional. A més, es sol tractar de programes que ofereixen incentius col·lectius, fet que encara millora més el valor de la cohesió i la vertebració comunitària. A Albània23, per exemple, es van construir carreteres, i es va fer arribar aigua i electricitat a aquelles comunitats que de manera integrada van optar per desarmar-se.

- Armes per bens: ofereixen bens de consum a canvi de les armes. Això fa que no tinguin l'atractiu i l'impacte col·lectiu que tenen els programes anteriors, en tractar-se d’al·licients individuals i que no repercuteixen en el llarg termini, sinó que solen ser de consum immediat (tiquets de supermercat, roba, etc.)

- Armes per menjar: és un tipus de programa emprat al continent

africà, però amb un valor pedagògic molt pobre. 23 La crisis política i social d’Albània a l’any 1997 va generar l’assalt de comissaries i arsenals de l’exèrcit. Es calcula que més d’un milió i mig d’armes lleugeres van anar a parar a mans de la població civil.

17

Altres mètodes de recol·lecció d’armes:

- A través del diàleg intercomunal sobre seguretat: mitjançant institucions clau, com líders religiosos o tradicionals es pot jugar un paper molt important en la recerca de vies pacífiques de resolució de conflictes. Aquesta estratègia, per exemple, es va dur a terme a Malí on els líders tradicionals van ser un element clau en el procés de desarmament dels Tuaregs després del conflicte amb el govern.

- Recol·lecció d’armes a través de la policia: consisteix en la

confiscació d’armes il·legals a través de la policia o de les forces de seguretat, però solen ser mesures molt poc populars.

- Entrega voluntària d’armes a través de la persuasió: requereixen

campanyes mediàtiques i programes de conscienciació sobre els perills de les armes. S’han d’acompanyar d’un reforç de la seguretat, una millora en les tasques de la policia, una legislació efectiva per reduir l’impacte de les armes i programes de reducció de la criminalitat.

Els elements a tenir en compte per tal de planificar i implementar els programes de recol·lecció d’armes es poden veure sintetitzats en el següent quadre: Quadre 3: Elements clau en la planificació i la implementació dels programes de recol·lecció d’armes Afers preliminars Estudi de la viabilitat: És imprescindible tenir en compte factors demogràfics, les variables econòmiques, els nivells de criminalitat i violència, i l’estructura i qualitat del sector de la seguretat, així com factors específics relatius a les armes (qui posseeix armes, tipologies, legislació, …) Planificació Establiment d’objectius i metes: Per evitar confusions, falses expectatives, malbaratament de recursos i efectes no intencionats, és important clarificar els objectius i metes d’ aquests programes. Si bé a curt termini es pot esperar recuperar certa quantitat d’armes, les fites a llarg termini han d’anar encaminades a reduir la violència armada. Integració del programa amb altres iniciatives: Aquests programes formen part d’estratègies molt més àmplies, com la promoció de la seguretat humana i el desenvolupament, i no tenen que anar dirigides únicament cap a la presència d’armes, sinó que s’han d’enfocar cap a les arrels profundes dels conflictes. L’educació, com a motor de canvi de les percepcions sobre l’atracció de les armes, han de formar part natural dels programes de recol·lecció. Adquisició de financiació i recolzaments: Es més fàcil que els programes tinguin èxit quan es troba un fort recolzament polític i congreguen a un ampli espectre social. Poden haver una gran varietat d’esponsors locals o externs –governs, OIG, sector privat, ONG, grups comunals, esglésies, ciutadans individuals,…- Establiment d’una estructura organitzativa: És imprescindible els coneixements administratius i l’experiència tècnica per aquest tipus de tasques. També és important definir el rol de la policia i de les forces armades per fer atractiva la participació de la població. Consideracions legals i polítiques: És necessari tenir en compte les particularitats legals de cada situació. Una amnistia, per exemple, pot implicar la modificació de determinades lleis.

18

També és necessari tenir en compte esdeveniments polítics com les eleccions, per exemple. Per aquest motiu encara és més recomanable l’esforç de congregar a la majoria d’actors polítics. Consideracions psicològiques i culturals: La decisió d’entregar un arma té en compte aspectes com la auto-percepció de la seguretat, la presència/acceptació cultural de la possessió d’armes, l’existència de cultures de violència que han erosionat els mètodes pacífics de resolució de conflictes,… Publicitat atractiva: Com l’objectiu final és canviar pautes de comportament es important una bona cobertura mediàtica, potser fent servir personalitats mediàtiques. Establiment de tipus d’armes a recol·lectar: Els planificadors han de tenir en compte els estudis previs i els objectius i metes fixades per veure a què i a qui es desarma –franja de població i tipus d’armes: las més distribuïdes, les més letals, les més emprades,…- Selecció d’un lloc apropiat: Els llocs per l’entrega han de ser ben coneguts, accessibles i han de donar una percepció de neutralitat –a més de les qüestions de seguretat elementals-. Instal·lacions policials o militars han de ser avortades en aquells contextes on aquestes institucions no tinguin una total credibilitat. Determinació de l’inici i de la duració: Pot dependre de multitud de factors com la financiació disponible, les expectatives dels organitzadors, qüestions es logístiques,… el que sí es fonamental és determinar quan començar els programes –els de desarmament posbèl·lic, clarament just després de l’Acord de Pau-. Elecció dels incentius apropiats: Els incentius poden ser un bon al·licient per convèncer a la població de la necessitat de desarmar-se, tot i que aquests -si no són ben escollits- també poden generar problemes addicionals. Els incentius poden tenir una base individual o col·lectiva. Implementació Establiment dels procediments per l’entrega d’armes: Tot i que la base dels programes de recol·lecció sigui l’anonimat, és important sistematitzar la quantitat i tipus d’armes, així com els números de sèrie. Aquesta tasca l’ha de realitzar personal qualificat i preparat en l’ús d’armes, verificar en quina condició es troben, … Disposició de la recol·lecció d’armes: Les armes recol·lectades es poden entregar al govern, a actors externs o poden ser destruïdes. Només de la darrera forma es garantitza que quedin fora de circulació, i a més es transmet a la població un poderós missatge sobre la importància de treure els instruments de violència de la població. Avaluació Programa d’avaluació: Es fonamental la “rendició de comptes” amb els actors implicats, tant amb les autoritats com amb la població en general. També és important la recopilació de les lliçons apreses pel futur.

