Transcript
Page 1: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Mite, logos, physis.Introduccióal pensamentpresocràtic Salvador Mas Torres P08/04550/00934

Page 2: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic
Page 3: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Índex

Introducció............................................................................................ 5

Objectius................................................................................................. 6

1. Del mite al logos............................................................................ 7

2. Un principi per a explicar la natura........................................ 11

3. Aparença i realitat........................................................................ 16

4. Les coses i les paraules................................................................. 20

5. Unitat i diversitat.......................................................................... 24

Resum...................................................................................................... 27

Activitats................................................................................................ 31

Exercicis d'autoavaluació................................................................... 31

Solucionari............................................................................................. 32

Glossari.................................................................................................... 33

Bibliografia............................................................................................ 34

Page 4: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic
Page 5: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 5 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Introducció

Aquest primer mòdul didàctic introdueix el pensament�presocràtic, que és el

nom amb què es coneix el pensament predominant en el període que va des

dels grans poetes Homer i Hesíode (segles VIII-VII aC) fins a Sòcrates (470-399

aC).

El text, però, no vol ser una mera informació, sinó que vol ajudar a entendre

el significat de l'aparició dels primers�filòsofs. Aquests filòsofs van contribuir

decisivament a fer que el pensament fos autònom i que el sentit dels esdeve-

niments i de les paraules no depengués dels déus ni de cap força superior.

Aquesta transformació va comportar l'aparició d'un llenguatge nou que s'ha

anat polint al llarg del temps, fins al punt que ha esdevingut molt tècnic.

Page 6: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 6 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Objectius

Els objectius bàsics d'aquest mòdul didàctic són els següents:

1. Adonar-se que la religió, la poesia, la filosofia i la ciència són formes de

coneixement que han estat i continuen estant molt relacionades.

2. Adquirir una perspectiva del recorregut del pensament filosòfic grec fins a

l'època de Sòcrates.

3. Conèixer els principals estadis d'aquest recorregut.

4. Descobrir la importància històrica dels plantejaments presocràtics.

Page 7: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 7 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

1. Del mite al logos

La majoria d'històries de la filosofia acostumen a començar amb un preàm-

bul encapçalat amb el títol convencional del "pas del mite al logos"; després

segueixen els temes dedicats a exposar la filosofia del presocràtics.

I, normalment, el primer d'aquests temes està dedicat a Tales de Milet, ja que

sembla que aquest filòsof va ser el primer que va substituir els principis mítics

per un principi de caràcter físic, l'aigua.

Nestle, inspirant-se en Hegel, identifica el mite amb la religió, però no consi-

dera que la religió sigui quelcom totalment irracional, ja que creu que conté

un element intel·lectual que intenta explicar l'univers i reglamentar la vida

dels éssers humans.

Tales de Milet, el primer filòsof amb nomconegut.

Però, tanmateix, quan el seu esperit assoleix un grau de desenvolupament de-

terminat, els éssers humans comencen a oposar-se tant a les explicacions com

a les reglamentacions miticoreligioses i intenten viure la vida d'acord amb la

raó i actuant en llibertat.

D'acord amb aquesta perspectiva:

• hi ha una primera etapa de minoria d'edat,

• que progressivament es va substituint per una altra etapa de llibertat.

Cada una d'aquestes etapes�del�naixement�de�la�filosofia presenta unes ca-

tegories i uns criteris diferents que, per força, acaben entrant en conflicte.

Però, segons aquesta concepció, la filosofia només és possible quan apa-

reix aquesta etapa de llibertat. Així doncs, el naixement�de�la�filosofia

aniria precedit per un període d'irreligiositat, i en seria una conseqüèn-

cia.

El pas�del�mite�al�logos s'hauria d'entendre com un procés de ruptura

que es concreta en la substitució dels continguts mítics pels continguts

lògics, és a dir, per les idees.

L'aflorament del logos

Com a exponent i ànimad'aquesta manera de veureles coses podem esmentar elconegut llibre de W.�Nest-le que porta, precisament,aquest títol, Vom Mythus zumLogos, 1966 (Del mito al logos.Barcelona: Montesinos, 1976).

Page 8: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 8 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Avui dia, però, hi ha molt poques persones que acceptin una diferència tan

radical entre mite i filosofia, i això per dues raons:

1) Perquè el mite no és tan sols una explicació magicoreligiosa.

2) Perquè la filosofia no és tan sols una explicació racional.

Tales va dir, certament, que l'aigua és un principi físic. Tales, però, havia de

conèixer els versos de La Ilíada en què es considera Oceà pare dels déus (XIV,

201) i de totes les coses (XIV, 244). És la mateixa idea, doncs, expressada en

dos llenguatges diferents.

Ningú no nega que La�teogonia d'Hesíode sigui un relat mític, però tampoc no

ens hem d'esforçar excessivament a trobar-hi una voluntat expressa de com-

prensió constructiva del cosmos i un ordre racional en el plantejament dels

problemes.

El llinatge dels déus

La teogonia o Genealogia dels déus és un poema de poc més d'un miler de versos en quèHesíode intenta sistematitzar els principals mites del poble grec, des de l'ombra del Caosfins a la lluita dels Titans i la victòria de Zeus.

Dues mirades d'una solarealitat

El mite i la filosofia són duesmaneres de veure i entendre larealitat que més aviat es barre-gen formant un tot, i els seuscomponents, sovint, són difí-cils de separar.

Més que més, es tracta d'una teogonia doblada en cosmogonia, ja que l'interès

amb què Hesíode tracta de les generacions dels déus està dominat pel desig

d'explicar l'activitat de les forces de la natura. Es tracta, doncs, d'un relat mític

en què es barregen força elements que, en una visió simplificadora, hauríem

de col·locar de la banda del logos.

Què�és�un�mite?

Si pensem en el mite com allò que s'oposa al logos, i creiem que el logos tracta

de la veritat, aleshores és fàcil arribar a la conclusió que el mite tracta d'allò

que és fals.

Però hem de tenir en compte que mythos vol dir, senzillament, "assumpte",

"relat" o "història". Els grecs, quan explicaven un mite, estaven contant un as-

sumpte o una història relativa als déus o als herois. I no se'ls acudia preguntar-

se si aquesta història era verdadera o falsa, perquè aquesta és una qüestió que

sorgeix molt després, a partir del segle V aC, quan les circumstàncies socials i

intel·lectuals fan palesa la inadequació del llenguatge dels mites.

Els Titans, la primera generació de déus,perderen el seu poder davant la segona

generació, encapçalada per Zeus. A la imatge,La derrota dels Titans de J.P. Gowy.

Page 9: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 9 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Certament, la filosofia és un element que intervé en aquest procés que

torna obsolet el llenguatge dels mites. Però, això no vol dir que, en un

moment determinat, el mite s'acaba i comença la filosofia, sinó que el

desenvolupament de la filosofia és un dels elements que provoquen el

final dels mites. Si és que la filosofia s'ha desenvolupat i si és que, en

conseqüència, els mites s'han acabat.

