Joana Codina (3r ESO B)

Molts llibres parlen de la fam. Són d’aventures, realistes o fins i tot de fantasia.

Robinson Crusoe es va quedar sol en una illa deserta. Oliver Twist dormia sota un pont.

Nicholas Nickleby residia en una escola d’orfes controlada per un director cruel.

Lázaro de Tormes, el “Lazarillo”, servia a uns despietats amos. Us heu preguntat mai

què hauria passat si tots aquests personatges que passaren gana no haguessin aconseguit

ni una molla de pa? Si haguessin continuat sense menjar dies i dies? Les històries

haguessin acabat. Els protagonistes haurien mort i ja no hi hauria cap peripècia per

explicar. Per això, els autors sempre acaben donant la volta a la història perquè pugui

continuar. Robinson, Oliver, Nicholas… tots ells aconsegueixen una manera de

sobreviure. Roben, s’escapen i s’empassen els aliments més inversemblants. A cada un

els espera un final, feliç o trist, però un final amb argument.

Això no passa a la vida real. No hi ha ningú per sobre nostre que escrigui la història de

cadascú. Ningú pot fer aparèixer per miracle un got d’aigua. Ningú pot fer aparèixer un

plat d’arròs. Ningú. Tothom té la seva pròpia vida a les seves mans. Tothom.

I per què? Doncs perquè cada persona escull el camí que vol seguir, tant si és bo o

dolent. Però hi ha persones que no tenen aquesta possibilitat. No poden escollir, no

tenen les mateixes oportunitats que l’altra gent. No poden decidir la seva pròpia història,

simplement perquè no tenen opcions. Només moren. De fam. I quin és l’origen d’aquest

problema? Aquí és on volia arribar. A l’origen. Diverses cultures n’han escrit mites,

alguns no descoberts fins ara. Sóc antropòloga i he aconseguit un manuscrit del qual no

se’n pot determinar ni l’antiguitat ni l’autor. Parla de la gana.

Fa milers d’anys, els homes vivien en pau i harmonia. Eren feliços, tots tenien una

família i una casa, aliments i aigua. Un dia, un jove anomenat Yahama, que provenia

del nord, se’n va cansar. Sí, estava cansat de veure els altres contents quan ell no ho

estava, sobretot sense saber-ne el perquè. Creient que el que li faltaven eren

possessions, va cridar els déus perquè l’ajudessin. Els va demanar tenir més menjar,

més cases, servents. Els immortals li podien concedir tot allò, però li van demanar a

canvi que, per una gallina que tingués de més, una de menys en tindria una altra

persona. Però això no li preocupava a Yahama. I va acceptar. Aviat varen començar els

problemes. Tothom es preguntava què passava, i ell, massa covard per dir res, va

escampar falsos rumors. Deia que els déus s’havien enfadat perquè hi havia molta gent

i no podien alimentar a tothom, que la naturalesa no donava de sí, que uns s’havien

d’aprofitar dels altres per poder sobreviure. I que ja hi havia massa gent passant fam

per poder ajudar-los. I la societat continuaria així, fins als nostres dies i fins molt temps

després, fins que algú trobés la solució.

Aquest mite descriu amb molta claredat com és la nostra societat actual. És un reflex del

que passa ara, falsos rumors que apunten que ja no es pot fer res per ajudar a la gent. No

és veritat. Només és una altra història, diferent, sí, però una altra història. I en som els

autors. També podem donar-li la volta per fer que continuï, perquè el lector, també

nosaltres, pugui continuar llegint. És a les nostres mans canviar-la, que tothom tingui les

mateixes oportunitats per escollir el seu final, la seva història, el seu argument. No

podem fer aparèixer un plat d’arròs, ni tampoc un got d’aigua. Però sí que podem

plantar llavors, buscar pous. Només es necessita la col·laboració dels més afavorits per

ajudar els que no ho són. Si es canvien les coses perquè siguin verdaderament

duradores, valdrà la pena. S’han de construir escoles, cases. No es tracta de donar

menjar, sinó d’aprendre a aconseguir-lo donant els primers recursos perquè realment

l’origen de la fam no importa. El que és important és combatre-la perquè tothom tingui

una història amb argument per explicar.