Història de les Ciències del LlenguatgeFilologia, Universitat de Barcelona

-novembre de 2008-

Jürgen Habermas,per Ana Delgado Pérez

Jürgen Habermas

“En el fons, la vida no és res més que una forma de comunicació, d’interacció, de convivència.”

Entrevista amb Núria Navarro; El Periódico, Bcn, 16 desembre 2006

Vida i obra• Va néixer en 1929 a Düsseldorf, Alemania• Va realitzar estudis de filosofia des de 1949, primer en Gotinga i

després en Bonn, on va defensar la seva tesi doctoral sobre Schelling • Va ser assistent de Theodor Adorno a l’Institut de Sociologia de

Frankfurt des de 1956 i successor de Max Horkheimer a la càtedra de filosofia en 1964.

• Habermas encarna, juntament amb altres pensadors, la “segona generació” de la Escola de Frankfurt i es va convertir en un dels principals representants de la Teoría Crítica

• Entre1964 i 1971 va exercir com a professor a la Universitat de Frankfurt i de 1971 a 1982 va ser director de l’Institut Max Planck de Ciències Socials.

• En 1982 va ser rebutjat com a professor a Munich a causa d’una campanya de difamació per part de la prensa conservadora, i torna al seu lloc a la Universitat de Frankfurt que no abandonarà fins la seva jubilació.

• L'any 2001 va obtenir el Premi de la Pau que concedeixen els llibreters alemanys, el 2003 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials i és doctor honoris causa per les universitats de Jerusalem, Buenos Aires, Hamburg, Northwestern University Evanston, Utrech, Tel Aviv, Atenes i la New School for Social Research de Nova York, i és membre de l’Acadèmia Alemana de la Llengua i la Poesia.

• Historia y crítica de la opinión pública Historia y crítica de la opinión pública ((19621962)• Teoría y práctica. (Theorie und Praxis) (1963) • Conocimiento e interés. (Erkenntnis und Interesse) (1968) • Ciencia y técnica como "ideología". (Technik und

Wissenschaft als «Ideologie») (1968) • La lógica de las ciencias sociales. (Zur Logik der

Sozialwissenschaften) (1970) • Problemas de legitimación en el capitalismo tardío.

(Legitimationsprobleme im Spätkapitalismus) (1973) • La reconstrucción del materialismo histórico. (Zur

Rekonstruktion des Historischen Materialismus) (1976) • Teoría de la acción comunicativa: I. Racionalidad de la Teoría de la acción comunicativa: I. Racionalidad de la

acción y racionalidad social, II. Crítica de la razón acción y racionalidad social, II. Crítica de la razón funcionalista.funcionalista. (Theorie des kommunikativen Handelns, 2 (Theorie des kommunikativen Handelns, 2 t.) (1981) t.) (1981)

• Conciencia moral y acción comunicativa. (Moralbewusstsein und Kommunikatives Handeln) (1983)

• El discurso filosófico de la modernidad. (Der philosophische Diskurs der Moderne) (1988)

• Pensamiento postmetafísico. (Nachmetaphysisches Denken. Philosophische Aufsätze) (1988)

• Textos y contextos. (Text und Kontexte) (1991) • Aclaraciones a la ética del discurso. (Erläuterungen zur

Diskursethik) (1991) • Verdad y justificación. (Warheit und Rechtfertigung.

Philosophische Aufsätze) (1999) • Facticidad y validez. Sobre el derecho y el Estado

democrático de derecho en términos de teoría del discurso. (Faktizität und Geltung. Beiträge zur Diskurstheorie des Rechts und des demokratischen Rechtsstaates) (1992)

• La constelación posnacional. Ensayos políticos. (Die postnationale Konstellation. Politische Essays) (1998)

Pensament

• El pensament de Habermas redefineix i actualitza la teoria crítica proposada per la Primera Escola de Frankfurt.

• Parteix de la idea d’intentar transformar la societat per mitjà de la reflexió crítica.

• Habermas proposa la seva pròpia teoria crítica a la societat substituint el paradigma de la conciència dominat per la relació subjete-objecte per un paradigma lingüístic y hermenèutic (“gir lingüístic de Habermas”) partint de la seva teoria sobre acció comunicativa i la seva ètica del discurs

L’acció comunicativa definida com “una interacció

mediada por símbols” ´-El llenguatge com a configurador del pensament: no és

possible l’activitat intelectual sense el llenguatge.-la independència del llenguatge permet establir els

“universals de la parla”, que són aquells supòsits que ha de tenir presents qualsevol parlant abans d’emetre una paraula:

1. Inteligibilitat2. Veritat 3. Rectitut 4. Veracitat

Incomunicació

Discurs: “El discurs”:és una forma reflexiva d’interacció que s’esforça en restablir

la comunicació.

El parlant ha de crear una situació ideal de parla en la què els parlants oblidenles diferències de poder, edat,sexe,…

Igualtat d’oportunitats per expressar els millors arguments per defensar el seu

pensament

El consens es produeix sobre la base de coacció del miillor argument

“És possible recuperar la intercomunicació humana en una societat tecnificada?” TTeoria de l’ l’acció

comunicativa, 1981

• Habermas creu que la comunicació porta inscrita la promesa de resoldre amb raons els problemes socials. El llenguatge ens dóna la possibilitat de consensuar normes de comportament i de propiciar, per tant, el progrés històric. Habermas dóna un nou sentit a la frase d’Aristòtil: “l’home, perquè parla, sap d’allò que és just i d’allò injust”. Sobre el llenguatge, Habermas estableix la possibilitat de crear una ètica, una política i una teoría consensual de la veritat que fagi trobar a l’home la Pau.