La filosofia, sens dubte, és un producte cultural específic. Però seria un error creure queha nascut per generació espontània, ja que els problemes filosòfics, en gran manera, sónl'herència i la continuació de les tradicions mítiques i religioses.

Al començament de la història del pensament hi ha un conjunt de problemes,

especialment de naturalesa cosmològica, que es plantegen en un llenguatge

mític, però que, per dir-ho d'alguna manera, necessiten una solució de caràc-

ter filosòfic. Són reflexions que, per mitjà del llenguatge mític i dels perso-

natges del mite, intenten explicar l'estructura general de l'univers i els fets de

l'experiència ordinària.

Per això només podem afirmar, i encara amb la màxima prudència, que en

el caràcter sistemàtic d'aquests intents d'explicació es va superant de mica en

mica l'horitzó purament mític i s'obre camí la consideració filosòfica.

Amb aquest plantejament general cal relativitzar el procés generalment cone-

gut com el pas del mite al logos. No es poden negar les diferències entre totes

dues maneres de copsar la realitat, però tampoc no es pot parlar d'una ruptura

radical, sinó, en tot cas, d'un lliscament progressiu cap a tractaments cada cop

més filosòfics.

Des d'aquest punt de vista, l'origen�de�la�filosofia rau en el nou trac-

tament que es dóna a l'entramat lògic del mite, un tractament radical-

ment nou i que s'oposa a les formes d'expressió de la tradició mítica.

Si, d'una banda, el logos s'esforça per oferir explicacions racionals, el mite, per

la seva banda, ofereix les creences que molt sovint es troben a la base d'aquestes

explicacions, ja que les explicacions no s'elaboren a partir del no-res, sinó que

es basen en determinades preconcepcions sobre com és el món. I el mite, en

canvi, ofereix aquestes preconcepcions, generalment, i pel que fa a l'aspecte

que aquí ens interessa, en forma de teogonies.

Page 10: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 10 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Les teogonies són intents d'ordenar genealògicament, en forma de narració, la totalitatdels déus.

A la imatge, reunió dels principals déus olímpics en el detall d'una àmfora àtica (450 aC).D'esquerra a dreta: Hermes, Posidó, Zeus (cap suprem de l'Olimp), Atenea i Apol·lo; a sotade Zeus, el seu servidor Ganimedes.

Els primers�filòsofs prenen les teogonies com a punt de partida i es pregun-

ten quins elements universals contenen. Però aquesta mateixa interrogació ja

representa la superació del punt de partida inicial, ja que l'interès per univer-

salitzar implica que no es pot tenir en compte l'aspecte personal, és a dir, que

els poders personals dels déus han de ser transformats en forces neutrals que

es puguin percebre universalment.

Així doncs, la pregunta per la physis dels déus es converteix en una

pregunta abstracta i universal, ja que no es pregunta per la physis de cap

cosa concreta (això representaria un element de particularització), sinó

per la physis del fet mateix de créixer i esdevenir d'acord amb un pla de

configuració inherent a les mateixes coses.

Per això Aristòtil anomena physikoí ('físics') aquests primers filòsofs, perquè

són savis que s'allunyen de les narracions mítiques sobre déus i herois per tal

d'obtenir coneixement sobre aquest pla intern de configuració.

Lectura complementària

Per tal d'ampliar aquest punt,consulteu:Geyer,�C.F. (1978). Einfüh-rung in die Philosophie der An-tike (pàg. 12). Darmstadt:Wissenschaftliche Buchge-sellschaft.

Page 11: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 11 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

2. Un principi per a explicar la natura

Des de la perspectiva que hem exposat, podem dir, tot i fent aquesta afirmació

amb totes les precaucions necessàries, que abans de Tales no hi ha filosofia

en sentit estricte, ja que Tales –si hem de fer cas a Aristòtil– és el primer que

pregunta "racionalment" quin és l'origen de les coses i de què estan formades.

Per això no és tan important la seva resposta (l'aigua) com el que aquesta res-

posta implica. Com diu S. Sambursky:

"Davant nostre tenim una aplicació del principi científic que diu que una quantitat mà-xima de fenòmens ha de ser explicada per mitjà d'un nombre mínim d'hipòtesis."

S. Sambursky (1990, pàg. 27).

La importància decisiva dels filòsofs�milesis rau, doncs, que suposen que la

totalitat de la realitat es pot explicar i s'ha d'explicar d'acord amb un principi

únic.

El fet d'adonar-se que davant la multiplicitat que ens mostren els sentits hi ha

una unitat representa l'allunyament de la tradició i el naixement de la filosofia,

ja que afirmar aquesta unitat vol dir que es fa una distinció entre el que és el

món i el que és la interpretació del món. Aquesta distinció, totalment estranya

a la consciència mítica, és decisiva per a configurar la filosofia com a activitat

humana conscient.

Lectura complementària

Per tal d'ampliar aquest punt,consulteu:Sambursky,�S. (1990). Elmundo físico de los griegos.Madrid: Alianza Universidad.

De la lectura dels primers filòsofs podem extreure la idea que la filosofia,

a diferència d'altres sistemes per a explicar la realitat, és un logos abstrac-

te que s'oposa a l'experiència quotidiana de la pluralitat i de l'esdevenir:

aquestes primeres formes de pensament filo-sòfic es caracteritzen pel fet

de postular la unitat�de�les�coses, i trenquen la pluralitat per buscar-hi

la unitat. Aquesta unitat l'anomenen arjé. I l'arjé i la physis són, potser,

els conceptes fonamentals de la reflexió filosòfica presocràtica.

El centre d'interès dels primers filòsofs és l'estudi�de� l'univers en tant que

physis, és a dir, en tant que obra produïda a partir d'un principi: l'arjé.

Per tant, podem dir que la pregunta per la physis i la pregunta per l'arjé són

dues cares de la mateixa moneda. És una pregunta bifront que admet tota una

gamma de respostes, ja que el principi pot ser material o immaterial, i pot ser

simple o compost de dos o de molts: l'aigua, l'apeiron, el foc, l'aire, els elements,

L'arjé: principi d'unitat

L'arjé s'ha d'entendre com elprincipi de les coses; més bendit, com el principi de la physisde les coses que realment són.

Page 12: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 12 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

els nombres, els àtoms, etc. són intents de donar resposta a aquesta pregunta

que constitueix un dels nuclis conceptuals vertebradors de la reflexió grega

sobre el món físic.

L'interès per l'arjé i per la physis es concreta en una preocupació�cosmològica

que es converteix en objecte d'investigació sistemàtica i que, com ja indicà-

vem, és una herència de cosmogonies anteriors.

Però en el cas de la reflexió filosòfica, la cosmogonia ja no apareix lligada

a la teogonia, sinó que intenta presentar-se (al començament d'una manera

vacil·lant però al final de manera clara i decidida) com una física, com una

explicació racional de la physis i no com una narració d'assumptes referents

als déus o als herois.

