Reflexions sobre arquitectura
Un curs d’habitatge
Projectes VII Curs 2011/12 David Esclusa HortalProfessors: Xavier Monteys, Silvia Musquera
Reflexions sobre arquitectura
Un curs d’habitatge
Introducció 03
La façana 07 Modificació 08 Ampliació 10
L’escala 13 Com a element exterior 14 Com a element de transició 16 Com a element interior 18
El passadís 21 Com a unió de volums 22 Com a encadenament d’espais 24
Llocs d’emmagatzematge 27 Com a unió d’estances 28 Com a separador d’espais 30 Com a excavació 32 Com a lloc de relació 34
1
Índex
3
Introducció
El full en blanc. Aquest és el gran temor que
tenim els arquitectes, la incertesa que ens
suposa haver d’agafar un llapis per traçar les
nostres idees sobre el full en blanc. Un cop
trencat el glaç, amb els primers esbossos
sobre el paper, sembla que s’obri la llum, i les
idees vinguin com un torrent per emplenar
els espais buits. Segurament molts d’aquests
dibuixos els haurem de descartar, moltes
idees eliminar-les del projecte, però ja no
tindrem l’horror vacui que ens transmet el full
en blanc.
Segurament per això, l’assignatura de Pro-
jectes és la més soferta pels estudiants
d’Arquitectura, perquè no hi ha res sobre
segur, no hi ha fòrmules mestres ni dreceres
ni sol·lucions generals; cada projecte és únic,
amb les seves característiques i difi cultats.
Aquest llibre és un recull d’un curs d’habitatge,
fet sobre projectes de remodelació d’edifi cis ja
existents a la ciutat de Girona. Un curs atípic
en el sentit que s’han anat treballant diferents
projectes a la vegada, cosa que ha permès
poder adaptar idees d’uns projectes a uns
altres.
Però el llibre que tens a les mans no és
un recull de projectes, és un recorregut
d’elements arquitectònics, des de la façana
fi ns a les unitats d’emmagatzematge. Aquesta
estructura, permetrà poder comparar les
sol·lucions donades als projectes i els ele-
ments que s’han adaptat entre diferents situa-
cions, a més de tenir presents els projectes
durant tot el llibre, tal i com els hem tingut
nosaltres presents durant tot el curs.
4
Introducció
Presentació dels projectes
Bloc Vila/Angelats
Dissenyat per
l’arquitecte Josep Clar-
et i Rovira, construït
el 1949. Planta baixa
més dos, dos pisos
per planta. Situat a la
cruïlla de C/ Eiximenis
amb Gran Via Jaume I.
Bloc Bech de Careda
Edifi ci dissenyat per
l’arquitecte Josep Claret
i Rovira, construït l’any
1935. Planta baixa
més cinc, dos pisos
per planta. Situat a un
xamfrà de la Gran Via
Jaume I.
5
Casa Puig
Dissenyada per
l’arquitecte Joan Roca
i Pinet, construïda l’any
1935. Situada al c/ de
la Llebre, carrer es-
glaonat que condiciona
la façana de l’edifi ci.
Casa Gifre
Construïda l’any 1884
a càrrec del mestre
d’obres Francesc de
P. Martí. Situada a la
Travessia de l’Auriga, al
bell mig del casc antic
de Girona.
7
La Façana
De la mateixa manera que es
diu que la cara és el mirall de
l’ànima, la façana és el mirall de
l’ànima de l’edifi ci. La façana ens
dóna gran quantitat d’informació
sobre l’edifi ci, des del seu ús fi ns
a l’època en què va ser construït;
ens pot donar pistes sobre la
seva estructura interior, sobre la
compartimentació de les estanc-
es, sobre els seus recorreguts;
ens pot dir quines eren les inten-
cions que tenia l’arquitecte sobre
el seu projecte, o si simplement
el projecte es va fer sense arqui-
tecte (o sigui, que forma part de
l’arquitectura popular). Fins i tot,
ens pot amagar tot el que hi ha
darrera sota la uniformitat d’un
mur cortina.
En defi nitiva, la façana és la
part del projecte que es mostra
a l’exterior, a la gent que no ha
d’usar l’edifi ci directament, però
que ha d’usar l’espai inmediata-
ment adjacent a aquesta: el
carrer. A més, ha de conviure
a més o menys gràcia amb la
resta d’edifi cacions veïnes i ha
de resoldre els problemes que li
plantegi l’espai urbà.
Per tant, quan un arquitecte ha de
treballar a un edifi ci ja contsruit
per reformar-lo, un dels prim-
ers problemes que es planteja
és ¿què fer a la façana? ¿Com
mostrar la seva obra a un edifi ci
ja construit? ¿Ha de fer un ele-
ment integrador amb la resta de
la façana, o un element trenca-
dor? ¿Ha de conservar al màxim
la façana existent o canviar-la
completament?
