04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada
Juny 2012 | Universitat Ramon Llull | Núm. 27
Repensant la sanitatEls reptes dels professionals del futur
04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres01 Portada 02 Editorial
4 | Editorial | Sumari
El pròxim mes de setembre farà vint anys que Blanquerna
va posar en marxa els estudis d’Infermeria i Fisioteràpia i
uns anys més tard els de Nutrició Humana i Dietètica. El
director general de Blanquerna, Dr. Andreu Ibarz, explica-
va així el perquè d’aquella decisió en un dels darrers edito-
rials del Butlletí: “La preocupació per les persones en totes
les seves dimensions intel·lectuals, afectives, fisiològiques i
transcendents és inherent al model Blanquerna, d’aquí la
nostra voluntat de servei als joves universitaris, motor de
l’esdevenidor. Les necessitats dels professionals de la sanitat
en el futur i un estil pedagògic consolidat van obrir les por-
tes a una nova formació pensada per i per a les persones.”
Vint anys després, aquella primera Escola Universitària ha
esdevingut Facultat, els estudis han passat de diplomatures
a graus i la nostra ha estat la primera facultat que va iniciar
a Catalunya els estudis adaptats al que es va conèixer com
a pla Bolonya. En aquest sentit, no és gens gratuït l’eslògan
escollit per celebrar aquest aniversari: “Vint anys formant,
vint anys innovant.”
04Reportatge
14Entrevista
20Diàlegs
Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 [email protected]: Blanquerna-URL
Directora: Marta ClosRedacció: Neus Fajas i Guillermo VillenaConsell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz, Ignasi Ivern, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom
EDITORIAL
Vint anys formant professionals de salut
10Opinió
Editorial | Sumari | 5
Però un aniversari no ha de ser només motiu de celebra-
ció sinó també de reflexió. És, d’altra banda, inherent a la
universitat pensar, revisar o renovar si cal els plans d’estudis
per adaptar l’oferta a les noves realitats. En aquest núme-
ro proposem repensar la sanitat, no des del punt de vista
econòmic, que no ens pertoca, sinó des del punt de vista
de la realitat que es trobaran els futurs professionals des-
prés dels canvis socials i tecnològics ocorreguts els darrers
anys. Formació en cronicitat, èmfasi en la prevenció, noves
tecnologies, comunicació... Aspectes que potser fins ara no
eren als plans d’estudis o no hi eren en la mesura que calia.
Sense perdre mai el que ens és propi, una forma d’ensenyar
pròpia, un estil pedagògic que du la marca Blanquerna.
Maria Jover, infermera i exestudiant de la Facultat de
Ciències de la Salut, explica així el seu pas per Blanquerna
en la microsite del 20è aniversari: “Per a mi Blanquerna és
la reflexió, el creixement personal i professional, és debat,
intervenció i aportació. Per a mi, Blanquerna és en la meva
vida, no és una institució de pas, és on va néixer la profes-
sional que porto dins meu, significa tot el que sé i sento per
la meva professió. Hem viscut molts moments: els dies de
treball en equip, d’aprenentatge de treball en comú on vam
aprendre a acceptar opinions diferents i a matisar les nos-
tres, una de les tasques més difícils dels meus dies a la uni-
versitat i que alhora em va fer créixer com a persona i com
a futur professional.” Exactament això és el que voldríem
seguir sent en el futur.
28 32Notícies Recerca
38Llibres
Disseny i compaginació: Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaFotografia de portada: Pere VirgiliCorrecció: Txema MartínezImpressió: Nova Era
Aquesta publicació està impresa sobre paper ecològic:Òfset centaure blanc de 110 gTiratge: 18.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999
14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge
Reportatge | 5
Repensant la sanitat
l sistema sanitari ha emmalaltit d’èxit. Els avenços en medicina i l’eficàcia del model han conduït a un
seguit de bons resultats, com ara l’augment de l’esperança de vida i el tractament de malalties fins fa
poc incurables que, per contra, fan la sanitat més costosa. Aquest nou paradigma obliga a repensar el
sistema, amb independència de la crisi econòmica. Els professionals de la salut aposten per un model que, a di-
ferència del d’ara, doni més importància a la prevenció de la malaltia i confiï en els equips multidisciplinaris per
fer-ne el tractament. Amb motiu del vintè aniversari de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL (FCS)
reflexionem, a partir de diferents experts, sobre els reptes de la sanitat.
E
Text: Susana Pérez Soler i Santiago Justel Vázquez Fotografies: Pere Virgili
REPORTATGE
L’envelliment continuat de la població i el segui-
ment de les malalties cròniques són a dia d’avui els
principals reptes del sistema sanitari. A Catalunya,
un 34% de la població pateix algun trastorn crònic
i aquesta xifra anirà a l’alça en els pròxims anys,
segons es desprèn del Pla de Salut 2011-2015 ela-
borat pel govern català. S’estima també que, d’aquí
a una dècada, un de cada cinc catalans tindrà més
de 65 anys, i les persones de 80 i més seran gairebé
mig milió. En canvi, la població creixerà una mit-
jana anual del 0,3%, de manera que la piràmide
demogràfica s’ampliarà una mica per la base però,
sobretot, per la cúspide. Aquest és el retrat de la
situació actual.
Fins ara, el sistema sanitari s’ha centrat en el di-
agnòstic i el tractament de la malaltia més que no
pas en la prevenció. Una població més envellida i
amb problemes de salut, però, haurà de tenir més
cura d’adoptar uns hàbits saludables si vol tenir una
millor qualitat de vida. La prevenció és una tasca
que correspon tant als professionals de la sanitat
com a la ciutadania en el seu conjunt i que pot ser
clau per garantir la viabilitat del sistema.
Infermeres, nutricionistes i fisioterapeutes. D’ells
depèn, en bona part, inculcar uns estils de vida sans
per prevenir malalties cròniques tan comunes com
l’obesitat, que afecta el 12% de la població catalana.
La seva tasca, a més de curar la malaltia, hauria de
ser la d’“educar la població”, afirma Marta Carrasco,
exestudiant de Blanquerna i nutricionista. “Haurí-
em de ser uns bons formadors –diu– amb la volun-
tat de repercutir especialment en els infants per tal
d’establir uns hàbits correctes que els acompanyin
al llarg de tota la vida.”
L’educació és essencial per conscienciar la po-
blació de la importància d’adoptar uns hàbits de
vida saludables. “Gran part dels nostres mals vénen
per males postures i moviments repetitius. Si ens
ensenyen, les primeres les podem evitar i els segons
els podem modificar o bé compensar”, diu el cap
de fisioteràpia de l’Hospital Esperit Sant, Lluís Puig,
que també és exestudiant de la FCS i professor uni-
versitari. “Malauradament, la cultura de la preven-
ció en el nostre país és gairebé inexistent. I més en
l’àmbit de la fisioteràpia”, es lamenta. “L’objectiu
Fins ara, el sistema sanitari s’ha centrat en el diagnòstic i el tractament de la malaltia més que no pas en la prevenció
últim és fer una bona prevenció per evitar el trac-
tament.”
Els professionals de la salut posen l’accent en
l’educació i la prevenció, allunyant-se del model
de tractament de la malaltia que s’imposa avui dia,
i tendeixen cap a un nou rol on hagin de “cuidar
més que no pas curar”, en paraules d’Amèlia Gui-
lera, membre del Consell Assessor per a la Soste-
nibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari. Prevenir
i educar es pot fer des dels Centres d’Atenció Pri-
mària o les consultes dels professionals de la salut,
però també “a través dels mitjans de comunicació,
que arriben en massa a la població, i de l’escola”,
apunta Anna Riu Llena, exestudiant de Blanquer-
na i infermera de l’Hospital Asepeyo.
Perquè hi hagi prevenció, la ciutadania ha
d’estar implicada. El seu paper és fonamental. “La
salut és un patrimoni dels ciutadans i som nosal-
tres els que l’hem de protegir, mantenir i millorar.
Els professionals ens ajuden a gestionar aquest
patrimoni, però el patrimoni és nostre”, explica
la vicedegana de Postgrau i Recerca de la FCS i ex-
perta en Salut Pública, Emília Sánchez. “La salut
no és un dret, és un bé que hem de preservar. El
que és un dret és que ens ajudin a recuperar-la,
mantenir-la o millorar-la.”
Hi ha d’haver una coresponsabilitat en la cura
de la salut, però no és fàcil. Cada vegada hi ha més
consciència de la necessitat d’adquirir uns hàbits
saludables, però els experts apunten que fa falta
posar-los a la pràctica. “La gent entén quines són
les bones pautes, però no les adopta”, afirma el
president del Fòrum Espanyol de Pacients i met-
ge, Albert Jovell. “No sabem com canviar l’actitud
de les persones. Saber-ho seria fer un pas endavant
molt important, però és extraordinàriament difí-
cil.” Potser un factor clau és dur a terme polítiques
socials i econòmiques pensant en el benefici de la
salut de les persones, ja que les condicions de vida
determinen el nostre benestar. “Si una persona és
pobra, no es preocuparà de fer una vida saludable,
sinó d’arribar a final de mes. El que hem de fer és
crear entorns favorables per tal que la gent visqui
Emília Sánchez: “La salut és un patrimoni dels ciutadans i som nosaltres els que l’hem de protegir, mantenir i millorar. Els professionals ens ajuden a gestionar aquest patrimoni”
Anna Riu, infermera i exestudiant de Blanquerna Salut.
14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge
6 | Reportatge Reportatge | 7
bé. Per exemple, fer àrees verdes per practicar esport o asse-
gurar-nos que es pot comprar fruita fresca arreu”, assenyala la
directora de l’Observatori de Salut Pública de Barcelona, Carme
Borrell, institució que treballa amb dades sociosanitàries per
promoure polítiques que vetllin per la salut en els diferents
àmbits –econòmic, social, mediambiental, etc.
Hi ha el risc que els problemes socials es converteixin en pro-
blemes sanitaris. “No podem deixar de parar atenció a les situaci-
ons d’exclusió”, adverteix Amèlia Guilera. “Podria donar-se el cas
d’una persona gran perfectament sana però que pel fet de viure
sola i en condicions precàries emmalalteixi i acabi patint tras-
torns crònics”, afegeix. Evitar aquests problemes passa, en primer
lloc, “per tenir informació sobre com viu la gent”, apunta Josep
Maria Comelles, especialista en Antropologia Mèdica i professor
de la Universitat Rovira i Virgili. Es tracta d’encaminar-se cap a
una medicina orientada a les condicions de vida de la població,
una medicina de proximitat. “En una societat amb menys desi-
gualtats socials, la salut és millor”, afirma Carme Borrell.
Equips multidisciplinaris
El treball d’infermeres, nutricionistes i fisioterapeutes, i tam-
bé de treballadors socials, es fa ara més necessari que mai.
“Un bon equip de professionals fent la feina conjuntament
reduiria el cost en medicines”, afegeix Josep Mª Comelles, i
permetria un seguiment del pacient molt més exhaustiu, fo-
namental per aturar els camins d’anada i tornada entre els
problemes socials i els sanitaris.
Els experts assenyalen que és necessària una atenció més
integral com a complement dels esforços en prevenció i edu-
cació. I això implica reforçar la base del sistema. “L’atenció
primària és fonamental”, afirma Emília Sánchez en aquesta
línia. “Fan falta més infermeres, terapeutes ocupacionals,
fisioterapeutes, treballadors socials, nutricionistes, etc., en
definitiva, més professionals de la salut”, agrega Josep Mª Co-
melles. La idea és potenciar el seu treball i combinar les seves
habilitats. Funcionar a partir d’equips multidisciplinaris en
els quals cada perfil sanitari arriba fins on li toca, però es fun-
ciona de manera coordinada, amb estratègies compartides.
Per fer seguiment de les malalties cròniques –i també per
prevenir-les–, el treball fet des dels centres d’atenció primària
sembla, doncs, fonamental. La qüestió, però, és que fins ara
la presència de perfils com els del fisioterapeuta, el nutricio-
nista, el treballador social o el terapeuta ocupacional ha estat
testimonial. En canvi, el metge ha sigut protagonista absolut.
L’aposta de futur consisteix a equilibrar la situació actual.
La visió dels professionals de la salut és optimista. Creuen
fermament que l’atenció al malalt passa pels equips integrals.
Lluís Puig, fisioterapeuta, considera que tot i que la situació
actual de la seva especialitat dins del sistema sanitari públic
no és prou bona, “cada vegada pren més importància”. “El
moment de crisi és un moment d’oportunitat per replantejar
el model”, suggereix, i recalca la importància de combatre la
imatge de la fisioteràpia com una especialitat associada sem-
pre a fer un tractament i no pas a les seves possibilitats de
prevenció. Marta Carrasco, nutricionista, també reivindica la
importància de la seva branca i considera fonamental “inte-
grar la nutrició als Centres d’Atenció Primària”. “Ara, la part
de nutrició, la fa la infermera, que no té uns coneixements
especialitzats”, es lamenta.
Josep Maria Comelles: “Fan falta més infermeres, terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes, treballadors socials, nutricionistes... En definitiva, més professionals de la salut”
Les tecnologies de la informació i la comunicació
(TIC) són, juntament amb les campanyes als mitjans
de comunicació i les xerrades a escoles, centres de
treball o casals de jubilats, un complement a la tasca
que els professionals de la salut fan en l’àmbit de la
prevenció. Això sí, a l’hora de buscar informació a la
xarxa sobre salut, els experts recomanen visitar webs
elaborats per especialistes.
Les noves tecnologies, però, no només són útils en
l’àmbit de la prevenció i l’emmagatzematge i organit-
zació de dades. Tot just comencen a tenir rellevància
a l’hora de fer el seguiment d’un pacient. La teleme-
dicina i la teleassistència mèdica permeten, en alguns
casos, l’atenció professional a distància. Es tracta de fer
moure la informació més que no pas el ciutadà, fent
les consultes a distància. “Les noves tecnologies com-
porten una nova manera de treballar. Ens serveixen per
apropar la sanitat a casa per tal que el pacient no s’hagi
de desplaçar al CAP o a l’hospital”, diu Amèlia Guilera.