La Terra d'Anaximandre

Segons Anaximandre, per exemple, la Terra es componia de quatre elements estratificats:

• la terra, que pel fet de ser l'element més pesant es troba en el centre;• l'aigua, que cobreix la terra;• l'aire, una capa situada per damunt de l'aigua;• el foc, que envolta tot el conjunt.

En termes generals, la cosmologia�dels�presocràtics implica una dicotomia

fonamental:

1) Hi ha potències, forces o elements que, en el procés de sorgiment del món,

troben el seu lloc en regions llunyanes o situades prop de la perifèria.

2) D'altres elements, menys subtils i més pesants, resten a sota o en un punt

intermedi, que seria on ara es troba la Terra.

Així doncs, les cosmologies presocràtiques intenten explicar la gènesi�del�cos-

mos per mitjà d'aquesta idea dels dos grups fonamentals de matèria còsmica

que, en un moment determinat, se separen.

Lectura complementària

Per tal d'ampliar aquest punt,consulteu:Aristòtil. Metafísica (V, 1).

Page 13: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 13 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Ara bé, si, com sembla obvi, els elements, per naturalesa, ocupen els seus llocs

en el cosmos, hem de suposar que sempre l'han ocupat, ja que no hi ha res que

ens faci pensar que en un altre temps la situació de les coses va ser diferent;

perquè, el fet de pensar que els elements van existir durant molt de temps en

un estat precòsmic, representa, senzillament, desposseir-los de la seva natura-

lesa; és com pensar-los com si encara no fossin elements: pensar allò que és

com si encara no fos.

I això va ser el que van fer, en una ostentació d'atreviment intel·lectual,

els cosmòlegs presocràtics: van pensar en un estat�precòsmic�primigeni

en què els elements es trobaven tots "barrejats".

Anaximandre

Anaximandre (B1, A9), per exemple, es pregunta quin és l'origen de totes les

coses, i respon que to�apeiron. Però Anaximandre es nega a identificar l'apeiron

amb algun dels elements: no és cap element en particular, sinó que és quelcom

indefinit i imprecís que no té nom, ja que si algun dels elements fos infinit,

com ho és l'apeiron, acabaria guanyant i destruint els altres. D'aquesta manera,

l'apeiron representa allò que és comú, allò que és aire, terra, aigua i foc, però

que no és cap d'aquests elements. A partir d'aquest apeiron, entès com a matèria

primordial, se separen els contraris: calent/fred, sec/humit, etc.

Per què es produeix aquest procés?

Relleu amb la imatge d'Anaximandre

Simplici diu, comentant les idees d'Anaximandre, que es produeix "a causa del

moviment etern". És a dir, és el mateix apeiron que se separa en una sèrie de

contraris i, com que és diví, ho fa perquè pot fer-ho, sense necessitat de forces

externes.

Bases teòriques de la cosmogonia d'Anaximandre

Anaximandre, tot i que encara recolza en narracions mítiques, estableix les bases�teòri-ques�d'una�cosmogonia quan afirma que:

"Allò que produïa la calor i el fred en els orígens d'aquest món es va separar; com a con-seqüència d'aquesta separació va créixer una esfera de flama entorn de l'aire que envoltàla terra, com una escorça al voltant d'un arbre. Quan l'esfera es va esquinçar, es va tancaren cercles i va originar el Sol, la Lluna i les estrelles." (A10).

Així, doncs, Anaximandre està interessat a explicar la configuració del cosmos

a partir d'un estat precòsmic primigeni, i és d'acord amb aquesta preocupació

que elabora el seu concepte de physis.

Empèdocles

Un altre dels filòsofs presocràtics és Empèdocles. L'esquema d'Empèdocles, a

grans trets, és el mateix que el d'Anaximandre, però més complicat.

La indeterminació com aprincipi

Anaximandre anomenal'apeiron amb una sèrie dequalificatius tradicionalmentreservats als déus: "etern, maino envelleix" (B2), "immortali indestructible" (B3), "que totho abraça i tot ho governa"(B6).

Page 14: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 14 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Malgrat que moltes vegades utilitza un llenguatge mític, Empèdocles

ja no necessita recórrer a la hipòtesi mítica d'una natura primigènia i

divina, i per tant animada, ja que intenta explicar la gènesi�del�cosmos

a partir de la conjunció d'uns elements materials amb dues forces que

no són personals sinó abstractes:

1) l'amor, com a força de l'atracció;

2) la discòrdia, com a força de la repulsió.

Com que gràcies a aquesta estratègia explicativa és possible considerar el

procés còsmic com a reversible, Empèdocles pot complicar l'esquema cos-

mogònic primigeni: segons quina de les dues forces domini, tant pot tenir lloc

el camí que porta de la unitat a la dispersió com el que porta de la dispersió

a la unitat.

Un cicle d'amor i odi

Seria més correcte parlar de lesgènesis, ja que ens trobem da-vant d'un procés cíclic que esrepeteix infinitament.

Però Empèdocles continua associant cada element a les qualitats de les cosmo-

gonies jòniques, de manera que ens queden dues parelles�d'oposicions, amb

vista a establir una cosmogonia:

1)�Terra/aigua, que és l'oposició sec/humit.

2)�Aire/foc, que és l'oposició fred/calor.

Empèdocles continua sent un físic.

Anaxàgores

A Anaxàgores (A42) tornem a trobar l'esquema explicatiu característic de la

física jònica. Anaxàgores parteix d'un principi material i pensa en el sorgiment

del cosmos com un procés de barreja.

Ara bé, a diferència d'Empèdocles, Anaxàgores no limita el principi material a

quatre elements, ja que si ho fes hauria d'afirmar que abans no era el que ara

sí que és, cosa que violaria la lògica eleàtica. Anaxàgores pensa que tot és en

tot des del principi dels temps, però no en el sentit d'Empèdocles, no com una

cosa que ja existeix i que n'origina una altra, ja que Anaxàgores té un concepte

unitari de la matèria (cfr. B6).

Les quatre arrelsoriginàries

Empèdocles estableix quatreelements materials originaris–terra, aigua, foc i aire– que ellanomena arrels i que serien lesquatre formes irreductibles dela matèria a partir de les qualses crearien totes les coses.

Però, tot i continuar fidel al orígens jònics, Anaxàgores fa un esforç d'abstracció

veritablement sorprenent, ja que el seu plantejament exigeix que la matèria

sigui alhora una i moltes: una, perquè una mateixa cosa només pot provenir

d'aquesta mateixa cosa; i moltes, perquè en el cosmos hi ha moltes coses.

Una unitat ponderada

Anaxàgores parla de moltes co-ses en el sentit de factors ob-tinguts per divisibilitat infinitaa partir d'una matèria única.