Aquestes qüestions i d’altres se
m’han plantejat a l’hora de tre-
ballar amb alguns projectes que
s’han dut a terme durant el curs i
que, a continuació, mostraré.Façana de l’edifi ci on viu Ms. Hulot a
la pel·lícula Mon Oncle de Jaques Tati.
L’escena ens mostra el recorregut que fa
el personatge fi ns arribar a casa seva a
través de les fi nestres de la façana.
8
La façana
Modificació
La parcel·la on s’emplaça el pro-
jecte marca sempre quin serà el
camí que seguirà el desenvolupa-
ment del mateix, però a pocs llocs
marca tant com a la Casa Puig,
amb el fort pendent del C/ Llebre i
la forma de la parcel·la seguint un
angle obert.
Tot i el fort desnivell, la façana
està estructurada amb unes línies
molt defi nides, agrupant les fi -
nestres de tres en tres.
La part baixa de la façana està
decorada amb un ritme esglaonat,
que segueix les escales.
Un estudi més acurat de la fa-
çana ens permet veure que es
pot descomposar en dos pells: La
interior, amb fi nestres quadrades,
tal i com es feien a les obres
tradicionals de l’època, mentre
que la pell exterior, que agrupa
les fi nestres de tres en tres, és un
intent d’imitar la fenêtre allongée
ideada per Le Corbusier, un dels
cinc principis del Moviment Mo-
dern. Realment, dóna la impressió
que l’arquitecte va voler acostar la
modernitat a un país pobre com
l’Espanya de l’època, amb els
materials existents al lloc.
La porta d’accés es situa a un
9
La façana
Moficació
replà de l’escala (¿què va ser
primer, el replà o la porta?), i
segueix la mateixa idea amb la
que es va projectar la resta de la
façana: una pell interior conven-
cional, una pell exterior imitant el
Moviment Modern.
El projecte plantejat a aquest edi-
fi ci consisteix en idear una nova
obertura a aquesta façana, per tal
de poder fer als baixos de l’edifi ci,
l’espai que queda entre la planta
primera i el sòl, a l’únic espai on
és possible, entre la porta d’accés
i l’edifi ci veí.
Com obrir un forat a una fa-
çana tan fortament regulada
com aquesta? La sol·lució a
aquest problema no hauria de
ser fer quelcom trencador amb
la resta, encara menys tenint en
compte les característiques de
l’emplaçament i la forma de la
façana.
S’ha optat per fer un forat, seguint
com a línees de projecte les
marcades per la pròpia façana:
l’alçada la determina la porta
existent, mentre que l’amplada,
les senefes existents als baixos
de la façana, dissenyades seguint
el ritme marcat per l’escala. Dins
aquest forat, un replà que marca
l’accés a la botiga, una façana
situada dins la façana, emulant el
joc de les dues pells un altre cop.
Cada nou projecte a treballar
planteja noves incògnites. Quan
no es tracta de canviar una fa-
çana existent, sinó d’ampliar-la,
les qüestions a resoldre varien
notablement, especialment quan
ens enfrontem a edifi cis amb una
aparença tan senyorial com la del
Bloc Vila/Angelats, perfectament
estructurat, amb unes línies molt
marcades tant per les cornises i
balcons en horitzontal, com per
les pilastres en vertical.
El projecte assignat demana fer
una planta més a aquest bloc,
cosa que demana una sol·lució
per la façana.
Es podria resoldre el porblema
amagant-se, fent que la nova fa-
çana no sigui visible des del car-
rer, però fi nalment s’ha optat per
una sol·lució molt diferent: ampliar
la façana existent. La nova fa-
çana segueix les línies marcades
existents en quant a la dimensió i
el ritme de les obertures, però fuig
de tots els formalismes imposats
per l’estètica neoclàssica, com ara
pilastres o cornises (elements que
tenien, certament, una explicació
constructiva a l’època en que es
van construir, però que mancaria
de sentit imitar actualment)
Per tal de poder diferenciar la
façana nova, s’ha optat per un
revestiment diferenciat, que per
una banda ens permeti distin-
gir a primera vista què és nou i
què antic, però que no trenqui ni
amb l’estètica de l’edifi ci on s’ha
projectat ni amb la de la resta de
blocs del carrer.
Però sobretot, s’amplia tota la fa-
çana, independentment de si s’ha
de construir alguna cosa darrera
o no. Una fugida cap a endavant
que et dóna les mans lliures per
poder treballar a dalt sense que
ningú sàpiga què hi ha darrera.
