L'autoconcepte
Les dades de diferents recerques semblen demostrar que l'autoconcepte
arriba a ser més multidimensional amb l'edat i que aquestes dimensions es van
diferenciant progressivament (BERNSTEIN, 1980; MARSH i
SHAVELSON, 1985; HARTER, 1986; L'ECUYER, 1990).
Segons GONZÁLEZ i TOURON (1992), dos factors generals són els
responsables dels canvis, tant quantitatius com qualitatius, en l'autoconcepte:
els factors ambientals (canvis en l'ambient escolar, recepció de més informació
respecte a les pròpies capacitats, per exemple), i els canvis en el
desenvolupament cognoscitiu.
ROSENBERG (1986), revisant els resultats empírics més rellevants sobre
aquest aspecte, conclou que amb l'edat canvia la tendència a descriure
l'autoconcepte en termes visibles ("overt self") o bé fent referència a aspectes
psicològics interns ("covert self") com ara sentiments, desitjós, pensaments,
o trets de personalitat.
Els infants, com a conseqüència de les seves limitacions, en les seves
autodescripcions es refereixen a aspectes externs (aparença física, possessions,
característiques demogràfiques, partinença a grups, etc). Els adolescents, en
38
L'autoconcepte
canvi, destaquen aspectes del seu món intern i privat, i referències a les
qualitats personals, valors, trets, etc. Concretament, ROSENBERG detecta les
següents característiques a l'edat adolescent:
1. Disminució progressiva de la tendència a concebre's a sí mateix a partir de
l'exterior social i augment de la tendència a concebre's a partir de l'interior
psicològic.
2. Disminució de la tendència a concebre's a sí mateix en termes de vincles
interpersonals i augment de la tendència a concebre's en termes de sentiments.
3. Disminució en la tendència de concebre's en termes materials específics i
concrets, i augment en la tendència a concebre's en termes abstractes,
conceptuals.
4. Disminució en la tendència a concebre's a sí mateix d'una manera global,
simple i no diferenciat, i augment en la tendència a concebre's com objecte
complexe, diferenciat.
39
L'autoconcepte
5. Disminució en la tendència a basar I'autoconcepte en bases externes
arbitràries i un augment en la tendència a fonamentar-lo en bases lògiques,
autònomes i centrades en proves més o menys evidents.
En definitiva, es pot dir que amb la maduració i l'aprenentatge s'observa
una evolució en la construcció de I'autoconcepte.
DAMON i HART (1982) proposen un model de desenvolupament en el qual
mostren quines dimensions de I'autoconcepte són particularment destacades a
cada edat:
40
L'autoconcepte
Nivel deDesarrollo
4 .F i n a lAdoles-cencia
3 .Princi-pio Ado-l escencia
2 .InfanciaMedia yFina l
1 .PrimeraIn fanc ia
Atributos fí-sicos reflejan-do eleccionesjersonales ycriteriosnorales *
Atributos'ísicos que in-luyen en laapariencia so-cial y la inte-racción social
Atributos fí-sicos relacio-nados conactividades
Propiedadescorporales oposesionesmateriales
Sí Mismo
Atributos ac-tivos que re-flejan eleccio-nes personaleso criterios mo-rales
Atributos ac-tivos que in-luyen en la a->ariencia soci-
al y en la inte-acción social
Capacidades enrelación conlos otros
Conductatípicamentemanifestada
Eleccionesmorales o per-sonales concer-nientes a las re-aciones sociales
o característicassociales de lapersonalidadCaracterísticassociales de laTersonalidad
Actividades que¡on considéra-las con referen-da a las reaccio-les (aprobación3 desaproba-ción) de losatros'ertenencia a(nipos sociales
Sistema de cre-¡ncias, filosofíapersonal, pro-cesos de pensa-miento acercaleí yo
Sensibilidad so-cial, competen-cia y otros ras-gos psicologí-as relaciona-dos con las ca->acidades socia-es
Conocimiento,capacidades a-irendidas o ac-ividades rela-
cionadas con¡stados emo-úonales
:sudos afecti-vos momen té-leos, sentimi-:ntos, preferen-:ias y aversio-nes
Sí Mismo Sí Mismo Sí MismoFísico A c t i v o Social Ps ico lóg ico
(DAMON i HART a GONZÁLEZ i TOURON, 1992; pàg 165)
Segons aquests autors, des de l'infància a l'adolescència es
desenvolupen quatre esquemes o dimensions del sí mateix: l'esquema del sí
mateix físic (referencias a qualitats corporals i possessions materials);
41
L'autoconcepte
l'esquema del sí mateix actiu (referències a activitats i capacitats); l'esquema
del sí mateix social (referècies a característiques personals socials, relacions
socials, interacció social); i l'esquema del sí mateix psicològic (referències a
processos cognoscitius, emocionals, pensaments).