19

EL MICRODESARMAMENT A L´AMÈRICA LLATINA: ANALISIS D'ALGUNES EXPERIÈNCIES Amèrica Llatina ha estat víctima de la confrontació armada i de la repressió política durant bona part del segle XX. A l’actualitat hi ha un intent per reconstruir unes estructures que van perdre la seva credibilitat durant el període d’enfrontament. Això hauria de permetre la regeneració de la credibilitat al voltant de les institucions de l’Estat, les instàncies de justícia i els processos electorals. En aquest procés, es vol canviar el tipus de relacions cívico-militars, s’han obert els canals de participació per la societat civil i es fomenta el rol de les organitzacions no governamentals. De totes maneres, tot i que és inqüestionable que la violència política ha disminuït, també és un fet que s’ha incrementat la violència social, principalment per la persistència de les condicions de desigualtat. El crim i la violència s’han convertit ara en un dels principals problemes del continent. Entre les moltes raons que no han permès el desenvolupament es troba la gran quantitat d’armes que va rebre la regió durant els anys 70 i 80, sobretot en el marc de les tensions de la Guerra Freda. Aquestes armes encara perduren, i a causa d’una important circulació intraregional24, el seu impacte s’ha escampat per països que no havien estat afectats per la violència armada fins ara. Hi ha diversos factors que expliquen el perquè d’aquest fenomen:

- Existeix una àmplia demanda d’armes a causa de la proliferació de nous actors armats: maras25, bandes de criminalitat, narcotràfic,…

- Els Estats de la regió pateixen un deficient sistema de justícia, incloent la

manca de jutges, de policies i de professionals del sector eficients i no corruptes.

- El fet que siguin societats estructuralment duals -on tant el mercat, la política i

la justícia funcionen per canals paral·lels als formals- fa que també la seguretat funcioni per altres mecanismes que els reglamentaris. Això genera desconfiança cap a les entitats públiques de seguretat .

- No es pot obviar la participació d’actors governamentals –sobretot membres de

les Forces Armades i de la policia- com a col·laboradors d’aquestes xarxes clandestines, el que ha facilitat la fuga d’armes des dels arsenals governamentals.

- Aquests països provenen d’una cultura armamentística molt arrelada.

24 Laurance, Edward i Godnick, William: Weapons Collection in Central America: El Salvador and Guatemala a Faltas, Sami i Di Chiaro III, Joseph (eds.): Managing the Remnants of War: Microdisarmament as an Element of Peacebuilding, Nomos Verlagsgesellschaft, Baden-Baden, 2001, pg. 16 25 Les maras són un fenomen estès a tota Amèrica Llatina. Per mara s’entén un grup compost per joves (majoritàriament nois) que estableixen una relació de solidaritat i de dependència entre sí i que s’identifiquen amb un territori, reproduint normes culturals diferents al seu origen en una conducta delictiva molt particular on és freqüent l’ús de la violència per solucionar problemes. Font: Fundación Arias: Diálogo Centroamericano, nº 44 juny 2001

20

Com a resultat del fàcil accés a les armes, la violència s’ha tornat la primera de les opcions per tal de resoldre els conflictes, frustrant d’aquesta manera els esforços pel restabliment de la pau, de l’imperi de la llei i per l’estabilitat de forma no violenta. El “cicle de la violència” provoca que la ciutadania tingui la percepció i la necessitat d’haver de protegir-se a sí mateixa, recurrent a l’adquisició d’armes o contractant els serveis de la seguretat privada26. Els casos analitzats en aquest estudi són dos exemples de desarmament posbèl·lic (El Salvador i Guatemala) i dues mostres de les noves violències on s'ha d'enfrontar el problema de les armes lleugeres (la província argentina de Mendoza i la ciutat brasilera de Rio de Janeiro).

26 De les 200 empreses de seguretat privada que operaven a Guatemala a l’any 1998, només 30 estaven registrades. La majoria d’aquestes empreses, són dirigides per exmilitars o per membres de les forces de seguretat, fet que els permet un fàcil accés al mercat lícit i il·lícit d’armes.

21

LA RECOL·LECCIÓ D’ARMES A CENTREAMÈRICA El Salvador: l’evolució en l’enfrontament del problema Anàlisis del context Els Acords de Pau entre el Govern de El Salvador i el Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN), signats el 16 de gener de 1992, va significar el final d’onze anys de conflicte armat. Conflicte on van perdre la vida 75.000 persones, milers van morir a causa de la violència política, 210.000 es van haver de refugiar en altres països, i moltes altres es van veure desplaçades internament. Per tal de verificar l’Acord es va desplegar la Missió d’Observadors de les Nacions Unides a El Salvador (ONUSAL). La prioritat del seu mandat era la reconciliació entre els diferents sectors de la societat amb el fi d’eradicar les causes estructurals de la violència que havien conduït cap el conflicte. Es van adoptar mesures legislatives i programes finançats per la societat internacional per recolzar la integració d’excombatents, que va culminar amb la desmobilització d’uns 38.000 –tant del FMLN com del Govern- i la destrucció de la majoria d’armes del FMLN. Però a pesar d’aquestes mesures, El Salvador presenta un nivell d’èxit desigual en aquesta esfera, per la manca d’estratègies a llarg termini destinades a garantir la integració econòmica i social27. A més, tot el procés va estar caracteritzat per una forta desconfiança entre les parts. Hi ha nombrosos elements que van contribuir a alimentar aquestes desconfiances. Per posar alguns exemples, la manca d’habilitat del Govern per posar fi a les activitats dels “esquadrons de la mort”; el fet que diferents cossos militars que havien de ser abolits fossin transformats, així com la lentitud en l’otorgació de terres, varen ser elements que van dificultar el procés. Per la seva banda, també hi havia dubtes sobre l’entrega d’armes per part del FMLN, ja que la quantitat d’armes entregades era petita, i es tractaven d’armes en molt males condicions. El fet que posteriorment es trobessin importants arsenals d’armes tant al mateix país com en països veïns va posar en tela de judici la credibilitat del FMLN. Finalment, tot i que encara hi havia importants diferències entre les armes entregades i les que s’estimava que hi havia en mans del FMLN, el desembre de l’any 1993 ONUSAL va donar per bona la xifra d’armes recol·lectades: unes 10.000 armes, i 9.000 granades del FMLN que varen ser destruïdes. En canvi, les 30.000 armes dels exmembres de les Forces Armades varen ser recol·lectades i emmagatzemades. De totes maneres, a l’actualitat tant el Govern, com el FMLN i l’ONUSAL estimen que encara resten unes 360.000 armes de tipus militar en mans de particulars28.

