En José és un nen nascut a l’Equador, concretament a Guayaquil. És un nen de 7 anys i és el segon de quatre germans. Els seus pares van venir a Barcelona buscant feina i aquest any ha començat el curs en una escola pública de Barcelona.

En José és un nen molt callat però dòcil i li agrada molt jugar al pati amb els seus amics. De tant en tant es posa trist quan veu que la majoria de nens, alhora del pati, van a buscar un entrepà dins la motxilla –ell no en porta mai i passa gana-.

Li costa molt llegir, se sent petit davant aquestes lletres tant difícils i tan complicades. De tant en tant el porten a una altra mestra que li ensenya més a poc a poc com entendre aquelles formes que li han ensenyat abans, però no se’n surt. Sap que els grans saben llegir i escriure, i que ell també ho haurà de fer però, perquè no ho aconsegueix? Se sent perdut dins la immensitat dels adults, se sent perdut dins la immensitat de Barcelona.

Ell era feliç al seu poble, tenia vaques i gallines i de tant en tant el deixaven muntar al ruc que tenia el seu tiet. Recorda, amb molt d’orgull, un dia que el seu germà gran, va ajudar al seu tiet a apagar el foc del paller que s’havia encès. Per ell és un acte d’heroïcitat i sempre que pot ho explica.

Però ara, la seva realitat és una altra, ara es troba aquí a Barcelona i encara no ha entès el perquè de tot plegat.

La mare d’en José, a vegades, li compra un ou Kinder de xocolata i a en José li encanten. Una tarda, sortint de l’escola, es va trobar un bitllet de cinc euros, se’l va guardar dins l’estoig i va continuar caminant fins a casa. Al cap d’una estona, va demanar a la mare si podia anar a jugar a la plaça de sota casa. Quan va ser al carrer, va córrer fins la botiga de llaminadures a comprar-se tots els ous Kinder de xocolata possibles:

-         Si us plau, quan val un ou Kinder?-         Un euro, -li contesta el botiguer--         Que me’n pot donar aquests, - tot mostrant-li cinc dits de la ma

dreta--         Es clar que si, que portes els diners?-         Si, miri –tot ensenyant-li el bitllet--         Saps? –li contesta el botiguer- te’n donaré un de més si em

deixes que t’expliqui una història-         Que no em donarà els ous? –pregunta en José-         Els ous són teus, per això no pateixis –contesta el botiguer-

Mira, t’explicaré, saps que vol dir la paraula Kinder?-         No –diu en José--         En alemany Kinder vol dir: “nen”

Quan jo era jove, d’això ja fa molts anys, vaig anar a Alemanya a treballar. Estava molt trist perquè deixava la meva família i els meus amics, però en aquells moments, aquí no hi havia feina per a tothom.

En aquell país vaig aprendre moltes coses, també vaig fer amics i sempre, quan esmorzaven junts, m’explicaven moltes històries. De totes elles, n’hi va haver una que em va agradar molt. Seu aquí al costat meu que te l’explicaré:A Alemanya, va néixer un senyor que es deia Fröbel, això va passar l’any 1782, i quan es va fer gran va voler dedicar-se als nens petits. Li agradaven molt i, saps què va fer? va fundar un “Kindergarten” i no et pensis que aquesta paraula vol dir una fàbrica d’ous Kinder, no, volia dir Jardí d’Infants. Aquests senyor ensenyava als nens en els jardins: plantaven llavors, tallaven fulles, esporgaven els arbres, regaven les plantes. Volia, per damunt de tot, que els nens se sentissin lliures i que aprenguessin amb la seva creativitat, deia que els nens tenien un “dons” i que aquests s’havien de descobrir mitjançant jocs. Els nens eren molt feliços en aquell “kindergarten”, però per desgràcia, el van haver de tancar perquè els senyors que manaven no els entenien i no els agradava que els nens aprenguessin lliurement. La llibertat José, és una paraula que fa por als que manen i per això s’enfaden.

