La pràctica docent competencial

Escola d’Estiu. Zona Nord Barcelona, 2011 Núria Alart

-1-

La pràctica docent competencial: nous reptes al segle XXI Els docents tenim l’oportunitat de poder viure un canvi de paradigma educatiu. Podrem intervenir en les decisions dels nostres centres educatius, dissenyar i produir els nostres materials, segons l’entorn i característiques de l’alumnat. Ens cal, però, fer una petita i breu reflexió que ens conduirà a fer-nos les següents preguntes: Què necessita i què pot fer el professorat actual, per un bon canvi de paradigma? Per a una millor gestió del coneixement? Per a una pràctica docent competencial? Com ho pot fer? Per què? Quines millores significatives hi trobarem? Per què ens costa tant canviar? El gran repte de l’escola actual és transformar la informació en coneixement i generar pensament propi. La Societat de la Informació i el Coneixement actual ens ha portat la incorporació massiva de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), a tots els sectors socials, econòmics, culturals i educatius. Aquesta societat es caracteritza per diferents fets significatius com són: una societat globalitzada, aparició de nous sectors laborals, excés d’informació, aprenentatge constant, una gran velocitat de canvis, aparició de nous tipus d’intel·ligències i tot això gira al voltant de la implantació de les TAC; (Tecnologies de l'Aprenentatge i el Coneixement) en l’àmbit educatiu. Un altre fet important que hem de tenir en compte en l’aprenentatge de les competències bàsiques, és l’organització escolar. El currículum i l’organització han d’anar a l’ona. Resoldre només un dels dos àmbits o intentar generalitzar solucions idèntiques a tots els centres, està condemnat al "fracàs" La pràctica docent necessita elaborar un gir cap a aquest nou paradigma. El més significatiu serà fer un “canvi de mirada” al sistema educatiu tradicional. Fins ara estàvem acostumats a reproduir uns models inconscientment de pràctiques educatives viscudes a l’aula. Ens costa canviar principalment per un cost emocional, per un canvi d’unes pràctiques rutinàries que ja estan controlades, que a més, ens donen seguretat, per unes altres dubtoses i insegures que poden proporcionar crítiques per part dels estudiants i les famílies. Per això, crec que, hem de tenir en compte els següents aspectes:

1. La diversitat cognitiva, l’autoconeixement per a una educació socioemocional i una cultura de l’elogi, motivació i valors compartits.

2. Internet com a una eina col·laborativa i pel desenvolupament de l’Entorn Personal d’Aprenentatge (PLE)

3. Una avaluació reflexiva: gir en el sistema d’avaluació tradicional L’aplicació d’aquestes mesures ens portaran a una millora en la pràctica docent competencial i ens ajudaran a tenir una mirada sistèmica en els centres educatius. És a dir, hem de crear un bon clima de convivència educativa de tots els membres (alumnat, professorat, famílies i entorn proper) que han de sentir-se reconeguts, acollits, respectats i valorats, en el lloc que ocupen. 1. La diversitat cognitiva, l’autoconeixement per a una educació socioemocional i una cultura de l’elogi, motivació i valors compartits. Aquesta petita reflexió ens condueix a fer-nos una altra pregunta: ¿Ens preocupem pels interessos i motivacions del nostre alumnat? Coneixeu algun cas d’un alumne amb grans dificultats acadèmiques, com en matemàtiques, i amb un perfil difícil de comportament, que és considerat "fracassat" en acabar l'ESO, sense el graduat. Al cap d’un temps ens el trobem i ens explica què està fent. Ha muntat un petit negoci o cooperativa, on ell és el comptable i gestor. Amb aquest nou rol i motivació és una altra persona. Howard Gardner (1983) ens diu que tots tenim més d’una intel·ligència, les necessitem totes, totes són importants i s’aprenen en contextos diferents. Aquest neuropsicòleg, H. Gardner amb la seva teoria de les Intel·ligències Múltiples, ens ajuda a entendre que tots som intel·ligents de diferents maneres i podem aprendre a través de les nostres fortaleses. Sabem que no hi ha dues persones iguals ni en la manera d’aprendre ni en les seves qualitats, ni en el procés de la seva maduresa intel·lectual, social i emocional. La diversitat és una qualitat intrínseca en l’ésser humà. Tenim diferents ritmes i estils d’aprenentatge, interessos, motivacions, etc. Però, en general, volem que el nostre alumnat


