La Carla i el seu germà Pau vivien a Àfrica, amb els seus avis. Vivien amb els avis perquè els seus pares se n’havien anat a treballar a un altre país. Els nens enyoraven molt als seus pares. Els pares vivien a Espanya. Estaven bé, en canvi els nens no, vivien en la pobresa. Un dia, la Carla li va preguntar a la seva àvia quan podien tornar a veure els seus pares. L’àvia li respongué que els podrien veure però seria complicat tenir els papers per entrar a Espanya. L’avi que estava tafanejant, va saltar: - Ho estava pensant jo i tinc els papers! Pau va dir: - Iupiii!!! Tindrem una casa,menjar,beure... doncs marxem va dir l’àvia! No van fer les maletes ni res, van anar directe a l’avió. Quan van arribar, van anar a la casa on vivien els seus pares. Es van abraçar tots, van dinar una bona paella, que estava boníssima! A la tarda van anar a comprar roba per a l’àvia, per a l’avi i per als nens. I van tornar a estar tots junt i a ser una bona família!

NEREA I ADRIÀ

L’infant i els seus pares tenen dret a sortir de qualsevol país o a entrar-hi perquè la família es pugui reunir o per al manteniment de les relacions entre l’infant i els seus

pares.

Hi havia una vegada, una nena que es deia Sílvia. Era una nena pobra i sense pares, que vivia amb els seus tiets: Susanna i Robert. Un dia, la Sílvia tornava de jugar. Pel camí va haver un terratrèmol i es va quedar atrapada. Els seus tiets en veure que no tornava a casa van sortir a buscar-la. Entre les runes van buscar fins que la van trobar. La van veure amb moltes ferides, i la van portar al metge. Quan hi van arribar la metgessa no els va atendre perquè no tenien diners. Al cap de dos dies la Sílvia va morir.

Sandra i Arturo

L’infant té dret al nivell més alt de salut i a l’accés als serveis mèdics.

Hi havia una vegada una nena que es deia Maria Lourdes de mi Alma i el seu enemic és deia Rafael Golon Pinocho. Els dos vivien al país de “Nunca Jamás”. Un dia la Maria anava passejant i va decidir anar a casa del seu avi, Peter Pan. Desprès de visitar el seu avi va anar cap a casa d´ella. Però entre casa del seu avi i la d’ella vivia Rafael. Llavors es va adonar que mentre anava caminant, en Rafael la seguia d’amagat. Al cap d’una estona, la Maria ja no tenia la seva bosseta especial. No sabia que havia passat i va pensar que potser havia sigut el Rafael. Va decidir anar a casa de Rafael, i li va dir a la mare de Rafael: - Pepita, Rafael té el meu diari? - Ara li pregunto, Rafael tens el diari de la Maria? -Sí. -Doncs això és tenir molt poca intimitat per part de la Maria. Castigat! Demana-li perdó. - Perdo. -Et perdono. Els dos nens van decidir amics i el Rafael va aprendre que havia de respectar la intimitat dels companys.

Maria i Rafa L’infant té dret a no ser objecte d’intromissions en la seva vida privada; té dret a la família, al domicili i a la correspondència, i no ha de ser objecte d’atacs il·legals pel que fa al seu honor i a la seva reputació.

Hi havia una vegada en un poblet molt petit però meravellós un nen anomenat Tomi. Tomi hi vivia amb la seva mare Sílvia i el seu pare Kevin. També tenia els seus amics: Axel, Arion i Beatriz, però no tenia joguines. Tomi no tenia joguines perquè els seus pares eren pobres, però tenia una bona educació. També tenia tres grans tesors, els seus amics. Ells sempre li deien que per a a divertir-se no es necessitaven joguines. Però Tomi seguia estant molt trist perquè els seus amics tenien joguines i ell no. Un dia assolellat Tomi es va despertar molt content perquè era el seu aniversari. Tomi va celebrar el seu aniversari amb els seus amics i estava impacient per veure que eren els regals. Axel li va regalar un estoig, Beatriz un xandall i Arion una pilota. Tomi va ser el mes feliç del món.

Paula i Andonie L’infant té dret al descans, al lleure, al joc i a la participació en activitats culturals i artístiques.

Fa uns quants anys, a l’Àfrica hi havia una guerra civil, i també hi havien nens i nenes que lluitaven amb armes. En Matú era un nen que lluitava per la seva família, però controlar les armes és molt difícil per a un nen de 12 anys. Un dia normal i corrent va passar un avió a tota velocitat. Ell va mirar el cel i va veure un punt negre que baixava del cel. En Matú es va pensar que era un ocell, però en realitat... Era una bomba! Quan ho va descobrir, ja era massa tard. Ell va córrer i córrer, però no va poder escapar de la brutal ona expansiva que li va arrancar la mà. Va anar cap a el seu campament i els va dir als seus companys que estava ferit de mort. Van agafar una furgoneta i el van portar a l’hospital més proper però no hi havia més llits , ni metges . Van anar a un altre hospital, però durant el trajecte en Matú Duguzar va morir. La Convenció dels drets no havia fet efecte al seu país.

L’infant té dret al nivell més alt de salut i a l’accés als serveis mèdics.