- I com eren aquests jocs? –va preguntar en José--         Eren jocs que t’ensenyaven tot el que ara tens als llibres però,

ells, ho aprenien jugant-         I perquè no ho fan ara a l’escola?-         Perquè potser no coneixen al senyor Fröbel i els seus “dons”-         I perquè jo no m’ho passo bé a l’escola?-         Mira, si haguessis anat al Kindergarten amb el senyor Fröbel,

t’hagués ensenyat que quan agafes una planta per trasplantar-la, el primer que observes, és que les seves fulles es panseixen perquè es troben estranyes en aquest nou lloc, perquè tenen una terra diferent i també una orientació del sol diferent. El vent també li ve d’un altre lloc, i a més més ha d’arrelar. Tu ho saps tot això?.

-         Si, a Guayaquil ho feia molt sovint això de trasplantar-         Doncs si ho has vist, entendràs que tu ets com aquesta planta.

Has canviat de país, has canviat d’escola, de clima, d’amics, tens les fulles pansides, i tens el treball d’arrelar, per això a vegades ets sents una mica trist, però de mica en mica, tornaràs a veure les teves fulles ben verdes, i estaràs content de ser aquí.

-         Doncs així, no sóc un nen tonto si no sé llegir?-         José, tontos són aquells que no saben veure que tens uns

“dons” i això vol dir que portes un tresor amagat a dins. Per cert, aquí tens els teus sis ous Kinder

-         Moltes gràcies senyor botiguer

En José va marxar cap a casa, va guardar cinc ous en una caixa de sabates a sota el llit i en va obrir un: -“m’estic menjant un do”- va pensar.

Al cap dels anys, en José va acabar l’escolarització. No tenia el títol perquè no va aconseguir arribar a assolir els objectius que marca la LOGSE , tot i que ja s’ho esperava doncs el seu germà tampoc el tenia, ni molts altres dels seus companys que havien immigrat a Espanya. Ara ja era gran i podia guanyar molts diners per comprar-se tot allò que ha estat somiant.

Va trobar feina en un magatzem d’un supermercat . Un dia, mentre carregava caixes al camió del supermercat, es va adonar que a dins el camió hi havia uns llibres i una carpeta; per no fer-los malbé, va preguntar-li al senyor que conduïa el camió si eren seus:

-         Si, moltes gràcies, no me’n recordava que els havia deixat aquí –va dir-li el xofer-

-         Vostè està estudiant? –va preguntar-li- -         Ja ho crec. Ja se que em veus gran, però es que vaig començar

a aprendre fa pocs anys i, si no recordo malament, a llegir i a escriure més o menys cap als 40 –va explicar el conductor-

-         De veritat? No sabia que les persones grans poguessin anar a l’escola –va respondre en José-

-         Doncs ja ho saps, sempre s’està a temps per aprendre -         Jo podria seguir estudiant? –va demanar en José- es que no tinc

ni el títol de la E.S.O.-         Això no importa, hi ha escoles per adults –va contestar el xofer--         Però deu ser molt difícil el que ensenyen, a mi m’ha costat molt

aprendre el poc que sé, jo no serveixo per estudiar, he estat repetint cursos i cursos i sempre he fracassat.

-         José, puja al camió que de camí t’explicaré una història que et farà canviar d’opinió, puja!

En José va pujar i el seu company va començar...

El primer dia que vaig anar a l’escola d’adults, em pensava que de seguida començaríem a aprendre les lletres de l’alfabet, i quina va ser la meva sorpresa quan des del primer dia, les classes eren unes tertúlies d’allò més agradable. El primer que em van explicar va ser els orígens d’aquella manera d’aprendre, i això és el que et vull explicar:

Paulo Freire va ser un senyor que va néixer a Brasil al 1921, era de família humil i va passar en la seva infància moments de gana i misèria degut a la crisi econòmica del 29. Va estudiar molt i va aconseguir ser un advocat. A partir del 1946 que va començar la

seva experiència pedagògica amb adults analfabets inventant un mètode d’alfabetització propi i, aquest, es va posar en pràctica a partir de 1961.

Per motius polítics, va ser acusat de traïdor quan hi va haver un cop d’estat al 1964, va ser empresonat i quan va poder, es va exiliar a Xile.

Paulo Freire, criticava a les escoles perquè només sabien mesurar els resultats de l’aprenentatge. La manera d’ensenyar de Freire va més enllà del fet d’aprendre en si mateix, perquè és com una reflexió per a la pràctica de la llibertat més que un mètode d’alfabetització per ensenyar a llegir i escriure. Vol que les persones tinguin un esperit crític i així reflexionaran, interpretaran i s’integraran com a membres actius en la seva realitat i dins del seu context. El paper del mestre és facilitar al estudiant un procés de diàleg i actiu, on per sobre de tot prima la confiança en l’home: el seu bagatge cultural, interessos, capacitats, etc.

