TEMES 12 / 13 / 14: La vida moral

La racionalitat pràctica: L'acció moral

Anomenem moral a una forma de conducta humana específica, regulada per valors i normes presents tant en les relacions entre els individus, com entre aquestos i lasocietat en la qual vivim.La moral està present en totes les èpoques i societats, les quals, basant-se en les seues tradicions i costums, estableixen valors i normes morals amb què orienten laconducta dels individus cap a fins com allò bo i allò just. No obstant, amb freqüència sorgeixen problemes morals quan hi ha conflicte entre distintes normes, o quan lesnormes establertes donen lloc a conductes injustes. Per aquest motiu, sorgeix la necessitat de la reflexió ètica.

Per a poder explicar la racionalitat pràctica partim de la pregunta kantiana "Què decfer?" En què es basa el món de l'acció, és a dir, de la moral. El llibre on treballaaquests aspectes és La Crítica de la raó practica.

Hi ha un tipus d'acció que s'orienta a la nostra realització com a éssers humans, és l'accióètica o moral. La moralitat és una dimensió constitutiva -pròpia- i inexcusable -senseexcuses- de l'ésser humà. Som morals encara que no ho vulguem, som morals perquè somhumans.La nostra naturalesa es va gestar socialment com a moral quan va aconseguir la racionalitaten el complex procés d'humanització. Cal tenir en compte, per tant, que:

1. La moral és una creació de la intel·ligència

2. La moral és una creació col·lectiva, és resultat d'una interacció ja que cada vegadaque fem una cosa, la fem davant de, amb i cap a altres persones

3. No oblidem que la dignitat és una de les característiques essencials de ser persona

En tota acció moral hi ha uns elements. Quan decidim actuar cal posar molta atenció alprocés. Segons William James tota acció moral passa per quatre fases:

Representació de possibilitats

Deliberació de pros i contres

Decisió, és la part més relacionada amb la voluntat (volo). Consisteix en dir sí o no.Quan triem una possibilitat, renunciem necessàriament a altres, i per això, l'eleccióha de ser justificada

Execució, quan més forta siga la decisió, més «fàcil» és dur-la a terme perquèestarem més motivats

Cal destacar també que tota acció humana va acompanyada de diversos sentiments jaque desperta en nosaltres o en els altres, sentiments d'aprovació o desgrat. Tota acció èticatransforma qui la realitza. La continuïtat dels actes crea en nosaltres un hàbit, una actitud iel conjunt d'aquestos actes va conformant el caràcter moral o manera de ser, és a dir, unaconsciència moral. Una consciència ben formada es desenvolupa al llarg de la vida i ensorienta a l'hora d'actuar per a fer-ho de la millor manera possible en cada situació concreta.

Jean Piaget va establir les següents tres fases en la consolidació de la consciència moral:1. Premoral: abasta els 5 primers anys, en què el xiquet no té consideració de les normes2. Heterònoma: 6-10 anys. Es caracteritza per una perspectiva dicotòmica sobre el bé i el mal. Els xiquets

se sotmeten a les normes per considerar-les inalterables3. Autònoma: +10 anys, quan els xiquets comprenen que les normes són regles acordades.

Per a això, la consciència elabora judicis pràctics, com, per exemple, «en aquest cas el quecal fer és açò o allò». La consciència ens orienta, però no ens imposa forçosament el quehem de fer. Si no posem en pràctica el que cal fer, ens ho retrau amb remordiments, i si hofem, ens ho premia amb la satisfacció personal. Els hàbits positius són els quetradicionalment s'han anomenat virtuts, i les actituds negatives serien el mateix que elsvicis. L'aplicació dels principis morals requereixen aprenentatge i capacitat de raonamentper part de les persones que els posen en pràctica.

La moralitat al cervell

Noves tècniques permeten observar quines són les zones del cervell humà que intervenenactivament en l'anàlisi i en la presa de decisions relacionades amb qüestions morals. Si elproblema plantejat afecta directament intervé el sistema límbic El sistema límbic -és un sistemaformat per diverses estructures cerebrals que gestiona respostes fisiològiques davant d'estímuls d'emocions. Està relacionatamb la memòria i la conducta. S'encarrega del control de les conductes instintives relacionades amb l'alimentació, l'agressió i la

sexualitat. En canvi, quan el problema no afecta directament s'activen zones del neocòrtex-controla les emocions i les capacitats cognitives: memorització, concentració, autoreflexió, resolució de problemes, habilitatd'escollir el comportament adequat. També juga un paper important en funcions com la percepció sensorial, la generació

d'ordres motrius, raonament espacial, el pensament conscient i, en els humans, el llenguatge.