10
Façana
Ampliació
11
Façana
Ampliació
A l’altre pàgina,
façana original de la
Casa Vila.
A l’esquerra, situació
del projecte al seu
emplaçament,
comparat amb els
volums dels edifi cs
veïns
A sota, façana al C/
Eiximenis de l’edifi ci,
on es mostra també
l’ampliació realit-
zada.
13
L’escala
“Com salvar un desnivell?”
Aquesta va ser la pregunta que
es van formular els primers
cosntructors de cases, al naixe-
ment de la civilització. Desnivells
entre cases, desnivells dins una
mateixa casa o desnivells a una
mateixa planta. Desnivells que
s’havien de salvar diàriament,
durant el tràfec rutinari d’un poble
neolític. No sabem qui va ser, ni
a on, però la sol·lució, senzilla i
genial, ha arribat fi ns als nostres
dies: L’escala.
Per a un arquitecte, una escala
és una sol·lució, però també un
problema a resoldre, concreta-
ment, un problema matemàtic.
Calcular el nombre de graons
en funció del desnivell a sal-
var, l’amplada dels mateixos,
l’amplada de l’escala, la freqüèn-
cia i forma dels replans... Prob-
lemes que moltes vegades
queden resolts per la normativa
vigent, cosa que obliga al projec-
tista a amotllar les seves escales
a les mesures mínimes impo-
sades.
Però també un problema de dis-
seny amb múltiples sol·lucions,
depenent de la forma que se
li vulgui donar a l’escala, als
graons, a la barana...
El problema es complica quan
l’escala és a l’interior d’un habi-
tatge i s’ha de resoldre l’ús que
s’ha de donar a l’espai residual
que hi queda a sota.
Moltes qüestions referents a un
element que s’ha fet servir des
de temps immemorials, però pel
qual encara no hi ha hagut una
sol·lució única. Es pot dir que,
de la mateixa forma que cada
projecte s’ha d’adaptar al seu
emplaçament, cada escala s’ha
d’adaptar al seu projecte.
Escala d’accés al Castell de Solius
(Santa Cristina d’Aro, Girona), esculpida
directament sobre la roca on s’assenta
la fortalesa.
14
L’escala
Com a element exterior
Als barris antics de les ciutats
podem trobar autèntiques joies
arquitectòniques i urbanístiques,
algunes més apreciades pels
arquitectes que no pas pels seus
usuaris habituals. Un exemple
és l’abans esmentat C/ Llebre,
un carrer esglaonat, una escala
encaixada entre els edifi cis, tot
provocant un conjunt de jocs
visuals entre les cantonades dels
mateixos, recordant en alguns
moments a la Scala Regia de
Bernini, que es va dissenyar de
tal forma que semblés més gran i
més llarga del que era en realitat,
per tal de resaltar la fi gura del
Papa de Roma quan rebia visites.
Sempre és gratifi cant veure com
els constructors de les ciutat
antigues van transformar un pro-
blema, com era un carrer amb
un fort pendent, en una sol·lució
única i genial, sol·lució, però, no
tan celebrada per als usuaris de
la mateixa, que veuen com per
accedir als seus habitatges han
de pujar i baixar cada dia per una
escala infernal, sense cap més
sol·lució, sense opció al transport
rodat o motoritzat, cosa que, si
tens problemes de mobilitat, no
deu ser gaire gratifi cant.
L’escala del Carrer de la Llebre, amb la
Casa Puig al fons de la imatge.
15
L’escala
Realment, enfrontar-se a un ele-
ment tant potent com aquesta
escala és un assumpte delicat. El
simple fet de tocar una sola pedra
de les que conformen el graonat
pot ser considerat com un sacri-
legi, a més d’un problema amb la
regidoria d’Urbanisme.
Per això, i partint de la sol·lució
plantejada anteriorment a la
façana de la Casa Puig, s’ha
volgut aprofi tar la oportunitat que
dóna tenir un espai interior dins
la façana on poder fer un replà,
on poder desviar l’escala sense
haver de tocar la original.
Després de moltes proves, un se
n’adona dibuixant de les múltiples
sol·lucions que es poden donar a
aquest problema, de les moltes
maneres de dissenyar els graons
o el replà.
Al fi nal, segurament infl uit per la
manca d’espai a l’interior del local
on s’ha de fer el projecte, es va
optar per la sol·lució que ocupés
la mínima planta possible, però
que a la vegada, degut a les seva
desviació respecte la vertical de
la façana, acompanyés al visi-
tant a entrar dins del local, sense
fer girs bruscos ni antinaturals.