Així vaig aprendre, perquè no només em van ensenyar a llegir i a escriure, em van ensenyar a sentir-me important i respectat, a ser crític i a perdre la por. Vaig descobrir que podia fer més del que jo pensava, i ara, m’estic preparant per anar a la Universitat.

En José estava callat, tenia els ulls brillants i mirava l’horitzó. Recordava una paraula, una paraula que el portava al món de les sensacions. En la mesura que s’endinsava en el record, apareixia, cada cop més, una força tremenda que el feia sentir-se feliç. La sensació, el record d’aquella paraula el transformava, però no recordava perquè el feia sentir-se tant bé, tan segur, tan poderós: - Kinder, kinder; kinder vol dir nen, un nen amb poders, no, un nen amb un do. Això mateix, els nens tenen un do que amb els anys anirà sortint i aquest do és el do de l’oportunitat, però l’oportunitat de que? L’oportunitat de dialogar, l’oportunitat d’estudiar, d’aprendre dialogant. Si, és clar, acabo de trobar el meu do.

Tot seguit, en José, dirigint-se cap al seu company, va exclamar:

- Senyor, on m’ha dit que va a estudiar vostè?...

Com seria en José si la idea de l’educació integral de Fröbel i del respecte a l’alumne li hagués arribat?

El 1837 havia intentat portar a la pràctica aquest propòsit fundant, a Blankenburg (Turíngia) una escola de pàrvuls –sembla que, per primera vegada, es feia servir el nom Kindergarten– que, ràpidament, va esdevenir modèlica.

Es caracteritzava per la concessió a l’alumne d’una insòlita llibertat, la pràctica d’exercicis, jocs i esbarjo a l’aire lliure Quan començava a fer-se possible l’extensió de les noves pràctiques, la monarquia autoritària prussiana va fer cas de les crítiques violentes que suscitava entre els sectors conservadors i va prohibir-les rotundament a Prússia i a Saxònia (1851).

El mateix Fröbel admetia que el seu mètode procedia del suís Johan Heinrich Pestalozzi (1746-1827), primer introductor del mateix concepte de renovació pedagògica, clarament influït per L’Emile de Rousseau. Més enllà de la interpretació romàntica, segurament excessivament optimista, de les condicions de l’"estat natural" de l’home per part del rellotger ginebrí, Pestalozzi confiava la solució dels "problemes socials" en una instrucció suficient basada en el desenvolupament progressiu de les facultats intel·lectives de les persones, aplicada, amb prou èxit i molta anomenada, a les escoles fundades a Neuhof, Stans, Burgdorf i Yverdon.

La validesa del mètode intuïtiu s’adequa a la concepció global d’un ensenyament que, defugint sistematitzacions teòriques, ha de preparar per a la vida:

"Los métodos de enseñanza han de ser, siempre que lo permitan las circunstancias, intuitivos; esto es, mostrando las cosas directamente, y no lo que los libros dicen de ellas."i[1]

Aquest és l’ambient pedagògic més desitjable si, més enllà de tota abstracció, valorem la seva capacitat d’acció per obtenir no només una correcta instrucció humana per als infants i els joves, sinó també una positiva afirmació de ciutadania democràtica. Per això, malgrat les acusacions d’"utilitarisme", molts educadors inspirats en la molt poc teòrica visió del filòsof i pedagog John Dewey, forjat en l’escola del pragmatisme anglosaxó, consideren vàlida la pedagogia laica, per la seva capacitat per produir resultats positius, comprovablement positius, per a la felicitat i la salut de les persones i de la societat. I com la millor garantia de funcionalitat, a llarg termini, de la mateixa democràcia.