Principalment, HART i DEMON destaquen que, en el curs del
desenvolupament, el que canvia és la focalització del subjecte en uns aspectes
més que en d'altres, però que tots els esquemes hi són presents des de la
infància.
Respecte a quin dels esquemes és més dominant en cada edat,
asenyalen que el sí mateix físic ho és en la primera infància, el sí mateix, actiu
en la infància mitja i final, el sí mateix social en la primera adolescència i el
sí mateix psicològic al final de l'adolescència.
2.4 L'AUTOCONCEPTE EN EL CONTEXT EDUCATIU
El tema de l'autoconcepte en el context de l'educació comença a
adquirir importància en la dècada dels cinquanta, quan els professionals de
l'educació prenen consciència de que el progrés acadèmic no es pot estudiar
42
L'autoconcepte
sense tenir en compte els aspectes socials, afectius i emocionals del
desenvolupament humà.
Gran part de l'interès per l'autoconcepte en la investigació educativa
pot ser atribuit, precisament, al nou èmfasi en les metes no cognoscitives de
l'educació.
L'autoconcepte és un fenomen social que es desenvolupa en contextos
socials (MEAD, 1934). Deixant de banda la llar de l'infant, l'escola és,
potser, el context social més important en la construcció i manteniment de
l'autoconcepte (PURKEY, 1970).
Els primers treballs són els de COMBS (1965) i JERSILD (1951) a
Amèrica, i de STAESfES (1958) al Regne Unit.
La proposta de JERSILD (1951) és que l'objectiu de l'educació hauria
de ser ajudar a l'estudiant en el seu creixement. L'aprenentatge de les
relacions amb els altres companys seria la part més important del programa
educatiu. En conseqüència, l'educació hauria de facilitar la presa de
consciència de les pròpies habilitats i capacitats, el control de les seves
43
L'autoconcepte
emocions, l'apreciació de les seves febleses i els seus potencials, i ajudar a
establir metes realistes.
STAINES (1958), a partir de l'observació de classes pràctiques,
conclou que l'autoconcepte no sols està present en tota situació d'aprenentatge
sinó que és, també, resultat d'aquesta, tot i que pot passar desapercebuda per
aquells professionals que estiguin massa centrats en el desig de transmetre
coneixements i habilitats exclussivament acadèmiques.
D'altra banda, 1'"educació integral" també va influir al reconèixer la
importància no sols del desenvolupament intel·lectual, sinó també dels aspectes
físics, socials i emocionals de l'infant per aconseguir un bon rendiment
escolar.
Durant les últimes dècades, s'han realitzat nombrosos estudis
relacionats amb aspectes de l'autoconcepte en diferents contextos educacionals
i per una diversitat de poblacions d'estudiants de diferents edats. Això fa que
resulti més difícil sistematitzar els resultats obtinguts en aquests treballs de
recerca.
44
L'autoconcepte
Donat que la legislació vigent permet, a alguns països, la integració de
nens excepcionals en escoles ordinàries, el coneixement dels efectes de la
"integració" en l'autoconcepte s'esdevé necessari.
El possible impacte negatiu de l'educació en escoles especials sobre
l'autoconcepte dels alumnes ha estat una de les preocupacions dels educadors
(DUNN, 1968; JONES, 1972; MEYEROWITZ, 1967), malgrat tot, no hi ha
una evidència clara de les seves repercussions.
Al llarg d'aquest treball es farà esment, concretament, dels estudis
sobre l'autoconcepte realitzats amb poblacions d'alumnes amb deficiència
auditiva sotmesos a diferents condicions educatives.
2.5 TEORIES SOBRE L'AUTOCONCEPTE
La literatura utilitza amb freqüència les expressions de "sí mateix
fenomenològic" ("phenomenal self") i del "sí mateix no fenomenològic"
("nonphenomenal self").
El "sí mateix fenomenològic" fa referència als elements conscients del
45
L'autoconcepte
sí mateix; és a dir, el conjunt de percepcions que l'individu manté a propòsit
de sí mateix i de les quals n'és conscient. El "sí mateix no fenomenològic" es
refereix als aspectes inconscients del sí mateix; és a dir, la porció d'un mateix
que resta desconeguda o deformada pels propis mecanismes de defensa.
L'enfoc fenomenològic, que ha estat més àmpliament explorat i
desenvolupat, constitueix el marc general d'aquest treball.
2.5.1 L'autoconcepte en l'enfoc fenomenològic:
Una de les tesis fonamentals de l'aproximació fenomenològica és que
la conducta no està solament influida pel passat i les experiències diàries
viscudes, sinó pel significat personal que cada individu dóna a les seves
percepcions.
El significat que es dóna a les percepcions del món extern és l'aspecte
bàsic a partir del qual es desenvolupa i es manté l'autoconcepte. Aquestes
percepcions són selectives, tant en quantitat com en qualitat, i l'autoconcepte
elimina o expandeix la riquesa i varietat de la percepció (ROGERS, 1951).