S’ha fet molta feina en la implantació de les TIC en
la salut, però encara hi ha molt camí per recórrer. Un
dels reptes és que arribin a tota la població. “Les noves
tecnologies només serveixen per als que tenen una al-
fabetització tecnològica alta, i els malalts, per la gene-
ració a la qual pertanyen, no estan en aquest segment
de la població”, avisa Albert Jovell, que defensa una
medicina basada en l’afectivitat entre el professional
sanitari i el pacient.
El paper de les noves tecnologies
I és que la posició de partida de la infermeria és diferent.
Es tracta d’una especialitat molt més consolidada i amb més
presència en el sistema sanitari públic. Tot i que un canvi de
model que apostés per la prevenció i el seguiment dels paci-
ents en tots els àmbits implicaria també canvis en el seu rol.
“El perfil de la infermera guanyaria molta més importància”,
sosté Anna Riu, que també veu el moment actual com una
oportunitat per redefinir el sistema.
Tot i la difícil conjuntura econòmica, els experts coinci-
deixen a dir que el principal imperatiu de canvi no hauria de
ser econòmic, sinó sociosanitari. Cal repensar, reorganitzar i
redissenyar el model. Tenint en compte, però, que “el que ens
estalviem avui pot suposar més cost demà”, alerta Albert Jo-
vell. El replantejament no és perquè el sistema sanitari sigui
insostenible –ja que, de fet, és un dels més barats del món i
per contra un dels més reconeguts–, sinó perquè l’escenari és
diferent de quan va ser dissenyat.
Formació
Si l’escenari ha canviat, la formació dels futurs professionals
de la salut també ha de fer-ho. Almenys ha de considerar els
canvis que tenen lloc i els reptes que s’encaren. “Hem de for
Cal repensar, reorganitzar i redissenyar el model, tenint en compte, però, que “el que ens estalviem avui pot suposar més cost demà”, diu Albert Jovell
Lluís Puig, fisioterapeuta i exestudiant de Blanquerna Salut.Marta Carrasco, nutricionista i exestudiant de Blanquerna Salut.
14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge
8 | Reportatge Reportatge | 9
mar els nostres estudiants tenint en compte el que passa ara
i el que passarà en el futur”, apunta Emília Sánchez. La for-
mació sanitària s’hauria de complementar amb una aposta
per transmetre una visió global de la salut i amb el treball de
diferents aptituds importants per als futurs professionals. “El
coneixement de noves tecnologies i idiomes i les habilitats
en comunicació i socioculturals són fonamentals en un món
cada vegada més globalitzat”, resumeix.
Treballar de cara a la realitat fa possible connectar-hi.
D’aquesta manera s’evita que “a la universitat s’expliquin co-
ses que després no es donen a la pràctica”, diu Lluís Puig. Si
tenim en compte que la situació actual és distinta de la d’uns
anys enrere, els especialistes troben imprescindible la neces-
sitat d’inculcar l’educació i la prevenció a la població, i a la
facultat ja es donen els coneixements per fer-ho.
Els estudiants d’avui seran els professionals de la sanitat
de demà. De la seva feina, però també de desenvolupar unes
polítiques en benefici de la salut i d’implicar el conjunt de
la societat, dependrà una sortida d’èxit davant els reptes del
sistema sanitari.
El cuidador no professional
Les cinc principals causes de mort són malalties crò-
niques (tumors, malalties dels sistemes circulatori,
respiratori i nerviós, i trastorns mentals) i consumei-
xen el 53% dels recursos del Departament de Salut,
segons el Pla de Salut 2011-2015 elaborat per la Gene-
ralitat. El tractament de la cronicitat és un dels reptes
del sistema sanitari públic. “Tenim hospitals capda-
vanters per atendre problemes aguts; tenim disposi-
tius intermedis de mitja estada que funcionen, però
falla la fase final, quan el pacient ha de tornar a casa i
encara necessita algun tipus de seguiment”, reflexio-
na Amèlia Guilera. “El domicili serà on es farà gran
part de la cura de la cronicitat, ja que els hospitals
estan pensats per als malalts”, afegeix. La feina dels
equips dels Centres d’Atenció Primària és aleshores
fonamental, però no cobreix totes les necessitats. I és
que hi ha malalties que condicionen molt la vida de
qui les pateix i del seu entorn. És aquí on entra en
joc el curador no professional, un perfil emergent el
paper del qual encara s’està definint.
Els experts assenyalen que és necessari que
aquestes persones rebin una formació mínima per
adquirir uns coneixements sanitaris i emocionals
bàsics que millorin la qualitat de vida del malalt.
L’atenció d’aquest tipus de malalt ha recaigut, tra-
dicionalment, sobre els seus familiars, però els es-
tils de vida actuals fan que cada vegada més s’hagi
de contractar una persona per dur-la a terme. Però,
Repensar la formació dels professionals de la salut
empre cal repensar la formació dels professi-
onals de la salut, per fer de la Universitat una
institució necessàriament dinàmica. I això per
dos motius: els ràpids avenços en el desenvolupament
de coneixements i tecnologies aplicades a l’atenció sa-
nitària i els canvis socials, econòmics i polítics que de-
terminen les necessitats i possibilitats d’aquesta aten-
ció sanitària.
Però cal seguir garantint la formació bàsica, for-
mulada ara en termes de competències, que asseguri
la idoneïtat de professionals capacitats per afrontar
la seva feina en un entorn sociosanitari concret. És
evident que aquest requisit és indispensable i previ a
qualsevol altra reflexió i línia d’actuació. El domini del
nucli dur de l’exercici de la professió sanitària especí-
fica, integrat en una xarxa sanitària concreta, ha de
seguir sent la primera responsabilitat de la Universitat.
Però no és menys cert que la formació rebuda a la
Universitat està cridada a ser complementada, en la
simultaneïtat de l’exercici professional, per tal d’ade-
quar-se als canvis. És el que sempre s’ha anomenat
formació continuada i que ara, en temps de canvis tre-
pidants, esdevé una necessitat imperiosa a la qual la
Universitat ha de saber donar resposta. La concepció
d’una Universitat que és temple d’un saber que es tras-
passa íntegrament als seus estudiants, s’ha acabat. O,
dit d’una altra manera, la percepció de l’estudiant que
la culminació del seu pas per la Universitat clou tam-
bé el seu temps de formació és, avui, una ingenuïtat
personal, i afavorir-ho seria, pel que fa a la Universitat,
una irresponsabilitat. La formació continuada ja no
pot ser, només, l’espai d’especialització, sinó que ha
d’assumir el caràcter de laboratori formatiu davant les
noves possibilitats i els nous reptes.
Algunes reptes a afrontar ja es dibuixen amb certa
precisió. Així, l’adequació als nous escenaris de l’aten-
ció sanitària, com els que planteja el volum important
de la cronicitat en la nostra societat desenvolupada. O
la necessitat de reconduir les estructures i els serveis sa-
nitaris, que hauran de fer front a un important esforç
de racionalització i optimització de recursos, especial-
ment en temps incerts de crisi. O encara l’aprofundi-
ment dels equips de treball interdisciplinari, exercici
de treball professional que va molt més enllà de la
juxtaposició de tasques específiques per esdevenir la
confluència d’esforços en el disseny i execució d’una
tasca comuna. O finalment, i sense voler ser exhaus-
tius, la importància de reconduir l’atenció sanitària,
eixamplant una estratègia fonamentada en la inter-
venció, sempre necessària, amb estratègies de pre-
venció i promoció de la salut. De tots aquests reptes,
i més, se n’haurà de fer ressò la Universitat, en termes
de reflexió i recerca, però també de prestació de serveis
de formació que van més enllà de la formació inicial
i bàsica.
Repensar la formació dels professionals de la sa-
lut també vol dir, per a cada Universitat, aprofundir
la seva identitat i la seva intencionalitat. En el nos-
tre cas, a Blanquerna, vol dir mantenir viva la flama
d’una formació que vol anar més enllà de l’estricta ca-
pacitació cognoscitiva i instrumental per emmarcar-la
en un horitzó humanista i humanitzador, horitzó que
brolla de la nostra identitat cristiana i que pretén for-
mar persones ben estructurades que estan al servei
de persones que es troben en la peculiar situació de
precarietat que els imposa la mancança de salut i la
necessitat d’atenció. I mantenir la flama ens exigeix
no adormir-nos en les certeses, sinó revisar sempre la
manera en què l’horitzó humanista impregna l’orga-
nització i les propostes formatives de la Universitat.
SDr. Antoni Nello, professor de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL
“Blanquerna vol anar més enllà de l’estricta capacitació cognoscitiva i instrumental per emmarcar-la en un horitzó humanista i humanitzador”
què passa quan el cuidador no pot fer-se càrrec del
malalt? Qui cuida el cuidador? Hi ha encara mol-
tes preguntes sense resposta, sobre el rol social, les
característiques, la formació i les responsabilitats
d’aquesta figura.
Els especialistes troben imprescindible la necessitat d’inculcar l’educació i la prevenció a la població, i a la facultat ja es donen els coneixements per fer-ho
Opinió
04 Reportatge 14 Entrevista 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió
10 | Opinió Opinió | 11
Opinió
La projecció del desconcert i la indignació
l futur és, ha estat i serà incert, ho mirem
com ho mirem, amb esperança o temor. El
futur és una projecció que realitzem en fun-
ció del nostre present, que necessitem per orientar el
nostre camí. Com més coneixem el nostre present,
millor podem projectar-nos cap a l’avenir. Com més
ens posem en la pell dels joves, millor podrem aju-
dar-los a mudar-la. La pregunta pel demà es transfor-
ma, per tant, en l’interrogant per l’ara.
Jo crec que els joves d’avui dia es troben, com a
mínim, desconcertats. Abans de la crisi, les persones
que acabaven l’ensenyament obligatori es planteja-
ven dues opcions fonamentals: buscar feina o conti-
nuar estudiant amb l’esperança de trobar una ocupa-
ció que oferís més satisfacció personal i econòmica.
En els dos casos, la creença de base era pràcticament
la mateixa: la situació seguirà més o menys com fins
ara o pot ser que fins i tot vagi a millor. Conclusió:
podré seguir guanyant diners i consumint, podré tre-
ballar en el que estudio.
Al setembre de 2008 comença a esquerdar-se el
sistema i una nova realitat bufeteja la nostra inèrcia.
La taxa de desocupació juvenil a Espanya, que ronda
el 50 per cent, constitueix una ferida que no acaba de
cicatritzar i que periòdicament ens recorda que el fu-
tur no tornarà a ser com havíem imaginat. S’han tren-
cat totes les expectatives, els somnis s’han esfumat.
Sincerament, no sé quant pot durar el descon-
cert, quant trigarem a entendre i assimilar el que ha
ocorregut o està ocorrent. El que veig molt clar és
que ningú vol assumir la seva responsabilitat i que
reconèixer els errors és el primer pas per avançar
amb certes garanties d’èxit. Els experts prefereixen
especular sobre el futur i vaticinen que la situació
del nostre país no millorarà a curt ni a mitjà termini.
Què hauríem d’entendre els joves per això? Els que
van optar per treballar i es troben a l’atur, haurien
d’esperar que escampés mentre rebin ajudes públi-
ques o haurien de començar a formar-se en un sector
de futur que els governants encara no han decidit?
Els que estudien, haurien de seguir com si no passés
res o més aviat exigir una formació adaptada a unes
circumstàncies que no aconseguim definir? I els que
treballen, haurien d’acceptar una minva dels seus
drets, amb l’esperança que no els acomiadin i que
aquells els siguin restituïts amb el temps?
Tampoc sé si formulo bé les preguntes. Tal vega-
da aquest gir econòmic requereixi un gir mental. És
possible realment un creixement il·limitat, quan el
planeta ja no dóna més de si, i això que encara falten
països per aconseguir la nostra cota de benestar? I
de quin benestar parlem, només del material? La cri-
si ha posat en primer pla els assumptes econòmics,
però per ventura els joves no patien –i pateixen– un
altre tipus de problemes, tal vegada fins i tot més
greus, des de fa temps? O ningú va sentir parlar del
fracàs escolar, el consum de drogues o el fenomen
Ni-Ni (ni estudio ni treballo)?
Les preguntes són moltes i les respostes molt
poques, de manera que al desconcert se li suma un
cert empipament o ressentiment. Per què ens vau fer
creure que sabíeu què era el millor per a nosaltres?
Per què no podeu reconèixer que us heu equivocat?
Per què ens heu educat en valors en els quals no
creieu, ideals que no heu encarnat? Per què m’heu
desconnectat de mi mateix i de tot allò que succeeix
més enllà del meu melic? No sóc un nombre, sóc una
persona i tinc dignitat! Però com no haurien d’estar
indignats!
Temo que el desconcert i el cabreig es tradueixin
en desconfiança i desmotivació. Temo que els joves
hagin deixat de tenir somnis i, els que encara en tin-
guin, hagin deixat de lluitar per ells. Si aquest és el
present, el futur que ens espera se m’apareix desola-
dor. No obstant això, no som la primera ni –proba-
blement– l’última generació que afronta una situació
crítica i tira endavant. Res està garantit, és cert, però
els joves tenim energia de sobres, així que confio que
ens hi posarem quan ens aclarim i ens asserenem.
Potser no ho aconseguim, però el veritable fracàs se-
ria no intentar-ho.
EEva Jiménez Gómez, periodista i estudiant
de doctorat a la Facul-tat de Comunicació
Blanquerna (@sinapsisfugaces)
Visions de futur
“Per què ens vau fer creure que sabíeu què era el millor per a nosaltres? Per què no podeu reconèixer que us heu equivocat? Per què ens heu educat en valors en els quals no creieu, ideals que no heu encarnat?”
Joventut
oventut i futur acostumen a anar sempre del
bracet: normalment es tracta d’un matrimoni
de conveniència, sovint és una parella de fet
i a vegades una parella mal avinguda. Per definició,
els joves tenen molt més futur que passat, i les seves
actituds poden interpretar-se com una prefiguració
de l’esdevenidor, no només del seu propi projecte de
vida sinó el de tota la societat. En moments de bo-
nança, la societat projecta sobre els joves el seu futur
prometedor, necessàriament millor que el de genera-
cions anteriors. Però, en moments de crisi, la societat
projecta la seva desconfiança en el futur en els joves,
que viuen la crisi de les dues institucions cabdals que
recolzaven la seva transició vers la vida adulta: l’edu-
cació i el treball.