Page 15: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 15 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Així doncs, Anaxàgores, d'acord amb un model geomètric que ara

s'aplica a l'àmbit de la physis, fa l'esforç de pensar la matèria�única de la

física jònica com a massa contínua, és a dir, com a massa contínuament

divisible, de la qual mai no es pot obtenir el component últim. Al cos-

tat d'aquesta matèria, Anaxàgores introdueix una força, que anomena

nous (intel·lecte), que és responsable de la preponderància d'un factor

o d'un altre i, per tant, també és responsable de les transformacions de

les coses.

Segons Anaxàgores, només es pot dir que la matèria única es diversifica d'acord amb lapreponderància d'un factor o d'un altre: la matèria del pa és la mateixa que la de l'or –pertant, hi ha unitat –, però, mentre que en el pa la preponderància la té el factor pa, a l'orla té el factor or –i, per tant, hi ha diversitat.

El�mèrit�de�la�reflexió�presocràtica

Aquestes breus referències a Anaximandre, Empèdocles i Anaxàgores poden

servir d'exemple d'una determinada manera de procedir.

Precisament en aquesta manera de procedir, al marge dels nombrosos intents

de solució, és on rau el mèrit de la reflexió filosòfica presocràtica: adonar-se

que la realitat es pot comprendre conceptualment sense haver de recórrer a

imatges més o menys gràfiques o plàstiques.

Això pressuposa:

1) Que hi ha una regularitat en el que es considera real, és a dir, que l'univers

és cosmos.

2) Que el conjunt de l'univers, malgrat la seva diversitat, té moltes coses en

comú, és a dir, que en la diversitat es troba la unitat; si no fos així, l'univers

no es podria comprendre des de l'elevada generalitat d'uns quants principis

abstractes i despersonalitzats.

El despertar racional

Avui dia gairebé no ens po-dem imaginar l'enorme esforçd'abstracció d'aquestes fórmu-les, senzilles només aparent-ment, amb què els presocràticsvan intentar copsar la realitat.

Page 16: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 16 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

3. Aparença i realitat

El plantejament que fan Anaximandre, Empèdocles i Anaxàgores implica pen-

sar que la veritable�realitat no és el que la majoria d'éssers humans pensen; no

és el que perceben els sentits, sinó allò que sorgeix en l'acte de noein (conèi-

xer), privatiu d'alguns éssers humans, precisament d'aquells que es poden ano-

menar filòsofs.

Però la separació entre conèixer i veure tampoc no és un tret privatiu i defi-

nitori de la filosofia per oposició al mite, ja que es pot trobar fins i tot en el

mateix Homer.

Els sentits sota sospita

La distinció entre conèixer i veure la podem trobar, per exemple, a La Ilíada (III, 368 i s.),quan Homer narra l'experiència de poder conèixer que una persona que es mostra sotal'aspecte visible d'una anciana és, de fet, la deessa Afrodita.

La identificació�de�l'objecte no és el resultat d'una percepció preci-sa de la

seva forma externa, sinó d'una comprensió més profunda i intel·ligent de la

seva veritable naturalesa, amagada darrere de l'aparença externa.

Aquesta distinció entre dos plans, el del món�de� les�aparences, que

percebem amb els sentits però que pot ser enganyós, i el del món�real,

que s'amaga darrere els fenòmens, és una de les claus per a entendre el

pensament presocràtic.

Heràclit

El fragment B51 d'Heràclit expressa clarament aquesta idea: "No comprenen

com el que és divergent convergeix amb si mateix; acoblament de tensions

oposades, com l'arc i la lira".

Els éssers humans només veuen la discòrdia, però no l'harmonia que aquesta

conté.

De la mateixa manera, el fragment B54 ("acoblament invisible, més fort que

el visible") indica que l'harmonia oculta que es troba en la discòrdia és, de fet,

més forta que l'harmonia que veuen la major part dels mortals.

Lectura complementària

Per tal d'ampliar aquest punt,consulteu:Fritz,�K.�von (1989). "Die Ro-lle des Nous". A: H.G. Gada-mer (ed.). Um die Begrifsweltder Vorsokratiker. Darmstadt:Wissenschaftliche Buchge-sellschaft.

Menyspreu dels mortals

Heràclit es refereix als éssershumans com els més o elsmolts en un to una mica des-pectiu.

Page 17: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 17 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Heràclit creu que el pla que hi ha darrere l'aparença (on "tot flueix") està

regit pel logos i, tot i que el logos conté la veritat, que és la mateixa per a

tothom, els éssers humans no l'entendrien encara que l'escoltessin: els

sentits no són el mitjà adequat per a captar el logos; el mitjà adequat és

la intel·ligència (nous).

Heràclit, considerat el filòsof del canvi ("res no és, tot transcorre"), entenia la realitat comuna dialèctica de contraris que expressava, entre d'altres, amb el nom pólemos ('guerra','conflicte').

A les il·lustracions, representació d'Heràclit i una escena de guerra a la Grècia jònica.

Des de la perspectiva de la intel·ligència (que és des d'on s'accedeix al logos),

comencen a tenir significat moltes afirmacions d'Heràclit que són paradoxals

en el món dels sentits. Però hi ha molt poques persones que es puguin situar

en aquesta perspectiva; aquestes persones, justament, són els filòsofs, que es

configuren com una classe especial d'homes al marge de la majoria.

Page 18: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 18 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

L'aparició del filòsof

El pensament presocràtic configura no tan sols la filosofia, sinó també el subjecte de lafilosofia, que és el filòsof. El filòsof apareix en oposició al poeta: en aquesta dualitat hiha un altre element de distanciament amb el mite.

Parmènides

Parmènides concreta la distinció entre els dos plans com la distinció radical i

exclusiva entre veritat i opinió. Per la via de l'opinió caminen els "mortals que

no saben res i van errants", ja que "ser i no ser els sembla el mateix i no el ma-

teix" (B6, 4-5, 8-9). Per això la deessa aconsella a Parmènides que aparti el seu

pensament "d'aquesta via d'investigació" (B7, 2). Aquest fragment del poema

de Parmènides és interessant perquè indica que, encara que de la contraposició

percebre/pensar triem la segona opció, això tampoc no ens assegura la veritat.

Perquè per allunyar-nos de la via en què "els mortals que no saben res

van errants", no tan sols hem de prescindir dels sentits i hem de recór-

rer al pensament, sinó que també cal que pensem correctament, és a

dir, que pensem a partir de premisses correctes, ja que només a partir

d'aquestes premisses podem accedir a la veritat.

Aquesta precisió de Parmènides és una peça clau en la història del pensament,

ja que representa acceptar que tant la veritat com l'error són deduïts; aquest

raonament és totalment aliè a la visió mítica. I això malgrat que Parmènides

encapçala el seu poema amb un proemi mític, i que escriu, com Homer, en

hexàmetres: el filòsof s'endinsa en el terreny del poeta i li arrabassa la facultat

de dir la veritat.

