La crisis de la dictadura

Des del seu nomenament com a president del govern al 1973, Carrero Blanco, va intentar assegurar la continuïtat del règim després de la mort del dictador.

A partir d’aquest moment els immobilistes i

els oberturistes es van anar distanciant cada vegada mes.

La crisis política del règim

Els sectors mes ultres van formar l’anomenat “búnquer” que agrupava vells falangistes, comandaments militars i els polítics recalcitrats del règim. (José A. Girón i Blas Piñar).

Els sector ultradretans van forçar al govern d’Arias Navarro a decantar-se vers l’immobilisme.

A partir de 1973 va augmentar al conflictivitat i van pujar el nombre de vagues i manifestacions i els grups d’oposició van promoure la creació de nous organismes unitaris.

L’any 1971 es va crear l’ Assemblea de Catalunya, comprenia tota l’ oposició catalana. Oposició sota l’ eslògan “ Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”.

En l’àmbit espanyol, el 1974 per iniciativa del PCE es va constituir la Junta Democràtica de España.

L’ auge de l’antifranquisme

Carnet de l’Assemblea de Catalunya, 1971

El 1975, el PSOE va impulsar la Plataforma de Convergència Democràtica.

1976 la junta i la Plataforma es van fusionar en Coordinació Democràtica o Platajunta.

En els darrers anys de la dictadura hi ha una intensificació de la violència política. D’una banda ETA i d’altre el franquisme.

La malaltia de Franco es va agreujar els anys 1974-1975. Es dóna un focus descentralitzador, el conflicte del Sàhara. Al 1973 espanya accepta la descolonització.

El rei Hassan II del Marroc a l’octubre de 1975 va organitzar la Marxa Verda. Invasió pacifica del territori sahrauí.

El 14 de novembre es va signar l’Acord de Madrid, lliurament del Sàhara al Marroc i Mauritània.

Franco mor el 20 de novembre de 1975 deixant enrere un règim en profunda crisis.

La mort del dictador