És un dels processos per obtenir un ensenyament veritablement lliure, concebut com un mitjà de formació en la llibertat, per a la llibertat. Aquesta idea, portada als nostres dies en que es cultiva l’acceleració, que han infringit els ritmes naturals de la matèria i de l’esperit, formant una societat intranquil·la, la pràctica d’aquesta llibertat, d’aquesta pau, és converteix en una tasca urgent i difícil. ii[2]

Tot desenvolupament autènticament humà ha de comprendre el desenvolupament conjunt de les autonomies individuals, les participacions comunitàries i la consciència de pertànyer a l’espècie humana. Queda força correcte afirmar que la ètica actual estableix que ha d’haver una relació de control mútua entre la societat i els

individus, mitjançant la democràcia i que hem de concebre la Humanitat com una comunitat planetària.

Des de la història d’en José veiem que es fa difícil, com a espectadors, gaudir de d’aquests consells ètic-polítics. Com podem tenir un equilibri, una estabilitat, una veritable pau interior, quan el nostre entorn humà i ecològic, pateix violències i injustícies? Per una altra banda, sense una pau exterior, la pau interior no és més que una quimera o un estat exclusivament psicològic d’aïllament de la resta de la realitat; aïllament que resulta artificial i costos.iii[3]

La llibertat o la por a la llibertat? “Los dioses nos dan muchas sorpresas: lo esperado no se cumple y a lo inesperado un dios abre la puerta”. ( Eurípides)iv[4]

Podríem parlar d’incertesa però des d’un punt de vista positiu, en el que tot està per fer i tot és possible. En José pot acabar anant a la universitat, sempre i quan trobi algú que li obri la porta, i a partir d’aquí aprengui a obrir per ell mateix les altres. En el conte de “Alícia en el país de les meravelles”, l’autor, quan era convenient feia créixer o empetitir-se la nena, era una qüestió de necessitats; quan era fosc, s’imaginava fantasmes i quan es feia de dia, , veia que eren característiques dels que l’envoltaven. També podríem evocar el “Mite de les Cavernes” on les coses no són allò que semblen... L’adequació a la realitat, l’adaptabilitat, la capacitat de canvi i flexibilitat, és el que de veritat importa, o potser no. Els contes clàssics, sempre ens proporcionen les bases per comprendre la Humanitat, en ells trobarem sempre el mateix cicle de la vida. En aquest cas, l’Alícia ens deixa un final obert, amb la oportunitat d’interpretar la història, de buscar aquell final que nosaltres, com a lectors, li vulguem posar -real com la vida mateixa-.

En aquest sentit, quan no trobem un final que estigui escrit, no estem entenent el combat d’incerteses a que ens estem exposant. Està començant a emergir una nova consciència: l’home, enfrontat per tots costats a les incerteses. Diuen que s’ha d’aprendre a viure amb elles doncs estem vivint en una època canviant de valors ambivalents, on està tot lligat. Per això l’educació del futur ha de tornar sobre les incerteses vinculades al coneixement. El coneixement és dubte, creació. I estripar-se els vestits per una injustícia, per un no saber viure en llibertat de pensament, no porta a una disposició de diàleg. Jugar a ser la víctima dels egoismes i imperialismes dels poderosos i fomentar l’odi i el ressentiment, tampoc condueix a la serenitat necessària per fer un judici de la situació actual.v[5] L’únic camí que ens porta a algun lloc, és un camí que s’ha de fer cap en davant. Però per caminar cap en davant, a vegades, cal desfer el camí fet, però sense tornar enrere. Per fer això possible, ha d’existir la peça clau: la voluntat. El sistema educatiu, el professorat, ha de tenir la voluntat de ser guia dels coneixements que

construirà lliurement l’alumne, només l’ha d’acompanyar en la seva comprensió, en la seva adquisició del coneixement.

Què està fent el xofer amb el José?, li transmet un guiatge, li ofereix un diàleg. Fa un traspàs de coneixements i d’experiència que fa obtenir de Paulo Freire, aquell pedagog que va escriure: “l’educació com a pràctica de la llibertat”

Paulo Freire va pertànyer a la corrent pedagògica coneguda com a pedagogia critica, la qual esta formada per diferents components (Roussonians, Anarquistes i Marxistes, Reproduccionistes, i l’Enfocament Comunicatiu al qual pertany l’autor). Aquest darrer, defensa la idea de que el paper de l’educador és fonamental per contrarestar la visió parcialista i esbiaixada dels discursos tecnocràtics, que tan sols consisteixen en mesurar els resultats d’aprenentatge. Reivindica el paper del subjecte, del diàleg intersubjectiu i de la transformació. Posa èmfasi en l’estudi de la transmissió de poder en l’escola així com la seva millora/transformació. Parteix de la concepció de l’educació com a instrument de transmissió ideològica però amb possibilitat de que els subjectes es revoltin i intervinguin en el canvi de la realitat social. L’escola no és únicament un aparell de reproducció de l’ordre dominant sinó també un espai per la creació cultural. Creu en la concepció de l’aprenentatge com a procés d’interacció comunicativa, i en l’educador com a facilitador de diàleg, entre d’altres.