46
L'autoconcepte
2.5.1.1 L'autoconcepte en l'interaccionisme simbòlic:
Segons l'interaccionisme simbòlic l'individu, per humanitzar-se,
necessita viure en societat. En ella, la persona adquireix intel·ligència, judici
moral i consciència de sí mateix (MEAD, 1934).
Aquest corrent destaca la importància de la interacció social en el
desenvolupament de la personalitat. Els interaccionistes simbòlics consideren
que la conducta humana, racional i intel·ligent, no és possible sense
autoconsciència, i arribar a ser conscient de sí mateix no és possible fora de
la interacció social.
Segons BURNS (1979) l'interaccionisme Simbòlic parteix de tres
premises:
a) Cada individu respon a l'entorn en funció del significat que, segons ell,
atribueixen els altres al seu comportament.
b) Aquest significat és fruit de la interacció social.
c) Els significats socials/culturals poden experimentar modificacions en l'àmbit
d'aquest interacció compartida.
47
L'autoconcepte
Els principals exponents de l'Interaccionisme han estat COOLEY (1902)
i MEAD (1934). Posteriorment, KINCH (1963) ha sistematitzat en un model
sintètic els principals postulats de la teoria de l'autoconcepte dels
interaccionistes.
2.5.1.1.1 Teoria de l'autoconcepte de COOLEY (1902):
Cooley (1902) defineix l'autoconcepte com el sistema d'idees
procedents de la vida comunicativa que cadascú aprecia com a seva.
La base de la seva teoria es troba en la idea del jo-reflexe
("looking-glass self"). Cooley postula que l'autoconcepte és un reflexe de la
imatge que de nosaltres tenen els altres. Per tant, l'autoconcepte d'un individu
es veu significativament influenciat pels grups socials primaris, amb els quals
s'estableix una interacció afectiva i relativament permanent (pares, amics i
companys). Les opinions i reaccions dels "altres significatius" contribueixen
en la formació i desenvolupament de l'autoconcepte.
48
L'autoconcepte
2.5.1.1.2 Teoria de l'autoconcepte de MEAD (1934):
MEAD (1934) amplia i desenvolupa la teoria sobre la formació de
l'autoconcepte de COOLEY. Tanmateix assenyala, igual que W.JAMES, que
la característica distintiva de la persona és la capacitat de ser subjecte i objecte
per a sí mateix.
La preocupació de MEAD (1934) es centra en com l'individu es pot
arribar a conèixer a sí mateix. Aquest coneixement es realitza a través del
procés que l'autor anomena: "taking the role of other"; és a dir, "posant-se en
el lloc del'altre".
L'individu pot sortir fora de sí i convertir-se en objecte per a sí mateix
mitjançant l'adopció de les actituds que els altres membres del grup social
tenen vers ell. Aquest jo objecte, el Mi que dóna forma al Jo actiu, és el
concepte de sí mateix que té la persona, i està constituit pel conjunt d'actituds
organitzades que els altres tenen vers ella i que aquesta incorpora. Per tant,
l'existència dels altres és esencial pel resurgiment de la consciència d'un
mateix. La distinció jo-tu és el primer pas per al desenvolupament de
l'autoconcepte.
49
L'autoconcepte
MEAD, igual que COOLEY, destaca el paper dels altres significatius
en la formació de l'autoconcepte, però també d'allò que anomena: "l'altre
generalitzat".
Durant el desenvolupament maduratiu, la persona adopta el punt de
vista de l'altre, no sols de persones específiques, sinó del grap social en el seu
conjunt que correpon a la representació de la societat dins l'individu. Aquest
"altre generalitzat", des del qual el subjecte es contempla, indica com desitja
la societat que es comporti, i el subjecte analitza la seva conducta i es veu a
ell mateix des d'aquella perspectiva.
D'altra banda, MEAD suggereix que l'autoconcepte consta de múltiples
imatges o identitats socials que corresponen als rols socials que pren el
subjecte en l'acció social.
La idea clau dels escrits de MEAD és que l'autoconcepte és el resultat
de les heteropercepcions que els altres tenen i manifesten de nosaltres
mateixos; és, per tant, un reflexe social:
50
L'autoconcepte
"The self reaches its full development by organizing theseindividual attitudes of others into the organized or social groupattitudes" (MEAD, 1934; pag.218).
Tanmateix, destaca l'aspecte creatiu de la persona, la indeterminació
de la conducta humana, la capacitat de l'home de canviar la societat i no tan
sols adaptar-se a ella.
