EL DOLÇAINER D’ALACANT
Marià Sánchez Soler
A Lluís Avellà, més que un mestre.
Fa trenta anys, el juny de 1981, el suplement de Fogueres, editat per un diari
alacantí, arreplegava en una sola pàgina, sense firma i sota el títol “Dolçainers en
la fiesta”, una xicoteta i melancòlica entrevista a Pascual Izquierdo, dolçainer
d'Agost. En l'entradeta el periodista escrivia: “Les bandes de música estos dies no
1
es concedeixen ni un minut de descans, perquè els seus aires musicals arriben a
tots els racons de la ciutat. Però junt amb les bandes de música hi ha també altres
músics que, aïllats o en grups molt reduïts, posen la nota musical en el carrer. Són
els dolçainers, tan tradicionals, d'altra banda, en tota la geografia del País
Valencià”.
El veterà dolçainer agostens, amb trenta-cinc anys d'experiència, quasi des
de la infància, havia sigut contractat per la Comissió Gestora de Fogueres des de
1966, durant més de cinc hores diàries, per a posar música a dianes, cercaviles,
cucanyes, carreres de sacs, danses… “En tota la província a penes hi ha cinc o sis
dolçainers –declarava Pascual Izquierdo-. En ser tan pocs, estem molt sol·licitats”.
Només cinc o sis dolçainers en totes les comarques alacantines? El Capgrós,
de Petrer; El Vendedor-que-no-molesta, d´Alacant; els Germans Boronat, de
2
Callosa d´en Sarria, altre de Beniel, el Tibero... ¿Fins a qué punt s'havia perdut
l'esperança en una terra de músics com la nostra? I el dolçainer Izquierdo, com un
músic autodidacta, acostumat a la soledat en la llarga nit del franquisme, es
lamentava: “Els joves no volen aprendre, perquè és molt dur i sacrificat. A Alacant
els dolçainers són pràcticament una espècie a extingir, perquè ací no hi ha llocs on
aprendre com a València, on la dolçaina s'estudia en el Conservatori. I clar, els
jóvens no aprenen!”.
Però l'assaonat dolçainer no estava a soles. Aquell 1981 li acompanyaven
tres joves amb camisa blanca i dolçaina en rest; tots de la comarca de l'Alacantí,
però un d'ells, de nom Lluís Avellà, que no havia complit encara els vint-i-un anys,
era natural de la ciutat d'Alacant, on el “menfotisme” tracta sempre d’extinguir
qualsevol flama.
3
Aquella instantània de fa trenta anys que il·lustra l'entrevista amb Pascual
Izquierdo, mostra al jove estudiant Avellà, amb barba de tres dies, ulleres fosques,
gest prudent i decidit, tenaç i respectuós; amb l'emoció de saber que, després
d'aquell instrument, després de la dolçaina, estaven en joc molt més que la
música: estava la memòria col·lectiva de la nostra ciutat en un món canviant de
paxangues i guitarres elèctriques; la música tradicional a Alacant després de
dècades d'abandó provincià i nacional-folklorisme; els senyals d'identitat, la
vigència de l'idioma dels nostres abuelos… Durant una transició democràtica,
quan lo nou no acabava de nàixer i el vell no acabava de morir, una pretensió
senzilla, un objecte musical tan diminut com una dolçaina, pot tindre tanta
importància com les reivindicacions més universals.
Nascut el 1960 a una pensió del carrer Sant Telmo on anaba la gent a tindre
fills, Lluís Avellà sempre anava, des de ben xicotet, darrere dels xaramiters , a
escortar-los a les festes de la Raval Roig. Esperava els germans Boronat en la
4
cantonada del meu carrer, al passeig de Ramiro, i els seguia per tot arreu como si
foren els flautistes de Hamelin. L’atracció per la dolçaina va nàixer amb els seus
primers records d’alacantí. Amb el temps, Lluis Avellà es convertiria en un
divulgador fonamental de la dolçaina en les comarques del sud, motor desde 1979
de successives colles de dolçainers, promotor dels estudis de dolçaina en els
cursos municipals d'Aula Oberta, creador de l'Escola de Música Tradicional,
mestre de gran part dels dolçainers de la ciutat d'Alacant sorgits en les últimes
dècades i dels que prendran el relleu en l'immediat futur.