27 Nacions Unides: Seminario Taller sobre recolección de armas e integración de excombatientes en la sociedad civil. Las experiencias de Colombia, El Salvador, Guatemala, Honduras y Nicaragua, Nacions Unides, Nova York, 1999 28 Laurance i Godnick (2001), pg. 22

22

Taula 1: Armes Recol·lectades per ONUSAL 1992-93 Tipus d’armes QuantitatPistoles 411 Rifles d’assalt 8.268 Armes semiautomàtiques 239 Armes automàtiques 271 Llençagranades 662 Morters i canons 379 Míssils 74 Municions 4,032.606Coets 140 Granades (de mà, morters i CN.57) 9.228 Explosius 5.107 Font: Missió d’Observació de les Nacions Unides a El Salvador, 1999 El fet que es tracti d’un procés de desarmament incomplet, ha donat pas a la possibilitat que davant qualsevol dificultat sigui més fàcil recórrer a les armes per tal de resoldre els conflictes. L'increment de la violència a El Salvador a mitjans de la dècada dels 90, va contribuir a la formació de nous "esquadrons de la mort" i la politització dels grups criminals. Per aquesta raó, el Centre d'Afers de Desarmament de les Nacions Unides (UNCDA) -actualment Departament d'Afers de Desarmament (UNDDA)- va dur a terme la planificació d'un programa de recol·lecció d'armes. Aquest programa s'havia de basar en la realització d'un estudi sobre la situació de la criminalitat armada a El Salvador i en experiències similars, com les dutes a terme a Nicaragua, Haití o els EEUU. Però aquest Pla mai va ser acceptat per part del Govern sense especificar cap raonament formal, tot i que probablement es tractés d'evitar la intromissió de les Nacions Unides en afers domèstics. La intervenció de la societat civil: el programa "Bens de consum per armes de foc" Davant d’aquesta situació, un grup de ciutadans va crear l’ONG Movimiento Patriótico Contra la Delincuencia (MPCD) al novembre de 1995. Aquesta ONG estava fonamentalment formada per membres de la patronal de la distribució (Asociación de Distribuidores de El Salvador, ADES), un dels sectors econòmics més afectats per la violència armada, ja que els assalts armats als camions són un fet corrent. A part de pretendre reduir el nivell de criminalitat, el MPCD també volia garantir que les autoritats públiques complissin amb les seves obligacions de manera eficient. Es va establir, per tant, un pla d’acció amb la participació dels Ministeris de Seguretat Pública, Justícia i Interior, i amb la Policia Nacional Civil (PNC). Aquesta iniciativa s’acompanyava del desenvolupament de la PNC, fet que va rebre el recolzament del PNUD i de la societat internacional. La manera de transmetre a l’opinió pública aquesta voluntat de lluitar contra la criminalitat i la violència, tot i que un principi no estava previst, va ser l’execució d’un programa de recol·lecció d’armament. El programa va seguir la recomanació de no dur a terme una recompra, on es pogués donar a entendre que hi havia una ONG que comprava armes; era preferible transmetre el missatge que les persones que entreguessin les seves armes serien recompensades per haver contribuït al desenvolupament i la seguretat de la comunitat. Des de l’inici, el programa va estar molt vinculat amb el Govern. Això va ser gràcies a què molts membres de l’organització pertanyien a les classes influents de El Salvador i fins i tot, molts d’ells eren importants seguidors del partit governamental ARENA. A més, el MPCD va decidir centrar-se sobretot en la recol·lecció de les armes de tipus

23

militar, fet que no entrava en la polèmica sobre la possessió d’armes curtes ja que el dret a la seva portació era una de les banderes dels partits conservadors. Característiques del Programa: El programa va ser organitzat en caps de setmana precedits d’amplis espais publicitaris entre el 21-22 de setembre de 1996 i el 19-20 de juny de 1999. La participació activa de l’Associació de Publicistes Salvadorencs (AMPS) va facilitar molt la seva publicitació. Es van utilitzar les esglésies com espais de recol·lecció ja que es percebien com espais neutres per part de la població, tot i que entre l’equip de persones encarregades de recollir les armes hi havia policies no uniformats. Totes les armes entregades eren fitxades i codificades, però es mantenia l’anonimat de la persona que entregava l’arma. A canvi s’entregaven tickets per supermercats, farmàcies i comerços locals. Les armes recol·lectades eren tallades per la meitat utilitzant un soldador, excepte les armes que pertanyien a l’exèrcit que es tornaven a l’arsenal. Taula 2: Quadre acumulatiu de les armes recol·lectades pel programa “Bens de consum per armes de foc”, 1996-1999 Tipus d’armes 1996 1997 1998 1999 TOTAL Armes curtes 718 275 273 88 1.354 Armes llargues 1.340 744 777 182 3.043 Granades 1.334 786 801 259 3.180 Llençagranades 18 7 12 7 44 Coets Low 167 80 34 9 290 Cordons detonants 73 1 10 -- 84 Detonadors 422 341 276 3 1.042 Blocs TNT 105 75 95 2 277 Explosiu C-4 79 27 25 16 147 Mines 15 20 13 7 55 Morters 2 -- 2 -- 4 Impulsor RPG-7 4 -- 1 1 6 Projectil SAM-7 -- 1 -- -- 1 Carregadors 1.589 713 744 111 3.157 Municions 52.993 35.332 34.197 7.174 129.696 Font: Movimiento Patriótico contra la Delincuencia (MPCD), 1999 Tot i que l’avaluació que es realitza és positiva perquè ha servit per persuadir a la població sobre l’ús d’instruments de violència, també hi ha les veus que opinen que ara El Salvador no està menys armat que abans29. De totes maneres, és inqüestionable que el MPCD va guanyar una legitimitat que li va permetre dur a terme una nova legislació sobre armes i municions aprovada al juny de 1999. Com a conclusió, el programa ha significat: • La retirada de circulació d’una quantitat d’armes de tipus militar comparable a les

retirades per ONUSAL, incidint en el mercat negre i prevenint la seva circulació • La sistematització de pràctiques que poden servir de model per a programes futurs • L’enfortiment de les relacions entre el sector privat, la societat civil, els mitjans de

comunicació, el Govern, la policia i les Forces Armades • La demostració de la possibilitat de dur a terme campanyes de conscienciació

pública a nivell nacional amb el suport dels mitjans de comunicació.

29 Segons el propi Ministeri de Defensa, durant el mateix període que va durar el programa, El Salvador va importar de manera legal 48.620 armes de foc noves