En la crisi del 1929 no hi havia joventut o aques-
ta fase de la vida afectava sectors minoritaris de les
classes mitjanes i altes de la societat occidental (va ser
precisament amb el pretext de la crisi que els feixis-
mes i comunismes dels anys de 1930 van construir
políticament la joventut, que va acabar enfrontant-se,
una dècada després, als camps de batalla). En la crisi
del 1973, els punks van proclamar “No Future” i les
crestes i les caçadores negres van augmentar al ritme
que ho feien les cues de l’atur. En la crisi actual, la
de 2008, estereotips com els de mileuristes, ni-nis i
nimileuristes han estat la punta de llança d’una po-
sada en qüestió de tot el sistema de transició a la vida
adulta. Per primer cop en molt de temps (però no pas
per primer cop en la història), les noves generacions
són conscients que estan condemnades a viure pitjor
que els seus pares.
Una de les organitzacions que van impulsar, ara fa
un any, el moviment del 15-M, es deia, precisament,
“Juventud sin futuro” i en el seu manifest fundacio-
nal es definien com a “sense casa, sense curro, sense
pensió, sense por” i propugnaven una “sublevació
dels joves contra la joventut” en els termes següents:
“Habíamos menospreciado el deseo de los jóvenes de
ser adultos contra todo un entramado social, político
y cultural que quiere retenernos en la infancia. Mate-
rialmente, sí, pues como recuerda la certera síntesis
de Juventud sin Futuro, el capitalismo los priva de
casa propia y de trabajo, dos cosas que los niños no
necesitan y que, aún más, no deben tener.”
La relació ambivalent entre joventut i futur es viu
de manera més intensa en el prototipus històric de
joventut: els universitaris. En èpoques de creixement,
els universitaris solen ser esperança de progrés i d’in-
novació, tant individualment (l’educació superior
com a promesa d’ascens social) com col·lectivament
(el nombre d’universitaris com a indicador de des-
envolupament econòmic). En èpoques de crisi, en
canvi, la universitat pot ser vista com una “fàbrica
d’aturats” i una visualització del fracàs individual
(la devaluació dels títols acadèmics) i col·lectiu (la
impossibilitat de mantenir una institució que es co-
mença a considerar un luxe innecessari). Les mobilit-
zacions actuals formen part d’un cicle de protestes es-
tudiantils i juvenils, que va arrencar fa uns anys amb
la mobilització contra el Pla Bolonya, es va visualitzar
en la vaga general d’octubre de 2010 i va desembocar
en el 15-M. Amb un atur juvenil del 50%, amb les re-
tallades socials, temen que sense educació el seu futur
ja imprevisible serà encara més difícil.
Si la crisi de 1929 va ser interpretada per alguns
com una metàfora de la transició del capitalisme
industrial al capitalisme de consum (un dels efec-
tes positius va ser la creació keynessiana de l’estat
del benestar ara en qüestió), la crisi del 2008 pot
ser vista com una metàfora de la transició cap a un
capitalisme informacional. En la societat del conei-
xement, l’educació en general i la universitat en
particular no poden ser una fàbrica d’aturats, sinó
un laboratori per a la innovació (tecnològica i so-
cial). Per això, les protestes per les retallades tenen
una mica de gremial i corporatiu, però també al-
guna cosa que ens afecta a tots: els estudiants ens
recorden que només sortiran de la crisi les societats
que inverteixin en recerca, desenvolupament i in-
novació. En definitiva, les societats que inverteixin
en la seva joventut.
JCarles Feixa,
catedràtic d’antropologia
social a la Universitat de Lleida
“Els estudiants recorden que sortiran de la crisi les societats que inverteixin en recerca, desenvolupament i innovació. En definitiva, les que inverteixin en la seva joventut”
Opinió Visions de futur
04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió
12 | Opinió Opinió | 13
El valor de treball
n aquest moment en què la manca de feina és
sens dubte el problema més gran que patim, en
què les famílies han passat a substituir l’Estat
del Benestar a l’hora d’acollir les persones que no se’n
surten, i en què el paper de la societat civil serà clau
davant unes administracions que s’han vist superades,
aquest és justament el moment en què malgrat les difi-
cultats cal prendre les decisions individuals i col·lectives
que ens poden situar en un futur amb uns fonaments
econòmics i socials més sòlids dels que tenim.
Malgrat que les taxes d’atur juvenil fan necessàries
mesures pal·liatives a curt termini, no hem de deixar
de pensar en clau de futur, ja que començar en condi-
cions precàries té unes seqüeles que es poden arrosse-
gar al llarg de tota la vida laboral.
La matèria primera d’aquests fonaments no són les
polítiques econòmiques, ni les primes de risc, ni els
pressupostos, ni les reformes del sistema financer. Les
peces bàsiques són els valors. Hem vist com el nostre
model de creixement s’ha col·lapsat, la qual cosa ha
posat de manifest que la presa de decisions individuals
per maximitzar l’interès propi necessàriament no im-
plica un benefici col·lectiu. Només de la mà d’uns va-
lors alineats a nivell individual i col·lectiu trobarem les
respostes adequades.
La primera reflexió ha de ser amb relació al prestigi
social que mereix el treball en general i sobretot el de
les feines o els oficis que les persones poden realitzar.
El prestigi ha estat sinònim de triomf individual, sense
que es tingués en compte ni l’esforç, ni el mèrit, ni
el valor que s’aportava a la societat, fins i tot malgrat
que l’èxit individual fos a canvi d’un perjudici causat
a tercers. Cal que el mèrit atribuït als oficis vingui do-
nat pel benefici que aportin a la comunitat, així com
pel seu impacte en el llarg termini. En aquest sentit,
una societat avançada hauria, per exemple, d’atribuir
el màxim prestigi social als i a les mestres.
En segon lloc, cal destacar la importància del valor
que un mateix atribueix a la feina ben realitzada. Sigui
quina sigui aquesta, des de la més qualificada fins a la
més senzilla, cal que les persones, per elles mateixes,
trobin sentit en la tasca ben feta. Segurament, el ser
o no ser passa per empreses innovadores i sectors de
valor afegit, però també és segur que no ens en sorti-
rem sense la capacitat de fer ben fetes les coses que ja
fem, amb les aptituds necessàries i, sobretot, l’actitud
adequada. La bombolla laboral que hem patit sovint
ha comportat que tant se valgui fer les coses més o
menys bé.
Finalment, caldrà que ajustem el preu del treball,
el salari, al seu valor. És cert que els salaris abans de
l’arribada de la crisi, en un moment de creixement i
d’escassetat de mà d’obra, van seguir la dinàmica
d’increment de preus com la resta de factors produc-
tius. També és cert que els guanys de competitivitat i
productivitat, en bona part, s’hauran de fer reduint els
costos de producció. Això, però, no pot justificar que
moltes organitzacions s’aprofitin de la necessitat de les
persones de trobar feina oferint llocs de treball remu-
nerats molt per sota del que correspondria. Molt sovint
són les persones més joves les que han de pagar aquest
peatge per poder iniciar la seva carrera professional. El
compromís de les persones vers la seva feina no pot
donar-se sense unes condicions de treball justes.
Formar els millors professionals, amb capacitat
d’adaptar-se a un entorn global i canviant, flexibles,
innovadors i amb capacitat d’emprendre i reinventar-
se al llarg de la seva vida laboral, serà necessari però
no suficient. Amb un entorn econòmic que no troba
el camí de retorn, amb un mercat de treball al qual
caldran uns quants anys per pair la seva pròpia bom-
bolla, amb joves que van optar per abandonar els es-
tudis atrets per uns sous que potser mai tornaran a
veure o que disposen d’una formació excel·lent però
sense opcions de trobar una feina que s’ajusti a les se-
ves habilitats, la resposta de quin ha de ser el futur del
treball no només l’hem de buscar en el QUÈ, és a dir,
en quines feines o quins sectors, sinó en el COM ha de
ser entès el treball a partir d’ara. La manera d’entendre
i valorar el treball és un procés individual i col·lectiu
que passa per repensar el prestigi social de la feina i de
les feines, per redescobrir el valor de la feina ben feta i
per equilibrar les condicions laborals que les persones
treballadores reben a canvi de la seva aportació a les
organitzacions.
EÀngels Valls,
professora del Depar-tament de Gestió de
Persones i Organització d’ESADE i membre
de l’Institut d’Estudis Laborals d’ESADE
Opinió Visions de futurOpinió
Els polítics han de canviar
i ha moltes definicions i idees sobre el que
és o hauria de ser la política. Un dels set
savis de l’Atenes del segle VI abans de Crist,
Soló, deia que la política és arbitrar l’equilibri dels
interessos contraposats dels ciutadans. Montaigne
ho despatxava dient que era el negoci dels homes i
Hannah Arendt escriu que la política se sustenta en
la pluralitat dels homes.
Repetidament se’ns diu que la política ha de can-
viar. El que ha de canviar és la gestió de la política, el
compromís amb la veritat i amb la societat dels que
fan de la política una professió temporal o permanent.
És pertinent partir de la hipòtesi que la política
té tantes o més imperfeccions que altres formes de
relació entre el poder i els ciutadans. No hi haurà
mai una política perfecta. Totes les vegades, especi-
alment en el segle passat, que s’ha volgut trobar un
sistema perfecte, s’ha causat grans trastorns i crims
en la societat que ha confiat en la perfecció de la po-
lítica. En nom d’un raça o d’un poble es cometeren
tantes barbaritats que encara avui ens esgarrifen no-
més de pensar-hi. Igualment, en nom d’una ideolo-
gia o d’una pretensió de la perfecció humana, es va
destruir la llibertat i la vida de milions de persones.
Les dues perfeccions polítiques portaren a les tene-
bres d’Auschwitz o als inhumans gulags siberians.
La política ha de ser en primer lloc un servei a
la causa comuna de la llibertat. Sense llibertat, la
política perd la seva causa més noble. Els pobles que
més han prosperat són aquells en els quals la lli-
bertat ha estat respectada pels poders de tota mena.
És la política la que defineix els trets cabdals de la
història. La política ho penetra tot, ho decideix tot,
és un poder misteriós, instintiu, diferent de tots els
altres poders. Ortega y Gasset deia que a vegades
la política es disfressa de lluita de races o de clas-
ses, de baralles religioses, de conflictes econòmics o
d’interessos nacionals i patriòtics. Però la realitat és
que sota aquestes disfresses i màscares, és l’instint
polític, l’instint del poder, el que regeix la història.
En temps de grans convulsions socials, de crisis
econòmiques o d’avenços científics que afecten la
societat en el seu conjunt, la política rep les primeres
patacades perquè no sap com gestionar una situació
de canvis tan profunds. És el que passa amb la política
i amb els polítics d’avui. No poden ni saben controlar
la velocitat dels canvis que es produeixen i que modi-
fiquen les formes de vida de les persones.
Els governants no saben com fer-ho, però els go-
vernats tampoc. Aquesta és segurament la gran incòg-
nita de la política d’avui, que utilitza vells paràmetres,
antigues formes de relacionar-se amb la societat, es-
tructures que han caducat perquè ja no són eficients i,
per tant, és molt freqüent que la política i els polítics
vagin deixant-se portar pel corrent de la confusió ge-
neral sense saber cap on es va.
Les transformacions que s’esdevenen de forma
meteòrica agafen tothom amb el pas canviat. Tam-
bé els mitjans de comunicació, que segueixen sense
criteri propi el corrent riu avall de la nova societat
globalitzada. Un dels efectes de la situació actual és
el divorci entre el poder i la política en el sentit que
el poder s’ha emancipat de la política i es troba nave-
gant per l’espai global on la política local, nacional o
estatal no arriba. Zygmunt Bauman ho diu prou clar:
“Els poders genuïns, els poders que decideixen el ti-
pus d’opcions i d’oportunitats de vida de la majoria
de nosaltres, s’han evaporat i han passat de l’estat
nació a l’espai global, on floten lliurement, inasse-
quibles al control polític que s’ha quedat ran de terra
i no arriba a conèixer-los ni controlar-los.”
Què cal fer davant d’aquesta nova realitat? Pen-
so que el de sempre. La política ha de raure en la
transparència i en la veritat dels fets, en la llibertat,
en el respecte a l’altre, a les minories i als que tenen
solucions diferents sobre les qüestions opinables, a
servir la societat sense servir-se’n. El polític ha d’es-
tar convençut que és del tot prescindible i que val
més anar-se’n a temps que no ser foragitat precipi-
tadament. Balladur, exprimer ministre francès, deia
que val més estar envoltat d’homes forts i capaços
que d’aduladors incompetents i servils. Segurament
és perillós, però més profitós.
La política necessita distanciament i un impres-
cindible punt d’ironia i de sentit de l’humor.
HLluís Foix,
periodista i analista de política internacional
Visions de futur
“Cal que el mèrit atribuït als oficis vingui donat pel benefici que aportin a la comunitat, així com pel seu impacte en el llarg termini ”
“La política ha de ser en primer lloc un servei a la causa comuna de la llibertat. Sense llibertat, la política perd la seva causa més noble ”
04 Reportatge 10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió 14 Entrevista
Entrevista | 15
l pròxim curs, la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL impartirà el Grau en Relacions Internacionals,
aprovat recentment per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, uns estudis que
en aquests moments només es poden cursar a Madrid. La importància de les relacions internacionals en
un món globalitzat i convuls requereix professionals especialitzats que podran exercir la seva professió en
qualsevol lloc del món. El Dr. Joan Barata, vicedegà de Relacions Internacionals de la FC, conversa amb Cristina
Gallach, portaveu de la Direcció de Comunicació del Consell de la Unió Europea, sobre la situació d’Europa i
d’altres aspectes rellevants de la política internacional. Cristina Gallach és periodista i ha estat durant catorze
anys la portaveu de l’exsecretari general del Consell de la Unió Europea Javier Solana. El Financial Times la va
escollir fa dos anys com una de les trenta persones més influents en la política comunitària.
Joan Barata: La presència de la Secretaria de la
Unió per la Mediterrània a Barcelona és un
element important de cara a donar sentit a un
futur Grau de Relacions Internacionals a Blan-
querna-URL. La Unió per la Mediterrània és
una iniciativa interessant però s’ha de tenir en
compte que, en el moment en què es va posar
en marxa l’escenari polític del sud no tenia res
a veure amb l’actual, després de la primavera
àrab. Creus que aquest canvi d’escenari ha in-
fluït en el procés de posada en marxa de la Unió
per la Mediterrània i que afectarà directament
el seu futur?