-2-

respongui d’una manera igual al mateix temps. Gardner ens diu que tots tenim diferents les intel·ligències i que no hi ha dues persones iguals amb el mateix perfil d’intel·ligència. L’estudi de la intel·ligència va començar aproximadament a principis del segle XX, quan el ministeri d'ensenyament francès va demanar a Alfred Binet que dissenyés un test d'habilitats mentals generals que incloïa tasques de raonament verbal i de raonament no verbal. Els resultats eren classificats per edats. Posteriorment aquest test es va anar adaptant per (Stanford-Binet, Spearman, Thurtone, Guilford, Catell, etc). Les quatre idees generals sobre la intel·ligència, era que: teníem una sola intel·ligència, que era heretada, que no es podia canviar, que estava en els gens i que es podia mesurar de diferents maneres: amb proves, observant els gens, ones cerebrals, fent proves genètiques, etc. El 1983, Gardner, en la seva obra "Estructura de la ment", va definir la intel·ligència com la "capacitat per resoldre problemes i crear productes valorats en una cultura". Ens descriu un conjunt de capacitats mentals que anomena “Intel·ligències Múltiples” (IM). Proposa l’existència de set intel·ligències que més tard va ampliar a nou. Estudiar l’evolució de l’espècie humana, com s’organitza el cervell, quines parts del cervell són responsables dels moviments, els sons, etc, va estudiar persones prodigioses i persones amb certes dificultats i discapacitats d’aprenentatge. Amb totes aquestes evidències va poder demostrar que la visió tradicional de la intel·ligència era molt limitada i era millor una visió múltiple i/o pluralista. Va elaborar a una sèrie de proves per poder validar les intel·ligències i va destacar que tots tenim totes les intel·ligències, les necessitem totes, cadascú les té desenvolupades en diferents graus i es poden incrementar amb estimulació. Gardner pensa que tot l’alumnat ha d’estudiar diferents matèries com matemàtiques, naturals, socials, música, etc, però no creu que tots hagin de estudiar les matèries de la mateixa manera. Poden comprendre un concepte de física utilitzant diferents intel·ligències. Els ordinadors ens poden ajudar a personalitzar cada cop més l’aprenentatge, però no produiran un canvi per si sol. És molt important treballar el coneixement i la consciència d’un mateix per un desenvolupament personal complet. Aquesta consciència es refereix al coneixement de les nostres pròpies emocions i com ens afecten. És molt important conèixer la manera en què el nostre estat d’ànim influeix en el nostre comportament, quines són les nostres virtuts i els nostres punts dèbils. Aquest autoconeixement emocional forma part de la intel·ligència emocional, a més de l’autocontrol emocional, l’automotivació, l’empatia (reconeixement d’emocions alienes) i les relacions interpersonals (habilitats socials). També és molt necessari poder conèixer els punts forts i febles de les nostres diferents intel·ligències, per així conèixer-nos millor. Les autoavaluacions possibiliten identificar les fortaleses i debilitats que tenim, i així preparar-nos per a fer plans d’autodesenvolupament. Tots els estudis recents demostren que és impossible tenir un mínim d’èxit escolar sense tenir en compte els aspectes emocionals de l’alumnat. Hem de treballar una innovació emocional, contagiar una manera de fer i de mirar el món amb il·lusió i valors. El desenvolupament de la creativitat enforteix valors com: el respecte, la tolerància, la comunicació, etc.; ja que permet observar, analitzar i interpretar des de diferents punts de vista, la varietat de maneres de pensament i les diferents ideologies, el que propicia la construcció d’unes relacions amb equitat. Els valors s’aprenen des de la infantesa, per això els hem de treballar a l’escola, per formar millors éssers humans que posteriorment adquiriran un sentit propi. L’escola ha de proposar una orientació per a comprendre les situacions i problemes de la seva vida diària, per a poder decidir correctament, per a relacionar-se amb els altres, ha d’oferir unes eines necessàries per a poder desenvolupar-se en un ambient que canvia a gran velocitat, i ha de donar sentit a la seva vida. Per això, cal formar persones autònomes, afavorir un enfocament vivencial, utilitzar una perspectiva transversal, involucrar a tota l’escola, treballar juntament amb les famílies, practicant històries i narracions exemplars, la reflexió de dilemes morals i el diàleg. La cultura de l’elogi és una pràctica molt efectiva per a motivar i crear un profund sentit d’autoestima, qualitat molt important que hem de treballar. L’elogi serà el reconeixement dels mèrits, qualitats, virtuts... de l’alumnat mitjançant expressions favorables.