24

Altres iniciatives recents El PNUD (Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament), per la seva part, ve impulsant des de 1998 l’anàlisi de les causes de la violència salvadorenca. Aquesta perspectiva, més enfocada cap a les arrels que generen violència, que pels instruments violents, representa el compromís d’influir sobre les raons que generen violència com a pas previ per tal de combatre la proliferació armamentística. Aquest anàlisi ha permès l’elaboració d’estratègies per combatre la violència, com és el programa “Construcció d’una Societat sense Violència”30. Dintre d’aquest projecte el PNUD ha implementat, amb la finalitat d’estimular el desarmament de la població civil, el projecte “Enfortiment dels Mecanismes de Control d’Arms Petites”. Aquest projecte té com a objectiu general impulsar des de les entitats oficials, les organitzacions de la societat civil i la cooperació internacional, accions orientades cap a l’increment de les restriccions legals per posar fre a la proliferació d’armament lleuger, així com crear les condicions favorables per impulsar un pla nacional de desarmament. Aquests elements es veuen com condicions indispensables per reduir la violència social i delictiva. Els eixos de treball són tres: generar informació que permeti orientar les polítiques públiques i les accions per reduir i controlar les armes de foc i el seu impacte sobre la violència; incidir en les normatives vinculades sobre el control de les armes de foc, les municions i explosius, així com les armes blanques, i enfortir les institucions vinculades a l’aplicació de les mateixes; i, desenvolupar una campanya de sensibilització social dirigida a desincentivar a la població sobre la tinença i portació d’armes. El Projecte està executat pel Consell de Seguretat Pública (CNSP), la Fundación Para el Estudio y la Aplicación del Derecho (FESPAD), l’Institut Universitari d’Opinió Pública de la Universitat Centreamericana José Simeón Cañas (IUDOP), la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO) i el propi PNUD. Guatemala: és suficient el desarmament posbèl·lic? Anàlisi del context El desembre de 1996 el Govern de Guatemala i la Unión Revolucionaria Nacional de Guatemala (URNG) van signar l’acord que posava fi als 36 anys de guerra civil, i que havia deixat un resultat de 50.000 morts i 40.000 desapareguts, així com de 150.000 refugiats i un milió de desplaçats (tot i que només 250.000 van ser reconeguts oficialment). Les Nacions Unides, a l’igual que a El Salvador, van crear una Missió d’Observació a Guatemala (MINUGUA) per tal de supervisar el desarmament dels 3.600 combatents de la URNG. Cal dir, de totes maneres, que la URNG tenia un tamany més reduït i 30 Per més informació: www.violenciaelsalvador.org.sv

25

estava pitjor equipada que el FMLN o els “Contras” a Nicaragua31. A més, el conflicte armat a Guatemala presenta altres importants diferències. Bàsicament es tractava d’un conflicte de caire rural amb població indígena, lluny dels nuclis urbans on la URNG no va trobar un suport sòlid. Això feia que, durant el conflicte armat, als grans nuclis urbans no existís una sensació tan forta de població armada com a El Salvador, per exemple. Això no vol dir que el problema sigui menor que a la resta de països veïns. A l’actualitat, també es donen elements comuns a la resta de contextes posbèl·lics de la regió, com l’increment de la violència o l’ús d’armament militar per activitats delictives. Entre les raons que a Guatemala han afavorit l’increment d’aquesta violència, el PNUD assenyala la conjunció de diversos factors, com: la inseguretat en la possessió de la terra, l'absència històrica de l'estat de dret (fet que provoca una mentalitat ciutadana amb la convicció de què no existeix cap autoritat amb la capacitat de resoldre els conflictes), l'afebliment de les institucions socials que anteriorment havien fonamentat la seguretat emocional i que constituïen els sistemes primaris de socialització (família, escola, comunitat), la impunitat, la inseguretat econòmica derivada de la desprotecció social, l'atur d'exmembres dels actors armats, la manca d'un nou eix articulador de la gestió estatal que substitueixi a la contrainsurgència, el narcotràfic i l'afebliment del sistema policial i judicial. Aquest ambient ha afavorit l’aparició de les maras, que han proliferat molt a la capital, en part a causa de l’expansió de grups criminals per tota la regió i a la deportació de joves delinqüents de ciutats dels EEUU com Los Angeles. Aquestes estructures criminals es dediquen al tràfic d’armes, a l’extorsió, el segrest i el narcotràfic, operant de manera similar que en altres països de Centreamèrica, on també estan involucrats antics combatents i exmembres de les Forces Armades. El desarmament com a part del procés de pau L’Acord de Pau establia que les armes de la URNG havien de ser transferides a les autoritats guatemalenques, tot i que no hi havia una provisió explícita per a la seva destrucció. De fet, la major part de les armes que estaven en bones condicions van ser entregades a la Policia Nacional Civil, sense que es fes cap mena de registre sobre les armes que no estaven en condicions d’un bon funcionament. Els observadors de MINUGUA van controlar el procés de desarmament de la URNG com a part del programa de desmobilització dut a terme entre el 3 de març i el 14 de maig de 1997. El desarmament però, era simplement un petit component del seu mandat. Segons l’Informe del Secretari General de les Nacions Unides (S/1997/432 de 04/06/97) es fa una avaluació positiva del procés de desarmament. L’únic dubte residia sobre la situació de 642 dels 3.570 combatents de la URNG que no es van presentar als centres de concentració per a la seva desmobilització, i que probablement mantenien amb ells les seves armes.

31 Isacson, Adam: Altered States: Security and Demilitarization in Central America, Center for International Policy, Washington D.C., 1997

26

Taula 3: Armes recol·lectades de l'URNG (3-14 de març de 1997) Tipus d'armes Quantitat Armes petites (inclou rifles d'assalt com el AK-47 i altres armes lleugeres) 1.665 Armes d'equip (inclou RPG, morters i altres) 159 Municions de calibre petit (més de 12 mm) 534.955 Granades 147 Mines 1.390 Bombes i coets 934 Explosius 1.720 Kg Corda explosiva 380 m Altres objectes explosius 3.480 Font: Missió d'Observació de les Nacions Unides a Guatemala (MINUGUA) Tot i que només s’ha documentat la recol·lecció d’armes procedents de la URNG, hi ha importants dubtes referents a l’actuació del Govern. Una d’elles és la creació de dues estructures paramilitars durant el conflicte armat: els Comissionats Militars (uns 22.000 a inicis dels anys 90) amb l’objectiu de controlar les comunitats rurals; i les Patrulles d’Autodefenses Civils (PAC), que en 1985 contaven amb 850.000 efectius –el 25% de la població masculina-. Algunes estimacions estableixen que la norma era la d'armar a un de cada cinc membres dels paramilitars. De totes maneres, tot i que aquestes estructures van ser formalment dissoltes per les Forces Armades, no hi ha cap mena de documentació sobre què es va fer amb les seves armes. Tot i així, tant aquest arsenal com les armes decomisades a la URNG constitueixen una petita porció dels més de dos milions d'armes que es calcula que hi ha en circulació a Guatemala32. Una possible nova fase de recol·lecció d’armes a Guatemala? El desenvolupament del desarmament posbèl·lic ha influït notablement sobre qualsevol intent posterior de desarmament. El baix perfil atorgat al procés de desarmament de l’URNG ha ensenyat molt poc a la societat guatemalenca sobre els seus beneficis. Això ha significat una oportunitat desaprofitada de construcció de pau. A l’actualitat, a Guatemala s’aprecia un fort rebuig al personal encarregat del desarmament, per el que actualment és difícil emprendre un possible programa de desarmament sense un canvi en l’ambient, fet que requereix d’una forta implicació internacional. També hi ha diversos grups locals que duen a terme una tasca d’afavorir la portació d’armes com a via de combatre la delinqüència, com els Guardianes del Vecindario o l’Asociación para el Derecho Constitucional de Portar Armas (ACEPTAR). Aquests grups han condemnat els intents de reformar les lleis sobre armes de foc i municions i critiquen a MINUGUA i altres organismes internacionals d’intromissió en els afers domèstics. Diferents ONG i governs estrangers han mostrat el seu interès per dur a terme programes de recol·lecció, però sempre que es compti amb la participació del Govern guatemalenc. De moment, no hi ha encara un posicionament ferm sobre aquest aspecte.

