32 DISSABTE, 26 DE MARÇ DEL 2011 araaradebat

El petroli de CatalunyaCerts indicis i una estructura geolò-gica favorable van impulsar durantels anys 60 i 70 una intensa prospec-ció petrolífera a Catalunya. Fora delsjaciments tarragonins, els resultatsvan ser molt minsos.

Paral·lelament l’Institut Geolò-gic i Miner d’Espanya (IGME) va es-tudiar el potencial geotèrmic esta-tal i va identificar l’àrea prelitoralcatalana (i en menor mesura, l’en-torn de Lleida) com una de les mésimportants de la Mediterrània. Perdesgràcia, les temperatures dels ja-ciments (entre 50 i 90ºC) no sónprou elevades per produir energiaelèctrica; però es pot afirmar queuna de les regions més densamentpoblades d’Europa viu literalmentdamunt d’un sòl esplèndid. Fora decasos puntuals (a les termes deMontbrió, unes escoles de Lleida,etc.), estem desaprofitant una ener-gia que és nostra, neta i constant, ique ens permetria estalviar en al-tres fonts més controvertides.

Fa anys que se’n parla des delsfòrums professionals, però l’onasembla que no arriba als que han

La falsa il·lusió de l’austeritatPAUL KRUGMANEl govern de Portugal aca-

ba de caure arran del de-bat sobre les mesuresd’austeritat. El rendi-ment dels bons irlande-

sos ha superat el 10% per primeravegada. I el govern britànic ha corre-git a la baixa les seves previsions decreixement i a l’alça les de dèficit.

Què tenen en comú aquests esde-veniments? Demostren que és unerror retallar la despesa quan hi haun alt índex de desocupació. Els de-fensors de l’austeritat pronostica-ven que la reducció de despesa re-portaria aviat dividends en formad’augment de la confiança, i que ai-xò comportaria poques conseqüèn-cies adverses –o cap– per al creixe-ment i l’ocupació. Estaven equivo-cats. És, doncs, deplorable que avuidia a Washington no et considerinseriós si no jures lleialtat a una doc-trina que està fracassant d’una ma-nera lamentable a Europa.

No sempre ha estat així. Fa dosanys, davant d’un atur disparat ienormes dèficits pressupostaris –aconseqüència d’una greu crisi finan-cera en els dos casos–, la majoriadels dirigents dels països més avan-çats semblaven entendre que caliaabordar els problemes en ordre:centrar-se de manera immediata enla creació d’ocupació i combinar-laamb una estratègia a llarg terminiper reduir el dèficit.

Per què no s’ha de reduir el dèfi-cit de manera immediata? Perquèl’augment d’impostos i les retalladesde la despesa pública encara depri-mirien més l’economia i agreujarienla desocupació. Retallar la despesaen una depressió econòmica tanprofunda és molt contraproduent,fins i tot des del punt de vista estric-tament fiscal: els estalvis aconse-

guits inicialment queden compen-sats en part per la baixada dels in-gressos deguda al retraïment del’economia.

Per tant, l’estratègia correcta és:primer ocupació i després dèficit.Per desgràcia, aquesta estratègias’ha abandonat en nom d’uns riscosimaginaris i unes esperances il·lu-sòries. D’una banda, constantmentens diuen que, si no retallem la des-pesa de seguida, acabarem igual queGrècia: serem incapaços d’aconse-guir un préstec si no és amb uns in-gressos exorbitants. De l’altra, ensdiuen que no ens amoïnem per l’im-pacte que pugui tenir la retallada dela despesa en l’ocupació, perquèl’austeritat fiscal farà que creixi laconfiança i es crearan així llocs detreball.

Quina és la situació en aquestsmoments?

Des que la crisi financera va co-mençar a afluixar, els autodenomi-nats falcons del dèficit no han paratde fer crits d’alarma sobre els tipusd’interès dels EUA, perquè conside-ren que qualsevol repunt és senyalque els mercats volen atacar els Es-tats Units. Però la veritat és que elstipus han fluctuat no per culpa delstemors al deute, sinó per les pujadesi baixades de les expectatives de re-cuperació econòmica. I com que laplena recuperació sembla encaramolt lluny, ara els tipus estan mésbaixos que fa dos anys.

ficit. Però el govern del primer mi-nistre, David Cameron, ha optat peruna austeritat immediata i voluntà-ria, amb la convicció que la despesaprivada compensaria amb escreix elretraïment del govern. Com a mim’agrada dir, el pla de Cameron esbasava en el convenciment que la fa-da de la confiança ho arreglaria tot.Però no ho ha arreglat; el creixe-ment s’ha frenat i, com a conseqüèn-cia, el govern ha corregit a l’alça lesprevisions de dèficit.

I tot plegat em porta a això queaquests dies a Washington en diuendebat pressupostari. Un pla fiscal se-riós per als Estats Units hauriad’abordar a llarg termini les granspartides de la despesa pública, so-bretot la sanitària, i això implicariagairebé amb tota seguretat algunaugment d’impostos. Però no somseriosos: sempre que algú parlad’usar amb eficàcia els fons del Me-dicare (assistència sanitària per alsmajors de 65 anys), l’única respos-ta que rep són crits sobre els “comi-tès de la mort” –concepte encunyatper Sarah Palin (death panel) peratacar la reforma sanitària impulsa-da per Obama– i, pel que sembla, laposició oficial del Partit Republicà–amb escassa oposició per part delsdemòcrates– és que a ningú li hauri-en d’apujar mai els impostos. Encanvi, només es parla de retalladespressupostàries immediates.

