PRIMERA LECTURA DE LLENGUA CATALANA

T E M P S E R A T E M P S . . .

Un cop a l’interior del Museu del Progrés de la Humanitat, la Marta esperava trobar resposta a l’interrogant

que li feia ballar el cap des que el seu mestre, el senyor Lluís, havia encetat a classe el tema del canvi de

comportament dels adolescents en els temps moderns. Amb vehemència, el mestre els havia comentat que,

anys enrere, la relació entre els pares i els adolescents era més senzilla i respectuosa perquè els nois i les noies

tenien valors i feien sempre cas dels consells dels més grans. En l’època actual, però, el mestre assegurava que

els adolescents ja no tenien cap mena de respecte, es comportaven de forma grollera i s’havien convertit en uns

autèntics pocavergonyes que feien allò que volien.

La Marta, però, no estava gens d’acord amb les afirmacions del professor. Ella era una noia modèlica i

educada en ple segle XXII. S’estimava els seus pares i es comportava molt bé! Un cop al museu –un espai

perfectament ambientat amb tot d’objectes de decoració propis dels anys noranta-, la noia li comentà a la Júlia

que els calia investigar a fons la peculiar manera de viure dels pares i dels adolescents d’abans per tal de

descobrir què és el que havia canviat tant respecte dels temps actuals. No podia pas ser que la culpa fos només

dels adolescents!

La visita es presentava davant de la classe com una possibilitat engrescadora de saber molt més sobre els

humans del segle passat i tots frisaven per començar a recórrer les diferents sales del museu.. La Laura

proposà d’entrar de primer a la sala del supermercat, concretament a la secció dels congelats. Un cop a

l’interior, tots van regular els termòstats dels seus vestits elàstics perquè feia força fred. En Lluís els va mostrar

una família d’abans formada per quatre membres que compraven tranquil·lament unes salsitxes, un paquet de

pèsols i una ampolla de suc. Pares i fills es veien units: es miraven mútuament i somreien. La felicitat els

acompanyava. La Marta pensà de sobte en els seus cosins... Ara, cada cop que anaven al supermercat, els

cosins no feien res més que córrer amunt i avall amb el carro; es barallaven per menjar-se una barra de pa

abans d’haver-la pagat i, allò més al·lucinant, ploraven i donaven puntades als seus pares per tal d’aconseguir

un euro amb què pujar als cavallets. Resultava curiós, però, el fet de comprovar que mentre els menuts es

comportaven com a salvatges, els pares (els tiets de la Marta) estaven abocats al telèfon mòbil, xatejant

contínuament, aliens al que succeïa.

La segona sala que visitaren plegats fou la del consultori mèdic. Abans, anar al metge era una bassa d’oli.

Els nens seien a la cadira, davant del metge, i escoltaven atentament les seves indicacions. Els pares,

dempeus, els observaven orgullosos. Els nens responien quan el metge els preguntava una cosa i callaven

quan ho havien de fer. Però això succeí temps enrere. La Marta pensà novament en els seus cosins... Durant la

darrera visita mèdica, havien cremat la cortina de la sala amb un encenedor i havien fet parar boja la infermera.

El metge els havia escridassat i amonestat pel seu comportament inacceptable. Els tiets, però, abstrets amb el

telèfon mòbil, no se n’havien ni adonat.

Finalment, en Lluís conduí els alumnes a la darrera sala... L’habitació en qüestió reproduïa una sala d’estar

amb llar de foc, una taula, un sofà i una petita televisió –no era anacrònica, perquè era molt i molt antiga-. Tots

van poder comprovar com la família del passat seia a taula; pares i fills menjaven l’àpat del migdia i... Parlaven

entre ells! Increïble! Sembla que en el passat pares i fills es COMUNICAVEN! En aquesta sala, la Marta

descobrí finalment la resposta a la qüestió de per què els adolescents s’havien convertit ara en

pocavergonyes... Els seus cosins, a l’hora de dinar, no seien pas a taula: l’un es menjava una hamburguesa

industrial mentre manipulava la consola; l’altre, estirat al sofà, mirava la televisió mentre endrapava unes patates

fregides amb les mans. Mentrestant, els tiets, cadascun en un racó, feien lliscar tots els dits per sobre de la

pantalla tàctil del mòbil en el que semblava un xat sense fi. Aquest darrer pensament evidenciava un fet

evident: els adolescents eren ara pocavergonyes perquè, senzillament, els pares no existien i sí estaven

enganxats al mòbil.

Sortosament –pensà la Marta-, els seus pares havien decidit de sempre que allò més important que tenien

era la seva filla. Així, a casa, el telèfon mòbil no existia i sí ho feien les converses, les rialles i l’amor.

*************************************************************************************************