Parmènides d'Elea, representat en un gravatmedieval.

Per això, encara que Parmènides posi el seu poema en boca de la deessa, el més

important no és el caràcter diví de la informació, sinó la indicació del punt

inicial a partir del qual es desplega l'activitat deductiva.

El punt inicial de Parmènides és la identitat�entre�ser�i�pensar : "Perquè

és el mateix concebre-ho (noein) i ser-ho (einai)" (B3), i el que s'ha de

concebre és que l'ésser sigui i que no és possible que no sigui. Per tant,

cal concloure que l'ésser és i que no és possible que deixi de ser.

Des de la perspectiva de Parmènides, l'ésser s'ha d'entendre unívocament, ja

que és allò que és absolutament idèntic. D'aquesta manera, el pensament eleà-

tic va donar lloc a la doctrina de l'Ésser-U, amb l'absorció de tota la (verda-

dera) realitat en aquest Ésser-U i, en conseqüència, amb la immobilització de

l'Ésser-U.

No es pot pensar el que noés

La veritat dels resultats nodepèn de la naturalesa divinade la deessa, sinó de la veritatd'aquest punt inicial.

Page 19: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 19 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Però els mortals, cecs a la veritat, parlen "d'arribar a ser i de morir, de ser i de

no ser / de canviar de lloc i de canviar de color resplendent" (B8, 40-41); és

a dir, els mortals posen nom a allò que no és, ja que allò que és és l'Ésser, i

l'Ésser es caracteritza per la seva perfecta immobilitat. La conclusió és òbvia:

els noms que els mortals posen a allò que no és només són paraules.

Aquest pas és important, ja que significa que Parmènides concep la possibilitat

d'un nom que no anomeni res real, la qual cosa implica concebre la paraula

només com el nom que es dóna a una cosa. Però aquesta manera de pensar

porta directament a la dissociació entre el nom i la cosa. I aquesta és realment

una idea revolucionària, ja que, al principi, la paraula i la cosa apareixen unides

inseparablement.

Page 20: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 20 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

4. Les coses i les paraules

Tornem per uns moments al pensament prefilosòfic. Quan parlem, com ho

estem fent, de dos plans, el de l'aparença i el de la veritable realitat, cal tenir

en compte que una cosa és dir allò que és fals, en el sentit de dir mentides, i

una altra de molt diferent és posar noms a allò que no és; és a dir, una cosa

és el que podríem anomenar una simple mentida epistemològica, i l'altra seria

un engany ontològic.

Parmènides va ser el primer a adonar-se que hi ha noms�que�només�són

paraules, és a dir, noms que, en definitiva, no anomenen el que és real.

Les paraules del poeta

Les paraules del poeta, inspirades per les Muses, diuen el que és, i el que és és el que diuel poeta, que sap escoltar les Muses, que mai no menteixen:

"Doncs digueu-me ara, oh Muses! mestresses d'olímpics estatges, / dees omnipresents,que sabeu de debò tota cosa; / només les brames oïm, i res no sabem pas nosaltres, / elscapitostos, quins foren, i quins els monarques dels dànaus."

La Ilíada, II, Homer (segle VIII aC).

L'equívoc dels poetes

Aquesta, com ja hem ditabans, és una idea revoluci-onària, ja que la unió insepa-rable entre paraula i cosa és elpressupòsit essencial del pen-sament dels primers poetesgrecs, per als quals l'enganyontològic és impensable.

Aquests versos de La Ilíada són interessants perquè reflecteixen clarament la

distinció entre els dos plans:

1) El pla on són les muses, que és el pla del que és, el pla de la mateixa cosa

en el seu embaràs ontològic.

2) El pla on es troben els mortals, que és el pla de la inseguretat, no de l'error

–com després afirmaran els filòsofs–, sinó el pla on no se sap distingir entre

l'error i la veritat.

Aquil·les, l'heroi de La Ilíada, representat en unaàmfora de figures vermelles (450 aC)

Page 21: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 21 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

En aquest context de la duplicitat de plans, la situació del poeta és paradoxal:

és mortal i, tanmateix, diu la veritat, la veritat del que és. El poeta diu la cosa:

la paraula que diu el poeta està inseparablement unida a la cosa que diu la

paraula del poeta. Per tant, si això és així, hem de concloure que el que diu el

poeta no ho diu com a mortal, sinó com a persona que participa, de manera

estranya i incomprensible, de la cosa que diuen les Muses. Aquesta participa-

ció s'ha d'entendre en el sentit que els poetes saben escoltar les Muses que,

efectivament, diuen el que és: les Muses mai no cauen en l'engany ontològic,

perquè la seva paraula és la mateixa cosa.

Bust d'Homer

El poeta, per tant, és un mitjancer entre els déus i els mortals; és, per

dir-ho d'alguna manera, una mena d'intèrpret que sap dos idiomes: el

que parlen els déus i el que parlen els mortals. I com que té un saber

d'inspiració divina, llavors pot traduir del primer idioma al segon.

Aquesta necessitat de traducció significa que el missatge de les Muses

resta ocult per als mortals. Les Muses diuen la cosa, però la cosa està

oculta i la labor del poeta consisteix precisament a revelar-la. Per això

la veritat sorgeix quan el poeta la canta.

Ara bé, si diem que la veritat sorgeix quan el poeta la canta, pressuposem que el

poeta té veu per a cantar la veritat. El vers 31 de La teogonia ("Em van infondre

veu divina per celebrar el futur i el passat") ens diu que la veu del poeta li han

insuflat les Muses; el vers següent indica que el poeta, que ja té la veu, rep un

encàrrec: "[...] lloar amb himnes l'estirp dels feliços eterns".

Així doncs, si contemplem tot el conjunt, ens trobem amb un doble�vincle

: el vincle que hi ha entre les Muses i el poeta i el que hi ha entre el poeta i

els mortals. De la mateixa manera que el poeta sap escoltar les Muses, així el

mortal ha d'escoltar el poeta, ja que és l'únic mitjà que té d'establir un vincle

amb la divinitat.

Però perquè aquest vincle sigui possible, cal que la paraula i la cosa siguin una

unitat indissoluble: només es pot establir un vincle amb la divinitat si el poeta

diu la cosa que abans han dit les Muses i que més endavant escoltaran els

mortals. Parmènides va gosar trencar aquest vincle.

En grec, "paraula" es diu onoma, i onoma és també el nom propi d'alguna co-

sa o d'algú. Això vol dir que la paraula anomena, i que, en anomenar una

cosa, aquesta cosa apareix. Es pressuposa, doncs, que les coses són dòcils al

llenguatge, a les paraules.

El poeta: missatger diví

Els mortals, que no saben resde les muses, només podenpercebre el cant del poeta; eslimiten, doncs, a escoltar-lo.

Page 22: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 22 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Tanmateix, l'afirmació que la paraula és nom comporta una part

d'escepticisme que també es troba a l'origen de la filosofia. Perquè, si la paraula

és nom, però només nom, no pot representar la veritable essència de la cosa.