Una de les grans tragèdies –si no la més gran – de l’home modern, és que avui, dominat per la força dels mites i dirigit per la publicitat organitzada, ideològica o no, renuncia cada vegada més, sense saber-ho, a la seva capacitat de decidir. És expulsat de l’òrbita de les decisions. L’home senzill no capta les tasques pròpies de la seva època, li són presentades per una élite que les interpreta i les hi dóna en forma de recepta, de prescripció que cal seguir. I quan creu que se salva seguint aquestes prescripcions, s’ofega en l’anonimat.

L’home és un índex de la massificació, sense esperança i sense fe, domesticat i acomodat: ja no és subjecte. Es rebaixa a ser més objecte. Es “cosifica”vi[6]. Ara, seria lliure d’actuar segons la pròpia voluntat, si sabia allò que vol, allò que pensa i allò que sent. Però no ho sap. S’ajusta al manament de les autoritats anònimes i adopta un jo que no li pertany –diu Fromm-

El nostre protagonista, en José, es troba immers en aquesta situació. Com més procedeix d’aquesta manera, més se sent forçat a conformar la conducta a la especulació aliena. Se sent impotent, i aquesta impotència, és la que el manté com paralitzat davant els fracassos que constantment li cauen al damunt.

Per això, sense esperar més, s’ha d’assenyalar la necessitat d’una actitud crítica permanent, únic mitjà pel qual l’home realitzarà la seva

vocació natural d’integrar-se, superant l’actitud del simple ajustament o acomodament, comprenent els temes i les tasques de la seva època.vii[7] Hem d’entendre la pedagogia de Freire com una reflexió per a la pràctica de la llibertat, com quelcom més que un mètode d’alfabetització per ensenyar a llegir i escriure. L’educació del mencionat autor ha de permetre transformar la realitat de l’educand i exigeix una visió global sobre l’home, ja que aquesta mateixa educació ha de permetre desenvolupar la consciència crítica de l’individu per a que aquest pugui arribar a assolir un ple esperit democràtic motor de canvi. Així doncs, serà a partir de l’exteriorització de l’esperit crític que l’home reflexionarà, interpretarà i s’integrarà com a membre actiu en la seva realitat.

D’aquesta manera, l’autor pretén crear un mètode que permeti una alfabetització conscienciadora per a una educació alliberadora, on l’home passa a ser subjecte (i no objecte) de la seva realitat a través de l’educació. El paper de l’educador serà molt important, però no menys important que la del educand en un procés dialògic i actiu on per sobre de tot prima la confiança en l’home (bagatge cultural, interessos, capacitats, …)

En la història que obre aquest treball, - història que es repeteix en tants milers de persones que han passat pel mateix tràngol- el personatge d’en José ens explica l’origen i el procés d’un nen que ha hagut d’abandonar el seu país degut a una situació d’extrema necessitat econòmica, havent d’emigrar per pura supervivència. En José, es perd dins la immensitat d’una cultura absolutament aliena, i, aquesta pèrdua de “nord”, de punts de referència, de models a seguir i d’expectatives de futur, aboca, sense cap alternativa, a una situació psicològica d’indefensió apresa, quedant absolutament exclòs del pensament social i la crítica personal.

Sobre aquests casos, Freire defensa un relativisme cultural on no hi ha una cultura superior a una altra. És un principi científic i polític bàsic que permet d’anar en contra de les noves formes de colonialisme cultural i contra la identificació entre cultures i progrés tècnic. Però és també un principi pedagògic elemental: el mestre no ha d’imposar a l’alumne la seva pròpia concepció del món.