Cristina Gallach: Crec que la Unió Europea i els
països del Mediterrani, el sud, Orient Mitjà i
tots els països veïns han d’estructurar una pro-
fundíssima relació política, econòmica i so-
cial i la Unió Europea ha d’ajudar en el procés
d’integració dels països del sud i del Mediterra-
ni. Aquest és el concepte que va néixer a Barce-
lona l’any 1995 i, per una colla de raons, aquest
potencial no es va desenvolupar amb tota la
magnitud que era necessari i d’acord amb les
voluntats que tots expressàvem. I precisament
va ser aquesta sensació que no es treia el màxim
rendiment possible d’aquesta estructura, que es
ENTREVISTA Joan Barata conversa amb Cristina Gallach
va llençar a la Unió per la Mediterrània, la qual cosa sig-
nifica aprofundir en la manera que Europa es relaciona
amb els seus països veïns. També per una colla de raons
estructurals, internes, i per la manca que aquests països
estiguessin representats per líders autènticament demo-
cràtics, no ha tingut el potencial que això podria tenir.
J. B.: Es troben actualment en condicions els països del sud
de la Mediterrània per a implicar-se plenament en la
UpM?
C.G.: Aquests països del sud estan en ple procés de transfor-
mació, uns més que d’altres. En tots hi ha uns elements
que ens uneix: compartir el Mediterrani. Què hem de
fer? Compaginar aquesta relació estructurada sòlida amb
uns països que canvien per a millor però que pateixen
moltes inestabilitats. La Unió per la Mediterrània ha de
saber ajudar en aquestes circumstàncies i ser útil per a les
societats d’aquests països que han optat canviar el seu
lideratge. És un procés molt complex però també neces-
sari, per posar en comú des d’oportunitats de desenvolu-
pament econòmic fins a ambicions de desenvolupament
d’infraestructures i ganes d’aprofundir en la relació amb
Europa. El que passa és que s’ha d’estructurar, s’hauria
de fer flexible la voluntat amb l’estructura d’aquesta rela-
ció i, per això, es treballa en projectes concrets. Un altre
punt molt important és que per treballar per a projectes
concrets es necessiten recursos i estem en un moment en
què els recursos són més escassos que en altres èpoques,
de manera que cal més imaginació per poder reforçar
la relació bilateral sobre projectes en què es necessitin
uns altres tipus de recursos que no siguin els econòmics.
Aquest és el panorama de la Unió per la Mediterrània,
que necessita molta empenta política i capacitat de ges-
tió en situacions de canvi. Barcelona ofereix un entorn
únic, crec, perquè tant el Govern com la societat, i les
estructures administratives, tenen una voluntat medi-
terrània i europeista alhora. Realment és un entorn ex-
traordinari i únic que, malgrat les dificultats, els actuals
responsables de la Unió per la Mediterrània reconeixen i
pretenen poder-la rellançar, encaminar i realitzar.
J.B.: Deixant una mica de banda la Unió per la Mediterrà-
nia però seguint en la mateixa esfera geopolítica, ara fa
un any que parlàvem de la primavera àrab. L’evolució
que s’ha produït aquest any en alguns països no es pot
E
Cristina Gallach:
“Aquesta crisi fa mal a Europa perquè ens afebleix la voluntat de seguir jugant en la primera divisió”
Fotografia de Xavier Bertral
04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 14 Entrevista
comparar amb el que ha passat en d’altres. Creus que
de tota manera hi ha motius, un any després, per a
l’optimisme i creure que les revolucions no van ser una
mena d’explosió de la joventut sinó quelcom que aca-
barà aprofundint en les estructures socials i institucio-
nals del nord d’Àfrica?
C.G.: Jo diria un sí rotund, que un any després de les revolu-
cions hem de ser més optimistes. El que passa és que ser
optimista i tenir energia política per gestionar aquestes
grans possibilitats de canvi no vol dir no ser realista. La
situació és molt complexa, cada país viu en la seva com-
plexitat. Tots tenen un grau de sofisticació molt gran i
uns tenen més riscos que d’altres: hi ha riscos polítics
en el cas de Tunísia, en el de Líbia hi ha riscos de segu-
retat i en el cas d’Egipte els reptes són de dimensions
polítiques i socials molt grans. Però comparant la pos-
trevolució amb la prerevolució i la revolució, el que els
ciutadans han aconseguit és extraordinari; el que passa
és que ens adonem que tots els processos revoluciona-
ris són molt llargs i molt difícils de gestionar. Això vol
dir molta atenció, suport des d’Europa –des dels aspectes
econòmics, polítics, comercials, de seguretat...–, i les elits
locals han de treballar en totes les àrees que s’han de
construir: política, administrativa, judicial... Els reptes
són molt importants però el futur és molt millor del que
podia ser abans.
J.B.: De moment el futur és prometedor. Aquesta és una re-
gió que ens interessa molt però també hem de fer un
recorregut per altres àrees d’interès. Tenim aquesta con-
versa el mateix dia que la prima de risc d’Espanya supera
els 500 punts, un rècord que, en certa manera, ens es-
peràvem en vista dels esdeveniments. La crisi ha posat
sobre la taula algunes tensions europees. Sembla que es-
tem en un procés en el qual Europa es planteja fer marxa
enrere de coses que mai imaginaríem que ho farien. Els
ciutadans perceben Europa, més que mai, com una su-
perestructura no democràtica que és la responsable i la
culpable que succeeixin coses com que es retallin serveis
públics. Realment a curt termini això perjudica la imatge
de la Unió Europea i crec que això segurament perjudica
projectes de futur que vagin més enllà de l’àmbit econò-
mic, no sé si hi estàs d’acord.
C.G.: Crec que en aquests moments la crisi de la Unió Euro-
pea és profundíssima perquè la peça al voltant de la qual
s’ha fomentat la integració és la més posada en qüestió,
que és la Unió econòmica i monetària. La Unió Europea
té polítiques comunes: polítiques comercials, transports,
polítiques d’estructures... i totes aquestes polítiques van
avançant amb dificultats i ajustaments però, com que
la que està en crisi és la fonamental del nostre procés
d’integració, la moneda única, això posa en qüestió la
resta. Si no es pot resoldre la crisi de l’euro, hi haurà un
impacte en tota la resta d’esferes. La crisi de l’euro és una
de les tres crisis que tenim en aquests moments. La se-
gona és la institucional perquè hem crescut molt, tenim
molts països i és molt difícil que aquest model de talla
única, d’institucions que serveixen a tothom en totes les
circumstàncies, funcioni si no hi ha unes ganes i una vo-
luntat de consens. I tercera, perquè ara ens adonem del
distanciament de la societat amb les institucions euro-
pees; sobretot creix una desconfiança en l’àmbit demo-
cràtic de les decisions preses a Brussel·les. Per tant, tenim
tres àrees on hi ha uns desajustaments fonamentals que
fan que la situació sigui molt complexa.
J.B.: Creus que si el procés de constitucionalització hagués
funcionat ara la situació seria diferent?
C.G.: El que penso és que hi ha hagut un decalatge en el
temps i que el moment en què vam acordar una Cons-
titució bastant avançada des del punt de vista de la in-
tegració era un moment d’eurooptimisme que coincidia
amb una etapa d’optimisme econòmic. I això no va anar
bé. El 2005 l’eurooptimisme institucional i la bonança
econòmica es trenquen i es para el procés constitucional.
Quan apliquem el tractat que va sortir de la reforma de la
Constitució i posem en marxa les institucions una mica
remodelades, ens adonem que ho fem en un moment de
pessimisme econòmic i polític. Per tant, a més a més ens
adonem que cada vegada, per poder respondre més rà-
pidament a la pressió econòmica i financera, necessitem
més integració i, en els últims dos anys, per combatre la
crisi s’han cedit encara més poders a Brussel·les. Sembla-
va que no, però aquests últims dos anys han representat
grans concessions de poder, moltes vegades amb poca
eufòria. Llavors, aquestes cessions que es fan a la sobi-
rania en un moment de pessimisme econòmic, l’opinió
pública no les acaba de digerir perquè no les acaba de
veure clares. Tot això crea més frustracions, dificultats i,
alhora, posa en evidència que realment es necessita més
integració i no tots els estats hi estan d’acord. Alguns, els
que estan en l’euro, clarament han de tirar per aquest
camí però els que estan a Europa però no a l’euro no
tiren necessàriament per aquest camí. Estem en una si-
tuació molt dinàmica, amb pessimismes fortíssims però
que exigeix molta determinació ja que és l’única manera
de fer front a la crisi.
J.B.: En aquest context, sovint es parla del malestar que pot
haver-hi en els països mediterranis però sembla que hi
ha un focus a l’est d’Europa que es torni a un cert na-
cionalisme i es miri amb recel el projecte europeu. El
d’Hongria és un dels casos més il·lustratius. Creus que
hi ha motius de preocupació perquè aquests estats, que
van fer una revolució, ara tinguin una certa deriva au-
toritària?
C.G.: Hi ha un estat, Polònia, que ara és model d’integració,
de ganes de participar en les polítiques, de voler formar
part de l’euro, de voler estar en les decisions de l’euro.
Per tant, no crec que sigui una qüestió de l’est o de l’oest,
sinó que, en l’actual situació de crisi, deixen uns espais
polítics que si no vigilem els ocupen les forces populistes
i xenòfobes. En el cas dels grups extremistes, França, Ho-
landa, Dinamarca, Suècia i Hongria, el fenomen nacio-
nalista de l’extrema dreta i que no ve tant de la frontera
de l’est o l’oest, sinó que és l’oportunisme en el moment
en què les polítiques de l’espai de centre ampli no són
rellevants. Hi ha unes situacions econòmiques i socials
importants que aprofiten.
J.B.: Segur que té un impacte més fort i negatiu en aquelles
societats amb una menor fortalesa democràtica.
C.G.: Però el cas francès és diferent. Tenen una societat de-
mocràtica molt forta i ha aparegut una extrema dreta
fortíssima; ara hem de veure com reaccionarà tot. Però
només escoltant els participants dels actes municipals
era realment preocupant. Hi ha una dada que em sor-
prèn molt: el vot rural francès és el vot on s’ha concen-
trat més el suport a grups d’extrema dreta. Hem de ser
clars, la meitat del pressupost de la Unió Europea es de-
dica a polítiques agrícoles i França és el principal destina-
tari d’aquest pressupost. Hi ha un problema molt greu, ja
que aquesta és la gent que es manifesten profundament
antieuropeus.
J.B.: Parlem d’Europa però hi ha molta gent que diu que
el futur d’Europa geopolíticament serà irrellevant i que
haurem de mirar a Àsia. Comparteixes aquest punt de
vista?
C.G.: Jo crec que hem de lluitar. Ara som pessimistes per
la qüestió econòmica i financera, però hem de lluitar.
Quan ens presentem al món exterior demanant ajudes,
perdem de vista que la mitjana de la renda per càpita
de la Unió Europea és de 40.000 dòlars i a la Xina és de
4.000. Quan ens mostrem incapaços de resoldre la crisi
ens oblidem que som el grup de països més rics del pla-
neta i més desenvolupats. Per tant, aquesta crisi ens fa
mal perquè ens afebleix la voluntat de seguir jugant en la
primera divisió. A més, el món que es dibuixa ara s’haurà
de jugar per grups. Cap dels països de la Unió Europea
podrà fer sol partides amb cap de les noves potències
mundials. Per tant, l’única partida que es podrà aguantar
és si anem tots plegats. No hi ha dubte que, en el món
global, els estats individuals tindran menys possibilitats
de jugar i es farà a través de la Unió Europea. I un argu-
ment fonamental és que continuem sent els més rics, els
més desenvolupats, els que invertim més en educació, en
investigació i tecnologia... El que passa és que encara no
ens ho hem acabat de creure.
J.B.: Vivim, realment, en un món complex. Com valores la
formació acadèmica en l’àmbit de les relacions interna-
cionals, en aquest cas el nou grau que iniciem el curs
vinent?
C.G.: Crec que és importantíssim. Perquè el coneixement de
l’evolució del món, de les regions, de les relacions inter-
nacionals, és bàsic per poder posicionar-nos-hi. Per tant,
tot el que es pugui invertir en la formació de persones que
sàpiguen interpretar i anticipar cap on va el món i contri-
buir que vagi millor, és una contribució fonamental.