2.5.1.1.3 Model sintètic de KINCH (1963):
Segons KINCH (1963), la teoria de l'autoconcepte, derivada dels escrits
de COOLEY i MEAD, es basa en els següents postulats:
a) L'autoconcepte és l'organització de qualitats -atributs i rols- que l'individu
s'atribueix a sí mateix.
b) L'autoconcepte de l'individu surgeix de la interacció social, i influeix i guia
la conducta futura de l'individu.
c) L'autoconcepte de l'individu està basat en les percepcions de la forma en
que els altres reacciones davant d'ell.
d) La percepció de l'individu de les respostes dels altres vers ell reflexen les
respostes reals d'aquests altres vers ell.
51
L'autoconcepte
Les interrelacions entre els components d'aquesta teoria són expressades
simbòlicament per KINCH en el gràfic següent:
Les respostes reals dels altres (Rr) a l'individu determinaran com aquest
es perceb a sí mateix (P), aquesta percepció de les respostes dels altres
influeixen en el seu autoconcepte (AC) i aquest, alhora, guia i influeix la
conducta (C), la qual provocarà, de nou, noves respostes per part dels altres.
2.5.1.2 L'autoconcepte en la Psicologia Humanista de la Personalitat:
La Psicologia Humanista analitza la conducta humana des del marc de
referència intern del subjecte. Bàsicament, postula que la conducta humana no
és un efecte mecànic dels estímuls de l'ambient, ni el producte d'un conjunt
52
L'autoconcepte
de forces inconscients, sino fruit de la interpretació subjectiva que el subjecte
realitza a partir de la realitat.
Els teòrics d'aquest enfoc mostren interès en la percepció que la
persona té de la realitat i en el paper de les percepcions conscients, cognicions
i sentiments sobre la conducta humana.
El nucli central d'estudi d'aquest enfoc na estat l'autoconcepte des
d'una perspectiva més interna que la seguida pels teòrics de l'Interaccionisme
Simbòlic que, com ja s'ha dit anteriorment, es centren fonamentalment en
l'anàlisi de la influència d'allò social sobre la seva formació.
Entre les figures més importants de la Psicologia Humanista que han
influit considerablement en l'estudi sobre l'autoconcepte, sobretot en l'àmbit
educatiu, cal destacar: COMBS i ROGERS.
2.5.1.2.1 La teoria de l'autoconcepte de COMBS (1949):
COMBS analitza la conducta humana des del marc de la psicologia
perceptiva. La psicologia perceptual considera que la conducta d'una persona
53
L'autoconcepte
és el resultat directe del seu camp de percepcions en el moment del
comportament. Aquest camp al qual es refereix COMBS està format per tres
components:
a) La totalitat del camp perceptual, que inclou totes les percepcions de
l'individu.
b) Percepcions que una persona té respecte a sí mateixa.
c) El concepte de sí mateix que està format per les percepcions més centrals,
vitals i importants del sí mateix.
L'autoconcepte és el centre de la teorització de COMBS ja que aquest
determina la conducta i afecta tots els aspectes de la seva vida.
COMBS assenyala que l'autoconcepte no és un conjunt de conceptes
aillats, sinó una organització d'idees on uns elements són més centrals, més
rellevants per a la definició del sí mateix i altres més perifèrics o secundaris.
Tanmateix, apunta que, tot i que l'autoconcepte és susceptible de canvi
ja que s'aprèn com a conseqüència de l'experiència, es caracteritza per la seva
estabilitat i consistència, fet que permet predir la conducta de l'individu.
54
L'autoconcepte
Per explicar la influència de l'autoconcepte en la conducta de
l'individu, COMBS i al. (1978) fan referència a "l'efecte circular de
l'autoconcepte": l'autoconcepte selecciona tot allò que la persona perceb i
corrabora les conviccions ja existents referents al jo de tal manera que es
mantenen i es reforcen. D'altra banda, la persona tendeix a conduir-se de
manera congruent amb les seves creences.
Respecte a la formació de l'autoconcepte, COMBS, igual que els
interaccionistes, afirma que s'adquireix com a conseqüència de l'experiència,
però l'important no és la informació rebuda a través de la comunicació verbal
o no verbal, sinó la interpretació que el subjecte fa d'aquesta informació.
2.5.1.2.2 Teoria de l'autoconcepte de ROGERS (1951):
ROGERS (1951) desenvolupa la seva teoria de l'autoconcepte com una
part de la seva teoria fenomenològica de la personalitat.
L'autoconcepte és una part del camp fenomènic que es diferencia
gradualment, a partir de la interacció del subjecte amb el medi, fins
convertir-se en el centre del mateix i des del qual l'individu dirigeix i regula
55
L'autoconcepte
la seva conducta. Destaca, com COOLEY i MEAD, la influència dels altres
en la formació de l'autoconcepte.
ROGERS utilitza el terme autoconcepte per referir-se a la forma en que
la persona es veu i sent respecte a sí mateix. Això inclou tant les imatges reals
com les ideals. L'individu està motivat per mantenir la integritat del seu
sistema de concepcions, intenta protegir el seu sistema de creences, però quan
les experiències són incongruents amb l'autoconcepte les rebutja o les intepreta
de manera que resultin congruents. Els mecanismes de defensa s'activen quan
l'organització d'allò que l'individu considera el seu sí mateix es troba en
perill. Per ROGERS aquesta incongruència és l'origen de la desadaptació.