D'aquesta manera, el llenguatge planteja el problema�filosòfic�de�la�correcció

dels�noms. I darrere d'aquest problema encara n'hi ha un altre de més radical

que afecta l'autocomprensió de la mateixa filosofia. Perquè, si la filosofia és un

conjunt de paraules, el fet de dubtar de la seva correcció suposa dubtar de la

mateixa filosofia, o condemnar al silenci qui filosofa, ja que s'entén que aquest

només pot comunicar el nom de la cosa, però no el ser de la cosa, i el nom pot

ser absolutament arbitrari i pot emmascarar el veritable ser de la cosa.

En aquest sentit, el naixement de la filosofia representa, alhora, el nai-

xement de la inseguretat�filosòfica. És a dir, la filosofia porta, en la seva

mateixa llavor, des del seu començament, la seva condició de possibili-

tat i, al mateix temps, la contrapossibilitat d'autoqüestionar-se.

• D'una banda, la dissociació�entre�paraula�i�cosa assenyalada per Parmè-

nides és una condició de possibilitat del concepte de ciència en el marc

del pensament grec. Si d'una banda es troba la paraula, i de l'altra, la cosa,

això vol dir que una mateixa cosa pot rebre diversos noms o, per dir-ho

lingüísticament, que un mateix subjecte pot rebre predicats contradictoris

entre si.

I enmig de la contradicció i la confusió dels predicats, el subjecte, el concepte

de�subjecte, emergeix com a centre o com a punt de referència fix i immutable,

i que, com a tal, es pot dir necessàriament. I la ciència, com Aristòtil dirà més

endavant, és de les coses que són necessàriament. És a dir, en el pla del món

canviant dels sentits només és possible l'opinió, però no la ciència.

Lectura complementària

Per tal d'ampliar aquest punt,consulteu:Gadamer,�H.G. (1977). Ver-dad y método (pàg. 487). Sala-manca: Sígueme.

En el cas, és clar, que l'estructura lingüística subjecte/predicat no es limiti a ser

la forma lògica de l'oració, sinó, que, d'una manera o d'una altra, transparenti

la mateixa estructura de la realitat.

• D'una altra banda, Parmènides, al mateix temps que obre el camí de la

ciència, també el tanca, o, millor dit, el tanca en el món de les apories que

tan agudament descriu el seu deixeble Zenó.

Bust de Zenó d'Elea

Page 23: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 23 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

D'acord amb els arguments de Zenó, Aquil·les mai no atraparà la tortuga i,

tanmateix, els sentits ens mostren que Aquil·les l'atrapa. La filosofia posterior

a Parmènides intentarà solucionar aquesta dificultat.

L'aporia d'Aquil·les i la tortuga

Zenó d'Elea defensà les teories de Parmènides emprant argumentacions lògiques que pre-sentaven com a absurdes les creences de sentit comú sobre la realitat de les coses. Unexemple n'és l'aporia d'Aquil·les i la tortuga: Aquil·les vol atrapar una tortuga que el pre-cedeix en el camí a una meta determinada; quan arribi al punt de partida de la tortuga(T), aquesta haurà arribat a un nou punt T', encara que el desplaçament hagi estat me-nor, i així successivament amb els punts T'', T''', etc. La conclusió que se'n deriva és queAquil·les no atraparà la tortuga, malgrat que el sentit comú ens digui que sí.

La raó eleàtica i els sentits

Les apories de Zenó intentennegar allò que és més obviper als sentits, que hi ha movi-ment.

Page 24: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 24 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

5. Unitat i diversitat

Hem vist, doncs, que hi ha dos moments interrelacionats:

1) El de la distinció entre dos plans, distinció que, en superar la perspectiva

dels poetes, obre el camí de la ciència.

2) El que intenta solucionar les innegables dificultats que planteja aquesta

separació sense tornar a postular la ingènua equivalència entre paraula i cosa.

D'alguna manera, es pot dir que el monisme�físic�dels�milesis havia donat

com a resultat el monisme�ontològic�de�Parmènides. Però, d'aquesta manera,

el que era un projecte d'investigació prometedor es converteix en la negació

ontològica de tota possibilitat d'investigació: la preocupació física i la preocu-

pació cosmològica només són possibles en la via de l'opinió, però no en la de

la veritat.

Com es pot sortir d'aquest carreró sense sortida?

Un seguidor de Parmènides, Melissos�de�Samos, ofereix, curiosament en con-

tra dels seu propi plantejament teòric inicial, una pista que indica el camí que

va seguir el pensament. Al fragment B-8, després de presentar diverses proves

que només hi ha l'U, aventura, hipotèticament, que "si hi hagués múltiples

éssers, haurien de ser precisament com l'U". Això vol dir que l'afirmació de la

diversitat ha de ser compatible amb les exigències de la unitat tal com l'havia

pensada Parmènides.

A les pàgines anteriors ja hem explicat que Empèdocles i Anaxàgores van in-

tentar dur a terme aquesta tasca de fer compatibles la unitat i la diversitat. Des

de la perspectiva que hem assolit, podem tornar a reprendre els seus plante-

jaments i introduir-ne algun més que complementi aquesta aproximació a la

filosofia dels presocràtics.

• Empèdocles, efectivament, intenta salvar l'antiga preocupació cosmològi-

ca, però sense abandonar el marc de la lògica eleàtica. Per això converteix

l'Ésser de Parmènides en quatre�principis, cada un d'ells amb les mateixes

característiques de l'U de Parmènides.

El canvi, d'altra banda, consisteix en la reordenació de les proporcions

en què apareixen aquestes formes irreductibles de la matèria. La genialitat

d'Empèdocles va consistir a introduir un parell de forces, l'amor i la discòrdia,

com a responsables d'aquesta reordenació.

Els quatre principisconstituents

Aquests principis, que són elfoc, l'aire, l'aigua i la terra, om-plen la totalitat del cosmos, demanera que totes les coses escomponen d'aquests elements.

Page 25: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 25 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Així, en distingir entre força i matèria, la imatge de la realitat va gua-

nyar en complexitat i en capacitat explicativa, ja que ara la pluralitat

es podia explicar en termes d'unitat sense necessitat que trontollés el

principi d'identitat que Parmènides va establir fèrriament.

• El repte d'Anaxàgores és semblant al d'Empèdocles: explicar la possibilitat

del canvi conservant el postulat de Parmènides que diu que res no es pot

originar del no-res i que no hi ha cap cosa que pugui deixar de ser.

El fragment B17 afirma:

"No hi ha cap cosa que neixi ni cap cosa que mori, sinó que, a partir de les coses quehi ha, es produeixen combinacions i separacions; així doncs, el més correcte seria que elnéixer rebés el nom de «combinar-se» i el morir rebés el de «separar-se»."

