BENZINA_40

Un àlter ego per carregar-se l’egoPer Patrícia Font

acord. Deixar d’emmira-llar-se en un mateix. A -ban donar aquesta actitudsuperba i autocomplaentde madrastra de Blanca -neus o d’entrevistat de

psicotècnic –sí/no/a vegades. Submer gir-seen la foscor de la nostra personalitat.D’acord. A través d’un que és molt sem-blant a un mateix però que no és un mateix.És un altre. Un personatge. I a través d’a-quest altre tornar a resorgir. Renéixer. Unsegon bateig. D’acord. Bukowski –nosaltresa BENZINA sempre moderns!– teniaChinaski. El feia servir a les novel·les itambé als seus poemes. La poesia, aquestúltim estadi de la veritat. D’acord. Un segonbateig gràcies a un altre. Per fer-li dir lanostra veritat, la que no ens atrevim a dirdes del nostre nom i el nostre cognom.Sense escuts. Però l’àlter ego de GerardGuix a Tot el que hauries de saber abans d’es-timar-me (Columna, 2011) es diu igual.Gerard Guix és Gerard Guix. Ficció a bocade canó. Ja. Ara no tan d’acord. Aquestcamí pla i ample d’entrevistes culturals s’en-fila i s’estreta a cada minut. Camí pla iample que sempre facilita l’amabilitat delsentrevistats i tot allò que Google guarda alsseus budells. Camí que per començar recor-rem tard perquè som nosaltres –els deBENZINA– que arribem tard al bar onhem quedat amb Gerard Guix (carn iossos). Voldríem dir que derrapem davantd’aquest bar del qual no farem publicitat sino és que ens paguen o bé ens deixemposar-hi un display. Però no podem. Lamoto és ciclomotor i allò si derrapés no

seria ficció. Seria comèdia ficció. Començal’escalada. Ell espera a la porta d’entrada,carregat amb el portàtil. Hem quedat permail, sense parlar pel mòbil. Al final d’unmissatge Gerard ens posa una icona de som-riure –una cara groga. Però a la novel·laGerard Guix personatge diu que no li agra-den. Som ja en ruta.

GERARD VS GERARD “Seria un exercici [diu rient] esbrinar què ési què no és tan real sobre els dos Gerards”.D’acord. És prudent. No mossega la poma,aquella enverinada d’autocomplaença i unxic de supèrbia amb què hem començat. Nosabrem quant hi ha de Gerard en Gerard.“Molt. Puc ser molt xungo”, s’explica. Hodiu perquè el personatge de la novel·la és unescriptor, vora els trenta anys, amb moltesdecepcions i un gran caos creatiu que no potresoldre. “És un exercici de buit”, resumeix.“Amb els personatges a vegades tendim aconstruir estereotips i amb ells ens justifi-quem com a artistes”. “És una opció que s’hade jugar a fons per ser creïble. No puc parlarde mi, amb mi, sense entrar-hi a sac”. Peròno és un exercici de teràpia personal o unaactivitat de coaching per superar allò i això.“Quan li vaig explicar a la meva agent, totaaquesta idea de ser jo el prota, al principi noho veia gens clar”. Gerard la va convèncer.“Per què inventar-me un personatge que hade ser escriptor, que ha de tenir la mateixaedat que jo i que li passaran coses molt sem-blants a les que a mi em poden arribar a pas-sar?” I què li passa a Gerard? “Qui millor quejo per destrossar-me?” Buscant a GerardGuix desesperadament, i amb no més una

única consumició. Aprofito per dir des d’a-quí que les consumicions dels entrevistats lespaguem nosaltres, els entrevistadors.

MADONNA JA ÉS PROU VELLABuscant Gerard desesperadament. Fem labroma amb la pel·lícula de la Madonna.Aquesta sí. Una icona dels vuitanta; deslo-calitzacions industrials als EUA, privatitza-cions dels serveis públics de l’Estat, reduc-ció d’impostos, amenaces militars interna-cionals, Iran, Panamà, els soviètics de sem-pre..., allò de fes-t’ho tu, l’home/sol/triom-fador en contra de l’home fracassat, el looser.Gerard Guix era un nen llavors. Però algu-na cosa li va quedar d’allò. A ell i a moltsmés com ell. Som una generació fantasma,llegim a la novel·la. Ho portem subratllatperò no volem ensenyar-li. La lectura haestat ràpida per arribar als terminis... seriaposar pedres al camí. Aquell d’abans.Aspirem a escriure l ’obra definitiva, estemobsessionats a acumular Grans Èxits. “Hi haun món molt competitiu, en la creació, queés el que jo conec, però crec que fora també.Tot el que fas mai no és prou. Tota l’estonavas amb el xip de ‘he de fer’ milions de cosesi ‘haig de ser’ a milers de llocs. Prou”. “Elproblema de la meva generació és la impa-ciència. Ens hem trobat amb un món moltasequible per les tecnologies i volem que totsigui immediat; inclòs l’èxit”. “De cop ivolta resulta que tot és possible. Això enspensem. I ho portem malament”. Una menade despulles ideològiques, suposo. Perònosaltres, els de la revista, som una micamés grans que ells, els de la generació deGerard. A tot l’estat ara fa quinze anys la