ROGERS basa la seva teoria en l'aplicació d'un tipus de psicoteràpia
anomenada: "Psicoteràpia centrada en el client" que constitueix una tècnica per
modificar l'autoconcepte i reorganitzar-lo. El canvi en la manera de percebre's
i valorar-se, com a resultat de la teràpia, porta a l'individu a una major
acceptació de sí mateix.
Segons ROGERS, la persona arriba a la maduresa i funciona per
complet quan es produeix una congruència entre la realitat subjectiva (el camp
56
L'autoconcepte
fenomènic) i la realitat externa (el món tal com és) i, d'altra banda, quan
s'estableix un grau de correspondència entre la imatge real que un té de sí
mateix i la imatge ideal o desitjada.
2.5.1.3 Models analítics de l'autoconcepte derivats de la perspectiva dels
Interaccionistes i de la Psicologia Humanista:
L'estudi de l'autoconcepte ha propiciat el desenvolupament de diverses
teories, però pocs autors ofereixen models analítics referents a l'estructura,
contingut i dimensions de l'autoconcepte.
En aquest apartat es fa referència als autors que, basant-se en la
perspectiva fenomenològica dels Interaccionistes i dels teòrics de la Psicologia
Humanista, han elaborat models explícits respecte a les dimensions o elements
que el configuren. L'interès en exposar aquests models es deu al suport que
han proporcionat a les principals hipòtesis sobre les quals gira la teoria de
l'autoconcepte: multidimensionalitat (existència de diverses facetes),
organització jaràrquica dels diferents elements, importància de l'intercanvi jo-
altre en el procés de construcció de l'autoconcepte, etc.
57
L'autoconcepte
L'enfoc fenomenològic inclou autors amb dues tendències: d'una banda,
l'enfoc social en què els autors s'inspiren en les teories de la psicologia social
i estudien l'autoconcepte en relació als altres (GORDON, 1968; MEAD, 1934;
RODRIGUEZ TOME, 1972; SARBIN, 1952; ZILLER, 1973); i l'enfoc
individualista en què els autors s'inspiren en les teories individulas o clíniques
de la personalitat (BUGENTAL; 1964; L'ECUYER, 1975; SUPER, 1963).
2.5.1.3.1 Models de l'enfoc social:
D'entre els models de l'enfoc social, s'han seleccionat tres que reflexen
les ultimes tendències en investigació i il. lustren les orientacions
nordamericanes i europees. Aquests models tracten el domini de l'autoconcepte
en relació als altres i posen en evidència, en major o menor grau, la influència
del medi sobre la formació de les percepcions d'un mateix.
a) Model de GORDON (1968): "Les configuracions del sí mateix".
El model de Gordon posa en evidència el caràcter multidimensional de
l'autoconcepte. Per tant, l'autoconcepte és un sistema organitzat de molts
elements (percepcions o concepcions) en constant interacció recíproca que es
58
L'autoconcepte
pot veure modificat a través del temps.
Tots els elements que Gordon destaca ho són des de la perspectiva de
la identitat social; és a dir, l'individu es sent identificat amb algú o bé oposat
a algú, se sent part integrant o aliè respecte al paper social contingut en
aquella percepció.
El seu model està dividit per vuit apartats principals formats per
"categories" més específiques:
^Característiques atributives:característiques on la identitat i els papers socials
venen determinades independentment de l'individu (sexe, edat, nom, herència
racila o nacional, religió).
*Papers i pertenènces: la identitat i els papers socials queden controlats per
l'individu (rols familiars, ocupacionals, papers d'estudiants, afiliació política,
status social, i referències al territori o ciutadania).
"Identificacions abstractes: els elements són més abstractes i fan referència a
la individualitat de la persona (referències existencials, pertenencia a una
categoria abstracte, i ideologia).
*Interesos i activitats (judicis, preocupacions intel·lectuals, i activitats
artístiques).
59
L'autoconcepte
*Referències materials (possessions i imatge corporal).
*Les quatre sensacions sistèmiques del sí mateix: fan referència a la manera
general de funcionament o d'adaptació de la persona (competència,
determinació del sí mateix, sensació d'unitat, i valor moral).
*Caracterítiques personals: característiques descriptives (manera d'actuar i
personalitat).
*Les significacions externes: impressions que els individus es proposa deixar
en els altres (impressions dels altres, referències situacionals, i respetes no
codificables).
Gordon intenta establir uns perfils distintius entre diferents grups
(adolescents, adults i vells) i modificacions de la importància de les
percepcions.
b) Model de RODRÍGUEZ TOMÉ (1972): "El jo i el proïsme".