“En aquests moments, la crisi de la Unió Europea és profundíssima perquè la peça al voltant de la qual s’ha fomentat la integració és la més posada en qüestió, que és la Unió econòmica i monetària”
“Seguim sent els més rics i desenvolupats, els que invertim més en educació, investigació i tecnologia... El que passa és que encara no ens ho hem acabat de creure”
04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada
Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport
Màsters universitaris · Psicologia de la salut i psicoteràpia
· Psicologia del treball, organitzacions i recursos
humans*
· Educació especial: atenció a la diversitat i escola
inclusiva
· Professorat d’educació secundària
· Lideratge de la transformació socioeducativa
· Innovació educativa i TIC
· Gestió i programació d’activitats fisicoesportives
orientades al benestar (wellness)*
· Psicologia de l’educació (interuniversitari)
· Ciències socials del desenvolupament: cultures i
desenvolupament a Àfrica (interuniversitari)
Doctorat· Psicologia
· Educació
· Ciències de l’activitat física i de l’esport
Màsters URL· Atenció precoç i família
· Musicoteràpia (interuniversitari)
· Ensenyament en competències
· Diàleg interreligiós, ecumènic i cultural
(interuniversitari)
· Interpretació musical
Postgraus URL· Intervenció logopèdica en trastorns de la veu
· Organització i gestió de l’esport escolar
· Ensenyament i aprenentatge de la llengua oral i escrita
en el marc de l’escola inclusiva*
· Teràpia cognitiva
· Direcció coral
· Les competències en educació: ensenyament,
programació i avaluació
· La pràctica i l’ensenyament de les competències
disciplinàries i transversals
· Direcció de centres escolars
· Tutoria per a mestres i professorat d’educació primària
i secundària
· Escola de pastoral educativa
· Gestió professional immobiliària
· Postadopció (interuniversitari)
· Formació d’especialistes en psicomotricitat
· Teràpia psicomotriu
c. Císter, 34. 08022 BarcelonaTel. 93 253 30 [email protected]
Envolta’t de professionals de prestigi, posa en pràctica el que aprens i amplia el teu networking.
www.blanquerna.url.edu
Facultat de Comunicació
Màsters universitaris· Ficció en cinema i televisió. Producció i realització
· Periodisme avançat. Reporterisme, Blanquerna-Grup
Godó
· Estratègia i creativitat publicitàries
· Comunicació política i social
· Direcció d’art en publicitat
· Producció i comunicació cultural
Doctorats· Estudis avançats en comunicació
Màsters URL· Direcció de cinema i televisió
· Producció i gestió de l’empresa audiovisual
· MA-Strategic management in global communication
· Comunicació corporativa
· Indústria de les arts escèniques. Blanquerna-Focus
· Protocol. Relacions institucionals i gestió estratègica dels
esdeveniments
· Publicitat digital
· Direcció d’art en publicitat
Postgraus URL· Coolhunting en investigació qualitativa de tendències
· Protocol i relacions institucionals
· Protocol i relacions institucionals II: la gestió estratègica
dels esdeveniments
· Comunicació aplicada a multimèdia. Projectes 360º
· Periodisme audiovisual local – COM Ràdio / Xarxa de
Televisions Locals
· Personal branding. Estratègies de comunicació per a la
gestió de la marca personal
· Periodisme esportiu
· Publicitat digital
· Ràdio creativa
· Comunicació i educació espiritual
· Comunicació institucional i religió a l’era digital
c. Valldonzella, 23. 08001 BarcelonaTel. 93 253 31 [email protected]
Facultat de Ciències de la Salut
Màster Universitari· Atenció als problemes de salut crònics
Postgraus URL· Infermeria en cirurgia general i d’especialitats
· Infermeria en cures intensives
· Infermeria pediàtrica en l’atenció primària
· Infermeria pediàtrica en el medi hospitalari
· Teràpies miofascials
· Fisioteràpia en pediatria
· Fisioteràpia en neurologia
c. Padilla, 326-332. 08025 BarcelonaTel. 93 253 31 [email protected]
Màsters universitaris, Doctorats i Màsters i Postgraus de títol propi
*En procés d’acreditació per l’Agència de Qualitat Universitària i per l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad.
04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 18 Diàlegs
Diàlegs | 2322 | Diàlegs
Josep Maria Vila: Als països occidentals, l’actual
conjuntura de crisi econòmica i financera té
conseqüències socials, polítiques i indivi-
duals molt rellevants. La incertesa, les difi-
cultats per trobar respostes i, sobretot, la
profunditat social dels seus efectes, mostra
la fragilitat dels governs, l’increment de les
desigualtats i l’efervescència d’un malestar
profund en forma de moviments ciutadans
arreu del món. Què en pensen, vostès?
José Ramón Ubieto: Aquesta crisi, que ens
afecta a tots, no ha estat causada per la cri-
si econòmica de forma directa. Aquesta crisi
del subjecte contemporani ja existia abans,
però la conjuntura actual l’ha fet més visi-
ble. Està molt lligada a una manera d’estar
al món molt individualista, amb una cerca
de la satisfacció a partir d’un mateix evitant
l’encontre amb l’altre. I ara ha esdevingut
molt més crítica. Potser un signe que ens feia
ota el títol ‘Temps de crisi, temps de reptes’, la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de
l’Esport Blanquerna-URL va organitzar els passats dies 12 i 17 d’abril els ‘13ns Diàlegs universi-
taris’. El primer, i sota el títol ‘Crisi i subjecte: impactes i respostes de l’individu’, va tenir com a ponents
José Ramón Ubieto, psicòleg clínic, professor de la Universitat Oberta de Catalunya i col·laborador habitual
de ‘La Vanguardia’, i el Dr. Lluís Font, exdirector general de Blanquerna-URL i secretari de Polítiques Edu-
catives del Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Va moderar el diàleg el Dr. Josep Maria Vila. El
que va a continuació és un resum del que s’hi va dir.
CONVERSA
S
Temps de crisi, temps de reptes
DIÀLEGS UNIVERSITARIS
pensar ja fa uns anys que la cosa no anava bé és el qües-
tionament de l’estat del benestar, que és una idea d’una
certa solidaritat, d’afrontar els reptes que té la societat
(pobresa, violència, precarietat...) a partir d’un com-
promís col·lectiu i de redistribució de la riquesa, però
quan aquest binomi col·lectiu-individual comença a
dissociar-se i pensem que l’individu s’ha de fer l’amo de
la seva vida, comencem a entrar en una situació de risc.
Josep Maria Vila: En què es tradueix, això?
José Ramón Ubieto: Hi ha una sèrie de coses que afecten
l’individu i a les famílies. La primera, la més notable, és
la pèrdua de la confiança; la confiança és un factor bà-
sic d’un subjecte, de l’estima de si mateix i també de la
convivència. La desconfiança és un actiu tòxic: la des-
confiança en els líders polítics, financers, religiosos...
Tots estan sotmesos a aquesta desconfiança. Però, a part
d’aquesta desconfiança cap als líders, hi ha un factor
que us afecta a tots vosaltres, estudiants, molt direc-
tament, que és la pèrdua en la confiança en el progrés
generacional. Una generació sempre ha pogut superar
l’anterior, ha pogut viure amb més comoditat, amb més
projecció, però segurament ara hem arribat a un punt
en què això ja no és així. La vostra generació probable-
ment tindrà una vida més difícil que la que hem tingut
nosaltres, amb menys oportunitats, almenys durant
una temporada. Un segon aspecte que voldria destacar
és un augment notable de les dependències, de la nos-
tra manera d’estar al món que està marcada per una
dependència de molts factors: per exemple una depen-
dència als tòxics, també ha augmentat el consum de
cibersexe... Tot això ens diu que la nostra manera de
relacionar-nos amb la realitat cada vegada passa més
per aquesta situació de dependència.
Josep Maria Vila: La situació econòmica tampoc permet
gaire independència ara entre els joves que volen mar-
xar de casa, per exemple...
José Ramón Ubieto: Sí, ara ens trobem amb molts joves
que havien fet un procés emancipatori i que han de
tornar enrere, i no solament joves, sinó famílies sen-
ceres que han de tornar a casa perquè no poden viure.
Aquesta és una pèrdua important perquè vol dir que
valors com la privacitat, la intimitat o aquesta mateixa
idea de la emancipació ara mateix està en qüestió per
moltes persones. Un tercer element és la clínica de la
desinserció, és a dir, la situació de molta gent que ha
perdut els vincles, que normalment és un procés: pri-
mer es perd el vincle familiar, després el vincle laboral i
social i finalment moltes d’aquestes persones acaben al
carrer (homeless) amb una situació de gran precarietat.
Avui veiem com aquest fenomen augmenta.
Josep Maria Vila: També s’ha parlat sovint de la dificultat
que hi ha ara per explicar-nos la realitat.
José Ramón Ubieto: Sí, observem que hi ha una certa pre-
carietat simbòlica, és a dir, moltes vegades ens man-
quen les paraules i segurament ens sobren les imatges i
els actes. Quan parlem amb joves, sovint veiem com els
costa explicar amb paraules allò que els passa perquè la
pròpia reflexió està curtcircuitada per altres situacions
(sigui per consum, per una situació d’angoixa, etc.). I
això és correlatiu amb un altre factor que és l’augment
de les patologies de l’acte, és a dir, aquelles patologies
que estan relacionades amb un acte, un acte que pot ser
un consum compulsiu, repetitiu d’un tòxic, una situa-
ció d’errància, d’anar pel món sense saber com orien-
tar-se (molts joves sense control parental que estan
molt desorientats i comencen a fer aquestes “fugues” de
la realitat). Són patologies de l’acte perquè no sempre
trobem una subjectivització, una possibilitat d’explicar
allò que passa.
Josep Maria Vila: Han augmentat les depressions,
l’angoixa...?
José Ramón Ubieto: Nosaltres parlem de les fluctuacions de
l’estat d’ànim, estats de depressió i ansietat i, a vegades,
fins i tot de pànic. Un índex per copsar aquesta situació
és l’augment de la violència als dispositius sanitaris i
socials (moltes persones hi arriben en una situació de
gran precarietat i no troben una resposta immediata a
la seva demanda). Freud deia que la salut psíquica és la
capacitat d’estimar i treballar, ja que ara estimar i treba-
llar ha esdevingut una tasca complicada, de manera que
aquesta inestabilitat de l’individu té molt a veure amb
aquesta crisi. Fins i tot ens trobem amb algunes famílies
que estan en una situació d’extrema pobresa amb una
afectació als nens, de desprotecció infantil. Tot això fa
augmentar de forma negativa la idea que
José Ramón Ubieto “Aquesta crisi del subjecte contemporani ja existia abans, però la conjuntura actual l’ha fet més visible. Està molt lligada a una manera d’estar al món molt individualista”
04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 18 Diàlegs
Diàlegs | 2524 | Diàlegs
Lluís Font: Començaré explicant una experiència personal
amb relació al moviment dels indignats: un diumenge
de l’estiu passat la comissió d’educació es va autocon-
vocar, a través de la xarxa, per a una reunió al migdia
davant de la seu del Departament d’Enseyament. Assa-
bentat d’això, m’hi vaig presentar amb la intenció de
poder establir un diàleg amb ells, poder entendre les
raons que els portaven a organitzar aquest moviment
i, en tot cas, escoltar els seus punts de vista. Vam en-
cetar un diàleg en què ells em van anar fent preguntes,
interpel·lant, i jo mirava de donar resposta o escoltava
cadascú es fa d’ell mateix generant-ne una visió molt
negativa, d’odi cap a un mateix. El problema és que el
tractament d’aquest odi moltes vegades és imputar a
l’altre allò que és una dificultat nostra. Un indicador
d’aquesta imputació a l’altre és l’augment notable dels
actes de violència per part de grups d’extrema, de grups
fanàtics.
Josep Maria Vila: La realitat esdevé molt complexa...
José Ramón Ubieto: La realitat sempre ha estat complexa
però ara hi ha dos factors que la fan més difícil: pri-
mer, que ja no tenim el llibre blanc, la figura a la qual
adreçar-nos per preguntar com es fan les coses (per
Lluís Font “Fan [els indignats] una crítica política a la política, una crítica molt punyent, al que consideren mancances de les democràcies actuals. I aquesta crítica no està feta des del desinterès. Tot i que no ho diguessin així, algunes de les formulacions a mi em recordaven les idees dels pares de la constitució americana”
exemple, fa 40-50 anys, si haguéssim preguntat què és
una família, tothom se n’hauria rigut i en canvi, ara, no
trobarem dues definicions iguals). Vivim en una èpo-
ca de paradoxes, de pluralitats, la qual cosa no és cap
problema, però és un règim nou, una situació nova que
hem d’abordar de manera diferent. No hi ha respostes
universals. Aquesta és la primera novetat. L’altra nove-
tat és que tota aquesta transformació ha estat feta massa
de pressa, aquests canvis s’han produït a una velocitat
que no els podem fer nostres, no els podem subjectivar
al mateix ritme que es produeixen. L’espai és desloca-
litzat i el temps és just in time, hem perdut la capacitat
o el temps de l’espera. Quan nosaltres pensem a triar
una cosa, ens cal un temps per comprendre allò que
volem fer. Ara, aquest temps intermedi, l’espera (que
és un moment psicològic molt important), desapareix
perquè, cada vegada més, quan veiem una cosa actuem
ràpidament. La instantaneïtat és un element modern,
molt afavorit també per les noves tecnologies, que fan
que tot pugui circular a una velocitat superior a la que
la nostra capacitat mental i subjectiva pot assolir.
Josep Maria Vila: Com afronten aquesta situació, els pro-
fessionals?
José Ramón Ubieto: A les persones que ens ocupem
d’atendre altres persones, com a docents, com a psi-
còlegs, com a treballadors socials ens afecta. I ens afecta
perquè també ens posa en crisi; no sabem ben bé com
actuar. Fins ara teníem un paradigme clàssic, tradicio-
nal que deia que nosaltres teníem un saber i teníem
una autoritat que ens la donava l’altre i que formava
part de l’uniforme del càrrec (un pare, com a pare, ja
tenia autoritat; un mestre, com a mestre, ja tenia au-
toritat...). Allò feia que la cosa funcionés més o menys
bé però, ara, aquest model, que tenia un vessant pa-
ternalista, ja no funciona perquè l’altre ja no reconeix
l’autoritat per si mateixa, ara te l’has de guanyar. Hem
de triar entre dues maneres d’abordar les problemàti-
ques: una manera és confiar cegament en el que seria la
reenginyeria, que és un model que ha tingut molt d’èxit
a les organitzacions empresarials i que ha estat importat
d’una manera abusiva a les pràctiques de l’atenció a les
persones. És la idea que podríem ser més eficients si, en
lloc de treballar a partir del model clàssic (del judici,
de la valoració), importéssim models de management a
l’educació i als serveis d’atenció social. L’altra influèn-
cia és pensar que podem reduir el subjecte al seu cervell.
Evidentment que les neurociències ens aporten moltes
novetats i avenços però hem de ser conscients que tot
té un límit i que aquests avenços mai no poden substi-
tuir quelcom que és fonamental en el subjecte: la seva
capacitat de decisió, la seva elecció, el seu raonament.
Josep Maria Vila: I vostè com ho veu?