Hi ha valors morals universals?

Els valors, en general, són qualitats valuoses que descobrim en les persones i en les coses,com ara la bellesa d'una simfonia, la bondat d'una persona, la utilitat del telèfon... Escaracteritzen per tenir:

Doble polaritat: hi ha valors positius i negatius: bo – roí, bell – lleig…

Dinamisme: els positius ens impulsen a realitzar-los

Matèria: hi ha valors morals, estètics, utilitaris, econòmics…

Historicitat: al llarg de la historia se'n descobreixen de nous

Els valors morals, com la bondat i la justícia, són un tipus de valors que presentencaracterístiques específiques:

Depenen del lliure albir humà Som responsables del que fem Van lligats a sentiments com la compassió, la indignació… Aquestos valors tenen

base neuronal, però també d'aprenentatge Són valors que considerem tan importants (llibertat, igualtat, honestedat, justícia,

respecte…) que tendim a pensar que haurien de ser universal. Són valors que humanitzen

Podem entendre que en l'edat antiga l'esclavitud no es considerava immoral, perquè es teniauna idea diferent de l'ésser humà i podríem pensar que no hauria d'existir mai més afirmantque tota persona és lliure i té una igual dignitat, però: hi ha valors que valen per a tots? Hiha valors universals? En la teoria sí, però en la pràctica és difícil acceptar-ho

El contrari a l'universalisme és el relativisme moral. El relativisme moral consisteix a afirmarque cada societat, i fins i tot, cada persona, posseïx els seus propis principis morals

(costums, tradicions, opinions morals), i que aquestos no valen per a tots, per tant, no éspossible aconseguir uns principis amb validesa universal. Del fet que hi haja gent que cregaque certs costums són bons (extermini de certes minories ètniques, mutilar les dones,capturar gent i reduir-la a l'esclavitud, actuar en nom de la religió…), no se segueix queaquestes costums ho siguen, però no s'eradica. Acceptar el relativisme és incompatible ambla idea de progrés moral, però la realitat ens diu que és molt complex tot el procés, encaraque no s'ha de caure en el desànim i lluitar per a que cada vegada impliquen més gent

El significat de la llibertat

Entenem per llibertat la capacitat de la voluntat de decidir. La llibertat és un pressupostnecessari de l'acció moral. Sense llibertat no hi pot haver moralitat ni responsabilitat.

Oposat a la llibertat està el determinisme que és la doctrina filosòfica que sosté que tot elque hi ha i esdevé està fixat per endavant. És important distingir entre determinisme icondicionament. És cert que tenim condicionants familiars, socials, econòmics, físics…,però això no comporta que no puguem elegir. La llibertat no és deixar-se portar pelsimpulsos, per les passions més immediates, això seria comportar-se sense regles ni valorsni principis ni respecte per les llibertats i els drets del demés.

La llibertat moral és la capacitat de l'ésser humà d'actuar d'acord amb la raó. És la llibertatque es coneix com a «lliure albir»

Encara que el determinisme és innegable en l'àmbit natural, la llibertat té el seu lloc propien el món moral, si no fórem lliures seríem irresponsables i no es podria distingir entreaccions justes o injustes, bones o roïnes. Per a poder parlar de responsabilitat i de justíciacal reconéixer en els éssers humans la llibertat d'acció i la capacitat de dirigir el seucomportament. Ser responsable és poder respondre dels nostres actes i assumir lesconseqüències. Som responsables quan estem en possessió de les nostres facultatsmentals, quan hi ha unes normes que complir i quan actuem lliurement

El que s'oposa a la llibertat no significa solament desobeir lleis, valors que es duenrespectar, sinó el fet d'estar dominat per les passions i els capritxos i no ser capaçd'autocontrolar-se. En lloc d'afirmar que «la meua llibertat acaba on comença la delsdemés», seria més adequat dir que «la meua llibertat comença on comença la dels demés»ja que la llibertat solament és possible amb el bon funcionament de la convivència.

És important distingir entre:

«Llibertat de», és l'absència de coaccions i obstacles per part dels demés al'actuació d'un individu. Mai no és absoluta ja que sempre partim d'un cert grau dedificultat. S'anomena també «llibertat física o externa». Exemples serien viatjar d'unpaís a un altre, expressar les nostres opinions sense que ens detinguen, tindre lesnecessitats bàsiques cobertes...