Segons aquest autor, l'autoconcepte és indissociable de la representació
dels altres (proïsme) sobre un mateix. És a dir, no existeix l'autoconcepte
sense fer referència al proïsme.
60
L'autoconcepte
Aquesta interdependència entre el jo i el proïsme en el desenvolupament
de l'autoconcepte es crea mitjançant la comunicació, ja sigui gestual com
verbal, dins de la societat on l'individu viu. D'aquesta manera es va creant un
món de significacions i d'intercanvis de percepcions compartides que
contribueixen en la formació de l'autoconcepte.
El major nombre d'estudis que Rodríguez Tomé realitza durant els anys
setanta estan dedicats a l'anàlisi de la interdependència jo-proïsme en
l'evolució de la representació de l'autoconcepte en l'adolescent.
Com a resultat d'aquests estudis divideix la representació global del sí
mateix en dos grans tipus de representacions: la "imatge pròpia", és a dir, la
"consciència de sí mateix per sí mateix", la manera segons la qual l'individu
es perceb a sí mateix (trets de personalitat, caràcter, costums, gustos i
interessos, aptituds, tendències, característiques corporals, etc); i la "imatge
social", és a dir, el "ser segons el proïsme", l'altre (individu o grup) és
l'origen de la manera segons la qual el subjecte es perceb a sí mateix.
Tanmateix, subdivideix la "imatge social" en diferents subimatges socials.
Actualment, Rodríguez Tomé està realitzant treballs classificats com a
61
L'autoconcepte
més individualistes ja que pretén incidir profundament en la imatge pròpia per
tal d'identificar en ella la mutiplicitat dels seus components. Així, els aspectes
de l'autoconcepte que identifica els agrupa en "categories" de tal manera que
progressivament es va elaborant un model multidimensional de l'autoconcepte.
c) Model de Robert ZILLER (1973): "Teoria de l'orientació sí
mateix-proïsme".
Ziller desenvolupa una teoria del canvi personal anomenada "teoria
espiralada" ("helical theory") que té en compte el tipus de relacions i les seves
fluctuacions entre quatre subsistemes concrets implicats en el canvi personal:
el subsistema valors-actituds i el seu canvi; el comportament i la teoria de les
seves modificacions; els papers socials; i el subsistema del sí mateix i les seves
teories. En aquest treball és especialment interessant comentar el subsistema
del sí mateix que li ha portat a l'elaboració de la teoria de "l'orientació sí
mateix-proïsme".
Ziller creu que l'autoconcepte està format pel tipus d'interrelacions
establertes amb el medi ambient. Per tant, el seu objectiu és estudiar les
percepcions que el subjecte capta de sí mateix en relació amb els altres.
62
L'autoconcepte
L'autor identifica deu components específics del "concepte sí
mateix-proïsme":
*L'estima de sí mateix es defineix per les percepcions que té l'individu sobre
el seu valor.
*L'interès social correspon a la percepció que té l'individu sobre sí mateix
com a part integrant d'un grup.
*La marginació fa referència a la percepció que un individu té sense pertànyer
a cap grup determinat.
*E1 centrament en sí mateix ("self-centrality") és aquell en que l'individu es
perceb sense tenir influència externa dels altres.
*La complexitat de l'autoconcepte queda definida pel nombre de diferents trets
o elements utilitzats per definir-se un mateix.
*La identificació fa referència a la similitud de la percepció d'un mateix i els
altres.
*La identificació amb la major part dels altres es refereix a la similitud entre
el sí mateix i la major part dels altres. És el sentiment de pertinença.
*E1 poder es relaciona amb la percepció de sí mateix com a subjecte superior
o inferior als altres.
*La obertura és l'orientació d'un mateix vers els altres.
*La inclusió. Aquesta dimensió, encara que no està ben determinada, comprèn
63
L'autoconcepte
un dels elements que defineixen la identificació amb la majoria.
El model de Ziller, per tant, consisteix en un sistema de percepcions
de diferents maneres de funcionament o d'interacció amb el medi que
s'utilitzen tenint en compte les necessitats específiques durant el període de
desenvolupament, i les actituds i pressions del medi respecte a l'individu.
2.5.1.3.2 Models de l'enfoc individualista:
Els anteriors models nan posat de relleu la importància del altres en el
procés d'elaboració de l'autoconcepte. Els autors dels models representatius
de l'enfoc individualista no deixen d'admetre el paper dels altres, però no li
concedeixen la mateixa importància perquè consideren que els mecanismes
perceptuals sobre els quals s'elabora l'autoconcepte són mecanismes interns.
a) Model de James F.T.BUGENTAL (1949): "Matriu conceptual i
autoconcepte".