Però la combinació i la separació no es donen exclusivament entre qua-

tre elements, ja que Anaxàgores –com ja hem indicat– entén que en

cada cosa hi ha una part de tot, de manera que explica la multiplicitat

com el resultat de la pluralitat de les qualitats contingudes en cada una

de les partícules de la matèria.

• L'intent dels atomistes és estrictament paral·lel al d'Anaxàgores, és a dir,

també intenten conciliar les cosmologies d'origen jònic amb l'ontologia

de Parmènides; ells també intenten pensar, amb lògica eleàtica, el procés

de sorgiment del cosmos a partir d'una matèria primigènia.

Els atomistes accepten que hi ha l'Ésser, amb les característiques que

assenyala Parmènides, però afegeixen que l'Ésser "no és un, sinó múlti-

ple en quantitat, encara que es tracta d'éssers invisibles perquè la seva

massa és molt petita" (67B47).

Una resposta senzilla

L'avantatge de la solu-ció atomista davant de lad'Anaxàgores és que és moltmés "científica", si és que esconsidera que la senzillesa il'elegància són atributs de laciència.

Aquests "éssers invisibles", els àtoms, tenen les mateixes característiques

de l'Ésser de Parmènides i "es desplacen en el buit –perquè hi ha buit–; la

seva combinació produeix la generació, i la seva dissolució, la corrupció"

(ídem).

L'Ésser, doncs, s'identifica amb els àtoms (i.e.: els àtoms són), i, juntament

amb els àtoms (és a dir, fora dels àtoms), s'admet l'existència del buit com a

hipòtesi lògica necessària per a poder explicar el moviment.

Demòcrit d'Abdera, un dels creadors de lateoria atomista, en un gravat del segle XVIII.

Page 26: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 26 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

L'espai�buit es caracteritza com no-ser, en el sentit que li manca tot allò que

caracteritza l'ésser (els àtoms): no té figura, ni duresa, ni extensió determinada

ni moviment.

Però, en un altre sentit, l'espai és, i és –com l'U de Parmènides– immòbil; si es

preguntés on és, caldria respondre, dins de la lògica eleàtica més estricta, que

és en si mateix (una altra vegada, com l'U de Parmènides).

El cosmos, per la seva banda, sorgeix del xoc fortuït dels àtoms, que

s'associen formant remolins, de manera que en el remolí les coses forma-

des per més àtoms tendeixen a anar cap avall i les formades per menys

àtoms, cap amunt.

Els atomistes, davant la pregunta de per què els àtoms es mouen abans

de trobar-se en un remolí, responen que perquè hi ha buit, i el buit és

condició suficient per al moviment.

És a dir, el cosmos s'explica a si mateix per atzar i per causes mecàniques. Els

déus s'han retirat del tot.

Page 27: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 27 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Resum

La història�de�la�filosofia�presocràtica és, d'alguna manera, la història de les

diverses formes que adopta la cesura�metafísica entre una veritable realitat

i una realitat que només és aparent. Amb aquesta cesura –com assenyala W.

Wieland– s'associa la suposició que només hi ha un ésser veritable de les co-

ses, que està constituït de manera diferent de com ens el mostra l'experiència

quotidiana i habitual que en tenim.

A aquesta cesura metafísica en les coses li correspon una cesura�gnoseològica

per part del subjecte cognoscent, ja que, com assenyala també Wieland, la dis-

tinció�entre�un�món�real�i�un�món�aparent exigeix una diferenciació anàlo-

ga per part del subjecte que viu en el món i que desitja conèixer-lo: si el món

en què viu l'ésser humà no és el món veritable, caldrà pensar aleshores que

hi ha una capacitat cognoscitiva peculiar que es caracteritza, precisament, per

poder penetrar la veritable realitat que s'amaga darrere el món de l'aparença

i la irrealitat en què es mouen la majoria dels éssers humans (i.e., els que no

són filòsofs).

L'anàlisi de la història de la filosofia presocràtica des d'aquesta perspectiva de la

doble cesura, metafísica i gnoseològica, pot ser interessant i aclaridora sempre

que s'actuï amb prou cautela hermenèutica, ja que és obvi que els conceptes

que permeten establir amb rigor aquest punt de vista daten de l'època clàssica

(Plató, Aristòtil), i aquí sorgeix la pregunta de si no estarem llegint els preso-

cràtics amb el llast de la mirada platònica i aristotèlica. Però aquest no és el

moment de plantejar aquesta complexa qüestió hermenèutica.

De totes maneres, no hi ha cap dubte que les cesures metafísica i gnoseològica

exigeixen una cesura�lingüística; la història de la filosofia és la història d'un

llenguatge que es torna cada cop més sofisticat, ja que els nous problemes que

els filòsofs descobreixen (i, en primer lloc, la mateixa autoconsciència de la

possibilitat de la filosofia com a activitat humana) exigeixen la creació d'una

terminologia filosòfica que, de mica en mica, es va separant del llenguatge

quotidià. El que diu el filòsof no és el que diu una persona del carrer, ja que

aquesta parla de coses, de coses en moviment, però no d'"àtoms" ni de "buit"

ni d'"elements".

Així doncs, es torna a plantejar la qüestió de si les paraules (que sorgeixen

i s'arrelen en el món quotidià, però que l'abandonen en el moment en què

es converteixen en paraules filosòfiques) porten a la veritable realitat o no hi

porten. Aquest és un element de tensió que es troba en el mateix desenvolu-

pament de la filosofia des del començament. Però encara n'hi ha un altre del

qual ens agradaria parlar encara que fos breument.

Lectura complementària

Per tal d'ampliar aquest punt,consulteu:Wieland,�W. (1978). "Gesc-hichte der Philosophie inText und Darstellung", Bd. 1Antike, "Einleitung" (pàg. 9).Stuttgart: Reclam.

Page 28: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 28 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Les cosmogonies�mítiques expliquen els fenòmens d'una manera al·lusiva i

només tangencialment referencial, en la mesura que es remunten a un poder

o a una força divina que s'entén com a persona, és a dir, com a subjecte i

no purament com a predicat. Aquesta manera d'actuar, per tant, origina uns

esquemes determinats i unes determinades estratègies d'explicació.

A les pàgines anteriors hem vist com la filosofia substitueix progressivament

aquests esquemes i aquestes estratègies mítiques per uns altres es-quemes i

unes altres estratègies que fan innecessaris els déus. En aquest sentit, la filo-

sofia�presocràtica es pot entendre com el desenvolupament gradual d'un ins-

trumental conceptual que permet que els éssers humans donin raó dels fenò-

mens des de si mateixos.

Aquest des de si mateixos es refereix tant als fenòmens com als éssers humans,

ja que un cosmos que s'entén en si mateix com a procés natural, que es desen-

volupa autònomament d'acord amb lleis i des de si mateix, es transmuta en

una experiència que pot ser compresa racionalment, és a dir, des dels mateixos

éssers humans, des de la seva creativitat i la seva imaginació.