Durant la transició democràtica, Avellà sempre va estar en la moguda
alternativa dels Fogueres de Sant Joan. El 1978, en la primera barraca oberta
d'Alacant, Arribar i Pouar (de la que jo vaig ser president pel mer fet de ser l'únic
que havia complit els divuit anys), Lluís va contactar amb el gran dolçainer Joan
5
Blasco, mestre de l'Escola Municipal de València, a través del seu fill, Lluis Blasco,
i del seu alumne, Paco de Montolivet, que van tocar en la barraca alacantina. El
1979, va començar amb la dolçaina de manera autodidacta en els Pous de
Garrigós, gràcies a què la foguera del Pont li va deixar el local. Aleshores,
immediatament, junt amb el seu germà Toni i a Miguel Lizón, crea la colla de
dolçainers Postiguet, en el naixement de la qual participen altres gents vinculades
a la música i la festa: Xavi, Juanito, Antonio, Rafa…
I en quant es va anar a estudiar a la Universitat de València, Avellà es va
matricular en l'Escola Municipal dependent del Conservatori José Iturbe; va cursar
tres anys de dolçaina, va donar concerts junt amb el seu mestre Blasco i va
participar en nombroses actuacions al llarg del País Valencià, des dels primers
Aplecs de Tals, on assistien quatre gats, fins al d'Alfarp, de 1980, on ja van
participar nous dolçainers que havien acabat els seus estudis amb Blasco i que,
en quant van tornar als seus pobles, van dispersar la collita d'una nova generació
de dolçainers amb formació musical acadèmica.
6
Aquell 1981, quan en paraules de Izquierdo, en la província d'Alacant
actuaven mitjana dotzena de dolçainers, es va produir una trobada paradigmàtica:
el IV Aplec de Dolçainers del País València, celebrat a Callosa d’En Sarrià. Als
pocs dolçainers tradicionals que quedaven en actiu, es van sumar nombroses
colles de nous dolçainers. L'Aplec de Callosa havia sigut organitzat entre altres per
Lluís Avellà i els membres de la Colla Postiguet, ajudats per Eliseu García, de la
recent creada Colla El Terròs, de Petrer, i amb el suport de la corporació
municipal. En aquella trobada fonamental va poder escoltar-se a la Colla
Postiguet, amb Avellà, l'única que existia llavors en la ciutat d'Alacant. Restaven
bastants anys perquè, després d'un llarg camí, arribaren les colles de Sant Blai,
Sant Antoni, La Canya, El Tudell, L´Embolic, Benacantil; l'Escola de Música
tradicional, el foc de la Colla de Dimonis La Ceba, la Colla de Nanos d´En
7
Romeu… La passió i la vida. La manta al coll, A la llum dels fogueres, La
moixaranga…La nostra música emocionant. Perquè el perill d'extinció va ser
vençut amb tenacitat i lleialtat a la dolçaina; amb el plaer de la música i la duresa
del seu aprenentatge, amb la dignificació d'aquest instrument imprescindible.
Amb Lluís Avellà i altres joves músics de la seua generació, la dolçaina va
passar de ser un instrument complementari, menor, a desfilar en primera línia de
la Festa junt amb les bandes de música; a viatjar per Europa i donar concerts a
França, Itàlia, El Marroc… D'estar reduïts a la seua expressió més popular, els
nous dolçainers han estudiat en els conservatoris, graven discos (eixa meravella
Somnis d'Aixa, creat per la Colla de Sant Antoni), introdueïxen la dolçaina en la
música antiga i barroca (ací està com exemple el magnífic Grup Ternari, format el
2002 pels dolçainers Eliseu García i Silvestre Navarro, amb el organista Francesc
8
Xavier Gonzálvez), en el jazz (basta ressenyar l'experiència de Dolç Tab Jazz
Project, al 2004), en els temes de ball o en les bandes sonores de pel·lícules (Què
dir d'eixa emocionant versió de Tabarka, per Rafa Contreras i Eva Ortiz, de la
Colla de Sant Antoni, segons la partitura de Luis Ivars!).
Avui, les colles de dolçainers i tabaleters de la ciutat d'Alacant s'han
normalitzat, es renoven i diversifiquen de tal manera, que inclús s'han federat amb
els grups de dança tradicional de la ciutat i han creat la Federació de Folkore
d'Alacant. Els dolçainers alacantins, que ara ronden els cinquanta anys, van
prendre de joves el relleu d'aquells dolçainers resistents, autodidactes, que van
saber mantindre un instrument musical únic, d'arrels profundes en la nostra terra.
Com vaig escriure per al disc Somnis d'Aixa, fa ara dotze anys, s'ha complit un
9
somni de música i de memòria. Açí tenim la bellesa feta realitat, el sota viu del
poble creador, arrelat a la nostra terra. Els dolçainers d'Alacant agafen la melodia
de la vida i la fan futur. Ací resideix el miracle… Música per a fer-nos més feliços,
més nosaltres mateixos, amb l'emoció de ser poble.
10