També anomenada llibertat d'acció. Consisteix en l'absència de traves externes que dificulten l'acció; és adir, es tracta de poder fer el que vulguem sense que res ni ningú ens ho impedeixen. Per exemple: hi ha llibertatquan vull manifestar-me contra les retallades del govern i puc fer-ho; en canvi, no hi ha llibertat quan, tot i quem'agradaria fer-ho, les forces de seguretat m'ho impedeixen

«Lliberat per a», consisteix en l'autonomia de l'individu, però conscient dels deuresde racionalitat i moralitat que té com a persona social. És la capacitat de triar unacosa podent haver-ne triat una altra. Pressuposa que hi haja un conjunt depossibilitats i que la voluntat s'incline per alguna d'aquestes. S'anomena també

«llibertat moral o interna». És la llibertat purament humana. El mal moral és el quederiva de les nostres decisions, és el cas, per exemple, de la traïció, de les guerres,de les tortures, de la crueltat… Resulta rebutjable i posa en dubte el sentit de lallibertat. És per això que educar la consciència és una exigència de la llibertat. Hemde distingir-lo del mal físic que és l'atribuït a causes naturals (efecte devastador d'unhuracà, un terratrèmol…)

També anomenada llibertat d'elecció o lliure albir. Consisteix en la capacitat o possibilitat de decidir o voleraixò o allò altre, i aquesta decisió és indeterminada, és a dir, no causada. Per exemple: hi ha llibertat interna si,encara que haja decidit això, podria haver decidit qualsevol altra cosa; en canvi, no hi ha llibertat interna sila meua decisió és una il·lusió, ja que en realitat em trobe inevitablement inclinat a fer el que faig pel meucaràcter i les circumstàncies que m'envolten.

Aquests dos tipus de llibertat (externa i interna) no són una cosa completament diferent i aliè. Entra ambdues hiha una estreta i mútua relació:

Si tenim capacitat per triar el que vulguem fer, però externament estem obligats a actuar d'unadeterminada manera, llavors, de què ens serveix poder triar? I, al contrari,

si externament no hi ha cap trava a la realització dels nostres desitjos, però internament no els escollimde forma lliure, sinó que ens veiem espentats sense remei a voler el que volem, de què ens serveixpoder satisfer uns desitjos que no tan sols hem escollit lliurement?

La llibertat externa es coneix, també, com llibertat política o social, ja que factors socials i polítics són els quemés afavoreixen o entorpeixen la seua presència. Tot i que la llibertat externa pot donar-se o no, la seuaexistència no resulta problemàtica. La llibertat interna, en canvi, sí que resulta problemàtica, ja que podemposar en dubte la seua existència.

Moral, dret i religió

Hauríem de tractar de no confondre mai el que és moral, el que és jurídic i el que és religiós,atés que es tracta de tres àmbits diferent.

Es cert que presenten alguna semblança, però són més les diferències:

Semblances:

1. En els tres àmbits hi ha normes. Les normes són certes regles de conducta que enspermeten organitzar la nostra vida confiant que les altres persones també lesseguiran. Són enunciats que prescriuen maneres de comportar-se.

2. És cert que alguns continguts es repeteixen en els tres àmbits. Per ex. «no matar»

Diferències:

1. Moral, dret i religió orienten el comportament d'una manera diferent: la moral apel·laa la consciència de la persona, el dret amenaça amb càstig i la religió anima elscreients perquè es mantinguen en el camí de la felicitat i de la salvació mitjançant la fe.

2. No tots els continguts es repeteixen. Per exemple, una falta de lleialtat ésimmoral, però no necessàriament és un delicte, ni tampoc és sempre un pecat. Encanvi, una infracció de les normes de circulació sempre és il·legal, però no sempre ésimmoral, i des del punt de vista religiós pot ser indiferent Per altra banda, unadeterminada conducta pot ser legalment correcta, moralment admissible, i no obstantaixò pot ser considerada pecat per a la religió com és el consum de carn de porc enel judaisme i en l'islam

3. Les diferències entre els tres àmbits reflectides en el quadre següent ens ajuden aentendre millor quina és la funció de cadascun

Tipus de normes morals jurídiques religioses

A qui obliguen la consciència personal

els ciutadans els creients

D'on procedeixen de la reflexió dels poders de l'Estat dels textos sagrats

qui bens persegueixen

felicitat personal i justícia social

ordre, seguretat i estabilitat

esperança, salvació i sentit

En cas d'incompliment

remordiments, pesar sancions imposades per l'autoritat política: llei

sancions de la comunitat religiosa

Podem parlar també d'usos socials, són normes implícites que milloren considerablementla convivència, però rarament són punibles: salutació, bones relacions amb els veïns,puntualitat, ordre…

La moral al llarg de la història

Han hagut moments claus en la història de la humanitat en què algunes persones hanqüestionat els continguts de la moral vigent en la seua època i han proposatincorporar-hi canvis importants. És el cas, per exemple, de Confuci, Buda, Sòcrates (ésmillor patir una injustícia que cometre-la), Jesucrist (és més humà l'amor que l'egoisme, elperdó que la venjança), Gandhi (és més eficaç la lluita no violenta que l'ús de laviolència)... En molts d'aquests casos, l'«atreviment» de posar en qüestió els valorsestablits i la seua actitud conseqüent amb els nous valors que ells van proposar els vacostar la vida, però el seu llegat ha tingut una influència decisiva en les generacionsposteriors.