-3-

Per això ens caldrà treballar també el fracàs com a una eina de superació. L’èxit està fonamentat en l’acumulació d’errors. Hem d’ajudar a acceptar els errors 2. Internet com a una eina col·laborativa i pel desenvolupament del PLE (Entorn Personal d’Aprenentatge) Hem de donar un sentit pedagògic a la tecnologia. Aquesta ens ajudarà a canviar la manera d’aprendre per part de l’alumnat, i ha establir unes noves relacions en la comunitat educativa, podem intercanviar recursos, activitats, experiències, eines i mantenir un contacte fluid constantment. Les tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) transformen d’una manera espectacular la nostra manera de comunicar-nos, treballar, pensar i decidir. La introducció de les TIC en els processos educatius no garanteixen una educació de qualitat, sinó es fan des d’un model educatiu coherent com els processos d’innovació i canvi educatiu. Els docents tenim l’oportunitat de poder dissenyar i produir materials tecnològics adaptats a les característiques del nostre alumnat: estils d’aprenentatge, interessos, motivacions i diversitat d’intel·ligències, perquè cada vegada es necessita menys coneixements tecnològics i els podem aplicar d’una manera més intuïtiva. Així podrem personalitzar més els aprenentatges, a fer un alumnat més actiu i participatiu en el seu procés d’aprenentatge i poder prendre decisions per al seu itinerari formatiu. Hem de crear continguts per compartir, que siguin senzills i en qualsevol format: fotografies, presentacions, vídeos, podcast, blocs, moodle, Wikis, etc. Algunes estratègies amb recursos a Internet, poden ser: les WebQuest, les Caceres del Tresor, Webtasques, Multitasquesweb, etc; i totes les eines que estan el la web 2.0, (trencaclosques, còmics, llibres digitals, vídeos, podcast, etc), com activitats competencials. Algunes d’aquestes estratègies metodològiques, amb recursos a Internet, poden repartir diferents rols, de manera que una mateixa tasca s’elabori des de diferents punts de vista. Els criteris d’agrupació han de ser variats i els rols s’han d’alternar. El treball col·laboratiu és una feina que s’ha d’aprendre, s’ha d’entrenar, s’ha de guiar i és una necessitat pel món del treball actual. En general les TIC/TAC, com la resta de recursos, estratègies, eines, metodologies, etcètera, han d’ajudar a la consecució dels objectius de l’educació obligatòria, facilitant l’assoliment de les competències bàsiques per part de l’alumnat i facilitar significativament el procés d’aprenentatge. Un dels objectius que ens hem de plantejar els docents és el de treballar amb el nostre alumnat el desenvolupament dels entorns personals d’aprenentatge (en anglès: “Personal Learning Environment”). Un PLE és un conjunt d’eines, fonts d’informació, serveis, relacions, connexions i activitats que cada persona utilitza de manera freqüent per a aprendre i que afavoreixen el nostre aprenentatge (informal) en el dia a dia, i que fan que aquest aprenentatge es converteixi en coneixement. (J. Adell, 2009) Inclou tot allò que una persona consulta per a informar-se, les relacions que estableix amb la informació i amb d’altres que pugui consultar i també amb les persones que li serveixen de referència. Aquestes eines ens permeten tres processos cognitius bàsics: llegir, reflexionar i compartir. Però ens podem preguntar: i com aprenem o estem acostumats a aprendre els docents? Segurament que amb els llibres i revistes especialitzades, cursos i cursets, tallers, jornades, o bé per algun company/a de professió. I com podem seguir aprenent al llarg de la vida com a docent? Primer de tot hem d’estar disposats, tenir ganes i estar motivats per formar-nos. Aprofitar les tecnologies per a format part de xarxes socials i grups professionals, per això només cal entrar a formar-hi part de la xarxa amb una actitud proactiva. Per exemple podem crear un compte a “Twitter”, crear el nostre propi “Bloc”, subscriure’t a blocs interessants, crear un compte a “Mister Wong”, 3. Una avaluació reflexiva dels docents i de l’alumnat: un gir en el sistema d’avaluació tradicional La finalitat de l’avaluació és que l’alumnat aprengui a autoregular-se, conegui quin són els seus punts forts i dèbils, conegui els seus interessos, sàpiga com ho ha de fer per aprendre millor i connecti amb la seva curiositat. Des d’un enfocament per competències, l’avaluació forma part del procés d’ensenyament-aprenentatge i del disseny de les situacions d’aprenentatge. Avaluar competències és avaluar processos en la resolució de situacions-problema. L’alumnat ha de donar respostes a les preguntes que planteja la situació problema i mobilitza els seus coneixements, habilitats i actituds per elaborar un producte. Aquest tipus d’avaluació s’ha de fer


