C I N Q U E N A L E C T U R A D EL L E N G U A C A T A L A N A

UN ENFRONTAMENT TRONAT

L’expressió partit de costellada s’ha associat tradicionalment, sobretot als pobles, a un significat i a una

imatge inequívocs: el d’una colla de persones, homes i dones, conegudes i coneguts tots, els quals es

reuneixen per tal de disputar un matx a mig gas, amb l’únic objectiu d’arribar vius –respirant i amb les

funcions vitals intactes- al xiulet final i poder així assaborir tota una sèrie de productes de la terra –costelles

de xai, truita de patates, torrades amb escalivada...- enmig d’un clima de germanor i de companyonia.

Resumint més encertadament tot el que hem exposat fins ara, en un partit de costellada l’únic que compta,

allò que veritablement importa a tothom, és la costellada, és el menjar, i no pas el partit. El fer de

presentar-se com un valent i voler disputar el matx és només una estratagema per tal de guanyar-se el dret

de poder endrapar sense esme tot tipus d’aliments i arribar al límit de l’explosió estomacal.

Aquell diumenge, sota un cel amenaçador i capriciós –ara hi havia estones de sol, ara un mar de

núvols anunciava pluja imminent- els de la meva colla i jo mateixa vam observar amb estupefacció com

un grup de vit-i-dues persones es reunien al camp de terra de l’era entre somriures i abraçades. Nosaltres

hi havíem anat per tal de fer un partidet, com cada cap de setmana, però resulta que se’ns havien avançat.

Enteníem que, per a aquell grup d’avis i àvies, l’enfrontament devia resultar evocador; segurament

s’havien aplegat per tal de recordar vells temps i mirar de fer uns quants tocs i xuts de pilota sense perdre

la dentadura postissa, patir un trencament de qualsevol os del cos o bé acabar rodolant per terra empesos

per l’enorme massa de les panxes rodones i ben formades que els definien. I és que aquells ventres de

dimensions colossals, esculpits a partir de la ingestió de litres i litres de cervesa i tones de peus de porc i

bacallà en samfaina, podien truncar qualsevol objectiu que hom pretengués aconseguir. Aquelles panxes

eren símptoma d’una vida reposada, de tardes inacabables perdudes al sofà o bé en un tamboret de bar

sense fer res, sense moure noi un dit. Aquella colla de persones entrades en anys i mig calbes, lluint les

seves panxes com a bandera, havia ocupat el nostre terreny de joc i, lluny d’arrugar-se davant

l’evidència d’un estat físic penós i lamentable, els seus integrants estaven a punt per a iniciar el matx.

Sense col·legiat, marcador ni temps definit, sense pitralls ni samarretes identificatives, aquella colla

de valentes i valents van iniciar un enfrontament el qual, de ben segur, no duien a terme des de temps

immemorials. Allà s’hi aplegava gent que no havia colpejat una pilota des dels anys de l’escola, i d’allò ja

en devia fer ben bé quaranta anys! La pilota va començar a rodolar i, amb ella, van començar també a

rodolar per terra els primers jugadors. La imatge que vèiem des de fora era absolutament còmica i alhora

esgarrifadora: l’esfèrica avançava un metre i queien al terra cinc o sis participants; la manca d’habilitat i la

intervenció desequilibrant de les panxes s’encarregaven de provocar les repetitives caigudes. Allò

semblava un mercat i un pati d’escola, a la vegada. Al voltant de la pilota s’hi aplegaven sempre deu u

dotze persones, una munió de gent que no ens permetia de seguir amb comoditat el “partit”. Abans

d’arribar a la porteria d’un dels dos equips es formava un embús de persones i només vèiem pols i cames

que donaven puntades a l’aire, sense encert.

Cadascun dels equips volia conservar i fer bona la pròpia reputació. Calia guanyar, així que les seves

curses eren suposadament incombustibles. Nosaltres no podíem parar de riure, perquè cada cop que

feien quatre o cinc metres aquells avis havien de parar i respirar profundament amb la llengua a fora.

El més trist del partit de costellada, però, va arribar cap al final. Quan el matx ja era proper al seu

desenllaç, un dels jugadors va etzibar una puntada al cul d’un dels seus adversaris... Aquell fou el senyal

inequívoc que ens permeté de comprovar que després del partit no hi hauria costellada. Talment com

succeïa a l’època en què aquelles persones devien jugar (d’allò ja en devia fer entre trenta i quaranta

anys), època en què els partits acostumaven a acabar amb l’àrbitre a l’hospital, arrel d’aquella puntada al

cul es va desencadenar una baralla multitudinària i imparable en què tothom, qui més qui menys, va

repartir bufetades i insults.

No ens ho podíem pas acabar de creure! Aquell matx amistós que havia començat a mig gas i que

hauria d’haver acabat entre abraçades i costelles de xai va acabar enmig d’un núvol de pols i un ventall de

bufes dignes d’un combat de lluita lliure.

---------------------------------------------------------------------