L’escala entra dins l’edifi ci per
portar-te a l’entrada d’un local
comercial petit, però especial.
I el més curiós de tot: la sol·lució
escollida fa que el local estigui ja
estructurat en dues parts abans
de seguir fent el projecte. Però
això ja s’explicarà més endavant.
Com a element exterior
Estudi de formes d’accés al local, perllongant
l’escala existent cap a l’interior de l’edifi ci.
16
L’escala
Com a element de transició
L’escala de la Casa Gifré
està feta per voltes de
rajol. Els graons estan
fets de pedra fi ns la
planta primera, mentre
que la resta de plantes
està acabada amb rajols
rematats per un tauló de
fusta.
La barana està feta de
forja, amb un passamà
que transcorre sense
interrupció de dalt a baix.
La millor mostra de que
l’escala no està feta per
un arquitecte és la seva ir-
regularitat, tant al quadrat
de base (que és en realitat
un rombe) com a l’alçada
entre plantes i la llargada
de les tramades.
17
L’escala
Normalment, no s’accedeix di-
rectament a un habitatge des del
carrer, es sol posar un espai de
transició que actui com a fi ltre de
l’extreior a l’interior.
Des de coses tan simbòliques
com graons a peu d’escala fi ns
a autèntics espais com jardins o
patis, els elements de transició de
les cases unifamiliars els trobem
a l’exterior. Però quan parlem
d’edifi cacions plurifamiliars,
aquest element l’hem de trobar a
dins: L’escala de veïns.
Un espai que pertany a tots els
veïns i a cap en concret, del
qual els propietaris paguen les
despeses a parts iguals i on es
celebren les reunions de veïns,
aquesta és la concepció que es
sol tenir d’una escala de veïns.
Però si observem amb atenció els
detalls d’aquest element, podem
extreure informació molt valuosa
sobre l’edifi ci on es troba i sobre
les persones que l’habiten.
Nornalent, aquesta riquesa de
senyals la solem trobar a les
escales veïnals d’edifi cs antics,
un bon exemple és a la Casa
Gifré.
Construïda a fi nals del s. XIX,
projectada no per un arquitecte,
sinó per un mestre d’obres,
aquesta escala és un símbol de
la seva època, una joia que ens
mostra la importància que se li
donava a aquests elements, al
ser la primera cosa que veien els
visitants quan havien d’anar a un
habitatge del bloc.
La primera impressió és un
cop de teatre, un arc d’estil
neomossàrab que creua l’espai
del vestíbul, des d’on arrenca
l’escala, amb la penombra només
trencada per la tènua llum dels
lluernaris a coberta, que et convi-
den l’ascensió, com una metàfora
de l’escala al cel. Una escala,
però, amb uns materials més
senyorials a les plantes inferiors,
símbol de quins eren els pisos
principals en aquella època.
Com a element de transició
18
L’escala
Com a element interior
A la dreta, detall de com part del
sota de l’escala s’ha habilitat com
a prestatgeria i, per tant, habilitar
part d’un espai que havia que-
dat perdut per la col·locació de
l’escala com a zona de lectura.
A baix a l’esquerra, detall en plan-
ta de l’escala i la zona residual
reconvertida en zona de lectura
A baix a la dreta, secció on
s’aprecia la situació abans comen-
tada, a més de la conversió de la
resta de l’espai de sota l’escala
com lloc d’emmagatzematge.
19
L’escala
Quan es planteja haver d’ampliar
un habitatge per dalt, afegint un
pis, sempre queda el problema
d’on fer l’escala per comunicar
les dues plantes, sobretot quan
l’estructura està tan marcada com
passa a les cases fetes amb murs
estructurals, a on els moviments
a l’hora de projectatr són més
limitats (per bé o per malament).
En el cas de la Casa Vila, s’ha
col·locat l’escala entre 2 crugies
estructurals, a un punt central
i estratègic de la casa, que ja
comentarem més endavant en
el llibre, però que ha plantejat un
problema.
A diferència del que passa a les
escales comunals, on tot l’espai
s’aprofi ta per fer passar els trams,
els replans o les instal·lacions,
el sota d’escala a una vivenda
unifamiliar sol acabar siguent un
espai mort, amb sort, un armari
traster. La cosa es complica quan
l’espai on va destinada l’escala
és massa gran perquè hi vagi
tan sols aquest element, però
massa petit com perquè hi hagi
una habitació adjunta. Es com si
ens l’escala s’hagués menjat una
habitació.