-4-

diversificant els instruments d’avaluació, no només es pot fer a través de proves escrites. Hem d’establir uns indicadors de diferents nivells d’adquisició (rúbrica d’avaluació) de les competències bàsiques i dels criteris d’avaluació dels objectius proposats. Sabem que hem de planificar l’avaluació competencial al llarg de tot el procés: a l’inici, mentre s’està aprenent, i al final de l’aprenentatge: l’avaluació inicial o de diagnòstic, la formativa i la final o de transferència. Per aquesta planificació podem utilitzar diferents instruments d’avaluació: Avaluació inicial: debats, representacions gràfiques, escrits, pluja d’idees... Avaluació formativa: l’observació per part del docent, l’autoavaluació i coavaluació de l’alumnat de diferents productes com experiments, escrits, presentacions, vídeos, podcast, exposicions orals... Els instrument més utilitzats seran: la rúbrica (una graella amb uns indicadors, nivells d’adquisició dels indicadors i nivells de domini que poden ser qualitatiu o quantitatiu) i el portafoli o carpeta d’aprenentatge. Avaluació final o de transferència: la prova escrita o control de preguntes productives i no reproductives, simulacions, debats, presentacions orals, aplicació de nous coneixements... Els docents també hem d’acostumar-nos a aquest tipus d’avaluació reflexiva que ens ajudarà a una millora constant de la nostra pràctica diària a les aules. L’instrument més significatiu d’aquesta avaluació competencial és el portafoli o carpeta d’aprenentatge, tant pel docent com per l’alumnat. Un portfoli : és una col·lecció d'informació acadèmica i personal que té com a objectiu documentar el propi procés d'aprenentatge i mostrar evidències de les competències i/o intel·ligències desenvolupades. És una recopilació dels treballs acadèmics realitzats, acompanyada de reflexions personals sobre els mateixos. Aquesta reflexió ens permet expressar les nostres idees respecte de com hem portat a terme el propi procés d'aprenentatge (els encerts, les capacitats desenvolupades, l’aprenentatge valorat, les dificultats trobades, els reptes i els projectes que sorgeixen a partir d’elles, els seus qüestionaments, etc). El propòsit fonamental de l’avaluació portafoli és demostrar que hem après i com hem canviat. Sintetitzant, la pràctica docent ha d’emfatitzar el treball conjunt i en xarxa per formar part d’una comunitat que aprèn i assoleix bons resultats. Cal treballar les habilitats, les capacitats i les emocions de tots els agents educatius, per a la realització del profund canvi educatiu que tant necessitem. Actualment hi ha moltes teories sobre com aprenem les persones. Les últimes tendències en aquest camp es nodreixen de diferents disciplines com la pedagogia, la psicologia, la filosofia,... que apunten cap a una idea comuna, que el coneixement es construeix a mesura que l'aprenent interactua amb l’entorn. Sempre tenint en compte tot allò que ja sabem, per donar lloc a un nou coneixement, que es consolidarà en el moment en que el reutilitzem en una altra situació. Les disciplines emfatitzen el paper actiu de la persona en la construcció del coneixement i en el seu desenvolupament. Coincideixen també, que l’apreciació de la realitat és completament diferent per a dues persones diferents, encara que les condicions d’aprenentatge siguin semblants, pel fet que no és possible crear condicions perfectament iguals en la ment de dos individus diferents. Segons la posició constructivista, el coneixement no és una còpia de la realitat, sinó una construcció de l’ésser humà. Aquesta construcció es realitza amb els esquemes que la persona ja té, els coneixements previs. BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA ALART, N. (2008): Aprenent amb totes les intel·ligències: WebQuest a l’Aula d’Acollida: una experiència d’èxit.Centre d’Estudis Jordi Pujol. Edu21. ----------- i RUAIX, J (2008): Recursos TIC per a la tutoria de secundària. UOC -----------.(2009): Totes les intel·ligències per a la competència del tractament de la informació i competència digital. Guix TIC. Suplement Guix ------------ (2010): Els contingut digitals i les intel·ligències. Escola Catalana. Gener 2010 GARDNER, H. (2001): La inteligencia reformulada. Las inteligencias múltiples en el siglo XXI. Barcelona: Paidós Micro Tallers TAC http://sites.google.com/site/microtallerstac/ Cómo elaborar un portfolio http://www.xtec.cat/~nalart/coleccio/WQ_PORTFOLIO/index.htm Pàgina personal Núria Alart: www.xtec.cat/~nalart

Education

La pràctica docent competencial