32 Siglo Veintiuno, 4 d'agost de 1999

27

NOUS CONTEXTES DE PROLIFERACIÓ D’ARMES LLEUGERES: LES NOVES VIOLÈNCIES Mendoza (Argentina): el desafiament cultural del desarmament Anàlisi del context Mendoza és una província en l’oest d’Argentina econòmicament privilegiada. Hi ha presència de petroli i de gas, de recursos naturals, d’una forta indústria vinícola i de turisme per la presència dels Andes i la seva proximitat a Xile. Tot i això, els efectes de l’actual crisis econòmica i social a Argentina també han tingut un fort impacte. Les reformes econòmiques a Argentina de principis dels anys 90 van implicar una obertura econòmica que es va plasmar en la desarticulació de l’estat del benestar. Això va generar la desprotecció de les classes socials baixes i mitges, a més d’un creixement dels índexs d’atur. Respecte a la qüestió armamentística, Argentina no ha tingut fins als anys 90 una política de control sobre la possessió d’armes, el que feia que durant els anys 70 i 80 fos habitual la compra d’armes sense cap mena de tràmit33. Aquest element és especialment preocupant en un moment on hi ha un increment de la violència ciutadana que es veu reflexada en l’increment continuat de les estadístiques criminals. Tot i això, Argentina encara està lluny dels nivells de violència d’altres països sud-americans com Colòmbia, Brasil o Veneçuela, tot i que els aconteixements econòmics i socials dels darrers anys estan accelerant la velocitat amb la que el país s’està apropant a aquests països en inseguretat ciutadana. Cal per tant, una acció preventiva en aquest terreny. A Mendoza el problema de la proliferació d’armes és relativament petit. La xifra d’homicidis per armes de foc és de 900 entre 1990 i 2000 i la quantitat estimada d’armes en mans de la població civil és de 15.000 entre legals i il·legals. De totes maneres, sí que hi ha una creixent psicosis en matèria de seguretat personal. Segons les enquestes d’opinió, el 86% de la població creu que pot ser víctima de la delinqüència en qualsevol moment, tot i que només el 6% de la població ho ha estat realment34. Aquest fet respon en bona mesura al degradat clima d’inseguretat de Buenos Aires i de les seves rodalies, que en un país tant centralista com Argentina, s’extrapola a tot el país. Plantejar un programa de desarmament en aquest context implica per tant un desafiament primordialment cultural. La recol·lecció d’armes com a via per la transformació d’actituds cap els instruments de violència El programa de recol·lecció d’armes, anomenat “Canje de armas: por mejores condiciones de vida”, està organitzat pel Ministeri de Justícia i Seguretat de Mendoza amb la col·laboració de diferents ONG. L’objectiu primordial del programa és induir el debat sobre la violència social, la cultura armamentística i la necessitat de reconstruir

33 Es calcula que a l’actualitat a Argentina hi ha més de 2’5 milions d’armes de foc, majoritàriament il·lícites. 34 Ministeri de Justícia i Seguretat de Mendoza, juliol 2002

28

el teixit social per generar seguretat. El mitjà per fomentar aquest debat va ser el d’intercanviar incentius per les armes de la població civil35. Aquest programa forma part d’una profunda reforma de tot el sistema de seguretat pública provincial iniciada al 1998. En aquest any, una sèrie de denúncies per violacions dels drets humans van commocionar a la societat de Mendoza en mostrar que les pràctiques policials de la dictadura es continuaven donant. Aquest fet va forçar el consens de totes les forces amb representació parlamentària, així com de nombroses organitzacions de la societat civil de l’àmbit de la defensa dels drets humans a favor de la reforma. Aquesta reforma del sistema de seguretat pública té tres pilars: reforma de l’organització i formació de la policia (reformulació del règim disciplinari, exigència de formació universitària,…); millorar la eficiència de la justícia penal i del sistema penitenciari (reforma de codis i del funcionament de les presons); i la participació de la comunitat en àmbits antigament reservats per la policia com els “Consells de Seguretat Local” –fòrums veïnals on es discuteixen solucions alternatives sobre els afers de seguretat pública amb un enfocament preventiu-. Aquestes reformes també van suposar l’expulsió de més de 200 agents de les forces de seguretat pública acusats de corrupció i de violació dels drets humans. En tot cas, el “Canje de armas” va ser la bandera d’aquestes reformes. A part d’haver estat la iniciativa amb més participació i més visibilitat social, també ha estat l’element considerat més agosarat per l’opinió pública. Es va desenvolupar en dues fases: la setmana de Nadal de 2000 i entre els mesos d’abril i maig de 2001. Inicialment va tenir molt poc èxit a causa de factors com: • Factors culturals: Argentina té una forta tradició en la possessió d’armes de foc. Es

dóna una creença molt estesa de què les armes només són perilloses en mans dels delinqüents, i que la millor manera per desarmar-los és a través de mesures coercitives. També hi ha la creença de què les armes són importants per l’autoprotecció, potser a causa de la manca de confiança en les institucions públiques i per les percepcions d’inseguretat ciutadana.

• Factors institucionals: Totes les propostes que surten del poder públic són rebudes

amb escepticisme per la societat civil. • Factors comunicatius: Hi va haver molta confusió en el missatge transmès

inicialment, a més d’una oposició inicial dels mitjans de comunicació36. L’estratègia per tal de corregir aquestes qüestions van consistir en: - Demostrar que la recol·lecció d’armes pot ser efectiva: donant a conèixer iniciatives

similars en altres parts del món. - Transmetre el missatge que totes les armes són un element de risc: ha estat

important desmitificar la idea de què les úniques armes que fan mal són les que estan en mans de delinqüents. De fet, la principal activitat delictiva de l’actualitat a Mendoza és el robatori de domicilis i vehicles particulars. Entre els objectes robats també hi ha armes de foc (moltes d’elles il·legals), que curiosament coincideixen

35 Tot i que també hi havia incentius de desenvolupament, primordialment es van oferir béns de consum a canvi de les armes. 36 Molts mitjans de comunicació ridiculitzaven el programa afirmant que els delinqüents no entregarien les seves armes a canvi de menjar.

29

amb una xifra molt similar a la quantitat d’armes decomisades per la policia a la delinqüència37. És a dir, es podria afirmar que sense voler la població està armant a la criminalitat. Recol·lectar les armes en mans de persones que potser no tenen la intenció de fer-les servir, esdevé aleshores un element també important.