Davant la crisi, oportunitat. On
algú pot veure un espai petit i
arraconar, un altre pot apreciar
un volum en doble alçada, amb
il·luminació provinent de dos fi n-
estres, i espai sufi cient per poder
posar unes lleixes, sota l’escala, i
una butaca. Un racó perfecte per
poder llegir o escoltar música. Un
lloc ideal on poder esperar a algú
que hagi de venir de la planta
superior. Un lloc en el que per
una banda quedes amagat, però
per l’altre pots controlar tot el que
circula per la casa. A més de tenir
una escala àmplia i il·luminada...
Com a element interior
21
El passadís
Un element residual. Aquest és el
tractament que reben en moltes
ocasions els passadissos dels
habitatges construïts actualment.
Llocs estrets, foscos en moltes
ocasions, que tenen la única
funció de conectar entre sí les
diferents estances d’una casa.
Com ha canviat la concepció del
passadís durant el s. XX! Fins fa
no masses dècades, aquesta era
una part important de la casa, un
lloc on es rebien les visites, on es
feia esperar els convidats, on els
nens jugaven, on es mantenien
converses durant el transcurs
d’una celebració familiar. Els
passadissos i distribuidors es
guarnien amb les seves millors
gales, es forraven d’armaris,
prestatges i quadres. Es donava
tractament diferent a les zones
més públiques i més privades,
cosa que feia comprendre als
visitants fi ns on podien arribar.
Les construccions contem-
porànies, volent imitar aquest
símbol senyorial i burgès, els hi
han donat l’estocada defi nitiva,
convertint-los en una caricatura.
Per poder tornar a donar valor a
aquests espais, no podem pensar
en planta només, sinó en volum,
com feien els antics constructors
troglodites, excavant cases i tem-
ples a les entranyes de la terra.
No hem de pensar en un pas-
sadís llarg i estret, sinó en una
successió d’espais, de distribui-
dors, que et porten cada un a
un seguit d’estances, units per
obertures practicades als murs
portants de l’habitatge.
Durant aquest curs, s’han portat
a terme diverses sol·lucions per
tal de convertir els passadissos
dels projectes en llocs d’estar, de
relació. En llocs vius dins la casa.
Temple troglodític a Malta. Els construc-
tors del III mileni a.C. van excavar aquest
recinte, tot esculpint pilastres i jàsseres
com a elements estructurals.
22
El passadís
Com a unió de volums
A dalt, volums dels passadissos del bloc Bech de Careda.
A baix, volum de la reforma d’un dels passadissos.
23
El passadís
Per al següent exercici ens hem
d’imaginar l’espai no com les
parets que el tanquen, sinó com
l’aire que l’omple. Hem pensar en
el volum més que no pas en el
buit. I fent això descobrirem coses
que se’ns poden haver passat per
alt.
Construir un edifi ci des de dins,
no des de fora, tal i com feien
els antics etíops a les esglèsies
excavades a les roques, o (sense
anar tan lluny) els constructors de
les cases - cova que tan abunden
a Granada.
Aplicant aquest concepte al pas-
sadís del pis del Bloc Bech de
Careda, passem de veure unes
simples línies sobre el plànol a un
espai dividit en 3 parts: rebedor,
distribuidor i passadís, cada un
amb la seva forma, importància
i portes d’accés a les estances
del pis. El distribuidor s’alça com
la part més important, al ser més
ampli i donar les portes a les
parts més importants de la casa.
Tenint això com a base, calia
buscar una forma de modifi car
aquest passadís per tal de poder
encabir llocs d’emmagatzematge,
que explicarem més tard en el
llibre.
Moldejant el volum, buscant una
manera de treure o afegir es-
pai sense que se’n ressentís el
projecte, es va optar per un vell
joc visual: jugar amb les di-
agonals per donar més sensació
d’amplitud.
Amb aquest joc, s’ha restat volum
al distribuidor, però l’espai result-
ant dóna la sensació de ser més
ampli, al anar-se obrint.
En petita escala, s’ha fet el mateix
a la part fi nal del corredor, per tal
de donar la sensació de ser més
llarg i ample del que és.
Com a unió de volums
Maqueta del passadís del projecte al Bloc Bech
de Careda
24
El passadís
Com a encadenament d’espais
Tots tenim la concepció de pas-
sadís com un espai de trànsit, de
circulació, de comunicació entre
estances. Al parlar de passadís,
tenim la concepció d’un espai
llarg, estret, poc il·luminat i amb
multitud de portes.
Aquest esquema pot ser suport-
able a cases o pisos petits, però
quan ens trobem en habitatges de
dimensions considerables, si no
es tracten amb cura poden acabar
siguent llocs desagradables.
Al Bloc Vila, el programa del pro-
jecte és de grans dimensions, i es
corria el risc de que això succeís,
al ser la planta de l’edifi ci molt
llarga i estreta. Per això, es va
decidir projectar la distribució en
funció de dos principis: el primer
i inamobible, el de l’estrudtura
portant, i el segon i més fl exible,
el d’una zona de distribució que
discorrés pel mig de la casa.