Fent referència a la civilització tecnocràtica que apunta Panikkar, sembla ser que tot està teledirigit, i no des de dalt, sinó des de lluny. I ara, s’ha perdut la immediatesa, per no dir l’espontaneïtat, doncs gairebé tot és calculable, i fins i tot previsible. Aquesta consideració ens fa recordar la llei del més fort, i la teoria de Darwin, en la selecció natural de les espècies, ja que només els més capacitats i els més forts sobreviuran. Tot i que això és la llei del més fort, en aquest cas, no deixa de ser una mirada artificial.

La resposta no pot ser tecnològica, és a dir, buscar diferents alternatives per trobar diferents solucions. La resposta ha de ser antropològica, preguntant-nos què és l’home?viii[8]En la nostra cultura, qui es preocupa d’ensenyar què sent l’home, còm pensa, com pateix i com ho aguanta?

Fora del “Primer Món” sembla que no existeixi ningú, només els seus satèl·lits. Si lo fonamental per l’home és el conèixer, i el conèixer es converteix en una especialitat per pocs, s’està implantant en el cor dels homes una de les causes per les que no pugui haver-hi pau. Una cultura de pau no pot ser una cultura elitista amb relació a allò que és fonamental per l’home: el coneixement. Aquí radiquen tots els problemes de l’educació.

Una pedagogia no pot ser entesa si no es situa en un marc contextual determinat, on malgrat totes les influències rebudes, el veritable missatge de Freire ha estat sempre el contacte amb la realitat. Té en compte que tota educació ha de ser fer de l’home un ésser més lliure, autònom, més capaç, més feliç. Tot i aixi, som conscients que l’educació, com considera Freire, és un subsistema de l’estructura político-econòmica, palès molt més en societats capitalistes que resten com a aparell de l’Estat i de les classes dominants al servei de la reproducció social. Per això no hem de passar per alt la crítica que realitza el pensador d’aquesta educació moralista.

Ja que parlem de pensadors, avui en dia els nostres intel·lectuals, son els que ens han acostumat a utilitzar, i potser inconscientment, la raó com un arma. Es per tant, la nostra civilització, una civilització de la raó armada. La nostra raó ja no és ciència ni sabiesa, ni experiència; és experiment i poder. Ens converteix en vencedors, ens permet con–vèncer, controlar, predir, dominar. La dialèctica és una lluita intel·lectual i, molt sovint, una guerra.ix[9] Es tractaria doncs, d’armar les nostres ments pel combat vital cap a la lucidesa.x[10]

Freire veu la concepció dialèctica de molt diferent manera, per ell, el diàleg és un mètode, no una arma i l’aplica, tant a la seva concepció epistemològica en les relacions teoria-acció, com a la descripció de la funció pedagògica en les relacions mestre-alumne, com a l’anàlisi de la societat en les relacions d’opresor-oprimit. L’essència mateixa del

iiiiiiivvviviiviiiixx

pensament de Freire rau en l’antidogmatisme pel pes que dóna a la capacitat de consciència crítica de l’educand, és el que entenem com a conscienciació, paraula que identificarà el seu mètode.

“Hay que cambiar el proyecto cultural de estos últimos seis mil años, aprender a superar la inercia de la mente. El logos transita por el hombre, y el hombre no es su señor”xi[11]

Freire critica al sistema escolar tradicional, on el didactisme no té sentit si només facilita a l’alumne respostes preestablertes a uns problemes aïllats artificialment de la realitat. Per això, el que es pretén es que l’home ha de desenvolupar les seves capacitats en contacte crític amb la realitat i amb altres homes. Tot procés educatiu ha d’anar precedit d’una reflexió per adequar les condicions en que l’home viu. Pel contrari tenim l’educació tradicional, font de crítica, on es procurava la transmissió de coneixements per adaptar l’home ales condicions opressores (educació acumulativa, en la qual l’alumne era tractat com a receptor o dipositari de coneixements), on no hi havia diàleg, en contraposició a l’educació alliberadora, on educador i alumne es troben en relació horitzontal: tots dos han de ser, alhora, educadors i alumnes, en una unitat dialèctica amb la realitat. Ningú no educa ningú, ningú s’educa a si mateix, els homes s’eduquen en comú mediatitzats pel món.