- Difusió de la idea dels programes de recol·lecció com a mesura preventiva:

convèncer de què la prevenció és la millor protecció contra el crim. - Generar pràctiques de transparència i de bona governabilitat: a través d’actes

públics de destrucció de les armes lleugeres i la construcció de monuments per la pau amb aquestes armes. Un element també molt important ha estat la millora en la seguretat i el control de les instal·lacions dels arsenals policials a través de sistemes informàtics i de televisió per tal d’evitar els robatoris i les fugues d’armes que es produïen.

- Facilitar informació per evitar l’aprehensió i generar confiança: mitjançant una línia

telefònica gratuïta o fomentant el debat en els fòrums veïnals. També s’han realitzat campanyes d’educació, incloent l’intercanvi de joguines bèl·liques38. El 60% de la despesa del programa va estar destinada a publicitat i educació pública.

- Generació de publicitat a través dels mitjans de comunicació: cubertura constant

en els mitjans locals de comunicació. Tot i que com s’ha dit l’actitud inicial va ser molt crítica, el fet que es rebés com una idea original i controvertida va fer que en cap moment passés desapercebuda pels mitjans. Amb el temps, els mitjans es van convertir en els grans aliats del programa i això ha estat un element capdal per erosionar les resistències polítiques.

Avaluació del programa A més d’haver recol·lectat i destruït més de 5.000 armes de foc (un 5% de les armes legals de la província, i un 30% de les legals i il·legals) el més important és un notable canvi en l’actitud cap a les armes i sobre el nivell de conscienciació sobre els efectes negatius de la seva possessió. Aquesta posició ara és mantinguda pel 84% de la població de Mendoza39. També s’ha aconseguit superar el rebuig cap a les mesures preventives en matèria de seguretat pública i s’ha introduït la visió de què la inseguretat va més enllà de les qüestions merament delictives. Des d’una perspectiva institucional, a més, el programa ha contribuït a incrementar la participació institucional i la col·laboració entre els diferents actors. L’experiència de Mendoza també ha servit com a programa pilot per desenvolupar iniciatives semblants per tot el país, tot i que els problemes polítics, econòmics i socials derivats de la crisis que va esclatar al desembre de 2001 va ajornar aquesta possibilitat. De totes maneres, és possible que la iniciativa continuï a través d’ONG, d’esglésies i del sector privat.

37 Direcció de Planejament Estratègic, Ministeri de Justícia i Seguretat de Mendoza, agost 2002. 38 Aquesta iniciativa va comptar amb la participació de 6.800 alumnes 39 Estadística realitzada pel Consejo Federal de Inversiones, març de 2001

30

Rio de Janeiro (Brasil): la necessària intervenció integral "Na vida que eu levo eu não posso brincar Eu carrego uma nove e um HK (...) Com ódio na veia, soldado do morro Um pelo poder, dois pela grana (...) É muito fácil vir aquí me criticar a sociedade me criou agora mada me matar" MV Bill, "Soldado do morro", 2000 Anàlisi del context Tot i que Brasil no és un país considerat en guerra, a l’actualitat és un dels països del món amb una taxa més elevada d’homicidis. La xifra de morts per armes de foc a l’any 2002 és de 7.000 a la ciutat de Rio de Janeiro, i de 42.000 per tot el Brasil, el doble que en països en guerra com Colòmbia, per exemple. Aquesta realitat no és herència d’un conflicte armat, doncs el darrer enfrontament bèl·lic data del segle XIX, sinó que és fruit de la criminalitat, estimulada pel narcotràfic i agreujada per la iniquitat social. La violència vinculada amb la criminalitat es va agreujar a Rio de Janeiro a inicis dels anys 80 amb els canvis en el mercat de drogues com a conseqüència de l’arribada de la cocaïna, el que va formar i militaritzar les estructures de les faccions del narcotràfic. El narcotràfic ha agreujat la situació de Rio als darrers anys ja que aquesta activitat és una important font de recursos econòmics. El fet que Rio de Janeiro sigui una ciutat d’una gran afluència turística durant tot l’any ha facilitat un mercat estable pels narcotraficants. Això permet adquirir grans quantitats d’armament per protegir i perpetuar el negoci, a més d’incrementar la letalitat del conflicte. Però tot i que la resposta fàcil per comprendre com s'ha arribat fins aquesta situació pugui ser atribuir la culpa al tràfic d'armes i de drogues, per abordar el fenomen de la violència és necessari un plantejament global. El tràfic d’armes i de drogues són, sense cap mena de dubte, acceleradors importants del problema. Això és, factors que influeixen d'una manera dinàmica sobre les arrels del conflicte, però que no són les seves veritables arrels. La població de les faveles40 (diferenciades de les de l'asfalt –població de classes mitges i altes-) ha estat ignorada políticament, econòmica i social durant dècades pels diferents governs que s'han dedicat a mirar cap a una altra banda ignorant les necessitats d'aquesta població. Aquest abandonament ha generat un buit institucional que ha facilitat l'assumpció del poder per part de les bandes de delinqüència, erigint-se en els veritables gestors de les seves comunitats. En absència de l’Estat, el narcotràfic dicta lleis, executa, ofereix protecció, feina ben remunerada i serveis socials a canvi de poder-se camuflar entre la població de les faveles a través d’una presència cada vegada més armada, cada cop més violenta, amb actors més joves i menys respectables amb la resta de la comunitat. El narcotràfic ha guanyat d’aquesta manera una autoritat sobre una porció del territori a la que el Govern havia renunciat. 40 Les faveles van sorgir a Rio a mitjans dels anys 30 com alberg dels immigrants que desitjaven viure a prop dels nuclis industrials. A finals dels anys 80, més de 1.500 persones arribaven diàriament a Río amb el mateix objectiu. Les condicions de vida normalment són bastant antihigièniques, sense serveis públics essencials i havent de construir en les parts altes dels turons (morros) que són inadequats per la construcció. A l'actualitat hi ha unes 650 faveles a Río, on hi viuen uns dos milions de persones (30% de la població), la meitat dels quals hi viuen en una mateixa favela, la Rosinha, el suburbi més poblat d’Amèrica Llatina.

