En el català oriental ens trobem amb tres dialectes generals: 

 

‐ El Rossellonès o Català Septentrionl. És un dialcte constitutiu del català oriental, del Nord. És un dialecte tret de l’occità.  

Les característiques fonètiques d’aquest parlar són les següents: 

 

Vocalisme àton 

En el mots esdrúixols presenta  la caiguda de la –a final  de la terminació –ia. 

gabi (gàbia), besti (bèstia), (un tret comú amb el català insular) 

L’accent  es  desplaça  del  verb  al  pronom enclític 

Mastega‐lú “mastega’l”

 

 

Vocalisme tònic  

L’ús  d’un  sol  timbre,  d’obertura mitjana,  de “e”  i  “o”  (la  “e”  es  oberta,  i  la  “o”  sempre sona “u”). 

Kafè (café)

Llup (llop), puta (pota) 

 

Consonantisme 

La iodització no és general  Ui (ull), paia (palla)

Pronúncia uvular de la –r (com el francès)

La pervivència,  sense epètesi, els  grups n’r  i l’r 

Tenre (tendre), molre (moldre 

L’elisió de la palatal final en pei(x), calai(x)

 

 

Dins  del  rossellonès  trobem  un  subdialecte  anomenat  capcinès.  Aquests  són  els  seus  trets principals: 

 

La presència de trets occitans pel que fa a  la fonètica (paire, peire).  

Patre=paire

La  vocalització  de  “u”  quan  apareix  una consonant seguida d’una altre consonant. 

Autre

L’ús de gal∙licismes léxics.  Solell