Bugental estudia les relacions entre les explicacions que l'individu dóna
sobre sí mateix ("sí mateix fenomenal") i allò que perceb com no formant part
64
L'autoconcepte
de sí mateix ("no-sí mateix fenomenal"). La "matriu conceptual" comprèn el
sí mateix fenomenal, no-sí mateix fenomenal, i el sistema d'interrelacions
existent entre ambdós.
Les dimensions de l'autoconcepte identificades per l'autor són les
següents: les referències al nom de la persona; les referències als pronoms
personals; les referències no individualitzades: classificacions sociocientífiques
i metafísiques; edat; sexe; ocupació; estatus familiar; estatus social;
referències descriptives neutres (referències geogràfiques, polítiques, etc.;
referències a la nacionalitat, raça, religió; referències a l'aparença;
referències no designades); referències afectives (referències favorables o
positives; referències desfavorables o negatives; ambivalència; enunciats no
classificables en les anteriors dimensions.
Bugental i els seus col·laboradors intenten sistematitzar la tècnica de
l'autodescripció lliure de l'individu ("WAY -Who Are You-Technique": Qui
ets tu?).
65
L'autoconcepte
b) Model de Donald SUPER (1963): "Dimensions i metadimensions de
l'autoconcepte".
Super analitza, no sols els trets de personalitat que cada individu
atribueix als altres i a sí mateix i que ja han estat desenvolupats per multitud
d'autors, sinó també altres dimensions de l'autoconcepte que no estan incloses
en el llistat de trets de personalitat. Aquestes dimensions són anomenades per
l'autor com a "metadimensions". Les metadimensions són unes
característiques, unes qualitats, unes propietats o unes sensacions globals que
van més enllà dels trets que descriuen els individus.
Súper identifica dues sèries de metadimensions: les relatives als
diferents conceptes de sí mateix; i les metadimensions que caracteritzen els
sistemes de concepte de sí mateix.
1 .Metadimensions dels conceptes de sí mateix: trets descriptius utilitzats que
són envoltats por les pròpies sensacions del subjecte.
. "L'autoestima", és a dir, el grau d'acceptació d'un mateix.
."La claredat", és a dir, la consciència del'individu de la naturalesa dels
atributs que utilitza en la descripció de sí mateix.
66
L'autoconcepte
. "L'abstracció" en que un es descriu.
."El refinament" o riquesa en la descripció.
."La certesa" en que l'individu s'atribueix certs trets.
."L'estabilitat" dels conceptes en el temps.
."El realisme" avaluat segons el grau d'acord entre l'autodescripció de
l'individu respecte a ell mateix i altres trets i criteris externs (resultats de tests,
resultats acadèmics, avaluació d'altres persones en referència a aquest
subjecte).
2.Metadimensions del sistema de conceptes de sí mateix: dimensions
característiques del sistema global.
."L'estructura" fa referència al grau de diferenciació dels diferents trets entre
sí.
."L'extensió" ve determinada pel nombre, la varietat i la complexitat dels
atributs percebuts per l'individu sobre sí mateix.
. "La flexibilitat" o facilitat amb la qual l'individu pot assimilar elements nous
en l'organització general de les seves percepcions.
• "L'harmonia" identifica el grau de consistència interna entre els diferents
elements del sistema de conceptes de sí mateix.
• "La idiosincràsia" permet avaluar el grau segons el qual les descripcions
67
L'autoconcepte
sobre un mateix corresponen al punt de vista del propi individu.
."La soberanía" correspon a la mesura segons la qual el conjunt de conceptes
de sí mateix (sistema d'autoconceptes) juguen un paper important en la
determinació del comportament de l'individu.
Alguns dels treballs de Súper tenen com a objectiu desenvolupar
instruments apropiats per estudiar aquestes metadimensions.
c) Model integrat de René L'ECUYER (1975): "L'autoconcepte, sistema
multidimensional i jeràrquic".
El model de L'Ecuyer és anomenat integrat perquè analitza les nocions
de diferents models d'autoconcepte amb la finalitat d'identificar els elements
de base, agrupar-los i organitzar-los jeràrquicament en tres nivells.
L'Ecuyer, per tant, defineix I'autoconcepte com un sistema
multidimensional format per algunes estructures fonamentals que delimiten les
grans regions globals de I'autoconcepte, cadascuna de les quals comprèn unes
porcions més limitades de sí mateix -les subestractures-, que alhora es
divideixen en elements més específics -les categories- que procedeixen de la
68
L'autoconcepte
pròpia experiència. Aquest és un model multidimensional que integra totes les
dimensions conegudes:
Organización Interna de loi elementos consdtutívoi del concepto de À rnitmo*
Estructuras Subeslructuras Categorías
Si mismo M «erial (SM?