D’

BENZINA_41

molt clar que no sé escriure teatre, és evident.Això és la novel·la. Però ell? “Escric narra-tiva perquè al teatre sóc un problema”. ElGerard de la novel·la té una crisi creativamolt forta. Es troba bloquejat. Ha passat demoda. El teatre l’ha impulsat però allò haestat momentani. Afortunadament jopublico i he après a escriure realment el quevull, sense perdre de vista el públic, senseconvertir-me en una cosa críptica i redu-ïda”. Neguit, tornem a recordar. “Sí. Hi hamolta gent que pateix el que pateix elGerard de la novel·la. El sistema que hi hamuntat és perquè, si tens sort, t’enganxis ala roda professional i no paris. Es valora laquantitat. No la qualitat. El ritme no etdeixa evolucionar”. El neguit de destacar.“Sí. Com sigui. Jo he caigut en aquestatrampa. Anava d’enfant terrible. Es tractaque parlin de tu, et coneguin, per aquestacosa de la roda. I no et pots queixar: si hofas no treballes més o pensen que tens enve-ja”. Queixar-se. A la pràctica, d’això es trac-ta. De dir a través de mots escrits un darre-re l’altre coses que no es poden dir d’altramanera. Queixar-se. Fer sortir una veu,d’algun lloc, que només pot ser sentida enser vista, llegida. Marxem. Paguem les duescanyes –4,20 €– convençuts, els de BEN-ZINA, que el millor sempre surt al final del’entrevista, independement del temps quehaguem estat parlant. És com les pel·lículesde Hollywood, que allà on acaben hauriende començar. O les del festival de Sitges.Bé, aquestes són un tema a part i en Gerard,amb el cinema, hi té projectes pendents. Jaels descobrirem. “Jo vaig veure El resplandoramb vuit anys”. Ben fet.

crisi econòmica era gairebé igual de greu queara i l’atur i la por a perdre el poc que teniesera, pensem, el tret comú, aquell batec gene-racional. “Nosaltres és no parar. No pararmai de fer, de produir, d’agradar. Però això ésimpossible, al final l’acabes espifiant”.

ANÈCDOTA I CRISIL’única consumició encara és a mitges. Sialgú ha de sortir a fumar es fa un oportúdescans. Es pot fer perfectament. No enre-gistrem l’entrevista perquè les màquines nograven coses com l’estat d’ànim, la gestuali-tat o les vegades que un pot arribar a portarla vista al sostre. Si es busca a Google resul-ta que vol dir que la persona que ho fa ésque pensa. La novel·la parteix d’una anèc-dota real: “Sí. Al llibre una noia se li apropaa Gerard i li demana si pot caminar amb ell.No es coneixen de res. No parlen”. AGerard li va passar. Mentre era a Londresfent una beca que li van donar amb el PremiRomea a textos teatrals. Gerard pren aques-ta mateixa anècdota com a punt de partidad’una història d’amor amb dues parts moltdiferenciades. “Hi ha una part de caos, deneguit per tenir-ho tot calculat i predit iuna altra part totalment contrària, més ingè-nua, més tranquil·la, més happy”. Neguit.Potser ara ja som a punt de fer cim. I la rutai la caminata tenen una bona recompensa.

AL TEATRE SÓC UN PROBLEMAUna beca teatral. És cert que a GerardGuix, fins ara, se’l coneix com a dramaturg.Ha tingut força premis d’escriptura dramà-tica i al seu currículum destaca la feina queva fer amb Albert Boadella. Fins fa poc tenia

Fotografies de Miles Lowry

L’autor de Vic, en aigües irlandeses, durant una beca.

Ràpid i verd!Tot el que hauries

de saber abans d’es�mar-me

1. Quarta novel·la d’aquest escriptor i dramaturg vigatà (1975).

2. El llibre és “la història d’una crisi personal a través d’una història

d’amor”.

3. L’argument: parteix d’un viatge que Gerard Guix ha de fer amb

cotxe al centre d’Europa.

4. Té un final “esperançador”. I ja no direm res més, no pateixis,

Gerard.

5. Té una estructura de suspens, amb peces que has d’encaixar i flash-

back que has de quadrar.

6. La trobeu des d’aquest febrer a les llibreries. És una edició de

Columna, que també li va editar la tercera novel·la, Dia de caça.

7. Aquest post-it no és casual.