JORDI LLAVINA | Actualitzada el 31/12/2013 00:00

Joan Vinyoli, veu que celebra

Hi ha un poema de Vinyoli, del llibre Realitats (1963), que, a parer meu, constitueix la definició més crua i bella de la radical vocació d'un poeta autèntic. En el seu cas, un poeta que va haver de viure, o de sobreviure, en un medi tan hostil com el de

l'Espanya de la postguerra, que no afavoria gens aquesta vocació, sobretot tenint en compte que, per acabar-ho d'adobar, el poeta barceloní es va entestar a escriure en una llengua tenaçment perseguida com ho va ser la nostra durant tantes dècades. Du per títol Autoretrat, amb fang i robins. Els dos elements de la coordinació ja donen compte de la dualitat de visió que enclouen els versos. D'una banda, en la part fosca, "murs informes de runa", "clavegueres vessant aigües residuals". De l'altra, en la lluminosa, "dia blau", "corba d'onada", "roca encesa pel crit del sol". L'autoretrat líric acaba fent triomfar la vocació inajornable, el numen, per sobre de la grisa realitat: "I cremo tot en cant" (un hemistiqui, per cert, que va servir per titular les actes del Primer Simposi Internacional Joan Vinyoli, celebrat a Santa Coloma de Farners l'octubre del 2004).

Iniciem un any que ha de ser molt rellevant per al coneixement i la difusió de l'obra d'un dels més grans poetes que ha donat la llengua catalana en el segle XX: Joan Vinyoli i Pladevall. Aquest 2014 hauria fet cent anys. També aquest any en farà trenta de la seva mort. Espriu, de qui acomiadem un any fruitós de celebracions i d'impactes, no va dubtar gens a dir: "Donaria tota la meva obra per un vers de Vinyoli". Abans, Riba, el mestre, ja l'havia ungit amb el favor de la seva amistat, i, des de ben d'hora, va tenir la intuïció que l'autor de Tot és ara i res arribaria lluny ("Aquesta gran poesia -va escriure-li en un volum de les seves traduccions d'Èsquil, a tall de dedicatòria-, per a un poeta que serà gran, en tinc la fe"). És un fet que, entre la gent de la cultura, Vinyoli recull aplaudiments i, fins i tot, mereix reverències. No conec un altre nom de qui tants poetes d'ara se'n sentin deutors, si no hereus i tot. Tot això és cert. Tant com ho és que, entre la població en general, Vinyoli continua sent un desconegut. La meva comesa principal com a comissari de l'Any Vinyoli -que organitza el departament de Cultura de la Generalitat per mitjà de la ILC- serà, doncs, que el nom de l'autor comenci a sonar molt més que no ho ha fet fins ara. Arreu: a l'escola i als mitjans, als carrers i a les biblioteques, als mercats i als bars.

Jo en vaig sentir per primer cop la fiblada (o l'esgarrifança, en l'expressió de Comadira) l'any 1984, el de l'aparició del seu penúltim llibre, Domini màgic. En el poema Joc, Vinyoli fa servir el pretext del billar: la nostra vida -apunta- és com una bola de billar, que "rodola empesa sempre pel tac sinistre". Aquella veu patètica i terrible del poema associada a la bola de vori

reclama al "jugador empedreït" que la retiri del feltre verd. "No puc ja més", s'exclama. I és que, exhausta de rodar, la bola -la consciència del poeta vell- vol "sentir com, inactiu, el vori es fa de cera, / que fondrà, al capdavall, la mà del foc".

En llegir per primer cop aquests versos magnífics, jo comptava setze anys, i vaig sentir la fiblada, o, més aviat, un trasbals. Mai fins llavors no havia sigut tan conscient de la veritat lírica, ni de la seva funció insubstituïble. Llavors vaig tirar enrere, i vaig començar a llegir tota la poesia de l'autor. I de seguida vaig entendre com de gran, i com de fondo en l'exercici i la realització del seu talent i del seu do, és el poeta Vinyoli.

La de l'autor de Vent d'aram és una poesia susceptible de ser estimada i compartida per molts lectors, una obra rica i rigorosa, que va beure, primer de tot, de la nutrícia font de Rilke. Com recorda Pep Solà en la seva biografia, Vinyoli creia que "ésser poeta és una de les poques coses que val la pena en aquest món". Hi va dedicar -hi va consagrar- tota la seva vida. Els seus versos proclamen "l'antiga força de la mà de l'home". En el poema Primer d'any, el jo que parla convida una altra persona a fer "alguna cosa junts". I tot allò que, d'entrada, li suggereix de fer plegats comparteix amb la meravella del fenomen poètic una mateixa llei de miracle: "Inventarem un núvol / de foc? Desviarem un riu? / Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?"

Espero que, durant l'Any Vinyoli, i gràcies als versos de l'autor -a la seva fonda, joiosa i torturada veritat-, ens vegem amb cor d'emprendre grans projectes com aquests. I, sobretot, el de llegir-lo i gaudir-ne.