Si mismo Personal (SP f
Si mlirao Adaptativo (SA)1
Si mlimo Social (SSr '
Si raiiino - NO-H mismo (SN)3'
, Si mismo Somático (SSof
• Si mismo Posesivo (Sfof
Imagen de Si mismo (ImS)3
• Identidad de Si mismo (IdS)1
Valor de Sí mismo
Actividad de Si mismo ^AcS)1 ¡
. Preocupaciones y actividadesSociales (PaS)1
• Referencia al Sexo (ReS)1
• Referencia al Prójimo (RePV
• Opinión del Prójimo sobresi mismo (OpP)3
rasgos y apariencia (ras)1
condición física (cf)3
. posesión de objetos (obj)3
- posesión de personas (per)1
aspiraciones (asp)1
enumeración de actividades (enaVsentimientos y emociones (sem)1
gustos e intereses (int)1
capacidades y aptitudes (aptVcualidades y defectos (defV
.denominaciones simples (nom)3
. papel y estatuto (pap)1
. consistencia (con)1
-ideologia (¡de)3
- identidad abstracta (ida)1
. competencia (com)4
- valor personal (vap)4
estrategia de adaptación (esa)4
; autonomía (aut)1
ambivalencia (amb)1
- dependencia (depV- actualización (act)'v estilo de vida (est)1
- receptividad (rec)1
- dominación (dom)4
- altruismo (alt)1
_ referencia simple (res)3
- atracción y experiencia sexuales(sex)1
nil
• Las cifras junto a las dimensiones indican la evolución progresiva del modelo; 2. señala las dimensiones inicialesque componían el modelo en 1967; 3, las dimensiones añadidas entre 1961 y 1969; 4. revisión en 1975; 5. últimos anadi-dos en agosto de 1976.
69
L'autoconcepte
.L'estructura "sí mateix material" comprèn totes les referències al cos i a les
diferents possessions amb les quals l'individu s'identifica d'una o altra manera.
.L'estructura "sí mateix personal" fa referència a les característiques més
internes o psíquiques formulades per l'individu.
.L'estructura "sí mateix adaptatiu" correspon a les reaccions de l'individu
davant les percepcions de sí mateix.
.L'estructura "sí mateix social" indica que els subjecte interactua amb els
altres.
.L'estructura "sí mateix / no-sí mateix" inclou els enunciats sobre els altres
sense sentir-se directament implicats, i les opinions dels altres sobre ells
mateixos.
2.5.1.4 L'autoconcepte en la Psicologia Cognoscitiva:
La psicologia cognoscitiva na contribuit a emfatitsar que els procesos
cognoscitius, de procesament i elaboració i de planificació i organització de
les respostes, constitueixen una part esencial de l'activitat humana.
La perspectiva cognoscitiva de l'autoconcepte assumeix que si s'ha de
comprendre i predir la conducta dels altres individus, s'ha de comprendre com
70
L'autoconcepte
aquest individu representa o estructura cognoscitivament el món.
Tot i que s'ha produit un notable desenvolupament de la teoria
cognoscitiva de la personalitat durant els últims anys, els enfocs cognoscitius
de la personalitat no són tan recents. De fet, durant els anys 50, KELLY, amb
la seva teoria dels constructes personals i ROGERS, a qui ja s'ha fet referència
anteriorment, es van anticipar i contribuiren a donar un gir vers la perspectiva
cognoscitiva en l'estudi de la personalitat (FIERRO, 1983; ZUMALABE,
1990).
Per tant, l'enfoc cognoscitiu reconeix l'origen social de l'autoconcepte
i destaca la seva importància com a regulador de la conducta i nucli central de
la personalitat.
Durant els anys 50-70, s'introdueix un nou aspect a l'enfoc cognoscitiu
en intentar captar com la informació respecte al sí mateix s'estructura en la
memòria, com influeix en l'atenció, organització, selecció i processament de
nova informació relacionada amb el subjecte i quins mecanismes permeten
l'enllaç entre l'autoconcepte i la conducta.
71
ül1Í
L'autoconcepte
El fet de que el conjunt de creences, representacions i valoracions que
una persona té de sí mateixa juga un paper important en el processament de
la informació i en la regulació de la conducta, ha estat destacat per EPSTEIN
(1973) i BANDURA (1977).
2.5.1.4.1 Teoria de l'autoconcepte de EPSTEIN (1973):
EPSTEIN considera que l'autoconcepte és un constructe explicatiu no
sois útil, sino també necessari dins la psicologia de la personalitat.
D'acord amb KELLY (1955), EPSTEIN considera que l'home actua
com un científic que construeix teories (sistemes de constructes) respecte a sí
mateix i al món, que li serveixen per manipular la realitat i enfrontar-se a ella.
La característica de la persona humana és que tendeix a organitzar
l'experiència en sistemes conceptuals. Dins d'aquests sistemes, l'autoconcepte
és una teoria que l'individu construeix a partir de la seva experiència i
funcionalitat.
La teoria del sí mateix de EPSTEIN es caracteritza pels següents trets:
a) Es un subsistema de conceptes (autoconceptes) internament consistents i
72