José Ramón Ubieto: Us proposo una altra manera de pen-
sar la nostra resposta, que té a veure amb la nostra èpo-
ca. Com que ja no tenim la figura carismàtica que ens
diu com es fan les coses, ara tenim una altra possibilitat:
fer de la conversa, entre els professionals de les disci-
plines en les quals treballem i les persones a les qual
atenem, un principi rector. És a dir, fer de la conversa
la producció, l’elaboració d’un saber, d’unes respostes
que ens ajudin a avançar. Tot això no és ciència-ficció;
fa onze anys que duem a terme un projecte, que es diu
“interxarxes”, que aplega professionals de la salut, de
salut mental d’educació, d’atenció social, al districte
Horta-Guinardó de Barcelona, i treballem amb aques-
ta metodologia en situacions molt greus, amb joves
i nens que tenen problemàtiques de salut mental, de
violència, etc. Per tant, la idea és confiar en la nostra
capacitat però, sobretot, confiar que la nostra capaci-
tat es reforça si comptem amb l’altre. Aquesta conversa
implica una novetat i és que nosaltres partim d’allò que
sabem, afrontem allò que no sabem però ho fem amb
un altre. La conversa que proposem és cara a cara (no
virtual); hem de promoure més la trobada perquè no-
més amb la trobada promovem un altre element que
hem de rescatar: l’hospitalitat. Trobada i hospitalitat
són dos elements que ens han de guiar en aquesta etapa
difícil. Hospitalitat vol dir poder acollir l’altre, les se-
ves dificultats. El nostre sistema actual de salut mental,
per exemple, és molt poc hospitalari, i segurament en
el sistema educatiu i de serveis socials trobaríem situa-
cions que no són les més hospitalàries. Per tant, hem
de trobar altres fórmules que parteixin d’aquesta idea.
Jo crec que apostar per la fórmula de la reenginyeria,
pensar que hi haurà algú que ens digui què hem de fer
i que ens ho dirà d’una manera molt clara (com si fos
una guia pràctica molt senzilla per tractar una situació
molt complexa), seria tan il·lús com pensar que els res-
ponsables financers o els qui han contribuït a promoure
la crisi ens trauran d’aquesta crisi. Crec que això no serà
així i, per tant, hem de confiar en la nostra capacitat i
sobretot en la capacitat que podem generar amb la tro-
bada amb l’altre.
Josep Maria Vila: Dr. Font, el seu torn. Crisi i educació, hi
ha respostes?
José Ramón Ubieto “Com que ja no tenim la figura carismàtica que ens diu com es fan les coses, ara tenim una altra possibilitat: fer de la conversa, entre els professionals de les disciplines en les quals treballem i les persones a les quals atenem, un principi rector”
04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 18 Diàlegs
Diàlegs | 2726 | Diàlegs
els seus arguments. Aquesta assemblea es va acabar per-
què ells anaven a una manifestació. Quan vaig anar a
aquesta reunió improvisada, la veritat és que tenia un a
priori, pensava que era un moviment essencialment an-
tipolític; i això em feia por, perquè al llarg de la història
del nostre país aquest tipus de moviments han acabat
anant a parar a l’extrema dreta amb un discurs populis-
ta i, a vegades, demagògic.
Josep Maria Vila: I quina interpretació en fa?
Lluís Font: Arran d’aquesta primera experiència, em van
convidar a successives assemblees i hi vaig anar. La
primera constatació és que fan una crítica política a la
política, una crítica, molt punyent, al que consideren
mancances de les democràcies actuals. I aquesta crítica
no està feta des del desinterès. Encara que no ho di-
guessin així, algunes formulacions em recordaven les
idees dels pares fundadors de la constitució americana,
relatives a la democràcia que s’ha d’anar purificant, a
partir de la crítica, de totes les adipositats i perversions
que amb el pas del temps s’hi van afegint. Hi ha un
sentiment entre alguns sectors de la població que cal fer
alguna cosa en l’àmbit polític, precisament per millorar
la participació. Un segon eix de reflexió: la preocupació
pel futur, la constatació que res no tornarà a ser igual;
això no és una crisi (es referien a la crisi econòmica)
que s’intercala entre moments d’estabilitat sinó que, a
partir d’ara, viurem successives èpoques de canvi cons-
tant, no recuperarem l’estabilitat precedent, no podem
mantenir un món amb aquests nivells de consum.
Josep Maria Vila: No els falta raó...
Lluís Font: Què passarà –deien- quan els grans països com
la Xina vulguin oferir a la seva ciutadania els nivells de
consum en tots els ordres que nosaltres tenim? A partir
d’aquí, venia tota una reflexió sobre la taxa Tobin i sobre
altres mecanismes de control del creixement econòmic,
precisament per evitar que el planeta se’n vagi en orris.
Al costat d’això, hi havia una segona reflexió, parlaven
en bona part d’ells mateixos. Deien: “Nosaltres hem
cregut que calia esforçar-se per obtenir una recompensa
en el futur, que aquesta era la base del capitalisme. I
hem estudiat una carrera, hem fet un màster i, quan
ens tocaria ingressar en el món laboral i obtenir una
compensació per aquests esforços que hem fet nosal-
tres i les nostres famílies, ens trobem que les empreses
no ens ofereixen unes ocupacions al nivell de la nostra
formació. I això no té sentit. Aquesta és una crisi que
assenyala un abans i un després i nosaltres, com a joves
que hem cregut en el sistema i que hem cregut en les
seves regles del joc, ens trobem desassistits perquè sobre
la marxa han canviat aquestes regles del joc.
Josep Maria Vila: També van parlar d’educació.
Lluís Font: Va ser la tercera reflexió i última. Un d’ells va
dir: “I on queda el llatí en el sistema educatiu?” Crec
que no era una preocupació filològica sinó la inquie-
tud de dir: “Heu omplert les aules d’ordinadors, heu
tecnificat l’educació, us heu preocupat dels mètodes,
fins i tot de la pedagogia... I on queda la pregunta pel
sentit? I les humanitats? I on queda aquesta capacitat
de transformació que els mestres i els educadors sempre
hem pensat que l’educació tenia? I la voluntat de deixar
un món millor?” Parlaven d’aquestes humanitats que
t’ajuden a formar una identitat, no perquè hagis de
compartir sempre els punts de vista de l’altre sinó per-
què, talment un espàrring en lluita amb aquesta tradi-
ció, tu afirmes les teves conviccions, entrenes la teva
ment, la teva capacitat de discerniment, i forges els teus
propis criteris.
Josep Maria Vila: I la seva conclusió a tot això?
Lluís Font: La crisi econòmica i social, que jo crec que
també és de valors i que abasta molts àmbits, ha propi-
ciat el creixement d’un moviment que té la seva pròpia
dinàmica però darrere del qual afloren uns elements de
reflexió. I crec que s’hi ha de pensar, s’hi ha de meditar,
perquè no és només l’opinió transitòria d’algunes per-
sones sinó que poden reflectir un sentiment de perple-
xitat, en una època que és una cruïlla de camins.
Josep Maria Vila: Vostè cita el sociòleg polonès Zygmunt
Bauman per explicar el que passa...
Lluís Font: Sí, ell parla de la modernitat líquida i la contra-
posa a una època sòlida. La liquiditat té entitat, però no
té una forma estable sinó que adopta la del contenidor
i, per tant, es transforma constantment. Em sembla que
encerta bastant en el diagnòstic, gràfic i visual, quasi
metafòric, dels nostres temps. Són uns temps on tot
es precipita, tot canvia vertiginosament, diu ell que és
com qui va en una nau on no està molt clar el destí, que
es mou força, sense l’estabilitat d’abans. Aquest sociòleg
es limita a descriure un context. El que sí que apunta
és que no resulta fàcil viure en un entorn d’aquestes
característiques. Precisament perquè tot fluctua, perquè
tot evoluciona i canvia, cal que l’individu tingui uns
bons fonaments, potser no tantes conviccions però sí
sòlides i fermes per mantenir-se ben arrelat a terra, ca-
paç de processar constantment les dades que vénen de
l’exterior. I, alhora, amb una certa entitat, amb unes
conviccions que donen a l’individu unicitat i li perme-
ten transitar sense perdre el nord per aquest món que
canvia permanentment. La persona que viu en aquest
entorn líquid necessita repensar-se constantment per
saber anar trobant els seus equilibris. I sobretot distingir
allò que és essencial, que la configura com a persona,
d’allò que és accidental i, per tant, que hi pot renunciar.
Josep Maria Vila: I com s’aconsegueix, això?
Lluís Font: Edgar Morin, en un llibre famós, Tenir el cap
clar, defensa el sentit de les humanitats per donar es-
tructura a les persones, i recomana un ensenyament de
la filosofia consistent a filosofar, no sols llegir llibres
d’assaig sinó bones novel·les on les persones trobin re-
ferents per conèixer-se a si mateixes i conèixer els altres.
Precisament com que tot canvia, cal que la persona sà-
piga tenir uns mínims d’entitat per gestionar bé aquest
canvi.
Josep Maria Vila: Com cal afrontar els temps de crisi?
Lluís Font: La crisi a vegades et força a mirar amb uns ulls
més oberts, perquè quan vivim èpoques de bonança
tendim a idealitzar, a projectar miratges, a confondre els
somnis amb la realitat, perquè tot sembla factible i per a
tot sempre hi ha solucions. La crisi personal i col·lectiva
et força, talment un xoc, a contrastar amb la realitat, a
veure-la realment tal com és i, per tant, a compondre
una dialèctica entre aquest principi de realitat i el sentit
de l’essencial. Precisament perquè perceps la realitat tal
com és has de fer aquest procés interior per saber què és
l’essencial en mi, què és el més important d’aconseguir
i que és aleatori, etc. La crisi no volguda ni desitjada et
confronta amb la veritat i et recorda aquesta dimensió
tangible de la teva pròpia existència; en termes freu-
dians, no només ets el que t’agradaria ser, sinó també el
que la realitat imposa a la teva vida.
Josep Maria Vila: Què cal fer en aquests moments?
Lluís Font: Nietzsche parla molt d’una mena de prepara-
ció que és el desemmascarament per accedir a la reali-
tat, per conèixer-la tal com és; a vegades ens hem de
desprendre de moltes coses que ens impedeixen aquest
coneixement profund. Ell proposa que, amb ironia, si-
guem capaços de discernir el que realment és una mo-
tivació ètica del que és la projecció de les nostres pors
Lluís Font “La crisi a vegades et força a mirar amb uns ulls més oberts, perquè quan vivim èpoques de bonança tendim a idealitzar, a projectar miratges, a confondre els somnis amb la realitat, perquè tot sembla factible i per a tot sempre hi ha solucions”
José Ramón Ubieto “Vivim en una època de paradoxes, de pluralitats, la qual cosa no és cap problema, però és un règim nou, una situació nova que hem d’abordar de manera diferent”
04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada
28 | Diàlegs
tres neguits. Per tant, davant d’aquesta tessitura nova
el que cal és desprendre’s de tot allò que m’impedeix
conèixer-me a mi mateix i conèixer els altres. I això no
és fàcil, perquè la inèrcia atàvica que tots tenim ten-
deix a perpetuar les nostres percepcions i a donar per
bones certes coses que poden haver quedat desfasades.
En tots els àmbits de la vida podríem fer una llista de
tòpics, coses que es donen per bones i que potser hau-
ríem de discutir si ho són tant, ja que no sempre les
obvietats, aquells espais comuns als quals tots ens re-
metem, són veritats certes. El primer que hem de fer és
desprendre’ns d’aquestes vestimentes i quedar-nos nus
per poder afrontar la nova realitat. I de la segona qües-
tió en dic tenir pensament estratègic, saber què vols,
com ho vols aconseguir i qui et pot ajudar a pensar en
aquesta projecció.
Josep Maria Vila: Hauríem de concloure amb una visió
esperançadora...
Lluís Font: En aquestes èpoques difícils els països que se’n
surten normalment combinen el que Florida en diu les
tres “T”: 1) “Talent”: es refereix a les múltiples capa-
citats, a les intel·ligències diverses que tots tenim; cal
saber explotar-les al màxim; es tracta d’entorns que
propicien desenvolupar el talent de tota la ciutadania
fins al límit que cadascú pugui establir; 2) “Tecnolo-
gia”: són entorns que posen els mitjans tecnològics
perquè aquest talent es desenvolupi i no quedi en un
pur voluntarisme; i 3) “Tolerància”: són entorns on es
fa possible conviure en la diversitat. Cadascú ha de fer
el seu discerniment, cada país ha de fer el seu sobre
com afrontar la crisi però, si hi ha una dada empírica,
és aquesta: que la combinació de talent, tecnologia i to-
lerància és una clau de futur per a les comunitats. Crec
que això, també, es pot aplicar a nivell personal; una
persona que desenvolupa el seu talent, que troba eines
per fer-ho, que ho gestiona amb respecte a la diversitat
i que procura aprendre de tothom, és una persona que
en aquests entorns difícils tira endavant.
Lluís Font “Cadascú ha de fer el seu discerniment, cada país ha de fer el seu sobre com afrontar la crisi però, si hi ha una dada empírica, és aquesta: que la combinació de talent, tecnologia i tolerància és una clau de futur per a les comunitats”
BEQUES A L’EXCEL·LÈNCIA ACADÈMICA 2012-13www.blanquerna.url.edu · [email protected]
04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 26 Notícies
30 | Notícies Notícies | 31
Els futbolistes i estudiants de Ciències
de l’Activitat Física i de l’Esport (CAFE)
a Blanquerna-URL Andrés Iniesta i Raúl
Baena i la nadadora Ester Núñez, també
estudiant de Blanquerna-URL, van ex-
plicar com compaginen els estudis amb
la seva carrera esportiva durant la IX Jor-
nada Esport Blanquerna, que la Facultat
de Psicologia, Ciències de l’Educació i
de l’Esport va dedicar el passat dia 26
d’abril a l’“Esport d’alt nivell i universi-
tat: un tàndem possible”.
“La meva intenció –va explicar Inies-
ta– és poder acabar la carrera, seguir te-
nint els peus a terra i, quan ja no pugui
seguir jugant, intentar posar en pràctica
tot el que he après a la universitat, en el
món de l’esport.” Raúl Baena va explicar
que tot i tenir des de petit el somni de
jugar a primera divisió “la meva família
m’ha inculcat la importància dels estu-
dis. Quan arribes a la universitat també
va pujant el nivell d’exigència i el fut-
bolístic, hi ha més pressió. L’ajut que he
rebut dels professors i dels companys
m’ha permès poder compaginar les dues
coses”. També per a la nadadora Ester
Núñez “els estudis t’ajuden a millorar el
rendiment”, sobretot perquè “l’esportis-
ta d’alt nivell té data de caducitat. Quan
s’acaba la carrera esportiva comença
una altra vida i si no tens estudis és difí-
cil integrar-se en el món laboral”.