Si es cert que el gènere humà, amb una dialògica cervell-ment que no és tancada, té els recursos necessaris per crear, llavors podem entreveure pel futur la possibilitat d’una nova creació: la d’una ciutadania terrestre on s’han abocat els gèrmens i embrions del segle XX. I l’educació, que és a la vegada transmissió de lo vell i obertura de la ment per acollir lo nou, es troba en el cor d’aquesta nova emissió.

Per poder crear, per canviar el projecte cultural, hem d’aprendre a comprendre perquè comprendre, és un mitjà i un fi de la comunicació humana. L’educació per comprendre està absent de les nostres escoles. Tenint en compte que el planeta necessita comprensió en tots els nivells educatius i en totes les edats, pel desenvolupament de la comprensió, es necessita reformar les mentalitats. La comprensió mútua entre éssers humans, tant els propers com els llunyans, resulta vital per a que les relacions humanes sortint del seu estat bàrbar d’incomprensió. Per això hi ha la necessitat d’estudiar la incomprensió des de les seves arrels, les seves modalitats i efectes. Un estudi d’aquestes característiques resulta més necessari perquè es centraria no només amb els símptomes, sinó també en les causes del racisme, la xenofòbia i el rebuig. xii[12]

xixii

L’escola com a instrument de cultura i ideologia troba difícil incidir de manera directa en el canvi d’estructures econòmiques i socials, però, segurament millor que altres institucions, podrà incidir en la formació de la consciència, de l’adquisició de nou valors i comportaments.

No podem posar cap excusa quan classifiquem l’aprenentatge dins d’un marc educatiu formal. L’escola esta considerada com la matriu del coneixement. Fora de l’escolarització no hi ha saber, o bé, el saber que hi ha és considerat inferior, sense tenir res a veure amb el saber rigorós de l’intel·lectual. Però aquest saber tan menyspreat (l’experiència), ha de ser el punt de partença de tot treball d’educació popular orientat cap a la creació d’un coneixement més rigorós per part de les persones que tenen menys oportunitats, aleshores cal recalcar que l’activitat pràctica, en la realitat concreta, és generadora de saber. Tots necessitem de tots, i tots som interdependents en tots els àmbits i és per això que el xofer va continuar el seu guiatge. Estava motivat, content, tenia ganes d’oferir la seva experiència a aquell bon noi...

...Havia plogut molt durant tota la nit. Hi havia enormes bassals d’aigua. En alguns llocs la terra, s’havia convertit en fang. De vegades els peus només relliscaven. De vegades més que relliscar, els peus s’enfonsaven en el fang fins els genolls. Era difícil caminar. En José i el xofer transportaven una càrrega que havien de dur a una altre supermercat. En una certa alçada, es van adonar que el camió no passaria el fanguissar que tenien al davant. Es van aturar, van baixar del camió i van mirar el panorama. Era evident que era un bon problema per ells. Van travessar els dos metres de fang, protegits per unes botes d’aigua que tenia el xofer a la cabina del camió...

-         No podem passar – va dir el xofer-         Si que passarem, a Guayaquil ens passava sovint. Allà hi plou

molt – va dir en José -         I doncs com ens ho farem? – va dir el xofer-         Agafaré unes pedres i aquelles branques que veig allà dalt – va

contestar en José En José va donar la consistència necessària al terreny perquè les rodes s’hi poguessin adherir i el camió va avançar sortint definitivament d’aquell fanguissar.

Saps, - va dir el xofer – ara mateix has estudiat. Has mirat de comprendre el problema i has trobat una resposta precisa i correcta, perquè no només s’estudia a l’escola. Tu has estudiat mentre treballaves, perquè estudiar és una actitud seriosa i atenta davant d’un problema. Aquesta actitud en l’intent de comprendre les coses i els fets, caracteritza l’acte d’estudiar. Tan se val si l’estudi es fa en el moment i el lloc del nostre treball. Has de saber que estudiar no és fàcil per a ningú, perquè estudiar és crear i recrear i no pas repetir

allò que els altres diuen. Amb tot això que ens ha passat m’has demostrat que saps estudiar...

-         Gràcies “compadre” – va dir en José-         No, no me les donis les gràcies, en tot cas, dóna-les al Sr. Freire -         “¿Puedo soñar amigo, puedo soñar que tendré estudios, un

título? ” – va dir en José-         Sí, però ho podràs fer amb els ulls oberts