En resum, tenim un clima políticen què els autodenominats falconsdel dèficit volen castigar els aturats,tot i que s’oposen a qualsevol accióque a la llarga reduiria els nostresproblemes pressupostaris. Peròhem après una cosa de l’experiènciad’altres països: la fada de la confian-ça no ens salvarà de les conseqüèn-cies de la nostra bogeria.

Però, podria ser que els EUA aca-bessin com Grècia? Sí, esclar. Si elsinversors decideixen que som unarepública bananera amb uns políticsque no poden o no volen afrontar elsproblemes que tenim plantejats allarg termini, deixaran de comprarel nostre deute. Però aquesta pers-pectiva no canviarà si ens castiguemamb retallades immediates.

Pregunteu-ho als irlandesos, elgovern dels quals –després d’assu-mir un deute insostenible per in-tentar rescatar uns bancs descon-trolats– va mirar de calmar els mer-cats imposant als ciutadans unesmesures d’austeritat salvatges. Elsmateixos que exigeixen retalladesals EUA van aplaudir aquestes me-sures. “Irlanda ens ofereix una lli-çó admirable en matèria de respon-sabilitat fiscal”, va afirmar AlanReynolds del Cato Institute, que vadir que la reducció de despeses ha-via dissipat els temors sobre la sol-vència irlandesa i va pronosticaruna ràpida recuperació. Això vapassar el juny del 2009. Des d’ales-hores el tipus d’interès del deute ir-landès s’ha duplicat, i l’índex d’atural país és ara del 13,5%.

I després tenim l’experiència bri-tànica. Com en el cas dels EstatsUnits, els mercats financers encaraconsideren solvent la Gran Breta-nya, la qual cosa permetria aplicaruna estratègia centrada primer enels llocs de treball i després en el dè-

CARTES I MISSATGES

El tub del paper al vàter?

Veig amb estupor que una empresa de pa-per higiènic està fent publicitat amb unanovetat: el tub que queda en esgotar-seel paper higiènic és biodegradable i “pertant” es pot llençar al vàter. En algun

mitjà digital, aquest invent apareix fins i tot com a“ecoproducte”. En diversos llocs del món civilitzat,també aquí, m’ha arribat el missatge que al vàterhi ha d’anar el que hi ha d’anar i res més. En algu-na campanya ens han dit que el vàter no és una pa-perera. Tenia entès que un excés de cel·lulosa i al-tres materials a les aigües residuals dificulta la fei-na de les estacions depuradores. En què quedem?

¿Volem ser responsables i fer que el paper tor-ni a ser utilitzat, fent servir els contenidors blaus,o ho tornem a llençar tot al vàter perquè hi ha no-ves tecnologies que desconec que fan que això no si-gui un problema per al tractament de les aigües re-siduals? Potser seria interessant que algun experten sanejament es pronunciés i ens digués a tots quèés més raonable. No què és més còmode, que ja hosabem.

de prendre les decisions. Donadala crisi energètica actual, pensoque cal plantejar la seva explota-ció planificada i estesa. M’agrada-ria que un mitjà de comunicaciócompromès amb el futur del paíscom és aquest se’n fes ressò i por-tés aquesta qüestió a l’àgora enbenefici de tots.

ISAAC CAMPS GAMUNDITERRASSA

Més cultura a SabadellDesprés de la dictadura va comen-çar una lenta i dificultosa recupera-ció de la cultura catalana. En tots elspobles i ciutats de Catalunya, la so-cietat civil i els poders locals hananat recuperant el progrés culturalque ens havien arrabassat. A Saba-dell, la societat civil ha fet el mateix,però els diferents equips de governno tan sols no han ajudat a elevar elnivell cultural de la ciutat sinó quemés aviat l’han dificultat.

Es va rebutjar la constitució delMuseu Tèxtil de Catalunya a Saba-dell, van impedir la ubicació de laFilmoteca de Catalunya al Cine Im-perial i amb aquesta decisió es va

perdre l’Escola Universitària de lesIndústries Audiovisuals i els mu-seus municipals fan pena, entremoltes altres coses. Només cal com-parar els equipaments culturals deTerrassa per poder constatar lesmancances de Sabadell. Ens hauriade caure la cara de vergonya.

L’últim episodi d’aquest desoriés que la revista Quadern, de granprestigi i llarga trajectòria, ha que-dat escapçada. Sospitem que és grà-cies a les generoses subvencionsque tant prodiga l’Ajuntament ambaquells que li lloen les excel·lènci-es, que el dictat municipal ha passatper sobre del cos de redacció. Eldesacord ha comportat que el di-rector i la majoria del consell edito-rial pleguessin. És una nova malas-trugança que contribuirà a empo-brir encara més el nivell intel·lectu-al de Sabadell.

LLORENÇ CANYADELL I XAPEL·LÍMSABADELL

El número 1 de ManelPrimer de tot voldria dir que elnou disc dels Manel m’agrada. Iforça. S’ha fet tanta propaganda

PAULKRUGMAN ÉSPREMI NOBELD’ECONOMIA

TRADUCCIÓ: LÍDIA

FERNÁNDEZ TORRELL

L’estratègia correcta és: primer ocupació i després dèficit.Per desgràcia, aquesta estratègia s’ha abandonat

THENEW YORK

TIMES

FRANCESC GIRÓDIRECTOR D’ACCIÓ NATURA