La narrativa al País Valencià La narrativa al País Valencià abans de la Guerra Civilabans de la Guerra Civil

Períodes:

a) 1900-1923: ruptura amb la Renaixença

Hi ha dos grups coexistents a la ciutat de València:

1) els autors que segueixen encara els models fulletonescs i pseudo-costumistes;

2) el nucli que intenta introduir un diluït Modernisme. Paral·lelament, apareixen nuclis literaris a Castelló i a Alacant.

b) 1923-1939: intents de modernització cultural i literària.

1900-1923 El grup que conrea una

narrativa de caràcter fulletonesc i/o pseudo-costumista s'agrupa al voltant d'una sèrie de publicacions de relat breu o conte, la més important de les quals és El Cuento del Dumenche (1908-1909 i 1914-21).

Altres publicacions són: El Cuento Valencià, 1910; Rondalles Noves, 1912; El Cuento del Disapte, 1914; El Cuento Nou, 1915; etc.).

Responen, per tant, a un intent de democratitzar la Renaixença.

L'objectiu és ensinistrar els valencians en la narrativa escrita en la llengua pròpia.

Però la llengua utilitzada es caracteritza per la dialectalització i per la castellanització.

1900-1923La narrativa que es publica en aquestes revistes es basa sobretot en el relat fulletonesc, amb alguns trets costumistes:

* temàtica emparentada amb la novel·la rosa* personatges "plans"* melodramatisme* notes de denúncia social* tendència a la moralització, etc. * intent d'imitar l'obra de Blasco Ibáñez (cert naturalisme superficial, amb pinzellades costumistes i amb arguments truculents i superficials).

En conjunt, es tracta d'obres mediocres, que no poden interessar els lectors mitjanament cultes, cultivades per autors més tost fortuïts.

1900-1923 El segon grup el formen autors amb una sòlida formació

universitària, equidistants del sector cultista de Lo Rat Penat i del populisme del grup anterior.

Practiquen una renovació literària propera al Modernisme, sense que puguin identificar-se plenament amb aquest moviment.

El període es clou sense haver assolit uns objectius mínims: * no apareix una sola novel·la * no hi ha una tradició novel·lística suficient * manca un gran novel·lista * hi ha una forta castellanització de la ciutat * no hi ha normalització de l'idioma.

1900-1923 El narrador més important és

EDUARD LÓPEZ-CHAVARRI: Cuentos lírics (1907),

De l'horta i de la montanya (1916) i

Proses de viatges (1929).

López-Chavarri, que era amic de Santiago Rusiñol, s'apropa al modernisme decadentista (Esteticisme o Art per l'Art, evasionisme, influència pre-rafaelita).

1923-1939 És el moment en què

s'aconsegueixen alguns avanços.

En 1928 apareix un article de Carles Salvador, «Elogi de la Prosa», a la revista Taula de Lletres Valencianes, en què denuncia l'anòmala situació i defensa la necessitat de la narrativa per poder tenir una literatura normalitzada.

Elogi de la prosa (1928), de Carles Salvador: 

Si els llibres de literatura són un bon exponent de la cultura d’un poble, els llibres aliteraris són un major exponent encara. Al costat dels poetes admirem els novel·listes i al costat d’aquestos admirem, en ascendència en quant escriptors, els assagistes i, en general, els tractadistes científics, els historiadors, els filòsofos... Són ells, verament, els que fan avançar, progressar les nacions. [...] Els poetes són un món a part entre els cultivadors d’una llengua. Ells tenen o deuen tindre, a més de la prosa impecable, el do, la flama sagrada, la gràcia imponderable de saber construir frases amb idees, amb imatges i encara amb la superfluïtat, si es vol, del ritme i de la rima. El poeta que fa bons versos deuria ser, i sovint ho és, un bon prosista.El camí fóra, doncs, el contrari que s’acostuma seguir en els pobles de llengua renaixenta. Fer-se, primerament, prosista per a elevar-se a versificador.Però el poeta neix i el prosista se fa. [...] No direm que a València li sobren poetes, bons escriptors de versos. De fet li’n falten. El que sí direm és que no tenim prosistes. [...] el públic lector demana, busca més la prosa que no el vers. Un llibre de poesies té sempre manco venda que un llibre de proses. [...] És quasi segur que alguns poetes que no han aconseguit un nom en la jove colla de versificadors actuals tenen condicions sobrades per esdevindre uns admirables prosistes. Posats a fer novel·la bo i aprofitant llur abundosa imaginació i tenint cura de construir una prosa neta de forasterismes, gramaticalment segura i amb una ortografia amb ulls a la cara i civilitat al cor, els eixirien els llibres magnífics que el públic espera. Requereix més paciència, certament, més cultura, més estudi que no els versos, però és d’un èxit segur, d’un nom més fonamental, d’una glòria més duradora. [...] Cal fer prosa, perfecta prosa. Amb ells tindrem el degut cultiu de la llengua, l’interès del poble i el bressol dels poetes genials que són –sense paradoxa– el major i millor elogi que de la prosa pot fer-se.

1923-1939 La publicació Nostra Novela (1930-31)

treu 61 quaderns, que pretenen arribar al màxim de públic.

Les obres publicades es caracteritzen per l'hibridisme: des del costumisme i el fulletó a la psicologia. Hi predominen les històries amoroses i la denúncia social amb caràcter melodramàtic.

Només 5 novel·letes s'escapen de la mediocritat i superen la fórmula realista, tot introduint narracions de caràcter psicològic, de novel·la d'idees i l'esteticisme idealista.

1923-1939 Alguns narradors assagen

una renovació de la narrativa valenciana.

Els més importants són CARLES SALVADOR, FRANCESC ALMELA VIVES i JOSEP PASCUAL TIRADO, aquest darrer del nucli castellonenc.

Cal afegir dos autors valencians, ARTUR PERUCHO i JESÚS E. MARTíNEZ FERRANDO, que varen dur a terme una intensa producció narrativa en el món cultural barceloní.

JESÚS E. MARTíNEZ FERRANDO és autor de Primavera inquieta (1927). El 1935 va obtenir el Premi Crexells amb la novel·la Una dona s'atura al camí (1935).

1923-1939 Carles Salvador representa la

incorporació dels elements avantguardistes al relat: humor, contes breus, sintetisme, onirisme, subversió dels valors, etc.

Publica molts de relats a diverses publicacions i deixa un recull inèdit, La carn també somnia, i una novel·la breu, L'auca de les Oques (1934).

Dues influències paral·leles sobre la seva obra: Joan Salvat-Papasseit (amor i erotisme) i Eugeni d'Ors (discurs filosòfic).

1923-1939 El nucli de Castelló és format

per Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalbo (Bolangera de dimonis, 1921), Lluís Sales Boli (Fontrobada, 1932) i Josep Pascual Tirado.

Trets comuns: conservadorisme, cristianisme, idèntica visió del món, costumisme, influència fulletonesca.

JOSEP PASCUAL TIRADO publica en 1930 Tomba-Tossals, novel·la on recrea els personatges de les rondalles i les llegendes populars, que destaca per la perfecció tècnica i lingüística.

El nucli d'Alacant destaca per dos autors: Joaquim Amo (Cañís y Cañisaes)

i Francesc Martínez i Martínez.

© Pere Rosselló Bover2011