A partir d’aquí, tot va consistir en
jugar amb les diferents peces i
les entrades de llum. L’existència
de patis interiors que permetien
il·luminar zones interiors de la
casa eren una oportunitat per a
poder dotar de llum el corredor de
la planta baixa que no es podia
deixar escapar. La il·luminació del
passadís a la planta superior va
25
El passadís
Com a encadenament d’espais
ser molt més agraida, optant pel
recurs d’una gal·leria oberta a la
part més privada de la planta.
Però segurament, la part més in-
teressant d’aquest corredor és la
concepció del mateix, no com un
llarg passadís com si es tractés
d’un palau neoclàssic, sinó com
un encadenament d’espais, un
volum fracturat per les mateixes
parets de càrrega, on es va
circulant entre estances més
que per un passadís. Travessar
aquest corredor es converteix en
una experiència arquitectònica on
cada espai és diferent a l’anterior
en quant a forma, il·luminació,
ús i funció de les estances a les
quals comunica, creant un joc de
volums i convertint el corredor no
només en un lloc de trànsit, sinó
també en un lloc d’estar; ajudat
també per les unitats d’emmagat-
zematge que després explicarem.
A l’esquerra, les plantes
del projecte de la Casa
Vila (a dalt, planta prime-
ra, a baix planta segona),
amb els corredors mar-
cats.
A la dreta, fotografi a
del corredor, on es pot
apreciar l’encadenament
d’espais a través dels
murs portants.
27
Llocs d’emmagatzematge
Si una cosa caracteritza als
homes des de la revolució ne-
olítica és la necessitat de guardar,
d’emmagatzemar objectes, eines,
queviures, etc.
En un principi, qualsevol racó de
la cabana o qualsevol forat a la
roca servia per protegir els seus
béns de les inclemències dels
temps i de les altres persones.
Aquest concepte, com tot, ha anat
evolucionant durant els segles.
Fins fa no massa temps, només
tenia sentit fer gran quantitat de
llocs d’emmagatzematge a les
cases de persones riques, al ser
les úniques que es podien per-
metre comprar grans quantitats
de béns i tenien la necessitat de
guardar-los.
L’arribada del consum de masses
durant el s. XX ha provocat que
tothom tingui a casa seva gran
quantitat d’objectes, llibres, roba
i altres béns que necessiten ser
emmagatzemats. Molts d’ells
són fruit del propi consumisme,
comprats a cop de caprici. Altres
són herència d’un passat recent,
que segurament farem servir molt
poques vegades durant el futur
però que tenim la necessitat de
conservar. I tot això sense obli-
dar tots els béns de consum que
utilitzem asiduament, o els espais
destinats a que s’emplenin en
un futur o en cas de que vinguin
visites a casa.
Durant aquest curs de projectes,
no ens hem contentat amb amo-
blar indiscrimidament els nostres
edifi cis amb armaris i prestatges,
sinó que hem volgut donar unes
altres funcions a aquests llocs
destinats, en un principi, a em-
magatzemar tots aquells objectes
que, d’una altra forma, estarien
escampats i desendreçats per les
nostres cases, fora de l’ordre i
el control que molts de nosaltres
necessitem per poder viure.Interior d’una casa-cova a Granada.
Excavacions a les parets han per-
mès la incorporació de mobiliari i llocs
d’emmagatzematge
28
unitats d’emmagatzematge
Com a unió d’estances
Si d’una cosa es sorprenen molts
estrangers al venir a Espanya, és
en la fi xació que tenim en posar
les rentadores a les cuines als
pisos petits, que no tenen espai
destinat a rentador. Una idea real-
ment antihigiènica, juntar alimen-
tació i roba bruta; plats bruts i
roba neta a la mateixa habitació.
Fruit d’aquesta qüestió, neix la
necessitat de trobar altres es-
pais on posar les rentadores; i si
es pot sumar un espai on poder
planxar, la cosa és encara millor.
Per això, quan en la reforma del
passadís del pis del Bloc Bech de
Careda, al eixamplar el passadís
al fi nal, es va empetitir una habi-
A l’esquerra, la planta de
l’armari a dues bandes,
que comunica el passadís
i el rentador en el que s’ha
convertit l’antiga habitació
després de la remodelació
del passadís.
A dalt a la dreta, la secció
de l’armari, on es veu la
distribució de roba bruta al
calaix de sota i roba neta
al penjador i les lleixes
de dalt
A baix a la dreta, alçat de
l’armari a dues bandes.