La major part dels filòsofs que s'han ocupat de la moral han formulat teories ètiques en lesquals tracten d'explicar quin és el fonament, el sentit de la moral.

Els fonaments de l'acció ètica

Entenem per fonament, l'origen, la base de les normes ètiques. Cal introduir els conceptes:autonomia i heteronomia.

Autonomia significa que la persona té capacitat per a donar-se a sí mateixa el fonament ila raó de la seua actuació. Es refereix a les normes que provenen de la voluntat pròpia. Ésmolt difícil d'aconseguir, però autors que hem anomenat abans ho van fer. Bàsicamentconsisteix en interioritzar la norma i fer-la teua.

Heteronomia significa que el fonament de la norma d'actuació ve de fora, ja de la societato de Déu, es basen en raons jurídiques o raons teològiques

Diferències entre ètiques materials (heteronomia) i formals (autonomia):

Les ètiques materials es caracteritzen per afirmar que existeix un fi o bé suprem que guia el nostrecomportament moral i estableixen les pautes i normes per a assolir-lo. ◦ l'ètica material és aquella que posa l'accent en els continguts de l'acció, siguen valors a realitzar o

fins a assolir. Aquest ètiques es pregunten per el "què" de l'acció.

Les ètiques formals no depenen del bé moral d'un contingut, sinó de la forma d'uns mandats. Aquellesnormes que tinguen una determinada forma són les que s'han de realitzar perquè tenen la forma de laraó.◦ l'ètica formal és aquella que no formula cap contingut com el bé. Allò que determina la bondat de

l'acció és la forma de realitzar-la, el "com".

Relacionades amb el concepte d'heteronomia estan les ètiques materials o ètiques dela felicitat. Destaquem:

1.- L'eudemonisme d'Aristòtil. Segons Aristòtil, el fi últim de l'home és la felicitat. Aquestarequereix un cert benestar corporal i social. La pràctica de la virtut, és a dir, repetir accionsbones, fa feliç. Les virtuts morals necessiten exercitar-se de manera que la persona pugadur una vida orientada al bé. El problema està en determinar que ens fa feliços. Engeneral, s'entén com a felicitat l'obtenció d'un cert bé al qual acompanya un sentiment desatisfacció. El major bé social és la justícia i la concòrdia junt a la compassió, lagenerositat, la sinceritat, la laboriositat, la moderació... però és cert que la felicitat espresenta en múltiples formes i graus. Cada persona tria un model de felicitat i «ningú nopot obligar un altre a ser feliç» com ell vol

2.- L'hedonisme d'Epicur

3.- L'utilitarisme de Bentham i Stuart Mill

4.- L'Ètica material dels valors de Max Scheler

Relacionades amb el concepte d'autonomia estan les ètiques formals oètiques de la justícia. Destaquem:

1.- El formalisme kantià (recordar els imperatius categòrics i la seua definició de«persona»)

L'ètica formal es limita a assenyalar com hem d'obrar sempre, siga qualsevol acció. Un home actuamoralment, segons Kant, quan actua per deure. El deure és, segons Kant, "la necessitat d'una acció perrespecte a la llei" és a dir, la submissió a una llei, no per la utilitat o la satisfacció que el seu complimentpuga proporcionar-nos, sinó per respecte a la mateixa.Exemple: Suposem un comerciant que no cobra preus abusius als seus clients. La seua acció ésconforme al deure. Ara bé, potser ho faça per assegurar-se així la clientela, en aquest cas l'acció "laclientela" és un mitjà per aconseguir un fi. Si, per contra, actua per deure, és a dir per considerar queaquest és el seu deure, l'acció no és un mitjà per aconseguir un fi o propòsit, sinó que és un fi en simateixa, una cosa que s'ha de fer per si.El valor moral d'una acció rau en el mòbil que determina la seua realització. Quan aquest mòbil és eldeure té valor moral.Imperatiu categòric: obra només segons aquella màxima que pugues voler que es convertisca, almateix temps, en llei universal.

2.- El formalisme existencialista de Sartre

3.- La filosofia analítica

4.- Les ètiques del discurs o ètica dialògica (Apel i Habermas)