Els déus, doncs, s'han fet totalment innecessaris. Justament aquí es troba el

segon element de tensió a què ens referíem abans.

Els estudiosos de la mitologia acostumen a dividir els mites en cosmològics i

morals. Ara bé, no es tracta tant del fet que hi hagi uns mites cosmològics i uns

mites morals, sinó que el mateix mite satisfà alhora funcions cosmològiques

i morals. I aquest precisament és el problema, que l'instrumental conceptual

desenvolupat per la filosofia només satisfà funcions cosmològiques.

Amb això no volem dir que el que es podria anomenar "reflexió pràctica" es-

tigui totalment absent de la filosofia presocràtica, ja que només cal donar una

breu ullada als pitagòrics, a Heràclit o a Demòcrit, per, com a mínim, conside-

rar precipitada la conclusió que tots i cada un dels presocràtics són exclusiva-

ment físics. Però és obvi que amb els déus es tenen o es poden tenir relacions

afectives i emocionals que no són possibles en les disquisicions filosòfiques;

com va dir Wilamowitz, no hi ha cap ésser humà que resi a un concepte.

D'altra banda, tampoc no es pot negar que les tasques�educatives i de socia-

lització no les van dur a terme els filòsofs, sinó més aviat els poetes, que es

van continuar alimentant de la tradició mítica. Per això Plató es veu obligat a

expulsar els poetes de la polis; ell sosté que són els filòsofs els que s'han de fer

càrrec de les feines pràctiques que tradicionalment desenvolupaven els poetes.

Page 29: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 29 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

De totes maneres, només volem suggerir que aquí hi ha un altre element de

tensió; en són testimoni tant l'allunyament de la vida política per part de molts

filòsofs, que, segons la tradició, van rebutjar els privilegis de la seva estirp noble

per dedicar-se a la vida religiosa, com, per exemple, els processos per impietat

que van haver de suportar Demòcrit i Sòcrates.

La filosofia posterior dels sofistes, de Plató i d'Aristòtil s'haurà de fer

càrrec d'aquesta situació dominada per aquests dos elements de tensió,

l'epistemològic i el practicopolític.

Page 30: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic
Page 31: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 31 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Activitats

Activitats�de�reforç

1. Llegiu els cants sencers de La Ilíada citats en el text.

2. Llegiu La teogonia i Els treballs i els dies d'Hesíode.

3. Llegiu i comenteu el poema de Parmènides.

4. Expliqueu, en dues pàgines, quina relació té avui dia la filosofia amb la religió, la poesiai la ciència.

5. La relació entre unitat i diversitat presenta encara avui dia qüestions i aspectes interessants,tant teòrics com pràctics. Així, per exemple, es pot parlar:a) de la unitat i la diversitat de les ciències;b) de la unitat i la diversitat dels humans que conviuen en una societat democràtica.Desenvolupeu cada un d'aquests dos punts en una redacció.

Activitats�d'aprofundiment

1. Compareu les posicions d'Heràclit i de Parmènides.

2. Relacioneu la distinció aparença/realitat amb la distinció veritat/opinió.

3. Demostreu que, tot i la relació que hi ha entre les paraules i les coses, sempre hi haurà unadistància insalvable entre totes dues, perquè les paraules no poden substituir les coses.

Exercicis d'autoavaluació

Qüestions�breus

1. Què era per als grecs un mite?

2. Què és una teogonia?

3. Quin nom dóna Aristòtil als primers filòsofs?

4. Quin és el primer filòsof que es pregunta racionalment per la naturalesa i l'origen de lescoses?

5. Quins són els conceptes fonamentals de la reflexió filosòfica presocràtica?

6. Què és l'origen de tot, segons Anaximandre?

7. Quins són els quatre elements de què parla Empèdocles?

8. I les dues forces?

9. Quina és la força responsable, segons Anaxàgores, de la transformació de les coses?

Desenvolupament�del�tema

En quin sentit es pot dir que Empèdocles té un esquema explicatiu com el d'Anaximandre,però més complicat?

Page 32: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 32 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Solucionari

Activitats

Activitats�d'aprofundiment

1. Consulteu l'apartat 3.

2. Cal relacionar l'apartat 3 amb l'apartat 4, tot observant que el pensament occidental –tantcientífic com filosòfic– ha establert una estreta relació entre realitat i veritat, i entre aparençai opinió.

3. Cal adonar-se que els noms fan referència a les coses, però no les substitueixen: en trobemexemples no tan sols en els noms de les persones, sinó també quan parlem d'una obra d'art,d'una posta de sol o quan anem a comprar queviures a una botiga.

Exercicis�d'autoavaluació

Qüestions�breus

1. Una història relativa als déus o als herois.

2. L'intent d'ordenar genealògicament la totalitat dels déus en una narració.

3. Físics.

4. Tales.

5. Arjé i physis.

6. L'apeiron.

7. L'aire, la terra, l'aigua i el foc.

8. L'amor i la discòrdia.

9. L'intel·lecte (nous).

Desenvolupament�del�tema

Consulteu l'apartat 2.

Page 33: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 33 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Glossari

Apeiron  consulteu l'apartat 2.

Arjé  consulteu l'apartat 2.

Àtoms  consulteu l'apartat 5.

Cosmogonia  consulteu l'apartat 1.

Cosmològic  relatiu al cosmos, a l'univers.

Epistemològic  relatiu al coneixement teòric o científic.

Gnoseològic  cognoscitiu, que fa referència al coneixement.

Hermenèutica  ciència de la interpretació (vegeu el resum)

Cosmos  l'univers físic ordenat i regular, oposat a caos (es troba sovint en el text, especial-ment al final de l'apartat 5).

Logos  consulteu l'apartat 1.

Mite  consulteu l'apartat 1.

Nous  consulteu l'apartat 2.

Onoma  consulteu l'apartat 4.

Physis  consulteu l'apartat 2.

Polis  ciutat grega.

Teogonia  consulteu l'apartat 1.

Page 34: Mòdul 1. Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

© FUOC • P08/04550/00934 34 Mite, logos, physis. Introducció al pensament presocràtic

Bibliografia

Alegre, A. (1985). Estudios sobre los presocráticos. Barcelona: Anthropos.Estudis que aprofundeixen el pensament dels principals autors presocràtics.

Colli, G. (1987). El nacimiento de la filosofía. Barcelona: Tusquets.Colli és un gran coneixedor del pensament antic. En comptes de parlar de "presocràtics" ellparla de "savis".

Dodds, E.R. (1980). Los griegos y lo irracional. Madrid: Alianza.Traducció d'una obra clàssica de l'any 1951.

Kirk, G.S.; Raven, J.E. (1981). Los filósofos presocráticos. Madrid: Gredos.Col·lecció de textos dels filòsofs presocràtics.

Morey, M. (1981). Los presocráticos. Del mito al logos. Barcelona: Montesinos.Breu assaig introductori i suggeridor.