29
Unitats d’emmagatzematge
tació de mala mort, que només
respirava per una fi nestra que
donava al pati de llums, es va
optar per la reconversió: Aquest
és el lloc ideal per a poder fer un
rentador.
Per tal de poder aprofi tar al
màxim l’espai restant, a l’hora de
decidir el lloc on posar els arma-
ris destinats a dipositar la roba
bruta i guardar la roba neta, es va
decidir matar dos ocells d’un tret:
l’armari seria doble.
Una idea senzilla però ge-
nial. Poder comunicar dues
estances per una unitat
d’emmagatzematge.
L’armari tindria un funcionament
lògic: a la part inferior, calaixeres
on poder dipositar la roba bruta; a
la part superior, penjadors i lleixes
on posar la roba neta.
Aquesta disseny permet que els
usuaris de la casa puguin deixar
la roba bruta al rentador i recollir
la roba neta del rentador sense
haver d’entrar al rentador. Les
calaixeres, registrables pels dos
cantons, permeten per una banda
posar la roba bruta i per l’altre,
treure-la per portar-la a la renta-
dora. I al revés, al poder obrir
l’armari per les dues portes, per-
met que es pugui penjar per una
banda la roba neta i planxada, i
per l’altre, poder treure-la per quèl
l’usuari se la posi o la porti al seu
armari particular.
Possiblement, algu pugui pensar
que aquest disseny està ideat per
a una casa amb servei, o per una
idea misògina on la mare fa les
feines de la casa. Però jo penso
també en clau de comoditat: la
comoditat de poder posar a un
calaix la roba bruta després de
dutxar-se, sense haver de deixar-
la a un racó de la teva habitació.
Encara que tothom renti i planxi a
casa.
Com a unió d’estances
Separar dos espais és una funció
que han dut a terme els mobles
des de sempre. En podem trobar
exemples a tot arreu, des dels
més comuns taulers que delimiten
l’espai entre botiguer i client fi ns
als sofi sticats armaris correders
que trobem a La Rinconada de
Bonet, que separen la sala d’estar
i el passadís de la casa.
Les unitats d’emmagatzematge
també han tingut la funció de
separar espais o estances, ja
sigui d’una manera indirecta i
merament visual; o de manera di-
recta, fent aquestes unitats com si
fossin envans amb un tractament
especial.
Quan ens trobem un espai amb
unes característiques tan es-
pecials com el local dels baixos
de la Casa Puig, on la forma de
l’entrada condiciona tot el pro-
jecte, amb prou feines cal cap
tipus de moble per voler donar la
sensació de separar l’espai en
dos meitats, el propi projecte hi fa.
Tot i així, hi ha maneres de poten-
ciar--ho, com ara fent passar un
prestatge de banda a banda de la
botiga, tal qual com si convertis-
sim la part més estreta de la boti-
30
Unitats d’emmagatzematge
Com a separador d’espais
31
Unitats d’emmagatzematge
ga en una porta que donés a una
altra sala. I a la vegada, un altre
prestatge que conduís als que
passin per aquesta portalada,
deixant més arraconada la zona
destinada a la lectura i el repòs, al
costat de la fi nestra.
Canviant de casa, la sol·lució
adaptada al distribuidor del pis
del Bloc Bech de Careda és
completament diferent, així com
ho és també la situació. La nova
forma del sitribuidor provocaria
que la cuina perdés un espai
d’emmagatzematge si destines-
sim tot l’envà que separa les dues
estances a armaris del ditribuidor.
Però dividint la paret en tres parts,
i fent que dues siguin efectiva-
ment mobles que donin al pas-
sadís, podrem aconseguir que la
cuina tingui un racó destinat a la
instal·lació d’una nevera.
Conceptualment, el que tenim
aquí no és un envà convencional,
sinò una paret destinada a unitats
d’emmagatzematge que separen
dos espais completament i ha-
bilita armaris a una banda i una
altra, conservant la independència
entre sales.
Com a separador d’espais
32
Unitats d’emmagatzematge
Com a excavació al mur
Excavar un forat a la paret per
poder guardar les coses és, tal
i com s’ha comentat anterior-
ment, el primer impuls que va
tenir l’èsser humà a l’hora de
fer unitats d’emmagatzematge.
Una cova feta artifi cialment, a les
entranyes de la terra, arrecerada
de les inclemències del temps, on
poder guardar els béns preuats.
Una sensació de protecció que
ens porta al més profund del nos-
tre subsconcient com a espècie,
a les coves on vivien els nostres
avantpassats; i com a indivi-
duus, a la “cova” on tots ens hem
gestat.
