D E S E N A L E C T U R A D EL L E N G U A C A T A L A N A

E L G R A N M O V I M E N T

A l’antiga Roma, el segle primer després de Crist, Pauarrus era un déu presumptuós i gens dialogant,

egoista i egocèntric, un déu superior que obligava les altres divinitats a romandre recloses i tancades al

mont Olimp, ja fes fred i glacés, o bé fos la muntanya fustigada per un sol abrusador. Tothom estava

empresonat a l’Olimp i no servia de res suplicar clemència: el déu Pauarrus reia i feia burla dels seus déus

menors esclaus. De fet, el mont Olimp no era ja ni a Grècia... Pauarrus havia obligat les nimfes –les quals

havia convertit en les seves esclaves- a transportar l’Olimp des de Grècia i fins a Roma volant: havien estat

necessàries totes les nimfes dels boscos per tal de poder moure una massa tan enorme de terra sagrada!

Pauarrus era, doncs, l’amo de l’Olimp, i feia anar com a titelles tots els déus i el món mateix. El déu

Posidó li subministrava l’aigua de mar necessària per als seus banys, Dèmeter era l’encarregada de

preparar-li el pa cada dia amb el blat que tenia a les mans i Apol·lo li havia de donar classes accelerades per

tal de vestir bé i ser atractiu; cal dir-ho tot: Pauarrus era més lleig que un pecat! Però tenia el poder, tenia la

paella pel mànec, i això era el que comptava.

En el seu afany de convertir-se en la divinitat més important de l’univers, Pauarrus era també amo de la

Terra i s’havia encarregat de mantenir-la sota la contemplació de tot el cosmos. Sí... El déu havia aturat el

moviment de rotació gràcies a una enorme palanca que Hefest, el déu dels ferrers, havia construït a

contracor. A la vegada, Pauarrus havia obligat l’exèrcit de Mart a lligar el planeta amb quatre enormes

sogues d’or; aquestes quatre enormes cordes havien estat també fixades a quatre carros estirats per

corsers blancs com la neu i quatre dels millors genets del déu de la guerra havien hagut de recórrer al

galop molts anys llum abans d’arribar, cadascun d’ells, a un dels límits de l’univers. Un cop als vèrtexs de

l’univers, els genets hi havien lligat les sogues d’or fortament i, així, la Terra havia deixat de moure’s al

voltant del Sol. Ara, tots els astres de l’univers giraven al voltant de la Terra, és a dir, al voltant del planeta

que Pauarrus dominava.

Marteti, la filla de Mart, n’estava fins al capdamunt, del seu empresonament. Era força imprudent,

perquè protestava sempre, i Pauarrus l’acabava tancant sempre a la presó més fosca de l’Olimp, un hàbitat

fred i humit, inhòspit. Amb tot, però, l’egoista déu no gosava expulsar-la del seu regne ni matar-la, perquè la

noia era tan bella que il·luminava els dies foscos amb el seu somriure. Marteti estava enamorada

d’Excelsius, un valent genet fill del déu Equalis –el déu de la igualtat-. Farts dels abusos de Pauarrus,

Marteti i Excelsius van idear un pla per tal d’escapar de les presons de l’Olimp. Amb l’ajut del seu unicorn

d’or, Excelsius aconseguí de trencar els barrots de la cel·la de Marteti mentre els soldats de Pauarro

badaven i ambdós fugiren volant.

Pauarrus embogí perdudament. Algú havia gosat de trencar el seu domini total. Féu un crit tan

eixordador que les poques aigües que quedaven als mars i oceans de la Terra s’evaporaren: tot quedà

convertit en una descomunal salina.

Marteti i Excelsius recorregueren a cavall de l’unicorn daurat milers i milers d’anys llum fins arribar als

confins de l’univers. El seu objectiu era clar: estimar-se i ser, finalment, lliures. Així, es feren quatre petons i,

amb cada petó, aconseguiren de tallar cada una de les quatre cordes que subjectaven la Terra. Un cop

tallades les sogues, el món fou alliberat i començà a fer el seu camí al voltant del Sol. L’imperi de Pauarrus

arribà, així, a la seva fi.

---------------------------------------------------------------------