“Després de 5 anys d’haver-se retirat,
el 60% dels jugadors d’alt nivell que han
guanyat molts diners durant la seva carre-
ra esportiva s’arruïnen.” Aquesta afirma-
ció la va fer Joan Creus, secretari tècnic
del FC Barcelona, que també va participar
en la jornada. L’exjugador de bàsquet va
explicar la importància de la formació
universitària durant la carrera esportiva,
ja que, “com més estudis, més disminueix
aquest 60%”. “Mentre l’esportista juga,
està en una bombolla que és una trampa.
Quan surt, la realitat és molt diferent”,
va dir un altre dels participants, Carles
Folguera, director de La Masia del FC Bar-
celona i exestudiant de Blanquerna, que
va explicar que “l’èxit de qualsevol club
és que els esportistes que acull se sentin
recolzats en la formació perquè quan aca-
bin la carrera esportiva serà el llegat més
gran que el club els pot deixar”.
També van participar en la jornada
Anna Ruth Domínguez, directora de
PROAD; la Dra. Susana Regüela, cap del
SAE; el Dr. Josep Solà, professor de Ci-
ències de l’Activitat Física i de l’Esport
(CAFE) a Blanquerna-URL; Romà Cuyàs,
president de la Federació Catalana d’At-
letisme; i Germán González, agent del
jugador de la NBA Ricky Rubio. Va in-
augurar la jornada Ivan Tibau, secretari
general de l’Esport.
Programa específic
La Facultat té un programa específic per
als esportistes d’alt nivell que es basa en
una acció tutorial que faciliti la compa-
ginació dels estudis amb les exigències
d’entrenament setmanal i de competi-
cions. Aquesta tutorització és molt in-
dividualitzada, ja que els requeriments
esportius de cada alumne són diferents
segons la modalitat en què competeix i
segons la seva valoració com a esportista
(el màxim nivell és el de “Deportista de
Alto Nivel” que apareix en els llistats del
BOE i, en l’àmbit català, l’“Alt Nivell Ca-
talà” que apareix al DOGC).
En aquests moments, Blanquerna-
URL acull en aquest programa trenta
esportistes, onze d’alt nivell i dinou es-
portistes que practiquen esports de com-
petició i tenen dificultats per compagi-
nar la pràctica esportiva en competició
amb els estudis.
Esportistes d’alt nivell expliquen la seva experiència com a estudiants universitaris
Notícies
Raúl Baena, Andrés Iniesta, Germán González i Carles Folguera.
El Dr. Salvador Pié-Ninot rep la Creu de Sant Jordi de mans del president Artur Mas.
Blanquerna rep la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat
L’Escola d’Estiu Blanquerna 2012 ofereix en aquesta edició 65 cursos
Oberta la preinscripció als graus fins al dia 9 de juliol
El Govern de la Generalitat de Cata-
lunya va atorgar el passat mes d’abril
la Creu de Sant Jordi a la Fundació
Blanquerna-URL en reconeixement a
“la seva aportació a la comunitat edu-
cativa a partir de la fidelitat a uns va-
lors humanistes, a un estil de mestrat-
ge i a la vocació de servei públic des
de la iniciativa social. Vinculada a la
Universitat Ramon Llull, incideix en
àmbits com l’educació, la psicologia,
l’esport, la comunicació i la salut, en
els quals ha contribuït a formar bons
professionals”, segons consta a la nota
que va fer pública el Departament de
Cultura.
El Govern de la Generalitat conce-
deix la Creu de Sant Jordi des de l’any
1981 a personalitats i entitats que
s’han destacat pels seus mèrits i pels
seus serveis a Catalunya en la defen-
sa de la seva identitat o, més general-
ment, en el pla cívic i cultural.
Des de la primigènia escola de Ma-
gisteri, fundada l’any 1948, en plena
dictadura, per contribuir a la renova-
ció pedagògica del nostre país, fins al
campus urbà que formen actualment
les tres facultats, dues paraules han
marcat el camí d’aquesta universitat i
els seus estudiants: ser i saber. Un arre-
lament a la tradició humanista que
ajuda els alumnes a construir la seva
pròpia ètica professional i personal.
L’acte d’entrega va tenir lloc al Saló
Sant Jordi de la Generalitat de Cata-
lunya el passat divendres 20 d’abril
en presència de les màximes autoritats
del país. El Dr. Salvador Pié-Ninot, pre-
sident de la Fundació Blanquerna, va
rebre la Creu de Sant Jordi de mans del
president de la Generalitat, Artur Mas.
Des del 30 de maig fins al 22 de
juny es pot fer la inscripció als
cursos que ofereix l’Escola d’Estiu
Blanquerna, que organitza la Fa-
cultat de Psicologia, Ciències de
l’Educació i de l’Esport Blanquerna-
URL amb el suport del Departa-
ment d’Ensenyament.
Aquesta edició, que tindrà lloc
del 2 al 6 de juliol, ofereix 65 cur-
sos estructurats al voltant de les di-
ferents etapes educatives (educació
infantil, 16 cursos; educació pri-
mària, 14 cursos; educació infantil,
primària i secundària, 23 cursos;
educació especial, 3 cursos) i la sa-
lut del docent (9 cursos). Al migdia
s’han organitzat activitats culturals
obertes a tothom. La inscripció es
pot fer per internet a l’adreça http://
fcfpcee.blanquerna.url.edu i pre-
sencialment a la Facultat, de 10 a 14
h i de 16 a 20 h.
Des del 7 de febrer i fins al 9 de juliol,
les facultats Blanquerna-Universitat
Ramon Llull han obert el període de
sol·licitud de plaça per al curs 2012-
2013 en les titulacions de grau que
ofereixen: Educació Infantil, Edu-
cació Primària, Psicologia, Logopè-
dia, Ciències de l’Activitat Física i
de l’Esport, Infermeria, Fisioteràpia,
Nutrició Humana i Dietètica, Perio-
disme, Publicitat i Relacions Públi-
ques i Cinema i Televisió. Durant
aquests mesos, les tres facultats han
organitzat sessions informatives per
a les famílies interessades.
El guardó reconeix la fidelitat a uns valors humanistes, un estil de mestratge i la vocació de servei públic des de la iniciativa social
“Després de 5 anys d’haver-se retirat, el 60% dels jugadors d’alt nivell que han guanyat molts diners durant la seva carrera esportiva s’arruïnen”
04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 36 Llibres02 Editorial01 Portada 30 Recerca
32 | Notícies Notícies | 33
Notícies
Els dies 12 i 13 de juliol, la Facultat
de Ciències de la Salut Blanquerna-
URL organitza conjuntament amb la
Universitat de Copenhaguen, la Uni-
versitat de Londres i la Federació Eu-
ropea de Societats Neurocientífiques
(FENS) un simposi satèl·lit sobre “New
strategies to optimize the acquisition
and consolidation of motor skills”. El
simposi, que tindrà lloc dos dies abans
al Fòrum de la FENS, reunió de neuro-
ciències més important d’Europa i que
acull més de 7.000 neurocientífics,
tractarà el tema de l’adquisició i con-
solidació de noves habilitats motores
de l’aprenentatge des de les ciències
bàsiques i des de les seves aplicacions.
Reunirà tant científics que investiguen
mecanismes cel·lulars que intervenen
en l’adquisició i consolidació d’habili-
tats motores, com professionals de la
salut interessats en l’aplicació de no-
ves estratègies per millorar l’aprenen-
tatge motor.
L’acte tindrà lloc a l’Auditori de la
Facultat de Comunicació Blanquerna-
URL (c. Valldonzella, 12, Barcelona).
El passat 27 de març, la Facultat de
Ciències de la Salut Blanquerna-URL
(FCS) va organitzar les IX Jornades de
Salut i Diversitat Cultural amb una tau-
la rodona en la qual, sota el títol “Cui-
dant els altres Ulisses”, s’abordaven as-
pectes entorn a la salut mental de les
persones que decideixen emprendre
una migració.
En la jornada van participar el Dr.
Joseba Achotegui, professor titular de la
UB i director del SAPPIR, i Esther Garcia,
infermera del Servei de Psiquiatria de
l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.
Va moderar la taula rodona la Dra. Àn-
gela Pallarès, professora de la FCS.
El tema central de la taula rodona
va ser la síndrome d’Ulisses, també co-
neguda com la síndrome de l’emigrant
amb estrès crònic i múltiple. La síndro-
me d’Ulisses fou descrita per primera
vegada pel Dr. Joseba Achotegui l’any
2002. Segons l’autor, es tracta d’una si-
tuació d’estrès crònic amb quatre factors
vinculants: la soledat i el dol per haver
deixat la família a origen, el sentiment
intern de fracàs davant la dificultat
d’accés al mercat laboral, el sentiment
de temor i el sentiment de lluita per a
la supervivència. Tots ells condueixen
la persona immigrant a una situació de
distrès que és comparable a les innom-
brables dificultats i perills, lluny de la
família, que va haver d’afrontar l’heroi
de la mitologia grega Ulisses. Per aquest
motiu, es fa necessari aprofundir en el
coneixement d’aquesta síndrome per
tal de poder fer un abordatge multidis-
ciplinari de les persones immigrants de
les quals es té cura als centres sanitaris.
Vint i nou empreses van participar
el passat 16 de maig en la II Jorna-
da CAFE Blanquerna-Empresa, que
organitza cada curs la Facultat de
Psicologia, Ciències de l’Educació i
de l’Esport (FPCEE) amb l’objectiu
d’acostar els estudiants del Grau en
Ciències de l’Activitat Física i de l’Es-
port (CAFE) al mercat laboral espor-
tiu i presentar a les organitzacions
del sector els futurs professionals.
En els workshops centrals de la
jornada es van dur a terme 307 en-
trevistes (moment que recull la foto-
grafia) a 103 estudiants que prèvia-
ment havien estat preseleccionats
en funció dels perfils sol·licitats per
part de les entitats i empreses parti-
cipants. Durant la jornada, que va
tenir lloc a l’auditori de la FPCEE,
també es van impartir simultània-
ment dues conferències taller per als
representants de les empreses i per
als estudiants que acaben la carrera
de CAFE aquest curs.
En la primera, Xavier Marcet,
soci fundador i conseller delegat de
LTC Project, va parlar d’innovació i
estratègia empresarial als represen-
tants de les empreses i Montse Sanz,
orientadora professional de Porta 22
(Barcelona Activa), va impartir el ta-
ller “22 consells per a la recerca de
feina” als estudiants.
El periodista Jordi Évole va rebre el Pre-
mi Blanquerna al Millor Comunicador
2011 pel seu programa d’entrevistes
Salvados i el professor Dr. Héctor Bor-
rat el Premi Extraordinari de Comuni-
cació Blanquerna 2012 en reconeixe-
ment a la seva trajectòria professional i
acadèmica. L’acte va tenir lloc el passat
13 de març en el marc de la 18a edició
de les “Jornades de Comunicació Blan-
querna”.
Durant l’acte de lliurament, Évo-
le va destacar que en periodisme s’ha
d’arriscar. “El periodisme ha de portar
problemes, ha de ser incòmode, i quan
el convidat se’n va massa content ho
has fet malament”, va explicat a tots els
estudiants durant l’acte de lliurament.
També va apuntar que el periodisme
low-cost no va en contra del bon peri-
odisme. “Es guanyen pocs diners, però
no conec ningú en aquesta professió
que s’hagi fet milionari.” Évole va ma-
nifestar que si només hagués estat un
periodista seriós no podria fer les pre-
guntes que fa ara al programa Salvados.
“La ironia en una roda de premsa no és
molt ben entesa i acaba en un ‘això no
toca’ i en canvi a mi m’ho permeten”,
va recalcar. “He provat diferents gène-
res”, va dir, alhora que va admetre que
això li ha permès barrejar-los.
El professor de Periodisme a Blan-
querna-URL Dr. Héctor Borrat va rebre
el guardó en reconeixement a la seva
trajectòria professional i acadèmica. El
periodista i professor de la Facultat de
Comunicació Blanquerna-URL Dr. Al-
bert Sáez va glossar el perfil humà i intel-
lectual d’Héctor Borrat, que va qualificar
de “persona i professor extraordinaris” i
“mestre de periodistes”.
La 18a edició de les “Jornades de
Comunicació Blanquerna” es va dedi-
car a “Més per menys! Comunicar en
un món low-cost”. En total es van or-
ganitzar dinou taules rodones, que van
analitzar el futur del periodisme i dels
grups de comunicació, les experiènci-
es low-cost en l’audiovisual i els nous
formats de producció, les noves formes
de creació i finançament de la publici-
tat fins a la cobertura informativa en
temps de crisi amb l’exemple del terra-
trèmol i posterior tsunami del Japó l’11
de març de l’any passat.
La Facultat de Ciències de la Salut coorganitza ‘New strategies to optimize the acquisition and consolidationof motor skills’
Les IX Jornades de Salut i Diversitat Cultural es dediquen a la síndrome d’Ulisses
Vint-i-nou empreses participen a la II Jornada CAFE Blanquerna-Empresa
Jordi Évole i el professor Héctor Borrat reben els premis Blanquerna de Comunicació
La Dra. Àngela Pallarès, Esther Garcia i el Dr. Joseba Achotegui.
04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 36 Llibres02 Editorial01 Portada 30 Recerca
Recerca | 33
lanquerna-URL porta la direcció científica del programa CaixaProinfància, el de major impacte que
promou la Fundació “la Caixa” i lluita contra un vell i arrelat problema de totes les societats. És un
programa de suport social que cada any atén més de 60.000 menors i les seves famílies que viuen i
pateixen la pobresa. Present a onze ciutats de Catalunya i Espanya, hi participen onze universitats i més de
300 entitats que garanteixen que les ajudes arribin directament a les persones més necessitades. No és un
altre acte de beneficència i solidaritat, sinó un nou intent d’atacar el problema des de diversos fronts i de
trencar el cercle viciós que fa que la pobresa passi de generació en generació.
RECERCA
El grup de recerca en Pedagogia Social i No-
ves Tecnologies de la Informació i la Comuni-
cació de la Facultat de Psicologia, Ciències de
l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL enca-
pçala un nou model d’acció socioeducativa que
fa possible que milers d’infants i famílies tinguin
accés a coses tan aparentment senzilles com un
reforç escolar, un espai d’estudi i de lleure, un
material escolar adient, una excursió amb els
pares, una higiene bàsica o un berenar cada dia.