Aquesta ha sigut una de les idees
de força a l’hora de projectar la lli-
breria als baixos de la Casa Puig.
Aprofi tant els fonaments de la
casa, als espais que quedaven
buits entre els mateixos, s’han
projectat dos balmes modernes,
de planta rectangular, excavades
a la terra on s’assenta l’edifi ci.
Un cop s’havien realitzat
aquestes dos protuberàncies que
sobresurtien de la línia traçada
dels fonaments, va sorgir la con-
cepció de que aquesta era la part
més interessant del projecte, i
33
Unitats d’emmagatzematge
que s’havia de seguir investigant
en aquesta línia per tal de desco-
brir què fer en aquests espais.
Traçant alçats i seccions de la
zona, va resultar com a sol·lució
més efectiva fer entrar les lleixes
on es col·locarien els futurs llibres
cap a dins, fer que les pròpies
prestatgeries fossin part de la
paret.
Aquesta idea permetia, a més,
economitzar el reduit espai de la
llibreria, ampliant la zona desti-
nada als clients que es quedarien
mirant els llibres de les prestat-
geries, guanyant així en comodi-
tat.
Encara quedava un últim movi-
ment a realitzar a aquesta unitat
d’emmagatzematge. Degut a les
petites dimensions del local, es
va decidir augmentar l’alçada dels
sostres i dels prestatges, per tal
d’aprofi tar al màxim l’espai. Com
a alternativa a una escala que
anés passant d’una banda a una
altra de la botiga per arribar a les
lleixes superiors, es va decidir fer
que seccions dels prestatges in-
feriors sobresortissin, i que fessin
de graons improvitzats, on poder
pujar i agafar els llibres que es
troben més amunt.
Com a excavació al mur
A dalt a l’esquerra, una dona a Matmata
(Tunis)
A l’esquerra, secció de les lleixes exca-
vades al mur.
A dalt, imatge de les lleixes excavades
al mur.
34
Unitats d’emmagatzematgeCom a lloc de reunió
A dalt, festejador a la fi nestra
d’una masia catalana.
A baix, secció i imatge
d’armaris baixos destinats
també a ser usats com a
banquetes. (Bloc Bech)
A la dreta, armaris similars
col·locats a la gal·leria supe-
rior de la Casa Vila
Els éssers humans sóm gregaris,
sempre busquem el contacte so-
cial, i per a tal fi ta, qualsevol lloc és
vàlid i aprofi table. Això ho sabien els
nostres avantpassats, quan a l’hora
de construir les seves masies, van
aprofi tar els espais de sota de les
fi nestres i els considerables gruixos
de parets per a fer banquetes al
mateix ampit interior de la fi nestra,
des d’on poder parlar amb la per-
sona asseguda davant teu en cas
d’anar acompanyat, i poder contem-
plar el paisatge que hi havia a l’altra
banda de l’obertura.
Aquestes banquetes, anomenades
festejadors, han sigut l’embrió d’una
unitat d’emmagatzematge que he fet
servir recorrentment a alguns dels
projectes treballats al curs.
35
Unitats d’emmagatzematge
En el cas de les banquetes
reaprofi tables com a mobles al
projecte del Bloc Bech de Care-
da, s’han fet servir al distribuidor
de la casa, com a mitjà per a
poder reproduir la forma donada
a l’altre paret, però perdent el
mínim d’espai possible. Així, s’ha
aconseguit un moble ideal per a
guar-dar sabates i per a seure
durant el trancurs d’una festa,
per exemple. Podem dir, llavors,
que es tracte d’un moble social. A
més, s’ha seguit el discurs pro-
posat anteriorment, mostrat a la
reforma del passadís, on es volia
aconseguir un millor aprofi tament
dels racons del distribuidor i do-
nar sensació d’amplitud fent que
aquesta estança s’anés obrint a
la vista de l’espectador.
S’ha seguit la mateixa base
a la Casa Vila, però de forma
lleugerament diferent a la del
Bloc Bech, molt més propera als
originals festejadors. Aprofi tant
les grans obertures situades al
corredor encadenat, s’ha volgut
aprofi tar els baixos de les fi nes-
tres per a aplicar el mateix moble.
La forma no condiciona tant en
aquest cas la banqueta, al no
tractar-se d’un racó triangular,
sinó d’un espai rectangular entre
Com a lloc de reunió
crugies.
Aquests mobles baixos, amb
la funció de banqueta, revolu-
cionen completament l’ús donat al
corredor. Passa de ser un espai
de trànsit a ser, també, un lloc
de repòs, on poder seure a llegir,
escoltar música o conversar amb
altres persones. A més, és clar,
de la funció originària de guardar
béns als armariets situats sota les
banquetes.