31

A l’actualitat el narcotràfic a Rio està dominat per tres faccions armades (Comando Vermelho, Terceiro Comando i Amigos dos Amigos). Cada facció constitueix una xarxa d’actors independents afiliats a través dels donos (gerents) que es donen recolzament mutu per qüestions ofensives o defensives. Els donos controlen el narcotràfic a través d’una estructura molt jerarquitzada i militaritzada. Dintre d’aquesta jerarquia també s’inclou la categoria de soldats: personal exclusivament encarregat dels afers de seguretat, amb un salari que oscil·la entre els 600 i els 1.000 euros/mensuals. Algunes organitzacions poden arribar a contar fins amb 500 soldats. Mitjançant entrevistes personals, s’ha pogut saber que en alguns casos alts comandaments del narcotràfic han estat entrenats militarment per oficials corruptes de cossos d’èlit del propi exèrcit brasiler, o bé han estat enviats a entrenar-se a Angola sota les files de la UNITA41. Es calcula que les faccions a Rio donen feina a unes 10.000 persones armades, de les que entre el 50-60% són menors d’edat. El personal emprat pel narcotràfic generalment són membres de la pròpia comunitat, no tant per coerció sinó per manca d’oportunitats reals. L’arsenal que s’estima que està en mans del narcotràfic és d’unes 60.000 armes lleugeres, incloent pistoles, revòlvers, fusells, metralletes, llançacohets i bazooques42. Fins fa poc, la resposta de l'Estat era merament repressiva. Les úniques mesures eren exercides per una policia corrupte i acusada de brutalitat per nombroses organitzacions de drets humans, regida per la norma de "disparar primer i preguntar després". Aquesta política, lluny d'afrontar la veritable arrel del problema, només ha servit per distanciar a l'Estat de la població civil qui desconfia i té por de les institucions oficials, generant la sensació d'absolut abandonament per part del poder públic. Les clàusules del contracte social no s'han complert. La presa de consciència de la societat civil: el canvi d'abordatge del problema Al 1993 comença a generar-se un sentiment col·lectiu de saturació del clima de violència. Les massacres perpetuades en aquest any per la policia a la Candelaria (antiga Catedral de la ciutat) i a la favela de Vigario Geral van posar de manifest les directrius repressores de la policia. Com a resposta al descrèdit de la policia i a la impotència de l'Estat, es va engendrar un fort teixit cívic liderat per la ONG local Viva Rio. Les organitzacions socials van haver d'aprendre a sortir del seu tradicional àmbit de treball, l'assistència a les comunitats carents de les faveles, per incorporar a la seva agenda l'abordatge de la seguretat pública. Tal i com afirma un responsable de Viva Rio: "Superant els prejudicis de totes dues bandes, vam haver d'aprendre a treballar amb els Governs. La violència supera la capacitat de la societat civil, però tampoc l'Estat té la capacitat de resoldre el problema sense la complicitat popular i el coneixement de base"43. Una de les estratègies per tal d’afrontar el problema de la violència ha estat a través de les mesures pràctiques de desarmament a diferents nivells: sensibilització, pressió política i promoció de reformes governamentals i incidència directa sobre comunitats afectades per la violència.

41 Dowdney, Luke: Crianças Combatentes em Violência Armada Organizada: um estudo de crianças e adolescentes envolvidos nas disputas territoriais das facções de drogas no Rio de Janeiro, ISER/Viva Rio, Rio de Janeiro, 2002 42 Estimacions del Centre d'Intel·ligència i Seguretat de Rio de Janeiro a l'any 2000 43 Entrevista amb Antonio Rangel Bandeira, responsable del Programa de Desarmament de Viva Rio, agost 2002

32

Entre les iniciatives més importants per tractar de reduir la criminalitat i la violència mitjançant campanyes de sensibilització a favor de la pau i el desarmament, acompanyades d’accions de lobby polític, es destaquen les següents: • “Rio, abaixe essa arma”: recollida de 1’3 milions de signatures a l’any 1999 a la

ciutat de Rio per tal de prohibir totalment la venda d’armes. Tot i que l’Assemblea Legislativa de l’Estat de Rio es va posicionar favorablement, la llei va se invalidada per un Tribunal local que va establir que el control d’armes és competència federal. Això va generar el llançament d’una nova campanya de caràcter federal sota el lema “Basta! Eu quero Paz” a l’any 2000. Durant aquestes campanyes s’han recol·lectat 18.500 armes de ciutadans particulars. També s’han iniciat accions judicials contra les empreses armamentístiques (com Taurus o Imbrel) pels danys per la venda negligent, per la publicitat enganyosa, o per les despeses al sistema públic de salut.

• “Arma Não! Ela ou Eu!”: campanya de sensibilització destinada a les dones per tal

que rebutgin als homes que porten armes de foc. És de destacar la importància de la sensibilització de les mares, tant pel seu rol d’educadores com perquè són una de les poques institucions respectades pels delinqüents. Aquest fet es va demostrar per l’important quantitat d’armes entregades per les mares dels narcotraficants.

També s’ha dut a terme un intens treball de reforma de les estructures de l’Estat per tal que el poder públic recuperi la credibilitat i la confiança de la població. Aquestes actuacions tenen un plantejament a diferents nivells. Es plantegen com a mesures que generin confiança i millorin la governabilitat, però també aspiren a reduir l’oferta i controlar els stocks a través de la reforma de les pràctiques policials. Entre les accions més significatives destaquen: • Reforma del sector policial: la policia ha acceptat que la societat civil pugui

participar en el disseny i en el necessari canvi dels mètodes policials per tal que la institució sigui acceptada com un ens de protecció i no de repressió.

• Actes públics de destrucció d’armament: amb la destrucció en espais públics de

100.000 armes al juny de 2001 i 10.000 més al juliol del 2002 procedents d’armes requisades a delinqüents per la policia, es pretén mostrar a l’opinió pública pràctiques de transparència i de rendició de comptes. Aquests actes, junt amb la millora de les instal·lacions dels arsenals policials, també han implicat un major control sobre les armes de la policia el que dificulta la venda o fugida d’aquestes armes a causa de la corrupció policial. El rastrejament de les armes decomisades als delinqüents, també ha servit per conèixer millor les rutes d’adquisició i demanar responsabilitats als països subministradors.

Taula 4: Percentatge d’armes de foc estrangeres decomisades

País d’origen % de armes estrangeres EEUU 42.2 Espanya 16.5 Argentina 11.7 Bèlgica 11.3 Alemanya 7.1 Itàlia 3.1 Àustria 2.8 Rep. Txeca 2.1 Israel 1.1 Altre 2.1

Font: Viva Rio, juliol 2002

33

Cantagalo: un exemple d’intervenció sobre comunitats afectades per la violència per reduir la demanda Cantagalo és el nom d’un complex format per les faveles de Cantagalo, Pavão i Pavãozinho on s’ha dut a terme un projecte pilot d’intervenció per les faveles de tot Brasil. Aquest complex està ubicat entre els morros de Lagoa, Ipanema i Copacabana, compta amb una població de 14.000 persones i està controlat pel narcotràfic. Fins fa dos anys aquestes faveles estaven entre les més violentes de la ciutat (amb una mortalitat estimada entre 100-150 morts/any per armes de foc). Desbordats pels alts índexs de violència, a l’any 2000 l’Estat de Rio va entregar la supervisió de la seguretat pública a Viva Rio. Aquesta ONG va planificar l’entrenament i la implementació d’un comandament de policia comunitària de la Policia Militar (GPAE) sota el principi de recuperar la credibilitat de la comunitat i de generar espais de col·laboració44. Es va crear un Consell Comunitari de Seguretat on es dóna la possibilitat a la població d’opinar i influir sobre la política de seguretat pública, i és el canal de fiscalització popular sobre la conducta dels policies. Com a contrapartida la població col·labora denunciant actituds delictives. Un cop reconquistada la confiança, es van començar a desenvolupar desenes de projectes de desenvolupament, estudi, oci i esports45. Mapa 1: El complex de faveles de Cantagalo