“No volem ser pretensiosos ni ingenus.
La situació de pobresa és històrica, arrelada i
estructural a totes les societats, i en temps de
crisi és encara més dura, ha augmentat i ha
empitjorat”, adverteix el professor Jordi Lon-
gás, que treballa en el programa i en l’equip de
Blaquerna que dirigeix el catedràtic d’educació
Jordi Riera. “No es tracta d’inventar res, només
mobilitzem les energies d’entitats, universitats,
organitzacions humanitàries i de professionals
d’ideologies molt diferents que es dediquen al
treball social amb col·lectius desfavorits”, afe-
geix. I el doctor Riera defineix els objectius del
programa CaixaProinfància, que ja fa quatre
anys que funciona: “Evitar que nens en risc
Un altre combat contra la pobresa
d’exclusió social acabin repetint la història dels
seus pares. Trencar la transmissió de la pobresa
de pares a fills. Incidir socialment i educativa en
els territoris per afavorir una infantesa més sana i
un aprenentatge que garanteixi un futur millor.”
Per fer realitat aquests objectius, s’han mobi-
litzat i coordinat més de tres-centes entitats sense
ànim de lucre, associacions, fundacions i coopera-
tives de Barcelona, Balears, Bilbao, Gran Canària,
Màlaga, Madrid, Múrcia, Saragossa, Sevilla, Tene-
rife i València. I també professionals i equips de
recerca de la Universitat de les Illes Balears, Uni-
versitat Rovira i Virgili, Universitat Autònoma de
Barcelona, Universidad de Murcia, Universidad
de Zaragoza, Universidad de Deusto de Bilbao,
Universidad de Comillas de Madrid, Universidad
de Málaga, Universidad Pablo de Olavide de Sevi-
Text: Joaquim RoglanIl·lustracions: Esperanza Maestro
B
“No volem ser pretensiosos ni ingenus. La situació de pobresa és històrica, arrelada i estructural a totes les societats, i en temps de crisi és encara més dura, ha augmentat”
04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca02 Editorial01 Portada 36 Llibres
Recerca | 3534 | Recerca
els fons públics”.
Així doncs, els diners es destinen principal-
ment a l’educació a fi que molts infants i ado-
lescents puguin dur una vida al més semblant
possible a la de les famílies que no pateixen la
pobresa. “La principal lluita és contra el fracàs
escolar i això es fa amb reforç educatiu, classes de
repàs individuals o en grup fora de l’escola i amb
mestres i professors titulats. Tot plegat es com-
bina amb activitats de lleure i amb horaris ex-
traescolars organitzats. Es tracta que els escolars
tinguin acompanyament del seu procés educatiu
i suport als seus estudis i quan surtin de l’escola
vagin a un centre, facin els deures, juguin i vis-
quin en un entorn amb valors positius”, diu Lon-
gás. Sembla senzill, però no ho és, ja que sovint
les famílies i el seu entorn no ho afavoreixen
perquè viuen situacions d’abandonament i de
violència domèstica.
Per aquesta raó, moltes entitats a més d’aquest
programa procuren que les famílies tinguin su-
port en temes d’habitatge, ocupació, economia
i salut, a més d’oferir acompanyament social a
les mares i els pares. “Si les famílies no hi parti-
cipen i no col·laboren, serveix de ben poca cosa
finançar l’equipament i el material escolar, ni les
ajudes amb logopedes i amb professionals de la
psicomotricitat que oferim i que no són finança-
des per la Seguretat Social. Per aquesta raó, les
mares i els pares poden rebre també ajuda psi-
coterapèutica individual i familiar, sempre amb
lla i Universidad de Las Palmas de Gran Canaria.
Sota l’assessorament i la direcció de la Universitat
Ramon Llull, s’aconsegueix i es garanteix que les
ajudes que arriben directament a 60.000 nens i
famílies serveixin per a la seva promoció. “Però
res de tot això es fa aïlladament, sinó vinculant
les famílies perquè cooperin amb el programa i
garantint que mares, pares i nens compleixin els
requisits del programa, tinguin continuïtat i no
es limitin a rebre les subvencions de finestreta”,
matisa el doctor Jordi Longás, que és el director
executiu del projecte.
Per rebre les diverses ajudes del programa, les
famílies han de viure en el llindar de la pobresa
relativa. “Aquest llindar es fixa en uns ingressos fa-
miliars inferiors al seixanta per cent del salari mí-
nim, han de tenir fills entre zero i setze anys, han
de ser seleccionats pels serveis socials i assistencials
de la xarxa pública o de les entitats col·laboradores,
i els treballadors socials han d’obrir un expedient
familiar, avaluar les dificultats de cada nen o nena
i elaborar un pla d’acompanyament de cada famí-
lia”, detalla Jordi Longás, que matisa que “les aju-
des i serveis que s’ofereixen són les que no donen
professionals acreditats”, afegeixen els asses-
sors del programa, que en períodes de vacances
també organitza activitats de lleure, colònies i
campaments que aquestes famílies no poden
pagar. En les ajudes de material escolar hi en-
tren també ulleres, audiòfons i altres materials
que la majoria de comunitats autònomes no
subvencionen.
Amb l’actual situació econòmica, la po-
bresa s’estén, augmenta i castiga encara més
les famílies sense recursos. “Cada vegada més
comunitats autònomes tendeixen a fer la jor-
nada intensiva a les escoles i mentre que les fa-
mílies benestants poden dur els fills a activitats
extraescolars, la mainada de les famílies sense
recursos es queda penjada, no els subvencionen
les activitats extraescolars i es passen les tardes
al carrer o jugant a la videoconsola, perquè ni
les mares ni els pares els poden ajudar a fer els
treballs escolars”, diuen els experts. Els científics
han comprovat que un dels principis d’exclusió
social és l’exclusió o la manca d’equitat educa-
tiva. “L’escola obligatòria arriba a tothom i ga-
ranteix uns mínims, però la família mediatitza
molt l’èxit o el fracàs escolar. Les principals di-
ferències socials i educatives que es provoquen
a l’escola responen al fet que els fills de famílies
humils no tenen un entorn social que afavo-
reixi l’aprenentatge”, indiquen Longás i Riera.
Per enriquir el context de l’escola, el progra-
ma disposa de centres oberts adaptats a cada
edat i amb esplais, ludoteques i tallers formatius.
Però en aquest cas no és suficient que hi vagi la mai-
nada, sinó que també hi han de participar les ma-
res i els pares de menors de tres anys. “Són espais
familiars que tenen l’objectiu d’ajudar les mares a
desenvolupar competències familiars. Són escoles
de pares que ensenyen a fer de mare i de pare, a te-
nir cura dels fills i a crear vincles d’afecte. Són mares
i pares adolescents que tenen el concepte que els
nens petits són objectes que es faran persones quan
creixin. El concepte i les tècniques d’estimulació in-
fantil són relativament joves en la història de la pe-
dagogia, però les famílies pobres no hi tenen accés”,
expliquen els pedagogs. En aquesta mateixa línia,
organitzen tallers de pares i de fills que afavoreixen
la convivència i les relacions familiars, a la vegada
que ajuden a frenar la degradació social i la violència
domèstica.
Un altre front de la lluita consisteix a atacar les
arrels del fracàs escolar, la perpetuació de la pobresa
i trencar aquell cercle viciós que diu que el fill del
metge serà metge i el fill del pobre serà pobre. “El
principal problema és que les famílies més desfavo-
rides no valoren l’estudi com a ascensor social. Tota
“Els diners es destinen principalment a l’educació a fi que molts infants i adolescents puguin dur una vida al més semblant possible a la de les famílies que no pateixen la pobresa”
“Els científics han comprovat que un dels principis d’exclusió social és l’exclusió o la manca d’equitat educativa”
04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca02 Editorial01 Portada 36 Llibres
Recerca | 3736 | Recerca
la feina que fa la mestra durant tot un dia la pot
esfondrar un pare que li diu al nen que els deu-
res que fa a casa no valen per a res. La pobresa
d’aquest estrat social més baix es perpetua per
la manca de coneixements i de formació, perquè
un fracassat escolar no pot accedir a feines quali-
ficades ni no qualificades. Per això intentem que
els fills d’aquestes classes aspirin a un nivell dife-
rent de formació i educació. I en teoria està molt
bé, però no s’hi arriba només amb l’educació,
perquè primer cal menjar cada dia”, admeten els
responsables dels equips.
Per aquesta raó, l’ofensiva contra la pobresa tam-
bé contempla aspectes de la higiene i l’alimentació
infantil. “Paradoxalment, en els sectors més pobres
és on es detecta un altíssim índex d’obesitat perquè
mengen malament. Per aquesta raó, a les famílies
que reben els ajuts se’ls ensenya a no automedicar-
se, a seguir els circuits sanitaris i fins i tot a fer acti-
vitats i sortides junts, perquè hi ha molta mainada
que no sap què és anar d’excursió o una tarda al
cinema amb els pares, ni a fer un paella tots junts.
En general, viuen en un barri i en un cercle tan-
cat, els dissabtes i els diumenges el pare és al bar, la
mare fa la feina de casa i la mainada viu al carrer”,
lamenten els pedagogs.
Més enllà dels esquemes més clàssics de les
entitats benèfiques, les universitats i les entitats
que participen en el programa enceten projectes
innovadors i pioners com combatre el fracàs es-
colar a les zones més deprimides, cercant el tre-
ball comunitari on col·laboren les escoles, els ser-
veis socials i les famílies. “Es tracta que l’escola
no digui només que un alumne no arriba a as-
solir el nivell, sinó fer-ne un seguiment i arribar
allà on l’escola no pot arribar en temes de salut,
d’alimentació, de prevenció de conductes addic-
tives, d’habilitats socials...”, opinen, i posen com
a exemple noies i nois que han superat el fracàs
escolar gràcies a la música o l’esport, alhora
que destaquen que malgrat aquestes evidències
l’accés a aquestes activitats no sempre és possi-
ble. “Se suposa que l’esport és una gran eina
educativa, però el cert és que no està a l’abast
de tothom. Si ets pobre i un crac de la pilota
potser trobaràs un club, però en la majoria
dels casos les famílies no poden pagar les
activitats i molts nens i nenes no fan pràc-
tica esportiva o recreativa. En el futur ens
agradaria impulsar projectes perquè els clubs
col·laborin amb el programa, de forma que
també ajudin aquells infants que pateixen la
pobresa i viuen situacions conflictives o pre-
senten dificultats d’adaptació”, comenten.
El cercle viciós que fa els pobres encara més
pobres s’agreuja amb la crisi. “L’administració
pública ha arribat al límit i no pot fer més co-
ses noves. Moltes entitats benèfiques i de tre-
ball social depenien en un vuitanta i noran-
ta per cent de subvencions públiques. I això
s’està acabant, perquè les administracions els
paguen amb retard, els deuen diners i algunes
entitats ja van per la tercera línia de crèdit i
passen dificultats per pagar les plantilles, que
en alguns casos ja no cobren”, diu Longás. És
la conseqüència d’un altre cercle viciós que
fins fa poc es basava en les subvencions. “Viu-
re de les subvencions sovint ha comportat
que no es busquessin alternatives diferents,
com mecenatges o concerts econòmics. És di-
fícil no pensar que l’Administració ha usat les
entitats socials perquè resulten més econòmi-
ques, ateses les baixes condicions salarials dels
treballadors socials del sector d’iniciativa so-
cial. Però caldrà trobar-hi una solució, perquè
molts serveis socials de les administracions
estan col·lapsats”, denuncien els responsables
de la direcció científica del programa, “i la ini-
ciativa de l’Obra Social de La Caixa té el mè-
rit de posar sobre la taula noves fórmules de
col·laboració pública-privada que segurament
en el futur caldrà aprofundir”.
Mentre els problemes s’acumulen i
s’agreugen, la pobresa es perpetua i passa de
generació en generació. “El retrat robot del
fracàs escolar a Espanya és un noi amb mare
sense estudis secundaris que no el pot ajudar
ni a fer els deures escolars. Més del 75% dels jo-
ves de més de 16 anys que cursen formació en
programes fora del sistema reglat són del quart
estrat social, el més baix de la societat. Amb
aquestes dades es comprova la relació directa
“Més enllà dels esquemes més clàssics de les entitats benèfiques, les universitats i les entitats que partici-pen en el programa enceten projectes innovadors i pioners com combatre el fracàs escolar a les zones més deprimides”
entre bretxa educativa i pobresa econòmica i cul-
tural dels progenitors i el perquè l’escola com a
ascensor social és més una idea que una realitat.
El programa CaixaProinfància vol ajudar que els
nens i nenes que, d’entrada, tenen menys opor-
tunitats puguin, almenys, acabar l’ensenyament
secundari i accedir a alguna formació professio-
nal. Potser la seva continuació natural serien les
beques d’estudis i l’estímul a la inserció laboral.
Més idees per a un gran pacte contra la pobresa i
l’exclusió que haurien de convocar més entitats i
altres agents socials, perquè els professionals del
treball social i l’educació no poden assumir-ho
tot”, indiquen els pedagogs.
Les dades de què disposen els equips de re-
cerca de les onze universitats no són pessimistes,
sinó realistes. I tampoc són falsament optimistes.
“És difícil explicar els èxits del programa en no-
més quatre anys més enllà de la seva distribució
i de les persones que atén. El resultats de veritat
només es veuran quan passi una generació. Són
temes lents, d’un procés a llarg termini, de mol-
ta paciència. Sovint ens hauríem de preguntar
quant costa, en temps i diners, educar un fill. Per
exemple, la mesura dels possibles èxits escolars
fàcilment pot demanar cinc o vuit anys, fins que
els infants que estan en el programa finalitzin
les etapes educatives de primària o secundària.
Per això, en aquests moments, es tracta de sem-
brar la llavor amb molta persistència i d’enfortir
els processos d’acompanyament”, conclouen els
directors de la recerca, Riera i Longás.
Que onze universitats i centenars d’entitats
i de professionals es coordinin i treballin ple-
gats no garanteix l’èxit de la lluita contra la
pobresa, però la història de la humanitat i de
la ciència ha demostrat que algunes petites lla-
vors donen grans fruits.
“El retrat robot del fracàs escolar a Espanya és un noi amb mare sense estudis secundaris que no el pot ajudar ni a fer els deures escolars”