Com a resultat d’aquestes accions combinades, atacant els diversos factors que afavoreixen la violència, es dóna que en poc més de dos anys de nova política de seguretat la xifra de morts violentes s’ha reduït a zero. La policia ha aconseguit ser una institució eficient i respectada i la quantitat de joves enrolats al narcotràfic ha disminuït notablement46. 44 Aquest comandament és la primera dotació policial amb una presència continuada a les faveles de Rio 45 Per esmentar alguns d’aquests projectes: creació d‘escoles, cursos d’informàtica, creació de tallers de costura per elaborar productes de comerç just, sistemes de microcrèdits, assistència jurídica gratuïta, foment d’activitats esportives i artístiques, entre d’altres. 46 Rangel Bandeira, Antonio: Prevención de la violencia relacionada con armas pequeñas: cambiando la cultura armamentística, Ponència presentada a: Latinoamérica y el Caribe: Evaluación y Seguimiento de la Conferencia de las Naciones Unidas sobre el Tráfico Ilícito de Armas Pequeñas y Ligeras en todos sus Aspectos, Santiago de Chile, 19-21 novembre de 2001 i recerca de camp, juliol-agost 2002.

34

CONCLUSIONS Amèrica Llatina és una de les regions més violentes del món. Les causes d'aquest fenomen són múltiples i complexes. Entre elles, el trencament de les xarxes socials tradicionals, les estructures socioeconòmiques d'àmplia desigualtat que abandonen a importants sectors i generen exclusió social, la disponibilitat d'armes de foc o l'alt grau d'impunitat a causa de les deficiències del sistema de justícia. La major part de les possibles mesures per canviar aquest escenari són difícils i només poden tenir un impacte en el llarg termini. Però hi ha altres mesures, com la disminució dràstica del flux d'armes de foc que podrien tenir un impacte clar en el curt termini i al mateix temps, facilitar el procès de construcció estratègica al llarg termini (tal i com ja s'ha comentat en el gràfic 4). L'experiència dels quatre casos analitzats ens mostren algunes pautes dutes a terme per tal de combatre el problema de la violència social i de l'elevat cost humà per culpa de la proliferació de les armes de foc. Tot i que s'ha de reconèixer que els graus d'èxit són molt diferents, sí que es poden treure unes conclusions comuns. Els programes de desarmament duts a terme a Centreamèrica, per exemple, no poden ser qualificats com d'exitosos. Tant si s'agafa la taxa de mortalitat per armes de foc, com si s'utilitza la quantitat d'armes disponibles a la societat civil, es pot apreciar que tots dos indicadors han crescut després de l'execució dels programes. A més, tampoc s'han generat unes condicions de confiança que millorin i repercuteixin sobre la governabilitat pacífica. Algunes de les lliçons que aquests exemple permeten extreure són: • Qualsevol procés de desarmament no pot tenir èxit sense una base forta de

confiança entre totes les parts. Les mesures pràctiques de desarmament pretenen facilitar la construcció d'un nou marc de convivència, per el que requereixen d'un ampli consens entre tots els actors. El fet que moltes de les iniciatives dutes a terme en aquesta regió hagin sorgit des d'entitats i organismes internacionals, i no des del propi context, tampoc genera l'arrelament i la creença dels beneficis d'aquests programes.

• És molt important donar un tracte equitatiu a les parts, ja que sinó, es pot

generar la sensació de “guanyadors i derrotats” que hipoteca la possibilitat de la reconciliació i d’una solució ferma. Les mesures pràctiques de desarmament pretenen superar el marc del "guanyes - perds" per el del "guanyo - guanyes".

• L’experiència ha de servir perquè totes les parts, ara integrades en un nou

sistema polític, hagin après el valor simbòlic i polític de la recol·lecció d’armes i de la reintegració dels combatents.

• L’ús del desarmament durant un procés de pau, com a estratègia per posar

fi a l’enfrontament armat i com a mitjà de resoldre pacíficament els conflictes, facilita els esforços posteriors.

35

Aquestes experiències, de totes maneres, han influenciat de manera notable en programes posteriors arreu del món. Tot i que no és possible la comparació directe entre els quatre casos aquí analitzats, ja que els contextes polítics i culturals són molt diferents, sí que es pot afirmar que els casos de Mendoza i de Rio de Janeiro han tingut un resultat més positiu. És probable que part d'aquest èxit sigui a causa d'importants diferències respecte als programes centreamericans. Algunes d'aquestes diferències són: • De l'esquema piramidal on les decisions són preses "de dalt a baix" per

actors externs, aquí s'ha optat per un esquema "del mig cap a dalt i cap a baix" per actors interns. Tant a Rio com a Mendoza la iniciativa de dur a terme mesures pràctiques de desarmament, els actors protagonistes han sorgit des de les estructures mitges (societat civil i govern regional, respectivament). Aquest esquema facilita, per un costat, el treball "cap a baix". Això permet combatre les arrels que generen violències estructurals gràcies a la generació de seguretat humana a través de projectes de desenvolupament, seguretat i educació que només la legitimitat dels actors locals pot aconseguir. Però aquesta tasca s'ha de combinar amb una altra dimensió "cap a dalt" on es tracti d'influir en el marc de la presa de decisions estructurals i en les polítiques governamentals.

• Els programes de Rio i Mendoza han buscat la complicitat entre una gran

diversitat d'actors, tant públics com privats. Aquesta generació de consens ha facilitat que les mesures sobrevisquin més enllà dels fenòmens cojunturals, com els canvis de govern per exemple.

• L'enfoc d'aquests programes no ha estat centrat en la mera qüestió

armamentística, sinó que hi ha hagut una aproximació tridimensional: control de l'oferta, control dels stocks i reducció de la demanda. Això ha fet que els programes de desarmament s'emmarquessin en marcs d'acció mes amplis coordinats amb mesures no excloents.

En tot cas, tots quatre exemples mostren la necessitat d’una visió integrada i relacionada sobre els afers de seguretat i de desenvolupament. En aquesta visió, caldria incloure l’assistència sobre qüestions armamentístiques, especialment en contextes posbèl·lics, ja que s'ha d'entendre l'impacte de la proliferació d'armament com a obstacle de qualsevol intent de desenvolupament, tant econòmic com humà o social. Però sempre, la prioritat de l’enfocament ha de ser la dimensió humana. Cal tenir present que la població civil és la gran perjudicada.

36